La política de fang fa a tots els polítics iguals

 La política s’ha tornat líquida. Per tot sorgeixen formacions que aconsegueixen un notable ressò. Moltes són efímeres; qualcuna perdura. Ciudadanos va ser un miratge; Podem i Sumar van pel mateix camí. Vox està a l’alça. Alvise Pérez va obtenir tres eurodiputats en les eleccions europees de l’any passat i, malgrat haver estat processat per corrupció, segueix amb una intenció de vot que li donaria representació en les eleccions generals. 

És evident que aquest impacte creixent de grups minoritaris sense el suport de cap partit establert no es pot deslligar de la capacitat amplificadora de les xarxes socials, a través de les quals els més hàbils són capaços de mobilitzar els ciutadans per causes cada cop més extremistes. Tanmateix, segurament és més important el descrèdit dels partits tradicionals, que es van allunyant de les inquietuds i els problemes de la gent, mentre aixequen cortines de fum amb les seves baralles i acusacions mútues. 

La política del fang ha desprestigiat fins les més altes cotes les formacions històriques, que avui en dia són poc respectades i més tost es veuen com una font de problemes. El funcionament intern dels partits és una jungla. ERC va viure una guerra bruta amb cartells que utilitzaven la salut mental de Pascual Maragall. Podem ha purgat la majoria de les seves agrupacions autonòmiques. Els polítics censuren als contrincants el que ells acaben fent, com Pablo Iglesias amb el seu xalet i Isabel Ayuso amb la residència de vacances. Tots els partits que governen estan tacats per la corrupció; quan més doblers manegen, més corruptes es tornen.

La Constitució dona als nostres representants diversos mitjans per fer arribar els seus missatges a la ciutadania. Les sessions del Parlament, la presència als mitjans de comunicació, la publicitat institucional, la participació en fòrums institucionals i privats, les potestats conferides als governants suposen tot un conjunt de possibilitats per transmetre propostes i articular el debat públic. 

Des de fa uns anys, els polítics s’han dedicat a malbaratar aquestes tribunes, que han perdut la seva credibilitat. El Parlament era una peça central d’aquest engranatge. La seva funció havia de ser el debat de les propostes del Govern i els partits de la oposició i el control de l’acció governamental. El seu funcionament havia d’estar guiat per la raó i la paraula perquè els votants es poguessin fer una idea informada de l’actuació del Govern i l’oposició. 

Històricament, els parlamentaris es van guanyar el prestigi per la seva habilitat per exposar el programa o censurar el contrari. Els diaris reproduïen les dissertacions dels polítics més brillants, que eren debatudes amb passió en cafès i tertúlies. Avui en dia, són comptats els discursos articulats i molt menys les intervencions memorables. Tant a l’esquerra com a la dreta predominen les tirallongues de gracietes, eslògans i exabruptes buits de contingut i alguns cops contradictoris amb l’ideari del partit, que només cerquen cridar l’atenció de les xarxes i els titulars dels mitjans de comunicació. 

El campió d’aquesta tàctica és el president americà Donald Trump, que sacrifica la veritat amb l’objectiu de ser multiplicat milions de vegades a les xarxes socials i portada dels noticiaris. Les seves lliçons han estat apreses al nostre país per un munt de polítics, que ens bombardegen amb afirmacions estrafaries, ordinàries i insultants per aconseguir dos minuts de glòria a twitter (X), instagram o qualsevol mitjà compartit pels xarxaadictes. El raonament ha estat substituït per la injúria, que ha esdevingut una habilitar preuada. Recordem el joc de paraules d’Isabel Ayuso amb “me gusta la fruta”, tapadora d’un insult groller que en una escola faria al professor expulsar l’alumne malcriat i que era rebut amb aplaudiments pels seus seguidors.

Els tribunals són un altre mitjà per controlar els governants. Els polítics utilitzen diverses estratègies que els transformen en un instrument de lluita partidista. Plantegen denúncies amb l’únic interès de desgastar l’adversari, perquè el simple pas per un jutjat sembla que ha de comportar responsabilitats polítiques, encara que s’acabin arxivant. Alguns han vist com es destruïen les seves carreres per querelles que al final els tribunals han rebutjat per no tenir fonament. Uns en primera instància, com Mònica Oltra, de Compromís i altres en el Tribunal Constitucional, com Alberto Rodríguez de Podem.

La forma més extrema d’aquestes martingales és el lawfare o guerra bruta judicial. S’intenta destruir els contrincants amb acusacions falses o obtingudes de forma il·lícita a través de jutges decantats políticament o utilitzant la policia des del poder per investigar i fins i tot espiar els enemics (policia patriòtica). Podem i els dirigents independentistes han patit aquestes pràctiques, que són plenament delictives, suposen emprar les institucions de forma contrària a la seva missió constitucional i sempre acaben malament. La instrumentalització dels tribunals i les forces de seguretat és la principal font de descrèdit de la classe política. 

L’actuació de la Justícia s’ha envilit tant que se li ha donat la volta i l’absolució es considera com l’eliminació de les responsabilitats polítiques, quan l’alta paret de la presumpció d’innocència pot fer que un jutge no condemni polítics que han realitzat actuacions del tot reprovables. Moltes causes obertes en l’actualitat, tant les del president Sánchez i la seva família com la de l’exministre Montoro és possible que no puguin passar la prova dels tribunals, però açò no implica que la seva actuació sigui acceptable des del punt de vista ètic i els inhabilita per representar els ciutadans.

Els partits tradicionals, de tot signe, han desvirtuat les institucions i han rebaixat el debat polític amb una simplificació infantil. D’aquesta manera, s’han devaluat mútuament i s’han fet tots iguals i iguals a qualsevol nouvingut. Així han obert el camí a desaprensius i oportunistes que es fan amb el favor popular amb les seves mateixes armes. Urgeix un retorn al debat polític basat en la raó, la informació i l’educació. El contrari és fer-li el joc als extremistes i als arribistes.

Tolerància zero contra la corrupció: La revolució devora els seus fills

 Espanya, país d’excessos, ha abraçat amb ardor la política de tolerància zero, ideada el 1982 pels criminòlegs americans Wilson i Kelling, i que propugna que els delictes siguin castigats de forma expeditiva amb tota la severitat possible des de la primera infracció. Aquesta doctrina ens ha menat a tenir un dels codis penals més durs d’Europa i havia arrossegat la nostra política a un carreró sense sortida fins que el president Pedro Sánchez va trobar una sortida tan imaginativa com polèmica per no dimitir.

Coincidint amb l’esclat de la gran crisi financera del 2008, van sortir a la llum pública una sèrie d’escàndols de corrupció, des de l’esperpèntic dels vestits del president de la Comunitat Autònoma de València a l’abisme dels ERO d’Andalusia, que van tenir conseqüències de gran abast i culminaren el 2018 amb la moció de censura contra Rajoy i la pèrdua del govern de la Comunitat autònoma d’Andalusia pel PSOE.

Davant la justa indignació ciutadana, es va introduir el principi de la tolerància zero contra els corruptes en camps tan variats com la Llei de Contractes del Sector Públic i els codis ètics dels nous partits nascuts en aquest període. Les intencions eren bones, però és trist constatar que ha servit per empitjorar el clima polític que el va originar, ja de per si enrarit, extremant la crispació, sense eliminar la lacra de la corrupció.

Un dels elements d’aquest maximalisme ètic era l’exigència que qualsevol polític que fos imputat hagués de renunciar al seu càrrec, ja fos un regidor de poble o el president d’una comunitat autònoma. És més, una interpretació rigorista d’aquesta filosofia va estendre el motiu de renúncia a l’acusació contra els familiars més o menys directes dels governants. Els actuals casos de Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso tenen desenes d’antecedents amb els quals no és necessari esgotar els lectors.

Aquests presumptes corruptes van actuar de forma dispar: uns van dimitir, altres van ser cessats i una petita part es van mantenir als seus càrrecs. Al final la justícia va dictar penes o, en ocasions  declarà la innocència dels acusats, als quals poc consol els va quedar un cop havien estat expulsats de la vida política. La qüestió no és exclusiva del nostre país. Fa pocs mesos, el president de Portugal va renunciar per un afer que ràpidament es va volatilitzar com fum de formatjades, sense que açò retornés el govern al Partit Socialista, que havia perdut les eleccions poques dates abans.

La judicialització de la política és una virtut de la democràcia que pot ser objecte d’un ús maliciós que la perverteixi. Els càrrecs públics han de respondre davant dels tribunals, que els han d’investigar cada vegada que se sospiti que la seva actuació és il·legal i ho han de fer amb major zel que amb els ciutadans ordinaris, perquè no tracten assumptes particulars, sinó sobre el bé públic. Aquesta severitat tendeix a debilitar el principi de la presumpció d’innocència, però no hauria de menar a la seva completa eliminació, ja que les acusacions no sempre tenen prou base.

No es tracta només de la possibilitat que el procediment engegat contra un polític acabi en via morta o amb una absolució. En ocasions, no és senzill destriar el blanc del negre; una investigació pot allargar-se entre dubtes i al final, concloure amb l’absoluta innocència de la persona. És possible que hagi estat el cas de Mònica Oltra.

Encara més greu és el problema que plantegen les denúncies falses, que es presenten amb major freqüència que en la vida civil, ja que la competència política augmenta l’interès d’acusar els adversaris, tant de forma inconscient (a tots ens sembla que les persones que no ens cauen bé actuen de forma incorrecta) com conscient, pel desig pèrfid de fer caure el contrincant polític.

El rigorisme de les polítiques de tolerància zero augmenta l’atractiu de les querelles contra els governants. Si una formació política sap que, pel simple fet de ser imputats, els polítics han de dimitir, tindrà més incentius de cercar cinc peus al moix i aprofitar les debilitats humanes dels jutges. La justícia està servida per centenars de persones i algunes són proclius a acceptar acusacions amb escàs fonament o contra polítics d’un determinat color polític. El temps i les diferents instàncies judicials acaben posant les coses al seu lloc, però no solucionen el problema de desacreditar un càrrec públic i al seu partit per qüestions espúries.

Pedro Sánchez ha plantejat de forma més elegant la mateixa qüestió que els nacionalistes catalans amb el lawfare que aquests atribuïen, sense gaire proves, a una conspiració. En ocasions pot existir una mà negra, però aquestes situacions són rares, s’acaben sabent i solen tenir un abast molt limitat. És bastant inversemblant que un estat o un partit polític hi estiguin implicats, tot i que sí que poden participar-hi grups concrets.

El que realment es dona és la utilització dels espais foscos des tribunals per perseguir els adversaris polítics. La història judicial de Podem és bastant il·lustrativa, plena de processos de tota mena amb una base prou feble i que van arribar a prendre l’escó a un diputat, que el Constitucional ha emparat. La ironia tràgica és que els majors apòstols de la tolerància zero contra la corrupció han resultat els majors perjudicats per l’ús arter de la justícia. Segurament, els seus enemics van detectar que els alts llistons morals que s’havien posat els feien especialment sensibles a tota mena d’acusacions, per poc fonamentades que estiguessin.

La revolució devora els seus fills. Abans d’obligar a dimitir un governant s’haurien d’analitzar les circumstàncies de l’afer i deixar treballar la justícia fins que es veiés clar, perquè ni tots els polítics ni tots els jutges són iguals.

Noves receptes per acabar amb la corrupció

Tots estem commocionats per l’abast que han assolit els escàndols relacionats amb la corrupció política. Cada vegada més veus, des de punts de vista diferents, d’esquerra a dreta, defensen que no es tracta de casos puntuals; la corrupció seria una malaltia pròpia del nostre sistema de govern i, per aquest motiu, és necessari transformar-lo de soca-rel. El catàleg del culpables és ampli: les llistes electorals tancades, la manca de democràcia dels partits, l’elevat nombre de municipis i un llarg etcètera que cada autor confegeix a la seva manera. En definitiva, per lluitar contra els vicis de la política s’han d’aprovar noves lleis per reformar el nostre marc institucional i endurir el codi penal per engarjolar als defraudadors.

Tot i que potser hi ha bons motius per introduir aquests canvis, és difícil trobar una relació de causa-efecte entre gairebé cap dels presumptes responsables i la corrupció. De fet, la majoria dels comentaristes confonen dos sentits de la paraula. Segons el diccionari, corrupció ve de corrompre, amb l’accepció d’alterar la sanitat, bondat, integritat o puresa de qualque cosa o d’induir algú a obrar il·legalment. Efectivament, en un gran nombre de situacions, es tracta de greus trangressions de la llei.

Quan cau una xarxa que practica el suborn per aconseguir contractes públics o si un partit polític es finança amb aportacions que no compleixen els requisits legals o un sindicat o una patronal empra els ajuts rebuts amb altres fins, estem davant de flagrants violacions de la Llei de Contractes Públics, la Llei de Finançament dels Partits Polítics o la Llei General de Subvencions. En totes aquestes situacions, no es tracta que la llei permeti aquests comportaments, sinó que s’ha actuat al marge del marc jurídic.

Però els ciutadans també assenyalam com a corruptes els polítics i jutges que viatgen pel país per motius privats a càrrec de les institucions, tenen sous elevats, pensions vitalícies i altres avantatges; així mateix criticam els exministres que són fitxats per grans empreses amb salaris astronòmics. Aquest segon sentit de la paraula també es troba al diccionari, com “desviar de la rectitud”.

És evident que aquestes conductes es poden eliminar, perquè no són delictives, sinó immorals i per açò basta modificar les lleis per eliminar privilegis que la majoria dels ciutadans pensam que són inacceptables. Tanmateix, sembla que els polítics no estan disposats a prescindir-ne. Així es va expressar la vicepresidenta del Govern davant dels viatges de Monago quan era senador, indicant que s’havia fet així des del principi de la democràcia, quan precisament es demana que es rectifiqui i es trenqui amb vicis antics. Les restriccions introduïdes els darrers dies al Congrés han pecat d’una timidesa culpable.

En canvi, quan la corrupció es basa en la vulneració de la llei, la seva eradicació requereix d’una altra estratègia, perquè a Espanya tenim una llarga tradició d’aprovar disposicions que ningú respecta.

Per començar, les lleis han de facilitar la detecció i sancionament del seu incompliment. Actualment quan es violen les normes, només és possible acudir als tribunals, el que és complicat per manca d’informació. Massa vegades quan no s’obeeix la legislació, no està previst ni que es faci públic ni que s’imposi cap sanció administrativa. L’aplicació de penalitzacions automàtiques seria un important dic de contenció de les pràctiques fraudulentes.

De fet, l’activitat pública és notòriament opaca. Si els polítics fossin conscients que les seves decisions són conegudes per tots no actuarien igual. Exposar a la llum pública els contractes, les subvencions i les actuacions urbanístiques, de manera que les dades puguin ser tractades informàticament, faria que els governants fossin més disciplinats.

També és possible refermar els filtres administratius. Es podria reforçar la independència real de la intervenció i fer públics els seus informes. En el cas dels ERO d’Andalusia, els funcionaris havien avisat de la inexistència de controls a l’hora de donar les subvencions. Els tribunals de comptes no han estat capaços de detectar les irregularitats i es perden en qüestions formals. S’ha d’aconseguir la imparcialitat autèntica d’aquests òrgans, que no poden ser nomenats per aquells partits que han de controlar, i capgirar els seus objectius i sistemes de treball, per investigar la comissió d’irregularitats.

Les reformes proposades normalment es refereixen a qüestions del més elevat nivell polític, i no a les que afecten al funcionament intern de l’administració. La corrupció no es pot deslligar de l’acumulació de poder dels polítics. Dissenyar un nou model d’estat professionalitzat que acabi amb l’ocupació de la gestió pública pels governants és la millor via per prevenir els abusos.

La corrupció urbanística emana de la concentració de poder en els municipis, que elaboren els plans urbanístics, els desenvolupen, donen les llicències urbanístiques (amb les quals es financen) i han de sancionar els infractors. El poder absolut aboca a la corrupció completa. Part d’aquestes competències haurien de ser atribuïdes a altres instàncies.

Finalment s’ha de redissenyar el tractament judicial dels delictes de guant blanc. El codi penal està pensat per protegir la propietat privada i no la col·lectiva. S’ha de repensar de nou per incloure efectivament aquests delictes, on s’actua des d’una posició de poder i amb l’ajuda de professionals qualificats; l’ampliació del termini de prescripció també és essencial. D’altra banda, s’imposa una modernització radical del dret processal per introduir formes de treballar més ràpides i eficaces.

La corrupció no es basa en greus problemes generals del nostre sistema polític, sinó que té causes específiques contra les quals es pot lluitar de forma positiva. En cas contrari, correm el risc de canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual.

