Història d’un mite. El mercat vinícola durant la fil•loxera

A l’entrada del segle XX la fil·loxera s’havia convertit en una més de la multitud de malalties que amenaçaven la vinya; de fet, la que s’esmenta amb més freqüència en els textos de l’època és el míldiu. La gent s’estava acostumant a plantar les vinyes amb nous híbrids o ceps autòctons empeltats sobre peus americans i quan la plaga atacava una plantació el propietari optava entre abandonar el conreu o repoblar-la de nou. És significatiu que cap autor coetani ni cap font oficial atribuís mai la decadència de la vinya a la fil·loxera.

El 1909 el Servei Agronòmic de Balears estimativa que, sobre una extensió inicial de 321 ha, la fil·loxera havia destruït 87 ha, 41 ha estaven envaïdes i en restaven lliures 193 ha. S’havien reconstruït 32 ha amb vinyes americanes, 5 ha a llocs on abans havia ceps i 27 ha a nous planters. Aquesta informació figura en un estudi que es devia fer en paral·lel al “Mapa Geológico Vitícola de la Región Agronómica de Baleares”, signat per Antoni Ballester, enginyer cap de Balears, el fragment del qual relatiu a Menorca reproduïm aquí.

Una notícia apareguda en premsa també el 1909 indica que s’esperava que la collita de raïms fos extraordinària; segons els entesos feia molts anys que no n’hi havia cap d’igual, la qual cosa parla d’una clara recuperació. Aquest mateix any Pere Mir assenyala que estan “vencidos, por medio de la plantación de cepas americanas, los peligros de la filoxera”.

Però més enllà dels problemes sanitaris, el mercat vinícola insular va reaccionar de forma similar al de la resta del país. Els preus del vi van créixer considerablement arran de l’aparició de la malaltia a Espanya i es van mantenir alts entre el 1880 i el 1885. El nombre d’anuncis de vi en la premsa local (El Bien Público i El Liberal) experimentà un boom important entre el 1884 i el 1898, és a dir fins l’any anterior a l’arribada de la plaga a l’illa. A més, els vins menorquins van assumir un gran protagonisme en aquesta etapa, desplaçant als d’altres indrets: si els anys 1874-1883 representaven el 21% del total d’anuncis, el 1884-1893 suposaven el 46% i entre el 1894 i 1898 van pujar al 70%. També van suportar millor la crisi que la resta de vins, ja que entre 1899 i 1913 equivalien al 60% del total.

Els vins de la terra eren apreciats pels consumidors. La premsa de Maó informava el novembre de 1892 que havien arribat “7 bocoyes de vino de Mallorca con destino al pueblo de San Luís, y como de dicho pueblo se introduce en esta población gran cantidad del referido caldo, llamamos la atención de los consumidores, para que no se dejen dar gato por liebre pagando a buen precio y como á vino del país, el que ha venido de Mallorca.”

Aquesta eufòria no fou simplement quantitativa, sinó que va comportar l’aparició de vins amb denominacions específiques i vins de marca, que arribaren a ostentar una posició important en el mercat. El que va adquirir més notorietat fou el d’Antoni Blanc, qui fou el responsable del major nombre d’anuncis. Va començar la temporada de 1887-1888 anunciant vi negre de Llucmaçanes, però destacà a partir del 1892 com a venedor de vi blanc, aprofitant el ganxo comercial del seu llinatge.

Els primers dos anys (1892-93 i 1893-94) va treure la “Manzanilla de Mahón: Vino generoso especial 4 años elaboración”. L’any següent el “Vino blanco del país entreseco” i finalment, el 1894-95 “Vino blanco seco”. El primer era un vi de qualitat que es venia a preus elevats: 2,25 ptes/bòtil, quantitat que augmentà successivament a 3 i 4 ptes, el 1893.

No va ser l’únic vinater en emprendre aquest camí; a l’època van apareixent anuncis de vins de productors particulars. Podem esmentar el vi de la possessió “Son Telm” de Ferreries (1886), el vi de Llucasaldent d’Alaior (1887), el vi del Baró de Benimuslem (1888, 1889 i 1892), el de la vinya de Santa Eularieta (1893), el vi de Pedro Montañez (1895), “El acreditado vino tinto del señor Femenias” (1906), “El acreditado vino de Rafalet” (1906), el vi negre del país d’”Antonio Anglada  y compañía” (1908) i els queviures de Ses Coves, entre els quals s’esmentava el vi (1910). La introducció d’aquests nous articles sembla que és part d’una tendència de millora de la qualitat del producte, ja que es revifa quan el mercat es recupera, a partir del 1906.

A través dels anuncis podem constatar un altre canvi rellevant. Per davall del moviment cíclic comercial de pujada i baixada que acompanyà la fil·loxera s’estaven establint un seguit de millores tècniques, com l’aplicació d’insecticides i anticriptogàmics, l’adobat de les vinyes i la implantació de nous avenços en l’utillatge de les vinyes i els cellers. La malaltia només provocarà un lleu retrocés d’aquests articles coincidint amb la seva aparició a Menorca el 1899 i fins el 1903 i després continuaran la seva progressió, reforçada amb la plantació de ceps americans. Aquesta dinàmica de tecnificació és la que justifica l’increment de la producció vinícola que té lloc en aquest període.

El vigor del mercat de vins insular que acabam d’exposar, esdevingut durant els anys en què la fil·loxera fou més activa, és incompatible amb cap daltabaix de la viticultura. És clar que la plaga va fer mal al vinyet de l’illa, com el va fer a tot Espanya, però va venir acompanyada d’un seguit de transformacions que van menar a la modernització del conreu i de la seva comercialització, i que a la llarga van ser beneficiosos, tot i que és cert que l’extensió de vinya va disminuir.

