El passeig d’Isabel II: nucli de comunicacions i polèmiques amb el nom

En primer, la plaça Esplanada tenia moltes funcions, entre elles la de nucli de comunicacions. Aquí tenien la seva aturada els carruatges que anaven a Sant Lluís i a Sant Climent. El 1864 ja existia un servei públic. Aquell any el subgovernador emetia una ordre, que el batle de Maó va fer publicar a la premsa, per ordenar la parada. Els carruatges que esperessin passatgers per al viatge d'anada s’havien de col·locar en línia, en l'ordre amb què anessin arribant. Per al viatge de tornada s’havien de situar de la mateixa manera, però fora de la direcció de la carretera. Els preus estipulats eren d’un real de billó i mig per trajecte.

Galera, 1900. Foto Joan Bagur Truyol

Al menys al començament, el transport devia funcionar segons l’oferta i la demanda, amb poques intervencions de l’administració. A partir del 1874, els mesos d’estiu, Joan Barceló, àlies Cullera, publicava anuncis per donar a conèixer els serveis que prestaven els seus cotxes, que a les vuit i mitja del matí admetien passatgers en trajecte d’anada i tornada a Sant Lluís.

El 1894 El Bien Público cridava l’atenció sobre el mal estat del pis de la parada de cotxes proper al passeig, perquè quan plovia, com havia succeït els dies anteriors, es formava una extensa bassa. El 1903 Mateu Terrés Pons, en representació d’un grup de veïns, demanava que es canviés de lloc l’aturada que hi havia a l’entrada de la plaça, per les molèsties que els ocasionava, sol·licitud a la qual l’Ajuntament no va accedir, adduint que no comptava amb cap local propi. Les aturades, efectivament, comptaven amb unes instal·lacions, que la Corporació cada any treia a concurs.

A diferència del que s’esdevé en l’actualitat, el transport regular era competència municipal. El 1916 l’Ajuntament va concedir a Benet Portella la concessió del servei fix de cotxes de viatgers, en aquesta època ja prestat amb vehicles de motor. L’aturada estava situada a la plaça, a l’altura del carrer doctor Orfila, en el punt on s’uneixen les carreteres de Sant Lluís i Sant Climent.

Els noms dels principals carrers de Maó, com a punts de representació per excel·lència que són, han patit les convulsions polítiques del nostre país. Hem de tenir en compte que, quan es va construir, i durant un ampli lapse de temps, l’espai que estem comentant es deia simplement “l’Esplanada”, sense el títol de plaça, que és com encara avui en dia molts maonesos l’anomenen (el 1981 el llibre La ciutat des del carrer s’hi referia com a “Sa Planada”). El topònim de “l’Esplanada” es troba en els documents oficials del 1819 i 1835 que relacionen els noms de les diverses vies de la població, alguna de les quals (com la de la Constitució) sí que està identificada específicament com a plaça.

L’octubre del 1861 l’Ajuntament, en compliment d’una Reial Ordre del 1860, va reordenar els noms de tots els carrers de Maó. Aquesta disposició, impulsada pel ministre Posada Herrera, dictava noves regles per a la retolació dels carrers i la numeració de cases i imposava a les secretaries municipals l'obligació de mantenir-ne un registre actualitzat. A més de disposar la col·locació dels números de les cases a costa dels seus propietaris, parells a la dreta i senars a l'esquerra, s'ordenava als Ajuntaments que col·loquessin làpides amb el nom dels carrers.

En aquesta interessant disposició, per exemple, la “costa de Deyá” es converteix en carrer de Deyá, encara que els maonesos, passat un segle i mig, de forma popular ens seguim encaparrant en mantenir la vella denominació. És aquí en què l’Esplanada, passa a dir-se “plaza de la Esplanada” i se li agrega el tram de carrer que va a la de les Moreres (segurament fins el Cos de Gràcia). No és l’únic canvi de la zona: també s’elimina el carrer de l’Esplanada, que s’afegeix a l’antiga Arrovellada de dalt i es bateja com “calle de Cifuentes”. Aquest punt devia correspondre al tram entre les Moreres i l’inici dels carrer dels Negres. Finalment, el carreró que comunica l’antic carrer de l’Esplanada i la plaça, que no tenia nom, pren el de “calle del Pino”. Com s’observa, en aquest moment els carrers adquireixen les denominacions actuals.

Caricatura al·lusiva a l'exili d'Isabel II, el 1868

Pel que fa al passeig d’Isabel II, des del moment de la seva construcció, entre 1848 i 1849, es va decidir dedicar-lo a la reina. El 1850 es va posar una làpida que l’homenatjava, així com al batle impulsor i executor del projecte, Ignacio Méndez de Vigo. Aquest estat de coses es va mantenir durant dues dècades, però el 1868 va esclatar la revolució dita “Gloriosa”, a resultes de la qual el 30 de setembre el Govern va proclamar la caiguda de la monarquia, el que provocà l’exili d’Isabel de Borbó a França.

A Maó, al dia següent un grup de persones va arrabassar la làpida que existia al carrer d’Isabel II (que havia estat batejat així el 1860, per festejar la visita de la sobirana a la població), una pedra de marbre encastada a la paret, que al menys pesaria 25 quilos i on estava gravat en lletres daurades el seu nom, la qual es va cremar al centre de la plaça (de la Constitució) i després es va rompre a cops de martell. Aquell mateix dia també es va fer miques la pedra marmòria del passeig, dedicada a la reina destronada.

És digne de notar el paper rellevant que va tenir en aquesta revolució l’exbatlle Méndez de Vigo, que s’havia desplaçat a l’illa el mes d’agost, acompanyat de la seva filla en un viatge familiar. La premsa el va saludar, explicà que no era la primera vegada que tornava a Menorca i lloà la seva encertada iniciativa en l’administració pública, que l’havia fet mereixedor de la simpatia general. Quan esclatà la revolta, l’1 d’octubre la Junta de Salvació de Menorca el va nomenar membre associat i vicepresident, “atenent al seu mai desmentit liberalisme i els importants serveis que pot prestar al país per la seva il·lustració, patriotisme i amor a aquesta illa”. El dia següent, en partir cap a Palma el general Echagüe, qui havia assumit la presidència fins llavors, se’l nomenava president, així com sotsdelegat del govern. Dos dies més tard, signava la convocatòria d’eleccions, amb la qual cosa pràcticament acabaren les seves actuacions, ja que el Govern va dissoldre aquestes agrupacions, sorgides amb el fi de portar a terme el canvi de règim.

