dimarts, 17 de gener de 2023

Els primers anys de la Biblioteca Pública de Maó

El 30 de juny del 1867 es procedia a l’obertura de la Biblioteca Pública de Maó. Álvarez de la Braña, el bibliotecari, havia preparat el terreny informant sobre els llibres que s’havien rebut en donació. El mes d’abril publicava un article sobre els avantatges de les biblioteques. 

En l’acte formal d’inauguració, que fou presidit pel subdelegat del govern, el bibliotecari va llegir un llarg discurs, que va ser reproduït per entregues a la premsa. Després d’explicar l’evolució de les biblioteques al llarg de la història, feia una breu referència sobre les circumstàncies que havien donat lloc a la instauració de la de Maó i enumerava alguns llibres canònics que disposava, com la Ilíada, la Història Natural de Plini, el Quixot, Artículos de Fígaro o les obres de Virgili, Ciceró i Ramon Llull, les quals li permetien “acollir la fundada esperança que les persones que s’afanyen perquè el progrés moral dels pobles sigui una veritat, han de procurar que els habitants de Maó s’aficionin a la lectura dels llibres importants que el Govern de S.M. posa des d’avui al servei del públic.” 

Ramon Álvarez de la Braña, primer biblioteca de la Biblioteca de Maó

Per cloure l’acte, es dirigí als assistents el subdelegat del Govern, qui agraí l’establiment de la biblioteca a la reina i als seus predecessors, que havien tramitat l’expedient i instaren la Diputació a proveir-la de fons. L’horari de la biblioteca va quedar fixat de les nou fins a la una del matí. Les primeres setmanes obria també els diumenges. El bibliotecari no era l’únic personal al seu servei, ja que també hi havia un porter, el sou del qual anava a càrrec de l’Ajuntament.

Els dies següents, el diari El Menorquín oferia les seves impressions. La sala presentava un gran aspecte i els seus llibres, dels quals comentava els que cridaven més l’atenció, convidaven a la lectura. El diumenge la biblioteca es va veure molt concorreguda, si bé les setmanes posteriors l’afluència va minvar, de manera que els mesos de juliol i agost només hi van anar 113 lectors, la qual cosa demostrava, segons el periodista, l’escassa afició a la lectura que hi havia a Menorca. També lamentava que les hores d’obertura no fossin les millors perquè hi pogués acudir “la classe treballadora”, tot i que sempre seria el centre on concorrerien els que desitgessin cultivar el seu enginy. Tampoc incitava a assistir el fet que no hi hagués un braser que fes mes suportable la freda temperatura que s’experimentava a l’hivern al saló de lectura.

Després de l’obertura, van continuar les donacions, que el bibliotecari comunicava puntualment a la premsa perquè aquesta en donés constància. De la Braña es mostrava entregat a la seva feina i aprofità un viatge que va fer a Madrid per aconseguir la cessió gratuïta de noves obres, com les que va fer l’editor Lluís Tasso, nascut a Menorca i que treballava a Barcelona. D’aquesta manera a final d’any la biblioteca comptava amb 10.700 volums, si bé hi havia bastantes obres duplicades, en especial a la secció de Teologia, i d’altres d’inservibles, de manera que les obres disponibles s’avaluaven en 9.000.

El 1868 continuà la tònica. La biblioteca va seguir creixent, però el públic era reduït: els primers quatre mesos només es van prestar vint-i-cinc llibres. Quatre mesos més tard el total de lectors només sumava setanta-nou persones. Les seccions més consultades eren les d’Història (37 obres), Belles Lletres (22 préstecs) i Ciències i Arts (12); les altres tres només afegien 8 llibres a l’estadística.

El 8 de desembre de 1868, De la Braña va ser ascendit i obtingué destí a la Biblioteca de Lleó. La Biblioteca de Maó tancà les seves portes i el governador de la província va ordenar realitzar l’inventari dels seus llibres, sens dubte per traslladar-los a un altre lloc, segurament a Palma. Assabentat, De la Braña es va dirigir a diverses persones d’influència a Madrid, entre elles el diputat per Menorca, per aconseguir que el ministre de Foment revoqués l’ordre. El mes de juliol el bibliotecari anunciava al Diario de Menorca l’èxit de les seves gestions. La resta de la seva carrera demostrà la seva vàlua escrivint obres sobre paleografia, monuments, guies de viatge i història. 

El fet que la biblioteca romangués tancada provocà les crítiques de la premsa, en especial el 1870, fins que el 2 d’agost s’incorporava un nou bibliotecari, Domingo Blesa i Márquez, que la va dirigir fins el 23 de novembre del 1873, en què marxà per incorporar-se a la Universitat de Salamanca. En aquest període va començar a rebre els volums del Die Balearen (en alemany), que l’Arxiduc Lluís d’Àustria enviava de forma gratuïta, normalment a través del seu col•laborador menorquí Cardona i Orfila, que recordem havia estat un dels primers bibliotecaris de l’entitat. Al llarg dels anys, l’Arxiduc faria arribar la totalitat del Die Balearen, així com diverses obres que anava editant sobre indrets com Bizerta, Síria i Egipte o la costa del nord d’Àfrica. Una altra persona que va fer nombrosos donatius fou Pere Riudavets. En aplicació del reglament de biblioteques, una setmana a l’any s’interrompia la consulta per procedir a la neteja dels volums.

Els darrers mesos de la seva estada, Blesa va rebre crítiques per compatibilitzar les seves funcions amb les de professor de l’Institut de Maó, qüestionant la seva dedicació i l’acumulació de sous de les dues entitats. Pel cantó contrari, el diari El Menorquín publicà un article titulat “La Instrucció”, signat per T. (probablement l’empresari Joan Taltavull), dedicat expressament a Blesa. En ell s’elogiava l’aportació de la biblioteca a la instrucció pública i es posaven en valor les obres de Proudhom, Ferrer de los Ríos, Goethe i Espronceda, tot apel•lant de forma irònica a la joventut estudiosa perquè assistís al centre.


L’activitat de la Biblioteca quedà interrompuda fins l’1 de juliol del 1874, en què Miquel Roura i Pujol va ser nomenat com a encarregat. Roura era el director de l’Institut de Maó, càrrec que deixà en aquest moment, però va mantenir la seva càtedra de Geografia i Història, amb caràcter interí, fins el 1881, tot i renunciant al sou. Nascut a la Ciutat Comtal, el 1867 s’havia llicenciat a la Universitat de Barcelona en Filosofia i Lletres, on l’any següent n’obtingué el doctorat, per incorporar-se tot seguit a l’Institut de Maó com a professor de Lletres. El 1884 aprovà les oposicions al Cos de Bibliotecaris i passà a ocupar la plaça amb caràcter fix.

