dimarts, 30 de març de 2021

La urbanització definitiva de les costes de la Miranda

El 1814 el governador de Menorca va ordenar la construcció de dues costes per facilitar el trànsit a la Marina. En realitat, deuen ser les baixades que actualment coneixem com d’en Reynés, i a l’època es deien de la Punta o costa Llarga. Una és apta per vehicles i l’altra, estreta i amb esglaons, destinada als vianants. Riudavets afirma que no es van finalitzar fins el 1818. El 1815 se n’havia obert una, però encara hi mancava el dipòsit d’aigües i l’empedrat, per la qual cosa el governador va instar l’Ajuntament perquè executés amb la màxima promptitud les obres, abans que arribessin les pluges de la tardor i l’hivern.

 

Costa de la Miranda. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Segons Guillem Sintes, citant un informe posterior, es va suscitar un plet entre la Universitat i els pares Carmelites sobre qui havia de costejar aquests vials; els monjos s’oposaven perquè no tenien fons. En efecte, a les acaballes de la Guerra de la Independència, el 28 de maig del 1814 les tropes napoleòniques sortien de Barcelona, la qual cosa va propiciar el retorn dels exiliats que havien vingut a Maó, que van deixar el barri de les tanques del Carme gairebé buit. De resultes, el preu dels lloguers va caure a una quart part del valor original i els ingressos del convent es van depreciar en una proporció semblant. El governador va fer de mitjancer entre les dues parts i es va arribar a un acord, aprovat per la Reial Audiència, el gener del 1817, segons el qual les despeses es repartien a mitges entre el convent i l’Ajuntament, però el primer, que cobraria els censals dels edificis que es construirien al barri, faria les obres en disputa i l’Ajuntament li pagaria un cens del 3% anual sobre l’import pendent, fins que pogués liquidar el deute.

L’expropiació dels terrenys es va realitzar el mes de maig del 1817. El setembre, els propietaris dels magatzems es van tornar a queixar dels perjudicis que els ocasionaven les aigües de pluja i demanaren que es portés a terme la resolució presa tres anys abans en relació a Andreu Valls. Malgrat tot, el tema s’allargaria encara molt més. El gener del 1819 alguns veïns van pagar les despeses perquè la costa de la Punta quedés segons es preveia al plànol.

Un cop finalitzada del tot la primera baixada, les actuacions van continuar sobre els vials que mancaven. El febrer del 1820 l’Ajuntament va encarregar a tres pèrits el seu parer sobre l’obertura d’un carrer, previst al plànol d’urbanització del sector, que comuniqués la zona amb les carnisseries (que es trobaven al costat de Llevant del lloc on ara hi ha la Peixateria), dictamen que ens permet de fer-nos una idea sobre la situació de l’indret. Consideren els informants que el nou carrer és inviable pel volum de les obres, ja que s’haurien de desmuntar més de trenta pams de penya viva, i per les afectacions de propietats, en particular una porció considerable de l’hort dels pares Carmelites, les coves d’en Gabriel Seguí i del carnisser Antoni Jordi, el solar d’una casa, i el jardí i part del gabinet del pare Joan Mercadal. A més, el convent del Carme havia de cedir el terreny tirant en línia recta des del carrer de Sant Sebastià per engrandir la plaça (encara que no es diu el nom, és la Miranda). Finalment, hi havia el problema de les aigües que vessarien damunt dels magatzems.


Costa de la Miranda. Postal Remigio Alejandre devers 1906

El litigi amb els eclesiàstics s’acabà transitòriament quan, l’1 d’octubre del 1820 el govern liberal va aprovar una ordre que decretava la supressió de les ordes monacals i el pas dels seus béns al patrimoni públic, per la qual cosa l’horta del convent fou venuda. Tot i que el 1823 es va reintegrar la propietat als monjos, aquests la perdrien definitivament el 1835 arran de la desamortització de Mendizàbal.

El problema de les aigües es dilatava. L’agost del 1822 l’Ajuntament va sol·licitar un nou dictamen, sobre el mitjà més convenient per donar sortida a les aigües de la plaça de Sant Ferran (la Miranda) i altres carrers que anaven a parar a l’horta de l’extingit convent dels carmelites. S’hi va encarregar l’afer a una comissió de cinc persones, que encapçalava Teodor Ladico, batle de Maó durant el trienni liberal, i amb interessos a la zona, on el seu fill acabaria edificant-se una gran casa.

El comitè, després de demanar el parer de diversos facultatius (per a la qual cosa es va prendre quatre mesos) fou de l’opinió que, per donar gual a les aigües, la manera més còmoda, segura i sense perjudici dels veïns confrontants, era menar-les cap a la mar per mitjà d’una costa que comencés des de l’esmentada plaça, cadascun dels trams de la qual havia de tenir trenta pams d’ample i amb el mateix pendent en tots ells, i que es dibuixaren a un plànol que no s’ha conservat. El darrer tram es podria bastir per damunt de la font pública, mitjançant un arc, per evitar passar per la propietat de Jaume Llambías. El pressupost de les obres s’estimava entre cinc-centes i sis-centes lliures. La rampa projectada ha de ser l’actual, que baixa en ziga-zaga de la Mirada i desemboca just damunt de les cases del port.

Imatge de la zona. Boyd (1911)

El 1826 els propietaris dels magatzems van instar el tribunal de justícia perquè es construís el carrer que havia de comunicar amb la plaça de les Carnisseries. El jutge, després de recordar que l’afer havia quedat solucionat (almenys sobre el paper) el 1817, va ordenar la celebració d’una vista verbal entre l’Ajuntament i els Carmelites (que havien recuperat els seus béns). El problema era que el conveni indicava que s’havia d’obrir el carrer que figurava al plànol que, com hem vist, dos comitès de l’Ajuntament havien descartat, tot proposant la formació d’una nova costa.

L’Ajuntament defensava que es fes la baixada que els pèrits havien dictaminat com a mitjà més escaient per resoldre el tema del drenatge de la zona. Atès que amb aquesta solució els pares Carmelites sortien beneficiats, ja que conservaven la part de l’horta que era precisa per obrir el carrer, havien d’assumir totes les despeses. En cas contrari, reclamava l’aplicació del conveni del 1817, segons el qual, com hem vist, els monjos s’havien de fer càrrec de les obres, la meitat de les quals la Corporació maonesa aniria pagant quan tingués els mitjans necessaris.

Finalment, el tribunal va decretar que es construís la costa del Carme, popularment coneguda com d’en Valls (i en l’actualitat de la Miranda), però es va arribar a un conveni segons el qual, de les 2.000 lliures pressupostades, la meitat l’assumirien els Carmelites i l’altra part Andreu Valls. Tanmateix, l’any següent els religiosos comunicaven a l’Ajuntament la impossibilitat d’afrontar la xifra estipulada per concloure els treballs. Posteriorment la Corporació faria constar que, al cap i a la fi, van ser els particulars els que van assumir les despeses, en la qual cosa degué influir el fet que el 1835 l’Estat expropiava els béns del convent i exclaustrava els monjos.

