Un crit per la pau i contra la barbàrie a Gaza

No eixugam. Quan semblava que l’agressió russa a Ucraïna havia cobert la quota de crueltat del món, el cicle infernal d’acció-reacció de Palestina ens torna a enfrontar amb un altre conflicte, on els enemics ho són a mort i no es donen quarter. 

És evident que, a dia d’avui els homes de bona voluntat no podem més que exigir que les armes s’aturin i cessi la mort de civils innocents. L’estat d’Israel no pot sostreure’s a les lleis internacionals i la seva democràcia es devalua si defuig de donar un tracte humanitari a un poble, el palestí, amb el qual, per molt que li pesi, comparteix trets culturals i patiments històrics. Una acció desproporcionada no pot més que atiar l’enfrontament i eternitzar una confrontació que ja han hagut de suportar massa generacions.

Deixant ben clara la nostra repulsa frontal a la violència desfermada per les forces armades israelianes, per justícia hem de manifestar un repudi absolut per l’acte de barbàrie comès pels milicians de Hamàs el dia 7 d’octubre. En aquesta negra jornada, més de 1.200 israelians, la immensa majoria civils desarmats, foren massacrats de forma bàrbara per escamots terroristes que van prendre com a hostatges 240 innocents.

Crida l’atenció la manca de reacció de la nostra societat davant d’aquesta operació vandàlica. S’han fet alguns manifests en contra de la brutal actuació d’Israel, però l’atemptat salvatge del 7 d’octubre no ha suscitat cap resposta pública de la ciutadania.

L’assalt de Hamàs supera en víctimes els atemptats d’Al-Qaida a Nova York, perquè hi afegeix el terror dels segrestos. A diferència de l'11 de setembre del 2001, en què una onada de solidaritat es va adreçar cap als Estats Units, el poble hebreu no ha rebut un reconeixement a l’immens trauma que suposen aquestes morts per a una petita comunitat de nou milions d’habitants. Aquesta insensibilitat és tant més notòria quan fa pocs mesos ciutadans i governs es van manifestar en contra de la invasió russa d’Ucraïna. Açò ens demostra que la nostra societat té una doble vara de mesurar o potser que, més que la solidaritat el que prima és la geopolítica i és políticament correcte blasmar els russos però no hi ha compassió envers els jueus i moltes vegades tampoc els palestins...

A diferència d’ara, en aquella ocasió nombroses veus van expressar la seva comprensió davant la resolució estatunidenca de copejar l’Afganistan. Les conseqüències demostren l’error d’acceptar la política de la revenja: els americans van encetar una guerra inútil i iniqua que provocà la mort de 900.000 persones, entre elles uns 330.000 civils i 7.000 soldats americans. Israel hauria d’aprendre d’aquest error i no excedir-se en el seu contraatac, que pot acabar generant més dolor del que ha patit.

El nostre país encara està tancant les ferides del terrorisme sanguinari de l’ETA, que va perpetrar més de 850 assassinats. Així mateix, hem patit el flagell d’Al-Qaida (un grup emparentat amb Hamàs), que ocasionà 193 morts. Amb aquests antecedents hauríem de comprendre la desolació de les famílies de les víctimes jueves, que han experimentat un cop encara més gran. Alguns al·ludeixen al seu cansament davant d’aquest conflicte interminable i l’historial repressor d’Israel, però les accions d’ETA també es van allargar durant dècades i ningú amb una mínima humanitat les justifica per la repressió franquista del poble basc.

En aquests temps de penediment pels crims produïts en la nostra història, els espanyols tenim un compromís moral envers el poble jueu. L’expulsió del 1492 és un deute històric que encara no hem pagat. És sorprenent que molts dels que critiquen el dia de la Hispanitat i censuren la colonització espanyola d’Amèrica callin davant el crim de l’èxode dels jueus (el qual, per ser justos, hauríem de posar al mateix nivell del dels moriscs). També ens hauríem d’avergonyir que aquí, a Menorca, fins fa poques dècades, per Setmana Santa els veïns sortissin al carrer “a matar jueus”.

Com gent de pau hem de rebutjar la violència s’origini on s’origini. La guerra i la violència sempre són la llavor de més guerra i més violència. La història de la terra palestina n’és plena. El naixement de l’estat d’Israel el 1948 fou aprovat per l’ONU per una àmplia majoria i intentava crear un territori segur per a una comunitat que havia patit la major massacre que ha conegut la humanitat: el sacrifici de sis milions de pacífics jueus.

Aquella resolució atorgava una part del país als jueus i l’altra als palestins, una solució que, anys més tard, tots donarien per bona, però que en el seu moment rebé fortes crítiques. Els països àrabs intentaren aniquilar per les armes l’estat hebreu qui, en revenja, va expulsar la majoria de la població palestina del seu territori, creant una ferida que encara no s’ha curat. Per ser justos, hem d’afegir que Israel s’hagué de defensar en tres guerres més de l’agressió estrangera: el 1956, el 1967 i el 1973. La del 1967 desencadenà l’ocupació israeliana de Cisjordània, un altre acte de fatals conseqüències. La resta és la història d’armes i plors que tots coneixem.

Tenc un somni. Demà s’aturaran els bombardejos israelians i, el mateix dia, Hamàs evacuarà les instal·lacions militars que ha instal·lat a hospitals i escoles i les llançadores de míssils d’edificis civils. Demà els tancs d’Israel es retiraran de Gaza i alhora Hamàs tornarà tots els hostatges jueus a les seves famílies i abandonarà definitivament les armes. El dia després, Israel posarà fi a les colònies jueves en terra palestina; simultàniament els palestins admetran l’existència de l’Estat d’Israel en unes fronteres segures i en pau. És només un somni, però és que no es pot viure de malsons.

Menorca en els llibres de viatges. L’Arxiduc Maximilià d’Àustria

Un altre autor civil de mitjan segle XIX és l’Arxiduc Maximilià d’Àustria, que visità Menorca el 1852 com a part d’una sèrie de viatges que va emprendre entre el 1850 i el 1860. Són visites de joventut, de formació, ja que tenia 18 i 28 anys, i recorden el Gran Viatge dels Il·lustrats. Maximilià va fer editar les seves memòries de viatge en diversos volums en llengua alemanya, sota el nom genèric d’“apunts”. Els d’Espanya, Reise-Skizzen Spanien, van aparèixer el 1855 i han estat recollits en un llibret de Cátedra, publicat el 1999.

