Els ports de Beceit. Una mervella al sud de l'Ebre

El parc natural dels ports, a cavall de Tarragona, Castelló i Terol és una serralada amb uns paisatges fascinants que captiven al viatger pels seus boscos, muntanyes i pobles.

1a. etapa Beseit - Penaroja de tastavins

Beseit, a la província de Terol, és una bona porta d'entrada. El seu pont sobre el Matarranya (un afluent de l'Ebre) atorga personalitat a aquesta petita vila, que té alguns carrers monumentals.

De Beseit ens dirigim cap als pujols que dominen l'embassament de Pena, una visió ben polida.

Continuam pels camins de muntanya i a la llunyania podem veure Fontespalda al fons d'una suggestiva vall.

Després de coronar el cim de la Picossa (1.100 m) baixam al riu dels Prats, rodejat de pollancres i altres arbres de ribera.

A la vorera del riu hi ha les restes de les antigues papereres que antany aprofitaven l'energia hidràulica per fer paper.

Caminam al costat del riu trobam uns paratges d'una bellesa subjugadora.

Arribam a l'antic santuari de la Mare de Déu de la Font; avui en dia el claustre s'ha reconvertit en un encantador allotjament.

2a. etapa Pena-roja de tastavins - Coratxà

De l'hostatgeria anam a Pena-roja. Un cop passat el poble, des de la llunyania encara ens ofereix la seva elegant estampa al peu de les roques del Masmut

Les imponents roques del Masmut, que vorejam, fan el camí ben entretingut.

Pel camí hi ha dues cases de gel. La segona és circular. Un arbre alça les seves branques com un gegant demanant aigua...

Seguim pels camins muntanyencs i per damunt de la carena dominam un mas voltat d'arbres.

El paisatge és impressionant, corprenedor.

Arribam fins a Coratxà, ja a la província de Castelló, un poble assentat a un altiplà, a 1.248, i a pocs metres d'un penya-segat fabulós.

Al poble hi ha dos carrers, donimats per l'església. Només  quatre persones hi viuen tot l'any.

3a. etapa Coratxà - Refugi de Font Ferrera

Som al cort de la Tinença de Benifassà. A curta distància de Coratxà es troba El Boixar, una població més important, amb un nucli habitat ben agradable.

El camí transcorre per paratges ben agrestes. Des d'un altre mas abandonat, el de Pixón, tenim bones vistes.

Arribam a l'espectacular portell de l'Infern, l'entrada al barranc del Salt

Hem de travessar el barranc. La pujada no és menys espectacular que la baixada.

Un cop dalt encara ens queda coronar el Negrell, a 1.345 m. Després un curt descens ens mena al refugi de Font Ferrera, ja a Tarragona.

4a. etapa. Refugi de Font Ferrera - Refugi del Caro

Emprenem una suau ascensió per aquestes muntanyes. De tant en tant, se'ns apareixen els esquelets de vells arbres, que posen una nota dramàtica al paisatge.

El camí avança lentament; les parets rocoses són una muralla que sembla inexpugnable.

La tardor ens regala l'esclat de colors dels arbres de la contrada. El símbol del parc és l'auró, les fulles del qual tornen vermelles com la sang.

Una variant del camí ens mena al puig del Caro que amb 1.441 m. és la major altura de la serralada. Hi arribam sota una pluja persistent. De baixada, escampa i podem contemplar les vistes al delta de l'Ebre.

5a. etapa. Refugi del Caro - Paüls

Des del refugi del Caro, emprenem una nova pujada per certa la carena que domina la comarca.

Per la part de terra, els pobles s'estenen en la distància al llarg de la vall

A estones, el paisatge es torna quebrat, amb un seguit de barrancs voltats per escarpades muntanyes. Un món salvatge que tolera els caminants amb cara de pocs amics.

Algunes moles aixequen el cap per damunt de denses pinedes.

Un nou descens ens condueix a Paüls, una vila notable, amb un nucli històric ben preservat.

6a. etapa. Paüls - Arnes

Tornam a guanyar altura per crestejar per la serralada dels Ports. Des del coll de la Gilaberta hi ha unes vistes superbes.

Un nou descens ens permet entrar als estrets d'Arnes, un riuet encaixat amb unes aigües transparents.

