dimarts, 31 de maig del 2016

Històries del turisme de Menorca.
L’impacte del poblat de pescadors de Binibèquer Vell

La manera d’edificar el refugi de pescadors va ser singular. No comptava amb uns plànols detallats, sinó que es partia d’un esquema global, materialitzat en la maqueta, i uns dibuixos generals i d’apartaments tipus. Sobre aquesta base, Antoni Sintes anava delineant cada un dels allotjaments tenint en compte l’orografia del terreny i les necessitats dels compradors. En el moment de l’execució de l’obra, l’aparellador, que vivia en el complex, improvisava i feia proves. Va escollir operaris poc especialitzats, però amb coneixements de les tècniques constructives tradicionals de l’illa, als quals estimulava perquè prenguessin les seves decisions respecte a elements no estructurals, per tal de donar-los una dimensió menys racionalista i més humana. A l’hora de comercialitzar les cases, considerant que els veïns tenien que conviure molt junts, els compradors van ser seleccionats, i, a pesar que agradava molt als anglesos, el 90% van ser espanyols, la majoria catalans. Al poc temps de posar-se a la venda, la promoció s’havia exhaurit. D’aquesta manera es va aconseguir que tothom complís les normes i s’evitaren els renous nocturns; al principi, per aquest motiu, no havia televisors.

Pel que fa a les fonts d’inspiració del complex, Sintes els primers temps no volia donar gaire detalls. Quan se li demanava qui i què li havia suggerit la seva configuració, indicava que eren qüestions “íntimes” que preferia contestar quan estigués acabat. El 1971 explicava que la idea va sorgir al rebre l’encàrrec d’una urbanització, després de fer una anàlisi de com s’havien gestat els grans centres turístics. Tots havien nascut a partir d’un petit assentament, un poble pesquer costaner que creava ambient. El projecte estava presidit per la preocupació de no destruir el paisatge.

El 1972 Barba Corsini i Antoni Sintes, amb motiu de la finalització de les obres, publicaren un article on reiteraven que la concepció original havia estat concentrar un grup d’apartaments per adoptar la forma del poblat, on l’estiuejant pogués descansar en tranquil·litat i contacte directe amb la naturalesa i la mar. Atès que el terreny era bastant accidentat i relativament reduït i per assegurar que resultés econòmic, es va optar per no fer grans moviments de terra i una construcció senzilla, utilitzant materials naturals del país, segons el sistema tradicional; només la cimentació era de formigó. L’ordenació del conjunt es completava amb una platja artificial, un petit port amb varador d’embarcacions, així com una residència-hotel, bars, botigues, una església (realment tan sols el campanar i la façana; l’interior és buit), aparcaments i zones verdes.


L’any 1975 Sintes assenyalava que la seva filosofia era separar-se de la tendència a emprar nous materials i tècniques que desvinculen l’home del seu entorn i treballar amb elements locals, de forma senzilla, natural i resistent. Es volia fundar una àrea residencial que potenciés els hàbits de veïnatge i comunicació espontània entre les persones. Amb aquest objecte, s’havia emprès una recerca en els conjunts constructius dels pobles de la Mediterrània, que presentaven una harmonia amb l’entorn. L’autor negava que el nucli fos “cent per cent menorquí”; malgrat estar inspirat en casats típics de l’illa i emprar productes autòctons (pedra, llenya de pi, ferro, calç, teules), tenia una personalitat pròpia.

El 1970, l’aparellador explicava que la bona recepció del projecte havia determinat que es dissenyessin conjunts similars a Eivissa, la Costa Brava, França (prop de Saint Michel) i també a Menorca. No serien idèntics al de Binibèquer, sinó que s’adaptarien a les peculiaritats urbanístiques de cada regió. Val a dir que, finalment, cap d’aquestes promocions va reeixir. També feia referència a l’ample ressò obtingut pel poblat de pescadors en revistes especialitzades d’arquitectura de tot el món. Finalment, en relació a la seva influència sobre altres edificacions que s’estaven fent a Menorca, per un costat es mostrava contrariat per la manca d’esperit creatiu que evidenciaven, però, per l’altre, considerava que el seu impacte en els professionals joves demostrava el valor de la seva obra. 
El 1971 el Ministeri d’Informació i Turisme va convidar els promotors a exposar la maqueta del poblat a la Fira Internacional de la Construcció i les Obres. Paral·lelament el departament concedia a Antoni Sintes la Medalla de Bronze del Mèrit Turístic. Fotografies del refugi de pescadors eren reproduïdes en una campanya publicitària de l’Estat a diverses ciutats estrangeres, amb l’eslògan “Conozca España y su arte”.

