Els difícils inicis del mercat del claustre del Carme de Maó

El 24 d’octubre del 1883, l’amenaça de ruïna obligava a traslladar el mercat de verdures de Maó a l’exclaustre del Carme, pensant que seria una solució provisional. Al llarg d’una dècada l’Ajuntament va acaronar la idea de construir un edifici a posta, però l'excessiva ambició, poc acord amb les seves escarransides finances, van malmetre els diferents projectes.

Tanmateix, la idea d’emprar el claustre del Carme com a mercat era antiga. El 1867 el diari El Menorquín llançava la proposta d’utilitzar l’edifici per allotjar el mercat, ja que «tan mezquino es el que poseemos para pescadería». Tres anys més tard, el rotatiu renunciava al projecte, perquè s’havia construït una bella construcció per peixateria i carnisseria.

Quan es va fer efectiva, la precipitació de la mudança va comportar que el nou local no tingués les mínimes condicions d’habitabilitat, de la qual cosa les verduleres es van queixar nombroses vegades. Les primeres reclamacions, a finals de novembre, van estar motivades per l’alt preu que l’Ajuntament cobrava pels magatzems on guardaven el gènere no venut. Pocs dies més tard les protestes anaven dirigides a les deficients condicions d’abric contra el mal temps. Així mateix, els dies de pluja i tramuntana l’accés al mercat era molest. Per aquest motiu, algunes venedores van abandonar l’indret i van llogar soterranis al voltant de l’antic mercat, de manera que els llocs de venda del Carme van disminuir de forma notable.

Amb el pas dels mesos, i en comprovar que cap dels projectes d’un nou mercat avançava, el Consistori va admetre la necessitat de fer algunes millores en l’edifici provisional. A principis de març del 1884 s’aprovava d’executar les obres de reforma proposades per una comissió municipal nomenada a l’efecte. Consistien de tapiar fins l’altura dels capitells nou arcades de l’edifici, vuit del costat oest i una del nord, tenien un cost previst de 475 pessetes i es van començar tot d’una, malgrat les crítiques que aquesta actuació convertiria l’indret en un carreró fosc.

Aquesta intervenció suposava el primer pas en l’acceptació per part de l’Ajuntament del claustre com a mercat de facto de la població. El mes següent se subhastaven tots els llocs de venda per un període d’un any. Aquests s’organitzaven en dos grups: per un costat hi havia les carnisseries (llevat de les que venien porc), les quals ocupaven tretze locals i per l’altre la resta: verduleries i llocs de venda de carn de porcí.

Les anteriors obres, que a pesar de la seva modèstia suposaven la consolidació del mercat en el claustre del Carme, van donar lloc a un rocambolesc conflicte amb el governador de la província a compte de la casa-quarter de la Guàrdia Civil que, des de feia dècades, estava ubicada aquí. A finals de mes, el tinent coronell cap de l’institut armat a Balears es va presentar a Maó, inspeccionà la situació del local i, disconforme amb els canvis, remeté un ofici a l’Ajuntament, exigint que es restituís la situació anterior.

La Corporació  li va oferir la casa del carrer Sant Josep on vivia el primer macer, una resposta com a mínim poc meditada, perquè l’habitatge estava en males condicions i, per les seves dimensions, no podia acollir més de tres persones, quan al Claustre les dependències de la Benemèrita, oficines i habitatges, ocupaven set cel·les a la planta baixa i tres al primer pis. No és d’estranyar que al cap de pocs dies, ja el mes d’abril, el governador de la província demanés que les verduleres desallotgessin la galeria on havia el quarter i s’enderroquessin les obres de la polèmica, per la impossibilitat de compatibilitzar els usos comercials i els de seguretat pública.

No sembla que la Corporació se sentís excessivament intimidada per aquesta interpel·lació, perquè no va prendre cap resolució al respecte. Al contrari, el mes de juny es van numerar el llocs de venda del claustre, fent una altra passa en l’establiment de l’indret com a mercat definitiu. A Palma de Mallorca tampoc es van precipitar i no va ser fins al mes d’agost que el governador, després de reunir tota la informació sobre la cessió del mercat del claustre, quan va enviar una nova comunicació, en la qual autoritzava l’ús del claustre com a mercat, però reiterava la seva pretensió d’allunyar els llocs de venda del quarter de la Guàrdia Civil i exigia que les verduleres desallotgessin les arcades nord i oest de l’edifici i s’eliminessin els envans que s’havien alçat a principi d’any, perquè els guàrdies civils poguessin transitar lliurement per aquella part de l’edifici. El mercat s’havia de limitar a les galeries sud i est o qualsevol altre lloc.

