A la darreria dels anys seixanta, amb
la inauguració del nou aeroport, la salut del sector turístic menorquí era
excel·lent, la qual cosa fomentava que se seguissin planificant centres
residencials. El 1969 la premsa anunciava la compra per part d’un potent grup
financer català dels terrenys contigus la platja de Son Saura per fer una
urbanització a gran escala. El mes d’agost s’havia constituït l’empresa Ordenación Son Saura, SL, per portar a
terme el seu desenvolupament. L’any següent es planificava un hotel de quatre
estrelles, que no veuria la llum fins el 1987.
A finals del 1970, l’Ajuntament va concedir
el permís d’obres del vial d’accés, de dotze metres d’ample, que arranca de la
carretera de Fornells i estava finalitzat el febrer del 1972. Durant aquests
dos anys havia estat autoritzada la construcció de l’edifici d’oficines, la
casa del guarda i magatzems. La urbanització, que tenia una extensió de
tres-centes hectàrees, fou declarada centre d’interès turístic nacional el
febrer del 1972, moment en què va ser presentada públicament amb l’assistència
dels representants de l’empresa, els agents de vendes al Regne Unit i de
Leonard Smith, exjugador anglès encarregat del disseny del camp de golf, de
devuit forats, que ocuparia quaranta hectàrees, de les quals al principi es
condicionarien la meitat. Les obres van començar immediatament.
En tot cas, el 1971 els promotors ja
havien editat un fullet que utilitzava el reclam del camp de golf. L’any
següent en tragueren un altre on, sense deixar de banda el golf, s’oferia
invertir en vil·les (des de 60 m2), apartaments i hotels. El mes de
maig s’anunciava al diari Menorca la venda de solars. Es tracta d’un dels pocs
casos on la companyia, a més d’utilitzar els serveis de les immobiliàries i les
gestories, va obrir una oficina a Maó per a la seva comercialització. La
dimensió mínima de la parcel·la era de 2.000 m2, a un preu de
420.000 ptes. Els carrers i infraestructures del nucli van ser executats
aquests anys, tot i que a l’altura del 1974 només s’havien aixecat quatre
xalets.
Durant el fort de la crisi, el moviment
va ser lent i fins el 1977 només es van concedit vuit llicències d’obres més.
L’activitat es desvetllaria l’any següent, quan es va demanar autorització per
bastir cinc cases i cinc conjunts d’apartaments, dos d’ells notables (78 i 17
unitats, respectivament). La societat va tornar a impulsar les vendes a partir
del 1979, quan publicà una sèrie d’anuncis a diaris d’àmbit nacional i local.
El mes de maig la construcció d’aquests
dos blocs, que estaven en primera línia, just darrera de la platja, ja estava
avançada; un d’ells tenia quatre altures. Aquest complex va originar una dura
nota del GOB que, tot i reconèixer que comptaven amb els permisos oficials i la
urbanització estava declarada CITN, qualificava els obres d’il·legals i d’abús
contra la naturalesa, perquè l’Ajuntament no tenia aprovat el pla general
d’ordenació (el que en aquest cas no tenia cap incidència). Paral·lelament, es
va obrir un bar restaurant. Els anys venidors va prosseguir l’edificació
d’habitatges unifamiliars i grups de bungalous, però el ritme no s’acceleraria
fins a la recuperació de mitjans de la dècada del 1980.
La urbanització anomenada Platges de
Fornells havia estat planificada en
plena època del desenvolupisme. De fet, el 1967 es va traçar el vial que la comunica
amb la carretera de Fornells, a l’alçada de ses Salines. En aquest moment devia
fer-se la sol·licitud de centre d’interès turístic nacional, i es va aconseguir
l’aprovació inicial dos anys més tard, al mateix temps que cala Tirant, però
per una empresa diferent, Hispaterra Menorquina, SA, amb seu a Barcelona, i de
capital estranger (bàsicament israelià). Com en altres casos, la tramitació es
va paralitzar i no va ser fins el 1973 que va atènyer la declaració definitiva.
