dilluns, 23 de març de 2020

Confondre desitjos i realitats: la impotència del Banc Central Europeu


Una de les primeres víctimes de l’epidèmia del coronavirus és l’economia, que ja fa dies que és ingressada a l’UCI amb símptomes preocupants. La borsa ha experimentat caigudes superiors a les que va patir a la crisi del 2008; el preu del petroli s’ha enfonsat i ha provocat una guerra comercial entre Rússia i Aràbia Saudita; la que enfronta els Estats Units i la Xina s’està revifant.


El mercats financers estan anticipant les pèrdues de les empreses. Com que els ciutadans estem confinats, les nostres compres es redueixen al mínim. L’economia és un circuït, de manera que la volatilització de la demanda ha posat en marxa la roda de la depressió, on aniran caient ràpidament el comerç, l’automòbil i el turisme; sense consum l’atur pujarà i açò agreujarà la recessió. Esperem que sigui curta, tot i que ofereix signes inquietants, perquè ja fa mesos que l’activitat mostrava signes d’esgotament i aquesta manca d’energia és un indici que el daltabaix pot ser intens.

Un dels problemes de l’economia és que la majoria dels analistes confonen els seus desitjos amb la realitat. És comprensible: aquest és un dels escassos terrenys on les males notícies no venen.


El pitjor senyal el donen els governs, que tothora venen optimisme, ja que les dificultats econòmiques són valorades per l’oposició i els ciutadans com a signe de mala gestió, quan, com ara veiem,  en la majoria de les ocasions els polítics no tenen gaire influència en la capficada econòmica. Les seves “previsions” econòmiques són, si em permeten l’expressió “recaditos a la Virgen” o, en termes més literaris, “brindis al sol”. No calculen com evolucionarà l’economia, sinó que proposen objectius possibles, però moltes vegades improbables.

Els instituts d’anàlisi, molts d’ells finançats pels bancs, els segueixen la roda, perquè no volen contradir el ministre d’economia ni patir pèrdues en els seus balanços. Tal i com ens han ensenyat els economistes més lúcids (“El cigne negre”, de Taleb) sobreestimam els guanys i infravaloram els pèrdues, en especial les que es produeixen de forma sobtada. Si mirem enrere comprovarem que, tot i que per causes completament diferents, les depressions solen començar per un fet que ningú podia preveure, ja fos la crisi del petroli dels anys setanta o la caiguda de Lehman Brothers fa una dècada.


Des de fa més d’un segle sabem que l’economia oscil·la en cicles. Com a la Bíblia, períodes de vaques flaques sempre acaben essent el colofó dels anys de vaques grasses. Per aquest motiu, és necessari que els estats es dotin d’institucions que ajudin el país quan entra en recessió. L’assegurança contra l’atur és el més conegut d’aquests mecanismes. Els governs tenen la missió de combatre els aspectes reals de la crisi (atur, disminució de la producció) i els bancs centrals la seva vessant financera .

Tanmateix, la majoria dels governs hagin desatèsaquesta funció. Els ciutadans sempre tenim demandes que ens semblen indefugibles i açò fa que el pressupost de l’Estat estigui en dèficit permanent. Així que, quan arriba una recessió, el govern, que ja ha de pagar la factura de la gent en atur i deixa de cobrar els impostos dels treballadors desocupats i les empreses en pèrdues, es veu fermat de mans i no pot donar una major empenta: sempre queda curt.

Els bancs centrals no es veuen tan pressionats com els governs i solen disposar d’un major marge de maniobra, per la qual cosa tenen la capacitat de reduir els tipus d’interès i facilitar fons als bancs per alimentar el crèdit, vital per ajudar empreses, autònoms i persones en dificultats. La majoria dels països, com els Estats Units o Anglaterra, ara ho estan fent així, perquè partien d’una situació normal, no és el cas d’Europa, on els interessos encara són negatius, una situació excepcional i susceptible de causar danys al sistema bancari.


La crisi del 2008 fa anys que va quedar enrere. Per tant, el Banc Central Europeu hauria d’haver abandonat la política monetària laxa, com han fet els americans. Malgrat la seva teòrica independència, el BCE s’ha plegat a l’agenda política i no ha fet el que tocava. Paguen justos per pecadors: súper Mario Dragui s’ha retirat envoltat d’aplaudiments, després de mantenir massa anys una situació financera extraordinària i la seva successora Christine Lagarde rebrà totes les crítiques, quan l’han deixada sense armes.

És cert que, malgrat els anys de recuperació, la situació econòmica no és per tirar coets: a finals del 2019 la taxa d’atur d’Espanya fregava el 14%; Itàlia i França rondaven el 9%. No cal ser economista per saber que açò és dolent, però és que al mateix temps a Alemanya els desocupats només són el 3,5%, al Regne Unit el 4% i a Portugal el 7%. Les dades demostren que la majoria de països europeus són en una situació de normalitat; en conseqüència, els nostres problemes no tenen a veure amb el cicle, sinó que són estructurals.

El punt clau és que s’ha emprat la política monetària per intentar curar les nostres xacres –atur i baixa productivitat–, quan és impossible. A tots ens agradaria una autèntica recuperació, però no podem esperar que el Banc Central Europeu obri el miracle i caldrà fer canvis substancials en la nostra estructura econòmica que ens acostin a Portugal, Holanda o Dinamarca.

Aquesta confusió del BCE, que ha perllongat de manera excessiva una medicina pensada per a dificultats conjunturals per lluitar de forma ineficaç contra problemes estructurals, l’ha menat a una situació d’impotència per combatre una veritable situació de crisi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada