dimarts, 17 de gener de 2023

Els primers anys de la Biblioteca Pública de Maó

El 30 de juny del 1867 es procedia a l’obertura de la Biblioteca Pública de Maó. Álvarez de la Braña, el bibliotecari, havia preparat el terreny informant sobre els llibres que s’havien rebut en donació. El mes d’abril publicava un article sobre els avantatges de les biblioteques. 

En l’acte formal d’inauguració, que fou presidit pel subdelegat del govern, el bibliotecari va llegir un llarg discurs, que va ser reproduït per entregues a la premsa. Després d’explicar l’evolució de les biblioteques al llarg de la història, feia una breu referència sobre les circumstàncies que havien donat lloc a la instauració de la de Maó i enumerava alguns llibres canònics que disposava, com la Ilíada, la Història Natural de Plini, el Quixot, Artículos de Fígaro o les obres de Virgili, Ciceró i Ramon Llull, les quals li permetien “acollir la fundada esperança que les persones que s’afanyen perquè el progrés moral dels pobles sigui una veritat, han de procurar que els habitants de Maó s’aficionin a la lectura dels llibres importants que el Govern de S.M. posa des d’avui al servei del públic.” 

Ramon Álvarez de la Braña, primer biblioteca de la Biblioteca de Maó

Per cloure l’acte, es dirigí als assistents el subdelegat del Govern, qui agraí l’establiment de la biblioteca a la reina i als seus predecessors, que havien tramitat l’expedient i instaren la Diputació a proveir-la de fons. L’horari de la biblioteca va quedar fixat de les nou fins a la una del matí. Les primeres setmanes obria també els diumenges. El bibliotecari no era l’únic personal al seu servei, ja que també hi havia un porter, el sou del qual anava a càrrec de l’Ajuntament.

Els dies següents, el diari El Menorquín oferia les seves impressions. La sala presentava un gran aspecte i els seus llibres, dels quals comentava els que cridaven més l’atenció, convidaven a la lectura. El diumenge la biblioteca es va veure molt concorreguda, si bé les setmanes posteriors l’afluència va minvar, de manera que els mesos de juliol i agost només hi van anar 113 lectors, la qual cosa demostrava, segons el periodista, l’escassa afició a la lectura que hi havia a Menorca. També lamentava que les hores d’obertura no fossin les millors perquè hi pogués acudir “la classe treballadora”, tot i que sempre seria el centre on concorrerien els que desitgessin cultivar el seu enginy. Tampoc incitava a assistir el fet que no hi hagués un braser que fes mes suportable la freda temperatura que s’experimentava a l’hivern al saló de lectura.

Després de l’obertura, van continuar les donacions, que el bibliotecari comunicava puntualment a la premsa perquè aquesta en donés constància. De la Braña es mostrava entregat a la seva feina i aprofità un viatge que va fer a Madrid per aconseguir la cessió gratuïta de noves obres, com les que va fer l’editor Lluís Tasso, nascut a Menorca i que treballava a Barcelona. D’aquesta manera a final d’any la biblioteca comptava amb 10.700 volums, si bé hi havia bastantes obres duplicades, en especial a la secció de Teologia, i d’altres d’inservibles, de manera que les obres disponibles s’avaluaven en 9.000.

El 1868 continuà la tònica. La biblioteca va seguir creixent, però el públic era reduït: els primers quatre mesos només es van prestar vint-i-cinc llibres. Quatre mesos més tard el total de lectors només sumava setanta-nou persones. Les seccions més consultades eren les d’Història (37 obres), Belles Lletres (22 préstecs) i Ciències i Arts (12); les altres tres només afegien 8 llibres a l’estadística.

El 8 de desembre de 1868, De la Braña va ser ascendit i obtingué destí a la Biblioteca de Lleó. La Biblioteca de Maó tancà les seves portes i el governador de la província va ordenar realitzar l’inventari dels seus llibres, sens dubte per traslladar-los a un altre lloc, segurament a Palma. Assabentat, De la Braña es va dirigir a diverses persones d’influència a Madrid, entre elles el diputat per Menorca, per aconseguir que el ministre de Foment revoqués l’ordre. El mes de juliol el bibliotecari anunciava al Diario de Menorca l’èxit de les seves gestions. La resta de la seva carrera demostrà la seva vàlua escrivint obres sobre paleografia, monuments, guies de viatge i història. 

