Després
de la Guerra Civil, la plaça de la Miranda va continuar essent aquell airós bulevard
que havia quedat després de les actuacions del 1923-1927. Es va inaugurar algun
local, com el bar Miranda, que obrí les seves portes el 1943 al capdamunt del
passeig i fou reformat en diverses ocasions (el 1946, i més endavant el 1967),
arribant a ser un dels punts d’animació de l’indret, però, pel que fa a la
resta, poc va canviar fins a l’arribada de la maquinària del progrés.
No
seria fins el 1963 que la plaça anava a experimentar una completa transformació
que l’escapçà radicalment i li va fer perdre la marcada idiosincràsia que tenia
com a mínim des de la reforma del 1858. Miquel Barber descriu a la Revista de Menorca l’ambient de la zona
en aquell moment. Enclavat entre l’ex-convent del Carme, ocupat pel mercat de
verdures, i l’eixample est de la població, s’havia convertit en un balcó sobre
el port, des d’on es dominava la seva darrera dàrsena en tota la seva extensió,
és a dir el moll comercial i la Base Naval.
 |
| La Miranda abans del 1892. Clixí Monjo. Col·lecció Goñalons Juny |
Continua
afirmant que era el lloc predilecte dels maonesos, on hi anaven molts cada dia
a omplir-se la retina de llum i color, abans de sepultar-se en els quefers
anodins i soporífers de la jornada; on s’amuntegava la població quan arribaven
noves de la mar, i on el maonès renovava i constatava diàriament l’existència
del nostre superb port, la nostra major meravella natural. “Solàrium magnífic
en matins hivernals, lloc fresquíssim per capvespres d’estiu i pulmó de la
ciutat en totes les circumstàncies”.
Conclou
subratllant que: “A primeres hores del matí, a l’estiu, assegut al primer banc
de la dreta, sobre la mar, a l’ombra de l’arbre corpulent, contemplar la
silueta del Toro i les terres circumdants, matisat tot de colors, és un dels
plaers més grats de què es pot gaudir al nostre Maó, sense abandonar la
població”.
Si
la reforma del 1923 havia vingut motivada per les necessitats d’accés del
mercat del Carme, la del 1963 tingué el seu origen en l’increment de l’ús dels
vehicles a motor i, especialment, pel fet que Transportes Menorca hagués
aixecat allà els seus tallers. El principal accionista de l’empresa, Rafael
Roselló, es dedicava a la venda de vehicles des del 1923 i el 1925 havia
instal·lat un sortidor de benzina a la plaça de la Constitució. Pocs anys més
tard aconseguia la concessió del servei
de transport regular de viatgers entre Maó i es Castell, que el 1928 tenia la
seva aturada a la plaça del Carme i el 1933 va ser traslladat a la del Príncep,
ben al costat de la Miranda.
 |
| Autobus Nazar Transportes Menorca.1967. Foto Kike Llabrés |
Just
passada la Guerra, l’octubre del 1939 Roselló va construir a un solar de la
seva propietat de la plaça un “garatge modern”, amb estacions de servei, “com
els que funcionen a la Península”. Per donar suport a la seva petició,
l’empresari indicava que l’obra contribuiria a l’embelliment d’aquella part de
la ciutat i ajudaria al ressorgiment de la Nova Espanya, aportant feina per als
obrers, perquè l’obra a realitzar era bastant important.
Si
recordam que la barana del passeig llavors arribava fins a l’entrada del
mercat, és evident que aquesta constituïa un destorb per al taller, que havia
de donar servei no tan sols als automòbils dels particulars, sinó als autobusos
de la companyia. Al principi, els vehicles no eren de grans dimensions. De fet,
els projectes que afectaven la zona, redactats per l’arquitecte Claret, tant el
del 1945, general de la ciutat com el del 1950, del sector entre la Residència
Sanitària i la Miranda, no preveien cap canvi substancial en relació a la
plaça.
