Perú: un gran viatge en un país espectacular

Perú és un país enorme, més del doble d'Espanya, amb una població bastant menor. Les distàncies són grans i bona part transcorre per deserts o altiplans desertics, que atresoren paisatges singulars.

PARACAS

La primera aturada és Paracas, a la costa del Pacífic, a 240 km al sud de Lima. El poblet és punt de sortides per a les illes Ballestas, d'una bellesa ben particular.

Les illes, que només es poden veure des de la mar (no es pot desembarcar) són famoses per la seva faula: pingüins, lleons marins, estrelles de mar...

De camí es troba la península de Paracas, un indret desertic, on hi ha gravada l'estranya figura d'un canelobre.

OASI DE HUACACHINA

L'oasi de Huacachina és al costat de la ciutat d'Ica, a uns 70 km cap a l'interior. En aquestes terres dominades per l'arena, aquesta llacuna natural fan un gran efecte.

Aquí es poden fer excursions amb buggy al desert que l'envolta, que té unes dunes enormes; és una experiència increïble.

LÍNIES DE NAZCACHINA

A 140 km al, en mig d'un ermot rocós on no plou quasi mai i sempre en quantitats ridícules, hi ha les línies de Nazca, que deuen la seva conservació a la manca de precipitacions que les esborrin i presència humana que les malmeti.

Sobrevolar el paratge en avioneta i comprovar com en uns segons al terreny grisós apareix un col·libri, una aranya o un còndor, finament traçats, és una experiència inoblidable.

AREQUIPA: LA JOIA DE LA CORONA

Els 565 km que separen Arequipa d'Ica aconsellen arribar amb un bus nocturn, a menys que s'agafi un avió... La pallisa val la pena perquè és la ciutat peruana que més ens va agradar.

Dotada d'un clima primaveral, està situada en un paratge espectacular, amb diversos volcans, el més alt dels quals, el Chachani, arriba als 6.075 m. El més visitat és el segon, el Misti, a 5.822 m.

L'anomenada "ciutat blanca", pel color de la pedra més comú, es caracteritza per un barranc crioll, que mescla la cultura europea amb tradicions indígenes.

El punt culminant és el convent de santa Caterina on, enlloc de construir les cel·les al voltant d'un claustre les monges, filles de nobles, van fer-se cases en una petita ciutat, amb carrers, places, fonts, escales i fins i tot un cementiri.

Les millors cases tenen façanes gravades i a l'interior hi ha cuina de llenya, menjador, dormitori i pati interior.

LA VALL DEL COLCA

Des d'Arequipa es pot contractar una excursió a la vall del Colca. Convé prendre's la cosa amb calma perquè és enfora. De camí ens trobam l'espectacular altiplà de la reserva Salinas, on viuen guanacos i vicunyes, els parents salvatges de les llames.

També hi ha alpaques, altres camèl·lids, aquests domesticats i amb una llana molt preuada i una carn ben gustosa. De fet, les llames s'empraven per transportar mercaderies, com els nostres ases.

La carretera ascendeix fins al mirador dels Andes, a 4.910 m i on el mal d'altura no és cap broma. Costava respirar i ens rondava un mal de cap constant. Des del mirador es veuen els volcans de la zona. Els peruans encara avui fan montículs de pedres en honor a la Pachamama.

Després de dormir en el poblet de Chivay, a 3.600 m sobre el nivell de la mar, partim cap al canyó del Colca. El riu primer transcorre entre terrasses que el cenyeixen i ofereixen un panorama que talla la respiració.

Tot d'una apareixen grans muntanyes, sobre les que volen alguns ocells.

Són els còndols que, a primera hora del matí, aprofiten els corrents ascendents per desplegar les seves ales i pujar al firmament.

De tornada, ens aturam a algun dels encatadors poblets de la vall.

EL LLAC TITICACA

El llac Titicaca és a 3.812 m. sobre el nivell de la mar, el que el conveteix en el llac navegable més alt del món. Fa frontera entre Perú i Bolívia, per la qual és vigilat per bucs de Marina dels dos països.

El llac és un lloc molt espirtual. Hi ha santuaris inques i encara avui en dia a la barca que ens transporta hi ha gent que s'alça, tanca els ulls i obre o tanca els braços fent pregària...

Prop de la costa els indis Uros construeixen unes illes artificials, amb uns jocs, anomenats "totora", que han de renovar cada pocs anys.

També es pot visitar Tequile, una autèntica illa, que és preciosa, amb terrasses, platges: un món en miniatura. 

La desaparició de la flota americana del port de Maó (1846)

 A començaments del segle XIX, la marina menorquina s’havia especialitzat en la importació de blat estranger. Per aquest motiu, la prohibició del comerç de cereals decretada pel govern el 1820 sumí l’illa en una extraordinària crisi econòmica. Malgrat tot, durant alguns anys diversos elements van contribuir a esmorteir el cop. El principal d’ells va ser el fet que la flota americana convertís el port de Maó en la seva base a la Mediterrània, una qüestió que ha estat estudiada per diversos autors, com Glick a la Revista de Menorca i Miquel Àngel Limón en diversos treballs.

A la fi de les guerres napoleòniques, els Estats Units van enviar la seva esquadra per protegir els bucs de la seva nació dels atacs dels corsaris barbarescos i des de molt prest, ja el 1815, van començar a visitar el port de Maó. Els primers anys aquesta base naval, que comptava amb un hospital i un espai per emmagatzemar queviures i material per a la reparació i conservació de les embarcacions, va ser admès per les autoritats de forma tàcita, sense cap acord legal amb el govern espanyol. Aquesta permís venia dificultada pel suport dels Estats Units a les colònies americanes en la seva guerra d’independència contra Espanya. Tanmateix, a la pràctica no va ser cap impediment perquè la flota ianqui acudís al port de Maó amb regularitat. Finalment, el 1821 el país americà obtingué la concessió d’un dipòsit portuari lliure d’impostos a Maó i van situar l’hospital a unes dependències del Llatzeret, que el 1839 traslladarien a l’illa Plana.

