Més enllà dels noms. Descobrint les varietats de raïm de Menorca

Amb la recuperació de la viticultura menorquina, ha augmentat l’interès per conèixer quines eren les varietats tradicionals de raïm que antigament s’empraven per fer vi. En el seu moment, diversos autors van parlar del tema. L’Arxiduc Lluís Salvador va incloure al Die Balearen una extensa relació. Aquest llistat fascina els viticultors menorquins des de fa temps, però l’austríac no ha estat l’únic a referir-se al tema.

Antoni Seguí veremant al seu hort

Una relació del Ministeri d’Agricultura del 1889 informava de les varietats de vinya de Menorca. Aquestes eren, les blanques: valent blanc i babarrès i les negres: giró, corignan (carinyena), llora, fogoneu i escursac; de taula n’hi havia el calop i el pansal blanc. Aquesta i la de l’Arxiduc són les principals referències bibliogràfiques pel que fa a les varietats existents abans de l’arribada de la fil·loxera. També tenim dades més recents, ja que els viticultors que feien vi tradicional a les darreries del segle XX van assenyalar a diversos diaris i revistes quines eren les plantes que veremaven.

A Sant Climent, el 1983 el vinyòvol Antoni Segui tenia ceps que deia que no eren dels americans que es van sembrar després de la plaga de la fil·loxera, sinó els que sempre havia hagut a Menorca, de les varietats planta blanca, calop blanc i vermell, moscatell i els raïms negres cartoixans, crinyana i llores. El 1994, Guillem Pons declarava a la mateixa població que el calop era millor per menjar; per fer vi eren més adequats el de planta, la carinyena i el berberès, en tots els casos blancs i negres.

A Sant Lluís, Bernat Seguí el 2004 comentava que les varietats de raïm que feia servir eren la planta i, especialment, la llora, de gra petit i sucós; el calop, de gra gros i fort, era més a propòsit per menjar que per fer vi.

A la part de Ponent de l’illa, el 1986 Antoni Bonet apuntava que, segons les explicacions d’un antic pagès de Ciutadella, devers 1920 les varietats més apreciades pel consum eren l’imperial, la planta blanca, la de senyal de gall, el calop, la mamella de monja i el batista. Per fer vi s’utilitzen la planta rossa, el fogoneu (que l’Arxiduc indicava que era corrent a Ciutadella), batista, giró i valent.

Finalment, el 1990, Perico Serra de Son Bell-lloc explicava que les varietats de raïm conegudes a Ferreries eren el moscatell, l’imperial negre i blanc, el raïm negre, la planta o blanca, el marsellarès i el de senyal de gall (gra tort). Tots els tipus de raïms es mesclaven i el resultat era un vi negre claret.

 

Josep Cardona fent vi. 1983

A banda d’aquestes descripcions, comptam amb un treball de camp que el Consell Insular de Menorca va encarregar el 2003 per esbrinar la situació del vinyet tradicional de l’illa. Es van trobar dotze vinyes antigues, cinc d’Alaior (can Guillem, s’hort des Lluïser, hort de n’Esquella i hort de Torralbenc nou) i set de Maó (verger de Sant Josep, Mitjan Lloc, Momplè, Turonet nou, sa Vinya, Francisco Olives Pons i Esbert Pons).

Tenien les varietats autòctones planta (blanca i rossa), calop (blanc, vermell i negre), imperial, baberrès, Jerusalem, esperó de gall, carinyena i negre de Menorca. Els investigadors suggerien que aquest darrer podia ser la vernassa. Pel que fa al raïm de taula, la diversitat de ceps era menor. La immensa majoria era de calop o imperial, especialment el blanc, però també el vermell, negre o rosat. Al seu costat abundava la planta o planta blanca i eren més rars el moscatell, la malvasia i el raïm vermell.