En tot cas, la resolució del plet i la signatura del conveni va permetre escometre l’obra i aviat la baixada quedà enllestida, ja que el juliol del 1829 Antonio Salcedo, propietari d’una fàbrica de licors i un dels membres de la comissió que havia dictaminat sobre la conveniència de la costa del Carme el 1820, va remetre una sol·licitud a la Corporació on es queixava dels perjudicis que patia el seu establiment perquè la rampa tenia una barana massa baixa i l’home quedava exposat a la vista i els insults dels transeünts, per la qual cosa demanava permís per aixecar la barana, tot recordant que s’havia construït damunt d’un arc del seu magatzem. L’Ajuntament, inspeccionat el terreny, el va autoritzar a alçar una paret de 17 pams, que considerà que no afectaria a l’estètica de la baixada.

Magatzems del port. Museu de Menorca

Val a dir que aquesta destil·leria podria ser la que figura en una pintura del port de Maó d’aquesta època, que es conserva al Museu de Menorca, en la qual es veuen amb gran detall els magatzems i on, efectivament, l’establiment és bastant proper a la costa. També és convenient assenyalar que es tracta d’una de les primeres fàbriques de licors documentades a Menorca, la qual devia assortir la demanda dels vaixells que visitaven el port, en especial la flota americana de la Mediterrània, que recordem que tenia el de Maó com a lloc de descans, abans de marxar a Nàpols el 1845.

Aquest quadre ens ofereix una magnífica visió de la zona de la Miranda des de Baixamar, amb els magatzems en primer pla, la costa de què hem parlat i la casa d’Andreu Valls al capdamunt, fàcilment reconeixible, perquè hi oneja la bandera holandesa.

dimarts, 23 de març de 2021

Els jutges, els polítics i l’erosió de la democràcia

Les actuacions judicials s’han fet omnipresents en la nostra societat. No és una situació pròpia del nostre país, sinó que es troba arreu del món. Açò ha donat peu a algun comentarista a afirmar que és la debilitat de la política el que mena a l’enfortiment de la justícia, tot qüestionant si aquest fet no estarà erosionant la democràcia. 

Fonaments polítics de la supremacia judicial

Tanmateix, contraposar un dels poders clàssics de l’estat amb els altres dos en el millor dels casos és confondre les coses, si no suposa un atac frontal al sistema democràtic. El fet que els jutges ara s’ocupin d’aspectes amb més rellevància política i social no és una anomalia; al contrari, es tracta de l’evidència que la justícia respon als reptes que planteja la ciutadania. És més: és difícil sostenir que la política s’hagi debilitat; salta a la vista que els governants actuen de cada vegada de manera més agosarada. La forma de procedir d’individus tan diversos com Donald Trump, Carles Puigdemont, Pedro Sánchez o Díaz Ayuso deixa a les clares que els polítics actuals que no els tremola el pols a l’hora de jugar-s’ho tot a una carta i apostar al doble o res.

En realitat, és la conflictivitat social el que ocasiona una major presència dels tribunals en l’arena pública. No és que els jutges la demanin, cosa d’altra banda impracticable, perquè no són ells els que presenten les denúncies i els recursos, sinó els ciutadans, que reclamen la seva intervenció per controlar el comportament dels polítics. A Menorca, el moment en què la justícia va interferir més en l’escena política va ser a finals del segle XX, quan es va aturar el desenvolupament urbanístic del litoral, frustrant les expectatives econòmiques d’un bon nombre d’inversors, des de les urbanitzacions de Macarella i s’Albufera des Grau fins al Cesgarden de Son Bou. Un cop el tema va quedar políticament resolt, els tribunals es van retirar a un discret segon pla. 

Diari Menorca, 11 d'octubre del 1990

La societat actual és molt diversa i cadascun de nosaltres som conscients dels nostres drets i tenim unes aspiracions i valors contraposats als quals no volem renunciar. És aquesta disparitat de criteris i actuacions el que obliga a actuar els jutges. Segurament açò obeeix al desenvolupament econòmic i social de les comunitats modernes. Fa un segle i mig, Marx podia resumir tota la història en una lluita entre oprimits i opressors, que el seu lema “proletaris de tots els països, uniu-vos”, identificava amb obrers i burgesos. Avui en dia, la rivalitat econòmica conviu amb moltes més: racial, de gènere, nacional, religiosa, ecològica... Són aquestes identitats creuades, que fa tan complexa i difícil de governar la societat contemporània, les que promouen l’actuació de la justícia.

L’heterogeneïtat també és un motiu d’insatisfacció permanent, perquè els tribunals no poden acontentar els diversos bàndols. El jutge només proporciona la solució que li ofereixen els mecanismes jurídics: el corpus legislatiu i la interpretació de la llei. Aquesta solució mai podrà resoldre els conflictes socials o polítics, d’aquí la necessitat de reformar les lleis quan les decisions dels tribunals s’aparten del sentit majoritari, cosa que, per un altre costat, esdevé cada vegada més difícil, perquè l’obtenció del consens resulta problemàtic en comunitats fragmentades, on cada persona es mou per un conjunt de valors i prioritats diferents.

La judicialització de la política respon a l’augment de les divisions existents en el si de la col·lectivitat. Únicament és discutible la facultat dels polítics i els partits de presentar denúncies contra els seus rivals, que sobretot cerquen l’atenció dels mitjans i de forma freqüent acaben essent rebutjades pels tribunals. Tampoc és innocent la intervenció dels polítics en l’elecció dels òrgans judicials i la fiscalia. L’alternativa, deixar que els triïn els jutges, sembla més neutral que els jocs subterranis dels partits per imposar els seus candidats. La contrapartida hauria de ser restringir el pas de la judicatura a la política i prohibir el camí invers.

Les resolucions judicials es produeixen a una velocitat que fa difícil assimilar-les i ens poden induir a pensar un dia d’una manera i el següent d’una altra contradictòria, només perquè s’ha suscitat en un altre país o en unes circumstàncies diferents. La condemna de Nicolàs Sarkozy a França, que li ha tancat el pas a una més que possible candidatura conservadora, té un paral·lelisme al nostre país. Ens recorda la inhabilitació de Quim Torra i la que podria recaure sobre Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, investigada per presumptes actuacions corruptes en la Institució de les Lletres Catalanes. Tant Sarkozy com Borràs exclamen indignats que són objecte d’una persecució política, però el fet que ens costi acceptar que un jutge francès tengui motivacions espúries per enviar Sarkozy a presó fa que es plantegin interrogants sobre si el mateix pot passar aquí.

I tanmateix, la justícia no és perfecte, en ocasions cau en vicis lamentables. Al Brasil, el Tribunal Suprem ha anul·lat la condemna de l’expresident Lula per un cas de corrupció. A Espanya, l’Audiència Nacional va absoldre l’expresident del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, acusat de cobrar suborns i comissions il·legals, després d’haver passat quasi dos anys en presó preventiva. 