No devia ser aliè a aquest fet la promoció, el 1820, de Jordi Làdico com a cònsol americà, de manera que la legació diplomàtica passà de Palma a Maó. Làdico, que gestionava una casa de banca, va prestar els doblers per a l’establiment del dipòsit i l’hospital abans de l’arribada dels fons remesos des de Washington. El menorquí exercí el càrrec catorze anys i fou succeït pel seu fill Espiridió, que s’estaria durant la resta de l’estada de la flota a Maó i després, quan aquesta abandonà el port. Làdico desenvolupà un triple paper com a cònsol, agent de compres per a la Marina i botiguer naval. També era l’encarregat de fer de mitjancer davant les autoritats sanitàries per suavitzar els rigors de les quarantenes a les quals es veien sotmesos els vaixells ianquis en el Llatzeret.

L’esquadra dels Estats Units va ser molt beneficiosa per a la ciutat de Maó. Els seus dos mil oficials i mariners gastaven uns 150.000 dòlars anuals, amb els quals donaven feina a molt d’oficis i tavernes, en les quals gastaven una considerable quantitat de doblers. També auxiliaven la multitud de pobres que llavors havia a la ciutat de Maó i alguns illencs van trobar feina en les embarcacions.

Teodor Ladico i Font

Els estatunidencs van ajudar els més necessitats a suportar la crisi que patia Menorca aquests anys: quan eren a port repartien les sobres del ranxo i les provisions sobrants entre els jornalers sense treball i, segons afirma Riudavets, van embarcar uns quaranta joves pobres per donar-los carrera de mariners. Alguns maonesos van trobar ocupació als bucs de guerra holandesos i americans, en especial els darrers. El cas de la família Farragut no va ser ni molt menys únic: Josep Riera afirmava que Teodor Làdico li feu saber que a finals del segle XIX el consolat americà a Maó (que recordem que havia estat durant molt d’anys al seu càrrec) abonava més de vint pensions de jubilació a maonesos que havien servit en vaixells de guerra.

Quan l’esquadra va establir el seu magatzem a Menorca fou amb la idea d’importar totes les provisions dels Estats Units. Açò no obstant, Obadiah Rich, primer cònsol i gerent del magatzem, va escriure als comissaris de la Marina a Washington indicant-los les economies que podien aconseguir comprant determinats productes a Maó. Els articles que proposava que fossin adquirits a la localitat eren el pa, l’oli per a les llanternes, el cordam, d’alta qualitat i més econòmic que als Estats Units, el vestit normal dels mariners, que es podia confeccionar amb tela portada d’Amèrica, i les sabates, que es podien fabricar aquí a la meitat del preu d’importació.

Fins que el 1845 els Estats Units no va fundar l’escola naval d’Annapolis, la formació dels mariners es feia a bord de les esquadres. Per aquest fet, es van contractar a Maó professors de matemàtiques, llengües i nàutica, així com pilots experimentats. També s’embarcaven mariners i majordoms; les bandes dels vaixells van contractar músics. Alguns d’aquests mariners menorquins esdevenien ciutadans americans i emigraven als Estats Units. Segons Riudavets, el 1841 els vaixells ianquis no només hivernaven al port, sinó que, així mateix, reposaven efectes navals i queviures i donaven ocupació als calafats i mestres d’aixa en la reparació i manteniment de les embarcacions.

David Farragut

La situació d’aquesta base va començar a trontollar que el 1841. El govern espanyol, temorós que els francesos es volguessin fer amb l’illa, va retirar la concessió de l’hospital i el dipòsit de què disposaven aquests des del 1829, arran de la seva conquesta d’Alger. Les protestes del govern de França i les pressions en el mateix sentit van portar a què l’any 1846 no es renovés el permís de què gaudien els americans.

A diferència dels francesos, que havien tingut una importància bastant reduïda en l’economia illenca, la sortida dels americans va suposar un impacte molt dur, que mogué les autoritats locals a dirigir-se en nombroses ocasions al govern d’Isabel II en cerca de compensacions i alternatives.

Així, el 4 de juliol del 1846 l’Ajuntament de Maó aprovava un memoràndum en el qual demanava la rehabilitació de la drassana del port per poder bastir tot tipus d’embarcacions, segons les noves tècniques de construcció naval, sacsejades en aquell moment per l’impacte de la Revolució Industrial, que introduí els bucs a vapor amb casc de ferro.

En l’exposició, la corporació remarcava que Menorca estava en un estat de decadència que s’agreujava “dia a dia”. Informava que, com que les condicions de l’illa eren limitades, tant en la vessant agrícola (per la seva reduïda extensió i l’escàs rendiment de les collites) com en la industrial (per la impossibilitat de competir amb altres indrets), només comptava amb els avantatges del seu “famós port de Maó, que no té rival”. Aquest es veia afavorit per la seva posició geogràfica i per ser un lloc ideal per al recer i aprovisionament de les esquadres, per la qual cosa recordava que havia estat “cobejada pels anglesos i objecte de violentes invasions i glorioses reconquestes”. El seu interès militar havia augmentat d’ençà França havia ocupat Algèria. La importància mercantil venia donada per ser el territori espanyol situat més a Llevant, ideal per al comerç amb la Mediterrània Oriental i útil com a escala per a les comunicacions amb l'Índia i les Illes Filipines.

En canvi, Menorca s’empobria i patia una forta emigració, principalment al nord d’Àfrica, que havia provocat que els darrers anys marxessin més de dotze mil individus, la tercera part de la població total de l’illa. Els elements que podrien alleugerir aquesta sagnia havien desaparegut: el Llatzeret es trobava desert, perquè amb el progrés de la civilització ja no era necessari, i l’esquadra americana s’havia hagut de mudar, perquè el govern havia prohibit el dipòsit que tenia al port. Per aquesta raó “el poble es troba sense treball i els capitals fugen i es consumeixen per falta d'ocupació.”

