La burocràcia o quan la solució es converteix en problema

Des de la invasió napoleònica, l’administració espanyola està inspirada en la francesa. Tanmateix, en massa ocasions n’ha fet seus tots els vicis, sense adoptar-ne cap de les virtuts. Els nostres veïns van concebre un sistema bastant enrevessat, però el seu racionalisme imprimeix un ordre i una racionalitat que fa que els procediments es desenvolupin, sinó amb agilitat, sí amb un ritme que permet que finalitzin en uns terminis raonables.

Repassant vells papers, he trobat exemples de com fa un segle la llicència d’obres per construir una casa, o aixecar una indústria, no havia d’esperar més d’una o dues setmanes. Els edificis es van alçar i segueixen dempeus, sense que el fet d’haver-se estalviat els mesos o anys que avui en dia caldrien hagin afectat la seguretat de la construcció.

L’aplicació actual del sistema burocràtic consisteix en un garbuix de lleis, interpretades de forma draconiania per uns departaments amb greus mancances organitzatives. El resultat és una tendència inexorable a allargar el temps de resolució. Malgrat que la Llei de procediment administratiu indica que s’ha de conjugar l’eficàcia amb la salvaguarda dels drets dels ciutadans, en la realitat els dos resten malferits per la dilació dels expedients.

L’intent del govern del Partit Popular d’alleugerir alguns tràmits no ha complert amb les expectatives aixecades. L’impuls de les declaracions i comunicacions prèvies com a substitut d’algunes autoritzacions s’ha estancat per la tradició administrativa, que ha aconseguit reconstruir els procediments amb l’exigència d’aportar documents i pagar taxes que xoquen amb la simplificació planejada.

El pretès abreujament en la concessió de llicències, com les d’obres, en la majoria dels casos no ha passat del paper. En realitat, l’administració autonòmica i organismes estatals, com Costes, han estat aliens a aquest moviment i han continuat voler fer-se valer a través de la imposició de diversos informes que eternitzen qualsevol gestió.

En aquest sentit, la normativa sectorial ha estat especial perniciosa, ja que, amb l’excusa de supervisar determinats comportaments, ha expandit fins a extrems kafkians la necessitat d’obtenir dictàmens favorables d’ens que no es caracteritzen per la seva diligència. La iniciativa privada ho pateix de valent, però fins i tot la creació d’una simple rodona ha hagut d’esperar anys la tant desitjada autorització, que des del primer dia tothom sabia que seria atorgada. L’avanç tècnic hauria de permetre d’utilitzar formes de control menys invasives.

L’establiment de l’administració electrònica ens ofereix la prova del nou que, amb la cultura administrativa actual, qualsevol canvi, per molt promissori que sembli, pot entorpir un funcionament ja deficient. La digitalització està fracassat per una manca absoluta de planificació, l’incompliment flagrant d’alguns organismes i un oblit notori de la formació de les persones.

D’aquesta manera, poques entitats admeten el registre electrònic, els ciutadans i les empreses aprenen els principis de la tramitació en línia a garrotades i tots patim la insuficiència de les empreses informàtiques per donar solucions efectives. Al capdavall, els organismes que han provat d’implantar el tràmit electrònic es troben amb dificultats creixents i, a mesura que els dossiers es multipliquen, el caos es va expandint, fins al punt que ara s’extravien més documents digitals que quan eren en paper.

El problema de fons és que l’administració està impregnada d’una cultura burocràcia que es recrea amb els procediments, com si l’objectiu final fos omplir l’expedient de la major quantitat possible de documents i redactar informes que rivalitzin amb les sentencies judicials en prolixitat i complicació.

Les noves normes, redactades en moltes ocasions per persones que procedeixen del món de l’administració, d’on arrosseguen els pitjors vicis, van complicant les anteriors en un procés inexorable. La llei francesa de contractes té cinquanta articles; l’espanyola, set vegades més. La normativa francesa destil·la confiança envers els gestors públics; l’espanyola recela d’ells i els obliga a justificar qualsevol actuació. El resultat és que el que a l’altra banda dels Pirineus és qüestió de dies aquí es transforma en mesos.

Comparar la legislació urbanística, tributària o de contractes públics amb la que es va elaborar fa trenta anys és un exercici nostàlgic, però il·lustratiu, de com els mateixos objectius es poden assolir amb un augment sorprenent de l’obscuritat i la complexitat.

La multiplicació de lleis cada vegada més abstruses ha provocat una alarmant descoordinació, ja que és fàcil que una llei agrària afecti a l’ús del sòl, sense tenir en compte la normativa urbanística, per posar un exemple. Aquest fet en  dificulta l’aplicació i exacerba la tendència dels funcionaris a “interpretar” les lleis, quan els únics als quals la Constitució confereix aquesta delicada missió són els jutges. El prurit excessiu dels buròcrates en la qualitat jurídica té com a conseqüència que cada departament acabi obtenint les seves conclusions i així el que és trivial a Mallorca pot ser impossible a Menorca.

La lentitud de l’administració té efectes nocius sobre els programes vitals de les persones i els projectes econòmics de les empreses. No hi ha res més decebedor per a un emprenedor que aconseguir una autorització després d’anys d’esforços. Com diuen els anglesos, “temps és diners”: excel·lents iniciatives es veuen compromeses per l’allargament desmesurat dels terminis. És una situació generalitzada: la demora infinita de l’obertura de les coves de cala Blanca no té res a envejar a diverses inversions hoteleres i empresarials.

La democràcia implica governar atenent a les necessitats de la gent. Els darrers quaranta anys potser hem errat el camí. L’administració hauria de deixar de pensar que el ciutadà és l’enemic i actuar amb més proporcionalitat i respecte pels interessos individuals.

