dimecres, 22 de maig del 2024

Tolerància zero contra la corrupció: La revolució devora els seus fills

 Espanya, país d’excessos, ha abraçat amb ardor la política de tolerància zero, ideada el 1982 pels criminòlegs americans Wilson i Kelling, i que propugna que els delictes siguin castigats de forma expeditiva amb tota la severitat possible des de la primera infracció. Aquesta doctrina ens ha menat a tenir un dels codis penals més durs d’Europa i havia arrossegat la nostra política a un carreró sense sortida fins que el president Pedro Sánchez va trobar una sortida tan imaginativa com polèmica per no dimitir.


Coincidint amb l’esclat de la gran crisi financera del 2008, van sortir a la llum pública una sèrie d’escàndols de corrupció, des de l’esperpèntic dels vestits del president de la Comunitat Autònoma de València a l’abisme dels ERO d’Andalusia, que van tenir conseqüències de gran abast i culminaren el 2018 amb la moció de censura contra Rajoy i la pèrdua del govern de la Comunitat autònoma d’Andalusia pel PSOE.

Davant la justa indignació ciutadana, es va introduir el principi de la tolerància zero contra els corruptes en camps tan variats com la Llei de Contractes del Sector Públic i els codis ètics dels nous partits nascuts en aquest període. Les intencions eren bones, però és trist constatar que ha servit per empitjorar el clima polític que el va originar, ja de per si enrarit, extremant la crispació, sense eliminar la lacra de la corrupció.

Un dels elements d’aquest maximalisme ètic era l’exigència que qualsevol polític que fos imputat hagués de renunciar al seu càrrec, ja fos un regidor de poble o el president d’una comunitat autònoma. És més, una interpretació rigorista d’aquesta filosofia va estendre el motiu de renúncia a l’acusació contra els familiars més o menys directes dels governants. Els actuals casos de Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso tenen desenes d’antecedents amb els quals no és necessari esgotar els lectors.


Aquests presumptes corruptes van actuar de forma dispar: uns van dimitir, altres van ser cessats i una petita part es van mantenir als seus càrrecs. Al final la justícia va dictar penes o, en ocasions  declarà la innocència dels acusats, als quals poc consol els va quedar un cop havien estat expulsats de la vida política. La qüestió no és exclusiva del nostre país. Fa pocs mesos, el president de Portugal va renunciar per un afer que ràpidament es va volatilitzar com fum de formatjades, sense que açò retornés el govern al Partit Socialista, que havia perdut les eleccions poques dates abans.

La judicialització de la política és una virtut de la democràcia que pot ser objecte d’un ús maliciós que la perverteixi. Els càrrecs públics han de respondre davant dels tribunals, que els han d’investigar cada vegada que se sospiti que la seva actuació és il·legal i ho han de fer amb major zel que amb els ciutadans ordinaris, perquè no tracten assumptes particulars, sinó sobre el bé públic. Aquesta severitat tendeix a debilitar el principi de la presumpció d’innocència, però no hauria de menar a la seva completa eliminació, ja que les acusacions no sempre tenen prou base.

No es tracta només de la possibilitat que el procediment engegat contra un polític acabi en via morta o amb una absolució. En ocasions, no és senzill destriar el blanc del negre; una investigació pot allargar-se entre dubtes i al final, concloure amb l’absoluta innocència de la persona. És possible que hagi estat el cas de Mònica Oltra.


Encara més greu és el problema que plantegen les denúncies falses, que es presenten amb major freqüència que en la vida civil, ja que la competència política augmenta l’interès d’acusar els adversaris, tant de forma inconscient (a tots ens sembla que les persones que no ens cauen bé actuen de forma incorrecta) com conscient, pel desig pèrfid de fer caure el contrincant polític.

El rigorisme de les polítiques de tolerància zero augmenta l’atractiu de les querelles contra els governants. Si una formació política sap que, pel simple fet de ser imputats, els polítics han de dimitir, tindrà més incentius de cercar cinc peus al moix i aprofitar les debilitats humanes dels jutges. La justícia està servida per centenars de persones i algunes són proclius a acceptar acusacions amb escàs fonament o contra polítics d’un determinat color polític. El temps i les diferents instàncies judicials acaben posant les coses al seu lloc, però no solucionen el problema de desacreditar un càrrec públic i al seu partit per qüestions espúries.

Pedro Sánchez ha plantejat de forma més elegant la mateixa qüestió que els nacionalistes catalans amb el lawfare que aquests atribuïen, sense gaire proves, a una conspiració. En ocasions pot existir una mà negra, però aquestes situacions són rares, s’acaben sabent i solen tenir un abast molt limitat. És bastant inversemblant que un estat o un partit polític hi estiguin implicats, tot i que sí que poden participar-hi grups concrets.

El que realment es dona és la utilització dels espais foscos des tribunals per perseguir els adversaris polítics. La història judicial de Podem és bastant il·lustrativa, plena de processos de tota mena amb una base prou feble i que van arribar a prendre l’escó a un diputat, que el Constitucional ha emparat. La ironia tràgica és que els majors apòstols de la tolerància zero contra la corrupció han resultat els majors perjudicats per l’ús arter de la justícia. Segurament, els seus enemics van detectar que els alts llistons morals que s’havien posat els feien especialment sensibles a tota mena d’acusacions, per poc fonamentades que estiguessin.

La revolució devora els seus fills. Abans d’obligar a dimitir un governant s’haurien d’analitzar les circumstàncies de l’afer i deixar treballar la justícia fins que es veiés clar, perquè ni tots els polítics ni tots els jutges són iguals.

dimarts, 14 de maig del 2024

La culminació de l’arsenal anglès del port de Maó: el personal i la drassana (1740-1782)

 La incorporació de l’illa de Menorca a la sobirania britànica el 1713, arran del tractat d’Utrecht, no fou senzilla. Són ben conegudes les difícils relacions entre la societat local i els nous dominadors: xoc cultural, desconfiança política, etc. En les pàgines de la Història de l’illa de Menorca de John Armstrong, publicada el 1752, però referida als anys 1740-1742, es troben diversos passatges que traspuen aquesta situació conflictiva. Diu l’anglès: “No pot haver més viu exemple de la força del costum i de la infatuació del gènere humà, que el dels naturals d’aquesta illa [...] Sigui com sigui, continuen amb la seva vella constitució i, en conseqüència, paguen multitud d’impostos i gravàmens al comú i se’ls demanen unes sumes per al sosteniment de la clerecia que són excessivament feixugues i opressives”; “Els menorquins són naturalment negligents”; “Els habitants d’aquests illa, que van ser tan justament famosos en l’antiguitat per la seva bravura en la guerra, ara es troben sumits en una vergonyosa degeneració i indolència”.


