dimarts, 25 de maig del 2021

Petites i grans reformes de la plaça de la Miranda de Maó (1838-1858)

No és fàcil fer-se una idea de com era la plaça de la Miranda els seus primers anys. Per força havia d’anar canviant. Sabem que al començament l’actual mirador, amb els seus arbres, formava part de l’horta dels Carmelites. És probable que aquest espai s’integrés a la plaça arran de la desamortització del 1835, quan el convent passà a l’Ajuntament, que ja era el propietari de l’àrea contigua, la qual originalment s’havia de destinar a l’edifici dels jutjats. D’aquesta manera, la placeta del disseny original va arribar fins dalt les penyes i enllaçà amb la costa, però aquesta forma improvisada d’ampliar la zona devia de donar-li un aspecte poc presentable, com de cosa a mig fer.

 

Passeig de la Mirada. Fotografia Femenía. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

En tot cas, en aquest període inicial, la principal preocupació continuava essent l’evacuació de les aigües de pluja. El 1838 el regidor Josep Riudavets va redactar, assessorat per un mestre de cases, un dictamen sobre la possibilitat de fer una claveguera a la costa de la plaça de Sant Ferran (nom amb què llavors es coneixia a la Miranda), “a fi d’evitar nous esfondraments”, el qual concloïa que seria fàcil fer passar les aigües per la rampa a través del conducte de cinc pams d’amplària que proposava en un plànol (no localitzat), que comptaria amb un dipòsit en forma de campana a dins la penya per regular-les. El cost de l’obra s’estimava en quaranta lliures, “sense poder llevar ni un diner, perquè tindrà molt d’ús”.

Un ofici del 1842 ens confirma la idea que la plaça era poc més que un espai buit sense urbanitzar. El comandant marítim es queixa a l’Ajuntament que a la costa que comença a la placeta de la casa d’Andreu Valls (que com en una altra ocasió ja vam explicar era la seu del consolat holandès i l’edifici més notable de l’indret) hi ha un dipòsit de peltret i material de les obres que es fan a la baixada de la Marina. Quan plovia (l’escrit és del 27 de setembre) aquest pedreny baixava al moll, queia dins del port i originava baixos que perjudicaven la seva neteja i obstaculitzen el fondeig. Per aquest motiu, demana que es treguin les runes i es prohibeixi el seu dipòsit. La descripció ens presenta una zona inacabada i poc definida. És curiós com el militar designa la plaça pel nom del seu veí més il·lustre enlloc d’emprar la denominació oficial.

El 1845 Llorenç Hernández, un veí que estava excavant un soterrani a la placeta del Carme, fa una petició que inclou una altra descripció de la zona. En concret demana dipositar el peltret que hi treu a una rasa que hi ha a la placeta de Sant Ferran i travessa de la casa destinada al pes del carbó fins al mirador d’en Valls (que com veiem donava nom a tota l’espai). La síquia en aquell moment estava tapada amb cantons de marès i existia el perill que, amb el temps,  qualcun s’enfonsés i provoqués la caiguda d’un vianant, “que podria ser de consideració, particularment si es produeix de nit. L’home ofereix que el trasllat de les runes es faci sota control municipal, assegura que cada nit taparà el forat i si el material no basta ho completarà fins anivellar el terreny. Les condicions van convèncer l’Ajuntament, que aprovà la proposició.

El caràcter prominent d’Andreu Valls es referma en la següent sol·licitud, que realitza el mestre de cases que li vol fer una cisterna en una porció de terreny que confronta amb la costa que baixa des de la plaça de Sant Ferran fins a la vorera del port (la de la Miranda), per aprofitar un forat que hi ha davall de la costa i demana permís per construir el conducte que l’alimenti. No debades, davall de la part davantera de la plaça el sòl és ple de coves.