El poblat de pescadors deu ser l’edifici menorquí amb una bibliografia més extensa; a més d’influents revistes tècniques, destaca l’article que el 1970 li va dedicar el New York Times. El complex ha tingut una acceptació desigual. Entre el públic profà l’acollida va ser molt bona, però en l’àmbit professional abunden les crítiques de folklorisme o pseudotipisme. Al principi es van alçar algunes veus per denunciar la falsedat del conjunt, ja que no és un poble de pescadors (els que a Menorca s’aproximarien més serien Fornells i el moll de Cales Fonts des Castell) i la seva arquitectura no és autènticament menorquina (Sintes sempre parla d’una mescla amb elements d’altres indrets de la Mediterrània, però la publicitat propugnava la seva autèntica menorquinitat). En general, l’elogi popular va ser aclaparador. A la necrològica de Barba Corsini s’incloïa el projecte entre les grans realitzacions de l’arquitecte per concloure que, a desgrat dels primers retrets, el temps li havia acabat per donar la raó i finalitzava citant el comentari de l’autor en una de les seves darreres entrevistes: A la isla de Menorca la salvaron pueblos como Binibeca, donde se hacían casas respetuosas con el volumen de lo construido y con las tradiciones constructivas de la isla. Ibiza, en cambio, está destrozada”.

El 1975, l’estudi que dirigia Antoni Sintes, del qual ja s’havia desvinculat Barba Corsini, va dissenyar el centre comercial i un port de refugi, però només el primer es desenvoluparia els anys següents. L’agost del 1983 va obrir les seves portes el complex turístic, un espai de 10.000 m2, dels quals 3.000 m2 estan edificats. Es tracta d’un petit nucli a la mateixa escala que el poblat de pescadors i amb idèntica tipologia constructiva. Tot i que formava part del pla inicial del conjunt, les obres no van començar fins el 1979. Té dues piscines, una pista d’esquash, nou bars i restaurants i vint-i-dues botigues, amb l’objectiu que els clients disposin d’una oferta variada. Estava obert tot l’any i, durant la temporada turística, les vint-i-quatre hores del dia. El 1984 el centre es va presentar a la fira Expovaciones de Bilbao, amb bons resultats.

L’any 1988, la construcció del grup d’apartaments Binibeca Club, a cent metres del refugi de pescadors i amb una estètica molt més moderna, va provocar les crítiques airades dels propietaris de les cases. Estava impulsat en la seva major part pels promotors del refugi, els quals afirmaven que no es podia fer de la mateixa forma que aquest, “perquè és irrepetible” i que, com totes les coses modernes, la gent s’hi acostumaria. Era el primer dels tres blocs de 78 apartaments que es preveia aixecar a l’altra banda del caló d’en Fust, de manera que tapen les vistes dels residents del poblat cap a l’oest i, al mateix temps, oculten l’oculten als veïns de Binisafúller.

dimarts, 17 de maig del 2016

Històries del turisme de Menorca.
El poblat de pescadors de Binibèquer Vell

El refugi de pescadors de Binibèquer Vell es va desenvolupar al voltant del caló d’en Fust, la zona més propera a la mar de la urbanització. La seva concepció es deu a l’aparellador Antoni Sintes i a l’arquitecte Barba Corsini, que els anys 1961 i 1962 col·laboraven en diverses obres de Sant Lluís (uns bungalows d’Alcalfar, el primer pla de s’Algar i el projecte de Sa Tanca).