El fet que la biblioteca romangués tancada provocà les crítiques de la premsa, en especial el 1870, fins que el 2 d’agost s’incorporava un nou bibliotecari, Domingo Blesa i Márquez, que la va dirigir fins el 23 de novembre del 1873, en què marxà per incorporar-se a la Universitat de Salamanca. En aquest període va començar a rebre els volums del Die Balearen (en alemany), que l’Arxiduc Lluís d’Àustria enviava de forma gratuïta, normalment a través del seu col•laborador menorquí Cardona i Orfila, que recordem havia estat un dels primers bibliotecaris de l’entitat. Al llarg dels anys, l’Arxiduc faria arribar la totalitat del Die Balearen, així com diverses obres que anava editant sobre indrets com Bizerta, Síria i Egipte o la costa del nord d’Àfrica. Una altra persona que va fer nombrosos donatius fou Pere Riudavets. En aplicació del reglament de biblioteques, una setmana a l’any s’interrompia la consulta per procedir a la neteja dels volums.

Els darrers mesos de la seva estada, Blesa va rebre crítiques per compatibilitzar les seves funcions amb les de professor de l’Institut de Maó, qüestionant la seva dedicació i l’acumulació de sous de les dues entitats. Pel cantó contrari, el diari El Menorquín publicà un article titulat “La Instrucció”, signat per T. (probablement l’empresari Joan Taltavull), dedicat expressament a Blesa. En ell s’elogiava l’aportació de la biblioteca a la instrucció pública i es posaven en valor les obres de Proudhom, Ferrer de los Ríos, Goethe i Espronceda, tot apel•lant de forma irònica a la joventut estudiosa perquè assistís al centre.


L’activitat de la Biblioteca quedà interrompuda fins l’1 de juliol del 1874, en què Miquel Roura i Pujol va ser nomenat com a encarregat. Roura era el director de l’Institut de Maó, càrrec que deixà en aquest moment, però va mantenir la seva càtedra de Geografia i Història, amb caràcter interí, fins el 1881, tot i renunciant al sou. Nascut a la Ciutat Comtal, el 1867 s’havia llicenciat a la Universitat de Barcelona en Filosofia i Lletres, on l’any següent n’obtingué el doctorat, per incorporar-se tot seguit a l’Institut de Maó com a professor de Lletres. El 1884 aprovà les oposicions al Cos de Bibliotecaris i passà a ocupar la plaça amb caràcter fix.

Com a mostra de la seva activitat, al quinquenni 1881-1885 es van servir un total de 15.076 comandes. Van ingressar a la biblioteca 1.331 obres, 528 per compra, 435 enviades pel ministeri i 188 per donació. Durant el període, es van enquadernar 498 toms. El fons tenia un total d’11.881 volums, dels quals uns 8.000 procedien dels ex-convents de Menorca, entre els que es comptava un regular nombre d'incunables o llibres impresos al segle XV, alguns perfectament conservats i una col•lecció d'obres rares o curioses dels segles XVI i XVII. La biblioteca estava subscrita a la Gaseta de Madrid i al Diari de Sessions del Congrés, així com als periòdics locals El Bien Público, El Liberal i El Católico.

Segons Ma. Lluïsa Serra, la biblioteca va ser atesa per Miquel Roura i Pujol amb gran cura i va adquirir moltes obres, de manera que està ben assortida de llibres d’aquells anys. La premsa de l’època era del mateix parer. Periòdicament es donava compte dels volums rebuts en donació, així com del resum de les compres. La majoria de les altes provenien de la Direcció d’Instrucció Pública, de la qual depenia l’entitat. Roura va emprendre una política activa per completar les col•leccions del centre: el 1883 publicà un anunci amb la llista de les obres de Joan Ramis que hi mancaven, tot indicant la seva disposició a adquirir-les. També es va ocupar de la restauració dels llibres antics. 

