L’Arxiduc Lluís Salvador elaborà una obra monumental, Die Balearem,
amb un volum dedicat a Eivissa, quatre a Mallorca i dos a Menorca, editats el
1890 i 1891. Tot i que el text tingué una difusió molt minoritària, és
important perquè els seus destinataris eren persones de la més alta
consideració social i per tant creadors de moda, de manera que la seva simple
existència devia de ser una basa important en la difusió exterior de l’illa.
Segons Miquel A. Limón, l’Arxiduc visità per primer cop Menorca l’octubre 1867,
l’any de la seva arribada a les Balears, i s’hi està dues setmanes; l’estiu del
1877 en féu un segon viatge que s’allargà un mes; finalment el 1887 es desplaçà
a l’illa per darrera vegada, i hi residí un altra mesada. Durant aquestes
estades, a més de recollir informacions de primera mà i confeccionar els seus
gravats, va fer contactes amb diverses persones amb les quals es cartejà
prolongadament.
Dels dos volums dedicats a Menorca, el primer és una geografia amb un
enfocament similar al dels llibres de Armstrong i Lindemann, però més extensa i
sistemàtica; destaca per les seves il·lustracions i estadístiques. Atès que
l’Arxiduc comptà amb col·laboradors de primera línia i es prengué anys en
redactar els textos, el seu contingut és molt fiable i complet. El segon volum
conté una descripció detallada de tota l’illa: les poblacions, l’interior, que
és visitat en una sèrie de recorreguts que segueixen de forma exhaustiva els
camins i, al final, la costa.
L’Arxiduc fa una ressenya de cadascun dels pobles de Menorca, redactada
de forma objectiva i científica, però no deixa d’apuntar els elements de més
interès de Maó i Ciutadella, que presenten un marcat contrast: la capital destaca
per les panoràmiques sobre el port, mentre que Ciutadella és una ciutat
agradable amb bells palaus i passeigs.
Ciutadella, l’antiga capital de Menorca “ha conservat cosa de la seva
antiga condició, sobretot perquè hi varen quedar el clergat i la noblesa”. El
bisbe amb el capítol catedralici i els grans casals d’alguns nobles donen un
caràcter de ciutat a la població, encara que sigui petita. La vida a Ciutadella
és encara més tranquil·la que a Maó, ja que el gran nombre de capellans només
donen un cert esplendor a les esglésies. Els senyors més rics viuen retirats
als seus casals. La ciutat és còmoda i agradable; no tan exposada com Maó als
vents de gregal, és més assolellada i més riallera, i les belles vistes sobre
la llunyana Mallorca, de color tirant a blau acerat i perfil clar, donen un
encant especial al paisatge. El Born és la plaça principal de la població, i
“venint de baixa mar, fa una impressió molt riallera, amb un magnífic passeig
que promet molt més de Ciutadella del que la ciutat ofereix realment en el seu
interior”. El casal del Comte és sens dubte la casa més bona de Menorca. El
passeig més popular és el camí que domina el port i va fins el castell de Sant
Nicolau, que ofereix una vista magnífica
sobre el port i la màgica silueta de Mallorca com a rerefons. A l’estiu, una de
les diversions principals dels ciutadallencs és anar a nedar, i cap a la posta
de sol les platges de les cales properes estan ocupades per centenars d’al·lots
alegres i al·lotes xerraires.
L’Arxiduc degué conèixer el litoral illenc de primera mà, segurament a
bord del seu iot Nixe. Assenyala totes les platges, cales i accidents
geogràfics, alguns d’ells gairebé insignificants i ens permet constatar que en
aquell moment l’única presència humana a la costa era la d’alguns pescadors i
els horts que es trobaven al final d’alguns barrancs. A Fornells, que amb el
temps serà un dels primers llocs visitats pels turistes “hi ha la fonda, on molta
gent de Maó sol passar un dia alegre per menjar peix fresc”, però sense cap
afluència de visitants forans digne de notar.
Ja destaca alguna de les platges que més endavant tindran el màxim
reconeixement, però, en general no les lloa excessivament, fora d’apuntar les
que tenen bons arenals; el que li interessa és, més que les platges en si, la
visió que sobre elles es pot gaudir des d’una prominència. Així indica que “la
vista sobre la magnífica badia de Santa Galdana és preciosa des dels pendissos
de darrera el riu”, i “des de dalt del turonet hi ha una vista ben joliua de
les platges d’Algaiarens”. De fet, els elements que més l’atreuen són les
coves; a una la qualifica de “catedral de la natura”; una altra li recorda
Capri “pel seu meravellós color blau”; també descriu les grutes de Parella de
Ciutadella.
La part del litoral que més li cridà l’atenció foren els penyals del
nord. Així qualifica la vista sobre el pont d’en Gil com “fantàstica”; comenta
que just darrera el cap de Menorca “la costa ofereix una de les vistes més
salvatges”, i que des de l’escull d’en Rater “es gaudeix d’una excel·lent
vista”, per acabar concloent sobre el litoral del nordoest de l’illa que “no hi
ha res comparable a la salvatgeria dels escenaris d’aquesta costa”. Més endavant,
prop de la Muntanya mala “aquesta és la part més salvatge i més imponent de la
costa [...] entorn de la qual vola l’aigua peixatera” i on “ens apareix
imponent i majestuosa la muntanya de Ferro”. També indica que des de la Talaia
de la Mola [de Fornells] es gaudeix d’una de les vistes panoràmiques més
excel·lents i extenses. Aquests penya-segats ens ofereixen cap a llevant un
dels panorames més pintorescos i salvatges, i sobretot la vista cap a Fornells
és especialment joliua. Al port d’Addaia “des de dalt de tot de l’illa hi ha
una magnífica vista sobre Favàritx i es veu el molt pintoresc escull del Pas de
s’illa”. Finalment, a la platja de Rambla de Maó hi ha “una torre devora les
roques amuntegades per la natura que té un aspecte fantàstic”.
Finalment cal esmentar l’obra de Cartailhac, “Monuments Primitifs des
Îlles Baléares”. Malgrat tenir un caràcter científic, la seva publicació, el
1892, tingué un cert impacte, ja que precisament aquest tipus de monuments eren
el principal atractiu de Menorca. L’autor visità l’illa a finals del 1888 i el
fet que un arqueòleg del seu prestigi prestés la seva atenció a l’arxipèlag no
podia passar desapercebut als viatgers de l’època.
Alfons Méndez Vidal