Costa de Baixamar. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Les costes properes sempre han tingut problemes d’estabilitat. L’octubre del 1850 es va procedir a la restauració de “la costa llarga que mena al lloc anomenat la Punta” (la d’en Reynés), que es trobava en mal estat. Per fer-ho es van emprar les pedres i runes que havien caigut d’una tanca de Francesc Seguí, que es trobaven escampades damunt la rampa. No bé s’havien acabat aquests treballs, el 10 de desembre es va esfondrar un tros considerable de la mateixa costa i es va encarregar al regidor Josep Mus que s’ocupés de les reparacions necessàries per deixar el pas lliure als vianants i prevenir les desgràcies que es podrien produir de deixar la baixada en l’estat en què estava. L’home demanà el parer del mestre d’obres públiques, qui opinà que la costa podria recuperar la seva solidesa si es procedia a la seva recomposició, que tindria un cost d’uns 1.400 rals de billó.

Tanmateix, les obres no devien de deixar la davallada en un estat prou satisfactori i l’agost de l’any següent es va calcular el que costaria deixar el vial en condicions adequades. La suma pujava a 4.850 rals, mentre el pressupost municipal d’obres de l’any següent, 1851, ascendia a 11.500 rals. En aquella època, el governador civil havia d’autoritzar tots els pressupostos municipals, per la qual cosa l’Ajuntament demanà la seva ampliació amb càrrec a l’estalvi o superàvit que s’obtingués de partides ordinàries. El governador, tot i acceptar la conveniència de les obres, denegà la petició, perquè, sabedor de la gran quantitat de necessitats que devia d’atendre la Corporació, desconfiava de la capacitat de generar uns romanents suficients i la instava a cercar nous ingressos per fer-se càrrec d’aquesta despesa.

Més enllà de les costes, va d’arribar un punt que va esdevenir imperiós el condicionament de l’espai. El mes de març del 1858, l’Ajuntament, “en vistes del deplorable estat en què es troba la placeta de Sant Ferran”, va acordar destinar a la seva recomposició la quantitat de tres mils rals de billó. Es va encarregar els regidors Vinent i Roca perquè, acompanyats del mestre d’obres de la Corporació, concretessin en què havien de consistir els treballs i formar el corresponent pressupost. D’aquesta manera, les reparacions necessàries per fer transitable la plaça es van avaluar en 3.000 rals. El material consistia en 800 carretades de peltret per anivellar el terreny i 35 dotzenes de cantons per formar dues parets. Finalment, el mes de maig el governador civil de la província aprovava el pressupost i donava via lliure a aquesta substancial millora.

Els treballs es devien de realitzar durant l’estiu i la tardor, perquè el mes de gener de l’any següent, 1859, el batle Pere Mir dictava un ban per a la seva conservació. D’aquest es desprèn que l’actuació en realitat va ser més ambiciosa del que s’havia indicat, ja que el primer punt amenaça amb multa “el que deteriori el pis de la plaça, així com igualment els arbres que s’hi han plantat, els quals, com acabam de veure no formaven part del pressupost. Els següents articles sancionen amb multes el pas de carruatges i cavalleries per la costa de la Miranda, així com per l’espai que s’acabava de renovar i, fins i tot, qualsevol classe de joc dels al·lots.

Passeig de la Mirada. Fotografia Femenía. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Riudavets assenyala el 1888 que la millora de la plaça havia consistit en l’aixecament del pis (segurament per formar la terrassa que avui coneixem), dotar-la d’un ampit i plantar-hi els arbres. Segons Barber, s’hi accedia a través de dues entrades obertes a l’extrem més allunyat al port, que donaven pas a uns esglaons, perquè el terreny del passeig estava a un nivell inferior respecte a la resta de la plaça; també havia dues entrades laterals a l’altura del carrer de Sant Sebastià i al seu davant, tal i com s’aprecia a les fotografies de l’època.

D’aquesta manera es va configurar com el passeig que es coneixia en la seva època, concorregut les nits d’estiu pel seu bon estar, i es mantindria substancialment igual fins les reformes del 1963-1973, que el van desfigurar completament. L’espai es va consolidar com un punt d’atracció. De fet, abans ja tenia el seu interès. El 1846 Francis Schroeder, el secretari de l’esquadra americana, en el llibre que relata el seu destí marítim, descriu l’indret indicant que la gent que passejava pels carrers de Maó era un espectacle permanent. Estaven especialment animats els miradors sobre el port: “la Miranda és un ampli bulevard on la gent de Maó passeja i trobem dames d’ulls foscos amb mantellina”. L’entrada de la flota era un gran espectacle per als maonesos.

