Una democràcia de baixa qualitat: La judicialització de la política

Els successos de Catalunya són tristíssims. Ciutadans processats per fer política; governants incomplint la llei per fer política. La missió dels tribunals és solucionar els conflictes suscitats entre les persones, no intervenir en la política, que és el que de cada vegada més es veuen obligats a fer.

La societat catalana està tan crispada, amb punts de vista tan oposats, que no és possible debatre de manera racional. Tanmateix, els problemes de fons són els mateixos en molts més àmbits i trasllueixen un mal profund del nostre sistema institucional: la substitució de la política pel dret.

Un exemple il·lustratiu és el de les plusvàlues municipals. Aquest impost, sobre el paper, grava l’increment de valor dels terrenys producte d’una transmissió, però la seva configuració real no tenia en compte si s’havia obtingut un guany. Mentre el mercat immobiliari anava a l’alça no hi va haver problemes, però arran de la darrera crisi es donava la paradoxa que qui es veia forçat a vendre una propietat incorrent en pèrdues també estava condemnat a pagar.

Es tractava d’una situació a totes llums injusta. Van passar els anys i el tema arribà als jutges, que hi donaven respostes divergents, fins que el Tribunal Constitucional fa uns mesos va anul·lar el precepte per permetre justificar la pèrdua de valor. Com que el Govern encara no l’ha adaptat, la inseguretat jurídica és total i cada ajuntament aplica la solució que li sembla millor.

És evident que els qui han fallat són els governants que no van reaccionar a temps enfront una mancança clara de la normativa, ja que és de sentit comú que no es pot fer tributar qui perd en una venda. La feina dels polítics és adaptar les lleis a la realitat social, no emprar les lleis per posar barreres als canvis econòmics i socials del món.

Amb la corrupció s’ha esdevingut altre tant. Davant cada investigació judicial, el primer reflex dels polítics ha estat posar com escut la seva elecció popular i deixar el tema en mans de la justícia, quan la lògica dels dos és ben diferent. Els tribunals estan sotmesos al principi de la presumpció d’innocència i en cas de dubte, l’encausat és innocent; els requisits de les proves són escrupolosos i els delictes prescriuen amb el temps.

És ben raonable que sigui així: ningú pot ser enviat a la presó amb declaracions sense control judicial. Tanmateix, res d’açò és aplicable en la gestió pública. Si s’arriba a saber que una persona ha desviat doblers públics, no pot seguir ostentant càrrecs dins de l’administració, per molt que els testimonis no comptin amb l’aval d’un jutge o hagin caducat. Els aspectes formals no exculpen un comportament immoral.

La corrupció ha tacat tots els partits que han manat, però les investigacions i algunes condemnes han estat especialment severes amb el Partit Popular i Convergència i Unió. Autoritats de l’Estat estan acusades de malversar fons públics, en alguns casos en benefici propi i sempre en el del partit. Els màxims dirigents de la formació del Govern tenien l’obligació d’estar al cas de l’existència d’aquesta trama. Si més no, es van beneficiar d’uns fons captats per procediments il·legals per millorar els seus resultats electorals. Açò sol ja bastaria perquè, si fossin autèntics demòcrates, presentessin la dimissió.

Els extremistes perverteixen la paraula democràcia. No és anar a votar: fins i tot les pitjors dictadures, com la de Franco, convoquen els ciutadans a les urnes. No és complir les lleis: tirans com Pinochet exigeixen el seu acatament de manera implacable. El fonament de la democràcia és el respecte a la voluntat popular i per açò s’han de complir una sèrie de principis elementals: la participació, la responsabilitat, la tolerància i la divisió de poders.

A Espanya es confonen els valors amb les normes. La transparència en la gestió pública és un principi i no una llei. La llei té les seves llacunes i insuficiències; el principi hauria d’inspirar l’acció de tots els òrgans de l’Estat.

En la situació actual, el conflicte català és pràcticament insoluble. S’hi ha arribat perquè en la política els temps són vitals. Passat l’1 d’octubre, amb les posicions cristal·litzades després d’un llarguíssim rosari d’afronts mutus, la negociació és una quimera. Els problemes són com les epidèmies, que s’han de tallar quan comencen i no s’han estès gaire. Censurar el victimisme dels sobiranistes és una actitud cínica quan els que ho fan sabien que el seu immobilisme acabaria creant víctimes.

És cert que la Generalitat, emanada de la Constitució, ha actuat de forma deslleial en impulsar lleis i declaracions d’independència. Tanmateix, en impugnar l’Estatut català, que havia estat aprovat pels parlaments de Catalunya i l’Estat i validat en referèndum, el Partit Popular traslladà a la justícia una qüestió que mai havia d’haver sortit de l’esfera política. També va ser un acte deslleial. Per la mateixa regla de tres, el 1980 la UCD podria haver recorregut el resultat del referèndum d’autonomia d’Andalusia, ja que a Almeria i Jaén el sí no va assolir la majoria. La responsabilitat dels partits impedí que la paralització del procés frustrés les aspiracions ciutadanes, com ha succeït a Catalunya.

Per agreujar les coses, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 no va merèixer cap resposta política, ni tan sols després de la massiva manifestació de l’11 de setembre del 2012. Quan els historiadors substitueixin els tertulians, repartiran culpes entre els que trenquen les lleis per promoure objectius polítics i els que van dinamitar la voluntat popular i s’han negat a dialogar durant anys.

Quina diferència amb Suïssa! Allà, els polítics pacten de forma constant i el poble vota sobre els temes més diversos. Allà, incomplir la llei és un acte pecaminós. Al revés que aquí.

Canvis i continuïtats en la imatge turística de Menorca (1911-2006)

La imatge turística de Menorca és el resultat de les accions propagandístiques realitzades al llarg d’un segle. Hi han contribuït les administracions públiques i els agents privats. Els elements bàsics en la seva difusió han estat els cartells, els fullets informatius i les guies de viatge. Tots ells pivoten sobre tres conceptes: les poblacions, la natura i el patrimoni cultural.

Les poblacions que es mostren sempre són a la vorera de la mar i poden ser nuclis urbans com els ports de Maó, Ciutadella, Fornells i es Castell (Calesfonts), colònies tradicionals, (Alcalfar i Binissafúller) o urbanitzacions, (Binibèquer Vell i Platges de Fornells). Els panorames naturals com és lògic tenen el seu plat fort en les platges i cales, però també inclouen altres vistes, ja siguin els camps de l’illa o la muntanya del Toro. Els aspectes culturals són ben variats; a més dels monuments arqueològics s’hi troben les construccions populars, tant urbanes com rústiques, i les festes, en especial les de Sant Joan.

Des de la primera guia turística, editada el 1911, fins al cartell i els fullets del Foment del Turisme, del 1933, la producció d’imatges era molt limitada i se centrava en els aspectes culturals i les poblacions. Després de la Guerra, assistim al veritable naixement del sector, capitanejat pel renovat Foment del Turisme, que feu imprimir un gran nombre de fullets i alguns cartells. El punt d’atenció se situa ara en la natura, principalment la costa. Aquesta tendència continuarà quan, a partir del 1965, el Ministeri d’Informació i Turisme agafi les regnes de la propaganda.

La crisi econòmica que esclata el 1974 significa un trasbals de consideració per a la llavors ja notable indústria turística menorquina, que s’ha de replantejar la seva actuació de dalt a baix. La representació de l’illa també pateix aquesta convulsió. Per un costat canvien els mitjans de difusió, ja que els cartells assoleixen una primacia inèdita i les guies es multipliquen; pel cantó contrari, els fullets s’eclipsen. Però el més important és la indefinició del missatge: la Menorca natural, fins llavors predominant, comparteix pes amb les poblacions i la cultura, de manera que no es pot visualitzar què es vol vendre als visitants. L’emblema d’aquest desconcert és que les platges quasi es volatilitzen.

Amb l’aparició de les noves administracions, Govern Balear i Consell Insular, ens anem acostant a la situació actual. Les campanyes publicitaris es multipliquen, amb la qual cosa el seu impacte individual es redueix. Els cartells es van retirant i, en canvi, els fullets donen una passa endavant. Paral·lelament el nombre de guies turístiques creix de forma enorme i, a partir del 1993 constitueixen més de la meitat del nombre total de representacions. La Menorca natural recupera la seva preponderància i, arran de la declaració de la reserva de biosfera, les platges verges amb roques es consoliden com la icona per excel·lència de l’illa.

Fullet editat pel Foment del Turisme, 1986

Com hem apuntat, no es pot parlar de l’expressió gràfica contemporània fins que el 1985 se superen els estralls de la crisi. Els darrers trenta anys també es diferencien del període anterior per la gran quantitat del material editat (quatre per any) i la seva distribució, ja que ara dominen les guies (48%), mentre que abans estava més repartit i hi havia més fullets (41%); els cartells sempre han suposat al voltant del 25% de la suma.

La imatge de Menorca ha variat relativament poc al llarg d’un segle. Com es pot imaginar, el primer lloc l’ocupa amb claredat la natura (42%), per damunt de les poblacions (31%) i la cultura (27%). Tanmateix, entre el 1911 i el 1984 els dos primers tenien idèntica presència (37%). La tendència ha estat, per tant, un increment de la presència dels paisatges, encapçalats pel litoral, en detriment de les poblacions marineres, mentre que els elements culturals no han variat gaire i sempre han estat seu el contrapunt.

Pel que fa als paratges concrets que surten en la publicitat es dóna un fenomen similar. La majoria de les localitzacions s’agrupen en cinc àrees. La que al llarg de la història té el major pes és l’entorn de Maó (30% del total), encara que ha anat perdent rellevància, ja que si l’etapa 1911-1984 arreplegava el 33,5%, els darrers anys ha baixat al 22,5%. A continuació se situen la costa rocosa de Sant Lluís i Maó (21,6%), especialment visible des del 1985 (23,6%) i les platges de Ciutadella i Ferreries (16,4%). La zona de Ciutadella al principi englobava el 14,7% i en l’actualitat només el 4,9%; per contra Fornells i el litoral del nord ha pujat del 4,5% al 19,4%.

Els punts concrets segueixen la dinàmica general. Les primeres dècades, el port de Maó era la targeta de visita de l’illa, amb un 28,5% de la promoció turística. Li seguien a gran distància cala Galdana (7,8%), el port de Ciutadella (7,8%), la platja de Macarella (6%) i el poblat de pescadors de Binibèquer (5,9%). A partir del 1985, en canvi, els punts d’atracció es divideixen més: Macarella (11,7%) i el port de Maó (11,4%) tenen un paper preeminent, però a continuació hi trobam el port de Fornells (9,1%) i el nucli de Binibèquèr Vell (6,7%).

Com s’observa en el mapa, els escenaris que més s’exhibeixen (port de Maó, Macarella i refugi de pescadors) mantenen un clar continuisme, alhora que d’altres indrets evidencien la variació dels gustos dels visitants: Ciutadella és substituïda per Fornells i cala Galdana per un ampli ventall de platges. Per arribar a aquesta conclusió s’ha de tenir en compte que no sempre la percepció dels menorquins és la mateixa que la dels turistes, que reparteixen la seva atenció entre cartells, fullets informatius i guies de viatge.

En resum, Menorca presenta una forta personalitat, que ha impregnat la imatge projectada per l’illa. En cap cas es tracta d’una visió monolítica: no es pot identificar l’illa amb les platges, sinó que aquestes comparteixen visibilitat amb les poblacions i, en menor mesura, el patrimoni cultural. Aquesta dicotomia natura-cultura resulta clara quan analitzam quins llocs concrets es mostren i llavors, simplificant un mica, parlaríem del binomi format pel port de Maó i Macarella.

Menorca, la platja de la biosfera (1993-2006)

La declaració de Menorca com a reserva de la biosfera per la UNESCO, el 1993, va coincidir amb l’assentament del sector turístic, que arriba a la seva maduresa i de llavors ençà no ha experimentat gaire canvis. Des del punt de vista institucional, el predomini de la Comunitat Autònoma és incontestable.

Els cartells experimenten un apreciable declivi. El Ministeri l’any 2000 n’edita el darrer, dedicat a la cova d’en Xuroi, amb uns quants iots a la mar, seguint el costum. Dalt figura simplement “España” i en els crèdits, en una lletra que només es distingeix de prop, “Es Castell – Menorca – Illes Balears”, la qual cosa evidencia un cert desinterès sobre la ubicació real de l’indret.

Tanmateix, la majoria de pòsters són del Govern Balear. El 1994 mostra una imatge de cala Alcalfar, fins llavors absent de la publicitat. Poc després es fa ressò del nomenament de Menorca com a reserva de la biosfera, però les imatges escollides no formen part del patrimoni natural, sinó de l’arqueològic: una fotografia de la taula de Talatí i una altra de la de Trepucó a contrallum. A l’entrada del segle XXI s’imprimirà un de cala Mitjana, l’arena blanca de la qual, rodejada de pins, i amb l’aigua d’un blau ideal, de cada cop és més reproduïda. Pocs anys després, ja baix el paraigües de visitbalears, se’n treuen dos: una instantània de Macarella de Lluís Real i vaques pasturant en unes tanques verdes al costat de les cases d’un lloc. 

A banda, algunes entitats van dissenyar els seus cartells. L’Ajuntament de Maó en va fer un sota el lema, “un port de cinc estrelles”, en diversos idiomes. L’Associació Hotelera, a través del seu portal visitMenorca, va imprimir dos de  platges verges (un de Macarella), un concepte que arrela en aquests anys. Les agències de viatge s’estalonen en ell, i així una, representativa del conjunt, ensenya les roques properes a cala Mitjana, amb unes aigües tan transparents que els iots semblen volar.

A diferència dels anteriors, la producció de fullets anà en augment i, a més, les seves dimensions es van ampliar; de fet aquests anys desapareix el clàssic tríptic que, plegat, feia vint centímetres d’alt per deu d’ample. La Comunitat Autònoma fou la principal emissora d’aquest material i la meitat es refereixen a la natura de Menorca; excepte una fotografia de l’Albufera des Grau, que anunciava la reserva de la biosfera, la resta són platges. El 1993 s’impulsà la campanya “Menorca, un paradís pels sentits”, amb un llaüt a la mar, vist d’entre els pins. Cap a l’any 2000 s’edità “Menorca, joia del Mediterrani”, on es veu una platja d’arenes daurades. L’any següent l’eslògan turístic era “Menorca, cultura, paisatge i vida”, mostrant les platges de cala Mitjana i Macarelleta.

A banda, el Govern ha presentat indrets d’un aire típic, com cales Fonts, el port de Fornells i l’Aljub des Mercadal, en la campanya “Menorca, una invitació”, on el color blanc de les construccions destaca en un cel i una aigua ben blaus. Els monuments prehistòrics figuren en l’anomenada “audioguia de Menorca”, on surt la taula de Torralba. Els fullets també s’han emprat per promocionar nous productes, con el cicloturisme, amb una fotografia del port de Sanitja i el windsurf al port de Fornells, en l’únic material del Foment del Turisme.

El Consell Insular gairebé no ha fet publicitat de les platges. El 1993 la costa rocosa de cales Coves il·lustrava l’eslògan “Ets a Menorca”. Un mapa editat el 2001 té una platja a la contraportada, mentre a la part de davant es distingeixen els jardins de la costa de ses Voltes de Maó. Com és lògic, la reserva de la biosfera ha tingut major presència, amb la fotografia d’una barraca de pedra i una vista aèria de la platja del Pilar, precedida de la punta des Carregador. 

Però les grans protagonistes dels darrers temps són les guies turístiques, que han proliferat d’una forma astoradora: en catorze anys se n’han editat com a mínim trenta, tot i que algunes són noves impressions amb la coberta diferent. Es tracta d’un mercat força competitiu on la part del lleó se la duen les nacionals, però on les estrangeres, bàsicament angleses, tenen una apreciable quota de mercat. En ocasions aquestes darreres acudeixen a unes imatges ben allunyades de la realitat menorquina, com les sevillanes o un pagès qualcant damunt un ase. Com sempre, es manté alguna empresa local, ara Triangle.

La particularitat més clara de les guies és una menor atenció al paisatge de l’illa, que, en tot cas, es refereix a platges verges amb roques. Els elements que exhibeixen són més variats que als fullets i abunden els monuments arqueològics, sobre tot les taules, i la teulada i el fumeral de les cases blanques; el poblat de pescadors de Binibèquer segueix apareixent de manera reiterada. Les poblacions també són relativament més presents, sobre tot el port de Maó, acompanyat dels de Ciutadella i Fornells.

En definitiva, s’ha consolidat la Menorca natural lligada a les platges verges, amb el contrapunt de les cases blanques, les poblacions a peu de mar i les taules.

Catalunya després de l’u d’octubre: l’enquistament del procés

Les maquinàries estan en marxa. La Generalitat i els col·lectius sobiranistes ultimen la preparació del referèndum. El Govern central i les formacions estatals el censuren agrament i intenten evitar-lo. La profecia del xoc de trens s’ha acomplert i ara només queda reflexionar sobre com quedaran les locomotores i els vagons després del sinistre.

L’hegemonia és un venerable concepte grec per expressar la superioritat d’un grup sobre un altre. L’italià Antonio Gramsci l’aplicà la necessitat de desplegar un predomini social per impulsar un projecte polític, en el seu cas el comunisme a Itàlia. Quan una ideologia és assumida per les diverses organitzacions cíviques d’un poble, l’èxit és a girar de la cantonada. És prou evident que el nacionalisme català ha assolit una sòlida hegemonia al Principat.

Ben mirat, aquesta supremacia ja hi era abans. Es va incubar al tardofranquisme i es consolidà durant la transició. L’expressió l’“oasi català” feia referència a aquesta preeminència nacionalista que amarava tots els partits de Catalunya, fins i tot els estatals. Al llarg de més de vint anys la vessant autonomista del nacionalisme va conviure amb les forces que governaven a Madrid, que obtenien el seu suport parlamentari per apuntalar executius en minoria.

Tanmateix, a començament de segle, els cenacles conservadores de la capital, van abandonar el seu conformisme envers el domini nacionalista. Hi contribuí, sens dubte, la tramitació d’una reforma de l’Estatut d’autonomia que suposava un avenç en la construcció de la nació catalana.

Així va emergir un ampli gir recentralitzador que compartien les dues grans formacions de l’Estat, però que era superat amb escreix pels mitjans de comunicació madrilenys, que sempre van molt més enllà que els polítics. En aquest clima, era inevitable que el PP presentés un recurs d’inconstitucionalitat contra l’aprovació de l’Estatut i que el Tribunal Constitucional li donés la raó.

També estava escrit que la frustració del moviment nacionalista reaccionaria de forma irada. Cal recordar que la sentència va coincidir amb l’esclat d’una crisi econòmica, primer mundial i després interior, on fins i tot s’anunciava la mort del capitalisme. Quan el món es descomponia, propugnar la segregació d’Espanya semblava tenir sentit. El nacionalisme va mudar en menys d’un quinquenni en la reclamació d’un estat sobirà. Alhora, els catalans contraris a aquesta deriva s’organitzaven i reclamaven els seus drets com espanyols.

