dimarts, 11 de maig de 2021

Establiments famosos de la plaça de la Miranda de Maó

Una personalitat remarcable de la plaça de la Miranda fou Teodor Làdico, que vivia al palauet del número 11, on actualment té la seva seu la Delegació del Govern. Làdico era el cap del Partit Republicà Federal de Menorca i seria l’únic candidat que es presentà a les eleccions a Corts del 1873. Amb motiu de la proclamació dels resultats, els socis del partit, acompanyats d’una banda de música, el van anar a felicitar al seu domicili de la Miranda. La música executà diverses peces que van atreure una nombrosa concurrència al passeig, que s’omplí en un instant. L’homenatjat donà les gràcies des d’una de les finestres de la casa; després, una comissió va entrar a l’edifici, al son d’himnes patriòtics, per felicitar-lo pel triomf obtingut en les eleccions, mentre la banda seguia tocant fora. La seva carrera culminaria l’11 de juny, quan era nomenat ministre d’Hisenda, però dimití el dia 28. Poc duraria la República, escapçada l’any 1874 pels cops d’Estat de Pavía (gener) i Martínez-Campos (desembre).

 

Nevada del 1883. Fotografia Femenías. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Durant la Restauració va seguir en política i fou elegit senador per Puerto Rico el 1887 i el 1893. Una afecció ocular el va forçar a retirar-se de les seves activitats el 1900, de les quals se’n feu càrrec el seu fill Jordi Teodor. Dotze anys més tard Teodor deixava d’existir. El seu fill continuà residint a la casa de la Miranda fins al seu traspàs, el 1926. La casa va passar a la seva filla Pilar i a la seva mort, esdevinguda el 1958, el seu fill Lluís Ponte la va vendre a l’Estat.

A la plaça també es van instal·lar establiments d’anomenada. La famosa fonda d’Oriente, un local molt conegut i que és citat en diversos llibres, com el que publicà el 1848 l’oficial americà Francis Schroeder, amb els records de la seva estada amb la flota dels Estats Units a la Mediterrània, que tenia la seva seu a Maó, o el del 1876 de Bayard Taylord, poeta i periodista americà. L’hotel primer estava ubicat a la veïna plaça del Príncep, però el 1866 s’anunciava a la Miranda. L’any següent s’oferia feina per a un mosso “que fos del país”. És curiós que la fonda fos emprada per venedors estrangers (francesos i suïssos), que presentaven allà els seus objectes, sobre tot rellotgeria i joieria (rellotges d'or i plata, anells, arracades, rosaris encastats en plata, rellotges de paret,...). S’admetien per al pagament joiells d'or vell. En alguna ocasió es posaren a la venda màquines de cosir i els seus accessoris: sedes, fils i agulles.

 


Altres institucions tenien més volada. El febrer del 1869, a l’escalfor de la Revolució Gloriosa, Benet Pons i Fàbregues va constituir a una casa adossada a la de Teodoro Làdico, al carrer de Santa Ana, l’Ateneo Menorquín. El discurs inaugural va anar a càrrec de Juli Soler, qui destacà que l’objecte de la societat era estendre la moralitat i la instrucció i “desenvolupar així les facultats superiors”. Allà es van celebrar vetllades literàries i s’organitzaven classes gratuïtes, en especial d’idiomes, fins que el local es va quedar petit i fou traslladat al carrer de les Moreres.

Un dels establiments més recordats és el col·legi de Sant Tomàs d’Aquino. Fundat el 1880 per Bartomeu Allés, va tenir diverses seus, als carrers d’Alfons III i Sant Roc, fins que el 1901 se’n va fer carrer el mestre Mateu Fontirroig i es va instal·lar al número 1 de la plaça de la Miranda, la ubicació més recordada, malgrat que només va estar-hi fins el 1907, quan es traslladà a s’Arravaleta, coincidint amb la introducció de les classes per a filletes. Els antics alumnes rememoraven moltes vegades els seus jocs entre els arbres del passeig.


