dimarts, 21 de març del 2017

Històries del turisme de Menorca. La desordenada urbanització de l’interior

La Llei del sòl del 1956 va introduir la planificació urbanística a Espanya. Tanmateix, l’aprovació dels plans provincials i municipals es va produir amb una extremada lentitud. Pel que fa als primers només es van aprovar els de Barcelona (1963), Guipúscoa (1965) i Balears (1973).

El Pla provincial d’urbanisme de Balears va tenir una lenta gestació, que es va reactivar el 1971. El mes de març el Foment del Turisme feia les seves aportacions, en les quals s’incloïa tant la previsió d’una carretera entre cala en Porter i cala Galdana com la demanda de mesures per evitar l’especulació en les zones urbanitzables. El mes de juny, el Pla s’exposava al públic i l’abril del 1973 era aprovat pel Ministeri. Enrere havien quedat les crítiques del Col·legi d’Arquitectes en el sentit que enlloc d’ordenar el territori, es legalitzaven les actuacions sorgides per la via dels fets i que tot el desenvolupament econòmic es deixava en mans del turisme, les quals van ser reproduïdes en la premsa local. 
Urbanitzacions i carreteres previstes al Pla Provincial (1973)
Després dels intents frustrats dels ajuntaments des Mercadal (1966) i es Castell (1968), Ferreries va ser el primer en culminar la tramitació del seu pla general, el 1970, si bé estava condicionat a una sèrie de prescripcions que no es van complir fins tres anys més tard. L’Ajuntament de Ciutadella va aprovar inicialment el seu pla el 1970, que va ser remés a la CPU dos anys més tard i fou autoritzat per aquesta de forma definitiva el novembre del 1974.

Un cop publicat el Pla Provincial, entre el 1973 i el 1974 va començar la preparació de la resta de plans municipals, que van tenir una sort desigual. El de Maó, va quedar pràcticament llest el 1974, però les diferències sobre la urbanització de Shangri-la, van demorar la seva aprovació final fins l’abril del 1980. El d’Alaior, després de superar diversos tràmits entre 1973 i 1974, també quedà aturat fins el desembre del 1980. Abans, havien estat autoritzats els plans des Castell (1977) i Sant Lluís (1978), que s’havien iniciat amb posterioritat, mentre que es Mercadal el 1974 va reprendre la legalització del pla general que no va veure la llum fins el 1984, després d’un sonor xoc amb la Comissió Provincial d’Urbanisme.
 
Carreteres proposades per Joan Victory (1964)
D’aquesta manera, durant l’etapa d’intens desenvolupament dels anys seixanta i setanta, la manca de plans d’ordenació municipal obligava els promotors dels centres turístics a escometre un pla general sectorial abans de redactar el pla parcial, i ambdós havien de ser aprovats pels ajuntaments, per ser sancionats a continuació per la Comissió Provincial d’Urbanisme (CPU) de la Diputació Provincial. En la pràctica, alguns nuclis van néixer sense emprendre els tràmits legals o, més freqüentment, amb la simple autorització municipal.

Malgrat l’aprovació de la Llei del sòl del 1975 i dels plans urbanístics municipals els anys següents, es van seguir donant casos d’indisciplina urbanística. Tanmateix, els anys vuitanta, els episodis més rellevants ja no es van produir a la costa, sinó a l’interior de l’illa.
 
Horts de Binissaida
Des dels anys setanta el procés urbanitzador s’havia estès per l’interior de l’illa. El juny del 1983 l’Ajuntament des Castell va concedir llicència per a l’obertura d’un camí rústic de quatre metres sense asfaltar a la finca Binissaida de sa Torre, així com per a la captació d’aigua al mateix lloc. Els mesos següents es concedien permisos per a la construcció d’aljubs i galliners. El març del 1984 el GOB denunciava públicament la construcció de vials de set metres i l’esfondrament de parets seques per construir noves tanquetes, indicant que una transformació d’aquest tipus requeria de l’aprovació d’un pla parcial, aquí inexistent. Al mateix temps censurava que la manca d’actuació municipal suposava consentir aquests fets. El 1988 la zona s’havia consolidat i ja tenia associació de propietaris, que van cedir els vials a l’Ajuntament, en una operació que aixecà una certa polèmica. Al final el sector ha quedat  sense ordenar i no compta amb cap planificació aprovada.

