Santiago Pons Quintana. La reconversió com a palanca de futur

En el món actual i al nostre país, la indústria no ho té fàcil. Els industrials han de suportar uns costos laborals i fiscals elevats i han de competir amb fabricants de tots continents, que gaudeixen de condicions econòmiques i institucionals més favorables. Tampoc disposen de cap avantatge competitiu evident, com a Menorca el sector del turisme, que es beneficia d’una clima benèvol i un patrimoni natural caigut del cel.

En aquestes condicions, quan un empresari aconsegueix que l’empresa que ha fundat superi la prova del temps, l’hem de qualificar d’empresari exemplar. Santiago Pons Quintana ha estat un d’aquests elegits que ens mostren quines són les qualitats que ha de tenir un emprenedor per poder veure com la seva obra perdura any rere any o, com ell diria, una temporada darrere l’altra.

Quan va fundar la seva empresa, el 1953, era un de tants. No procedia d’una família acomodada i els seus pares no li van deixar cap gran negoci en funcionament, sinó tan sols l’exemple de la laboriositat menorquina i les regles bàsiques de l’ofici dels sabaters, llavors molt nombrosos al seu Alaior natal. Tanmateix, no va descurar la seva educació i va estudiar batxillerat, rebent classes de Joan Hernández Mora. Els seus inicis no els va fer amb cap producte glamurós, sinó amb senzilles sabatilles infantils, que venia amb la marca “Chicarro”.

Molt prest va donar mostres de la seva sagacitat, tocant la porta de Ramon Areces per aconseguir col·locar els seus articles a El Corte Inglés. La relació comercial s’ha perllongat durant dècades, un fet que diu molt de la capacitat empresarial de Pons Quintana. L’associació va ser fructífera: a requeriment dels grans magatzems, va començar a produir sabatilles de dona, les quals li van obrir nous mercats.

Al llarg del temps Pons Quintana va innovar, llançant nous articles, el primer dels quals van ser les babutxes, que es veien a totes les cases d’Espanya. Els anys setanta implantaria noves tècniques de fabricació i nous productes, demostrant que la renovació permanent és un altre dels ingredients de l’èxit. També va comprendre que la comoditat de vendre a un mercat protegit com llavors era l’espanyol no duraria sempre, i va optar per una internacionalització primerenca que el va menar fins als Estats Units.

Va aconseguir interessar els seus fills en l’empresa familiar, una cosa no tan fàcil com sembla. Amb l’ajuda d’aquesta nova fornada d’emprenedors va adoptar una estratègia per alguns sorprenent: quan els anys vuitanta el vent va girar i tantes indústries de Menorca van començar el seu declivi, es va reconvertir, encetant la fabricació de sabata de dona, després d’invertir un important capital en la renovació de la maquinària. L’èxit de la iniciativa va venir de la mà de la introducció d’un nou article: la sabata trenada, que els clients li llevaven de les mans i encara és signe d’identitat de la casa. Sota aquestes bases, la firma va avançar en el dur terreny de la competència global trepitjant amb força: no només es defensava fermament al mercat local, sinó que s’expandia per Europa i els Estats Units.

Santiago Pons Quintana personifica totes les bones qualitats de la indústria de Menorca: inventiva, compromís, exportació, reinversió dels capitals a l’empresa, formació, treball en equip i una bona dosi d’esperit familiar.