Alfons Méndez Vidal

Podemos, Catalunya i la crisi del sistema polític de la Transició

Amb la Constitució de 1978 i els acords d’aquells anys, uns explícits, com els pactes de la Moncloa i altres implícits, la societat espanyola cimentà el sistema polític de la Transició, que va permetre transitar de forma pacífica de la dictadura franquista a la democràcia. L’entesa a la qual van arribar la majoria de les formacions polítiques, sindicats i patronals aconseguí fer front a la crisi del petroli i alhora va fer possible construir un nou estat, que adaptà les regles democràtiques al nostre país i descentralitzà l’estructura administrativa, establint l’Estat de les Autonomies.

Tanmateix, passats trenta anys han començat a sortir esquerdes en aquest edifici que semblava tan sòlid. El nou estatut de Catalunya i el 15-M van posar en evidència l’aparició de seriosos conflictes en aspectes claus que havia articulat la Constitució. La reclamació del dret a decidir i el fenomen de Podemos són el resultat de no haver resolt els reptes que es van plantejar fa cinc anys i demostren que el sistema pateix una profunda convulsió i ha deixat de ser funcional. La missió de les institucions és de canalitzar i donar resposta a les aspiracions dels ciutadans; quan ho deixen de fer esdevenen un problema, enlloc de ser una solució.

La principal novetat de la Constitució del 1978 era la possibilitat de crear comunitats autònomes, en principi als territoris que havien expressat la seva voluntat d’autogovern en temps de la Segona República, però oberta a totes les províncies. Els acords autonòmics del 1981 entre l’UCD i el PSOE van estendre aquesta fórmula a tot el país, si bé van intentar posar-hi una cotilla a través de la LOAPA, que el Tribunal Constitucional va desmuntar. Així es transformava un Estat que havia estat fortament centralista des de principis del segle XVIII a un altre plenament descentralitzat.

És possible que una de les claus de les dificultats actuals radiqui en la substitució d’un dels actors, l’UCD, per un altre, el PP, que no va participar en aquella compromís i no sembla que hi cregui. Aquest seria el motiu darrer de l’oposició a la reforma de l’Estat de Catalunya, que profunditzava en aquest procés i de la seva utilització de la Constitució com una barrera, enlloc d’una eina a través de la qual grups amb interessos diferents ventilen les seves diferències. Com a derivada, aquest partit ha encetat una guerra lingüística que cerca recuperar la primacia del castellà a costa del català.

El moviment de Podemos també té uns orígens llunyans, però no per açò menys definits. Les seves dues principals reivindicacions són la revisió de l’estatus dels governants, qualificats com “la casta”, i la impugnació del model econòmic actual, al qual acusen d’haver deixat a un costat amplis grups socials. Pel que fa a la primera, la Constitució, com a reacció al franquisme, va atorgar un amplíssim poder als polítics. La debilitat dels partits i el temor que els funcionaris del règim impedissin el desenvolupament de les institucions democràtiques, van voler ser combatuts amb la concessió als càrrecs públics d’un conjunt de facultats exorbitants, que anaven més enllà dels models francès i alemany, inspiradors de la nostra Carta Magna. Els contrapesos interns que es poden trobar a totes les democràcies occidentals, i que varien segons la idiosincràsia de cada nació, aquí no existeixen i només s’obre la via, en ocasions limitada, de reclamar davant els tribunals de justícia.

Així és com els polítics han pogut fer i desfer sense entrebancs en tots els àmbits de govern, la qual cosa ha donat peu a l’assignació d’elevades retribucions a un gran nombre de càrrecs públics i a la col·locació de persones de partit en l’administració. S’ha fet un abús del personal de confiança, emprat per repartir feina als afiliats, i que assumeix funcions que haurien de realitzar funcionaris. Han florit pràctiques corruptes com el finançament il·legal dels partits, el cobrament de comissions a canvi d’obres i concessions públiques o l’ús fraudulent de les subvencions. Els polítics també han assaltat altres entitats properes, com les empreses públiques o les caixes d’estalvi, que han engreixat la cúpula política (les targetes de Bankia només són la punta de l’iceberg) i finançaren projectes inviables que han menat a la fallida de la majoria.

La Transició volia fer front a la crisi econòmica mundial de 1973-1981. Emperò, el model econòmic triat, el capitalisme especulatiu que Chirbes ha descrit de forma esplèndida a les seves novel·les, ha enriquit una minoria a costa de condemnar a l’atur i la marginalitat una part considerable de la societat. La taxa mitjana d’atur del període que va del 1979 al 2013 és del 17,1%, amb un mínim del 8,2% el 2007 i un màxim del 26,1% el 2013. Es tracta d’una qüestió recurrent, perquè va arribar al 21,5% el 1985 i al 24,1% el 1994. Hi ha una diferència abismal amb qualsevol país occidental, on són comunes versions del mercat més productives o compassives.

Aquí es va fomentar la “cultura del pelotazo”, l’enriquiment fàcil, els projectes immobiliaris a l’engròs, la gran banca, el mercat sense remordiments.  S’abandonà la indústria pel turisme. Reformar la carretera general de Menorca mentre hi ha tantes mancances socials és immoral; l’AVE que s’està construint a la Península és una monstruositat. A dia d’avui el repte no és si el rigor alemany estrangula la recuperació, sinó quin pla de futur tenim per augmentar l’ocupació fins a valors civilitzats durant la pròxima dècada i, mentrestant, com mitigam la fallida econòmica de les famílies, que han perdut els seus habitatges i no tenen mitjans per dur el ritme de vida propi d’un país desenvolupat.

Els polítics fa més de trenta anys que prometen el benestar general, però la realitat és un atur i una desigualtat generalitzats. Tots els governants tenen un llarg historial d’enganys i mentides. Des del magistral “OTAN, de entrada, no” de Felipe González, fins a la baixada dels impostos de Mariano Rajoy, no hi ha cap president que no hagi traït els seus compromisos electorals.

És difícil que un partit nou arrangi el desgavell econòmic i social del país. També és improbable que s’imposin algunes de les propostes plantejades per reorganitzar el model territorial i reconduir els desafiaments basc i català. Així i tot són el signe d’una greu crisi del sistema polític i segur que formen part de la solució al joc d’enigmes en què s’ha convertit la política quotidiana.

Alfons Méndez Vidal 

Les caixes d’estalvi espanyoles: capitalisme a la russa

La transició de Rússia al capitalisme no entrarà als manuals d’economia com un exemple a seguir. Entre d’altres disbarats, les principals empreses públiques van quedar en mans d’uns pocs espavilats amb bons contactes amb el poder. A Espanya hem seguit aquest mètode amb les caixes d’estalvis.

Els ciutadans tenen una imatge distorsionada de la darrera crisi, ja que és habitual censurar els bancs, quan més bé hauríem de parlar de les caixes. Fa pocs dies el president del BBVA assenyalava que la crisi financera tenia el seu origen, no en totes, però sí en la majoria de les caixes i demanava més transparència, que s’expliqués quins han estat els responsables, perquè s’ha fet un dany enorme que també ha afectat la reputació dels bancs. És cert que sovintegen les notícies sobre directius d’algunes caixes, com ara Bankia, la CAM o Caixa Catalunya, que estan imputats per activitats presumptament il·lícites, però encara falta molta informació.

El president del BBVA revelava que el 2008 van analitzar els problemes que tenia cada caixa i es traslladaren aquestes dades als màxims responsables del Ministeri d’Economia, afegint que si s’hagués actuat la crisi bancària hauria estat menys costosa. Davant la transcendència d’aquestes acusacions caldria crear una comissió d’investigació al Parlament Espanyol on testifiquessin els directius de les caixes, per poder conèixer els responsables d’aquesta monumental fallida.

Les caixes van néixer el segle XVIII a Europa per afavorir l’estalvi de les classes populars. La seva expansió durant els dos segles següents es va fer sota una important tutela de l’Estat, que les va configurar com unes entitats amb un funcionament diferent al dels bancs i un àmbit d’actuació regional. Malgrat aquestes restriccions van aconseguir una posició notable dins dels sistemes financers, amb la captació d’un considerable volum d’estalvi que es canalitzava a l’economia local a través del crèdit a les petites empreses.

A l’inici dels anys setanta el Regne Unit va impulsar un gran canvi: eliminar totes les restriccions que tenien les caixes i equiparar el seu funcionament amb els bancs. El govern va promoure la seva fusió, en diverses etapes, fins que el 1985 foren unificades en una sola caixa que l’any següent va sortir a borsa i el 1995 va ser absorbida pel banc Lloyds. El model britànic, seguit a països com Holanda, es basa en la privatització. Altres estats han pres camins diferents. A França les caixes s’han convertit en un gran banc públic; a Alemanya s’han mantingut com a entitats bàsicament regionals.

