dimecres, 27 de desembre del 2023

Les dues guerres que sacsegen Gaza

 Darrera de la superfície de les coses hi sol haver altres circumstàncies que no són evidents, però sense les quals no s’expliquen el que passa. ¿Quantes vegades una discussió familiar per una fotesa no amaga una disparitat d’opinions sobre l’educació dels fills, la nostra carrera professional o la manera correcta d’afrontar la malaltia d’un familiar?


Des de fa mesos, a Gaza es lliura una batalla despietada en la qual, a un acte terrorista ferotge l’estat d’Israel està responent amb una desmesura fora dels límits que marca la civilització, sense que les veus que criden per la contenció aconsegueixin aturar les hostilitats.

En aparença es tracta del vell conflicte palestí, que s’encetà amb la declaració de l’Estat d’Israel el 1948, que els estats àrabs veïns van intentar destruir de forma infructuosa en quatre guerres. L’ocupació israeliana, primer de les terres d’on els àrabs van ser expulsats el 1948 i, més tard, quan l’exercit envaí Cisjordània, ha anat arraconant els palestins, que s’han vist oprimits i relegats com una població de segona a una regió on vivien des de segles. Aquesta injustícia explica l’antipatia que una gran part del nostre país sent envers Israel i la insensibilitat que ha demostrat respecte a l’assalt terrorista que ha originat l’actual escalada.

Tanmateix, darrera d’aquesta guerra s’hi amaga una altra de ben diferent. No és un lluita per una terra, sinó per unes idees, les de l’islamisme violent. No és cap secret que l’armament que utilitza Hamàs en els seves agressions contra Israel abans, durant i després del cop del 7 d’octubre són finançats per l’Iran i diversos actors d’ideologia gihadista. Gaza és un territori sense recursos, la població de la qual viu en gran part de l’ajuda exterior. És impossible que els seus dos milions d’habitants puguin sostenir una força militar de 30.000 homes, fortament armats, fins al punt que encara avui està bombardejant Tel Aviv i altres zones d’Israel.


Com va dir Napoleó, per fer la guerra fan falta tres coses: doblers, doblers i doblers. A Hamàs no li han faltat per perpetrar l’atemptat de l’octubre i per hostilitzar el poderós exercit israelià que, després de gairebé tres mesos, ha estat incapaç d’acabar de conquerir Gaza. A pesar del bloqueig que pateix el territori des que els jueus el van evacuar el 2005, les armes han arribat de forma fluïda. El moviment islamista li ha donat tot el seu suport perquè per a ell Palestina és un peó en el gran joc que juguen al món.

Aquesta mateixa operació l’hem vist en nombroses ocasions al llarg d’aquest segle. A l’Afganistan les tropes talibans es van fer amb el poder el 1996. La intervenció americana del 2001, que molts pensàvem que seria la fi del seu regne de terror, va ser un fracàs. Després d’empaitar les forces occidentals durant dues dècades, els americans es van haver de retirar deixant un govern que, a pesar de la reconstrucció del país i posseir un exèrcit i una policia ensinistrats pels occidentals, no va aguantar l’empenta dels talibans ni un mes.

A Síria, els islamistes es van fer amb el control de la rebel·lió desencadenada inicialment per les forces democràtiques contra el dictador Al-Asad i van sostenir durant una dècada una guerra que haurien guanyat sinó arriba a ser per la intervenció de Rússia. El Sahel africà està en perill permanent de caure a mans de milícies gihadistes. El 2008 el ral·li París-Dakar es va haver de suspendre per l’amenaça que plantejaven als corredors i des de llavors ja no s’ha pogut fer a l’Àfrica.


Els gihadistes no respecten les convencions de Ginebra sobre la guerra. Els seus atacs són salvatges i tenen la població civil com a blanc; les violacions de dones són a l’ordre del dia. Davant d’aquest enemic, les tropes occidentals, principalment franceses, han hagut de recular i la població i els estats africans han cridat mercenaris russos per intentar combatre’ls amb les mateixes armes i menyspreu dels drets humans.