La idea era aixecar un típic poble de pescadors al costat d’un centre residencial modern. El poblat tenia influències de l’arquitectura tradicional menorquina (especialment de les casolanies de Sant Lluís, com ara Torret), però també d’altres territoris insulars de la Mediterrània, com les illes gregues Cíclades. Els dissenys van ser presentats als promotors de s’Algar, que van declinar l’oferiment. Llavors Antoni Sintes va contactar amb els propietaris de la urbanització de Binibèquer Vell, que estava en una fase inicial, els quals van acceptar

El primer dibuix del complex figura al fullet de propaganda del nucli del 1962. L’octubre de l’any següent Barba Corsini tornava a ser a l’illa, en la seva darrera estada pública en anys. La premsa li va fer una entrevista en la qual no va al·ludir a aquest projecte, sinó a l’interès turístic de Menorca i l’orientació que s’havia de donar a aquest tipus d’edificacions. Ara bé, el motiu de la seva presència només podia ser donar suport a Sintes en la redacció del programa general del conjunt.

A finals del 1964, la premsa comentava les compres de cases de camp que feien alguns estrangers, indicant que “a sus compradores les encanta su carácter típico, lo cual nos debe hacer reflexionar sobre la conveniencia de fomentar una construcción de cara al turismo, al estilo menorquín”, un incís que es devia referir al poblat.
 
Dibuix del poblat de pescadors 1962
Els primers contractes de venda de parcel·les del conjunt són precisament del 1964, i el termini d’execució dels apartaments era d’un any. Les actes d’entrega són del 1966, amb la precisió que s’ha demanat el permís d’edificació, que es tramitava, per tant, a la finalització dels treballs. De fet, les primeres sol·licituds a l’Ajuntament són de les darreres setmanes del 1965, quan es van concedir quinze llicències d'obres (tretze apartaments, la casa del guarda i un aparcament per a quaranta vehicles amb espai per rentar la roba).

El 1965, coincidint amb la conclusió el mes d’agost de la carretera que comunica Sant Lluís amb el vial d’accés a la urbanització, s’estrenaven els primers edificis. Una part es venia a particulars i una altra, la Residencia Bini Vell, funcionava com un hostal o grup d’apartaments per llogar. Es va obrir aquell any, i s’anunciava en la guia turística de Jim Maps, però s’aniria engrandint els anys següents. Al principi estava presidida pel mateix Antoni Sintes i també n’era accionista l’associació de propietaris dels apartaments, que la gestionava. La primera fotografia del poblat va aparèixer en un prospecte publicitari en color editat pel Foment del Turisme el més de desembre i fou reproduïda, a més, en un mapa de l’illa.

El 1966 ja s’havien acabat moltes cases. El mes d’abril la premsa mostrava per primera vegada el complex amb una fotografia acompanyada de la nota: “ante tanta arquitectura vulgar y sin carácter que se construye, es digna de admiración y elogio la realización de esta original ciudad de vacaciones, que tiene un sabor mediterráneo y ambiente menorquín que admira a cuantos la visitan”. A continuació es lloava la feina feta per Antoni Sintes, l’executor d’aquest “autèntic poble menorquí”, que per ell mateix constituïa una atracció turística, similar al Poble Espanyol de Barcelona. D’aquest any són les primeres postals del conjunt.
 
Primera fotografia del poblat. 1965
El 1967 el refugi de pescadors ja estava ben avançat. Els habitatges tenien tots els serveis i els residents havien de pertànyer obligatòriament al Bini Club, l’associació de propietaris. Es va contractar com a administrador del complex Joan Soldevilla, un professional amb deu anys d’experiència a la costa catalana, qui tenia la missió d’atreure un turisme selectiu en l’àmbit internacional. El mes de juliol el conjunt es va exhibir a l’exposició de motius  turístics organitzada pel Ministeri d’Informació i Turisme a Palma. El diari Baleares il·lustrava el seu reportatge amb una fotografia de la maqueta del poblat i el comentari: "He aquí el ejemplo de lo que también pudiera haberse pensado para Mallorca, en lugar de los horrendos bloques de turrón de Jijona como hemos erigido por todas partes".

En el suplement turístic del Diari Menorca del 1967 s’indica que s’havien fet ressò del complex més de cinquanta revistes estrangeres i la enciclopèdia Monitor l’incloïa com exemple de l’arquitectura illenca. La seva singularitat s’atribuïa al fet que en la seva construcció no s’hagués emprat la plomada: les edificacions dels seus carrerons eren una feina artesanal i artística que harmonitzava amb l’entorn. Des del començament va existir la intenció de complementar el conjunt amb un espai més convencional. Després d’un primer anunci el mes d’abril, l’agost els promotors de la urbanització van presentar un grup d’inversors catalans, encapçalats per Joan Dexeus Trías de Bes, que volien aixecar l’any següent un grup turístic a l’est del poblat amb un centenar de cases a la vorera de la mar, centre comercial, zona esportiva i nàutica, zones verdes i un hotel d’un mínim de cinquanta habitacions. Tanmateix, la idea, a una escala més reduïda, tardaria més d’una dècada a quallar.


