Catalunya versus Espanya. Història d’un destí.

Els règims polítics espanyols passen i el problema català queda. Va aparèixer el segle XIX amb la Restauració, les dictadures de Primo de Rivera i Franco l’intentaren silenciar i les democràcies republicana i del 1978 han provat de reconduir-lo, però trenta-cinc anys després de la darrera, l’aposta rupturista rep el seu major suport, senyal que ni és una qüestió senzilla ni ha estat manejada amb prou traça.

Així com les demandes catalanes s’han expressat des de diversos punts de vista i de forma persistent al llarg de més d’un segle, la resposta espanyola ha estat vacil·lant i per açò val la pena tornar al lúcid discurs del 1932 d’Ortega, on propugnava una convivència feta de cessions mútues.

Tanmateix, Ortega no era conscient de la possibilitat real d’una separació catalana d’Espanya. La seva negativa es fonamentava en una tendència a la unificació dels estats que la història ja havia desmentit a la seva època, amb la independència de Cuba, la desfeta de l’Imperi Austro-Hongarès i l’alliberament d’Irlanda de l’Imperi Britànic.

Els exemples recents són tan abundants (l’URSS, Iugoslàvia, Txecoslovàquia,...) que no cal insistir-hi. Al món coexisteixen un moviment pendular d’agregació, no exclusivament de to imperial, i desintegració i no hi ha cap llei política que faci imperatiu el pas d’un estat a un altre. Com en la física, la gravitació centralista és desafiada per reaccions nuclears separatistes.

Aquest és el motiu pel qual els polítics de Madrid haurien d’extremar la prudència i no caure en la paràlisi conformista, ja que el fet que Catalunya sempre hagi format part d’Espanya no és cap motiu sòlid perquè ho continuï essent. De la mateixa manera, els independentistes catalans tampoc no s’haurien de confondre. L’experiència històrica ens ensenya que les secessions en la major part dels casos han estat impulsades per l’alçament en armes dels pobles que cercaven la llibertat, però que sempre han precisat de l’ajuda d’un conflicte exterior de grans dimensions, com una guerra mundial o la caiguda dels règims comunistes.

És trist considerar com es desaprofiten els ensenyaments que proporcionen casos similars al nostre. És la maledicció de l’home que tropissa dues vegades amb la mateixa pedra i de no ser prou savis per rectificar dels errors dels altres. Llegir els textos d’Albert Camus sobre la qüestió argelina esdevé així una activitat malenconiosa.

Camus va defensar la necessitat d’atorgar drets polítics als àrabs abans del 1939, quan aquests reclamaven una tèbia autonomia i la millora de les seves condicions de vida. Deia que no era possible eradicar les reivindicacions dels pobles, fent-ne cas omís, sinó que calia examinar-les amb un esperit de generositat i justícia. França havia de fer honor a la tradició republicana de defensa de la igualtat de tots els individus, incloent-hi els musulmans. La negativa dels piedsnoirs, emparada per les autoritats li feia exclamar-se que “si hi ha hagut qualque vegada una veritable política antifrancesa, aquest tipus de fets són els que millor la representen”.

És cert que Espanya només en comptadíssimes ocasions s’ha plantejat uns ideals tan elevats com els de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, però açò no impedeix veure com la seva negació va portar inexorablement a la independència d’Algèria i l’expulsió dels francesos, que s’havien aferrat de forma miop al rebuig a cap mena d’autogovern.

Aquest fet contrasta amb l’estratègia del Canadà i el Regne Unit, que van alliberant les tensions centrífugues amb la pràctica continuada del joc democràtic, sense vetar l’autodeterminació. Són conscients que és millor arribar a un acord que esperar que es trenqui la convivència.

El president del govern fa el contrari quan remet tota negociació al respecte de la Constitució, perquè el seu partit va ser el que la va posar en qüestió amb el recurs contra l’Estatut d’Autonomia del 2006, un cop aquest havia estat aprovat pels parlaments català i espanyol i votat pels catalans. La sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010 volà aquest delicat pacte i ha fet inviable qualsevol sortida que suposi el manteniment del sistema actual.