L’islamisme i el gihadisme no són un moviment unitari, sinó la confluència de diverses corrents d’interpretació rigorista i agressiva de l’Islam, encara que totes tenen objectius i mitjans similars: sotmetre les nacions musulmanes a l’Alcorà a través de la violència i el terror; l’odi i la destrucció d’Occident i els seus valors formen una part destacada del seu programa. Per açò Israel per a ells és una pedra a la sabata del Pròxim Orient i els palestins són un instrument per aniquilar els infidels. 

Lògicament el seu camp d’actuació no es limita als països islàmics; també actuen al món lliure. La cronologia dels atemptats gihadistes és ben coneguda: l’11 de setembre de 2001 a Nova York, l’11 de març del 2004 a l’estació d’Atocha de Madrid, el juliol del 2005 a Londres, el novembre del 2015 a la sala Bataclan de París, el juliol del 2016 a Niça...

Fa dècades que els palestins van deixar de ser un moviment laic d’alliberament nacional liderat per l’OAP. Com veiem a Gaza, la iniciativa l’ha pres Hamàs, que lluita contra l’opressió israeliana, però com a primera passa per aplicar la seva visió retrògrada de la societat. La brutalitat amb què va escometre l’atac de 7 d’octubre segueix les mateixes tàctiques que apliquen les milícies africanes; la resposta israeliana, per seu costat, té bastants punts en comú amb el modus operandi del grup Wagner.


Els Estats Units van caure en la trampa d’alimentar els talibans per debilitar la Unió Soviètica. No hauríem d’ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, donant suport a Hamàs, perquè si algun dia triomfés no ens agradaria gens la repressió que aplicaria al poble palestí i els occidentals ens situaríem en el seu punt de mira com a següent objectiu a abatre.

dimarts, 19 de desembre del 2023

Els Vinent i altres menorquins traficants d’esclaus

 Els menorquins es van dedicar al tràfic d’esclaus a partir del 1830, empesos per la crisi econòmica que patia l’illa, ocasionada per la fallida del comerç marítim. Segons el llibre Traficants d’ànimes, de Gustau Nerín, la seva actuació es concentrà en tres zones: Guinea occidental, Sierra Leone i Guinea equatorial. 

Els primers traficants de Maó es van establir a la petita illa de Corisco, a Guinea Equatorial. Els més notoris van ser els cinc germans Vinent Vives, fills del capità de vaixell Josep Vinent Manent, que van començar a navegar de ben joves. Eren parents del també maonès Antoni Vinent Ferrer, d’una família lligada al tràfic marítim que s’havia establert a Cuba. A l’illa caribenya arribà a ser un destacat comerciant que des del 1819 participava en el tràfic d’esclaus i a principis de la dècada del 1820 era immensament ric. Ell devia de proporcionar als seus familiars els contactes necessaris per involucrar-se en el comerç esclavista.

Antoni Vinent Vives

Es té constància que Antoni Vinent Vives el 1831 capitanejava el vaixell negrer Tres Hermanas (en referència a les seves). El 1835 va obtenir importants crèdits del prestador britànic David William Green, que podria haver utilitzat per al funcionament del seu negoci. De fet, el seu germà Francesc el 1834 era el capità del buc negrer Especulación, que sortí de Cuba en direcció a l’Àfrica en cerca d’esclaus. L’any següent va tornar a fer un viatge d’aquesta mena a la costa africana, aquest cop amb la pollacra Reforma, i el 1838 capitanejà una expedició esclavista amb l’Andaluz. El 1839 feia de capità del Matilde (que va ser capturat pels anglesos a l’estuari del riu Gabon), propietat del seu germà gran Josep, que també estava implicat activament en el negoci, i en el qual Francesc havia invertit 3.500 dòlars. Un altre vaixell seu seria detingut per aquelles dates prop del cap López, situat així mateix al Gabon.