La convulsa arribada de la fil·loxera a Menorca (1885-1913)

A Espanya, la fil·loxera va ser una plaga cruel, perquè, com que primer va afectar França, estimulà les exportacions al país veí i va provocar l’increment dels preus i una etapa de prosperitat sense precedents, que portà a molts a ampliar els seus vinyets, de manera que l’extensió plantada assolí un màxim històric a la majoria de les regions. Aquest procés va ser molt marcat a Mallorca, especialment a la zona de Felanitx, que enviava els vins al port de Seta (al costat de Marsella), a través de Portocolom. La malaltia va tenir un fort impacte popular. La Revista de Menorca es referia el 1906 a la tuberculosi, llavors un greu problema sanitari, com “la fil·loxera de la humanitat.”

Menorca també va participar, en certa mesura, d’aquesta eufòria. Les extraccions de vins, després que els anys 1863-1872 assolissin una mitjana de 6.780 litres anuals, havien desaparegut. Es reprengueren el 1885, primer de forma modesta, però, quan la fil·loxera arribà a Mallorca, amb més força, ja que entre el 1892 i el 1900 es van exportar una mitjana de 9.046 litres anuals.

Els preus del vi van pujar un 52% els anys 1880-81 respecte al 1878-79, i, tot i que després es van moderar, fins el 1895-96 no van davallar fins els valors anteriors. La puja del vi va coincidir, a més, amb un període de baixa cotització del blat, cosa que va fer que l’augment es notés més. Aquesta situació és similar a la que s’experimentava a tota Espanya: aquests anys França es començava a recuperar, les exportacions es reduïren força i els preus van caure. Només tornarien a pujar quan la plaga arribés a l’illa.

La fil·loxera es va manifestar a Menorca el mes de juliol del 1899. La seva aparició a Espanya datava del 1878 i a Mallorca havia estat declarada el 1891. La tardana presència de la malaltia va permetre que l’illa es beneficiés de l’avenç del coneixement científic i del convenciment de la major part dels viticultors sobre la conveniència de repoblar amb ceps americans.

El 13 de juliol de 1899, el diari El Bien Público anunciava la invasió de la plaga. El dia 18, un altre diari, El Liberal, explicava que s’havia localitzat l’insecte que la causava, mitjançant el microscopi, a la finca “S’Artiga” del terme d’Alaior, al camí den Kane. El 27 de juliol, el governador civil va declarar oficialment l’aparició de la fil·loxera a Alaior i Ferreries. El 4 d’agost es va acordar la inspecció de les vinyes de tots els termes i la reconstrucció de les vinyes amb peus americans. L’arrabassament de la vinya afectada, i la de les tres situades dins de la distància de protecció de vint metres, es va realitzar el 24 d’agost. De les inspeccions efectuades als altres termes sabem que la malaltia no era present as Mercadal.

La progressió de la fil·loxera sembla que fou lenta i poc traumàtica. És significatiu que cap autor coetani ni cap font oficial li atribuís la decadència de la vinya: passarien molts anys fins que algú l’esmentés com un dels factors que van provocar el seu declivi. El diari El Vigia de Ciudadela comentava el mes de gener del 1900 que els vapors correus de la setmana anterior havien dut sarments i portaempelts de vinyes americanes que projectaven plantar alguns propietaris en vistes dels estralls que causava la fil·loxera a les vinyes.

 

El Liberal, 1900. Primers anuncis per repoblar amb ceps americans

El mes de maig del 1909 la Revista de Menorca explicava que, quan la fil·loxera va envair les vinyes menorquines, destruint, entre d’altres, l’extensa vinya que tenia Joan de Febrer i de Vidal al lloc de Son Belloc, a Ferreries (segons l’Arxiduc comptava amb 40.000 peus), va ser el primer que va estudiar amb gran zel la seva replantació amb ceps americans. Emprengué viatges a les principals comarques vitícoles de la Península, on va investigar les varietats americanes i els sistemes d’empelt que s’adaptaven millor a Menorca. Així va aconseguir que en pocs anys la seva vinya tornés a fructificar. A ell es devia referir el delegat del Govern el 1899 quan parlava de la vinya de Ferreries afectada i potser també eren seus uns empelts arribats el 1900.

El setembre del 1906, l’Ajuntament de Maó comunicava que la plaga encara no s’havia fet present al terme. Tanmateix, ja s’estava repoblant la vinya, ja que el setembre de l’any anterior s’havia elaborat una relació dels propietaris de Maó que tenien ceps americans. Eren més de setze, amb un total de 1.150 ceps, que ocupaven 1.800 m². Com a referència, el 1906 s’indicava que la vinya ocupava un total de 80 ha.

El 1909, el Servei Agronòmic de les Balears estimava que, a Menorca, sobre una superfície inicial de 321 ha, la fil·loxera n’havia destruït 87 ha, 41 ha estaven envaïdes i restaven lliures 193 ha. S’havien reconstruït 32 ha amb vinyes americanes, cinc en llocs on abans hi havia ceps i 27 en noves plantacions. Aquesta informació es devia elaborar alhora que el Mapa Geológico Vitícola de la Región Agronómica de Baleares.

 

Mapa del Servei Agronòmic de Balears amb la fil·loxera (detall)

En aquest, es pot comprovar que la zona repoblada és reduïda i ocupa dues àrees marginals: una al sud-oest de Ferreries (Son Bell-lloc) i l’altra al nord-est des Mercadal, propera a la zona d’Alaior on havia estat detectada la fil·loxera. La vinya no fil·loxerada que subsisteix està inclosa dins del perímetre de la vinya existent abans de la plaga i és un poc menor que aquesta.

La recuperació va ser lenta. A Mallorca, el 1901, durant la verema s’anotava que la collita era molt escassa a causa del mal que havia fet la fil·loxera (present des de feia una dècada). El setembre del 1904 s’informava que a Felanitx la collita era extremadament curta, perquè encara eren molt comptades les noves plantacions americanes que fructifiquessin amb abundància. De fet, la confluència d’unes grans inversions inicials, la necessitat d’un canvi radical en el sistema de conreu (de peus lliures a l’empelt sistemàtic amb peus americans) i uns preus del vi baixos van fer que a tota Espanya el ritme de recuperació de la vinya fos molt lent i s’allargués fins a la Guerra Civil.