Si en algun lloc s'evidencien les reserves envers els menorquins durant les primeres dècades de la dominació britànica és en el personal de la mestrança naval. Segons l’estudi de De la Fuente sobre l’arsenal de Maó, a les liquidacions de paga entre 1714 i 1721 no figura ni un sol operari que, pel seu llinatge, permeti la més mínima sospita que sigui autòcton. Al contrari, aquestes indiquen clarament que es tracta de personal britànic.

L'esclat de la guerra contra Espanya del 1740 va canviar el panorama. La necessitat de donar suport a les forces navals a la Mediterrània va fer que el Navy Board remogués cel i terra durant l'estiu per enviar fusters de ribera i calafats des dels arsenals metropolitans a Maó. Tot i les avantatjoses condicions que s'oferien, els oficials navals Thomas Sims i Francis Gregson informen que s'han fet servir calafats genovesos per carenar els vaixells HMS Kennington i HMS Dragon. La documentació de la dècada dels quaranta posa en evidència aquest fet. Llinatges com Bianco, Busconi, Cappello, Carcanna, Conabusso, Ciorbetti, Graffignio, Ottone o Vernapasano apareixen repetidament. També es troben fusters de ribera amb els llinatges Bianco, Conabusso, Otelli, Savigni o Zia, que corroboren que la Ligúria va ser el planter que va nodrir la drassana maonesa.

Aquesta primera onada d'immigració és conseqüent amb la desconfiada política colonial en relació a la població menorquina, considerada el cavall de Troia de l'enemic contra el qual es lluitava. Malgrat els posteriors intents d'atreure personal de la metròpoli, finalment els britànics obriran la mà de manera significativa a la presència d'indígenes entre la mestrança. Fins a tal punt va arribar la cosa que, el 1747, el capatàs era Sebastià Tudurí. A més, consten fins a cinc individus amb el llinatge Taltevol (quatre fusters de ribera i un calafat) i també figuren cognoms tan illencs com Cardona, Feminies, Lambies, Olives o Seguí, entre d'altres.

Juliol de 1747. Personal extraordinari de Maó: Mestrança naval

Oficis

Britànics

Genovesos

Menorquins

Suma

Fusters de ribera:

9

21

17

47

Calafats

5

27

10

42

Serradors

10

1

11

Ferrers

4

4

Corders

4

1

3

8

Pintors

2

2

Aiguador

1

1

Treballadors

31

2

13

46

Total

65

51

45

161

Font: The National Archives, Admiralty, 42/2347.

El creixement quantitatiu del personal de les instal·lacions navals, que va arribar a multiplicar els seus efectius per sis durant la guerra contra Espanya, és indissociable de la important entrada de mà d'obra local. Però igual de decisiva va ser la participació dels illencs en la seva extensió qualitativa: les noves infraestructures foren ateses per menorquins. Si bé pot semblar anecdòtic que d'entre els onze operaris de la nova serradora l'únic sense un llinatge típicament anglès fos un tal Rafel Prats, la producció de cordatge mostra un panorama més aclaridor. Al principi de la guerra contra Espanya, Maó depenia totalment del subministrament d’Anglaterra, però a partir del 1745 ja comença a haver signes de la producció local de cordatge, encara que no es pugui parlar ni de bon tros d'autosuficiència, i els anys cinquanta aquesta està totalment externalitzada, tal com mostren els pagaments fets per aquest concepte a Sebastià Tudurí. No serà aquest l’únic negoci del menorquí, ja que també es dedicava a subministrar des d'agulles per cosir veles fins a quitrà: és la prova d’una indústria menorquina al voltant de l’activitat de l’arsenal.

La darrera dècada de la primera dominació serà testimoni de la preponderància de la mà d’obra local. De la comparació entre les dades del 1719 i el 1755 es pot concloure que, si durant els primers anys no hi havia cap menorquí entre el personal de mestrança, al final d’aquest període és el que predomina, una vegada que els genovesos surten d'escena amb l'arribada de la pau, el 1748. Així mateix, durant aquests anys el centre productiu va experimentar una important evolució: encara que el 1719 la Gran Bretanya havia entrat en guerra contra Espanya, el 1755 –època de pau– el personal de mestrança s’havia duplicat.


Podem continuar ara amb la història de l’arsenal, és a dir la drassana, originalment per a l’ús militar, del port de Maó. Des que va sorgir la idea, l'expansió del complex consistia a rebaixar l'illot de Pinto, esplanar-lo i fer un istme d'unió amb la resta d'instal·lacions. Cadascun dels molls, de dos centenars de peus de longitud, seria suficient per carenar un navili de primera classe, i estaria equipat de dos cabrestants i un pou. El carenat consisteix en la reparació de l’obra viva (la part submergida) dels bucs; el cabrestant és un torn utilitzat en ports i vaixells per aixecar grans pesos. D´aquesta manera s’aconseguia inclinar l´embarcació i carenar l’obra viva del casc. 

L'illot va ser expropiat el desembre de 1765. A partir de juny de 1770 es començà a utilitzar el pou del moll número 5 com a basament d'una màquina d'arborar. La introducció d'aquesta maquinària permetia desarborar bona part del vaixell (llevar-li els pals) abans de la carena i rearborar-lo (tornar a instal·lar-los) un cop acabada la reparació del casc. Així s'intentava evitar el mal que podia patir l'arboradura (els pals) quan el vaixell estava avarat en terra.

El projecte original d'esplanació de l’illa Pinto incorporava una construcció en forma de creu de doble travesser, que és definida com un conjunt de ship stores (magatzems dels vaixells), l’edifici que encara es pot veure a l’illot. La doble creu es dividia en vint-i-quatre compartiments, quatre per moll. Al mig del primer creuer es va col·locar un campanar, amb la missió de regular la jornada laboral. Cadascun dels molls comptava amb un gran magatzem on es guardaven les provisions desembarcades mentre el vaixell era carenat.


