Les reformes del mercat del Carme abans de la Guerra (1917-1934)

 A les acaballes del seguit d’intervencions del mercat del Carme que s’havien dut a terme entre el 1907 i el 1916, es va tornar a suscitar el problema del mal estat de les carnisseries, en especial les de la plaça de la Peixateria. Amb aquest fi, el 1914 es fer un darrer intent per unificar els dos mercats. L’estiu, un regidor demanava que es formulés un projecte per traslladar al Claustre la peixateria i les carnisseries. Es va plantejar la idea d’oferir el solar que quedaria per a la construcció del nou edifici de Correus. El mes de desembre s’aprovava inicialment la concertació d’un emprèstit de 60.000 pessetes amb l’objecte, entre d’altres temes menors, de finançar les obres necessàries per aquest gran mercat. Tanmateix, durant l’any següent, el Ministeri desestimava l’oferiment d’aixecar les oficines de Correus en aquella ubicació, la qual cosa sembla que acabà d’enterrar la iniciativa.

 

Entrada al mercat. 1930. Postal Roisin

Malgrat tot, les pèssimes condicions de les carnisseries de la Peixateria van menar que el gener del 1916 es comencés a estudiar la instal·lació d’aquestes al Carme. De totes formes, encara va haver de transcórrer un altre any perquè el batle li donés l’empenta definitiva. El mes de març del 1917, Femenías, l’arquitecte municipal, presentava un projecte per fer les noves carnisseries al Claustre, que importava 22.700 pessetes i es va executar en dues fases: el mateix any es van construir i ocupar dues i l’any següent les cinc restants. Potser per aquest motiu, es tancava l’arcada central del claustre. Finalment, el desembre l’Ajuntament resolia centralitzar la venda de carn al Carme a partir de l’1 de gener del 1919, prohibint que es fes a les casetes de la Peixateria, tant les municipals com les particulars. A la subhasta de les parades van quedar dues vacants, però el tema ja no tenia volta enrere.

Al final d’aquest reguitzell d’obres, el mercat va arribar a ser un lloc de marcat caràcter. Comptam amb una descripció de l’aspecte que oferia devers 1930, publicat per l’escriptora anglesa Lady Sheppard, qui el trobà un dels més pintorescos que havia vist mai, amb els seus llocs de venda exposats al voltant del claustre de l’església del Carme. L’aristòcrata va gaudir comprant aquí i a les petites botigues de la ciutat, on va trobar toffees i pa de pagès, que considerava que tenien una arrel plenament anglesa.

El mercat va seguir funcionant una dècada, passada la qual devien sorgir noves necessitats o, simplement les seves dimensions feien que alguna de les seves parts presentessin deficiències. El setembre del 1929 un particular, Josep Cañellas, presentava un projecte d’ampliació i millora, que s’oferia a executar. L’Ajuntament, després d’efectuar alguns aclariments, el va exposar al públic. El sistema per finançar les obres consistia de concedir la concessió dels arbitris municipals dels llocs de venda per un període de setze anys. La Corporació va autoritzar el projecte el mes de gener, però l’abril, en el moment de convocar la subhasta, el tema quedà damunt la taula.

 

Fotografia: Fotos Antiguas de Menorca

L’assumpte va dormir un any, durant el qual els regidors van descartar la idea i decidiren fer una actuació completament oposada: enlloc de deixar-lo en mans de la iniciativa privada, el Consistori executaria les millores directament, per administració, i amb aquest fi les va dividir en dues fases. D’aquesta manera, el febrer del 1931 aprovava el projecte de completar la construcció de la galeria interior oest del mercat. Quan s’acabessin les obres, es traslladarien els concessionaris dels quioscs d’aquest sector, la qual cosa es portà a terme el mes de setembre. A continuació, el novembre, s’acordà iniciar els treballs de l’ala nord, que constituïen la segona fase.

Un cop enllestida aquesta actuació, el desembre del 1931 i al llarg de l’any següent, es va donar llicència a un seguit de persones a muntar quioscos al voltant de les columnes de les ales oest i nord, les que havien estat reformades, per vendre fruites, verdures i hortalisses. Alhora es va aprovar el croquis que havia format Femenías per a la instal·lació d’altres quioscos a les ales sud i est, segurament els que aprofitaven una part del pati, i es començà a autoritzar la seva construcció. Així es posava punt final a aquesta nova actuació parcial i improvisada, com l’efectuada quinze anys abans. El 1935 es va plantejar l’ampliació de l’ala sud, però no s’arribà a executar.

Com a colofó de l’anterior intervenció, es va procedir a la instal·lació d’enllumenat elèctric, que permetia d’obrir el  mercat en determinades dates. La iniciativa es començà a estudiar el maig del 1932 i el mes de novembre s’acceptava el pressupost de la companyia Eléctrica Mahonesa, que era la que executava els treballs i subministrava el fluid elèctric, a canvi de les tarifes determinades per a l’ocasió.