A la premsa menorquina es van publicar anuncis de vinyes americanes de forma pràcticament continuada des del 1900 fins el 1913. Abans només havien aparegut de manera aïllada el 1891 (coincidint amb arribada de la malaltia a Mallorca) els anys 1896-97. El gener del 1909 s’anunciava que havien arribat vinyes americanes i garrofers que es venien a preus econòmics a l’estanc del port de Maó. Aquest mateix any, Pere Mir explicava a la Revista de Menorca que estaven “vencidos, por medio de la plantación de cepas americanas, los peligros de la filoxera.”

La Voz de Menorca, 1907. Venda de ceps americans

El magatzem de Luis Gimier i Darder, al carrer Infanta de Maó, era el representant de La Vitícola Catalana, que oferia vinyes americanes. Els anuncis en la premsa començaren el 1904, van augmentar molt l’any següent i es mantingueren amb un volum important fins el 1913, que devia ser el període màxim de repoblació, almenys a la part de Llevant de l’illa.

La cultura del vi a Menorca durant el segle XIX

La memòria històrica o popular és, com tots els records, propensa a la confusió. Fa deu anys la gent es pensava que el vi sempre havia tingut molt poc pes a Menorca. Era el clàssic error de creure que la situació que hem viscut (l’eclipsi del vi de l’illa va durar uns setanta anys) és el que hi ha hagut tota la vida.

Vinyes de Crispín Mariano, pioner de la recuperació de la vinya menorquina

De mica en mica, el gran públic va reconeixent que la vinya fou un conreu prou important durant el segle XVIII i bona part del XIX. Tanmateix, encara no sap que a Menorca la cultura del vi, és a dir la tradició de cultivar la vinya, elaborar vi i beure’l en totes les ocasions, va estar ben viva fins a la Guerra Civil.

El vi era la beguda típica de les festes; en guarda memòria el popular “Volem vi” que cantam després dels jaleos. També era habitual anar cada dia a les tavernes a prendre’n un got, malgrat que el seu preu fos més alt que el procedent de Catalunya, Alacant o Mallorca. I és que, com diu Antoni Bonet, la gent s’estimava “aquell vi de la nostra terra tan saborós i que, si un en bevia un poc, era bo de fer encalçar papallones”.

La vinya era un conreu estès, abans i després de l’arribada de la fil·loxera, ja que alguns propietaris es van encarregar de repoblar els seus vinyets amb peus americans, de manera que encara es va poder gaudir d’excel·lents collites que van nodrir cellers d’anomenada, com els de Rafalet, Santa Eularieta, Talis o Son Gall, que no deixarien de vendre el seu vi fins la dècada del 1950.

Un dels motius pels quals la fil·loxera no va causar grans estralls en la vinya insular és que aquesta ja havia estat flagel·lada per dues malalties anteriors: l’oïdi i el míldiu. A un certificat emès per l’Ajuntament de Maó el 5 de febrer del 1858 es fa constar que l’oïdi va comparèixer el 1852 i els anys següents la seva incidència va ser tan forta que va anul·lar la collita quasi del tot.

El 1875, el mallorquí Estelrich indica que “Fuera de desear que nuestros hermanos los agricultores de Menorca e Ibiza pensaran seriamente en renovar sus viñedos, que bajo el azote del Oidium desaparecieron casi por completo”.

L’oïdi és conegut pels pagesos com cendrada, perquè el fong que el causa fa que les fulles apareguin cobertes d’una espècie de cendra. Abans de la seva arribada, l’extensió de vinya de Menorca era molt similar al màxim històric de la dècada del 1760: 1.290 ha, però el 1862 ja havia minvat a 650 ha, de les quals només en quedaven 360 ha el 1883. Si haguéssim de culpabilitzar a qualque malaltia el daltabaix de la vinya, aquesta hauria de ser, sens dubte, l’oïdi.

A partir del 1858 els viticultors van començar a combatre aquesta plaga amb l’aplicació de sofre. Aquest any es publiquen a la premsa descripcions del mètode d’ensoframent de les vinyes i el següent el Diario de Menorca destacava l’èxit del tractament indicant que “los favorables resultados han convencido hasta los más incrédulos”.

Amb la teràpia, la planta es recuperava i, feta amb la suficient antelació, la vinya podia donar una collita normal. Així es va poder estabilitzar el mal i, al cap d’uns anys, apuntalar una tímida recuperació del vinyet. Tanmateix el cost dels tractaments desanimà la majoria de pagesos: si abans de l’atac de l’oïdi la collita normal de vi era de 2.100.000 litres, aquesta va caure fins els 260.000 l (1862-71); el 1875 havia remuntat i arribava als 380.000 l.

L’Arxiduc Lluís Salvador, que escriu el 1890, indica que “El conreu de la vinya, que antigament estava bastant estès, s’ha reduït després d’haver-se escampat l’oídium i només recentment ha tornat a créixer una mica”. També comenta que “El conreu de l’ametler va creixent a Menorca des de la plaga de les vinyes”.

 

Anunci aparegut al diari El Liberal, 1884.

Però llavors va fer acte de presència una altra malaltia, de la qual l’Arxiduc ens diu: “les vinyes de Menorca des del 1885 són atacades pel mildiu. Aquesta darrera plaga, a causa de l’extensió que guanya any rere any, gairebé fa oblidar les dues anteriors, sobretot l’oïdi, que mercès al sulfat aplicat estava minvant.”

El diari El Bien Público informava el juny del 1891 que el míldiu havia aparegut a algunes vinyes d’Alaior i que les setmanes posteriors a la florescència la vinya va estar seriosament amenaçada per la malaltia, però es va poder vèncer gràcies als tractament i atencions dels vinyòvols i s’obtindria una collita més que regular. La plaga no era exclusiva de Menorca: el juliol la collita de raïm de Felanitx presentava bones perspectives, ja que el míldiu no s’havia manifestat amb la força dels anys anteriors.

