Les guerres de Trump i el Gran Joc

 A desgrat de les promeses que va fer durant la campanya electoral, el president Donald Trump no ha acabat amb la guerra d’Ucraïna i amenaça amb noves campanyes, la més sonada la d’Iran, país al qual ja va copejar l’any passat.

El flux incessant d’anuncis, declaracions i notícies generades pel mandatari americà ha fet passar desapercebut el fet que, al mateix temps que el seu exèrcit acumulava una poderosa flota en les aigües que rodegen Iran, aquest país efectuava unes maniobres navals a la mateixa zona amb Rússia. Aquesta circumstància no és fortuïta i ens posa davant l’evidència que el xoc entre Trump i Pèrsia en realitat és un capítol més de la rivalitat entre els Estats Units i la URSS i la seva hereva, Rússia.

Aquests enfrontaments d’ampli abast no són nous. Al segle XIX es va encunyar el nom de “Gran Joc” per descriure l’antagonisme entre Anglaterra i Rússia a Àsia. Les dues nacions no van combatre mai de forma oberta, però van instigar multitud de guerres que es van perllongar gairebé tot el segle. En realitat, el Gran Joc no era més que una peça de la partida global del Regne Unit, en la qual el seu gran rival era França.

El superjoc estratègic anglès es basava en el lema “Divide et impera”: atiar uns estats contra els altres, perquè no es creés cap aliança que li pogués arravatar l’hegemonia. Per aquest motiu, va mirar amb bons ulls l’emergència d’Alemanya, que debilitava els seus dos grans enemics: França i Rússia. Tanmateix, com passa moltes vegades, va subestimar la capacitat militar i econòmica del país germànic, un nouvingut en les relacions internacionals, que no es va constituir com nació moderna fins el 1871, amb la unificació dels vint-i-cinc principats alemanys.

La puixança del nou estat conduiria Europa a dues conflagracions totals que van devastar molts territoris i afebliren de forma considerable les economies dels països europeus. La contesa donà ales a un altre nou actor: els Estats Units d’Amèrica, que fins llavors havia crescut a l’altra banda de l’Atlàntic en un aïllament imperialista, que el va fer gran a costa de veïns com Mèxic.

De les cendres de la II Guerra Mundial va sorgir un nou ordre que oposava la nova potència dominant americana amb un estat que fins llavors es movia fora del centre, Rússia, que ara passava al primer pla com la URSS. Naixia la Guerra Freda, una nova versió del Gran Joc en el qual es van batre els dos colossos a través de conteses regionals on lluitaven tercers països, marcadament les guerres de Corea, Vietnam i Afganistan.

També va formar part d’aquest xoc geoestratègic la descolonització de l’Àfrica, instigada per la URSS per afeblir els països europeus i, de forma indirecta, els Estats Units. De forma significativa, un conjunt rellevant de les noves nacions independents, d’Algèria a Etiòpia i Angola, van instaurar sistemes socialistes. Els americans van intervenir de forma tardana per evitar que tot el continent quedés sota l’orbita soviètica i imposaren alguns dictadors prooccidentals.

Dins d’aquest joc de rivalitats, la URSS va afavorir la pujada al poder del règim dels aiatol·làs a l’Iran, que tombaren el xa, un aliat americà, com altres països de la zona. Els Estats Units reaccionaren aprofitant les discòrdies dels àrabs per estalonar un altre aliat soviètic, Iraq, majorment a través dels països occidentals, que va envair el país veí. El seu fracàs va permetre afermar-se a la dictadura fonamentalista, que va utilitzar el perill de l’enemic exterior per eliminar tota dissidència. Des de llavors, l’Iran ha servit els interessos russos, donant suport als enemics dels Estats Units a la zona i particularment atacant el seu soci Israel, també a través d’intermediaris com Hamàs o Hesbol·là.

Tanmateix, el desafiament soviètic tenia els peus de fang, ja que la puixança militar no tenia correspondència en l’àmbit econòmic. La URSS aconseguí la bomba atòmica gràcies a l’espionatge i sempre va anar enrere en la carrera tecnològica. Quan Reagan va pujar l’aposta amb la Guerra de les Galàxies, que suposadament li donaria el predomini nuclear mundial, el campió bolxevic va haver de capitular.

