Un passeig dins d’una plaça: El passeig d’Isabel II de l’Esplanada

Al llarg de més d’un segle, el principal punt de reunió de Maó era el passeig d’Isabel II, a la part baixa de l’Esplanada, el qual havia estat fruit de l’empenta personal d’un dels primers batles de la població, Ignacio Méndez de Vigo, qui no era menorquí, ni havia estat elegit pels veïns, sinó que fou nomenat pel govern. Com que s’inscriu en l’estructura de l’administració que s’instaura en el període liberal, serà útil fer-ne cinc cèntims, ja que el seu funcionament era ben diferent de l’actual.

Ignacio Méndez de Vigo y Valdés

Durant el regnat d’Isabel II es va posar fi a l’organització tradicional, l’Antic Règim, i s’inicia la construcció d’un estat modern. El 1833 es van crear les províncies, que amb el temps assolirien un gran pes i, pel mateix temps, s’eliminà el sistema municipal medieval, que a Menorca se sustentava sobre les Universitats, que van ser substituïdes pels ajuntaments. A partir de la Constitució del 1837 els regidors eren elegits per votació popular (abandonant l’ancestral sorteig entre els membres de l’oligarquia), tot i que al començament només eren electors els caps de família amb un cert patrimoni.

La corporació era dirigida pel batle, que en els primers moments, s’identificava en alguns municipis, com a Maó, amb el “corregidor”, i era designat pel govern (en els municipis de més de 3.000 habitants directament pel Ministre de la Governació) i depenia jeràrquicament del governador civil. El corregidor, que habitualment es nomenava a districtes, no a ciutats, tenia una categoria i un sou superior al del batle, per la qual cosa quan va cessar Méndez de Vigo l’Ajuntament va sol·licitar amb èxit la supressió del càrrec i a partir de llavors compta amb un simple batle.

Per donar cos a aquest entramat es va crear un col·lectiu d’alts funcionaris que el Govern destinava als càrrecs de l’administració, des dels petits municipis, fins als Governs Civils de les grans capitals. Ignacio Méndez de Vigo i Valdés en formava part, en concret era segon cap del Cos d’Administració civil. La primera vegada que l’hem localitzat era secretari del Govern Superior Polític de la província de Biscaia i, exercint aquestes funcions, va aixecar acta de la inauguració del pont de ferro de l’Arenal de Bilbao, el 23 de gener del 1848, tot fent constar que havia estat nomenat cap civil del districte de Maó.

Va prendre possessió el 9 de març. El 8 d’abril del 1850 seria cessat i possiblement fou destinat a un altre municipi. La seva destitució fou atribuïda al fet de no haver prestat suficient suport al candidat ministerial en les eleccions a diputats provincials, que fou derrotat per la candidatura conservadora. A Maó va causar una bona impressió i se’l reconeixia per haver construït el passeig d’Isabel II i haver sanejat la hisenda municipal, que duia una dècada “totalment exempta de caudals”. Aquí es va casar amb Paula Garcia de Luna, filla d’un brigadier, exgovernador militar de Balears.

A partir del 1856 fou nomenat governador civil de diverses capitals en un cursus honorum que començà a Àvila, passà per Lleó i Còrdova, per arribar a Saragossa el 1858 i, després de ser destinat a Cadis i Granada, retornar a Saragossa en qualitat de president de la Diputació Provincial. El 1866 va ser designat governador de la província de Barcelona, càrrec que exercí sis mesos, durant els quals presidí els Jocs Florals i va deixar un grat record. Com es veu, la tònica era de mandats molt curts, que hem de relacionar amb la inestabilitat política de l’Espanya de l’època. Políticament era del partit liberal i, segons Deseado Mercadal, va escriure el poema en català “Lo tusó trencat”, que no devia ser publicat, perquè no figura en cap catàleg. Va morir a la vila de Gràcia de Barcelona el 1873. Tot i que no es pugui descartar un parentiu llunyà, no té vinculació familiar amb I’exministre Íñigo Méndez de Vigo.

El 1848 va engegar les gestions per construir un passeig a l’Esplanada de Maó, llavors un simple terreny on els militars dels quarters realitzaven els seus exercicis. La idea era atractiva, però l’Ajuntament no disposava de mitjans per emprendre-la. A més, en aquell moment l’administració local estava totalment tutelada per les autoritats superiors, de forma que, com veurem, qualsevol actuació en matèria financera havia de ser autoritzada per l’organisme competent. Ja fos per simple patriotisme o pel càlcul polític que el nom ajudaria a aconseguir el suport necessari, des del principi Méndez de Vigo pensà a batejar el passeig amb el nom d’Isabel II.

