diumenge, 28 de juliol del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
L’Arxiduc Lluís Salvador i Émile Cartailhac.

L’Arxiduc Lluís Salvador elaborà una obra monumental, Die Balearem, amb un volum dedicat a Eivissa, quatre a Mallorca i dos a Menorca, editats el 1890 i 1891. Tot i que el text tingué una difusió molt minoritària, és important perquè els seus destinataris eren persones de la més alta consideració social i per tant creadors de moda, de manera que la seva simple existència devia de ser una basa important en la difusió exterior de l’illa. Segons Miquel A. Limón, l’Arxiduc visità per primer cop Menorca l’octubre 1867, l’any de la seva arribada a les Balears, i s’hi està dues setmanes; l’estiu del 1877 en féu un segon viatge que s’allargà un mes; finalment el 1887 es desplaçà a l’illa per darrera vegada, i hi residí un altra mesada. Durant aquestes estades, a més de recollir informacions de primera mà i confeccionar els seus gravats, va fer contactes amb diverses persones amb les quals es cartejà prolongadament.

Dels dos volums dedicats a Menorca, el primer és una geografia amb un enfocament similar al dels llibres de Armstrong i Lindemann, però més extensa i sistemàtica; destaca per les seves il·lustracions i estadístiques. Atès que l’Arxiduc comptà amb col·laboradors de primera línia i es prengué anys en redactar els textos, el seu contingut és molt fiable i complet. El segon volum conté una descripció detallada de tota l’illa: les poblacions, l’interior, que és visitat en una sèrie de recorreguts que segueixen de forma exhaustiva els camins i, al final, la costa.

L’Arxiduc fa una ressenya de cadascun dels pobles de Menorca, redactada de forma objectiva i científica, però no deixa d’apuntar els elements de més interès de Maó i Ciutadella, que presenten un marcat contrast: la capital destaca per les panoràmiques sobre el port, mentre que Ciutadella és una ciutat agradable amb bells palaus i passeigs.

A Maó “gairebé totes les cases estan damunt l’altiplà dominant abruptes espadats, coronats per cases d’un blanc que enlluerna, aquests espadats donen a la ciutat un aspecte pintoresc i no gens desagradable. La ravaleta és la plaça més concorreguda de la població i té la banda dreta ocupada per la fonda d’en Bustamante. Des de la plaça del Carme es veu una de les panoràmiques més belles de Maó, amb la pintoresca església de Santa Maria. Les millors cases miren cap a l’interior, sembla que a Maó han cercat més aviat la protecció del vent que no les belles panoràmiques.” La plaça de la Miranda gaudeix de magnífiques vistes que atreuen molts de visitants. A l’estiu des d’allà es poden veure gairebé tots els maonesos que baixen a prendre un bany o gaudeixen de l’aire fresc de la mar a la plaça. També destaca “la pintoresca costa des General, proveïda d’arcs foscs”. Així mateix, “és meravellós passejar per la costa de la Consigna i contemplar la blavor del port; en el centre de la plaça que hi ha a la costa Llarga (d’en Reynés) hi ha un banc on es pot seure per contemplar la magnífica panoràmica del port”. La volta per la riba del port de Maó és de les més polides que es pot fer. A la punta del rellotge “hi ha una casa pintada de vermell sota les roques, que sembla un petit xalet, la petita fàbrica de fideus, i un parell de xalets rudimentaris”.

