Una ullada a les varietats tradicionals de raïm per fer vi de Menorca

Des de la declaració del vi de la terra de Menorca, l’interès per conèixer quines eren les nostres varietats tradicionals de vinya ha anat en augment. Els estudis recents ens ofereixen una nova perspectiva del tema: ara estem en condicions de saber com eren  els raïms dels quals abans només teníem notícia pel nom. 

Premsa tradicional. Vinya d'en Borràs

Entre els blancs, el cartoixà és un sinònim del famós xarel·lo català. Encara que la varietat més prominent és la blanca, la negra, que era la de Menorca, també existeix. El cep és vigorós i de maduració tardana. És bo per menjar i per fer vi, que és consistent i una mica àcid. Curiosament, el pansal blanc, recollit en la relació del 1899, és un sinònim del xarel·lo.

El raïm d’en valent, que segons l’Arxiduc és present arreu i abundant a Maó, dona molt de raïm i proporciona un vi negre molt obscur, però de poc grau. En canvi, a la relació del 1889 s’indica que s’obté vi blanc. En l’actualitat perviu a Mallorca i a Eivissa, on tenen plantades les dues varietats. A Mallorca el valent blanc és corrent a la zona de Felanitx i Manacor. Les anàlisis genètiques  han determinat que, en realitat es tracta de dues plantes diferents:  el valent blanc és una sinonímia del callet blanc, mentre que el negre (el de Menorca) equival al tinto Velasco.

Una varietat interessant és el negre de Menorca, que el 1990 Perico Serra esmenta a Ferreries. En el treball del Consell Insular del 2003 un raïm conegut amb aquest nom fou trobat a Torralbenc nou i s’hort des Lluïser (Alaior). El que és significatiu és que la varietat existeix, amb aquest nom, al banc de germoplasma d’El Encín (i ha estat replantat al de Balears). Aquest fet ens demostra que els enviaments de ceps que es van fer a principis del segle XX per fornir el banc de varietats nacional no es van restringir a Mallorca, sinó que també incloïen varietats menorquines; aquesta segurament no és l’única. 

Negre de Menorca. Momplè

A l’àrea de Ciutadella se citen dues varietats de clar origen mallorquí: fogoneu i batista. El fogoneu és ben conegut a Mallorca i Eivissa i fa un vi abundant, però de poca qualitat, que se sol mesclar amb callet i manto negro, amb el menor percentatge dels tres; pràcticament mai s’utilitza com a monovarietal.

L’esperó de gall no és un raïm tan estès. L’Arxiduc el documenta com a blanc i el 1990 Serra va comentar que es donava a Son Bell-lloc (Ferreries). Així i tot, a l’estudi del 2003 es va localitzar la varietat negra a Can Guillem (Alaior). Es tracta d’un raïm de gra llargarut i corbat, n’hi ha de blancs i de vermells, de carn sucosa i pell aspra. Poc productiu, madura tard i fa un vi d’escàs grau alcohòlic. Actualment no és present a Mallorca, però sí al camp experimental del banc de germoplasma procedent d’El Encín. Potser és el mateix que el raïm de senyal de gall, tot i que els filòlegs els registren de forma separada, ja que les dues descripcions coincideixen. El seu nom prové de la característica forma ovoide dels grans i sembla més a propòsit pel seu consum.

Un cop repassades les varietats de les quals s’obtenia vi negre, passarem a les blanques, la més coneguda de les quals és el calop, també conegut com imperial a Ciutadella i Ferreries. A Mallorca també se li diu calop, mentre que a Eivissa, el País Valencià i el camp de Tarragona se’l coneix com a palop. De fet, és possible que sigui d’origen valencià, on ja és esmentat al segle XVI. És un raïm de gra tardà, gros i llarguer i segons el matís de coloració del gra n’hi ha de blanc, vermell o negre. És dolç, de pell gruixada, molt sucós, exquisit per menjar. El 2003 se’l va trobar a diverses finques: hort de n’Esquella, Mitjan Lloc i Momplè (varietat negra). A Mallorca recentment està essent recuperat i a Menorca el celler Morvedre també n’ha fet una plantació, que encara no ha comercialitzat el vi. 

Calop. Hort de n'Esquella

També és ben comuna la planta blanca, que és ben present al País Valencià i a Tarragona, amb alguna citació esparsa a Mallorca. És un raïm llarg de gra gros, bo, dolç, que madura pel setembre. Fa un vi fluix (de poc grau alcohòlic) i és millor per menjar, sobretot per postres. En el treball del 2003 se’l  va trobar a Mitjan Lloc, Francesc Olives, Esbert Pons (Sant Climent) i Can Guillem. Segons els autors del treball, en realitat podria tractar-se de dues varietats diferents.