Els propietaris van decidir participar a la fira Hogarhotel que se celebrava el més de novembre de Barcelona, amb l’objectiu d’impulsar la venda d’immobles i el lloguer dels apartaments de la residència Bini Vell, així com estudiar la manera de perfilar l’interior d’algunes obres. Es va planificar l’impacte en els mitjans de comunicació (incloent anuncis a La Vanguardia) i per donar-li major relleu s’organitzà el dia de Menorca. El resultat fou satisfactori, ja que l’estand fou visitat per diverses autoritats, inclòs el Ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, qui es va declarar agradablement sorprès per la originalitat de la idea.

El creixement del refugi de pescadors no es va limitar als allotjaments. El 1968 obria les seves portes el bar “Es terrat” i l’any següent la marisqueria-bar “Sa Musclera”. El mes d’agost del 1970 el nou ministre d’Informació i Turisme, Sánchez Bella, el va recórrer i, segon la premsa, quedà molt satisfet i altament impressionat per les seves peculiars característiques, l’arquitectura insòlita, els carrers estrets i el seu gust exquisit, fins el punt que va prometre públicament premiar els seus promotors, ja que, segons digué, “ha sido lo más hermoso y sensacional que he contemplado en la isla”.

L’èxit va augmentar l’interès mediàtic pel poblat. Arran de la compareixença del ministre, es publicaren unes declaracions d’Antoni Sintes, en les quals feia notar que el projecte inicial s’estava executat segons les previsions, tal i com es podia observar comparant amb la maqueta, sense que els bons resultats haguessin provocat cap alteració notable. Realment, el conjunt no era sinó un bloc d’apartaments transformat, en el qual els carrers havien substituït els passadissos. Aquell hivern es pensava acabar la residència, un grup d’apartaments i el port, i es projectava tenir-ho tot llest per a la seva inauguració el mes d’abril de l’any següent. Açò no obstant, l’estiu es postergava el punt final fins la Setmana Santa del 1972, quan es devien rematar els darrers edificis, sense cap tipus de celebració oficial. Al capdavall, s’havien aixecat cent seixanta-cinc habitatges que ocupen gairebé 8.000 m².

dimarts, 10 de maig del 2016

Els immigrants, entre els drets humans i la cohesió social

Els immigrants són una de les qüestions palpitants de la nostra època. Milers de persones, empeses per la pobresa i les guerres, volen entrar cada dia a Europa; situacions semblants es troben a Estats Units i a Austràlia. Alguns troben la mort pel camí; altres intenten burlar unes fronteres que es tornen progressivament més hermètiques. Els delinqüents fan negoci amb les esperances dels que desitgen venir; la seva cobdícia és l’origen de la majoria dels naufragis mortals de pasteres.


Davant d’aquest drama humà, es produeixen reaccions oposades. Molts ciutadans mostren simpatia pels refugiats i demanen que se’ls doni acollida. En canvi, sorgeixen moviments hostils a la seva arribada, que demanen el reforçament de les barreres i l’expulsió dels expatriats. El tema posa en qüestió la nostra fibra moral, ja que és en les circumstàncies més extremes quan es coneix veritablement com són les éssers humans.

Els principis que fonamenten les nostres societats són contradictoris. La solidaritat, és a dir la “fraternité”, un dels tres pilars de la Revolució Francesa, conviu amb un sòlid sentiment d’identitat. L’estat nacional està obsessionat per la uniformitat. Les expulsions de comunitats estrangeres, que havien estat rares en l’antiguitat, el darrer segle han estat un fenomen corrent: la dècada del 1920 els turcs van foragitar els grecs i esclafar els armenis; els nazis van exterminar els jueus durant la Segona Guerra Mundial; els polacs i els txecs van despatxar els alemanys uns anys més tard; els jueus van fer el mateix amb els àrabs arran de la guerra del 1948.