L’Arxiduc Maximilià tingué un vida atzarosa i trista. Va participar en l’Imperi Austro-Hongarès servint la Marina del seu país i fou governador dels territoris italians. Després de la desfeta del 1859, que comportà la seva pèrdua, el 1862 va acceptar la corona de l’imperi mexicà, fruit de les ambicions de Napoleó III. S’hi establí el 1864, però, perdut el favor del seu patrocinador francès, el 1867 les seves tropes van ser derrotades i ell mateix fou afusellat el 19 de juny, malgrat les peticions de clemència de personalitats com Garibaldi i Victor Hugo.

La part relativa a Menorca ocupa més pàgines que la de Mallorca, el que es deu a l’àmplia notícia sobre l’esquadra anglesa, amb la qual coincidí a l’illa. Als dos llocs, l’austríac no es va moure gaire del port i la capital. Les seves descripcions s’entreteixeixen amb nombroses reflexions: “allà on hagi sang volcànica, un alemany no podrà sentir-se a gust” (parlant del sud d’Itàlia).

Ja abans d’arribar li desagraden “les baixes, nues i pelades costes de Menorca”, on no hi veu ni un arbre, cap verd alegra la vista ni cap edifici anuncia el punt on s’ha de trobar Maó. De fet, tota l’illa li recorda una gran ona que s’hagués petrificat, sense cap ornament ni al·licient i la regió li va semblar inhòspita, sense la menor empremta de poesia i fins i tot el cèlebre hospital militar li donà una impressió de tristesa i desolació. Aquestes sensacions  només s’apaivaguen per l’estima que té pels espanyols: “els orgullosos espanyols, ennobleixen el seu país i gràcies a la seva personalitat fan interessants fins i tot les seves parts més lletges”.

L'Arxiduc Maximilià i la seva esposa

Maximilià lloa el port de Maó, “el més famós de la mar Mediterrània que, llarg, estret, i amb les seves illes, s’assembla més a un riu que a un port de mar”. “A la seva fi se situa la petita ciutat de Maó que, amb els seus centenars (sic) de molins de vent, ofereix una imatge d’infinita malenconia”. La seva visió es contraposa a la de la flota anglesa, “el més bell i complet exemple al que ha de tendir el nostre gremi” (la Marina). Els seus poderosos pals destacaven de forma estranya, ja que les giragonses del port ocultaven el nivell de la mar i els pals s’aixecaven per damunt de de l’illa com si fossin torres d’una església.

Va ancorar el seu vaixell prop de l’hospital militar, des d’on desembarcà a una terrible i matadora marina, que fou un autèntic viacrucis que podia servir magníficament com un camí de penitència i li menà a Maó. L’autor afirma que la ciutat, capital de Menorca, compta amb 4.000 habitants, xifra bastant inferior de la real. És una població pobra però feinera i no posseeix cap monument ni res notable, excepte el major orgue d’Espanya, que està instal·lat al cor de la insignificant catedral. La vila és molt neta i té agradables cases, a la manera espanyola, però, com la resta de ciutats del país, un paviment terrible i incòmode per damunt de qualsevol descripció. Aquest fet ja havia estat advertida per altres viatges, i és que Maó no s’enllosaria fins a finals del segle.

De l’època de la dominació britànica, i per mor de la freqüent presència de la flota americana, s’hi veuen una gran quantitat d’indicacions en anglès, amb símbols americans i anglesos. Els rètols anuncien sobretot tavernes, de manera que tota la ciutat és una grog house for sailors, una licoreria per a mariners. Molts, borratxos, discutien per la ciutat, que era plena d’anglesos. Es va trobar a un, inert, tirat en plena merda, com bestiar.

Maó a l'època de Maximilià. Gravat del Die Balearen

A l’Arxiduc Maximilià li criden l’atenció els molins de vent, que es veuen girar i gemegar per tot. Sorgeixen del terreny pelat com arbres secs, a manera de fantasmes, cosa que multiplica la seva monotonia. Els contraposa als molins d’aigua; si el xipolleig d’aquests és vivificant i poètic i suggereix una fresca vida aquàtica, els braços grisos i llargs dels de vent resulten secs i somnífers i anuncien una regió seca i inhòspita, en el sentit més exacte de la paraula.

La ciutat, per la part que dona a terra, no està rodejada de cap mur i es perd en jardins i horts, però tots, per a la desagradable sorpresa del viatger, són rodejats de tanques de pedra. L’austríac va fer una excursió per l’interior. El terreny es feia progressivament més pla, només alterat per barrancs i xaragalls. En el seu calorós passeig (era finals de maig), van arribar a un barranc, a les escarpades parets rocoses del qual s’aferraven plantes sempre verdes. A mesura que s’endinsaven, es feia cada cop més salvatge i romàntic (devien arribar als Vergers de Sant Joan): la imatge hauria fet honor al més bell jardí anglès i hagués causat furor com a decoració d’un drama de bandits.

Per completar l’efecte, van descobrir a mitjana altura de les parets rocoses, mig tapades per mates, l’entrada de fosques coves, a les quals es va enfilar (són les de la zona coneguda com Dalt Gibraltar). Li resultaren extraordinàriament romàntiques i li van fer l’efecte d’estar construïdes especialment per a lladres, bé per recloure els viatgers que passaven, bé com a refugi segur i punt de defensa. Semblaven cambres amb volta i estaven unides per passadissos i proveïdes d’una o més obertures. El sutge i les cendres provaven que, com a mínim, havien servit d’habitatges temporals. Els gravats de les parets demostraven que Maximilià no era l’únic romàtic amant de les coves.

Palmera dels Vergers. Gravat del Die Balearen

Després de visitar gairebé totes les cavernes i d’una desagradable topada amb una serp, es van dirigir a la sortida del barranc, que l’autor jutja prou interessant. Hi havia una fresca i verda plaça, a la qual una font amb enfeinades bugaderes, alguns salzes ploraners i una tranquil·la capella donaven un aspecte pacífic i reposat. El barranc desembocava en una planúria lleugerament inclinada i ampla que estava molt ben conreada i tenia algunes palmeres, que eren una poètica mostra de l’excel·lència del clima de les Balears. La travessava una bona calçada que els va menar de nou a la ciutat.

El capvespre van baixar un altre cop a terra per anar al teatre, que li semblà molt incòmode. A la primera fila de la llotja, hom s’havia de seure en bancs de llenya fràgil, sense pintar i sense respatller. No van entendre res de la peça espanyola que es representava, i van esperar en el seu dur banc, amb impaciència i dolor, l’anunciada dansa nacional i el cant. Quan per fi van començar, es van executar de forma tan dolenta i pesada que els van espatllar els records de Sevilla. El viatger abandonà el teatre insatisfet, amb la reflexió que a una ciutat de 4.000 habitants no se li pot demanar més.

