Arrels històrics de l’endarreriment turístic de Menorca

L’endarreriment en el desenvolupament turístic de Menorca en relació a la resta de les illes de l’arxipèlag balear sempre ha cridat l’atenció. A l’hora de trobar una explicació, s’ha analitzat la situació de l’illa els anys seixanta. Entre els arguments que s’han apuntat per explicar la pretesa manca d’interès dels menorquins pel fenomen turístic un punt clau ha estat la potència econòmica de l’illa, apuntalada per un fort teixit industrial.

Tanmateix, és més fructífer ampliar el focus i considerar l’evolució del turisme a les Illes Balears a inicis del segle XX. Mallorca aquests anys va apostar per aquest sector i trobà un nínxol de mercat en el turisme no elitista. Eivissa es va afegir a aquest model els anys trenta i abans de la Guerra Civil havia aconseguit congriar la massa crítica, en termes de capital físic i humà per poder explotar els anys de la postguerra. Sense dubte, la limitació de les alternatives econòmiques va jugar a favor de l’hoteleria i la restauració eivissenques, però aquest no fou el cas de Mallorca, que tenia una economia notablement diversificada i comptava amb sectors industrials importants, alguns compartits amb Menorca, com el calçat. En canvi, a Menorca els fluxos turístics mai van assolir el volum relatiu de les altres dues illes.

Al nostre parer, la manca d’una base inicial, la necessitat de partir de zero, fou el factor clau explicatiu de l’endarreriment menorquí durant el primer franquisme. En un context d’economia intervinguda i recursos escassos, les autoritats van invertir allà on tenien garanties d’un retorn més ràpid. Menorca només va interessar ja avançats els anys seixanta, quan Mallorca estava saturada i aquí s’havia creat una primera infrastructura capaç de respondre a la demanda turística.

Al segle XIX Menorca tenia una àmplia tradició d’acollir visitants estrangers, lligada a la importància del port de Maó i per açò comptava amb uns allotjaments adients. Aquest impuls és el que explica la freqüentació de iots turístics des del 1875 o el fet que el 1899 ja entressin al port dos creuers, els primers de les illes Balears.

Les primeres dècades del segle XX els menorquins segueixen desenvolupant elements d’interès per al turisme. Les activitats marítimes es van desenrotllar des de molt prest. Els banys de mar eren una realitat des del 1859 i el 1872 ja existia un establiment permanent. També havia professionals que construïen i llogaven embarcacions i es va constituir una delegació de la Lliga Marítima que permetia donar suport a activitats punteres, com la cursa organitzada el 1905 entre Alger i Toló.

La costa es començà a urbanitzar aviat: des del 1896 ja s’aixequen xalets. Van aparèixer colònies d’estiu a diversos indrets de l’illa, on els turistes podien trobar allotjament. De fet, existeix una forta continuïtat; en aquests llocs fou on els anys cinquanta s’aixecaren els primers hotels turístics: el port de Maó, es Castell, Alcalfar i Santandria. Les comunicacions interiors també eren bones i es van anar adaptant a la millora dels mitjans de transport.

Malgrat tot, la capacitat d’atracció de visitants de l’illa va minvar al segle XX: l’arribada de les embarcacions d’esplai va disminuir fortament i es va limitar a les més luxoses; els creuers van desaparèixer a partir del 1908. La I Guerra Mundial va tallar l’incipient moviment turístic; no tornen a aparèixer visitants de forma apreciable fins el 1923 i els primers creuers són del 1927.

Si bé Menorca comptava amb un fort sector industrial, les primeres dècades del segle XX patí successives dificultats que van provocar el tancament dels principals establiments manufacturers i impulsaren l’emigració de treballadors fora de l’illa. Els empresaris estaven atents a qualsevol alternativa econòmica, com va esdevenir amb la indústria del metall a partir del 1890, les bosses de plata una dècada més tard, la bijuteria a partir del 1923, el calçat es reconvertir del mercat cubà a l’europeu. Si el turisme hagués estat una opció real, segur que l’haurien temptejat.

Els menorquins no eren insensibles al fet turístic i coneixien el seu potencial econòmic. La premsa mostra un interès viu pel seu desenvolupament, allunyat d’una infundada apatia dels illencs. L’Ateneu de Maó, i en particular el seu president Antoni Victory, va  tenir un paper molt actiu. Aprofitant els seus contactes amb personalitats del món turístic va fer grans esforços, tot i que infructuosos, perquè s’establís un hotel modern, implicant a estrangers i institucions com la CNIT i el Patronat Nacional del Turisme. També s’actuà en el camp de la propaganda turística: es van publicar d’articles a diaris i revistes de fora de l’illa; diversos pintors menorquins i forans van exposar la seva obra a Barcelona i Palma de Mallorca i es van editar guies i postals.

