Joan Hernández Mora: el turisme, la història i Josep Pla

Hernández Mora, a la seva conferència del 1959, remarca que els turistes d’abans, escassos i intel·lectuals, han estat substituïts pel turisme actual, “massiu i gregari”, constituït per gent poc preparada, aliena a l’estudi i que només desitja gaudir de la vida, fruir de les nostres platges, del nostre sol i el nostre clima. Per aquest motiu, la història ofereix un interès molt limitat per a la majoria de visitants, que no estan preparats per entendre-la.

­­­­­­­­­­­­­­­­­­

Joan Hernández Mora

Açò obliga al guia turístic a conèixer bé el seu ofici i dosificar els temes que cada grup pot assimilar. Així mateix, no es pot oblidar que tot país no és només el seu present, sinó també el seu passat, fins al punt de poder-se afirmar que Menorca és Història. Com que la història dels menorquins no pot atreure els turistes estrangers no especialitzats, és essencial que els visitants puguin veure la història que queda en el present, és a dir no la història interna, insignificant cadena de minúcies domèstiques, sinó la història externa, que ens lliga als grans fets de la Història Universal.

Per al turista, la història de Menorca no pot ser mai un tema d’estudi, sinó una història per veure, per ser vista. Hernández propugna que s’ofereixi als visitants una història espectacular de l’illa, una història que els entri pels ulls, per a la qual cosa és molt útil l’Arqueologia, així com certs elements immaterials, com l’idioma o alguns costums, que també es veuen a simple vista. En aquest sentit, les dues èpoques més vistoses de la nostra història són la cultura talaiòtica de l’Edat del Bronze i el segle XVIII, sense descartar tampoc els temps paleocristians –segles IV i V–, il·lustrats per les basíliques que s’havien descobert aquells anys. Per aquest motiu, alliçona els guies perquè coneguin de primera mà tots els poblats i restes talaiòtics, així com els llibres i estudis més importants de la seva extensa bibliografia.

Especial atenció li mereix el segle XVIII, que considera “essencialment turístic”, un període que es veu i es viu amb plenitud de visió i amb plenitud de vida per la quantitat, volum i significació dels records que ens queden: dos pobles (es Castell i Sant Lluís) i les ruïnes del castell de Sant Felip, imponent monument d’arqueologia militar, una zona important de la ciutat de Maó, nombrosos edificis de l’antic Arsenal, reconeixibles sota la forma moderna de l’Estació Naval, vies de comunicació, làpides, mapes, gravats, pintures i altres vestigis de caire material i espiritual, els quals permeten d’efectuar una perfecta immersió en l’època més agitada i transcendent del passat menorquí. Del segle XIX només perdura l’orgue de l’església de Sant Maria de Maó, la visita i audició del qual ha estat considerada d’obligació per a nacionals i estrangers durant una centúria i mitja.

Finalment, no deixa de remarcar que els estrangers cerquen allà on van les petjades de la seva nació i, en aquest respecte, anglesos i francesos poden quedar plenament satisfets de Menorca. Els primers reviuran les glòries de l’Imperi Britànic, que confereixen al seu viatge un alt valor sentimental, augmentat pels abundants mobles originals d’estil anglès de l’època; els segons no seran indiferents al relat dels fets d’armes del seu país i al poble de Sant Lluís. Pel que fa a la resta, els italians apreciaran el Teatre Principal de Maó, ja que al seu llarg segle consagrat a l’òpera hi veuran una projecció cultural de la seva pàtria. Els grecs han de ser il·lustrats en relació a la presència d’una colònia de compatriotes al segle XVIII, de la qual es conserva el seu temple a l’església de la Concepció de Maó, i els turistes del món àrab podran anar d’excursió a la muntanya de Santa Àgueda, sentir certes llegendes del nostre folklore i algunes particularitats de la nostra toponímia.

No seria la darrera oportunitat en què Hernández Mora escriuria al voltant del turisme. El 1964, un text seu antecedia el llibre de fotografies Menorca L’illa desconeguda, de Jacques Leonard, editat en castellà i català. En aquest, assenyala que Menorca, com a realitat geofísica, i no els seus habitants, és l’únic protagonista permanent del drama de la història. També remarca amb insistència que els menorquins són els descendents de la bona gent catalana, part integrant de la comunitat catalana, considerada aquesta en el seu vast conjunt i integrant de l’àrea lingüística del català, que engloba les altres illes baleàriques i el país valencià.