Un dels inquilins més freqüentats va ser el fotògraf Joan Femenías, que declarava que havia començat les seves activitats el 1869, encara que no va obrir el seu estudi de la casa número 4, just a l’entrada des de la plaça del Príncep, fins el 1871. Allà anaven molts maonesos a fer-se els seus retractes, una relativa novetat en aquell moment. Llavors la fotografia tenia un caire artístic; per encoratjar la clientela, els primers mesos Femenías va fer venir el francès Mr. Robieu, que anunciava com a “pintor fotogràfic de reconegut prestigi”.

Dos anys més tard, el diari El Menorquín lloava en una gasetilla la còpia fotogràfica que havia tret “el jove fotògraf Joan Femenías i Comelles” del gravat del quadre del port de Maó del pintor Joan Font, publicada a la revista La Ilustración Española. Seguint en aquesta línia, el 1877 El Bien Público remarcava que les fotografies que havia fet de les Cases Consistorials i del talaiot de Trepucó eren unes veritables obres d’art. El març del 1883 la ciutat va experimentar una forta nevada. Segons les fonts de l’època no es recordava una tan intensa des del 1830. Femenías va treure una fotografia de la plaça Miranda que la premsa encara tenia present el 1917.

 


No tot van ser flors i violes. El 18 d’octubre del 1878 va descarregar sobre Maó una gran tempesta, en realitat un cap de fibló, a les dues i mitja de la matinada. Tot i que només va durar un quart d’hora, causà grans danys, perquè arrossegava gran quantitat de pedres de bona mida, la majoria de tres unces (90 grams), encara que es van comptar del doble. El vent va arrabassar les astes de dos molins i moltes cases es van inundar. Segons els diaris, el nombre de vidres romputs era incalculable i totes les cases van patir: a la fàbrica Industria Mahonesa es van trencar dos-mil cinc-cents, a la parròquia del Carme dos-cents cinquanta i a la galeria fotogràfica de Femenías “quasi tots”.

L’èxit que va obtenir el fotògraf el va impulsar a obrir una botiga a la plaça del Carme, en el cap de cantó del carrer del nord (potser on més tard es va posar Sturla). Allà exhibia fotografies els anys 1883 i 1884, possiblement en gran format. Els periodistes alabaven una del “port de Maó en tota la seva extensió” i diverses del Llatzeret amb multitud de bucs fondejats. Al mateix temps, al local de la Miranda s’hi podien veure reproduccions de dos quadres de Francesc Pons (Venus).


La gran afluència de públic aconsellà la renovació completa del comerç, de manera que el 1884 va obtenir llicència d’obres, la qual cosa l’obligà a alinear la façana amb la resta d’edificis de l’entrada a la plaça. L’home també tenia la seva residència a l’indret, però no era, com en ocasions acostumaven els comerciants, al seu establiment, sinó al número 25. El 1890 l’Ajuntament l’autoritzà a construir les voravies, ja que llavors era una tasca particular de la qual el municipi únicament verificava que es fes segons les ordenances municipals.

La seva fama feia que rebés visites, com la dels tretze passatgers del iot nord-americà a vapor May, de 445 tm. A principis de segle, la seva publicitat anunciava que al seu estudi de la plaça Miranda, 4, feia retractes cada dia “encara que plogui”. El 1903 comunicava la novetat dels retrats mats i l’any següent venia un gran assortit de postals, un nou format que llavors tenia molta sortida. El 1909 les postals eren de bromur, tècnica que permetia obtenir imatges de gran qualitat. Devers 1912 es va retirar i al seu local s’hi establí el seu fill Sebastià, que es dedicava a la intermediació financera: admetia dipòsits de diners, constituïa hipoteques i concedia préstecs personals. El 1917 l’Ateneu de Maó li va atorgar un diploma per haver exposat obres seves, fora de concurs, a la segona exposició de Belles Arts que organitzà l’entitat.