Ciutadella, l’antiga capital de Menorca “ha conservat cosa de la seva antiga condició, sobretot perquè hi varen quedar el clergat i la noblesa”. El bisbe amb el capítol catedralici i els grans casals d’alguns nobles donen un caràcter de ciutat a la població, encara que sigui petita. La vida a Ciutadella és encara més tranquil·la que a Maó, ja que el gran nombre de capellans només donen un cert esplendor a les esglésies. Els senyors més rics viuen retirats als seus casals. La ciutat és còmoda i agradable; no tan exposada com Maó als vents de gregal, és més assolellada i més riallera, i les belles vistes sobre la llunyana Mallorca, de color tirant a blau acerat i perfil clar, donen un encant especial al paisatge. El Born és la plaça principal de la població, i “venint de baixa mar, fa una impressió molt riallera, amb un magnífic passeig que promet molt més de Ciutadella del que la ciutat ofereix realment en el seu interior”. El casal del Comte és sens dubte la casa més bona de Menorca. El passeig més popular és el camí que domina el port i va fins el castell de Sant Nicolau, que  ofereix una vista magnífica sobre el port i la màgica silueta de Mallorca com a rerefons. A l’estiu, una de les diversions principals dels ciutadallencs és anar a nedar, i cap a la posta de sol les platges de les cales properes estan ocupades per centenars d’al·lots alegres i al·lotes xerraires.

L’Arxiduc degué conèixer el litoral illenc de primera mà, segurament a bord del seu iot Nixe. Assenyala totes les platges, cales i accidents geogràfics, alguns d’ells gairebé insignificants i ens permet constatar que en aquell moment l’única presència humana a la costa era la d’alguns pescadors i els horts que es trobaven al final d’alguns barrancs. A Fornells, que amb el temps serà un dels primers llocs visitats pels turistes “hi ha la fonda, on molta gent de Maó sol passar un dia alegre per menjar peix fresc”, però sense cap afluència de visitants forans digne de notar.

Ja destaca alguna de les platges que més endavant tindran el màxim reconeixement, però, en general no les lloa excessivament, fora d’apuntar les que tenen bons arenals; el que li interessa és, més que les platges en si, la visió que sobre elles es pot gaudir des d’una prominència. Així indica que “la vista sobre la magnífica badia de Santa Galdana és preciosa des dels pendissos de darrera el riu”, i “des de dalt del turonet hi ha una vista ben joliua de les platges d’Algaiarens”. De fet, els elements que més l’atreuen són les coves; a una la qualifica de “catedral de la natura”; una altra li recorda Capri “pel seu meravellós color blau”; també descriu les grutes de Parella de Ciutadella.

La part del litoral que més li cridà l’atenció foren els penyals del nord. Així qualifica la vista sobre el pont d’en Gil com “fantàstica”; comenta que just darrera el cap de Menorca “la costa ofereix una de les vistes més salvatges”, i que des de l’escull d’en Rater “es gaudeix d’una excel·lent vista”, per acabar concloent sobre el litoral del nordoest de l’illa que “no hi ha res comparable a la salvatgeria dels escenaris d’aquesta costa”. Més endavant, prop de la Muntanya mala “aquesta és la part més salvatge i més imponent de la costa [...] entorn de la qual vola l’aigua peixatera” i on “ens apareix imponent i majestuosa la muntanya de Ferro”. També indica que des de la Talaia de la Mola [de Fornells] es gaudeix d’una de les vistes panoràmiques més excel·lents i extenses. Aquests penya-segats ens ofereixen cap a llevant un dels panorames més pintorescos i salvatges, i sobretot la vista cap a Fornells és especialment joliua. Al port d’Addaia “des de dalt de tot de l’illa hi ha una magnífica vista sobre Favàritx i es veu el molt pintoresc escull del Pas de s’illa”. Finalment, a la platja de Rambla de Maó hi ha “una torre devora les roques amuntegades per la natura que té un aspecte fantàstic”.

Com es comprova, l’Arxiduc remarca allò que troba més pintoresc de l’illa i que l’agermana amb la costa nord de Mallorca; també les coves hi són allà presents, per la qual cosa Menorca ve a ser per ell una versió reduïda de l’illa major.

Finalment cal esmentar l’obra de Cartailhac, “Monuments Primitifs des Îlles Baléares”. Malgrat tenir un caràcter científic, la seva publicació, el 1892, tingué un cert impacte, ja que precisament aquest tipus de monuments eren el principal atractiu de Menorca. L’autor visità l’illa a finals del 1888 i el fet que un arqueòleg del seu prestigi prestés la seva atenció a l’arxipèlag no podia passar desapercebut als viatgers de l’època.