Per finalitzar, passa revista als articles que es fan a l’illa: formatge, calçat i bijuteria, així com la sobrassada, que és un dels millors productes típics que es poden oferir al visitant perquè tasti el “sabor de Menorca”. Tot plegat li dona peu a concloure indicant que aquestes mostres d’activitat i de geni creador donen la mesura de l’esforç dramàtic que el poble menorquí ha de desenvolupar constantment per poder subsistir i perdurar sobre la superfície limitadíssima d’aquesta roqueta.

El darrer escrit de Joan Hernández que es relaciona amb el turisme és el pròleg que va dedicar a l’edició que va fer l’editorial Nura el 1979 de la part relativa a Menorca de la guia de les Illes Balears de Josep Pla del 1948. En aquesta, l’autor es concentra en la figura de Josep Pla i els seus vincles amb Menorca.

Des del principi, Hernández Mora testimonieja la seva profunda consideració per l’escriptor empordanès, creador d’un “immens panorama literari, ple d’un extraordinàriament variat i sucós contingut”, que, al seu parer, reclama que sigui objecte d’investigacions i estudis, del tipus de tesis doctorals, que es veuran afavorides per la publicació de les seves obres completes. Joan Hernández fa un esbós de la presència de Menorca i els menorquins a l’obra de Josep Pla i detalla amb precisió d’erudit les repetides vegades que hi apareix en diversos volums. De forma paral·lela, fa referència a la mitja dotzena de vegades que Pla vingué a l’illa.

La seva curiositat per Menorca venia d’antic, i hi tenien força pes els aspectes gastronòmic i l’intel·lectual. En aquesta simpatia hi ajudava la semblança entre la terra empordanesa i la nostra illa, semblança que abastava el paisatge, la costa i la manera de parlar. Pla vingué per primera vegada quan tenia poc més de vint anys –el 1920– i va descobrir el formatge de Maó, que diu que és una cosa molt agradable i, de bon tros, el primer del nostre país. La intel·lectualitat d’aquella època la sintetitzava en tres personalitats: el metge folklorista Francesc Camps i Mercadal, l’historiador Francesc Hernández Sanz i el lluitador en el camp de les idees àcrates Joan Mir i Mir. Pla va deixar escrit que fou la lectura de la Història de Menorca de Francesc Hernández, el pare de Joan, el que “excità la pròpia curiositat envers les coses de la nostra terra” i que el llibre era una meravella d’interès i claredat. L’autor en persona “l’havia rebut, acompanyat i orientat, portant-lo a l’Ateneu de Maó i posant-lo en camí de conèixer l’Illa.”

Sobre el viatge que realitzà per redactar la guia del 1948, les pàgines de la qual estava prologant, Hernández Mora fa notar que va fer de cicerone de Pla i que aquest hi va esmerçar la més intensa dedicació: “va venir el mes de març i no va parar ni un minut”. Així mateix, glossa una carta que li adreçà el 12 de juliol d’aquell any –i que reprodueix íntegrament– en la qual l’empordanès li agraeix la correcció que havia fet de la part menorquina l’expresident de l’Ateneu de Maó, Josep Cotrina, qui, després d’apuntar unes breus correccions, havia aprovat el text sense reserves. En aquesta lletra, Pla posa de relleu que, sense la col·laboració de Joan Hernández i el seu pare, la guia no hauria pogut veure la llum. Hernández, al seu torn, expressa el seu reconeixement per Josep Pla, i li dedica una cordial i afectuosa salutació.

El salze cec i la dona adormida. La bellesa trista de Haruki Murakami

Murakami és un autor que enganxa. Basta llegir el començament d’un dels seus contes per saber perquè: “En el periódico que compré en el puerto había un artículo sobre una anciana devorada por sus tres gatos”. L’inici arravatador de Los gatos antropófagos ens mostra el nervi narratiu del japonès que, si una cosa té, és el do d’explicar una història, introduir al lector i no deixar-lo fins que arriba al final. En un dels seus contes, precisament parla d’un personatge que no sap narrar.

Haruki Marukami, que enguany ha complert setanta anys, és conegut sobretot per la seva vessant com a novel·lista. Tanmateix, tal i com explica ell mateix en el pròleg de l’obra que comentam, combina aquesta faceta amb la dels relats. De fet, en aquest llibre demostra la mestria d’un autor de primera fila: alguns dels contes són veritablement genials. En realitat es tracta d’una col·lecció d’històries publicades al Japó al llarg de vint-i-cinc anys, des de 1979-1983 fins al 2005. D’aquesta darrera data són cinc textos editats al seu país sota el nom de Contes estranys de Tokio. La diversitat del contingut fa que el resultat sigui a estones desigual. Açò no obstant, després d’algun relat anodí sempre acabam recuperant històries enlluernadores que assoleixen un elevadíssim grau d’excel·lència.