A Espanya el 1977 es va autoritzar les caixes a operar com a bancs, si bé amb obligacions d’inversió en deute públic; el 1979 s’amplià el seu àmbit d’actuació a la comunitat autònoma. Les caixes van passar a tenir una doble regulació legal: estatal i autonòmica i la influència dels governs locals i autonòmics esdevingué aclaparadora.

A diferència de la majoria de països, en què es va enfortir l’autonomia i professionalització de les caixes, aquí la corretja política es va tensar. Malgrat la llei de l’estat que regula les caixes atorga una important presència als impositors, la forma d’exercir aquesta representació deixa l’entitat en mans dels polítics. Aquest fet ha estat denunciat públicament per les associacions d’usuaris sense cap resultat.

El control polític és una contradicció amb la llibertat plena que es dóna a les caixes per actuar en el mercat. El coneixement del negoci bancari dels càrrecs polítics és superficial. A més, sobre el paper els polítics han de defensar l’interès general, però en la pràctica la seva percepció no és realista. S’han finançat projectes d’escassa viabilitat impulsats pels governs autonòmics.

Molt prest diversos estudis demostraren que la major influència política es traduïa en un increment del risc assumit per la caixa, així com en una disminució de la seva solvència i rendibilitat. Aquests treballs són fàcilment accessibles per internet i les conclusions molt entenedores. Per tant, els partits polítics i els diferents governs n’han estat conscients i no van fer res fins que va passar el que era inevitable.

Quan el mercat immobiliari es va començar a disparar, unes poques caixes s’hi van abocar com a tigres. Amb la concessió d’hipoteques al 100% i la sobrevaloració dels immobles van aconseguir finançar multitud de compres de sòl i promocions immobiliàries. Aquest fet només s’explica per la politització d’aquestes entitats. L’èxit d’una caixa, era l’èxit dels polítics de la comunitat autònoma. A més, quan creixia augmentaven les retribucions dels membres del consell d’administració, inclosos els polítics, i en obrir noves oficines, es donava feina a treballadors que quedaven agraïts amb els seus polítics. Quan les caixes van necessitar recursos comercialitzaren les preferents enganant a molta gent, que ha quedat arruïnada.

Aquesta expansió era com un castell d’arena. Quan va bufar un bri d’aire dels Estats Units, tot es va ensorrar. Per acabar-ho de rematar, el Govern va decidir fusionar les caixes, amb la qual cosa les pomes dolentes van podrir les bones i algunes entitats que no s’havien excedit tant com altres van acabar compartint el seu destí amb els pitjors de la classe. El resultat va ser la fallida de la majoria i el tancament de l’obra social de les altres, excepte La Caixa i dues petites caixes que no van acceptar el joc de les fusions. A Balears s’ha liquidat l’obra social de Sa Nostra.

Què ha acabat passant amb les caixes en fallida? L’Estat les ha sanejant a costa dels contribuents i les està venent als bancs. Com a Rússia els ciutadans som desposseïts d’unes entitats en favor dels més poderosos. Els polítics d’aquest país tenen la responsabilitat del que ha passat. Uns, per permetre que els seus col·legues controlessin les caixes; altres perquè, un cop dins van actuar com autèntics pirates. Encara no s’ha sentit cap veu que assumeixi la seva responsabilitat.

Alfons Méndez Vidal

El cas Matas. La justícia i l'etica de la política

Desgraciadament, els camins de la Justícia i la Política cada dia estan més a prop. Constantment rebem notícies de polítics afectats per procediments judicials, de manera que els tribunals, inicialment configurats per arbitrar les disputes entre les persones, progressivament guanyen protagonisme per regular els conflictes entre els partits polítics. D’aquesta manera la funció de tots dos es veu erosionada, ja que quan les actuacions dels jutges no agraden a la gent, aquests veuen minvada la seva autoritat; els governants, pel seu costat, quan són investigats pels tribunals perden la seva legitimitat per dirigir els afers públics. Els jutges mediàtics xoquen amb els polítics estrella i aquesta baralla ens omple a tots de confusió.

Al principi, semblava correcte que quan un partit tenia dubtes sobre el comportament d’un adversari polític en l’exercici del poder, portés el cas als tribunals. Tanmateix, l’allau de casos que acaben en mans de la justícia ha fet que massa disputes surtin de l’àmbit de la política per passar al de la justícia. El resultat és que, tant els partits polítics com els ciutadans van dimitint de la seva responsabilitat de valorar el comportament dels polítics segons criteris d’interès públic, ètica i sentit comú i deixen aquesta important tasca als tribunals. Tant és així que és freqüent sentir als governants que són imputats que s’ha de respectar la seva presumpció d’innocència i que només acceptaran el veredicte dels jutges. Curiosament si fa unes dècades els dictadors declaraven que només els podia jutjar la Història, ara els governants només admeten el veredicte de la Justícia. Ambdós obliden que el judici que importa és el que fan els ciutadans dia a dia.

En derivar la seva responsabilitat a l’administració de justícia, els polítics executen una operació de diversió considerable, perquè desvien l’atenció del públic sobre si són imputats o ingressaran en presó, quan el que és rellevant és si estan legitimats per a governar les institucions. A més, els jutges tenen el seu propi llenguatge i la seva lògica que no és coneguda per la gent. Els tribunals investiguen si hi ha infraccions dignes de ser sancionades, i no es preocupen de si una persona és honrada o digna de confiança, que és el que ens preocupa dels dirigents d’un país, una comunitat autònoma o un ajuntament.

Un dels principals errors és el de prendre les sentències i autos judicials només per les seves conclusions, sense tenir en compte els arguments. És com si només miréssim el resultat d’un partit de futbol. És clar que el marcador és important, però també volem veure el partit per saber com ha jugat el nostre equip, si ho ha fet bé o malament, i poder discutir si mereixia guanyar o perdre, o si ha jugat segons el que s’esperava. Totes aquestes consideracions es poden traslladar a les sentències judicials.

Un bon exemple el tenim en el judici de l’expresident Matas pel cas del seu assessor Antoni Alemany. Els seus adversaris van estar molt contents quan l’Audiència de Palma el va condemnar a sis anys de presó i ara ell i els seus partidaris estan relativament satisfets perquè el Tribunal Suprem li ha rebaixat la pena a nou mesos. Tanmateix, són pocs els que s’han adonat que el Suprem no ha tractat sobre els fets provats i només sobre la pena que calia aplicar a les infraccions comeses. El Tribunal, a més, declara textualment que “la consideración ética sobre la reprochabilidad de los actos denunciados no puede determinar la sanción penal del hecho”; els judicis de valor ens corresponen als ciutadans, no als jutges, que només imposen les penes.

En aquest sentit, cal remarcar que l’expresident ha resultat culpable d’utilitzar el seu poder perquè es donés una subvenció al periodista Antoni Alemany, i per aquest fet se li ha confirmat la pena de nou mesos de presó, la prohibició d’exercir cap càrrec públic durant quatre anys, una petita multa i la pèrdua de tots els honors i les distincions concedits pel Govern Balear. És prou evident que açò tot sol constitueix una conducta i un càstig impropis d’una persona que fou dos cops president d’aquesta comunitat autònoma.

D’altra banda ha quedat provat que Matas volia que Alemany li fes els discursos i li preparés les intervencions que havia de pronunciar en l’exercici del seu càrrec. Segons la Llei d’Incompatibilitats aquesta feina no es podia exercir de forma simultània amb cap altre i el periodista va rebutjar aquesta condició, perquè volia continuar amb les seves ocupacions habituals. Llavors, Matas, personalment, va idear que es convoqués un concurs a mida que tot i que tenia per objecte “l’assessorament d’informació, documentació, mitjans de documentació i imatge del Govern de les Illes Balears” realment la seva única finalitat era pagar a Alemany. L’empresa Nimbus Publicidad, SL, guanyà el concurs gràcies a la informació privilegiada que li va proporcionar Matas, a través d’una tercera persona, Miquel Romero, a la qual Matas li féu l’encàrrec, també de forma personal i directa. A canvi, l’empresa que presentava les factures rebia una comissió, sense fer cap feina addicional.

Aquesta fou l’actuació de l’expresident, acreditada de forma irrebatible davant la Justícia. És a partir d’aquests fets que els ciutadans ens hem de qüestionar si el comportament de Matas va ser ètic i si, actuant d’aquesta manera, era digne de confiança. Pot un president fer trampes per evadir les lleis? Pot maniobrar dins de l’administració perquè una empresa guanyi un concurs en detriment d’altres? Es pot consentir que, a causa d’aquestes martingales qualcú es quedi doblers públics només per presentar una sèrie de factures?