Quan el 1932 es crea el Foment del Turisme de Menorca, continua amb la tasca anterior. Es tractà d’una entitat relativament ben dotada de fons (que només van minvar davant de la maca de resultats), amb un programa coherent i persones competents, que va desplegar una intensa propaganda i multitud d’accions en favor del turisme, la qual cosa contrasta amb la passivitat del Foment d’Eivissa

Els anys trenta el turisme va retrocedir a Espanya, excepte a les Balears. A Mallorca es va produir un autèntic boom, amb una considerable ampliació de la planta hotelera i un volum molt important d’arribades de creuers i vaixells estrangers. Eivissa no fou aliena a aquesta efervescència turística després d’un ràpid creixement en els anys anteriors. Els menorquins eren conscients de l’expansió del turisme en aquestes dues illes. El nombre de visitants que venien a Menorca va augmentar, però en una proporció molt menor, i és en aquest moment quan es consolida l’endarreriment turístic de l’illa.

Menorca era un territori econòmicament avançat i amb empresaris coneixedors del mercat, un factor clau en l’expansió del turisme a Mallorca. També existia un consens social al seu favor i els capitals necessaris per construir els petits hotels que s’aixecaren a Mallorca i Eivissa a partir dels anys vint. A l’illa es van muntar restaurants, però no hotels i quan els anys cinquanta van aparèixer visitants aquells van ser la base dels primers allotjaments, fets que refermen l’opinió dels menorquins de l’època en el sentit que la demanda era insuficient.

Diversos motius expliquen l’atonia de les arribades de turistes. El perfil dels visitants era diferent al de les altres illes; tenien un major pes els turistes que venien en iots i creuers, amb un poder adquisitiu alt, impossible de satisfer per l’oferta hostalera illenca. En cap cas es va aconseguir atreure un nombre significatiu de visitants procedents de Mallorca. En canvi, a les Pitiüses l’afluència de turistes d’un poder adquisitiu no gaire elevat va estimular el progressiu increment i millora dels allotjaments.

Les comunicacions marítimes eren netament inferiors a les de Mallorca i Maó és a una considerable distància de Palma, més propera a Eivissa. El trajecte a Maó no tenia bones comunicacions i l’alternativa a través d’Alcúdia i Ciutadella no era millor. La travessa en vaixell, a diferència d’Eivissa, estava amenaçada per forts vents que feien la travessa arriscada.

Menorca no comptava amb les belleses naturals que atreien els turistes a Mallorca. A diferència d’aquella, no reeixiren els intents de convertir les coves de l’illa en un producte turístic. Els viatgers valoraven més el que trobaven a Eivissa; així s’expressen diversos escriptors. Les Pitiüses oferien un cert exotisme, comptaven amb un paisatge agrari agradable i el cost de la vida era baix. En canvi el cosmopolitisme i l’aridesa del paisatge menorquí no atreia als visitants estrangers. Aquesta opinió encara durava el 1932, quan Hans Hartung afirmava:

            “Ens desaconsellaren molt d’anar a viure a Menorca, aquesta illa del nord on sempre bufa el vent, aquesta illa àrida, sense boscos, sense cap bellesa”

El volum del turisme que venia a Espanya abans de la Guerra Civil era reduït i només uns pocs nuclis tenien la capacitat real d’atreure aquests visitants, majoritàriament ciutats d’una certa entitat com Sant Sebastià, Santander, Màlaga, Barcelona o Palma de Mallorca. Palma es va beneficiar de la seva situació a la Mediterrània i Eivissa va funcionar com una alternativa econòmica.  Menorca simplement, ni tenia un poder d’atracció autònom ni estava suficientment a prop per recollir els excedents del turisme mallorquí.

Alfons Méndez Vidal 

Sa Graduada de Maó i la força dels moviments veïnals

Periòdicament veuen la llum conflictes veïnals. Fa uns mesos era el provocat per l’intent de demolició del centre social de can Vies al districte de Sants de Barcelona. A principi d’any es tractava de la construcció d’un pàrquing que desfigurava el barri del Gamonal de Burgos. L’any passat xerraven de l’enderroc de la barriada del Cabanyal de València, per obrir-hi una avinguda.

La història contemporània és plena d’aquestes lluites. Els anys seixanta un grup d’activistes de Nova York aconseguí la supressió d’una autovia de quatre carrils per sentit que havia de travessar el parc de Washington Square, reivindicant l’espai públic com un bé essencial. Un altre moviment d’aquesta ciutat va atènyer la preservació de la principal estació de trens, Grand Station, on es planejava construir un gratacels. Declarada monument públic, fou renovada els anys noranta i ha recuperat el seu caràcter icònic.