 

Foto: Toni Catany

L’acabament d’aquestes obres coincidí amb la proclamació de la II República, l’abril del 1931, la qual va voler donar un impuls a l’ensenyament i, amb aquest objecte, engegà un ambiciós programa de transformació de les escoles unitàries en escoles graduades, és a dir dividides en cursos. El mes d’agost, el Ministeri d’Instrucció Pública promulgava una ordre que creava una escola graduada de filletes a Maó. Atès que el local que ocupava el col·legi femení al claustre era insuficient, el novembre el diputat menorquí a Corts, Francesc Carreras, feia gestions per destinar una part de la presó a aquest fi.

Es va escolar més d’un any i mig sense que el projecte avancés, durant el qual tan sols es va temptejar l’adquisició d’uns terrenys a les sínies des Cuc i la Plana per edificar els centres, iniciativa que no devia fructificar pel seu elevat cost. Finalment, el març del 1933 el director general de presons autoritzava l’Ajuntament a agregar la secció de dones de la presó a la futura Escola Nacional de Filletes. El juliol s’acordava efectuar obres de millora del Claustre del Carme, i d’una casa del carrer de Sant Joan per a la d’al·lots, segons els projectes de l’arquitecte municipal. L’escola del Carme era a l’ala nord i s’hi van  remodelar totalment els espais interiors, inclosa la conducció d’aigua des d’una cisterna, el sanejament, amb un pou Mouras, l’ampliació de les finestres i l’obertura de portes d’accés a la terrassa que s’obre al pati.

Tot i que s’havia planificat que els treballs fossin llests l’1 d’octubre, aquests es va allargar un any més i no conclourien fins al setembre del 1934. Llavors, l’Ajuntament va adquirir el mobiliari i el material científic per a l’Escola Graduada de Filletes i la seva germana de fillets, les dues amb sis seccions, que van obrir les seves portes coincidint amb l’inici del curs. El cost de les obres fou de 30.209 pessetes al Carme i 46.106 al carrer de Sant Joan i foren finançades per l’Ajuntament, que per fer-hi front va emetre un emprèstit, per respondre al qual augmentà en 10 cèntims l’arbitri municipal sobre el preu de la llet. Malgrat les gestions efectuades, no s’aconseguí cap subvenció de l’Estat.

 

El bombardeig de 1936. Foto Joan Bagur. Fotos Antiguas de Menorca

La rehabilitació de l’escola va ser efímera: tot just dos anys després, als primers compassos de la Guerra Civil, el 23 d’octubre del 1936, Maó patí el bombardeig de l’aviació italiana. Un explosiu va caure a l’extrem nord-est i afectà l’escola, on no s’impartien classes, però en va resultar morta una persona i altres quedaren greument ferides. Aquest sector quedà completament en runes i només seria reconstruït després de la Guerra, recuperant la seva funció docent.

Al llarg dels anys, el mercat conservà la seva vivacitat. El 1984, Deseado Mercadal comentava que, malgrat el creixement de Maó i la conseqüent obertura de supermercats a les barriades perifèriques, continuava essent el lloc on acudien a diari multitud de mestresses de casa per fer la compra. Fer una “volta per sa plaça” i per la contigua Peixateria era un costum i una tradició per a molts maonesos, sobretot per aquells que, per circumstàncies personals, disposaven de temps per fer-ho.

Mercadal explica algunes anècdotes de l’indret. Molts anys enrere, per Nadal, una dona va perdre el moneder on duia quatre duros de plata, tot un capital. Donat l’avís, la gent va cercar per tots els racons sense trobar-ho. Amb un tret de solidaritat envers aquella dona ofegada en un mar de plors, s’organitzà una col·lecta i en pocs minuts es va reunir una quantitat que superava la perduda. Al capvespre, l’home encarregat de la neteja va localitzar en un munt de fems el moneder extraviat i l’entregà a la senyora. Aquesta l’endemà va tornar al mercat explicant que volia tornar els doblers. Com que la cosa resultava impossible, perquè ni es trobaven allà els donants ni ningú volia acceptar els doblers, la quantitat es va gastar en un improvisat convit en el qual es van desitjar bones festes brindant amb pastes i vi dolç.

 

Fotografia: Pablo Cardona Natta. Fotos Antiguas de Menorca

Els anys vint, l’Ajuntament va decidir augmentar l’arbitri sobre els llocs de venda en cinquanta cèntims. L’encarregat de cobrar mensualment els rebuts era el conegut guàrdia de la plaça “en Quicus es saig”, qui, en intentar cobrar, va ser durament increpat per les venedores que, de pas, van posar de volta i mitja els regidors i el batle. Al mes següent, quan en Quicus havia de tornar a presentar els rebuts, li va dir al batle: “m’estim més pagar sa diferència de sa meva butxaca, antes d’enfrontar-me una altra vegada amb ses placeres.”

N’hi havia de tot color. El 1914, el cap de la Guardia Municipal va descobrir que un venedor de carn de gallina havia adherit a la part inferior d'un dels platets una moneda de 10 cèntims i un carnisser havia enganxat amb uns fils dos trossos de metall de 18 grams de pes. Tots dos van ser denunciats a la Batllia, que els imposà una multa de 10 pessetes perhom.