Al dia següent van visitar l’hospital militar, situat sobre unes roques pelades i calcinades pel sol, que Maximilià afirma que és el més gran del món i potser confon o barreja amb el Llatzeret. Van recórrer les àmplies i desolades sales, de gegantines proporcions, que li van fer pensar que en aquesta mena d’edificis no hi ha ni un hàlit de vida, són com un llit fred de pedra i, en definitiva, res més que un lloc de pas a la vida o a la mort. La institució en aquell moment estava completament buida; es mantenia molt neta i comptava amb sumptuosos magatzems per a mercaderies. Els patis, en els quals creixia l’herba, eren destinats a passeig. El cementiri del còlera estava separat de la resta i era enormement malenconiós i angoixant; feia uns anys aquesta epidèmia havia omplert l’hospital. Darrera de l’illa hi havia un petit port per als bucs que feien quarantena.

La Menorca pelada que veié Maximilià. Gravat del Die Balearen

La narració continua amb una extensa i admirada descripció de l’esquadra britànica, l’almirall de la qual va convidar Maximilià a pujar als bucs de la flota. Finalitzada la visita, emprengué una excursió a cavall per la superfície pelada de l’illa, on l’única cosa que va observar digna de menció fou un bosquet d’arbres i magraners en fruit, voltats de fresques vinyes, on el rossinyol entonava la seva malenconiosa cançó. Aquest plàcid oasi, que es trobava en un suau pendent on brollava una font d’aigua fresca, li va alegrar el cor. Al vespre, aquest cercador de paratges romàntics i bucòlics s’acomiadava de Maó, sota una lluna esplèndida i un cel estrellat.

La immigració, una qüestió no resolta de drets humans

A mitjans setembre, la diminuta illa italiana de Lampedusa va quedar bloquejada per l’arribada de més de 5.000 immigrants, xifra que iguala a la de la seva població.  El mes d’octubre a Canàries en van desembarcar 15.000. No es tracta de fets anecdòtics: el 2022 la Unió Europea va rebre 330.000 persones en situació irregular i quasi un milió de sol·licituds d’asil. Els irregulars són una petita minoria: els vinguts legalment ascendeixen a tres milions.

A la Unió Europea, els Estats Units i la majoria dels països occidentals, la tendència dels darrers anys ha estat d’endurir la política de fronteres i les condicions d’assentament. Al Regne Unit, Itàlia, Hongria i Polònia, partits conservadors i d’ultradreta han actuat en aquesta direcció, però no són els únics. Els països nòrdics s’estan sumant a l’onada, en ocasions de la mà de formacions socialdemòcrates, que han fet un gir radical. A Dinamarca el Parlament aprovà el 2021, amb 70 vots a favor i 24 en contra, una llei per reubicar els sol·licitants d’asil fora de la Unió Europea. A Suècia, una primera ministra del bloc d’esquerra el 2022 va impulsar mesures en aquesta línia.

El discurs oficial d’Espanya té un caire humanitari i d’atenció a les persones que demanen asil, però a la pràctica s’imposa la fermesa. L’acceptació de la postura marroquina en relació al Sàhara va ser la moneda que es va pagar perquè el govern alauita fos més actiu en relació a la immigració il·legal, com s’ha posat en evidència quan s’han produït allaus de subsaharians. També s’han pres acords amb altres països africans per intentar frenar aquest moviment humà, seguint una pràctica comuna a la resta de països de la Unió Europea. Així i tot, les formacions de dreta són partidàries de restringir encara més les condicions que s’apliquen als immigrants i Vox ha fet un casus belli de la qüestió i promou disposicions dràstiques en tots els àmbits.

En realitat, és possible que els ciutadans del nostre país tenguin un plantejament més sever en relació als immigrants que la majoria dels polítics. Les enquestes de la Fundació Gadeso, una associació d’estudi de la realitat social de les illes Balears bastant seriosa, mostren que, de manera sistemàtica els habitants de l’arxipèlag tenen una opinió majoritàriament negativa de la immigració (el 58% en el quadern del mes de setembre), el 54% consideren que els immigrants estables constitueixen un problema greu i el 78% creuen que s’hauria d’expulsar immediatament els il·legals.

La immigració és un fenomen tan antic com la humanitat, que l’ha tractat de forma diferent al llarg de la història. Pels romans no era cap problema: qualsevol persona que vingués en son de pau podia entrar a les fronteres de l’Imperi. Açò no obstant, els estrangers, com els metecs a la democràcia grega, tenien ben pocs drets i havien de pagar impostos addicionals; fins i tot se’ls aplicaven les lleis amb més rigor.

Mirades les coses des d’aquesta perspectiva, podríem concloure que la voluntat universalista de la Declaració dels Drets de l’Home és un obstacle per a la lliure circulació de persones. En estendre els drets fonamentals a tothom, amb independència de la seva nacionalitat, religió o qualsevol altre distinció social, se’ls acaba atorgant unes facultats similars a les que tenim els naturals del país, el que és problemàtic. Bona part de la societat no està en contra de rebre immigrants, sinó del fet que tenguin els mateixos drets que ells, en especial pel que fa als serveis públics, però també en altres àmbits, com el laboral. En molts casos no es tracta de gent realment amenaçada per la competència dels que arriben de fora, sinó que estan s’oposen, per principi, a equiparar nacionals i estrangers.

Tanmateix, la immensa majoria dels ciutadans no estem disposats a renunciar a l’universalisme dels drets humans que, de fet, no són més que una generalització laica de l’humanitarisme de la nostra societat. La gent no sol pensar en declaracions abstractes, sinó que es compadeix de la situació penosa de les persones que travessen mars, rius i deserts fugint de la guerra, la fam i la violència, o simplement en cerca d’un futur millor per ells i els seus fills. És una qüestió d’humanitat.

La immigració posa en tensió la nostra societat, en contraposar dues idees enfrontades: la dignitat universal humana i l’estat del benestar. Històricament, l’Estat social i democràtic va ser concebut per funcionar en l’interior d’una comunitat homogènia. La seva base és la confiança mútua i la solidaritat es limita a individus de similar condició i ve a ser una mica allò d’avui per tu i demà per jo. Quan les comunitats es fragmenten sorgeixen dificultats i aquestes s’exacerben amb els estrangers, perquè molts ciutadans creuen que s’estan trencant les regles del joc i que els nouvinguts no haurien de tenir els seus mateixos drets. Pel cantó contrari hi ha els que apel·len a la compassió i el tractament humanitari de qualsevol persona, ja que totes tenen una dignitat innata, i a la nostra responsabilitat davant les seqüeles, encara presents, del colonialisme i l’explotació postcolonial.