Segons els autors, els resultats de l’estudi mostraven que Menorca comptava amb un elevat patrimoni varietal. Existia una certa variabilitat, tant entre varietats com dins d’una varietat, el que atribuïen al fet que no s’hagués produït una selecció agronòmica, la qual cosa era una prova de què podien ser varietats autòctones. Finalment, havien trobat una certa confusió en el nom de les plantes i l’ús d’un mateix nom per referir-se a diferents varietats.

En resum, els ceps més esmentats als anteriors treballs són la planta blanca, el calop blanc o imperial, el baberrès blanc i, pel que fa als negres, carinyena, llora, giró i fogoneu (a la part de Ciutadella). Altres no són tan citats, però figuren diverses vegades. Són el cartoixà, moscatell, valent i senyal de gall. Amb menys freqüència s’esmenten l’estorell, de Jerusalem, calop vermell i la planta rossa. Finalment són rars el maduixer, grumer, escursac, batista i l’esperó de gall. Cal fer notar que alguns (fogoneu, giró, esperó de gall, calop, mamella de vaca) són també propis de Mallorca, quasi tots en qualitat de varietats minoritàries, però que desperten un interès creixent.

 

Vinya d'en Solano

Convé advertir que és notable la continuïtat que existeix entre un bon nombre de ceps citats a finals del segle XIX i els que apunten les fonts contemporànies: la major part dels que s’indica que són plantats arreu han tornat a aparèixer en  l’actualitat. Açò és significatiu, ja que entremig es va produir el tall de la fil·loxera i virulents atacs de míldiu, la qual cosa implica que es van empeltar ceps americans amb plantes pròpies de l’illa, sense que s’introduïssin varietats de fora.

Durant molt de temps, les varietats tradicionals eren simples noms, sense cap documentació gràfica o escrita que els permetés identificar. Una sèrie de materials publicats els darrers anys ens permeten començar a superar aquesta barrera. Els primers a veure la llum van ser els reculls lingüístics, que tenien el seu precedent en el diccionari català-valencià-balear. Més modernament, el 2001 l’Institut d’Estudis Catalans va donar a llum el Diccionari dels noms de ceps i raïms de Xavier Favà, que ha rastrejat el patrimoni cultural de l’àmbit català, tot comparant-lo amb la terminologia de regions properes.

Així mateix, no deixen de ser orientadors els treballs fets a Mallorca, que descriuen varietats també existents a Menorca. El resum més ampli d’aquests és la monografia Varietats de vinya de les Illes Balears, editada el 2016 per la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca. Entre les diferents fonts que maneja hi ha el banc de germoplasma d’El Encín. Es tracta d’una col·lecció nacional de varietats vitícoles creada a principis del segle XX, a la qual el director de l’Estació Enològica de Felanitx va enviar material els anys 1914, 1942 i 1951. El 1999, tècnics de la Conselleria d’Agricultura del Govern Balear van recuperar les varietats de les illes Balears, que actualment són plantades a Mallorca i han servit per fer diversos estudis.

D’aquesta manera, podem intentar caracteritzar les plantes que s’amaguen darrera els noms que hem vist dels ceps. Començant per les varietats negres, la crinyana o carinyena, potser la més citada de totes, està escampada per tot Catalunya. És un cep d’origen aragonès, regió on dona nom a una denominació d’origen. És productiu, de raïms grossos i maduració tardana, que produeixen un vi amb gran cos, molt de color i bona graduació alcohòlica, qualitats que han fet que s’hagi estès per Espanya i el Sud de França. Al treball de camp del Consell Insular del 2003 fou trobat a Turonet Nou i, possiblement, a Momplè.

Marsigliana nera, similar a la llora

La llora o marsellerès és un cep originari de la comarca de Marsella, famosa pels seus vins a l’antiguitat des de la colonització grega on, açò no obstant, a l’actualitat no és conegut. En canvi, a Itàlia dona el vi de marsigliana nera a la zona de Calàbria i Sicília, amb la qual no oblidem que compartim història, ja que va ser part de la Corona d’Aragó; el rei Carles III fou primer rei de Nàpols. És present al banc de germoplasma de Balears, en el qual se’l qualifica de raïm de taula.