Així i tot, el fet que es posin en llibertat persones després d’un procés penal té la seva part positiva: demostra que els tribunals no són manejats per ningú ni desviats dels seus fins per objectius polítics. Els errors o malinterpretacions d’uns jutges acaben essent corregits per instàncies superiors, que restableixen el dret, amb la possibilitat en els casos més sensibles d’apel·lar a la Unió Europea. Els magistrats no són infal·libles: com a éssers humans s’erren, però el sistema judicial té prou recursos per esmenar-se. Si rectificar és de savis, la justícia ha donat proves de saviesa, que deixen en evidència els polítics, que perseveren en els errors i no reculen gairebé mai.

dimarts, 16 de març de 2021

Les costes de la Miranda: un assumpte pelut

La formació de la plaça de la Miranda i el barri que s’estén al seu costat va eliminar les tanques del Carme, els terrenys de conradís que es trobaven a l’indret. De resultes, les aigües d’escorrentia, que fins llavors s’havien filtrat al sòl, van començar a córrer lliurement, passaven per damunt les penyes i causaven perjudicis als magatzems de la Marina, que llavors era el punt neuràlgic de l’economia de la ciutat.

Per aquest motiu, des del començament es va preveure l’obertura de dues costes que servissin de gual de les aigües. Aquestes són les que existeixen a l’actualitat, una cap a llevant, que al segle XX va prendre el nom d’en Reynés, però que abans era coneguda com la de la Punta o la costa Llarga, que és la denominació que recull l’Arxiduc Lluís d’Àustria, i la que s’anomenava del Carme o de la Peixateria i als nostres dies coneixem com de la Mirada, que surt de la plaça en direcció contrària i desemboca a les Voltes i antigament a la barriada de Sant Pere, fins que fou desmuntada la dècada del 1940 per crear una avinguda que facilités la comunicació entre la ciutat i el port.

 

Costa Llarga (Reynés). Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Encara que avui en dia pensem en aquests vials com a lloc de trànsit, en l’origen aquest ús no s’esmenta gairebé mai i la seva justificació sempre és la conducció de les aigües, que, amb el règim torrencial de pluges que ens és propi, molts anys era un greu problema. En realitat, com que ja existia la costa dita de l’Abundància, que travessava les cases a què ens acabam de referir, la circulació de persones i mercaderies ja estava solucionada i és probable que, si la seva funció només hagués estat aquesta, les altres no s’haguessin obert, si més no fins més endavant, un cop consolidat el nou barri.

Com ja es va comentar, la construcció d’aquests vials des del primer moment va ser una font de conflictes entre l’Ajuntament i la Comunitat del Carme. El novembre del 1811 el governador va decidir que els treballs es costegessin amb els fons de l’estanc de l’aiguardent, un impost els recursos del qual habitualment es destinaven a obres públiques. Tanmateix, aquesta disposició no es va portar a efecte.

El tema ja feia temps que cuejava i, de fet, el mes d’abril la Universitat de Maó (antecedent de l’Ajuntament) va encarregar a una comissió de cinc pèrits el pressupost de les dues obres. Segons aquest, la costa de la Peixateria, ascendia a 1.658 lliures i la meitat de la de la Punta a 2.035. L’altra meitat d’aquesta potser havia d’anar a compte d’Eulàlia Poli, l’altra propietària de la zona, encara que res es diu al respecte. Es deixava a part el valor dels terrenys, que s’estimava en una barcella de sembradura, uns 1.100 m2.

La resolució del governador va permetre que continués la urbanització del sector i amb aquesta es van agreujar els problemes ocasionats per la davallada de les aigües, que tenien el seu punt neuràlgic a la plaça de la Miranda, lloc d’on havien d’arrencar les costes. Dos anys més tard, el 1813, diversos particulars van instar l’execució de l’acord i el governador va determinar que la construcció d’una de les costes que baixaven al moll del port (no s’indica quina és, però com veurem és la de la Punta) s’executés conforme al projecte presentat el qual, i aquesta era una novetat, seria costejat pels particulars, sota la vigilància de la Universitat, que nomenaria dos representants per dur “exacte compte” de les quantitats invertides. Açò no obstant, abans de començar les obres s’havia d’esbrinar quins eren els propietaris dels terrenys i convenir el preu de venda o consignar en escriptura la seva renúncia del dret de propietat.

 

Instància sobre els danys de les aigües. 1814. Arxiu de Menorca

Segurament, el tema dels terrenys va ser l’obstacle perquè no s’iniciés l’obertura del vial. L’any següent es va esdevenir el que era inevitable: les pluges van malmetre els negocis del moll. Així el 16 d’agost del 1814 els propietaris van demanar que Andreu Valls (que havia aixecat un gran casal, amb façana a Sant Sebastià i que arribava fins a la zona on s’havia projectat que comencessin les costes) els rescabalés dels perjudicis que havien patit. Convé apuntar que, en aquell moment, la plaça només ocupava l’extrem més alt de l’actual, fins a l’entrada al claustre. L’espai que avui dia és enjardinat i poblat amb arbres, així com el mirador, pel que sembla, formaven l’horta del convent i confrontaven amb la casa d’en Valls.

El 5 de setembre quatre comerciants reiteraven la seva sol·licitud al·ludint als danys que havien experimentat els seus magatzems per “les grans aigües dels últims tres dies i nits, a què ha donat lloc el curs que tenen sobre les penyes del Carme per un orifici que s’ha fet a propòsit darrera la casa del Sr. Andreu Valls i immediata a l’hort d’aquell convent”. Demanaven una indemnització per les pèrdues que havien sofert, les que patissin en endavant i les que ja havien reclamat el setembre de l’any anterior, si bé en aquesta ocasió els perjudicis havien estat molt superiors, ja que els seus magatzems s’havien vist inundats diversos cops. La culpa de tot la tenia Andreu Valls, que havia girat la canal i desmuntat una paret de cantons que la Universitat havia fet construir per canalitzar i contenir les aigües, davant la passivitat de l’encarregat municipal d’obres, mestre Antoni Basilis.

Andreu Valls era un comerciant important i cònsol dels Països Baixos a Menorca. L’Ajuntament, en sessió de 29 de setembre, va reconèixer els fets i acordà que es tapés el conducte que aquell havia practicat i es dirigissin les aigües a l’horta dels carmelites. Tanmateix, el senyor Valls (la casa del qual tenia un semisoterrani que se’ns dubte es devia veure afectat per les pluges) s’obstinà a llevar la paret perquè les aigües seguissin el seu curs, de manera que van provocar nous desperfectes als edificis de Baixamar.

