dimecres, 13 d’octubre de 2021

El parlamentarisme i els seus enemics

En pocs mesos, el Tribunal Constitucional ha censurat tres vegades l’actuació governamental durant la pandèmia de la Covid: fa uns dies, rebutjant la suspensió de l’activitat parlamentària al principi del confinament; el juliol en dictaminar la inconstitucionalitat del segon estat d’alarma, que va allargar aquesta situació d’excepcionalitat durant sis mesos, sense control del Parlament, com havia fet abans amb la primera, perquè les restriccions als drets individuals introduïdes exigien la declaració de l’estat d’excepció. 


A primera vista sorprèn que fos Vox, un partit d’extrema dreta, el que impugnés els acords anteriors. Aquesta mena de formacions, històricament han estat en contra dels parlaments i han reclamat la creació de governs forts, dirigits per cabdills que pretenen encarnar la voluntat popular. En aquest cas sembla que, en plantejar els seus recursos, ha primat la voluntat de fer un pols al govern d’esquerres, tot i que la situació també ens recorda que la dinàmica dels partits del segle XXI té escassos punts en comú amb els de la centúria anterior, per la qual cosa les apel·lacions als comportaments passats dels feixismes i el comunisme no tenen gaire sentit.

Retornant al nus de la qüestió, les tres sentències de l’Alt Tribunal constitueixen una afermada defensa del parlamentarisme contra la temptació presidencialista del nostre sistema polític. No són les úniques. En el mateix sentit trobam dictàmens en relació a l’abús en la utilització dels reials decrets, a través dels quals el Govern expropia la funció legislativa del Parlament.

El Tribunal Constitucional es veu en l’obligació de recordar-nos de forma constant que la democràcia es basa en la divisió de poders i que el legislatiu resideix en el Parlament. És més, aquest té una primacia indiscutible ja que, segons la Constitució, les Corts Generals representen el poble espanyol, on resideix la sobirania nacional. El poder executiu té un caire subordinat pel fet que el president és nomenat pel Congrés. Per açò el Govern ha de respondre de la seva gestió política davant d’ell, cosa que intenta defugir amb reiteració, com han posat en evidència les sentències del Tribunal Constitucional.


 El parlamentarisme és el nervi de la democràcia. A les Cambres no només s’han d’aprovar les lleis, sinó que el Congrés té iniciativa legislativa i hauria de ser un respectable fòrum de debat dels projectes de país. Fins i tot situacions polèmiques, com el transfuguisme, emanen de l'autonomia del Parlament. Els diputats no estan lligats per mandats imperatius, sinó que responen directament davant dels ciutadans, sense que els vinculin les posicions de les seves formacions. Elegim persones, no partits, i el seu desmarcatge de les posicions oficials trenca la lògica partidista i s’atraca a la voluntat popular, com li van demostrar tres diputats autonòmics murcians a Pedro Sánchez. L’oposició dels partits polítics a aquesta pràctica és un intent de monopolitzar un poder que correspon als ciutadans.

Aquest plantejament no és casual, sinó que prové d’una reflexió profunda dels pares de la democràcia, Montesquieu, Madison, Tocqueville, que temien l’actuació dels partits polítics i dels cabdills que, privats del control parlamentari, arraconen la voluntat popular i dirigeixen la nació seguint els seus impulsos. Els líders es justifiquen amb crides directes al poble, com si poguessin conèixer les aspiracions dels ciutadans, quan en realitat només malden d’arrossegar-los cap on ells volen. La història, antiga, i actual, és plena d’exemples de governs populistes com els de Putin, Bolsonaro o Maduro. 


Avui en dia hi ha un moviment en contra de la democràcia representativa. Els governs reclamen poders extraordinaris. Les eleccions són acaparades per líders carismàtics que discuteixen entre ells com galls de baralla, presumint de les seves qualitats personals i burxant les emocions dels votants. Les ideologies, els programes polítics, els arguments són escombrats pel verb encès, les consignes, els insults, el recurs a la por i l’ús capciós del passat.

Berlusconi, Trump, Macron, Johnson són exemples d’aquesta casta de cabdills que acaba portant fruits com el Brexit o l’assalt al Congrés dels Estats Units. Pel costat contrari, Alemanya, després de patir l’experiència traumàtica del nazisme, emergeix com el far de la democràcia. El seu sistema electoral  proporcional mena de manera sistemàtica a governs de coalició, on l’únic veto són els extremismes i totes les altres combinacions són possibles. D’aquí neixen estadistes de la talla d’Adenauer, Brandt, Kohl o Merkel. 


El nostre país segueix l’onada mundial de barbàrie. La principal feblesa de la Constitució és la potestat del Govern de dissoldre arbitràriament les Corts, la qual cosa li atorga la supremacia política. D’aquesta manera, els ciutadans quedam en mans dels polítics, com es va veure en la sèrie d’eleccions de fa pocs anys, quan els grans líders –Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera– van donar l’esquena als resultats electorals i van demanar repetidament a la gent que es repensés el seu vot, en un intent mesquí de millorar les seves perspectives electorals. Aquell joc frívol i avantatgista posà en risc la nostra democràcia i demostra de quina fibra estan fets aquests cabdills carregats d’ego i amb nul·la voluntat de servei. No és debades que dos d’ells ja hagin abandonat la política activa, que els exigia massa sacrificis.