Més endavant, el 1888 Riudavets anota que el passeig, amb vistes al port, era freqüentat les nits d’estiu, per la fresca que allà es gaudia i constituïa un bon entreteniment per als habitants d’aquell barri. Així mateix, quan es va millorar l’entrada al mercat per aquell costat, va passar a ser el punt de comunicació entre la barriada del Carme i la part baixa de la ciutat. L’Arxiduc Lluís Salvador, el 1891 explica al Die Balearen que “La plaça de la Miranda gaudeix de magnífiques vistes que atreuen molt de públic. A l’estiu des d’allà es poden veure gairebé tots els maonesos que baixen a prendre un bany o gaudeixen de l’aire fresc de la mar a la plaça”. Pin i Soler, per la seva banda, el 1905 destaca que les millors panoràmiques del port “verament una cosa única en lo Mediterrani ponentí”, es veuen molt bé des d’una placeta que en diuen sa Miranda.

dimecres, 19 de maig del 2021

Menorca no pot perdre el tren de la reconversió turística

La Covid-19 ha causat un enorme impacte sobre el sector turístic. Per primera vegada hem hagut de patir un temporada gairebé en blanc i les perspectives no són bones. Els experts auguren canvis duradors en el negoci vacacional. 


Jaume Martínez, exconseller de turisme amb el govern Bauzà i impulsor de la Llei turística del 2012, clarament expansiva, preconitza, en una entrevista al diari Ultima Hora, una reconversió per eliminar places turístiques, perquè “La pandèmia ha canviat moltes coses i ha arribat el moment de plantejar-nos què podem fer per millorar el model econòmic i turístic”. Els 16 milions de turistes que va rebre Balears el 2019 li porten a afirmar que és evident que cal reduir la càrrega turística de les illes, perquè duplicar la població durant alguns mesos és poc sostenible. D’aquesta manera, qui el periodista qualifica d’“un dels teòrics del turisme, amb prestigi i ascendència entre els hotelers” passa d’advocar pel creixement a reivindicar la sostenibilitat: “En general, els hotelers aposten per la sostenibilitat. El canvi climàtic és fonamental per planificar el futur.”

Aquestes opinions coincideixen pràcticament punt per punt amb les que hem expressat en diverses ocasions algunes persones. Així reconeix que a Balears no hi ha sòl urbanitzable ni l’haurà en el futur, tot remarcant que hi ha consens en la necessitat de preservar el medi ambient i reduir la pressió urbanística. La seva crida en pro d’una reconversió turística està en línia amb la meva intervenció en les jornades sobre la Covid-19,organitzades per l’Institut Menorquí d’Estudis i disponible en el seu canal de youtube.

Jaume Martínez

Martínez és conscient dels canvis que imprimirà la Covid a la demanda turística, que ha fet augmentar l’atractiu de les segones residències, incloent les dels jubilats estrangers, fins al punt de recomanar la reconversió d’hotels obsolets en habitatges. També es mostra crític amb els habitatges vacacionals. És partidari de llogar unifamiliars, però propugna la seva prohibició en plurifamiliars, ja que “el nostre sector turístic ha de ser professional; hem de defensar l’accés a l’habitatge”. Continua assenyalant que no creu que sigui convenient que convisquin usos residencials i turístics i proposa reprendre el debat de l’allotjament vacacional. A la nostra illa, hauríem de reflexionar sobre la incongruència d’haver prohibit la construcció de blocs d’apartaments a les urbanitzacions i permetre que aquesta mena d’allotjaments puguin ser emprats per arrendar-los als turistes.

L’exconseller planteja la modernització de la planta hotelera, perquè una part dels establiments han quedat obsolets i insta l’administració a planificar: “redefinir, reconvertir, reconstruir, reindustrialitzar el sector”, afrontant la revolució digital, ja que Balears no està aprofitant plenament la potència de les noves tecnologies. En aquest procés convindria “comprar alguns establiments amb els diners de l’ecotaxa per a la seva demolició” i urgeix que açò és faci amb rapidesa, perquè ja estem visualitzant un nou futur turístic.

