Els darrers mesos els tribunals s’estan enfrontant
amb qüestions de gran transcendència social i política. No són tan sols
procediments per violacions, assassinats o terrorisme, en els quals en algunes
ocasions es produeix un conflicte entre els sentiments de les víctimes i del
públic en general, que se sent horroritzat davant la brutalitat d’uns crims que
desperten desitjos de venjança difícilment compatibles amb una justícia no tan
atenta a la repressió de les conductes delictives i la reparació de les
víctimes com a la rehabilitació dels condemnats.
Els delictes que aquests dies atrauen l’atenció
dels mitjans de comunicació i els ciutadans són aquells que afecten a persones
de gran rellevància política o social, per casos tan diferents com la corrupció
política i les conductes irregulars de jutges i esportistes. Vagi per endavant
que no m’agrada escriure sobre temes en què no som especialista, però en
aquesta ocasió faré una excepció i m’hauran de disculpar advocats i juristes si
en el fons o el forma comet algun error. Tanmateix, tots aquests casos
interpel·len a la nostra consciència cívica i ens fan plantejar-nos si les
normes i els criteris d’aplicació de les lleis són coherents amb els anhels de
justícia de la nostra societat.
El debat de la relació entre les lleis i la
justícia és antic i seria estèril si només hi hagués una manera de configurar
l’ordenament jurídic, però tant els canvis normatius constants al que se sotmet
al Codi Penal, com la diferent regulació existent en un moment del temps en
països molt propers fan que la relació no sigui unívoca i que, per tant, sigui
útil plantejar-se si és possible millorar les normes aplicables a determinats
delictes perquè la llei estigui més d’acord amb la voluntat dels ciutadans.
En aquest sentit la justícia esportiva està donant
exemples de com es poden regular de forma més estricta conductes que repugnen
les nostres conviccions més fermes. És evident que en la competició esportiva és
totalment deslleial guanyar fent trampes. Per aquest motiu, la primera passa va
ser castigar de forma exemplar als tramposos. Tanmateix, amb el temps es va
comprovar que l’existència d’una pena elevada no era suficient per descoratjar
els jugadors d’avantatge i, que, a més, en l’alta competició aquests tenien al
seu abast els darrers avenços tecnològics per burlar tots els controls. Llavors
és quan es va donar el gran salt endavant, matisant la presumpció d’innocència
dels esportistes d’elit. Així es van introduir una sèrie de presumpcions de
culpabilitat en situacions dubtoses en què l’aplicació concurrent de la
presumpció d’innocència i l’avantatge del dubte (in dubio pro reo) feia que els
tramposos fossin declarats innocents.
Aquest doble procés ha estat seguit per la
jurisdicció esportiva internacional i d’alguns països, però altres, com
Espanya, es resisteixen a fer el segon pas i no han introduït les cautes
necessàries per poder castigar els tramposos en situacions dubtoses, però que
objectivament parlant, i abans de saber qui ha infringit la norma són
raonables. Aquest és el centre del cas Contador: a Espanya se li ha exhonerat
de part de la culpa, mentre que el TAS, l’ha declarat totalment culpable i ha
blasmat les autoritats espanyoles per ser complaents amb el dopatge.
Em sembla que, aplicant el mateix raonament les
lleis espanyoles són complaents amb la corrupció política i els delictes
econòmics. Aquestes dues situacions tenen en comú amb l’anterior que els
infractors no són persones ordinàries que cada dia passegen pel carrer, compren
al súper i miren la tele. Es tracta de sers que han aconseguit una posició
privilegiada en la nostra societat i han escalat al vèrtex de les relacions
socials, econòmiques i polítiques. Des d’aquesta elevada posició prenen
decisions que afecten a moltes persones i acumulen un poder amb el qual els
comuns mortals només podem somiar. El problema és que, com els esportistes
d’elit, poden utilitzar aquest poder per cometre delictes i, a més, esborrar
les empremtes del crim i, posteriorment, defensar-se amb l’ajuda dels millors
advocats del país.
