Més enllà del lawfare: la corrupció política segons Sandel

 Quan la Policia Nacional registrava el domicili de l’expresident Rodríguez Zapatero cercant documentació sobre el rescat d’una companyia, va trobar a la caixa forta joies que han estat valorades en 1,3 milions d’euros, l’origen de les quals el polític encara no ha desvetllat.

La gent està dividida entre els que consideren que Zapatero és objecte d’una cacera política i els que l’acusen de ser un delinqüent emparat pel Govern. La Justícia també enfronta els ciutadans que consideren que procedeix de manera partidista amb els que opinen que és la darrera salvaguarda de la democràcia. En un moment de tanta polarització, és bo recuperar el filòsof americà Michael Sandel, impulsor del comunitarisme i, per tant, allunyat del pensament conservador, qui, en el seu llibre «Lo que el dinero no puede comprar», defensa una redefinició del que entenem per corrupció. 

Assenyala les dificultats de restringir-la al trencament de la llei, perquè aquesta varia d’un país a un altre i d’un moment històric al següent. Les mares de lloguer, permeses als Estats Units, estan prohibides a Espanya. Per Sandel, una conducta corrupta és la que denigra la persona o l’entitat que l’executa. Encara que vendre un fill no sigui delicte, rebaixa la dignitat de l’infant i, en aquest sentit, és corrupció. Aquesta concepció té l’avantatge de desvincular les actuacions dels polítics de la seva vessant judicial i centrar-les en l’àmbit moral.

Vist així, hi ha pocs dubtes que les activitats de Zapatero són qüestionables. L’expresident ha reconegut que les joies van ser un regal de cortesia. Aquesta mena d’obsequis no són personals i el seu destí hauria d’haver estat el Patrimoni Nacional i no la seva caixa forta particular. Conduir-se de forma diferent degrada el paper de la presidència del Govern, perquè va en contra de la seva naturalesa, que no és enriquir-se, sinó servir al bé públic.

Michael Sandel

Segons el mateix raonament, si es confirmen els indicis, els ingressos derivats de la seva mediació perquè la minúscula companyia aèria Plus Ultra rebés un substanciós préstec del Govern són un acte de corrupció. És indiferent que jurídicament puguin ser considerats la retribució justa d’un assessorament. La clau és que un expresident no pot intercedir davant un organisme públic perquè un particular obtengui un resultat econòmic. La situació s’agreuja pel fet que és l’única aerolínia que, cinc anys després, no ha tornat els doblers. Els manejos de Zapatero contaminen la dignitat del lloc que ocupa, perquè no se li proporciona una pensió i un despatx per demanar ajuda per a empreses privades.

La teoria de Sandel és útil per analitzar la conducta dels governants. Així és clar que el Fiscal General de l’Estat no té com a funció actuar d’oficina de premsa que  aclareixi el contingut, verídic o fals, de les declaracions dels imputats. La seva missió és dirigir la persecució dels criminals. Procedir de forma contrària devalua el càrrec i, amb independència del que diguin els tribunals espanyols o europeus, és un comportament corrupte.

Igualment, un polític honest no pot influir en una instància oficial governada pel seu partit perquè es creï una plaça a la Diputació de Badajoz per a tasques que abans realitzaven altres funcionaris i es moguin els fils perquè l’ocupi el seu germà. Un tribunal pot apreciar que es tracta d’una maquinació fraudulenta i un altre resoldre que tot és legal, però no deixa de ser una conducta inacceptable en una persona que aspira a ser president d’Espanya.

L’acusació que Begoña Gómez va utilitzar la seva condició d’esposa de Pedro Sánchez per dirigir una càtedra de la Universitat Complutense de Madrid sense tenir la titulació pot estar instigada per una animadversió política. La instrucció del jutge ha estat desmesurada i l’Audiència Provincial l’ha corregit de forma reiterada. Malgrat tot, és inadmissible que la dona del president aconsegueixi patrocinis per al sosteniment de la càtedra. És una mala praxi que contamina una posició institucional que hauria d’estar allunyada de la carrera acadèmica i els beneficis econòmics.

S’estan investigant les gestions de Leire Díez i l’exsecretari d’organització del PSOE Santos Cerdan per intentar influir en les investigacions dels jutges i la Guàrdia Civil en relació als casos anteriors. També es jutja l’exministre Fernández Díez per la temptativa de robar proves incriminatòries contra el Govern del PP utilitzant agents de la Policia Nacional. Els dos casos es podrien resoldre amb l’absolució dels implicats, però és evident que els polítics que malden per desviar el curs de la Justícia de les seves gestions envileixen les institucions, tant si ho fan des de l’Administració com a través d’un partit polític.

José Félix Tezanos, president del CIS

No sempre intervenen els tribunals. Les enquestes del CIS atorguen al PSOE una intenció de vot significativament superior a la de la resta d’empreses demoscòpiques. Aquesta discrepància es produeix des que el presideix Tezanos, fidel aliat de Pedro Sánchez i exmembre de la Comissió Executiva Federal del PSOE. Encara que ningú l’hagi denunciat, la manipulació dels sondejos d’un organisme que abans gaudia de la màxima credibilitat atempta contra l’interès general i perverteix la seva missió d’oferir informació veraç.

La crispació política s’ha intensificat d’ençà que el Govern va aprovar la Llei d’Amnistia. Aquesta pot encaixar amb la legislació comunitària i ajustar-se o no a la Constitució Espanyola. És més, ha rebaixat la tensió acumulada des de la declaració d’independència de Catalunya. Tanmateix, no es pot obviar que Pedro Sánchez l’havia descartat abans de les eleccions del 2023. Una mesura d’aquest abast, inèdita des del 1978, exigia figurar en el programa electoral. La simple sospita que l’amnistia perseguia obtenir el vot dels partits independentistes per a la seva investidura contamina l’essència del govern representatiu i la converteix en una decisió corrupta.

La definició de Sandel deixa al descobert els múltiples casos de corrupció que hem patit els darrers anys. La seva acumulació erosiona la democràcia. Com a ciutadans no podem restar-hi indiferents.

Les guerres salvatges del segle XXI

 La violència ha acompanyat l’home des de la prehistòria, però en cada època s’ha executat de forma diferent i s’ha modificat la concepció d’allò que estava permès fer. Al segle XX, amb la signatura de les convencions de Ginebra es van prohibir l’ús de determinades armes i actuacions, que es consideraven inacceptables. Aquests tractats s’emmarcaven dins del gran moviment que donà lloc a la Declaració dels Drets Humans, aprovada per Nacions Unides el 1948, que concedia un estatut de dignitat a les persones i les protegia dels desastres  provocats pels enfrontament armats.

 

Quan l’onze de setembre de 2001 vam veure com cremaven les torres bessones de Nova York hauríem d’haver sospitat que aquell atemptat  assenyalava la direcció que prendria el nou segle. L’atac d’aquell dia és el més mortífer que han patir els Estats Units des de Pearl Harbor, el 1941, però llavors va ser una acció purament militar, dirigit per l’aviació japonesa contra l’armada americana. Seixanta anys més tard el van protagonitzar uns civils que mataren tres mil innocents; les armes no van ser bombes, sinó avions comercials, i no van caure sobre cuirassats sinó damunt d’edificis d’oficines.

