Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fotografies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fotografies. Mostrar tots els missatges

dimarts, 2 de juny del 2026

Lanzarote. Les meravelles d'una illa volcànica

 Lanzarote, a l'arxipèlag de les Canàries és una illa una mica més gran que Menorca i, com ella, Reserva de la Biosfera. Els seus atractius naturals han estat modelat amb encert per la mà de l'home.

Teguise, l'antiga capital de l'illa és una vila amb molt d'encant. El campanar de l'església de Nostra Senyora de Guadalupe és l'emblema del poble.


El castell de Santa Bàrbara domina la població.


A Nazaret, prop de Teguise, es troba la casa museu Lagomar, dissenyada pel col·laborador de César Manrique, Jesús Soto, que una falsa llegenda diu que fou propietat de l'actor Omar Shariff.


L'edifici, d'una arquitectura surrealista és plena de racons, a qual més pintoresc. 


Arrecife, la capital de Lanzarote, és una ciutat discreta amb un bon passeig marítim, un castell ufanós i l'església de San Ginés, que marca el territori.

La ruta de César Manrique

El pintor César Manrique va dissenyar un conjunt d'espais aprofitant els espais naturals de l'illa i que li donen molt de caràcter. La majoria són al centre i al nord de l'illa.

La fundació César Manrique, siutada a Tahiche, a mig camí entre Arrecife i Taguise, és un espai singular ja des del seu jardí.


L'interior de la casa, que aprofita els enfonsaments del terreny volcànic, és plena d'originalitat i bon gust.


El jardí de cactus, també planificat per César Manrique a l'interior de la cratera d'un volcà, és un lloc màgic.


La combinació de plantes crasses i colades volcàniques crea uns efectes d'una harmonia sorprenent.


La cueva de los Verdes, a l'interior d'un tub volcànic, ens evoca els misteris del món subterrani.


Los Jameos del Agua és un indret sorprent. Els jameos són enfonsaments de tubs volcànics. Aquest està ple d'aigua. Caminar per la vorera del tub del volcà és una sensació única.


I a la sortida et trobes amb el Jameo, on César Manrique va construir una delicada font que crea un efecte subjugador.


El sud de Lanzarote

Al sud de l'illa, a la zona de los Araches, es troben unes de les millors platges de l'illa, com la dels Papagayos.


A l'oest, ja prop de Timanfaya, la costa es torna abrupta i es formen los Charcones, on el bany és més pràctic que a la vorera de la mar, sempre agitada per les onades.


No gaire lluny es troben les salines de Janubio, al voltant d'una petita badia, un lloc fantàstic.


Les salines velles, a l'entrada de la badia creen unes formes que semblen sortides del quadre d'un pintor.


El nord de Lanzarote

El nord de l'illa és molt abrupte. Alguns miradors, com aquest de l'ermita de les Neus, ofereixen unes perpectives abrumadores.

Haria és la principal població de la comarca. Rodejada d'antics volcants, on els pagesos van construir bancals i dominada per centenars de palmeres, és un lloc certament singular.


Al costat del poble, el mirador de Guinate ofereix unes vistes molt polides de l'illot de la Graciosa.


La perspectiva encara millora al mirador del Río. El Río és l'estret que separa Lanzarote de la Graciosa.


L'edifici també fou dissenyat per César Manrique i manté el seu to d'elegància onírica.


Prop d'allà, al poble de Ye, dominat pel volcà de la Corona, es poden contemplar uns vinyets protegits per les parets seques de l'illa, un paisatge que no s'oblida fàcilment.


Al costat del poble mariner d'Òrzola hi ha els caletones blancos, unes platgetes molt belles on nedar es converteix en un somni.


El parc de Timanfaya

El Parc Nacional de Timanfaya abraça la regió afectada per les darreres erupcions volcàniques que patí l'illa, els segles XVIII i XIX. És un paisatge desolador de volcans i colades volcàniques.


A la costa un lloc curiós són Los Hervideros, una sèrie d'oquedats que es van produir quan la lava va arribar a la costa.


A la platja del Golfo es localitza el Charco de los Clicos o Charco Verde, una suggeridora bassa envoltada d'un terreny volcànic fracturat.


Des del Golfo es pot fer el passeig de la costa fins a la platja del Paso, que continua fins a la platja del Cochino, un recorregut sobre terreny volcànic que fa estremir només de pensar en com devia córrer la lava quan el volcà va entrar en erupció.



L'illot de La Graciosa

Al nord de Lanzarote s'entén l'arxipélag Chinijo, un conjunt d'illetes, la major de les quals i l'única habitada és La Graciosa, que també exhibeix un paisatge volcànic.


Des de  La Graciosa es poden veure altres illots, com el de la Montaña Clara


A La Graciosa hi ha bones platges com la de las Conchas, al peu de la montaña Bermeja.


No molt enfora s'hi troben los Arcos, estremidores arcades de lava...


A l'altre extrem de l'illa, hi ha una bona platja, la de la Francesa, dominada pel volcà de la Montaña Amarilla.


Els vinyets de La Geria

La Geria, a la vessant sud del parc de Timanfaya, és la principal zona vitícola de Lanzarote. S'hi pot accedir des del poble de Yaiza.


Els cellers, com el de la Geria, són oberts a les visites i fan recorreguts molt interessants.


Altres cellers més petits ofereixen grans sorpreses, com el de Guiguan, a la caldera d'un volcà i que serveix grans vins.


Aquest darrer és a Tinajo, on l'aixeca l'ermita de los Dolores, al mig d'un paisatge encantador.


Uns quilòmetres al sud, el celler del Grifo, el més antic de l'illa, té unes vinyes molt interessants.


La visita del seu museu i dels camps és molt recomanable.