En aquestes condicions, “aquests lleials súbdits desitgen només una protecció racional i eficaç que restitueixi el país a la seva antiga esplendor i els faci partícips dels beneficis de què gaudeixen altres espanyols”. No debades,  finalitzada la Primera Guerra Carlina, el 1840, les reformes liberals estaven esperonant l’economia espanyola, que encetava una decidida industrialització, el primer fruit de la qual fou la xarxa ferroviària, que s’expandiria a partir de la inauguració de la primera línia entre Mataró i Barcelona, el 1848. Els menorquins n’eren plenament conscients i remarcaven que el govern havia encoratjat i protegit el moviment mercantil, la qual cosa havia mobilitzat els capitals i fomentava la creació de societats, de forma que havia augmentat la circulació de la riquesa i la “pública utilitat” de la Península i demanaven tenir part en “l’impuls general del qual fins ara han estat exclosos”.

Subratllaven que els maonesos havien estat destres constructors navals, gràcies al seu propi geni i el contacte amb les nacions més avançades (un eufemisme per referir-se als anglesos). La drassana, que en seu temps era famosa, al dia es trobava abandonada i no havia incorporat els avanços “que les ciències i les arts han introduït per a la perfecta i econòmica construcció naval”. Recordaven que, en aquell moment, el govern estava destinant nombrosos esforços a restaurar la Marina reial (que havia quedat arraconada arran de la derrota de Trafalgar, el 1805 i de la ruïna de la hisenda pública). L’arsenal de Maó era ideal per aquest propòsit i per açò suplicaven que es modernitzés i es destinessin anualment als seus treballs fons del pressupost general de l'Estat.

Les demandes de franquícia comercial per fer front a crisi del 1820

El decret del 5 d’agost del 1820 que prohibia la importació de cereals i llegums estrangers va provocar la pitjor crisi econòmica que mai hagi patit Menorca, ja que la marina illenca es dedicava en gran mesura a aquesta activitat. Com és lògic, els menorquins es van oposar a aquesta mesura i van fer diverses sol·licituds a les autoritats implorant mesures compensatòries.

Port de Maó. Font i Vidal. Museu de Menorca

La Junta de Sanitat del port va donar suport a una exposició de l’Ajuntament en aquest sentit amb el dictamen de l’1 de febrer del 1821. En aquest, reiterava els raonaments d’anteriors instàncies: les disposicions del Govern havien fet cessar el comerç de grans, del qual s’ocupaven de seixanta a setanta bucs de Maó, entre fragates i bergantins, que ara estaven desarmats al port i abans donaven feina a més de dos-cents homes. Aquests formaven una marineria que no tenia res a envejar a la d’altres indrets, i que es veia obligada a emigrar per no poder sustentar les seves famílies. La crisi, que havia sotmès els illencs a una situació d’extrema misèria, es podria mitigar si es declarés la franquícia del port o, almenys, fos declarat de primera classe. Aquesta petició ja havia estat efectuada el maig del 1818, sense resultats.

L’expedient va seguir el seu curs. El 16 de febrer el subdelegat d’Hisenda va enviar la petició de l’Ajuntament de Maó al rei, demanant l’establiment d’un dipòsit de primera classe i un port franc “com a indemnització dels gravíssims i incalculables perjudicis que experimenta Menorca per efecte de la llei de 6 de setembre, prohibitiva d’introduir grans i llavors en la Península”. El dia 21 l’empleat d’Hisenda va informar-la favorablement, per ser justa i adequada per mitigar els grans mals que patien els habitants de l’illa, però tan sols estalonava el segon punt, la creació d’un dipòsit de primera classe i no el port franc. Malgrat aquestes proves de suport, el Govern restà inactiu, de manera que l’Ajuntament el mes d’agost va remetre la seva petició a les Corts.

Finalment, la sol·licitud de dipòsit va ser escoltada i el 12 de juny del 1822 es convocava una reunió de comerciants i naviliers de Maó per nombrar la junta que havia de dirigir l’organisme rector. Tanmateix, prest es va veure el limitat joc que donava i que es va restringir a poca cosa més que als efectes navals i els comestibles que necessitaven les flotes estrangeres que hivernaven a Menorca: americans, holandesos i francesos.

Fragata menorquina

Després dels primers anys d’intenses sol·licituds, les reclamacions menorquines es van alentir. Les dècades següents s’anirien produint de forma espaiada, amb una major intensitat en els moments de canvi polític, com la mort de Ferran VII, el 1833, o l’aprovació de Constitució del 1837. En aquests escrits s’anirien alternant les peticions de constituir un dipòsit amb la instauració del port franc.

Així, davant els magres resultats del primer dipòsit, el 3 de febrer del 1828 l’apoderat de l’Ajuntament de Maó despatxava una petició al rei perquè el port de Maó fos considerat port de dipòsit, amb les mateixes condicions que tenien altres, com el de Barcelona, des del 1818. Adduïa diferents arguments: en primer lloc, la seva excel·lent situació geogràfica i bones condicions per a la navegació i, per damunt de tot, l’existència del llatzeret, ja que els bucs obligats a fer quarantena patien de l’absència d’aquesta instal·lació, en haver d’enviar les mercaderies a altres ports o, directament evitaven el de Maó en benefici d’altres que sí comptaven amb un dipòsit, de manera que el llatzeret restava infrautilitzat. 