En els dos casos, es tracta més d’un sentiment que d’un raonament, però són les forces que mouen la nostra societat. Per la seva banda, els polítics, i sobretot els governs, es mouen en el món dels tangibles, del que és possible, i es veuen desbordats per les demandes dels immigrants, com ho mostren imatges com les de Lampedusa, el Hierro o qualsevol indret que pateix la pressió migratòria. El pressupost públic és limitat, els ciutadans exigeixen cada cop més prestacions i els estrangers no són una prioritat.

La immigració és el gran tema del segle XXI. En poques qüestions s’entrecreuen d’una forma tan crua sentiments, drets i vulgars recursos econòmics.

Embotits de de Menorca: de la sobrassada a la carn-i-xulla

La utilització del porc per a l’elaboració d’embotits és una pràctica ancestral, que enfonsa les seves arrels, com a mínim, en l’antiga Grècia i es va difondre àmpliament en l’època romana. A Menorca, la presència del porc està ben documentada al llarg del temps, des del període talaiòtic (1200 aC.). És de suposar que les tècniques de maneig d’aquest animal no es van fixar definitivament fins a la incorporació de Menorca a la Corona d’Aragó l’any 1287. A partir d’aquesta data és freqüent trobar al·lusions a l’existència de porcs i a la seva carn. Entre d’altres el Llibre del Mostassaf, conjunt legislatiu de normativa alimentària de l’edat mitjana, en la seva part relativa a Menorca, de 1569, xerra de la xarcuteria de porc. A l’edat moderna no és estrany trobar noticies sobre l’exportació de sobrassades.

Porquejades a un lloc menorquí. Guiseppe Chiesa

Diversos autors parlen de la producció i consum d’embotits. Un dels primers és Cleghorn, que el 1751 va redactar una cèlebre topografia mèdica, en la qual indica que la carn més apreciada a l’illa és la de porc, amb la qual es fan grans quantitats d’embotits, i en particular sobrassades, que no tenen res d’envejar als de Bolonya.

Schroeder, secretari de l’esquadra americana a la Mediterrània, en el seu llibre de viatges del 1846 escriu en el mateix sentit que els porcs són remarcablement bons i ben grossos; la seva carn és molt estimada per preparar un embotit conegut com “sobr’asado”. El marí descriu unes porquejades i una nit s’allotja a les cases d’un lloc. Els pagesos menen una vida pobra: els seus únics aliments són pa, oli d’oliva, vi i sobrassada, però malgrat tot “viuen feliços en la ignorància”. Quasi tot el porc s’emprava per fer sobrassades, que es conservaven anys i eren molt bones. Quan va pujar al Toro, els frares del convent li van donar una benvinguda cordial i li brindaren vi de Maó, sobrassada i taronges.

L’Arxiduc Lluís Salvador, que al Die Balearen descriu la situació de l’illa els darrers anys de la dècada del 1880, assenyala que els porcs juguen un paper important en l’economia de l’illa. Són semblants als mallorquins. Quan s’engreixen pesen de 200 a 250 kg i en ocasions arriben als 300 kg. Gairebé cada família, per pobra que sigui, n’engreixa un o més. Perquè els animals no estiguin als pobles, hi ha solls municipals als afores. Els pagesos illencs saben fer molt bé la sobrassada, que segons sigui l’edat del porc es condimenta amb quantitats variables de pebre bo; les madones saben aplicar una regla matemàtica.

Solls. Die Balearen. Arxiduc Lluís Salvador

Un dels autors amb més ressonància fou el francès Vuillier, que en el seu volum, aparegut el 1893, explica que cada família sempre sacrifica com a mínim un porc, de novembre a finals de gener. Les matances, com se les anomena, donen lloc a interessants festes familiars. Al migdia es fa un gran dinar que consisteix en peix i carn de porc. El plat principal es cou a la brasa; és la pultrú, la botifarra més gruixada de l’any anterior, que s’ha conservat per aquesta circumstància. És enorme: dos o tres quilos. Es talla sobre la taula, encara flamejant, i es menja regada amb mel. L’acte de tallar-la es diu matar sa pultrú. Ja al segle XX, Manuel Amat, en els seus articles al setmanari Mirador de Barcelona, exalta les famoses sobrassades de l’illa i el formatge, no menys apreciat.

Així com és fàcil trobar notícies sobre la sobrassada, un embotit conegut també a Mallorca i a Eivissa, la carn-i-xulla, exclusiva de Menorca, no ha estat tan estudiada. Com l’altra, s’obté de la matança del porc, que a Menorca rep el nom de “porquejades”, en la qual es matava l’animal, se l’escorxava i es preparaven diferents embotits amb la seva carn. La primera referència històrica sobre  aquesta pràctica es troba al llibre del 1786 Descripció geogràfica i estadística de l’illa de Menorca, de Lindemann, que escriu: “Si un menorquí fa porquejades, només fa sobrassades, i per això no fa falta un lloc per fumar, sinó que seca els embotits només amb l’aire”. Aquest comentari és una mica paradoxal, ja que diu que l’únic embotit que es fa són les sobrassades, quan també s’obtenen d’altres, entre ells, la carn-i-xulla.

De fet, Riudavets a la Història de l’Illa de Menorca, del 1885, comenta que a les matances es fan “botifarrons, butifarras, sobresadas y llangonisas”, alhora que explica que la prohibició d’engreixar els porcs a les cases, la carestia del seu manteniment i altres causes han fet que només les famílies acomodades i les gents del camp puguin fer porquejades i la resta s’hagin d’acontentar amb comprar els embotits a les botigues.

Per clarificar la qüestió hem d’acudir a l’Arxiduc Lluís Salvador qui, amb la seva meticulositat germànica, dona una relació dels plats i postres que es mengen a Menorca, en la qual distingeix entre la sobrassada vermella (que es menja crua, fregida, torrada i amb mel) i la de carn-i-xulla (que només es menja crua). En definitiva, en primer sobrassada era un nom genèric que es podia referir tant a l’embotit que actualment duu aquest nom com a la carn-i-xulla. Altres autors corroboren la vigència d’aquesta distinció. Hernández Sanz, en el Compendio de Geografía y Historia de la Isla de Menorca, de 1908, anota que: “Es objeto de gran rendimiento la industria de embutidos de cerdo: sobressadas vermeyas, sobressades de carn y chua, butifarras, butifarrons blanchs, botifarrons negres, camaots, etc”. 