Durant més de sis anys, el carrer d’Isabel II va ser conegut com el de la Llibertat i la zona que comentam va passar a dir-se passeig de l’Esplanada, una denominació que trobam per primer cop els darrers dies del regnat d’Isabel. Potser no era el nom oficial: el 1870 la premsa es refereix al passeig de Cifuentes (abans Isabel II), i quan es recupera el nom antic, s’indica que abans era dedicat a Méndez de Vigo (qui havia mort el 1873). En tot cas, el 5 de març del 1875 el ple de l’Ajuntament acordava restablir el nom de passeig d’Isabel II, que al capdavall era la mare del nou rei Alfons XII, en el qual havia abdicat el 1870, ja a l’exili parisenc. La Corporació havia tardat dos mesos en prendre nota del retorn de la monarquia, que es venia gestant tot l’any 1874, després de la dissolució de les corts republicanes el mes de gener pel general Pavía.

Durant les dècades següents, la polèmica va estar servida: la premsa conservadora, després d’uns mesos de desconcert en què encara utilitzava l’apel·latiu de passeig de l’Esplanada, recuperà el d’Isabel, mentre que el republicà El Liberal seguia aferrat al nom popular, que no tenia connotacions monàrquiques. Tanmateix, la política de fets consumats es va anar imposant i la nova capçalera republicana La Voz de Menorca, nascuda el 1904, acceptaria dir-li “passeig d’Isabel II”, justament quan el monàrquic El Bien Público començava a utilitzar, de forma indistinta, el de passeig de l’Esplanada, de manera que durant més de dues dècades la zona tenia dos noms, perfectament intercanviables, la qual cosa ens recorda la situació actual dels carrers de la població, amb el nom popular i l’oficial coexistint sense dificultats.

La proclamació de II República, el 14 d’abril del 1931, estava cridada a alterar aquest estat de coses, però no fou fins el mes d’octubre que la premsa denominava amb el nom de la Llibertat, tant el passeig com la plaça. Sembla que va ser el cas de tota Menorca, ja que aquests dies també registram els noms de plaça de la Llibertat a Alaior, es Mercadal i, més tard, as Castell i Sant Lluís, sense poder descartar que aquest apel·latiu es recollís a altres nuclis. Els noms es van mantenir durant la Guerra, fins a l’entrada de les tropes nacionals. El mes d’octubre del 1939 el diari falangista Arriba España tornava a parlar del “paseo de Isabel II”, que es mantindria fins al seu desmantellament, el 1947.

Òpera, sarsuela i altres músiques al passeig d’Isabel II

Amb l’abandonament de les esquadres estrangeres del port de Maó com a lloc d’hivernada, el lloc de les seves bandes de música va ser pres per les dels regiments del quarter de l’Esplanada, que van passar a actuar al recentment construït passeig d’Isabel II. El 1859 ja trobam una notícia que explica que els dies primaverals han impulsat molta gent a ramblejar pel camí de cala Figuera i que també acudiran al passeig d’Isabel II per veure una de les brillants formacions dels cossos militars de la plaça.

El 1864 la premsa anunciava que la banda del regiment de Granada tocaria els capvespres del diumenge al passeig d’Isabel II, que es veia molt concorregut. No hem de pensar que les actuacions es limitessin a la temporada del bon temps. El desembre del 1866 s’advertia que el diumenge començaria a sonar al passeig, “com és costum quasi tots els anys”. la brillant banda del Regiment d’Infanteria d’Amèrica. Uns dies més tard es comentava que havia assistit un públic elegant, aprofitant que el dia era primaveral.

L’afluència no es reduïa als aficionats a la música. Segons una gasetilla del juliol del 1867, el dijous una assistència més que regular va anar a gaudir de les delícies que oferia l’indret, però havia estat materialment impossible passejar-se amb la tranquil·litat que requeria la calorosa estació. Les colles d’al·lots que habitualment anaven a aquell punt, amb els seus crits, empentes i altres escenes gens agradables, eren una gran molèstia, per la qual cosa es demanava a les autoritats que enviessin el guarda del passeig a posar ordre.

El costum era que aquestes orquestres sonessin tots els diumenges a la tarda i, durant l’estiu, a més, els dijous. Els regiments no estaven fixos a Maó, sinó que anaven canviant de destí. El juliol del 1870 sonava la banda del de Toledo i els anys successius es van poder sentir les d’Hellín (1877), Infanteria de Marina (1879), Almansa (1880-1881), Mindanao o Filipines (1882-1886), Baza (1890-1893) i, des del 1896 fins el 1899, la de Balears. A partir del 1905 finalitza la rotació de tropes i sempre actua la del Regiment de Maó 63.

Banda de música d'un regiment d'infanteria

En alguna ocasió van comparèixer bandes foranes, com el 1893, en què ho va fer la dels al·lots dels tallers salesians de Sarrià (Barcelona), interpretant simfonies de Weber, Corrideri i Balfe, així com un vals i, per cloure, un pasdoble. La presència d’altres tipus de formacions era molt rara, com la que va fer l’Orfeó Maonès per les festes de Sant Pere del 1894.

Aquestes funcions atreien un públic nombrós. Les cròniques periodístiques no deixen de fer notar les ocasions en què la gent abarrota el passeig o, al contrari, quan l’assistència és fluixa, per exemple perquè el dia amenaça pluja. Algun cop les bandes van tenir un èxit majúscul. Una vetlada d’estiu del 1899, el periodista remarcava que les dues hores que va sonar la música del Regiment, dirigida pel músic major Pérez, “nos deleitaron de tal manera que nos parecieron un sueño”.