La biblioteca rebia de forma esporàdica visites d’inspecció del Ministeri, que sempre finalitzaren amb l’enhorabona sobre l’estat de la biblioteca. El 1883 Roura va començar a obrir la biblioteca els diumenges d’estiu, avançant-se en dos anys a l’ordre del Ministeri que generalitzava a tot el país aquesta pràctica, pensada per fomentar la lectura.


Els esforços de Roura van culminar amb el catàleg de les obres de la institució, que la Diputació Provincial acordà de publicar el 1883. Ocupa dos volums que van aparèixer el 1885 i el 1890 i li va valdre la felicitació del cap superior del Cos de Bibliotecaris i director de la Biblioteca Nacional, Manuel Tamayo y Baus. Així mateix va redactar una completa ressenya dels incunables (és a dir els primers llibres impresos, fins el 1500), que aparegué el 1890 i donava compte de les vuitanta-cinc obres d’aquesta mena que hi havia a la Biblioteca, essent el més antic del 1475. En aquella data, l’entitat comptava amb 14.000 llibres.


dimarts, 10 de gener de 2023

El fracàs de la reforma de l’administració pública

El 1835 Mariano José de Larra escrivia un simpàtic text periodístic sobre l’administració espanyola, en el qual li atribuïa un mal que considerava endèmic del país: la vessa. Cent noranta anys després, la societat espanyola presenta diverses particularitats, però cap vici remarcable, mentre que l’administració encara ens diu sovint allò de “vuelva usted mañana”. 


Ara bé, no es tracta que els funcionaris siguin uns ganduls, sinó que la seva organització ha quedat ancorada en el segle XX, quan la màquina d’escriure era tecnologia punta i els tècnics s’havien de saber les lleis de memòria davant la dificultat de tenir entre mans la disposició legal precisa. Si entrau als despatxos d’un ajuntament, el Consell Insular, la comunitat autònoma o l’Estat, veureu que el personal treballa com a qualsevol oficina, una gestoria o el despatx d’un arquitecte, però la feina no surt i tot s’eternitza.

I l’administració electrònica? Aquesta que ens permet (o ens obliga, segons els casos) a fer les gestions de forma telemàtica, “només amb un clic”. Amb açò, l’administració espanyola ha seguit les ensenyances del príncep de Lampedusa i ha aconseguit canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. Si m’apurau, pitjor, ja que no ha servit per millorar la tramitació dels expedients, sinó que, en molts casos, s’acumula documentació digital sobrera que destorba la resolució dels tràmits i n’empitjora els resultats finals.

I mira que vam començar amb bon peu. Quan va arribar la democràcia i es van reorganitzar els serveis de l’Estat, la dècada del 1980, es va impulsar una modernització de l’administració pública per adaptar-la a la introducció de la informàtica, la gran novetat d’aquells anys. Es van dictar lleis més simples i s’apostà per una gestió professional, flexible i adaptada a la societat contemporània. Durant uns anys els progressos van ser perceptibles i els funcionaris joves vam aprendre a servir els ciutadans, que començaven a exigir els nous drets que, sota l’influx de la Constitució, transposaven les lleis. 


Tanmateix, la reforma tenia un punt feble: els recursos humans. És cert que les lleis sobre funció pública que es van aprovar eren una passa endavant, però molt tímida i, a més, han quedat petrificades, segrestades pels funcionaris antics, aquells que deien que, si ells havien patit unes oposicions, tothom havia de passar pel tub. És més, en els cossos superiors de l’Estat, se segueixen fent exàmens orals, com al segle XIX.