Fins ara hem trobat informacions sobre la carn-i-xulla a textos històrics; a partir d’ara els llibres de gastronomia ens seran de gran utilitat. Pere Ballester publicà l’any 1923 De re cibaria. En aquest, un cop feta una acurada descripció de les porquejades, dona la relació més detallada de la seva elaboració: “carn i xua.- De la carne magra, especialmente el solomillo, con tocino en cuadritos o pasado por máquina junto con la misma carne, se hace este embutido, llamado también salsitxa y muy parecido al salsichón de Vich. Se ponen dos tercios de carne por una de tocino, y el condimento consiste en sal y pimienta en polvo, agregando bolitas de la misma pimienta para más marcado sabor. Por experiencias, de las cuales he participado como consumidor, puede afirmarse que la salsitxa o salchichón, cuando se come añeja, resulta tanto mejor cuanto más grueso es el embutido. La de bufeta (vejiga) es exquisita; a la vista y casi al gusto se asemeja a la mortadela. Ahumada es todavía más apreciable.”

Un cop superats els estralls de la Guerra Civil, Menorca és objecte de visita i estudi. Un dels primers en redescobrir els seus valors fou l’escriptor Josep Pla qui en la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza, publicada el 1948, li dedica el següent elogi: “La riquesa de Menorca rau principalment en l’agricultura [...] Les indústries agràries produeixen dues coses exquisides: les sobrassades vermelles i les de carn i xua, i els formatges, saborosíssims, dits de Maó, que al nostre país no tenen rival.” Com s’observa en aquells moments encara es parlava de les sobrassades de carn-i-xulla.

També és molt destacable la seva inclusió, el 1973, a la Gran Enciclopèdia catalana, a on apareix dos cops: en una entrada pròpia i en la dels embotits, on figura entre “els embotits més apreciats i coneguts”. Ja en temps recents, no són poques les guies i llibres de cuina que recullen el nostre embotit. L’any 1982 Armengol, a Itineraris per Catalunya i Balears, descriu la gastronomia de Menorca en els següents termes: “És molt anomenada la caldereta de llagosta de Fornells. Formatge de Menorca. Oliago: sopes de pa. Embotits de porc (carn-i-xua). Ginet (ginebra del país, molt aromàtica). Pastisseria.”

Com és lògic, la majoria dels llibres moderns de cuina l’esmenten. Jayne Ann Swinbourne, a Cocina práctica de Menorca, del 2001, anota: “Aunque el embutido más popular es la sobrasada, también tenemos los botifarrons, la carn-i-xulla y el camot o cuixot (ya que se denomina de diferente manera en Maó y Ciutadella)”. Així mateix, Les illes a la taula, editat el 2001 per la Conselleria d’Agricultura i Pesca del Govern de les Illes Balears, explica que la carn i xulla, embotit típic de l’illa de Menorca, és similar a la sopressa o sopressata de la regió italiana del Véneto. Com el seu nom indica, es fa amb carn i xulla picades i assaonades amb sal i pebre. Es menja seca. Finalment, i sens ànim de ser exhaustius, la Guia de gastronomia menorquina, publicada el 1998 per l’Associació Menorquina de Cafeteries, Bars i Restaurants de PIME, comenta que “Amb la carn dels porcs engreixats als llocs s’obtenen embotits tan excel·lents com la sobrassada, el botifarró blanc i negre, la carn-i-xulla o el cuixot, que es poden assaborir com a entrants o bé com a companatge en les berenetes.”

Una ullada a les varietats tradicionals de raïm per fer vi de Menorca

Des de la declaració del vi de la terra de Menorca, l’interès per conèixer quines eren les nostres varietats tradicionals de vinya ha anat en augment. Els estudis recents ens ofereixen una nova perspectiva del tema: ara estem en condicions de saber com eren  els raïms dels quals abans només teníem notícia pel nom. 

Premsa tradicional. Vinya d'en Borràs

Entre els blancs, el cartoixà és un sinònim del famós xarel·lo català. Encara que la varietat més prominent és la blanca, la negra, que era la de Menorca, també existeix. El cep és vigorós i de maduració tardana. És bo per menjar i per fer vi, que és consistent i una mica àcid. Curiosament, el pansal blanc, recollit en la relació del 1899, és un sinònim del xarel·lo.

El raïm d’en valent, que segons l’Arxiduc és present arreu i abundant a Maó, dona molt de raïm i proporciona un vi negre molt obscur, però de poc grau. En canvi, a la relació del 1889 s’indica que s’obté vi blanc. En l’actualitat perviu a Mallorca i a Eivissa, on tenen plantades les dues varietats. A Mallorca el valent blanc és corrent a la zona de Felanitx i Manacor. Les anàlisis genètiques  han determinat que, en realitat es tracta de dues plantes diferents:  el valent blanc és una sinonímia del callet blanc, mentre que el negre (el de Menorca) equival al tinto Velasco.

Una varietat interessant és el negre de Menorca, que el 1990 Perico Serra esmenta a Ferreries. En el treball del Consell Insular del 2003 un raïm conegut amb aquest nom fou trobat a Torralbenc nou i s’hort des Lluïser (Alaior). El que és significatiu és que la varietat existeix, amb aquest nom, al banc de germoplasma d’El Encín (i ha estat replantat al de Balears). Aquest fet ens demostra que els enviaments de ceps que es van fer a principis del segle XX per fornir el banc de varietats nacional no es van restringir a Mallorca, sinó que també incloïen varietats menorquines; aquesta segurament no és l’única. 

Negre de Menorca. Momplè

A l’àrea de Ciutadella se citen dues varietats de clar origen mallorquí: fogoneu i batista. El fogoneu és ben conegut a Mallorca i Eivissa i fa un vi abundant, però de poca qualitat, que se sol mesclar amb callet i manto negro, amb el menor percentatge dels tres; pràcticament mai s’utilitza com a monovarietal.

L’esperó de gall no és un raïm tan estès. L’Arxiduc el documenta com a blanc i el 1990 Serra va comentar que es donava a Son Bell-lloc (Ferreries). Així i tot, a l’estudi del 2003 es va localitzar la varietat negra a Can Guillem (Alaior). Es tracta d’un raïm de gra llargarut i corbat, n’hi ha de blancs i de vermells, de carn sucosa i pell aspra. Poc productiu, madura tard i fa un vi d’escàs grau alcohòlic. Actualment no és present a Mallorca, però sí al camp experimental del banc de germoplasma procedent d’El Encín. Potser és el mateix que el raïm de senyal de gall, tot i que els filòlegs els registren de forma separada, ja que les dues descripcions coincideixen. El seu nom prové de la característica forma ovoide dels grans i sembla més a propòsit pel seu consum.