Com a mostra de la seva activitat, al quinquenni 1881-1885 es van servir un total de 15.076 comandes. Van ingressar a la biblioteca 1.331 obres, 528 per compra, 435 enviades pel ministeri i 188 per donació. Durant el període, es van enquadernar 498 toms. El fons tenia un total d’11.881 volums, dels quals uns 8.000 procedien dels ex-convents de Menorca, entre els que es comptava un regular nombre d'incunables o llibres impresos al segle XV, alguns perfectament conservats i una col•lecció d'obres rares o curioses dels segles XVI i XVII. La biblioteca estava subscrita a la Gaseta de Madrid i al Diari de Sessions del Congrés, així com als periòdics locals El Bien Público, El Liberal i El Católico.

Segons Ma. Lluïsa Serra, la biblioteca va ser atesa per Miquel Roura i Pujol amb gran cura i va adquirir moltes obres, de manera que està ben assortida de llibres d’aquells anys. La premsa de l’època era del mateix parer. Periòdicament es donava compte dels volums rebuts en donació, així com del resum de les compres. La majoria de les altes provenien de la Direcció d’Instrucció Pública, de la qual depenia l’entitat. Roura va emprendre una política activa per completar les col•leccions del centre: el 1883 publicà un anunci amb la llista de les obres de Joan Ramis que hi mancaven, tot indicant la seva disposició a adquirir-les. També es va ocupar de la restauració dels llibres antics. 

La biblioteca rebia de forma esporàdica visites d’inspecció del Ministeri, que sempre finalitzaren amb l’enhorabona sobre l’estat de la biblioteca. El 1883 Roura va començar a obrir la biblioteca els diumenges d’estiu, avançant-se en dos anys a l’ordre del Ministeri que generalitzava a tot el país aquesta pràctica, pensada per fomentar la lectura.


Els esforços de Roura van culminar amb el catàleg de les obres de la institució, que la Diputació Provincial acordà de publicar el 1883. Ocupa dos volums que van aparèixer el 1885 i el 1890 i li va valdre la felicitació del cap superior del Cos de Bibliotecaris i director de la Biblioteca Nacional, Manuel Tamayo y Baus. Així mateix va redactar una completa ressenya dels incunables (és a dir els primers llibres impresos, fins el 1500), que aparegué el 1890 i donava compte de les vuitanta-cinc obres d’aquesta mena que hi havia a la Biblioteca, essent el més antic del 1475. En aquella data, l’entitat comptava amb 14.000 llibres.


dimarts, 10 de gener de 2023

El fracàs de la reforma de l’administració pública

El 1835 Mariano José de Larra escrivia un simpàtic text periodístic sobre l’administració espanyola, en el qual li atribuïa un mal que considerava endèmic del país: la vessa. Cent noranta anys després, la societat espanyola presenta diverses particularitats, però cap vici remarcable, mentre que l’administració encara ens diu sovint allò de “vuelva usted mañana”. 


Ara bé, no es tracta que els funcionaris siguin uns ganduls, sinó que la seva organització ha quedat ancorada en el segle XX, quan la màquina d’escriure era tecnologia punta i els tècnics s’havien de saber les lleis de memòria davant la dificultat de tenir entre mans la disposició legal precisa. Si entrau als despatxos d’un ajuntament, el Consell Insular, la comunitat autònoma o l’Estat, veureu que el personal treballa com a qualsevol oficina, una gestoria o el despatx d’un arquitecte, però la feina no surt i tot s’eternitza.

I l’administració electrònica? Aquesta que ens permet (o ens obliga, segons els casos) a fer les gestions de forma telemàtica, “només amb un clic”. Amb açò, l’administració espanyola ha seguit les ensenyances del príncep de Lampedusa i ha aconseguit canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. Si m’apurau, pitjor, ja que no ha servit per millorar la tramitació dels expedients, sinó que, en molts casos, s’acumula documentació digital sobrera que destorba la resolució dels tràmits i n’empitjora els resultats finals.

I mira que vam començar amb bon peu. Quan va arribar la democràcia i es van reorganitzar els serveis de l’Estat, la dècada del 1980, es va impulsar una modernització de l’administració pública per adaptar-la a la introducció de la informàtica, la gran novetat d’aquells anys. Es van dictar lleis més simples i s’apostà per una gestió professional, flexible i adaptada a la societat contemporània. Durant uns anys els progressos van ser perceptibles i els funcionaris joves vam aprendre a servir els ciutadans, que començaven a exigir els nous drets que, sota l’influx de la Constitució, transposaven les lleis. 


Tanmateix, la reforma tenia un punt feble: els recursos humans. És cert que les lleis sobre funció pública que es van aprovar eren una passa endavant, però molt tímida i, a més, han quedat petrificades, segrestades pels funcionaris antics, aquells que deien que, si ells havien patit unes oposicions, tothom havia de passar pel tub. És més, en els cossos superiors de l’Estat, se segueixen fent exàmens orals, com al segle XIX.

En aquell temps, algunes empreses, com els bancs, encara empraven el venerable sistema d’oposició memorística que, presumptament, garantia la igualtat i el mèrit, tot i que en realitat impedeix qualsevol millora dels mètodes de treball i dona l’esquena als moderns sistemes de recuperació de la informació, on el que cal no és carregar la memòria d’articles, sinó saber cercar informació específica sobre qualsevol tema. De llavors ençà, els procediments empresarials de captació de personal s’han transformat espectacularment a tots els nivells, des del darrer oficinista fins als gerents i alts càrrecs. Entretant, les oposicions es compten pel número de temes i l’acumulació de cursos de formació, és igual del que siguin, perquè tot compta.

En realitat el punt clau de tota organització és la professionalització, un concepte que ja figurava en les lleis dels anys vuitanta, però que s’ha fossilitzat, de manera que per accedir a una plaça de tècnic basta amb qualsevol titulació. La revolució que han viscut les universitats, que les ha menat a oferir un ventall extraordinari de noves especialitats, no ha afectat les demandes de treball de l’administració, on amb un títol de Dret es pot fer quasi qualsevol feina. 