Alfons Méndez Vidal

divendres, 19 de juliol del 2013

La corrupció desemmascarada: els ERO andalusos i Innova de Reus

Aquests dies són trista actualitat dos afers de corrupció: el cas Bàrcenas i els ERO d’Andalusia. Tanmateix presenten marcades diferències. Tot i que hi ha molts implicats, el primer afecta a dirigents nacionals del PP, és a dir, al cor de la política d’Espanya; en canvi el segon es refereix especialment als governants del PSOE d’una comunitat autònoma, amb una participació limitada en la política nacional. Pel que fa al tipus de delictes, l’afer Bàrcenas és un clàssic afer de finançament il·legal d’un partit polític i es poden trobar paral·lels a altres països, com ara França, Itàlia o Israel. Els temes que el jutge està investigant: recaptació de doblers sense complir els requisits de la Llei de finançament dels partits, ingressos no declarats a Hisenda o incompatibles amb càrrec públic; pagaments a canvi d’adjudicacions públiques i el seu corol·lari de diners negres i comptabilitat B, han estat escrutats en altres països i ocasions. De fet són qüestions gravíssimes en qualsevol democràcia que esperem que no es confirmin, ja que contaminen la convivència i alimenten l’espiral de desconfiança en els polítics per la qual ja fa anys que ens estem esllavissant.

Alaya, la jutgessa dels ERO

El cas dels ERO no afecta al nucli del nostre sistema polític; Sevilla no és Madrid i, malgrat ser també un afer de corrupció, és d’un tipus diferent: la utilització dels diners de l’Estat per afavorir interessos particulars. Els casos de finançament il·legal dels partits, per la seva magnitud no són fàcilment replicables; en canvi, l’abús i la malversació dels fons públics són susceptibles de succeir a molts indrets alhora. Per açò, tot i no assolir els tints dramàtics dels primers, la seva reiteració fa necessari un examen del què està passant.

D’entrada el cas dels ERO andalusos és difícil d’analitzar, perquè la seva extrema politització fa que moltes persones ja tenguin una opinió formada, en un sentit o altre, i aquests prejudicis enterboleixen una anàlisi serena. En canvi, podem prendre un cas similar però menys conegut, el cas Innova, perquè els ensenyaments seran gairebé els mateixos.

L’Ajuntament de Reus va constituir un conjunt d’empreses públiques, que encapçalava Innova i gestionaven la major part del pressupost municipal. Aquest conglomerat ha acumulat un deute de 202 milions d’euros, la qual cosa ha fet que Reus sigui un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya. Les actuacions del jutge afecten Josep Prat, que quan l’escàndol va sortir a la llum era director d’Innova i president de l’Institut Català de la Salut (nomenat per CiU), càrrecs dels quals va haver de dimitir, i també té com imputats a l’exbatle socialista de Reus i els membres dels diversos equips de govern d’ERC, ICV, PP i CiU que durant una dècada han governat la ciutat. Les investigacions es centren en el cobrament de sous il·legals i diverses despeses que van afavorir a empreses privades, però que van ser ruïnoses per a l’Ajuntament.

Josep Prat

El que potser és més sorprenent de tot és que ja el 2010 el síndic de greuges de Catalunya va alertar que Reus era l’Ajuntament més opac de la Comunitat Autònoma. Tots aquests anys els diaris s’han fet ressò de la possible existència d’il·legalitats, però el cas només ha avançat quan un partit minoritari, Candidatures d’Unitat Popular (CUP), presenta una denúncia als tribunals, la qual cosa ha permès de descobrir un regitzell d’irregularitats encara en fase d’instrucció i sobre les quals els jutges dictaran sentència en el seu moment.