Aquest és el nucli de la qüestió i sobre la moral de l’actuació del nostre expresident s’ha sentit parlar massa poc, quan és l’essencial. Al respecte també és rellevant saber els motius pels quals se li ha rebaixat la pena. Tot i que és cert que és una sentència llarga i tècnica, açò no impedeix que al final el resultat depengui d’uns pocs elements. El Tribunal Suprem ha considerat que la conducta de Matas no era il·legal perquè la feina s’havia fet, els discursos s’havien preparat, i el seu objecte tenia un interès públic, l’elaboració de les intervencions del president. Tanmateix, hi ha un vot particular que apunta que aquest no és el quid de la qüestió, sinó que aquesta conducta fou contrària a dret perquè el president va idear un sistema per burlar la Llei d’Incompatibilitats i va fer atorgar fraudulentament un contracte a una empresa esquivant la Llei de contractes, és a dir sense permetre la lliure concurrència d’altres empresaris.

Evidentment, no ens correspon als llecs determinar qui té raó i la majoria del Tribunal s’ha decantat per la primera opció, que rebaixa la pena en cinc anys i mig, però sí és bo saber que la segona interpretació era possible. En tot cas, sí que podem utilitzar els arguments jurídics en el nostre judici moral: ¿bastava amb què Matas tingués un objectiu legítim –que una persona competent li preparés els discursos– o també hem d’exigir que ho faci complint totes les lleis? És la vella pregunta de si en política els fins justifiquen els mitjans.

Particularment, m’he de decantar per no acceptar l’ús de mecanismes il·legals per aconseguir els fins, per molt justificats que estiguin. En cas contrari, estem autoritzant els polítics a incomplir les lleis per aconseguir els seus objectius, cosa que em sembla moralment inadmissible i políticament molt perillosa. Suposa davallar per un pendent que ens pot portar a l’autoritarisme més extrem. És com admetre el dòping en l’esport.

Ara bé, és freqüent que els partits polítics considerin aquests casos segons si els beneficien o els perjudiquen. Davant de fets molt similars defensen els que atenyen els seus correligionaris i condemnen els que afecten els seus adversaris. Açò és el que ha exposat de forma magistral el president Rajoy respecte al cas Bárcenas amb el “fin de la cita”. El perill és que aquest joc polític es traslladi a la societat i que perdonem o condemnem els polítics en funció de les nostres afinitats polítiques. Si, perquè som del PP, Matas no va fer res dolent i Griñán tampoc deu haver fet res, perquè som votant del PSOE, llavors ja no hi ha una única regla moral, sinó que només regeix la moral de la tribu. Els meus no s’equivoquen mai i els altres sempre s’equivoquen. El dia que arribem aquí, si és que no hi hem arribat, la nostra democràcia ja només ho serà de nom, perquè la democràcia només pot existir per regular la convivència entre iguals, iguals perquè tenen un únic codi moral.

Alfons Méndez Vidal

La corrupció desemmascarada: els ERO andalusos i Innova de Reus

Aquests dies són trista actualitat dos afers de corrupció: el cas Bàrcenas i els ERO d’Andalusia. Tanmateix presenten marcades diferències. Tot i que hi ha molts implicats, el primer afecta a dirigents nacionals del PP, és a dir, al cor de la política d’Espanya; en canvi el segon es refereix especialment als governants del PSOE d’una comunitat autònoma, amb una participació limitada en la política nacional. Pel que fa al tipus de delictes, l’afer Bàrcenas és un clàssic afer de finançament il·legal d’un partit polític i es poden trobar paral·lels a altres països, com ara França, Itàlia o Israel. Els temes que el jutge està investigant: recaptació de doblers sense complir els requisits de la Llei de finançament dels partits, ingressos no declarats a Hisenda o incompatibles amb càrrec públic; pagaments a canvi d’adjudicacions públiques i el seu corol·lari de diners negres i comptabilitat B, han estat escrutats en altres països i ocasions. De fet són qüestions gravíssimes en qualsevol democràcia que esperem que no es confirmin, ja que contaminen la convivència i alimenten l’espiral de desconfiança en els polítics per la qual ja fa anys que ens estem esllavissant.

Alaya, la jutgessa dels ERO

El cas dels ERO no afecta al nucli del nostre sistema polític; Sevilla no és Madrid i, malgrat ser també un afer de corrupció, és d’un tipus diferent: la utilització dels diners de l’Estat per afavorir interessos particulars. Els casos de finançament il·legal dels partits, per la seva magnitud no són fàcilment replicables; en canvi, l’abús i la malversació dels fons públics són susceptibles de succeir a molts indrets alhora. Per açò, tot i no assolir els tints dramàtics dels primers, la seva reiteració fa necessari un examen del què està passant.

D’entrada el cas dels ERO andalusos és difícil d’analitzar, perquè la seva extrema politització fa que moltes persones ja tenguin una opinió formada, en un sentit o altre, i aquests prejudicis enterboleixen una anàlisi serena. En canvi, podem prendre un cas similar però menys conegut, el cas Innova, perquè els ensenyaments seran gairebé els mateixos.

L’Ajuntament de Reus va constituir un conjunt d’empreses públiques, que encapçalava Innova i gestionaven la major part del pressupost municipal. Aquest conglomerat ha acumulat un deute de 202 milions d’euros, la qual cosa ha fet que Reus sigui un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya. Les actuacions del jutge afecten Josep Prat, que quan l’escàndol va sortir a la llum era director d’Innova i president de l’Institut Català de la Salut (nomenat per CiU), càrrecs dels quals va haver de dimitir, i també té com imputats a l’exbatle socialista de Reus i els membres dels diversos equips de govern d’ERC, ICV, PP i CiU que durant una dècada han governat la ciutat. Les investigacions es centren en el cobrament de sous il·legals i diverses despeses que van afavorir a empreses privades, però que van ser ruïnoses per a l’Ajuntament.

Josep Prat

El que potser és més sorprenent de tot és que ja el 2010 el síndic de greuges de Catalunya va alertar que Reus era l’Ajuntament més opac de la Comunitat Autònoma. Tots aquests anys els diaris s’han fet ressò de la possible existència d’il·legalitats, però el cas només ha avançat quan un partit minoritari, Candidatures d’Unitat Popular (CUP), presenta una denúncia als tribunals, la qual cosa ha permès de descobrir un regitzell d’irregularitats encara en fase d’instrucció i sobre les quals els jutges dictaran sentència en el seu moment.

Convé destacar que la interventora municipal ja va alertar els anys 2004 i 2005 sobre el fet que la constitució d’aquest hòlding públic, que gestionava des de centres sanitaris a l’urbanisme, passant pel transport públic, fires i mercats, aparcaments, aigua i escoletes, impedia la fiscalització dels comptes. La funcionària va intentar infructuosament abastar informació sobre les activitats de les empreses públiques, fins al punt d’arribar a ser expulsada físicament dels seus locals i va advertir que es podien estar cometent delictes d’usurpació de funcions públiques i obstaculització de l’actuació dels òrgans inspectors, responsabilitat comptable i malversació de fons públics. Al capdavall, els seus informes no van servir de res i les anomalies van anar creixent durant cinc anys, fins que el fracàs d’algunes operacions amb empreses de capital-risc, les notícies de premsa i la denúncia en els tribunals han permès de començar a conèixer la veritat.

En els dos casos es tracta de què els gestors públics han organitzat un entramat legal per sortejar els controls i així poder gastar sense cap limitació. La gravetat d’aquests afers prové del caràcter sistemàtic i organitzat de les seves activitats; no és que en un moment determinat s’hagin malgastat diners públics, és que s’ha establert un sistema per evadir el control. Als ERO també es va adoptar un sistema de pagament de subvencions que impedia totalment la seva fiscalització per la Intervenció.

En aquests processos, la línia de defensa dels polítics responsables sempre sol ser que desconeixien els detalls tècnics i per açò els condemnats solen ser els gerents dels organismes creats per eludir la fiscalització. Sempre afirmen que el seu únic objectiu és servir els interessos públics; a Reus fomentar l’economia local i a Andalusia ajudar les empreses amb dificultats i els seus treballadors. Molts dirigents polítics aconsegueixen que aquests raonaments siguin acceptats pels jutges com eximents o atenuants dels delictes i d’aquesta manera escapen de l’acció de la justícia.

