El clavegueram d’un camí i les lleis irracionals.

Els veïns del camí de Baix, que uneix Maó i Llucmaçanes, no es poden connectar a la xarxa de clavegueram que l’Ajuntament està executant. Segons els serveis jurídics, l’inconvenient és que són en rústec, la qual cosa no va impedir que la corporació els concedís el permís d’obres, perquè l’edificació és autoritzada pel Pla General de Maó.

Si les mateixes cases s’haguessin construït en una urbanització, la llei els obligaria a disposar d’una infraestructura d’eliminació d’aigües residuals, sota pena de prohibir la concessió de llicències urbanístiques. És inexplicable que dues situacions iguals siguin tractades per la normativa de forma oposada.

Les aigües brutes són una de les principals agressions al medi dels humans. Per aquest motiu, les directives europees (a vegades sembla que només la Unió Europea legisla amb seny) imposen la instal·lacions de sistemes efectius d’eliminació i tractament d’aquests desagradables sucs. És il·lògic que les cases aixecades en rústec no estiguin subjectes a aquesta obligació i que, en un exercici de cinisme administratiu molt hispànic, se’ls prohibeixi aprofitar una canonada que passa pel seu davant.

És possible que quan es va dictar aquesta espècie de tabú hi hagués alguna bona raó, potser impedir la proliferació d’edificacions en el món rural. Tanmateix, després de l’aprovació del PTI i altres normes que protegeixen aquest entorn, aquest precepte és sobrer i hauria de prevaler la necessitat de preservar els aqüífers, amb una concentració de nitrats força alt. Sempre he pensat que l’existència d’un gran nombre d’habitatges al camp amb pous mouràs sense control és una font de contaminació no menyspreable.

El problema és que les lleis no s’adapten a l’evolució de la societat. Es fan un dia per afrontar una sèrie de qüestions i no es rectifiquen a mesura que aquestes van evolucionant i així esdevenen fòssils, amb un interès purament paleontològic, però sense cap utilitat pels ciutadans.

Sense moure’ns de l’urbanisme, l’exigència d’un informe de la Comissió de Medi Ambient per algunes actuacions és absurda. Certa rotonda d’una carretera secundària va haver d’esperar un parell d’anys. Afegir uns metres d’asfalt en un lloc on cada dia passen centenars de vehicles no hauria de precisar cap tràmit ambiental. De fet, a ningú li passava pel cap que l’informe pogués ser negatiu. Llavors, quina utilitat té? Només serveix per demorar la millora de la seguretat vial dels conductors i, al mateix temps, sobrecarrega de feina un organisme que té altres assumptes més importants a resoldre.

Actualment, un ajuntament està intentant construir una escola. La Conselleria d’Educació hi està d’acord i disposa de les partides pressupostàries. Els pares i els professors fa anys que demanen que s’executin les obres, perquè hi ha al·lots que fan classe a barracons. L’afer està paralitzat perquè, per qualificar la zona, el Consell Insular demana una modificació de planejament, com si s’urbanitzés un carrer, el que dóna lloc a situacions còmiques, com requerir un estudi econòmic, que l’únic que pot concloure és que la corporació haurà de destinar doblers a mantenir les infraestructures sense cap ingrés, cosa que qualsevol pot afirmar per endavant sense anar a la universitat. Els projectes dels promotors privats també es troben amb obstacles d’aquesta mena, que eternitzen la seva aprovació per qüestió formals d’escassa entitat.

Els polítics que fan lleis i els tècnics que les interpreten a vegades obliden que la funció de l’Administració és servir a l’interès general, és a dir les legítimes necessitats dels ciutadans. Un dels trets que distingeix uns països d’altres és la qualitat del seu Sector Públic, com presta els serveis a les persones. A Espanya, la nota sol ser més tost baixa.