El desplegament real del projecte
arranca el 1977, quan es van publicar els primers anuncis oferint parcel·les,
torres i apartaments. L’any següent es va concedir llicències d’obres a un
habitatge unifamiliar i a un magatzem i aljub per viver de plantes. El 1979
s’obtenia l’autorització per aixecar un “Restaurant Club de platja” i pels treballs
d’infraestructura de la primera fase del nucli, els quals es van desenvolupar
els següents dos anys, i mentrestant només es va fer una casa. El 1982
l’assentament ja estava bastant urbanitzat: s’havia obert el restaurant i es començaven
a aixecar vint-i-cinc xalets i un club esportiu i de submarinisme.
El 1983 s’havien realitzat els vials i
espais enjardinats amb plantes exòtiques, la qual cosa va alçar les veus
crítiques del GOB, que censurava que s’eliminés la flora autòctona. En una
entrevista amb el cap comercial del centre, aquest explicava que la promotora
volia fugir de la massificació i per açò s’havien rebaixat les altures màximes
permeses, i s’havien ampliat molt les zones verdes. S’adreçaven a gent que
apreciés la duresa del clima i paisatge de la costa nord de Menorca. Intentaven
atreure turisme tot l’any, amb persones del nord d’Europa, per a la qual cosa
programaven activitats esportives i culturals (escola de submarinisme i esports
aquàtics, tennis, pàdel, etc.) que a l’hivern no podien practicar a ca seva.
Eren una empresa professional que havia construït a nombrosos països amb una
filosofia de naturalesa i confort i coneixia els mercats europeu i espanyol.
Duien cinc anys treballant amb respecte a la naturalesa, que enriquien amb les
300.000 plantes sortides dels seus vivers. Per adaptar-se a l’entorn, les
voravies s’estaven fent amb la pedra dels voltants. Les cases i els apartaments
eren tots iguals, cercant discreció.
El 1985 es va encetar una campanya
publicitària en la premsa nacional, que s’aniria incrementant la resta de la
dècada a l’escalfor de la revifada econòmica i la puixant demanda d’apartaments
i xalets. Entre el 1980 i el 1986 es va executar un terç del sector (unes 180
cases); el 1989 s’autoritzava la instal·lació d’un tram de la xarxa elèctrica.
Amb la millora de les perspectives econòmiques, el creixement es va accelerar i
els tres anys següents es van escometre un nombre similar de vil·les i un
apartholel de 281 llits. El 1990 es va obrir al públic un conjunt d’apartaments
turístics, amb 271 places. Tanmateix, l’any següent la companyia es va declarar
en fallida, deixant part dels serveis sense finalitzar, que es van anar
realitzant entre el 1992 i el 1998, amb l’auxili de l’Ajuntament, que al
principi va haver de subministrar aigua potable amb camions. El 1993 el jutge
va declarar l’obligació de la corporació de recepcionar la urbanització, fer-se
càrrec dels carrers i els serveis i el seu manteniment. Aquest fet, juntament
amb la superació de la crisi, va permetre que entre el 1998 i el 2000
s’alcessin tres complexos d’apartaments i un altre aparthotel.
Platges de Fornells 1995. Secretaria General de Turisme |
Una de les darreres urbanitzacions fou
la de Coves Noves, veïna de l’Arenal d’en Castell. Els terrenys van ser
adquirits pels germans Casals Pagès, una família catalana, descendent
d’industrials llaners, que estiuejaven a Menorca. En les Normes Subsidiàries des
Mercadal del 1984, el paratge va ser qualificat com urbanitzable, amb un total
de 49 hectàrees, dividides en dos sectors. L’any següent s’aprovà el pla
parcial, malgrat l’oposició del Consell Insular, ja que la zona estava inclosa
dins dels catàlegs de protecció de l’ICONA i el INESA. El 1986 fou autoritzat
el projecte d’urbanització, que es va començar a executar immediatament i l’any
vinent es concedia un permís per aixecar dos grups d’apartaments de vint i
vint-i-quatre unitats, així com un club social. Seguidament s’iniciaria la
construcció de xalets.