Aquest fet no és nou: a la Grècia clàssica els estrangers estaven privats del dret a la ciutadania. Alguns autors suggereixen que la predisposició a sufragar l’estat del benestar, on els contribuents amb més recursos paguen els serveis dels més necessitats, només és possible quan els individus reconeixen que pertanyen a una entitat cultural i social homogènia.
 
Persecució de civils alemanys a Txèquia.1944
Espanya ha estat, durant més d’un segle, un país d’emigrants. Molts pobles tenen monuments als paisans que van haver d’anar a Cuba, Argentina, Mèxic, França, Alemanya o Suïssa. La Guerra Civil es va saldar amb mig milió d’exiliats a les platges gal·les, alguns centenars menorquins. A tots ens indigna l’hostilitat i les penoses condicions a què els francesos van sotmetre els nostres compatriotes i ara veiem situacions similars a les fronteres de la Unió Europea, la qual cosa és un amarg recordatori de les voltes que dóna la història.

Com a punt de partida, és bàsic proclamar la dignitat de tots els habitants del planeta i els principis de la Declaració dels Drets Humans. La seva negació sempre ha estat l’avantsala de les majors atrocitats: de l’holocaust dels jueus i les purgues de Stalin als crims que van cometre els dos bàndols durant i després de la Guerra Civil espanyola i els que perpetren avui en dia talibans i altres fonamentalistes islàmics. Sense drets humans no hi pot haver civilització.

Al mateix temps, cal admetre els indubtables efectes positius de la immigració. Els forasters sempre han dut noves idees que han vigoritzat la societat, tant en l’àmbit de l’economia com el de la cultura, alhora que rejoveneixen la nostra demografia.

Ara bé, també hem de ser conscients que als nostres països vivim persones de diferent condició econòmica i social, que som afectats de forma diversa per l’arribada d’estrangers. Els nouvinguts més nombrosos són els més humils, que realitzen les tasques pitjors remunerades. Quan són feines que els nacionals no volen fer són ben rebuts, però si entren en competència amb nosaltres hi ha un problema.


Els immigrants són usuaris dels serveis públics. Si l’Estat és incapaç d’ampliar-los, els ciutadans de menys recursos, els seus principals beneficiaris, es troben desplaçats. Els forasters ocupen els barris més degradats, al costat dels locals més pobres, complicant l’accés a l’habitatge i creant les lògiques dificultats de convivència entre individus amb concepcions diferents sobre l’ús de l’espai públic. En ocasions sorgeixen conflictes, ja que els uns consideren que els altres es volen apropiar de les places i els carrers. Per aquests motius, no és estrany que els partits xenòfobs trobin els seus votants més fidels a les capes populars i que, entre els partidaris d’obrir les portes als nouvinguts, predomini gent amb més formació.

Així mateix, cal tenir presents els efectes desestabilitzadors de les onades migratòries. Al marge de fets històrics com que l’Imperi romà va ser desarmat per l’empenta dels bàrbars, l’entrada massiva d’estrangers pot desarticular el mercat laboral, especialment a països poc dinàmics com Espanya, i crea tensions en el finançament dels serveis socials.

Moltes veus s’alcen censurant la Unió Europea, però haurem de convenir que, sense aquesta, les fronteres serien més caòtiques i les tanques més nombroses. El 2015 es van rebre 1,25 milions de peticions d’asil, més del doble de l’any anterior. Els països on l’oposició és major són els que reben més refugiats. La cooperació europea segur que és insuficient, però els reptes que suposa l’allau d’immigrants no s’esvairan i només es resoldran sumant els esforços de tots. Tot i que s’han criticat les mesures dels governs per limitar el dret d’asil, no és pot menystenir la generositat que han mostrat nacions com Alemanya. El que alguns presenten com un atac als drets humans, tal vegada és més bé un intent de controlar una pressió que supera la capacitat d’acollida d’alguns estats.