De camí al proper poble de San Bartolomé s'aixeca el monument a la Fertilitat, al peu del qual hi ha el museu al pagès de Lanzarote, dissenyats per César Manrique.


La despedida de Lanzarote només pot ser un fins un altre, perquè realment fan ganes de tornar-hi!


dimecres, 11 de febrer del 2026

Els ports de Beceit. Una mervella al sud de l'Ebre

El parc natural dels ports, a cavall de Tarragona, Castelló i Terol és una serralada amb uns paisatges fascinants que captiven al viatger pels seus boscos, muntanyes i pobles.

1a. etapa Beseit - Penaroja de tastavins

Beseit, a la província de Terol, és una bona porta d'entrada. El seu pont sobre el Matarranya (un afluent de l'Ebre) atorga personalitat a aquesta petita vila, que té alguns carrers monumentals.


De Beseit ens dirigim cap als pujols que dominen l'embassament de Pena, una visió ben polida.


Continuam pels camins de muntanya i a la llunyania podem veure Fontespalda al fons d'una suggestiva vall.


Després de coronar el cim de la Picossa (1.100 m) baixam al riu dels Prats, rodejat de pollancres i altres arbres de ribera.


A la vorera del riu hi ha les restes de les antigues papereres que antany aprofitaven l'energia hidràulica per fer paper.

Caminam al costat del riu trobam uns paratges d'una bellesa subjugadora.


Arribam a l'antic santuari de la Mare de Déu de la Font; avui en dia el claustre s'ha reconvertit en un encantador allotjament.


2a. etapa Pena-roja de tastavins - Coratxà

De l'hostatgeria anam a Pena-roja. Un cop passat el poble, des de la llunyania encara ens ofereix la seva elegant estampa al peu de les roques del Masmut


Les imponents roques del Masmut, que vorejam, fan el camí ben entretingut.


Pel camí hi ha dues cases de gel. La segona és circular. Un arbre alça les seves branques com un gegant demanant aigua...


Seguim pels camins muntanyencs i per damunt de la carena dominam un mas voltat d'arbres.


El paisatge és impressionant, corprenedor.


Arribam fins a Coratxà, ja a la província de Castelló, un poble assentat a un altiplà, a 1.248, i a pocs metres d'un penya-segat fabulós.


Al poble hi ha dos carrers, donimats per l'església. Només  quatre persones hi viuen tot l'any.


3a. etapa Coratxà - Refugi de Font Ferrera

Som al cort de la Tinença de Benifassà. A curta distància de Coratxà es troba El Boixar, una població més important, amb un nucli habitat ben agradable.


El camí transcorre per paratges ben agrestes. Des d'un altre mas abandonat, el de Pixón, tenim bones vistes.


Arribam a l'espectacular portell de l'Infern, l'entrada al barranc del Salt


Hem de travessar el barranc. La pujada no és menys espectacular que la baixada.


Un cop dalt encara ens queda coronar el Negrell, a 1.345 m. Després un curt descens ens mena al refugi de Font Ferrera, ja a Tarragona.


4a. etapa. Refugi de Font Ferrera - Refugi del Caro

Emprenem una suau ascensió per aquestes muntanyes. De tant en tant, se'ns apareixen els esquelets de vells arbres, que posen una nota dramàtica al paisatge.


El camí avança lentament; les parets rocoses són una muralla que sembla inexpugnable.


La tardor ens regala l'esclat de colors dels arbres de la contrada. El símbol del parc és l'auró, les fulles del qual tornen vermelles com la sang.


Una variant del camí ens mena al puig del Caro que amb 1.441 m. és la major altura de la serralada. Hi arribam sota una pluja persistent. De baixada, escampa i podem contemplar les vistes al delta de l'Ebre.


5a. etapa. Refugi del Caro - Paüls

Des del refugi del Caro, emprenem una nova pujada per certa la carena que domina la comarca.


Per la part de terra, els pobles s'estenen en la distància al llarg de la vall


A estones, el paisatge es torna quebrat, amb un seguit de barrancs voltats per escarpades muntanyes. Un món salvatge que tolera els caminants amb cara de pocs amics.


Algunes moles aixequen el cap per damunt de denses pinedes.


Un nou descens ens condueix a Paüls, una vila notable, amb un nucli històric ben preservat.


6a. etapa. Paüls - Arnes

Tornam a guanyar altura per crestejar per la serralada dels Ports. Des del coll de la Gilaberta hi ha unes vistes superbes.


Un nou descens ens permet entrar als estrets d'Arnes, un riuet encaixat amb unes aigües transparents.


Hem arribat al paradís de les fades. El curs fluvial és ple de racons de somni. El camí va de meravella en meravella. És un dels llocs on em voldria a quedar a viure.


Altes penyes ens despedeixen dels Estrets d'Arnes. El record no es pot esborrar.


Bons camps de conreu, amb frondoses oliveres, ens acosten a Arnes, que ofereix una vista excel·lent.


7a. etapa. Arnes - Beceit

Arnes és una població senyorial de la Terra Alta. Bon lloc per fer una aturada i passejar pels seus carrers.



Després de sortir d'Arnes, el camí ens deu al riu d'Arbrars, on la tranquil·litat ens permet recobrar-nos de les emocions fortes dels dies anteriors.


Pujam cap al puig de la Penyagalera (1.036 m), des d'on tenim vistes magnífiques del riu.


El descens ens deixa a la plana, on ens comtemplen els gegants rocosos, orgullosos de la seva força.


Només ens queda travessar la serra de les Escales per arribar a Beseit.


A Beseit celebram com cal el final d'aquesta nova aventura. Els paisatges han estat espectaculars i la gent que hem trobat en aquestes comarques molt amable. Un viatge per recordar.