El 1840 Antoni fou arrestat a Moçambic com a capità del buc de bandera portuguesa Grande Antilla o Gloria, que havia fet escala a Maó. A aquelles altures ja s’havia fet una posició perquè, malgrat l’oposició del governador moçambiquès, gràcies als seus contactes va aconseguir que li retornessin el vaixell i que expedientessin el governador. Aquell any, el buc de bandera nord-americana Caballero va carregar 673 esclaus a Corisco i els descarregà sense entrebancs a Puerto Rico. Seria la darrera vegada: el novembre d’aquell any les forces britàniques van portar a terme un bloqueig naval a l’illa de Corisco. Francesc no hi era; aquells dies navegava per la Mediterrània, probablement per preparar una nova expedició negrera. 

Miquel Pons va dirigir la resistència i fou fet presoner quan els anglesos van atacar. Les factories i els barracons van ser destruïdes, i no tornarien a ser reconstruïts, però les forces marítimes no van poder alliberar cap esclau; probablement havien estat amagats. Pons va ser conduït a Londres per ser jutjat, on es va defensar al·legant que es dedicava al comerç legal i era un simple empleat de la factoria, però refusà d’informar sobre el nom del seu cap. Segons l’historiador Sudiata es tractava de Joan Fales, resident a Cuba. Les autoritats espanyoles van protestar davant dels britànics i aconseguiren que expatriessin Pons a Cuba. 



Francesc Vinent anà a Corisco i carregà el seu vaixell amb esclaus, possiblement els que els seus aliats corisquenys havien amagat. L’any següent, enfront de les dificultats, va vendre un nou contingent d’africans a una altra embarcació i tornà a Espanya. Primer fou empleat de la marina mercant, però el 1859 ja era a Maó, treballant per a una companyia d’assegurances marítimes. Segurament havia arribat abans, ja que el 1854 fou un dels accionistes de la Sociedad del vapor Mahonés. El 1867 obtingué una plaça de funcionari d’administrador de rendes a Hisenda, que ocupà fins a la seva mort, el 1877.

El que va fer més fortuna fou Antoni Vinent, que es va establir a Cadis el 1844 i, gràcies al capital acumulat, actuà com a banquer, navilier i actiu home de negocis, involucrat en la construcció del ferrocarril. També fou regidor de l’Ajuntament. El 1860 es traslladà a Madrid, on va estendre els seus negocis, essent un dels fundadors del Banco de Castilla i l’Hispano Colonial de Barcelona i participà en el desenvolupament urbanístic del barri de Salamanca. Ocupà multitud de càrrecs empresarials i al mateix temps desenvolupà una activa vida social al costat de la monarquia, fins al punt que el 1868 la reina Isabel li concedí el marquesat de Vinent i passà a ser senador vitalici. Quan va morir el 1887 deixà una herència de setze milions de pessetes.

Un altre important traficant d’esclaus procedent de Menorca fou Pau Álvarez Sinibel, qui també tenia relacions amb Cuba: el seu germà Frederic era un conegut comerciant de l’Havana. El 1835 es va integrar en l’expedició esclavista del vaixell Iberia. Poc anys després una companyia negrera cubana, els principals socis de la qual eren els empresaris bascos Oñatibia & Co. i Tomàs Irigoyen, van decidir fundar una factoria a la zona de Gallinas (actual riu Moa, a Sierra Leone), i acordaren que el gerent fos en Pau Álvarez, qui n’havia de portar una comptabilitat exhaustiva. Els esclaus s’adquirien a canvi de productes manufacturats europeus, com armes, pólvora, municions, vi i begudes alcohòliques. També calia arròs, aliment principal dels captius. La companyia disposava de tres vaixells per a les connexions entre Cuba i la costa africana. Pau Álvarez venia esclaus no tan sols als socis de la companyia, sinó també a altres compradors. Per realitzar les seves pràctiques, en ocasions col·laborava amb altres tractants de la regió, teòrics competidors seus.