Europa en guerra

El món contemporani es fonamenta en un desig de pau. Els horrors de les dues guerres mundials, amb el colofó de l’explosió de la bomba atòmica, apaivagaren els ardors bèl·lics i van fer arrelar els valors pacifistes com a senyal d’identitat de totes les nacions civilitzades del món. 

Sarajevo 1992

El manteniment de la pau no ha estat fàcil. La Guerra Freda ens va fer sentir la seva precarietat entre temors d’hecatombe nuclear. La caiguda del mur, que semblava un bon auguri, va portar, per contra, nous conflictes al nostre continent, principalment les guerres balcàniques. Poc després, el 1991, esclatà la guerra del Golf. En els dos casos, els deliris de dictadors amb pulsions expansionistes van menar els seus pobles a la derrota i a una desvertebració social i política de la qual encara no s’han recuperat. El sempre inestable món islàmic protagonitzà l’atemptat de Nova York del 2001, el primer atac d’aquesta envergadura que rebien els Estats Units des de Pearl Harbor. Una dècada més tard, la primavera àrab portà revoltes i guerres a les nostres portes.

Amb aquests precedents no ens hauria d’haver estranyat que un altre líder tirànic agredís un país del nostre entorn. L’esfondrament de la URSS, que havia heretat i ampliat l’imperi dels tsars russos, va deixar a l’Est d’Europa un garbuix de noves nacions amb disputes frontereres, que l’antic poder colonial ha aprofitat per deixar un reguitzell de territoris en disputa. Un d’aquests contenciosos l’enfronta amb Ucraïna, un estat amb una nodrida presència de població russa que històricament no ha gaudit de límits precisos. Des de l’annexió de Crimea, el 2014, els tambors de guerra batien cada cop més fort, però els europeus, encegats per les nostres ànsies pacifistes, pensàvem que les hostilitats que es desfermaven a prop nostre mai ens esquitxarien.

La invasió ha provocat una allau de comentaris i comparacions, la majoria apressats i aventurats. En un primer moment, el record de la puixança soviètica ens va fer creure que es tractaria d’una guerra llampec, la qual cosa, per associació, va menar a identificar Putin amb Hitler i a cercar precedents a les ocupacions prèvies a la Segona Guerra Mundial, amb l’atreviment de predir una Tercera Guerra. Hauria estat més acurat rememorar la Guerra dels Sis dies, del 1967, quan Israel es va fer seus Jerusalem i Cisjordània, que possiblement no abandonarà mai, un altre exemple de la vigència de l’ús de la força. 

Conquista de Jerusalem per Israel. Guerra dels sis dies. 1967

El temps està posant les coses al seu lloc. La invasió d’Ucraïna progressa de forma lenta, amb més destrucció que domini del terreny, més sacrifici humà que gesta militar. L’exèrcit rus no és ni l’exercit roig ni la màquina de guerra nazi i té moltes dificultats per fer-se amb el país. A diferència dels txecs dels sudets i dels austríacs, els ucraïnesos es resisteixen des del primer minut. Occident, enlloc de beneir l’ocupació, imposa dures sancions econòmiques contra Rússia i, fins i tot, envia material militar a Ucraïna. Res és com a la Segona Guerra Mundial. De fet, a mesura que passen els dies aquesta invasió té més punts en comú amb la d’Afganistan del 1979 i podria ser pitjor, perquè llavors els soviètics van acudir a auxiliar un règim comunista amic i aquí han copejat una democràcia que anhela alliberar-se de la seva tutela.

Com molts dictadors, Putin ha actuat d’esquenes a la realitat, amb la voluntat pueril de construir un nou futur que només existeix a la seva imaginació. És probable que les seves tropes s’apoderin d’una part d’Ucraïna, però serà una victòria pírrica, que no assolirà els seus objectius i desembocarà en una retirada vergonyosa. La resistència dels ucraïnesos continuarà fins que el darrer soldat rus abandoni el país i potser obté un final negociat al conflicte. Al capdavall, l’escomesa de Putin serà el mite fundacional de la nació ucraïnesa: els ciutadans que encara no tenien clara quina era la seva pàtria, ho hauran après d’una forma brutal i, a partir d’ara, estaran més units.

Retirada de la URSS d'Afganistan. 1989

El dia que arribi la derrota o la pau pactada, Putin pagarà la seva bogeria. Per arrelades que hagin estat les dictadures, no n’hi ha cap, ni la dels generals argentins, ni la dels comunistes de la URSS, ni l’Iraq de Sadam Husein, que superi la prova d’un revés militar. Algun dia veurem una nova Rússia, que difícilment tornarà fantasiejar amb deliris imperialistes.

La guerra també ha unit els europeus. Abans de l’agressió salvatge d’Ucraïna alguns simpatitzaven amb Putin. Uns eren comprensius amb el trauma de l’esfondrament de la URSS; altres, agraïen els doblers que Rússia i els seus oligarques repartien de forma generosa, a vegades de manera legal, invertint en negocis, museus o futbol, a vegades clandestinament, finançant extremistes de tendències oposades, amb l’únic fi de desestabilitzar les autèntiques democràcies. Els seus beneficiaris ara s’apressen a destruir hemeroteques i netejar les empremtes dels rubles de la vergonya.