Addicionalment, remarcava la tradició mercantil del port, que comptava amb una classe mercantil i marinera amb bones relacions amb tota la Mediterrània i que podria recuperar el tràfic que efectuava anys enrere. Al respecte, no s’oblidava de demanar que el dipòsit inclogués el blat, que serviria pels moments de penúria, que els anys anteriors havien estat abundants. Per acabar, accedia a rebaixar la taxa per al manteniment del dipòsit a l’un per cent, la meitat de la que regia a altres ports, la qual cosa, d’haver-se materialitzat, hauria constituït un gran avantatge competitiu per al port maonès.

La petició no va obtenir resposta. El febrer del 1833, l’Ajuntament de Maó va aprofitar l’epidèmia de còlera que amenaçava tot el país per rescatar l’argument del llatzeret. Hi arribaven bucs de la Península sospitosos de transportar la malaltia, la qual cosa donava peu a la Corporació per treure a col·lació una sèrie de consideracions en favor del port franc. En primer lloc, tallaria el contraban, que era el tradicional sospitós d’introduir les epidèmies. A més, seria una compensació per als illencs pel risc de viure al costat d’un establiment sanitari que podria actuar com a transmissor de la malaltia a la població.

A continuació, reiterava els punts a favor de la franquícia: l’existència del llatzeret, l’aïllament de Menorca, que facilitava tallar tot tràfic il·lícit amb la Península, i els beneficis que donaria per a l’Estat. En darrer terme, afegia que la franquícia salvaria l’illa de la ruïna en què l’havia sotmès la promulgació de la llei que prohibí la importació de grans estrangers a Espanya. Aquesta tallà el comerç que feien els menorquins i feu desaparèixer els setanta o vuitanta bucs que s’hi dedicaven, amb la pèrdua de la major part dels capitals. El terreny estèril de l’illa no produïa els béns de primera necessitat que precisaven els seus trenta-nou o quaranta mil habitants. Per manca de primeres matèries, llevat d’una mica de llana de qualitat inferior, tampoc s’havien pogut establir fàbriques per ocupar els braços sobrants de l’agricultura. El resultat havia estat l’emigració de famílies senceres. Com veiem, servint-se d’una emergència sanitària, l’Ajuntament recuperava les tesis alarmistes de la dècada anterior per tornar a demanar la franquícia del port.

El febrer del 1837 la corporació maonesa, segurament esperonada pels nous aires de la Constitució liberal aprovada aquell any, va dirigir un nou memorial al Govern, en el qual tornam a trobar els raonaments i les exageracions d’anteriors instàncies. En aquesta ocasió, el punt inicial era l’esterilitat del camp de Menorca i, de fet, és cert que van ser anys de males collites. La pobresa agrícola feia dependre la riquesa dels menorquins del comerç i, havent desaparegut aquest, la misèria regnava a l’illa: els captaires recorrien a estols els carrers “arrancando con el acento del dolor un pedazo de pan para apagar el hambre que los devora”. Alguns venien roba i estris per costejar-se el curt viatge a les possessions franceses d’Alger que, sinó s’hi posava remei, arribaria a ser la pàtria de la majoria dels menorquins.

Port de Marsella. 1820

L’Ajuntament explicava que feia uns quinze anys el comerç estava en auge i més de cent bucs grans de vela quadrada, i 61 petits de vela llatina, composaven la seva marina, que ocupava 162 patrons, 92 pilots i 1.218 homes de mar, així com 286 mestres d’aixa. Al dia, només restava una quantitat quasi insignificant de petits vaixells i els 250 magatzems que servien de dipòsit per al comerç (en els quals es calculava que s’havia gastat l’enorme suma de 150.000 pesos forts) es trobaven arruïnats o tancats. Les propietats havien vist reduït el seu valor i finques que s’havien comprat per 40.000 pesos es venien amb dificultats per 7.000.

Si se concedís la franquícia al famós port de Maó, el comerç remuntaria el seu antic esplendor, la indústria extenuada recobraria la seva activitat, l’agricultura abandonada adquiriria la prosperitat compatible amb la infertilitat del terreny i els menorquins recuperarien la seva antiga riquesa. A més de beneficiar els seus habitants, augmentarien els ingressos de la Hisenda Pública: bastaria establir un mòdic dret d’entrada sobre els gèneres, de manera que es podrien reduir els funcionaris necessaris per recaptar-la. Sobre les anteriors consideracions, cal fer notar que, com a mínim pel que fa a l’agricultura, els seus problemes es devien més a qüestions climàtiques que a la crisi del comerç i, afavorida per la política proteccionista, els anys següents es va reconvertir i proporcionà bons rendiments.

L’exposició finalitzava subratllant els riscos per a la salut pública d’impedir la lliure introducció de gèneres i efectes en el port, perquè “ni les lleis més rigoroses ni els constants afanys del Govern ni la vigilància de les autoritats basten, segons l’experiència, per contenir el contraban”. El llatzeret només podria ser un preservatiu contra les malalties contagioses quan, gràcies a la franquícia, es fes desaparèixer el mòbil que donava lloc a la introducció d’efectes contagiats. Aquest fet havia esdevingut tantes vegades que era un dogma del ram sanitari la idea que tot llatzeret havia d’anar acompanyat de la franquícia del port, com es veia a Marsella i Liorna. 

La desmesura d’atribuir a la manca d’una franquícia comercial la propagació d’epidèmies és evident. En tot cas, l’apreciació donava raó a aquells que acusaven els balears de ser uns actius contrabandistes de queviures. Fos com fos, el Govern no va respondre, ja que els liberals en el pla exterior eren fèrriament proteccionistes i no estaven disposats a obrir cap escletxa en el sistema prohibicionista que havien establert el 1820.

Els efectes i reaccions davant de la prohibició d’importar blats estrangers del 1820

 L’epidèmia de la covid ens va impedir recordar com calia l’inici de la que és possible que fos la pitjor crisi econòmica que mai hagi patit Menorca: la que va provocar la resolució del 1820 que prohibia la importació de blat de l’estranger, activitat a la qual es dedicava intensament la marina illenca, en especial la del port de Maó, que el duia d’Egipte, Rússia i el nord d’Àfrica per distribuir-lo per la costa mediterrània, en especial a Barcelona.