Al capdavall, el procés ha triomfat, perquè ha aconseguit ampliar la influència nacionalista, incorporant nous estrats socials i incrementant el seu grau d’exigència envers Espanya. La reacció espanyolista, per tant, s’ha saldat amb un sonor fracàs. No només no ha aconseguit moderar el nacionalisme català, sinó que l’ha alimentat i avui dia gaudeix de millor salut que mai. Els seus protagonistes, la generació d’Aznar, Aguirre i Bono, estan amortitzats i els seus substituts cerquen noves vies d’encarar el desafiament dels catalans.

S’han fet crides al diàleg, però la negociació sempre suposa renúncies i ningú no hi està disposat. El govern de Rajoy demana la retirada de la consulta, però, si aquesta es produís, no té res per oferir als catalans. A la inversa: per molt que Madrid fes un oferiment atractiu de veritat, Puigdemont no retria les urnes.

La incògnita és saber si se celebrarà el referèndum. La determinació de la Generalitat i l’ampli estalonament polític, institucional i social amb què compta indueixen a pensar que, si el Govern central no adopta mesures dràstiques, aquest es durà a terme. Ara bé, els obstacles que està posant l’Estat a la seva celebració permeten d’intuir que no es tractarà d’un sufragi amb els requisits perquè pugui considerar-se jurídicament vàlid.

Els independentistes hi acudiran en massa. En el nostre temps és possible organitzar un plebiscit fins i tot per internet, i multitud de catalans s’espavilaran per votar la separació d’Espanya, ni que sigui de manera informal. És factible que la Generalitat empri aquest procediment sui generis com argument per proclamar la independència, ja que sempre podrà adduir que, si la convocatòria no compleix amb les degudes garanties, ha estat per la intromissió del Govern central. Així s’ha justificat l’aprovació de la Llei del referèndum amb una tramitació que ha laminat el dret de l’oposició a expressar-se democràticament.

Una declaració d’aquest tipus no seria reconeguda ni dins ni fora d’Espanya i per tant, no tindria efectes pràctics. Els polítics responsables serien sotmesos a causes judicials que encendrien més els ànims. La Comunitat Autònoma podria ser suspesa. El resultat seria l’enquistament del procés. Catalunya es convertiria en un nou Ulster, enfrontat de forma implacable amb l’Estat.

Les forces polítiques espanyoles van a remolc dels esdeveniments, sense entendre ni les causes ni les conseqüències de l’hegemonia nacionalista. Els darrers anys no han tingut traça per articular cap rèplica unitària, sinó que cadascuna defensa visions diferents, i en molts casos antagòniques, de com respondre al repte. La celebració del referèndum no farà sinó profunditzar aquestes discrepàncies i és poc concebible que es puguin posar d’acord en una reforma de la Constitució que posi les bases d’una nova organització territorial de l’Estat capaç de satisfer els anhels d’autogovern dels catalans.

Com a l’Ulster, no serà aquesta generació que resolgui el trencaclosques. Ens esperen dècades de malentesos, retrets i temptatives de les dues parts per aconseguir l’adhesió de l’opinió pública catalana, espanyola i internacional. El futur no està escrit i potser encara no han nascut els cridats a desvetllar-lo.

La recerca de la imatge moderna de Menorca (1985-1992)

A partir del 1985 el sector turístic de Menorca dóna el gir envers la situació present. La construcció d’hotels es desvetlla i s’aixequen nombrosos complexos, però el protagonisme el pren una allau d’apartaments que omplen algunes urbanitzacions, especialment al terme de Ciutadella. Aquest augment de l’oferta es produeix en paral·lel amb el darrer impuls de l’entrada de turistes, de manera que Menorca deixa de ser la ventafocs de les Balears i es posa en línia amb l’arxipèlag. El fenomen, no exempt de crítiques, fou batejat com la “balearització” i, en coincidir amb una crisi industrial, va definir la Menorca actual, depenent en un alt grau de l’evolució dels visitants exteriors, que es converteixen en el motor de l’economia de l’illa. El material propagandístic també experimenta una gran expansió: en vuit anys es van imprimir trenta-un articles, entre guies, fullets i cartells.

Des del punt de vista institucional, la Comunitat Autònoma i el Consell Insular, nascuts uns anys abans, es comencen a fer notar en matèria turística. Tot i que l’Estat va transferir les competències el 1983, encara va  mantenir una certa activitat, que es va anar aigualint amb el pas dels anys. Així, pel que fa als cartells, que aquests anys encara mantenen un bon to, el Ministeri va editar un del port de Fornells i un altre de Macarella, en els dos casos centrats en el turisme nàutic, que és com sempre s’ha vist Menorca des de Madrid. La novetat és la utilització de l’idioma anglès: el primer anuncia “Rush hour in Menorca” i el segon és part de la campanya “Spain, everything under the sun”. El Foment del Turisme, pel seu costat, dóna les seves darreres passes i el 1992 treu un altre pòster il·lustrat pel port de Maó, en aquesta ocasió amb una pintura de Josep Vives Campoamor.