 


Martínez subratlla que per avançar envers la qualitat és necessari prescindir de les places que no tenen un estàndard mínim del que volem com a destinació turística. Aquesta idea és la que vertebra el treball presentat pel Fòrum de la Societat Civil de les Illes Balears, un col·lectiu integrat per entitats ben allunyades del sector hoteler, com la Fundació Gadeso, Comissions Obreres, UGT, STEI, Obra Cultural Balears, GOB o la Federació d’associacions de veïns de Palma. Crida l’atenció les similituds entre aquest dossier i les declaracions del polític del PP. El document parteix de l’obsolescència de part del parc hoteler, per demanar una ordenació de l’oferta amb criteris de decreixement que combati la sobreocupació, per la qual cosa és necessària una planificació. En particular plantegen la transformació de l’oferta de baixa qualitat en habitatges de protecció oficial en règim de lloguer. Proposen analitzar l’oferta desfasada amb criteris econòmics, socials i institucionals ben definits per destriar la “recuperable” de la “insalvable”, que seria la que es destinaria a habitatges. Aquesta operació precisaria d’un notable volum d’inversions, però té una considerable capacitat de generació d’ocupació.

No és la primera vegada que es llança un pla de modernització a les Illes Balears. Si la llei del 1990 va tenir escassa incidència a Menorca (on bona part dels allotjaments eren nous), la situació actual de la nostra planta no s’allunya de la de l’arxipèlag. És cert que les dues iniciatives estan planejades en clau mallorquina. Així i tot, Martínez assenyala que l’obsolescència no es refereix només a places hoteleres. A Menorca comptam amb un gran volum d’apartaments, alguns dels quals sense els estàndards de qualitat exigibles. L’excepcionalitat de la Covid pot oferir rendiment una o dues temporades, però ben prest seran establiments de baixa demanda o comercialitzats a preu rebentat, una competència deslleial que censura l’exconseller. 

Així mateix, quan el mallorquí exposa que és necessari diversificar el model turístic, segurament pensant en la importància de disposar d’un ampli ventall d’establiments d’allotjament i de serveis per als turistes, a la nostra illa caldria afegir la imprescindible diversificació de mercats, superant la fase en què els turistes britànics eren els preponderants, en especial ara que, fora de la Unió Europea, el Regne Unit vol separar el seu destí del Continent. S’ha de treballar per aconseguir obtenir un còctel turístic més equilibrat i orientat a nínxols de mercat que valorin el que significa la Reserva de la Biosfera. Alhora, fora convenient anar més enllà i compensar la reducció del sector turístic amb un impuls a altres branques productives, tant les tradicionals (agroalimentari, calçat i bijuteria) com les incipients: el naval o les noves tecnologies. 


Les propostes de Jaume Martínez i el Fòrum de la Societat Civil demostren que la Covid ha sacsejat els fonaments del sector turístic i fan imprescindible una reconversió. A Mallorca s’han adonat i estan treballant sobre el tema. Els menorquins no ens podem quedar al marge sinó volem perdre el tren.

dimarts, 11 de maig del 2021

Establiments famosos de la plaça de la Miranda de Maó

Una personalitat remarcable de la plaça de la Miranda fou Teodor Làdico, que vivia al palauet del número 11, on actualment té la seva seu la Delegació del Govern. Làdico era el cap del Partit Republicà Federal de Menorca i seria l’únic candidat que es presentà a les eleccions a Corts del 1873. Amb motiu de la proclamació dels resultats, els socis del partit, acompanyats d’una banda de música, el van anar a felicitar al seu domicili de la Miranda. La música executà diverses peces que van atreure una nombrosa concurrència al passeig, que s’omplí en un instant. L’homenatjat donà les gràcies des d’una de les finestres de la casa; després, una comissió va entrar a l’edifici, al son d’himnes patriòtics, per felicitar-lo pel triomf obtingut en les eleccions, mentre la banda seguia tocant fora. La seva carrera culminaria l’11 de juny, quan era nomenat ministre d’Hisenda, però dimití el dia 28. Poc duraria la República, escapçada l’any 1874 pels cops d’Estat de Pavía (gener) i Martínez-Campos (desembre).