Tanmateix, els tribunals haurien de tenir en compte el fet que els polítics han eliminat els controls administratius de forma conscient i que l’objectiu d’aquest control és precisament evitar que els fons públics es malgastin. Per tant, la creació d’un sistema per eludir la fiscalització de la despesa hauria de ser un agravant, al qual s’afegiria la premeditació. De fet és possible donar una passa més. Els polítics sempre afirmen que no podien saber que els doblers s’anaven a dilapidar, però la realitat ens mostra que sempre que es debilita la fiscalització de la despesa i hi ha molts diners en joc, floreix la corrupció. Són com un gas explosiu i l’oxigen: si els ajuntes, hi ha una explosió. Era previsible que es cometessin irregularitats i açò també hauria de ser tingut en compte pels tribunals. La malversació dels fons públics no ha estat un accident, sinó la conseqüència lògica de l’establiment d’un sistema artificiós per defugir el control del seu ús.

Finalment, cal fer una reflexió de fons. Els instruments emprats per esquivar la fiscalització de la despesa són mesures excepcionals recollides en les lleis. En el cas dels ERO són sistemes extraordinaris de tramitació de subvencions i a Innova, la utilització d’empreses públiques per gestionar fons públics. La legislació actual preveu aquestes figures i és cert que hi ha situacions especials que requereixen mecanismes adients. Tanmateix, aquestes normes extraordinàries, que com s’ha vist són d’una gran potència i, en minorar el control de la gestió del pressupost, suposen un greu risc de corrupció, poden ser utilitzades de forma arbitrària pels governants. No hi ha gaire regles que estableixin quan es poden utilitzar i quan el seu ús està prohibit; moltes vegades els polítics en fan ús apel·lant a “l’agilitat administrativa”, un concepte genèric que els serveix per tapar la seva poca traça en l’organització dels serveis públics, fins al punt que l’excepció acaba essent més freqüent que la norma.

És possible que el Parlament hagi cregut que els polítics sempre utilitzaran aquests procediments especials de forma raonable, però és evident que s’ha errat. L’experiència ens diu que si volem reduir la corrupció cal regular i limitar l’ús dels sistemes que permeten aigualir la fiscalització de la despesa pública, de manera que només en casos excepcionals i justificats se’n pugui fer ús. Si el Congrés no rectifica es farà còmplice de la corrupció, en permetre posar en marxa lliurement sistemes que inciten a l’abús i el malbaratament del patrimoni de tots. L’extensió d’aquests mals fa imprescindible extremar el control de l’ús dels doblers públics.

Alfons Méndez Vidal

Crisi econòmica o crisi política?

En un sopar de Nadal, un company em mostrava el seu pesar pels estralls que estava causant la crisi econòmica en la societat espanyola. Les xifres d’atur, la reducció del consum, els desnonaments i les retallades a l’estat del benestar eren temes que cada dia sortien als titulars dels diaris. Li vaig contestar que totes aquestes qüestions eren dramàtiques, però, d’una manera o altra s’acabarien per solucionar, mentre que la crisi política és el veritable càncer del país i que, a més, entorpeix la recuperació econòmica.

La veritat és que m’hauria agradat d’equivocar-me, però en poc més de dos mesos els escàndols de corrupció, finançament il·legal i, fins i tot, espionatge polític, gairebé han acaparat l’atenció informativa. A l’enquesta del CIS del febrer, els polítics són un problema per al 29,7 % dels enquestats i la corrupció i el frau per al 40,0%; el mes d’abril anterior només ho eren per al 18,1% i el 8,7% dels ciutadans, respectivament.

És cert que a la majoria de les democràcies els polítics i els partits pateixen d’un descrèdit creixent i que crisis polítiques com l’espanyola no han estat estranyes a països com Itàlia o França, però no crec que sigui positiu aplicar-nos el “mal de molts, conhort de tots” i que cal enfrontar-se a la situació amb coratge i determinació.

És indubtable que en les democràcies modernes els polítics han pres un protagonisme enorme. La revolució liberal va posar l’accent en l’individu enfront de l’Estat. Es rebutjava l’autoritarisme de les monarquies absolutes per defensar els ciutadans de l’acció del Govern, gràcies a les lleis. La Declaració dels Drets de l’Home és l’exemple paradigmàtic en posar la societat per damunt dels governants, la qual cosa es resumia amb el lema de què “la sobirania resideix en el poble”. Existia una sana cultura de la sospita davant dels poderosos, als quals es restringia la seva capacitat d’acció, amb tècniques com “l’equilibri de poders”, que preconitzava Montesquieu. En general les actuacions dels polítics estaven sotmeses a una crítica i un control estrictes.

Al segle XX les democràcies es van haver d’enfrontar als reptes que plantejaven els règims autoritaris, feixistes i comunistes, per un costat, i per l’altre, la introducció dels nous drets socials. Com a resposta, es van anar concedint un conjunt de potestats i recursos cada cop majors a l’Estat i als polítics. Els controls i la rendició de comptes no van créixer en la mateixa proporció, especialment als països llatins, ja que els anglosaxons sempre han estat més bel·ligerants en la defensa dels drets individuals. Segurament ha arribat el moment de replantejar-se aquesta situació, ja que el resultat ha estat la reinstauració d’un sistema de poder absolutista, amb benefici dels polítics, i del qual la societat cada cop en treu menys profit.

En tot cas la reacció hauria de ser doble: per un costat limitar el poder dels polítics i sotmetre’ls a un sistema de controls més potent, i per l’altra, els ciutadans hem de reduir les nostres expectatives sobre el que realment pot aconseguir el Govern.

Respecte al primer punt, estan sorgint a tota Europa moviments ciutadans que critiquen els privilegis i la forma de governar dels polítics, batejats a Itàlia com “la casta”. Aquest és el cas del “Moviment 5 Estrelles” de Beppe Grillo. Aquestes prerrogatives actualment estan disperses en multitud de normes, molts cops simples reglaments. Seria positiu recollir-los en una única llei que els redueixi dràsticament. Aquesta llei hauria d’abastar els polítics de l’Estat Central, les Comunitats Autònomes, els Ajuntaments i les empreses públiques. És simptomàtic que s’hagi començat per limitar els sous dels batlles i regidors, mentre es feia ben poc respecte als diputats i senadors. Els sous són només una part de la qüestió, cal restringir les dietes, les pensions i tot tipus d’avantatges. Fa uns dies s’ha fet públic que els restaurants del Parlament i les assemblees autonòmiques tenen preus reduïts, en ocasions per davall del que costa un menjador escolar, un abús al qual s’hauria de posar fi.

No cal insistir gaire sobre el finançament dels partits polítics, on conviuen lleis poc estrictes i manca de transparència amb la insuficiència de mitjans dels encarregats del control, tant el Tribunal de Comptes com els tribunals ordinaris. En ocasions no es tracta d’aprovar més lleis, sinó de dotar de recursos suficients als que les han de fer complir. Espanya és una potència mundial fent lleis i un fracàs estrepitós respecte al seu compliment.

Un altre aspecte on hi ha un llarg camí per recórrer és el de la participació ciutadana, que tot i que està reconeguda en l’article 23 de la Constitució, els polítics menyspreen olímpicament. En aquest país, els nostres governants es creuen que pel fet de guanyar les eleccions tenen un xec en blanc i poden fer el que volen, fins i tot per damunt de les lleis. S’hauria de limitar el poder de batles, presidents de comunitats autònomes i ministres, exigir la convocatòria de consultes populars en certes qüestions i multiplicar el control sobre les decisions dels polítics. D’altra banda, actualment els polítics gestionen moltes àrees i institucions, com ara hospitals, escoles o l’urbanisme municipal, normalment a través de personal de confiança. És necessari canviar el aquest model de l’Administració per un sistema més professional, en què es deixi en mans de tècnics la gestió dels serveis públics; es tracta de professionalitzar l’Administració i desprofessionalitzar la política.

Però, al costat d’aquestes i altres actuacions per acotar la capacitat d’acció dels governants, és necessari que la societat faci una passa endavant. Els polítics no poden resoldre tots els problemes. La seva actuació quasi sempre està centrada en el curt termini i en les aparences. El sentit comú i la pràctica diària ens diu que hem d’anar més enllà del que és obvi per captar l’essència de les coses, un ensenyament que els filòsofs coneixen des de la Grècia clàssica. En canvi, ja a Roma es deia que ”la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”. Avui en dia, la façana, el titular, han pres el protagonisme i no interessa el contingut. Per açò reptes centrals de la nostra societat com l’ensenyament, l’atur, el creixement econòmic o la recerca, no reben de l’Estat la resposta adient, sinó només ocurrències per cobrir l’expedient.