 


Un altre establiment famós fou el de Joan Pons que, cap al 1891, traslladà a la plaça la fàbrica de begudes gasoses que havia fundat a la rampa de l’Abundància dos anys abans. Paral·lelament, va aconseguir l’exclusiva de la venda de les cerveses Velten i Bock Lyonnais, però l’experiència no devia ser del tot positiva i el 1893 va aixecar, amb el senyor Mercadal, un forn a l’entrada a la plaça, que tenia el nom de “La Gavilla de Oro”. Segons el periodista, el local comptava amb els darrers avenços: una maquinària d’amassar moguda per un motor a gas; el forn per coure, enlloc de llenya, emprava carbó i l’escalfor estava graduada per un piròmetre. La iniciativa devia de tenir èxit, perquè l’any següent es va mudar a un edifici més gran al proper carrer de Sant Ana, on va prendre el nom de “La Mahonesa”, i s’hi va estar molt d’anys.

dimecres, 5 de maig de 2021

De visita al veí gran: Mallorca

Aquests temps de limitacions als desplaçaments són una bona oportunitat de visitar el nostre veí gran, Mallorca, que té moltes coses d'oferir i ara podem gaudir "en petit comitè".


PERSEGUINT A L'ARXIDUC LLUÍS SALVADOR

Per començar, ens deixarem guiar per un gran coneixedor de les belleses mallorquines: l'Arxiduc Lluís Salvador, que va comprar unes possessions de la Serra de Tramuntana, com la que dona accés a na Foradada.


Es pot pujar dalt de la roca, que ofereix vistes magnífiques de la costa:


Una de les adquisicions de l'Arxiduc va ser el convent de Miramar, fundat per Ramon Llull, que té uns jardins ben polits.


Miramar, com no podia ser d'altra manera, permet copsar el panorama de la Serra de Tramuntana, endinsant-se a la mar, amb qualque torre de vigia.


A pocs quilòmetres es troba la vila de Deià, una de les més pintoresques de l'illa.



EL PETIT PARADÍS DE FORMENTOR

El cap de Formentor s'estirà al nord de l'illa , com si volgués tocar Menorca. Al final de la carretera, un far saluda als navegants


Des del mirador es pot veure el final de la Serra de Tramuntana: el cavall Bernat


Les vistes dels penyals són inoblidables


Al sud del cap es troba la platja de Formentor, on es troba el cèlebre Hotel Formentor i l'illot del mateix nom:


L'indret és dominat per la muntanyeta de na Blanca, el cim de la qual ofereix unes perspectives fabuloses de la zona


De tornada, a l'entrada del cap hi ha un nou mirador, que ens torna a regalar els ulls.


La costa retallada i coronada de pins és una visió impressionant



ELS SECRETS DE LA COSTA DE LLEVANT

La costa de Llevant té moltes urbanitzacions poc exemplars, però també paratges d'una bellesa sorprenent, molt semblant a Menorca.

Prop de cala Falcó, les coves deixen entrar una mar cristal·lina.



Uns centenars de metres més enllà es troba un pont natural magestuós.


Bé al costat hi ha el caló blanc, d'unes aigües turquesa, que ha utilitzat de forma freqüent la publicitat turística.


Aquesta costa és realment encantadora.


Cada poc trobam petits accidents geogràfics que són una delícia


Per allà es troben les coves del Pirata, que van ser explotades turísticament uns anys i ara són a l'abast dels més aventurers...


Porto Colom és un nucli tradicional que ha sabut mantenir el seu caràcter mariner.


Tranquil·litat, relax, barques,..


I a l'entrada de la badia, un far ben airós i airejat:


I per acabar el dia es pot pujar al monestir de Cura, d'on es veu mitja Mallorca.



ELS POBLES DE SA SERRA: ENTRE EL CEL I LA MAR

Sa Serra de Tramuntana és un lloc especial: un reducte muntanyenc a una illa. Allà s'hi troben petits poblets envoltats d'alts cims. El més pintoresc és, sens dubte Fornalutx.


Els seus carrers, de cases de pedra, són alegrats amb ramells amb flors.


El silenci del cementiri es multiplica per la solemnitat de les muntanyes. 


La vall que s'estén entre Sóller i Fornalutx és d'una gran magestuositat que contrasta amb la severitat dels pobles.


