La Llei del sòl del 1956 va introduir
la planificació urbanística a Espanya. Tanmateix, l’aprovació dels plans
provincials i municipals es va produir amb una extremada lentitud. Pel que fa
als primers només es van aprovar els de Barcelona (1963), Guipúscoa (1965) i
Balears (1973).
El Pla provincial d’urbanisme de
Balears va tenir una lenta gestació, que es va reactivar el 1971. El mes de
març el Foment del Turisme feia les seves aportacions, en les quals s’incloïa
tant la previsió d’una carretera entre cala en Porter i cala Galdana com la
demanda de mesures per evitar l’especulació en les zones urbanitzables. El mes
de juny, el Pla s’exposava al públic i l’abril del 1973 era aprovat pel
Ministeri. Enrere havien quedat les crítiques del Col·legi d’Arquitectes en el
sentit que enlloc d’ordenar el territori, es legalitzaven les actuacions
sorgides per la via dels fets i que tot el desenvolupament econòmic es deixava
en mans del turisme, les quals van ser reproduïdes en la premsa local.
Després dels intents frustrats dels
ajuntaments des Mercadal (1966) i es Castell (1968), Ferreries va ser el primer
en culminar la tramitació del seu pla general, el 1970, si bé estava
condicionat a una sèrie de prescripcions que no es van complir fins tres anys
més tard. L’Ajuntament de Ciutadella va aprovar inicialment el seu pla el 1970,
que va ser remés a la CPU dos anys més tard i fou autoritzat per aquesta de
forma definitiva el novembre del 1974.
Un cop publicat el Pla Provincial,
entre el 1973 i el 1974 va començar la preparació de la resta de plans
municipals, que van tenir una sort desigual. El de Maó, va quedar pràcticament
llest el 1974, però les diferències sobre la urbanització de Shangri-la, van
demorar la seva aprovació final fins l’abril del 1980. El d’Alaior, després de
superar diversos tràmits entre 1973 i 1974, també quedà aturat fins el desembre
del 1980. Abans, havien estat autoritzats els plans des Castell (1977) i Sant
Lluís (1978), que s’havien iniciat amb posterioritat, mentre que es Mercadal el
1974 va reprendre la legalització del pla general que no va veure la llum fins
el 1984, després d’un sonor xoc amb la Comissió Provincial d’Urbanisme.
D’aquesta manera, durant l’etapa
d’intens desenvolupament dels anys seixanta i setanta, la manca de plans
d’ordenació municipal obligava els promotors dels centres turístics a escometre
un pla general sectorial abans de redactar el pla parcial, i ambdós havien de
ser aprovats pels ajuntaments, per ser sancionats a continuació per la Comissió
Provincial d’Urbanisme (CPU) de la Diputació Provincial. En la pràctica, alguns
nuclis van néixer sense emprendre els tràmits legals o, més freqüentment, amb
la simple autorització municipal.
Malgrat l’aprovació de la Llei del sòl
del 1975 i dels plans urbanístics municipals els anys següents, es van seguir
donant casos d’indisciplina urbanística. Tanmateix, els anys vuitanta, els
episodis més rellevants ja no es van produir a la costa, sinó a l’interior de
l’illa.
Des dels anys setanta el procés
urbanitzador s’havia estès per l’interior de l’illa. El juny del 1983
l’Ajuntament des Castell va concedir llicència per a l’obertura d’un camí
rústic de quatre metres sense asfaltar a la finca Binissaida de sa Torre, així
com per a la captació d’aigua al mateix lloc. Els mesos següents es concedien
permisos per a la construcció d’aljubs i galliners. El març del 1984 el GOB
denunciava públicament la construcció de vials de set metres i l’esfondrament
de parets seques per construir noves tanquetes, indicant que una transformació
d’aquest tipus requeria de l’aprovació d’un pla parcial, aquí inexistent. Al
mateix temps censurava que la manca d’actuació municipal suposava consentir
aquests fets. El 1988 la zona s’havia consolidat i ja tenia associació de
propietaris, que van cedir els vials a l’Ajuntament, en una operació que aixecà
una certa polèmica. Al final el sector ha quedat sense ordenar i no compta amb cap planificació
aprovada.
Continua la urbanització interior: L’Argentina
A principis del 1984 la societat Masies
Cos, SA de Barcelona i dirigida per Josep M. Cos Balcells va adquirir la finca
L’Argentina, de cent hectàrees, on ja s’havien realitzat moviments de terres i
l’obertura de vials, sense cap permís municipal. El maig del mateix any es van
produir les primeres segregacions i vendes de parcel·les de 15.000 m2.
L’Ajuntament d’Alaior, requerit pel Consell Insular va imposar una sanció
urbanística de 90.000 ptes, la qual cosa no impedí que el propietari seguís amb
la parcel·lació. Les terres es van dividir en cent porcions d’entre 2.000 m2
i 45.000 m2 i es van posar a la venda amb anuncis radiofònics
i a la premsa, on s’indicava que la zona estava legalitzada, l’existència d’uns
bons accessos i la garantia de l’abastiment d’aigua. La finca comptava amb un
pou autoritzat des del 1980, però que només permetia el reg de vint hectàrees.
L’Ajuntament va concedir llicència d’obres a casetes d’eines i safarejos, però
realment en molts casos es tractaven de cases de camp i piscines.
El 1988, la premsa i l’oposició va
denunciar els fets, però l’Ajuntament va fer cas omís. Es van obrir expedients
de disciplina urbanística a seixanta edificacions. Al mateix temps, la
corporació va qualificar el sector com urbà en la revisió del pla general,
aprovada per la Comissió Provincial d’Urbanisme el 1989. En aquell moment
s’estaven realitzant les obres d’electrificació, però els carrers estaven sense
asfaltar i no existia xarxa de clavegueram; l’accés a la carretera presentava
perill. Successius recursos van fer que l’aprovació definitiva no fos ferma
fins el 1994, però la legalització del nucli ja no tenia marxa enrere, malgrat
les crítiques al mal precedent que s’assentava.
La indisciplina s’amplia: Ciutadella
A l’entorn de Ciutadella, es van donar
el mateix tipus d’actuacions que hem vist as Castell i Alaior i a una escala
superior, ja que hi ha comptabilitzades quinze zones anomenades d’hortals, de
les quals dotze se situen al voltant del nucli urbà.
El 1975 una immobiliària ja oferia
hortals amb aigua. El mes de març del 1985 l’Ajuntament de Ciutadella va obrir
cinc expedients sancionadors, i en dos casos va proposar la imposició de
sancions: Son Aiet (18.700.000 ptes) i Ses Retxilleries (10.575.000 ptes). El
primer, promogut per Edificacions de Menorca, SA ocupava 128.000 m2
i havia quaranta cinc parcel·les venudes, la majoria entre 2.000-3.000 m2.
El 60% de les parcel·les estaven edificades, la meitat amb habitatges
unifamiliars. A Ses Retxilleres, de Gaspar Pons Vaquer i de 118.100 m2 s’havien
venut vint-i-sis terrenys; el 40% comptaven amb una construcció i la meitat
eren xalets. Després d’un any i mig de tràmits (durant el qual sovintejaren les
crítiques de lentitud i indecisió ), el Consell Insular va aprovar les sancions.
Els promotors van recórrer al Govern Balear, que anul·là la sanció, decisió
recorreguda per l’Ajuntament.