Davant d’aquesta obstinació, l’Ajuntament va demanar un informe, que va tornar a donar la raó als propietaris dels magatzems, i el 3 d’octubre ordenà a Andreu Valls que “no s’atrevís a remoure ni alterar cosa alguna que el Públic [l’Ajuntament] disposarà interinament per a les aigües, mentre no se’ls donava curs per medi de costes a carrers, sota pena” i al mateix temps li feia present que seria responsable de tots els danys causats i que pogués causar tant als particulars com a l’Ajuntament.

Costa Llarga (Reynés). Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

L’assumpte va donar un tomb quan, el 15 d’octubre, el capità del port es va queixar davant el governador dels perjudicis que ocasionaven al port de Maó les pedres i la terra que arrabassaven les aigües quan baixaven de les tanques del Carme, tot demanant que se’ls donés una direcció i es construís un dipòsit que aturés el peltret. En resposta, el governador va manar la construcció de dues costes per facilitar el trànsit a la Marina. Corrobora aquest fet la notícia que proporciona Riudavets que aquell any l’Ajuntament va determinar l’obertura de dues costes, la costa Llarga, que va a parar a la cala des Moreret i una altra que baixa en ziga-zaga per desembocar prop de la Consigna i que era coneguda com la d’en Pujol. Aquesta és una costa amb escalons i només apta per a vianants que travessa l’anterior. Afegeix que, per mor dels desmunts que es van haver de fer a la roca, no van quedar llestes, empedrades i amb les seves corresponents baranes fins el 1818, amb el comentari que, per mor dels esllavissaments de roques, la circulació quedava freqüentment interrompuda, cosa no només cert quan escriu al 1888, sinó en temps molt recents.

De fet, el 29 de juliol de l’any següent, 1815, el capità es tornà a dirigir al governador i es congratulava que ja s’hagués obert una de les costes, per la qual podien passar les aigües, però li recordava que hi mancava el dipòsit i l’empedrat i remarcava la seva necessitat, ja que, en cas contrari, l’erosió de les aigües l’espenyaria i faria intransitable i “inutilitzaria el port considerablement”. El governador va acceptar la idea i ordenà l’Ajuntament que les obres es realitzessin amb la màxima promptitud abans que arribessin les pluges de la tardor i l’hivern.

dimarts, 2 de març de 2021

La invenció d’un barri i una plaça: La Miranda

La plaça de la Miranda es troba a l’extrem del barri de les tanques del Carme de Maó, al costat del claustre. El seu traçat es va dur a terme els primers anys del segle XIX, durant la urbanització d’aquest eixample, el qual ha estat investigat per Guillem Sintes Espasa, qui el 2017 li dedicà un detallat llibre al tema. 

Magatzems del port (c. 1825). Museu de Menorca. Dalt es veu la Miranda

Els terrenys de la barriada, entre el carrer del Carme (que ja existia) i el penya-segat i que finalitzaven al carrer de Santa Cecília, que enllaçava amb el de la Plana, pertanyien al convent del Carme (la part de ponent), així com a Eulàlia Poli (la de Llevant), una acabalada propietària de la població. El seu disseny, formant una quadrícula, s’inscriu en el pensament racionalista de la Il·lustració i impregna el moviment neoclàssic, que deixà una forta empremta a la ciutat de Maó.

El desenvolupament urbanístic d’aquesta zona es va veure afavorit pels projectes del governador Ramírez, qui havia estat nomenat just després de què, amb el Tractat d’Amiens, els anglesos cedissin Menorca a Espanya, el 1802. Ramírez intentà promoure la construcció d’un edifici per als jutjats i la presó, ja que l’existent estava en un estat deplorable. Tanmateix, malgrat aquests plans, l’Estat tardaria dècades a realitzar a aquesta obra i al final no l’aixecaria en aquest indret, sinó en una part del claustre del Carme.

La idea d’obrir aquests vials va ser polèmica, perquè s’hi enfrontaren diversos interessos econòmics, darrera dels quals hi havia dos projectes més per urbanitzar la ciutat de Maó. Aquest fet va retardar l’aprovació del pla del sector fins al mes de novembre del 1805. En el document autoritzat, a banda dels carrers, es van delimitar dues places per afavorir la ventilació del barri i fer més agradable la vida dels veïns: la de la Sant Fernando (que acabaria prenent el nom de la Miranda) i la de Sant Roc.

 

Plànol de les tanques del Carme (1805). A.M.S (Guillem Sintes)

En el disseny original, i com no podia ser menys atenent a l’esperit ordenador de l’època, les dues places tenien unes dimensions pràcticament idèntiques, ja que a la part nord de l’actual de la Miranda figurava una ampla illa de cases que la tancava a l’altura del carrer de Sant Sebastià. Aquest espai s’indicava que es destinava “Para edificios públicos”. La idea inicial era que aquesta plaça, com la de Sant Roc, no tingués vistes al port, encara que darrera dels anteriors edificis es deixava una àrea sense edificar, que coincideix amb quasi tota la superfície que avui en dia ocupa el mirador enjardinat.

Pel que fa a l’execució de les obres, la realitat anava una mica per endavant, perquè a l’extrem més allunyat del convent, propietat de la senyora Poli, ja s’havien traçat dos carrers, s’havien realitzat vendes privades de solars, pendents de protocol·litzar, i es construïen les primeres cases.

Tanmateix, el període de pau posterior a Amiens va ser breu i la guerra es va reiniciar prest (l’octubre del mateix any de 1805 tenia lloc la batalla de Trafalgar). La paralització del tràfic marítim, del qual depenia estretament l’economia de l’illa, i en especial de Maó, va menar a una forta crisi, amb moltes famílies en l’atur, la qual cosa va estroncar l’especulació urbanística que s’havia planejat. Per aquesta raó, el 1807 els terrenys dels pares Carmelites encara eren uns camps cultivats, de cinc quarteres (3,3 hectàrees) d’extensió.

La invasió francesa d’Espanya, que fins llavors havia estat aliada de Napoleó, va alçar el país en armes. El conflicte va menar a milers de peninsulars, en la seva major part catalans, a refugiar-se a Maó, sobretot a partir del 1811, quan les tropes franceses van ocupar Catalunya i la van annexionar a l’Imperi Francès. Aquest canvi sobtat provocà una demanda extraordinària d’habitatges i, precisament, la primera anotació de la venda d’un trast (solar) és d’aquest any, que coincideix amb els primers documents sobre la construcció de cases en aquesta zona.

Plànol de la zona de les tanques del Carme (1811). Arxiu A. Maó

També en aquest moment es va realitzar un segon plànol. Aquest coincideix substancialment amb l’anterior, excepte que a l’extrem de llevant es preveu l’obertura d’un nou carrer, al qual se li dona el nom de Sant Miquel i que en l’actualitat és el de Bellavista, que enllaça amb el de Sant Joan. Així mateix, l’àrea on anteriorment només s’indicava que era per a edificis públics, ara es concretava “Para tribunales y cárceles”.