 Tanmateix, caldrà aprendre algunes lliçons. No hi ha res pitjor que confondre els desitjos amb la realitat. És trist constatar la vigència de l’adagi de Hegel,  qui afirmava que només és lliure qui està disposat a arriscar la seva vida per conservar la llibertat. Pensàvem que havíem deixat enrere la barbàrie i bastava amb proclamar la pau; ara sabem que no n’hi prou amb bones paraules, sinó que cal comptar amb la potència suficient per enfrontar-se a un món turbulent on aguaiten forces hostils disposades a copejar-nos. 

Europa està envoltada de perills. L’Est, del Caucas a l’Adriàtic, és un polvorí. Els països del nord d’Àfrica són dictadures poc caritatives que oprimeixen el seu poble. Més al sud, l’extremisme islamista antioccidental cada dia és més fort. Per sobreviure, ens veiem obligats a optar per una pau armada. No és la pau a què la majoria aspiram, però és l’única que tenim a l’abast.

 Solidaritat amb Ucraïna. La seva guerra és la nostra guerra.

La reforma silenciosa del mercat del Carme (1907-1916)

Després de la construcció del Palau de Justícia, el 1907, l’Ajuntament va començar a fer un grapat d’obres per solucionar els problemes d’habitabilitat que arrossegava el mercat del Claustre del Carme des de la seva instal·lació provisional, vint-i-cinc anys enrere. No es tractava d’un gran projecte, sinó de petites intervencions que es van allargar molt de temps, a l’aixopluc de les quals els concessionaris dels llocs de venda van anar arranjant els espais que ocupaven per oferir els seus productes d’una forma més digna.

 

Claustre del Carme. Foto Rafel Vidal. Fotos Antiguas de Menorca

Així, el setembre del 1907, la Corporació acordava aixecar una paret al costat del nou Jutjat, a l’ala est del mercat. A continuació, el mes de febrer de l’any següent, se subhastaven les obres d’un urinari, que tenia un pressupost de 500 pessetes, per tal millorar l’estat higiènic de l’edifici. L’economia de l’Ajuntament no permetia excessives alegries: l’actuació de l’ala est no es va poder concloure per manca de pressupost. Setmanes més tard, el Consistori aprovava un nou projecte de Femenías per reformar el claustre, que importava 5.720 ptes. i que no va ser executat, al menys en una sola fase, ja que els anys següents tan sols es van realitzar diverses intervencions parcials, la suma de les quals no arriba a l’import esmentat, que en realitat no era gaire elevat, però pel que es veu no era a l’abast de la hisenda local.

Val a dir que, durant aquesta època també es van anar desenvolupant diverses obres a l’escola que hi havia en l’edifici, amb els mateixos trets de summa economia i caràcter parcial que les del mercat, com les que es van fer el mes de juny del 1908 a l’escala, durant les quals es prohibí l’aparcament de carruatges a la zona, o el setembre del 1917, quan es va substituir l’enllumenat a gas per l’elèctric.

Seguint amb aquesta tònica, el mes de maig del 1909 es van subhastar els treballs de reforma de l’ala nord del claustre, inclosa la teulada, i la finalització de la de l’est iniciada l’any anterior, que van ser adjudicats per 1.500 pessetes. Potser quedava algun detall per rematar l’actuació, perquè el juliol la Corporació acordava acabar la paret de l’ala est i obrir un pas al costat de la sagristia de l’església, amb l’objecte de facilitar el pas a la parada de carros i cavalleries, que es traslladava de la ubicació anterior als baixos del Palau de Justícia. A la seva conclusió, el mes de setembre, l’arrendatari d’un quiosc va obtenir una indemnització de trenta pessetes per haver hagut de desmuntar i tornar a muntar la seva instal·lació. Finalment, l’any 1910 es desenvoluparien les obres de les ales sud i oest, amb les seves teulades i altres elements, que van costar 1.442 pessetes.

 

L’Ajuntament no tenia cap programa en relació al mercat i encara aspirava a edificar un de nova planta. Alhora que es feien les intervencions anteriors, el desembre del 1909 va encarregar a l’arquitecte Femenías la redacció d’un altre projecte general. El mes de setembre de l’any següent, Miquel Florit, el senyor del lloc de Biniach, s’oferia per aixecar un nou mercat de proveïments al Claustre del Carme, a la qual cosa el Consistori es va mostrar disposat, afegint-hi la construcció d’un nou escorxador (el qual pel que sembla tampoc estava en condicions).

El mes de febrer del 1911 Miquel Florit concretava la seva oferta, que consistia a prestar a la Corporació 150.000 pessetes per a l’establiment dels dos equipaments –mercat i l’escorxador. La Corporació va resoldre estudiar la idea, demanà a l’arquitecte municipal que ultimés els dos projectes i al cap de pocs dies acceptava la proposta. Tanmateix, les clàusules que volia imposar l’Ajuntament no van convèncer el propietari agrícola i el van menar a retirar la seva proposició. Concloïen així trenta anys d’estèrils temptatives de fer un mercat de bell nou, en els quals van xocar unes concepcions grandioses del que els regidors pensaven que havia de ser aquest i la realitat prosaica d’unes finances escardalenques.