Convé destacar que la interventora municipal ja va alertar els anys 2004 i 2005 sobre el fet que la constitució d’aquest hòlding públic, que gestionava des de centres sanitaris a l’urbanisme, passant pel transport públic, fires i mercats, aparcaments, aigua i escoletes, impedia la fiscalització dels comptes. La funcionària va intentar infructuosament abastar informació sobre les activitats de les empreses públiques, fins al punt d’arribar a ser expulsada físicament dels seus locals i va advertir que es podien estar cometent delictes d’usurpació de funcions públiques i obstaculització de l’actuació dels òrgans inspectors, responsabilitat comptable i malversació de fons públics. Al capdavall, els seus informes no van servir de res i les anomalies van anar creixent durant cinc anys, fins que el fracàs d’algunes operacions amb empreses de capital-risc, les notícies de premsa i la denúncia en els tribunals han permès de començar a conèixer la veritat.

En els dos casos es tracta de què els gestors públics han organitzat un entramat legal per sortejar els controls i així poder gastar sense cap limitació. La gravetat d’aquests afers prové del caràcter sistemàtic i organitzat de les seves activitats; no és que en un moment determinat s’hagin malgastat diners públics, és que s’ha establert un sistema per evadir el control. Als ERO també es va adoptar un sistema de pagament de subvencions que impedia totalment la seva fiscalització per la Intervenció.

En aquests processos, la línia de defensa dels polítics responsables sempre sol ser que desconeixien els detalls tècnics i per açò els condemnats solen ser els gerents dels organismes creats per eludir la fiscalització. Sempre afirmen que el seu únic objectiu és servir els interessos públics; a Reus fomentar l’economia local i a Andalusia ajudar les empreses amb dificultats i els seus treballadors. Molts dirigents polítics aconsegueixen que aquests raonaments siguin acceptats pels jutges com eximents o atenuants dels delictes i d’aquesta manera escapen de l’acció de la justícia.

Tanmateix, els tribunals haurien de tenir en compte el fet que els polítics han eliminat els controls administratius de forma conscient i que l’objectiu d’aquest control és precisament evitar que els fons públics es malgastin. Per tant, la creació d’un sistema per eludir la fiscalització de la despesa hauria de ser un agravant, al qual s’afegiria la premeditació. De fet és possible donar una passa més. Els polítics sempre afirmen que no podien saber que els doblers s’anaven a dilapidar, però la realitat ens mostra que sempre que es debilita la fiscalització de la despesa i hi ha molts diners en joc, floreix la corrupció. Són com un gas explosiu i l’oxigen: si els ajuntes, hi ha una explosió. Era previsible que es cometessin irregularitats i açò també hauria de ser tingut en compte pels tribunals. La malversació dels fons públics no ha estat un accident, sinó la conseqüència lògica de l’establiment d’un sistema artificiós per defugir el control del seu ús.

Finalment, cal fer una reflexió de fons. Els instruments emprats per esquivar la fiscalització de la despesa són mesures excepcionals recollides en les lleis. En el cas dels ERO són sistemes extraordinaris de tramitació de subvencions i a Innova, la utilització d’empreses públiques per gestionar fons públics. La legislació actual preveu aquestes figures i és cert que hi ha situacions especials que requereixen mecanismes adients. Tanmateix, aquestes normes extraordinàries, que com s’ha vist són d’una gran potència i, en minorar el control de la gestió del pressupost, suposen un greu risc de corrupció, poden ser utilitzades de forma arbitrària pels governants. No hi ha gaire regles que estableixin quan es poden utilitzar i quan el seu ús està prohibit; moltes vegades els polítics en fan ús apel·lant a “l’agilitat administrativa”, un concepte genèric que els serveix per tapar la seva poca traça en l’organització dels serveis públics, fins al punt que l’excepció acaba essent més freqüent que la norma.