El setembre del 1895 el diari explicava que la verema estava en el seu apogeu, però la collita de vi seria escassa, molt menor de la mitjana, per les pluges i el míldiu. Així i tot la qualitat era bona per les favorables condicions de maduració del raïm. A finals de març del 1897 rememorava la gran invasió de míldiu que havien patit les vinyes l’any anterior, fins anul·lar quasi completament la collita i recordava la necessitat d’aplicar els tractaments preventius escaients.

La malaltia va ser aturada gràcies a les aplicacions de sulfat de coure (conegut a l’illa com pedra blava). Com que la seva arribada coincidí amb una etapa de prosperitat vitícola, els vinyets van ser recuperats i no es va produir cap retrocés vitícola com el que havia causat la cendrada.

En aquesta època augmenta l’aplicació de productes anticriptogàmics per combatre les patologies de la vinya. El 1882 s’anuncien a la premsa per primera vegada i de forma modesta i a partir del 1884 ho seran amb més reiteració. Amb l’ensurt de la declaració de la fil·loxera a Mallorca el 1891, els anuncis van repuntar, però no tingueren continuïtat fins el 1896 (any de forta incidència del míldiu) i seguiren amb una tendència creixent fins el 1901.

Els darrers anys del segle XIX  la vinya encara era un conreu notable. L’Arxiduc ens esmenta els principals vinyets de Menorca: “Sis són les vinyes més importants, sinó pel nombre de ceps, per la seva qualitat: Ses Coves Velles (42.000), Son Bell-lloc (40.000), Santa Eulalieta (48.000), La Victòria (54.000), Alcalfar Vell (30.000) i Son Gall (15.000)”

Més endavant afirma: “Però les millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes. Devora Torre Saura i Son Vell, prop de Ciutadella, hi ha també trossos de vinya ben formosos. El municipi d’Alaior és el que posseeix major nombre de vinyes i produeix més vi negre; però el de Maó té cinc vegades més viticultors.”

I segueix: “El vi negre és elaborat a tots els pobles, caserius i a molts llocs; el blanc dolç i sec es fa només als pobles, i concretament a Sant Lluís i Llucmaçanes. D’igual manera es fa vi de determinades varietats de raïm, per exemple, de barrabès tot sol, d’esturell, d’aquests dues classes juntes, d’esturell negre i llora, de llora i giró, de planta blanca i Carinyena, etc.; però tot açò només ho fan uns pocs propietaris pel seu consum.

El vi també s’emprava per fer arrop, carabassat i una beguda d’hivern anomenada sengrí, que es preparava mesclant dos terços de bon vi negre amb un terç d’aigua, afegint-hi sucre, un tros de pell de taronja i una miqueta de nou moscada. Es posava tot al foc fins que arrencava el bull, quan ja es podia beure. A la cuina s’hi posava vi a la carn torrada o guisada i, barrejat amb sucre, s’amaraven les maduixes i les mores.

Catalunya: virtuts privades, vicis públics

La democràcia es basa en l’autonomia dels ciutadans envers el poder. L’àmbit d’actuació d’un particular, o d’un partit polític, és amplíssim. De fet, les úniques limitacions intenten que els drets d’uns no vulnerin els dels altres. Les autoritats, per contra, han de respectar els drets individuals i el seu comportament està severament restringit. El primer gest d’un governant és comprometre’s solemnement a acatar la Constitució i les lleis.

Manifestació contra el cop d'estat del 23-F del 1981

Determinats drets dels ciutadans, com el de manifestar-se pels carrers, defensar les seves idees o la vaga, no tenen aplicació a les autoritats. Són les associacions –polítiques, sindicals o cíviques– les que convoquen una manifestació. Que ho fes un batle, un president autonòmic o del Govern, seria una aberració. Fins i tot les massives desfilades del febrer del 1981 contra el cop d’estat del dia 23 van ser promogudes pels partits polítics.

Per aquest motiu, les marxes que des de l’any 2010 han convocat Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana per defensar el dret a decidir i la independència entren dins del més estricte joc democràtic com a expressió del dret dels ciutadans a participar en l’activitat pública i exposar les seves reivindicacions.

El president i els membres de la Generalitat poden assistir a aquests actes, perquè tenen els mateixos drets de tots els ciutadans i representen partits polítics que els donen suport. Tanmateix, en cap cas es pot interpretar la seva presència com un suport institucional a les peticions ciutadanes; no és funció del Govern realitzar funcions reivindicatives, sinó gestionar els afers públics.

 

Manifestació 10 de Juliol 2010

Molt s’ha escrit sobre el dret a decidir, però al capdavall es tracta d’un eufemisme per demandar un referèndum d’autodeterminació. Aquí torna a sorgir la diferència que hi ha entre una petició cívica i una actuació pública. La primera és completament legítima i els darrers anys ha estat exercida sense obstacles i de forma reiterada per milions de persones dins i fora de Catalunya. En canvi, els que manen no la poden impulsar.

Els poders públics estan sotmesos a la llei i aquesta estableix l’àmbit on poden intervenir. Si per als ciutadans el principi bàsic és que allò que no és prohibit és permès, els governants tenen vedat tot el que no els és autoritzat. Una comunitat autònoma, un ajuntament o l’Estat central tenen competències i funcions que els són pròpies i són legítimes; si s’excedeixen, se situen fora de la llei.

Per aquest motiu, la Generalitat no podia convocar un referèndum sobre la pertinença de Catalunya a Espanya, ja que el marc legal li ho impedeix. Ningú discuteix aquesta qüestió jurídica, però se li ha volgut donar la volta, defensant que era un dret dels ciutadans catalans. Aquesta és una martingala, un truc que, utilitzant els drets de les persones, vol concedir a una institució una potestat que no té.

 

Presa de possessió d'Artur Mas. 27-12-2010

El dret de decidir es pot reivindicar (pels ciutadans), però no es pot implementar (per la Generalitat). Les votacions que fan les associacions fora de l’àmbit públic són una manifestació de la llibertat d’expressió, però no tenen conseqüències jurídiques. Un referèndum és un acte que precisa ser organitzat pels poders públics per tenir efectes legals i, per tant, està sotmès a les regles i limitacions del poder.

