La invenció d’un barri i una plaça: La Miranda

La plaça de la Miranda es troba a l’extrem del barri de les tanques del Carme de Maó, al costat del claustre. El seu traçat es va dur a terme els primers anys del segle XIX, durant la urbanització d’aquest eixample, el qual ha estat investigat per Guillem Sintes Espasa, qui el 2017 li dedicà un detallat llibre al tema. 

Magatzems del port (c. 1825). Museu de Menorca. Dalt es veu la Miranda

Els terrenys de la barriada, entre el carrer del Carme (que ja existia) i el penya-segat i que finalitzaven al carrer de Santa Cecília, que enllaçava amb el de la Plana, pertanyien al convent del Carme (la part de ponent), així com a Eulàlia Poli (la de Llevant), una acabalada propietària de la població. El seu disseny, formant una quadrícula, s’inscriu en el pensament racionalista de la Il·lustració i impregna el moviment neoclàssic, que deixà una forta empremta a la ciutat de Maó.

El desenvolupament urbanístic d’aquesta zona es va veure afavorit pels projectes del governador Ramírez, qui havia estat nomenat just després de què, amb el Tractat d’Amiens, els anglesos cedissin Menorca a Espanya, el 1802. Ramírez intentà promoure la construcció d’un edifici per als jutjats i la presó, ja que l’existent estava en un estat deplorable. Tanmateix, malgrat aquests plans, l’Estat tardaria dècades a realitzar a aquesta obra i al final no l’aixecaria en aquest indret, sinó en una part del claustre del Carme.

La idea d’obrir aquests vials va ser polèmica, perquè s’hi enfrontaren diversos interessos econòmics, darrera dels quals hi havia dos projectes més per urbanitzar la ciutat de Maó. Aquest fet va retardar l’aprovació del pla del sector fins al mes de novembre del 1805. En el document autoritzat, a banda dels carrers, es van delimitar dues places per afavorir la ventilació del barri i fer més agradable la vida dels veïns: la de la Sant Fernando (que acabaria prenent el nom de la Miranda) i la de Sant Roc.

 

Plànol de les tanques del Carme (1805). A.M.S (Guillem Sintes)

En el disseny original, i com no podia ser menys atenent a l’esperit ordenador de l’època, les dues places tenien unes dimensions pràcticament idèntiques, ja que a la part nord de l’actual de la Miranda figurava una ampla illa de cases que la tancava a l’altura del carrer de Sant Sebastià. Aquest espai s’indicava que es destinava “Para edificios públicos”. La idea inicial era que aquesta plaça, com la de Sant Roc, no tingués vistes al port, encara que darrera dels anteriors edificis es deixava una àrea sense edificar, que coincideix amb quasi tota la superfície que avui en dia ocupa el mirador enjardinat.

Pel que fa a l’execució de les obres, la realitat anava una mica per endavant, perquè a l’extrem més allunyat del convent, propietat de la senyora Poli, ja s’havien traçat dos carrers, s’havien realitzat vendes privades de solars, pendents de protocol·litzar, i es construïen les primeres cases.

Tanmateix, el període de pau posterior a Amiens va ser breu i la guerra es va reiniciar prest (l’octubre del mateix any de 1805 tenia lloc la batalla de Trafalgar). La paralització del tràfic marítim, del qual depenia estretament l’economia de l’illa, i en especial de Maó, va menar a una forta crisi, amb moltes famílies en l’atur, la qual cosa va estroncar l’especulació urbanística que s’havia planejat. Per aquesta raó, el 1807 els terrenys dels pares Carmelites encara eren uns camps cultivats, de cinc quarteres (3,3 hectàrees) d’extensió.

La invasió francesa d’Espanya, que fins llavors havia estat aliada de Napoleó, va alçar el país en armes. El conflicte va menar a milers de peninsulars, en la seva major part catalans, a refugiar-se a Maó, sobretot a partir del 1811, quan les tropes franceses van ocupar Catalunya i la van annexionar a l’Imperi Francès. Aquest canvi sobtat provocà una demanda extraordinària d’habitatges i, precisament, la primera anotació de la venda d’un trast (solar) és d’aquest any, que coincideix amb els primers documents sobre la construcció de cases en aquesta zona.

Plànol de la zona de les tanques del Carme (1811). Arxiu A. Maó

També en aquest moment es va realitzar un segon plànol. Aquest coincideix substancialment amb l’anterior, excepte que a l’extrem de llevant es preveu l’obertura d’un nou carrer, al qual se li dona el nom de Sant Miquel i que en l’actualitat és el de Bellavista, que enllaça amb el de Sant Joan. Així mateix, l’àrea on anteriorment només s’indicava que era per a edificis públics, ara es concretava “Para tribunales y cárceles”.