No és d’estranyar, la titulació més habitual entre els parlamentaris és, amb diferència, la de Dret. Sota el seu influx han modelat una administració obsessionada pels procediments. A altres països també hi ha altres professions: enginyers, economistes, metges... més preocupats per l’assoliment dels objectius i els resultats, que aquí són irrellevants.

Les noves lleis, en les seves exposicions de motius recullen els nous conceptes organitzatius i inclouen principis generals sobre agilitat i servei al ciutadà, que són desmentits pel seu contingut, minuciós i absolutament casuístic, fins al punt que ja no es fan reglaments, sinó que les lleis absorbeixen detalls i més detalls, molts cops contradictoris... La joia de la Corona, la Llei de Contractes del Sector Públic, ocupa 367 pàgines, que omplen 347 articles, 55 disposicions addicionals, més les habituals disposicions transitòries i finals, així com sis annexos. La llei francesa equivalent només té una cinquantena d’articles.

D’aquesta manera, la pràctica administrativa es torna més i més feixuga. Les proclames de transparència són refutades per la prolixitat dels procediments i la redacció dels informes, que reprodueixen el text literal de tota una profusió de lleis, venguin o no al cas, perquè l’important és “evacuar” un dictamen de no  menys de deu pàgines, confonent obscuritat amb profunditat. Així es retorcen els procediments i, amb l’excusa de respectar els drets dels ciutadans, se’ls obstaculitza fins a l’extrem la resolució de les seves gestions. 


Actualment s’està desenvolupat un procés de regularització que farà fixos milers de funcionaris interins, passant només un concurs o una petita oposició. Si repassau els requisits, veureu com les especialitats més concretes poden ser desenvolupades per qualsevol graduat universitari i els mèrits són l’antiguitat i cursets al pes, sense valorar la relació amb el lloc de treball.

És el reflex de l’administració que tenim, en la qual, a manca de professionals, qualsevol qüestió esdevé “molt difícil de resoldre” i cal acudir a una “contractació externa” (que no és gratis), que al final “no dona els resultats que s’esperaven”, per manca d’uns coneixement que només els tècnics de la casa podrien tenir...  I així passen els mesos, els temes no es resolen, es cometen errors, s’acaba al tribunal Contenciós i si no t’agrada... “vuelva usted mañana”.

dimarts, 3 de gener de 2023

A la segona va la vençuda: la creació de la Biblioteca Pública de Maó

El maig del 1838, el cap superior polític de la província, un cop superades les reticències de l’Ajuntament de Maó, donava el seu vistiplau a la creació de la biblioteca pública de la població. A partir d’aquí semblava que tot havia d’anar com una seda. El mes de juliol ell mateix autoritzava el consistori a establir l’impost extraordinari per recaptar els fons necessaris per formar-la i es comprometia a sol·licitar al Govern el local necessari quan la corporació maonesa nomenés el bibliotecari. D’altra banda, el desembre del 1838 la Junta d’Alienació de convents cedia a la corporació, no una part, sinó la totalitat del convent del Claustre per instal·lar-hi presons, tribunals i altres dependències.

 

Destí final de la biblioteca pública de Maó (1866)

Per notícies disperses sabem que l’Ajuntament va ingressar els 120 pesos i que el juliol del 1840 el cap superior polític nomenava el prevere Josep Seguí Mercadal com a bibliotecari. Tanmateix, tot apunta que el consistori no va destinar els fons recaptats a la fundació de la biblioteca del Carme. En efecte, quan el mes de maig del 1845 el cap superior de la província, interpel·lat per la Comissió Central de Monuments històrics i artístics, demanà al batle si aquesta s’havia arribat a obrir, aquest li manifestava que “encara” no s’havia constituït aquest servei.

Aquesta passivitat feia perillar els llibres. A banda dels estralls que causava la manca de conservació, el 1849, arran de l’acord de l’intendent de la província per alienar el convent de Sant Diego d’Alaior, el cap superior polític va reclamar a l’Ajuntament de Maó l’inventari dels seus llibres i les claus de la cel·la on es custodiaven. Va resultar que ni l’Ajuntament ni els membres de la comissió que els havia elaborat se n’havia quedat còpia, per la qual cosa la suprema autoritat provincial va ordenar la confecció d’un nou inventari, a pesar de les protestes que aquestes obres eren destinades a la futura biblioteca de Maó i que eren tancades amb clau per evitar-les danys.

La polèmica s’esvaí aviat, però, malgrat el pas dels anys, el tema no estava oblidat del tot. El mes d’abril del 1856, el regidor del consistori maonès Jaume Ferrer va proposar que es reprenguessin els tràmits per obrir la biblioteca pública i, amb aquest objecte, es va demanar a Josep Seguí si estava disposat a ocupar el lloc de bibliotecari, alhora que es demanava a la Comissió de Monuments històrics un exemplar de l’inventari, si encara existia.

 

Carta del 1845 en relació a l'obertura de la biblioteca. AHM

Josep Seguí contestà als dos dies excusant que l’estat de la seva salut, les atencions de família que, com era públic i notori pesaven sobre ell, a més de les obligacions del seu ministeri (recordem que era capellà) no li permetien en aquell moment assumir el càrrec que havia acceptat el 1840 en interès del bé públic. El mes de juny era Francesc Femenías qui assenyalava que, després d’haver cercat a casa seva, no havia trobat cap document relatiu a l’inventari del Carme que anys enrere havia passat a net i del qual es van remetre tres còpies al governador de la província, com també es va fer amb els dels convents de Sant Francesc de Maó i de Sant Diego d’Alaior. La corporació, en rebre aquest escrit, va resoldre demanar els inventaris a la suprema autoritat provincial.

Aquesta actuació del 1856 és important, perquè demostra que l’aspiració de crear una biblioteca amb els llibres dels convents suprimits encara era viva, segurament mantinguda per un cercle de persones instruïdes de la població. Per aquest motiu, no ens hauria d’estranyar que a algun d’ells li cridés l’atenció la publicació del Reial Decret del 1859 que aprovava les bases per a l’organització dels arxius i les biblioteques del regne, en el qual es preveia l’existència de biblioteques públiques dirigides per personal del cos d’arxivers-bibliotecaris. El fet és que el Diario de Menorca del 25 de maig del 1859 en va publicar íntegrament el seu contingut. Començava el segon intent de fundació de la biblioteca, dues dècades després del primer, i que aquesta vegada sí que arribaria a bon port.