La banda municipal de Maó no es va començar a formar fins el 1902, quan va realitzar algunes actuacions durant les festes patronals, si bé el pes principal l’assumia la banda militar. El gener de l’any següent va fer una funció benèfica i a partir del mes de maig sonava al carrer de s’Arravaleta. No va ser fins el dia de Sant Joan que oferí un concert al passeig d’Isabel II. Segons la premsa, es tractava d’una petita formació d’aprenents, integrada per asilats de la casa de la Misericòrdia. A partir del 10 de juliol, i sense avís previ, començà a tocar al passeig els dijous, per la qual cosa el primer dia l’assistència fou escassa.

Banda del Regiment Mahón 63

Els anys següents es van seguir alternant la banda militar, que sonava els diumenges, amb la municipal, que ho feia el dijous. Amb el pas del temps, aquesta darrera es va consolidar: el 1909 ja actuava tots els dijous i diumenges, la qual cosa no impedia que també ho fes la del regiment, en horaris diferents (normalment el capvespre, mentre la municipal ho feia de nit). A l’altura del 1916, l’orquestra del Regiment Maó 63 ja només compareixia els diumenges, cosa que va fer fins l’adveniment de la República, el 1931. La formació no va desaparèixer, però només es presentava de manera esporàdica.

Les funcions d’aquests conjunts solien durar dues hores i constaven d’unes cinc peces. No era estrany que s’indiqués el nom del músic major del regiment. En ocasions també s’anunciava el programa, que amb el temps es va anar sofisticant: entrat el segle XX s’indicava si l’obra se sonava per primera vegada.

Segons una mostra d’aquests programes, la representació començava o finalitzava amb un pasdoble (algun cop al principi i al final), la peça més repetida. Fins a la Primera Guerra Mundial era habitual que hi hagués un vals així com, de tant en tant, una masurca i, eventualment, una polca. El xotis, en canvi, va perdurar al llarg de tot el període, tot i que no s’interpretava sempre. El tango tampoc era gaire freqüent, però apareixia de forma circumstancial en la programació. Molt rarament es va presentar algun ball exòtic, com el 1879, la “Samacuella” xilena.

Alguna vegada es van interpretar obres senceres, el que era un reclam per a una gran afluència. El 1868 la banda del regiment d’Amèrica donà a conèixer la fantasia “La Cabalgata”, composada per José Aragón, músic contractat pel regiment, que hi era present. Es tractava d’una peça al·legòrica dividida en set parts sobre diversos elements. Pel periodista, la part anomenada “El dia” oferí una música “de difícil combinació i que mostrà el geni musical de l’autor”, però amb menys originalitat que l’anomenada “El alba”.

El 1884, el conjunt del regiment de Mindanao va executar la fantasia “Un viaje por mar”, composada pel músic Rodríguez Piedra. La premsa indicava que la concurrència, principalment de classe benestant, va ser més nombrosa que d'ordinari. El públic tot just va esperar la conclusió per trencar en nodrits aplaudiments, tan nodrits com poques vegades, potser mai, s’havien sentit en un passeig on comunament no es prestava gaire atenció als concerts de les bandes. Hi va haver un moment en què la natura es va associar a l'art per completar la il·lusió: mentre el bombo imitava el tro, al cel llampegava. Després de l’actuació del dijous, l’obra es va repetir el diumenge i aquell dia la gernació ocupà tot l’espai a l’entorn del passeig.

També s’oferien obres de tipus instrumental: el 1870 l’obertura composada per Auber per a l’Exposició de Londres del 1851 i el 1896 la “Meditación de los Bardos” de Gounod. És remarcable que les bandes executaven amb una certa freqüència fragments d’òpera: el 1870 la simfonia de Semiramide de Rossini; el 1879 la gran marxa d’Aida de Verdi i l’obertura de l’òpera còmica “Si jo fos rei”, d’Adam; el 1887 la simfonia de Nabuco, també de Verdi, i el 1893 la festa i ball d’“Un ballo in machera” de Verdi, que com veiem era l’autor més popular. Aquest any també es va tocar el preludi de l’òpera “La muerte de Garcilaso” d’Espinosa.

                         

Encetat el segle XX, l’òpera es va eclipsar durant alguns anys. Quan va reaparèixer, els gustos havien canviat: el 1908 la premsa felicitava el músic major del regiment de Maó per l’execució d’un “escogido y hermoso” programa wagnerià, que va merèixer calorosos elogis de l’abundant concurrència. El mateix conjunt, el 1916 tocava Parsifal de Wagner, el 1923 interpretà el preludi del tercer acte de Lohengrin i, el 1931, la marxa de l’òpera Tannhäuser, totes del mateix compositor.

A partir de la fi del segle XIX, i amb major freqüència a inicis de la centúria següent, es comencen a executar fragments de sarsueles: el 1887 el preludi de la molt famosa “El Anillo de Hierro”; el 1896 un popurri de “Lobos marinos” de Chapí; el 1916 la “Canción de Lima y romanza de Puch” de “Las Golondrinas”, del mestre Usandizaga; el 1926 va tancar un concert “Vaya Jarana”, paròdia de la sarsuela “La Bejarana”.

El canvi de gustos també es detecta en els arranjaments per a banda anomenats “fantasia”: si el 1896 s’interpretava la de l’òpera “La Gioconda” de Ponchelli, el 1906 es tractava de la de “La Gatita Blanca” de Vives; el 1923 li va arribar el torn a “La Reina Mora” de Serrano i el 1926 a “La Linda tapada” d’Alonso. També deu formar part d’aquest grup de composicions el mosaic de la sarsuela “El amigo del alma”, de Vives. No deixen d’aparèixer altra mena d’obres, normalment de músics espanyols, com ara la melodia “Primera llàgrima” de Marquès, el 1893; el popurri “Aires Andaluces” de Lucena, el 1906, o l’entremès musical “Rosita” de Peñalva, el 1916.