Les normes també delimiten l’activitat dels parlaments. Els de les comunitats autònomes no poden discutir qüestions que no estiguin recollides en els seus estatuts d’autonomia. És evident que una declaració d’independència o l’organització d’una república independent no són matèries que l’Estatut autoritzi a debatre, ni a Espanya ni a cap país democràtic. Els diputats independentistes catalans n’eren ben conscients quan van trencar el reglament del Parlament en forçar una votació secreta sobre la qüestió, per defugir les possibles conseqüències legals.

Amb aquests precedents no és d’estranyar que els membres del govern català hagin estat processats. La seves decisions han violat les normes del joc democràtic. La reivindicació de l’autonomia, que es pot defensar com una virtut privada, en les mans dels governants s’ha convertit en un vici públic.

Una altra cosa són les conseqüències penals. Hi ha pocs dubtes sobre el fet que s’han dictat resolucions il·legítimes emprant recursos públics. El sentit comú ens indica que declarar la independència suposa una transgressió superior a la simple prevaricació i malversació de fons, castigades amb penes moderades, però la llei no ho havia previst.

El Tribunal Suprem està intentant enquadrar aquesta conducta en la sedició, que no implica anar a la presó, i la rebel·lió, un delicte que encaixa amb dificultats, perquè a Espanya està pensat per pronunciaments militars, com un cop d’estat. En aquest cas, no hi ha cap “alçament violent” i entendre que estem davant d’una violència institucional és proposar un joc malabar simètric al que els independentistes fan quan volen emparar el referèndum en els drets dels ciutadans.

Les lleis penals funcionen sota el principi que només es poden reprendre les conductes expressament tipificades. A altres països, un intent separatista no violent és un delicte sancionat amb anys de presó. És possible que algun dia es modifiqui el nostre codi penal, però la irretroactivitat de les disposicions sancionadores impedeix que es castigui així els polítics catalans.

Alguns voldrien que es condemnés el Govern de la Generalitat amb duresa, però la Justícia està sotmesa a regles que limiten els càstigs. La grandesa de la democràcia és aquest joc d’equilibris entre reivindicacions i drets ciutadans i la limitació de l’actuació dels governants i els jutges.

El Marx aferrat a la realitat dels socialistes (1931-1939)

La premsa socialista només està present des del 1931. Ens manca la revista Aires de Fuera, òrgan de l’Agrupació Socialista de Maó, que es va començar a editar el 1919.

 

Karl Marx a un mural de Diego Rivera

La presència de Marx en aquests mitjans és notable, però amb un grau d’elaboració baix. Hi abunden les consignes, la més repetida “proletaris de tots els països, uniu-vos”, del Manifest Comunista d’Engels i Marx, que es troba al llarg de tota la dècada. Més endavant, se li afegirà “l’emancipació (o redempció) dels obrers ha de ser obra d’ells mateixos”, que també havien emprat els anarquistes.

La temàtica més tractada és la lluita de classes. En ocasions consisteix en un simple lema o cita de Marx i Engels: “La Historia de toda sociedad no ha sido otra cosa hasta nuestros días que la historia de la lucha de clases” o “La sociedad se divide cada vez en dos campos opuestos, en dos clases de enemigos, la Burguesía y el Proletariado”. Altres vegades és una senzilla glossa: “la doctrina [de Marx] es pot resumir en què els obrers, per aconseguir la seva emancipació han de lluitar contra les classes explotadores; l’antagonisme no és espiritual, sinó econòmic”.

Altres textos més elaborats afegeixen comentaris d’obres com la Misèria de la filosofia: “els industrials s’uneixen per defensar-se col·lectivament dels assalariats. La unanimitat obrera davant del capital és més necessari que la defensa del salari”. A mesura que passen els anys, el to esdevé més agressiu: el 1936 Justicia Social cita el Manifest Comunista: “La burgesia és incapaç de governar perquè és incapaç d’assegurar als seus esclaus l’existència com esclaus i no pot evitar que arribi una situació en la qual, enlloc de ser alimentada per ells, la burgesia es vegi obligada a alimentar-los”.

El proletariat s’havia d’organitzar. Marx preconitzava, amb la seva actuació i en els seus textos, que al capdavant se situés el partit socialista. Els primers anys es recorda l’oposició que va rebre dels anarquistes: la fundació de la UGT, el 1888, es va trobar amb “dues forces igualment hostils: una burgesia feréstega que s’estalonava en l’egoisme insà de mantenir uns privilegis absurds i injusts, i els deixebles de Bakunin que enfront de Marx, en la Primera Internacional es van pronunciar contra la lluita política”.

Aquesta postura al començament es troba tenyida d’apel·lacions a un cert humanisme. Un article indica que al segle XIX la trinitat de Marx, Engels i Lasallle havia defensat un sistema humà, just i adaptable a les noves necessitats de l’home. Uns mesos més tard s’apunta que la justícia és la base essencial del socialisme. Més endavant apareixerà la famosa frase “De cadascú segons les seves capacitats; a cadascú segons les seves necessitats”.

En tot cas, la postura dominant era diferent. El 1932 Justicia Social diferenciava el socialisme utòpic, “que només es basa en el punt abstracte de la naturalesa humana” del socialisme científic, introduït per Marx i Engels, que li proporcionen una base sòlida. Poc després es reproduïa un text de Plejànov on se sosté que el punt central del socialisme científic és el materialisme històric, tot reproduint la definició de Marx: “les relacions de producció determinen l’estructura econòmica d’una societat i sobre aquesta es construeix la superestructura jurídica i política. L’evolució històrica porta les forces productives a entrar en contradicció amb les relacions de producció, fet que fa esclatar la revolució social”.

Les abundants al·lusions al materialisme històric normalment són vulgaritzacions més fàcils d’entendre que els textos de Marx, com un article de Julian Besteiro o eslògans com ara “el socialisme és una imposició històrica, perquè a mesura que el capital creix, es cava la seva pròpia tomba” o “No és la consciència de l’individu la que dona forma a la seva vida, sinó la vida la que forma la consciència”.