El giró, segons els filòlegs, és el nom que es dona a la garnatxa a les Balears i a la comarca de la Marina d’Alacant, un raïm apreciat arreu de l’àmbit català, espanyol i del sud de França i que, a més de la versió negra, també en té la blanca. Al treball del 2003 es van trobar uns ceps sense identificar que, per les seves característiques, coincidien amb aquesta varietat. Actualment a Mallorca alguns cellers de Felanitx i Manacor estan recuperant ceps de giró autòcton. Al banc de germoplasma s’hi troben les dues variants, el giró ros i el negre, que és el més present a Menorca. El giró ros (blanc) és una varietat autoritzada a les Illes Balears i segurament per aquest motiu ha estat caracteritzat genèticament i se n’ha fet l’avaluació sensorial, que ha estat prou positiva.

A la recerca de les varietats de raïm per fer vi tradicionals de Menorca

Amb el redreçament de la viticultura de Menorca, l’interès per les varietats pròpies de l’illa va en augment. En part, aquest fet respon a la circumstància que, per fer vins amb la qualificació de vi de la terra, només es poden emprar les plantes autoritzades. El catàleg és cada vegada més ampli en relació al vi de les Balears i bastant més reduït per al de Menorca. En aquest sentit, la finca Morvedra ha plantat prop de dues hectàrees de calop blanc, que el Govern Balear fa pocs anys va registrar com a vinificable, procedents d’un cep del lloc de Sant Josep de Ferreries. Segurament serà un procés llarg, però a ningú li escapa el valor comercial d’una varietat “única” i tradicional en un mercat vinícola que prima la diversificació i les arrels amb el territori. 

Les varietats tradicionals de vi de Menorca són fruit d’una llarga història. El vi servia per alleugerir el dia a dia i era obligat anar a la taverna a fer-ne un gotet després de la feina. També alegrava les celebracions, ja fossin una boda o les festes patronals, d’aquí el costum de cantar el “Volem vi” en les festes d’estiu dels diferents pobles de l’illa. No seria fins després de la Guerra Civil quan el gin i els seus combinats prenguessin el relleu com a beguda popular.

Des de la conquesta catalana, la vinya va poblar els camps de Menorca. Podem situar l’època de major esplendor de la viticultura illenca en els cent anys que separen el 1760 i el 1860. Durant aquest període, els ceps ocupaven unes 1.300 hectàrees i donaven al voltant de 3.000.000 de litres de vi, si bé les collites patien marcades variacions en estat sotmeses als capritxos de la meteorologia.

Al llarg del temps, forasters i menorquins van mostrar la seva apreciació pel vi de Menorca. Comptam amb multitud de notícies al respecte. Vargas Ponce, en el seu llibre del 1787, declarava que el vi de taula menorquí tenia molt bona reputació, en especial el de Maó. El diplomàtic francès Grasset de Saint-Saveur el 1807 assenyala que: “Els menorquins produeixen una gran quantitat de vins negres i blancs, més que suficients per al seu consum particular i de molta bona qualitat. Jo n’he begut de cinc i sis anys equiparables als nostres excel·lents vins de la Borgonya.” El marí americà Wines, el 1833 declarava que “El vi que es fa a Menorca és d’una qualitat excel·lent i es ven barat.” 

Anunci del vi de Santa Eularieta. El Bien Público, 1893

Pel que fa a l’opinió dels illencs, deixam constància de la nota que va publicar el diari El Bien Público el 1892 amb motiu de l’arribada d’un carregament de vi mallorquí: “Llamamos la atención de los consumidores para que no se dejen dar gato por liebre pagando a buen precio y como a vino del país el que ha venido de Mallorca.”

Alguns autors esmenten que es feia vi blanc, tant dolç com sec, encara que remarquen que es tractava d’una producció minoritària i per açò la generalitat dels comentaris es refereixen al vi negre. Un dels primers a escriure sobre el tema és John Armstrong, qui fa notar al seu llibre del 1752 que: “Els vins negres de Menorca no són del mateix aspecte i gust a tota l’illa. El de Ciutadella és un bon vi, d’un vermell més pujat que la resta i molt fort. El de Maó és més estimat; és d’un bell color ametista, suau al paladar i de prou força per conservar-lo alguns anys i ser enviat a Anglaterra. El d’Alaior té el millor gust i una part del que es fa se sembla al de Borgonya i té el mateix color, però li falta el grau dels altres i per açò no pot travessar la mar."

Al segle següent, Bidwell, el cònsol britànic a Palma, el 1876 deixava constància que, al seu parer, “El vi negre [de Menorca] és un vi pur, substanciós, més o manco del mateix preu i qualitat que el vi de taula francès, al qual s’assembla considerablement; en tots els aspectes és millor que el de Mallorca. Té menys graus, però els suficients per conservar-lo”. Un autor mallorquí, Pastor, convenia el 1885 que: “En San Luís, Ciudadela, Alayor y otras comarcas de Menorca obtienen un vino claro, de buen sabor, aunque poca graduación, condiciones que reúne el de San Luis hasta el punto de merecer que se le diera el nombre de Burdeos de las Baleares.”                                    

Vinaters tradicionals. Revista s'Auba, 1995

En definitiva, el vi negre de Menorca es caracteritzava perquè, en general, era gustós, suau (estaríem temptats a dir que era “elegant”), de poca capa i baixa graduació, la qual cosa ens suggereix la mena de varietats que podrien ser emprades en la seva producció, tot i que alguna d’aquestes característiques també ens remeten a les tècniques de vinificació emprades: la poca intensitat del color podria venir originada pel fet que, com es feia més recentment, es mesclessin raïms blancs i negres. 

Convé advertir que preferim el terme “tradicional” al d’autòcton, ja que cal desterrar la idea que a Menorca hi hagi les mateixes castes de vinya des de la nit del temps: els ceps propis de l’illa han experimentat canvis amb el pas dels anys. En aquest sentit, Riudavets el 1885 indica que, després de la invasió de l’oïdi (devers 1858), moltes vinyes es van abandonar, encara que els propietaris “vuelven a plantar nuevos viñedos, importando nuevas especies y procurándose braceros de fuera”. Aquest fet concorda amb el que va passar a Espanya quan es va fer present aquesta plaga, el primer atac important de malalties americanes que patí el Vell continent. Llavors, els viticultors van cercar les plantes més resistents a la malaltia. 

La principal descripció històrica de les varietats antigues de vi ens la proporciona l’Arxiduc Lluís Salvador en la seva obra Die Balearen, del 1890, qui, amb el seu esperit enciclopèdic, apunta un llistat complet amb el nom de cinquanta tipus de ceps, més que a Mallorca, la qual cosa ens torna a demostrar la vitalitat de la viticultura menorquina de l’època.

Relació de raïms. Arxiduc, 1890

Dels ceps esmentats per l’Arxiduc, 19 són blancs (38%) i els 31 restants, negres (62%). Pel que fa al seu ús, 20 s’empren per fer vi negre (40%), 7 per elaborar vi blanc (12%) i 3 per vins generosos; 14 s’aprofiten exclusivament per al consum com fruita (28%) i dels 6 darrers no se’n donen més detalls.

L’Arxiduc assenyala el lloc de Menorca on es poden veure les diverses classes de vinya. La majoria són pròpies d’un terme municipal, però un grupet tenen una difusió general, com ara, pels vins blancs, el babarrès blanc, el calop o imperial, el de senyal de gall, la planta blanca i el moscatell. Entre els negres, destaquen el cartoixà, la crinyana, el de Jerussalem, el d’en valent, l’estorell, el giró i la llora o marsellerès. Al consum es destinaven altres castes de raïm, entre les quals es trobaven la vernassa i la planta blanca. 

