Articles sobre Marx a la premsa de Menorca
|
Anys
|
Núm.
|
Percentatge
|
1870-1879
|
20
|
1,6%
|
1880-1889
|
21
|
1,7%
|
1890-1899
|
63
|
5,0%
|
1900-1909
|
102
|
8,0%
|
1910-1919
|
50
|
3,9%
|
1920-1929
|
148
|
11,7%
|
1930-1939
|
835
|
65,7%
|
1940-2005
|
31
|
2,4%
|
Suma
|
1.270
|
100,0%
|
Després del 1939, només hi ha unes pocs comentaris falangistes fins que resorgeix el 1967; els anys següents hi ha dues notícies més, la qual cosa dona testimoni tant de la relaxació de la censura, com del major interès per l’autor. La dècada del 1980 s’hi troben quinze mencions, la del 1990 n’hi ha vuit i només una al segle XXI. Aquest perfil representa prou bé la normalització política d’Espanya, primer, i la disminució de la influència de Marx després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989.
El ventall ideològic és ampli. La premsa republicana abasta més de la meitat de les cites (683). A continuació hi trobem la conservadora (212) i la catòlica (132), que en conjunt suposen gairebé un terç (29%), mentre que les publicacions socialistes o comunistes es limiten a l’11% (150) i el 4,1% els anarquistes (55). La resta és el 0,5% falangista i el 2,4% de la Revista de Menorca.
Les primeres notícies sobre Marx aparegudes en la premsa de Menorca foren publicades arran del govern socialista de París, anomenat la Comuna, que va fer que la I Internacional de Treballadors fos coneguda arreu d’Europa. El conservador La Crónica de Menorca, el 1871 i el progressista La Locomotora, el 1872, van publicar apunts biogràfics. El segon bastant acurat i amb tons apologètics, mentre que el primer, que contenia diversos errors, vessava algunes crítiques.
La Crónica desmentia que Marx hagués estat secretari de Bismarck, per després informar que havia nascut a Tréveris, fill “d’una rica família israelita” (son pare era un jueu convertit al luteranisme), el 1814, data que La Locomotora situava correctament el 1818. Va començar a estudiar dret, per passar-se després a la filosofia. Fou redactor a La Gaseta renana, fins que, clausurada pel govern, l’escriptor es traslladà a París. A la capital francesa va escriure diverses obres que van provocar que el govern prussià forcés la seva expulsió, camí de Brussel·les.
L’esclat de les revolucions del 1848 va possibilitar que tornés a Colònia, on va fundar la Nova Gaseta Renana, fins que amb el seu final, com diu La Crónica, “el lenguaje violentísimo de la cual lo obligó a huir de nuevo”. La Locomotora afegeix que anà a París, “però França li tancà prest les seves portes” i “només a Londres va trobar hospitalitat”.
La conclusió separa clarament els dos diaris. Per al conservador a Anglaterra, “ha conseguido colocarse en el trípode semi-profético, semi-divino de “La Internacional”. En canvi, La Locomotora explica que Marx és de caràcter dolç i afable i excel·lent pare de família. Modest en tot, el mobiliari de la seva petita casa és senzill. El seu cap vast, la seva barba i cabells grisos donen certa majestat a la seva fisonomia. Els patiments que li ocasiona una malaltia crònica van minvant la seva naturalesa vigorosa. Ha consagrat sa vida a l’estudi de les qüestions socials perquè desapareguin les desgràcies que afligeixen la societat, convençut que una generació nova menarà al col·lectivisme.
El 1871 El Constitucional va reproduir dos articles que censuraven les doctrines socialistes de Marx, Proudhon i Baboef (guerra al capital, repartiment de la riquesa i lluita de classes). Més tard informaria que el gendre de Marx, Paul Lafargue, havia fugit de França en direcció a Espanya, on passà dos anys per intentar organitzar el moviment socialista. El setembre La Crónica donava raó de l’expansió de les activitats de la Internacional i indicava que el “doctor Marx” n’era el president, tot publicant una falsa notícia de la seva mort.