Fa poc l’Estat ha intervingut l’Ajuntament de Madrid per incomplir la regla de despesa. Aquesta marca un màxim al pressupost de l’Administració i és un límit introduït per la Unió Europea per evitar els dèficits excessius i l’acumulació de deute. Tanmateix, és incoherent que s’apliqui a l’Administració Local, perquè les seves regles financeres sempre han estat més estrictes que les de l’Estat central i les comunitats autònomes.

A diferència d’aquelles, els ajuntaments no poden elaborar un pressupost amb dèficit inicial, ni tampoc poden destinar els préstecs a res que no siguin inversions. Per aquesta raó, els dèficits són transitoris i l’endeutament fàcil de controlar gràcies a la tutela financera. De fet, en tots els períodes de crisi, les entitats locals tornen a l’equilibri ràpidament.

El conseller d’economia d’una comunitat autònoma comentava al respecte que estava bé que els ajuntaments tinguessin superàvit, perquè així ells podien incórrer en dèficit, sense que el resultat global es veiés afectat. Em sembla que és d’escassa racionalitat econòmica i aliè a una elemental justícia que la irresponsabilitat d’unes administracions hagi de ser eixugada per altres.

En aquest món on tothom està tan ben informat i els polítics s’omplen la boca de dir que són al servei de la gent, en el dia a dia de l’aplicació de les lleis veiem com es donen situacions incongruents i incomprensibles, que destorben la vida dels veïns. La legislació es fa seguint un mètode acumulatiu: afegir nous preceptes, que són nous entrebancs. Només de manera excepcional apareix qualcun que simplifiqui les gestions administratives o rectifiqui normatives obsoletes.

Quan s’aprova una llei, ja sigui de contractes, de transparència, de subvencions o de qualsevol altre matèria, les autoritats sempre anuncien que beneficiarà la gent, però a l’hora de la veritat, els tràmits són més complicats per als ciutadans i més enrevessats per als funcionaris. Les lleis han esdevingut juguetes que els polítics exhibeixen per acaparar els titulars dels mitjans, amb uns resultats en ocasions contradictoris amb les seves promeses.

L’Ateneu de Maó i les primeres actuacions en favor del foment del turisme

          Des de molt aviat, a Menorca va existir un notable interès per captar visitants, que eren certament escassos, la qual cosa va motivar l’aparició d’entitats per al foment del turisme. El nucli des d’on es van impulsar aquests projectes fou l’Ateneu de Maó encapçalat pel seu president, Antoni Victory. Parlarem en aquesta ocasió de les actuacions portades a terme abans de la I Guerra Mundial i deixarem per una altra les que es van fer més endavant.

Primera seu de l'Ateneu de Maó

          El mes de febrer del 1906 la Junta Directiva de l’Ateneu comunicava que quasi tots els ajuntaments de l’illa havien concedit una subvenció per a la publicació d’una guia il·lustrada de Menorca, que havia estat aprovada anteriorment, per iniciativa del president de la secció d’Esports i Excursions, Francesc Andreu, i del segon secretari, Llorenç Lafuente. L’objectiu era donar a conèixer l’illa als forasters i ajudar a donar sortida als productes del país, motiu pel qual es pensava demanar als comerciants i industrials la inserció d’anuncis per contribuir econòmicament a l’edició. En la conferència inaugural del curs 1906/1907 es va donar publicitat a l’empresa, tot indicant la necessitat que tenia Menorca d’aquesta obra per a la seva difusió exterior.

          Tanmateix, l’assumpte va madurar lentament: el 1907 es posposava l’edició de la guia per treure abans el Compendio de Geografía e Historia de Menorca, de Francesc Hernández Sanz (que sortí a llum l’any següent), tal vegada perquè es pensava aprofitar part del material. El 1909 la Revista de Menorca, que era l’òrgan de l’Ateneu, lloava la guia d’Eivissa de Pérez Cabrero, que n'havia fet arribar un exemplar. Uns mesos més tard, es va convocar un concurs fotogràfic, les millors fotografies del qual servirien per il·lustrar la guia. La comissió formada per a la preparació dels textos va finalitzar la seva tasca el 1911. El sistema de treball elegit, a càrrec d’un equip de persones, degué allargar l’elaboració del llibre, la qual cosa també denota que no existia una gran urgència per enllestir-lo i que es privilegiava realitzar una feina ben feta a altres consideracions. El resultat, que ha estat comentat en parlar de les guies locals, està en la línia de les obres internacionals d’aquest tipus d’aquella època. La seva orientació es defineix a la introducció, on es planteja d’atreure «el viajero sin más objetivo que el mismo viaje, el turista».

