dissabte, 17 de desembre del 2022

Records de l'Aplec excursionista dels països catalans d'Alcoi - 2022

Enguany l'aplec excursionista dels països catalans s'ha fet a Alcoi, a l'interior de la província d'Alacant. Alcoi és a una vall voltada de serralades i muntanyes, que ofereixen moltes possibilitats.

1. Excursió als poblats íbers (La Serreta)

La primera excursió cap als poblats íbers va començar per la via verda, que passa per l'antic recorregut d'un tren que baixava a Alacant i mai va arribar a funcionar. Els túnels eren ben llargs.


Després d'una suau ascensió vam arribar al poblat del Puig d'Alcoi (888 m), habitat entre els segles VII i IV aC. i amb bones vistes de la ciutat d'Alcoi


Aquí es veu la ciutat sota el barranc del Cint, que segons la llegenda sant Jordi va saltar d'un bot amb el seu cavall en el moment de la conquesta cristiana de la ciutat...


Les vistes de la comarca són espectaculars.


Després d'una lleu baixada vam emprendre l'ascensió del puig de la Serreta (1.057 m), bastant més empinat i escarpat que l'altre 


Dalt hi ha un poblat íber amb restes poc prominents. També hi ha la casa (esfondrada) des d'on durant la Guerra Civil s'avisava als alcoians de l'arribada dels temuts avions franquistes, que van causar destrosses i morts amb les seves bombes.


Des d'aquesta eminència el panorama és realment superb.




De baixada ens va agafar un xàfec monumental i vam dinar a una zona de descans, amb taules, però ben banyats. Seguint, va deixar de ploure i vam poder anar al paratge del riu Molinar, on hi havia la cascada. 


Després vam arribar fins a la font del Molinar, on hi ha un edifici modernista. De tant que havia plogut s'havia fet un fanc molt espés que, amb les fulles dels arbres, formaven una plataforma a les soles de les botes i no hi havia qui caminés.


2. Excursió a la Serra de la Mariola

La Serra de la Mariola tanca Alcoi pel nord. Com es pot veure, és bastant boscosa.


Així que vam anar pujant una bona estona rodejats de pins i amb bones vistes dels voltants d'Alcoi, fins que vam arribar al puig del Castellar (877 m).


La veritat és que va ser un passeig molt agradable. La serra de la Mariola és un encant.


De baixada ens vam aturar a una balma, ja a prop del riu.


Entre els pins es veia el castell de Barxell


Finalment vam arribar als Canalons, on paratge encisador la dècada de 1930 hi anava un grup naturista-nudista que somiaven amb l'antiga Grècia.


Vam passar prop del riu Polop, al qual no vam poder baixar perquè estava enfangat. De camí vam passar pel pont de les Set Llunes, que vam travessar per enfilar la via Verda uns quants quilòmetres fins arribar a Alcoi a temps per dinar.


A la posta de sol vam veure aquesta escena del pont de Sant Jordi i darrera les cúpules de les esglésies.


De nit, a la plaça de l'Ajutament hi havia animació nadalenca.


3. Excursió als Plans

Durant la pujada al puig dels Plans no veiem res, perquè estàvem voltats de boira, fins que vam arribar dalt de la muntanya (1.330 m.) i vam contemplar astorats el mar de núvols, del qual despuntaven les principals crestes i els cims de les muntanyes més altes. A l'horitzó, brillava la superíficie de la mar.


Una vista magnífica. Semblava que eren als Alps.



De baixada ens vam aturar per veure una cava enorme. Era una construcció amb cúpula i molta profundidat on l'hivern s'emmagatzemava la neu, per baixar gel a l'estiu, amb els quals es feien els famosos gelats d'Alacant.


Per dinar vam anar al poblat íber del puig d'Alcoi, però no es veia gens per la boira. A mesura que perdíem altura la boira s'anava espessint i , a l'entrada d'Alcoi, era quasi impenetrable. Per cert que hi vam accedir per un barranquet molt xulo.


En arribar a Alcoi vam veure aquesta placa del club de fans de Camilo Sesto, que era d'Alcoi, on li han dedicat un carrer.


De nit vam gaudir d'un sopar esplèndit amb  més de 500 persones de tots els clubs excursionistes. Al dia següent ja no va haver temps per més que acomiadar-nos de l'hotel Reconquista, on havíem passat les tres nits.