Un cop repassades les varietats de les quals s’obtenia vi negre, passarem a les blanques, la més coneguda de les quals és el calop, també conegut com imperial a Ciutadella i Ferreries. A Mallorca també se li diu calop, mentre que a Eivissa, el País Valencià i el camp de Tarragona se’l coneix com a palop. De fet, és possible que sigui d’origen valencià, on ja és esmentat al segle XVI. És un raïm de gra tardà, gros i llarguer i segons el matís de coloració del gra n’hi ha de blanc, vermell o negre. És dolç, de pell gruixada, molt sucós, exquisit per menjar. El 2003 se’l va trobar a diverses finques: hort de n’Esquella, Mitjan Lloc i Momplè (varietat negra). A Mallorca recentment està essent recuperat i a Menorca el celler Morvedre també n’ha fet una plantació, que encara no ha comercialitzat el vi. 

Calop. Hort de n'Esquella

També és ben comuna la planta blanca, que és ben present al País Valencià i a Tarragona, amb alguna citació esparsa a Mallorca. És un raïm llarg de gra gros, bo, dolç, que madura pel setembre. Fa un vi fluix (de poc grau alcohòlic) i és millor per menjar, sobretot per postres. En el treball del 2003 se’l  va trobar a Mitjan Lloc, Francesc Olives, Esbert Pons (Sant Climent) i Can Guillem. Segons els autors del treball, en realitat podria tractar-se de dues varietats diferents.

El baberrès o, com indica l’Arxiduc, barba-rossa, denominació amb què se’l coneix a l’Alguer, és un cep de raïms grossos, compactes i vermells, molt dolç i bo per menjar, que fa un vi amb grau. El nom prové, de la forma piramidal del raïm, com si es tractés d’una barba vermella. A França és considerada provençal, ja que el “barbaroux” és una de les varietats incloses a la denominació d’origen cassis i a la indicació geogràfica protegida “Mediterranée”. A més, existeix a diverses denominacions d’origen de l’illa de Còrsega (on se la denomina barbarossa) i és emprat per fer vins clarets i lleugers. A la resta de regions és apreciada només per al consum. En l’estudi del 2003 fou trobada a sa Vinya del camí d’Algendar (Maó), encara que els autors opinen que el raïm no coincideix amb la varietat estrangera i s’hauria d’examinar millor.

 Pel que fa al raïm de Jerusalem, l’Arxiduc cita el negre, però en l’estudi del 2003 es va localitzar el blanc en una plantació antiga. En els repertoris lingüístics s’esmenten les dues varietats, tot i que el  més present és el blanc i les característiques coincideixen (raïm blanc, petit, de grans mitjancers, bo per menjar i no tant per fer vi). És conegut a Mallorca i el descriu el diccionari català-valencià-balear. Pot tenir un origen oriental. També està documentat a Sicília i a Sardenya, on encara perdura avui en dia.

No pot faltar el moscatell, un dels raïms més estesos per tota la Mediterrània (França, Itàlia, etc.). És un cep molt antic (se’l vol remuntar a la vitis apiana dels romans) i per aquest motiu compta amb diverses subvarietats. L’Arxiduc afirma que és un raïm dolç, que dona un vi d’un bevent molt peculiar.

Com s’observa, les varietats autòctones de Menorca són un fascinant mosaic de raïms de totes les comarques que ens envolten. Uns són d’àmplia difusió (carinyena, giró (com a possible sinònim de garnatxa) i moscatell); d’altres són comuns a les illes Balears, principalment Mallorca (d’en valent, fogoneu, batista); qualcun és català (el cartoixà o xarel·lo), tot i que realment predominen els de l’àrea catalano-valenciana-balear. Curiosament, diversos blancs són d’origen valencià (calop, planta blanca, senyal de gall). Els més peculiars i que, per aquest motiu, caldria investigar millor, ens acosten als territoris del sud de França i els italians de l’antiga corona d’Aragó (llora o marsellès, baberrès i de Jerusalem). 

Jerusalem. Momplè

Segons les fonts, la nota distintiva de la major part dels vins que es feien a Menorca era la baixa graduació i, en certa mesura, el color claret (capa baixa), cosa que encara era corrent als darrers exemples recollits fa pocs anys. Sembla que, al començament, les coses no eren així, ja que Armstrong comentava que la majoria de vins tenien força i només eren més fluixos els d’Alaior. Tanmateix, Foltz (1843) deia que el nostre vi era similar al claret. El tema es va anar decantant un cop passat l’oïdi: Bidwell (1876), després d’indicar que el vi negre de Menorca és “en tots els aspectes millor que els de l’illa gran”, assenyala que té menys grau i per açò no pot ser un article per a l’exportació. Pastor, el 1885 assenyalava que el vi de Menorca era “clar, de bon gust, tot i que de baixa graduació”. Aquestes característiques són coherents amb la major part de les varietats que hem localitzat i també consonen amb el costum de barrejar tot el raïm de la vinya, amb independència de la varietat, tant el blanc com el negre, que ja hem vist a l’Arxiduc i és una constant en les pràctiques vinícoles tradicionals de l’illa.

La desigualtat no desapareix; només es transforma

 El president de la Federació espanyola de futbol ha dimitit després de donar un petó no consentit a una futbolista. Molt ha tardat: era una exigència tan clamorosa que ningú s’explica que hagi aguantat tant de temps. Actes com aquest, signes d’un masclisme arrelat, fa dos dies eren invisibles i no tenien la més mínima transcendència, però els darrers anys la situació s’ha capgirat i no només en les qüestions de gènere. Es diria que la nostra societat rebutja cada vegada de forma més decidida tota mena de desigualtats.

El procés va començar fa temps. Encara que ens quedi enrere, la segregació per qüestions religioses tan sols va desaparèixer fa un parell de generacions. Abans era una barrera infranquejable que va provocar milions de morts, com ens ho recorda l’holocaust jueu. Durant segles van ser comunes les matances de protestants, musulmans i qualsevol confessió no acceptada pel poder.

Fa una dècada es va aprovar el matrimoni homosexual; ara els ajuntaments i les comunitats autònomes van molt més enllà i celebren l’orgull LGTBI penjant banderes als seus edificis oficials, per reivindicar l’eliminació de qualsevol discriminació. Fins i tot s’ha concedit la possibilitat legal a qualsevol persona de triar si vol ser home o dona, esborrant una diferència que havia estat clau en la conformació de les societats humanes des del bressol de la humanitat.

El canvi també afecta els estrangers. Mentre que la democràcia d’Atenes i tots els règims que van venir després els privava de quasi qualsevol dret, ara açò és mal vist i el que és políticament correcte és concedir-los accés a la majoria dels serveis socials, incloent els que entren de manera il·legal al país. Els immigrants que intenten trencar les fronteres són auxiliats per organitzacions humanitàries. Els que moren en l’intent de travessar mars, rius i deserts causen una fonda impressió en l’opinió pública, que fa uns lustres era bastant indiferent a aquest fenomen.

També és moneda corrent desdibuixar les diferències entre persones i animals i atribuir als sers irracionals drets dels humans. És més: n’hi ha qui defensa que són drets naturals i exigeixen que es respecti la seva dignitat, censurant pràctiques que la humanitat ha realitzat des dels seus orígens més remots.

És cert que la majoria d’aquestes actituds en favor d’estendre els drets a tot tipus de col·lectius són rebutjades per certs grups polítics, però aquests són presentats davant l’opinió pública com extremistes i jutjats moralment com esgarriats als quals cal combatre. Dona la impressió que el sentit de la història va en la direcció de suprimir tota mena de discriminacions en cerca d’una igualtat plena entre tots els grups socials.

I tanmateix, altres desigualtats augmenten sense que hi donem una excessiva importància. Els futbolistes d’elit sempre havien tingut uns sous generosos, però en general tampoc no donaven per fer-se milionari. Avui, els ingressos anuals dels cracks internacionals superen els cent milions d’euros. El salari mitjà dels professionals de la primera divisió passa del milió; n’hi ha molts que guanyen més de deu milions per temporada que, a més, engreixen amb sucosos contractes de publicitat. A altres esports passa el mateix.

Aquests sous estratosfèrics són un fenomen relativament recent, que s’ha consolidat en pocs anys. Són públics i es consideren normals, sense que incomodi el fet que hagi famílies que no poden pagar el lloguer d’un pis o joves que no es puguin emancipar i viure pel seu compte. Són retribucions que pagam entre tots quan ens abonam a les cadenes de pagament per poder veure les retransmissions televisives o compram camisetes dels seus clubs.

Entre els cantants de moda, actors, models i altres personatges de l’espectacle, el panorama és semblant: Beyoncé, Brad Pitt o els Rolling Stones, van guanyar el 2022 quantitats que superen els cent milions d’euros. A Espanya, també hi ha supermilionaris, com Alejandro Sanz, Rosalía o Tangana.

Podria semblar que l’esport i l’espectacle no són més que una simple anècdota; ben al contrari: són un simple reflex del món empresarial. Les grans companyies del món són propietat de persones riquíssimes que cada any ingressen més de mil milions de dòlars. S’estima que les retribucions mitjanes dels membres de l’elit financera superen els dos-cents milions.

És un fet que les diferències econòmiques han augmentat enormement els darrers cinquanta anys, tant si ens fixam en mesures estadístiques (índex de Gini, distribució per decils), socials (percentatge de ciutadans en risc de pobresa), com índexs populars: els guanys de l’1% més ric o les escales salarials de les empreses de l’IBEX. El resultat és que el patrimoni dels més rics de cada cop és més i més gran. 

Les diferències econòmiques, lluny de reduir-se, s’amplien dia a dia. És freqüent que, en moments de crisi, enlloc de disminuir, augmentin. Podríem dir que els rics són invisibles, però no és així: tots som conscients que en la carrera dels doblers, la major part de la població queda enrere. La desigualtat econòmica és generalment acceptada i quan algun govern pren una mesura en sentit contrari, com la puja del salari mínim interprofessional, és censurat pels poders econòmics (Banc d’Espanya), la majoria dels mitjans de comunicació i els creadors d’opinió. Des dels temps de Margaret Thatcher i Ronald Reagan els rics reivindiquen l’orgull de fer-se milionari i la justícia dels seus sous, per molts zeros que tenguin.

Així, si per un costat les discriminacions per raó de sexe, raça, religió o qualsevol factor social es van esborrant, per l’altre, les diferències econòmiques no fan més que créixer. Ens pensàvem que estàvem avançant des del punt de vista moral, quan només hem trastocat l’ordre de valors i consentim la pervivència d’unes injustícies econòmiques que, al capdavall, acabaran per destruir la cohesió social.

Més enllà dels noms. Descobrint les varietats de raïm de Menorca

Amb la recuperació de la viticultura menorquina, ha augmentat l’interès per conèixer quines eren les varietats tradicionals de raïm que antigament s’empraven per fer vi. En el seu moment, diversos autors van parlar del tema. L’Arxiduc Lluís Salvador va incloure al Die Balearen una extensa relació. Aquest llistat fascina els viticultors menorquins des de fa temps, però l’austríac no ha estat l’únic a referir-se al tema.

Antoni Seguí veremant al seu hort

Una relació del Ministeri d’Agricultura del 1889 informava de les varietats de vinya de Menorca. Aquestes eren, les blanques: valent blanc i babarrès i les negres: giró, corignan (carinyena), llora, fogoneu i escursac; de taula n’hi havia el calop i el pansal blanc. Aquesta i la de l’Arxiduc són les principals referències bibliogràfiques pel que fa a les varietats existents abans de l’arribada de la fil·loxera. També tenim dades més recents, ja que els viticultors que feien vi tradicional a les darreries del segle XX van assenyalar a diversos diaris i revistes quines eren les plantes que veremaven.

A Sant Climent, el 1983 el vinyòvol Antoni Segui tenia ceps que deia que no eren dels americans que es van sembrar després de la plaga de la fil·loxera, sinó els que sempre havia hagut a Menorca, de les varietats planta blanca, calop blanc i vermell, moscatell i els raïms negres cartoixans, crinyana i llores. El 1994, Guillem Pons declarava a la mateixa població que el calop era millor per menjar; per fer vi eren més adequats el de planta, la carinyena i el berberès, en tots els casos blancs i negres.

A Sant Lluís, Bernat Seguí el 2004 comentava que les varietats de raïm que feia servir eren la planta i, especialment, la llora, de gra petit i sucós; el calop, de gra gros i fort, era més a propòsit per menjar que per fer vi.

A la part de Ponent de l’illa, el 1986 Antoni Bonet apuntava que, segons les explicacions d’un antic pagès de Ciutadella, devers 1920 les varietats més apreciades pel consum eren l’imperial, la planta blanca, la de senyal de gall, el calop, la mamella de monja i el batista. Per fer vi s’utilitzen la planta rossa, el fogoneu (que l’Arxiduc indicava que era corrent a Ciutadella), batista, giró i valent.