La clau és, per tant, equilibrar els aspectes positius i negatius de la immigració, i els drets dels nacionals i els forasters. Açò únicament s’aconseguirà a través de les lleis, que són les normes que acordam entre tots. Els estrangers que vénen a través dels mecanismes establerts són benvinguts, però no ho els que trenquen les regles, perquè la llei és una garantia per a molts col·lectius que no es pot passar per alt.

dimarts, 3 de maig del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Cap al nord de Ciutadella: cala en Blanes, Torre del Ram, Los Delfines i cales Piques

Com vam veure, a la vorera nord del port de Ciutadella, la colònia de l’Assumpció ja era un nucli consolidat els anys cinquanta. La urbanització de cala en Blanes, situada un quilòmetre a ponent va ser una extensió lògica. El 1962 es començava a obrir una ampla carretera que enllaçava el paratge amb el passeig marítim de Ciutadella. El projecte havia estat ben estudiat i planejat per ser un dels centres turístics de més qualitat de Menorca; els primers plànols són de desembre del 1961. La seva orientació turística es remarcava pel fet que abans d’engegar la parcel·lació s’estiguessin construint tres blocs de bungalows de sis apartaments cadascun. Segons la premsa, la seva seriositat venia avalada pel respecte a la normativa urbanística que, segons es comentava, “se sigue saltando a la torera en muchos lugares de la isla”.
Cala en Blanes 1967. Postal

Els promotors eren els germans Olivar Canet, propietaris dels terrenys, que van constituir la societat Promociones y Gestiones Inmobiliarias, SA. (PROGISA), els quals remarcaven el fet que les despeses de la carretera anaven al seu càrrec i no de l’Ajuntament. En la publicitat s’oferien solars al costat de la cala, a tres quilòmetres de Ciutadella, amb servei d’aigua i electricitat. L’assentament comptaria amb xalets, hotels i apartaments dotats de tots els elements per a una estada confortable. El 1963 els vials interiors estaven delimitats, però encara no s’havien asfaltat. A final d’any fou inspeccionat pel Secretari d’Estat d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas, en visita oficial a Menorca. El 1964 es treballava intensament en els carrers, s’inaugurà el bar Mar Bella i es va acabar algun xalet, com el Comellas, i l’any següent continuaven les obres del nucli i la carretera d’accés des de la colònia d’Assumpció.

Un cop pavimentada la zona, es va començar a edificar l’hotel de 200 places, a cala en Blanes, les obres del qual el 1967 anaven a bon ritme i finalitzaven l’estiu del 1968. El seu primer director va ser Joan Casals, que iniciava així el seu retorn a Menorca, després d’una exitosa carrera a Mallorca. A la urbanització també hi havia vint-i-nou apartaments registrats oficialment.

Els germans Olivar Canet posseïen les terres que s’estenen més al nord. El 1964 es van dissenyar els primers plànols del polígon I de Torre del Ram, emplaçat al costat est de cala en Brut i l’any següent es va redactar el pla general de tot el sector, que fou aprovat el 1967. La venda de parcel·les i xalets es va encarregar a PROGISA, com a cala en Blanes.
 
Cala en Blanes 1968. Foto Biel Pons
El nucli es desenvolupà al llarg d’una dècada. El 1976 fou recepcionat per l’Ajuntament, es constituí l’associació de veïns i es feia balanç apuntant que, de les 133 parcel·les, només sis eren propietat d’estrangers i la resta es repartien aproximadament per la meitat entre catalans i menorquins (la gran majoria de Ciutadella). Es destacava la completa dotació de serveis (aigua, electricitat, sanejament, carretera), el compliment de la legalitat urbanística, així com l’amplitud de les zones verdes, que ocupaven el 22% de l’espai i l’existència d’equipaments esportius en les proximitats. Aquests elements feien que es tractés d’un centre residencial no dirigit al turisme de masses i, per açò la seva població no era gaire estacional.

Els polígons 2 i 3 d’aquest sector van configurar la urbanització Los Delfines. A l’especial de turisme del Diari Menorca del 1967 se’n publica un reportatge. Ubicada entre cala en Brut i cales Piques, la seva extensió és d’unes 50 ha i té 3.000 metres de costa. S’hi arriba per una carretera de 3,5 quilòmetres, perfectament asfaltada. Al mig es troba cala en Forcat, “una autèntica bellesa natural”. La distància màxima a la mar és de 400 m. i, des d’una alçada màxima de 20 m, el terreny descendeix suaument, oferint bones vistes.

L’exòtic nom del nucli prové de la idea d’instal·lar-hi un delfinari, que mai es va portar a terme. El seu promotor era Laureano García Sanz, i el projectista l’enginyer de camins Andrés Parietti. Es van deixar amplis espais verds i enjardinats, amb l’objectiu d’augmentar la qualitat de vida dels veïns. Per donar exemple s’aixecà la finca Chogüi, “com a compendi de la urbanització: verd, blau, blanc i ocres”, on els anys setanta es donaven festes.
 