Per tant, no han estat els independentistes els que han esbocat l’estat de les autonomies sinó, com a Algèria, els intransigents que pertot veuen atacs a la unitat d’Espanya. Ara el mal ja està fet i és desconèixer del tot el sentit majoritari dels catalans cercar una esperança dins de la llei. Fins i tot els darrers discursos del rei fan pensar que el monarca és conscient que només amb una nova entesa hi ha alguna possibilitat de redreçar la situació

És cert que renegociar la posició de Catalunya dins l’Estat serà un procés complicat i dolorós, però no fer-ho suposa continuar alimentant el sentiment de greuge i exclusió que viuen gran nombre de catalans. Espanya no es pot permetre la desafecció d’una part tant important de ciutadans, que suposen el 16% del total de la població i el 19% del PIB. Políticament no es pot desconèixer que 47 del 350 diputats a Corts són elegits al Principat i que la seva actuació pot bloquejar l’actuació del Govern, especialment en un context d’absència de majories clares, com el que cada cop es dibuixa com més factible després de les properes eleccions generals.

En la cèlebre pel·lícula del 1963, Lawrence d’Aràbia assenyala amb un to dramàtic que al món no hi ha res escrit; els homes escriuen la història. Les pròximes pàgines poden conduir a la independència o a la reunió, segons com cadascú ompli les següents pàgines del llibre del destí.

Alfons Méndez Vidal

La gastronomia i l’alimentació de Menorca en la història. El segle XVIII

Menorca ha rebut l’atenció d’un considerable nombre de viatgers, que són una font d’informació valuosa sobre diferents aspectes de l’illa. En particular, aquest rosari d’escriptors ens ofereix una excel·lent visió dels canvis operats en els hàbits culinaris dels menorquins al llarg del temps.

La segona part del segle XVIII queda ben coberta per cinc autors: dos anglesos, el doctor Cleghorn (1751) i el militar Armstrong (1752), un francès, el també metge Passerat de la Chapelle (1764), el capellà alemany Lindemann (1786) i l’espanyol Vargas Ponce (1787), els quals ens proporcionen una viva imatge de l’alimentació del poble, així com de plats més propis de la gent acomodada.

Armstrong remarca que els menorquins són extremadament sobris; mengen ben poca carn, gran quantitat de verdures i força pa; fins i tot els més pobres compren bon pa moreno de blat. Els cavallers també eren bastant austers; rares vegades donaven banquets i duien una vida de quietud domèstica. El pa era l’aliment bàsic; Lindemann ens informa que la seva adquisició constituïa la principal despesa dels illencs.

El rei de la cuina era el bullit; l’alemany conta que l’olla cada dia estava posada damunt del foc ben prest i Armstrong fa notar que l’olla, el plat favorit dels menorquins, és ben coneguda a les més elegants dispeses de Londres. Afegeix que els naturals de l’illa són aficionats als ciurons i les llenties; hi ha soldats que han après d’ells a menjar-ne. Passerat explica que es condimenten els aguiats, de carn, peix o llegums, amb moltes espècies i safrà, que els pobres substitueixen per all, pebre vermell i sal.

Tots els autors coincideixen en l’extraordinari ús que es feia de l’all i la ceba. Armstrong comenta que els porros, alls i cebes d’Egipte no són millors que els d’aquí i Lindemann que les cebes menorquines són especialment grosses i tan suaus que tenen un gran reconeixement amb el nom de ceba espanyola.

Les hortalisses eren considerablement apreciades. Armstrong declara que no coneix cap altre lloc que n’estigui millor proveït que Menorca i en condicions més econòmiques. Els fesols i les faves, que suposa que foren introduïdes pel governador Kane, són abundants, així com les mongetes verdes, que són ben bones, com les bastanagues. Hi ha colflors durant sis o set mesos; són extremadament gustoses; l’anglès enlloc les va menjar de millors. Vargas afegeix que també sobresurten les cols. Així mateix abunden els espinacs, que són barats. L’api i l’escarola són deliciosos. La lletuga va millorar amb el temps: per Armstrong era de mala qualitat, però Lindemann indica que és molt delicada. Els dos informen que en les ensalades es mesclava amb els créixens; la d’endívia es prenia com a remei contra la febre, llavors força estesa. Els menorquins també eren amants de les carabasses.