El baberrès o, com indica l’Arxiduc, barba-rossa, denominació amb què se’l coneix a l’Alguer, és un cep de raïms grossos, compactes i vermells, molt dolç i bo per menjar, que fa un vi amb grau. El nom prové, de la forma piramidal del raïm, com si es tractés d’una barba vermella. A França és considerada provençal, ja que el “barbaroux” és una de les varietats incloses a la denominació d’origen cassis i a la indicació geogràfica protegida “Mediterranée”. A més, existeix a diverses denominacions d’origen de l’illa de Còrsega (on se la denomina barbarossa) i és emprat per fer vins clarets i lleugers. A la resta de regions és apreciada només per al consum. En l’estudi del 2003 fou trobada a sa Vinya del camí d’Algendar (Maó), encara que els autors opinen que el raïm no coincideix amb la varietat estrangera i s’hauria d’examinar millor.

 Pel que fa al raïm de Jerusalem, l’Arxiduc cita el negre, però en l’estudi del 2003 es va localitzar el blanc en una plantació antiga. En els repertoris lingüístics s’esmenten les dues varietats, tot i que el  més present és el blanc i les característiques coincideixen (raïm blanc, petit, de grans mitjancers, bo per menjar i no tant per fer vi). És conegut a Mallorca i el descriu el diccionari català-valencià-balear. Pot tenir un origen oriental. També està documentat a Sicília i a Sardenya, on encara perdura avui en dia.

No pot faltar el moscatell, un dels raïms més estesos per tota la Mediterrània (França, Itàlia, etc.). És un cep molt antic (se’l vol remuntar a la vitis apiana dels romans) i per aquest motiu compta amb diverses subvarietats. L’Arxiduc afirma que és un raïm dolç, que dona un vi d’un bevent molt peculiar.

Com s’observa, les varietats autòctones de Menorca són un fascinant mosaic de raïms de totes les comarques que ens envolten. Uns són d’àmplia difusió (carinyena, giró (com a possible sinònim de garnatxa) i moscatell); d’altres són comuns a les illes Balears, principalment Mallorca (d’en valent, fogoneu, batista); qualcun és català (el cartoixà o xarel·lo), tot i que realment predominen els de l’àrea catalano-valenciana-balear. Curiosament, diversos blancs són d’origen valencià (calop, planta blanca, senyal de gall). Els més peculiars i que, per aquest motiu, caldria investigar millor, ens acosten als territoris del sud de França i els italians de l’antiga corona d’Aragó (llora o marsellès, baberrès i de Jerusalem). 

Jerusalem. Momplè

Segons les fonts, la nota distintiva de la major part dels vins que es feien a Menorca era la baixa graduació i, en certa mesura, el color claret (capa baixa), cosa que encara era corrent als darrers exemples recollits fa pocs anys. Sembla que, al començament, les coses no eren així, ja que Armstrong comentava que la majoria de vins tenien força i només eren més fluixos els d’Alaior. Tanmateix, Foltz (1843) deia que el nostre vi era similar al claret. El tema es va anar decantant un cop passat l’oïdi: Bidwell (1876), després d’indicar que el vi negre de Menorca és “en tots els aspectes millor que els de l’illa gran”, assenyala que té menys grau i per açò no pot ser un article per a l’exportació. Pastor, el 1885 assenyalava que el vi de Menorca era “clar, de bon gust, tot i que de baixa graduació”. Aquestes característiques són coherents amb la major part de les varietats que hem localitzat i també consonen amb el costum de barrejar tot el raïm de la vinya, amb independència de la varietat, tant el blanc com el negre, que ja hem vist a l’Arxiduc i és una constant en les pràctiques vinícoles tradicionals de l’illa.

La desigualtat no desapareix; només es transforma

 El president de la Federació espanyola de futbol ha dimitit després de donar un petó no consentit a una futbolista. Molt ha tardat: era una exigència tan clamorosa que ningú s’explica que hagi aguantat tant de temps. Actes com aquest, signes d’un masclisme arrelat, fa dos dies eren invisibles i no tenien la més mínima transcendència, però els darrers anys la situació s’ha capgirat i no només en les qüestions de gènere. Es diria que la nostra societat rebutja cada vegada de forma més decidida tota mena de desigualtats.

El procés va començar fa temps. Encara que ens quedi enrere, la segregació per qüestions religioses tan sols va desaparèixer fa un parell de generacions. Abans era una barrera infranquejable que va provocar milions de morts, com ens ho recorda l’holocaust jueu. Durant segles van ser comunes les matances de protestants, musulmans i qualsevol confessió no acceptada pel poder.