Finalment, el 1990, Perico Serra de Son Bell-lloc explicava que les varietats de raïm conegudes a Ferreries eren el moscatell, l’imperial negre i blanc, el raïm negre, la planta o blanca, el marsellarès i el de senyal de gall (gra tort). Tots els tipus de raïms es mesclaven i el resultat era un vi negre claret.

 

Josep Cardona fent vi. 1983

A banda d’aquestes descripcions, comptam amb un treball de camp que el Consell Insular de Menorca va encarregar el 2003 per esbrinar la situació del vinyet tradicional de l’illa. Es van trobar dotze vinyes antigues, cinc d’Alaior (can Guillem, s’hort des Lluïser, hort de n’Esquella i hort de Torralbenc nou) i set de Maó (verger de Sant Josep, Mitjan Lloc, Momplè, Turonet nou, sa Vinya, Francisco Olives Pons i Esbert Pons).

Tenien les varietats autòctones planta (blanca i rossa), calop (blanc, vermell i negre), imperial, baberrès, Jerusalem, esperó de gall, carinyena i negre de Menorca. Els investigadors suggerien que aquest darrer podia ser la vernassa. Pel que fa al raïm de taula, la diversitat de ceps era menor. La immensa majoria era de calop o imperial, especialment el blanc, però també el vermell, negre o rosat. Al seu costat abundava la planta o planta blanca i eren més rars el moscatell, la malvasia i el raïm vermell.

Segons els autors, els resultats de l’estudi mostraven que Menorca comptava amb un elevat patrimoni varietal. Existia una certa variabilitat, tant entre varietats com dins d’una varietat, el que atribuïen al fet que no s’hagués produït una selecció agronòmica, la qual cosa era una prova de què podien ser varietats autòctones. Finalment, havien trobat una certa confusió en el nom de les plantes i l’ús d’un mateix nom per referir-se a diferents varietats.

En resum, els ceps més esmentats als anteriors treballs són la planta blanca, el calop blanc o imperial, el baberrès blanc i, pel que fa als negres, carinyena, llora, giró i fogoneu (a la part de Ciutadella). Altres no són tan citats, però figuren diverses vegades. Són el cartoixà, moscatell, valent i senyal de gall. Amb menys freqüència s’esmenten l’estorell, de Jerusalem, calop vermell i la planta rossa. Finalment són rars el maduixer, grumer, escursac, batista i l’esperó de gall. Cal fer notar que alguns (fogoneu, giró, esperó de gall, calop, mamella de vaca) són també propis de Mallorca, quasi tots en qualitat de varietats minoritàries, però que desperten un interès creixent.

 

Vinya d'en Solano

Convé advertir que és notable la continuïtat que existeix entre un bon nombre de ceps citats a finals del segle XIX i els que apunten les fonts contemporànies: la major part dels que s’indica que són plantats arreu han tornat a aparèixer en  l’actualitat. Açò és significatiu, ja que entremig es va produir el tall de la fil·loxera i virulents atacs de míldiu, la qual cosa implica que es van empeltar ceps americans amb plantes pròpies de l’illa, sense que s’introduïssin varietats de fora.

Durant molt de temps, les varietats tradicionals eren simples noms, sense cap documentació gràfica o escrita que els permetés identificar. Una sèrie de materials publicats els darrers anys ens permeten començar a superar aquesta barrera. Els primers a veure la llum van ser els reculls lingüístics, que tenien el seu precedent en el diccionari català-valencià-balear. Més modernament, el 2001 l’Institut d’Estudis Catalans va donar a llum el Diccionari dels noms de ceps i raïms de Xavier Favà, que ha rastrejat el patrimoni cultural de l’àmbit català, tot comparant-lo amb la terminologia de regions properes.

Així mateix, no deixen de ser orientadors els treballs fets a Mallorca, que descriuen varietats també existents a Menorca. El resum més ampli d’aquests és la monografia Varietats de vinya de les Illes Balears, editada el 2016 per la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca. Entre les diferents fonts que maneja hi ha el banc de germoplasma d’El Encín. Es tracta d’una col·lecció nacional de varietats vitícoles creada a principis del segle XX, a la qual el director de l’Estació Enològica de Felanitx va enviar material els anys 1914, 1942 i 1951. El 1999, tècnics de la Conselleria d’Agricultura del Govern Balear van recuperar les varietats de les illes Balears, que actualment són plantades a Mallorca i han servit per fer diversos estudis.

D’aquesta manera, podem intentar caracteritzar les plantes que s’amaguen darrera els noms que hem vist dels ceps. Començant per les varietats negres, la crinyana o carinyena, potser la més citada de totes, està escampada per tot Catalunya. És un cep d’origen aragonès, regió on dona nom a una denominació d’origen. És productiu, de raïms grossos i maduració tardana, que produeixen un vi amb gran cos, molt de color i bona graduació alcohòlica, qualitats que han fet que s’hagi estès per Espanya i el Sud de França. Al treball de camp del Consell Insular del 2003 fou trobat a Turonet Nou i, possiblement, a Momplè.

Marsigliana nera, similar a la llora

La llora o marsellerès és un cep originari de la comarca de Marsella, famosa pels seus vins a l’antiguitat des de la colonització grega on, açò no obstant, a l’actualitat no és conegut. En canvi, a Itàlia dona el vi de marsigliana nera a la zona de Calàbria i Sicília, amb la qual no oblidem que compartim història, ja que va ser part de la Corona d’Aragó; el rei Carles III fou primer rei de Nàpols. És present al banc de germoplasma de Balears, en el qual se’l qualifica de raïm de taula.

El giró, segons els filòlegs, és el nom que es dona a la garnatxa a les Balears i a la comarca de la Marina d’Alacant, un raïm apreciat arreu de l’àmbit català, espanyol i del sud de França i que, a més de la versió negra, també en té la blanca. Al treball del 2003 es van trobar uns ceps sense identificar que, per les seves característiques, coincidien amb aquesta varietat. Actualment a Mallorca alguns cellers de Felanitx i Manacor estan recuperant ceps de giró autòcton. Al banc de germoplasma s’hi troben les dues variants, el giró ros i el negre, que és el més present a Menorca. El giró ros (blanc) és una varietat autoritzada a les Illes Balears i segurament per aquest motiu ha estat caracteritzat genèticament i se n’ha fet l’avaluació sensorial, que ha estat prou positiva.