És possible que el Parlament hagi cregut que els polítics sempre utilitzaran aquests procediments especials de forma raonable, però és evident que s’ha errat. L’experiència ens diu que si volem reduir la corrupció cal regular i limitar l’ús dels sistemes que permeten aigualir la fiscalització de la despesa pública, de manera que només en casos excepcionals i justificats se’n pugui fer ús. Si el Congrés no rectifica es farà còmplice de la corrupció, en permetre posar en marxa lliurement sistemes que inciten a l’abús i el malbaratament del patrimoni de tots. L’extensió d’aquests mals fa imprescindible extremar el control de l’ús dels doblers públics.


Alfons Méndez Vidal

diumenge, 14 de juliol del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Les guies de Murray i Calvert

La quarta edició de la guia d’Espanya editada per Murray, del 1869, va ser la primera en incloure les Balears. Tot i que era la primera que no estava a càrrec de John Ford, que havia mort el 1858, aquest va continuar figurant com l’autor. L’obra va arribar sense gaire canvis fins a la novena edició, del 1898 i després fou reeditada en diverses ocasions, de forma contínua fins al 1912 i puntualment el 1966. És la guia que dedica més espai a les Illes Balears i a Menorca. De fet, comença indicant que “pocs indrets de la Mediterrània són més dignes de ser visitats que aquest grup d’illes” i continua amb una pàgina d’elogis només puntuats per l’avís de què “per algunes persones la humitat  fa poc suportable la calor”. La informació que proporciona és de més qualitat i més actualitzada que la de les guies anteriors.

Menorca ocupa més pàgines que Mallorca; de les altres illes –Eivissa, Formentera i Cabrera– quasi no se’n parla perquè “tenen menys interès pels viatgers normals”. Després de fer una breu revisió històrica de les dominacions britàniques del segle XVIII, la guia passa al port de Maó, “un dels millors de la Mediterrània” per la seva situació estratègica entre Europa i Àfrica i la seva capacitat d’allotjar “un nombre immens dels més grans vaixells”. Les ruïnes de la fortalesa de Sant Felip “presenten el més lamentable aspecte, i semblen convocar dolorosos records de tota la sang i els diners malgastats en la seva defensa i de la humiliació que van patir dues vegades les armes britàniques en capitular dins d’aquestes muralles”. A continuació reprodueix un llarg passatge on Armstrong descriu el castell. Finalment lloa la sensatesa dels espanyols que construeixen “amb una activitat febril” una nova fortalesa a la Mola, un lloc veritablement inexpugnable. L’autor fa un repàs de la resta d’elements que hi ha al voltant del port de Maó: llatzeret, illa de l’hospital, illa de les rates, illa quarantena, arsenal i fàbrica de cotó de cala Figuera.
 
John Ford, autor de la guia Murray
Informa dels mitjans de comunicació: els vapors a Palma, Barcelona i Marsella, i la diligència que recorre l’illa. També indica l’existència a Maó de tres fondes i dels vice-cònsols britànic i americà. Després de lloar els orígens i la situació de la ciutat, apunta que “sens dubte la glòria de Maó ha fugit; el període de l’ocupació britànica va fer que els diners circulessin amb més llibertat i açò va provocar la seva major prosperitat; la generalització de l’ús del vapor ha disminuït la necessitat del seu port com a estació hivernal [i per aquest motiu] el port normalment està buit”. Així i tot, l’opinió de l’autor és prou matisada: “No hi ha bells palaus, però les cases són ben construïdes i sembla que s’haguessin emblancat ahir; la ciutat té un aire de confort domèstic, desconegut a Mallorca. Maó té dos passejos, el d’Isabel II, que és el més emprat, i el de l’Alameda. Les esglésies no són molt interessants; a la més gran, la de Santa Maria, hi ha un orgue magnífic”.

El que més el sorprèn és la utilització en totes les cases, fins i tot les més modestes, de bones pedres escairades; les quals són venudes a Alger i constitueixen, amb les sabates que es remeten en grans quantitats a Sudamèrica i les Antilles, la principal exportació de l’illa. Segons la guia, hi resten moltes tradicions angleses, com les finestres de guillotina i algunes paraules. A més hi ha “els millors sentiments envers tot el que sigui anglès; els illencs sempre es consideren menorquins i no espanyols i empren invariablement la seva llengua en detriment del castellà; una gran part d’ells estarien ben contents de tornar a mans dels seus antics senyors”.