Tot el contrari es produeix als Estats Units, on els mandats són tancats, de quatre anys, igual que passa al nostre món local. Com a resultat, els ajuntaments funcionen d’una forma molt més "alemanya", amb alternances de color polític i freqüents coalicions multicolor que, si la mà ferma dels aparells dels partits no els limités, encara serien més àmplies. El resultat és una gestió  més democràtica i propera a les necessitats de les persones. 


Les resolucions del Tribunal Constitucional són una veu d’alerta sobre la tirania dels demagogs, que ens empeny envers la crispació i la paràlisi. Només un parlamentarisme viu pot regenerar la democràcia i salvaguardar les nostres llibertats.

dimarts, 5 d’octubre de 2021

La dècada tràgica del passeig de la Miranda (1963-1973)

El juny del 1963 s’iniciaven les obres que reduïen la Miranda a un simple mirador sobre el port de Maó. Amb elles se cedia al trànsit de vehicles tota la part situada entre el carrer Sant Sebastià i l’entrada del mercat, que fins aquell moment  formava part del bulevard per a l’ús dels vianants.

Al començament, els treballs van anar a un ritme fins llavors desconegut en les obres municipals, amb gran quantitat operaris i uns mitjans mecànics insòlits. En menys d’un mes s’havia pavimentat la plaça de Sant Roc i el carrer de Sant Sebastià i les màquines arribaven a la Miranda, on es continuava anivellant el pis i ja s’estava traçat el començament del passeig marítim (que tardaria dècades a executar-se) i es muntava el mur que sostindria el mirador.

La Miranda al final de les obres. Foto de Miquel Barceló

 
A principis d’octubre el pis havia estat formigonat, amb la qual cosa es facilitava l’accés a la residència sanitària i el carrer de Bellavista, i es va col·locar un semàfor per regular la circulació. Tanmateix, l’obra del mirador no havia conclòs, de manera que un dels més agradables racons de la ciutat havia perdut la seva gràcia, per molt que hagués guanyat en utilitat. A final de mes encara es muntaven els laterals de contenció del passeig marítim, entre la plaça de la Miranda i el carrer de Santa Anna.

En relació a aquesta actuació, Deseado Mercadal comentava al “Menorca retrospectiva” del 15/10/1970 que “el nostre passeig de la Miranda, aquest inigualable lloc des d’on es pot contemplar una bellíssima panoràmica del nostre port,  sempre ha gaudit de la predilecció dels maonesos, per la qual cosa desitjaríem que deixés de constituir un aparcament de cotxes per ser restituït al que en realitat ha de ser, un deliciós passeig i lloc d’esbargiment”.

Ben al contrari, la reforma de la plaça obria noves perspectives. El mes d’octubre del 1964, Transportes Menorca demanava llicència per a l’ampliació del seu taller, segons el projecte de Jaume Villalonga, per construir una nova façana i augmentar la seva altura, tot afegint oficines i despatxos, segurament per al departament d’administració de l’empresa. S’aixecava una immensa nau industrial al costat d’un dels més bells passejos de la població i, d’aquesta manera, es perseverava en la degradació de la zona.

Per acabar d’adobar-ho, la companyia que, després de la fusió amb el concessionari de la línia Maó-Ciutadella, acaparava tots els serveis de transport regular insular, va traslladar la parada a la plaça, que quedava afectada pel moviment constant de passatgers, on s’hi va estar fins que la dècada dels vuitanta va passar a l’Esplanada. Els autobusos, ara ja ben grans, estacionaven ran del que quedava del passeig i, amb l’aparcament del costat, donaven un aspecte ben allunyat de la tranquil·litat que fins llavors hi havia regnat.


Pel que fa al casalot, quan els anys setanta Transportes Menorca es va mudar al polígon industrial, va passar a ser el concessionari de la SEAT i la constant circulació de sis-cents, 124, 1430 i altres populars models de la companyia automobilística donaven la darrera volta de rosca al domini del cotxe a la plaça, que durant dues dècades va ser aclaparador.

Les desgràcies no venien soles. Després de la venda de la casa Làdico a l’Estat, el 1966, les oficines de la Delegació del Govern es van instal·lar al palauet. L’Administració va aprofitar l’amplitud del solar per erigir tres enormes masses de formigó als costats i darrera, on s’ubicaren les dependències de la llavors anomenada Policia Armada, que fins i tot tenia un economat amb accés des de la plaça. D’aquesta manera, una de les edificacions més airoses de Maó quedava empresonada per un conjunt massís de blocs amb els quals no guarda cap relació estètica. El 2019 es va anunciar que el Ministeri abandonaria aquestes construccions per ocupar altres a la via Ronda. Hi restarà una monstruosa ruïna que, amb el pas dels anys, seguirà deteriorant la imatge de l’indret.