El final del vi de Menorca cal cercar-lo a partir de la I Guerra Mundial, quan el míldiu i l’oïdi van atacar fortament els camps i l’encariment dels productes químics va dificultar el seu combat. Aquesta situació es va repetir de forma agreujada durant la Guerra Civil, quan la incomunicació de l’illa va deixar els ceps indefensos i, de fet, hi ha notícies sobre la devastació que va tenir lloc aquells anys. Posteriorment, el pagès menorquí es va concentrar tant en la producció de formatge que la vinya va quedar oblidada fins al punt que a partir de la meitat dels anys seixanta la seva presència era purament testimonial.

Per tant, el declivi de la vinicultura de Menorca va ser el resultat d’un procés que s’estengué al llarg d’un segle i en el qual la fil·loxera només fou un entrebanc més al qual els vinyaters menorquins es van haver d’enfrontar. Com a rerefons es va consumar l’ascens de la ramaderia de vaquí que acaparà l’atenció dels agricultors, fins que al segle XXI la crisi d’aquest sector ha tornat a fer atractiva l’elaboració de vi.

Alfons Méndez Vidal

Jaume Mascaró. Adaptació constant per mantenir-se fidel a una idea

Si bé és cert que des que Adam va ser obligat a abandonar el paradís, el món és en canvi permanent, no hi ha dubte que la nostra època experimenta transformacions accelerades que fan que sigui fàcil perdre el rumb. Jaume Mascaró ha estat d’aquelles persones que han sabut adaptar-se a un entorn variable i molt exigent, sense renunciar al seu projecte original.

Nascut en una família amb fortes arrels industrials, de fabricants de sabates des de quatre generacions, es va mantenir fidel a la manufactura del calçat, i no es va desviar ni es dispersà en altres inversions, ja que s’adonava que aquesta pretesa diversificació només li restava força per encarar els reptes que es plantegen en el seu sector.

Jaume Mascaró entenia que un empresari no ha de deixar d’invertir mai en la seva pròpia empresa. A la seva joventut ja aconsellà el seu pare de mecanitzar la fàbrica familiar per aprofitar la forta estirada de la demanda de principis dels anys setanta. En aquella etapa a Menorca molts eren els que construïen grans establiments fabrils, però pocs han tingut la traça, el coratge i la perseverança per conservar-los fins l’actualitat.

Com molts altres empresaris, va fer les seves primeres passes sortint de l’illa per vendre els productes de la companyia. Segur que és una bona escola, perquè, maldament llavors tot es venia, a partir dels anys vuitanta la dificultat ja no és saber fabricar sinó saber vendre. Per comercialitzar és necessari oferir al client el que aquest vol i els gustos són canviants segons els temps i les modes. Jaume Mascaró va deixar de banda la fabricació de sabatilles que havia vist a ca seva per dedicar-se a la sabata de dona. Anys més tard, va renunciar a la seguretat de l’empresa que compartia amb els seus familiars per establir el seu propi negoci, al qual va tenir la gosadia de posar-li el seu nom, fent bo el proverbi que diu que la sort somriu als audaços.

L’empresari ha mantingut una doble lleialtat. No només s’ha sostingut al dur mercat del calçat, sinó que s’ha afermat a Ferreries, la seva vila, on conserva la major part de la seva activitat industrial. Així ha demostrat que és possible afrontar les pressions competitives per reduir costos en un petit poble d’una reduïda illa, en un país que no atorga excessius avantatges a les indústries que l’habiten.

Per defensar una empresa cal treballar de valent. La dedicació al seu negoci, però, no li va restar energies per fer de pare i engrescar les seves filles a continuar el projecte que ell havia posat en marxa. De la mà de la nova generació va aconseguir seguir progressant i internacionalitzar les vendes, que és la millor manera d’adaptar-se a la globalització. Havia vist que junt amb una pila d’amenaces, aquesta també ens porta un grapadet d’oportunitats. Només amb aquesta altura de mires es poden conjugar adaptació i fidelitat.

Alfons Méndez Vidal.

La vinya des Castell el 1723: una expansió fulgurant.

El terme des Castell, tot i que actualment no destaqui per les seves vinyes, va tenir en el passat una producció de vi prou important. El fet d’incloure en el seu territori la fortalesa de Sant Felip va fer que al segle XVIII fos el primer territori de l’illa en rebre l’estímul que suposava la crescuda guarnició del castell. En aquestes línies examinarem l’evolució del conreu de la vinya.

Es Castell compta amb un article pioner sobre l’extensió de la vinya del terme el 1723, publicat per Josep Sastre el 2003 a la revista s’Auba, i del qual en parlarem un poc més endavant. A la meva tesi doctoral vaig estimar la producció de vi als diferents termes de Menorca a finals del segle XVIII i també vaig elaborar diferents estadístiques de l’extensió plantada de vinya als diferents districtes d’illa al segle XIX. Darrerament he trobat més dades a l’Arxiu Històric de Maó amb les que he millorat les estimacions de la producció de vi del XVIII i he calculat la superfície de vinya d’aquest segle.

Pel que fa a la quantitat de vi, les dades procedents dels recomptes que feia la Universitat de Maó ens proporcionen una informació suficient per conèixer a grans trets el volum de la collita a la segona part del segle XVIII. En el cas des Castell, aquesta oscil·lava al voltant dels 450.000 litres; les majors collites es van recollir les dècades del 1760 i 1780, amb una producció de 485.000 litres, mentre els anys 1750-59 la collita només va arribar als 390.000 litres i la dècada del 1790 fou de 400.000 litres.