No hi ha cap dubte de què “allò més interessant de Menorca són els anomenats monuments megalítics, que són extraordinaris”. L’autor els dedica més de dues pàgines, en les quals s’estén sobre els talaiots i les taules, que compara amb els anàlegs sards i maltesos, i descriu els poblats de Trepucó, Cornia, Torelló, Talatí de dalt, Torre Trencada i la nau dels Tudons. A banda, inclou tres excursions des de Maó. La primera és a Sant Climent i Sant Lluís; San Lluís és el poble més net i “el passeig favorit de l’hivern”. La segona va as Castell i Sant Felip. La darrera el porta a Ciutadella, passant per Alaior, una vila pintoresca i ben construïda, on constata que a cap altre lloc del món la classe treballadora viu amb un major confort; a prop es troba el poblat de Torralba. En sortir del poble el paisatge es torna més pintoresc, fins que es troba amb la muntanya del Toro, de la qual dóna l’altura correcta, 350 metres, i descriu com un centre de pelegrinatge amb una vista magnífica. Es Mercadal és un punt convenient per emprendre excursions per visitar els talaiots que hi ha al sud. Després de passar per un turó on hi ha “la torre morisca de Santa Àgueda”, s’arriba a Ciutadella.

L’antiga capital de l’illa és la seu del bisbe i rau “a una cala tan estreta que quasi no pot admetre ni els vaixells més petits”. Les murades són en procés de demolició. Els carrers són evocadors, amb arcades i cases grans i elegants. Hi ha una gran catedral, però tan fosca que quasi no es veu res. Als voltants es poden fer excursions a la nau des Tudons, Torre Llafuda, Torre Trencada,  s’Hostal, Saura i Son Catlar, però com que són llocs apartats és millor demanar al batle un servei de guies. A més es poden visitar les coves de Parella i cala Morell.

Calvert el 1910 va publicar a Londres una guia dedicada a Catalunya i les Illes Balears, la qual s’estalona de forma decisiva en les obres de Ford i Vuillier, amb el complement de Cartailhac pels monuments megalítics, i alguna altra lectura, com la que li fa elevar l’alçada del Toro fins als 1.800 metres. Allò més remarcable és que inclou un bon nombre de fotografies. D’entrada ens indica que les Balears ja no es mereixen el títol d’illes oblidades que els va donar l’escriptor francès. Però el flux de turistes no és gran i per açò “les illes no corren un risc immediat de perdre els seus marcats trets locals”. Tot i que l’autor reconeix que Mallorca és la més bella de les illes, li dedica una mica més d’extensió a Menorca; a Eivissa la qualifica de “bassa d’humanitat estancada”.

Per a Calvert, Menorca, malgrat comptar amb alguns indrets pintorescos, com el barranc d’Algendar, en general és un lloc molt prosaic, fins i tot per tractar-se d’un poble llatí. Els seus habitants es caracteritzen per la seva netedat i bon caràcter i tenen una indústria benestant, per la qual cosa qualifica l’illa com “l’Holanda de la Mediterrània”. Tot açò es deu a la influència britànica, de la qual encara hi resten traces, especialment en el llenguatge. Segons l’autor, el Governador Kane va impulsar extraordinàriament el progrés de Menorca; tanmateix la població local no enyora el domini anglès, com alguns diuen per cortesia quan parlen amb els visitants anglesos.

Maó destaca pel seu port. Els carrers són molt nets, ben pavimentats i tranquils; la principal ocupació de les dones és aclarir les cases. La ciutat no té monuments d’interès, però compta amb un element pintoresc: la porta de Barbarrossa (de Sant Roc), que rep aquest nom pel famós pirata que va saquejar la ciutat el 1536. La visita de Ciutadella s’acaba en deu minuts. L’antiga capital destaca pels seus records del passat; els carrers són evocadors, amb arcades; té bells palaus i una catedral ampla i ombrívola.