No només es van esfondrar dos gratacels: totes els acords que intentaven salvaguardar la humanitat de la barbàrie van saltar pels aires. És cert que feia anys que el sistema penjava d’un fil. El feia perillar pràctiques com les agressions amb cotxe-bomba. Tradicionalment havien estat vinculades a actes de guerra o contra militars, com el que va matar l’almirall Carrero Blanco. A finals del segle XX grups terroristes de l’Orient Mitjà els van incorporar al seu arsenal i foren imitats amb rapidesa a Europa, on ETA en va fer un ús intens, que prest superà els cossos de seguretat de l’Estat i s’aplicà a la població civil, ja fossin polítics elegits democràticament, empresaris, periodistes, familiars o vianants.

L’onze de setembre de 2001 el terror va fer la darrera passa situant com objectiu a persones corrents, pel simple fet de ser ciutadans d’un país democràtic que promou uns valors contra els quals lluiten uns fanàtics, perquè van descobrir que assassinar innocents causava un major impacte mediàtic. Des d’aquella data hi ha hagut molts atemptats d’aquesta mena per intentar acovardir-nos perquè capitulem davant les seves idees.

 

A Espanya, el 2004 van massacrar 192 viatgers d’un tren, però tots els grans països han plorat les seves víctimes. A l’Àsia un exèrcit de fanàtics islamistes va arribar a dominar àmplies zones de Síria i Iraq i, malgrat haver estar desmantellats, continuen actius a la regió. A l’Àfrica subsahariana l’escalada ha estat tan potent que el rally París-Dakar, que es venia celebrant des del 1979, el 2008 es va haver de traslladar a territoris més segurs i els milicians de la regió amenacen amb fer-se amb el poder a països com Mali. No és un fenomen en regressió: a Afganistan els talibans van recuperar el poder el 2021.

La primavera àrab del 2011 va desembocar en una repressió sistemàtica a tots els estats on havia esclatat. A Síria fou l’inici d’una guerra sense quarter que s’allargà tretze anys. S’hi van enfrontar de manera ferotge diversos bàndols esperonats per alguns països àrabs, uns amb el suport dels Estats Units i altres el de Rússia. Els patiments de la població van ocasionar una allau de refugiats que desestabilitzà la Unió Europea.

Quan el febrer del 2022 Putin envaí Ucraïna no va fer sinó continuar aquesta lògica terrible en què s’utilitza la violència per aconseguir objectius polítics. El president rus infravalorà la capacitat de resistència dels ucraïnesos i l’ajut que rebrien d’Occident. Quatre anys més tard, Donald Trump ha actuat de la mateixa forma a Iran i també ha xocat contra un règim petri que ha demostrat que l’ús de la força s’ha democratitzat i l’època de la diplomàcia de les canoneres ha passat a la història gràcies als drons i altres armes low-cost.

 L’octubre del 2023 els terroristes de Gaza van massacrar 1.200 persones, de les quals 766 eren civils i 36 menors; milers de dones van ser violades i van prendre 250 hostatges, bona part dels quals van morir durant el seu captiveri. Israel respongué utilitzant la mateixa brutalitat que els seus enemics en una campanya militar que ha devastat el territori palestí causant la mort de 73.000 persones, de les quals s’estima que 53.000 són civils.

Aquest conflagració és una mostra perfecta de la nova manera d’utilitzar la violència: Hamàs ataca la població civil israeliana des d’hospitals, escoles, mesquites i habitatges civils i l’Estat jueu destrueix sistemàticament tots els punts des d’on podria ser atacat. Ningú s’até a cap norma que no sigui l’eficàcia criminal; és un pols en què els febles juguen la carta del victimisme per posar l’opinió pública en contra dels seus adversaris i els forts aniquilen sense pietat els seus oponents, perquè temen que si mostren alguna debilitat podrien ser destruïts.

L’ús de la força en tots aquestes conflictes viola les lleis internacionals sobre la guerra. Tot val: violacions, tortures, destrucció de cases, collites i ramats. Seguint la mateixa lògica es menysprea la Carta dels Drets Humans: les manifestacions s’esclafen sense comptar el nombre de morts; s’imposen vestits que invisibilitzen les dones, a qui es veda l’accés a l’educació; es prohibeix cantar o pintar...

 La Declaració dels Drets Humans es va aconseguir perquè el mal es materialitzava en els nazis i els japonesos. Al segle XXI no serà tan senzill: l’ús desaforat de la violència s’ha descentralitzat en multitud de grups de fanàtics i països criminals que intenten imposar la llei de la selva.

Les guerres de Trump i el Gran Joc

 A desgrat de les promeses que va fer durant la campanya electoral, el president Donald Trump no ha acabat amb la guerra d’Ucraïna i amenaça amb noves campanyes, la més sonada la d’Iran, país al qual ja va copejar l’any passat.

El flux incessant d’anuncis, declaracions i notícies generades pel mandatari americà ha fet passar desapercebut el fet que, al mateix temps que el seu exèrcit acumulava una poderosa flota en les aigües que rodegen Iran, aquest país efectuava unes maniobres navals a la mateixa zona amb Rússia. Aquesta circumstància no és fortuïta i ens posa davant l’evidència que el xoc entre Trump i Pèrsia en realitat és un capítol més de la rivalitat entre els Estats Units i la URSS i la seva hereva, Rússia.

Aquests enfrontaments d’ampli abast no són nous. Al segle XIX es va encunyar el nom de “Gran Joc” per descriure l’antagonisme entre Anglaterra i Rússia a Àsia. Les dues nacions no van combatre mai de forma oberta, però van instigar multitud de guerres que es van perllongar gairebé tot el segle. En realitat, el Gran Joc no era més que una peça de la partida global del Regne Unit, en la qual el seu gran rival era França.

El superjoc estratègic anglès es basava en el lema “Divide et impera”: atiar uns estats contra els altres, perquè no es creés cap aliança que li pogués arravatar l’hegemonia. Per aquest motiu, va mirar amb bons ulls l’emergència d’Alemanya, que debilitava els seus dos grans enemics: França i Rússia. Tanmateix, com passa moltes vegades, va subestimar la capacitat militar i econòmica del país germànic, un nouvingut en les relacions internacionals, que no es va constituir com nació moderna fins el 1871, amb la unificació dels vint-i-cinc principats alemanys.

La puixança del nou estat conduiria Europa a dues conflagracions totals que van devastar molts territoris i afebliren de forma considerable les economies dels països europeus. La contesa donà ales a un altre nou actor: els Estats Units d’Amèrica, que fins llavors havia crescut a l’altra banda de l’Atlàntic en un aïllament imperialista, que el va fer gran a costa de veïns com Mèxic.

De les cendres de la II Guerra Mundial va sorgir un nou ordre que oposava la nova potència dominant americana amb un estat que fins llavors es movia fora del centre, Rússia, que ara passava al primer pla com la URSS. Naixia la Guerra Freda, una nova versió del Gran Joc en el qual es van batre els dos colossos a través de conteses regionals on lluitaven tercers països, marcadament les guerres de Corea, Vietnam i Afganistan.

També va formar part d’aquest xoc geoestratègic la descolonització de l’Àfrica, instigada per la URSS per afeblir els països europeus i, de forma indirecta, els Estats Units. De forma significativa, un conjunt rellevant de les noves nacions independents, d’Algèria a Etiòpia i Angola, van instaurar sistemes socialistes. Els americans van intervenir de forma tardana per evitar que tot el continent quedés sota l’orbita soviètica i imposaren alguns dictadors prooccidentals.

