dimarts, 15 de novembre de 2016

Històries del turisme de Menorca. Es Castell urbanitza el port de Maó: Santa Anna, Sol de l’Est i Trebalúger

Els anys seixanta la ribera nord del port de Maó estava bastant humanitzada amb les colònies de Sant Antoni. En canvi, la cara sud només contenia les poblacions de Maó i es Castell, però el terme municipal d’aquest terme tenia bastants terrenys sense explotar. Ja el 1961, l’Ajuntament va llançar un pla per urbanitzar tot el seu litoral, per a la qual cosa volia traçar una carretera de costa des de cala Figuera fins la cala de Sant Esteve, iniciativa que no va prosperar, segurament per motius econòmics.


L’estiu del 1970 el militar José Riera Benac (que arribaria a ser general i director de l’Acadèmia d’Artilleria) va impulsar la parcel·lació del lloc de Santa Anna, entre cales Fonts i cala Pedrera. Es va redactar el pla parcial d’ordenació, i l’any següent, si no abans, es despatxaven els primers solars, la majoria dels quals tenien entre 700 i 800 m2. El 1972 es van fer nous plànols de la zona i l’any venidor Riera promovia la construcció de dos blocs d’apartaments. Les vendes devien funcionar molt bé, i el 1973 ja no quedaven gaire terrenys. Gran part dels compradors en va fer la seva primera residència. El 1975 es venien apartaments, però, per mor de la crisi sembla que l’activitat es va alentir, sense deixar d’edificar-se, fins el 1977, quan es va promoure el conjunt d’apartaments Ancora, de quaranta unitats, que es va desenvolupar els dos anys següents. La urbanització ja estava pràcticament acabada i només es van registrar algunes operacions a la cornisa de damunt cales Fonts la segona meitat dels anys vuitanta, i un darrer conjunt al costat de la població, que es va aixecar a finals dels noranta.

El poble des Castell no es va quedar al marge del procés urbanístic, sinó que els anys 1972-1973 als carrers més propers al port es van alçar diversos blocs de pisos i apartaments, especialment en les proximitats de cala Corb i cala Fontanelles, alguns dels quals, com els apartaments Binimari, van ser engegats per ciutadans anglesos. En la publicitat d’aquestes immobles, com per exemple la de l’Edifici Leo, prop de l’hotel Agamenon, no era estrany que es fes referència a la seva situació al port de Maó.


La urbanització del port va continuar amb el lloc de Son Mercadal de Dalt, situat a llevant de Santa Anna i la platgeta de cala Pedrera. Prèviament, l’estudi Nombela-Colomer-Arzabe, de Madrid, va redactar un pla parcial d’ordenació de “Sol del Este”, que contenia els plànols de parcel·lació, que no foren tramitats davant l’Ajuntament. En tot cas, el mes d’agost del 1973 Joan Manuel Ferreres va demanar llicència municipal per construir nou habitatges aparellats al passeig marítim i el setembre la companyia PRODINSA sol·licitava el permís per fer vint-i-cinc apartaments. L’any següent es van presentar a l’Ajuntament tres projectes d’apartaments i locals comercials.

El 1975 ja es venien apartaments a través d’anuncis a la premsa local i l’any següent es va concedir al promotor, Joan M. Ferreres, l’autorització del servei de subministrament d’aigua del nucli. Algunes de les empreses que actuaven a Sol del Est també ho feien en les promocions des Castell orientades al port de Maó, com ara Inverman o PROTUSOL, el conseller delegat de les quals era Ferreres.


El desenvolupament de l’assentament va ser ràpid, com ho demostra el fet que el 1982 s’inaugurés la discoteca Mermelada, però no va evitar ser afectat per la crisi, de manera que es comercialitzaren apartaments, solars i xalets durant més de deu anys. El 1984 es van suscitar problemes amb el subministrament d’aigua i l’any següent amb la seva depuració. L’Ajuntament es va anar fent càrrec de la urbanització: el 1990 gestionava l’enllumenat i els anys següents va recepcionar la resta. Al final d’aquesta dècada es va escometre la renovació de la xarxa d’aigua i clavegueram.

Trebalúger i sínia d’en Riera

Al camí rural de Trebalúger de sa Torre s’alçava una dotzena de casetes de casolà, on d’antic hi vivien jornalers del camp. La dècada del 1960 el propietari del lloc va fer una senzilla parcel·lació (que comptava amb un mínim de setanta-cinc terrenys), amb aigua i electricitat, però sense sanejament, i obria camins a mesura que venia els solars i s’edificaven els xalets, la majoria d’un estil tradicional menorquí i amb jardí. Les primeres llicències concedides per l’Ajuntament són dels anys 1964-1967, quasi totes a favor de Francesc Orfila Rodríguez, per construir habitatges o casetes “de tipus rústic”, “d’estil típic” o “típic de pagès”. El fet de tractar-se d’operacions immobiliàries ve confirmat perquè es demanaven diversos permisos d’obra a la vegada, primer dos i més tard cinc o set, la qual cosa indica una acceleració del ritme.

El 1969, l’arquitecte Pere Lluís Mercadal va dissenyar un xalet. Tot i que predominaven les compres de gent de Maó, Sant Lluís i es Castell, també n’hi havia d’anglesos. Així mateix, el 1974 l’agència britànica Tufnell oferia dues cases noves en l’assentament. El 1975 el nucli comptava amb una botiga. El seu principal problema era que els camins eren de terra i estaven en mal estat, i quan plovia tot s’omplia de basses. Quan a finals d’any l’Ajuntament aprovà el Pla General, qualificà la zona com a urbana. El 1980 encara es venien solars.

En la mateixa carretera, en direcció al port de Maó, es va constituir un petit centre residencial anomenat Sínia d’en Riera, en les proximitats de l’antic cementiri civil del poble, una parcel·lació d’una trentena de xalets. El primer permís fou sol·licitat el 1969 per Istvan Lukacs, qui gestionava altres promocions al litoral de Sant Lluís. La urbanització es va anar desenvolupant lentament, amb la construcció de dos o tres cases per any. A partir del 1971 les llicències són demanades per PEMSA (Propiedades Exclusivas Menorquinas, SA), una societat constituïda per l’empresari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada