Els ports de Beceit. Una mervella al sud de l'Ebre

El parc natural dels ports, a cavall de Tarragona, Castelló i Terol és una serralada amb uns paisatges fascinants que captiven al viatger pels seus boscos, muntanyes i pobles.

1a. etapa Beseit - Penaroja de tastavins

Beseit, a la província de Terol, és una bona porta d'entrada. El seu pont sobre el Matarranya (un afluent de l'Ebre) atorga personalitat a aquesta petita vila, que té alguns carrers monumentals.

De Beseit ens dirigim cap als pujols que dominen l'embassament de Pena, una visió ben polida.

Continuam pels camins de muntanya i a la llunyania podem veure Fontespalda al fons d'una suggestiva vall.

Després de coronar el cim de la Picossa (1.100 m) baixam al riu dels Prats, rodejat de pollancres i altres arbres de ribera.

A la vorera del riu hi ha les restes de les antigues papereres que antany aprofitaven l'energia hidràulica per fer paper.

Caminam al costat del riu trobam uns paratges d'una bellesa subjugadora.

Arribam a l'antic santuari de la Mare de Déu de la Font; avui en dia el claustre s'ha reconvertit en un encantador allotjament.

2a. etapa Pena-roja de tastavins - Coratxà

De l'hostatgeria anam a Pena-roja. Un cop passat el poble, des de la llunyania encara ens ofereix la seva elegant estampa al peu de les roques del Masmut

Les imponents roques del Masmut, que vorejam, fan el camí ben entretingut.

Pel camí hi ha dues cases de gel. La segona és circular. Un arbre alça les seves branques com un gegant demanant aigua...

Seguim pels camins muntanyencs i per damunt de la carena dominam un mas voltat d'arbres.

El paisatge és impressionant, corprenedor.

Arribam fins a Coratxà, ja a la província de Castelló, un poble assentat a un altiplà, a 1.248, i a pocs metres d'un penya-segat fabulós.

Al poble hi ha dos carrers, donimats per l'església. Només  quatre persones hi viuen tot l'any.

3a. etapa Coratxà - Refugi de Font Ferrera

Som al cort de la Tinença de Benifassà. A curta distància de Coratxà es troba El Boixar, una població més important, amb un nucli habitat ben agradable.

El camí transcorre per paratges ben agrestes. Des d'un altre mas abandonat, el de Pixón, tenim bones vistes.

Arribam a l'espectacular portell de l'Infern, l'entrada al barranc del Salt

Hem de travessar el barranc. La pujada no és menys espectacular que la baixada.

Un cop dalt encara ens queda coronar el Negrell, a 1.345 m. Després un curt descens ens mena al refugi de Font Ferrera, ja a Tarragona.

4a. etapa. Refugi de Font Ferrera - Refugi del Caro

Emprenem una suau ascensió per aquestes muntanyes. De tant en tant, se'ns apareixen els esquelets de vells arbres, que posen una nota dramàtica al paisatge.

El camí avança lentament; les parets rocoses són una muralla que sembla inexpugnable.

La tardor ens regala l'esclat de colors dels arbres de la contrada. El símbol del parc és l'auró, les fulles del qual tornen vermelles com la sang.

Una variant del camí ens mena al puig del Caro que amb 1.441 m. és la major altura de la serralada. Hi arribam sota una pluja persistent. De baixada, escampa i podem contemplar les vistes al delta de l'Ebre.

5a. etapa. Refugi del Caro - Paüls

Des del refugi del Caro, emprenem una nova pujada per certa la carena que domina la comarca.

Per la part de terra, els pobles s'estenen en la distància al llarg de la vall

A estones, el paisatge es torna quebrat, amb un seguit de barrancs voltats per escarpades muntanyes. Un món salvatge que tolera els caminants amb cara de pocs amics.

Algunes moles aixequen el cap per damunt de denses pinedes.

Un nou descens ens condueix a Paüls, una vila notable, amb un nucli històric ben preservat.

6a. etapa. Paüls - Arnes

Tornam a guanyar altura per crestejar per la serralada dels Ports. Des del coll de la Gilaberta hi ha unes vistes superbes.

Un nou descens ens permet entrar als estrets d'Arnes, un riuet encaixat amb unes aigües transparents.

Hem arribat al paradís de les fades. El curs fluvial és ple de racons de somni. El camí va de meravella en meravella. És un dels llocs on em voldria a quedar a viure.

Altes penyes ens despedeixen dels Estrets d'Arnes. El record no es pot esborrar.

Bons camps de conreu, amb frondoses oliveres, ens acosten a Arnes, que ofereix una vista excel·lent.

7a. etapa. Arnes - Beceit

Arnes és una població senyorial de la Terra Alta. Bon lloc per fer una aturada i passejar pels seus carrers.

Després de sortir d'Arnes, el camí ens deu al riu d'Arbrars, on la tranquil·litat ens permet recobrar-nos de les emocions fortes dels dies anteriors.

Pujam cap al puig de la Penyagalera (1.036 m), des d'on tenim vistes magnífiques del riu.

El descens ens deixa a la plana, on ens comtemplen els gegants rocosos, orgullosos de la seva força.

Només ens queda travessar la serra de les Escales per arribar a Beseit.

A Beseit celebram com cal el final d'aquesta nova aventura. Els paisatges han estat espectaculars i la gent que hem trobat en aquestes comarques molt amable. Un viatge per recordar.

 

L’ascens de la ultradreta i la llei del pèndol en la política

 Les formacions d’extrema dreta estan a l’alça a tot el món. Espanya no és diferent i cada vegada que hi ha eleccions obtenen un major suport. Molts d’analistes ofereixen explicacions a aquest auge que, en la majoria de les ocasions, censuren les actuacions d’altres partits que “donen ales” als radicals. Tanmateix, una interpretació més senzilla és aplicar la llei del pèndol.

L’ascens de la ultradreta és el corol·lari de l’expansió del pensament conservador que s’encetà a finals dels anys setanta amb la victòria electoral de Margaret Thacher al Regne Unit, el 1979, que coincidí amb l’arribada al poder de l’Aiatolah Khomeini a l’Iran i es completà amb la presidència de Ronald Reagan als Estats Units, el 1981. Aquests mandataris marcarien l’inici d’una nova època i tindrien una influència decisiva en l’evolució política mundial.

El seu triomf va venir precedit per l’avenç de les ideologies ultraliberals i fonamentalistes. Milton Friedman va rebre el premi Nobel d’Economia el 1976. El seu sistema en pro del lliure mercat i en contra de la intervenció estatal tenia molt en compte les implicacions polítiques i era una resposta a les teories econòmiques que sustentaven l’estat del benestar i l’economia mixta. El fonamentalisme islàmic constituí una reacció a la modernització de les societats musulmanes sota la influència dels valors de la democràcia i els drets humans, que considerava incompatibles amb la tradició i la llei islàmiques.

Si giram la vista enrere, el pensament econòmic i polític dominant des dels anys trenta i, sobretot, a partir de la fi de la II Guerra Mundial havia estat l’ideari progressista que promovia la igualtat i la solidaritat. Aquest programa va confluir amb les teories econòmiques de John M. Keynes, que, per evitar les crisis del capitalisme, en especial la del 1929, defensaven la intervenció econòmica i la redistribució de la renda. Així es van desenvolupar els serveis socials i una forta presència de l’estat en l’economia.

Roosevelt, impulsor de l'estat de benestar als Estats Units

Aquest bloc ideològic va sorgir per oposició a l’auge de les idees liberals del segle XIX, partidàries de deixar actuar el mercat lliurement i que feia una lectura restrictiva de la democràcia, limitada a les llibertats fonamentals que vetaven la intromissió dels reis sobre les persones i la política, és a dir, la intervenció estatal.

Per tant, des de fa dos segles, encara que els aspectes més debatuts hagin estat diferents, les idees polítiques i econòmiques han sofert una alternança entre principis conservadors i liberals, per un costat, i progressistes i intervencionistes, per l’altre. Aquesta evolució històrica ens ajuda a comprendre la situació actual i ens proporciona eines per evitar les seves derivades més pernicioses.

En primer lloc, quan la societat es mou cap a un extrem, no és només que els partits polítics d’aquella tendència guanyin les eleccions, sinó que quasi totes les forces polítiques acaben adaptant els seus programes al sentit del temps. Igual que ara els partits conservadors i, fins i tot socialdemòcrates, adopten mesures que han proposat els partits d’extrema dreta, en matèria d’immigració, seguretat, educació, etc., fa quaranta anys feien seves les polítiques intervencionistes i en favor de l’estat del benestar.

Bismarck, pioner de l'estat de benestar a Alemanya

Al mateix temps, es dona un efecte contagi dels països líders. D’aquesta manera, la pujada electoral de Vox no s’explica pels seus mèrits, ben minsos, sinó per l’emulació de Trump. Els joves són els més atrets pels extremistes carismàtics, igual com als anys seixanta ho podien ser pel Che Guevara.

Un altre element a remarcar és que el primer àmbit on gira el pèndol és el de les idees, que sempre anticipen canvis polítics. Les doctrines neoliberals i identitàries van madurar una dècada abans que sorgissin polítics amb el coratge de Thacher i Reagan, que anaren a contracorrent fins i tot dins de les seves formacions polítiques i van imposar formes d’actuació diferents.

Al respecte, encara que els darrers anys s’està produint una renovació en els plantejaments progressistes, s’observa una gran dispersió i no s’ha articulat cap línia dominant. Les aportacions del francès Thomas Piketty sobre la desigualtat, que qüestionen un dels resultats més controvertits de les polítiques neoliberals, són promissòries, perquè tenen una base sòlida i es plantegen des de l’economia, que històricament ha marcat la pauta. Al mateix temps, alguns economistes heterodoxos, guardonats amb el Nobel, han posat en evidència la debilitat de les receptes neoliberals i els seus fonaments teòrics.

Tanmateix, aquestes concepcions no s’han acabat de materialitzar en una teoria consistent i han quedat enfosquides per una munió de plantejaments de tipus polític i social sobre una diversitat de qüestions, com el gènere, el medi ambient o la immigració. Aquestes propostes que reivindiquen l’ampliació dels drets de les persones en ocasions són contradictòries amb els plantejaments clàssics del socialisme i la seva recepció ha estat sobretot en grups socials aliens als tradicionals col·lectius d’esquerra, la qual cosa ha acabant soscavant la base electoral d’aquests partits i ha estat utilitzat per l’extrema dreta en benefici propi, en destacar la seva desconnexió social.

Finalment, és bo recordar com es va enfrontar la dreta a l’onada progressista de la postguerra. A més d’acceptar els plantejaments que comptaven amb consens social, posaren en quarantena els partits extremistes. Els comunistes foren objecte d’un cordó sanitari i no arribaren al govern de cap país, ni d’aquells on tenien molta força, com Itàlia. S’hi sumà una crítica contundent dels seus idearis i dels països on havien triomfat: la URSS i els seus satèl·lits. Açò va posar de manifest que els radicals mai assoleixen la majoria electoral i només poden assolir el poder per un cop d’estat o la renúncia dels moderats, com passà a Alemanya i Itàlia amb els nazis i els fascistes.

L’onada de la ultradreta suposa un greu perill per a la nostra societat, però se’ls ha de fer front i no serà revertida fins que pugi una generació de líders forts, amb el suport d’una renovada doctrina alternativa.

La indústria dels moneders de plata segons Llorenç Lafuente

 Llorenç Lafuente Vanrell va participar de forma activa en la vida cultural de Maó de començament del segle XX, sobretot per la seva vinculació a l’Ateneu, del qual en fou secretari durant alguns períodes entre el 1906 i el 1936, alhora que publicava de forma assídua a la Revista de Menorca. Fruit d’aquestes col·laboracions, el 1918 va escriure l’article “La industria de la plata en Menorca”, que ha estat una de les principals fonts utilitzades per tots els que han tractant el tema.

Moneders de plata. Museu de Menorca

Lafuente comenta que, segons les seves investigacions, entre el 1840 i el 1845 van fer “la seva misteriosa aparició a Menorca” els primers moneders de malla de plata, de l’origen dels quals, encara que existien algunes teories fantasioses al respecte, no se’n sabia res de cert.

L’argenteria i l’orfebreria menorquines sempre havien estat indústries locals, sense capacitat d'exportació, i així va començar sent la producció de moneders, senzills, sòlids i limitats durant molt d’anys al clàssic tipus anomenat “flamenc” pels argenters. Només es feien moneders de butxaca d’home i els fabricants es consideraven satisfets quan en podien vendre cinc o sis a la setmana. Sembla que des del principi la manufactura de la malla va ser una tasca femenina. Se soldava amb un bufador de boca, que al segle XX va passar a ser de pedal i, darrerament, en els grans tallers s’havia perfeccionat i era impulsat pel gas projectat per un ventilador.

Els primers tallers de què es tenia notícia eren del senyor Puigserver (conegut amb el malnom de Pusites), ja tancats, que estaven instal·lats al carrer de Portal de Mar. Lafuente suggereix que Puigserver podria haver importat de Catalunya l'art dels moneders, perquè al Llibre de Passantia, en què estan col·leccionats els dibuixos dels treballs que els argenters aspirants realitzaven per ser mestres i que abastava des del segle XVI a mitjans del XIX, hi figurava un moneder de malla de plata. També eren molt antics l’establiment de Jaume Escudero i el dels senyors Tudurí, pare i fills, al camí des Castell, que encara funcionava el 1918. Aquest darrer taller va iniciar l'exportació de moneders de butxaca a Algèria, on encara conservava clients.

Lorenzo Lafuente Vanrell

La conversió d'aquesta manufactura en indústria a gran escala per a l'exportació datava dels darrers vint anys, durant els quals s’havien creat nombrosos tipus de moneders de butxaca: els de mà per a senyora, amb formes i models infinits, els de plata daurada, els d'or... Seguint els imperatius de la moda, els dissenys s’havien sofisticat molt, en una feliç conjunció d’aspectes comercials, industrials i artístics.

Els tallers menorquins prest van passar a vendre els moneders a l’estranger. Els compradors forans els adquirien dels nostres industrials i els revenien i exportaven per compte propi, guanyant sucoses comissions. Alemanya adquiria importants quantitats de sacs de malla, que muntava després amb tancaments de la seva producció o bé els remetia a Menorca perquè es muntessin aquí. Però, advertits els nostres empresaris dels guanys que es podien obtenir d’aquesta manera, van deixar de ser simples fabricants i van incorporar un departament comercial, que els permetia eliminar els intermediaris i arribar directament als mercats consumidors.

També es va anar millorant i menorquinitzant la manufactura. Molts productors que havien començat construint únicament els sacs de malla i  tancaments llisos i encarregaven a Barcelona i altres llocs els dibuixos de models, els estampats, gravats i calats dels tancaments i altres operacions accessòries, gradualment van anar organitzant seccions especials per a aquestes labors. El 1918, quan escriu Lafuente, aquests industrials disposaven de tallers de dibuix, estampat, calat, gravat, galvanoplàstia (banys metàl·lics) i comptaven amb operaris ensinistrats en les respectives especialitats. Malgrat tot, encara calia encarregar algunes operacions, com certs estampats i determinats encunys, fora de l'illa, a vegades a l'estranger; però aquesta pràctica era cada dia més reduïda i era probable que prest se’n pogués prescindir i els menorquins es bastessin amb els seus propis recursos.

Bosseres.Fotos Antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol

A Maó, Ciutadella i Alaior hi havia nombrosos tallers de moneders; en conjunt devien ocupar uns 2.500 treballadors dels dos sexes, entre operaris i empleats. A més, un nombre crescut de persones treballava a Mallorca per als industrials menorquins. Algun d'aquests empresaris disposava de més de 800 operaris, la major part a Mallorca. El treball de la plata podia ser executat amb facilitat a domicili i per aquest motiu s'hi ocupaven dones dels pobles i del camp, fins al  punt que eren poques les finques en què les filles de l’amo no desenvolupen l'ofici de bosseres.

Els tallers més importants eren tres, tots de Maó. El més antic era el de Joan Gomila Riudavets, qui era el principal responsable de la industrialització a gran escala dels moneders. Posseïa unes magnífics instal·lacions al principi del carrer de Sant Manuel, que eren un model d'ordre, bon gust i comoditat. A continuació es trobava el de Guillem Coda, que en aquell moment estava instal·lat provisionalment en amplis edificis, que prest anaven a ser substituïts per una fàbrica que estava en construcció (també al carrer de Sant Manuel). Als plànols que va consultar Lafuente s’apreciava la grandiositat de les seves proporcions i l'encert de la distribució. Finalitzat al cap d’uns mesos, seria utilitzat poc temps pel seu promotor i, a la fallida de l’establiment, s’hi instal·là el fabricant de sabates i articles de goma, Josep Codina. El darrer era el d’Agustí Marqués, ubicat en un local espaiós, l'antiga fàbrica de calçat de Damián Bagur, que llavors era l’únic que elaborava la malla a màquina. Hi ha havia molts altres tallers; de fet a gairebé tots els carrers de Maó es comptaven un o dos.

Anunci de la casa Coda

En un primer moment, la indústria de la plata es reduïa als moneders, però els darrers anys s'havia ampliat a altres articles i el 1918 la producció s’havia diversificat de gran manera i es feien multitud d’objectes: collars, anelletes, cadenes, botons de puny d'or i de plata, passadors dels mateixos metalls per a colls de piqué, pintes i sostenidors per als cabells, fermalls de pit, tovalloners, pales per servir dolços, cendrers, portacigarretes i targeters d'or i plata, copes d’esport i per a xampany, oueres, olieres, gots, muntures per a joiers i gerros de vidre, palmatòries, tasses per a te, canelobres, etc. Lafuente declara que a alguns tallers ha vist projectes de gerros i joieria artística que feien presagiar considerables realitzacions per a un futur pròxim

Els fabricants van començar amb els moneders de plata i, un cop s’havien introduït en els mercats, que era la part més difícil del negoci, van pensar que seria convenient diversificar la seva producció amb manufactures similars, per aprofitar així les seves instal·lacions, les aptituds professionals dels operaris i l’organització comercial. D’aquesta manera també prevenien la saturació d’un determinat article en el mercat, encara que aquest fet era poc probable per la constant renovació de models, formes, dibuixos i ornamentacions, i fins i tot la capritxosa disposició de les malles en belles combinacions.

Argenteria de  Gerard Vidal. Museu de Menorca

A pesar de la I Guerra Mundial, llavors encara en curs, els menorquins havien expandit les seves vendes a tot el món, com ho demostraven els segells que alguns empresaris li havien mostrat a l’autor. Espanya era un excel·lent mercat  però, més enllà, a Europa es tenien relacions amb França, Portugal, Anglaterra, Grècia, Finlàndia, Dinamarca, Holanda i Itàlia. D'Àfrica es podien veure encunys del Marroc francès, Tunísia, Líbia, Egipte, Sudan, el Congo belga, l’Est d’Àfrica, Sud-Àfrica, Angola, etc. Àsia estava representada per Palestina, la Xina, el Japó, l’Índia anglesa, Indoxina, Siam, l’Índia Portuguesa i Singapur, així com les Filipines, Malàisia i les Illes holandeses. Amèrica també era un mercat rellevant; tots els seus països, de nord a sud, tenien representació postal. Pel que feia a Oceania, s’hi comptaven timbres d'Austràlia amb mata-segells de Sydney, Melbourne i altres poblacions.

Una l’economia en crisi: Menorca entre 1926 i 1935 segons la Cambra de Comerç

A partir del 1926, les memòries comercials de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens proporcionen una informació valuosa de diferents aspectes de l’economia illenca a principis del segle XX.

Un d’aquests és la constitució de companyies mercantils, un bon termòmetre de la situació econòmica de l’illa. El 1926 el moviment era reduït: només es van constituir tres o quatre empreses, quasi totes del ram del calçat i es dissolgueren altres tantes, també relacionades amb aquesta indústria i a la fabricació de cuirs i pells. A banda, a Ciutadella es va fundar la societat en comandita N. Goñalons, dedicada a la banca. El 1928 només es van crear dues societats, sempre del sector sabater: una a Maó, Calzados, SA., amb un capital social de 15.000 pessetes, continuadora d’una companyia ja existent, i l’altra a Ciutadella, Enrique Florit i cia, el capital de la qual ascendia a 18.000 ptes.

Segons la Cambra, aquesta paràlisi mercantil s’explicava per l’estat estacionari en què es trobava la indústria, l’individualisme dels empresaris i el fet que el comerç i la indústria haguessin quedat monopolitzats pels fundadors de les companyies i els seus descendents, que no permetien la constitució de noves societats. Només, de tant en tant, se’n creava qualcuna per l’entrada d’un soci nou, l’emancipació d’un o més obrers avantatjats o la dissolució d’alguna empresa, algun dels components de la qual reorganitzaven la societat.

El 1929 es va deixar sentir l’impacte de la depressió: la constitució de noves companyies es restringit encara més. Aquesta es veia descoratjada per l’escàs moviment mercantil de l’illa, producte de les contínues crisis per les quals travessaven les indústries i la desaparició d’altres que havien tingut una gran importància (la Cambra es devia referir a la tèxtil Industria Mahonesa i a l’Angloespañola de Vapores), no substituïdes per altres de noves. També era un fre l’amenaça d’un augment dels impostos, fins al punt que feia anys que no es registrava cap variació del cens empresarial.

L’atonia es va mantenir els anys següents. El 1931 es va constituir una companyia a Ciutadella, dedicada a la venda de cuirs i la fabricació de calçat, amb un capital de 200.000 pessetes, de les quals 130.000 es destinaven a la primera activitat i 70.000 al calçat. L’any següent la situació es mantenia estacionària. La crisi impedia que es fundessin noves societats, però poques se dissolien, de manera que el seu nombre es mantenia quasi invariable des de feia anys. El 1934 es comentava que els industrials havien esgotat les seves reserves i els era impossible obtenir crèdit. Els capitalistes es retreien d’invertir els seus fons en empreses industrials: el capital tenia por i només cercava col·locacions segures en fons de l’estat, que donaven interessos constants. Per aquest motiu, es mantenia l’statu quo, amb una tendència baixista, perquè el capital minvava i no trobava mitjans per a la seva reposició.

A Menorca existien sis bancs, una entitat bancària i una caixa d’estalvis. La principal plaça financera era Maó, on radicaven tres bancs i la caixa d’estalvis. A Alaior hi havia un banc i una entitat bancària i a Ciutadella dos bancs.

El 1928 la situació financera es caracteritzava per una afluència de doblers més acusada que l’any anterior, però en els dos es va deixar sentir una gran mancança de metàl·lic. L’antic hàbit de l’estalvi dels menorquins s’havia anat esvaint amb el decurs del temps, en la qual cosa influïen diversos factors. Els més benestants gastaven en l’adquisició d’automòbils, encara que des del 1929 aquesta es veuria minorada constantment. El seu cost i les despeses de conservació, combustible i lubricants restaven un bon contingent anual a les llibretes d’estalvi, uns recursos que sortien de l’illa sense produir la contrapartida que generava la compra dels béns i serveis locals (comerciants, sastres, sabaters...). 

El segon factor concernia també als obrers i els més humils i era el gran nombre de cinemes que hi havia a Menorca; a Maó, amb 18.000 habitants, cinc i a vegades sis sales oferien aquest espectacle. El preu de les entrades era econòmic, però la seva repetició drenava uns recursos que d’altra forma s’haguessin estalviat. Finalment, des de feia deu anys l’illa havia experimentat una sèrie d’adversitats industrials que havien afeblit la seva economia i dificultaven fer economies.

El 1929 la Cambra destacava que la crisi de la sabateria repercutia en l’activitat bancària i financera: tant els fabricants com els obrers tenien uns ingressos més irregulars i reduïen l’estalvi. El 1932 insistia sobre la qüestió, gairebé en els mateixos termes. Dos anys més tard subratllava que l’estalvi es ressentia de l’augment del cost de la vida, la manca de treball i les despeses en diversions. S’observaven dues tendències contraposades, les dues perjudicials pel desenvolupament econòmic: l’avarícia i els grans dispendis. Aquests darrers almenys tenien una certa utilitat, ja que els doblers no s’immobilitzaven, com quan es dipositaven en valors de l’estat o en caixes de cabals, sinó que circulaven entre la societat. El 1935 es reiteraven aquests arguments. L’estalvi abandonava les famílies modestes per les necessitats modernes, com el cinema i la moda. Malgrat tot, subsistien a Menorca set entitats bancàries i dues caixes d’estalvi (una més que el 1926).

El 1932 es va donar compte de la creació de l’Escola Elemental de Treball de Maó, que tenia per objecte la formació professional d’oficials obrers en els rams de la mecànica, l’electricitat i la construcció. Comptava amb quatre professors i dos mestres de taller. Estava regida per un patronat local que, al seu torn, depenia del Ministeri d’Instrucció Pública. Tenia un règim econòmic autònom i rebia subvencions de l’Estat, la Diputació, l’Ajuntament de Maó i la Cambra Oficial de Comerç. La Diputació concedia, a més, dues beques de 1.500 pessetes a dos alumnes que vivien a més de 10 km de Maó. L’Ajuntament donava sis beques de 250 ptes. als alumnes que es distingien per la seva aplicació.

Manifestació. Fotos Antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol

Des del 1926 la Cambra consigna l’absència de conflictes socials. Posteriorment s’indica que en el trienni 1927-1929 els salaris havien experimentat poques variacions i quasi no s’havien produït conflictes obrers i, si es va iniciar qualcun, no va transcendir, per la seva escassa importància. El 1930 els salaris van experimentar un lleuger augment. També es va desvetllar algun malestar social, però no va tenir un caràcter agut. S’estaven covant els problemes de l’any següent, en què van convocar vagues els obrers que treballaven en les obres de la bateria de Favàritx i els de dues fàbriques de calçat, totes en demanda d’increments salarials, que van ser ateses pels patrons. El 1932 es va registrar una altra vaga al ram dels obrers sabaters en sol·licitud d’un augment de sous, que es va resoldre gràcies a la mediació del delegat del Govern.

El 1933 no es van produir conflictes socials, però la Cambra advertia que la indústria de l’illa patia una paràlisi que s’accentuava dia a dia, la qual cosa havia provocat una greu crisi obrera que només s’havia pogut mitigar gràcies a la intensificació de les obres militars i de la Base Naval. Quan aquestes s’acabessin, l’estat dels obrers en atur podia ser paorós. També s’havien engegat subscripcions populars de donatius.

El 1934 es van registrar dues vagues a Maó, les dues a la fàbrica d’espardenyes de goma de Josep Codina, la primera reclamant una millora de salaris i la segona en solidaritat amb els obrers acomiadats com a conseqüència d’aquella. L’aspecte social seguia essent poc falaguer. Els treballadors del calçat i la construcció se sustentaven amb dificultats amb les obres de les fortificacions militars i les carreteres i es reiterava que, quan finalitzessin, l'atur obrer tindria difícil solució.

La situació de crisi relativa tenia la seva traducció en el moviment migratori. El 1928 la Cambra donava testimoni d’un flux humà en direcció a Alger, Cuba, l’Argentina i, en menor escala, França i Uruguai. L’emigració venia d’antic, fins al punt que a Alger, l’Argentina, així com una ciutat dels Estats Units s’havien creat nuclis considerables d’emigrants menorquins, com Fort de l’Eau a la primera. El 1931 s’afegia que les traves imposades els darrers anys per aquests països (sobretot a Sud-amèrica), que també patien problemes de manca de treball, havien interromput quasi en absolut el corrent migratori.

L’emigració a la llarga era productiva, perquè l’amor a la terra feien tornar els emigrants, en especial els que havien estat afortunats en els negocis, que invertien en fiques, societats locals i deute públic i així ampliaven la vida mercantil de la seva regió d’origen.

El 1933 l’emigració seguia paralitzada i es comentava que, si bé en el seu moment havia estat criticada per la pèrdua d’actius que suposava, ara la opinió havia canviat i es pensava que alleujaria el problema de l’atur obrer. Tanmateix, l’aguda crisi que experimentava Menorca des de feia anys, principalment en les indústries de moneders de plata i sabateria, havien fet sortir a altres regions espanyoles crescuts contingents de treballadors, principalment a Barcelona i Palma de Mallorca, ciutats, particularment la primera, on vivia una nombrosa colònia menorquina.