Convertir l’escull de Pinto en una península aplanada va suposar tot un repte geotècnic. Ja a les primeres liquidacions de Milbourne Marsh, de finals de 1766, apareix una legió de miners, picapedrers i bussos. El gruix de les obres va finalitzar el 1774, amb la conclusió de l'esmentat edifici. Tot i així, no va ser fins a dos anys més tard quan es va acabar la construcció de la residència d'oficials i un altre allotjament per a la marineria.

Les actuacions de la segona dominació britànica no es van limitar a l'illa de Pinto. Dins l'àrea antiga de la drassana es va construir un nou magatzem d'arboradura, que substituïa el que s'havia aixecat al final de la primera dominació. El fet  d'enderrocar un dels darrers edificis construïts abans de la invasió francesa, per fer-ne un de nou és un indici que no eren de gaire qualitat; també sembla que durant l'ocupació gal·la l'arsenal va ser força descurat.

La novíssima casa d'arbres, juntament amb els molls de carena de l'illa de Pinto, són la constatació que el centre de gravetat de les instal·lacions ja era a l'altra ribera del port de Maó. No n'és l'únic exemple. Gairebé idèntica és una nova casa de bots, a ponent, un edifici de pedra totalment diferent de l'antic. Finalment, a llevant d'aquest coberxo es va construir un edifici a doble vessant amb tres compartiments en paral·lel dedicats a magatzems de brea, quitrà i resina. Cal recordar que aquests materials anteriorment s’estojaven a una cova de l’illa del Rei.

Plànols de HMS Minorca

La culminació del Naval Yard, que supera la condició d'un simple carener per assumir la condició d’autèntica drassana, es veurà plasmada durant els darrers anys del domini anglès, quan aquí es construeixi el buc HMS Minorca, un xabec de 18 canons, botat el 27 d'agost del 1779.

dimarts, 23 d’abril del 2024

Primeres passes de l’arsenal anglès del port de Maó (1713-1754)

 El coneixement de l’antic arsenal que van construir els anglesos el segle XVIII a la zona on actualment existeix la base naval del port de Maó ha estat renovat per la investigació que el 2013 va publicar l’historiador Pablo de la Fuente a la revista Drassana, del Museu Marítim de Barcelona.

Segons explica l’autor, un cop finalitzada la guerra de Successió i restablerta la pau, el 1713, les limitacions de Gibraltar van fer de Maó la base naval principal per al manteniment dels vaixells de la flota britànica a la Mediterrània, la Mediterranean Fleet. En un primer moment es van aprofitar les instal·lacions del port de Maó a fi de poder carenar vaixells. Aquestes construccions van ser millorades de mica en mica, sota les ordres del governador Kane. El carenat dels vaixells és el conjunt d’operacions per compondre el casc de l’embarcació i s’havia d’escometre de forma freqüent per l’elevat desgast que patien els bucs de fusta.

Carenat d'un vaixell. Louis Le Breton

La necessitat de fabricar i reparar l'arboradura per reemplaçar els pals, els mastelers i les vergues deteriorades dels vaixells va menar a l’establiment d’un nou equipament, el Mast Yard o taller de pals o arboradura, que el Navy Board va obrir a l’altra banda del port el 1718. Aquest organisme, amb seu a Londres i on treballaven més de mig centenar d’empleats, gestionava les drassanes i els subministraments de proveïments nàutics de la flota britànica. L'arboradura dels vaixells britànics solia ser elaborada amb avets procedents del Bàltic i de les colònies nord-americanes, i només al començament es va fer a partir d’arbres de Menorca. 

Encara que l'obrador va començar la seva activitat el 1718, la construcció del primer Mast House no es va iniciar fins al 1724. Kane, va triar el joncar pantanós que hi havia a la riba nord del port de Maó, davant de la ciutat, perquè servís d'emplaçament a aquests edificis, que esdevindrien l’embrió de l’arsenal de l'Estat. El 1724 començaven, primer, les obres de sanejament del pantà, i després l’aixecament d'alguns magatzems dedicats a la conservació d'efectes navals. Sembla que l'execució de l'obra va ser ràpida, ja que apareix en un detallat mapa de la zona de Maó i que Joan Enric Vilardell va incloure en la seva tesi doctoral. En aquest “Plànol i Secció del taller de Pals de l’illa de Menorca”, document sense data, però que es pot situar devers 1725, a més del taller dels pals, apareix una altra edificació, que desapareixeria amb l'expansió del centre productiu a mitjans de segle i que porta la llegenda “the Smith Shop & Watch house”, és a dir, la ferreria i l’habitatge dels vigilants. La seva construcció seria coetània al magatzem d'arboradura.

Les exigències, sempre en augment, de la Marina militar, que es multiplicaven durant els períodes bèl·lics, com la guerra d’Alberoni, entre 1718 i 1720 o el setge Gibraltar, del 1727, van menar al governador Kane a ordenar l’erecció de successius edificis a la riba sud del port, prop de la ciutat, per a la recorreguda dels vaixells de guerra, on s’estibaven gran quantitats d’accessoris nàutics al servei d’aquest primitiu l’arsenal. Armstrong ens ofereix una descripció de la situació de les instal·lacions navals el 1740:

“Tota la part occidental [del port] està reservada per a l’ús dels vaixells de Sa Majestat, i aquí es dipositen tota casta d’articles navals, a magatzems ben condicionats (llevat dels pals, que es guarden a la banda oposada del port), per estar sempre preparats per carenar, reparar i proveir els bucs de guerra.”

Victualling Yard a la Dutch Cove

L’anglès, com a bon enginyer, ja era conscient de la precarietat d’aquestes instal·lacions i continuava el text remarcant la conveniència d’ampliar-les amb la construcció d’un dic sec que, malgrat la seva dificultat tècnica, “prestaria una infinita utilitat”, perquè el mètode d’avarament d’embarcacions que feia servir posava en perill els pals i el cascs.

Amb l’esclat de la Guerra de Successió d’Àustria (1740-1748), es va constatar que la producció de pals de la factoria maonesa era insuficient per atendre els requeriments de la flota, motiu pel qual les peticions d’arboradura als arsenals metropolitans van ser una constant, que només mitigava un tant la reutilització dels que provenien de les preses corsàries.

Per altra banda, segons explica De la Fuente el 2005, a principis dels anys quaranta es va constatar que el creixement de les armades borbòniques començava a ser una amenaça per al Two Powers Standard (doctrina militar anglesa que plantejava superar al conjunt de les armades franceses i espanyola). Davant el perill de ser sobrepassats des del punt de vista quantitatiu, la superioritat qualitativa era la clau de la talasocràcia britànica. Açò depenia de l’increment de les capacitats logístiques i, a l'àmbit mediterrani, passava per potenciar la base de Maó. Amb aquest objecte, el Navy Board va enviar dos comissionats a Menorca, el 1743 i el 1745, per impulsar el creixement de les infraestructures de l’arsenal. Al principi, aquest es va limitar a l'ampliació del moll de la ciutat. L'única actuació proposada en relació al taller de pals (Mast Yard), va ser la d'emprar els estreps dels pilars del magatzem d'arboradura, on es guardaven els pals, per aixecar un pis superior de fusta on desar els materials més lleugers, obra que es va executar el 1745.

Projecte de la Mast House

Coetàniament a la reforma del taller de pals, es va ordenar l'engrandiment de la zona portuària de la ciutat. A mitjan 1743 es va contractar el mestre de cases Joan Villán per dur a terme la construcció d'un local nou a la capçalera del moll de carena. Aquest edifici s’emmarca dins l'expansió de les instal·lacions de la riba sud fins al paratge batejat pels britànics com a Dutch Cove (la cala holandesa).

Tanmateix, les necessitats de la contesa, que s’estava allargant considerablement, demostraven que les instal·lacions seguien essent insuficients. El 1746 es va planejar l’erecció d’un nou espai per allotjar una serradora i els seus magatzems, la qual cosa suposava un canvi qualitatiu per a les instal·lacions respecte a tot el que s’havia fet els darrers trenta anys. Aquest equipament marcarà l'evolució toponímica del Mast Yard al Naval Yard (drassana) i traslladarà el centre de gravetat de les infraestructures nàutics a la riba nord del port. Si fins aquell moment el moll de Maó era el lloc on es reparaven els cascos dels vaixells i la ribera nord l'espai relacionat amb l'arboradura, la creació d'una serradora –més gran fins i tot que la que es va bastir de forma coetània a Chatham, el port naval de Londres– marca l'inici del procés de concentració de tota la producció en el que fins aquell moment havia estat tan sols un obrador i magatzem de pals.

Es tractava d’una edificació de dues altures que comptava amb una serradora a la planta baixa i un obrador de veles al pis, una estructura  anglesa tradicional. La serradora és una de les claus de l'expansió del complex industrial. La factoria d'arboradura era una instal·lació que facilitava la producció, però la serradora marca una evolució, ja que permet la confecció de taulons i, en especial, de traques per al folre de cascos, peces fonamentals per a la carena dels vaixells. La destrucció de l'antiga ferreria i l’aixecament d'una nova més gran a llevant seu, precisament al costat del magatzem de taulons, és un indicador seqüencial perfecte de l'evolució industrial del lloc. La serradora es va concloure devers 1754, a les darreries de la primera dominació britànica.

Mast House i edificis de la zona

Finalitzada la guerra, el 1748, a mesura que la demanda generada pel comerç feia créixer el nombre de drassanes particulars, anaren en augment també les grades de la drassana de l'Estat, on sobraven elements per emprendre les més complicades construccions navals. En canvi, durant el curt interval en què l'illa de Menorca va pertànyer a la corona francesa (1756-1763), l'arsenal de Maó, com la resta de les indústries menorquines, va llanguir. Les coses van canviar de forma decisiva amb la devolució de l’illa als britànics, que van reprendre els seus plans nàutics per al port de Maó.

“Enfrente de Mahón, a la otra parte del puerto, se halla el famoso arsenal de Marina y la isla del Carenaje.” D'aquesta manera s'expressava Joan Ramis el 1787. La idea d’unir Saffron Island, l’illa Pinto, a terra i convertir-la en un carenador era una idea ja present durant la primera dominació britànica. Açò no obstant, no va anar adquirint forma fins a principis de la segona, quan quallaria finalment en sis molls de carena. El projecte de bastir un dic sec va ser bandejat, però si es té en compte que el moll del port de la marina de Maó només permetia carenar tres vaixells, la nova instal·lació suposava triplicar la capacitat de carenat de la base naval.

dimarts, 16 d’abril del 2024

Qui tot ho vol, tot ho perd: La política de la dispersió mena al fracàs

 El batle des Castell ha posat sobre la taula la inconveniència de concentrar en els quarters del seu poble els ensenyaments de formació professional. Els partits que governaven abans han posat el crit en el cel i qüestionen la posició dels docents, que s’han expressat de forma inequívoca en contra d’aquesta ubicació. Crida l’atenció que els partits d’esquerra donin suport als mestres només quan els interessa. Si protesten contra del tractament que fa la dreta del català expressen un judici tècnic, en canvi quan es tracta de la localització dels estudis de formació professional es guien per interessos gremials...


Des de les grans manifestacions contra el trilingüisme de Bauzà, l’ensenyament s’ha convertit en el cavall de batalla de la política balear, amb capacitat de capgirar l’orientació global de la nostra Comunitat. L’anterior punt no és l’únic envoltat per la polèmica. La Conselleria d’Educació ha reconsiderat la seva postura en relació al Conservatori de Música de Maó, renunciant a traslladar-lo a la Sala Augusta. Pel camí s’ha perdut una dècada i el Conservatori segueix ocupant uns espais notòriament inadequats amb perjudici de l’alumnat. Si s’hagués fet cas dels professors, que reclamaven un edifici de nova planta, ja fa temps que gaudiríem de les instal·lacions que els menorquins ens mereixem i que tenen la resta de les illes.

Fa vint anys vam viure una situació semblant, quan l’Ajuntament va intentar que l’Escola Graduada de Maó allotgés les activitats de l’Escola d’Adults, el que hauria condemnat els alumnes a un munt d’anys de barracons, ja que el nou centre que s’estava a punt de construir era insuficient. Per sort, la pressió de pares i veïns, amb l’ajut d’un canvi polític com el que es va produir l’any passat va aconseguir imposar el seny.