Uns quants quilòmetres més enllà, trobam Valldemossa, coneguda per l'antic monestir dels monjos cartoixans, on s'allotjaren l'hivern de 1838-1839 Chopin i George Sand.


Valldemossa és una vila gran on, a més de la Cartoixa es poden trobar altres edificis de caire monumental, com el palau del rei Sanç.


Sortint d'aquesta vall ens topam amb el poblets de Banyalbufar, que s'alça damunt la mar, com un escenari de les mil i una nits.


L'edifici més singular és la casa de la Baronia que amb la seva torre del segle XVII ens recorda que durant segles els pobles costaners van viure atemorits per l'amenaça dels pirates berberescos.


Continuant per carreteres sinuoses arribam fins Estellencs, un poblets que es guanya la pau gràcies a la seva llunyania dels món civilitzat.



ALFABIA, EL PARADÍS

La possessió d'Alfàbia, situada en un lloc privilegiat als peus de sa Serra de Tramuntana, pertany a una família, descendent dels Benàsser, un noble musulmà que la va poder conservar, en donar suport al rei Jaume I, quan conquerí l'illa.


Els jardins són realment fastuosos, i són adornats per arbres, estàtues i fonts.


L'ajub cobert per una volta de canó amb vistes singulars a sa Serra.


La gran font on s'emmiralla el casal és una delícia.



Sortint per una porta d'aires noeles es baixa al pati per unes escales plenes de flors.


Quan ens despedim, fem una darrera mirada a sa Serra, que entre els jardins és una visió fabulosa que ens omple de melanconia. A partir d'ara, sempre enyorarem els jardins d'Alfàbia.




dimarts, 27 d’abril de 2021

Veïns il•lustres de la plaça de la Miranda de Maó

La plaça de la Miranda, per la seva privilegiada situació sobre el port de Maó i la  seva amplitud, la qual li conferia un to parisenc que evocava un mirador sobre al Sena, sempre va comptar entre els seus veïns persones il·lustres. Aquest to distingit no s’estroncaria fins que, a mitjan segle XX, la construcció d’edificacions desafortunades i un urbanisme poc sensible als seus valors naturals la desfigurés.

El primer personatge conegut que va habitar la plaça va ser Andreu Valls que, quan el seu espai tot just estava delineat, s’hi va fer aixecar una gran casa que feia cap de cantó amb el carrer de Sant Sebastià, on tenia l’entrada. Aquest edifici, prou singular i que es pot veure a gravats de l’època, ja que era una construcció molt visible si es mirava Maó des del port, era situat al solar on la dècada del 1970 es va fer l’edifici dels sindicats, un d’aquests voluminosos horrors arquitectònics que avui en dia enlletgeixen l’indret.


Casa Valls. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Andreu Valls era un comerciant rellevant. El 1811 fou una de les tres persones comissionades pel governador militar per exigir als habitants de Maó un “préstec voluntari” per abastar els fons que precisava l’Estat per al desenvolupament de les seves funcions, del qual ell va subscriure una de les quantitats més altes: quatre accions de 25 pesos forts. Dos anys més tard era un dels signataris del manifest d’agraïment a les Corts per la seva tasca en l’elaboració de la Constitució de Cadis, redactat en uns termes plenament liberals: “Admirats i agraïts, tributen els ciutadans que respectuosament es subscriuen les més expressives i afectuoses gràcies per haver regenerat la nació, assegurat la seva independència, proclamat la llibertat del ciutadà, encadenat el despotisme, destruït el tenebrós tribunal de la Inquisició i restablert, sobre les ruïnes del fanatisme, la religió santa i pura dels nostres majors”.

El 1817 Andreu Valls fou nomenat cònsol dels Països Baixos a Maó, el primer en exercir aquest càrrec. En els gravats de l’època, la bandera holandesa oneja per damunt de la seva casa de la Miranda. Mai va exercir càrrecs polítics. A tot estirar, el 1820 va ser designat vocal de la Junta de Sanitat de Maó.