El dinamisme del turisme també es nota en les agències de viatge, que elaboren un bon nombre de cartells. Algunes segueixen les petjades de l’Administració, com un grup italià que emprà una fotografia aèria de cala Mitjana, que destacava el blau verdós de les aigües, amb quatre iots ancorats, i la massa de pins. En un clar contrast, una companyia anglesa feia publicitat del turisme familiar amb dos anuncis de fillets jugant sota el rètol “Els records són fets d’aquesta manera a Menorca”, un a la platja i l’altre a la piscina d’uns apartaments.

En tot cas, la iniciativa estava en mans de la Comunitat Autònoma, que es va estrenar el 1986 amb un pòster titulat “Cases de possessió”, que mostra un lloc, i un altre de cales Fonts, que és l’únic d’aquesta població tan lligada al turisme, la qual cosa evidencia una renovació del llenguatge turístic. El 1990 surten els primers articles de l’Institut Balear de Turisme, amb un mural amb la llegenda “Menorca en blanc i negre” (que d’alguna forma vol superar la llavors ja antiquada Menorca blava i blanca), on a l’esquerre es veuen uns apartaments d’estil tradicional (blancs, amb teulada i fumerals) i a la dreta un cavaller de sant Joan fent un bot. Poc després apareixia un altre dedicat especialment a les festes de Ciutadella, que portava la inscripció “Made in Menorca”.

El fullets, per la seva banda, segueixen el camí marcat: el Ministeri només en fa un de línies senzilles, que es va reproduir diverses temporades, amb uns apartaments en primer pla i al fons el perfil accidentat de la urbanització de Platges de Fornells. El Foment del Turisme prepara un material d’una gran presència: una guia de turisme de 93 pàgines, on es repassa l’oferta hotelera de cadascun dels municipis de l’illa, i inclou bones fotografies. A la portada hi ha un llaüt surant sobre la mar. Es van imprimir 10.000 exemplars, en castellà i anglès, i va tenir un cost de dos milions i mig de pessetes.

L’Institut Balear de Turisme va difondre una imatge de Menorca ben definida: la vorera de roques, amb l’aigua transparent d’un color turquesa radiant i embarcacions d’esplai. El 1990 llançava la campanya “Menorca, tenc ganes de veure’t”, centrada en cales Coves (que tornaria a aparèixer dos anys més tard) i l’any següent “Amb tota tranquil·litat”, on s’hi veia Rafalet. A la contraportada hi havia cases amb el característic fumeral i les teulades emblancades. El Consell Insular, amb el suport de l’IBATUR, va tocar altres tecles: si el 1989 mostrava la platja de Binibèquer amb la seva caseta de vorera, l’any següent presentava una vista aèria del Toro, amb el port de Fornells en la llunyania i el 1991 editava una guia de jaciments arqueològics amb la basílica de Son Bou davant i la taula de Trepucó darrera.

Les guies turístiques, per la seva banda, es multipliquen en nombre, i es concentren sobre tot en les poblacions marineres, ja sigui el port de Maó, que recupera visibilitat, Fornells, Alcalfar o el poblat de pescadors de Binibèquer, esdevingut un clàssic. La costa que es mostra és bàsicament de penyes i no se sol tractar de l’interior de la cala, amb la qual cosa només en algun cas és possible d’identificar el paratge (Canutells, Macarella). També es poden veure algun monument megalític (el talaiot de Talatí), el detall d’unes teulades blanques i algun lloc en el seu entorn natural.

En resum, comença a forjar-se la imatge actual de l’illa, on té un gran pes el litoral, si bé de moment les platges són les grans absents, substituïdes per les roques (si pot ser amb un iot ancorat), a les quals se sumen les característiques construccions blanques i els nuclis costaners.

Croàcia: una gestió sostenible del turisme

Els menorquins tenim una gran estima per la nostra roqueta. Viatjar ens permet conèixer com solucionen a altres bandes problemes comuns. Molta gent es pensa que Croàcia és semblant a Menorca, perquè compartim els terrenys calcaris i la mar Mediterrània. Tanmateix, un cop allà, les diferències són notables: el paisatge és més accidentat, similar a la costa nord de Mallorca, però tota coberta d’arbres. El contrast de la vegetació ascendent i l’aigua de la mar és ben pintoresc.

 

Costa dàlmata prop de Ploce

La zona compta amb 1.185 illes i illots, seixanta habitades. La varietat d’ambients que s’hi troba és inexhaurible. La majoria són veritables illes de la calma, on es pot gaudir de la natura i la cultura, ja que nuclis com Korčula, Hvar o Stari Grad són ciutats medievals amb uns monuments i una arquitectura enlluernadors. Els passejos amb barca són fantàstics i, malgrat tot, s’hi veu menys concentració nàutica que aquí.

Com que el territori ha estat fora dels circuits de masses, pràcticament no hi ha “ciment”; quasi tot és verge. Els hotels són comptats i la majoria dels turistes s’allotja en cases, que poden ser autèntics apartaments, hostals o habitatges, compartits o no amb els propietaris. La regió té tots els ingredients per aplegar el tan desitjat turisme de qualitat.