Tots aquests exemples tenen un element en comú: l’obcecació d’alguns polítics en posar per davant dels criteris educatius altres principis, ja siguin urbanístics, de justícia social o d’equilibri territorial. Per aquestes partits, la formació dels ciutadans de demà no és una prioritat. No es tracta només d’una fixació dels governants locals. El retrocés educatiu que viu el nostre país, palmari en el rendiment, acadèmic dels joves i que es constata en els resultats de l’informe PISA, demostren com l’atenció a altres fins, per més benintencionada que sigui, té efectes perversos respecte a l’aprofitament acadèmic, malgrat que mai s’havien destinat tants recursos a les escoles com ara.


L’educació no és més que una de les qüestions en les quals es manifesta l’heterogeneïtat dels objectius que volen assolir alguns partits. Un cas semblant és el de l’hospital Verge del Toro. La finalitat assistencial que cobrirà l’edifici que s’està rehabilitant s’hauria aconseguit a un cost molt menor i amb major celeritat si no s’haguessin fet prevaler uns dubtosos valors arquitectònics.

Així com les formacions de la dreta clàssica són fàcilment identificables perquè tenen poques metes: baixar els impostos, beneficiar els empresaris i aconseguir el poder,  l’esquerra multiplica les causes a les quals dona suport i és capaç d’abraçar qualsevol reivindicació, com la llei d’amnistia dels independentistes catalans. A Menorca, l’anterior equip del Consell Insular va tocar moltes tecles, però no va solucionar el pont de la carretera general i aprovà la modificació del PTI quan l’arròs ja estava passat.

Aquesta disparitat no és gratuïta i té el perill de caure en contradiccions i conflictes interns, com el produït en el moviment feminista, fracturat per l’afer de les persones transgènere, una nova bandera que, per fer content als col·lectius LGTBI, ha posat els desitjos d’una minúscula comunitat de persones per davant dels temors d’una gran quantitat de dones. No debades és un axioma de la Política Econòmica que el nombre de mitjans no pot ser superior al d’objectius, perquè llavors el nostre destí és no assolir-ne cap, després d’una llarga agonia.


La postura de l’esquerra no deixa de tenir la seva lògica. El desenvolupament econòmic i social ha fet la nostra societat més diversa; han sorgit nous actors i, un cop resoltes les necessitats bàsiques, noves preocupacions reclamen l’interès dels ciutadans. Des d’un punt de vista pràctic, engreixar l’agenda minimitza el risc de fallar: l’esquerra sempre es podrà apuntar un bon nombre d’èxits en haver promogut qüestions emergents, les quals oculten els fiascos en altres temes, com els educatius que esmentàvem al principi.

L’aspecte crucial és que no focalitzar els esforços en el que importa mena al fracàs. Aquesta és la raó de fons de la desafecció dels ciutadans, que es veuen aclaparats per uns pocs grans reptes als quals els partits tradicionals no s’enfronten amb decisió i que acaben quedant en mans de les formacions populistes i d’extrema dreta, amb els seus idearis simplistes i contraproduents. Així és com un ultraliberal com Milei pot arribar a president de l’Argentina: la manca de resposta dels partits de tota la vida a la inflació i la crisi econòmica ha empès els ciutadans a una (nefasta) solució d’emergència.

Els grans problemes són a la vista de tothom. A Menorca, turisme i territori; al món, el malestar de la globalització, l’habitatge, la immigració, els serveis públics i la desigualtat. Les protestes que van esclatant aquí i allà ho posen ben a les clares. Mentrestant, els polítics de dreta no troben eines en la seva ideologia liberal i conservadora, els d’esquerra es perden en foteses i tots es barallen com a galls. El resultat no és més que el descrèdit del sistema i la frustració de la gent.


Desatendre les preocupacions fonamentals de les persones és una opció de risc. Les formacions d’esquerra que aixequen una cortina de fum amb la seves polítiques de la diversitat obren la porta a l’arribada dels partís de dreta i, tal com veiem amb els triomfs de Trump, Bolsonaro, Orban i Milei, la crispació i la paràlisi dels dos bàndols és l’antesala dels governs d’ultradreta.


dimarts, 9 d’abril del 2024

Una nova història de l’arsenal anglès del port de Maó

 Molt abans que l’altra banda del port de Maó hi hagués una base naval, el que hi havia era l’antic arsenal que van construir els anglesos el segle XVIII. Sobre aquesta destacada instal·lació van escriure àmpliament els historiadors marítims de finals del XIX i principis del XX. Tanmateix, la seva font d’informació es limitava als arxius locals. El 2013 l’historiador Pablo de la Fuente va publicar un article a Drassana, la revista del Museu Marítim de Barcelona, en el qual reconstruïa l’evolució de l’arsenal maonès a partir de la documentació que es troba als arxius britànics, la qual cosa ens ofereix una nova visió sobre el tema, amb dades de primera mà.


Per començar, cal remarcar que l’ocupació britànica de Menorca va tenir, des del primer moment, una funció militar clara. Des que Adam Smith es referís a la qüestió, diversos autors han disputat sobre quin era l’objectiu principal, si la protecció del comerç mediterrani o finalitats geoestratègiques i de control militar més generals, però al capdavall sempre s’acaba subratllant la primacia del mandat militar sobre els objectius comercials. Aquesta circumstància, tal i com ha assenyalat Martínez Ruiz en el seu treball del 2005 sobre els enclavaments anglesos de Tànger i Gibraltar, és inevitable quan s’està envoltat de territoris enemics i sempre acaba suposant la impossibilitat de desenvolupar activitats comercials de forma efectiva. 

El fet explicaria el desinterès final dels anglesos per Menorca, com un segle abans havia succeït amb Tànger, també port franc anglès. D’altra banda, cal tenir en compte que els comerciants britànics disposaven de bases comercials sòlides a la Mediterrània, com Gènova i Liorna (aquest darrer, un altre port franc), on podien obtenir la plata necessària i emmagatzemar la càrrega per poder així redistribuir els productes llevantins i del nord d’Àfrica, la qual cosa explica la seva reluctància a traslladar-se a Menorca.