Continua la urbanització interior: L’Argentina

A principis del 1984 la societat Masies Cos, SA de Barcelona i dirigida per Josep M. Cos Balcells va adquirir la finca L’Argentina, de cent hectàrees, on ja s’havien realitzat moviments de terres i l’obertura de vials, sense cap permís municipal. El maig del mateix any es van produir les primeres segregacions i vendes de parcel·les de 15.000 m2. L’Ajuntament d’Alaior, requerit pel Consell Insular va imposar una sanció urbanística de 90.000 ptes, la qual cosa no impedí que el propietari seguís amb la parcel·lació. Les terres es van dividir en cent porcions d’entre 2.000 m2 i 45.000 m2 i es van posar a la venda amb anuncis radiofònics i a la premsa, on s’indicava que la zona estava legalitzada, l’existència d’uns bons accessos i la garantia de l’abastiment d’aigua. La finca comptava amb un pou autoritzat des del 1980, però que només permetia el reg de vint hectàrees. L’Ajuntament va concedir llicència d’obres a casetes d’eines i safarejos, però realment en molts casos es tractaven de cases de camp i piscines.
 
Lloc de La Argentina. Foto Jorge Pons
El 1988, la premsa i l’oposició va denunciar els fets, però l’Ajuntament va fer cas omís. Es van obrir expedients de disciplina urbanística a seixanta edificacions. Al mateix temps, la corporació va qualificar el sector com urbà en la revisió del pla general, aprovada per la Comissió Provincial d’Urbanisme el 1989. En aquell moment s’estaven realitzant les obres d’electrificació, però els carrers estaven sense asfaltar i no existia xarxa de clavegueram; l’accés a la carretera presentava perill. Successius recursos van fer que l’aprovació definitiva no fos ferma fins el 1994, però la legalització del nucli ja no tenia marxa enrere, malgrat les crítiques al mal precedent que s’assentava.

La indisciplina s’amplia: Ciutadella

A l’entorn de Ciutadella, es van donar el mateix tipus d’actuacions que hem vist as Castell i Alaior i a una escala superior, ja que hi ha comptabilitzades quinze zones anomenades d’hortals, de les quals dotze se situen al voltant del nucli urbà.

El 1975 una immobiliària ja oferia hortals amb aigua. El mes de març del 1985 l’Ajuntament de Ciutadella va obrir cinc expedients sancionadors, i en dos casos va proposar la imposició de sancions: Son Aiet (18.700.000 ptes) i Ses Retxilleries (10.575.000 ptes). El primer, promogut per Edificacions de Menorca, SA ocupava 128.000 m2 i havia quaranta cinc parcel·les venudes, la majoria entre 2.000-3.000 m2. El 60% de les parcel·les estaven edificades, la meitat amb habitatges unifamiliars. A Ses Retxilleres, de Gaspar Pons Vaquer i de 118.100 m2 s’havien venut vint-i-sis terrenys; el 40% comptaven amb una construcció i la meitat eren xalets. Després d’un any i mig de tràmits (durant el qual sovintejaren les crítiques de lentitud i indecisió ), el Consell Insular va aprovar les sancions. Els promotors van recórrer al Govern Balear, que anul·là la sanció, decisió recorreguda per l’Ajuntament.

dimarts, 7 de març del 2017

Històries del turisme de Menorca. Trebalúger i altres urbanitzacions frustrades

Tot i que el 1971 es van produir uns moviments que possiblement es referien a Trebalúger, van ser frenats per la crisi. Amb la recuperació, el 1986 es va constituir a Madrid la companyia Trebalúger, SA, que comprà a la propietària, Soledat Martorell, les 104 hectàrees de la finca que envolta la cala, que estaven qualificades com a zona forestal no urbanitzable. El representat, l’antiquari Carlos Smith, anunciava que no tenien intenció d’especular ni urbanitzar el lloc.


Tanmateix, el 1988 la societat va obtenir la llicència per construir un camí agrícola i l’abril es demanà permís per aixecar denou xalets i una àmplia infraestructura a la part de llevant de la platja (una operació similar a la projectada deu anys abans a Pregonda). El Grup Ornitològic Balear de Menorca va denunciar que es volia crear una mini urbanització de forma il·legal, però la Comissió Provincial d’Urbanisme dictaminà que les construccions no constituïen nucli de població i l’Ajuntament concedí la llicència el mes de desembre. El GOB va encetar una campanya en defensa del territori, que aportà 1.500 signatures a la corporació i va organitzar una manifestació el mes d’abril pels carrers del poble, a la qual acudiren 2.500 persones. El Consell Insular demanà la suspensió dels permisos, que l’Audiència no va acceptar. El nou consistori des Migjorn denegà la construcció d’un embarcador al torrent.

El GOB i l’Entesa de l’Esquerra presentaren nous recursos i l’abril del 1990 el Tribunal Superior de Justícia de Balears va suspendre cautelarment la llicència. El 1992 fallà la il·legalitat de l’operació, en determinar l’existència de nucli de població. L’any anterior, la Llei d’espais naturals havia declarat l’àmbit com a ANEI, impossibilitant el seu desenvolupament. A pesar que el Tribunal Suprem al final donà la raó als promotors, la sentència no es va poder aplicar. A partir del 1993 guàrdies jurats impedien el pas pel camí del litoral per accedir a la platja i no s’hi pogué passar fins a l’aprovació del camí de cavalls, una dècada més tard.