En aquell temps, algunes empreses, com els bancs, encara empraven el venerable sistema d’oposició memorística que, presumptament, garantia la igualtat i el mèrit, tot i que en realitat impedeix qualsevol millora dels mètodes de treball i dona l’esquena als moderns sistemes de recuperació de la informació, on el que cal no és carregar la memòria d’articles, sinó saber cercar informació específica sobre qualsevol tema. De llavors ençà, els procediments empresarials de captació de personal s’han transformat espectacularment a tots els nivells, des del darrer oficinista fins als gerents i alts càrrecs. Entretant, les oposicions es compten pel número de temes i l’acumulació de cursos de formació, és igual del que siguin, perquè tot compta.

En realitat el punt clau de tota organització és la professionalització, un concepte que ja figurava en les lleis dels anys vuitanta, però que s’ha fossilitzat, de manera que per accedir a una plaça de tècnic basta amb qualsevol titulació. La revolució que han viscut les universitats, que les ha menat a oferir un ventall extraordinari de noves especialitats, no ha afectat les demandes de treball de l’administració, on amb un títol de Dret es pot fer quasi qualsevol feina. 


No és d’estranyar, la titulació més habitual entre els parlamentaris és, amb diferència, la de Dret. Sota el seu influx han modelat una administració obsessionada pels procediments. A altres països també hi ha altres professions: enginyers, economistes, metges... més preocupats per l’assoliment dels objectius i els resultats, que aquí són irrellevants.

Les noves lleis, en les seves exposicions de motius recullen els nous conceptes organitzatius i inclouen principis generals sobre agilitat i servei al ciutadà, que són desmentits pel seu contingut, minuciós i absolutament casuístic, fins al punt que ja no es fan reglaments, sinó que les lleis absorbeixen detalls i més detalls, molts cops contradictoris... La joia de la Corona, la Llei de Contractes del Sector Públic, ocupa 367 pàgines, que omplen 347 articles, 55 disposicions addicionals, més les habituals disposicions transitòries i finals, així com sis annexos. La llei francesa equivalent només té una cinquantena d’articles.

D’aquesta manera, la pràctica administrativa es torna més i més feixuga. Les proclames de transparència són refutades per la prolixitat dels procediments i la redacció dels informes, que reprodueixen el text literal de tota una profusió de lleis, venguin o no al cas, perquè l’important és “evacuar” un dictamen de no  menys de deu pàgines, confonent obscuritat amb profunditat. Així es retorcen els procediments i, amb l’excusa de respectar els drets dels ciutadans, se’ls obstaculitza fins a l’extrem la resolució de les seves gestions. 


Actualment s’està desenvolupat un procés de regularització que farà fixos milers de funcionaris interins, passant només un concurs o una petita oposició. Si repassau els requisits, veureu com les especialitats més concretes poden ser desenvolupades per qualsevol graduat universitari i els mèrits són l’antiguitat i cursets al pes, sense valorar la relació amb el lloc de treball.

És el reflex de l’administració que tenim, en la qual, a manca de professionals, qualsevol qüestió esdevé “molt difícil de resoldre” i cal acudir a una “contractació externa” (que no és gratis), que al final “no dona els resultats que s’esperaven”, per manca d’uns coneixement que només els tècnics de la casa podrien tenir...  I així passen els mesos, els temes no es resolen, es cometen errors, s’acaba al tribunal Contenciós i si no t’agrada... “vuelva usted mañana”.

dimarts, 3 de gener de 2023

A la segona va la vençuda: la creació de la Biblioteca Pública de Maó

El maig del 1838, el cap superior polític de la província, un cop superades les reticències de l’Ajuntament de Maó, donava el seu vistiplau a la creació de la biblioteca pública de la població. A partir d’aquí semblava que tot havia d’anar com una seda. El mes de juliol ell mateix autoritzava el consistori a establir l’impost extraordinari per recaptar els fons necessaris per formar-la i es comprometia a sol·licitar al Govern el local necessari quan la corporació maonesa nomenés el bibliotecari. D’altra banda, el desembre del 1838 la Junta d’Alienació de convents cedia a la corporació, no una part, sinó la totalitat del convent del Claustre per instal·lar-hi presons, tribunals i altres dependències.