La funció militar del port de Maó es basava en la seva excel·lent situació, que li permetia de posar setge a Toló, el principal port de l’armada francesa a la Mediterrània. França, dominadora d’Europa des de la pau de Westfalia, el 1648, era la gran rival d’Anglaterra. El port de Maó complementava Gibraltar, ocupat pels anglesos des del 1704. Aquest binomi es va mostrar com una impressionat barrera militar, tant des del punt de vista defensiu com ofensiu, ja que bloquejaven Cartagena, el principal port de l’Armada espanyola i, en general, tota la costa hispano-francesa. A més, en cas de setge d’un, l’altre el podia auxiliar, com es va esdevenir en diverses ocasions. Ara bé, com apunta De la Fuente, després de la presa dels dos territoris, Anglaterra només podia esperar l’enemistat espanyola i un acostament d’aquest país amb França, amb independència de quins fossin els monarques dels dos territoris. Finalment, la provisió d’aliments i gèneres diversos era molt més senzilla a Maó i els vaixells podien ser reparats amb més mitjans que a cap altre indret.

És important fer notar que, per als britànics, la funció principal del port de Maó era donar suport a la flota, tant en temps de pau, com durant els múltiples conflictes que es van suscitar mentre van dominar l’illa. En aquest sentit, el castell de Sant Felip era necessari per a la seguretat de la base marítima, però no un fi en ell mateix, la qual cosa segurament explica perquè mai va comptar amb les guarnicions necessàries per a la seva defensa. La base naval del port de Maó va proporcionar a la flota dos elements del màxima interès: un hospital per recuperar els marins de les seves freqüents ferides i malalties, i unes instal·lacions per a la reparació i el manteniment de les embarcacions. La rellevància del port de Maó va fer que aquesta darrera funció amb el temps s’acabés ampliant fins a esdevenir una autèntica drassana, amb capacitat per construir bucs aptes per a usos militars.

La bibliografia sobre les dominacions britàniques i les seves implicacions econòmiques ha tendit a passar amb una certa rapidesa sobre l’arsenal del port de Maó, sense aprofundir en la seva transcendència industrial, bé com una qüestió que es dona per sabuda, bé minimitzant la rellevància per al sector secundari d’aquestes instal·lacions. Aquest punt de vista potser es podria mantenir si Menorca hagués format part d’Espanya, però s’ha de bandejar del tot perquè en aquest cas la pertinença de l’illa al Regne Unit sí que va tenir conseqüències, ja que la va integrar de forma activa en un país on aquesta activitat tenia una impressionant projecció econòmica.


En efecte, De la Fuente subratlla la dimensió industrial del complex naval britànic. La indústria nàutica, que va arribar a tenir més de 17.000 llocs de treball directes, va ser un factor cabdal en el creixement comercial anglès. I no n'hi ha per menys, ja que donar cobertura a les necessitats d’infraestructura i logística d’una marina de guerra de gairebé un miler d'embarcacions no era una qüestió insignificant. Per a l’historiador marítim anglès Rodger, l'entramat econòmic de la Royal Navy durant el segle XVIII és, sense cap mena de dubte, una mena d'avenç del món industrial del segle XIX. Que Anglaterra gaudia d'una poderosa indústria marítima ho evidencia la intervenció de drassanes privades en la construcció de vaixells de guerra. El paper de la iniciativa particular en una indústria auxiliar com la bosselleria, sector controlat per contractistes, és una altra evidència de la fortalesa del teixit productiu britànic.

Aquest element torna a posar sobre la taula el fet que per a l'illa la presència de la Marina va ser bastant més important que la de la guarnició, de la qual tradicionalment se n’ha parlat molt més. Ateses les insuficiències en matèria d’infraestructura i les limitacions inherents del penyal de Gibraltar, Maó era la base principal de la flota mediterrània. Ho demostra de manera inequívoca el fet que l'únic oficial naval britànic a ultramar el 1713 era el guardamagatzem de Maó. En època de pau, la força marítima a la Mediterrània podia ser d'uns cinc navilis. Sent així, les seves tripulacions equivalien, aproximadament, als efectius dels cinc regiments que guarnien l'illa. Si s'hi afegeix el personal de mestrança naval i altres serveis, i el fet que en època de guerra l’esquadra s'incrementava de forma notable, resulta que el pes social i econòmic de de la Marina era clarament superior al de l'exèrcit.


En un primer moment, la prioritat britànica en relació a l’Armada va ser l’assistència a la marineria. De la Fuente indica que la recuperació de les tripulacions, afectades per febres i escorbut, era el principal problema logístic, considerablement més gran que la reparació dels vaixells. Ja abans del Tractat d'Utrecht, a finals de 1708, la disponibilitat d'un establiment sanitari era una necessitat urgent. Així durant 1711 es va iniciar la construcció de l'hospital a l'illa del Rei, que va ser anomenada pels anglesos Bloody Island, illa de la sang, fent referència al seu ús mèdic. Des d´un punt de vista arquitectònic, aquest edifici va ser el primer disseny específic d´hospital en una base ultramarina britànica. Tanmateix les necessitats de les embarcacions no van ser del tot desateses, ja que una cova de la part nord de l'illot va ser habilitada com a magatzem de brea, per la qual cosa l’illa del Rei es pot qualificar com el germen excèntric del futur arsenal. 

Pel que fa a la indústria naval, van ser els holandesos, segons informa la Guia menorquina per a l’any 1810, els primers que van copsar les possibilitats de la riba nord del port de Maó, davant de la ciutat, on hi havia uns terrenys pantanosos que el 1708, tot just produïda la presa de Menorca, van ocupar amb uns tendals provisionals per dipositar els materials i allotjar els operaris necessaris per compondre la seva esquadra.

dimarts, 26 de març del 2024

L’impacte econòmic dels jueus a la Menorca del segle XVIII

 Tot i que la presència de jueus a Menorca durant segle XVIII és ben coneguda, fins fa poc el seu coneixement era més tost fragmentari. L’any 2015 l’Institut Menorquí d’Estudis publicà el llibre “Los judíos de Menorca a través de los Protocolos Notariales de Mahón durante la segunda mitad del siglo XVIII (1751-1802)” de la investigadora Matilde Morcillo, que clarifica considerablemente el tema.


Segons l’autora, un cop els britànics es van fer amb el domini de l’illa de Menorca en virtut del tractat d’Utrecht, el 1713, van començar a incentivar l’establiment de comerciants estrangers per convertir el port de Maó en un centre de redistribució de mercaderies que pogués proveir la guarnició i la flota angleses, perquè els menorquins no tenien capacitat per fer-ho.