Després de recordar el text de Ford en què parlant d’Alaior s’indica que enlloc les classes populars viuen amb major confort, comenta que Menorca té interès per als economistes. Tanmateix, l’illa és “infinitament més interessant per a l’arqueòleg”. Els seus monuments megalítics el fan exclamar que “com a Egipte, mai deixes de sentir que ulls morts de pedra t’esguarden a través de vistes panoràmiques mil·lenàries”. Per a Calvert, tot i que les restes prehistòriques presenten una forta similitud amb les de Sardenya i Malta, també tenen un caràcter local que “desconcerta i encanta als especialistes”. D’aquesta manera descriu els jaciments de Torre d’en Galmés, Torralba i Torre Llafuda, així com les taules, els talaiots i les navetes.


Alfons Méndez Vidal

diumenge, 7 de juliol del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Les guies Bradshaw, O’Shea i Baedecker

Les guies de Bradshaw i O’Shea, al menys pel que fa a Menorca, tenen un contingut similar a la Joanne. Bradshaw el 1865 dedica nou pàgines a les Illes Balears, de les quals la primera és una introducció de caràcter geogràfic i històric; de Menorca hi ha una pàgina i mitja, mitja pàgina d’Eivissa i Formentera i la resta de Mallorca. Aquesta guia es va editar de forma anual fins el 1899 i el capítol relatiu a les Balears es va mantenir igual en tot aquest període; només canviava la informació relativa al nombre d’habitants. La part dedicada a Menorca té com a font principal la guia Joanne, que es va enriquir amb apunts del llibre de Laborde del 1807 (que recordem que al seu torn havia extractat l’obra de Grasset). En tot cas és interessant saber què va seleccionar l’editor, els errors que va cometre (alguns per deficiències en la traducció) i les dades que va recollir d’altres fonts.

La guia Bradshaw informa al començament que les illes estan comunicades amb vaixells de vapor amb Barcelona. El sòl de Menorca és pobre i arenós, la qual cosa contrasta amb la fertilitat de les altres illes. El clima és humit i el calor de l’estiu és més opressiu que a Mallorca.
 
Il·lustració de la guia Bradshaw
S’indica que la muntanya del Toro és la principal altura de l’illa, tot i que li atribueix 1.460 metres. Es tracta d’un curiós error, que no hi és a l’obra de Laborde, però sí a la guia Joanne del 1859. Recordem que John Carr el 1811 n’havia donat l’altura correcta i que Schroeder el 1846 comentava que “els geògrafs anglesos” li atorgaven aquesta cota, la qual ell trobava exagerada. El diccionari geogràfic de Madoz del 1848 apunta que el Toro té 5.250 peus castellans, uns 1.460 metres. La prestigiosa Enciclopèdia Chambers proporciona la mateixa altura que la guia Bradshaw, tant en la primera edició del 1864 com en la segona del 1880. Tot açò ens fa sospitar que l’Enciclopèdia Britànica podria haver estat la primera en difondre el valor erroni, potser en la setena edició del 1830-1842. Al cim de la muntanya Bradshaw hi segueix posant el convent dels agustins, com feia Laborde, quan el 1835 els monjos havien estat exclaustrats. Respecte de la muntanya de santa Àgueda només comenta que hi ha les restes d’una fortificació morisca.

Segons la guia, Maó està situada de forma pintoresca al fons d’una badia fonda i estreta. No hi ha edificis dignes de fer notar i de les murades només en resta una porta, que qualifica d’estil àrab. Les cases privades estan construïdes amb gust; algunes segons el model anglès. El port de Maó és un dels millors de la mediterrània i segons alguns, fins i tot dels més destacats del món; del famós castell de Sant Felip només es veu un munt de runes. Una bona carretera porta a Ciutadella, l’antiga capital, la descripció de la qual es pràcticament igual que la que figura a la guia Joanne, només afegint un parell de detalls: “els carrers són estrets i mal pavimentats” i “hi ha dues esglésies parroquials, alguns convents, un hospital, un quarter i la casa del Governador”. Els altres pobles només són esmentats de passada. Finalment apunta que a tres quilòmetres d’Alaior hi ha unes ruïnes druídiques en forma de piràmide, “que se suposa que tenen un origen fenici i sobre l’ús de les quals hi ha diferents opinions”.
 