Al seu lloc, va prosseguir la parsimoniosa reforma del claustre: a finals del 1912 l’Ajuntament aprovava que es tanquessin els arcs per mitjà de vidrieres. Tanmateix, com que no es va destinar cap import a realitzar aquesta actuació, no es va materialitzar fins que el 1915 s’imposà al concessionari de la recaptació dels arbitris de mercats i vies públiques l’obligació d’executar-la. És clar que l’empresari es rescabalava amb el que cobrava dels tributs municipals, però la Corporació preferia aquesta via indirecta de finançar les obres que la consignació de fons en el pressupost. No ens hauríem d’estranyar que el concessionari allargués els treballs, que al cap d’un any encara no estaven enllestits.

 

L’Ajuntament utilitzava la iniciativa privada en altres aspectes, i de fet ho estava fent els darrers anys per portar a terme la part de detall de la reforma. En aquesta etapa, diversos arrendataris de llocs de venda van executar obres de rehabilitació a canvi de la prolongació de les seves concessions per un període de 10 anys, fins al 1929. En alguna ocasió el Consistori va endreçar alguna caseta, com el 1914, en què hi va destinar 225 pessetes, però fou l’excepció, de la resta es van encarregar els venedors. En tot cas, els agents privats responien a les millores municipals. Quan aquestes van finalitzar amb la instal·lació de les vidrieres, el 1916, es va produir una allau de sol·licituds per instal·lar quioscos: en pocs dies sis venedors van presentar la seva petició.

La qüestió més problemàtica eren les condicions sanitàries i de neteja. A partir del 1911, és a dir un cop acabades les obres estructurals, cada any l’Ajuntament aprovava de realitzar el que s’anomenava “un recorregut general” del mercat, com el que es feia als passejos, murs del port i els edificis públics i que, pel que sembla, consistia en la reparació dels elements deteriorats, a la qual alguns anys s’afegia la neteja dels excusats o l’emblancat. Tanmateix, sembla que no era estrany que en alguna ocasió no es realitzés o s’endarrerís. El 1913 la premsa apuntava en aquest sentit i comentava que al terra hi mancaven rajoles, la qual cosa causava les ensopegades dels transeünts. L’any següent l’actuació es va realitzar després que un regidor presentés una moció assenyalant la seva necessitat. L’agost del 1916 un altre regidor denunciava que, per falta de personal, el mercat no s’havia pogut netejar ni blanquejar, a pesar d’haver transcorregut molt de temps d’ençà la Corporació ho havia acordat.

Les deficiències eren realment greus. El juliol del 1911 la comissió sanitària de l’Ajuntament censurava el mal estat higiènic de les casetes del mercat del Carme, fent notar que la seva brutesa “per dir-ho així, s’havia incrustat”. El Consistori no va reaccionar fins al cap d’un any, en què resolia de millorar les seves condicions higièniques.

 

Potser el tema que més molèsties causava era l’excusat. El 1908, coincidint amb l’inici de la reforma, La Voz de Menorca demanava que es dotés al mercat d’un excusat decorós, que es podria construir en una parcel·la contigua a l’urinari que s’estava muntant aquells dies. En aquell moment s’empraven uns llocs de venda ubicats a l’ala est de l’edifici, i se censurava la manca d’higiene d’aquesta solució, perquè la pudor de l’indret s’escampava per tota la plaça. Tanmateix, aquesta actuació va haver d’esperar fins el 1914, pràcticament com a culminació d’aquest seguit d’obres de renovació.

Una qüestió relacionada era el tancament del mercat. El fet que el claustre estigués obert de nit provocava actes continuats d’incivisme: tots els matins el sòl i alguns llocs de venda apareixien extremament bruts de restes de tota casta. El 1908 ja es va intentar la clausura nocturna de les ales sud i est i el pati central, que no va reeixir. A finals del 1910 el batle va presentar una moció per cloure amb reixats les dues portes que comunicaven amb les places del Carme i la Miranda, però després de debatre el tema no va ser possible per l’oposició de les persones que allà residien, perquè a més dels usos comercials, unes dotze famílies s’allotjaven a l’indret. L’afer es va tornar a suscitar el 1912 i després de tornar-se a topar amb l’oposició dels veïns, es va determinar que a partir de l’any següent el cos de serenos, que des de la seva creació, seixanta anys enrere, tenia onze efectius més un caporal, es dotés d’un vigilant específic per al mercat, si bé el seu sou, 180 pessetes, seria inferior al dels seus companys, que cobraven 240. Així s’aconseguí preservar el mercat el vespre.

D’aquesta manera, entre el 1907 i el 1916 s’havia desenvolupat la reforma silenciosa i improvisada del claustre. Si es comparen les fotografies existents entre aquestes dates es comprova que al capdavall l’obra va ser efectiva: al començament es veuen unes galeries sense teulada i amb els arcs paredats i al final té pràcticament la mateixa aparença amb què el vam poder conèixer abans de la gran rehabilitació de finals del segle XX.