La factoria va ser destruïda el 1840 arran de l’atac de Denman, el comandant de la flota britànica a l’Àfrica occidental, que arrasà tots els establiments de la comarca, però Álvarez s’afanyà a reconstruir-la i continuà amb el comerç negrer. El 1841 va ser interceptat per les forces angleses quan viatjava com a passatger de Cuba a l’Àfrica, el que aixecà les sospites que preparava una operació de tràfic d’esclaus amb el vaixell que el transportava.

La factoria d’Álvarez va tornar a funcionar a bon ritme a partir de 1845. Hi arribaven vaixells francesos, sards, alemanys i nord-americans per deixar-hi mercaderies i contínuament en sortien bucs negrers carregats d’esclaus. El 1849 els establiments d’Álvarez van ser arruïnats en un atac de les forces britàniques, encara que l’home reeixí d’amagar tres-cents setanta esclaus que tenia a punt per ser embarcats. Després de l’atac, Pau va abandonar la regió i no es tenen més notícies de la seva implicació en el tràfic negrer.

Finalment, alguns menorquins actuaven a la zona de Guinea occidental. Devers 1843 fou identificat prop de Bissau Joan Pons; tot i que afirmava dedicar-se al conreu del cacauet, en realitat practicava el comerç d’esclaus. Tanmateix, el més notori era el maonès Josep Vanrell, que treballava per al negrer biscaí Víctor de Barreda, el qual tenia contactes amb Cuba i apareix al districte de Bissau (ara la capital de Guinea Bissau) amb els seus còmplices el 1838. Com en altres casos, les notícies que tenim provenen de les intercepcions per la marina britànica. Vanrell fou detingut al sector de Gàmbia quan capitanejava vaixells negrers el 1842 i el 1843. L’home, seguint la pràctica habitual, tenia una amant esclava negra a la factoria de Barreda. També comerciava amb tabac, barrets de Panamà i vi. El 1847 fou retingut el vaixell Atrevida, del qual n’era el capità, però que en aquell moment estava al càrrec del pilot, el també menorquí Guillem Forbes. De la seva documentació es desprenia que el negoci estava dirigit per Barreda, Vanrell i Forbes. El 1858 Guillem Forbes era professor d’anglès a Maó, on morí en 1870 i fou enterrat en el si de la comunitat protestant.


Malgrat la captura, Vanrell no va abandonar la comarca. No devia durar gaire, perquè a partir d’aquesta data la pressió militar i diplomàtica britànica, aconseguí que els darrers països que el permetien abolissin el comerç negrer, en especial Brasil, que el prohibí el 1850. Paral·lelament, els traficants africans van ser forçats a deixar de vendre els seus compatriotes als europeus, encara que a vegades els empraven en les plantacions locals. Per aquest motiu, el tràfic de persones pràcticament va desaparèixer del tot, després d’uns darrers anys en què els comerciants intentaren substituir els esclaus per treballadors contractats de forma forçada, cosa que els anglesos no van consentir.

dimarts, 12 de desembre del 2023

La serra de Guadarrama. Viatge al país de l'aigua.

L'alta ruta de Guadarrama

Emprenem un viatge de sis dies pel Parc Nacional de Guadarrama, a cavall entre Madrid i Segòvia

1a. Etapa. Rascafría - Port de los Cotos

El primer dia ascendim per la vall del Paular cercant el port de los Cotos. La pista al principi transcorre entre pins que, en tota la serra són objecte d'explotació forestal.


Més amunt el riu Lozoya es va tornant bastant feréstec. Les seves impetuoses aigües formen una estampa estimulant.


A la part alta, apareixen les praderies de muntanya i el riu torna més jove, joganer, però sense malícia.


Des del port, la serralada, suau i sense altures desmesurades, ofereix una vista ben amable.


2a. Etapa. Travessa de la Cuerda larga

El port de Cotos estava cobert de boira. A l'inici del camí trobam pins amb bona part de l'escorxa pelada, d'un vermell cridaner, que contrasta amb les seves fosques fulles. Els següent dies en veurem més.