Fa una dècada es va aprovar el matrimoni homosexual; ara els ajuntaments i les comunitats autònomes van molt més enllà i celebren l’orgull LGTBI penjant banderes als seus edificis oficials, per reivindicar l’eliminació de qualsevol discriminació. Fins i tot s’ha concedit la possibilitat legal a qualsevol persona de triar si vol ser home o dona, esborrant una diferència que havia estat clau en la conformació de les societats humanes des del bressol de la humanitat.

El canvi també afecta els estrangers. Mentre que la democràcia d’Atenes i tots els règims que van venir després els privava de quasi qualsevol dret, ara açò és mal vist i el que és políticament correcte és concedir-los accés a la majoria dels serveis socials, incloent els que entren de manera il·legal al país. Els immigrants que intenten trencar les fronteres són auxiliats per organitzacions humanitàries. Els que moren en l’intent de travessar mars, rius i deserts causen una fonda impressió en l’opinió pública, que fa uns lustres era bastant indiferent a aquest fenomen.

També és moneda corrent desdibuixar les diferències entre persones i animals i atribuir als sers irracionals drets dels humans. És més: n’hi ha qui defensa que són drets naturals i exigeixen que es respecti la seva dignitat, censurant pràctiques que la humanitat ha realitzat des dels seus orígens més remots.

És cert que la majoria d’aquestes actituds en favor d’estendre els drets a tot tipus de col·lectius són rebutjades per certs grups polítics, però aquests són presentats davant l’opinió pública com extremistes i jutjats moralment com esgarriats als quals cal combatre. Dona la impressió que el sentit de la història va en la direcció de suprimir tota mena de discriminacions en cerca d’una igualtat plena entre tots els grups socials.

I tanmateix, altres desigualtats augmenten sense que hi donem una excessiva importància. Els futbolistes d’elit sempre havien tingut uns sous generosos, però en general tampoc no donaven per fer-se milionari. Avui, els ingressos anuals dels cracks internacionals superen els cent milions d’euros. El salari mitjà dels professionals de la primera divisió passa del milió; n’hi ha molts que guanyen més de deu milions per temporada que, a més, engreixen amb sucosos contractes de publicitat. A altres esports passa el mateix.

Aquests sous estratosfèrics són un fenomen relativament recent, que s’ha consolidat en pocs anys. Són públics i es consideren normals, sense que incomodi el fet que hagi famílies que no poden pagar el lloguer d’un pis o joves que no es puguin emancipar i viure pel seu compte. Són retribucions que pagam entre tots quan ens abonam a les cadenes de pagament per poder veure les retransmissions televisives o compram camisetes dels seus clubs.

Entre els cantants de moda, actors, models i altres personatges de l’espectacle, el panorama és semblant: Beyoncé, Brad Pitt o els Rolling Stones, van guanyar el 2022 quantitats que superen els cent milions d’euros. A Espanya, també hi ha supermilionaris, com Alejandro Sanz, Rosalía o Tangana.

Podria semblar que l’esport i l’espectacle no són més que una simple anècdota; ben al contrari: són un simple reflex del món empresarial. Les grans companyies del món són propietat de persones riquíssimes que cada any ingressen més de mil milions de dòlars. S’estima que les retribucions mitjanes dels membres de l’elit financera superen els dos-cents milions.

És un fet que les diferències econòmiques han augmentat enormement els darrers cinquanta anys, tant si ens fixam en mesures estadístiques (índex de Gini, distribució per decils), socials (percentatge de ciutadans en risc de pobresa), com índexs populars: els guanys de l’1% més ric o les escales salarials de les empreses de l’IBEX. El resultat és que el patrimoni dels més rics de cada cop és més i més gran. 

Les diferències econòmiques, lluny de reduir-se, s’amplien dia a dia. És freqüent que, en moments de crisi, enlloc de disminuir, augmentin. Podríem dir que els rics són invisibles, però no és així: tots som conscients que en la carrera dels doblers, la major part de la població queda enrere. La desigualtat econòmica és generalment acceptada i quan algun govern pren una mesura en sentit contrari, com la puja del salari mínim interprofessional, és censurat pels poders econòmics (Banc d’Espanya), la majoria dels mitjans de comunicació i els creadors d’opinió. Des dels temps de Margaret Thatcher i Ronald Reagan els rics reivindiquen l’orgull de fer-se milionari i la justícia dels seus sous, per molts zeros que tenguin.