El decret del 5 d’agost del 1820 que vedava la importació de cereals i llegums estrangers, mentre el preu de la faneca de blat no superés els 80 rals i 120 el quintar de farina va ser un dels primers acords de les Corts liberals. La iniciativa va provenir dels agricultors andalusos, que adduïen que la cotització del blat a Cadis havia baixat fins als 20 rals, per mor de les importacions de la Mar Negra. L’assumpte era greu, perquè el blat estranger importat no només proveïa les ciutats portuàries, sinó que penetrava a l’interior i provocava una insuportable pèrdua del mercat local per a les zones productores.

Com és lògic, els menorquins es van oposar a les disposicions de les Corts. El seu decret fou referendat pel rei Ferran VII, en una resolució del 8 de setembre que el cap superior polític de Balears va fer difondre en un edicte del dia 24. Així i tot la notícia de la seva aprovació va arribar abans, segurament a través de la premsa: el 4 de setembre els comerciants, propietaris i armadors de bucs del port de Maó empleats en la navegació de Llevant i la Mar Negra havien remès una petició al batle de Maó exposant els gravíssims perjudicis que resultarien per a l’illa de la prohibició d’introduir grans i farines estrangers a la Península, demanant-li que la transmetés als tres diputats de les illes Balears a les Corts, a fi que empressin tot el seu influx per alleujar la seva situació, ja que de la resolució de l’afer en depenia la seva prosperitat.

Davant les dificultats que experimentava el comerç exterior, els mercaders van pressionar les autoritats per intentar revertir les ordenacions relatives al blat, ni que fos de manera parcial o obtenir almenys alguna compensació. A banda de l’imprecís escrit dels mercaders i armadors del 4 de setembre, el dia 24 el comerciant maonès Joan Catalán remetia un memorial en el qual manifestava que el decret que prohibia la introducció de grans estrangers havia paralitzat el comerç i obligava els mercaders a abandonar els seus vaixells, que quedaven exposats a què el temps i la manca de reparacions els destruís del tot. Per aquest motiu pregava a l’Ajuntament de la població que presentés “sense pèrdua de temps”, i si fos possible de forma conjunta amb la resta de corporacions de l’illa, un suplicatori al Congrés a través dels diputats de la província o de la delegació d’Hisenda, per demanar que el port de Maó fos habilitat per al comerç amb Amèrica. 

Així mateix, es podia sol·licitar que es declarés el port de Maó franc de drets d’importació, com ho eren, en general, tots els que comptaven amb un llatzeret. Aquesta concessió era necessària per a la Salut pública, perquè era ben notori que les epidèmies i els contagis no s’introduïen en un país sinó era per mitjà del contraban, la qual cosa s’evitaria declarant franc el de Maó. El comerciant informava que un requeriment similar havia estat realitzat per l’Ajuntament de Santoña. Si aquestes peticions fossin ateses, s’aconseguiria  el renaixement de la indústria, el comerç i les arts de l’illa.

Aquest memoràndum marcaria la línia de diverses instàncies que es van enviar els anys següents, algunes de les quals utilitzarien l’argument del llatzeret en defensa de les seves demandes. Cal remarcar l’alarmisme que destil·la el text: quan el decret no havia tingut temps de produir cap efecte ja es parla d’abandonament i destrucció de vaixells i del renaixement d’un comerç que encara devia de funcionar plenament.

És possible que l’Ajuntament remetés l’anterior sol·licitud a la subdelegació de la Hisenda Pública a Menorca. Açò explicaria que escassos dies mes tard, el 9 de novembre del 1820, aquesta s’adrecés al ministre en demanda que el port de Maó fos considerat com a dipòsit de primera classe habilitat per al comerç amb Ultramar, tot assenyalant que com a dipòsit de segona no seria de cap utilitat, per mor de l’estat de decadència en què es trobaven les fàbriques de la població. 

L’argumentació utilitzada i el to dramàtic també serien el model d’algunes de les que s’escriurien més endavant. Així s’afirma que el decret prohibicionista del 6 de setembre havia submergit en la més espantosa de les misèries els illencs. 92 pilots, 162 patrons i 1.218 homes de mar, 53 alumnes de nàutica i 286 mestres d’aixa i calafats que vivien d’aquest comerç es veurien obligats a emigrar amb les seves famílies, així com moltes altres per manca de mitjans per procurar-se la subsistència. Alhora es consumiria en estat d’abandonament una florent marina mercantil composta de 10 fragates, 58 bergantins, 18 polacres, 3 pincs, 15 xabecs, 5 goletes, 8 bombardes, una balandra i 25 vaixells de vela llatina.

Es continuava afirmant que l’ingrat sòl de Menorca només produïa grans i vins per als primers sis mesos de l'any i s’havia d’importar tota la resta. Hi havia poques fàbriques i els seus articles només es consumien a l’illa, llevat d’una de corderia i una altra de lones per a la marina mercant. Tanmateix el seu famós port, el més còmode i avantatjós d’Europa i el llatzeret, que excedia en molt els de Marsella, Gènova, Malta, Liorna i Trieste, el feien ideal per al comerç amb la Mediterrània i el Llevant.

Les condicions del port eren ideals per a un dipòsit d’aquesta mena: la duana estava situada a la vora de la mar i al centre de la ria, de més d’una milla d’extensió, on es trobaven 179 còmodes magatzems i només hi mancava un consolat, que havia estat demanat feia temps per l’Ajuntament. El dipòsit proporcionaria prou recursos per mantenir-se i fins i tot generaria beneficis. Amb ell, Menorca tornaria a la situació d’abundància de què gaudí fins al 1807 i la seva marina mercant en cas necessari proporcionaria braços útils per a la guerra com ho va fer del 1817 al 1819. En cas contrari l’illa, que llavors comptava amb quaranta mil ànimes, només seria habitada per pescadors, com ho havia estat entre el 1786 i el retorn a la Corona espanyola pel Tractat d’Amiens. No cal insistir en l’exageració de tots els arguments exposats, que dibuixaven un panorama prou allunyat de la realitat.