Prop de la costa hi ha diversos parcs naturals, on la vegetació, els rius i els llacs ofereixen bellíssims panorames. Les administracions hi són conscients i han posat els mitjans per convertir-los en un recurs turístic. En conseqüència, les riuades de turistes són impressionants i, en temporada alta, són genuïns parcs temàtics de la naturalesa. Així i tot, hi regna el respecte i la neteja.

Illa de Korcula

En resum, els atractius paisatgístics i culturals de Croàcia superen amb escreix els de les Balears. L’únic punt al nostre favor són les platges, que a Dalmàcia són escasses, de grava o petits macs i en bastants casos a plataformes de formigó a les roques, tot i que l’entorn és polit i les aigües transparents. Compartim la saturació turística: el país està tant ple com Espanya, la qual cosa no ha generat reaccions adverses.

Aquest fet ens hauria de fer revalorar les platges menorquines i el turisme associat, criticat massa sovint. Al mateix temps, fora convenient que les autoritats reflexionessin sobre la millor manera de gestionar els fluxos de persones que volen gaudir de les nostres cales. El nostre turisme sempre es basarà en la visita d’aquests llocs idíl·lics que, durant la temporada turística, estaran totalment atapeïts. Donar l’esquena a la realitat només pot generar frustració o malenconia.

El repte és aconseguir que el pas dels banyistes es faci de manera ordenada, causant el mínim impacte a l’ecosistema, prou fràgil, per evitar la seva degradació. Als llocs amb més demanda, com les platges del sud de Ciutadella, és recomanable que l’accés es limiti al transport públic i es reguli el desembarcament de les grans barques.

 

Platja a les Illes Kornati

Els nuclis monumentals dàlmates, declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, aporten valuosos exemples de com administrar-los. Dubrovnik és una meravella, que es reforça pel fet que estigui prohibit que els comerços pengin cap rètol, ni tan sols el nom de l’establiment. Els tendals són iguals a tota la ciutat i d’un color semblant al de la façana dels edificis. Les cases estan ben cuidades i mantenen l’estètica general.

Al cantó contrari, el palau de Dioclecià de Split és un element arquitectònic singular malbaratat: un tram de la muralla està envaït per un mercadet de tenderols infames. Els rètols i tendals, de colors i lletres cridaneres, impedeixen veure els palaus i les cases; els edificis no estan rehabilitats. L’enllumenat públic i el mobiliari urbà de la banda del port, voluminosos i de línies modernes, dificulten la contemplació de les muralles. La impressió general és: “quina pena, podria ser molt polit”. Queda plenament justificat que els preus de Dubrovnik doblin els de Split.

La diferència la marca la sensibilitat respecte a la ciutat, que únicament pot ser dictada per les autoritats i assumida pels ciutadans. A Menorca, la majoria (Ciutadella, Alaior, Sant Lluís) ha sabut conservar i potenciar els seus trets propis, però Maó des de fa dècades ha desfigurat el que un dia era una localitat amb un fort aspecte britànic, que tenia el toc diferencial dels edificis emblancats: avui és un centre comercial despersonalitzat.

 

Museu Marítim de Dubrovnik

Les ciutats croates disposen d’una gran varietat d’espais museístics que fan realitat el turisme cultural. El museu marítim de Dubrovnik aprofita una fortalesa per exhibir el seu patrimoni. Menorca, sempre abocada a la mar, no en posseeix cap. Així mateix, l’illa industrial per excel·lència de les Balears, no té un museu de la indústria. El domini britànic de gairebé un segle és prou motiu per crear un centre d’interpretació, que seria un gran atractiu per al turisme anglès. La prolongada residència de Hans Hartung i Arnulf Bjorndal demana l’obertura d’una sala d’art a Fornells.

La mobilitat de Croàcia segueix les pautes modernes: el centre de les poblacions està tancat als cotxes. A Dubrovnik els repartidors empren carrets per distribuir les seves mercaderies. Menorca encara viu en la prehistòria, amb els nuclis històrics envaïts de vehicles.

El fort pendent del terreny no ha exigit ascensors o escales mecàniques que desfigurin l’entorn, com es vol fer amb un pigot de formigó al port de Maó, una de les poques zones amb atractiu de la ciutat. A les carreteres, el límit de velocitat és de 80 km/h, 50 km/h a les cruïlles. Els conductors circulen lentament, però de forma segura. Són alternatives a les rotondes gegantines de la carretera general.

Carrers en costa de Dubrovnik

Croàcia ens ensenya com gestionar amb seny els recursos del país.

Una imatge de Menorca indefinida en un moment de crisi (1975-1984)

El sector turístic va experimentar un avenç sostingut fins que les turbulències associades a la crisi del petroli van detenir la seva progressió l’any 1974. Menorca patí la traumàtica fallida de la companyia Clarksons, propietària de quatre grans hotels (dos a Son Bou, un a cala Galdana i l’altre a Sant Tomàs), que sumaven un total de 2.150 places, el 16,3% de la capacitat hotelera de l’illa, que tancaren les seves portes el 15 d’agost. Els clients van ser repatriats i es clausuraren els establiments, que no tornarien a funcionar fins que el hòlding Rumasa se’n fes càrrec i els anés obrint els anys 1976 i 1977.