Hem arribat al paradís de les fades. El curs fluvial és ple de racons de somni. El camí va de meravella en meravella. És un dels llocs on em voldria a quedar a viure.

Altes penyes ens despedeixen dels Estrets d'Arnes. El record no es pot esborrar.

Bons camps de conreu, amb frondoses oliveres, ens acosten a Arnes, que ofereix una vista excel·lent.

7a. etapa. Arnes - Beceit

Arnes és una població senyorial de la Terra Alta. Bon lloc per fer una aturada i passejar pels seus carrers.

Després de sortir d'Arnes, el camí ens deu al riu d'Arbrars, on la tranquil·litat ens permet recobrar-nos de les emocions fortes dels dies anteriors.

Pujam cap al puig de la Penyagalera (1.036 m), des d'on tenim vistes magnífiques del riu.

El descens ens deixa a la plana, on ens comtemplen els gegants rocosos, orgullosos de la seva força.

Només ens queda travessar la serra de les Escales per arribar a Beseit.

A Beseit celebram com cal el final d'aquesta nova aventura. Els paisatges han estat espectaculars i la gent que hem trobat en aquestes comarques molt amable. Un viatge per recordar.

 

La construcció de la nova peixateria de Maó (1917-1927)

Després de la reconstrucció de la plaça i els seus accessos, encara restava pendent la renovació de la peixateria, que es feia esperar des del final del segle XIX. El primer moviment afectà les parades destinades a carnisseria. L’estiu del 1916 la premsa denunciava que eren “chozas infectas”, reclamant una reforma que les fes desaparèixer per antihigièniques. Potser per aquest motiu, l’Ajuntament va debatre el seu trasllat al mercat del Carme i demanà a l’arquitecte municipal la redacció d’un projecte de noves instal·lacions. La qüestió devia ser peremptòria, perquè el gener del 1917 s’aprovava la demolició de les carnisseries, per substituir-les amb els nous llocs de venda que s’aixecarien a la galeria sud del mercat del Carme. Al llarg d’aquest any i el següent es van construir un total de set casetes. Finalment l’1 de gener del 1919 se centralitzava la venda de carn al Carme, abandonant les antigues parades. Malgrat tot, es va intentar seguir emprant les casetes que envoltaven la peixateria, només que es van dedicar a altres usos, com una que el 1918 s’emprava per a la venda de carbó; l’any següent es proposava destinar-les a la venda del peix de les barques del bou. Tanmateix, atès que segons l’informe tècnic constituïen un perill, van ser demolides el mes de juny del 1920.

 

La nova peixateria, 1927 postal de la Fototipia Thomas

El sostre de la Peixateria continuava en molt mal estat. L’octubre del 1919 la premsa remarcava que la canal de zinc que el circumdava estava en pèssimes condicions i els dies de pluja l’aigua vessava per enormes forats, causant les lògiques molèsties als que circulaven per l’indret. L’estructura de les antigues casetes demolides, clausurada amb una paret esquerdada, el 1924 mostrava un míser espectacle i feia témer que, amb les filtracions d’aigua, s’acabessin per esfondrar del tot. A la costa de la Marina, es veien munts de peltret

 

Paral·lelament continuaven els conflictes per la venda de peix. El 1920, un pescador, habitual incomplidor del reglament de pesca, va ser multat per haver venut una partida de roseti, la pesca del qual estava prohibida i que un agent de Marina li havia demanat que retirés de la venda. En negar-se a pagar la multa, va ser empresonat. Al dia següent, molts pescadors no van acudir a la peixateria i van vendre el peix al terra. Es va organitzar una manifestació fins a la Comandància de Marina per exigir la llibertat de l’infractor, durant la qual es van promoure aldarulls. Una comissió dels manifestants entrà al local de l’autoritat portuària, que els va manifestar la impossibilitat de revocar l’acord. En sortir al carrer van sonar xiulades i crits.