 

Nevada del 1883. Fotografia Femenías. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Durant la Restauració va seguir en política i fou elegit senador per Puerto Rico el 1887 i el 1893. Una afecció ocular el va forçar a retirar-se de les seves activitats el 1900, de les quals se’n feu càrrec el seu fill Jordi Teodor. Dotze anys més tard Teodor deixava d’existir. El seu fill continuà residint a la casa de la Miranda fins al seu traspàs, el 1926. La casa va passar a la seva filla Pilar i a la seva mort, esdevinguda el 1958, el seu fill Lluís Ponte la va vendre a l’Estat.

A la plaça també es van instal·lar establiments d’anomenada. La famosa fonda d’Oriente, un local molt conegut i que és citat en diversos llibres, com el que publicà el 1848 l’oficial americà Francis Schroeder, amb els records de la seva estada amb la flota dels Estats Units a la Mediterrània, que tenia la seva seu a Maó, o el del 1876 de Bayard Taylord, poeta i periodista americà. L’hotel primer estava ubicat a la veïna plaça del Príncep, però el 1866 s’anunciava a la Miranda. L’any següent s’oferia feina per a un mosso “que fos del país”. És curiós que la fonda fos emprada per venedors estrangers (francesos i suïssos), que presentaven allà els seus objectes, sobre tot rellotgeria i joieria (rellotges d'or i plata, anells, arracades, rosaris encastats en plata, rellotges de paret,...). S’admetien per al pagament joiells d'or vell. En alguna ocasió es posaren a la venda màquines de cosir i els seus accessoris: sedes, fils i agulles.

 


Altres institucions tenien més volada. El febrer del 1869, a l’escalfor de la Revolució Gloriosa, Benet Pons i Fàbregues va constituir a una casa adossada a la de Teodoro Làdico, al carrer de Santa Ana, l’Ateneo Menorquín. El discurs inaugural va anar a càrrec de Juli Soler, qui destacà que l’objecte de la societat era estendre la moralitat i la instrucció i “desenvolupar així les facultats superiors”. Allà es van celebrar vetllades literàries i s’organitzaven classes gratuïtes, en especial d’idiomes, fins que el local es va quedar petit i fou traslladat al carrer de les Moreres.

Un dels establiments més recordats és el col·legi de Sant Tomàs d’Aquino. Fundat el 1880 per Bartomeu Allés, va tenir diverses seus, als carrers d’Alfons III i Sant Roc, fins que el 1901 se’n va fer carrer el mestre Mateu Fontirroig i es va instal·lar al número 1 de la plaça de la Miranda, la ubicació més recordada, malgrat que només va estar-hi fins el 1907, quan es traslladà a s’Arravaleta, coincidint amb la introducció de les classes per a filletes. Els antics alumnes rememoraven moltes vegades els seus jocs entre els arbres del passeig.


Un dels inquilins més freqüentats va ser el fotògraf Joan Femenías, que declarava que havia començat les seves activitats el 1869, encara que no va obrir el seu estudi de la casa número 4, just a l’entrada des de la plaça del Príncep, fins el 1871. Allà anaven molts maonesos a fer-se els seus retractes, una relativa novetat en aquell moment. Llavors la fotografia tenia un caire artístic; per encoratjar la clientela, els primers mesos Femenías va fer venir el francès Mr. Robieu, que anunciava com a “pintor fotogràfic de reconegut prestigi”.

Dos anys més tard, el diari El Menorquín lloava en una gasetilla la còpia fotogràfica que havia tret “el jove fotògraf Joan Femenías i Comelles” del gravat del quadre del port de Maó del pintor Joan Font, publicada a la revista La Ilustración Española. Seguint en aquesta línia, el 1877 El Bien Público remarcava que les fotografies que havia fet de les Cases Consistorials i del talaiot de Trepucó eren unes veritables obres d’art. El març del 1883 la ciutat va experimentar una forta nevada. Segons les fonts de l’època no es recordava una tan intensa des del 1830. Femenías va treure una fotografia de la plaça Miranda que la premsa encara tenia present el 1917.