Aquest grup d’il·lustrat devia de convèncer el subdelegat del Govern, Agustí Sevilla, que va acollí la proposta amb entusiasme i gràcies a les seves gestions veia la llum la Reial Ordre de 21 de novembre del 1861 que ordenava constituir l’esmentat establiment. En virtut d’aquesta disposició, es van traslladar a Maó les llibreries dels convents extingits, segons Ma. Lluïsa Serra, els de Jesús de franciscans, que tenia una magnífica col·lecció d’obres de Teologia, Filosofia i Medicina; el del Carme; el de Sant Diego d’Alaior; el del Socors de Ciutadella i el del Toro. Així mateix, es va realitzar un nou inventari, tasca que fou desenvolupada per Miquel Pons, auxiliar del Llatzeret de Maó. Un article de premsa del 1868 remarcava la feina del sotsgovernador civil, del qual s’afirmava que “va ser general i soldat”, atribuint-li en solitari, de forma un xic exagerada, el mèrit tant d’aconseguir del Govern la formació de la biblioteca, com de reunir els més de nou mil primers volums.

 

Els llibres del convents desamortitzats a altres indrets

Segons explicaria un bibliotecari de la institució anys després, els llibres havien patit actes vandàlics i l’efecte destructor dels insectes, de manera que només en van restar disponibles 9.600, que foren els que es van dipositar el mes de març del 1862 en l’ampli refectori del convent de Sant Francesc de Maó, que la Junta Municipal de Beneficència de la població, que tenia al seu càrrec la seva custòdia, va cedir per a Biblioteca Pública a sol·licitud del sotsgovernador. La sala feia uns vint metres de longitud per cinc i mig d’amplària i una altura de quatre metres, sense calefacció ni més llum que la natural.

Paral·lelament, el ministeri va integrar la institució maonesa entre les biblioteques i arxius de l’Estat, les quals havien de ser dirigides per un funcionari, és a dir un empleat a compte dels pressupostos de l’Estat, en aquest cas amb la categoria d’ajudant de tercera classe, ja que la de Maó  havia estat qualificada com a biblioteca de tercera categoria, el darrer esglaó d’aquesta mena d’establiments.

Al principi, van tenir cura de la biblioteca alguns joves “de no escassos coneixements bibliogràfics i títols acadèmics”. L’1 de juliol del 1864 Francesc Cardona i Orfila fou designat com a encarregat, i seguia sense ser funcionari. El succeí el mes de maig de l’any següent Gabriel Mas i Vidal, ara ja sí com a ajudant de bibliotecari interí del cos de bibliotecaris i arxivers. Entre els dos enllestiren la primera ordenació de la biblioteca i així almenys els llibres, que fins llavors restaven desgavellats, van ser separats en prestatgeries. Alhora, les gestions del nou sotsgovernador de la província, Fermín Abella, i els representants de Menorca a la Diputació Provincial, Diego Salord i Jaume Moncada, van aconseguir que aquesta concedís una subvenció de 2.500 pessetes a la institució.

Reglament de la biblioteca. El Menorquín 1867

El 2 d’agost del 1866 fou nomenat Ramon Álvarez de la Braña com a bibliotecari amb plaça fixa, qui va emprendre l’autèntica organització dels volums de l’entitat, que ell mateix qualificava de “penosos treballs científics i materials”. Álvarez va ordenar la biblioteca en sis grans seccions, cadascuna identificada per etiquetes de diferent color: Teologia (blanc), Jurisprudència, Ciències i Arts (verd), Belles Lletres, Història (blau) i Enciclopèdies i miscel·lània. Segons el bibliotecari, estaven dignament representades les Belles Lletres i la Història, però no tant les Ciències i Arts, la Jurisprudència i les Enciclopèdies.

Així mateix, s’encarregà de donar ús als fons rebuts de la Diputació, per a la qual cosa fins i tot publicà un anunci en premsa en el qual indicava que adquiria, per compra o canvi, tota classe d’obres, especialment si tractaven d’assumptes de Menorca. Gràcies a aquests doblers es van aconseguir 528 volums, als quals es van afegir els 300 llibres, 163 fullets i 6 cartes geogràfiques que van cedir alguns particulars. El bibliotecari va fer inserir en els diaris locals les relacions dels llibres regalats, tot indicant els noms dels donants.

Les dotacions de la Diputació tindrien continuïtat: el 1867, a proposta de Teodor Làdico, li fou atorgada una subvenció de vuit-centes pessetes. La dècada del 1870, la biblioteca disposava d’una consignació anual de cent duros, que es dedicaven majoritàriament a fer-se amb llibres. Segons Ma. Lluïsa Serra, la quantitat era suficient, com es comprova pel fet que hi constin totes les obres bàsiques del segle XIX.

dissabte, 17 de desembre de 2022

Records de l'Aplec excursionista dels països catalans d'Alcoi - 2022

Enguany l'aplec excursionista dels països catalans s'ha fet a Alcoi, a l'interior de la província d'Alacant. Alcoi és a una vall voltada de serralades i muntanyes, que ofereixen moltes possibilitats.

1. Excursió als poblats íbers (La Serreta)

La primera excursió cap als poblats íbers va començar per la via verda, que passa per l'antic recorregut d'un tren que baixava a Alacant i mai va arribar a funcionar. Els túnels eren ben llargs.


Després d'una suau ascensió vam arribar al poblat del Puig d'Alcoi (888 m), habitat entre els segles VII i IV aC. i amb bones vistes de la ciutat d'Alcoi


Aquí es veu la ciutat sota el barranc del Cint, que segons la llegenda sant Jordi va saltar d'un bot amb el seu cavall en el moment de la conquesta cristiana de la ciutat...


Les vistes de la comarca són espectaculars.


Després d'una lleu baixada vam emprendre l'ascensió del puig de la Serreta (1.057 m), bastant més empinat i escarpat que l'altre 


Dalt hi ha un poblat íber amb restes poc prominents. També hi ha la casa (esfondrada) des d'on durant la Guerra Civil s'avisava als alcoians de l'arribada dels temuts avions franquistes, que van causar destrosses i morts amb les seves bombes.


Des d'aquesta eminència el panorama és realment superb.




De baixada ens va agafar un xàfec monumental i vam dinar a una zona de descans, amb taules, però ben banyats. Seguint, va deixar de ploure i vam poder anar al paratge del riu Molinar, on hi havia la cascada. 


Després vam arribar fins a la font del Molinar, on hi ha un edifici modernista. De tant que havia plogut s'havia fet un fanc molt espés que, amb les fulles dels arbres, formaven una plataforma a les soles de les botes i no hi havia qui caminés.