Com a nota curiosa, en els dos plànols l’actual passeig Marítim rep el nom de carrer de Sant Pere, un nom que no va arrelar. El motiu és clar: aquest espai llavors ja era  conegut com “la Miranda” i tots sabem que a Menorca els noms populars tenen una extraordinària persistència. En aquest cas s’imposaria sobre la denominació oficial i seguiria, fins al dia d’avui, designant tot l’indret, inclosa la plaça.

Així les coses, el 30 de març d’aquest any de 1811, el mestre de cases Andreu Pons va denunciar davant del governador comandant de l’illa que la Universitat havia aturat la casa que estava aixecant per a Joan Roig en els terrenys dels pares Carmelites, en un carrer obert seguint el pla que havia aprovat la pròpia Universitat. L’home informa que aquesta suspensió havia deixat sense feina a deu homes, en un període en què a la població hi havia gent que passava fam per manca de feina. El constructor es queixa que, a l’altre extrem del carrer, un altre mestre està obrant una casa sense que ningú el destorbi, circumstància que potser es devia al fet d’estar en els solars d’Eulàlia Poli.

 

Plànol de la zona de les tanques del Carme (1813). Arxiu A. Maó

Les obres havien estat suspeses per la controvèrsia que existia entre la Universitat de Maó i la Congregació del Carme sobre qui devia costejar la construcció d’una costa per on circulessin les aigües que, en urbanitzar la zona, corrien lliurament i malmetien els magatzems de la Marina. El governador de l’illa va adoptar una solució salomònica: va autoritzar que s’avancessin els fons de l’estanc de l’aiguardent per pagar les obres, mentre el plet es resolia als tribunals, de manera que es poguessin edificar els habitatges. Segons indica, aquests eren necessaris “per les contínues queixes de manca de cases per llogar”. Al mateix temps açò permetria que “una infinitat de jornalers tinguessin de què treballar aquell estiu”, la qual cosa estava d’acord amb el bé públic.

L’afer entre les institucions civil i eclesiàstica es va allargar anys, però a partir d’aquesta data res va impedir l’activitat urbanística. De fet, tot d’una es degué d’iniciar una carrera febril que, en pocs mesos, va omplir el sector d’edificis, fins al punt que Riudavets assenyala que al final del 1811 es completava aquest eixample de Maó.

En relació a la plaça de Sant Fernando (és a dir, la Miranda), la primera construcció documentada és la d’Andreu Valls, comerciant i cònsol dels Països Baixos (Holanda) a Menorca. L’agost del 1813 demanava l’establiment d’una porció de terreny en la part nord de la zona, davant del qual estava bastint la seva casa i on volia fer un semisoterrani. Es comprometia, a canvi, a deixar el carrer “practicable per al trànsit”. La Universitat li va donar permís, determinant com havia de fer la volta. Un regidor no era del parer que se li deixessin obrir finestres amb vistes al port, però aquestes es devien autoritzar. L’edifici estava situat a l’extrem de la plaça, al local on la dècada del 1970 es va alçar l’edifici dels sindicats, el qual encara té a la banda nord un semisoterrani amb finestres, possible hereu de l’immoble original.

Pels mateixos dies, l’Ajuntament acordava la compra del solar que, en el plànol del sector, es destinava a edificis públics, i així ho feia saber al prior del Carme, perquè es procedís a la signatura de l’acta de fadiga, l’equivalent de les escriptures. Com es pot veure en aquell, el solar ocupava l’espai de l’actual parc públic, davant de la casa de la qual s’acaba de parlar.

Consolat holandès a la Miranda. Ferran Lagarda

Tot i que no comptam amb més informació, és clar que en aquest punt la plaça ja estava delimitada i, a mesura que s’anaven aixecant els edificis, anà prenent forma. Riudavets indica que el 1822 l’indret fou esplanat, i que al sòl, que era escabrós i tenia un declivi natural, s’acostumava a deixar el peltret de les cases en construcció. Aquesta obra d’esplanació, que no està documentada, potser té a veure amb el fet que aquell any l’Estat cedia a l’Ajuntament de Maó el convent del Carme, el qual tenia una horta a la banda més propera a la mar. La Corporació, abandonada la idea de destinar un edifici per a jutjat i presó, aprofità per integrar la seva superfície a la Miranda i conformar així el gran passeig que existiria durant un segle i mig.

dimarts, 23 de febrer de 2021

El turisme: un risc intolerable per a Menorca

 

L’epidèmia de la Covid és un amarg recordatori que el temps posa a cadascú en el lloc que li correspon. Fa dècades que, des de diversos àmbits (l’economia, les ciències naturals, la cultura, l’activisme,...) s’adverteix dels errors de l’enfocament del turisme de Menorca. Aquestes recomanacions han estat ignorades per la majoria dels polítics, els empresaris i els mitjans de comunicació, que habitualment fan bandera de la fugida cap endavant. 

De resultes, s’ha creat un estat d'opinió que accepta que l’únic futur de la nostra illa és la massificació, i ha induït a molts autònoms i homes de negocis a invertir en activitats turístiques. Són els mateixos que ara es lamenten de les pèrdues que els provoquen les mesures de contenció sanitària i que, continuant amb la política de pilotes fora, voldrien que es relaxessin les restriccions de la restauració i el comerç. Aquestes demandes inconscients no volen entendre que baixar els braços només provocaria més caos sanitari, la qual cosa forçaria, a curt termini un nou confinament i uns mesos més tard la completa fallida de la temporada turística.

 Fa uns anys comentava les conclusions del llibre El Cisne Negro: El impacto de lo altamente improbable, de Nassim Taleb, on es remarca que la vida és plena d'esdeveniments imprevisibles que alteren el curs de la història. Tanmateix, la nostra percepció del món està assentada sobre la idea que tot seguirà més o menys igual, en una evolució bàsicament lineal. Taleb demostra que aquest plantejament és fals i amb freqüència les coses canvien de manera imprevisible. En definitiva, els humans infravaloram els riscos i emprenem actuacions temeràries de les quals al cap de poc ens hem de penedir. Els exemples podrien omplir milers de pàgines i abasten tots els àmbits: política, economia, tècnica, natura... el coronavirus n’és un exemple més. 

El turistes són covards, i per açò extremament sensibles a qualsevol entrebanc. Menorca en moltes ocasions s'ha beneficiat dels problemes dels altres. La darrera fou la primavera àrab, que va expulsar milions de turistes de les costes africanes, per caure com el mannà al nostre país. Així vam gaudir d’unes temporades excepcionals i els francesos, desenganyats de Tunísia, van descobrir la nostra illa. Aquesta nova clientela ha fet prosperar el negoci immobiliari i forneix un turisme de notable poder adquisitiu.

Si un dia l’atzar ens va somriure, ara ens gira l’esquena. Aquests cops de timó ja s’han produït abans i es tornaran a donar en el futur. Demà pot ser la fallida d'un operador turístic, una crisi política o les crítiques d’un influencer. El turisme és una indústria fràgil. El que n’inverteix ha de ser conscient que està acceptant risc a mans plenes i que si uns anys pot guanyar doblers, en una temporada es pot quedar arruïnat. Demanar ajuts a l'Estat no és més que socialitzar pèrdues, pràctica tradicionalment censurada per la dreta. 