El batle va acatar l’ordre i emeté un ban que obligava les verduleres, el 21 d’agost, a desplaçar-se a la part de l’edifici més propera a la plaça del Carme. Les venedores es van queixar de forma sorollosa, perquè als perjudicis i les molèsties que patien des de la seva ubicació, s’afegia el d’estar exposades al sol abrasador de l’estiu i la rigorosa intempèrie de l’hivern, ja que les galeries assignades, a diferències de les anteriors, no tenien teulada.

El governador civil fonamentava la seva posició en documents del 1837 i 1845 que, al seu parer, demostraven que la propietat de l'Ajuntament sobre el claustre restava condicionada a destinar-ne una part a presó i jutjats. La Corporació maonesa va presentar un recurs, on argumentava que la propietat municipal era absoluta i només s’exigia que a la localitat hi hagués un espai per presó i jutjats, els quals ja hi eren, sense impedir altres usos al claustre i res s’indicava sobre la caserna de la Guàrdia Civil. El governador, al seu torn, no quedà satisfet amb la resolució municipal i reiterà que s’havia de procedir a la demolició de les obres executades per deixar les galeries en el seu estat original. La Corporació no es podia avenir i va enviar un nou ofici demanant la confirmació de l’ordre.

Tot fa pensar que a aquelles altures es tractava més d’un pols de poder que de la resolució d’un simple conflicte d’ordre públic. El governador va respondre comminant a l’enderrocament dels envans. L’Ajuntament va presentar un nou recurs en el qual ja no discutia sobre el dret de propietat de l’immoble, sinó que adduïa que, atès que el Govern havia aprovat l’expedient per arrendar un altre edifici per a la Guàrdia Civil i abandonar les dependències del claustre, si es procedia a la demolició, al cap de poc les obres s’haurien de revertir per la necessitat de posar a cobert les venedores de les inclemències del temps. Per aquest motiu, sol·licitava que només es tiressin baix les que hi havia davant de la Benemèrita.

El governador civil fou sensible i accedí a aquesta darrera petició de sentit comú, i l’Ajuntament finalment executà els treballs el 18 de setembre. Tanmateix, després d’haver actuat, la Corporació no es va poder estar d’apel·lar davant del ministre de la Governació, sense cap resultat pràctic.

Es tractava d’una demostració de força de l’autoritat, perquè ja feia temps que la Guàrdia Civil tramitava el canvi d’emplaçament. De fet, un mes abans  s’havia acordat quin seria el nou local i el 5 de setembre havia estat signat el contracte amb Bartomeu Salord, llogant una casa de la seva propietat del carrer de santa Teresa, tot i que es demorava el trasllat fins al mes d’octubre (probablement per donar temps a realitzar obres de condicionament). Complint el calendari, el dia 21 es produïa el canvi, que va perdurar en el temps gairebé un segle, ja que l’institut armat no la va abandonar fins el 1981, en què es mudà a l’actual edifici, propietat de l’Estat, a la carretera de Sant Lluís.

El 1884 l’Ajuntament no va perdre el temps, i, a més de recuperar l’espai de les verduleres, al cap de pocs dies subhastava la concessió de les casetes 4, 5 i 6 de la galeria oest, que corresponien al lloc que fins llavors ocupaven els guàrdies civils. A finals de novembre s’instal·lava a la número 4 una delegació de la fàbrica de pastes per a sopa “La Flor de Castilla”, de Josep Ponsetí.

Malgrat que l’Ajuntament seguia cercant una ubicació alternativa al claustre del Carme, les gestions estaven bastant estancades, de manera que l’any següent va veure noves actuacions que a la pràctica donaven el caràcter de definitiu al nou emplaçament. Així, en finalitzar la contracta dels arrendaments de les casetes de venda, el mes de març es van subhastar per un període de quatre anys, quant l’exercici anterior s’havien limitat a un de sol.

Pel que fa als llocs de verdura, la dècada del 1890 el concessionari fou el plater Joan Tudurí Lliñá, el qual s’encarregava de cobrar els arbitris a les venedores que els explotaven. Durant molt de temps fou freqüent aquest sistema pel qual l’Ajuntament deixava en mans d’un tercer la gestió d’un servei a canvi d’un tant fix, ja que procedint així s’estalviava tenir personal i evitava conflictes derivats de la recaptació de les taxes. El 1893, Tudurí presentaria una oferta per construir un nou mercat de ferro al Carme, que l’Ajuntament anà ajornant fins que el tema va perdre interès.

La vida al claustre del Carme abans de l’establiment del mercat

 L’octubre del 1883, la declaració de ruïna forçava el trasllat del mercat de verdures de Maó a l’exclaustre del Carme. S’iniciava una nova etapa per a l’edifici, llavors encara no excessivament antic, però que ja havia patit els estralls de la manca de manteniment i on fins aquell moment s'allotjaven diferents entitats, la majoria a la primera planta. 