 

Destí final de la biblioteca pública de Maó (1866)

Per notícies disperses sabem que l’Ajuntament va ingressar els 120 pesos i que el juliol del 1840 el cap superior polític nomenava el prevere Josep Seguí Mercadal com a bibliotecari. Tanmateix, tot apunta que el consistori no va destinar els fons recaptats a la fundació de la biblioteca del Carme. En efecte, quan el mes de maig del 1845 el cap superior de la província, interpel·lat per la Comissió Central de Monuments històrics i artístics, demanà al batle si aquesta s’havia arribat a obrir, aquest li manifestava que “encara” no s’havia constituït aquest servei.

Aquesta passivitat feia perillar els llibres. A banda dels estralls que causava la manca de conservació, el 1849, arran de l’acord de l’intendent de la província per alienar el convent de Sant Diego d’Alaior, el cap superior polític va reclamar a l’Ajuntament de Maó l’inventari dels seus llibres i les claus de la cel·la on es custodiaven. Va resultar que ni l’Ajuntament ni els membres de la comissió que els havia elaborat se n’havia quedat còpia, per la qual cosa la suprema autoritat provincial va ordenar la confecció d’un nou inventari, a pesar de les protestes que aquestes obres eren destinades a la futura biblioteca de Maó i que eren tancades amb clau per evitar-les danys.

La polèmica s’esvaí aviat, però, malgrat el pas dels anys, el tema no estava oblidat del tot. El mes d’abril del 1856, el regidor del consistori maonès Jaume Ferrer va proposar que es reprenguessin els tràmits per obrir la biblioteca pública i, amb aquest objecte, es va demanar a Josep Seguí si estava disposat a ocupar el lloc de bibliotecari, alhora que es demanava a la Comissió de Monuments històrics un exemplar de l’inventari, si encara existia.

 

Carta del 1845 en relació a l'obertura de la biblioteca. AHM

Josep Seguí contestà als dos dies excusant que l’estat de la seva salut, les atencions de família que, com era públic i notori pesaven sobre ell, a més de les obligacions del seu ministeri (recordem que era capellà) no li permetien en aquell moment assumir el càrrec que havia acceptat el 1840 en interès del bé públic. El mes de juny era Francesc Femenías qui assenyalava que, després d’haver cercat a casa seva, no havia trobat cap document relatiu a l’inventari del Carme que anys enrere havia passat a net i del qual es van remetre tres còpies al governador de la província, com també es va fer amb els dels convents de Sant Francesc de Maó i de Sant Diego d’Alaior. La corporació, en rebre aquest escrit, va resoldre demanar els inventaris a la suprema autoritat provincial.

Aquesta actuació del 1856 és important, perquè demostra que l’aspiració de crear una biblioteca amb els llibres dels convents suprimits encara era viva, segurament mantinguda per un cercle de persones instruïdes de la població. Per aquest motiu, no ens hauria d’estranyar que a algun d’ells li cridés l’atenció la publicació del Reial Decret del 1859 que aprovava les bases per a l’organització dels arxius i les biblioteques del regne, en el qual es preveia l’existència de biblioteques públiques dirigides per personal del cos d’arxivers-bibliotecaris. El fet és que el Diario de Menorca del 25 de maig del 1859 en va publicar íntegrament el seu contingut. Començava el segon intent de fundació de la biblioteca, dues dècades després del primer, i que aquesta vegada sí que arribaria a bon port.

Aquest grup d’il·lustrat devia de convèncer el subdelegat del Govern, Agustí Sevilla, que va acollí la proposta amb entusiasme i gràcies a les seves gestions veia la llum la Reial Ordre de 21 de novembre del 1861 que ordenava constituir l’esmentat establiment. En virtut d’aquesta disposició, es van traslladar a Maó les llibreries dels convents extingits, segons Ma. Lluïsa Serra, els de Jesús de franciscans, que tenia una magnífica col·lecció d’obres de Teologia, Filosofia i Medicina; el del Carme; el de Sant Diego d’Alaior; el del Socors de Ciutadella i el del Toro. Així mateix, es va realitzar un nou inventari, tasca que fou desenvolupada per Miquel Pons, auxiliar del Llatzeret de Maó. Un article de premsa del 1868 remarcava la feina del sotsgovernador civil, del qual s’afirmava que “va ser general i soldat”, atribuint-li en solitari, de forma un xic exagerada, el mèrit tant d’aconseguir del Govern la formació de la biblioteca, com de reunir els més de nou mil primers volums.