Darrerament també han reaparegut les crítiques de què els polítics tenen més interès en acontentar els seus partidaris i petits grups de pressió molt poderosos, que a servir l’interès general. Aquesta acusació té les seves arrels en autors com Hume, Rousseau i el pensament liberal (Madison, Washington). És cert que s’hauria de posar algun límit a l’actuació partidista del Govern, però com a contrapartida els votants han de deixar de donar suport a totes les accions dels seus polítics i criticar-los quan s’equivoquen.

Un dels territoris on els polítics han ampliat de forma abusiva i il·lusòria el seu camp d’actuació és l’economia. Molts ciutadans creuen que els polítics tenen capacitat per fer i desfer en les qüestions econòmiques. Quan arriba una crisi econòmica es culpa al Govern i es creu als polítics de l’oposició que defensen que ells resoldran ràpidament tots els problemes. Tanmateix, tot açò no és més que una quimera. Una depressió econòmica és una malaltia, que pot tenir diferents causes i cadascuna té el seu remei. Per açò tots els polítics acaben reaccionant davant la crisi de forma semblant; no és que tots siguin iguals, sinó que hi ha poques alternatives. La credulitat dels ciutadans ve bé als polítics que se n’aprofiten per augmentar la seva influència.

Els escàndols que afecten a la classe política han destapat el fracàs de la democràcia absolutista que fins ara han practicat. És necessari canviar les regles del joc, limitar el poder dels governants i ampliar els controls. Però perquè els ciutadans recuperin el control, hem de deixar d’atribuir poders extraordinaris als polítics; no són superherois, sinó funcionaris a sou del contribuent.

Alfons Méndez Vidal

La corrupció pública, fruit de la manca de control ?

Quis custodiet ipsos custodes?

Ja s’ha esdevingut massa freqüent trobar notícies sobre afers de corrupció en els mitjans de comunicació. Sempre s’havien produït, però en els darrers mesos el flux ha estat constant, tant a la nostra comunitat autònoma com a altres. Alguns casos afecten als ajuntaments, d’altres a les comunitats autònomes i a fundacions públiques; l’administració central també tingué els seus casos en un passat no gaire llunyà. N’hi ha tants que deix a cadascun dels lectors que posi els seus exemples favorits.

Davant d’aquesta situació tan lamentable el que ens hauríem de plantejar és si més enllà del “qui” hi ha un “com”, si per sobre dels noms hi ha elements que expliquin com és possible que hagi esdevingut relativament freqüent la utilització del poder públic per a aconseguir un lucre personal o partidista. En aquest sentit, una sortida en fals de totes aquestes crisis és la dels processos judicials i polítics: evidentment la justícia depurarà amb el temps les responsabilitats individuals que s’aconsegueixin demostrar en cada cas (sempre que no hi hagi casos que hagin prescrit) i els polítics expulsaran fora de les seves files (i fora de les administracions) als caps visibles de les “trames”. Però la pregunta que sempre queda en el aire és la de com és possible que açò passi, perquè de cada cop és més clar que, tot i que estem davant de conductes excepcionals, la seva reiteració denota que alguna cosa hi ha en el “sistema” que ha facilitat o, fins i tot, incitat a la comissió d’aquests abusos.

Abans de continuar pens que és bo de reiterar la meva convicció que es tracta de casos fora de la normalitat. No tots els polítics són corruptes i no tots els empresaris són corruptors; és més, la immensa majoria dels polítics ho fan amb plena dedicació i amb ànim de servei a la comunitat i la pràctica totalitat dels empresaris que tracten amb l’administració intenten aconseguir fins lícits a través de mitjans legals. Personalment no conec ni he sentit mai ni el més mínim rumor sobre corrupció; crec que la majoria dels ciutadans d’aquest país estan en la mateixa situació, aquesta és la prova del nou de què la corrupció és una anomalia i no una norma. Pretendre el contrari és un catastrofisme que impedeix el debat, perquè evita la pesada tasca de fer més prim el cedàs per poder separar el gra de la palla.

Dit açò, vull avançar que al meu parer l’arrel de la important extensió que ha assolit la corrupció en aquest país prové de la manca de control. És cert que hi ha controls, però a la pràctica el control és molt menor del que predica la norma i en massa ocasions s’efectua sobre matèries menors i deixa matèries molt sensibles amb una vigilància molt minsa. Com a punt de comparació, convé apuntar que a la democràcia clàssica grega els polítics patien un doble control: primer exercien el seu càrrec de forma temporal i normalment limitats a mandats anuals; en un any es pot abusar poc de l’Estat. Però a més es sotmetien a un segon control directe: quan finalitzaven en el seu càrrec havien de ser sotmesos a un judici popular davant l’assemblea on sortien a relluir totes les seves actuacions financeres, que eren fàcilment fiscalitzables, perquè es reduïen a un any. Aquestes són les proves que va haver de suportar Pericles i sortí amb el cap alt davant la història. Un punt de referència més actual: en els cursos de formació, els que hi assisteixen han d’aportar el seu document d’identitat i un inspector vigila diversos cops que l’assistència que consta en el full on signen coincideixi amb la realitat; és un control físic i directe. Evidentment, no hi ha gairebé cap actuació de les administracions públiques que estigui sotmesa a una vigilància d’aquesta mena.

És cert que l’administració dels fons públics està sotmesa a diversos controls. De fet, n’hi ha dos: en primer lloc una categoria de funcionaris (els interventors) tenen atribuït el control intern de tots els actes amb contingut econòmic que es realitzin a mesura que es van produint; més tard hi ha un segon control per òrgans externs: el Tribunal de Comptes i els equivalents que han creat les comunitats autònomes. Considerant que la seva missió no és la de controlar la totalitat de l’actuació de les administracions, sinó només determinades parcel·les, és patent que en aquestes s’observa una major disciplina que en la resta. Tanmateix resulta decebedor constatar que ni l’existència dels primer ni la multiplicació dels segons ha servit per reduir els casos de corrupció. Les causes són senzilles d’entendre: en el cas de la Intervenció ha existit una tendència a eliminar o minorar aquest control, així s’observa com hi ha municipis que tenien l’obligació de tenir places d’intervenció que no les han creat o no les han cobert; potser més greu resulta la creació de les places “de lliure designació”, que desvirtuen el sistema de control, ja que permeten als polítics triar quines seran les persones que els controlaran: seria el mateix que els encausats en un judici poguessin triar el jutge. D’altra banda, a la Intervenció li correspon exercir també un control financer, mitjançant la realització d’auditories anuals. La manca de desenvolupament d’aquest precepte (especificant els ens obligats de realitzar-la, els mecanismes per posar-la en pràctica i els òrgans que l’han d’aprovar) ha fet que aquesta actuació, que seria de gran ajuda pel control de l’activitat econòmica de l’Administració, quedi en el calaix dels bons propòsits.

Pel que fa als tribunals i sindicatures de comptes, el problema rau en què els seus informes, que tarden anys en arribar, s’han centrat més en els aspectes formals que en els aspectes materials i, a més, en diverses ocasions no s’ha fet cas dels seus advertiments, com s’ha pogut comprovar en alguns casos recents de corrupció, sobre els quals aquests organismes ja havien apuntat l’existència d’irregularitats. En aquest cas tenim a uns organismes que realitzen una tasca de control que esdevé poc fructífera perquè no estan ben enfocada ni hi ha mecanismes efectius per perseguir les conductes que es denuncien. Introduir l’obligació d’investigar les deficiències i irregularitats detectades faria molt més útil l’actuació d’aquests òrgans.

Val a dir que respecte al control del pressupost públic patim una situació paradoxal: els parlaments i els plens dels ajuntaments han d’aprovar anualment els pressuposts, fet al qual es dóna una gran rellevància i que ocupa tota l’atenció dels polítics, els mitjans de comunicació i els pocs ciutadans que segueixen aquestes qüestions; al cap d’un any la liquidació del pressupost, on es compendien les despeses i els ingressos realment obtinguts i la realitat de l’actuació econòmica de l’entitat, és aprovada sense més tràmit pel govern o el batle. És a dir que es presta la màxima atenció a les promeses i cap al seu acompliment. Una modificació legal que obligués a què els parlaments i els plens aprovessin la liquidació anual dels comptes introduiria una dinàmica de control de l’actuació econòmica que ajudaria en molt a prevenir i depurar conductes desviades en aquest camp.

