La situació econòmica de Menorca la primera dècada del segle XX

 Els primers anys del segle XX, Menorca es va haver d’enfrontar a les conseqüències de la independència de l’illa de Cuba, mercat de productes industrials com el calçat i els teixits. Tot i que al començament la depreciació del tipus de canvi i el tractat de pau de París (1900) van esmorteir els seus efectes, a partir del 1906 aquestes activitats van haver de cercar llocs alternatius per vendre els seus articles.

Fàbrica de calçat de can Rosquilla-Maó.FA de Menorca.Francis Dalmedo 

La matrícula industrial ens proporciona un marc escaient per conèixer l’estat dels negocis transcorreguda una dècada de la derrota. No és una font sense dificultats. En tractar-se d’un registre fiscal, està exposat a l’ocultació o infravaloració de la informació, especialment en moments poc pròspers. També cal tenir en compte que s’inscrivien conceptes fiscals i un mateix empresari podia estar obligat a pagar per dos o més epígrafs, el que magnifica alguns conceptes.

La matrícula estava dividida en cinc tarifes. La primera, que recollia els comerços i els establiments de restauració, era la més nombrosa, amb 425 empreses, que suposaven el 42,6% del total. La segona, menys rellevant, aplegava algunes activitats de serveis i transports. Els negocis de tipus fabril tributaven en la tercera tarifa; assolien una major presència a les ciutats de Maó, Alaior i Ciutadella, sobretot a la darrera. La quarta tarifa era la més variada i s’hi incloïen tant les manufactures de caire artesanal com determinats serveis i professions liberals. Aquest ampli espectre explica que fos la segona en importància, amb 300 empresaris (30,1%). Finalment, la cinquena tarifa tenia un caràcter residual i recollia algunes activitats de transport i d’indústria alimentària.

A partir d’aquesta informació es pot extreure la estructura dels sectors secundari i terciari  de Menorca, per a la qual cosa cal eliminar les duplicitats i classificar els oficis i establiments d’una forma més actual. En relació a la manufactura, s’obtenen un total de 305 establiments. Quantitativament, dominaven els petits artesans de la tarifa quarta (203), mentre les companyies de tipus fabril de la tercera (93) només tenien un pes considerable en les branques del metall i de les indústries no metàl·liques. A més, hi havia 9 forns de la cinquena tarifa.

El sector més representat era el d’aliments i begudes (33,4% del total), que recollia petits negocis dirigides al mercat intern, en especial els forns i els molins, així com els confiters i les fàbriques de xocolata. El segon ram en importància, el del metall (22,6%), també incloïa alguns artesans locals, com els ferrers, però destacava així mateix el puixant sector de la confecció de moneders i altres objectes de plata, enfocat a l’exterior. Compartia aquesta orientació el sector del cuiro i la pell, una indústria amb vocació capitalista dominada pels sabaters i els tallers de calçat. Una altra activitat era la producció d’objectes de fusta, encapçalada pels fusters i també destinada bàsicament al mercat local. La resta tenia una escassa importància. La majoria eren professions que proveïen a la població de l’illa: els sastres del tèxtil; les indústries no metàl·liques (pedra, ceràmica, química i energia), on trobam des de la fabricació de teules a les centrals elèctriques i, al paper i arts gràfiques, a més de les impremtes locals, les factories de capses de cartró per als fabricants de calçat.

La distribució territorial mostra algunes pautes interessants. La producció  d’aliments i begudes tenia el seu major pes as Castell i Sant Lluís; per contra, aquest era mínim a Maó, on el tèxtil assolia la màxima importància. En el cas del cuiro i la pell, la primera posició era per Ciutadella i la segona per Maó, mentre que a la resta només tenia alguna presència a Alaior. La fusta tenia un pes considerable a les poblacions de l’interior, era poc rellevant a Ciutadella i assolia un valor intermedi a Maó. En canvi, aquí destacava en gran mesura el sector del metall, també molt ben representat as Mercadal i Ferreries i molt poc a Ciutadella. En aquesta darrera i a Alaior, les indústries no metàl·liques tenien un paper destacat.

Distribució sectorial de la manufactura de Menorca (1912)
Sector	Maó	Es Castell i Sant Lluís	Alaior	Mercadal i Ferreries	Ciutadella	Menorca
Aliments i begudes	43	15	15	8	21	102
Tèxtil i cordes	14	0	2	0	3	19
Cuiro i calçat	21	1	3	1	11	37
Fusta	23	6	8	5	5	47
Paper i arts gràfiques	7	0	1	0	5	13
Metall	40	4	8	8	9	69
No metàl·lics	6	2	4	0	6	18
Suma	154	28	41	22	60	305

La matrícula industrial permet profunditzar en la realitat del sector manufacturer i conèixer quines eren les companyies més potents. Consten 20 societats, 15 de Maó i 5 de Ciutadella. Gairebé la meitat (45%) es dedicaven a la confecció de moneders i altres articles de plata i or, que vivia moments de gran expansió, totes llevat d’una a Maó. Prop d’un terç (30%) eren tallers de calçat, sector llastrat per unes estructures empresarials unipersonals, tres de Maó i tres de Ciutadella. A l’alimentació  s’incloïen tres (una fàbrica de pastes de sopa, una de gasoses i una confiteria). Les altres dues eren l’Anglo-Española de Maó (que acabava de tancar, però encara hi figura) i la central elèctrica de Ciutadella.