Al principi, al costat de la seva casa hi havia l’hort dels Carmelites, on anaven a parar les aigües de pluja de la zona. L’edifici tenia un semisoterrani i comptava amb finestres que donaven al port. El 1814 Valls va desviar la conducció que canalitzava les aigües perquè vessessin pel penyal. Quan el setembre va començar a ploure, els magatzems del port es van inundar i els seus propietaris van denunciar el comerciant, qui s’obstinà diverses vegades a llevar la paret perquè les aigües seguissin el seu curs, de manera que van causar nous desperfectes als negocis de Baixamar.

Segurament per mor de la seva posició social, l’Ajuntament va actuar amb cautela i, abans de procedir, va encarregar un informe, que corroborà els fets, després del qual només el va comminar a desistir de la seva actitud, sense exigir-li les compensacions econòmiques que demanaven els comerciants. Malgrat tot, Valls reiteraria la seva conducta mesos més tard, fins que la construcció de la costa de la Miranda va servir per reconduir el curs de les aigües.

Consolat holandès. Aquarel·la publicada per Ferran Lagarda

El 1824 va ser molt comentat el fet que, arran de la mort d’un metge de l’esquadra holandesa, que en aquella època sojornava al port de Maó, el seu cadàver fos menat a la casa d’en Valls abans de ser traslladat al castell de Sant Felip per donar-li sepultura al lloc on acostumaven a fer-ho els anglesos, perquè, en ser protestant, no podia ser acollit al cementiri catòlic.

El cadàver, que anava en una caixa adornada, va ser conduït de forma solemne. La banda del vaixell, integrada per uns desset instruments, el flautí i el tambor endolats, obria el pas de l’enterrament, que seguien uns setanta homes de la tropa amb els seus oficials, portant els fusells a la funerala, els quals van fer una descàrrega. A continuació marxava un jove, fill del metge, escortat per dos oficials, darrere dels quals es congregava una multitud de mariners vestits d’uniforme en formació de dos, així com els guardiamarines i la resta de l’oficialitat. Tancava la processó l’almirall, enmig dels cònsols anglès i holandès. Així fou davallat al port, on el grup es va embarcar en falues i llanxes que el van transportar fins al castell, mentre la fragata disparava una canonada cada minut.

El 1830 Andreu Valls va ser una de les setze persones acomodades de Maó que van aportar cent duros per al finançament de la construcció del Teatre Principal a canvi de la disposició d’una llotja. Amb el temps, el caràcter prominent del personatge i el seu casat van arribar a donar nom a l’indret, fins al punt que en ocasions se’ls anomenava la plaça d’en Valls, el mirador d’en Valls o la costa d’en Valls.

El 1857 encara apareix en una llista de les persones amb dret de ser elegides a les eleccions municipals. Dos anys més tard, amb vuitanta-cinc anys i potser sentint-se malalt, es va nomenar vice-cònsol Pere Lluís Valls, potser el seu fill i va posar a la venda alguna de les seves propietats: una casa amb tres solars i aljub al carrer Vell des Castell, primer i, mesos més tard, un magatzem amb forn al carrer de Sant Ferran, on devia realitzar la seva activitat mercantil, de la qual s’acabava de jubilar. Tanmateix, el 20 de maig de l’any següent va deixar d’existir i Pere L. Valls passà a oficiar com a cònsol d’Holanda i, posteriorment, vicecònsol de França. Els baixos de la casa on vivia es van llogar. Miquel Barber indica que s’hi va establir una lògia maçònica.

L’exèrcit va arrendar l’edifici per a les factories militars de subsistències i estris (administració de la intendència)  en dos períodes, el primer del 1862 al 1869 i, més tard, a partir del 1887. L’oficina s’encarregava d’adquirir i distribuir entre la guarnició articles com ara farina, ordi, palla, sal, oli, carbó, llenya i petroli. El 1889 la propietat, que llavors ostentava Baldomero Valls i Murphy, va oferir la casa al Ministeri de la Guerra, qui va desestimar la proposició i seguí llogant l’immoble un any darrere l’altre fins el 1900. Més endavant hi va establir la seva residència la família Florit, ben coneguda a la població, que el 1915 va cedir a l’Ajuntament un soterrani que donava al passeig Marítim, que sembla documentat quan s’aixecà la casa un segle abans i estava davall del nivell del carrer. L’any següent els propietaris eren autoritzats per construir les voravies de l’entrada de la casa, al començament del carrer de Sant Sebastià.