Segons Armstrong hi ha una profusió de pebres. Es pengen fins que agafen un color vermell i quan són secs es redueixen a una pols fina coneguda com pebre bo, molt emprada a la cuina. També es consumien espàrecs i tàperes adobades en vinagre i sal, un dels gèneres que s’exportaven.

Lindemann revela que es comença a sembrar patates. Precisament en aquesta època el cultiu d’aquest tubercle s’estava expandint per Europa i a Prússia (prop del lloc de procedència de l’autor) Frederic II el Gran n’era un pioner. Es diu que va fer plantar els primers patatars a Berlín i el 1756 publicà una disposició ordenant el seu conreu, que els camperols alemanys van adoptar ràpidament. Aquí la va conèixer el farmacèutic francès Parmentier, qui la portà al rei Lluís XVI el 1785 i escrigué el “tractat de la patata”, amb la qual cosa la planta es va escampar pel país. A Espanya va aparèixer a les zones que rebien els vaixells d’Amèrica. A Galícia la seva implantació data del 1750 i a partir de la dècada del 1770 hi ha notícies del seu ús a diverses regions.

L’alemany va descobrir a Menorca l’albergínia i el tomàtic, que desconeixia completament, si bé el segon ja havia estat esmentat per Armstrong i Passerat. De fet, el consum del tomàtic probablement es va introduir abans que el de la patata, ja que a Nàpols es troba en un receptari del 1692 que sembla inspirat en fonts espanyoles. Pel que fa a l’albergínia, els àrabs la havien dut de l’Índia i entrà a Europa a través de la península Ibèrica. L’autor explica que en una casa menorquina li van preparar un plat d’albergínies i que els menorquins es mengen els tomàtics amb la sopa, arruïnant-la per a un paladar alemany.

Podia tractar-se de l’oliaigua, que Armstrong ja havia esmentat quan apunta que una mescla d’oli, aigua i pa, amb pebre i alls, sovint composen el menjar de tota la família. Pel que fa a l’oli, Lindemann informa que és la segona despesa d’una casa; una família de cinc persones gastava quatre lliures a la setmana. Cleghorn assenyala que els nadius tenen poc interès en l’olivera i han d’importar quasi tot l’oli. Potser per aquest motiu Passerat comenta que la major part té una olor desagradable; és ranci i de gust picant. Armstrong puntualitza que d’oliveres n’hi ha moltes, però que ni es fa oli ni s’adoben les olives. Vargas indica que la collita és curtíssima. A principi de segle, el del terme de Maó donava pel consum dels seus habitants durant la tercera part de l’any, però en el moment que escriu, l’increment de la població i la reducció de la producció l’havien reduït a dos mesos. Per contra, sembla que no es feia un gran ús del sèu; l’únic escriptor que en parla és Lindemann, que només diu que no es compra, segurament perquè tothom el feia amb els seus porcs.

Aquest darrer és el primer que es refereix a un àpat típicament menorquí quan explica els homes s’aixequen dejorn, berenen amb un tros de pa i un brot de raïm o panses, segons l’estació, beuen aigua i se’n van a treballar. En un altre lloc exposa que la gent senzilla per a la seva subsistència només ha de menester pa i un poc de fruita (albercoc, figues, etc.), que es menja amb formatge, ja que es pensa que d’aquesta manera s’evita l’acidesa d’estómac. No es tracta d’un costum exclusiu dels jornalers, sinó també dels artesans de la ciutat.