Felicitats als companys del club excursionista d'Alcoi per haver organitzat tan bé.

dimarts, 13 de desembre del 2022

L’origen de la Biblioteca Pública de Maó

El naixement de la Biblioteca Pública de Maó està íntimament vinculat a la desamortització dels convents, fet sense el qual hauria estat impensable.


En efecte, quan s’acordà la nacionalització de les propietats dels ordes religiosos d’Espanya per procedir a la seva venda, entre octubre del 1835 i març del 1836, el Govern acordà la realització d’un primer inventari dels seus béns. Amb aquesta finalitat, el cap superior polític de Balears (que és el nom que inicialment tenia el governador civil) va nomenar al partit de Maó una “Comissió per a la recol•lecció d’objectes científics i la formació d’un inventari dels llibres que existien als extingits convents”. Aquesta estava integrada per Francesc Femenías, Antoni Prieto i Jeroni Andreu, jutge de primera instància de Ciutadella, els quals van analitzar les obres procedents dels convents dels franciscans i carmelites de Maó i del de Sant Diego d’Alaior. De forma significativa, un cop finalitzat l’inventari, la comissió va suggerir que amb els llibres es formés una biblioteca.

El gabinet de la reina, un cop va tenir a les seves mans l’inventari, acceptà la idea i l’11 de juliol del 1836, dictava una Reial ordre en la qual, després d’agrair la feina de la comissió (que havia estat totalment desinteressada i altruista), aprovava el projecte de crear una biblioteca a Maó, amb la condició expressa que no ocasionés despeses ni sous d’empleats. Amb aquest fi, el governador civil, un cop escoltada la comissió anterior i, en cas necessari, la Diputació Provincial, proposaria els mitjans per portar-ho a terme de manera econòmica. Al mateix temps ordenava que es remetés a l’Acadèmia de Sant Ferran una nota dels quadres que s’havien trobat als convents.

Convé remarcar que, segons la documentació, la iniciativa de fundar la biblioteca havia estat de certs cercles locals, als quals van donar un suport entusiasta les autoritats de l’Estat, però l’Ajuntament es va limitar a dur a cap les actuacions que se li manaven, i no sembla que existís un gran interès municipal en el projecte, circumstància que llastraria la seva execució.

Escrit de Fargas i Femenías en favor de la biblioteca. 1837. AHM

Seguint les instruccions reials, Rodrigo Castaños, cap superior polític de Balears, va demanar a la comissió que havia fet l’inventari un informe sobre la manera de procedir, el qual va remetre a l’Ajuntament el 27 de febrer del 1837. Segons aquest, un cop consultats els pèrits, el lloc més convenint per establir aquesta institució era el convent del Carme. Es recomanava prendre tres cel•les del pis superior de l’edifici, de la part de migjorn i formar amb elles una sala ampla i espaiosa. Al seu extrem ja existia un gabinet en el qual el públic podria dedicar-se a la lectura. El pressupost de demolir les cinc parets mitjanceres existents, substituir les bigues, renovar els prestatges inservibles, transportar-los, pintar-los i altres despeses indispensables pujava a 120 pesos forts (480 pessetes de l’època), el que es considerava una “corta cantidad de dinero”.

Un cop establerta la biblioteca, un establiment “tan útil i necessari” no precisaria cap despesa addicional, llevat de la conservació i neteja, que seria insignificant. No caldria pagar a cap empleat, ja que seria suficient nomenar un bibliotecari sense sou que s’encarregués dels llibres, dotat del corresponent inventari i sota les regles que es considerin oportunes. Es puntualitzava que no mancaven persones desinteressades i amants del saber que estaven disposades a acceptar el càrrec, segons les gestions que havia fet la pròpia comissió. Aquesta, després de remarcar que havia acomplert la seva tasca de manera gratuïta, i fins i tot havia renunciat a rescabalar-se les despeses que havia tingut, s’oferia a dirigir les obres i treballs necessaris per obrir la biblioteca, sota la inspecció de l’Ajuntament.

El governador civil finalitzava el seu escrit demanant a l’Ajuntament el seu dictamen i apuntava que, respecte al local proposat per allotjar la biblioteca, faria les consultes necessàries a la Junta d’Alienació dels convents suprimits de la província, per si ho considerava escaient.