L’Ajuntament va decidir fer seves les súpliques dels ciutadans i el mes de gener enviava al rei un memorial en el qual recollia els anteriors raonaments sobre la necessitat de contenir l’emigració de la gent de mar i reanimar el comerç, perquè la paralització dels 147 bucs que composaven la seva matrícula havia deixat sense feina 1.811 homes de mar, entre capitans, pilots, mariners i mestres d’aixa. La crisi arribava a totes les classes de la societat, que estaven esgotant els seus estalvis. 

Les collites de Menorca només bastaven per alimentar els seus 40.000 habitants durant mig any i havien d’importar multitud d’articles: oli, llegums, vestits... Des de sempre, els únics recursos per a finançar aquestes compres eren les que provenien del comerç del port. Per aquest motiu, el consistori sol·licitava diverses mesures d’auxili. La primera consistia en què tots els vaixells procedents del Mediterrani oriental, Àfrica i Amèrica passessin quarantena a l’illa, ja que fins llavors només ho feien els dels ports declarats com empestats o sospitosos. A més, demanava la franquícia total del port i l’habilitació de l’arsenal per a la construcció de fragates i petits bucs de guerra, com s’havia fet en temps passat. 

La Junta de Sanitat del port va decidir donar suport a aquesta iniciativa amb un dictamen que emeté l’1 de febrer del 1821. L’exposició subratllava els efectes negatius que havia tingut el decret que impedia el comerç de grans sobre el llatzeret, en el qual el 1819 havien fet quarantena 154 bucs i el 1820 tan sols 49, i de molt menor port que els de l’any anterior; era probable que en l’any en curs la xifra encara es veiés reduïda. Aquesta minva reduiria els ingressos de l’establiment i el faria incórrer en un dèficit que el posaria el risc, la qual cosa anava en contra de l’interès de la nació. En el mateix sentit, remarcava que el 1820 alguns pobles de Mallorca havien experimentat un contagi que havia causat gran mal als seus habitants, que a Menorca eren protegits pel llatzeret.

La reclamació continuaria els mesos següents.

Errors en la balança comercial de Menorca del segle XVIIII

La qüestió de la balança comercial de Menorca va ser plantejada per primera vegada per John Armstrong en el llibre Història de l’illa de Menorca,  en què exposava, amb dades del 1741, que existia un gran dèficit, que era eixugat per les despeses que feien les tropes i altres transferències de la Corona Britànica. Lindemann va arribar a conclusions similars el 1777, en un treball que actualitzava les xifres anteriors.

Peça o ral de vuit

Poc després, el 1784, l’espanyol Vargas Ponce redactava un informe sobre les illes Balears, publicat tres anys més tard, en el qual tornava a examinar el tema de la balança comercial. Per fer-ho, va utilitzar el llibre d’Armstrong, que havia tingut una gran difusió, a diferència del de Lindemann, que va quedar restringit a l’àmbit germànic.

L’espanyol fa algunes correccions puntuals als valors d’Armstrong, pel temps transcorregut. Tanmateix, si es compara amb el treball de Lindemann, es veu que Vargas Ponce està bastant antiquat, ja que les transaccions econòmiques de finals del XVIII eren considerablement més àmplies que les de meitat de la centúria. D’altra banda, l’autor utilitza peces de vuit, moneda espanyola, i converteix les lliures esterlines d’Armstrong segons la relació d’1 a 6, arrodonint a l’alça, ja que el valor exacte és de 5,58.

Pel que fa a les exportacions, Vargas indica les mateixes que l’anglès: formatge, llana i petites quantitats de mel, cera i sal, però el principal segueix essent el vi. Tanmateix, malgrat explicar que agafa la seva xifra, rebaixa el seu import a 24.000 peces, perquè aquell el fixava en 16.000 £, és a dir 96.000 peces. D’aquesta manera, com que afirma que el total exportat són 78.600 peces (una mica menys que Armstrong) queda una considerable quantitat sense especificar: 42.800 peces, més de la meitat del total.

Balança comercial de Menorca (peces de vuit), segons Armstrong i Vargas Ponce

importacions	Armstrong	Vargas Ponce	exportacions	Vargas Ponce	Armstrong
blat	94.500	94.500	Vi	24.000	96.000
oli	110.500	60.000	llana	5.400	5.400
aiguardent		55.500	formatge	4.800	4.800
panys i llenços	90.000	90.000	mel, cera, sal	1.600	2.400
tabac	7.200	7.200	No especificat	42.800
altres	125.000	120.000
Suma	427.200	427.200	Suma	78.600	108.600
			Dèficit	348.600	318.600

 

En relació a les importacions, no hi ha cap discrepància apreciable amb la seva font, llevat d’algunes diferències a l’hora de detallar determinats conceptes, de manera que el total, 427.000 peces, és idèntic al d’Armstrong (71.200 £). El resultat és l’aparició d’un enorme dèficit, 348.600 peces, més gros que el que havia apuntat l’anglès, que a la introducció de l’obra Vargas Ponce encara arrodeix a l’alça, parlant de mig milió de peces.

És cert que l’espanyol matisa que en el moment que escriu el dèficit és menor, perquè l’expansió del conreu del blat, que ha explicat anteriorment, fa que aquest es redueixi a 250.000 o 300.000 peces. La xifra torna a ser estranya, perquè, prenent les importacions de blat que assenyala (21.000 quarteres) al preu que indica, el dèficit només baixaria a 310.000 peces, major que el que assenyala. 