Però, ¿què té Murakami que fa que per als lectors sigui com una obsessió, que no puguis deixar ni de llegir-lo ni de pensar en les seves històries? És difícil de saber-ho i possiblement, cadascú hi troba coses diferents. Per a mi, un dels trets més remarcables és l’atenció que presta a l’ésser humà, a les dificultats de l’existència, a la nostra identitat com a persones. Un personatge del conte La tragedia de la mina de carbón de Nueva York explica que, quan de nit pensa que es va a deprimir, renta tots els plats i fa neteja general. Després de dormir ni se’n recorda del que estava pensant. No totes les històries tenen aquest valor terapèutic, encara que sobre moltes hi sobrevola la inquietat sobre el nostre estat d’ànim. A La tía pobre, els protagonistes estan d’acord en què “Vivir es muy duro”. A vegades algú s’oblida del seu nom, una forma de referir-se a la qüestió de la identitat, què ens fa ser com som, i a la por de perdre’ns en la confusió del món.

El tema d’un bon gruix dels contes són les relacions sentimentals. Murakami va explorant les arestes i benediccions que amaren els lligams entre homes i dones, habitualment joves, de vint a trenta anys. Hi trobem els amors fugaços i intranscendents dels primers anys –Sauce ciego, mujer dormida, el text que dona nom al recull–, l’enamorament més estrany que un es pugui imaginar –L’home de gel–, i, en especial, amors impossibles –El folklore de nuestra generación, la luciérnaga, La piedra con forma de riñón,…

Convinguem que la nota predominant dels contes de Murakami és la tristesa. L’autor n’és conscient i algun dels seus personatges ens avisa que el que segueix és una història trista. El protagonista d’un relat es troba “Como una sandía que se hubiera caído al fondo de un pozo”, una d’aquestes frases que defineixen tota una narrativa. Els éssers de l’univers Murakami tenen grans dificultats per expressar els seus sentiments. Poden viure junts, tenir relacions sexuals, però cadascú o, almenys un d’ells, viu en una dimensió diferent que impedeix una autèntica comunicació. La consciència de la impossibilitat d’una entesa acaba menant les relacions a un carreró sense sortida i dota les aventures d’un to melangiós, i de manera especial els finals. Tanmateix, en una història el protagonista troba: “alguien con quien podamos comunicarnos a la perfección. Es casi un milagro, o una suerte inesperada, hallar a esa persona”...tot i que conclou que aquell vincle “no tiene nada que ver con el amor”, encara que no hi renunciarà per res del món.

En alguna ocasió la història s’atura en un moment determinat i no arriba a cap final definit. Aquesta manca de contundència és una delicadesa que contribueix a remarcar la subtilesa de la narració, que se’ns presenta dibuixada amb pinzellades delicades, com una aquarel·la oriental. L’autor mateix no renuncia a aquesta imatge: “Tres o cuatro nubecillas blancas flotaban a lo lejos como unos exquisitos signos de puntuación puestos con cuidado.”

No sempre és així. Potser perquè estem davant d’un replec de contes de diverses procedències, també hi trobam alguns dels finals més memorables de la contística universal –impossible no recordar la manera com acaba La tragèdia de la mina..., un dels millors relats–. Una de les característiques de Murakami és el risc que corre a l’hora de concloure una narració, a la qual cosa hi contribueix el fet que en molts casos es tracti de finals oberts que requereixen de la implicació del lector. Enlloc de donar-li un acabament clàssic, en la línia del que ha estat la història, li imprimeix un darrer gir que apunta cap a una altra banda. Sempre deixa el lector sorprès i, quan dona en el clau, ens deixa meravellats.

A Murakami li agraden els zoològics –el primer conte comença en un–, i per extensió, els animals. És coneguda la seva tirada pels moixos, que donen títol a l’inoblidable Los gatos antropófagos, on els felins hi són presents en dos episodis: un, amb el qual arranca el relat, s’esdevé en el moment de la narració, i l’altre té a veure amb la infantesa del protagonista. En un altre conte, un moix és exposat en un zoològic. Murakami ens explica a la introducció la simbologia dels corbs a Conitos. També hi ha cangurs i, a la darrera història, El mono de Shinagawa, l’animal té un paper important en la trama. Les abelles i les mosques són altres dels habitants d’aquest particular bestiari. Tots ells contribueix a crear el clima i a subratllar els temes de què ens vol parlar l’autor.