Una pràctica que de cada cop s’està estenent més en l’administració pública és la intervenció cada dia més intensa dels polítics en la gestió directa dels afers públics. El fet de què els polítics, bé directament, bé a través de la molt versàtil figura del “personal de confiança” hagin passat de l’àmbit que els és més propi, és a dir la presa de decisions i l’organització i planificació dels serveis i els recursos públics, per involucrar-se en la posta en marxa i en el funcionament diari de l’administració, dificulta el control, ja que exposa als polítics de forma directa al control dels seus actes i els fa confondre el que és un control de legalitat de la gestió del control d’oportunitat de les seves decisions que realitza l’oposició.

En els casos anteriors ha anat emergint una qüestió que no se li escapa a molts ciutadans: l’administració vigila que els ciutadans compleixin amb les seves obligacions, però no hi ha gaire mecanismes de control sobre el compliment de les obligacions imposades a l’administració. Qui controla al controlador? Realment en molts casos hi ha organismes de vigilància i tutela de l’administració, per exemple en l’administració local aquesta és efectuada per les administracions central i autonòmica, segons els casos; també cal destacar l’actuació del defensor del poble. Tanmateix el control de l’administració té mala fama. Si ens cenyim als ajuntaments, històricament fou utilitzat tant com un control d’oportunitat com de legalitat, per la qual cosa es va desprestigiar; en l’actualitat s’ha produït una desviació més subtil: el control s’exerceix, però amb una intensitat variable en funció de les diferents matèries i de la voluntat més o menys intervencionista del govern de torn. Un simple exemple: les administracions locals tenen l’obligació d’aprovar anualment l’inventari, un instrument del màxim interès per al control del patrimoni municipal, però si no ho fan no reben cap requeriment al respecte; el resultat és que acaba essent una qüestió de bona voluntat. Fets com aquests evidencien que un control que és de legalitat no pot ser atribuït a uns òrgans, els delegats del govern, que tenen una naturalesa política. Caldria la creació d’agències independents de control de totes les administracions públiques del país (central, autonòmica, local i institucional), que fossin les encarregades de portar aquest control des d’un punt de vista purament tècnic, així tindríem a un veritable vigilant de les administracions. Aquestes agències haurien de disposar de mesures administratives i sancionadores per fer complir els seus requeriments, com ho tenen altres agències com la de la defensa de la competència, la del mercat de valors o la de l’energia.

És possible que les qüestions anteriors no reflecteixen més que algunes manies personals del que escriu aquestes línies, ja que en la pràctica, els casos de corrupció s’han donat en dos àmbit que encara no hem tractat: la contractació pública i l’urbanisme. Pel que fa a la primera, en moltes ocasions sembla que la normativa de contractes públics està més enfocada a permetre a l’administració realitzar la seva despesa amb agilitat i al respecte formal de les regles de la lliure competència que al control, tendència que s’ha accentuat amb l’aprovació de la darrera llei de contractes del sector públic el 2007. En efecte, s’han augmentat de forma radical els contractes que l’administració pot adjudicar de forma lliure, “a dit”, que, en el cas de les obres, han passat de 30.050 a 58.000 euros, o opaca, sense publicitat, que també per les obres han augmentat de 60.101 a 120.000 euros; el major ús d’aquestes figures té el perill de facilitar l’amiguisme i el clientelisme. Aquesta ampliació del marge d’actuació dels òrgans de contractació fa témer que, si amb uns límits molt més baixos s’han produït multitud de conductes irregulars i de contractacions d’eficàcia discutible, és possible que d’ara en endavant l’abast d’aquests pràctiques s’ampliï: el pitjor està encara per arribar. Pel que fa als contractes amb publicitat, tot i que a la nova llei s’han donat passes positives, encara manquen unes regles clares en relació als concursos, que actualment es poden dissenyar de forma totalment lliure pels polítics, sense cap restricció. Seria fàcil regular els criteris d’adjudicació en els contractes més habituals de l’administració, eliminant el gran marge d’actuació que actualment existeix, la qual cosa minoraria el risc de contractacions “dirigides”. Restriccions similars s’haurien d’imposar sobre la composició de les meses de contractació i dels tècnics que informen els aspectes més materials dels contractes. El darrer aspecte a regular seria el del fraccionament dels contractes on contrasta la solemnitat de les declaracions legals amb la migradesa dels instruments per evitar una pràctica que no és precisament fàcil de detectar.

Pel que fa a l’activitat urbanística val a dir que sembla com si la regulació actual hagi seguit la consigna leninista de “tot el poder per als sòviets”, perquè la concentració de potestats en els ajuntaments és aclapadora. Fixem-nos que són els que elaboren i modifiquen els plans municipals, els desenvolupen i els executen i a més executen la disciplina urbanística; decideixen on es pot construir, qui pot construir, autoritzen la urbanització dels terrenys, donen les llicències d’obres i controlen que les obres s’executin segons l’autoritzat. És cert que les comunitats autònomes (a Menorca el Consell Insular) són les que aproven els plans generals i les seves modificacions, però la seva vigilància és distant i afecta més a qüestions materials que a possibles conflictes d’interessos. A més de tota aquesta concentració de potestats, els ingressos de l’activitat urbanística reverteixen totalment als ajuntaments per diverses vies: reben els aprofitaments urbanístics obligatoris (10% dels nous solars, a més dels equipaments públics), els ingressos per llicències d’obres i urbanístiques, un impost de construccions, un impost sobre les plusvàlues i un impost sobre totes les propietats construïdes (IBI). És evident que s’ha donat als ajuntaments uns forts incentius per a què es construeixi molt, la qual cosa podria fer descurar que s’urbanitzi bé i que es controli el que es construeix. Em sembla que seria bàsic per reduir la corrupció en l’àmbit immobiliari la separació de funcions: la mateixa administració no pot planificar el creixement urbà, executar el creixement, controlar aquest creixement i quedar-se amb tots els ingressos que aquest genera. La planificació urbanística i la disciplina urbanística haurien d’estar en mans de les Diputacions provincials i les comunitats autònomes; la modificació dels plans, que actualment, des del punt de vista material és gairebé lliure hauria d’estar severament limitada. Una altra possibilitat a considerar seria la de què els ingressos per aprofitaments urbanístics fossin gestionats per la comunitat autònoma i distribuïts en funció de les necessitats de despesa. En summa: disgregant les competències urbanístiques es facilitaria el control i es dificultarien les pràctiques perverses.

Una altra via d’aigua que té l’urbanisme està en el control intern que actualment es fa. Hi ha un contrast molt fort entre el sistema de controls de l’activitat econòmica municipal i el control intern urbanístic, on no està sistematitzat i ni tan sols està regulat qui l’ha de fer. En aquest sentit la creació d’un cos de tècnics a l’estil de la intervenció, per fer les funcions d’informe i d’inspecció és imprescindible. Actualment cada ajuntament ho fa a la seva manera, n’hi ha que utilitzen funcionaris, altres personal laboral, sense faltar càrrecs de confiança i assessors externs; tampoc hi ha uniformitat quant a les titulacions exigides. Una qüestió tan important hauria d’estar totalment regulada i uniformitzada en tot l’estat. Finalment l’establiment d’un informe anual urbanístic a l’estil del Compte General, on es resumissin totes les actuacions efectuades en aquest camp seria d’una inestimable ajut en el control urbanístic i el dotaria d’una transparència que actualment en ocasions manca en la pràctica.

En conclusió es pot dir que tot i que no falten lleis que estipulin quina és l’actuació correcta de tots els agents públics, sí que es troben a mancar mecanismes de control per verificar que les obligacions imposades als servidors públics es compleixen de forma efectiva. De fet quasi ens hauria de sorprendre que la immensa majoria dels polítics i funcionaris d’aquest país compleixin amb els que estipulen les lleis, ja que ho fan malgrat que en moltes ocasions els seria molt fàcil incomplir amb les seves obligacions. És  l’honradesa i el respecte a la llei el que fa que les normes en aquest país es respectin de forma molt satisfactòria, malgrat la manca de control efectius sobre les seves actuacions. Atesa la deriva de la societat, amb una pèrdua constant dels valors que acabam d’esmentar es fa urgent la introducció dels esmentats controls, ja que sinó en pocs anys acabarem enyorant la integritat, l’esperit de treball i la dedicació dels actuals servidors públics. En aquest sentit la reacció dels partits polítics i dels mitjans de comunicació ha estat d’una pobresa esclatant, ja que han estat molt més atents en quins caps s’havien de tallar que en quines modificacions s’havien d’introduir en l’ordenament jurídic per evitar que aquestes conductes superin un llindar socialment acceptable.

Alfons Méndez Vidal