El convent del Carme havia passat a propietat municipal el 1838 per acord de la Junta d’alienació de convents, que era l’encarregada de vendre els béns desamortitzats tres anys abans. La cessió tenia caràcter condicional i provisional. El 1844 el cap superior de la Província va fer l’entrega definitiva, a instància de l’Audiència i limitava l’ús al de jutjat d’instància del partit i presó. El 1864 l’Ajuntament de Maó va inscriure el bé al Registre de la Propietat.

 Tanmateix, des de molt prest aquest estat de coses es va veure alterat i el Consistori el va destinar a usos diferents del previst, fins al punt que l’únic que es va mantenir al llarg del temps fou el de presó, que ocupava l’ala oest, la que dona a la plaça del Carme i actualment allotja el Conservatori de Música. El 1870 aquesta funció carcerària fou ampliada amb l’habilitació d’una estança de l’atri per dipòsit de detinguts per faltes no susceptibles d’ingressar a la presó. Aquí passaven unes hores els acusats de delictes menors. Així per exemple, el 1877 van ingressar cinc al·lots agafats mentre tiraven pedres (en ocasions les llançaven al port des de la Miranda o llocs per l’estil) i el capvespre, a més, se’ls va obligar a agranar el claustre i recollir les pedres que havia al terra.

 

Un element que es va mantenir en funcionament al llarg dels anys va ser el gran aljub que havien construït els monjos per proveir el convent i que amb la seva marxa va passar a ser d’ús corrent. Hi anaven tots els veïns de la zona que no comptaven amb cisterna pròpia, la majoria gent de pocs recursos. De fet, sembla que només acudien els que no tenien més remei. El 1867 el diari El Menorquín demanava que es col·loqués una bomba, per no haver de poar, i apuntava que segurament així desapareixerien els escrúpols que tenien molts maonesos de beure aquella aigua «fresca i clara», per por de la manca de netedat. Per aquest motiu, quan l’aigua s’esgotava, com va passar l’estiu del 1871 o la primavera del 1883, s’alçaven queixes i es demanava a l’Ajuntament que hi posés remei, habilitant més fonts o cisternes d’ús públic. En tot cas, el tràfec de ciutadans que anaven a cercar aigua devia dotar d’una considerable animació a l’indret. L’aljub va estar en actiu fins ben entrat el segle XX.

Aviat van arribar nous inquilins. Un dels primers va ser l’Escola de Nàutica, inaugurada l’octubre 1855 per suplir el tancament de les empreses privades del ram, decretada pel Govern el 1850. L’Ajuntament va invertir 3.000 rals de billó en les obres d’adequació de diverses cel·les del claustre, més alguns més que es va gastar en l’equipament del centre. L'establiment acabaria per instal·lar-se al també exconvent de Sant Francesc, on la seva activitat es va allargar fins el 1869, quan el Govern acordà deixar de mantenir aquestes institucions, i va ser absorbit per l’Institut de segon ensenyament, situat al mateix edifici.

Una altra entitat d’aquesta mena fou l’escola de filletes. Abans de l’exclaustració, a la cel·la 16 del claustre hi havia un col·legi privat d’al·lots, amb vint-i-sis alumnes. La primera escola femenina de Maó fou creada el 1842, a la Casa de la Misericòrdia i la segona, el març del 1865, s’emplaçà de forma provisional al carrer Bonaire. El mes de maig ja passava al local definitiu del Carme, a les dependències on havia estat l’Escola de Nàutica, a càrrec de la professora Joana Beltrán, que anteriorment regentava un col·legi privat a la població. El gener del 1867, la mestra oferia un curs de francès al centre. El 1871 l’Ajuntament va decidir derivar al Carme part de l’alumnat de la primera escola, que llavors era al carrer de Sant Josep, on el seu nombre era excessiu. El 1879 la professora titular, Margalida Comellas, va morir i es passà el condol a les aules. Potser en aquest local, l’antiga cel·la prioral, tenia la seva seu un col·legi electoral per al tercer districte de la població (tanques del Carme), del qual tenim constància per primera vegada el 1860 i on acudien a votar les nombroses ocasions que eren convocats els maonesos.

En aquesta mateixa època, l’Ajuntament va cedir un espai a la Guàrdia Civil, fundada el 1844 i que abans del 1860 ja allotjava els membres de la Benemèrita. El 1868 l’institut armat va col·locar un rètol amb la indicació “Casa quarter de la Guàrdia Civil” sobre la porta d’ingrés al claustre. El panell era a l’angle esquerre, davall de la imatge de pedra de la Verge, i el seu color fosc ressaltava força en la paret de calç. El fet causà l’estranyesa de la gent, perquè l’entrada també donava accés a la presó, l’escola i altres establiments. Al cap d’un mes seria retirat, deixant enrere una puja de crítiques a l’«adefesio».