 


No tot van ser flors i violes. El 18 d’octubre del 1878 va descarregar sobre Maó una gran tempesta, en realitat un cap de fibló, a les dues i mitja de la matinada. Tot i que només va durar un quart d’hora, causà grans danys, perquè arrossegava gran quantitat de pedres de bona mida, la majoria de tres unces (90 grams), encara que es van comptar del doble. El vent va arrabassar les astes de dos molins i moltes cases es van inundar. Segons els diaris, el nombre de vidres romputs era incalculable i totes les cases van patir: a la fàbrica Industria Mahonesa es van trencar dos-mil cinc-cents, a la parròquia del Carme dos-cents cinquanta i a la galeria fotogràfica de Femenías “quasi tots”.

L’èxit que va obtenir el fotògraf el va impulsar a obrir una botiga a la plaça del Carme, en el cap de cantó del carrer del nord (potser on més tard es va posar Sturla). Allà exhibia fotografies els anys 1883 i 1884, possiblement en gran format. Els periodistes alabaven una del “port de Maó en tota la seva extensió” i diverses del Llatzeret amb multitud de bucs fondejats. Al mateix temps, al local de la Miranda s’hi podien veure reproduccions de dos quadres de Francesc Pons (Venus).


La gran afluència de públic aconsellà la renovació completa del comerç, de manera que el 1884 va obtenir llicència d’obres, la qual cosa l’obligà a alinear la façana amb la resta d’edificis de l’entrada a la plaça. L’home també tenia la seva residència a l’indret, però no era, com en ocasions acostumaven els comerciants, al seu establiment, sinó al número 25. El 1890 l’Ajuntament l’autoritzà a construir les voravies, ja que llavors era una tasca particular de la qual el municipi únicament verificava que es fes segons les ordenances municipals.

La seva fama feia que rebés visites, com la dels tretze passatgers del iot nord-americà a vapor May, de 445 tm. A principis de segle, la seva publicitat anunciava que al seu estudi de la plaça Miranda, 4, feia retractes cada dia “encara que plogui”. El 1903 comunicava la novetat dels retrats mats i l’any següent venia un gran assortit de postals, un nou format que llavors tenia molta sortida. El 1909 les postals eren de bromur, tècnica que permetia obtenir imatges de gran qualitat. Devers 1912 es va retirar i al seu local s’hi establí el seu fill Sebastià, que es dedicava a la intermediació financera: admetia dipòsits de diners, constituïa hipoteques i concedia préstecs personals. El 1917 l’Ateneu de Maó li va atorgar un diploma per haver exposat obres seves, fora de concurs, a la segona exposició de Belles Arts que organitzà l’entitat.

 


Un altre establiment famós fou el de Joan Pons que, cap al 1891, traslladà a la plaça la fàbrica de begudes gasoses que havia fundat a la rampa de l’Abundància dos anys abans. Paral·lelament, va aconseguir l’exclusiva de la venda de les cerveses Velten i Bock Lyonnais, però l’experiència no devia ser del tot positiva i el 1893 va aixecar, amb el senyor Mercadal, un forn a l’entrada a la plaça, que tenia el nom de “La Gavilla de Oro”. Segons el periodista, el local comptava amb els darrers avenços: una maquinària d’amassar moguda per un motor a gas; el forn per coure, enlloc de llenya, emprava carbó i l’escalfor estava graduada per un piròmetre. La iniciativa devia de tenir èxit, perquè l’any següent es va mudar a un edifici més gran al proper carrer de Sant Ana, on va prendre el nom de “La Mahonesa”, i s’hi va estar molt d’anys.

dimecres, 5 de maig del 2021

De visita al veí gran: Mallorca

Aquests temps de limitacions als desplaçaments són una bona oportunitat de visitar el nostre veí gran, Mallorca, que té moltes coses d'oferir i ara podem gaudir "en petit comitè".


PERSEGUINT A L'ARXIDUC LLUÍS SALVADOR

Per començar, ens deixarem guiar per un gran coneixedor de les belleses mallorquines: l'Arxiduc Lluís Salvador, que va comprar unes possessions de la Serra de Tramuntana, com la que dona accés a na Foradada.


Es pot pujar dalt de la roca, que ofereix vistes magnífiques de la costa:


Una de les adquisicions de l'Arxiduc va ser el convent de Miramar, fundat per Ramon Llull, que té uns jardins ben polits.