La reina, que havia pujat al tron el 1833 a l’edat de tres anys, a la mort de son pare Ferran VII, havia estat declarada major d’edat el 1843, posant fi a una turbulenta època de regències, marcada per la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Al mateix temps s’havia encetat la modernització del país, la qual començava a donar els seus primers fruits, amb obres com la primera línia de ferrocarril (Barcelona-Mataró), inaugurat aquell mateix any de 1848. Pacificat el país i amb els primers símptomes de prosperitat, la reina es trobava en el punt més alt de la seva popularitat, la qual, dit sigui de pas, s’aniria erosionant amb el pas dels anys, fins al punt de forçar la seva abdicació el 1869.

La reina Isabel II

Recordem que, també el 1848, es va instal·lar a la Mola una bateria de campanya per evitar l’entrada de vaixells francesos al port. La tensió entre França i Anglaterra amb motiu de la carrera per colonitzar l’Àfrica (el 1830 França havia iniciat l’ocupació d’Algèria) va forçar el govern espanyol a refer les defenses del port, eliminades des de la destrucció del castell de Sant Felip. Com a resultat, el 1850 es decidiria el bastiment de la fortalesa també anomenada d’Isabel II, en un moment en què el passeig de l’Esplanada ja estava acabat.

Méndez de Vigo devia ser una persona resolutiva ja que, arribat el mes anterior, va gestar el projecte el mes d’abril, la qual cosa també evidencia que va ser la seva primera prioritat. L’onze de maig del 1848 dirigia un ofici al cap polític de la província per sol·licitar permís per destinar uns sobrants de fons existents a l’Ajuntament a la urbanització del passeig. Per fonamentar la seva petició indicava que “Con miras a satisfacer una de las necesidades de esta hermosa población, la construcción de un cómodo y elegante paseo dedicado a nuestra excelsa Reina, paseo que será al propio tiempo un monumento erigido a la 2ª Isabel, para perpetuar la memoria de su reinado; el periodo de paz que con asombro del mundo estamos gozando.”

A continuació feia notar que s’oposava al projecte l’estat de penúria de la tresoreria municipal. Per aconseguir els recursos necessaris venia realitzant diverses gestions des del mes d’abril, que li havien proporcionat el suport privat del cap polític de Balears i del capità general de la província. La col·laboració del primer, el seu interlocutor, arribà fins a l’oferiment de “cien duros de su bolsillo”. Però lògicament, aquesta i altres aportacions eren completament insuficients, perquè “el plan es extenso”, per la qual cosa, Méndez de Vigo li remet la còpia de l’escrit que ha enviat al capità general, que veurem més endavant, perquè l’ajudi en la seva resolució favorable. En particular, li demana autorització per destinar a les obres del passeig 6.200 rals de billó, procedents de contribucions diverses, ja que totes les obligacions de l’Ajuntament envers la Hisenda Pública han quedat cancel·lades, segons s’explica en una memòria adjunta. Finalment el batle assenyala que compta amb els mitjans que obtindrà amb una subscripció voluntària, a la qual ell serà el primer de contribuir, i que pensa que produirà fons suficients per acabar l’obra. Així mateix, apunta que aquests mitjans seran suplementats “con mi constancia unipersonal en los trabajos.”

A l’escrit, Méndez de Vigo també comenta que obstaculitzaven el projecte “un cúmul de preocupacions més o menys respectables, però difícils de vèncer (sic)”, les quals ha rebutjat. Deseado Mercadal indica que el batle es va haver d’enfrontar a una gran resistència de persones contràries al projecte, no sabem si perquè volien donar un altre destí als fons municipals o per algun tipus d’interessos personals en la urbanització de la zona o altres circumstàncies que ens són desconegudes. El destorb fou prou important perquè el batle l’esmentés en la seva primera carta, ni que fos de passada.

En definitiva, Méndez de Vigo demana al cap polític de Balears que sancioni el seu projecte, ja que sense el seu suport aquest serà irrealitzable. Al mateix temps l’informa que pensa crear una Junta inspectora i auxiliar a la qual donarà compte i demanarà ajut. La Junta, que presidirà ell mateix, estarà formada per cinc persones: tres regidors i dos particulars “aficionats a les belles arts”. D’aquesta manera el batle intenta tranquil·litzar el seu superior tot establint un organisme de control que eviti el desviament dels fons, una pràctica no gens estranya en la corrupta administració de l’època.