Pel que fa als jueus, hi havia el precedent de Gibraltar on, des del 1704 es van instal·lar comerciants hebreus, en la seva majoria d’origen marroquí, per subministrar la Roca, la qual, per les seves condicions geogràfiques, estava mancada de tot. Prest esdevindrien molt nombrosos i arribarien a constituir al segle XVIII un terç de la seva població. Aquests jueus, amb el transcurs del temps mantindrien alguns lligams amb la nostra illa.

A Menorca, els primers jueus eren comerciants procedents d’Itàlia, fonamentalment de Liorna, amb contactes amb el nord d’Àfrica, que venien atrets pels avantatges de la declaració de port franc, ja que la seva ocupació principal era l’abastament de comestibles per a les forces britàniques. L’arribada dels hebreus va ser rebuda amb hostilitat per la clerecia i la població de l’illa i el governador Kane va haver d’intervenir en favor seu. El seu nombre es va veure incrementat la dècada dels anys trenta i, més encara, amb motiu de la guerra de Successió austríaca (1739-1748), afavorits pel fet que el proveïment de les tropes ampliava el volum dels negocis, incloent-hi el cors.


Quan el 1756 els francesos van posar setge al castell de Sant Felip, s’hi van recloure quinze jueus amb les forces angleses que, quan la fortalesa va capitular, van ser obligats a marxar. Tot i que la majoria dels israelites va haver de deixar Menorca, hi restà una petita part, no compromesa amb els britànics. 

El 1763 els francesos van retornar l’illa als anglesos, la qual cosa permeté el retorn dels exiliats, als quals se’ls van afegir nous elements. S’inaugurava el període més puixant de la comunitat, que el 1766 va aconseguir que se l’autoritzés a obrir una sinagoga al carrer de Gràcia de Maó, ja que fins llavors havia utilitzat per al culte una casa particular. Les queixes que es van aixecar no van aconseguir que es clausurés el temple, però van ocasionar l’advertiment dels seus col·legues de Londres perquè s’abstinguessin de participar en negocis en contra del bé públic (segurament extraccions de blat en època d’escassetat) i perquè no exportessin moneda en temps de carestia. Pel que fa la quantitat de persones que formaven la comunitat, malgrat alguns autors han proporcionat xifres molt elevades que exageraven el seu nombre, es creu que en realitat estava al voltant del centenar i la seva sobrevaloració es atribuïble al fet que cridaven l’atenció per qüestions socials.


Amb la conquesta de Menorca per les tropes del duc de Crillon el 1783, la colònia jueva pràcticament arriba a la seva fi. L’agost fou ordenada la seva expulsió i foren transportats a Marsella. S’ha dit que quatre bucs transportaren a 500 persones, però la gran majoria devien ser grecs i anglesos. Anys més tard, durant la darrera ocupació anglesa, del 1798 al 1802, els jueus tornarien a fer acte de presència, però la majoria es dedicaren al cors i al proveïment de queviures de les tropes. Mantenien forts vincles amb Gibraltar, ciutat a la qual van regressar quan es va decretar que abandonessin l’illa al final del període.

Segons Hernández Sanz, la principal família dels jueus establerts a Menorca eren els Cansino. Als protocols notarials són abundants els documents relatius als germans Salvador i Isaac Cansino, però també es troben, i amb similar freqüència, els Delmar, David i Moisés; el primer estava emparentat amb els anteriors. Així mateix són abundants els contractes en què intervenen els Cohen (Salomon, Abraham i Luna) i els Benzaquén. Amb menor freqüència apareixen els Galfón, Busnach i Lattes, així com altres individus de forma esparsa.

Jacob Cansino

L’etapa de major dinamisme de la comunitat jueva fou el final del primer domini britànic (1751-1756), durant el qual a la documentació hi ha setze referències, la qual cosa representa una mitjana de 3,2 per any. L’activitat cau amb força en el període francès, quan només hi ha un contracte. Amb el retorn dels anglesos, el 1763, les transaccions remunten, però sense arribar al moviment anterior (1,42 anuals) i, a més, bona part, el 37%, són relatives al corsarisme. Després d’eclipsar-se els anys de sobirania espanyola, la seva presència es reactiva amb força en el darrer episodi anglès (1798-1802), amb 3,3 operacions per any, si bé totes, llevat d’una, es relacionen amb l’armament de vaixells corsaris o la venda del producte de les preses.

A través dels documents publicats per Morcillo, ens podem fer una idea bastant aproximada de quins eren els negocis dels jueus al llarg d’aquests anys. La principal ocupació era el préstec de diners, bé a través de debitoris, que suposen el 18,5% de totes les escriptures, bé mitjançant lletres de canvi (7,4%). En el 82,4% de les transaccions els jueus actuen de prestadors i els més beneficiats són els grecs (el 42,9% d’aquestes operacions), però en segon lloc s’hi troben els préstecs entre jueus (21,4%). La resta està repartit entre maonesos, italians i anglesos. Una activitat relacionada amb l’anterior és la gestió financera, que s’esdevé en l’11,4% de les ocasions, operant com a representants d’altres persones, però més aviat en qualitat de comissionistes  d’altres negociants, que és el que es produeix en les dues terceres parts d’aquesta mena de gestions.


El segon focus d’atenció dels hebreus va ser la compravenda de vaixells, que suposa el 18,5% de totes les seves operacions. Curiosament el 70% de les transaccions són compres i només el 30% restant són vendes. Als jueus els venien bucs grecs i maonesos, una mica més els primers que els segons, però es donava la situació inversa en les compres, de manera que, en conjunt, els dos col·lectius es relacionaven per igual amb els hebreus.

 El comerç marítim i el noliejament de vaixells no tenien una excessiva rellevància, en tot cas més la primera (7,4%) que la segona (3,7%). El comerç marítim es materialitzava sempre amb societats en què un inversor hebreu  s’associava amb un capità maonès, mentre que, quan noliejaven vaixells, ho feien amb capitans grecs. Les rutes marítimes incloïen tant la ciutat de Liorna, com Alger i també, amb menor freqüència, Gènova, Niça, així com Mallorca i Eivissa.