Dins d’aquest joc de rivalitats, la URSS va afavorir la pujada al poder del règim dels aiatol·làs a l’Iran, que tombaren el xa, un aliat americà, com altres països de la zona. Els Estats Units reaccionaren aprofitant les discòrdies dels àrabs per estalonar un altre aliat soviètic, Iraq, majorment a través dels països occidentals, que va envair el país veí. El seu fracàs va permetre afermar-se a la dictadura fonamentalista, que va utilitzar el perill de l’enemic exterior per eliminar tota dissidència. Des de llavors, l’Iran ha servit els interessos russos, donant suport als enemics dels Estats Units a la zona i particularment atacant el seu soci Israel, també a través d’intermediaris com Hamàs o Hesbol·là.

Tanmateix, el desafiament soviètic tenia els peus de fang, ja que la puixança militar no tenia correspondència en l’àmbit econòmic. La URSS aconseguí la bomba atòmica gràcies a l’espionatge i sempre va anar enrere en la carrera tecnològica. Quan Reagan va pujar l’aposta amb la Guerra de les Galàxies, que suposadament li donaria el predomini nuclear mundial, el campió bolxevic va haver de capitular.

Els Estats Units van pensar que a partir de llavors dominarien el món sense oposició i van pactar amb la Xina, creient que conqueririen un nou mercat per a la seva indústria. Va ser una repetició del menyspreu envers els nous arribats que havia comès Europa amb Alemanya: la Xina va muntar un capitalisme d’estat que l’ha convertit en un aspirant a la dominació global. La seva competència amb els Estats Units l’ha menat a aliar-se amb els russos, però té una agenda pròpia i espera el seu moment per lluitar per l’hegemonia.

La Guerra d’Ucraïna neix de l’intent americà d’afeblir Rússia, fent canviar de bàndol un territori històricament sota la seva òrbita, en un moment de recuperació del gegant euroasiàtic. Al començament, els Estats Units van adoptar una postura activa, fins que l’astut Trump es va adonar de la feblesa europea, que tem quedar-se a les potes del cavall rus, i està retirant el seu suport militar, que Europa ha hagut d’assumir. Amb aquesta jugada, els americans  poden posar ordre a casa amb l’esclafament del règim de Maduro a Veneçuela i ara intenten acabar d’una vegada per totes amb el peó persa a l’Orient Mitjà, un territori que proveeix de petroli el món.

Milers de persones han mort en el Gran Joc que enfronta les grans potències, la majoria als països on lluiten per procuració, com Síria o Ucraïna. Ho fan a la vista de tots i aconsegueixen que no hi parem esment, entretinguts en conflictes menors que ens toquen la fibra sensible, com el Sàhara o Palestina. Les relacions internacionals són un joc de poder dirigit pels grans imperis, on els valors, com els drets humans, no importen res. Oblidar-ho pot ser mortal.

L’ascens de la ultradreta i la llei del pèndol en la política

 Les formacions d’extrema dreta estan a l’alça a tot el món. Espanya no és diferent i cada vegada que hi ha eleccions obtenen un major suport. Molts d’analistes ofereixen explicacions a aquest auge que, en la majoria de les ocasions, censuren les actuacions d’altres partits que “donen ales” als radicals. Tanmateix, una interpretació més senzilla és aplicar la llei del pèndol.

L’ascens de la ultradreta és el corol·lari de l’expansió del pensament conservador que s’encetà a finals dels anys setanta amb la victòria electoral de Margaret Thacher al Regne Unit, el 1979, que coincidí amb l’arribada al poder de l’Aiatolah Khomeini a l’Iran i es completà amb la presidència de Ronald Reagan als Estats Units, el 1981. Aquests mandataris marcarien l’inici d’una nova època i tindrien una influència decisiva en l’evolució política mundial.

El seu triomf va venir precedit per l’avenç de les ideologies ultraliberals i fonamentalistes. Milton Friedman va rebre el premi Nobel d’Economia el 1976. El seu sistema en pro del lliure mercat i en contra de la intervenció estatal tenia molt en compte les implicacions polítiques i era una resposta a les teories econòmiques que sustentaven l’estat del benestar i l’economia mixta. El fonamentalisme islàmic constituí una reacció a la modernització de les societats musulmanes sota la influència dels valors de la democràcia i els drets humans, que considerava incompatibles amb la tradició i la llei islàmiques.

Si giram la vista enrere, el pensament econòmic i polític dominant des dels anys trenta i, sobretot, a partir de la fi de la II Guerra Mundial havia estat l’ideari progressista que promovia la igualtat i la solidaritat. Aquest programa va confluir amb les teories econòmiques de John M. Keynes, que, per evitar les crisis del capitalisme, en especial la del 1929, defensaven la intervenció econòmica i la redistribució de la renda. Així es van desenvolupar els serveis socials i una forta presència de l’estat en l’economia.

Roosevelt, impulsor de l'estat de benestar als Estats Units

Aquest bloc ideològic va sorgir per oposició a l’auge de les idees liberals del segle XIX, partidàries de deixar actuar el mercat lliurement i que feia una lectura restrictiva de la democràcia, limitada a les llibertats fonamentals que vetaven la intromissió dels reis sobre les persones i la política, és a dir, la intervenció estatal.

Per tant, des de fa dos segles, encara que els aspectes més debatuts hagin estat diferents, les idees polítiques i econòmiques han sofert una alternança entre principis conservadors i liberals, per un costat, i progressistes i intervencionistes, per l’altre. Aquesta evolució històrica ens ajuda a comprendre la situació actual i ens proporciona eines per evitar les seves derivades més pernicioses.

En primer lloc, quan la societat es mou cap a un extrem, no és només que els partits polítics d’aquella tendència guanyin les eleccions, sinó que quasi totes les forces polítiques acaben adaptant els seus programes al sentit del temps. Igual que ara els partits conservadors i, fins i tot socialdemòcrates, adopten mesures que han proposat els partits d’extrema dreta, en matèria d’immigració, seguretat, educació, etc., fa quaranta anys feien seves les polítiques intervencionistes i en favor de l’estat del benestar.

Bismarck, pioner de l'estat de benestar a Alemanya

Al mateix temps, es dona un efecte contagi dels països líders. D’aquesta manera, la pujada electoral de Vox no s’explica pels seus mèrits, ben minsos, sinó per l’emulació de Trump. Els joves són els més atrets pels extremistes carismàtics, igual com als anys seixanta ho podien ser pel Che Guevara.

Un altre element a remarcar és que el primer àmbit on gira el pèndol és el de les idees, que sempre anticipen canvis polítics. Les doctrines neoliberals i identitàries van madurar una dècada abans que sorgissin polítics amb el coratge de Thacher i Reagan, que anaren a contracorrent fins i tot dins de les seves formacions polítiques i van imposar formes d’actuació diferents.