A Menorca, des de fa quaranta anys, empresaris i particulars han invertit en actius turístics: negocis, solars i edificis. En general, han estat operacions amb un rendiment elevat. El principal obstacle han estat les restriccions urbanístiques, contra les quals ells i els mitjans de comunicació blasmen dia sí i dia també. Al principi, una part no menyspreable d’aquest capital tenia el seu origen en l’activitat industrial que primer fou desatesa (no es reinvertien els guanys) i després fou venuda o tancada.

El capital pensava fer un negoci segur, sense les penes i treballs que requereix la indústria. Ara es constata que eren operacions arriscades, on es podien perdre molts doblers. No pensem que després del coronavirus tot seguirà igual. Poden venir altres epidèmies o, el que és més probable, situacions catastròfiques que allunyin els turistes de les nostres platges. La inconsciència del risc engreixa les estadístiques de fallides. 

La  situació de Menorca és més perillosa que la d’altres indrets, perquè tenim una alta concentració en el mercat britànic, el qual es pot acabar veient més afectat pel Brexit del que ho ha estat per la plaga. No cal acudir als manuals d’economia per saber que la millor manera de conjurar la incertesa és diversificar els ingressos. La saviesa dels nostres avantpassats ja recomanava no posar tots els ous en el mateix paner. Els hotelers menorquins s'han obsessionat amb els anglesos i han girat l’esquena a altres països que tocaven a la porta; és hora de desfer el camí. Els polítics s’han deixat pressionar i han fet promoció turística en aquest país, enlloc de cercar-ne d’alternatius.

L’economia de Menorca precisa d'una reconversió. Com totes, serà dolorosa i causarà baixes, però els mals seran pitjors si no es fa. El sector turístic està sobredimensionat i s’ha de reduir. Les restriccions urbanístiques, tan criticades, s’haurien d’augmentar i complementar amb altres directament vinculades a l’activitat. No podem tenir confiança en els empresaris, que han demostrat miopia envers els riscos de les seves iniciatives i els hem de defensar d’ells mateixos, perquè la pròxima vegada que els turistes faltin, es tornaran a queixar i a demanar ajuts públics. 

S’han de desviar recursos públics per donar suport a altres sectors productius. No cal inventar res. Tots veiem quins són els negocis que prosperen: els que els consumidors demanen. Basta mirar dins ca nostra, en què ens gastam els doblers: tecnologia, moda, salut, determinats aliments,... La nostra illa està millor situada en uns que en altres i els fons de l’Estat haurien de potenciar els més promissoris. El turisme és una bona base, però no és sensat deixar que ho acapari tot, sinó volem que la pròxima capficada ens meni a la ruïna.

dimarts, 16 de febrer de 2021

Important presència de Menorca a les exposicions universals (1828-1929)

Menorca ha estat tradicionalment una societat emprenedora. En el passat els menorquins no ens hem tancat a la nostra roqueta, sinó que hem utilitzat la mar com una passarel·la per vendre tot el que el nostre enginy podria produir, malgrat les limitacions d’aquesta terra poc fèrtil i mancada de recursos miners i energètics.


La investigadora Apol·lònia Nadal ens ha entregat un esplèndid llibre sobre la participació de mallorquins, menorquins i eivissencs a les exposicions universals, nacionals i regionals en les quals els menorquins, tal com indica l’autora a la introducció, “s’han fet ben notoris tant en les branques de productes agraris com en les diferents activitats industrials”.

A la seva època, aquests certàmens van ser extraordinàriament importants, amb xifres d’assistència astronòmiques: trenta-dos milions a París (1889), vint-i-set a Chicago (1893) i més de cinquanta a París (1900), sobretot si tenim en compte les limitacions dels mitjans de transport. Per als coetanis es tractava d’una manifestació del progrés de la humanitat, tot i que també era una oportunitat per exhibir la riquesa dels diferents països, el marc idoni per donar a conèixer els productes i un mitjà de transferència tecnològica.

A pesar de la transcendència d’aquesta mena d’esdeveniments, els historiadors no els han prestat gaire atenció i la bibliografia és escassa, el que dona més valor a l’aportació de Nadal. La realització del treball, que resumeix el contingut de la seva tesi doctoral, no ha estat una tasca senzilla i ha requerit una recerca complexa i fatigant, per mor de la diversitat de les fonts i l’amplitud temporal i espacial de l’estudi. Un dels seus elements més rellevants és la importància de l’aspecte gràfic, amb la inclusió d’un nombre molt elevat d’imatges, que han donat lloc a un llibre en gran foli superbament editat per J.J. de Olañeta, de manera que el simple pas de les pàgines ja és una font de plaer. Aquí també es reconeix la vàlua dels menorquins, ja que el paper de les contracobertes ve il·lustrada pel detall d’una publicitat del premi al Mèrit que va rebre la confiteria La Palma de Maó a l’Exposició Marítima de Barcelona del 1872.


L’assistència a aquests mostres presenta una tendència ascendent fins el 1910, que és reveladora del progrés de l’economia balear durant els seixanta anys precedents. El 1911, la fallida del Banc de Maó i l’Angloespañola anunciaven temps difícils. El llibre és útil per resseguir els avenços i transformacions de l’economia menorquina. Durant els primers certàmens predominen els productes agraris, en els quals despunta la figura de Narcís Mercadal, el senyor d’Alcalfar i Mongofre, que va rebre nombrosos guardons per un ampli ventall de productes, il·lustratius del seu caràcter innovador: a l’Exposició Agrícola de Madrid, el 1857, per la fruita en conserva; a l’Exposició Universal de Londres, el 1862, per les faves, i a la de Viena del 1873, per partida doble: Medalla de Mèrit per capolls i cucs de seda i Diploma pels cereals. A l’Exposició Agrícola de Barcelona del 1872 va obtenir Medalla de Plata  pel formatge, que fou reputat de gran qualitat, així com per la mel, i de Bronze per les faves i els cereals.

El caràcter emprenedor és compartit per Juli Soler, qui a l’Exposició de Madrid del 1857 assolí una Medalla de Plata  pel seu treball “Exposició sobte l’Estat de l’Agricultura de Menorca”, pel qual va rebre una menció honorífica a l’Exposició Universal de Viena (1873), on també es va guardonar el seu blat. De fet, a l’Exposició Universal de Londres del 1862 ja havia obtingut una menció honorífica per la qualitat del blat xeixa.

En conjunt, els productes agraris menorquins més celebrats van ser els cereals, i principalment el blat, del qual es distingí la varietat xeixa que, a banda del guardó aconseguit a Madrid el 1857, fou premiat el 1862 a l’Exposició Universal de Londres i seguí rebent distincions a les de París (1867), Viena (1873), París (1878) i Barcelona (1888). El formatge només va ser premiat en els primers certàmens: el 1857 a Madrid, a les Exposicions Universals de Londres (1862) i París (1867) i a l’Exposició de Barcelona del 1872. 