La Crónica de Menorca el 1872 va informar sobre el congrés de la Internacional, celebrat a La Haia. Al llarg d’un mes es donà compte de l’exclusió de la premsa i el públic de les sessions, l’existència de dissensions i intents d’abatre a Marx com a secretari general i la victòria de la fracció federal, considerada més revolucionària, sobre la centralista, defensada per Marx (en realitat aquella va sortir derrotada). S’hi feia notar que els federalistes estaven representats sobretot per les seccions de França, Itàlia i Espanya i la seva victòria podia exercir gran influència en el nostre país, en particular a Catalunya “donde es posible que la gente de acción se lance á locas intentonas, que si bien serían de resultado pasajero, causarían grandes pérdidas al país”.
L’any següent el conservador El Bien Público es referia al Congrés dels delegats anarquistes a Ginebra, en el qual rebutjaren la direcció de Marx i les resolucions preses a La Haia. El comitè espanyol remarcava la seva expansió arran de la proclamació de la república. A final d’any el progressista El Menorquín exposava les teories anarquistes de Bakunin (revolució de baix a dalt per destruir l’estat), tot remarcant que així es comprenia que, en sentir-les, Marx es quedés aterrit i desplegués tota la seva autoritat per impedir que predominessin en la Internacional.
El 1879 i el 1880, El Bien Público publicava articles sobre Bakunin, en els quals comentava les seves disputes amb Marx, qui l’havia denunciat en un opuscle publicat a Londres. L’anarquisme rus volia destruir l’estat, mentre que “les sectes de Marx i Lasalle” pretenien conservar-lo i fer-lo amo de tots els capitals mobles i immobles. El 1881, el diari informava de l’existència d’una agitació als centres obrers de Madrid i províncies per constituir un partit obrer que es basaria en principis socialistes, amb una completa independència de les agrupacions polítiques existents. De fet, el Partit Socialista Obrer Espanyol s’havia constituït dos anys abans.
Amb motiu de la mort de Marx, el 1883, la premsa va publicar necrològiques, bastant àmplia la d’El Bien Público i un resum al republicà El Liberal; els dos s’equivocaven en situar el lloc del decés a Argenteuil (París), entost de Londres. Se’l presenta com “el personatge que tanta part ha tingut en la propaganda de les idees socialistes”. A més d’incloure alguns detalls biogràfics, es proporciona una extensa relació de les seves obres, tot remarcant que són fruit de l’estudi de l’Economia Política i els problemes socials; hi destaca El Capital, “una exposició completa de les doctrines de l’autor”.
S’indica que, exiliat a Londres, va participar en la fundació l’Associació Internacional de treballadors. Formà part del primer consell central i elaborà els estatuts, aprovats el 1866 al Congrés de Ginebra i fou el seu veritable director i inspirador. L’escissió dels seguidors de Bakunin en el congrés de La Haia del 1872 provocà la seva dimissió. La Internacional es dividí entre els centralistes de Marx i els federalistes. Continuà residint a Londres, on durant molts anys fou el corresponsal del diari “New York Tribune”.
Es conclou afirmant que, malgrat “l’opinió pública se’l solia representar com un ens ferotge i un revolucionari sense entranyes, era un pensador i un filòsof, temible sens dubte per les seves facultats organitzadores, la seva llarga experiència de les revolucions, la seva vasta ciència, la tenacitat del seu caràcter, l’afabilitat de les seves maneres i el coneixement de totes les llengües europees”. En canvi El Liberal apunta que “en els darrers anys, Karl Marx havia perdut molta de la seva antiga importància i vivia retirat en la república suïssa”, essent aquest darrer incís erroni. Uns dies més tard s’informava que el congrés del partit socialdemòcrata alemany de Copenhaguen havia aprovat aixecar-li un monument.