En tot cas, convé tenir en compte que el llenguatge de Murakami és fonamentalment simbòlic i els animals de què acabem de parlar no en són una excepció. Així mateix, les narracions estan acompanyades de visions i anècdotes, que són al·legories o metàfores del que ens està explicant. En dues històries el protagonista es queda sense rellotge, el que contribueix a reforçar la sensació de desorientació. En una altra, investiga la desaparició d’una persona de ca seva. En algunes narracions una part de les peripècies transcorren a una nit de lluna plena, que projecta una llum espectral. L’autor no defuig la tècnica de la personificació, com a la inoblidable La tía pobre, on aquesta peculiar parenta es converteix en una metàfora de l’escriptura. En el darrer relat, una mona adopta un aspecte simbòlic i queda per al lector desentranyar-ne el significat. A través d’aquestes figures, el narrador obre una escletxa en la realitat i ens mostra com pot estar imbricada amb l’estrany i l’extraordinari.

D’entre els elements amb què Murakami atapeeix els seus contes hi trobam articles de la societat de consum, en especial begudes, com la Coca Cola, diverses marques de whisky, i també de tabac, la qual cosa li ha valgut la denominació enganadora d’autor pop, enganadora perquè, com veiem, el to de les seves històries està prou allunyat de l’optimisme intranscendent d’aquest corrent. Un altre element a destacar és la música, en ocasions clàssica –Mozart, Strauss, Verdi, Poulenc–, però de forma més marcada el jazz i, en particular, els pianistes blancs dels anys cinquanta i seixanta. El narrador confessa la seva afició i es declara col·leccionista d’aquests discos. Algunes històries són protagonitzades o compten amb l’aparició de músics de jazz i l’autor no s’està d’oferir-nos llistes dels seus músics preferits, la qual cosa fa pensar en Rayuela de Cortázar, un altre gran contista.

No debades, Murakami està impregnat de literatura i referències literàries. Hi podem trobar relats amb el sentit oníric del que és meravellós propi de Cortázar, altres amb la vena gòtica de Poe i alguna història de tall psicològic de l’estil de Henry James, amb picades d’ull com un personatge en cadira de rodes (com a La vida privada o Els papers d’Aspern).

Per finalitzar, cal deixar constància del profund sentit de la bellesa narrativa del japonès. Els contes més reeixits, a més d’oferir una història intrigant i uns personatges peculiars, són molt ben construïts. És freqüent que tenguin tres parts, una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que és trencada per un inici in media res, amb els seus corresponents flashbacks. En algun relat, cada part es divideix en tres. En altres històries, Murakami comença situant l’acció a ple dia i l’acaba de nit tancada, o transcorre des de l’inici de l’estiu al final de la tardor. Tots aquest elements contribueixen a dotar els contes d’una harmonia, un equilibri i una plenitud complets.

Per descabdellar les narracions de Murakami caldrien moltes planes, molts llibres, però serà suficient dir que aquest aplec inclou històries genials que perduraran indefinidament en la imaginació del lector.

Presos polítics: el mal ja està fet

Una de les senyes d’identitat del sobiranisme català és la reivindicació de la llibertat dels presos polítics. El caràcter polític dels empresonats per la seva actuació durant la temptativa secessionista del mes d’octubre del 2017 ha rebut el suport d’un ample espectre de personalitats, entre els quals es troben artistes com Santiago Sierra, qui li dedicà la instal·lació “presos polítics a Espanya”, que inclou també anarquistes, partidaris d’ETA i activistes de diferent signe. Els independentistes intenten que els organismes internacionals i els parlaments de diversos països facin seva aquesta idea per així legitimar-se.

Presos políticos en España. Santiago Sierra

Vagi per endavant que tenc la convicció que totes persones que són en presó preventiva pels fets del procés haurien d’estar en llibertat. Si, al principi, tal vegada hi havia arguments per sotmetre’ls a la màxima pena que admet el dret espanyol –la privació de llibertat– el pas del temps ha esvaït qualsevol raó per mantenir-los-hi. La convocatòria de les eleccions generals, europees i locals ha provocat una col·lisió amb el seu dret al sufragi passiu i l’exercici de la seva activitat política, un dret constitucional que no ha quedat protegit de forma suficient. L’exculpació de l’expresident del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, després d’haver complert 643 dies en presó preventiva, hauria d’haver fet reflexionar al tribunal sobre els riscos de mantenir en una situació excepcional a ciutadans que estan emparats per la presumpció d’innocència fins el moment que es dicti sentència ferma.