2. Excursió a la Serra de la Mariola

La Serra de la Mariola tanca Alcoi pel nord. Com es pot veure, és bastant boscosa.


Així que vam anar pujant una bona estona rodejats de pins i amb bones vistes dels voltants d'Alcoi, fins que vam arribar al puig del Castellar (877 m).


La veritat és que va ser un passeig molt agradable. La serra de la Mariola és un encant.


De baixada ens vam aturar a una balma, ja a prop del riu.


Entre els pins es veia el castell de Barxell


Finalment vam arribar als Canalons, on paratge encisador la dècada de 1930 hi anava un grup naturista-nudista que somiaven amb l'antiga Grècia.


Vam passar prop del riu Polop, al qual no vam poder baixar perquè estava enfangat. De camí vam passar pel pont de les Set Llunes, que vam travessar per enfilar la via Verda uns quants quilòmetres fins arribar a Alcoi a temps per dinar.


A la posta de sol vam veure aquesta escena del pont de Sant Jordi i darrera les cúpules de les esglésies.


De nit, a la plaça de l'Ajutament hi havia animació nadalenca.


3. Excursió als Plans

Durant la pujada al puig dels Plans no veiem res, perquè estàvem voltats de boira, fins que vam arribar dalt de la muntanya (1.330 m.) i vam contemplar astorats el mar de núvols, del qual despuntaven les principals crestes i els cims de les muntanyes més altes. A l'horitzó, brillava la superíficie de la mar.


Una vista magnífica. Semblava que eren als Alps.



De baixada ens vam aturar per veure una cava enorme. Era una construcció amb cúpula i molta profundidat on l'hivern s'emmagatzemava la neu, per baixar gel a l'estiu, amb els quals es feien els famosos gelats d'Alacant.


Per dinar vam anar al poblat íber del puig d'Alcoi, però no es veia gens per la boira. A mesura que perdíem altura la boira s'anava espessint i , a l'entrada d'Alcoi, era quasi impenetrable. Per cert que hi vam accedir per un barranquet molt xulo.


En arribar a Alcoi vam veure aquesta placa del club de fans de Camilo Sesto, que era d'Alcoi, on li han dedicat un carrer.


De nit vam gaudir d'un sopar esplèndit amb  més de 500 persones de tots els clubs excursionistes. Al dia següent ja no va haver temps per més que acomiadar-nos de l'hotel Reconquista, on havíem passat les tres nits.


Felicitats als companys del club excursionista d'Alcoi per haver organitzat tan bé.

dimarts, 13 de desembre de 2022

L’origen de la Biblioteca Pública de Maó

El naixement de la Biblioteca Pública de Maó està íntimament vinculat a la desamortització dels convents, fet sense el qual hauria estat impensable.


En efecte, quan s’acordà la nacionalització de les propietats dels ordes religiosos d’Espanya per procedir a la seva venda, entre octubre del 1835 i març del 1836, el Govern acordà la realització d’un primer inventari dels seus béns. Amb aquesta finalitat, el cap superior polític de Balears (que és el nom que inicialment tenia el governador civil) va nomenar al partit de Maó una “Comissió per a la recol•lecció d’objectes científics i la formació d’un inventari dels llibres que existien als extingits convents”. Aquesta estava integrada per Francesc Femenías, Antoni Prieto i Jeroni Andreu, jutge de primera instància de Ciutadella, els quals van analitzar les obres procedents dels convents dels franciscans i carmelites de Maó i del de Sant Diego d’Alaior. De forma significativa, un cop finalitzat l’inventari, la comissió va suggerir que amb els llibres es formés una biblioteca.

El gabinet de la reina, un cop va tenir a les seves mans l’inventari, acceptà la idea i l’11 de juliol del 1836, dictava una Reial ordre en la qual, després d’agrair la feina de la comissió (que havia estat totalment desinteressada i altruista), aprovava el projecte de crear una biblioteca a Maó, amb la condició expressa que no ocasionés despeses ni sous d’empleats. Amb aquest fi, el governador civil, un cop escoltada la comissió anterior i, en cas necessari, la Diputació Provincial, proposaria els mitjans per portar-ho a terme de manera econòmica. Al mateix temps ordenava que es remetés a l’Acadèmia de Sant Ferran una nota dels quadres que s’havien trobat als convents.

Convé remarcar que, segons la documentació, la iniciativa de fundar la biblioteca havia estat de certs cercles locals, als quals van donar un suport entusiasta les autoritats de l’Estat, però l’Ajuntament es va limitar a dur a cap les actuacions que se li manaven, i no sembla que existís un gran interès municipal en el projecte, circumstància que llastraria la seva execució.

Escrit de Fargas i Femenías en favor de la biblioteca. 1837. AHM

Seguint les instruccions reials, Rodrigo Castaños, cap superior polític de Balears, va demanar a la comissió que havia fet l’inventari un informe sobre la manera de procedir, el qual va remetre a l’Ajuntament el 27 de febrer del 1837. Segons aquest, un cop consultats els pèrits, el lloc més convenint per establir aquesta institució era el convent del Carme. Es recomanava prendre tres cel•les del pis superior de l’edifici, de la part de migjorn i formar amb elles una sala ampla i espaiosa. Al seu extrem ja existia un gabinet en el qual el públic podria dedicar-se a la lectura. El pressupost de demolir les cinc parets mitjanceres existents, substituir les bigues, renovar els prestatges inservibles, transportar-los, pintar-los i altres despeses indispensables pujava a 120 pesos forts (480 pessetes de l’època), el que es considerava una “corta cantidad de dinero”.

Un cop establerta la biblioteca, un establiment “tan útil i necessari” no precisaria cap despesa addicional, llevat de la conservació i neteja, que seria insignificant. No caldria pagar a cap empleat, ja que seria suficient nomenar un bibliotecari sense sou que s’encarregués dels llibres, dotat del corresponent inventari i sota les regles que es considerin oportunes. Es puntualitzava que no mancaven persones desinteressades i amants del saber que estaven disposades a acceptar el càrrec, segons les gestions que havia fet la pròpia comissió. Aquesta, després de remarcar que havia acomplert la seva tasca de manera gratuïta, i fins i tot havia renunciat a rescabalar-se les despeses que havia tingut, s’oferia a dirigir les obres i treballs necessaris per obrir la biblioteca, sota la inspecció de l’Ajuntament.