Els Estats Units van pensar que a partir de llavors dominarien el món sense oposició i van pactar amb la Xina, creient que conqueririen un nou mercat per a la seva indústria. Va ser una repetició del menyspreu envers els nous arribats que havia comès Europa amb Alemanya: la Xina va muntar un capitalisme d’estat que l’ha convertit en un aspirant a la dominació global. La seva competència amb els Estats Units l’ha menat a aliar-se amb els russos, però té una agenda pròpia i espera el seu moment per lluitar per l’hegemonia.

La Guerra d’Ucraïna neix de l’intent americà d’afeblir Rússia, fent canviar de bàndol un territori històricament sota la seva òrbita, en un moment de recuperació del gegant euroasiàtic. Al començament, els Estats Units van adoptar una postura activa, fins que l’astut Trump es va adonar de la feblesa europea, que tem quedar-se a les potes del cavall rus, i està retirant el seu suport militar, que Europa ha hagut d’assumir. Amb aquesta jugada, els americans  poden posar ordre a casa amb l’esclafament del règim de Maduro a Veneçuela i ara intenten acabar d’una vegada per totes amb el peó persa a l’Orient Mitjà, un territori que proveeix de petroli el món.

Milers de persones han mort en el Gran Joc que enfronta les grans potències, la majoria als països on lluiten per procuració, com Síria o Ucraïna. Ho fan a la vista de tots i aconsegueixen que no hi parem esment, entretinguts en conflictes menors que ens toquen la fibra sensible, com el Sàhara o Palestina. Les relacions internacionals són un joc de poder dirigit pels grans imperis, on els valors, com els drets humans, no importen res. Oblidar-ho pot ser mortal.

Les vicissituds de la indústria de Menorca entre 1911 i 1930 segons Pere Ripoll

 Pere Ripoll Busquets, advocat, empleat del Registre de la Propietat de Maó i vice-cònsol de la República de l’Uruguai, fou secretari de l’Ateneu de Maó del 1912 al 1936 i participà en la fundació del Foment del Turisme de Menorca, del qual en fou el tresorer. Va escriure els apartats de la Revista de Menorca dedicats a la indústria i el comerç de Menorca en les dècades del 1910 i el 1920, interessants per conèixer aquests anys plens d’alts i baixos, maldament que l’estil pompós de l’autor en ocasions en dificulti la comprensió.

Fotos Antiguas de Menorca.Amparo Segui Chinchilla

Ripoll, en comentar l’evolució econòmica general del decenni de 1911-1920, remarca que s’havia caracteritzat precisament per la coexistència de situacions oposades. En primer lloc, la crisi bancària de 1911 va afectar de forma negativa el comerç i la indústria. Es produí una forta restricció del crèdit que va perjudicar fortament el primer i alentí el desenvolupament de la segona. El comerç aconseguí superar l’ensurt i, fent grans esforços, va recuperar la normalitat, fins que l’esclat de la I Guerra Mundial trasbalsà de tal manera el seu funcionament “que van desaparèixer totes les regles establertes”.

La indústria també se'n va ressentir notablement de la crisi del 1911, la qual suposà la ruïna d’una companyia tan important com la Societat Anglo-Espanyola de Motors, Gasògens i Maquinària General, dedicada a la fabricació de maquinària, i que sostenia alguns centenars d'obrers. La seva fallida va allunyar per sempre, la possibilitat del ressorgiment de la factoria “Industrial Mahonesa”, amb la qual cosa es volatilitzaven les dues empreses més puixants de Menorca durant la dècada anterior. 

