La història es repeteix: el terrorisme islàmic

El setembre del 2001, els atemptats de les torres bessones de Nova York, amb la seva estela de quasi tres mil morts, van posar en primer pla el fenomen del terrorisme d’inspiració islamista, que feia anys que creixia. Darrera han vingut l’atac contra l’estació d’Atocha de Madrid, el 2004, el de Londres, el 2005, els de París, l’any passat i el de Niça fa uns dies, per esmentar només els més mortífers.

 

Monument a les víctimes de l'11-M. Madrid

El segle XXI s’ha encetat sota el signe de les atrocitats terroristes, que tenen el tret distintiu de dirigir-se indiscriminadament contra ciutadans indefensos. Per aquesta raó la gent reclama, amb raó, la fi d’aquesta espiral sangonosa que ens fa a tots possible objectiu de les bales i les bombes. D’aquesta manera, el terrorisme aconsegueix la seva primera finalitat, que és la de sembrar la por i el desconcert en la nostra societat.

Són nombrosos els que analitzen la plaga yihadista i és freqüent assenyalar la novetat que representa. Tanmateix, molt al contrari, no és més que la reedició de pautes que coneixem del passat recent. És important conèixer la història, perquè ens ofereix ensenyaments útils i una explicació de situacions que, d’altra manera, ens provoquen una incertesa descoratjadora.

Així, la criminalització de tots els occidentals pel simple fet de ser-ho ens recorda com els anys vint els comunistes russos van exterminar col·lectius sencers del seu país per ser “enemic de classe” (pràctica que els khmers rojos van reproduir a Cambodja els anys vuitanta); els nazis van aplicar la mateixa lògica als jueus, instaurant una sinistra responsabilitat objectiva.

 

Camp de concentració d'Auswchvitz

Pel que fa a l’elecció de la població civil com a diana, és una vella tàctica militar. Pensem en els bombardejos de l’exercit franquista sobre Guernica, durant la Guerra Civil, els de Londres dels alemanys, la Segona Guerra Mundial o, més properes en els temps, les matances de paisans francesos i àrabs en la Guerra d’Independència d’Algèria.

També ha fet vessar molta tinta les arrels del terrorisme islamista, en les quals tant s’han volgut veure particularitats pròpies de la fe islàmica, com la resposta a unes condicions de vida miserables. En canvi, és molt més revelador considerar que es tracta d’un moviment terrorista amb fortes analogies amb l’onada de grups anarquistes de principis del segle XX i les organitzacions socialistes dels anys setanta i vuitanta.

En aquest darrer cas, sota la inspiració de la revolució cubana i l’emulació de les guerrilles del Che Guevara, mort el 1967, van emergir escamots que defensaven la utilització de la violència per combatre les injustícies socials i polítiques. És cert que llavors i ara les diferències entre rics i pobres foren un element que afavorí l’esclat revolucionari, però no expliquen la presa de les armes per persones que, en la seva major part, pertanyien a les classes mitjanes. Les Brigades Roges i la Fracció de l’Exèrcit Roig alemany combatien el capitalisme amb pistoles, com les guerrilles d’Amèrica del Sud; l’IRA i la ETA van afegir a la seva causa independendista un fort component marxista-leninista. Tot plegat constituí un episodi global d’utilització de la lluita armada per trasbalsar l’ordre polític i econòmic de la societat.

 

Aldo Moro assassinat per les Brigades Roges. 1978

Les diferents bandes yihadistes, han emprès la revolta islamista sota uns paràmetres similars i intenten establir nous règims d’islamisme real, com el segle passat s’implantà el socialisme real. Així s’ha esdevingut a l’Afganistan, Somàlia i els territoris iraquians i sirians en mans de l’autodenominat Estat Islàmic.

Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del mur de Berlín, la suma d’una ideologia socialista i l’exemple i influència dels països comunistes, va arrossegar la política de molts països, on es van impulsar diferents pràctiques d’aquest signe, principalment la nacionalització d’empreses de tot tipus: bancs, línies aèries, indústries automobolístiques, drassanes, siderúrgies, empreses elèctriques i alimentàries; avui en dia gairebé totes han estat privatitzades.

Igualment, des de la revolució khomeinista d’Iran, el 1979 i, especialment, la presa de Kabul pels talibans el 1996, la majoria de les societats islàmiques, unes més i altres menys, han amotllat el seu funcionament a les pautes islamistes: un sotmetiment de les regles de la vida civil a una interpretació literal i radical de l’Alcorà. Malgrat ens caigui enfora, la majoria de les víctimes d’Al-Quaeda i l’ISIS són a països musulmans.

El terrorisme d’encuny comunista fou vençut amb una suma d’acció policial i fermesa ideològica. En molts països les hostilitats es van allargar durant dècades; actualment a Colòmbia s’està pactant amb les FARC la fi d’un conflicte de cinquanta anys. Per incrementar l’eficàcia de les forces de l’ordre és crucial el servei d’intel·ligència, que detecti amb antelació els moviments dels criminals del terror i els posi en mans de la justícia. S’ha d’actuar exclusivament contra els individus que prenen les armes i aïllar-los dels seus simpatitzants que defensen els mateixos objectius de manera pacífica.

Però, finalment, el cop de gràcia a la violència roja la a donar el desprestigi en què caigué la doctrina marxista-leninista després de la desaparició de la Unió Soviètica, sota l’embat dels propis ciutadans de l’Est. Els governs socialistes es van esfumar perquè van deixar de tenir atractiu per als seus habitants. El combat ideològic a la llarga és l’ingredient més important per vèncer el terrorisme.

La defensa dels principis de les nostres societats: la democràcia, els drets humans, l’imperi de la llei, la justícia social i l’economia de mercat, és vital per arraconar els violents. Les concessions als dogmes islamistes són contraproduents. El pànic no pot rebaixar els nostres ideals, que són l’esperança per a tots els que s’oposen a la barbàrie i ens donen forces per a la victòria final.