A banda dels llistats, l’Arxiduc ens explica l’estat de la viticultura de l’illa, subratllant el paper dels ceps més característics. “La verema es fa en dues tongades: la primera empra tot el raïm que madura més prest i subministra també el vi més bo, cosa que acostuma a succeir amb les millors varietats, com planta blanca, estorell, baberrès, giró, etc. La segona verema es dedica a la crinyana, calop, llora, etc; els raïms que encara no estan completament madurs es deixen a la planta i es tallen més tard per al consum. El vi d’aquesta segona verema no cau tan bé ni és tan fort com el de la primera.”

 

Un poc més endavant, parlant sobre la manera d’elaborar del vi, comenta que: “es fa vi de determinades classes de raïm, per exemple de baberrès tot sol, d’esturell, d’esturell negre i llora junts, de llora i giró junts, de planta blanca i carinyena, etc; però és una pràctica de només uns pocs propietaris i el vi obtingut mai es destina a la venda”.

Algunes coses fan olor de podrit al regne de les plataformes digitals

 Internet està canviant la nostra forma de vida a gran velocitat. Un dels camps on l’impacte és més radical és el de les compres digitals. Seria el 2017, quan els apòstols del canvi saludaven l’eclosió de l’“economia col·laborativa”, el principal exponent de la qual era Airbnb, que permetia als turistes allotjar-se a cases particulars “amb benefici per les dues parts”. Ignoraven els ensenyaments del pare de l’economia, Adam Smith, que explicava que en qualsevol intercanvi obtenen un benefici tant el comprador com el venedor, i és que “no és per la benvolença del carnisser que menjam carn, sinó pel seu propi interès. 

La gran transformació ha vingut de la mà de les plataformes digitals: Airbnb, Amazon, Booking, Ebay, Facebook, Glovo, Instagram, Spotify, Twitter, Uber, WhatsApp... Companyies que canalitzen una fracció creixent de les nostres compres. Els primers anys s’emfatitzava el seu caràcter benèvol, pels avantatges que aporten als consumidors, però, amb el pas del temps, han augmentat les crítiques, en especial en relació a la manipulació del debat públic i la difusió d’informacions falses i missatges d’odi.

En canvi, la seva vessant econòmica ha quedat en l’ombra, un fet paradoxal, perquè parlam d’empreses amb una facturació fabulosa, que ha propulsat els seus propietaris al cim dels rànquings de multimilionaris del planeta. Algunes exhibeixen el seu poder: Spotify és la patrocinadora del Futbol Club Barcelona, capdavanter d’un dels esports que mouen més doblers. 

Elon Musk, propietri de Twiteer, l'home més ric del planeta

Només en alguns pocs casos han saltat a la llum pública conductes abusives, com l’extraordinària elusió fiscal que protagonitzen: són les societats que menys impostos paguen del món. Aquesta situació no ens hauria d’estranyar, ja que es tracta de multinacionals, la majoria americanes, i aquestes sempre han desenvolupat pràctiques depredadores per reduir a la mínima expressió la seva contribució a les arques dels països on treballen (i també als Estats Units), la qual cosa va ser criticada ja la dècada del 1960, sinó abans. Així, si bé és cert que les plataformes estan canviant el nostre estil de vida, el seu comportament econòmic és idèntic al d’altres grans corporacions del passat.

Una altra qüestió conflictiva ha estat el compliment de la llei. El caràcter global de les plataformes dificulta extraordinàriament el seu control per l’administració. Airbnb defuig de forma sistemàtica d’aplicar la normativa turística i permet la comercialització dels allotjaments sense comprovar si estan en regla, davant la impotència de les autoritats. L’immens poder econòmic que tenen fa que recorrin qualsevol sanció fins a les darreres instàncies i que comptin amb els millors advocats per obrir escletxes en lleis i reglaments, beneficiant-se del caràcter garantista de la legislació, de manera que, a la pràctica, es fa impossible perseguir aquests grups, que funcionen com una versió sofisticada de la màfia.