Tanmateix,
amb el pas dels anys, els autobusos del servei de passatgers cada vegada eren
més voluminosos, fins que a principis dels anys seixanta Transports Menorca va
adquirir un autocar Pegaso i, encara que la façana del garatge no havia estat
rematada per guanyar espai, el vehicle no
podia girar per entrar-hi. Per aquest motiu l’Ajuntament va accedir a què es
practiqués una escotadura en el passeig.
 |
Obres del 1963, voltades de curiosos. Foto Miquel Barceló
|
El
tema va donar lloc a freqüents discussions, perquè molta gent no estava d’acord
amb l’esquarterament del bulevard. Fins i tot es va proposar obrir un vial a
l’altura del carrer de Sant Sebastià que anés en línia recta fins a l’entrada
del garatge, que està bé al davant, però es va concloure que no valia la pena,
ja que el passeig hagués quedat inhabilitat i s’hauria perdut la comoditat per
a la circulació de vehicles. El creixement de la ciutat en el seu eixample est,
amb la residència sanitària, l’Hotel Port Mahón i els xalets
residencials havien generat en aquell sector un tràfic intens que calia
encarrilar i donar-li més fàcil sortida per evitar desgràcies. Amb la reforma,
s’esporgà el passeig i es limità a una quarta part de les seves dimensions
originals, quedant reduït a un simple mirador. Val a dir que feia estona que
havia deixat enrere els seus anys d’esplendor, quan estava ben arranjat. Amb el
pas del temps havia estat oblidat i en aquell moment patia un estat
d’abandonament notori.
El
mes de febrer del 1963, amb motiu de l’asfaltat del carrer de Sant Sebastià, el
diari Menorca publicava un article en el qual s’advocava per retallar el
passeig de la Miranda, perquè el servei d’autobusos deixés de passar pels
carrers del barri, que s’havien quedat estrets per aquells vehicles i pogués entrar
a l’indret. Pere Taltavull, autor de l’escrit, lamentava la pèrdua que
experimentarien els que havien vist transcórrer els millors anys de la seva
vida entre els arbres de plaça, però acceptava les necessitaves imperioses que
reclamaven la nova reforma i només demanava que es conservés “el millor balcó
que té i ha de conservar la ciutat”.
És
possible que el periodista ja tingués notícia dels plans de l’Ajuntament, presidit per l’actiu batle Gabriel Seguí, ja que
el 10 de juny començaven les obres de la zona, per la qual cosa és segur que el
projecte ja feia mesos que rondava dalt la Sala. L’obra va causar una certa
commoció a la ciutat. Es va realitzar “a la manera americana, amb gran rapidesa
i abundància de mitjans”. Molts curiosos es van reunir a la plaça per
contemplar com una brigada d’obres ajudats d’una potent màquina d’alçar pesos,
desmuntava el monument.
 |
| Trasllat del bust. Foto Miquel Barceló |
Alhora,
una excavadora mecànica explanava el terreny, que estava alçat, per posar-lo al
nivell del carrer de Sant Sebastià i deixar expedita la via de comunicació.
L’operació era aparatosa, perquè suposava eliminar les baranes, arrabassar de
soca-rel arbres corpulents, “aquelles belles acàcies para-sol plantades dècades
enrere”, i el pis del passeig, que eren aixecats en l’aire per immensos cullerots
plens de pedra i runa. Barber comenta que “fue la comidilla del día. Se llenó el lugar de mirones que contemplaban las
obras y los desocupados montaron guardia permanente mientras se llevaron a
efecto”.
La
premsa es va fer ressò del trist aspecte del trasllat “del cabezón monumental que, con la testa en horizontal” va emprendre viatge
a la vorera del port, davant de la duana, “un lloc turísticament interessant”,
on va purgar una llarga temporada. El periodista Paco assenyalava de forma
aguda que es tractava d’un desnonament i que aquesta expulsió de la ciutat
contrastava amb la controvèrsia que hi havia hagut quan el bust es va inaugurar
entre la Marina i la població civil. I acabava reflexionant sobre el caràcter
efímer de les glòries, tement que el monument acabés triturat i les seves
restes fossin material per al pis d’una carretera, la qual cosa no
s’esdevingué, ja que seria reposat al seu lloc trenta anys més tard, el 1994.
Pel camí, va perdre part de la seva base.