L’explicació potser ve de la forma d’eixugar aquest saldo, ja que Vargas és del parer que, així com en temps d’Armstrong aquesta càrrega es podia assumir gràcies a “les exorbitants sumes que gastaven les tropes angleses”, en el seu moment “los datos son con corta diferencia los mismos”, perquè als ingressos que reben les tropes s’ha d’afegir “la piedad del soberano”, expressió que ha de fer referencia a les inversions en obres publiques i la construcció de vaixells de guerra finançades per la Corona.

Avançant en el temps, el 1827 el diccionari geogràfic de Miñano en el seu article relatiu a Menorca va copiar l’explicació de Vargas Ponce sobre aquest assumpte, amb alguna petita omissió de determinats articles. Tanmateix, l’autor només va sumar els valors que aquell donava de les exportacions: vi, llana, formatge i el conjunt de mel, cera i tàperes, sense la part que havia quedat sense especificar, de manera que el total resultant és inferior: 35.800 peces. En canvi, per a les importacions esmenta al blat, l’oli i l’aiguardent, però no indica el seu valor, que únicament proporciona pels teixits, el tabac i la resta, lògicament segons els imports de Vargas i no assenyala quin és el total. Com que no devia voler contradir la conclusió de la seva font, el valor del dèficit que registra és idèntic, per la qual cosa, si calculam les importacions per diferència, resulten inferiors. Malgrat tot, el que és realment anòmal és que, per mediació de Vargas, s’utilitzessin les xifres d’Armstrong 85 anys més tard, quan ja no tenien res a veure amb la realitat.

No seria el darrer en analitzar les relacions exteriors de l’illa. Pere Riudavets, en la seva obra Historia de la Isla de Menorca, del 1888, torna a manejar les dades d’Armstrong, prescindint de les explicacions que feia l’anglès. Així es permet dir que “la balanza mercantil ha sido siempre contraria para Menorca”. I continua assenyalant que, quan l’illa estava poc poblada i els menorquins quasi no havien de comprar a l’exterior, la major part dels anys tenien suficient amb el que obtenien dels productes de la  terra, però els anys dolents incorrien en dèficit. Riudavets no considera el fet que també devia d’haver temporades bones en què hi havia superàvit i que el progrés que Menorca va experimentar al llarg del segle XVII no s’explica sense excedents comercials.

Tropes angleses. Giuseppe Chiesa

El menorquí reconeix que, malgrat tot, no té dades d’aquella remota època i només disposa de les que va publicar Armstrong quan l’illa era en poder dels anglesos. Segons aquests càlculs, les exportacions pujaven a 90.000 peces i les importacions a 356.000, per la qual cosa s’incorria un dèficit de 266.000 peces anuals. Per obtenir aquests valors s’ha d’utilitzar un tipus de canvi de 5 peces per lliura esterlina, inferior al real de 5,58 (i menor dels 6 que havia pres Vargas) i, en conseqüència, el saldo que ofereix també és inferior que el que donava l’anglès.

Ara bé, el més rellevant és la seva reflexió en el sentit que la escletxa “difícilmente podía enjugarse con los caudales que se importaban de Inglaterra para el mantenimiento de la guarnición y las obras de mejora y ensanche del castillo de San Felipe”, una opinió radicalment contrària a la que havia expressat Armstrong. Tot seguit reconeix que, quan l’illa va passar a ser espanyola, gràcies als capitals que s’importaven per a la construcció de l’arsenal, la fabricació de bucs de guerra i l’edificació del llatzeret, sumats als que poc abans s’havien aconseguit amb les preses dels corsaris, els menorquins havien pogut eixugar el dèficit de mig milió de peces.

Cal fer notar que l’autor, en parlar d’aquestes inversions mescla les que havien fet els anglesos (arsenal), les de finals del XVIII (construcció naval) i les de principis del XIX (llatzeret), que mai es van donar de forma simultània. Així mateix, reapareix la xifra del dèficit de mig milió de peces, que hem vist que Vargas Ponce havia exposat exagerant el veritable dèficit.

Camps de Menorca. Die Balearen. Arxiduc Lluís Salvador.

En definitiva, Riudavets va emprar els nombres d’Armstrong per arribar a un resultat oposat, ja que no creia que les remeses que l’illa rebia de l’exterior fossin suficients per eixugar el dèficit, al contrari del que afirmava l’anglès. Aquesta conclusió volia fonamentar l’opinió que l’autor tenia sobre les relacions exteriors de l’illa que, unes poques pàgines després resumeix de la següent forma:

“Creiem que les dades que deixem consignades sobren perquè els nostres lectors es convencin que els productes del nostre sòl no són suficients per alimentar-nos ni vestir-nos, i que cal acudir a la indústria i el comerç per procurar-nos el cabal suficient per solucionar el dèficit, cada dia creixent, per l'augment de noves necessitats que es creen les famílies, exigides per la vida moderna.”

Riudavets estava reescrivint la història per sustentar les seves idees sobre l’orientació econòmica que havia de prendre l’illa. Per molt enraonada que ens pugui semblar aquesta opinió, cal remarcar que les seves consideracions sobre la situació econòmica del segle XVIII no tenen fonament.

Finalment, Lucas Carreras, en un treball publicat el 1919 a la Revista de Menorca sobre el comerç i la indústria de l’illa al llarg de la història, va reproduir les paraules de Riudavets sobre la balança comercial, en relació a l’inassumible dèficit de mig milió de peces. Un segle i mig després, s’havia creat el mite, basat en l’acumulació d’errors i la deformació de les idees d’Armstrong, per donar suport a les concepcions que els menorquins tenien sobre l’economia del seu moment. Bona lliçó sobre el perill de l’anomenada “memòria històrica”: els prejudicis sobre el present poden arraconar amb facilitat la veritat històrica.