La trajectòria més llarga i notòria és la de la mel, que després de rebre mencions el 1857 a Madrid i el 1872 a Barcelona, va ser premiada a les Exposicions Universals de Viena (1873), Filadèlfia (1876), París (1878), Barcelona (1888) i novament a París (1889). En aquestes dues darreres Francesc Femenías va aconseguir Medalla d’Or i de Plata  per la mel dels seus rucs mòbils, una innovació notable. A més, dos apicultors de Maó van obtenir Medalla de Plata  a Barcelona per la mel i la de Pere Mir i Mir va guanyar una de Bronze a la de París del 1889, la qual cosa demostra l’excel·lència a la qual arribà aquest producte a finals del segle XIX.

A banda, ja hem vist el relleu de les faves, premiades en dues ocasions. Una vegada, el 1857, rebria una distinció el lli i el cànem de Maó, el qual alguns autors de llibres de viatges comenten que es feia molt bé al pla des Vergers. Finalment cal fer notar que a l’Exposició Universal de París del 1878 van obtenir una menció honorífica els vins negres de Ciutadella presentats per Josep Carreras i el Comte de Torre Saura, els quals mostraven una recuperació vigorosa després del terrible flagell de l’oïdi del 1852-1858.


Les activitats manufactureres també són presents des de ben aviat: les eixàrcies i les lones de Maó van ser distingides el 1828 a l’Exposició de la Indústria espanyola de Madrid i Industria Mahonesa, la gran fàbrica de Calafiguera, va obtenir una Medalla d’Or a l’Exposició de Palma del 1860 per les seves percales i filats, destacant-ne el caràcter innovador; a la mateixa mostra es va poder veure coure de Ferreries. En aquests primers temps encara es fan presents activitats preindustrials: a l’Exposició Universal de Viena del 1873 les flors de marisc (una artesania que es feia adherit copinyes a diversos objectes) de Margalida Hernández de Maó van rebre un Diploma de Mèrit.

Menorca despuntava en petites activitats del ram de l’alimentació, com la pasta de sopa, en la qual excel·lí Josep Ponsetí Gomila de Maó, que fou premiat a les Exposicions Universals de Viena (1873), Filadèlfia (1876) i París (1878). Una altra especialitat era la llet concentrada amb cafè de Guillem Fàbregues, també de Maó, que fou guardonat a Viena (1873) i Filadèlfia (1876). A París (1878), associat amb Riudavets, es reconegueren aquest producte i el torró, pels quals Riudavets (confiteria La Palma) obtingué Medalla d’Or a Barcelona (1888).

De fet, el torró és una altra de les estrelles d’aquesta modesta manufactura, pel qual van rebre distincions diversos artesans. A més dels esmentats, el 1878 foren guardonats el torró fort de l’alaiorenc Antoni Sintes, el torró d’ametlla de Miquel Quadrado i de Pere Sampol, els dos de Ciutadella. Finalment, a l’Exposició de Buenos Aires del 1910, Bernardí Coll rebé una Medalla d’Or. També és necessari esmentar el guardó que el 1873 va haver a Viena el xocolati de Joan Pascual, de Maó. 


La licoreria maonesa no podia fallar entre els premiats. A l’Exposició Universal de París del 1878 els licors de Miquel Gornés van obtenir una Medalla de Bronze, mentre que a la de Barcelona del 1888 el vermut i les gasoses de Josep Ponsetí van ser guardonats amb la de Plata. L’any següent el triomfador seria Manuel Beltrán, l’aiguardent anisat del qual també fou beneficiat per la Medalla de Plata. Finalment, Josep Pons Sintes va aconseguí una Medalla d’Or a l’Exposició de Buenos Aires del 1910.

A l’Exposició Marítima de Barcelona del 1872 la indústria nàutica de Maó va obtenir diverses medalles de bronze: Femenias per un model de cabrestant, els germans Ponsetí per cordes i veles, Josep i Jeroni Tudurí per quatre models d’embarcació i peces per a la construcció de vaixells i Pere Riudavets per un tractat de les veles de les embarcacions. D’altra banda, a l’Exposició Nacional de Mineria celebrada a Madrid el 1883 es van poder veure les rajoles de Joan Trémol, que en feia una gran exportació des de Ciutadella.

Com és evident, la indústria del calçat de Ciutadella va aconseguir les més altes distincions. El primer fou Pere Cortès, les botines del qual van rebre una Medalla de Bronze a l’Exposició Universal de París del 1878. El punt culminant fou la de Barcelona del 1888, on Joan Mercadal, els fills de Netto i els germans Venys obtingueren tres Medalles d’Or, alhora que Joan Gelabert va rebre la de Plata. La independència de Cuba va copejar el sector i a l’Exposició Universal de París del 1900 només va assistir la cooperativa Paz y Trabajo de Maó, que cercava mercats alternatius per als seus productes. El 1910 les sabates de la societat Canut, Esteve, Coda, Costa i companyia de Maó van ser guardonades amb una Medalla d’Or. 


Com a signe del canvi del temps, en aquest darrer certamen l’article més premiat van ser les bosses de Plata de Maó: Joan Gomila Riudavets (Gran Premi d’Honor), Francesc Orfila i Joan Ramírez (Medalla d’Or) i Llorenç Cloquells (Medalla de Plata). Paral·lelament, les cordes de Domingo Triay obtingueren una Medalla d’Or i els dibuixos d’Hernández Sanz la de Plata. També és revelador que a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 l’únic representant de l’illa fos Josep Codina, amb les seves sabates de goma.

dimarts, 9 de febrer de 2021

De sobte truquen a la porta, d’Etgar Keret: Impossible no llegir-lo

 “La condició humana tal com l’experimenta en aquests moments no sembla digna de cap història”. Aquesta reflexió irònica que trobam al relat que dona nom a aquest llibre, ens proporciona el to, desenfadat i lleuger de l’escriptura de Keret. En aquest petit volum no abunden els pensaments, i els que hi ha continuen en la mateixa veta. Així al següent conte llegim que “L’altre món la treia de polleguera, perquè no havia cigarrets, ni cafè, ni ràdio pública, ni res”. 

Hi ha una línia dins la literatura, que podríem anomenar lúdica, en la qual l’escriptor posa en joc la seva imaginació per confegir textos on la sorpresa, l’enginy i l’humor són ingredients primordials. Aquest és el cas del recull de contes De sobte truquen a la porta, d’Etgar Keret. Autor d’anomenada al seu país, Israel, on ha guanyat nombrosos premis, traduït a trenta idiomes, a França ha  estat condecorat Cavaller de les Arts i les Lletres. A Espanya, tot i que s’han publicat tots els seus llibres, tant en castellà com en català, encara no ha trobat el ressò que es mereix, potser perquè conrea poc la novel·la i es decanta més pel relat, un gènere que aquí, a diferència de països poc importants com els Estats Units, és tingut com menor.