 

El gener del 1921 l’Ajuntament va aprovar el projecte de pressupost per a una nova peixateria, però la resolució no va tenir cap efecte, perquè l’any següent la corporació es plantejava la construcció d’aquesta instal·lació al pati del Claustre, amb la intenció d’unificar els dos mercats de la ciutat. De fet, el projecte fou exposat al públic i va rebre al·legacions en sentit contrari, demanant una ubicació alternativa. En tot cas, en el fracàs de la proposta va ser decisiu el dictamen contrari de la Junta Municipal de Sanitat. Hi va haver un segon intent al respecte, d’una comissió nomenada a l’efecte el mes de setembre, que es topà amb la mateixa oposició.

Al capdavall, la nova corporació acabada de constituir arran de la dictadura de Primo de Rivera es rendia a l’evidència i, després que el mes de març es fessin cales per comprovar les condicions del subsòl de la plaça, l’abril del 1924 encarregava el projecte d’una nova peixateria a la plaça del mateix nom. A aquelles altures, les condicions de l’existent eren realment lamentables. Una pluja caiguda el mes de juny obligà els venedors a refugiar-se a les cases del voltant. El mes d’agost, l’Ajuntament aprovava l’avantprojecte del mercat. En la mateixa sessió acordava que, un cop enllestides les obres, que suposaven la desaparició del petit carrer dels Pescadors, l’indret passaria a anomenar-se plaça d’Espanya i se li agregaria l’espai que abans de l’esfondrament de l’Esquinxacolzos ocupaven el carrer de l’Arc i la costa de la Marina.

 

Els mesos següents es van esmerçar en les nombroses gestions que precisava l’execució d’una infraestructura d’aquesta mena. El novembre, el batle Victory, un home enèrgic, no debades era militar, relatava en un plenari “els inacabables tràmits pels quals havia de passar el projecte abans que es pogués acordar la seva execució” i, per avançar la feina, feia que l’Ajuntament declarés executiva la part del projecte relativa a les expropiacions i a l’edificació dels llocs de venda al públic, mentre continuaven el seu curs la resta d’actuacions administratives. Uns dies més tard, el consistori resolia emetre un emprèstit de 125.000 pessetes, amortitzable a trenta anys, per finançar les obres.

 

El Bien Público, 20 de novembre del 1924

El projecte del mercat implicava la desaparició d’un tros de la muralla sobre el qual s’assentava l’anterior, així com la desaparició del carreró dels Pescadors, que la delimitava. D’aquesta manera, per un costat es facilitava la construcció de l’avinguda d’enllaç amb el port (la futura costa de ses Voltes, de la qual s’acabava de redactar un nou projecte) i, per l’altre, s’urbanitzava la part alta de la Rampa de l’Abundància i la futura plaça d’Espanya. L’edifici, que reuniria excel·lents condicions higièniques, de ventilació, capacitat i situació, tenia un cost menor que l’anterior projectat al claustre del Carme i que havia refusat la Junta de Sanitat.

 

Un cop expropiades diverses cases, el mes de juliol començaven els treballs de la primera fase, que tenien un termini d’execució de vuit mesos i consistien en l’enderrocament del mercat vell i la construcció del mur i la cimentació del nou, així com de la seva claveguera. Per a instal·lació dels venedors de peix mentre duressin les obres, primer es va pensar en el bastiment d’un coberxo provisional al pati del claustre, però el mes de setembre, a instàncies de l’arquitecte municipal es va decidir eixamplar l’ala est del mercat, ja que, en ser una construcció ferma, un cop aquells s’anessin quedaria com a millora per aquest. El mes de juny del 1926, finalitzada aquesta actuació, el batle Victory procedia a donar compliment a l’acord de dos anys abans i donava de baixa en el nomenclàtor municipal els carrers suprimits i rebatejava tot l’espai amb el nom de Plaça d’Espanya. Eren els preparatius del solemne acte de col·locació de la primera pedra del nou mercat, que constituïa la segona fase del projecte i que tingué lloc el 15 de juliol. Per a l’ocasió es va organitzar una festa que va amenitzar la Banda Municipal, que executà un selecte programa de set a nou del capvespre.