Els salaris són la clau per entendre la desigualtat, segons Miquel Puig

Aquest segle ha començat amb una doble crisi: la financera del 2008 i la sanitària del 2020. Moltes certeses establertes al segle XX trontollen. La distribució de la renda, fins fa poc una qüestió menystinguda per les elits econòmiques i polítiques, se situa al centre del debat públic i acadèmic. Per aquest motiu és benvinguda la publicació del llibre Els salaris de la ira de Miquel Puig, que ofereix una nova perspectiva sobre la qüestió.

L’economia s’hauria de fonamentar en els fets econòmics reals. Tanmateix és freqüent que, quan les dades contradiuen les doctrines vigents, els economistes mirin cap a una altra banda. Puig, en un passatge, parla de l’elevada tolerància respecte a l’error de les seves prediccions del president del Banc Central d’Espanya. Per evitar confondre els desitjos amb la realitat, l’autor primer de tot analitza l’evolució històrica dels salaris i la distribució de la renda.

És revelador que els sous només comencessin a créixer quan la lluita sindical i política van eliminar el treball infantil i reduïren substancialment la jornada de treball. Tal com deia Adam Smith, els salaris depenen de l’oferta i la demanda i no, com pretén l’ortodòxia actual, de la productivitat. Per açò, quan a partir del 1975 la immigració, la globalització i el canvi tècnic han augmentat l’oferta laboral, els sous han tornat a quedar congelats, si consideram el seu poder adquisitiu. La immigració, a la majoria dels països, és composta de persones de baixa qualificació i, per aquesta raó, pressiona a la baixa els sous de les ocupacions d’aquesta mena i tendeix a bandejar els treballadors nacionals. La globalització, com saben els sabaters i els bijuters menorquins que han hagut de tancar, comporta substituir els treballadors nacionals pels de les nacions que produeixen els béns que abans es feien aquí. Les noves plataformes digitals, enlloc de treballadors, tenen autònoms que fan més hores per retribucions inferiors.

Els únics salaris que han pujat han estat els d’aquells que estan en una situació estratègica, ja siguin executius d’alt nivell o futbolistes. Una dada que crida l’atenció del llibre és que els ingressos de l’1% amb rendes més altes dels Estats Units procedeixen el 75% del treball i el 25% restant del capital. Els autèntics guanyadors de la congelació salarial són els assalariats d’alt estatus. 

També han influït les idees econòmiques. Quan els diferents països van introduir el salari mínim, tenia un import considerable, que es va erosionar quan les doctrines neoliberals van passar a ser dominants, els anys setanta. El seu poder de compra, a l’Espanya franquista del 1963, equivalia a 1.400 euros actuals. Puig argumenta de forma convincent que la seva elevació no redundaria en l’acomiadament dels treballadors, ja que solen ser irreemplaçables: si les kellys no fan les habitacions dels hotels, qui les farà?

L’únic que succeiria seria que es reduirien els emolumens dels treballadors més ben pagats. De fet açò ja passa: els països on els obrers menys qualificats tenen salaris més alts (els nòrdics), els executius tenen sous més baixos i allà on aquests guanyen més (Estats Units), les categories més baixes estan més mal pagades. Açò es deu a què el capital és completament mòbil i ha de ser remunerat d’igual forma arreu del món (en realitat, seva taxa de guany va a la baixa). Si de cas, un salari mínim més elevat aconsegueix que només floreixin les activitats que el poden pagar. Aplicat al sector turístic, fomenta el turisme de qualitat i expulsa del mercat les activitats més poc profitoses.

Puig es mostra especialment bel·ligerant amb els propietaris immobiliaris. Segons la teoria de Ricardo, com que quantitat de terra és fixa, la renda, que és la seva retribució, s’estableix al nivell que permet la supervivència dels treballadors i els capitalistes. Per açò els beneficiaris reals de la industrialització van ser els propietaris agrícoles i en l’actualitat, són els únics que treuen partit quan les ciutats guanyen atractiu, ja sigui Barcelona o Ciutadella. Els propietaris tenen la capacitat d’augmentar els lloguers fins al màxim que poden pagar empresaris i ciutadans. Els empresaris treuen el rendiment de mercat i els treballadors sous de mercat; els únics que queden fora de mercat i es lucren cada vegada més són els propietaris immobiliaris, que són els que s’aprofiten de les inversions públiques per millorar les zones urbanes i l’entorn. Per açò, posar un sostre als lloguers està més que justificat.

 

L’autor es podria haver conformat amb fer un llibre d’economia. Advocar per l’increment del salari mínim i la limitació dels lloguers és simpàtic, però ha tingut la valentia de fer el pas a la política i aquí les conclusions són inquietants. Amb coherència amb tot l’exposat, assenyala que és crucial que es restrigeixi la immigració, una actuació que moralment li repugna, però que és imprescindible per revertir la llarga congelació salarial, així com per a la supervivència de l’estat del benestar. Els impostos depenen dels nostres ingressos; en canvi tots ens beneficiam per igual de la sanitat i l’educació. És més, els defensors d’una “governança mundial” són fantasiosos, perquè no hi ha recursos materials per estendre els nostres drets socials a totes les persones del planeta.