Una altra manera d’analitzar les principals companyies és considerar aquelles que pagaven dues tarifes. Es tracta únicament de vuit, set de les quals són tallers de calçat (cinc de Ciutadella) i una un argenter de Ciutadella. Només la meitat eren societats (totes tallers de calçat). Per tant, trobam els mateixos dos sectors, si bé aquí la preponderància del calçat i de Ciutadella és notable. Si sumam les empreses diferents dels dos llistats, obtenim un total de 24, de les quals 10 produïen bosses de plata i 9 articles de calçat, les dues activitats capdavanteres de la indústria moderna de l’illa orientada a l’exterior. A Maó n’hi havia 16 i la meitat a Ciutadella, la qual cosa és un símptoma de la potència industrial de la ciutat de Llevant.

Altres fonts disponibles corroboren aquests resultats. A la guia de Menorca publicada per l’Ateneu de Maó el 1911 hi figura un ampli conjunt d’anuncis, pràcticament tots de companyies de caire manufacturer. Encara que dominen les de Maó, n’hi ha un conjunt significatiu d’Alaior i Ciutadella. El sector més important és el del metall (28,1%), en el qual la part del lleó són els fabricants de moneders de plata. Li segueixen un variat conjunt d’establiments dedicats a la producció d’aliments i begudes (els més nombrosos dels quals són les fàbriques de farines i els forns de pa). A continuació figuren el ram de cuiro i calçat i, a una curta distància, el tèxtil i la fusta. 

Els anuncis publicats al primer número del butlletí de la Cambra de Comerç de Menorca, del 1912, van en la mateixa direcció: les dues branques productives més representades són el metall i el cuiro i la pell, amb el 34,9% cadascuna, seguides de prop per la producció d’aliments i begudes (20,9%) i, més enfora, el tèxtil i les cordes (4,7%).

És possible estendre l’exercici que hem fet al sector terciari, que bàsicament abasta les tarifes 1, 2, 5 i part de la 4 de la matrícula industrial. En total, es localitzen un total de 661 establiments, és a dir més del doble dels manufacturers, si bé cal tenir en compte que la majoria estaven constituïts per treballadors i professionals que despatxaven en solitari o amb una altra persona, mentre que al secundari en un nombre significatiu de casos la quantitat d’operaris era més elevada, de manera que la població ocupada estava més equilibrada del que indica el nombre d’establiments.

El comerç d’alimentació era la branca més representada, amb el 38,9%. La seva importància es demostra per l’especialització dels comerços, sobretot a les principals poblacions, on hi havia locals a l’engròs (sobretot de cereals) i a la menuda, tant de tipus general (adrogueria, comestibles, ultramarins) com de gèneres específics (carns, verdures, vins, farina). Li  seguia a escassa distància la resta de comerços (16,2%), la meitat dels quals eren de roba i calçat i la resta d’objectes personals i parament i articles de la llar. Un pes similar el tenia el transport (16,5%), majoritàriament terrestre, amb una gran varietat de carruatges per al transport de persones i càrrega, quasi tots arrossegats per bestiar, però amb una presència important del marítim, tant al vapor com a la vela. També eren bastant nombroses les activitats de restauració (cafès i bodegues), així com les algunes fondes. Completaven els registres les professions liberals (farmacèutics, advocats, notaris i altres), els serveis personals (principalment barbers), la venda de primeres matèries i energia i altres de caire divers.

La distribució territorial evidencia el diferent caràcter de les principals poblacions, en especial Maó, que se separava dels altres nuclis, que mostraven un tarannà més rural. A la capital, tot i que el grup principal era el comerç d’alimentació, tenien un pes considerable la resta de comerços (també amb un pes elevat a Ciutadella), les professions liberals, els transports i els serveis diversos. En canvi, els nuclis de l’interior de l’illa estaven menys diversificats, on tenien una gran presència les botigues d’alimentació i, en alguns (es Castell, Sant Lluís, es Mercadal i Ferreries), les de la restauració i els serveis personals.

Els motors i l’arribada de la modernitat a Maó (1901-1936)

 La industrialització és el fenomen a través del qual els avenços tècnics sorgits durant la Revolució industrial es van difonent i impulsen el progrés econòmic. Un dels seus punts crucials va ser la introducció dels enginys mecànics, signe distintiu dels nous temps, amb la màquina de vapor com a punta de llança, darrera de la qual vindrien aparells fabulosos com el tren o els telers mecànics. 