Resulta simptomàtic que l’Ajuntament durant dos mesos ni tan sols es reunís per valorar l’ofici enviat pel governador civil i que aquest s’hagués de prendre la molèstia de reiterar la seva petició el 29 d’abril, incloent una altra vegada l’informe de la comissió. La corporació va debatre tema el 17 de maig, sense arribar a cap acord, de manera que el 22 de setembre el governador reclamava una resposta immediata a la qüestió, amb l’amenaça de prendre mesures coercitives si el consistori continuava amb la seva passivitat.


Durant aquest temps, el batle havia rebut un escrit, signat per José Fargas i Francesc Femenías, que donaven suport a les conclusions de la comissió (de la qual el propi Femenías en formava part). Argumentaven que l’exconvent del Carme era el local idoni, tant per la seva amplitud com per la seva situació, “en estar situat en un lloc molt a propòsit perquè hi poguessin concórrer els amants de les lletres que volen ocupar-se en la lectura d’aquells llibres”. Remarcaven, així mateix, que no faltaria persona idònia per exercir les funcions de bibliotecari a títol gratuït, i que les despeses que s’haurien d’incórrer eren “mòdiques si es comparaven amb el benefici que aquest establiment reportaria a la utilitat pública”.

L’Ajuntament se seguia prenent les coses amb calma: el 6 d’octubre la sol•licitud del governador fou tractada pel consistori, que fins al cap d’un mes no realitzava la primera gestió sobre el particular. El 5 de novembre enviava una carta al president de l’Academia de Ciencias y Bellas Letras de Mahón en la qual, “tenint presents els seus generosos oferiments en favor dels progressos de les llums i el seu decidit afany per auxiliar en l’èxit de qualsevol empresa que tendís a la seva difusió en aquesta illa”, demanava a la institució que s’encarregués de la direcció de la biblioteca, si aquesta s’arribava a obrir. L’Acadèmia als pocs dies acceptava gustosa la proposta.

Aquesta institució va funcionar a Maó els anys 1836 i 1837, sota la presidència del metge Rafel Hernández i en van ser secretaris Benet Pons i Manuel de los Herreros, que sembla que n’assumí el major protagonisme. L’Acadèmia oferia classes gratuïtes d’Aritmètica i Geometria per als artesans, a càrrec de De los Herreros, en un local cedit per l’Ajuntament a l’escola de la plaça de la Verdura (actual plaça Colon). El professor, que seria nomenat secretari de l’Ajuntament de Maó, dominava tant les ciències com les lletres (parlava anglès i francès, col•laborava amb el Diario de Menorca i escrivia poesia) i acabaria sent el director de l’Institut de Palma.


Finalment, el 20 de desembre l’Ajuntament contestava al governador civil, assenyalant que coincidia en la necessitat de la biblioteca i li informava que havia obtingut el consentiment de la naixent Acadèmia de Ciències i Belles Lletres per fer-se càrrec de la custòdia i direcció de la biblioteca, tot demanant al cap de la província que fes tot el possible perquè cristal•litzés aquesta institució, que considerava molt interessant per al benestar i il•lustració dels habitants de la ciutat.

El 17 de maig del 1838 el cap superior polític de la província remetia a l’Ajuntament el dictamen que havia emès sobre la qüestió la Diputació Provincial, amb el qual manifestava el seu acord, tot ordenant que s’actués seguint les seves recomanacions. Aquest indicava que, lluny d’oposar-se al projecte elaborat per la comissió, el considerava útil i beneficiós, amb l’única diferència que la custòdia i direcció de la biblioteca no es podien deixar en mans de l’Acadèmia de Ciències i Belles Arts, ja que aquesta no era més que una associació voluntària d’individus l’estabilitat de la qual només depenia de la seva voluntat. Assenyalava que, alternativament, la comissió de recol•lecció d’objectes científics designés una persona d’“arrelada, instrucció i zel pel bé públic” per assumir les tasques de bibliotecari. Pel que feia a la resta, donaria suport a la sol•licitud d’adquisició de la part de l’edifici del convent del Carme necessari per al seu establiment i tot el que calgués a l’efecte. Així mateix, donava el seu consentiment perquè l’Ajuntament de Maó apliqués un recàrrec a l’impost de la talla, que confiava que seria aprovat pel Govern, per recaptar els 120 pesos destinats a finançar les obres i altres actuacions imprescindibles per a la formació de la biblioteca.