També es troben referències esparses a les teories de Marx. Així, la disminució del nombre de milionaris als Estats Units (que s’indica que van passar de 513 el 1929 a 75 el 1931) és aportada per confirmar els seus postulats sobre la concentració del capital. Amb motiu de la celebració de l’1 de maig, s’esmenta que un dels principals descobriments de l’alemany són “les relacions entre el capital i el treball, tot demostrant el mètode capitalista d’explotació”, és a dir la teoria de la plusvàlua, que no s’explica.

 

Karl Marx i Pablo Iglesias. 1 de maig del 1934

En canvi, s’insisteix en la importància d’El capital, especialment als aniversaris de la mort de Marx o l’1 de maig, ocasions en les quals, a partir del 1933, se solia reproduir un dibuix amb el seu rostre. Aquest any s’apunta que “se’l considera generalment com la Bíblia, el llibre sagrat del socialisme contemporani”, En aquestes celebracions, s’elogiava Marx: “cèlebre autor de “Das Kapital”, recordat avui com el clàssic escriptor dels socialisme”. Es destacava que Marx unia teoria i pràctica i es remarcava que la classe obrera podia comprendre les seves obres, fins i tot El Capital. El 1932 s’informava de la donació d’un lot de llibres rebuda a la Casa del Poble, entre els quals es trobava un exemplar de la primera edició d’El Capital, amb un autògraf de l’autor. Malgrat tot, no era un obra popular: els llibres a la venda eren edicions econòmiques, al preu de dues pessetes, del Manifest comunista, Misèria de la filosofia i Revolució i contrarevolució.

En realitat, als socialistes els interessaven qüestions més pràctiques. El 1933 es publicava un discurs de Largo Caballero qui, citant Marx, subratllava que el període de transició entre el capitalisme i el comunisme havia de ser forçosament un règim de dictadura del proletariat i no era possible interpretar-lo en un sentit democràtic. El 1935 Adelante assenyalava que Marx i Engels havien arribat a la conclusió que el món caminava cap a la dictadura del proletariat en la qual la classe treballadora s’imposaria fins a l’abolició de les classes socials.

El 1934 es feia notar que, segons Marx, la classe treballadora només podia conquerir el poder polític violentament, a través d’una revolució, amb la qual els obrers no podien perdre més que les seves cadenes i en canvi tenien un món a guanyar. L’any següent es ressaltava que pensar que les aspiracions del proletariat terminaven en una república burgesa era propi de republicans, però no de partidaris de la lluita de classes. Un més abans de la Guerra Civil, un jove censurava un discurs d’Alexandre Jaume, qui defensava que la revolució no tenia que comportar la guerra civil, tot remarcant que, per Marx i Engels, la revolució era un combat a vida o mort, una lluita sangonosa.

Marx podia donar per molt. El 1935, en contradicció amb l’anterior, es comentava que l’alemany aconsellava a les classes treballadores formar coalicions amb la burgesia liberal, perquè en un règim democràtic els obrers podien organitzar-se amb més llibertat i així augmentaven la seva potència de classe. Un altre article es mostrava a favor de l’aliança amb la petita burgesia propugnada en La filosofia del dret de Hegel, ja que perquè una classe conquereixi el poder necessita representar els interessos fonamentals de tots els col·lectius oprimits, per aconseguir l’hegemonia.

A les envistes de la Guerra Civil es matisava que la revolució era “un impuls noble envers un ideal”; Marx va revolucionar les consciències proletàries sense algarades ni revoltes. En plena contesa es criticava Bakunin, a qui no li importava res construir ni organitzar. Marx promovia la conquesta del poder polític com un mitjà per arribar al comunisme, però el realisme dels socialistes els portava a negar l’eficàcia de l’abolició de l’estat, que existiria mentre hi hagués classes socials. Poc després se citava Lenin i Marx per rebutjar el terror que “la major part de les vegades són atrocitats inútils comeses per gent poruga”.

Durant la guerra, els comunistes de Nostra Paraula apuntaven que Marx havia desaparegut, però la seva lluita continuava gràcies als seus continuadors, Engels, Lenin i Stalin, sota els quals guanyarien la guerra. Pocs dies abans de la derrota s’elogiava el partit bolxevic, l’únic que es guiava per la doctrina de Marx, Engels, Lenin i Stalin, que havien estat la seva brúixola i encarnaven el camí cap a la victòria.

La premsa catòlica analitza Marx amb sinceritat (1899-1936)

Els diaris catòlics de Ciutadella, tot i presentar algunes similituds amb els conservadors, tenen uns trets propis. Hi són absents les col·laboracions de les grans plomes de la premsa nacional i els comentaris són més directes. Desfiguren més el pensament marxista, però proporcionen una perspectiva real de la societat de la seva època.

Al començament, la nota principal era l’acusació als deixebles de Marx de ser incongruents en la defensa del proletariat, de prosperar gràcies a les seves idees. El 1899 s’informa erròniament que Marx va morir a edat avançada (no va arribar als 65 anys) gaudint d’una posició molt folgada (quan vivia en una certa estretor); el seu amic Engels deixava una herència de milions (era fill d’un important industrial tèxtil). Dos anys més tard, es publica un escrit calumniós sobre els deixebles francesos de Marx: Jaurès era propietari de grans finques i accionista de moltes societats; Lafargue, s’havia comprat una magnífica vil·la i Vaillant era milionari. Tres anys més tard es tornava a publicar. Encara el 1920 El Iris comentava que els socialistes ficats en política cobraven bons sous, “com Carles Marx, que els darrers anys de la seva vida vivia esplèndidament”.

No tornam a trobar pràcticament cap nota sobre Marx fins la dècada del 1920 i, especialment en la següent. Rússia torna a ser el catalitzador dels primers escrits: s’escandalitzen que el nou Codi soviètic estigui fonamentat en el Manifest comunista de Marx i Engels. El 1921 s’indica que Marx mai havia pogut somiar una realització tan integral de les seves doctrines, com l’assolida a Rússia, ni hauria pogut esperar un fracàs tan rotund.

Més endavant, apareixen denúncies sobre la desviació dels bolxevics respecte de les doctrines marxistes. El 1924 s’informava de la introducció del salari agrícola, com a la resta de nacions i es comentava que si s’aboleix l’estímul de la propietat privada, disminueix la producció i apareix la fam: el socialisme només es podria realitzar en una societat d’individus perfectes. La dècada següent es reproduïen unes paraules de Stalin, qui assenyalava que fins llavors quasi no existia diferència entre els salaris dels obrers experts i inexperts, amb la qual cosa aquests darrers no tenien cap incentiu a perfeccionar-se. Açò no es podia tolerar i calia superar l’obstrucció dels economistes sindicalistes que pretenien interpretar el socialisme millor que Marx i Lenin.

Els anys trenta assistim a una gran preocupació per l’èxit del nou règim, amb una sinceritat absent en la premsa conservadora. El 1930 es prega que es resi “per les víctimes del comunisme a la desgraciada Rússia”, afegint que és una doctrina fundada en el socialisme pur, patrocinat principalment per Marx i Engels a mitjans del segle anterior i que ha tingut en els seus temps fidels continuadors en l’impiu Lenin i els seus sequaços. Dos anys més tard es publica un article sobre “l’obra colossal dels soviets”. Tothom està astorat davant la gegantina transformació obrada a Rússia pel partit comunista, que ha implantat fèrriament la seva organització amb una eficàcia tan abassegadora com desgraciadament tots estan presenciant. El 1935 s’indicava que els progressos sorprenents del socialisme i el comunisme eren fets incontestables que exigien una seriosa reflexió. El materialisme i l’evolucionisme, que constituïen les bases de les doctrines dels deixebles de Marx, estaven en pugna amb el sentiment religiós.

Respecte a altres qüestions, abunden les crítiques. El 1926, amb motiu de la guerra del Marroc, se censurava que el comunisme nacional defengués el principi “els obrers no tenen pàtria” del Manifest Comunista de Marx. L’any següent es comentava que la violència, com a mitjà de propaganda, havia estat preconitzat pels més notables corifeus socialisme, tot citant Marx en el Congrés de La Haia del 1892: “la força ha de ser la palanca motriu de la nostra revolució”. El 1931 s’assenyala que el comunisme, analitzat a fons, no ofereix res avantatjós per a l’obrer. Ni al Manifest de Marx i Engels, ni a la literatura propagandística de Lenin i els seus seguidors pot trobar el proletariat res que miri a la seva conveniència: l’increment que es promet dels salaris es veurà compensat per la puja dels preus.

El 1928 es feia notar que els socialistes, tant a Espanya com a l’estranger, cooperaven amb naturalitat amb els governs burgesos i amb prou feines tenien de socialistes a l’estil de Marx una altra cosa que el nom. El 1935 Rodrigo de Arriaga remarcava que Besteiro coneixia Marx de forma imperfecta, ja que quasi sempre que en parlava oblidava la seva obra cimera, El Capital, així com l’experiència funesta dels darrers setanta anys. Poc més tard, s’informava de les divisions del socialisme francès, que constituïa, a pesar de la secció russa, el principal puntal de la pràctica de les teories del “funest Marx”.

D’altra banda, no és estrany trobar confrontacions entre el marxisme i la doctrina social catòlica. El 1923 es feia una ressenya del llibre del pare Graciano Envers la solució pacífica de la qüestió social, on l’autor traça el retrat de Marx considerat, “el major patriarca del socialisme modern”, per passar a glossar després el catolicisme social.

El 1932, El Iris va publicar uns comentaris de l’encíclica Quadragesimo Anno de Pius XI, on es feia un resum de les teories de Marx, qui havia sistematitzat el socialisme i proposava una nova organització de la societat basada en l’abolició de les classes socials i la desaparició de la propietat privada dels mitjans de producció (terres i instruments de treball). Calia socialitzar les indústries per evitar els abusos del capitalisme: el valor de les coses depèn del temps de treball invertit en elles i el capitalista dona a l’obrer només una part del preu de la mercaderia, i així comet una rapinya. En un altre article, s’assenyalava que les teories de Marx i Engels es basaven en tres postulats: lluita de classes, materialisme i abolició de la propietat privada, que els partits comunistes defensaven descaradament i per mitjà de tot tipus de violències i els socialistes solapadament. El socialisme en aquells moments tornava sobre els seves passes i, regirat per la seva pròpia obra, s’allunyava de la violència i pretenia en certa mesura aproximar-se a la veritat i la justícia pròpies de la tradició cristiana.

L’any següent es feia, a petició d’alguns lectors, un resum del marxisme. Marx anava per filòsof hegelià quan va donar amb la idea de la revolució social i s’acomiadà de la filosofia per entrar de ple en l’economia. Tanmateix, conservà tal regust de l’idealisme hegelià que la seva obra cimera, El Capital, era inintel·ligible, no només pel poble, sinó per moltes persones cultes. Malgrat l’economia és eminentment experimental, Marx no empra el mètode inductiu, sinó el deductiu, a partir d’uns principis dogmàtics. És tan abstracte com un llibre de matemàtiques i les paraules que empra entren en contradicció amb el diccionari.

També hi ha notícies de diverses conferències del Cercle Catòlic. En una del 1932 sobre la pau social i el cristianisme, es referia als sofismes de Marx en relació al valor del capital i el treball, i l’obrer davant l’església, segons Wismann i Lleó XIII. Al dia següent es van exposar les teories de Rousseau, Mably, Brisot i Marx per demostrar que, sense la cristianització de la societat, totes menaven al fracàs. L’any següent, el pare Barrenechea dissertava sobre el salari i l’origen del capital i, tot referint-se a Marx, concloïa que la vertadera doctrina era la del salari just. El 1936 Bartomeu Amengual parlà de cristianisme, marxisme i comunisme, confrontant les doctrines de Marx amb les dels papes, per deduir que l’opressió era el destí de tots els que queien en les seves malles. El comunisme era una religió que tenia la seva Bíblia, El Capital de Marx, el seu messies, Lenin, i al qual s’havia d’oposar la religió vertadera, la catòlica, que era el seu contrari, ja que si una defensa que el que mou les ànimes són fins econòmics, l’altra apel·la a fins espirituals i atorga a l’home “la dignitat excelsa de ser fill de Déu”.