 

La Voz de Menorca, 18 de juliol del 1927

Les obres van avançar a bon ritme. El mes d’octubre l’estructura estava quasi acabada: s’havien muntat els suports de ferro, sobre els quals anaven les bigues de llenya, i bona part del local estava tancat. El desembre s’obria el sòl de la plaça per instal·lar la canalització de les aigües per al mercat. El mes de febrer de l’any següent es col·locaven les portes vidrieres i les taules per a la venda i es construïa la caseta del mig del mercat. El mes d’abril ja era prop d’acabar. L’interior estava pavimentat amb rajoles hidràuliques. Hi havia seixanta llocs de venda, el que excedia molt de les necessàries per al dia a dia i permetria d’organitzar seccions especials. El cos central es destinaria als serveis: el més gran per al rentat del peix i els altres per al repès i la inspecció veterinària.

 

La inauguració del local va tenir lloc el dia 16 de juliol de l’any següent, 1927. L’edifici estava adornat amb flors i banderes; a la dreta havia la imatge de Sant Pere, patró dels pescadors. Després d’acudir a missa a l’església del Carme, les autoritats es van personar a la porta on el contractista, Sebastià Lladó, va presentar al batle una safata de plata amb les claus de la peixateria, embolicades amb una cinta de la bandera nacional. Després de la benedicció de l’edifici, s’inicià una jornada de portes obertes perquè la gent pogués admirar les dependències, mentre les personalitats anaven a prendre un “xampany d’honor” a les Cases Consistorials, durant el qual es pronunciaren diversos discursos, que van lloar l’obra de l’arquitecte Femenías. De nit tingué lloc una revetlla popular amb música i amollada de globus fins a les dues de la matinada. La venda de peix va començar dilluns. La primera compra la va fer el comerciant Francesc Coll Riudavets, que adquirí dues bones peces per regalar als establiments municipals de beneficència.

Postal de J. Pons, devers 1930

 L’obra ha perdurat i no tardarà gaire a complir un segle si bé, actualment, la venda de peix és força reduïda i de cada vegada pren més força el seu ús destinat a la restauració.

La política, els astronautes i Messi

La política és l’art del que és possible: fora d’uns límits raonables es converteix en font de frustracions o l’origen de grans horrors. A les democràcies representatives s’estableix una relació dinàmica entre els ciutadans i els polítics que actuen en el seu nom. Per un costat, els governants han d’actuar segons el mandat dels votants, però, per l’altre, en disposar de molta més informació, els han d’orientar sobre l’autèntic àmbit d’actuació al seu abast.

Totes les comparacions són odioses, però algunes serveixen per ajudar a fer-nos una idea sobre la realitat. Els fills, en la seva innocència, demanen coses impossibles als seus pares. A vegades els demanen la lluna, ja sigui perquè es volen fer astronautes per posar peu al nostre satèl·lit, ja perquè, quan siguin grans, volen jugar a futbol com Messi.

Tot pare sap que és gairebé impossible que el seu fill arribi a astronauta o jugui com Messi. Li pot intentar treure del cap o pot seguir-li el corrent fins que maduri i s’adoni que el que desitja cau fora de les seves possibilitats. El que seria criminal seria encoratjar-lo o, encara pitjor, pressionar-lo perquè segueixi la carrera espacial o de futbolista professional. L’únic que s’aconseguiria seria frustrar l’al·lot que, com a màxim, serà enginyer o jugador de tercera divisió, objectius que podria haver assolit igualment sense l’angoixa d’intentar arribar més amunt d’on pot.

No seré jo qui defensi que els polítics són els nostres pares, tot i que els grans estadistes, com George Washington, Napoleó o Churchill han merescut el títol de pares de la pàtria. De fet, el dirigent ideal és el que transmet una visió realista de les possibilitats a l’abast de la nació, perquè els ciutadans prenguin les decisions correctes. Sap enfrontar-se a la confusió amb què se’ns presenta la vida per entendre les forces que manegen la història i així permet que la societat vegi realitzades les seves aspiracions.

Evidentment, la majoria de governants s’allunyen prou d’aquest prototipus: atreuen l’atenció dels focus uns quants anys, exhibeixen la seva desorientació, i acaben sortint d’escena sense haver aportat res de significatiu als ciutadans, que no els enyoren gens.

Desgraciadament, hi ha casos més lamentables: els que tenen el talent per propulsar les multituds més enllà del que és assenyat. Hitler, en la seva megalomania, volia crear un imperi que durés un mil·lenni, en el qual Alemanya dominaria el món. En una dotzena d’anys, va deixar Europa arrasada; la pitjor part se la va dur el seu país, que va perdre milions de vides, grans extensions de territori i un poder econòmic, cultural i científic que mai recuperarà. Potser els somnis de la raó engendren monstres, però els majors horrors són fruit de la sens raó.