La renovació dels gustos musicals que es produeix passada la Gran Guerra es constata també amb la introducció de balls forans, en especial el foxtrot, encara que fossin composats per autors espanyols, com la “Canción persa: fox trot”, d’Auli i Benlloch, que es va executar el 1923, o “Filadelfia”, de Peñalva, el mateix any.

Casinos i música al passeig d’Isabel II

Al passeig d’Isabel II de l’Esplanada de Maó hi havia dos casinos. El del Consey, fundat el 1856, s’hi va instal·lar el 1866; al seu costat, El Isleño va obrir les seves portes el febrer del 1879. D’acord amb Riudavets, va ser fruit de la voluntat d’un ric industrial. Es va inaugurar amb un ball, al qual es van convidar delegacions de totes les societats recreatives de la població. Al cap de pocs dies, els socis participaven en l’enterrament del Carnaval.

Entrada del passeig d'Isabel II. A la dreta es veuen el casino del Consey i El Isleño

El local estava a mig fer i el mes d’agost es va convocar un concurs per adjudicar les obres. Constava de saló-teatre, sala de cafè, sales de joc i billar, departament per a sessions i gabinet de lectura. El saló teatre, que també s’emprava per als balls, tenia capacitat per cinc-centes persones: 350 a la platea i 150 a les llotges.

Es va inaugurar el 10 de novembre amb una funció a benefici dels afectats per les inundacions de Múrcia, Alacant i Almeria, que el mes anterior havien provocat 1.000 morts. Per a la representació es va contractar una petita companyia que va executar l’obra teatral “Flor de un dia” de Camprodon, seguida de la simfonia “Juana de Arco”, un duo concertant i una serenata. L’acte va finalitzar amb un ball; l’assistència fou tan gran que quasi no es podia ni ballar.

La temporada va finalitzar el mes de maig del 1880 amb un acte en què es van combinar obres diverses: el drama en tres actes “El reloj de san Plácido”, una col·lecció de coples per a la tiple i la peça en vers “Pepa la castañera”, composta expressament per a l’ocasió, com les coples. Con no podia ser menys, la nit va acabar amb un ball de societat.

El projecte de l’edifici encara no s’havia finalitzat. L’estiu del 1881 van tornar els mestres de casa, però les obres no van impedir que prosseguís l’activitat del casino. Amb l’objectiu exprés de no privar de diversions els socis, el dia 31 de juliol es va programar una vetllada en la qual un grup de fillets des Castell va executar el tradicional ball “D'Escosie”. El preu de l’entrada era d’un ral de billó i la recaptació es va  entregar al grup infantil.

L’afluència de tota mena de persones prest va ser abundant. Com en el cas del Consey, no es limitava a organitzar balls de societat i funcions teatrals d’aficionats, sinó que es procurà modestes companyies líric-dramàtiques, que feien les delícies dels socis i les seves famílies en les vetlades de tardor i hivern.

El curs del 1881 la societat comptava amb una petita formació de quatre intèrprets: tenor, baríton, tiple i vicetiple. Les funcions van començar el 27 d’octubre amb les sarsueles “La Estrella” i “Colás y Maruja”. Les actuacions no es reduïen a aquest gènere, sinó que també incloïen comèdies i peces curtes, algunes en català, com “La sala de rebre”, el 1890. També hi havia sessions de varietats i gimnàstiques, que llavors es rebien amb gran interès. No es deixaven de fer representacions que pretenien sorprendre l’audiència: el 1890 s’anunciava l’espectacle fantàstic “Las tres maravillas del mundo”, que va rebre grans aplaudiments.

La societat també celebrava les diades festives, tant la de Gràcia com la de Sant Joan. Com a exemple, el 1894 es va il·luminar el local i s’organitzà una cucanya al davant, focs artificials, música i, en acabat, l’imprescindible ball de societat. Passats els Reis s’iniciava la temporada de màscares, fins arribar al Carnaval, durant la qual es programaven animades vetllades. Així, el 1900 després de la interpretació de la comèdia en tres actes “Despertar en la sombra” i la peça “La sala de rebre”, va tenir lloc un ball de màscares.

El 1894 la societat celebrà el seu quinzè aniversari amb una gran concurrència. Demostrant un gran dinamisme, el 1899 va ser un dels primers establiments de Maó a oferir projeccions cinematogràfiques, que eren presentades per empresaris ambulants que portaven la seva maquinària. L’any següent es van tornar a exhibir pel·lícules, també de caire documental.

Tanmateix, el 1900 l’economia del casino mostrava símptomes d’estar ressentida, perquè va llogar part del seu local al centre ciclista maonès. Per a la celebració del Carnaval es va presentar un espectacle de varietats, però passades les festes es procedia a liquidar la societat, demanant als creditors que presentessin els justificants dels deutes. La seva fi no degué ser aliena a la crisi econòmica provocada per la guerra i independència de Cuba, el 1898.

Amb el nou segle els casinos van encetar el seu declivi, motivat pel canvi dels gustos dels ciutadans, atrets per noves formes d’entreteniment com el cinema i els balls moderns, que s’introduïren aquests anys, així com el futbol i altres esports que aviat avançarien amb força.

No va passar el mateix amb la música. Des de la seva construcció, el 1849, el passeig d’Isabel II estava destinat a ser un punt central de Maó. Al segle XIX i durant la major part del XX, fins que la introducció de la televisió i altres mitjans d’entreteniment alteressin les formes de sociabilitat de la comunitat, el sortir a passejar era la manera que tenien els habitants de les ciutats de trobar-se i interactuar. A una població mancada de llocs planers, la petita avinguda reunia els requisits per constituir el lloc de reunió dels maonesos. Segons la guia de Menorca editada per l’Ateneu el 1911, el passeig d’Isabel II, format per un saló de pis més elevat que la resta de la plaça, amb tribuna per a la música, que solia tocar-hi els dies festius, era el més concorregut de la ciutat.