Portada de la guia O'Shea
La guia d’O’Shea, pel seu costat, va tenir tretze edicions entre el 1865 i el 1905. A la tercera edició del 1868 s’introdueix un apartat sobre les Balears, el contingut del qual no es va modificar de forma substancial durant tots aquests anys. De les setze pàgines dedicades a les illes, n’hi ha dues sobre Menorca. En conjunt, dóna la impressió d’haver estat redactada amb més cura que la de Bradshaw; malgrat la repetició d’algun error, com els 1.460 metres del Toro, en general està millor documentada. La guia comença explicant que tot i que les Balears fins aquell moment han estats deixades de banda pel turisme, per la seva situació apartada i la dificultat d’accés, posseeixen prou atractius, tant pel seu clima com pel paisatge, per animar a un major nombre de visites.

Per l’autor “el paisatge de Menorca és més monòton i, en conjunt inferior al de Mallorca. El clima, excepte potser a Maó, no és pot comparar; vents violents assoten l’illa amb freqüència i la vegetació, una guia segura, no és tan rica ni variada [...] Encara que la dominació anglesa ha deixat restes, la qual cosa fa que hi hagi uns hàbits d’ordre i neteja que no es troben a l’illa major, hi ha poca cosa que convidi a fer-ne la visita, llevat del port de Maó i les reminiscències angleses”. La part històrica, més extensa que en les anteriors guies, se centra precisament, en les dominacions angleses. La informació sobre les comunicacions marítimes és més completa que en la guia Bradshaw, i indica els horaris dels vapors amb Barcelona i Palma.

Segons O’Shea, la principal atracció de l’illa és la ciutat de Maó. Tanmateix, “des de la pau d’Amiens i el retorn a Espanya, el seu comerç i la seva importància han desaparegut. [...] Tot és silenci, decadència i endarreriment. Els carrers estan mal pavimentats, però són nets i lliures de males olors, comparats amb els de Palma”. La principal localitat dels voltants és Ciutadella, a la qual s’arriba amb una diligència, a través d’una bona carretera que travessa tota l’illa, obra del General Kane, la qual passa per uns paisatges que no són gaire interessants. La ressenya que es fa de Ciutadella és un simple resum de la guia Joanne.
Karl Baedecker

A la guia Baedecker del 1901 les Illes Balears estaven incloses dins del capítol relatiu a Catalunya i tenien poca importància. La major part era dedicada a Mallorca; Eivissa no apareix i a Menorca se li dedica un paràgraf en el qual es comenta que l’illa ofereix menys interès que l’illa gran. Recull l’horari del vapor amb Palma de Mallorca i que a Maó hi ha l’hotel Bustamante. El port permet l’ancoratge de les més grans flotes i la ciutat mostra l’efecte de l’ocupació britànica. Ciutadella està connectada amb Maó per una bona carretera.

L’edició del 1908 amplia aquesta informació remarcant que els arqueòlegs trobaran interès en els talaiots, construccions en forma de torre que poden assolir quinze metres d’alçada; altres monuments són les taules, voltades d’un cercle de pedres. Menorca és inferior a Mallorca en fertilitat i al camp les propietats estan separades per parets de pedra. La darrera edició, del 1913, afegeix l’horari del vaixell de Barcelona a Maó i desenvolupa la informació sobre els talaiots. També inclou una referència al monument dedicat a Kane i del naufragi del vapor General Chanzy, explicant en una breu nota que només hi va haver un supervivent.


Alfons Méndez Vidal