Al respecte, encara que els darrers anys s’està produint una renovació en els plantejaments progressistes, s’observa una gran dispersió i no s’ha articulat cap línia dominant. Les aportacions del francès Thomas Piketty sobre la desigualtat, que qüestionen un dels resultats més controvertits de les polítiques neoliberals, són promissòries, perquè tenen una base sòlida i es plantegen des de l’economia, que històricament ha marcat la pauta. Al mateix temps, alguns economistes heterodoxos, guardonats amb el Nobel, han posat en evidència la debilitat de les receptes neoliberals i els seus fonaments teòrics.

Tanmateix, aquestes concepcions no s’han acabat de materialitzar en una teoria consistent i han quedat enfosquides per una munió de plantejaments de tipus polític i social sobre una diversitat de qüestions, com el gènere, el medi ambient o la immigració. Aquestes propostes que reivindiquen l’ampliació dels drets de les persones en ocasions són contradictòries amb els plantejaments clàssics del socialisme i la seva recepció ha estat sobretot en grups socials aliens als tradicionals col·lectius d’esquerra, la qual cosa ha acabant soscavant la base electoral d’aquests partits i ha estat utilitzat per l’extrema dreta en benefici propi, en destacar la seva desconnexió social.

Finalment, és bo recordar com es va enfrontar la dreta a l’onada progressista de la postguerra. A més d’acceptar els plantejaments que comptaven amb consens social, posaren en quarantena els partits extremistes. Els comunistes foren objecte d’un cordó sanitari i no arribaren al govern de cap país, ni d’aquells on tenien molta força, com Itàlia. S’hi sumà una crítica contundent dels seus idearis i dels països on havien triomfat: la URSS i els seus satèl·lits. Açò va posar de manifest que els radicals mai assoleixen la majoria electoral i només poden assolir el poder per un cop d’estat o la renúncia dels moderats, com passà a Alemanya i Itàlia amb els nazis i els fascistes.

L’onada de la ultradreta suposa un greu perill per a la nostra societat, però se’ls ha de fer front i no serà revertida fins que pugi una generació de líders forts, amb el suport d’una renovada doctrina alternativa.

Rafal Rubí: patrimoni, seguretat i politització de la gestió pública

 El pont de Rafal Rubí duu una dècada marcant l’agenda política de Menorca. Hi conflueixen un interès compartit per millorar el trànsit de la principal carretera de l’illa amb la salvaguarda del nostre patrimoni i el paisatge, reconeguts per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.

Naveta de Rafal Rubí

La situació actual és una mostra de com ha degenerat la política al segle XXI. Els polítics defensen postures extremistes i no es tallen gens de denigrar les institucions amb desqualificacions de calibre gruixat. S’ha de ser molt agosarat per acusar ICOMOS, l’organisme assessor de la UNESCO en matèria de Patrimoni Cultural, que va avalar el títol de la Menorca Talaiòtica, d’haver estat manipulat pel Ministeri de Cultura. L’afirmació és irònica, perquè el govern actual del Consell Insular es sospitós, precisament, d’intentar manipular els tècnics perquè els informes avalin les seves propostes.

Els partit d’esquerra es mostren tebis a l’hora de censurar l’actuació del PP. No és d’estranyar: van governar el Consell Insular vuit anys sense ser capaços de demolir el pont que és una amenaça per a la Menorca Talaiòtica. Deuen tenir por que els recriminin que, si és tan dolent, com és que no el van eliminar.

Tant és que mirem a Pedro Sánchez, retorçant institucions com el Fiscal General de l’Estat i les enquestes del CIS per mantenir-se en el poder, o Mazón, el president com la Comunitat Autònoma de València, que pensava que podia manar una dana com si fos la seva criada. Tant és que examinem el Consell Insular, on l’equip de govern creu que pot aprovar el PTI com qui resa un parenostre o qualsevol ajuntament, el de Maó, que es renta la cara a base de tirar-li el mort dels nitrats a l’empresa d’aigües o el d’Alaior, que legalitza piscines com si s’omplissin amb aigua beneïda.

En aquestes actituds emergeix la tendència dels governants d’imposar les seves opinions per damunt de les lleis. Cada vegada que hi ha eleccions, els polítics desembarquen a les institucions malalts de la síndrome de Lluís XVI: “L’Estat som jo”; confonen la legitimitat política amb la legalitat. Des de fa vint-i-cinc anys, el nombre de dedicacions exclusives no ha deixat d’augmentar i la intromissió dels polítics en la gestió diària dels afers públics s’ha fet norma. Arriben més formats, amb un grau universitari qualsevol, que els dona una falsa confiança que els fa pensar que saben més que el tècnic amb més experiència i formació de la casa. 

La darrera martingala és la d’encarregar els informes tècnics a professionals externs a l’administració. Ningú mossega la mà que li dona de menjar: és inconcebible que siguin contraris a qui els encarrega. Els documents que el Consell Insular addueix al seu favor estan contaminats i n’és una prova definitiva que el gerent de l’Agència de la Menorca Talaiòtica s’estimés més renunciar a la seva feina i sou que acceptar que es manipulés el seu dictamen, que no avalava la postura de l’equip del PP. Cipriano Marín, la persona que va dur a bon port la candidatura a Patrimoni de la Humanitat després del primer fracàs, s’ha manifestat contrari al pont de Rafal Rubí. La catedràtica d’Arqueologia Margarita Orfila també és rotunda en el seu rebuig al projecte.

Tots els professionals que han donat la seva opinió sobre la base dels seus coneixements i reputació són contraris al manteniment del pont. L’equip de govern del Consell Insular només té al seu favor un informe mercenari i sobre aquest fonamenta acusacions temeràries contra ICOMOS. Si no ho haguéssim vist fer al president americà Donald Trump, no ens ho creuríem.

El gran argument del PP és la seguretat. Que vagin amb compte. Si es construeix el pont, facilitarà el trànsit cap a les dues vies secundàries que hi conflueixen: la que comunica amb Sant Climent i la que va al camí d’en Kane. Són camins asfaltats, ben estrets, i la intensificació de la circulació pot provocar més d’un accident.

Als trams de la carretera general on ja s’han fet obres de millora s’han adoptat altres solucions, com incorporacions eixamplades; és incomprensible que aquestes no es puguin aplicar aquí, on el trànsit és similar. A més, les incorporacions són una de les característiques de la carretera, en especial entre Maó i Alaior, i no s’entén que només es vulgui fer un pont elevat en aquest punt. 

Recomanaria a Adolf Vilafranca que vagi a Eivissa, on un govern del PP va construir la carretera que comunica la capital amb Sant Antoni, un vial amb un trànsit molt superior, sense cap pont elevat, amb vuit rotondes a nivell i alguns trams eixamplats i encara planegen fer-ne de noves.

Rotonda a la carretera Eivissa-Sant Antoni

Un pont no és més segur que una rotonda en superfície. L’únic que fa és augmentar la velocitat de pas, fins al punt que els ramals d’entrada i sortida són utilitzats per alguns conductors per fer avançaments. La seguretat de la carretera general només es pot abordar amb una reducció de la velocitat mitjana. Fa poc he visitat Polònia. Les carreteres nacionals són plenes d’indicacions de reducció de la velocitat de 90 Km/h a 50 km/h cada vegada que travessen una cruïlla o a 30 km/h si passen per qualsevol lloc habitat, ni que només hi hagi dos habitatges. Els conductors ho respecten; la velocitat és lenta; la sensació de seguretat, gran.