El món actual sembla un volcà a punt d’entrar en erupció. Hem arribat més amunt que mai, quant a prosperitat material, esperança de vida, descobriments científics, riquesa cultural i, tanmateix, la terra trontolla sota els nostres peus. Res del que hem assolit sembla segur: les persones tenen por de perdre la feina, la casa o la identitat. En la balança dels sentiments col·lectius, el temor pesa més que l’esperança.

Hi responen polítics visionaris. Trump intenta construir un mur per aturar els immigrants (que poden arribar en autobús, vaixell o avió). Els euroescèptics estan a punt d’aconseguir que el Regne Unit abandoni la Unió Europea (per descobrir que els tractats comercials que signin amb la Xina seran menys avantatjosos). Marine Le Pen promet que França sortirà de l’euro (amagant la pujada de tipus d’interès que haurien de fer front els hipotecats).

A Catalunya, el president Mas es va trobar amb àmplies manifestacions a favor de la independència i, enlloc d’intentar canalitzar el lògic empipament dels catalans per no haver aconseguit un major autogovern i un tractament financer just de l’Estat, es va pujar a l’onada fins que, com passa a totes les revoltes, va acabar sent devorat pels esdeveniments. Cap dels objectius que es van marcar els independentistes s’ha fet efectiu. Pel camí, han perdut les seves principals empreses i, any rere any, s’erosiona la capacitat d’atracció de talent i visitants que havien construït laboriosament des de les olimpíades del 1992.

Les estrelles de la política ofereixen falses il·lusions per combatre les angoixes reals dels ciutadans. Són pares que encoratgen els seus fills a ser astronautes o futbolistes com Messi. Albert Camus es va imaginar l’emperador Calígula al·lucinat perquè “El món, tal com està fet, no és suportable. Per açò necessit la lluna o la felicitat, o la immortalitat, alguna cosa desgavellada potser, però que no sigui d'aquest món.” L’assassinat per la guàrdia pretoriana va posar fre a la seva manca de judici, la qual cosa ens demostra la importància d’un sistema de controls per aturar les insensateses dels governants.

Sempre m’ha meravellat que amb tantes coses per aconseguir, coses petites, com reduir les llistes d’espera, coses importants, com disminuir l’atur o que les famílies puguin accedir a un habitatge digne, coses vitals, com que els joves surtin de l’escola ben formats i amb un títol a la butxaca, quan el progrés tecnològic obre un univers ple de oportunitats, quan la cultura té tantes dificultats per fer-se un lloc a les nostres llars... Em meravella que amb tantes coses que ens manquen, els polítics ens enlluernin amb promeses messiàniques que no tenen cap possibilitat de fer-se realitat i que, com ensenya la història, en el cas que ho fessin, crearien molts més problemes dels que aspiren a solucionar.

Catalunya: virtuts privades, vicis públics

La democràcia es basa en l’autonomia dels ciutadans envers el poder. L’àmbit d’actuació d’un particular, o d’un partit polític, és amplíssim. De fet, les úniques limitacions intenten que els drets d’uns no vulnerin els dels altres. Les autoritats, per contra, han de respectar els drets individuals i el seu comportament està severament restringit. El primer gest d’un governant és comprometre’s solemnement a acatar la Constitució i les lleis.

Manifestació contra el cop d'estat del 23-F del 1981

Determinats drets dels ciutadans, com el de manifestar-se pels carrers, defensar les seves idees o la vaga, no tenen aplicació a les autoritats. Són les associacions –polítiques, sindicals o cíviques– les que convoquen una manifestació. Que ho fes un batle, un president autonòmic o del Govern, seria una aberració. Fins i tot les massives desfilades del febrer del 1981 contra el cop d’estat del dia 23 van ser promogudes pels partits polítics.

Per aquest motiu, les marxes que des de l’any 2010 han convocat Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana per defensar el dret a decidir i la independència entren dins del més estricte joc democràtic com a expressió del dret dels ciutadans a participar en l’activitat pública i exposar les seves reivindicacions.