Són qüestions locals que acaben saltant als mitjans nacionals: els veïns pugnen, gairebé sempre amb èxit, per mantenir carrers i edificis contra una modernització mal entesa que vol transformar un paisatge urbà que els ciutadans assumeixen que forma part de les seves senyes d’identitat i no volen que es malmeti.

El curs 2014/15 els alumnes tornen a gaudir de les aules de sa Graduada de Maó, una escola inaugurada el 1930 i que acaba de ser reformada. No ha estat fàcil. Existia un projecte d’abandonar el centre, que es volia cedir a l’Escola d’Adults i enviar els fillets a un nou edifici construït al costat de la ronda, bastant enfora dels domicilis de la majoria. Un grup de pares s’hi va oposar no només per la incomoditat que suposava fer aquest camí a diari, sinó per l’efecte que hagués tingut sobre la ciutat.

El centre de Maó pateix els problemes habituals: els edificis envelleixen i els serveis i els habitants més joves es desplacen a la perifèria. El Consell Insular es va instal·lar al barri de Malbúger, com també les oficines de Tràfic i la Seguretat Social. El nou hospital es va construir en aquella zona, deixant al carrer de Bellavista amb una indefinició que encara dura. El centre de formació professional també es va desplaçar a la zona d’instituts de Trepucó, quasi fora del terme i que crea uns problemes de transport considerables.

Amb el trasllat de sa Graduada l’Ajuntament donava un cop simbòlic al centre, al qual es condemnava a ser l’única zona de Maó sense un centre escolar públic. A més, amb aquesta actuació no s’aconseguia acabar amb el dèficit de places de la ciutat. Aquest fet va aconseguir unir totes les associacions de pares i mares per demanar que es mantingués sa Graduada i que la nova escola eixugués la mancança d’unitats escolars i eliminar així els barracons de les escoles.

Hi ha coses que ara semblen increïbles: quan van començar les mobilitzacions, les autoritats es van excusar dient que la reforma no era tècnicament possible, la qual cosa va negar el Col·legi d’Arquitectes amb un pronunciament explícit. L’estat actual de l’edifici ho corrobora.

Aconseguir canviar l’opinió de l’Administració fou una tasca titànica. Els pares van fer ús de la imaginació. S’utilitzaren recursos clàssics, com la recollida de signatures (més de 5.000), les votacions a l’escola (85% en contra del trasllat), els recursos administratius o l’edició de pancartes, que molts van penjar de les finestres de les seves cases. El grup promotor va ser força creatiu: es va inventar l’eslògan “Centre Viu”, vinculat a un concepte de centre de la ciutat com un espai on conviuen els residents, els comerços i la multitud d’usos que li donen vida. Aquesta idea es va lligar amb els darrers plantejaments urbanístics, com “slow city”, llocs on l’accent es posa en el vianant i els fillets viuen sense córrer riscos innecessaris.

El moviment va fer un ampli ús de les noves tecnologies: creà un bloc on tothom podia conèixer la filosofia “Centre Viu” i els motius en contra del trasllat. Es van dissenyar samarretes i cada dissabte es posava una parada informativa al carrer. Es van organitzar dues festes, a una escola i a s’Esplanada. S’edità una revista, s’organitzaren taules redones i es va fer acte de presència a un ple de l’Ajuntament, on es va llegir un manifest. La campanya de premsa tingué un fort impacte.

D’aquesta manera s’aconseguí fer partícip d’aquesta reivindicació a la societat. És de justícia reconèixer el mèrit del grup de gent que va aportar la seva feina i il·lusions per emprendre una lluita que, com totes les d’aquesta mena, va ser llarga, dura i plena d’incerteses. Eren els anys de la gran bimbolla, on el conformisme s’havia instal·lat en la societat i encara no havien eclosionat el 15-M o la Plataforma contra els desnonaments, que han revitalitzat el moviment de contestació ciutadana. Ara sembla fàcil aplegar gent per defensar una causa, però la primavera del 2008 tot era bastant utòpic.

Els veïns han tornat a demostrar que no es queden indiferents davant les ànsies modernitzadores d’alguns polítics i que la contestació al pàrquing des Freginal, la urbanització de Shangri-la o Macarella no són cosa del passat, sinó que es desvetllen cada cop que es vol destruir una part significativa del nostre patrimoni urbà o rural.

Com reconeix la Constitució, la participació és un ingredient essencial de la democràcia, especialment en l’àmbit local, on es troba reforçada amb el reconeixement del paper de les associacions veïnals. En les eleccions no es poden tractar tots els temes que afecten els ciutadans i per aquest motiu els càrrecs públics no tenen un xec en blanc. Al nostre país el recurs al referèndum, freqüent a països com Itàlia o Suïssa, és testimonial i açò obliga als polítics a estar atents a les reivindicacions ciutadanes si realment volen respondre a la voluntat popular.

Alfons Méndez Vidal