Crec que un imperatiu de justícia és no tractar
igual persones que són diferents i, entre el president d’un banc, un familiar
del rei o el president d’una comunitat autònoma i el desgraciat que als setze
anys roba en una botiga o simplement el ciutadà que un dia fa un avançament
imprudent amb el seu cotxe i topa amb un altre vehicle hi ha una diferència
substancial. Els ciutadans corrents quan comentem un delicte, no tenim fàcil
d’amagar les proves; moltes vegades desconeixem la llei; en els judicis els
nostres advocats no tenen coneixements especials. Per açò qui la fa, la paga, i
és just que així sigui. En canvi, el president d’una comunitat autònoma està
rodejat d’assessors legals i financers, actua a través d’intermediaris, siguin
funcionaris o altres polítics subordinats o càrrecs de confiança i, posat
davant d’un tribunal és defensat pels millors gabinets jurídics del país. Per
açò els delinqüents d’elit que la fan, moltes vegades no la paguen, o la paguen
a un preu molt més baix que els ciutadans anònims. I açò no és just.
Tal vegada on s’hagi fet evident la cruesa d’aquest
dilema és en el cas Garzón, un jutge que sempre ha estat en l’avantguarda de la
investigació dels delictes més censurables, ja fos el tràfec de drogues, el
terrorisme, la violència d’estat o la corrupció política. En aquest sentit és
evident que és un jutge atípic, que ha prescindit de la comoditat en què estan
instal·lats molts jutges que no se cerquen problemes i apliquen les lleis de
forma conservadora. El jutge Garzón ha anat sempre més enllà i ha aplicat les
lleis de forma innovadora o ha aplicat preceptes internacionals que els jutges
no sempre s’atreveixen a invocar. És clar que, actuant d’aquesta manera un poc
temerària es podia equivocar, però mentre l’error es produís en la fase
instructora, aquest podia ser esmenat pel jutge que ha de dictar la sentència,
com ha estat el cas. Em sembla que la magnitud de les conductes investigades
justificava l’intent d’aconseguir la major quantitat de proves possibles.
Garzón ha actuat així molt d’anys, fins que ha
trobat un grup de delinqüents d’elit, la denominada trama Gürtel, que
emparant-se en els legítims drets processals de tot ciutadà, han aconseguit la
seva condemna per prevaricació, fins i tot abans de ser jutjats ells mateixos.
És segur que el gabinet d’advocats contractat també aconseguirà, emparant-se de
la necessitat d’existència de proves indubtables i dels principis de presumpció
d’innocència i l’avantatge del dubte, que els seus clients sinó són absolts,
almenys només siguin condemnats a penes molt minses, que després seran
fàcilment reduïdes, gràcies a la redempció de penes per bona conducta.
Aquest és, per tant, un altre cas, on s’evidencia la
permissivitat de les nostres lleis davant dels delictes de corrupció política i
delinqüència econòmica. Si volem que en els casos de delinqüents poderosos hi
hagi justícia, cal canviar les llei i introduir presumpcions de culpabilitat
per aquests delictes, que permetin als jutges condemnar quan les proves són
dubtoses o es basen només en declaracions de testimonis. Es tractaria de jutjar
amb més severitat els qui tenen una major capacitat de robar o corrompre sense
quasi deixar rastre. L’Estat quan li convé introdueix la presumpció iuris
tantum, que admet prova en contra, i fins i tot la iuris et de iure, que no
admet oposició. Aquests supòsits són freqüents en el món tributari, on del que
es tracta és que l’Administració pugui cobrar els seus deutes amb la menor
oposició possible. Si l’Estat matisa la presumpció d’innocència per afavorir el
cobrament dels tributs, també ho hauria de fer per perseguir els lladres
d’esmòquin i BMW.
Només podrem acabar amb l’escàndol de què els
delinqüents quedin lliures mentre que els jutges són condemnats si limitam les
normes que tracten favorablement els acusats a les persones corrents i no a les
personalitats distingides del món polític, econòmic i social. Però potser el
que serà més difícil és que les elits que han fet les lleis, les modifiquin en
contra de les seves ovelles negres, perquè, al cap i a la fi, com va dir
Roosevelt parlant de Somoza, són uns bandarres, però són els seus bandarres.
Alfons Méndez Vidal