Podem fer-nos una idea de l’aspecte que oferia l’indret a través de la descripció que en fa Àngel Ruiz i Pablo a la seva primera novel·la Oro y Escorias, apareguda el 1893 i reeditada per l’Institut Menorquí d’Estudis el 2015. Tot i que l’autor capgira els noms dels llocs, Fina Salord s’adonà que amb l’“Alameda” s’estava referint al passeig d’Isabel II. Al text, després d’explicar que de nit Molineda (Maó) val molt més que Villarnuevo (es Castell), continua amb un suggeridor fresc de l’espai:

“En la Alameda [el passeig d’Isabel II], la luz no era tan abundante. Los faroles de petróleo, situados a largos trechos, entre los árboles que formaban el paseo, proyectaban sobre la arena del piso las gigantescas siluetas de sus propias columnas y de los enormes troncos de las copudas acacias. En el centro del paseo, los farolitos colocados en los atriles de la banda de música formaban un gran foco de luz, en medio del cual el músico mayor accionaba con ambas manos y, como si la batuta que manejaba fuera la varita de un mago, parecía arrancar de los sonoros instrumentos, con sus movimientos ora lentos y acompasados, ora rápidos y desiguales, los harmoniosos acordes, las magníficas escalas, las poderosas ráfagas de bien acordadas notas.

Por las largas calles de árboles, brujuleaban a bandadas las jóvenes, con sus vestidos de color claro, semejando palomas, las cabezas ligeramente tocadas, cuchicheando, riendo, perfumando y saturando el ambiente de riquísimas esencias. Hablando con ellas, ya a su lado, ya siguiéndolas, los gomosos de la ciudad y algunos oficiales de la guarnición, unos apuestos y elegantes, otros encanijados, entecos, vestidos raramente; y, a los dos lados del paseo, casi en la sombra, sentados en los bancos de piedra y en sillas de alquiler, las soñolientas mamás y los hombres graves, con el bastón apoyado en el suelo, las manos en el bastón y la barba en las manos, pensativos y silenciosos. De cuando en cuando, alguna de aquellas bandadas de jovenzuelas se arremolinaba y corría a tomar por asalto los bancos vacíos, seguidas de los zánganos de la high life, que se plantaban delante de ellas, haciendo grandes aspavientos, gesticulando y diciendo tonterías.”

Tal i com assenyala l’autor, des de molt prest el passeig era el punt on les bandes militars duen a terme els seus concerts, tan estimats pels menorquins. L’afició venia d’enfora i tenia el seu origen en la freqüentació de vaixells de guerra al port de Maó, que en aquella època comptaven amb aquestes seccions musicals. Alguns escriptors ens en descriuen l’ambient.

El 1802 Willyams, que acompanyava l’armada britànica, assenyala que “Els capvespres, la banda del Regiment sonava al costat de les muralles de Maó i a la vorera de la badia. Les nits de lluna, l’efecte era veritablement delitós. Els fosquets eren serens i calmats; l’aigua, llisa com un vidre, era solcada per nombroses barques”.

El 1846 Schroeder, secretari de l’esquadra americana, indicava que l’indret preferit del seu cercle d’amics era el barranc de cala Figuera, on la banda dels vaixells feia concerts. El penya-segat, amb la badia als peus, “és un lloc extraordinàriament romàntic” que forma un amfiteatre natural amb una gran acústica per als instruments de vent i percussió. “L’escenari és molt curiós i els deliciosos raigs de sol el tornen molt polit”. Allà es barregen “belleses locals amb mantellina i cinc dames americanes; joves menorquins amb uns vestits indescriptibles i els oficials americans amb els seus uniformes”.

El turisme de Menorca: no disparem al pianista

A mesura que avança la temporada turística i no arriben els visitants estiuencs augmenta la inquietud; és comprensible, considerant que d’ells depenen els ingressos de multitud de persones. Paral·lelament, s’aixequen veus cercant culpables, una actitud perillosa, ja que, sense adonar-nos, podem acabant com a les pel·lícules de cowboys, disparant al pianista que amenitza la vetlada, mentre el dolent s’escapa per la part de darrera.

L’estiu coronavíric del 2020 té tots els ingredients perquè el sector turístic menorquí pateixi un daltabaix. El pla pilot del turisme alemany és un aperitiu del que pot passar: els pocs turistes que enguany viatjaran no tindran la nostra illa com a primera opció. És fàcil acusar els responsables de la promoció turística, però em sembla excessivament simplista creure que en poques setmanes es poden atreure visitants que mai havien pensat de venir a Menorca. El mercat alemany ens és esquiu des de fa dècades; algun especialista ens podria explicar els motius.

N’hi ha que, sobre la promoció turística, aixequen castells d’arena. S’ha citat l’enyorat de Balanzó, qui deia que els turistes no venen perquè la nostra illa sigui meravellosa, sinó que se’ls ha d’anar a cercar i, quan arriben són ells els que ho descobreixen. Tanmateix, a n’Emili potser li agradaria recuperar unes declaracions del 1994, en les quals es queixava que el Foment del Turisme, arran de la crisi del 1992-1993, havia realitzat un notable esforç per fer campanyes promocionals a Alemanya, Àustria i Itàlia. Aquesta inversió s’estava perdent perquè, en recuperar-se l’economia, els empresaris turístics no deixaven que els mercats alternatius s’expandissin i s’entestaven a contractar britànics, subestimant els riscos de concentrar-se en aquest país.

El gruix de l’oferta d’allotjament menorquina viu enlluernada per la puixança del turisme anglès i aquesta situació no és fruit de les accions de promoció turística, sinó d’empresaris que s’han deixat seduir pels intermediaris turístics, els quals han tingut una influència decisiva sobre el tipus d’oferta, pressionant en moments d’alta demanda perquè es construïssin allotjaments de qualitat relativament baixa –recordeml’onada dels apartaments turístics. També estarà bé recordar que llavors, el 1988, de Balanzó es mostrava decebut sobre l’evolució del sector, que havia convertit Menorca en un destí barat, massificat i amb un futur incert.