Un cas similar es va esdevenir a Talis. El 1976 la promotora Atalix, SA, administrada per Beatriu Panagiotopoulos va presentar davant l’Ajuntament des Mercadal el pla parcial, per crear una àrea residencial turística d’una superfície de catorze hectàrees i amb una previsió de 3.013 habitants. La iniciativa es reactivà el 1986, quan el consistori aprovà inicialment el pla, al qual el Consell Insular va mostrar la seva oposició. Tanmateix, la seva tramitació es va anar allargant, perquè la corporació hi va trobar deficiències. Paral·lelament, el GOB va engegar una campanya demanant la protecció del paratge, per l’amenaça que suposava per al prat de Son Bou. El consistori li va donar la llum verda el 1988, però la seva declaració com a ANEI a finals d’any, va estroncar el projecte.


A cala Mitjana eren els senyors del lloc, la família Nadal De Olives, els que tenien expectatives per desenvolupar el sector, que el Pla General de Ferreries especificava que era urbanitzable, però quedaren estroncats per l’aprovació de la Llei d’espais naturals i la seva inclusió en una ANEI. El recurs de la propietat demanant indemnitzacions fou rebutjat, perquè era un indret verge.

El barranc d’Algendar

El Pla General d’Ordenació Urbana de Ferreries, del 1973, establia que les finques de Santa Maria i Son Fonoll (una estreta franja situada a la part baixa del barranc d’Algendar, a 1.500 metres de cala Galdana), no eren urbanitzables. El febrer del 1983 el Consell Insular va aconseguir que el Consell General Interinsular suspengués el planejament de determinats espais del litoral de Menorca que es consideraven d’interès ecològic i paisatgístic, a l’hora que es tramitava la seva declaració com a paratge preservat, però el nou govern sortit de les primeres eleccions autonòmics del març d’aquell any va eliminar aquesta protecció en l’aprovació inicial de les Normes Subsidiàries de l’indret i el deixava com una zona de conreus. L’estiu es va autoritzar inicialment la revisió del Pla de Ferreries, en el qual se’l delimitava com urbanitzable, la qual cosa va originar una important oposició al poble, on es va crear la Coordinadora per a la Protecció del Barranc d’Algendar.

Molt prest, l’empresa propietària, Promotora Agrícola Menorquina, SA, representada per Joan Vàzquez Capó (qui així mateix ho era de la promotora de Macarella), va defensar públicament el seu projecte, indicant que perseguia una oferta turística diferent encaminada a captar un turisme de qualitat, que se separés del de sol i platja i no estigués subjecte a l’estacionalitat. Al cap de pocs dies el Govern Balear ratificava definitivament les Normes sense preservar l’indret. L’any següent el consistori va tornar a discutir la qüestió a instàncies de l’oposició, que lliurà un informe on s’indicava que la urbanització no afectaria el barranc.

El mes de gener del 1985, l’Ajuntament de Ferreries va aprovar provisionalment la revisió del Pla General, mantenint el sector com a urbanitzable, i  preveient la construcció d’un port esportiu, qualificació que va rebre nombroses al·legacions; la Comissió de Patrimoni Històricoartístic de Menorca emeté un informe desfavorable. Malgrat tot, el mes de juny del 1986 la Comissió Provincial d’Urbanisme autoritzava definitivament el Pla. El Consell Insular de Menorca interposà successius recursos contra l’acord. 

A finals del 1987 la promotora va presentar el pla parcial, que ocupava una superfície de 475.000 m2, que es destinaven en un 40% a habitatges unifamiliars, en parcel·les de 1.000 m2, el 20% a apartaments, un 5% a zona hotelera (amb una altura màxima de planta baixa i dos pisos), el 14% a espais verds i la resta a equipaments. La població prevista era de 2.700 persones. No hi eren ni el port esportiu ni el camp de golf, dels quals s’havia parlat al començament, la qual cosa va donar peu al comentari que no es garantia que fos una urbanització de luxe. La inversió seria finançada per empresaris àrabs relacionats amb promocions urbanístiques de qualitat a Mallorca.

Tanmateix, el mes de desembre el Ple de l’Ajuntament de Ferreries no només no va tramitar el projecte, sinó que resolgué iniciar la modificació del Pla General per desprogramar el polígon. Els promotors van recórrer davant la Comissió Provincial d’Urbanisme la decisió municipal, la qual aprovà inicialment el pla parcial. Paral·lelament s’estava tramitant en el Parlament Balear la Llei de l’àrea natural d’especial interès del Barranc d’Algendar, que protegia l’entorn. Per aquest motiu, el mes de juliol la Comissió Provincial d’Urbanisme rebutjava el pla parcial. La Llei d’espais naturals del 1991 incorporà la zona a una àrea natural d’especial interès, fet que va suposar la fi de l’afer. Els tribunals van denegar les fortes indemnitzacions que es demanaven.