De fet, Armstrong destaca que entre les fruites la primera és el raïm. Lindemann coincideix, tot afegint que és saborós, divers i de grans grossos. Els brots es conserven penjant-los perquè s’assequin. Acabada la verema vénen les magranes; n’hi ha de dos tipus, una de dolça i una altra un poc més àcida. També remarca la qualitat de les figues; les negres són més que les blanques i les dues molt bones.

Les taronges abunden. Tanmateix, l’alemany fa notar que la majoria de les figues i taronges arriben de Mallorca. En canvi, Vargas informa de l’existència d’excedents de cireres, figues, ametlles, magranes, taronges i llimes. Passerat apunta que el suc de llimones, taronges i magranes es pren com a refresc. El suc d’aquestes darreres s’assembla al de les roselles i és especialment sa. Hi havia gran quantitat de figueres de moro, d’una polpa ben dolça, apreciades pels menorquins, així com un munt de fruites més entre les quals Lindemann lloa especialment els albercocs. Els melons i les síndries són excel·lents; aquestes són tan refrescants que a l’estiu un no es cansa de menjar-ne.

Entre les baies silvestres les més gustoses són les de l’arboç. Devia d’haver bastant de necessitat perquè Cleghorn afirma que en cas de fam, els illencs recorren als aglans. A més, es cruspien les garrofes, així com els murtons, (fruit de la murta, un arbust comú) crus o amb un tros de pa, els quals normalment tenen un ús medicinal, però no alimentari, per la seva toxicitat. Els bolets eren molt estimats.

Alfons Méndez Vidal

L’estancament de la vinya des Castell entre el 1773 i el 1818.

Cinquanta anys més tard, el 1773, la vinya des Castell no havia crescut gaire, només el 21%, una xifra molt modesta en el context de l’expansió que experimentava aquest conreu a Menorca. Els punts amb presència de vinya continuaven essent els mateixos, però mentre que a Trebalúger i Biniatap-Rafal l’extensió ocupada pels ceps va disminuir lleugerament, a Toràixer va créixer un 75%. La suma d’aquests tres indrets representava el 78,8% del total, una mica menys que el 1723. Això es deu a què als altres indrets la vinya va créixer més; va destacar l’increment experimentat per Binimaimó, afavorit segurament per la proximitat a l’Arraval del Castell, així com Trepucó, sense comptar l’augment del nombre de vinyes d’ubicació desconeguda.

Distribució de la vinya des Castell (1773)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Biniarroca	13	5,77	4,0%	0,44
Biniatap i Rafal	85	29,84	20,6%	0,35
Binimaimó	20	7,03	4,9%	0,35
Toràixer	69	34,64	23,9%	0,50
Trebalúger	142	58,11	40,1%	0,41
Trepucó	18	9,41	6,5%	0,52
Suma	347	144,80	100%	0,42
Sense determinar	35	11,06		0,32
Total	382	155,85		0,41

Un altre fet que evidencia l’escassa entitat dels canvis és que el percentatge de vinyes joves es va mantenir gairebé igual que el 1723 (10,9%), mentre que la vinya vella augmentava un poc (7,8%). En canvi, la dimensió de les vinyes es va reduir un 49%, amb una disminució especialment marcada a Trebalúger i més suau a Trepucó. La reducció de la superfície de les parcel·les va venir acompanyada d’un increment del nombre de propietaris, que arribaren als 274, amb la qual cosa la propietat mitjana passà a ser de 0,57 ha. D’aquests, 234 tenien vinyes de menys d’una hectàrea i només 16 posseïen més de dues hectàrees. El major propietari era l’heretat d’Antoni Fàbregues Quebedo, qui tenia cinc vinyes a Trebalúger que sumaven 3 ha.