El governador civil finalitzava el seu escrit demanant a l’Ajuntament el seu dictamen i apuntava que, respecte al local proposat per allotjar la biblioteca, faria les consultes necessàries a la Junta d’Alienació dels convents suprimits de la província, per si ho considerava escaient.

Resulta simptomàtic que l’Ajuntament durant dos mesos ni tan sols es reunís per valorar l’ofici enviat pel governador civil i que aquest s’hagués de prendre la molèstia de reiterar la seva petició el 29 d’abril, incloent una altra vegada l’informe de la comissió. La corporació va debatre tema el 17 de maig, sense arribar a cap acord, de manera que el 22 de setembre el governador reclamava una resposta immediata a la qüestió, amb l’amenaça de prendre mesures coercitives si el consistori continuava amb la seva passivitat.


Durant aquest temps, el batle havia rebut un escrit, signat per José Fargas i Francesc Femenías, que donaven suport a les conclusions de la comissió (de la qual el propi Femenías en formava part). Argumentaven que l’exconvent del Carme era el local idoni, tant per la seva amplitud com per la seva situació, “en estar situat en un lloc molt a propòsit perquè hi poguessin concórrer els amants de les lletres que volen ocupar-se en la lectura d’aquells llibres”. Remarcaven, així mateix, que no faltaria persona idònia per exercir les funcions de bibliotecari a títol gratuït, i que les despeses que s’haurien d’incórrer eren “mòdiques si es comparaven amb el benefici que aquest establiment reportaria a la utilitat pública”.

L’Ajuntament se seguia prenent les coses amb calma: el 6 d’octubre la sol•licitud del governador fou tractada pel consistori, que fins al cap d’un mes no realitzava la primera gestió sobre el particular. El 5 de novembre enviava una carta al president de l’Academia de Ciencias y Bellas Letras de Mahón en la qual, “tenint presents els seus generosos oferiments en favor dels progressos de les llums i el seu decidit afany per auxiliar en l’èxit de qualsevol empresa que tendís a la seva difusió en aquesta illa”, demanava a la institució que s’encarregués de la direcció de la biblioteca, si aquesta s’arribava a obrir. L’Acadèmia als pocs dies acceptava gustosa la proposta.

Aquesta institució va funcionar a Maó els anys 1836 i 1837, sota la presidència del metge Rafel Hernández i en van ser secretaris Benet Pons i Manuel de los Herreros, que sembla que n’assumí el major protagonisme. L’Acadèmia oferia classes gratuïtes d’Aritmètica i Geometria per als artesans, a càrrec de De los Herreros, en un local cedit per l’Ajuntament a l’escola de la plaça de la Verdura (actual plaça Colon). El professor, que seria nomenat secretari de l’Ajuntament de Maó, dominava tant les ciències com les lletres (parlava anglès i francès, col•laborava amb el Diario de Menorca i escrivia poesia) i acabaria sent el director de l’Institut de Palma.


Finalment, el 20 de desembre l’Ajuntament contestava al governador civil, assenyalant que coincidia en la necessitat de la biblioteca i li informava que havia obtingut el consentiment de la naixent Acadèmia de Ciències i Belles Lletres per fer-se càrrec de la custòdia i direcció de la biblioteca, tot demanant al cap de la província que fes tot el possible perquè cristal•litzés aquesta institució, que considerava molt interessant per al benestar i il•lustració dels habitants de la ciutat.

El 17 de maig del 1838 el cap superior polític de la província remetia a l’Ajuntament el dictamen que havia emès sobre la qüestió la Diputació Provincial, amb el qual manifestava el seu acord, tot ordenant que s’actués seguint les seves recomanacions. Aquest indicava que, lluny d’oposar-se al projecte elaborat per la comissió, el considerava útil i beneficiós, amb l’única diferència que la custòdia i direcció de la biblioteca no es podien deixar en mans de l’Acadèmia de Ciències i Belles Arts, ja que aquesta no era més que una associació voluntària d’individus l’estabilitat de la qual només depenia de la seva voluntat. Assenyalava que, alternativament, la comissió de recol•lecció d’objectes científics designés una persona d’“arrelada, instrucció i zel pel bé públic” per assumir les tasques de bibliotecari. Pel que feia a la resta, donaria suport a la sol•licitud d’adquisició de la part de l’edifici del convent del Carme necessari per al seu establiment i tot el que calgués a l’efecte. Així mateix, donava el seu consentiment perquè l’Ajuntament de Maó apliqués un recàrrec a l’impost de la talla, que confiava que seria aprovat pel Govern, per recaptar els 120 pesos destinats a finançar les obres i altres actuacions imprescindibles per a la formació de la biblioteca.


dimarts, 29 de novembre de 2022

Terraplanisme, Trump i teoria queer

Davant la sorpresa dels menorquins, fa unes setmanes va tenir lloc a Ciutadella un congrés de terraplanistes, al qual alguns mitjans de comunicació van donar una cobertura notable. És fàcil esquinçar-se les vestidures, tant per la celebració d’un esdeveniment clarament contrari a la realitat com per la deriva sensacionalista de la premsa, però la veritat és que es tracta de la punta de l’iceberg de la deriva anticientífica de la nostra societat, que veiem cada dia aquí i allà, i entre els col•lectius més insospitats.


Estirant el fil, els terraplanistes naveguen a l’estela dels antivacunes. Donant l’esquena a tota evidència científica i del fet que només a partir del moment que vam disposar d’aquest medicina quasi miraculosa hem pogut controlar la Covid, eliminar pràcticament l’amenaça de mort i fer vida normal, grups de persones, alguns d’ells metges, segueixen oposant-se a la seva administració. Així no és d’estranyar que altres neguin que la terra gira al voltant del sol: tots tenen en comú posar sentiments, pors i emocions per davant de la raó.

Val a dir que la ideologia antivacuna feia temps que havia arrelat entre nosaltres. La legítima preocupació per la salut ha confós a persones que s’han arribat a creure que els efectes secundaris són pitjors que les malalties. De fet, ja hi havia hagut casos de fillets morts perquè els seus pares no els havien vacunat d’alguna malaltia greu. Aquests col•lectius beuen del mateix pou dels que opinen que els aliments que menjam estan emmetzinats per productes químics i transgènics i només són saludables els tomàtics i les lletugues del seu hort. 