Com a nota curiosa, en els dos plànols l’actual passeig Marítim rep el nom de carrer de Sant Pere, un nom que no va arrelar. El motiu és clar: aquest espai llavors ja era  conegut com “la Miranda” i tots sabem que a Menorca els noms populars tenen una extraordinària persistència. En aquest cas s’imposaria sobre la denominació oficial i seguiria, fins al dia d’avui, designant tot l’indret, inclosa la plaça.

Així les coses, el 30 de març d’aquest any de 1811, el mestre de cases Andreu Pons va denunciar davant del governador comandant de l’illa que la Universitat havia aturat la casa que estava aixecant per a Joan Roig en els terrenys dels pares Carmelites, en un carrer obert seguint el pla que havia aprovat la pròpia Universitat. L’home informa que aquesta suspensió havia deixat sense feina a deu homes, en un període en què a la població hi havia gent que passava fam per manca de feina. El constructor es queixa que, a l’altre extrem del carrer, un altre mestre està obrant una casa sense que ningú el destorbi, circumstància que potser es devia al fet d’estar en els solars d’Eulàlia Poli.

 

Plànol de la zona de les tanques del Carme (1813). Arxiu A. Maó

Les obres havien estat suspeses per la controvèrsia que existia entre la Universitat de Maó i la Congregació del Carme sobre qui devia costejar la construcció d’una costa per on circulessin les aigües que, en urbanitzar la zona, corrien lliurament i malmetien els magatzems de la Marina. El governador de l’illa va adoptar una solució salomònica: va autoritzar que s’avancessin els fons de l’estanc de l’aiguardent per pagar les obres, mentre el plet es resolia als tribunals, de manera que es poguessin edificar els habitatges. Segons indica, aquests eren necessaris “per les contínues queixes de manca de cases per llogar”. Al mateix temps açò permetria que “una infinitat de jornalers tinguessin de què treballar aquell estiu”, la qual cosa estava d’acord amb el bé públic.

L’afer entre les institucions civil i eclesiàstica es va allargar anys, però a partir d’aquesta data res va impedir l’activitat urbanística. De fet, tot d’una es degué d’iniciar una carrera febril que, en pocs mesos, va omplir el sector d’edificis, fins al punt que Riudavets assenyala que al final del 1811 es completava aquest eixample de Maó.

En relació a la plaça de Sant Fernando (és a dir, la Miranda), la primera construcció documentada és la d’Andreu Valls, comerciant i cònsol dels Països Baixos (Holanda) a Menorca. L’agost del 1813 demanava l’establiment d’una porció de terreny en la part nord de la zona, davant del qual estava bastint la seva casa i on volia fer un semisoterrani. Es comprometia, a canvi, a deixar el carrer “practicable per al trànsit”. La Universitat li va donar permís, determinant com havia de fer la volta. Un regidor no era del parer que se li deixessin obrir finestres amb vistes al port, però aquestes es devien autoritzar. L’edifici estava situat a l’extrem de la plaça, al local on la dècada del 1970 es va alçar l’edifici dels sindicats, el qual encara té a la banda nord un semisoterrani amb finestres, possible hereu de l’immoble original.

Pels mateixos dies, l’Ajuntament acordava la compra del solar que, en el plànol del sector, es destinava a edificis públics, i així ho feia saber al prior del Carme, perquè es procedís a la signatura de l’acta de fadiga, l’equivalent de les escriptures. Com es pot veure en aquell, el solar ocupava l’espai de l’actual parc públic, davant de la casa de la qual s’acaba de parlar.

Consolat holandès a la Miranda. Ferran Lagarda

Tot i que no comptam amb més informació, és clar que en aquest punt la plaça ja estava delimitada i, a mesura que s’anaven aixecant els edificis, anà prenent forma. Riudavets indica que el 1822 l’indret fou esplanat, i que al sòl, que era escabrós i tenia un declivi natural, s’acostumava a deixar el peltret de les cases en construcció. Aquesta obra d’esplanació, que no està documentada, potser té a veure amb el fet que aquell any l’Estat cedia a l’Ajuntament de Maó el convent del Carme, el qual tenia una horta a la banda més propera a la mar. La Corporació, abandonada la idea de destinar un edifici per a jutjat i presó, aprofità per integrar la seva superfície a la Miranda i conformar així el gran passeig que existiria durant un segle i mig.