La política actual és “el somni d’un boig, narrat per idiota, ple de soroll i de fúria i sense cap sentit”. Els polítics podran construir el seu pont, però que no ens vulguin fer creure que és pel nostre bé.

La política de fang fa a tots els polítics iguals

 La política s’ha tornat líquida. Per tot sorgeixen formacions que aconsegueixen un notable ressò. Moltes són efímeres; qualcuna perdura. Ciudadanos va ser un miratge; Podem i Sumar van pel mateix camí. Vox està a l’alça. Alvise Pérez va obtenir tres eurodiputats en les eleccions europees de l’any passat i, malgrat haver estat processat per corrupció, segueix amb una intenció de vot que li donaria representació en les eleccions generals. 

És evident que aquest impacte creixent de grups minoritaris sense el suport de cap partit establert no es pot deslligar de la capacitat amplificadora de les xarxes socials, a través de les quals els més hàbils són capaços de mobilitzar els ciutadans per causes cada cop més extremistes. Tanmateix, segurament és més important el descrèdit dels partits tradicionals, que es van allunyant de les inquietuds i els problemes de la gent, mentre aixequen cortines de fum amb les seves baralles i acusacions mútues. 

La política del fang ha desprestigiat fins les més altes cotes les formacions històriques, que avui en dia són poc respectades i més tost es veuen com una font de problemes. El funcionament intern dels partits és una jungla. ERC va viure una guerra bruta amb cartells que utilitzaven la salut mental de Pascual Maragall. Podem ha purgat la majoria de les seves agrupacions autonòmiques. Els polítics censuren als contrincants el que ells acaben fent, com Pablo Iglesias amb el seu xalet i Isabel Ayuso amb la residència de vacances. Tots els partits que governen estan tacats per la corrupció; quan més doblers manegen, més corruptes es tornen.

La Constitució dona als nostres representants diversos mitjans per fer arribar els seus missatges a la ciutadania. Les sessions del Parlament, la presència als mitjans de comunicació, la publicitat institucional, la participació en fòrums institucionals i privats, les potestats conferides als governants suposen tot un conjunt de possibilitats per transmetre propostes i articular el debat públic. 

Des de fa uns anys, els polítics s’han dedicat a malbaratar aquestes tribunes, que han perdut la seva credibilitat. El Parlament era una peça central d’aquest engranatge. La seva funció havia de ser el debat de les propostes del Govern i els partits de la oposició i el control de l’acció governamental. El seu funcionament havia d’estar guiat per la raó i la paraula perquè els votants es poguessin fer una idea informada de l’actuació del Govern i l’oposició. 

Històricament, els parlamentaris es van guanyar el prestigi per la seva habilitat per exposar el programa o censurar el contrari. Els diaris reproduïen les dissertacions dels polítics més brillants, que eren debatudes amb passió en cafès i tertúlies. Avui en dia, són comptats els discursos articulats i molt menys les intervencions memorables. Tant a l’esquerra com a la dreta predominen les tirallongues de gracietes, eslògans i exabruptes buits de contingut i alguns cops contradictoris amb l’ideari del partit, que només cerquen cridar l’atenció de les xarxes i els titulars dels mitjans de comunicació. 

El campió d’aquesta tàctica és el president americà Donald Trump, que sacrifica la veritat amb l’objectiu de ser multiplicat milions de vegades a les xarxes socials i portada dels noticiaris. Les seves lliçons han estat apreses al nostre país per un munt de polítics, que ens bombardegen amb afirmacions estrafaries, ordinàries i insultants per aconseguir dos minuts de glòria a twitter (X), instagram o qualsevol mitjà compartit pels xarxaadictes. El raonament ha estat substituït per la injúria, que ha esdevingut una habilitar preuada. Recordem el joc de paraules d’Isabel Ayuso amb “me gusta la fruta”, tapadora d’un insult groller que en una escola faria al professor expulsar l’alumne malcriat i que era rebut amb aplaudiments pels seus seguidors.

Els tribunals són un altre mitjà per controlar els governants. Els polítics utilitzen diverses estratègies que els transformen en un instrument de lluita partidista. Plantegen denúncies amb l’únic interès de desgastar l’adversari, perquè el simple pas per un jutjat sembla que ha de comportar responsabilitats polítiques, encara que s’acabin arxivant. Alguns han vist com es destruïen les seves carreres per querelles que al final els tribunals han rebutjat per no tenir fonament. Uns en primera instància, com Mònica Oltra, de Compromís i altres en el Tribunal Constitucional, com Alberto Rodríguez de Podem.

La forma més extrema d’aquestes martingales és el lawfare o guerra bruta judicial. S’intenta destruir els contrincants amb acusacions falses o obtingudes de forma il·lícita a través de jutges decantats políticament o utilitzant la policia des del poder per investigar i fins i tot espiar els enemics (policia patriòtica). Podem i els dirigents independentistes han patit aquestes pràctiques, que són plenament delictives, suposen emprar les institucions de forma contrària a la seva missió constitucional i sempre acaben malament. La instrumentalització dels tribunals i les forces de seguretat és la principal font de descrèdit de la classe política. 

L’actuació de la Justícia s’ha envilit tant que se li ha donat la volta i l’absolució es considera com l’eliminació de les responsabilitats polítiques, quan l’alta paret de la presumpció d’innocència pot fer que un jutge no condemni polítics que han realitzat actuacions del tot reprovables. Moltes causes obertes en l’actualitat, tant les del president Sánchez i la seva família com la de l’exministre Montoro és possible que no puguin passar la prova dels tribunals, però açò no implica que la seva actuació sigui acceptable des del punt de vista ètic i els inhabilita per representar els ciutadans.

Els partits tradicionals, de tot signe, han desvirtuat les institucions i han rebaixat el debat polític amb una simplificació infantil. D’aquesta manera, s’han devaluat mútuament i s’han fet tots iguals i iguals a qualsevol nouvingut. Així han obert el camí a desaprensius i oportunistes que es fan amb el favor popular amb les seves mateixes armes. Urgeix un retorn al debat polític basat en la raó, la informació i l’educació. El contrari és fer-li el joc als extremistes i als arribistes.

Trump, el portaveu d’un nou model econòmic

Les decisions que està adoptant el president Trump des de la seva presa de possessió han desconcertat la major part dels analistes. Tanmateix, el polític republicà les va anunciar durant la campanya electoral (i expliquen la seva victòria electoral) i són l’anunci d’un nou model que fa anys que es va covant en l’economia internacional.

 

Els canvis no són exclusius d’aquest pintoresc personatge: està a punt d’obrir la mina d’Aznalcóllar, que va protagonitzar una de les catàstrofes ecològiques més importants d’Espanya, en afectar el parc de Doñana el 1998. No és un cas aïllat: el 2015 es van tornar a explotar les mines de Riotinto, que havien estat clausurades per motius econòmics el 2002. Fa poc semblava que l’onada ecologista menaria al col·lapse la mineria dels països occidentals; per contra, el seu vigor s’ha enfortit, alimentada per l’electrificació de l’economia mundial. Som uns ecologistes amb tauleta i açò té un preu.