El darrer punt de referència per conèixer aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa, ja que inclou l’extensió de les propietats en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Distribució de la vinya des Castell (1818)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Biniarroca	8	3,61	2,8%	0,45
Biniatap i Rafal	62	23,73	18,7%	0,38
Binimaimó	21	8,66	6,8%	0,41
Toràixer	82	35,27	27,7%	0,43
Trebalúger	115	54,17	42,6%	0,47
Trepucó	6	1,77	1,4%	0,29
Suma	294	127,20	100,0%	0,43
Sense determinar	8	6,23		0,78
Total	302	133,43		0,44

Segons aquestes dades, entre el 1773 i el 1818 la superfície vitícola des Castell va retrocedir un 14,4%, la qual cosa contrasta amb el creixement que va experimentar Menorca durant aquest període. El repartiment territorial de la vinya dins del districte no es va modificar gaire, si bé ara el coneixem amb més detall perquè hi ha menys vinyes sense situar. Només cal destacar que, dels tres paratges amb més vinya, Toràixer fou l’únic que va augmentar la superfície de vinya, mentre, que a Biniatap i Rafal el retrocés fou del 21% i a Trebalúger del 7%. Aquests tres paratges van concentrar més vinya que mai, arribant al 89%. Un altre lloc on aparentment la vinya va créixer fou Binimaimó, que es va tornar a beneficiar de la proximitat al poble.

Com que el nombre de parcel·les va disminuir, la superfície mitjana de les vinyes va créixer una mica, fet especialment clar a Trebalúger i també a Binimaimó i a Biniatap i Rafal. Pel costat contrari, a Toràixer i a Trepucó les vinyes eren més petites que abans. El nombre de vinyaters es reduir fins a 240, amb la qual cosa la propietat vitícola mitjana era de 0,55 ha, similar a la que havia el 1773. La gran majoria dels propietaris, 211, tenien menys d’una hectàrea de vinya i només cinc en tenien més de 2 ha. El 1818 el major propietari era Tomàs Villalonga Pons, de Toràixer que sumava 3,9 ha de vinya a diversos indrets del terme.

Un cop exposada l’evolució de la vinya al terme des Castell, es pot concloure que aquest fou el districte de Menorca que més ràpidament es va beneficiar de l’estímul que suposà l’ampliació del castell de Sant Felip i l’augment de les tropes que hi allotjava. Tanmateix, cap al 1723 el creixement vitícola ja donava signes d’esgotament i a la segona part del segle XVIII es devia d’arribar a la màxima extensió de vinyes, la qual cosa és coherent amb l’evolució de la producció de vi. La majoria dels ceps es  situaven en els paratges de Trebalúger, Toràixer, Biniatap i Rafal. És possible que a mesura que altres termes de l’illa i, especialment les terres veïnes de Sant Lluís, introduïssin la vinya a indrets més propicis per aquest conreu i, per tant més productius, la competència d’aquests vins es deixés notar a l’Arraval de Sant Felip, i açò fos la causa de què al segle XIX el conreu de la vinya comencés a disminuir, a diferència del que es produïa a gairebé tots els altres indrets de l’illa, de manera que la superfície plantada de vinya as Castell el 1818 era molt similar a la que hi havia el 1723.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Enoch Wines

Enoch Wines el 1829 s’incorporà com a professor al veler Constellation de la marina dels Estats Units, amb el qual va recórrer la Mediterrània. Tenia la seva base a Maó, on s’està uns mesos. Com a resultat, el 1833 publicà “Dos anys i mig a la marina americana”. El 1849 es llicencià per ordenar-se sacerdot, però seguí ensenyant a prestigioses universitats. El 1870 fundà l’Associació Nacional de Presons i el 1872 organitzà a Londres el I Congrés Internacional de Penitenciaries.

Maó fou el primer port que tocà el vaixell. Quan van veure el blanc monestir del Toro es van alegrar enormement, però una tempesta els sacsejà amb violència durant quatre dies. Al matí següent, com cada vegada que arribaven a Maó, entre vint i trenta barques rodejaven l’embarcació, que tot el dia va estar abarrotada de sastres, sabaters i persones que es dirigien als americans en un anglès trabucat  per vendre’ls panets, raïm i altres fruites.