El president i els membres de la Generalitat poden assistir a aquests actes, perquè tenen els mateixos drets de tots els ciutadans i representen partits polítics que els donen suport. Tanmateix, en cap cas es pot interpretar la seva presència com un suport institucional a les peticions ciutadanes; no és funció del Govern realitzar funcions reivindicatives, sinó gestionar els afers públics.

 

Manifestació 10 de Juliol 2010

Molt s’ha escrit sobre el dret a decidir, però al capdavall es tracta d’un eufemisme per demandar un referèndum d’autodeterminació. Aquí torna a sorgir la diferència que hi ha entre una petició cívica i una actuació pública. La primera és completament legítima i els darrers anys ha estat exercida sense obstacles i de forma reiterada per milions de persones dins i fora de Catalunya. En canvi, els que manen no la poden impulsar.

Els poders públics estan sotmesos a la llei i aquesta estableix l’àmbit on poden intervenir. Si per als ciutadans el principi bàsic és que allò que no és prohibit és permès, els governants tenen vedat tot el que no els és autoritzat. Una comunitat autònoma, un ajuntament o l’Estat central tenen competències i funcions que els són pròpies i són legítimes; si s’excedeixen, se situen fora de la llei.

Per aquest motiu, la Generalitat no podia convocar un referèndum sobre la pertinença de Catalunya a Espanya, ja que el marc legal li ho impedeix. Ningú discuteix aquesta qüestió jurídica, però se li ha volgut donar la volta, defensant que era un dret dels ciutadans catalans. Aquesta és una martingala, un truc que, utilitzant els drets de les persones, vol concedir a una institució una potestat que no té.

 

Presa de possessió d'Artur Mas. 27-12-2010

El dret de decidir es pot reivindicar (pels ciutadans), però no es pot implementar (per la Generalitat). Les votacions que fan les associacions fora de l’àmbit públic són una manifestació de la llibertat d’expressió, però no tenen conseqüències jurídiques. Un referèndum és un acte que precisa ser organitzat pels poders públics per tenir efectes legals i, per tant, està sotmès a les regles i limitacions del poder.

Les normes també delimiten l’activitat dels parlaments. Els de les comunitats autònomes no poden discutir qüestions que no estiguin recollides en els seus estatuts d’autonomia. És evident que una declaració d’independència o l’organització d’una república independent no són matèries que l’Estatut autoritzi a debatre, ni a Espanya ni a cap país democràtic. Els diputats independentistes catalans n’eren ben conscients quan van trencar el reglament del Parlament en forçar una votació secreta sobre la qüestió, per defugir les possibles conseqüències legals.

Amb aquests precedents no és d’estranyar que els membres del govern català hagin estat processats. La seves decisions han violat les normes del joc democràtic. La reivindicació de l’autonomia, que es pot defensar com una virtut privada, en les mans dels governants s’ha convertit en un vici públic.

Una altra cosa són les conseqüències penals. Hi ha pocs dubtes sobre el fet que s’han dictat resolucions il·legítimes emprant recursos públics. El sentit comú ens indica que declarar la independència suposa una transgressió superior a la simple prevaricació i malversació de fons, castigades amb penes moderades, però la llei no ho havia previst.

El Tribunal Suprem està intentant enquadrar aquesta conducta en la sedició, que no implica anar a la presó, i la rebel·lió, un delicte que encaixa amb dificultats, perquè a Espanya està pensat per pronunciaments militars, com un cop d’estat. En aquest cas, no hi ha cap “alçament violent” i entendre que estem davant d’una violència institucional és proposar un joc malabar simètric al que els independentistes fan quan volen emparar el referèndum en els drets dels ciutadans.

Les lleis penals funcionen sota el principi que només es poden reprendre les conductes expressament tipificades. A altres països, un intent separatista no violent és un delicte sancionat amb anys de presó. És possible que algun dia es modifiqui el nostre codi penal, però la irretroactivitat de les disposicions sancionadores impedeix que es castigui així els polítics catalans.

Alguns voldrien que es condemnés el Govern de la Generalitat amb duresa, però la Justícia està sotmesa a regles que limiten els càstigs. La grandesa de la democràcia és aquest joc d’equilibris entre reivindicacions i drets ciutadans i la limitació de l’actuació dels governants i els jutges.