Abans d'arribar dalt de tot, un mar de núvols juga a obrir i tancar la perspectiva dels pobles de la vall.


La Cuerda Larga és una travessa per damunt d'una carena amb vistes a banda i banda, però aquest dia la boira només ens deixa veure el que tenim a pocs metres. Un vent glacial ens gelava la cara, les mans... tot.


3a. Etapa. Miraflores - Manzanares el Real

Miraflores de la Sierra és un poble molt recomanable. Antigament aquesta font era aprofitada per rentar la roba


Una pujada entretinguda ens mena a l'ermita de Sant Blas, situada en un indret estratègic, entre els cingles de la serra i un pantà.


Baixam al pantà de Manzanares el Real, sota un cel amenaçador que aquest dia per sort no va descarregar.


A les rodalies del pantà, estranyes formacions granítiques donen un toc inquietant a la caminada.


Uns cavalls que pasturen pacifiquen l'impressionant rocam que domina el paisatge.


4a. Etapa. Manzanares el Real - port de Navacerrada

Sortint del poble de Manzanares el Real enfilam la gorja del riu Manzaneres, aclaparats per les parets de granit, entre les que es veuen quatre faigs.


Cascades d'aigües braves s'enduen tot el que troben.


Pel camí, les fonts ens alegren amb el so de la seva aigua.


El corriol transcorre al costat de parets de roca vertical banyades per un ruixim persistent.


La darrera part de la pujada el riu s'estreny entre els enganyosos prats alpins que, xops d'aigua, ens banyen les botes i els calcetins.


Des de l'alt de las Guarramillas despedim l'ascensió, amb l'embassament d'on hem partit darrera. A l'altre vessant una forta baixada ens durà al port de Navacerrada.

5a. Etapa. Port de Navacerrada - Granja de San Ildefonso

Pel camí, enormes roques de granit apareixen cobertes de verdet i fulles seques de pi.

Les fonts són bons llocs on fer un descans i menjar una mica per recuperar forces.


Humils solucions regalen aigua de mil maneres diferents.


Des de l'alt de la Camorca obtenim una visió impressionant de la ciutat de Segòvia.


Després d'una forta baixada arribam al fons de la vall, on les aigües apareixen més domesticades.


Els aqueductes són monuments que glorifiquen la santedat de l'aigua.


6a. Etapa. Granja de San Ildefonso - Rascafría

La Granja de San Ildefonso és una palau neoclàssic molt xulo, que té davant una avinguda amb grans arbres i darrera uns jardins romàntics.


Està situat en un entorn natural preciós, que podem veure quan pujam cap al Puerto del Reventón.


L'ascenció es feia per una vessant plena d'arbres que va patir un horrorós incedi. Només dalt de tot ens podem fer una idea del que va ser.


Passat el puerto del Reventón, on feia molt de fred, baixam cap a Rascafría i el monestir d'El Paular, on acaba aquest viatge 


Rascafría

Rascafría és un lloc molt ben situat per fer excursions. El poble és agradable. El domina l'Ajuntament, amb les antigues escoles a banda i banda.


El monument més notable és el monestir d'El Paular que es troba un quilòmetre de distància.


S'hi arriba per un passeig preciós. Els seus grans arbres ja estaven vestits amb les gales de la tardor. Un bon record d'aquest fantàstic viatge.



dimarts, 5 de desembre del 2023

Els traficants d’esclaus menorquins al llibre Traficants d’ànimes

En l’actualitat, la qüestió del tràfic d’esclaus durant l’edat contemporània està cobrant un interès cada cop més gran, segurament per mor de la tensa situació racial dels Estats Units, que promou una revisió del passat a tots els països occidentals. A la nostra illa, darrerament s’han publicat dues novel·les històriques sobre el tema, que l’any passat fou objecte d’una conferència al Museu de Menorca.