Així, si per un costat les discriminacions per raó de sexe, raça, religió o qualsevol factor social es van esborrant, per l’altre, les diferències econòmiques no fan més que créixer. Ens pensàvem que estàvem avançant des del punt de vista moral, quan només hem trastocat l’ordre de valors i consentim la pervivència d’unes injustícies econòmiques que, al capdavall, acabaran per destruir la cohesió social.

Més enllà dels noms. Descobrint les varietats de raïm de Menorca

Amb la recuperació de la viticultura menorquina, ha augmentat l’interès per conèixer quines eren les varietats tradicionals de raïm que antigament s’empraven per fer vi. En el seu moment, diversos autors van parlar del tema. L’Arxiduc Lluís Salvador va incloure al Die Balearen una extensa relació. Aquest llistat fascina els viticultors menorquins des de fa temps, però l’austríac no ha estat l’únic a referir-se al tema.

Antoni Seguí veremant al seu hort

Una relació del Ministeri d’Agricultura del 1889 informava de les varietats de vinya de Menorca. Aquestes eren, les blanques: valent blanc i babarrès i les negres: giró, corignan (carinyena), llora, fogoneu i escursac; de taula n’hi havia el calop i el pansal blanc. Aquesta i la de l’Arxiduc són les principals referències bibliogràfiques pel que fa a les varietats existents abans de l’arribada de la fil·loxera. També tenim dades més recents, ja que els viticultors que feien vi tradicional a les darreries del segle XX van assenyalar a diversos diaris i revistes quines eren les plantes que veremaven.

A Sant Climent, el 1983 el vinyòvol Antoni Segui tenia ceps que deia que no eren dels americans que es van sembrar després de la plaga de la fil·loxera, sinó els que sempre havia hagut a Menorca, de les varietats planta blanca, calop blanc i vermell, moscatell i els raïms negres cartoixans, crinyana i llores. El 1994, Guillem Pons declarava a la mateixa població que el calop era millor per menjar; per fer vi eren més adequats el de planta, la carinyena i el berberès, en tots els casos blancs i negres.

A Sant Lluís, Bernat Seguí el 2004 comentava que les varietats de raïm que feia servir eren la planta i, especialment, la llora, de gra petit i sucós; el calop, de gra gros i fort, era més a propòsit per menjar que per fer vi.

A la part de Ponent de l’illa, el 1986 Antoni Bonet apuntava que, segons les explicacions d’un antic pagès de Ciutadella, devers 1920 les varietats més apreciades pel consum eren l’imperial, la planta blanca, la de senyal de gall, el calop, la mamella de monja i el batista. Per fer vi s’utilitzen la planta rossa, el fogoneu (que l’Arxiduc indicava que era corrent a Ciutadella), batista, giró i valent.

Finalment, el 1990, Perico Serra de Son Bell-lloc explicava que les varietats de raïm conegudes a Ferreries eren el moscatell, l’imperial negre i blanc, el raïm negre, la planta o blanca, el marsellarès i el de senyal de gall (gra tort). Tots els tipus de raïms es mesclaven i el resultat era un vi negre claret.

 

Josep Cardona fent vi. 1983

A banda d’aquestes descripcions, comptam amb un treball de camp que el Consell Insular de Menorca va encarregar el 2003 per esbrinar la situació del vinyet tradicional de l’illa. Es van trobar dotze vinyes antigues, cinc d’Alaior (can Guillem, s’hort des Lluïser, hort de n’Esquella i hort de Torralbenc nou) i set de Maó (verger de Sant Josep, Mitjan Lloc, Momplè, Turonet nou, sa Vinya, Francisco Olives Pons i Esbert Pons).

Tenien les varietats autòctones planta (blanca i rossa), calop (blanc, vermell i negre), imperial, baberrès, Jerusalem, esperó de gall, carinyena i negre de Menorca. Els investigadors suggerien que aquest darrer podia ser la vernassa. Pel que fa al raïm de taula, la diversitat de ceps era menor. La immensa majoria era de calop o imperial, especialment el blanc, però també el vermell, negre o rosat. Al seu costat abundava la planta o planta blanca i eren més rars el moscatell, la malvasia i el raïm vermell.

Segons els autors, els resultats de l’estudi mostraven que Menorca comptava amb un elevat patrimoni varietal. Existia una certa variabilitat, tant entre varietats com dins d’una varietat, el que atribuïen al fet que no s’hagués produït una selecció agronòmica, la qual cosa era una prova de què podien ser varietats autòctones. Finalment, havien trobat una certa confusió en el nom de les plantes i l’ús d’un mateix nom per referir-se a diferents varietats.