Reclamar la llibertat dels polítics catalans no significa admetre que el seu empresonament tengui un caràcter polític. Segons la unitat d’intel·ligència de The Economist, Espanya forma part dels vint països amb democràcia completa del món, i s’hi manté en altres classificacions. Em sembla inconcebible que en un règim plenament democràtic, és a dir on es reconeixen els drets fonaments i les llibertats públiques, es pugui considerar presos de consciència individus jutjats per tribunals que els atorguen totes les garanties jurídiques. Només en estats amb democràcies febles o que freguen l’autoritarisme hi ha persones que són a la presó per les seves idees; a la resta el que compten són els fets.

I tanmateix, és cert que l’expressió ha fet fortuna. A Catalunya, capes molt àmplies de la societat la consideren una veritat incommovible i a la resta del país molta gent, i no només en el si dels nacionalismes basc, gallec, valencià i balear, hi està d’acord. D’aquesta manera ha pres carta de naturalesa i com que les paraules no són més que etiquetes que la societat assigna a les coses, s’ha ampliat el sentit original del terme –detinguts per exercir els seus drets fonamentals– per incorporar els que ho són per tot tipus d’actuacions de caire polític. Així s’esvaeix la naturalesa il·legítima que tenia originalment.

Per aquesta raó, no seria estrany que qualsevol dia un llibre escrit per un historiador revisionista es referís a Tejero i Milans del Bosch com els primers presos polítics després de l’amnistia de l’octubre del 1977. És més, és possible que una associació no governamental d’adscripció islàmica censuri les condemnes per gihadisme i exigeixi la llibertat per a presos polítics que, al seu parer, només s’han dedicat a defensar les seves idees utilitzant les xarxes socials. Segur que molts pensaran que açò és una exageració. Deia Octavio Paz que per caure antipàtic només cal “tener razón antes que los demás”.

Banski. La banalitat del mal

Hannah Arendt va introduir el concepte de “banalitat del mal” quan, durant el judici del nazi Eichmann, acusat de complicitat en l’extermini dels jueus, remarcà que, més que un malvat odiós, el condemnat era un mediocre funcionari. Reconeguem que aquesta idea és molt pertorbadora, perquè ens fa candidats a tots a la comissió d’actes horribles.

El cert és que, acceptant que a un país plenament democràtic hi pugui haver presos polítics, hem banalitzat aquest concepte que, fins fa pocs anys, reservàvem pels casos de tortures a règims dictatorials i periodistes i activistes engarjolats a països que, a pesar de convocar periòdicament eleccions, no atorguen als seus ciutadans els drets i les garanties que aquí tots tenim. A Turquia, Rússia, Egipte o Nicaragua, el president és elegit per sufragi popular, però els drets humans queden difuminats i els tribunals actuen per complaure els governants. Llegir els informes d’Amnistia Internacional de la majoria de les nacions del món és un exercici trist que deixa palès que són ben enfora de gaudir dels drets d’expressió, manifestació i associació que aquí exercim amb una àmplia llibertat.

És cert que la democràcia, més que un règim polític, és l’aspiració a l’autogovern ple de les persones. Per aquest motiu, tots els règims pluripartidistes són imperfectes i és la nostra obligació demanar el seu aprofundiment. Les institucions són el pilar de la nostra forma de govern, però aquestes no se sostenen sense una cultura democràcia que ens faci gelosos de les nostres llibertats i vigilants de qualsevol retrocés. Arreu del món, les amenaces del terrorisme i la conflictivitat social han generat una erosió de l’exercici dels drets fonaments. A Espanya, fruits d’aquesta deriva són la Llei de Seguretat Ciutadana del 2015 i l’enduriment del codi Penal, els elements regressius dels quals és una exigència democràtica que es deroguin.

La democràcia s’enforteix lluitant pel seu desplegament efectiu. En normalitzar expressions com la de “presos polítics”, l’únic que hem fet ha estat contribuir a la seva banalització. Ara el mal ja està fet, i estic convençut que els que en trauran més profit seran els enemics de la democràcia, que qualsevol dia l’utilitzaran en contra nostra. Llavors ens adonarem que, per molt que protestem que no volíem dir açò, som presoners de les nostres paraules.