 

Teodor Làdico Font

El següent veí il·lustre de la plaça fou Teodor Làdico i Font. El seu pare tenia una casa de comerç prop de la Miranda, a la plaça del Carme. A la seva mort, el 1847, se’n va fer càrrec amb el seu germà Espiridió. Pocs anys més tard, després de repartir l’herència familiar, el 1853, Teodor es va fer construir el palauet que hi ha número 11, on actualment té la seva seu la Delegació del Govern a Maó. El 1861 el seu germà es va retirar i Teodor va assumir la direcció única dels negocis, que incloïen el comerç marítim, una naviliera i la banca.

La primera referència escrita de la casa és del 1862, fent constar que era el seu domicili, quan es publicà la relació de les persones elegibles a les eleccions d’aquell any. Làdico entrà en política durant el Sexenni democràtic. El 14 de març del 1869 el Comitè Democràtic Republicà va convocar una manifestació demanant l’abolició de les quintes i la matrícula de mar. El punt d’inici fou la plaça de la Miranda, on s’arreplegaren prop de dues mil persones, entre les quals un bon nombre vingut des Castell, que van marxar al so de l’himne de Riego, augmentant en nombre a mesura que recorrien els carrers de la població. Entre els discursos que es van pronunciar va sobresortir el de Làdico, qui va argumentar, aportant raons i cites històriques, sobre la inutilitat de l’allistament forçós tant a l’Exèrcit com a l’Armada, ja que sense ell Espanya havia mantingut la seva glòria i integritat territorial, a més d’haver conquerit i portat la civilització al Nou Món.

 

Estat actual de la casa de Teodor Làdico

El 1872 fou elegit diputat a Corts, essent el cap del Partit Republicà Federal de Menorca. Arran de la proclamació de la República, el març de l’any següent, una manifestació popular es va dirigir a la plaça Miranda, on vivia. Teodor Làdico, enmig del major dels entusiasme i dels aplaudiments de la gernació, va dirigir la paraula als manifestants, tot ressenyant la diferència entre l’exèrcit lliure i el forçós, i assenyalà que amb un rei estranger (Amadeu de Savoia, que acabava d’abdicar) s’havien introduït les quintes i que amb la República aquestes desapareixien per no tornar mai més. Dies després Làdico seria designat sotsgovernador del Govern a Menorca.

dimarts, 20 d’abril de 2021

L’Estat de les autonomies: més AVE i menys habitatge social

Durant quaranta anys, les comunitats autònomes s’han guanyat l’adhesió dels espanyols que, en la majoria dels casos, se senten còmodes amb la seva identitat autonòmica, de manera que són pocs els que avui en voldrien renunciar. Açò no impedeix que s’aixequin veus crítiques que reclamen una correcció de les disfuncionalitats de la nova estructura territorial. 

D’entre les diverses qüestions suscitades, la més evident és la de la competència fiscal, que s’està posant de manifest en les eleccions de la Comunitat de Madrid, ja que és difícil d’acceptar que a unes regions els ciutadans paguin menys impostos i que els tributs siguin utilitzats per cisar contribuents a altres territoris menys afavorits des del punt de vista econòmic.

És trist constatar que es tracta d’un error de disseny provocat per la ignorància de lliçons bàsiques de la Hisenda Pública. Fa trenta anys, en la facultat d’Econòmiques se’ns explicaven les directrius dels experts americans, que denunciaven el perill de la descentralització del poder tributari. La idea és senzilla: com que la riquesa està distribuïda de forma desigual en l’espai, si cada regió fixa els seus tipus impositius (com ara el que es paga per l’impost de successions), les comunitats riques poden aplicar impostos més baixos per sostenir el mateix volum de serveis públics.

