La manera
d’edificar el refugi de pescadors va ser singular. No comptava amb uns plànols
detallats, sinó que es partia d’un esquema global, materialitzat en la maqueta,
i uns dibuixos generals i d’apartaments tipus. Sobre aquesta base, Antoni
Sintes anava delineant cada un dels allotjaments tenint en compte l’orografia
del terreny i les necessitats dels compradors. En el moment de l’execució de
l’obra, l’aparellador, que vivia en el complex, improvisava i feia proves. Va
escollir operaris poc especialitzats, però amb coneixements de les tècniques
constructives tradicionals de l’illa, als quals estimulava perquè prenguessin
les seves decisions respecte a elements no estructurals, per tal de donar-los
una dimensió menys racionalista i més humana. A l’hora de comercialitzar les
cases, considerant que els veïns tenien que conviure molt junts, els compradors
van ser seleccionats, i, a pesar que agradava molt als anglesos, el 90% van ser
espanyols, la majoria catalans. Al poc temps de posar-se a la venda, la
promoció s’havia exhaurit. D’aquesta manera es va aconseguir que tothom complís
les normes i s’evitaren els renous nocturns; al principi, per aquest motiu, no
havia televisors.
Pel que fa a les
fonts d’inspiració del complex, Sintes els primers temps no volia donar gaire
detalls. Quan se li demanava qui i què li havia suggerit la seva configuració,
indicava que eren qüestions “íntimes” que preferia contestar quan estigués
acabat. El 1971 explicava que la idea va sorgir al rebre l’encàrrec d’una
urbanització, després de fer una anàlisi de com s’havien gestat els grans
centres turístics. Tots havien nascut a partir d’un petit assentament, un poble
pesquer costaner que creava ambient. El projecte estava presidit per la
preocupació de no destruir el paisatge.
El 1972 Barba
Corsini i Antoni Sintes, amb motiu de la finalització de les obres, publicaren
un article on reiteraven que la concepció original havia estat concentrar un
grup d’apartaments per adoptar la forma del poblat, on l’estiuejant pogués
descansar en tranquil·litat i contacte directe amb la naturalesa i la mar. Atès
que el terreny era bastant accidentat i relativament reduït i per assegurar que
resultés econòmic, es va optar per no fer grans moviments de terra i una
construcció senzilla, utilitzant materials naturals del país, segons el sistema
tradicional; només la cimentació era de formigó. L’ordenació del conjunt es completava
amb una platja artificial, un petit port amb varador d’embarcacions, així com
una residència-hotel, bars, botigues, una església (realment tan sols el
campanar i la façana; l’interior és buit), aparcaments i zones verdes.
L’any 1975 Sintes
assenyalava que la seva filosofia era separar-se de la tendència a emprar nous
materials i tècniques que desvinculen l’home del seu entorn i treballar amb
elements locals, de forma senzilla, natural i resistent. Es volia fundar una
àrea residencial que potenciés els hàbits de veïnatge i comunicació espontània
entre les persones. Amb aquest objecte, s’havia emprès una recerca en els
conjunts constructius dels pobles de la Mediterrània, que presentaven una
harmonia amb l’entorn. L’autor negava que el nucli fos “cent per cent
menorquí”; malgrat estar inspirat en casats típics de l’illa i emprar productes
autòctons (pedra, llenya de pi, ferro, calç, teules), tenia una personalitat
pròpia.
El 1970,
l’aparellador explicava que la bona recepció del projecte havia determinat que
es dissenyessin conjunts similars a Eivissa, la Costa Brava, França (prop de
Saint Michel) i també a Menorca. No serien idèntics al de Binibèquer, sinó que
s’adaptarien a les peculiaritats urbanístiques de cada regió. Val a dir que,
finalment, cap d’aquestes promocions va reeixir. També feia referència a
l’ample ressò obtingut pel poblat de pescadors en revistes especialitzades
d’arquitectura de tot el món. Finalment, en relació a la seva influència sobre
altres edificacions que s’estaven fent a Menorca, per un costat es mostrava
contrariat per la manca d’esperit creatiu que evidenciaven, però, per l’altre,
considerava que el seu impacte en els professionals joves demostrava el valor
de la seva obra.
El 1971 el
Ministeri d’Informació i Turisme va convidar els promotors a exposar la maqueta
del poblat a la Fira Internacional de la Construcció i les Obres.
Paral·lelament el departament concedia a Antoni Sintes la Medalla de Bronze del
Mèrit Turístic. Fotografies del refugi de pescadors eren reproduïdes en una
campanya publicitària de l’Estat a diverses ciutats estrangeres, amb l’eslògan
“Conozca
España y su arte”.
El poblat de
pescadors deu ser l’edifici menorquí amb una bibliografia més extensa; a més
d’influents revistes tècniques, destaca l’article que el 1970 li va dedicar el New York Times. El complex ha tingut una acceptació desigual. Entre el públic
profà l’acollida va ser molt bona, però en l’àmbit professional abunden les
crítiques de folklorisme o pseudotipisme. Al principi es van alçar algunes veus
per denunciar la falsedat del conjunt, ja que no és un poble de pescadors (els
que a Menorca s’aproximarien més serien Fornells i el moll de Cales Fonts des
Castell) i la seva arquitectura no és autènticament menorquina (Sintes sempre parla
d’una mescla amb elements d’altres indrets de la Mediterrània, però la
publicitat propugnava la seva autèntica menorquinitat). En general, l’elogi
popular va ser aclaparador. A la necrològica de Barba Corsini s’incloïa el
projecte entre les grans realitzacions de l’arquitecte per concloure que, a
desgrat dels primers retrets, el temps li havia acabat per donar la raó i
finalitzava citant el comentari de l’autor en una de les seves darreres
entrevistes: “A la isla de Menorca la salvaron pueblos como
Binibeca, donde se hacían casas respetuosas con el volumen de lo construido y
con las tradiciones constructivas de la isla. Ibiza, en cambio, está
destrozada”.
El 1975, l’estudi
que dirigia Antoni Sintes, del qual ja s’havia desvinculat Barba Corsini, va dissenyar
el centre comercial i un port de refugi, però només el primer es desenvoluparia
els anys següents. L’agost del 1983 va obrir les seves portes el complex
turístic, un espai de 10.000 m2, dels quals 3.000 m2
estan edificats. Es tracta d’un petit nucli a la mateixa escala que el poblat
de pescadors i amb idèntica tipologia constructiva. Tot i que formava part del
pla inicial del conjunt, les obres no van començar fins el 1979. Té dues
piscines, una pista d’esquash, nou bars i restaurants i vint-i-dues botigues,
amb l’objectiu que els clients disposin d’una oferta variada. Estava obert tot
l’any i, durant la temporada turística, les vint-i-quatre hores del dia. El
1984 el centre es va presentar a la fira Expovaciones de Bilbao, amb bons
resultats.
L’any 1988, la construcció del grup d’apartaments Binibeca
Club, a cent metres del refugi de pescadors i amb una estètica molt més
moderna, va provocar les crítiques airades dels propietaris de les cases.
Estava impulsat en la seva major part pels promotors del refugi, els quals
afirmaven que no es podia fer de la mateixa forma que aquest, “perquè és
irrepetible” i que, com totes les coses modernes, la gent s’hi acostumaria. Era
el primer dels tres blocs de 78 apartaments que es preveia aixecar a l’altra banda
del caló d’en Fust, de manera que tapen les vistes dels residents del poblat
cap a l’oest i, al mateix temps, oculten l’oculten als veïns de Binisafúller.