És evident que són grups minoritaris i que la gran majoria ens fiam de les autoritats sanitàries que afirmen que els nostres queviures ofereixen una plena garantia per a la salut, és més, mai havien estat tan segurs. Tanmateix, la desconfiança és una mala herba que creix sense control i, qui més qui menys, pensa que alguna cosa deu haver de cert i que la carn està plena de vacunes... El mal de la nostra època és precisament aquesta desconfiança que, per elevació, acaba dirigint-se a la ciència, la tècnica i la medicina tradicional.


La cultura de la sospita es basa en posar les pròpies creences i sentiments per davant de qualsevol altra consideració. És portar l’individualisme i la subjectivitat a l’últim extrem i suposa passar de l’aforisme grec que l’esser humà és la mesura de totes les coses al jo com vara de mesurar l’univers. 

Només d’aquesta manera s’entén l’èxit de figures com Donald Trump, que aconsegueix que les seves mentides, deliris i falsedats siguin considerades  de forma seriosa per milions de nord-americans. En una altra conjuntura històrica, un personatge d’aquesta índole hauria estat bandejat ràpidament i no hauria estat elegit ni candidat del seu partit, al qual omple de descrèdit, tant com al seu país.

És com si un terraplanista arribés a la presidència del govern. Quan els periodistes afirmaven “no deixis que la veritat espatlli una bona notícia” eren conscient del seu cinisme. Trump no deixa que la veritat li espatlli l’atac a un contrincant, convençut que es troba més enllà del bé i el mal. La postveritat és l’afirmació rotunda que ningú pot qüestionar les seves afirmacions, perquè el simple fet de ser seves les fa autèntiques, igual que els terraplanistes, els antivacunes i tots aquells que rebutgen, de forma conscient o inconscient, que hi hagi una realitat més enllà dels seus desitjos.


El seu adveniment també prova que és en l’àmbit de la política on l’erosió dels valors il•lustrats –veritat, objectivitat i ciència–, ha arribat més enfora. No és tan sols que es defensin postures de caire extremista, sinó que es fa en contra dels fets contrastats, la lògica i el funcionament real del món. Com els utòpics, es posa al capdamunt de tot les seves esperances. 

Trump ha fet escola i de cada vegada més polítics utilitzen el seu manual d’estil per convèncer l’opinió pública, la qual cosa degrada la nostra democràcia. Però tampoc hem d’exagerar la seva influència. Agrupacions polítiques en les antípodes dels ultraconservadors també pouen de la desconfiança envers la idea de progrés per negar la realitat i promoure canvis radicals.

Una sensibilitat extrema envers les disfuncions de la vida en comú ha menat a l’eclosió d’un pessimisme sobre la humanitat. El canvi climàtic, les emigracions, les guerres i la desigualtat econòmica són vistos no com reptes davant la imperfecció del món, sinó com proves del fracàs de la nostra societat. No se sap quin és el model alternatiu que plantegen, perquè en molts casos és més un moviment negatiu, un “així no”, que propositiu.


Aquests col•lectius radicals congreguen la simpatia del públic perquè advoquen per la millora de les condicions de vida de grups marginats. Tanmateix, és freqüent que caiguin en els vicis de la postveritat, posant els seus postulats per davant dels fets i la lògica. Un exemple d’actualitat: la teoria queer, que propugna que la lliure elecció del gènere ha d’estar per damunt de la realitat biològica del sexe, és rebutjada per la gran majoria de la comunitat científica. La reacció dels seus apòstols és acusar els científics d’estar contaminats per la cultura patriarcal, és a dir, de no ser científics, una forma d’argumentar que sintonitza amb el terraplanisme.

Històricament, els partits progressistes s’havien estalonat en la raó. Marx va concebre un socialisme científic oposat al socialisme utòpic. La nova esquerra antimarxista rebutja aixecar les seves banderes a partir d’una anàlisi rigorosa de la realitat i, de la mà de Gramsci, reivindica, en un moviment simètric al trumpisme, l’optimisme de la voluntat enfront al suposat pessimisme de la intel•ligència.


Només ens queda esperar que la majoria dels ciutadans tengui prou seny per resistir els cants de sirena de tots aquests  corrents irracionals.


dimarts, 22 de novembre de 2022

Ascens i caiguda dels noms franquistes dels carrers de Maó

Acabada la Guerra Civil, els nous regidors de Maó no van tardar gens en modificar el viari. A la sessió del 13 de febrer del 1939 (tot just quatre dies després de l’arribada de l’exercit nacional), es prenia l’acord de deixar sense efecte les denominacions de tots aquells carrers que havien estat canviats amb posterioritat al 14 d’abril del 1931, que recuperaven el seu nom primitiu, excepte algunes vies significatives, que es dedicaven a figures d’alt valor per al règim, començant pel seu líder màxim, el generalíssim Franco, que prenia la plaça de la República (Constitució). De forma significativa, tots llevat de dos polítics (un feixista, l’altre ultraconservador) eren militars, la qual cosa mostrava a les clares l’orientació dels governants, i havien mort en defensa dels seus ideals totalitaris, de manera que podien ser aixecats a la categoria de màrtirs.

 


D’aquesta forma, el carrer Nou honoraria el general Goded. Aquest, després de participar en l’intent de cop d’estat de Sanjurjo, havia fet triomfar la revolta a Balears el juliol del 1936 i protagonitzà un arriscat cop a Barcelona, durant el qual fou detingut i afusellat. La plaça de s’Arravaleta (Reial) es diria del general Mola, que havia estat vinculat al cop de Sanjurjo, i, a Pamplona estant, acabà essent el cervell del cop d’estat del 1936. El mes de febrer següent morí en accident d’aviació, dirigint les operacions del front del nord. El carrer de s’Arravaleta prengué el nom de Calvo Sotelo, el diputat monàrquic assassinat el 13 de juliol del 1936, fet que precipità el cop d’estat. La plaça del Príncep passà a ser de José Antonio (Primo de Rivera), el fundador de la Falange, que havia estat ajusticiat el novembre del 1936. Finalment, el carrer Pi i Margall (des Castell) fou dedicat a la memòria del general Sanjurjo, que el 1932 havia protagonitzat un cop d’estat contra la República, el fracàs del qual comportà el seu empresonament; amnistiat dos anys més tard, s’exilià a Portugal. El juliol del 1936, l’avió que el portava a Espanya per integrar-se a l’aixecament armat va caure, ocasionant la seva mort.

Malgrat que els canvis de nom no havien d’afectar el període anterior, dos sí que van resultar alterats: el mariscal Foch i Bèlgica, que li van retornar a la Reina i a Sant Llorenç els noms que els havien pres vint anys enrere, el 1919.