L’extensió de la vinya es pot conèixer a través dels Llibres de Manifest, que venien a ser com el cadastre de rústica. Aquests eren elaborats periòdicament per les Universitats, els antics ajuntaments de Menorca, amb les declaracions que feien de forma obligatòria els particulars de les seves propietats, detallant si eren cases, terres de conreu, vinyes o horts. La valoració d’aquestes propietats servia per calcular el valor a pagar d’un impost conegut com la talla, similar a l’actual IBI.

El treball de Sastre que hem esmentat al començament es va fer a partir del llibre de Manifest del 1723. Hem revisat els seus càlculs i hi hem afegit els del 1772, per comptar amb un altre punt de referència i poder copsar l’evolució al llarg del temps de la superfície de vinya. Finalment aquests valors es poden comparar amb els que s’obtenen d’una font diferent, l’Estadística de Casanello, del 1818.

El Manifest del 1772 ens dóna una informació més completa que el del 1723, ja que el primer només proporciona el valor de les terres a efectes fiscals, mentre que en el segon en molts casos ofereix el nombre de ceps. A partir del nombre de ceps es pot obtenir d’una forma bastant fiable l’extensió sembrada de vinyes, ja que a Menorca les vinyes es plantaven en la formació de “marc reial”, en què hi havia cinc pams de separació entre les fileres de ceps, de manera que 12.000 plantes ocupaven una hectàrea.

Ara bé, quan s’examina la relació entre ceps i valor de les terres, resulta que aquesta és variable. Els Manifests de Béns distingeixen entre “vinya”, “mallola” (vinya jove), “vinya vella” i “vinyot” (vinya petita i poc productiva). És molt comú que les vinyes velles i els vinyots es valorin a raó d’una lliura mallorquina per cada 1.000 ceps. En canvi les vinyes i les malloles eren valorades de forma diferent segons els diferents termes municipals de l’illa. El motiu deu ser l’existència de terres amb vinya de diferents qualitats, tal i com s’indica de forma expressa en les valoracions fetes el 1818 a l’Estadística de Casanello. Per tant, cal fer un càlcul diferent per cada terme municipal i així resulta que as Castell s’obté una mitjana de 770 ceps de vinya per lliura i 560 ceps de mallola per lliura, uns valors diferents dels de Maó (710 i 625, respectivament). Com s’observa, les vinyes amb una valoració més alta són les més joves, després les normals i per últim, les més velles i arruïnades. Amb aquests valors podem completar les extensions de vinya que manquen al Manifest del 1773 i estimar les del 1723.

Josep Sastre en el seu treball relatiu al 1723 va prendre 450 ceps per lliura de mallola i 500 ceps per lliura de vinya, sense que expliqui d’on provenen aquests valors. També hem detectat que va ometre d’alguns propietaris en relació als que consten al document original, la qual cosa fa que el nombre de parcel·les passi de les 192 que ell comptabilitzava a les 212 reals.

La vinya des Castell el 1723 (hectàrees)
Ubicació	Núm.	Extensió	Ext. Mitjana
Biniarroca	7	4,52	0,65
Biniatap i Rafal	60	31,26	0,52
Binimaimó	4	2,07	0,52
Toràixer	28	19,77	0,71
Trebalúger	92	61,03	0,66
Trepucó	10	6,35	0,63
Sense determinar	11	3,86	0,35
Suma	212	128,84	0,61

 Tal i com s’observa a la taula el resultat és que as Castell hi havia quasi 130 hectàrees de vinya. El paratge amb més ceps, amb diferència, era Trebalúger, que acumulava quasi la meitat de la vinya del districte. A continuació se situaven Biniatap, Rafal i sa Creueta, amb el 24% i Toràixer, amb el 15%, de manera que en aquests tres indrets comptaven amb el 87% de la vinya del terme.

  Les vinyes més grans es trobaven a Toràixer i les més petites a la zona de Biniatap i Rafal, així com a onze punts que el Llibre de Manifest no indica on són. La gran majoria de les vinyes eren normals, ja que només l’11,4% eren malloles (vinyes noves) i el 6,8% eren vinyes velles, la qual cosa indica un conreu molt estabilitzat.

Aquestes parcel·les pertanyien a 170 propietaris, de manera que la superfície de vinya mitjana per propietari era de 0,77 hectàrees. Per tant dominava la petita propietat, de fet les vinyes de 135 viticultors no superaven l’hectàrea, i només sumaven 80,7 ha, mentre que, pel costat contrari, les vinyes d’onze propietaris superaven 1,5 ha, i en conjunt sumaven 21,6 has; el més gran d’aquests grans propietaris era Llorenç Xeres, qui tenia 2,5 ha (una vinya de 1,8 ha a Trebalúger i una altra de 0,7 ha al Rafal).

Alfons Méndez Vidal

Història d’un mite: la fil•loxera a Menorca

La fil·loxera va ser una plaga d’efectes catastròfics que arrasà la vinya d’Europa a finals del segle XIX. Provocada per un petit insecte, deixà commocionada la societat de l’època fins a un grau del qual ens podem fer una idea si pensam en com vam reaccionar fa uns anys davant de la malaltia de les vaques boges. El flagell va castigar primer França i paradoxalment va generar una gran eufòria a Espanya perquè es va poder vendre molt vi i més car que mai al país veí, la qual cosa va fer augmentar els preus interiors i fomentà la plantació de noves vinyes. Tanmateix, l’insecte arribà a Màlaga el 1878, quan el vinyet francès s’estava recuperant i ocasionà un esfondrament del mercat, que s’afegia a la pèrdua de les plantacions.