La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ja mostrava un horitzó amenaçador sobre l’evolució del nostre mercat fetitxe que ara, desprès d’una gestió bastant deficient de la Covid-19 per part del seu govern, que l’ha convertit en un dels països més afectats per la pandèmia, fa preveure que el nombre de britànics que enguany surtin a l’estranger serà bastant inferior a l’habitual.

No es pot dir que no estiguéssim avisats. D’ençà de la calamitosa fallida de la Clarkson’s de l’agost del 1974, cada vegada que un entrebanc empresarial o la cotització de la lliura han estat desfavorables, el sector turístic menorquí ho ha pagat, amb independència de les campanyes publicitàries de governs de tot color polític. Per tant, estem recollint els fruits de decisions empresarials que han privilegiat la rendibilitat immediata a la seguretat i, fins i tot, a la lògica turística de Menorca.

La nostra illa és un destí reduït i relativament allunyat del Continent, per la qual cosa depèn molt del transport aeri. Mallorca, per la seva escala, sempre ha estat ben comunicada; Eivissa, en ser prop de la costa llevantina, que atreu milions de visitants, també els pot transportar a un cost relativament baix. Les condicions geogràfiques fan que les nostres comunicacions siguin més dificultoses, és a dir més cares o més precàries. No té gaire sentit enfrontar-se a aquesta realitat. Demanar que l’estat subvencioni el transport turístic està fora de la lògica econòmica. Al contrari, la necessitat de descarbonitzar l’economia farà que, més prest que tard, el cost de transport pugi de forma substancial.

Per aquest motiu, l’obligació del sector turístic és adaptar-se a les condicions locals. És el que Darwin batejà com la teoria de l’evolució: només sobreviuen els que s’adapten al seu entorn. Deia Joan Casals que la insularitat, lluny de ser un handicap era una benedicció. Ens proporciona encant i una longitud de platges enorme en comparació a la nostra superfície. Els principals agents turístics no compten amb una visió estratègica. Centrats en la conjuntura i seduïts per uns mercats massificats, han creat una oferta turística sobredimensionada, amb una qualitat general no suficientment alta.

Menorca ha de cercar uns visitants amb el suficient poder adquisitiu per afrontar uns alts costos d’entrada. En part, açò s’aconsegueix amb els turistes propietaris de segones residències que, de forma encertada, són més nombrosos aquí que a les altres illes Balears, si bé tradicionalment han patit l’acció d’alguns promotors immobiliaris que han volgut donar sortida de forma accelerada a petits solars o apartaments. Darrerament la tendència s’ha invertit i de cada vegada és més freqüent l’arribada d’inversors que compren terrenys o edificis grans, que milloren amb costoses reformes. Aquest és el camí per crear valor afegit.

Pel que fa als hotels, l’orientació també és bona, amb l’expansió d’allotjaments més reduïts, tant de ciutat com rurals, que al mateix temps que donen feina qualificada al sector de la construcció, capten un turisme menys sensible al cost del transport.

Enlloc de reclamar que venguin més turistes, seria més assenyat adaptar-nos als que hi ha. La crisi ocasionada per la pandèmia és una oportunitat per profunditzar en les tendències positives de la darrera dècada, apostar per un turisme que valora el que pot oferir l’illa i realitzar amb dignitat una reconversió, dolorosa com totes, però, en tot cas, inevitable. Aquesta és la música que hauríem de demanar que toqués el pianista.

Els casinos del passeig d’Isabel II. El Consey

La creació del passeig d’Isabel II, el 1849, com a centre de reunió i esbarjo de la població, va atraure els casinos, que llavors gaudien d’un gran èxit. Es tractava d’associacions de caràcter privat; els socis pagaven unes quotes amb les quals s’arranjava un local, més o menys espaiós segons els capitals reunits, i que, de forma ideal, a més d’una cafeteria i un saló de balls, comptava amb un teatre i altres espais per al gaudi dels socis.

La dècada del 1850 a Maó n’hi havia tres: el Mahonés, el de la Unión i del Consey. Els anys següents van veure l’obertura d’altres: el Menorquín, el Artístico, el Hispano, el Retiro, el Recreo, el del Olimpo, el Circo Industrial i el Isleño. Per aquest motiu, podem afirmar que aquesta fou la seva època daurada. Coincidí amb una expansió sostinguda de l’economia menorquina, la qual va permetre que la societat illenca fos més culta, benestant i amant de les diversions.

Passeig d'Isabel II a finals del XIX. Foto Marga Llull

Els locals del Consey i el Isleño tenien la seva façana de cara al passeig d’Isabel II i, segons Riudavets, contribuïen a donar-li un major atractiu i a augmentar-ne la concurrència, sobretot a l’estiu. Aquest fet, en general positiu, podia donar lloc a conflictes.

El juliol del 1896 el baró de les Arenes, batle de Maó, va apercebre els presidents dels dos casinos perquè s’abstinguessin de col·locar taules i cadires a la voravia de davant, ja que obstruïen el pas dels vianants, advertint-los que, en cas contrari, els imposaria la corresponent multa. El diari El Liberal s’exclamava que cap batle ni regidor mai s’havia fixat en aquesta qüestió i afegia que el de las Arenas ho havia fet perquè “le ha dado la gana”.

El casino que va perdurar més va ser el del Consey. Havia estat fundat el 1856 i era una reunió o “banca” de menestrals que no admetia ningú que no tingués un ofici, la qual cosa excloïa els senyors, que tenien la seva seu al Mahonés. Si en el moment del seu naixement només comptava amb dotze associats, la febre dels casinos va fer possible que creixés de forma important, de manera que el 1866 superava el centenar de socis.

En aquesta data abandonà la modesta casa del carrer de Ramis que havia ocupat fins llavors i es va establir en un edifici construït expressament per a les seves activitats davant del passeig d’Isabel II. Segons el diari El Menorquín, el saló de ball era dels més grandiosos i elegants de la població i les altres dependències de l'edifici estaven tan ben distribuïdes que podien satisfer amb comoditat les necessitats dels concurrents. El dia de Nadal del 1866 inaugurava la temporada de balls.