Fruit d’aquesta major consciència sobre l’assumpte, s’estan realitzant interessants estudis. Gustau Nerín va publicar el 2015 el llibre Traficants d’ànimes, una notable recerca sobre la intervenció dels espanyols en el tràfic negrer i del qual han begut els que posteriorment s’estan referint a l’esclavisme. Convé indicar d’entrada que el treball aporta un ingent conjunt d’informacions al respecte, però, en agrupar-les per les regions d’Àfrica d’on sortien els esclaus, es dificulta la comprensió del fenomen negrer i requereix una lectura activa per comprendre molt d’aspectes.

Abans de tot, és necessari assenyalar que Espanya arribà bastant tard a aquest comerç, entrat ja el segle XIX, quan el Regne Unit, la gran potència del moment, havia assumit una activa política abolicionista, que aniria imposant arreu del món a través d’una diplomàcia que sempre tenia com a rerefons la seva potent força militar, fins al punt que els britànics tenien un cos de la Marina a l’Atlàntic per lluitar contra el tràfic, un escamot que, en ocasions, anava més enllà del que l’autoritzaven els tractats signats. És bo recordar que abans que el 1807 prohibissin el tràfic d’esclaus i el 1833 l’esclavitud, els anglesos havien estat els grans beneficiats pel tràfic negrer. Espanyols, portuguesos i altres nacions van ser uns deixebles tardans i quantitativament poc importants al costat de la immensitat de les xifres britàniques (uns 3 milions d’africans només entre 1660 i 1807).

A Espanya el tràfic d’esclaus es va prohibir el 1817, disposició que es va haver de reiterar el 1835, perquè no havia estat efectiva. Tanmateix, l’esclavitud seria legal a Puerto Rico fins el 1873 i a Cuba el 1880, una incongruència que alimentava el comerç il·legal. El fet que no estigués permès traficar amb esclaus fa que a Espanya no hi hagi documentació sobre el tema i, per aquest motiu, Nerín ha consultat els arxius anglesos, que es refereixen a les captures de vaixells i als atacs a factories africanes. D’aquesta manera, per un costat només coneixem una part del fenomen, ja que és com si féssim la història del tràfic de drogues a partir de les aprehensions de la policia, i de l’altre, no és una font neutra, sinó que té un marcat component despectiu, que en ocasions pot deformar els fets.


En tot cas, el treball és útil per treure a la llum uns esdevniments que en el seu moment van ser amagats. A Menorca, on el volum que va assolir el tràfic feia impossible que passés desapercebut, la gent en xerrava, però ningú escrivia, per la qual cosa els seus testimonis són paraules que s’ha dut el temps. Nerín reprodueix la resposta que el 1844 va donar el cònsol britànic a Maó al Ministeri d’Afers Exteriors del seu país: “Es diu que en el passat uns pocs individus de Menorca s’han vist implicats en el tràfic d’esclaus”, però “l’odiós tràfic fa molt que ha acabat del tot a Maó i a tota la resta de les illes Balears”. En realitat, en aquell moment, malgrat que el comerç esclavista ja anava de capa caiguda, encara restaven traficants d’aquesta mena, que eren ben coneguts per les autoritats. Alguns eren respectables veïns de diverses cases del carrer d’Anuncivay de la població. Pere Riudavets al seu llibre Historia de la isla de Menorca del 1885, xerra d’una persona que tothom coneix, que es va enriquir gràcies a aquest tràfic vergonyós de persones i arribaria a obtenir un títol nobiliari.

El motiu principal que va impulsar un ampli col·lectiu de menorquins a  dedicar-se a aquest comerç va ser la fallida del model econòmic basat en les activitats marítimes que es produeix aquests anys. A principis del segle XIX Menorca comptava amb la marina mercant més gran de la seva història, que s’havia especialitzat en proveir el litoral espanyol (i en menor mesura la Mediterrània occidental) de blat i diversos queviures, fins arribar a adquirir un cert protagonisme pel que fa al volum subministrat a Barcelona, Alacant i altres indrets. Tanmateix, el 1820 el Govern de la nació va prohibir la importació de grans estrangers i deixà en l’atur un milenar llarg de menorquins, que veien amb desesperació com més de cent embarcacions es quedaven sense gèneres que transportar i s’arruïnava una activitat molt profitosa. 