Aquesta convulsió ha creat un mite del qual s’ha penjat de tot. A Menorca se li ha atribuït de forma errònia el daltabaix de la vinya. Els menorquins havien arrabassat vinyes de forma massiva bastant abans, la dècada del 1850. En aquest període es van sumar una crisi econòmica que ja durava dues dècades i l’arribada d’una altra malaltia, l’oïdi, popularment coneguda com “cendrada”. En aquest cas l’agent patogen era un fong que causà grans danys a partir del 1853. D’aquesta manera, si els ceps ocupaven 1.225 ha el 1835, el 1862 s’havien reduït a 651 ha i el 1883 no passaven de 357 ha.

La situació fou diferent a Mallorca, on l’aparició de la fil·loxera a França afavorí les exportacions i les plantacions de vinyes, fins arribar a un màxim històric. La declaració de la plaga a l’illa el 1891 coincidí amb una forta davallada dels preus del vi, davant de la qual els pagesos van llevar molts ceps per plantar ametllers, garrofers i introduir altres conreus. Segurament per açò alguns autors han volgut traslladar aquests efectes a Menorca i fins i tot s’ha afirmat equivocadament que el mal havia arribat el mateix any a la nostra illa.

De fet, el primer perjudici que ocasionà la fil·loxera fou econòmic. A partir del 1879 els viticultors menorquins van haver de pagar un impost per costejar les despeses de defensa contra la plaga, el qual va augmentar amb el pas dels anys de 25 a 75 cèntims per hectàrea. Amb aquests recursos es pagaven els funcionaris que controlaven que ningú introduís material vegetal susceptible de transportar l’insecte. Aquesta exacció va impulsar a alguns viticultors a arrencar les seves vinyes el 1885.

Açò no significa que l’arribada de la malura a Mallorca no afectés la nostra illa. Ben al contrari, des d’aquell moment la Diputació va deixar de costejar el sou dels vigilants. Els municipis menorquins van considerar que la seva feina era prou important per fer-se càrrec de les despeses. De fet, fins a l’arribada de la plaga cada any decomissaven gèneres prohibits. Els ajuntaments van demanar a l’Estat que assumís aquest cost, la qual cosa van aconseguir el 1893.

Els anys passaren sense gaire contratemps fins que el 13 de juliol de 1899 el diari El Bien Público anuncià la presència de la fil·loxera a Menorca. El dia 18 El Liberal explicava que s’havia localitzat l’insecte, mitjançant l’anàlisi microscòpic, a una finca del terme d’Alaior, a la zona del camp Siquiat, prop del camí d’en Kane. Des del primer moment a l’Ajuntament de Maó, que sempre va dur la veu cantant, ja es parla d’introduir vinyes amb peus americans per repoblar les vinyes de l’illa. El 27 de juliol el Governador civil va declarar oficialment l’aparició de la plaga.

El Delegat del Govern es va reunir amb els batlles el 4 d’agost. Els acords presos aquell dia es mantenen en la línia defensiva habitual: s’ordena retre la vinya afectada, la inspecció de les vinyes de tots els termes i es prohibeix l’entrada de ceps de qualsevol regió fil·loxerada. S’afegia la idea de reconstruir les vinyes amb portaempelts americans; Menorca s’aprofitava de l’arribada tardana de la malaltia. La rapidesa en proposar la replantació de les vinyes contrasta amb l’actitud de la Rioja, que també fou atacada el 1899, on les controvèrsies sobre la qüestió es van perllongar al llarg de quatre anys, malgrat a Navarra tenien fil·loxera des del 1895.

El 24 d’agost es va procedir a arrabassar la vinya infectada per l’insecte i altres tres situades dins de la distància de protecció de 20 metres, una tasca que es va imposar als seus propietaris. Els ajuntaments feren inspeccionar les vinyes dels seus termes i així sabem que la fil·loxera no era present al terme veí des Mercadal.

A finals d’agost del 1900, la Comissió Provincial de Defensa de la Fil·loxera va remetre als batlles de l’illa la memòria sobre el viver de ceps americans de la Diputació de les Balears, on s’explicaven les particularitats de l’adaptació d’aquests plantes als terrenys mallorquins, molt similars als de la major part de Menorca, tot indicant les varietats més adients. L’illa arribava així en el moment ideal de la lluita contra la plaga, quan el viver de la Diputació era en ple funcionament i ja es tenia una idea clara dels tipus que s’adaptaven millor als terrenys calcaris.

El 1900, si bé ni les fons oficials ni la premsa recullen més casos de vinyes infestades, sí que van aparèixer nombroses notícies referides a la manera de combatre la malaltia, fet que fa sospitar que aquesta se seguia expandint, i només la seva arribada tardana feia que fos considerada com un fenomen normal.

El setembre del 1906 la malura encara no havia arribat ni a Maó ni as Castell. Tanmateix, ja s’estava repoblant amb peus americans. El setembre del 1905 es va rebre ordre d’elaborar una relació dels propietaris de Maó que tenien ceps americans. Es van trobar més de 16 vinyaters, amb un total de 1.150 plantes, que ocupaven 1.800 m². Com a referència, en una estadística elaborada l’any següent s’indicava que la vinya ocupava 80 ha.

Els anys següents la premsa recull notes sobre la verema i en tots els casos es parla de l’obtenció d’uns bons resultats, sense que en cap moment s’indiqui que la plaga hagi malmès el conreu; el 1904 es diu que la collita és “desde luego superior a la del año pasado tanto en cantidad como en calidad”. Realment, la major amenaça per a la viticultura era l’evolució dels preus: el novembre del 1904 s’informava que l’aplicació del nou reglament sobre alcohols havia ocasionat una baixa de la cotització dels vins, amb una disminució d’entre 8 i 9 ptes. per hectolitre respecte a la collita de l’any anterior. 