Molta més importància van tenir les transaccions relacionades amb el corsarisme, que suposen el 25,9% de tots els negocis empresos pels jueus. La seva freqüència és major entre 1778 i 1781 (57,1%) que el 1798-1801 (43,9%). L’operació més corrent era la venda de preses (57,1%). En la immensa majoria dels casos adquirien mercaderies que havien estat capturades pels corsaris. En el primer període anglès es tractava de la part que li havia correspost a un mariner o a un patró, mentre que en el darrer domini britànic eren compres en pública subhasta. Pel que fa a les societats per armar corsaris, el cas més comú va ser el dels d’armadors jueus que s’associaven amb capitans maonesos. En el darrer període va ser habitual que es tractés de jueus residents a Gibraltar.

Finalment, els jueus també feien altres tipus de mercadejos, com l’adquisició de vestits a un sastre de Trieste resident a Maó que, pel seu valor, 95 peces de vuit, devia ser una compra a l’engròs per revendre a l’exterior.


dimecres, 20 de març del 2024

La lluita dels pagesos. Una olla a pressió

 El dia 19 de febrer, els pagesos menorquins, gent d’ordre i feina, van treure els tractors a protestar per les carreteres de l’illa. Un gest tan insòlit i contrari a la seva forma de ser és una mostra evident de la situació extrema a què ha arribat el sector. Les seves reivindicacions principals són un canvi en la política agrària de la Unió Europea i unes regles més justes per a la comercialització dels seus productes.

 


Pel que fa a la primera, la introducció de noves obligacions i restriccions  ofeguen les petites explotacions, que són la immensa majoria. Algunes són qüestions de tipus burocràtic, que no poden assumir la majoria dels llocs, que no disposen de personal administratiu, i s’haurien de limitar als grans productors. Altres, però, tenen a veure amb el desig de la Unió Europa de donar una nova volta de rosca a la normativa relativa al medi ambient. 

Europa és capdavantera en la lluita contra l’escalfament global, la preservació de la biodiversitat i en favor dels consumidors, de la qual cosa ens congratulam la majoria dels ciutadans. La qüestió és fins a on es pot arribar quan la càrrega d’aquestes polítiques recau sobre els agricultors, que són el darrer esglaó de la cadena i la renda dels quals, i en particular la de les petites explotacions, no fa més que retrocedir, de manera que el seu nivell de vida, que mai ha estat alt, es va erosionant i llinda en ocasions amb la pobresa.

En aquestes matèries, altres activitats poden aplicar tècniques i productes alternatius, perquè tenen marge per pujar els preus. Un camp de golf utilitza sistemes avançats d’estalvi i reutilització d’aigua i planta altres espècies de gespa, perquè no té cap problema en pujar cinquanta cèntims l’hora de lloguer de les seves instal·lacions. En canvi, als pagesos els costa utilitzar les mateixes tècniques, perquè no poden aconseguir que els paguin cinquanta cèntims més pel quilo de tomàtic o pel litre de llet. El veritable drama de l’agricultura no té a veure amb el medi ambient o la salut, sinó amb l’economia: és la negativa dels consumidors a pagar més per aliments sans i respectuosos amb el medi ambient.

 


Un altre punt de fricció són determinades actuacions poc meditades en defensa de la vida natural. És clar que la pressió humana fa retrocedir moltes espècies, que cal protegir. Les papallones i les abelles pateixen els efectes dels pesticides i la contaminació i precisen que s’adoptin mesures en favor seu. Altres animals també han de ser salvaguardats, però si aquesta lògica es generalitza pot generar alguns absurds.

No té cap sentit preservar els porcs senglars, que s’han convertit en una plaga i causen danys en la perifèria de les ciutats de tota Espanya, o les gavines i els coloms, que en grans estols acaben perjudicant les persones i altres espècies d’aus menys fortes. I tampoc és sensat prohibir el control de les poblacions de llops, que causen estralls en els ramats. La seva preservació  la promouen els que viuen en ciutats i desconeixen la vida rural. Per a un pagès és com si, després d’haver exterminat les rates, a les ciutats les volguéssim tornar a introduir per defensar la biodiversitat. S’hauria d’arribar a una entesa i permetre que els ramaders es puguin defensar de forma individual i selectiva d’aquests animals i prohibir tan sols les actuacions agressives de caire indiscriminat o col·lectiu.


La segona gran qüestió és la comercialització. Els pagesos tenen enormes dificultats per fer front als majoristes. Es tracta de grups cada vegada més potents que els obliguen a acceptar preus ruïnosos. Aquest fet s’agreuja per l’acció del comerç internacional, que pressiona per rebaixar els preus i que, per rematar-ho, entra en col·lisió amb la política de defensa del consumidor europea.

Les restriccions a l’ús de determinades substàncies encareixen la producció d’aliments. De forma paradoxal, en moltes ocasions no s’apliquen als articles dels països tercers, ja sigui perquè així s’ha acordat en els tractats comercials, ja sigui per la complexitat de practicar un control efectiu. De fet, l’Organització Mundial del Comerç sempre ha considerat les normatives de sanitat pública com a barreres no aranzelàries i un obstacle injustificable als intercanvis. La idea és que, amb l’excusa de la salut, les normes tècniques o qualsevol altre objectiu aparentment benintencionat, no es coarti el lliure moviment de béns.

 És clar que les dues postures són raonables i s’hauria d’arribar a un equilibri, de manera que les restriccions al comerç estiguin ben fonamentades, però, un cop decidides, es portés una verificació efectiva. El problema és que l’Organització Mundial del Comerç considera que totes les limitacions són dolentes i, com que la Unió Europea té una política extremament incisiva en l’agricultura, que no existeix a la resta de països, on la legislació és més laxa, es crea una asimetria molt gran entre els productors interiors i els exteriors. És un xoc de trens en el qual les víctimes són els pagesos, víctimes d’una competència deslleial, i que per açò exigeixen l’aplicació de “clàusules mirall” a les importacions.

La Unió Europa no hauria d’haver imposat normes que no pot fer complir als productes estrangers, perquè sinó arribarà un dia que no menjarem cap producte sa nacional i tot seran aliments extracomunitaris, sense els controls sanitaris europeus. Així no només hauran perdut els pagesos, sinó també els consumidors.

 


Els agricultors pateixen amb especial virulència els conflictes que tots experimentam, i contra els quals tenen poques armes per enfrontar-s’hi, com la defensa del medi ambient i la globalització del comerç internacional. L’agricultura s’ha convertit en una olla a pressió que, si no s’obre una vàlvula d’escapament, pot explotar.