Aquest fet s’agreuja perquè els ciutadans acabalats tenen un incentiu per desplaçar la seva residència allà on paguen menys tributs i es crea un cercle viciós que perpetua les diferències territorials. Aquesta situació pot menar a guerres fiscals per rebaixar els impostos, el resultat de les quals és que la majoria de les regions es poden trobar amb una insuficiència de recursos per fer front al finançament dels serveis públics.

El que fa trenta anys semblava una faula moralitzadora que no s’acabaven de creure ni els meus professors, esperançats per les possibilitats que oferia el nou estat autonòmic, en l’actualitat és un dels motius de fricció més important entre comunitats autònomes. Com és lògic, les més riques, Madrid i el País Basc, són les que amb els seus impostos low cost atrauen les crítiques dels altres, constrets per l’exigència d’obtenir ingressos per pagar l’elevat cost de la Sanitat, l’Educació i els Serveis Socials, que formen el gruix de la seva despesa.


Els impostos i les baralles entre germans sempre criden l’atenció i per aquest motiu no és estrany que els conflictes fiscals hagin suscitat debats acalorats. No és l’únic tema, perquè no totes les dificultats provenen dels assumptes tributaris, dels ingressos, sinó que la despesa autonòmica també precisa una reforma que, respectant l’autogovern, la doti de majors dosis d’eficàcia i equitat, avançant en l’harmonització de determinades matèries, com ha mostrat la crisi de la Covid-19, respecte al sistema epidemiològic.

Malgrat tot, el principal problema del sistema autonòmic és d’ingressos i particularment la insuficiència financera de les autonomies, que té el seu origen en el desequilibri entre els recursos del Govern central i les autonomies: Madrid va traspassar els serveis amb un major potencial de despesa, mentre conservava les fonts fiscals més substancioses. El Consell de Ministres, en realitat, té poques despeses obligatòries i recapta una gran quantitat d’impostos, per la qual cosa té un ampli marge d’actuació.

La seva capacitat d’acció és tan gran que es permet d’intervenir en àmbits que resten fora de la seva competència, com les infraestructures locals. Recordem que els fons per pagar la reforma de la carretera general de Menorca venen del Ministeri, a través d’un conveni. No és lògic que el Consell Insular hagi de viatjar a Madrid per aconseguir doblers per pagar les grans obres: allà sobra el que hauria de ser aquí, on s’ha de gastar.


La gran contradicció d’aquest esquema és que les inversions en les matèries de competència estatal acaben essent excessives, mentre falten recursos per les que són en mans de les autonomies. Només així s’explica que Espanya hagi construït la xarxa d’AVE més extensa d’Europa, que ja supera la de França, mentre que, per exemple, gairebé no tinguem habitatges socials, una altra competència autonòmica.

El dret a l’habitatge és un dels grans fracassos de la Constitució del 1978. Els darrers quaranta anys s’han aixecat pocs edificis amb el suport públic i la majoria han seguit amb el model franquista de fomentar el parc privat (els habitatges de promoció oficial), que només s’ha posat en dubte els darrers anys i contrasta amb la política europea de proveir pisos socials amb destí al lloguer. 


Aquest és un altre dels camps en què, malgrat la competència és autonòmica, l’Estat dona subvencions per rehabilitar edificis i barris, que només es poden explicar pel seu superàvit. La gestió d’aquests programes, amb enormes retards en l’aprovació dels convenis, acaba convertint la majoria de les convocatòries en una pantomima en què les subvencions es donen de forma retroactiva i són més un premi als promotors que un incentiu per fer reformes.

Com que la demanda social és gran i els joves tenen un seriós problema d’accés a l’habitatge, és ben probable que, si haguéssim continuat en un estat centralitzat avui tindríem molts menys quilòmetres de trens d’alta velocitat i més edificis de promoció pública.

Prest es tornarà a debatre el sistema de finançament autonòmic, que sempre es converteix en una lluita entre comunitats per recollir les engrunes del pastís, mentre l’Estat conserva una capacitat financera exorbitant en relació a les seves necessitats i es perpetua així el disbarat d’inaugurar estacions d’AVE mentre manquen habitatges socials.