Alfons Méndez Vidal

La vinya a la Menorca del segle XVIII. Un creixement controlat.

Els menorquins sempre hem tingut interès per les nostres coses. Hi ha qui compra tots els llibres que surten de l’illa, una afició que constitueix una mostra de fidelitat a sa roqueta digna de totes les lloances; d’altres segueixen tots els concerts que es fan de música menorquina i per suposat hi ha aquells que fan excursions a tots els racons de Menorca i coneixen totes els camins, trams de costa, etc. Un dels temes que més ha fet volar la imaginació dels menorquins ha estat el segle XVIII, amb la seva exuberant profusió de conquestes i reconquestes i, dins d’aquest, un aspecte que sempre surt a la llum és el vi, quasi sempre amb un ponderatiu “es feia molt de vi en el temps dels anglesos”.

Llegint els autors de l’època, especialment La Historia de la Isla de Menorca d’Armstrong no és d’estranyar la fama del vi del segle XVIII. Tanmateix és possible aproximar-se de forma més directa al coneixement d’aquest segle tan apassionant: els arxius de l’illa compten amb una informació molt completa, la qual duc uns anys consultant i me permeten oferir un panorama més exacte i més detallat que els dels autors de l’època.

Per començar fora bo comentar que Armstrong quan va fer les seves famoses estadístiques es va errar, ja que atribueix al terme des Mercadal-Ferreries una collita de raïm igual a la suma d’Alaior i Ciutadella; el més probable és que, sense conèixer gaire el terreny copiés mal les dades i afegís un zero de més a aquest terme. Si feim aquesta correcció, la collita de raïm pujaria a 114.400 lliures, és a dir uns 4.750.000 kg, que pel que hem pogut comprovar és una quantitat raonable.

Aquest primer error el va portar de forma automàtica a sobrevalorar la producció de vi, que va estimar en 18.333 barrils anglesos (hogshead). De fet, arriba a un punt que Armstrong es dóna compte de què hi ha qualque cosa que no funciona, ja que ens diu que ha trobat un document on es consigna una producció de vi de 4.000 bótes. Aquest valor devia de procedir del càlcul anual del vi produït que feien les Universitats (antics ajuntaments) de Menorca. A partir d’aquí l’anglès va suar tinta per intentar conciliar aquestes xifres. De fet fa dues correccions: primer resta la part del raïm que es dedica al consum, que a la seva època era elevat, i redueix el vi a 13.000 barril i en segon lloc afirma que els 13.000 barrils anglesos equivalen a les 4.000 bótes menorquines, però açò no és veritat ja que en realitat 4.000 bótes equivalen a 8.500 barrils, o el que és el mateix 2.100.000 litres. Aquest és un valor raonable, ja que els 13.000 barrils ens portarien fins a 3.100.000 l, una xifra que l’illa només coneixeria algun any de collita excepcional.

Com veiem els autors antics, malgrat la seva bona voluntat, a vegades cometien imprecisions, sobre tot els estrangers que no coneixien bé l’illa, ni la seva Administració, ni la llengua, perquè llavors l’idioma d’ús en l’Administració era el menorquí. Per açò és que val la pena recopilar les dades dels arxius per esbrinar quina era la situació real. El problema és que no tots els Ajuntaments han conservat la totalitat de la documentació i, a més, hi ha manco documents dels primers anys, de manera que podem conèixer molt bé la producció de vi de final de segle, però amb més dificultats la del principi.

Així i tot hem pogut calcular que la superfície de vinya de Menorca el 1723 era d’unes 569 hectàrees, mentre que el 1773 havia pujat fins a les 1.141 ha, és a dir que la superfície ocupada per les vinyes s’havien doblat en quaranta anys! El major creixement es va donar al districte de Sant Lluís on segurament per l’efecte de la creació del nucli urbà va passar de 20,8 ha a 130,6 ha. Maó, Alaior i es Mercadal-Ferreries també van augmentar molt les seves vinyes, que es van doblar i el 1773 arribaven a 373 ha, 205 ha i 55,5 ha, respectivament. El terme de Ciutadella, amb 221 ha hauria crescut només el 51% i es Castell amb 156 ha, només avançava el 21%.

D’aquestes i altres dades es nota com les terres que estaven al voltant del Castell de Sant Felip van ser les primeres beneficiàries de l’estímul del creixement de les tropes i el 1723 ja havien ampliat molt les seves vinyes. A partir d’aquí devia ser difícil trobar nous terrenys per plantar vinya i l’impuls es va traslladar un poc més enfora, a Sant Lluís, potenciat amb la fundació del poble el 1761. Els altres tres termes (Maó, Alaior i es Mercadal-Ferreries) van rebre aquest estímul de forma un poc més esmorteïda, mentre que Ciutadella era el que tenia més dificultats per aprofitar-lo.

Pel que fa a la producció de vi, va augmentar fins el 1760, i a partir d’aquest any va patir diverses oscil·lacions que en part es poden atribuir a la meteorologia i en part a l’evolució dels preus, ja que quan el cultiu es feia menys rendible els viticultors arrabassaven vinyes velles per sembrar altres conreus i, quan pujaven els preus en plantaven de noves. Així, hem calculat que la collita mitjana de Menorca entre els anys 1760-1799 era d’uns 27.000 hl, és a dir 2.700.000 litres. Aquest valor és un 30% superior al que dóna Armstrong, amb la qual cosa la seva afirmació de què la producció es doblaria en pocs anys queda matisada. Segurament l’anglès ho deia per les terres de Sant Lluís i altres pocs on la producció de vi es multiplicava, però no tenia en compte que el ritme era molt més lent a altres indrets de l’illa.