 

Els llibres del convents desamortitzats a altres indrets

Segons explicaria un bibliotecari de la institució anys després, els llibres havien patit actes vandàlics i l’efecte destructor dels insectes, de manera que només en van restar disponibles 9.600, que foren els que es van dipositar el mes de març del 1862 en l’ampli refectori del convent de Sant Francesc de Maó, que la Junta Municipal de Beneficència de la població, que tenia al seu càrrec la seva custòdia, va cedir per a Biblioteca Pública a sol·licitud del sotsgovernador. La sala feia uns vint metres de longitud per cinc i mig d’amplària i una altura de quatre metres, sense calefacció ni més llum que la natural.

Paral·lelament, el ministeri va integrar la institució maonesa entre les biblioteques i arxius de l’Estat, les quals havien de ser dirigides per un funcionari, és a dir un empleat a compte dels pressupostos de l’Estat, en aquest cas amb la categoria d’ajudant de tercera classe, ja que la de Maó  havia estat qualificada com a biblioteca de tercera categoria, el darrer esglaó d’aquesta mena d’establiments.

Al principi, van tenir cura de la biblioteca alguns joves “de no escassos coneixements bibliogràfics i títols acadèmics”. L’1 de juliol del 1864 Francesc Cardona i Orfila fou designat com a encarregat, i seguia sense ser funcionari. El succeí el mes de maig de l’any següent Gabriel Mas i Vidal, ara ja sí com a ajudant de bibliotecari interí del cos de bibliotecaris i arxivers. Entre els dos enllestiren la primera ordenació de la biblioteca i així almenys els llibres, que fins llavors restaven desgavellats, van ser separats en prestatgeries. Alhora, les gestions del nou sotsgovernador de la província, Fermín Abella, i els representants de Menorca a la Diputació Provincial, Diego Salord i Jaume Moncada, van aconseguir que aquesta concedís una subvenció de 2.500 pessetes a la institució.

Reglament de la biblioteca. El Menorquín 1867

El 2 d’agost del 1866 fou nomenat Ramon Álvarez de la Braña com a bibliotecari amb plaça fixa, qui va emprendre l’autèntica organització dels volums de l’entitat, que ell mateix qualificava de “penosos treballs científics i materials”. Álvarez va ordenar la biblioteca en sis grans seccions, cadascuna identificada per etiquetes de diferent color: Teologia (blanc), Jurisprudència, Ciències i Arts (verd), Belles Lletres, Història (blau) i Enciclopèdies i miscel·lània. Segons el bibliotecari, estaven dignament representades les Belles Lletres i la Història, però no tant les Ciències i Arts, la Jurisprudència i les Enciclopèdies.

Així mateix, s’encarregà de donar ús als fons rebuts de la Diputació, per a la qual cosa fins i tot publicà un anunci en premsa en el qual indicava que adquiria, per compra o canvi, tota classe d’obres, especialment si tractaven d’assumptes de Menorca. Gràcies a aquests doblers es van aconseguir 528 volums, als quals es van afegir els 300 llibres, 163 fullets i 6 cartes geogràfiques que van cedir alguns particulars. El bibliotecari va fer inserir en els diaris locals les relacions dels llibres regalats, tot indicant els noms dels donants.

Les dotacions de la Diputació tindrien continuïtat: el 1867, a proposta de Teodor Làdico, li fou atorgada una subvenció de vuit-centes pessetes. La dècada del 1870, la biblioteca disposava d’una consignació anual de cent duros, que es dedicaven majoritàriament a fer-se amb llibres. Segons Ma. Lluïsa Serra, la quantitat era suficient, com es comprova pel fet que hi constin totes les obres bàsiques del segle XIX.