A Menorca, aquests avanços van fer acte de presència en primer lloc a Maó,  pionera de la industrialització de l’illa. El 1855 dos sectors van aplicar els enginys a vapor: el tèxtil, amb la fàbrica de teixits Industria Mahonesa, instal·lada a Calafiguera, i el transport marítim, amb el vaixell Vapor Mahonés, que deixava obsolets els bucs a la vela que fins llavors comunicaven l’illa amb l’exterior. La resta del segle altres indústries van fer ús d’aquesta revolucionària font d’energia. Ara bé, es tractava de projectes singulars, de gran impacte, però limitats a unes poques companyies.

La situació canviaria radicalment el segle XX, en què s’introduirien aparells mecànics que estaven a l’abast de qualsevol empresari. Els primers van ser els motors de gas, no els grans dispositius del segle anterior, com els que movien la central elèctrica des del 1892, sinó uns altres més manejables, que van fer la seva aparició el 1901, any en què s’instal·laren a cinc establiments, els quals ens permeten fer-nos una idea de quin era el pols industrial de la població. 

Tres motors, d’una potència d’un cavall cadascun, impulsaven petits tallers del ram alimentari: una fàbrica de farines, una altra de dolços i la tercera de xocolata. En aquella època, la indústria nacional de consum encara estava poc desenvolupada i la seva absència deixava espai per a multitud d’obradors locals que elaboraven els seus articles amb les noves tècniques, d’aquí que la major part d’aquestes màquines anés a aquest segment, allunyat del que avui en dia pensam en parlar d’indústria. Un altre motor, de tres cavalls, fou instal·lat a una foneria de metalls, una altra manufactura que floria a llocs amb iniciativa empresarial com Menorca. Finalment, un motor de dos cavalls es destinà a un taller de calçat, que, no debades, era la principal indústria de Maó, on hi havia desenes de tallers que donaven feina a bona part de la població fent sabates per exportar a Cuba.

El 1903 va continuar la instal·lació de motors de gas, amb tres nous aparells, dels quals dos presenten característiques similars als anteriors (una màquina de xocolata i una altra de gel) i la tercera, la fàbrica de farines de Teodor Làdico al moll de Llevant, encaixa més en el model de grans establiments.

El gran canvi es produiria l’any següent, el 1904, quan aparegueren els primers motors elèctrics, que aprofitaven les possibilitats d’aquesta nova font d’energia i tingueren una notable penetració al teixit econòmic de l’illa. Fins llavors, el corrent elèctric només servia per a l’enllumenament, per la qual cosa el seu creixement havia estat bastant limitat i la competència que li feia el gas, que també es podia utilitzar per alimentar la calefacció, ferotge, fins al punt que a Maó hi havia una fàbrica de cada i la sort era incerta. La introducció del motor elèctric decantaria definitivament la balança  cap a l’Electrica Mahonesa de Francesc Andreu. En pocs anys (1908-1912) es van instal·lar centrals elèctriques a tots els pobles de l’illa. Tan brillant es preveia el futur que el 1911 li va sortir competència, amb una nova fàbrica d’electricitat a Maó, a la qual aconseguiria batre el 1926, absorbint les seves instal·lacions.

La instal·lació de motors ens dona una gran quantitat d’informació sobre l’evolució econòmica fins a la Guerra Civil. A grans trets, es poden detectar tres grans etapes: fins el 1911 el ritme era baix; es muntaven uns quatre aparells cada any. A partir del 1910 s’enceta una dinàmica ascendent, que es consolida el 1912; entre aquesta data i el 1927 cada any es posaven en funcionament una mitjana de tretze motors. És revelador que la crisi bancària del 1911 no afectés en absolut a aquesta tendència, que tingué un dels seus punts culminant el 1913, amb l’extraordinària xifra de devuit aparells. En canvi, la I Guerra Mundial sí que va provocar un decandiment; són els  anys més fluxos del període, amb poc més de deu aparells per any. A la seva fi, el 1919, s’experimentà una recuperació vigorosa, que s’allargà fins el 1922, ja que el 1923 i 1924 tornen a ser bastant dolents, segurament per l’efecte de la fallida de la indústria de bosses de plata.

Finalment, a partir del 1928 arranca un moviment a la baixa, amb una mitjana de vuit motors per any, però amb una notable irregularitat, ja que alguns exercicis (1927, 1930) encara es muntaran desset motors. Són moments crítics per a l’illa: el sector del calçat experimentà greus problemes i la bijuteria encara cercava el seu camí. El context general era depressiu: el crac del 1929 enfonsà l’economia mundial i els països encetaren una guerra aranzelària que empobrí tothom, de manera que la recuperació tardaria en arribar.