Los Defines. Postal 1973
L’assentament s'estructura en dos àmbits; el primer disposa de 6.000 m. de carrers, aigua potable i subministrament elèctric soterrat. Està dividit en 115 parcel·les d’una extensió mitjana de 1.000 m2, zones esportiva de 12.500 m2 i hotelera de 13.000 m2. Els mesos següents es preveia que s’acabessin nou conjunts de quatre apartaments, així com diversos xalets. A l’àrea esportiva s’estaven instal·lant dues pistes de tennis, amb llum nocturna, jardí infantil, piscines, minigolf, pista poliesportiva, i una sala de festes. També s’havia planificat el condicionament de cala en Forcat, amb baixades a la mar, embarcadors, així com la realització del segon polígon.

La urbanització es desenvolupà ràpidament. El setembre del 1967 es va aprovar definitivament el pla parcial del polígon II, i el novembre del 1970, el del polígon III. El 1969 la zona ja estava urbanitzada i comptava amb diversos xalets, un complex d’apartaments explotats en règim turístic i un centre comercial. Entre el 1969 i el 1971 es van executar diversos habitatges, ressenyats per la seva concepció arquitectònica moderna. L’estiu del 1970 es va beneir la capella, costejada pel promotor, i es calculava una població de quatre-cents habitants. El mes de maig de l’any següent es presentava públicament l’hotel Los Delfines, en les proximitats de cala en Forcat. El dia de la seva obertura només tenia un pis, de 28 habitacions dobles i 7 individuals, però la previsió era aixecar dues altures més, fins a un total de 189 places. Era propietat de l’empresari bijtuter Jeroni Capella Allés, de Ciutadella i el primer director fou Manuel Herráez.
 
Hotel Almirante Farragut. Postal 1975
Aquest establiment prest va tenir companyia. El 1969 s’anunciava l’erecció d’un hotel de gran capacitat i categoria 1a. B molt a prop de cala en Forcat. L’hotel Almirante Farragut dels germans Miquel i Rafael Guitart Solervicens, inversors catalans, va començar a ser construït el 1971 i obrí les seves portes la temporada del 1973, amb 408 habitacions dobles i 86 individuals, distribuïdes en cinc plantes. Aixecat sobre una superfície de 30.000 m2, l’entorn del qual van ser enjardinat, disposava de molts serveis. Era gestionat per Hoteles Unidos Iberoamericanos, SA, una cadena que posseïa cinc hotels a Xile, i un a Puerto Rico, Andorra, Barcelona i Madrid.

En una entrevista concedida el 1976, Rafael Guitart explicava que va invertir a Menorca amb l’expectativa d’un boom turístic que la crisi frustrà. La seva filosofia era construir per vendre, pensant que l’expansió de l’illa seria un fet. Així va fer sales de festa, apartaments i hotels, aprofitant l’ajut del crèdit oficial. L’hotel Almirante Farragut proporcionava dos-cents cinquanta llocs de treball els sis mesos de la temporada turística, la majoria a persones de fora de Menorca. Guitart en cedia l’explotació i s’encarregava del finançament i la conservació de l’edifici.
Torre del Ram 1973. Foto Biel Cardona Rotger

Cales Piques, també dels germans Olivar Canet, fou una continuació cap al nord de l’assentament. El Pla parcial fou aprovat el 1975 i el projecte d’urbanització el 1978 i s’anà executant els anys següents. El 1985 l’Ajuntament va recepcionar el nucli i el 1986 una immobiliària venia els primers xalets. A partir d’aquest moment l’activitat es va accelerar. A la part occidental es va demanar llicència d’obres per a nombrosos grups d’apartaments turístics, alguns dels quals es van iniciar abans d’obtenir el permís. Un d’aquests fou denegat el 1987, amb part dels pisos venuts. Altres tres, que sumaven 258 unitats, van obrir les seves portes. Els anys següents i fins el 1990, el de més activitat, es van estrenar sis promocions, amb un total de 1.606 apartaments. Els xalets es concentren en els dos terços situats a l’est, on el 1989 ja hi havia 76 cases i en la dècada següent s’afegirien dos-cents.