Les plataformes vinculades a la comunicació, com Facebook, Instagram i Twitter, utilitzen diverses pràctiques per capturar les dades que li faciliten els seus usuaris, la major de part de les ocasions sense ser-ne conscients, que després venen a les empreses per multiplicar l’efecte de la publicitat. També intervenen cada cop més en la distribució de les notícies periodístiques, la qual cosa els proporciona més guanys. Açò, si atenem a l’inquietant lema “la informació és poder”, els atorga un control formidable sobre la política mundial. El seu comportament ha fomentat el naixement de companyies dedicades a la manipulació dels processos electorals, que han afavorit grups radicals, com els promotors del Brexit o l’elecció de Donald Trump als Estats Units.

Tots els conflictes en què es veuen envoltades les plataformes venen donats perquè ens enfrontam a autèntics monopolis o empreses dominants d’àmbit mundial. En la majoria dels seus mercats, són l’única o la major companyia amb diferència. Avui dia, la contractació individual d’hotels i cases particulars, la compra de llibres, l’escolta de música, l’enviament de missatges i fotografies són acaparades a gairebé tot el món per una o dues empreses. Algun país, com la Xina, ha aplicat una política proteccionista i compta amb versions locals d’alguna d’aquestes plataformes, que actuen com a monopolis regionals. 

Les pràctiques que estem comentant són característiques d’un monopoli i no esgoten el repertori d’aquests pirates moderns. Per llegir els llibres electrònics que distribueix Amazon hem de comprar un dispositiu Kindle i no podem utilitzar els dels competidors, el sistema clàssic per crear un mercat captiu: en aquesta nova economia, la lliure competència es veu severament erosionada. Parafrasejant Lenin, podríem dir que la globalització de les plataformes és una fase superior del capitalisme, superant, fins i tot, l’antic imperialisme.

Els monopolis digitals utilitzen algunes estratègies econòmiques pròpies. Han renunciat d’exprimir els consumidors, elevant els preus, la qual cosa els hauria creat problemes amb els organismes que vigilen la competència. Els seus beneficis provenen d’altres fonts, la primera d’operar en un mercat mundial, de manera que compensen uns marges més reduïts amb un volum de vendes més alt, un comportament que també trobam a altres multinacionals. També escanyen els seus treballadors, amb pràctiques avantatgistes: exigir-los que es facin autònoms, cas d’Uber o Glovo; en  altres ocasions les seves víctimes són els proveïdors, com fa Spotify amb els autors de música o Ebay, Booking i Airbnb, gràcies a unes comissions molt fortes que els permeten guanyar més que venedors, hotelers i llogaters. És fàcil trobar a Internet amargues queixes sobre aquest fet. 

Les plataformes donen la falsa sensació que ofereixen els seus serveis de franc. Res més enfora de la realitat: són monopolis rapinyaires que exploten a molta gent per enriquir-se de forma obscena.

UNA TRAVESSA PER LA VIA ALTA DELS ALPS APUANS (ITÀLIA)

1a Etapa. Carrara - Refugi Carrara di Campocecina 

Aquesta interessant ruta comença a la ciutat de Carrara, coneguda des de l'antiguitat pel seu marbre. Es tracta d'una notable població situada prop de la costa, a cinquanta quilòmetres al nordest de Pisa. El seu nucli antic és digne de veure.

L'inici de la ruta ens mena per la muntanya d'Istro, amb una vista impressionant de les canteres de marbre que, literalment, es mengen les muntanyes

Prop del refugi, trobam una curiosa exposició d'escultures de marbre del país a l'aire lliure.

2a. Etapa. Refugi Carrara di Campocecina - Refugi de l'Orto di Donna

Ens dirigim a Monte Sagro i la pujada ens brinda unes vistes impressionants de les canteres i al fons, la ciutat de Carrara i la costa de la Ligúria.

Cap a l'interior, s'estenen amples valls poblades de frondosos arbres: un mar verd.