La globalització, l’avenç tecnològic i la immigració són beneficiosos per al món, però generen triomfadors i perdedors: les persones menys qualificades. L’avanç dels partits d’ultradreta prové del seu rebuig del comerç internacional i la immigració. Si han pres aquestes banderes és perquè l’esquerra clàssica, que fins els anys setanta les aixecava en defensa dels obrers, les ha abandonat, abduïda per les idees neoliberals. Si no volem que la democràcia s’afebleixi, cal recuperar aquesta perspectiva “obrerista”. 

Puig ha escrit un llibre que respon als principals problemes que té plantejats la nostra societat. Pel camí, ens fa pensar. A mi m’ha fet canviar algunes idees. M’he sentit com si veiés el fillet del conte que es va atrevir a dir que el rei estava despullat.

Els primers anys del mercat del Carme fins a la construcció del Jutjat

El funcionament del mercat del Claustre els primers temps era bastant diferent de la que hem conegut. Durant segles, i per estrany que avui ens sembli, les carnisseries no es trobaven al mercat de verdures, sinó la a la peixateria, on hi havia una dotzena de llocs de venda. Amb el pas dels anys i l’augment del consum de carn, aquella es va quedar petita, de manera que el 1888 s’autoritzà l’obertura d’una parada al claustre del Carme, que es va estrenar amb una promoció: les carns de vedella, de bou i de be s’expedien a 45 cèntims la lliura, fet que provocà una gran aglomeració de clients. L’any següent es donà permís a un carnisser per obrir un nou lloc de venda, a condició que conservar el que tenia a la peixateria, ja que l’Ajuntament fomentava la competència per intentar abaratir els preus. Així i tot, devia voler mantenir alguna mena d’equilibri i mesos més tard denegava una altra sol·licitud en aquest sentit. Els anys següents es va aprovar l’establiment d’algunes carnisseries al mercat, tot i que, fins entrat el segle XX, quasi totes eren al mercat del peix. En aquesta època també es documenten les primeres polleries al Claustre, especialitzades en la venda de gallines i altres animals de ploma.

 

Notícies del cafetí el Trueno 1885-1886

Sembla que va ser el 1885 quan començava a funcionar al mercat un establiment destinat a perdurar en el temps: el cafetí El Trueno, que també venia espirituosos, com l’anís de santa Maria. L’estiu de l’any següent organitzava balls les nits de dissabte i diumenge, que estaven ben animats.

Les notícies aparegudes en premsa ens permeten de tenir notícia d’alguns gèneres que es podien trobar al mercat, com els dàtils, que si eren d’Alger valien entre 24 i 30 escuts, mentre els valencians només costaven de 10 a 12. També és interessant l’evolució dels productes locals de temporada. El mes de febrer del 1885 els tords es venien baratíssims; eren tan abundants que s’havia embarcat un bon carregament cap a Barcelona. El 25 de maig del 1886 havia peres de Sant Joan a betzef i es venien les primeres figues flor, a preus astronòmics. Un mes més tard van fer la seva aparició els albercocs i el 8 de juliol feien el seu debut les albergínies i les síndries; aquestes darreres, petitíssimes, també s’oferien a preus prohibitius. A començaments de juliol es feien notar “els tomàtics de la nostra horta”; el 1887 anaven molt bé de preu, a tres cèntims la lliura, malgrat que el vapor no n’havia dut gens de la Península. Pel que fa a les verdures d’hivern, el 4 de desembre es van començar a vendre els pèsols i el mes de febrer de l’any següent s’oferien els primers pebres i les faves tendres. D’altra banda, l’agost del 1891 es va inaugurar la primera parada de plantes i flors, que provenien dels jardins i hivernacles que tenia l’horticultor Francesc Prats al cos de Gràcia. 

En tot cas, la situació del mercat seguia essent prou precària, ja que l’Ajuntament feia un manteniment de mínims, reduït a algun emblancat puntual. La situació motivava les protestes dels venedors, que en ocasions recollia la premsa, que fou bastant insistent el 1889, en especial quan el mes de novembre el temps començà a refrescar. L’edifici no estava preparat pels dies de pluja i tramuntana, durant els qual les venedores patien “penúries i perjudicis”. L’estiu de l’any següent les protestes eren per manca de neteja. Les crítiques es feien extensives a les “columnas mingitorias” o quioscos amb urinaris que hi havia, un al costat del mercat i l’altre al punt d’arribada dels vapors del port, que també presentaven un estat lamentable.

 

Claustre del Carme. Foto Rafel Vidal.Fotos Antiguas de Menorca

El 1896 la situació seguia igual: els dies de pluges l’indret s’omplia de basses i no es podia fer una passa sense ficar els peus dins l’aigua i el fang. El diari El Liberal cridava l’atenció sobre les queixes de les verduleres i demanava que, sinó es construïa un nou mercat, almenys es fessin algunes petites actuacions, com la canalització de les aigües de pluja que s’introduïen davall de les arcades. Al final, es va posar una porta per desviar-les, però el problema era que als finestrals hi mancaven alguns vidres i les galeries no tenien prou rost perquè l’aigua s’escorregués fora dels llocs de venda. 