La resta de modificacions del franquisme van venir motivades per operacions urbanístiques. A partir del 1943, s’enderrocaven les cases de darrera l’església de Santa Maria –el pont del castell–, creant una nova plaça, que rebé el nom de la Conquesta, en commemoració de de la presa del rei Alfons III als sarraïns, la inauguració de l’estàtua del qual, el 1950, culminava el projecte. Paral·lelament s’iniciava l’obertura de la via d’enllaç entre el port i la ciutat, que feia dècades que havia estat planejada i no fou conclosa fins el 1953, quan se la batejà amb el sonor nom d’Avinguda de la Victoria, en clara al·lusió a l’èpica de la Guerra Civil.

Calle del General Goded. Postal R.V. Pons
El desenvolupament de la zona del Port Mahón va donar l’oportunitat d’homenatjar jerarques del règim. Així, els anys cinquanta, la que avui dia es coneix com a Avinguda del port de Maó va ser dedicada a José Antonio de Girón, ministre de treball i fundador de les JONS, més tard fusionades amb la Falange. Decisió insòlita la de la corporació, perquè era l’únic personatge viu, excepte Franco, que disposava d’un carrer a la població. Anteriorment només s’havia concedit aquest honor els anys de al I Guerra Mundial al president Wilson i al mariscal Foch,. L’altre carrer de la zona ofert als dirigents del franquisme fou el de Carrero Blanco.

En aquest cas, però, la denominació original havia estat la de Fort de l’Eau. Després del seu assassinat per l’ETA el 20 de desembre del 1973, el ministeri de la Governació va instar els municipis a batejar carrers per a la seva distinció.  El ple de l’Ajuntament, el 5 de gener següent,  acordava que es proposés la via pública “que s’estimés adequada per testimoniar el record que la ciutat de Maó devia al finat president del Govern, per la seva completa entrega al servei d’Espanya i la seva fidelitat a sa Excel·lència el cap d’Estat, culminada amb l’ofrena de la seva pròpia vida”. Finalment el mes d’agost s’acceptava la proposició de denominar “Avinguda capità general Carrero Blanco” el vial que enllaçava l’Avinguda Girón amb la carretera des Castell, per la seva situació davant del port de Maó.

La supressió dels noms franquistes no seria tan ràpida com la seva instauració i és una mostra del gradualisme que caracteritzà la Transició, ja que es va fer en tres fases. La primera consistí en juxtaposar el vell i el nou règim: es conservaven tots els generals i polítics però, al seu costat, s’afegien, no els noms oficials anteriors, sinó els reputats com a “populars”.

Diario Menorca. 08/03/1977
La segona fase va comportar la definitiva eliminació del viari del martirologi nacional i tampoc va ser d’un cop, sinó que primer, el 6 de desembre del 1982, es van reanomenar la plaça Generalíssim com a plaça de la Constitució i la del general Mola, Reial. Aquesta darrera denominació era diferent de la històrica Arravaleta i de la republicana Democràcia. Passades les eleccions, el nou equip de govern socialista va completar els canvis en un Ple de 2 de juliol del 1983, que restituí al carrer Nou, s’Arravaleta, el camí des Castell i la Plaça del Príncep les denominacions que li havien pres els generals Goded, Calvo Sotelo, Sanjurjo i José Antonio; així mateix les avingudes de Girón i Carrero Blanco van passar a dir-se del Port Maó i Fort de l’Eau. A la mateixa sessió, es va promoure la modificació de tres carrers: Sant Jeroni donava pas al més tradicional Fred, el Puente del Castillo es normalitzava com a Pont d’es Castell i s’esmenava un error històric en dir Alfons III a l’inexistent Alonso III.

 

Finalment, el 1988 es prenia una resolució revolucionària, que transformava el viari maonès amb la filosofia d’adequar-lo al noms considerats populars, però que en realitat mostrava arestes i contradiccions. Així un grapat de carrers, dedicats a figures notables de la població, la majoria al llarg del segle XIX i als quals l’acord del 1975 havia donat una doble forma (B. Andreu, Prieto i Caules, Cardona i Orfila, Dr. Guàrdia, comte de Cifuentes, Ramis, Dr. Orfila i rector Panedas), passaven a dir-se com es coneixien a finals del segle XIX (Negres, s’Arraval, des Forn, costa de ses Piques, sa Rovellada de dalt i de baix, Moreres i rector Mort).


Estranya resolució deixar sense reconeixement les més il·lustres personalitats que ha donat Maó, com el doctor Orfila i Joan Ramis, que s’havien de conformar amb un record a la placa del carrer, sense cap efecte pràctic. Més estranya encara si tenim en compte, que, paral·lelament es donaven per bons altres noms, malgrat l’existència d’apel·lacions també tradicionals. Ens estem referint a la plaça de la Constitució, Sant Jeroni, Hannover, Sant Bartomeu, Sant Elies i Sol, que se sobreposaven al pla de la Parròquia, Fred, Costa de sa Plaça, sa Comèdia, ses Vaques i La Clota.

 

Així mateix, un altre feix de carrers que fins llavors havien mantingut el nom oficial, el perdien a mans d’un altre “popular”, una decisió que provocava greuges. Així la plaza del Retiro passava a ser del Padronet, però es deixava la de Colón, oblidant l’anterior nom de plaça Vella o de la Verdura; en canvi, la plaça d’Augusto Miranda sí perdia la denominació per la Miranda, mentre que la propera costa de la Independència es feia d’en Reynés, quan històricament havia estat la costa Llarga. Si aquest nom no era gaire viu, tampoc ho eren uns rescatats pla des Monestir (per plaza de San Francisco) o Hort nou (per l’Alameda, que bé es podia haver normalitzat per Albereda). Per rematar-ho, el genuí carrer del Roser quedava com del Rosari.




El resultat era que, en general, se suprimien no tan sols les designacions dels períodes més revolucionaris: franquisme, Guerra Civil i lI República, sinó també la majoria de les modificacions del primer bienni del segle XX (Pi i Margall, pintor Calbó, Wilson, Foch, Bèlgica, Carles III), però s’indultaven les de dues places de ressonàncies patriòtiques (Colón i Espanya). Paral·lelament s’acceptava com a popular una denominació nascuda els anys trenta (Reynés) i s’introduïa la plaça Reial, bandejant la consuetudinària de s’Arravaleta. Com es veu, fent bandera de la tradició, es prenien decisions polítiques, repetint el que sempre ha esdevingut amb el viari maonès.