Per districtes, Maó (que inclou Sant Lluís, ja que no hi ha dades per separat) era el major productor, amb 11.700 hl. Molt enfora es situaven Ciutadella, amb 5.200 hl, Alaior, 4.600 hl i es Castell, amb 4.500 hl. Es Mercadal i Ferreries només aportaven 900 hl. Com es pot comprovar la producció de vi estava molt concentrada en el Llevant de l’illa, fins a Alaior. De la producció anterior sabem que a Maó entre 1724-1739 era de 5.500 hl, el que vol dir que s’havia doblat entre aquests anys. És probable que aquesta fos la tendència general, perquè la recaptació de l’impost del vi (el delme) també es va doblar a Menorca entre el 1712-1720 i el 1767-1794 i, com veurem a continuació els preus van patir poques variacions.

Un punt a destacar és que la producció de vi estava fortament intervinguda: els preus estaven fixats (i eren igual per tots els vins!) i no es podia comerciar lliurement: la importació de vi només es podia fer quan s’acabava el vi de l’illa o amb restriccions al port de Maó; cada terme consumia el seu vi i només es podia introduir el d’altres termes fins que s’exhauria el propi. Al principi, les autoritats van permetre que el preu del vi augmentés i així entre el 1712 i el 1745 es va revaloritzar un 38%, però els anys següents el preu va declinar el 6% i així es va mantenir fins als anys convulsius de final de segle, a partir del 1794, quan la illa va patir una forta inflació. En comparació, el blat es va encarir el 71%, la qual cosa ens explica l’estancament de la producció de vi en la segona part del segle.

En conclusió, podem afirmar que, si inicialment la presència britànica va estimular el conreu de la vinya, que es va doblar en cinquanta anys, a partir del 1745, és a dir poc després de què Armstrong escrigués el seu llibre, les autoritats no van permetre que augmentés el seu preu, mentre que el del blat anava creixent sense pausa,  segurament perquè estava més lligat als preus internacionals, ja que l’illa havia d’importar una part important del seu consum. Per aquest motiu la producció de vi es va estancar.

Tenim una confirmació d’aquesta suposició en el fet que, quan els preus del vi tornen a créixer, com hem dit entre el 1794 i el 1814, anys marcats per les guerres amb França i Anglaterra, la superfície de vinya augmenta, ja que el 1818 era de 1.288 ha, un 13 % més del que hi havia les dècades anteriors. D’aquesta manera podem afirmar que al final de la Guerra de la Independència la vinya menorquina havia arribat al seu punt màxim i a partir d’aquí amb la crisi que patiria l’illa, aniria retrocedint durant un segle i mig, però açò ja és una altra història.

Alfons Méndez Vidal

Arrels històrics de l’endarreriment turístic de Menorca

L’endarreriment en el desenvolupament turístic de Menorca en relació a la resta de les illes de l’arxipèlag balear sempre ha cridat l’atenció. A l’hora de trobar una explicació, s’ha analitzat la situació de l’illa els anys seixanta. Entre els arguments que s’han apuntat per explicar la pretesa manca d’interès dels menorquins pel fenomen turístic un punt clau ha estat la potència econòmica de l’illa, apuntalada per un fort teixit industrial.

Tanmateix, és més fructífer ampliar el focus i considerar l’evolució del turisme a les Illes Balears a inicis del segle XX. Mallorca aquests anys va apostar per aquest sector i trobà un nínxol de mercat en el turisme no elitista. Eivissa es va afegir a aquest model els anys trenta i abans de la Guerra Civil havia aconseguit congriar la massa crítica, en termes de capital físic i humà per poder explotar els anys de la postguerra. Sense dubte, la limitació de les alternatives econòmiques va jugar a favor de l’hoteleria i la restauració eivissenques, però aquest no fou el cas de Mallorca, que tenia una economia notablement diversificada i comptava amb sectors industrials importants, alguns compartits amb Menorca, com el calçat. En canvi, a Menorca els fluxos turístics mai van assolir el volum relatiu de les altres dues illes.

Al nostre parer, la manca d’una base inicial, la necessitat de partir de zero, fou el factor clau explicatiu de l’endarreriment menorquí durant el primer franquisme. En un context d’economia intervinguda i recursos escassos, les autoritats van invertir allà on tenien garanties d’un retorn més ràpid. Menorca només va interessar ja avançats els anys seixanta, quan Mallorca estava saturada i aquí s’havia creat una primera infrastructura capaç de respondre a la demanda turística.

Al segle XIX Menorca tenia una àmplia tradició d’acollir visitants estrangers, lligada a la importància del port de Maó i per açò comptava amb uns allotjaments adients. Aquest impuls és el que explica la freqüentació de iots turístics des del 1875 o el fet que el 1899 ja entressin al port dos creuers, els primers de les illes Balears.

Les primeres dècades del segle XX els menorquins segueixen desenvolupant elements d’interès per al turisme. Les activitats marítimes es van desenrotllar des de molt prest. Els banys de mar eren una realitat des del 1859 i el 1872 ja existia un establiment permanent. També havia professionals que construïen i llogaven embarcacions i es va constituir una delegació de la Lliga Marítima que permetia donar suport a activitats punteres, com la cursa organitzada el 1905 entre Alger i Toló.

La costa es començà a urbanitzar aviat: des del 1896 ja s’aixequen xalets. Van aparèixer colònies d’estiu a diversos indrets de l’illa, on els turistes podien trobar allotjament. De fet, existeix una forta continuïtat; en aquests llocs fou on els anys cinquanta s’aixecaren els primers hotels turístics: el port de Maó, es Castell, Alcalfar i Santandria. Les comunicacions interiors també eren bones i es van anar adaptant a la millora dels mitjans de transport.