Els illencs van cercar tot tipus d’alternatives: van canviar de port i fins i tot van ser empleats per turcs i russos. Una d’aquestes opcions va ser el tràfic de persones. De fet, la majoria dels que van intervenir en aquest negoci es limitaven al simple transport marítim. Nerín afirma que la llista de capitans era llarguíssima (Joan Sagrera, Joan Costa, Joaquim Andricain, Antoni Capó, Josep Germà, Mariano Sintes, Joan Bufo, Miquel Abella, Vicente de la Torre, Jaime Moysi...) i que la xifra d’oficials encara era més gran: molts pilots capturats pels anglesos declaraven ser originaris de Menorca. Evidentment, el contingent de mariners devia ser encara major. En canvi, el nombre de traficants negrers no devia arribar als deu, una quantitat bastant menor, tot i que tampoc menyspreable en relació a la població de l’illa. Alguns d’aquests homes de mar eren prou atrevits. El 1841, el capità Jaume Moysi Pons, que treballava pel famós traficant malagueny Pedro Blanco, es va resistir a la marina anglesa quan era encalçat, i a resultes de l’enfrontament van resultar ferits diversos mariners anglesos, un comportament poc habitual, ja que els marins capturats no eren jutjats.

Magatzems del port de Maó circa 1830. Museu de Menorca

A més dels menorquins implicats, el port de Maó també va jugar un cert paper en el tràfic negrer. Com a mínim un traficant català, Jaume Tintó, va utilitzar el nostre port com a base d’expedicions esclavistes. És més, la dècada del 1830 feu construir el buc Paquete Veracruzano a les drassanes de l’illa, que tenien una considerable reputació. És probable que la connexió barcelonina fos la porta d’entrada dels menorquins a aquest tràfic. Alguns capitans maonesos que s’hi dedicaven també van encarregar als mestres d’aixa locals la construcció dels seus bucs.

Els menorquins apareixen com a traficants d’esclaus la dècada del 1830, quan el tràfic que feien els espanyols, omplint el buit que havien deixat els anglesos després de les guerres napoleòniques, ja estava ben establert. La seva actuació es pot situar en tres àrees ben definides: Guinea occidental, Sierra Leone i Guinea equatorial. 

Els primers que van encapçalar negocis esclavistes sembla que van ser els que s’instal·laren a la petita illa de Corisco, que actualment pertany a Guinea Equatorial. Hi ha informes que apunten que Baltasar Simó fou el fundador d’una factoria esclavista (establiment de recepció, allotjament i embarcament d’africans). Aquesta seria la que gestionarien més tard els germans Vinent Vives. 


Un altre maonès, Miquel Pons, va muntar-hi una altra factoria. La primera notícia que tenim d’ell és del 1834, quan feia de capità del vaixell negrer Feliz i esperava que li lliuressin esclaus al Pongo (Guinea occidental). Miquel s’instal·là a Corisco, on forjà la mena de relacions que els venedors d’esclaus africans solien requerir dels seus compradors: es casà amb dones de la zona, amb les quals va tenir fills. Convé remarcar que, com que els europeus necessitaven els venedors locals per aconseguir una font segura d’esclaus, les seves relacions se situaven en un pla de considerable igualtat. Els dirigents africans s’enriquien amb el tràfic. Tant és així que enviaven els seus fills a estudiar a Europa o Amèrica. En ocasions, les poblacions costaneres abandonaven el conreu de la terra per consagrar-se en exclusiva al comerç de persones. Aquest estat de coses canviaria de forma radical uns anys més tard amb la colonització, dirigida pels blancs, que van subjugar completament les poblacions locals, de les quals es van segregar del tot, repudiant el contacte directe amb els indígenes.