Els primers anys, les activitats del casino es limitaven a l’organització de balls, especialment concorreguts a l’hivern, i que tenien el seu punt àlgid per les festes de Carnaval. En les del 1871 a Maó van sortir tres comparses, cadascuna amb la seva música: la del regiment de Toledo, la del Consey i la de l’estudiantina. La del Consey estava formada per dues fileres de joves amb barret frigi i mantell blanc, per significar la puresa del sistema republicà, i un fanal encès a la mà. Després de recórrer diversos carrers de la població acompanyats de música i d’una nodrida concurrència, es van retirar cap a les nou del vespre a l'indicat casino, on se celebrava un ball. El 1873 la mascarada del casino, juntament amb la del club republicà federal es van fer notar tot el Carnaval i, de forma notòria en l’enterrament d’en Camestortes, per la simetria dels seus vestits, que quedava realçada per la llum dels fanals i les torxes que duien tots els assistents, la música i un carro funerari amb un ninot que representava el difunt carnaval.

El 1877, en el si del casino es va crear una societat de socors mutus anomenada Sociedad filantrópica, que suplia la inexistència d’una seguretat social de caire públic. Per aquest motiu, va passar a ser habitual que cada any es realitzés alguna funció al seu benefici. El 1884, el casino “El Recreo” va aprovar la constitució de la seva societat de socors mutus. En aquesta ocasió, el diari conservador El Bien Público aplaudí la iniciativa i va animar la resta de casinos a fer el mateix, tot criticant la poca utilitat social d’aquestes associacions, perquè el desig d’esbargir-se es convertia en vici quan distreia “de les sagrades obligacions de la família”. A més, censurava que els seus edificis s’haguessin convertit en palaus per efecte d’una insensata emulació. El soci pobre, un modest treballador, gastava igual que el que tenia una regular fortuna, encara que fos la seva darrera pesseta.

El 1880 l’expansió del casino del Consey va culminar amb la construcció d’un teatre. En aquell moment, el nombre de socis de l’entitat ja era molt elevat, mil persones, i com que el seu objecte principal era l’esbarjo, es va trobar convenient d’aixecar un teatre en el seu gran saló, el qual, si bé no reuniria les condicions higièniques aconsellables, seria prou gros per donar cabuda a les famílies dels associats. La sala també es podia convertir en saló de balls de societat, amb tan sols decantar els seients i les butaques. El mes de juny es va convocar una licitació pública: es van exposar els plànols i el pressupost (que pujava a 60.000 pessetes), perquè hi pogués participar qualsevol persona, encara que no pertanyés a l’associació.

La sala es va inaugurar per les festes de Nadal; era de molta capacitat i, segons la premsa, estava adornada amb gust. Cridaven l’atenció les decoracions, realitzades per l’acreditat artista local Francesc Pons. Les primeres funcions del teatre van tenir lloc els dies 1 i 2 de gener del 1881 amb les obres “El juicio de Dios”, “Com sucseheix moltes vegades” i el cor "Les Flors de Maig".

Des del començament, a més de peces de teatre i actuacions musicals, la societat va programar sarsueles durant la temporada d’hivern i, de manera puntual, a l’estiu: el febrer del 1881 es va representar “El Niño”. Els socis no es conformaven amb funcions d’aficionats i el primer any ja es van contractar alguns cantants professionals que van permetre d’oferir obres de considerable volada, com la sarsuela en quatre actes “Los Magiares”, de Joaquín Gaztambide.

El 1882 es va fitxar una companyia completa de sarsuela a Barcelona, que va fer les delícies dels concurrents. L’estrena tingué lloc el 8 d’octubre, amb les sarsueles “La gallina ciega” i “Música clàssica”. Així mateix, el tenor Blanch va cantar el Spiritu gentil de l’òpera “Favorita”, rebent tan grans aplaudiments que va haver de repetir la interpretació. Per reduir el dispendi que suposava la contractació d’aquestes formacions líriques, la temporada del 1884 els casinos del Consey i El Recreo van unir forces i van llogar-ne la mateixa.

Segons Riudavets, l’afició a aquests espectacles va créixer tant que la competència d’aquests i altres locals va fer que el Teatre Principal perdés part de la seva importància. Rivalitzaven no per la seva comoditat i la qualitat dels decorats, sinó pel mòdic preu que havien de pagar els assistents. Les sarsueles es complementaven amb actes d’òpera. En ocasions especials, com les festes de Gràcia, s’oferien obres de teatre i peces instrumentals. El casino comptava amb una orquestra i, evidentment, les sessions de ball eren molt freqüents. Els primers dies de l’any començava la temporada de balls de màscares, que s’allargava fins a la fi del Carnaval.

El cafè del Consey, pel seu bon gust, comoditat, neteja i bon servei era un lloc recomanable per als socis i els visitants. L’entitat també comptava amb un gabinet de lectura, on es podien trobar els diaris i revistes de Menorca i la Península. Així mateix, es podia jugar al billar i a jocs de naips, dòmino i altres permesos.

A la guia del 1911 es descrivia el local indicant que el teatre era a la planta principal i comptava amb escenari, platea bastant gran i galeria alta. A més de sarsuela, a l’hivern a vegades hi havia funcions de cinema. Val a dir que el Consey no va ser el primer a exhibir pel·lícules, sinó que aquest honor li correspon a un altre casino, el “Círculo Menorquín”, on uns empresaris forans les van presentar el 1897. Al principi, aquest darrer va ser molt actiu amb el cinema, llavors una novetat total per al públic, de manera que, vist l’èxit, ben prest va ser seguit per altres establiments.