Malgrat tot, la capacitat d’atracció de visitants de l’illa va minvar al segle XX: l’arribada de les embarcacions d’esplai va disminuir fortament i es va limitar a les més luxoses; els creuers van desaparèixer a partir del 1908. La I Guerra Mundial va tallar l’incipient moviment turístic; no tornen a aparèixer visitants de forma apreciable fins el 1923 i els primers creuers són del 1927.

Si bé Menorca comptava amb un fort sector industrial, les primeres dècades del segle XX patí successives dificultats que van provocar el tancament dels principals establiments manufacturers i impulsaren l’emigració de treballadors fora de l’illa. Els empresaris estaven atents a qualsevol alternativa econòmica, com va esdevenir amb la indústria del metall a partir del 1890, les bosses de plata una dècada més tard, la bijuteria a partir del 1923, el calçat es reconvertir del mercat cubà a l’europeu. Si el turisme hagués estat una opció real, segur que l’haurien temptejat.

Els menorquins no eren insensibles al fet turístic i coneixien el seu potencial econòmic. La premsa mostra un interès viu pel seu desenvolupament, allunyat d’una infundada apatia dels illencs. L’Ateneu de Maó, i en particular el seu president Antoni Victory, va  tenir un paper molt actiu. Aprofitant els seus contactes amb personalitats del món turístic va fer grans esforços, tot i que infructuosos, perquè s’establís un hotel modern, implicant a estrangers i institucions com la CNIT i el Patronat Nacional del Turisme. També s’actuà en el camp de la propaganda turística: es van publicar d’articles a diaris i revistes de fora de l’illa; diversos pintors menorquins i forans van exposar la seva obra a Barcelona i Palma de Mallorca i es van editar guies i postals.

Quan el 1932 es crea el Foment del Turisme de Menorca, continua amb la tasca anterior. Es tractà d’una entitat relativament ben dotada de fons (que només van minvar davant de la maca de resultats), amb un programa coherent i persones competents, que va desplegar una intensa propaganda i multitud d’accions en favor del turisme, la qual cosa contrasta amb la passivitat del Foment d’Eivissa

Els anys trenta el turisme va retrocedir a Espanya, excepte a les Balears. A Mallorca es va produir un autèntic boom, amb una considerable ampliació de la planta hotelera i un volum molt important d’arribades de creuers i vaixells estrangers. Eivissa no fou aliena a aquesta efervescència turística després d’un ràpid creixement en els anys anteriors. Els menorquins eren conscients de l’expansió del turisme en aquestes dues illes. El nombre de visitants que venien a Menorca va augmentar, però en una proporció molt menor, i és en aquest moment quan es consolida l’endarreriment turístic de l’illa.

Menorca era un territori econòmicament avançat i amb empresaris coneixedors del mercat, un factor clau en l’expansió del turisme a Mallorca. També existia un consens social al seu favor i els capitals necessaris per construir els petits hotels que s’aixecaren a Mallorca i Eivissa a partir dels anys vint. A l’illa es van muntar restaurants, però no hotels i quan els anys cinquanta van aparèixer visitants aquells van ser la base dels primers allotjaments, fets que refermen l’opinió dels menorquins de l’època en el sentit que la demanda era insuficient.

Diversos motius expliquen l’atonia de les arribades de turistes. El perfil dels visitants era diferent al de les altres illes; tenien un major pes els turistes que venien en iots i creuers, amb un poder adquisitiu alt, impossible de satisfer per l’oferta hostalera illenca. En cap cas es va aconseguir atreure un nombre significatiu de visitants procedents de Mallorca. En canvi, a les Pitiüses l’afluència de turistes d’un poder adquisitiu no gaire elevat va estimular el progressiu increment i millora dels allotjaments.

Les comunicacions marítimes eren netament inferiors a les de Mallorca i Maó és a una considerable distància de Palma, més propera a Eivissa. El trajecte a Maó no tenia bones comunicacions i l’alternativa a través d’Alcúdia i Ciutadella no era millor. La travessa en vaixell, a diferència d’Eivissa, estava amenaçada per forts vents que feien la travessa arriscada.

Menorca no comptava amb les belleses naturals que atreien els turistes a Mallorca. A diferència d’aquella, no reeixiren els intents de convertir les coves de l’illa en un producte turístic. Els viatgers valoraven més el que trobaven a Eivissa; així s’expressen diversos escriptors. Les Pitiüses oferien un cert exotisme, comptaven amb un paisatge agrari agradable i el cost de la vida era baix. En canvi el cosmopolitisme i l’aridesa del paisatge menorquí no atreia als visitants estrangers. Aquesta opinió encara durava el 1932, quan Hans Hartung afirmava:

            “Ens desaconsellaren molt d’anar a viure a Menorca, aquesta illa del nord on sempre bufa el vent, aquesta illa àrida, sense boscos, sense cap bellesa”

El volum del turisme que venia a Espanya abans de la Guerra Civil era reduït i només uns pocs nuclis tenien la capacitat real d’atreure aquests visitants, majoritàriament ciutats d’una certa entitat com Sant Sebastià, Santander, Màlaga, Barcelona o Palma de Mallorca. Palma es va beneficiar de la seva situació a la Mediterrània i Eivissa va funcionar com una alternativa econòmica.  Menorca simplement, ni tenia un poder d’atracció autònom ni estava suficientment a prop per recollir els excedents del turisme mallorquí.