Miramar, com no podia ser d'altra manera, permet copsar el panorama de la Serra de Tramuntana, endinsant-se a la mar, amb qualque torre de vigia.


A pocs quilòmetres es troba la vila de Deià, una de les més pintoresques de l'illa.



EL PETIT PARADÍS DE FORMENTOR

El cap de Formentor s'estirà al nord de l'illa , com si volgués tocar Menorca. Al final de la carretera, un far saluda als navegants


Des del mirador es pot veure el final de la Serra de Tramuntana: el cavall Bernat


Les vistes dels penyals són inoblidables


Al sud del cap es troba la platja de Formentor, on es troba el cèlebre Hotel Formentor i l'illot del mateix nom:


L'indret és dominat per la muntanyeta de na Blanca, el cim de la qual ofereix unes perspectives fabuloses de la zona


De tornada, a l'entrada del cap hi ha un nou mirador, que ens torna a regalar els ulls.


La costa retallada i coronada de pins és una visió impressionant



ELS SECRETS DE LA COSTA DE LLEVANT

La costa de Llevant té moltes urbanitzacions poc exemplars, però també paratges d'una bellesa sorprenent, molt semblant a Menorca.

Prop de cala Falcó, les coves deixen entrar una mar cristal·lina.



Uns centenars de metres més enllà es troba un pont natural magestuós.


Bé al costat hi ha el caló blanc, d'unes aigües turquesa, que ha utilitzat de forma freqüent la publicitat turística.


Aquesta costa és realment encantadora.


Cada poc trobam petits accidents geogràfics que són una delícia


Per allà es troben les coves del Pirata, que van ser explotades turísticament uns anys i ara són a l'abast dels més aventurers...


Porto Colom és un nucli tradicional que ha sabut mantenir el seu caràcter mariner.


Tranquil·litat, relax, barques,..


I a l'entrada de la badia, un far ben airós i airejat:


I per acabar el dia es pot pujar al monestir de Cura, d'on es veu mitja Mallorca.



ELS POBLES DE SA SERRA: ENTRE EL CEL I LA MAR

Sa Serra de Tramuntana és un lloc especial: un reducte muntanyenc a una illa. Allà s'hi troben petits poblets envoltats d'alts cims. El més pintoresc és, sens dubte Fornalutx.


Els seus carrers, de cases de pedra, són alegrats amb ramells amb flors.


El silenci del cementiri es multiplica per la solemnitat de les muntanyes. 


La vall que s'estén entre Sóller i Fornalutx és d'una gran magestuositat que contrasta amb la severitat dels pobles.


Uns quants quilòmetres més enllà, trobam Valldemossa, coneguda per l'antic monestir dels monjos cartoixans, on s'allotjaren l'hivern de 1838-1839 Chopin i George Sand.


Valldemossa és una vila gran on, a més de la Cartoixa es poden trobar altres edificis de caire monumental, com el palau del rei Sanç.


Sortint d'aquesta vall ens topam amb el poblets de Banyalbufar, que s'alça damunt la mar, com un escenari de les mil i una nits.


L'edifici més singular és la casa de la Baronia que amb la seva torre del segle XVII ens recorda que durant segles els pobles costaners van viure atemorits per l'amenaça dels pirates berberescos.


Continuant per carreteres sinuoses arribam fins Estellencs, un poblets que es guanya la pau gràcies a la seva llunyania dels món civilitzat.



ALFABIA, EL PARADÍS

La possessió d'Alfàbia, situada en un lloc privilegiat als peus de sa Serra de Tramuntana, pertany a una família, descendent dels Benàsser, un noble musulmà que la va poder conservar, en donar suport al rei Jaume I, quan conquerí l'illa.


Els jardins són realment fastuosos, i són adornats per arbres, estàtues i fonts.


L'ajub cobert per una volta de canó amb vistes singulars a sa Serra.


La gran font on s'emmiralla el casal és una delícia.



Sortint per una porta d'aires noeles es baixa al pati per unes escales plenes de flors.


Quan ens despedim, fem una darrera mirada a sa Serra, que entre els jardins és una visió fabulosa que ens omple de melanconia. A partir d'ara, sempre enyorarem els jardins d'Alfàbia.