El sistema econòmic en què hem viscut va néixer de les ruïnes de la II Guerra Mundial. La seva base era el liberalisme i, de la seva mà, l’obertura dels mercats internacionals i la llibertat d’empresa. El líder eren els Estats Units d’Amèrica. A les seves empreses els convenien mercats cada cop més grans on col·locar els seus productes, per amortitzar els costos fixos, amb un gran component d’investigació. Quan el procés va agafar força, començaren a transferir les fàbriques a Àsia i així aconseguiren disminuir encara més el preu dels articles. Els consumidors es van veure beneficiats per uns preus relatius a la baixa, en un circuit virtuós que fomentava el creixement i creava nous llocs de treball per compensar els que es traslladaven a Orient.

L’any 2000 es va doblar l’aposta amb la incorporació de la Xina i Vietnam a aquest esquema, països amb una dimensió colossal. Els Estats Units (com el Regne Unit al XIX) encapçalava el sistema i tenia uns aranzels menors que els que els altres països li aplicaven; als països asiàtics les seves empreses no gaudien de la mateixa llibertat que els orientals a Occident. Era una asimètrica acceptada per incentivar els nouvinguts a obrir els seus mercats (ni que fos de forma parcial), perquè ningú pensava que mai arribessin a plantejar cap repte a l’hegemonia americana.

Prest es va veure que els càlculs havien estat erronis i que els orientals prenien un dinamisme imponent i, gràcies al tractament privilegiat que rebien i als ajuts estatals que donaven a les seves empreses podien superar el gegant americà en parcel·les sensibles, com la tecnologia. De fet, a tots els països, el creixement econòmic va esdevenir insuficient per compensar els llocs de treball exportats a Àsia. El malestar del segle XXI havia nascut. Sota el seu impuls van emergir els moviments populistes, primer d’esquerres, però ben aviat d’ultradreta nacionalista, que cada dia prenen més força amb la seva crida a retornar al passat, on tot era millor, i a donar prioritat als nacionals: Amèrica primer... i el Regne Unit... i França... i Alemanya...

Quan Donald Trump va assumir el poder per primer cop, el 2017, va fer un gir en la política econòmica exterior, en retirar-se de l’acord Transpacífic, que havia pactat Barack Obama i profunditzava la reducció aranzelària amb Àsia, Oceania i Amèrica del Suid. Més tard aixecà els primers aranzels contra la Xina, el Canadà, Mèxic i la Unió Europea. L’enfrontament més dur es produí amb la Xina, a qui va limitar l’accés als xips d’alta gamma. El canvi de rumb no tenia volta enrere i, quan el demòcrata Biden guanyà les eleccions, va mantenir una part substancial de les mesures acordades pel seu predecessor republicà, en especial amb la Xina, que fou declarada enemic estratègic, al contrari del que havia postulat Obama.

La tornada cap a l’interior va ser refermada per la Covid, quan els països occidentals es van adonar dels perills de dependre d’Àsia, ja que qualsevol problema a Orient trencava les línies de subministrament de productes essencials per a la nostra economia. A partir d’aquell moment, fins i tot la Unió Europea, que havia esdevingut el campió mundial del lliurecanvisme, va començar a parlar de reindustrialització i a aprovar ajuts perquè s’instal·lessin a Europa fàbriques de productes estratègics, com els xips o les bateries elèctriques.

El segon mandat de Trump ha marcat una acceleració del programa proteccionista. Malgrat tot, la política d’imatge ha estat molt més potent que els resultats reals. El republicà ha aconseguit sortir cada dia al primer minut dels noticiaris de la televisió i té milions de seguidors a les xarxes, però les seves rectificacions han demostrat dues coses. La primera, que els seus moviments són tàctics, sense una visió a llarg termini; la segona, que els poders econòmics (els mercats) i la Justícia són influents i actuen com a fre de totes les polítiques extremistes.

Trump podria aconseguir els seus objectius fàcilment amb menys renou, però segurament el seu primer objectiu és fer renou i mantenir la fidelitat dels  votants. El món occidental està exhaust per la competència asiàtica i vol una pausa. Les relacions són massa desequilibrades i és lògic redefinir-les per corregir l’avantatge injust de països com la Xina. Si el president americà hagués plantejat aquests objectius de forma realista, hauria obtingut el suport dels països occidentals per imposar un nou ordre mundial.

La ultradreta ens ha menat al caos i tots en sortim perdent, però açò no pot amagar el fet que les relacions econòmiques internacionals de les pròximes dècades seran bastant diferents de les del passat. El mercat de treball serà més estable a costa d’un menor creixement i uns articles més cars per als consumidors. Esperem que no es reprodueixi el desgavell de principis del segle XX, quan la política d’empobrir el veí va menar a una gran depressió i a dues horribles guerres.

La malaltia d’Europa

 A l’entrada del segle XX, l’Imperi Otomà es considerava “el malalt d’Europa” per la seva incapacitat de seguir els passos de la resta de països en el camí cap a la modernitat. En l’actualitat, les grans nacions blasmen la Unió Europea pel seu endarreriment en els àmbits econòmic i militar; ens hem convertit en els malalts del món contemporani.

Una de les darreres mostres de la malaltia europea ha estat la recent presentació de DeepSeek, l’aplicació xinesa d’intel·ligència artificial. En matèria tecnològica, els americans inventen i els asiàtics desenvolupen productes que abarateixen i, a vegades, milloren els enginys dels Estats Units. Des de fa uns anys, passa el mateix amb els vehicles elèctrics, en els quals els xinesos estan guanyant terreny als occidentals. Europa ni inventa, ni millora ni, molt menys, abarateix cap descobriment fet pels altres. Es limita a formar part del paisatge, amb el seu enorme mercat de 450 milions d’habitants d’alt poder adquisitiu aferrats al seu estil de vida, però sense incidència en les relacions internacionals, ja que l’immobilisme és general. 

En efecte, la guerra d’Ucraïna ha tornat a evidenciar que el rei va nu. Els europeus, davant els perills de l’agressió russa a un país que fa frontera amb quatre nacions de la UE (Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania), han anat a remolc dels Estats Units, tant en les reaccions diplomàtiques, com en les sancions econòmiques i la resposta militar. Aquesta subordinació a l’“amic americà” pot tenir com a conseqüència que haguem d’acceptar una pau pactada pels líders de les dues potències, Putin i Trump, que ens afeblirà en permetre als russos consolidar els guanys obtinguts per la força. Europa no té un exèrcit per respondre a cap cop; per molt que ens pesi, sense poder militar, estem en mans dels americans.

Els europeus som víctimes de les males decisions. L’opció de descarbonitzar l’economia fent ús del gas rus va ser una estratègia errònia, perquè ens posava en una situació de dependència d’un veí perillós, que havia exhibit les seves intencions sobre Ucraïna des del 2014, amb la invasió de les regions orientals del Donbàs i l’annexió de Crimea. Els alemanys, cegats per idees poc realistes, van desequilibrar l’element clau de l’economia, l’energia, amb el tancament prematur de les centrals nuclears, sense cap altra opció que comprar gas rus. Ara ho paguen amb un estancament que, en frenar la locomotora europea, ha deixat la nostra economia en un punt mort.

La doble debilitat europea, econòmica i militar, respon a la incomprensió de les  noves relacions internacionals. Hem quedat ancorats en els esquemes sorgits del final de la II Guerra Mundial, quan els Estats Units ens necessitaven com a aliats per enfrontar-se al bloc soviètic i ens prestaven ajut militar i econòmic incondicional. Aquells vells bons temps van acabar fa trenta-cinc anys, amb l’ensorrament de l’imperi soviètic. Ara, cada potència, americans, russos i xinesos, até als seus interessos i juga amb les armes de què disposa per intentar controlar la situació i que ningú li passi al davant.