La manera de fer de Keret m’ha recordat a Haruki Murakami, per la seva inventiva desbordant, per la tirada a incloure animals a les seves històries i per l’humor, encara més accentuat en el cas de l’israelià, cosa que a vegades l’acosta als guions de Woody Allen, no debades Keret també és guionista i professor de Cinema a la Universitat de Tel Aviv. En realitat el podríem agrupar amb els autors que intenten transcendir la realitat tal com la percebem, imaginant mons paral·lels o alteracions de la realitat que ens transporten a llocs més suggerents i divertits per viure. El més proper seria Cortázar, amb el qual Keret té bastant en comú, si bé se separa per la major brevetat de les seves històries –el volum que ressenyam n’inclou trenta-sis en dos-centes cinquanta pàgines– i un humor més directe.

A la coberta, Quim Monzó remarca que és un llibre “absolutament recomanable”; em sembla que es queda curt i hauria pogut dir que és “un geni a l’abast de tots”. Les narracions meravellen per la seva originalitat i per la facilitat de la lectura, dos trets molt difícils de reunir. L’obra més propera de la qual tenc memòria és Muerte con pingüino, d’Andrei Kurkov, també de lectura molt gratificant. Aquesta vena literària defuig de l’escriptura de campana, engolada, en la qual l’autor, encara que ens expliqui les seves intimitats, se situa damunt una tarima i des d’allà dalt esclafa el lector amb la seva prolixitat o el seu domini del llenguatge. Res més lluny de la facilitat que ens brinda Keret.

Tanmateix, com tots els autors citats, això no vol dir que es dediqui a confegir històries escapistes com a simple entreteniment. Al contrari, entre les seves pàgines van passant els grans i petits problemes de la nostra societat, la vida de parella, la relació amb els pares i els fills, el racisme, l’opressió o la societat de consum. El que passa és que la lleugeresa, la gràcia dels relats no aclapara mai el lector, que s’estalvia les elucubracions intel·lectuals i se centra en episodis insòlits, però versemblants, de la nostra vida, de manera que el text ens anima a pensar, però no pensa per nosaltres i si no ens volem complicar l’existència, podem tancar el llibre sense remordiments.


En les històries de Keret és freqüent trobar dues realitats o dos plans de la realitat, una tècnica que ens remet a Cortázar (“La noche boca abajo”, Axolotl,...). Els personatges poden passar d’una a altra o anar i venir diversos cops. A “Mystique” l’autor és transparent: “Només em calia escoltar-lo per saber que el forat on m’havia ficat era tant profund que, si mai aconseguia sortir-ne, seria en una altra realitat”. A “Terra de mentides”, Ronnie transita de la seva existència quotidiana al país on viuen les mentides que ha sembrat a la terra, que l’enfronten a les conseqüències dels seus actes. Com sempre la reflexió és possible –la responsabilitat individual, la decència humana– però és el lector qui, de manera voluntària l’ha d’anar a cercar. Un altre relat on el protagonista salta a l’altra banda del mirall és “Púding”, més amable, un record nostàlgic de la infantesa. 

No sempre són mons paral·lels on l’acció continua desenvolupant-se. En ocasions es tracta de la pura imaginació o el somieig del protagonista. A “Tancats”, Haggai decideix viure amb els ulls tancats i fantasiejar amb persones i cases, com si fossin reals, malgrat les protestes del seu company, que li recrimina que tot el que està explicant és un invent, la qual cosa, d’altra banda, es pot llegir com una al·legoria irònica de “La veritat de les mentides” sobre la tasca de l’escriptor o, alternativament, com una metàfora sobre els negacionistes, que es neguen a acceptar la realitat. No té tanta sort el protagonista d’“Universos paral·lels”, on Keret explora la idea de Borges sobre la possibilitat o existència d’infinits mons, i voldria viure en aquell que li agrada més, però la vida seguirà transcorrent de manera inexorable...


El trànsit entre les dues realitats pot ser subtil. A “Quin desig demanaries a aquest peix de colors?” a penes dura unes línies, que serveixen per resoldre la trama en un paràgraf. La història, àgil i lleugera, inclou, de forma quasi imperceptible, passatges suggerents sobre les ferides obertes per l’Holocaust jueu i el conflicte palestí.

Hem començat amb els contes més alambinats del llibre quan, en realitat, aquest arranca amb una evocació del senzill “Explica’m un conte” d’El Petit Príncep de Saint Exupéry, en el text que dona nom a la col·lecció i que medita de forma irònica i juganera sobre les servituds de l’escriptor. L’escriptura és el tema d’un dels relats superlatius del recull: “Escriptura creativa”, una meravella d’inventiva literària que remet a Si una nit d’hivern un viatger d’Italo Calvino (un altre integrant del corpus literari de la imaginació fèrtil).


Keret demostra un domini absolut de la tècnica en els contes on deixa volar la imaginació, com “Hemorroide”, on aquesta dolorosa malaltia adquireix un insòlit protagonisme. A “Descordar” l’autor juga amb la idea de la nostra dualitat, fent una graciosa picada d’ullet al tema que encetà Stevenson amb Doctor Jekyll and Mr Hyde. La ironia pot recaure sobre el propi fet d’escriure, com a “La història victoriosa”, un text que recorda “Para escribir un cuento en cinco minutos”, de Bernardo Atxaga.

En ocasions tot plegat adquireix un aire de paràbola com a “Tria un color”, un dels millors, sinó el millor conte de tots, on el que a primer cop d’ull sembla un joc literari un poc frívol al voltant d’un tòpic, amb homes negres i homes grocs apallissats per homes blancs, pren un gir sorprenent i commovedor amb l’aparició d’una divinitat singular que invita a una relectura insòlita de la Bíblia. No està gaire lluny “Setembre tot l’any”, una distòpia sorneguera que burxa en les contradiccions de la societat de consum.

No totes les històries pertanyen al regne de l’imaginari. Keret demostra la seva amplitud d’interessos literaris quan roman al Continent del quotidià. A “Negre i Blau” ens obsequia amb una deliciosa història de desamors, on la il·lusió de l’enamorament trontolla davant de les arestes de vida ordinària. “Sola del tot” transita per la mateixa via, la impossibilitat de l’autèntic amor, narrada des d’una vessant original, però sense cap concessió al somni. “Àpat de dol” parla de com ens enfrontam amb la desaparició dels ésser estimats, en un to emotiu i lleuger alhora, evitant qualsevol drama. 

En fi, gairebé mil-i-un contes que obren camins nous en la ment del lector en una bona edició de Proa, a la qual només li hauríem de retreure que no hagi inclòs un sumari que ajudi el lector a orientar-se en la diversitat de propostes que ens ofereix Keret en aquest llibre.