Ripoll és una mica desafortunat en l’explicació que dona de l’afer, que acabam de reproduir. Aquest, encara que era ben conegut pels seus coetanis, pot portar a confusió al lector actual. La realitat és que la crisi de 1911 es va originar per les dificultats econòmiques de la indústria metal·lúrgica coneguda com l’AngloEspanyola, quan el Banc de Maó es va negar a seguir finançant les facilitats econòmiques exorbitants que l’empresa concedia als seus clients. Tanmateix, el voluminós deute de la societat amb el banc feia que els dos haguessin lligat el seu destí. El públic, coneixedor d’aquest crèdit i conscient de la impossibilitat del seu cobrament, va entrar en pànic i, en reclamar els seus doblers, per la por de perdre’ls, va provocar l’ensorrament del Banc de Maó en dos dies, per la incapacitat de respondre davant dels seus clients. 

L’Anglo, pel seu costat, estava en fallida tècnica i ningú la volgué rescatar. La tèxtil Industrial Mahonesa, d’altra banda, ja havia tancat anteriorment, incapaç de superar la depressió provocada per la pèrdua de Cuba, i un intent posterior de revifar-la havia fracassat el 1910. El 1911 es va produir una segona temptativa, però és qüestionable que fos la crisi d’aquest any la que el fes naufragar, ja que, després d’una dècada negra i un historial no gaire brillant al segle XIX, no sembla que ningú tingués intenció de prendre el relleu.

Ripoll segueix explicant que, durant la Gran Guerra, altres indústries, sobretot la del calçat, el primer sector manufacturer de l’illa, es van aprofitar de les dificultats dels seus competidors en els països bel·ligerants i es van llançar a substituir la seva producció. A pesar que els primers temptejos van acabar en sonors daltabaixos, les exportacions es van acabar per consolidar i aquest ram assolí una era de prosperitat poques vegades igualada. 

La fi d’aquesta edat d’or va procedir dels mateixos espanyols, quan l’opinió pública es va posar en contra del sector. Ripoll no ho aclareix, però es va acusar les vendes a l’estranger de deixar desproveït el mercat nacional i provocar la puja de preus. Es desfermà una campanya de premsa de la qual se’n feu ressò el Ministeri d’Hisenda, que prohibí les exportacions, tallant les ales a la indústria.

El calçat mecànic, gran competència del calçat manual

Pel mateix temps, s’havia enlairat la manufactura de moneders de plata que, finalitzada la contesa, envaí els mercats mundials i arribà als cinc continents. Tanmateix, en el moment en què escriu Ripoll (primers dies del 1921), aquesta branca productiva patia una greu crisi, motivada per múltiples factors, que feien preveure que no aconseguís recuperar l’auge dels darrers dos anys. Amb tot, els industrials argenters exploraven els mercats nacionals i estrangers i intentaven substituir els moneders amb objectes de bijuteria i altres similars i era probable que també s’introduïssin en la joieria, que ja era cultivada per alguns amb èxit.

Ripoll continua apuntant que la I Guerra Mundial també va defraudar les esperances que el conflicte facilités el reflotament de la indústria naval, una de les més antigues de Menorca, que al llarg de la primera meitat del segle XIX havia obtingut un considerable renom. Encara vivien els que havien vist solcar per primera vegada a les aigües del port de Maó fragates com la “Pedro Plandolit”, d’unes 1.000 tones, corbetes com la “Olimpia” i bergantins com el Putchet que, quan travessaven els oceans, proclamaven la competència dels mestres d’aixa menorquins i la perícia dels nostres marins fins als darrers racons de les antigues colònies espanyoles. No tot estava perdut; en el darrer decenni, de 1910, havien estat avarats dos velers en dos tallers diferents del port. Aquests, instal·lats de forma improvisada, havien estat substituïts pels definitius, que s’encarregaven de la construcció de nous bucs.

Fragata d'època

Deu anys més tard, la dècada de 1921-1930 era valorada per Ripoll en termes molt més ombrívols: no es podia estar satisfet del seu resultat “ni en conjunt ni en detall”. Assenyalava que el període va començar amb la decadència i mort de la important indústria de moneders d’or i plata, no sense la lluita dels fabricants i els obrers, els primers per preservar el capital invertit i els segons per conservar el pa. Malgrat tot, només se’n van salvar els poquíssims que van recórrer a la bijuteria i les cadenes d’or i plata.