En l’esfera militar, la solució és teòricament senzilla i no exigeix res més que gratar-se la butxaca, encara que a alguns els suposi trencar definitivament amb els ideals pacifistes de joventut i, a tots, posar més en tensió l’estat del benestar. Ara bé, el repte que planteja l’economia és més difícil d’afrontar. A més, els dos temes estan interrelacionats, ja que, com va dir Napoleó, per fer la guerra fan falta tres coses: doblers, doblers i doblers: l’escalada militar només pot funcionar a la llarga si la nostra economia s’expandeix prou per alimentar el rearmament, que és car.

Les dificultats econòmiques d’Europa, que pateix un baix creixement i un estancament de la productivitat, estan relacionades amb les minses inversions en recerca tècnica i científica (R+D). En contra del que molts pensen, la solució no rau en les inversions públiques, sinó en la iniciativa privada, que és la font del dinamisme dels Estats Units i d’Àsia. El problema de fons és que el marc econòmic i polític europeu no promou el progrés.

Com acaben de posar en evidència els recents informes de Dragui i Letta, la clau és que el mercat únic europeu s’ha quedat a mitges i no ha entrat en els sectors estratègics per al desenvolupament: l’energia, les telecomunicacions i el sistema financer. En realitat, en la majoria de sectors, i sobretot en els més progressius, l’espai econòmic d’Europa està fortament fragmentat. Algunes vegades és per obsoletes lleis antimonopoli; la majoria per un nacionalisme mal entès, que bloqueja l’entrada d’empeses foranes als nostres països.

Des de la Revolució Industrial, l’economia és una qüestió de mercats i el creixement va de la mà de l’accés a la major quantitat possible de consumidors. Els Estats Units i la Xina tenen l’avantatge de comptar amb un gran mercat intern i donen facilitats perquè les empreses innovadores puguin recuperar les seves inversions. Fa dècades que els emprenedors saben que si tenen una idea brillant es podran fer milionaris i aquest és un gran incentiu per a les invencions i la millora dels procediments. 

En canvi, a Europa, els empresaris dinàmics es troben amb dures regulacions que els restringeixen al perímetre del seu país, la qual cosa fa inviables projectes a gran escala i ens deixa amb iniciatives de curt abast. Al Vell Continent és impossible pensar gran. La globalització es limita a sectors madurs, com la moda o l’agricultura, que avui en dia aporten un valor reduït i minvant.

La història demostra que els europeus tenim empenta, però les fronteres impedeixen que es desplegui. Aquesta és la nostra autèntica malaltia, que ens deixa indefensos davant les grans potències.

L’administració pública: preu per preu, sabates grosses

El temporal del dia 15 d’agost va mostrar les carències de les administracions locals de la nostra illa. Tal i com denunciava Miquel Félix en aquestes mateixes pàgines, les accions preventives del Consell Insular van ser manifestament insuficients, com evidenciava el comportament del Consell de Mallorca el mateix dia. 

També crida l’atenció que l’únic ajuntament de Menorca que compti amb un pla d’emergències sigui el de Ciutadella. Així i tot, vista la manca de reacció de les autoritats davant els avisos meteorològics de l’AEMET, cal dubtar que els nostres consistoris haguessin pres les mesures escaients, que sempre són rebutjades per la població, perquè impliquen actuacions molestes, com retirar els vehicles estacionats al costat dels torrents o tancar platges.

Pel cantó contrari, cal posar en valor la intervenció de l’equip de la Guàrdia Civil que es va desplaçar des de Mallorca i va salvar la vida dels residents dels Plans d’Alaior que estaven en una situació desesperada dalt de la teulada dels seus habitatges. Aquesta professionalitat m’ha fet pensar, per contrast, amb la manca de previsió dels Mossos d’Esquadra, que no van ser capaços de detenir l’expresident Puigdemont, qui va aconseguir fer un discurs al costat del Parlament de Catalunya i sortir del país impunement. Em fa l’efecte que no tenien prou mitjans ni organització per fer-hi front.

Les coses petites desperten les nostres simpaties. El refrany “La millor confitura és al pot petit” reflecteix aquesta filosofia de la vida que defensa els plaers senzills de “caseta, barca i sa dona”. Tanmateix, aquest raonament no es pot generalitzar i a l’administració pot donar lloc a una inadequació dels serveis públics per satisfer les nostres necessitats. 

Segur que la majoria dels lectors té qualque anècdota sobre el mal funcionament de l’IBASALUT. La setmana passada tenia consulta amb Infermeria. Després d’esperar mitja hora vaig anar a admissions i em van dir que seguís esperant que tot era correcte. Al cap d’una hora vaig insistir i va resultar que la infermera havia hagut de sortir i no hi ha cap protocol que l’obligui a avisar als administratius, sinó que és una qüestió entre el pacient i el sanitari, que, si ha sort, s’arranja amb un cop de telèfon... Tot un model de bones pràctiques.

En l’empresa privada, en bastants casos les grans corporacions ens proveeixen béns i serveis de més qualitat, més barats i de forma més ràpida. Les nostres compres de cada cop més es fan en les grans franquícies: roba de Mango, material esportiu de Decathlon, mobles d’Ikea, menjar d’una cadena de supermercats, qualsevol cosa d’Amazon... 

Encara que el nostre cor està en les botigues de barri, la nostra targeta de crèdit acabava en les caixes de les grans superfícies. Així i tot, la regla té excepcions i les petites perruqueries, restaurants i llibreries tenen una clientela fidel, perquè ofereixen un bon servei: hi ha articles en què vendre de forma global suposa un gran avantatge, mentre que en altres la proximitat és un plus.

Açò no obstant, els ciutadans ens deixam enlluernar per administracions públiques massa petites. Un president del Brasil del segle passat, quan li preguntaven pels problemes que travessava Bolívia, afirmava de forma brutal que, a Sud-amèrica, hi havia nacions viables i nacions inviables. Tot i que el comentari és desafortunat, a vegades em ve el mateix pensament quan veig notícies sobre la precarietat dels països de Centreamèrica, la població de molts dels quals no arriba als 10 milions d’habitants. És prou evident que uns estats tan esquifits no poden oferir als seus habitants serveis amb un mínim de garanties, ni tan sols la seguretat o la justícia.

No es tracta d’un mal exclusiu de Llatinoamèrica. Al nostre país es van crear comunitats autònomes de mides extremament diverses; no poques no arriben o, com la nostra, estan al llindar del milió d’habitants. Determinats serveis públics, com els sanitaris, presenten una gran complexitat i em fa l’efecte que l’IBSALUT en moltes qüestions no se’n surt. Hi ha indicis que el cas de les mascaretes és més un tema d’incompetència administrativa, d’incapacitat de gestionar un afer massa gros, que d’influència política, la qual d’altra banda, sempre és més fàcil en una institució petita, personalista i amb controls precaris que en una altra més ben estructurada.