El Consey s’hi afegí a la moda el 1900. Els primers anys es tractava de petits documentals, com el de l’Exposició Universal de París d’aquell any. Aquestes funcions es podien combinar amb espectacles de varietats, com ventrílocs o cupletistes. Les projeccions van continuar, en competència amb altres sales com la del ja esmentat Círculo Menorquín, el casino El Isleño, el Teatre Principal o l’Academia de San Estanislao. El 1911 el Consey va instal·lar una moderna màquina de projecció i portà pel·lícules “de les millors marques”, que li permeteren d’atreure un nombrós públic. Al final, el Consey deixaria de representar sarsueles i se centraria en el cinema, fins a les darreries de segle.

Acabarà la Covid-19 amb la massificació?

La pandèmia de la Covid-19 ha afectat de manera profunda la vida de tothom. A gairebé tots els països, la població s’ha reclòs a casa seva durant uns mesos, alhora que se segellaven les fronteres.

Sobre les conseqüències que pot tenir un esdeveniment tan excepcional s’han expressat molt de comentaristes. La majoria apunten a la consolidació de tendències ja ben presents, com la digitalització. Altres són bastant òbvies, vista l’evolució de la malaltia: l’enfortiment del sistema sanitari. No són pocs els que demanden solucions permanents a les contínues crisis econòmiques que estem patint, a través d’un reforçament de les ajudes als més desafavorits (l’anomenada renda bàsica).

Tanmateix, pocs esmenten les qüestions que impliquen canvis radicals en relació a les pautes vigents. El confinament decretat de forma universal ha suposat la interrupció d’uns hàbits de mobilitat extrema, associats amb freqüència a situacions de massificació cada vegada més exagerada.

Els dos fenòmens tenen múltiples facetes, que evidencien un vigor extraordinari. Treballar en una població i viure a desenes de quilòmetres és habitual per a milions de ciutadans. La indústria turística ha experimentat un creixement incessant des de la fi de la II Guerra Mundial. A Balears cada dècada superam xifres que semblava que eren un sostre inassolible. Les vacances han deixat de ser un període únic anual a la suma de dos, tres i un nombre cada cop major de desplaçaments amb objectius diferents o complementaris (platja, compres, concerts, natura).

Com que la quantitat de destins no pot augmentar de forma substancial, el fet que un nombre superior de persones es mogui ha comportat que els punts vacacionals es vegin més i més saturats. Durant l’estiu pràcticament tota la costa mediterrània està envaïda de banyistes. Fins i tot hi ha embussos per pujar a l’Everest.

Els museus i centres d’art, antics temples de la saviesa, s’han transformat, gràcies  a la potenciació de les seves col·leccions i l’organització d’exposicions temporals, en rateres on uns visitants destorben els altres, fins al punt que la gestió de quantitats ingents de clients s’ha convertit en un repte de logística. Les grans ciutats turístiques (París, Londres, Venècia, Barcelona, Bangkog,...) també pateixen per organitzar uns fluxos humans enormes. Determinades activitats artístiques, com els festivals, han assolit xifres d’assistència inaudites i el seu èxit ha fet que el seu nombre es multipliqui.

La mobilitat i la massificació provoquen considerables efectes secundaris: contaminació atmosfèrica i alt volum d’emissions de CO_2, problemes de trànsit, dificultats per obtenir els recursos hídrics i tractar les aigües residuals i els fems. L’afluència d’un volum creixent de visitants crea una demanda d’allotjament que expulsa del mercat immobiliari els residents.

Diversos col·lectius han fet sentir les seves crítiques. Els ecologistes reclamen la reducció de la mobilitat per mitigar l’emergència climàtica i controlar l’escalfament global i d’altres d’efectes nocius per al medi ambient. Els ciutadans dels destins turístics clamen contra la gentrificació dels barris on habiten, convertits en un decorat.

Fins ara, la potència de la mobilitat massiva ha estat immune a les veus discordants. No és d’estranyar. El nostre sistema econòmic es basa en la producció a gran escala. Com major és la quantitat de béns o serveis, el seu cost és menor, la qual cosa fa pujar les vendes, primer dins d’un país i després a l’estranger, de manera que el comerç i el moviment de persones s’expandeix en un cercle retroalimentat que, sinó es regula, és imparable i mena a l’afebliment de les fronteres, causa i conseqüència d’aquest fenomen que coneixem com a “globalització”.

La pandèmia és el primer enemic seriós que s’ha enfrontat a aquest estat de coses. En poques setmanes hem vist el que semblava increïble: els avions a terra; els carrers, les carreteres, els camps de futbol i els cinemes buits. Les fronteres, que havien esdevingut línies imaginàries traçades en un mapa, han tornat a ser barreres reals. Les normes sanitàries han abolit la massificació, declarada culpable de la propagació de la plaga.

La qüestió candent és si estem davant d’un parèntesi o d’un canvi de paradigma. ¿Tornarem a viatjar i a amuntegar-nos a platges, places, museus, festivals i botigues? Segurament seran les autoritats les marquin el rumb, ja  que són les que decideixen si es mantenen, ni que sigui parcialment, els requeriments d’espai i les restriccions en l’aforament dels equipaments col·lectius, com escoles, teatres, bars i avions.

La consolidació d’aquestes obligacions provocaria un increment del cost dels serveis ja que, a més, el preu dels locals és molt sensible a l’augment de la demanda. Aquest encariment moderaria l’apetència dels consumidors pels actes massius i podria revertir la tendència expansiva de la mobilitat, sobretot si eleva el preu del transport. També és possible que, d’ara endavant, una part de la ciutadania rebutgi les grans aglomeracions i es decanti per formats més reduïts.

És evident que també es pot donar el cas contrari i que les ganes de deixar enrere aquesta pàgina trista de la nostra història ens meni a enterrar els protocols i restriccions que estem experimentant, en especial si apareix una vacuna que elimini el perill. M’agradaria creure que la prudència necessària per prevenir futures plagues, així com els evidents perjudicis socials i mediambientals causats per la mobilitat massiva, evitaran que oblidem tot el que hem après.

Una de les lleis de l’economia és que “la moneda dolenta desplaça la moneda bona”. Aplicat al nostre cas significaria acceptar que la força bruta del mercat s’imposi a la racionalitat social. Esperem que, per una vegada, prevalgui la raó.