El procés de regressió no havia acabat. El febrer del 1971 l’Ajuntament aprovava el projecte de reurbanització de la zona, redactat per Jaume Villalonga, el mateix arquitecte que havia dissenyat l’hangar de Transportes Menorca. En la memòria, aquest datava la fundació del passeig en 1927, quan aquell any només s’havia instal·lat el monument a Miranda després de la reforma del 1924, i en realitat havia estat dissenyat el 1858. En tot cas, Villalonga reconeixia els seus valors, en indicar que havia estat sempre un dels llocs més estimats i freqüentats pels maonesos com a espai d’esbargiment i, per la seva esplèndida situació, que permetia divisar el port: “es una especie de puente de mando desde la que el espectador extasía la mirada por la incomparable belleza de su panorámica”. Així mateix, l’arquitecte feia una crítica de la intervenció anterior que, per imperatiu del tràfic, havia retallat el passeig fins al carrer de Sant Sebastià, “quedando la parte de paseo propiamente dicha en lamentables condiciones de uso”.

Per aquest motiu assenyalava que l’Ajuntament, fent-se ressò de la nostàlgia ciutadana, que encara recordava aquell romàntic racó, volia recuperar la seva funció i per aquest motiu ampliava el que quedava del passeig amb una extensa franja sobre el penyal fins al carrer de Santa Teresa, que era l’objecte de la primera fase. Tanmateix, quan passava a descriure les obres, en realitat la part del lleó consistia en l’establiment d’un “important aparcament al centre de la població”, il·luminat per setze potents faroles de 250 watts a vuit metres d’alçada, així com l’“ordenació de la circulació a través de la plaça”. Al passeig, només es faria la cimentació dels nous murs que limitaven el recinte, deixant per a una segona fase l’anunciada extensió del mur cap a llevant.

 

Plaça Miranda abans de les obres. Foto Estrella Sintes Ponte

En definitiva, darrera de les belles paraules només es tractava d’eixamplar l’espai dels vehicles, ajornant la millora del sector emprat pels vianants. Les obres, que comptaven amb un pressupost d’un milió i mig de pessetes, es van iniciar amb celeritat dies després de l’acord municipal, i es van allargar un any i mig, fins al juliol del 1973.

En paral·lel, l’Estat va edificar “la nova casa sindical”, inaugurada el setembre del 1973 com a seu del sindicat únic del Movimiento. Ocupava el lloc del que un dia havia estat la casa Valls, el consolat holandès, que feia molt que era un solar públic. L’edifici, de l’estil aparatós propi dels règims autoritaris, va acabar d’esguerrar la panoràmica del passeig, amb l’afegit que els mals acabats van provocar que les rajoles de la façana comencessin a caure poc després de la seva finalització, amb la qual cosa va donar una imatge lamentable durant bastants anys, fins que fou reparat. Amb la democràcia, l’Estat va cedir l’immoble als sindicals i la patronal, que posseeixen una ubicació privilegiada a la ciutat de Maó.

Alhora, i signe del temps, el mes de juny del 1972, l’Ajuntament va voler treure un rendiment econòmic de l’ampla cova que s’estenia davall del passeig (i que seria paredada en la darrera reforma, els anys noranta), aprofitant la millora de presència que s’estava apunt de donar a la zona. En efecte, en un moment de clar enlairament turístic de Menorca, ¿què millor que obrir davall de la Miranda, i amb vistes al port, un “Restaurante típico”, la terrassa del qual ocuparia el mirador, tan lloat per l’arquitecte Villalonga? L’acord municipal considerava que, amb l’habilitació de les coves s’obtindria un millorament estètic del penya-segat i, a més, es crearia un nou al·licient en l’esmentat passeig, prou estimat per tots els maonesos.

 

La Miranda. Foto de Tere Ayala. Fotos Antiguas de Menorca

La concessió seria per un període de vint anys, “exclusivament per al restaurant”, al final dels quals les instal·lacions revertirien a l’Ajuntament. L’empresari s’obligava a executar les obres en un termini màxim d’un any i a pagar un cànon anual que anava augmentant des de les 12.000 pessetes dels primers cinc anys fins a les 48.000 dels cinc darrers, valors que els licitadors podien augmentar, adjudicant-se la concessió al millor postor. Era condició especial del concurs la confecció de plats de cuina menorquina.

Tanmateix, després de remetre l’anunci al butlletí oficial de la província en diverses ocasions i prorrogar el termini de presentació de proposicions, l’Ajuntament va haver de declarar la licitació deserta. Sembla que la Corporació tenia interès en tirar endavant la iniciativa, perquè va encarregar un avantprojecte d’obres, però segurament era una idea del batle Rafael Timoner, que es va oblidar al final del seu curt mandat. A més, la cova es va omplir en bona mesura amb peltret de les obres de la plaça. El 1979 un empresari va posar l’ull a l’espai i demanà permís per instal·lar-hi un pub, tot apuntant que així aclaria el local i tota l’àrea contigua, “que ahora está verdaderamente descuidada, por las dificultades de acceso y por las basuras que se abandonan en aquel lugar”. I és que el problema de l’indret durant anys va ser la manca de manteniment municipal. L’Ajuntament no va respondre a la proposta.