Les muntanyes, sense ser excessivament altes, tenen uns cims vius que justifiquen el seu apel·latiu d'"Alps".

En alguns racons d'aquestes aspres muntanyes resten glaceres, un fet insòlit a finals del mes de maig i a escassos quilòmetres de la costa.

Les carenes de les muntanyes ofereixen paissatges d'una bellesa corprenedora.

El dia s'acaba. Travessam diversos colls que ens van acostant al cim de les muntanyes on es barregen arbres i dur pedreny.

3a. Etapa. Refugi de l'Orto di Donna - Refugi Puliti

El matí és molt luminós. Les muntanyes presenten uns caires vius, com dents de tauró.

Algunes formacions que hi ha al costat del camí adopten formes estranyes que desvetllen la imaginació: estic vegent un caragol?

Les muntanyes segueixen mostrant el seu aspecte contundent, puntejat per les omnipresents canteres de marbre.

A estones, el camí s'endinsa en els boscos de faigs. Regna la pau i el cant del poput, que no ens abandona mai.

En ocasions sorgeix la meravella d'aigua que és una cascada enmig del bosc.

El refugi és a la vessant de la muntanya. Al fons de la vall s'hi trobat el poblet de Campo dell'Orzo.

4a. Etapa. Refugi Puliti - Refugi del Freo

Sortint del refugi trobam un calvari. Les creus afegeixen un toc de patetisme al paisatge

Ens espera una altra dura ascensió a aquestes muntanyes dels Alps apuans.

De camí, valls tapissades de boscos. Al fons, les cases d'un poble reposen tranquil·les.

El camí s'estreta i el grup ascendeix per la carena rumb al cim.

Les vistes són espectaculars. Roques verticals i mars d'arbres.

Algun cop trobam antics camins de muntanya enllosats que ens recorden que aquest paratge ha estat transitat des de l'antiguitat.

5a. Etapa. Refugi del Freo - Refugi Forte dei Marni

De bon matí, els cincles de les muntanyes i les valls que s'arrauleixen als seus peus ens saluden.

Al capdamunt de la muntanya de la Pania della Croce (1.858 m.), una creu de ferro domina un paisatge immens. Al fons, les llacunes de Luca

Des del cim es domina bona part dels Alps apuans. Un cordó de muntanyes tanca l'accés a la mar. Penjats de les muntanyes, jeuen pobles de llenyataires i pastors.

Avui el camí rodeja l'estranya figura de l'Uomo morto...

Al fons de la vall, les teulades d'un rosari de pobles fan un fort contrast amb el verd fosc de faigs i pins.

El refugi del Freo és un dels més pintorescos d'aquesta ruta.

5a. Etapa. Refugi Forte dei Marni a Paese di Casoli

Sortint del refugi vorejam extranyes formacions rocoses que apunten, orgulloses, cap al cel. 

Vaques alpines despedeixen la nostra ruta. El final es pressenteix molt a prop.

Paese di Casoli és un poblet de mutanya molt divertit on dinam satisfets d'aquesta ruta de 80 quilòmetres de la Via alta dels Alps Apuans.

6a. Etapa. Pisa

Després d'e cinc dies d'excursions, fem una fantàstica visita guiada per la ciutat de Pisa que, tal i com ens havien anunciat, ofereix molt més que la cèlebre torre. Carrers, places, esglésies i altres monuments formen un conjunt harmoniós

La plaça del Miracle conté un meravellós conjunt: baptisteri, catedral, campanari i cementiri.

Els edificis es van aixecar amb dècades de diferència i cadascun és construït a la seva manera, però el resultat fou un conjunt molt coherent.

La catedral és una meravella. És plena de detalls fabulosos, tant a l'exterior com a l'interior.

Les naus estan decorades amb molta delicadesa.

El cementiri és famós des de l'antiguitat pels seus frescos.

Ens despedim amb una darrera mirada a aquesta meravella que és la torre de Pisa. Gràcies a Viajes a Pie per aquesta extraordinària experiència.