Els política i la síndrome de Noè

Les darreres eleccions estan a punt de provocar un canvi substancial en el govern dels ajuntaments, Consell Insular i Govern Balear, en un moviment oposat al que es va produir fa quatre anys. Aquesta oscil·lació pendular que ja fa dues dècades que dura ens hauria de fer reflexionar sobre què està passant en la tensa relació que hi ha entre polítics i ciutadans.

Cada quatre anys els nous governants cauen en la síndrome de Noè. Pensen que les eleccions han estat el diluvi universal i que ells són en Noè, escollit per la mà de Déu per salvar l’espècie humana i repoblar la terra amb els animals que han preservat. D’aquesta manera, emprenen una carrera accelerada per trastocar les nostres ciutats, les nostres carreteres, l’educació, la sanitat, la justícia i, fins i tot la nostra economia.

Tanmateix, aquests salvadors de la pàtria no es troben davant d’un planeta arrasat on es pot començar a edificar sense obstacles. El món segueix ple de persones que intenten viure com abans i que se senten agredides per la magnitud de les transformacions amb què els assetgen els nous dirigents.

En l’anterior mandat hem hagut de suportar un intent de capgirar l’educació dels nostres fills amb el TIL, de transfigurar la carretera general amb les rotondes, rebaixar la protecció del territori trabucant el PTI per la porta de darrera, o rebatejar la nostra ciutat com Maó-Mahón.

Galileu Galilei deia que el llibre de la natura és escrit en llenguatge matemàtic. Per mi, també ho és el de la naturalesa humana. Com més ràpid un polític vol modificar la vida dels ciutadans, més de veres perd les eleccions. Aquesta equació es compleix de manera inexorable. La radicalitat dels canvis és rebutjada perquè topa amb les expectatives de la gent.

Açò es deu al fet que, malgrat les aparences, les societats europees han arribat a un estat de benestar que les fa netament conservadores. Tothom vol preservar la seva feina, la sanitat, l’educació dels seus fills, un paisatge agradable i unes ciutats amables. És molt significatiu que la punta de llança de les protestes contra els efectes de la crisi sigui el moviment antidesnonaments, perquè es tracta de la lluita dels ciutadans per conservar la seva casa. Els que han vist en aquestes protestes l’espurna d’una revolució s’erren del tot; el que hi ha és la reacció contra la pèrdua del patrimoni familiar, un fet sociològicament inèdit que ens allunya de les revoltes del segle passat, que volien nacionalitzar els mitjans de producció.

Els guanyadors de les eleccions, com no pot ser d’una altra manera, aixequen la bandera del canvi. Tanmateix no s’han d’equivocar, en la seva major part, aquest consisteix en la devolució del que hem perdut els darrers anys. Recuperar els drets econòmics, educatius, sanitaris, culturals: tot el que es faci en aquesta direcció serà benvingut. Però anar més enllà serà un camp de mines, llest per fer saltar el polític ingenu que posi un peu damunt.

És cert que la societat del segle XXI presenta caires insòlits. La catòlica Irlanda acaba d’aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe. Els nous temps demanen una forma diferent de governar, amb més transparència, més participació ciutadana i una actitud bel·ligerant en contra de la corrupció. Els polítics han de ser més propers als ciutadans i escoltar les seves demandes dia a dia. Sobren dedicacions exclusives i càrrecs de confiança i s’han de rebaixar les seves prerrogatives, eliminant aforaments, retribucions, pensions, viatges,...

Des de fa trenta anys, la distribució de la riquesa s’ha tornat més desigual. Vivim un món injust, on un petit grup de potentats i d’empreses de cada vegada guanyen més, i la majoria de la gent té manco ingressos. S’ha fet públic com grans empresaris i polítics significats desplacen la seva fortuna a paradisos fiscals. Cal redistribuir la renda i lluitar contra el frau fiscal: els autènticament rics i les empreses multinacionals que evadeixen impostos han de pagar més. D’aquesta manera es podran mantenir i ampliar els drets socials.

Algunes mesures es podran prendre en l’àmbit local, regional o nacional, però el partit es jugarà sobretot en territori europeu. Europa no és un concepte abstracte, sinó la instància on es decideix el nostre destí. Hem de ser exigents i reclamar de forma decidida una redefinició de les regles del joc econòmic.

Les pròximes setmanes nous governants substituiran els anteriors. En les seves mans està continuar amb la vella política i seguir aferrats a la síndrome de Noè, que pretén transformar-ho tot en dos dies, o bé emprendre una nova via i concentrar-se en recuperar les coses que hem perdut i estudiar molt bé quines innovacions són realment necessàries, escoltant sempre la veu de la ciutadania.

Els anteriors governants s’han equivocat en moltes coses, que cal rectificar, però d’altres les han fet bé, en tots els àmbits. El PTI s’ha d’adaptar als nous temps, amb sensibilitat i consens. La reforma de la carretera general s’ha de redimensionar a una escala menorquina. S’ha de reorientar el turisme amb productes de qualitat, però també apostar pel redreçament de la indústria. Els fons públics s’han de gestionar amb responsabilitat. A Maó, la recuperació de sa Graduada va ser un encert. El carrer de ses Moreres està bé tancat al tràfic. La neteja i manteniment dels carrers i la cura dels jardins ha millorat i encara ho pot fer més. La revitalització del centre històric és un fet que s’ha de sostenir i reforçar. Hem vist a un ajuntament que rectificava quan cometia errors i s’ha de continuar amb aquesta atenció a la veu de la gent de carrer.

Només avançarem si acceptam el parer del filòsof que afirma que som com nans asseguts al coll de gegants, que són els que ens han precedit, i podem veure més enfora, no per l'agudesa de la nostra vista o per la nostra elevada alçada, sinó perquè ens aixecam sobre la seva altura gegantina.

Alfons Méndez Vidal