Alfons Méndez Vidal 

Sa Graduada de Maó i la força dels moviments veïnals

Periòdicament veuen la llum conflictes veïnals. Fa uns mesos era el provocat per l’intent de demolició del centre social de can Vies al districte de Sants de Barcelona. A principi d’any es tractava de la construcció d’un pàrquing que desfigurava el barri del Gamonal de Burgos. L’any passat xerraven de l’enderroc de la barriada del Cabanyal de València, per obrir-hi una avinguda.

La història contemporània és plena d’aquestes lluites. Els anys seixanta un grup d’activistes de Nova York aconseguí la supressió d’una autovia de quatre carrils per sentit que havia de travessar el parc de Washington Square, reivindicant l’espai públic com un bé essencial. Un altre moviment d’aquesta ciutat va atènyer la preservació de la principal estació de trens, Grand Station, on es planejava construir un gratacels. Declarada monument públic, fou renovada els anys noranta i ha recuperat el seu caràcter icònic.

Són qüestions locals que acaben saltant als mitjans nacionals: els veïns pugnen, gairebé sempre amb èxit, per mantenir carrers i edificis contra una modernització mal entesa que vol transformar un paisatge urbà que els ciutadans assumeixen que forma part de les seves senyes d’identitat i no volen que es malmeti.

El curs 2014/15 els alumnes tornen a gaudir de les aules de sa Graduada de Maó, una escola inaugurada el 1930 i que acaba de ser reformada. No ha estat fàcil. Existia un projecte d’abandonar el centre, que es volia cedir a l’Escola d’Adults i enviar els fillets a un nou edifici construït al costat de la ronda, bastant enfora dels domicilis de la majoria. Un grup de pares s’hi va oposar no només per la incomoditat que suposava fer aquest camí a diari, sinó per l’efecte que hagués tingut sobre la ciutat.

El centre de Maó pateix els problemes habituals: els edificis envelleixen i els serveis i els habitants més joves es desplacen a la perifèria. El Consell Insular es va instal·lar al barri de Malbúger, com també les oficines de Tràfic i la Seguretat Social. El nou hospital es va construir en aquella zona, deixant al carrer de Bellavista amb una indefinició que encara dura. El centre de formació professional també es va desplaçar a la zona d’instituts de Trepucó, quasi fora del terme i que crea uns problemes de transport considerables.

Amb el trasllat de sa Graduada l’Ajuntament donava un cop simbòlic al centre, al qual es condemnava a ser l’única zona de Maó sense un centre escolar públic. A més, amb aquesta actuació no s’aconseguia acabar amb el dèficit de places de la ciutat. Aquest fet va aconseguir unir totes les associacions de pares i mares per demanar que es mantingués sa Graduada i que la nova escola eixugués la mancança d’unitats escolars i eliminar així els barracons de les escoles.

Hi ha coses que ara semblen increïbles: quan van començar les mobilitzacions, les autoritats es van excusar dient que la reforma no era tècnicament possible, la qual cosa va negar el Col·legi d’Arquitectes amb un pronunciament explícit. L’estat actual de l’edifici ho corrobora.

Aconseguir canviar l’opinió de l’Administració fou una tasca titànica. Els pares van fer ús de la imaginació. S’utilitzaren recursos clàssics, com la recollida de signatures (més de 5.000), les votacions a l’escola (85% en contra del trasllat), els recursos administratius o l’edició de pancartes, que molts van penjar de les finestres de les seves cases. El grup promotor va ser força creatiu: es va inventar l’eslògan “Centre Viu”, vinculat a un concepte de centre de la ciutat com un espai on conviuen els residents, els comerços i la multitud d’usos que li donen vida. Aquesta idea es va lligar amb els darrers plantejaments urbanístics, com “slow city”, llocs on l’accent es posa en el vianant i els fillets viuen sense córrer riscos innecessaris.

El moviment va fer un ampli ús de les noves tecnologies: creà un bloc on tothom podia conèixer la filosofia “Centre Viu” i els motius en contra del trasllat. Es van dissenyar samarretes i cada dissabte es posava una parada informativa al carrer. Es van organitzar dues festes, a una escola i a s’Esplanada. S’edità una revista, s’organitzaren taules redones i es va fer acte de presència a un ple de l’Ajuntament, on es va llegir un manifest. La campanya de premsa tingué un fort impacte.

D’aquesta manera s’aconseguí fer partícip d’aquesta reivindicació a la societat. És de justícia reconèixer el mèrit del grup de gent que va aportar la seva feina i il·lusions per emprendre una lluita que, com totes les d’aquesta mena, va ser llarga, dura i plena d’incerteses. Eren els anys de la gran bimbolla, on el conformisme s’havia instal·lat en la societat i encara no havien eclosionat el 15-M o la Plataforma contra els desnonaments, que han revitalitzat el moviment de contestació ciutadana. Ara sembla fàcil aplegar gent per defensar una causa, però la primavera del 2008 tot era bastant utòpic.

Els veïns han tornat a demostrar que no es queden indiferents davant les ànsies modernitzadores d’alguns polítics i que la contestació al pàrquing des Freginal, la urbanització de Shangri-la o Macarella no són cosa del passat, sinó que es desvetllen cada cop que es vol destruir una part significativa del nostre patrimoni urbà o rural.

Com reconeix la Constitució, la participació és un ingredient essencial de la democràcia, especialment en l’àmbit local, on es troba reforçada amb el reconeixement del paper de les associacions veïnals. En les eleccions no es poden tractar tots els temes que afecten els ciutadans i per aquest motiu els càrrecs públics no tenen un xec en blanc. Al nostre país el recurs al referèndum, freqüent a països com Itàlia o Suïssa, és testimonial i açò obliga als polítics a estar atents a les reivindicacions ciutadanes si realment volen respondre a la voluntat popular.

Alfons Méndez Vidal