El gin de Menorca, de la llegenda a la història. La supremacia del gin (1941-1960)

L’estatus del gin es va transformar radicalment després de la Guerra Civil. Si abans la seva presència pública era molt reduïa i altres licors, especialment l’estomacal, tenien gran protagonisme, durant la postguerra serà la beguda alcohòlica menorquina per excel·lència. Així es desprèn de les declaracions dels propietaris de les dues principals empreses, Beltran i Xoriguer, que indiquen que aquest producte va experimentar una forta expansió des dels anys quaranta.

Però el millor exponent d’aquest canvi ve donat per la premsa local. Així, quan es tornen a editar diaris, el 1941, Beltrán no dubta en publicar anuncis de la seva destil·leria. No està sol; com hem vist Bernat Villalonga d’Alaior també en fa de la seva fàbrica i magatzem d’aiguardents, licors i vins. A diferència d’aquest darrer, que desapareix definitivament de la premsa, Beltrán seguirà fent propaganda més d’una vegada a l’any fins la clausura del negoci, quaranta anys més tard.

De forma significativa, Beltrán a partir del 1943 deixa d’anunciar la seva destil·leria i la publicitat diu simplement “Gin Beltrán”. Al mateix temps, un altre industrial, Pons Martí, anuncia la seva fàbrica de begudes alcohòliques i l’elaboració de “licores finos esmeradamente destilados y del acreditado Gin Pons Martí”. Els anuncis d’aquest establiment es mantenen quatre anys fins el juliol del 1947, però l’empresa seguia existint el 1960, quan va posar publicitat en un especial dedicat al turisme. Des del mes gener del 1947 han comparegut altres dues destil·leries: la de Llorenç Florit de la carretera de Ciutadella, i el seu Gin Son Petit, que ja hem vist que funcionava des del 1917, per un costat, i la nova fàbrica d’aiguardents i licors de Miquel Pons Justo del moll de Ponent i la “gran especialidad de la casa, Gin Xoriguer”, que entronca amb una destil·leria que funcionava abans de la guerra.

Miquel Pons Justo va començar a treballar amb Pere Pons Escudero (Fornero) el 1928 com oficinista, cobrador i venedor, però fou promogut a apoderat. Passat el parèntesi de la guerra, el seu fill Rafael Pons Carreras va reprendre la fabricació el 1939. Tanmateix, un incendi va destruir les instal·lacions i causà la seva mort. Miquel Pons el 1945, després d’intentar interessar infructuosament els seus descendents, es va establir pel seu compte amb la marca Xoriguer, ja que la seva família regentava el molí maonès d’aquest nom. L’empresa sempre ha emprat aquesta imatge, fidelment representada en les etiquetes de gin. El fabricant va fer diverses proves fins que aconseguí elaborar un gin molt similar al de Fornero, els ingredients del qual coneixia per haver-se encarregat de les compres.

Gin Son Petit continuarà anunciant-se fins en la premsa fins el 1954, tot i que la destil·leria seguí existint fins els anys vuitanta. El 1956 es va poder veure l’únic anunci de Rafael Petrus d’Alaior: “Pedir Gin Mica y Coñac Mica es pedir calidad”. D’aquesta manera veiem com en aquesta població continuava la tradició licorera, que també es mantindria fins a la gran concentració empresarial que es produí els anys vuitanta.

Durant quasi quaranta anys dos fabricants, Beltrán i Xoriguer, es van disputar el mercat insular. En els seus anuncis s’observa que presenten dos perfils molt diferents. Curiosament, el més antic, Beltrán, fou el més innovador i es va anar renovant periòdicament, mentre que Xoriguer perseverava amb poques variacions en la línia que  inicià els anys quaranta.

En un principi i fins el 1957, Beltrán no incloïa cap imatge en la seva publicitat. L’any 1950 va reintroduir l’anís estomacal, que havia estat el seu producte estrella des de l’inici de la casa. Primer tímidament, amb un petit reclam d’“Estomacal Beltrán”, a una fila i una columna, que el 1955 ja s’ha ampliat per demanar: “Pida Estomacal Beltrán y Gin Beltrán”. Dos anys més tard declara decididament: “Saboree el exquisito licor estomacal Beltrán. Especialidad de Menorca”. Els mesos de juliol i desembre veuen la primera aparició d’una il·lustració, el logo de l’àguila que porta a les garres una bolla del món amb l’eslògan “Pida estomacal Beltrán. La bebida más higiénica conocida”, que recupera l’anunci publicat trenta anys abans, el 1927.