A l’entrada del port s’alça el castell de Sant Felip, que havia rivalitzat en extensió, bellesa i força amb el dels Cavallers de Malta, però que, destruït no feia gaire temps pel govern espanyol, estava més desolat que Babilònia. Un silenci sepulcral substituïa les cançons i els crits dels milers de soldats que abans guardaven el lloc. A la cala de Sant Esteve, situada en un lloc molt romàntic, l’autor contempla les aigües, clares i tranquil·les, i escolta la deliciosa cadència que fan les onades que remouen els còdols de la platja.

Vaixells de tota Espanya vénen a Maó a passar la quarantena; en ocasions n’hi ha trenta o quaranta, la majoria de Cadis. El Llatzeret  és gran, net i orejat. L’Illa del Rei, considerablement major, té un pou que dóna una aigua excel·lent. Les nombroses habitacions de l’hospital són netes i ben airejades.

Més enllà de la colàrsega s’estén una vall ben pintoresca. Està regada per una font que brolla prop d’una petita església dedicada a Sant Joan. L’aigua és distribuïda per un sistema de canals pels horts, coberts per una estora d’un verd gloriós, on creixen arbres fruiters. L’estiu és un passeig concorregut i el dia de Sant Joan la gent de Maó i els pobles veïns la visiten en massa. Després de la missa es fan curses de cavalls; els guanyadors són recompensats amb una cullera de plata.

El port de Maó és proverbial per les seves condicions, que el fan igual, sinó superior a qualsevol altre del món. És prou espaiós per allotjar tota l’esquadra anglesa. Habitualment presenta un quadro pintoresc i animat. Les barques, que el recorren a totes les hores del dia, són les més belles de la Mediterrània. Són de gracioses proporcions, d’un brillant color verd i aparellades amb veles d’una blancor de neu. El voregen les poblacions des Castell i Maó; els molins de vents produeixen un efecte singular i fan recordar la memorable aventura dels gegants del Quixot.

Des de la mar, Maó queda mig oculta per un penyal escarpat. La roca és fluixa i a vegades cauen fragments que esclafen els magatzems. Hi ha un moll bastant bo on amarren els falutxos que van a Mallorca i la península i un parell de bucs que comercien amb les Índies Occidentals. Els carrers de la ciutat són estrets, irregulars i pavimentats amb petites pedres redones, que dificulten el pas. Les cases, construïdes del marès del país, tenen dos pisos i estan emblancades o pintades de groc. N’hi ha que són amples i elegants. Ciutadella, a l’altre costat de l’illa, era l’antiga capital i hi viu la noblesa.

Els maonesos són gent neta i l’interior de les seves cases és polit i sanejat. Les cuines no tenen forns ni llar de foc, sinó una paret de maons amb uns forats on es fa foc. Moltes cases tenen soterranis que s’empren com a quadres dels cavalls i ases. Fruites, verdures i altres aliments es fiquen als porxos. La llenya és cara i el carbó vegetal el combustible més corrent, però el seu preu el veda als pobres. La gent intenta escalfar les cases posant un braser al centre de l’habitació, però a penes n’altera la temperatura i al seu voltant es congreguen els fillets tremolant de fred.

La majoria de les traginadores són dones que carreguen fenomenals embalums dalt del cap i mentre caminen accionen una filosa. Les venedores del mercat empren els temps morts fent calça o cosint. Quan fa mal temps les dones duen sabates amb soles altes de llenya que repiquen com cascos de cavalls. Per llaurar, s’empren estranyes combinacions d’animals: una vaca i un ase o un cavall i una mula.

Per l’autor, Maó és el Wapping (infame zona portuària de Londres) de la Mediterrània i com ell és ple de tavernes de la més baixa condició i cases de prostitució. Els carrers ressonen amb les cançons dels mariners borratxos, que comenten els excessos més deplorables. No és estrany que després de gastar els doblers, venguin les seves robes i tornin a bord coberts de pellingots i plens de cops blaus.