Ciutadella a la Guia de Menorca del 1911

          El 1908 la premsa local es feia ressò de la creació a Barcelona de la Sociedad de Atracción de Forasteros, que havia enviat els seus estatuts. Aquesta notícia devia de ser determinant perquè l’any següent es constituís a Maó la Sociedad de atracción de forasteros y excursiones. Açò no obstant, no hem pogut localitzar cap activitat organitzada per aquesta entitat, que amb tota probabilitat va tenir una vida efímera i infructuosa.

          Durant aquests anys la premsa local no recollia gairebé informacions sobre el turisme. En canvi, la Revista de Menorca en feia un seguiment puntual. El 1909 va incloure una ressenya del fullet Mallorca estación de invierno, remès pel Foment del Turisme de Mallorca, assenyalant que aquesta mena de publicacions eren comunes a l’estranger i molt necessàries a Espanya. L’any següent s’anunciava l’edició a Palma del llibre De turismo, de Pere Ferrer, un recull d’articles periodístics on l’autor tractava qüestions diverses com l’atracció de forasters i la manera de facilitar les excursions als llocs més bells de Mallorca.

          El 1913 es donava compte de l’aparició d’una sèrie de col·laboracions de Miquel dels Sants Oliver al diari ABC, on sota el títol de “Las Islas adyacentes” lamentava el poc coneixement que tenien els espanyols de les Balears. Antoni Victory precisava que els mallorquins tampoc freqüentaven les altres illes de l’arxipèlag i que el mateix Miquel del Sants en el seu text es referia exclusivament a Mallorca i feia afirmacions que no es podien aplicar a Menorca. Finalment, apuntava que a Mallorca només s’havien venut sis exemplars de la Guía de Menorca, que el seu Foment del Turisme desconeixia, i que Menorca rebia turistes estrangers i catalans, però no mallorquins.

          El 1915 la Revista de Menorca va recollir una recensió de la Guía de las Islas Baleares, editada l’any anterior a Palma pel Foment del Turisme. El comentarista no deixava de fer notar que de les 170 pàgines només se'n dedicaven vuit a Menorca i cinc a Eivissa i Formentera. L’any següent es publicava una petita nota en la qual Josep Cotrina remarcava la importància que hauria de tenir per al turisme la muntanya del Toro i el fet que les societats que a Maó tenien interès en el foment del turisme no obtenien cap resultat i vivien «en medio del aislamiento y la indiferencia más incomprensibles». El 1920 l’autor informava que el talaiot de Binaiet, que havia estat netejat el 1917 i per la seva situació al costat de la carretera general tenia un gran atractiu turístic, havia estat greument destruït.

            L’Ateneu no es limitava a recollir notícies sobre el turisme; també utilitzava les seves relacions per difondre el coneixement de l’illa. D’aquesta forma va aconseguir que el diari El Liberal de Barcelona publiqués un article en el qual descrivia la situació de Menorca. En aquest es feia constar la freqüència amb què era visitada per les esquadres estrangeres i la gran afluència de vaixells que havia tingut el port de Maó quan la navegació era més rudimentària. Tanmateix, en cap moment s’indica que hi hagi un mínim de turisme i, de fet, la premsa local es queixa de l’escàs renom que té l’illa a l’exterior i l’error que es comet quan se la confon amb Mallorca o es pren aquella com a model del que passa a tot l’arxipèlag.