La recessió va venir de la mà de la maduresa de moltes iniciatives turístiques. L’illa deixava de ser un terreny verge, per comptar amb una cinquantena d’urbanitzacions i una notable planta hotelera. Les infraestructures en alguns casos presentaven greus deficiències i els problemes de contaminació de les aigües de bany i de brutícia estaven a l’ordre del dia. La població va reaccionar amb una inèdita oposició al desenvolupament urbanístic i al turisme. El sector va entrar en una dinàmica depressiva: durant una dècada es deixaren de construir hotels, mentre els apartaments prenien força cada temporada, de forma que augmentaven els turistes, però no l’ocupació dels hotels. Els agents turístics van fer una dura autocrítica pels errors comesos en l’etapa de creixement i es replantejaren l’orientació del turisme de Menorca, que va viure una etapa de desorientació i manca de referències.

El material turístic d’aquests anys és un reflex d’aquesta situació: els fullets propagandístics gairebé van desaparèixer i es van limitar a dos: el 1976 el Ministeri d’Informació i Turisme editava el de dades informatives, amb el dibuix estilitzat d’una població i el 1978 el Foment del Turisme treia un gran dossier il·lustrat per un llaüt surant sobre la mar. Cap de les imatges permetia identificar el lloc al qual feia referència.

En canvi, es visqué l’edat d’or dels cartells, tot i que l’activitat del Ministeri minvà notablement. En va produir dos repetint els esquemes anteriors: el del 1978 era una altra vista de Macarella amb un petit iot, com el del 1967; dos anys més tard es mostrava un litoral rocós, com el 1974, però ara hi figurava un windsurfista, una activitat ben popular aquells anys.

Com a contrapartida, el Foment del Turisme reprèn el seu protagonisme. Va començar el 1982, quan, amb motiu del cinquantenari de la fundació de l’entitat, edità un cartell amb un quadre de Vives Llull (el tercer de l’artista) que representava la ciutat de Maó des del port. Al mateix temps, distribuïa un pòster amb unes vaques en un camp verd voltat de paret seca, una de les imatges més apreciades pels menorquins, presa per la càmera de Josep M. Vidal.

Dues temporades més endavant, va emprendre una ambiciosa campanya publicitària amb set cartells de fotògrafs menorquins, que cediren les seves obres. El més prolífic fou Jordi Sintes, que lliurà tres vistes: la platja de Pregonda, la badia de Fornells amb el Toro de fons i el port de Maó. Xec Coll aportà la del port de Ciutadella. Completaven el lot les fotografies de Joan Bosch (una típica finestra verda), Joan Estrada (el forn de pa de les cases d’un lloc) i Josep M. Vidal (una figuera al mig d’una tanca verda). La llista de cartells de l’època es completa amb el que una entitat privada féu el 1977 amb la naveta des Tudons. En definitiva, s’observa com la importància de la costa s’ha reduït i abunden elements que cerquen el tipisme, uns relacionats amb la natura i altres amb les construccions tradicionals. El resultat és que no hi ha cap imatge definida de Menorca.

Les guies turístiques també pateixen la incertesa d’aquests anys. En la pràctica, s’eclipsen les que presenten paisatges de l’illa: només hi són a les noves edicions de la de Puig Ferran i Campaña, que dedica la portada a Calescoves amb uns iots, i la de Jim Maps, on darrera d’un turista amb estètica hippy s’entreveu un litoral rocós. En canvi, predominen les poblacions: l’editorial Escudo de Oro s’estrena el 1976 amb el port de Maó, que també sortia en una guia d’informació turística del 1984. Els germans Casasnovas el 1977 exhibien una foto aèria de Ciutadella i tres anys més tard una panoràmica de sa Caleta. Finalment, el 1979 Nura va editar la part menorquina de la guia de Josep Pla, amb una fotografia d’aire retro de Binissafúller.

D’altra banda, hi ha un extens mostrari de monuments prehistòrics: el 1978 una guia mostra la naveta des Tudons i una altra de Balears la taula de Trepucó a contrallum (quasi idèntica que la que surt a la guia talaiòtica editada per Triangle el 2015). El 1984 el Foment del Turisme va patrocinar una guia il·lustrada per la taula de Torretrencada. Finalment, la coberta de Menorca recóndita, té com a reclam un cavaller fent l’ensortilla a les festes de Sant Joan i una teulada que, en un tribut a l’època, té algunes teules rompudes.

S’havia ampliat el ventall d’imatges de Menorca, però al preu de perdre el fil conductor i deixar en segon pla els ambients marins, com a conseqüència de la indefinició d’aquests anys de confusió i crisi.