L’administració pública: preu per preu, sabates grosses

El temporal del dia 15 d’agost va mostrar les carències de les administracions locals de la nostra illa. Tal i com denunciava Miquel Félix en aquestes mateixes pàgines, les accions preventives del Consell Insular van ser manifestament insuficients, com evidenciava el comportament del Consell de Mallorca el mateix dia. 

També crida l’atenció que l’únic ajuntament de Menorca que compti amb un pla d’emergències sigui el de Ciutadella. Així i tot, vista la manca de reacció de les autoritats davant els avisos meteorològics de l’AEMET, cal dubtar que els nostres consistoris haguessin pres les mesures escaients, que sempre són rebutjades per la població, perquè impliquen actuacions molestes, com retirar els vehicles estacionats al costat dels torrents o tancar platges.

Pel cantó contrari, cal posar en valor la intervenció de l’equip de la Guàrdia Civil que es va desplaçar des de Mallorca i va salvar la vida dels residents dels Plans d’Alaior que estaven en una situació desesperada dalt de la teulada dels seus habitatges. Aquesta professionalitat m’ha fet pensar, per contrast, amb la manca de previsió dels Mossos d’Esquadra, que no van ser capaços de detenir l’expresident Puigdemont, qui va aconseguir fer un discurs al costat del Parlament de Catalunya i sortir del país impunement. Em fa l’efecte que no tenien prou mitjans ni organització per fer-hi front.

Les coses petites desperten les nostres simpaties. El refrany “La millor confitura és al pot petit” reflecteix aquesta filosofia de la vida que defensa els plaers senzills de “caseta, barca i sa dona”. Tanmateix, aquest raonament no es pot generalitzar i a l’administració pot donar lloc a una inadequació dels serveis públics per satisfer les nostres necessitats. 

Segur que la majoria dels lectors té qualque anècdota sobre el mal funcionament de l’IBASALUT. La setmana passada tenia consulta amb Infermeria. Després d’esperar mitja hora vaig anar a admissions i em van dir que seguís esperant que tot era correcte. Al cap d’una hora vaig insistir i va resultar que la infermera havia hagut de sortir i no hi ha cap protocol que l’obligui a avisar als administratius, sinó que és una qüestió entre el pacient i el sanitari, que, si ha sort, s’arranja amb un cop de telèfon... Tot un model de bones pràctiques.

En l’empresa privada, en bastants casos les grans corporacions ens proveeixen béns i serveis de més qualitat, més barats i de forma més ràpida. Les nostres compres de cada cop més es fan en les grans franquícies: roba de Mango, material esportiu de Decathlon, mobles d’Ikea, menjar d’una cadena de supermercats, qualsevol cosa d’Amazon... 

Encara que el nostre cor està en les botigues de barri, la nostra targeta de crèdit acabava en les caixes de les grans superfícies. Així i tot, la regla té excepcions i les petites perruqueries, restaurants i llibreries tenen una clientela fidel, perquè ofereixen un bon servei: hi ha articles en què vendre de forma global suposa un gran avantatge, mentre que en altres la proximitat és un plus.

Açò no obstant, els ciutadans ens deixam enlluernar per administracions públiques massa petites. Un president del Brasil del segle passat, quan li preguntaven pels problemes que travessava Bolívia, afirmava de forma brutal que, a Sud-amèrica, hi havia nacions viables i nacions inviables. Tot i que el comentari és desafortunat, a vegades em ve el mateix pensament quan veig notícies sobre la precarietat dels països de Centreamèrica, la població de molts dels quals no arriba als 10 milions d’habitants. És prou evident que uns estats tan esquifits no poden oferir als seus habitants serveis amb un mínim de garanties, ni tan sols la seguretat o la justícia.

No es tracta d’un mal exclusiu de Llatinoamèrica. Al nostre país es van crear comunitats autònomes de mides extremament diverses; no poques no arriben o, com la nostra, estan al llindar del milió d’habitants. Determinats serveis públics, com els sanitaris, presenten una gran complexitat i em fa l’efecte que l’IBSALUT en moltes qüestions no se’n surt. Hi ha indicis que el cas de les mascaretes és més un tema d’incompetència administrativa, d’incapacitat de gestionar un afer massa gros, que d’influència política, la qual d’altra banda, sempre és més fàcil en una institució petita, personalista i amb controls precaris que en una altra més ben estructurada.

A Menorca tenim casos similars. Algunes de les dificultats de l’Ajuntament des Migjorn són conegudes, com la impossibilitat de la seva Policia Local de donar servei les vint-i-quatre hores del dia. No vull pensar el que hagués passat si Fornells aconsegueix la independència... Les mancances del Consell Insular i els Ajuntament amb la tempesta formen part d’aquest capítol, al qual també podríem afegir el col·lapse de la ITV i la impotència a l’hora de renovar les concessions del transport públic. Als ciutadans ens agraden les administracions properes, però no tenim en compte que les entitats petites no poden prestar certs serveis de forma correcta. 

Aquestes podrien prendre mesures per mitigar els seus problemes. La més senzilla seria copiar el que fan els veïns més grossos, com podria haver fet el Consell Insular en la planificació de les emergències. També es poden crear mancomunitats de serveis o signar acords de col·laboració. Ara bé, aquestes iniciatives són rares: l’administració pública té una tendència innata a l’aïllament, un fals orgull del que es pensa que tot ho fa bé. Falta una cultura de millora dels serveis i la primera passa és ser conscient de les pròpies limitacions, perquè les nostres entitats locals són vulnerables als problemes de l’escassa dimensió: la dificultat per captar talent, la impossibilitat de crear unitats especialitzades i el seu corol·lari de la manca de professionalitat. 

No és una qüestió de voluntat o d’incompetència de ningú, ni dels tècnics ni dels polítics. És una debilitat deguda a l’absència d’un volum que permeti muntar una organització eficaç.