Maó no és un lloc d’excessiu interès. El teatre és nou, i sense ser esplèndid, és net i pràctic. Funciona sis mesos a l’any i només programa òpera italiana. La catedral destaca pel seu orgue, que té tres pisos i 6.650 tubs i és el segon més gros d’Europa. Wines afirma que, després de sentir els millors orgues d’Itàlia, cap l’iguala. Els seus sons tenen una excepcional amplitud, dolçor i varietat; un joc de tubs imita la veu humana amb gran precisió.

Els únics vestigis de l’antiguitat són els talaiots, amuntegaments circulars de pedres sense treballar. Prop d’un hi ha dues enormes pedres rectangulars, una clavada en terra i l’altra dipositada horitzontalment al seu damunt, que els estudiosos creuen que es tracta d’un altar de sacrificis.

L’illa pateix una extrema pobresa. Els salaris són força baixos. Una multitud de gent vaga per Maó disposada a acceptar qualsevol feina. Els pidolaires omplen els carrers; els al·lots criden: “¡Oficial, donau-me un velló per pa!”. A Maó i els seus voltants tothom es pot procurar pa, però a altres llocs molts només tenen pa d’ordi i no pocs han de subsistir a base de fruites, verdures i peix.

Per l’aridesa del seu sòl els menorquins depenen del comerç. Abans realitzaven un ric mercadeig amb els estats del nord d’Àfrica i Turquia, que s’acabà quan el govern va prohibir la introducció de blat de l’estranger. A açò s’han afegit les constants sangries d’una monarquia arrogant, una noblesa estúpida i un clergat ostentós, que viuen en la vagància i el luxe. Si no fos per les esquadres americanes i els vaixells mercants que vénen a fer la quarantena, Menorca seria un desert. Quasi els únics ingressos provenen de la venda a aquests de fruites, verdures i vi d’una qualitat excel·lent.

L’educació està miserablement desatesa. Només hi ha unes poques escoles per al·lots i una per les filletes d’alta posició social. Ferran VII ha eliminat la llibertat de premsa, d’expressió i de culte i així eixuga les fonts de la virtut i debilita les energies de la nació. Una gernació de capellans i frares s’emporten la tercera part de totes les rendes del regne i estan exempts d’impostos. A Maó el sentiment públic està decididament en contra seva.

Cap jove surt mai al carrer sense anar acompanyada. Si rep una visita, crida a un familiar, per evitar sospites. El festeig es fa els diumenges. L’al·lota s’estalona a la porta o la finestra per parlar amorosament amb l’enamorat, que s’està al carrer. La força de la passió al sud d’Europa és desconeguda als Estats Units.

Els maonesos són amables, hospitalaris, de maneres senzilles, frugals, laboriosos i honestos. Tampoc hi manca la bona societat; hi ha cavallers intel·ligents, quasi tots liberals. Les dones per mor de la manca d’educació no exerceixen la mateixa influència que als Estats Units, però ho supleixen amb un enginy i una energia naturals. En les reunions, homes i dones són en habitacions separades. Certes costums són xocants: per entrar a la casa d’un conegut no es toca a la porta; al costat de les senyores i dels amics, els menorquins no es descobreixen, ni tampoc a taula.

El Carnaval s’estén de Nadal fins a Quaresma, temps de festes, funcions de teatre, mascarades i jocs de cartes. Els darrers dies l’exaltació es desborda i el dimarts s’arriba al clímax. De dia tothom surt fora de Maó per anar a vega; es dansa la balanguera i el fandango. Al vespre cada taverna es converteix en una sala de balls i tots els carrerons són plens d’individus disfressats que canten, ballen, criden i fan els gestos més extravagants. Pertot regna una llibertat absoluta del llenguatge i la conducta. Les més baixes prostitutes giravolten al costat de senyoretes respectables; dones casades deixen els seus homes al llit per trobar els seus enamorados als balls de màscares. Al teatre la gent està tan apinyada que és impossible passar, però es balla animadament tota la nit fins que les campanes toquen a missa. El dia següent no sembla que un sigui a la mateixa ciutat; els sons alegres són silenciats per la cendra del penediment.

Alfons Méndez Vidal