En resum, els ceps més esmentats als anteriors treballs són la planta blanca, el calop blanc o imperial, el baberrès blanc i, pel que fa als negres, carinyena, llora, giró i fogoneu (a la part de Ciutadella). Altres no són tan citats, però figuren diverses vegades. Són el cartoixà, moscatell, valent i senyal de gall. Amb menys freqüència s’esmenten l’estorell, de Jerusalem, calop vermell i la planta rossa. Finalment són rars el maduixer, grumer, escursac, batista i l’esperó de gall. Cal fer notar que alguns (fogoneu, giró, esperó de gall, calop, mamella de vaca) són també propis de Mallorca, quasi tots en qualitat de varietats minoritàries, però que desperten un interès creixent.

 

Vinya d'en Solano

Convé advertir que és notable la continuïtat que existeix entre un bon nombre de ceps citats a finals del segle XIX i els que apunten les fonts contemporànies: la major part dels que s’indica que són plantats arreu han tornat a aparèixer en  l’actualitat. Açò és significatiu, ja que entremig es va produir el tall de la fil·loxera i virulents atacs de míldiu, la qual cosa implica que es van empeltar ceps americans amb plantes pròpies de l’illa, sense que s’introduïssin varietats de fora.

Durant molt de temps, les varietats tradicionals eren simples noms, sense cap documentació gràfica o escrita que els permetés identificar. Una sèrie de materials publicats els darrers anys ens permeten començar a superar aquesta barrera. Els primers a veure la llum van ser els reculls lingüístics, que tenien el seu precedent en el diccionari català-valencià-balear. Més modernament, el 2001 l’Institut d’Estudis Catalans va donar a llum el Diccionari dels noms de ceps i raïms de Xavier Favà, que ha rastrejat el patrimoni cultural de l’àmbit català, tot comparant-lo amb la terminologia de regions properes.

Així mateix, no deixen de ser orientadors els treballs fets a Mallorca, que descriuen varietats també existents a Menorca. El resum més ampli d’aquests és la monografia Varietats de vinya de les Illes Balears, editada el 2016 per la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca. Entre les diferents fonts que maneja hi ha el banc de germoplasma d’El Encín. Es tracta d’una col·lecció nacional de varietats vitícoles creada a principis del segle XX, a la qual el director de l’Estació Enològica de Felanitx va enviar material els anys 1914, 1942 i 1951. El 1999, tècnics de la Conselleria d’Agricultura del Govern Balear van recuperar les varietats de les illes Balears, que actualment són plantades a Mallorca i han servit per fer diversos estudis.

D’aquesta manera, podem intentar caracteritzar les plantes que s’amaguen darrera els noms que hem vist dels ceps. Començant per les varietats negres, la crinyana o carinyena, potser la més citada de totes, està escampada per tot Catalunya. És un cep d’origen aragonès, regió on dona nom a una denominació d’origen. És productiu, de raïms grossos i maduració tardana, que produeixen un vi amb gran cos, molt de color i bona graduació alcohòlica, qualitats que han fet que s’hagi estès per Espanya i el Sud de França. Al treball de camp del Consell Insular del 2003 fou trobat a Turonet Nou i, possiblement, a Momplè.

Marsigliana nera, similar a la llora

La llora o marsellerès és un cep originari de la comarca de Marsella, famosa pels seus vins a l’antiguitat des de la colonització grega on, açò no obstant, a l’actualitat no és conegut. En canvi, a Itàlia dona el vi de marsigliana nera a la zona de Calàbria i Sicília, amb la qual no oblidem que compartim història, ja que va ser part de la Corona d’Aragó; el rei Carles III fou primer rei de Nàpols. És present al banc de germoplasma de Balears, en el qual se’l qualifica de raïm de taula.

El giró, segons els filòlegs, és el nom que es dona a la garnatxa a les Balears i a la comarca de la Marina d’Alacant, un raïm apreciat arreu de l’àmbit català, espanyol i del sud de França i que, a més de la versió negra, també en té la blanca. Al treball del 2003 es van trobar uns ceps sense identificar que, per les seves característiques, coincidien amb aquesta varietat. Actualment a Mallorca alguns cellers de Felanitx i Manacor estan recuperant ceps de giró autòcton. Al banc de germoplasma s’hi troben les dues variants, el giró ros i el negre, que és el més present a Menorca. El giró ros (blanc) és una varietat autoritzada a les Illes Balears i segurament per aquest motiu ha estat caracteritzat genèticament i se n’ha fet l’avaluació sensorial, que ha estat prou positiva.