A mesura que passaven els anys, es feien tímids intents d’arranjar el mercat. El 1892 el fuster Joan Sintes Mercadal va demanar permís per instal·lar i explotar vint-i-quatre casetes de llenya al voltant de les columnes del claustre, a canvi del dret d’explotació durant alguns anys. Aquests mobles donarien caràcter a l’indret al llarg de pràcticament un segle, fins a la darrera reforma. D’altra banda, no va ser fins el 1899 que es va obrir la porta que comunica el mercat amb la plaça del Carme. Així s’evitava als clients de la major part de Maó haver de fer un rodeig per la plaça de la Miranda, més exposada al mal temps. 

Una altra millora va venir per la instal·lació d’un quiosc. La primera iniciativa fou denegada el 1889. Deu anys més tard, es va autoritzar un altre, precisament a l’entrada de la plaça del Carme. Com a colofó, el 1906 es va establir “un preciós quiosc modernista”, destinat a la venda de carn d’aus i conills, de la qual cosa la premsa es va congratular, tot remarcant que era un buit que feia estona que es trobava a faltar. 

Casetes de llenya del mercat. Guia Everest 1972. Cigdanovic

La construcció del Palau de Justícia, destinat allotjar de forma més espaiosa el Jutjat d’Instrucció i Tribunal del Jurat del partit de Maó, fou molt més laboriosa. Recordem que el 1882 un primer intent havia fracassat per la manca de disponibilitat de la resta d’ajuntaments. Durant tots aquests anys, el jutjat, on hi havia la sala d’audiència, era a una casa del carrer Nou, el cost de l’arrendament de la qual es repartia entre els municipis. En aquesta ocasió va haver una major sintonia i totes les corporacions de l’illa es van fer càrrec del seu finançament, en proporció a la seva població, encara que també comptà amb una important subvenció de la Diputació Provincial. 

El projecte, format per Francesc Femenías,  fou aprovat el maig del 1904. Amb un pressupost de 44.615 pessetes, consistia d’aixecar un edifici de nova planta a l’ala de llevant del claustre del Carme, que fins llavors només tenia una planta i amb les obres es va alçar un pis. Femenías acabava de ser nomenat arquitecte municipal de Maó i aquest va ser el primer projecte que va realitzar, alhora que s’encarregava de dirigir les obres. 

El guanyador de la subhasta, celebrada el mes de novembre, fou el mestre de cases Rafael Quintana Carreras, que només va rebaixar 50 pessetes el tipus de sortida. El contracte fou signat el maig del 1905 i les obres es van anar executar els dos anys següents, sense cap entrebanc i bastanta discreció. L’únic element que va cridar l’atenció va ser l’obertura del portal d’accés a l’edifici. Segons La Voz de Menorca, l’actuació va rebre l’aplaudiment general, ja que no només embellia l’indret, sinó que amb ell s’eliminava “el estercolero y nido de ratas que constituían antes los locales de las puertas recientemente tapiadas”, una de les quals comunicava amb un soterrani on el llacer tenia els cans que capturava.

El Palau de Justícia fou inaugurat el 28 de setembre del 1907, amb l’assistència de diversos batles, jutges i advocats. Josep Mercadal, batle de Maó, agraí la contribució dels ajuntaments de Menorca i recordà l’exbatle Antoni Victory, que havia promogut l’obra. Curiosament, l’acte principal no va tenir lloc a l’edifici, que fou visitat més tard, sinó a les cases consistorials. Davant del jutjat estava instal·lada l’escola de filletes i a l’altra ala hi havia la presó, que va funcionar fins el 1968. El jutjat va ser-hi fins el 1979 i al cap de deu anys ja estava en males condicions, la qual cosa obligà a l’Ajuntament a escometre reparacions i reformes al llarg dels anys, sense aconseguir mai que mostrés un estat prou presentable.

Claustre del Carme. Foto Pablo Cardona Natta.Fotos Antiguas de Menorca

 La construcció del nou edifici va marcar un punt d’inflexió. A partir d'aquell moment l’Ajuntament es va posar de forma seriosa a solucionar els problemes d’habitabilitat que s’arrossegaven des de feia quasi vint-i-cinc anys. Malgrat que, com veurem, no es va oblidar del tot de la idea de bastir un mercat general de nova planta, la Corporació va començar a emprendre algunes intervencions que, de mica en mica, van canviar la fisonomia que fins llavors tenia el claustre. 

Així, el setembre del 1907, quan s’estava a punt d’estrenar la nova seu judicial, l’Ajuntament acordava aixecar una paret al seu costat, a l’ala est del mercat. Aquesta seria la tònica: petites obres estructurals executades al llarg d’un quinquenni, a l’ombra de les quals la iniciativa privada, protagonitzada pels concessionaris dels llocs de venda, acabava de donar forma al conjunt.  D’aquesta manera, a finals d’any i principis del següent, es van registrar diverses sol·licituds per aixecar “quioscos”, que superaven la concepció de les “casetes” que existien fins llavors, per la qual cosa devien ser les construccions que van perdurar fins a final de segle.