A Menorca tenim casos similars. Algunes de les dificultats de l’Ajuntament des Migjorn són conegudes, com la impossibilitat de la seva Policia Local de donar servei les vint-i-quatre hores del dia. No vull pensar el que hagués passat si Fornells aconsegueix la independència... Les mancances del Consell Insular i els Ajuntament amb la tempesta formen part d’aquest capítol, al qual també podríem afegir el col·lapse de la ITV i la impotència a l’hora de renovar les concessions del transport públic. Als ciutadans ens agraden les administracions properes, però no tenim en compte que les entitats petites no poden prestar certs serveis de forma correcta. 

Aquestes podrien prendre mesures per mitigar els seus problemes. La més senzilla seria copiar el que fan els veïns més grossos, com podria haver fet el Consell Insular en la planificació de les emergències. També es poden crear mancomunitats de serveis o signar acords de col·laboració. Ara bé, aquestes iniciatives són rares: l’administració pública té una tendència innata a l’aïllament, un fals orgull del que es pensa que tot ho fa bé. Falta una cultura de millora dels serveis i la primera passa és ser conscient de les pròpies limitacions, perquè les nostres entitats locals són vulnerables als problemes de l’escassa dimensió: la dificultat per captar talent, la impossibilitat de crear unitats especialitzades i el seu corol·lari de la manca de professionalitat. 

No és una qüestió de voluntat o d’incompetència de ningú, ni dels tècnics ni dels polítics. És una debilitat deguda a l’absència d’un volum que permeti muntar una organització eficaç.

Posant límits al turisme: un canvi de paradigma

 La presidenta del Govern Balear, Margalida Prohens, propugna l’establiment de límits al turisme, “perquè es la millor manera de defensar-lo”. Encara que pretengui el contrari, aquesta actitud suposa un gir copernicà respecte a la postura que històricament havia defensat el Partit Popular. L’hemeroteca és plena de declaracions i actuacions que mostren els seus dirigents com a ferms partidaris de posar totes les facilitats per a l’ampliació de l’oferta turística i amatent a atreure la major quantitat de visitants. 

Aquestes contundents declaracions no van ser emeses en un descuit o a l’atzar, sinó que van ser pronunciades amb l’objectiu de ser el titular dels mitjans de comunicació i van ser reproduïdes a la portada del Diario Menorca, el Diario Mallorca i el Diario de Ibiza. Per tant, tenien la intenció de marcar la línia política del seu govern. De fet, van ser adreçades en el moment de llançar el Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat de les Illes Balears. Fins ara, el concepte de sostenibilitat era patrimoni del moviment ecologista i les formacions d’esquerra; el Partit Popular s’hi sentia incòmode i sempre l’havia de matisar, afegint que no implicava posar límits al creixement.

Aquest tomb ha agafat amb el peu canviat l’esquerra, en especial el Partit Socialista, que en aquestes qüestions navega entre dues aigües, fent equilibris per fer content els seus votants sense enfadar les associacions empresarials. Tanmateix, és coherent amb la nova tendència que s’està imposant de forma ràpida per gestionar els fluxos turístics.

El mode tradicional de modular l’arribada de turistes era via impostos. Amb aquest objectiu es va implantar l’ecotaxa el 2016 (després d’una primera temptativa el 2001, avortada amb celeritat pel Partit Popular). Malgrat a Espanya sigui nou, a països com França s’aplica des de fa dècades i respon a un venerable concepte de la Hisenda Pública, que adopta un enfocament econòmic i considera el turisme com un mercat i per tant, en pujar el preu, vol fer disminuir la demanda. Fa escasses dates, Guillem López, catedràtic d’aquesta disciplina, insistia en aquesta figura i demanava la seva ampliació, gravant altres actes de compra més enllà de l’allotjament.

El problema d’aquesta política és que s’ha demostrat que, pels imports amb què habitualment es carrega, que no van més enllà d’uns pocs euros diaris, no desincentiva l’arribada de viatgers. És el cas de Venècia, on els cinc euros a pagar per una visita diària no han evitat que la ciutat sigui un autèntic parc temàtic, amb cues interminables pels carrers.

Aquests impostos són útils per obtenir ingressos per compensar els efectes negatius del turisme sobre l’economia i la societat, però no per combatre la massificació. No és que la idea no sigui efectiva, sinó que pocs països s’han atrevit a posar-la en pràctica de forma seriosa. L’exemple arquetípic és el Butan, on s’han de pagar 100 dòlars diaris. No és una xifra tan desmesurada: el Nepal cobra 11.000 per pujar l’Everest, la qual cosa no ha evitat els embussos.

Davant d’aquesta constatació, de cada vegada més s’estan establint impediments físics, siguin barreres, quotes o la prohibició del vehicle particular. Aquesta família d’actuacions van néixer en localitats puntuals. Paratges emblemàtics com Mont Saint-Michel a França, Stonehenge al Regne Unit o el Machu Pichu al Perú només poden ser visitats utilitzant el transport públic i en la quantitat que aquest és disponible. Altres ciutats han tancat al trànsit els seus carrers (llevat dels residents) i els turistes es veuen obligats a aparcar als afores, sovint pagant per fer-ho. Així l’accés es veu limitat per la capacitat dels aparcaments (el seu preu no resulta dissuasiu). A Menorca aquest sistema s’estan emprant amb èxit per accedir a algunes platges.

Els darrers anys, davant l’ampliació constant de les arribades de turistes, que sotmeten els destins a una pressió creixent, s’ha estès aquesta mena d’intervencions. El batle de Barcelona acaba de plantejar la possibilitat de reduir el nombre de terminals de creuers, ja que la política de construir-los més enfora que va emprendre Ada Colau s’ha vist que no és efectiva. No està inventant res. Dubrovnik el 2018 ja va limitar el nombre de creuers i de persones que podien arribar per aquest mitjà. Palma va fer el mateix fa un parell d’anys; Amsterdam i Monterrey també ho han fet; noves ciutats introdueixen aquesta estratègia cada any.

La circulació de vehicles ha seguit el mateix camí. Al començament, indrets com Londres van aprovar taxes per transitar per la ciutat. Davant el seu feble efecte, s’està decretant el tancament de la ciutat, excepte autoritzats. Les zones de baixes emissions són una variant amb objectius ambientals, que restringeix l’entrada a vehicles de baix consum o elèctrics. Formentera va racionar l’entrada de vehicles el 2019. El Partit Popular es va esquinçar els vestits i ara estudia la seva aplicació a Eivissa i fins i tot Mallorca, illes on, durant llargs mesos, les carreteres pateixen una congestió exasperant.

Les persones i les societats intel·ligents modifiquen la seva forma de pensar i de fer quan canvia la realitat. Les xifres de turistes mai havien assolit els valors que estem veient els dos darrers anys. El món postcovid és un món ultraturístic. El centre de les poblacions, les platges, els llocs d’interès no es poden expandir; les carreteres només ho fan a llarg termini. És natural que s’hagi imposat la via de constrènyer l’oferta turística i la quantitat de persones que entren, perquè no superin la capacitat de càrrega.

L’anterior equip de govern d’esquerres del Consell Insular de Menorca va plantejar limitar el nombre de vehicles. Ara el Govern Balear, dirigit per la dreta, aposta per estendre aquesta via a les places turístiques. Enlloc de qüestionar la seva sinceritat, hauríem de fer de la necessitat virtut i reclamar la seva imposició de forma prioritària, per coherència amb la Reserva de la Biosfera.