És possible que aquest canvi d’estratègia comercial respongués a un intent de contrarestar l’avenç del gin Xoriguer, oferint un producte en què Beltrán tenia un avantatge gairebé impossible de superar. De fet entre el 1957 i el 1959 la propaganda se centra quasi exclusivament en aquest espirituós, que seguirà anunciant fins el 1963. Segurament la fi d’aquesta campanya es deu al fet que la demanda de l’estomacal estava retrocedint de forma continuada en favor del gin i altres begudes. Amb l’estomacal es recuperà el nom del fundador, Manuel Beltran Pujol, potser també com a reacció a Xoriguer, que sempre va posar el de Miquel Pons Justo.

Una especificitat de Beltrán és la seva associació amb Menorca. Com hem vist des del 1957 s’indica la referència “especialitat de Menorca”, primer amb l’estomacal i després amb el gin, que la dècada del 1981 es convertiria en “el gin de Menorca”.

Així mateix, la imatge de marca va anar evolucionant. Desconeixem com era fins els anys seixanta, però en aquest moment feia dos gins que tenien un aspecte ben diferent. El principal, era servit en un bòtil prismàtic, com una petaca gran, amb una impactant etiqueta on només consta la llegenda “Gin Beltran” i el dibuix d’un toro. En l’especial dedicat al turisme del Diari Menorca del 1962 surt la segona marca, Lord Nelson, amb un envàs del mateix format i una etiqueta negra no menys cridanera on es veu un almirall britànic amb un tapall a un ull, que sembla més un pirata que el militar britànic, i el subtítol “Dry Gin”. En tot cas, el recipient més emprat per tots els fabricants era la garrafa.

L’any 1970 la casa va implantar els envasos alts que havia emprat des del començament Xoriguer, que convivien amb els prismàtics. En l’etiqueta del toro es va afegir l’illa de Menorca. Cinc anys més tard el toro desapareixia per deixar sola l’illa de Menorca, damunt de la qual s’afegeix l’encapçalament “Port Mahon”. El gin Nelson primer es va transformar el gin Beltran etiqueta negra, mantenint la figura de l’almirall, però més tard fou descartat. Va ser rescatat l’any 1980, quan es va celebrar el centenari (que realment es complia l’any següent).

La trajectòria de Xoriguer és molt més diàfana. Des del principi i fins a l’actualitat recull el nom de Miquel Pons Justo. La part gràfica s’ha mantingut igual durant tota la seva trajectòria, amb l’etiqueta del molí i la denominació “Mahón” en amples lletres majúscules. De fet, l’empresa va adoptar una visió moderna: en la publicitat, les il·lustracions substitueixen en gran part el text, que sempre ha estat molt reduït. També seria la pionera en la utilització de la fotografia, que representa el bòtil, des del 1975, una tècnica que Beltrán no utilitzaria fins el 1980.

Un altre element característic ha estat l’apel·lació a la qualitat del producte. El 1947 s’indicava que era “El preferido del público por su calidad excelente” i l’any següent presenta tota una declaració d’intencions: “Los entendidos exigen Gin Xoriguer. Se pide Xoriguer y se saborea una marca de calidad”. Al cap d’una dècada es reprèn la idea i l’any 1958 s’indica “calidad superior”, que el 1960 és “calidad suprema”.

Entre 1948 i 1950 va introduir la idea de salut. “El mejor aperitivo, Gin Xoriguer, a totas horas cau bé.”, sens dubte per competir amb l’estomacal Beltrán. A partir d’aquest any i fins el 1953 torna a demostrar la seva habilitat comercial, en lligar la beguda als combinats, cosa lògica, perquè la ginebra és una beguda que no se sol beure sola. En tot cas el lema és molt succint: “Para su cocktail, Gin Xoriguer”. Beltrán també utilitzaria aquesta idea, entre el 1959 i el 1970: “Solo o con seltz, delicioso !”. Açò es deu a què la beguda més en boga era la pellofa, amb aigua de seltz i la pell d’una llimona.

Alfons Méndez Vidal