Perquè té Menorca tant de turisme?

Des de l’inici de la democràcia, Menorca ha tingut una relació distant amb el turisme. A diferència de Mallorca o Barcelona, on fins fa pocs anys, les crítiques sempre s’havien expressat en sordina, a la nostra illa, al llarg dels anys àmplies capes de la societat han mostrat la seva contrarietat per l’amplitud que anava adoptat el fenomen turístic. Bastants ajuntaments i el Consell Insular també eren reticents al creixement urbanístic associat.

 

Manifestació 11 de novembre 1978

Per aquest motiu, molts s’han qüestionat com era possible que una illa amb escassa vocació turística, veiés com les arribades de passatgers i els edificis per allotjar els estiuejants s’estenien de manera inexorable, fins arribar a fer de Menorca un territori amb escasses diferències amb Mallorca i Eivissa, que des del començament van apostar amb força pel negoci dels forasters.

A manca d’explicacions evidents, no són pocs els que apunten a l’existència d’una “mà negra”, una conxorxa d’interessos ocults i grups de pressió que tenen força per tòrcer el braç de la societat menorquina. Seria el trasllat a la nostra illa del discurs dels mercats: els mercaders que són més poderosos que els polítics i l’economia s’imposa a la democràcia. Aquesta visió no és nova i es pot rastrejar al llarg de tot el segle XX en les caricatures de la premsa popular on els magnats esclafen la voluntat popular.

I tanmateix, el cert és que ningú sap dir de quina manera els negociants acabalats imposen els seus interessos, quines lleis han fet per impulsar la construcció d’hotels i urbanitzacions. De fet, les associacions hoteleres assenyalen de forma convincent que la immensa majoria de les normes aprovades des del 1975 van en contra del turisme de masses.

 

El Día del Mundo 31 agost 1998

Les més recents són l’impost sobre les estades turístiques i el PTI; anant enrere trobaríem les DOT, que van barrar el pas a noves urbanitzacions, les lleis de modernització hotelera, que obligaren a fer les habitacions dels hotels més grans i moltes més. L’única excepció són les lleis impulsades pel president Bauzà, que van ser derogades quan va perdre les eleccions, ja fa més de tres anys.

De fet, no hi ha cap mà negra. Un bon exemple és l’hotel de cala Galdana. Va ser inaugurat el 1970, quan el terme de Ferreries ni tan sols comptava amb un pla general. El promotor era una multinacional anglesa que en termes pràctics va fer el que va voler, amb la llei de la seva part. Des de fa cinquanta anys és allà i, per molt que les regles del joc hagin canviat i avui en dia fos impensable construir un edifici semblant, no és possible esbocar-lo, perquè caldria indemnitzar els seus propietaris amb una quantitat enorme.

L’hotel de cala Galdana, com altres gegants de les nostres platges o les cinquanta urbanitzacions de l’illa, van aixecar el vol quan Espanya estava governada per una dictadura. Els primers vint anys Franco va implantar un règim autàrquic que menà el país a la pobresa. A partir del 1960 liberalitzà l’economia i va fomentar el desenvolupament del turisme, una font de divises per pagar les importacions necessàries per modernitzar el país.

 

Arenal d'en Castell

Els inversors van tenir totes les facilitats per desplegar els seus projectes. La planificació urbanística era pràcticament inexistent fins a l’arribada de la crisi del 1973. Cadascú construïa com volia, sense cap ni cap restricció. Molts ajuntaments van negligir la tramitació dels plans dels urbanitzadors, davant de la passivitat de l’administració franquista, en altres àmbits fèrriament intervencionista. Per afavorir encara més els negocis turístics, el Govern va autoritzar quatre centres d’interès turístic nacional (Tirant, Platges de Fornells, Son Parc i cala en Turqueta), en els quals s’eliminava qualsevol possible intervenció dels ajuntaments. Els promotors turístics menorquins sempre van estar en contra del creixement turístic intensiu i apostaven per la qualitat, però les autoritats mai els van fer cas.

L’any 1975 s’havia aprovat la urbanització d’una quantitat de sòl molt superior de la que realment s’ha executat. La història de la resta del segle XX ha estat l’intent de desmuntar l’engranatge organitzat les dècades anteriors. S’ha comptabilitzat la quantitat de places residencials i turístiques que encara es poden desenvolupar a Menorca que, malgrat la cirurgia del PTI i altres normes, és elevada. Tanmateix, algú hauria de contar els xalets, apartaments i hotels que ja no es podran fer gràcies a l’esforç dels governants democràtics, que van eliminar una dotzena d’urbanitzacions i milers de places residencials.

 

Publicitat urbanització frustrada de Binimel·là

El règim franquista volia que s’urbanitzés tota Menorca. Si la part del nord es va salvar millor fou perquè els inversors van tenir problemes amb l’abastiment d’aigua, no pel desig de salvaguardar racons meravellosos. Les platges verges del sud no comptaven amb vials públics adients i la distància a cobrir feia poc rendibles les primeres actuacions urbanístiques.

Potser els ajuntaments democràtics podrien haver anar més enllà i anul·lar els sòls obtinguts de forma fraudulenta pels urbanitzadors, però la jove democràcia del 1978 va néixer alhora que milions de persones s’anaven a l’atur. Com hem vist amb l’afer de les armes d’Aràbia Saudita, quan ens juguem el pa, fins i tot els sindicats cedeixen perquè es mantenguin els llocs de treball.

El desenvolupament turístic de Menorca no és cap secret: és simplement una altra de les rèmores que ens deixà la dictadura que vam patir durant gairebé quaranta anys.