En tot cas, la tendència general va ser la d’augmentar la potència dels motors instal·lats: fins el 1920 la mitjana quasi no superava els dos cavalls i a partir d’aquesta data aquest valor gairebé es doblà. Més del noranta per cent eren noves instal·lacions i la resta ampliacions, però aquestes eren significatives en les indústries que venien la seva producció fora de l’illa (calçat, bosses de plata i productes de goma), en què arribaven al 25% del total. A partir del 1924 es va produir un nou canvi tecnològic, amb l’aparició dels motors moguts per hidrocarburs (olis pesants, gasoil i gasolina).

També és interessant conèixer quines eren les activitats a les quals es destinaven aquests enginys. Sobresurt, per damunt de totes, la del calçat: 40 tallers, que sumaven un total de 231 CV, el 25% del total, una proporció doble a la del número d’establiments. Tanmateix, aquesta realitat està distorsionada per uns pocs grans establiments: Esteve, Pons y Guerrero; Orfila y Pons; Gabriel Coll Riudavets passaven dels 30 CV, i Joan Carreras Bagur, Antoni Sintes i La Anónima del Calzado superaven els 5 CV. Els motors de la resta tenien una mitjana de dos cavalls.

Fotos Antiguas de Menorca.Antonio Vadell

La segona gran branca industrial de la població, la de les bosses de plata, va muntar 21 motors, però es va eclipsar el 1923, condemnada pels capritxos de la moda. De fet, des del 1917 pràcticament no es van instal·lar cap. La potència d’aquests aparells era bastant baixa (37 CV), amb una mitjana de menys de dos cavalls per establiment, la qual cosa corrobora les afirmacions dels autors de l’època, que la descriuen com un sector intensiu en mà d’obra femenina, amb una escassa mecanització.

Altres indústries amb vocació exportadora eren la de teixits i la de productes de goma. Les dues són representades per unes poques factories que instal·laren motors potents: en el primer cas, quatre establiments van muntar 72 CV (gairebé el doble de la suma de les de bosses de plata), mentre l’única registrada d’objectes de goma, de Josep Codina, arribà a tenir 74,5 CV. En els dos casos, totes són posteriors al 1920 i demostren que els menorquins van utilitzar els progressos tècnics per ampliar i diversificar les seves indústries.

 

Quant als tallers locals, només destaquen les fàbriques de farines, un article de primera necessitat i de gran volum: nou fàbriques d’aquesta mena comptaven amb un total de 91 CV. En aquest cas, a partir del 1920 augmenta de forma significativa la potència de les màquines. La resta eren petits obradors amb maquinària senzilla: vint-i-dos forns de pa van muntar 25 CV, bàsicament pastadores d’un cavall; onze obradors de xocolata instal·laren 21 CV, segurament per molturar el cacau, i vuit es dedicaven a l’elaboració de dolços. No tot era alimentació. La fusteria també es va mecanitzar: deu establiments van posar motors, amb un total de 33 CV.

 

Principals activitats amb motors de Maó (1901-1935)
Activitat	Establiments	Núm. Motors	Potència	Mitjana
Calçat	33	40	227,8	6,9
Bosses de plata	16	21	36,5	2,3
Teixits i goma	4	13	146,5	36,6
Molta de farina	9	9	91,0	11,4
Forn de pa	22	22	25,0	1,1
Elaboració aliments	19	19	29,0	1,5
Fusteria	11	11	33,0	3,7
Indústria	27	27	29,0	1,2
Agrícola	30	29	46,8	1,7
Comercial	21	27	51,0	2,6
Domèstic	21	21	18,6	1,0
Suma	213	239	734,1	3,7
Font: Arxiu de l'Ajuntament de Maó i premsa local

 

El sector agrícola mereix un comentari a part. Bàsicament es tractava de bombes per extreure aigua a les nombroses sínies de la població. Un total de 30 explotacions van muntar 47 CV. La seva aplicació va ser massiva entre 1912 i 1916, quan es van instal·lar vint-i-tres, segurament per l’aparició d’un motor adaptat per aquests usos. Val a dir que al principi eren elèctrics, ja que, com hem indicat, els de gasoil van arribar la dècada del 1920, quan es detecta la substitució d’uns pels altres.

 

Finalment, cal parlar dels comerços de la població (de fotògrafs a tallers mecànics, passant per magatzems i tintoreries), responsables de l’aplicació de 21 motors, tots petits, ja que només sumaven 46 CV. Fins i tot els particulars es van animar a emprar aquests enginys, normalment per bombar l’aigua de les cisternes: 21 domicilis, amb un potència molt minsa (19 CV).

 

Els motors permetien augmentar la producció i feien la feina més lleugera: en tres dècades la modernitat havia arribat a Maó.