El claustre era utilitzat en ocasions per allotjar espectacles gimnàstics, de la primera funció dels quals en tenim constància per l’anunci aparegut a la premsa el 1864, a càrrec d’una companyia acròbata i gimnasta. Cinc anys més tard la troupe del senyor Berteaux va oferir una sèrie de funcions de jocs gimnàstics. Els anys següents es van anar repetint aquesta casta d’actuacions. El 1865 el claustre allotjava la pagadoria d’enginyers, els locals de la qual va utilitzar aquell any la Caixa General d’Imposicions per realitzar una Junta General. El 1860 l’Ajuntament va acordar establir un cos de serenos a la població, inicialment amb vuit guàrdies i un caporal. El quarter també va ser instal·lat al claustre, fins al 1877, en què fou transferit al Principal de Guàrdia.

 

Potser el motiu d'aquesta i altres mudances eren les males condicions de l’edifici. El 1867 la premsa ja es referia als «ruïnosos claustres del convent que havia estat dels pares carmelites» i demanava que es baratessin les portes d’entrada al claustre, sobretot la que donava al passeig de la Miranda, que era «fosca, amb un sòl desigual i fins i tot nauseabund, a causa dels estables que hi ha davall de la seva arcada». Des del 1870 apareixen a la premsa notícies sobre les seves deficients condicions. Aquell any es remarcava la necessitat d’arranjar les galeries, que presentaven molt mala vista. L’any següent es va recompondre el pis que, segons el periodista, «estava en un estat que feia intransitable el pas». La situació va arribar a ser tan greu que el 1876 es va desmuntar la teulada d’un dels corredors, que estava a punt de caure. El Bien Público es queixava que el claustre quedés d’aquella manera, que qualificava de «llastimosíssima», ja que si les arcades quedaven sense cobert, a més de presentar un aspecte lleig, presagiaven la seva ruïna. Tal i com temia el rotatiu, l’Ajuntament va fer caixa amb els materials desmuntats: les seves fustes eren subhastades al cap de pocs dies.

 

El desembre d’aquell any es van executar unes obres per millorar les condicions de la presó i els jutjats que els darrers consistoris, potser per l’efervescència revolucionària que vivia el país des de la fugida de la reina Isabel II el 1868, havien desatès. Es van col·locar portes noves i dues reixes a l’entrada, es va restaurar els paviments de la presó i es van emblancar aquesta i la Sala d’Audiència. En aquesta última es van posar estores a la tarima i es va penjar el quadre d’Alfons XII, que feia ja dos anys, el gener del 1875, que havia estat proclamat rei d’Espanya. Ara bé, l’immoble era molt gran i l’Ajuntament no donava a l’abast: el 1882 es denunciava que la teulada de la galeria sud amenaçava ruïna i es reclamava una actuació immediata.

 

De fet, el mal estat de la part de l’edifici que acollia el jutjat va obligar a reubicar-lo a la planta baixa de l’Ajuntament. Com que açò incomplia les condicions de cessió de l’immoble, el 1881 l’Ajuntament de Maó va redactar un projecte de jutjats. La nova construcció s'havia d'aixecar sobre les arcades que sostenien la galeria del claustre arruïnat feia pocs anys. Disposaria d'una sala espaiosa destinada a audiència civil i criminal, els despatxos particulars del jutge i el ministeri públic, a més de tres departaments per als secretaris i l’arxiu, una estança per al col·legi d'advocats, una altra per als procuradors i altres habitacions.

 

El consistori maonès va proposar de pagar la meitat de l’import del pressupost, tot demanant a la resta de municipis que abonessin el que faltava, ja que, al cap i a la fi, el jutjat no tenia jurisdicció només sobre el terme de Maó, sinó sobre tot el partit judicial. Tanmateix, els altres ajuntaments no van ser d’aquest parer i ni tan sols van comparèixer a la reunió convocada pel batle de Maó el 1882, quan disposà dels plànols i el pressupost de les obres, de manera que el tema entrà en via mortal. El tribunal no va tenir sort, perquè en aquesta data la part de les Cases Consistorials que ocupava amenaçà ruïna i va fer necessari un nou trasllat a una casa del carrer de santa Teresa. Els jutjats es mantindrien en aquesta situació anòmala trenta anys, fins que s’aixecà un nou edifici a una ala del claustre del Carme, com s’havia planejat el 1881.