La manufactura del calçat en aquella dècada havia tingut els seus alts i baixos, més nombrosos els segons que els primers; les agudes crisis que l’havien afectat no l’havien permès aixecar cap. Les causes d’aquestes dificultats eren diverses, per bé que la principal era la mecanització del sector, que feia possible que entressin al mercat articles en condicions molt més econòmiques que les sabates fabricades a mà, que era l’especialitat de Menorca. Aquestes eren les preferides per les persones acomodades, en especial les dones, però constituïen un segment reduït del mercat. Per Ripoll, aquest era l’aspecte més preocupant de l’evolució de la indústria, ja que la fabricació fabril progressava de forma constant amb l’aparició de nous enginys, que realitzaven tasques que abans semblaven impossibles.

A més, hi havia dos factors de caire intern que perjudicaven el sector. Un era l’individualisme dels empresaris: per separat no eren capaços d’arribar on arribarien unint els seus esforços. L’altre era la manca d’orientació comercial dels industrials. En el moment en què Ripoll escriu, 1931, la Cambra de Comerç de Menorca tenia en estudi una petició sobre l’establiment d’una Escola Pericial de Comerç a Maó per formar els futurs directius i tècnics, una qüestió que considerava imprescindible per a l’evolució moderna de la indústria, però que, malgrat els desitjos de l’autor, no es va arribar a portar a terme.

Elda es va convertir aquests anys en un gran fabricant de calçat

Finalment, els darrers anys hi havia un altre element que havia pertorbat el desenvolupament natural de la indústria i el comerç. Es tractava de l’atur forçós de milions d’obrers. Encara que l’autor no ho diu, se suposa que era per la depressió de la demanda que va causar la crisi internacional originada arran del crack borsari dels Estats Units de l’octubre del 1929.

Els ports de Beceit. Una mervella al sud de l'Ebre

El parc natural dels ports, a cavall de Tarragona, Castelló i Terol és una serralada amb uns paisatges fascinants que captiven al viatger pels seus boscos, muntanyes i pobles.

1a. etapa Beseit - Penaroja de tastavins

Beseit, a la província de Terol, és una bona porta d'entrada. El seu pont sobre el Matarranya (un afluent de l'Ebre) atorga personalitat a aquesta petita vila, que té alguns carrers monumentals.

De Beseit ens dirigim cap als pujols que dominen l'embassament de Pena, una visió ben polida.

Continuam pels camins de muntanya i a la llunyania podem veure Fontespalda al fons d'una suggestiva vall.

Després de coronar el cim de la Picossa (1.100 m) baixam al riu dels Prats, rodejat de pollancres i altres arbres de ribera.

A la vorera del riu hi ha les restes de les antigues papereres que antany aprofitaven l'energia hidràulica per fer paper.

Caminam al costat del riu trobam uns paratges d'una bellesa subjugadora.

Arribam a l'antic santuari de la Mare de Déu de la Font; avui en dia el claustre s'ha reconvertit en un encantador allotjament.

2a. etapa Pena-roja de tastavins - Coratxà

De l'hostatgeria anam a Pena-roja. Un cop passat el poble, des de la llunyania encara ens ofereix la seva elegant estampa al peu de les roques del Masmut

Les imponents roques del Masmut, que vorejam, fan el camí ben entretingut.

Pel camí hi ha dues cases de gel. La segona és circular. Un arbre alça les seves branques com un gegant demanant aigua...

Seguim pels camins muntanyencs i per damunt de la carena dominam un mas voltat d'arbres.

El paisatge és impressionant, corprenedor.

Arribam fins a Coratxà, ja a la província de Castelló, un poble assentat a un altiplà, a 1.248, i a pocs metres d'un penya-segat fabulós.

Al poble hi ha dos carrers, donimats per l'església. Només  quatre persones hi viuen tot l'any.

3a. etapa Coratxà - Refugi de Font Ferrera

Som al cort de la Tinença de Benifassà. A curta distància de Coratxà es troba El Boixar, una població més important, amb un nucli habitat ben agradable.

El camí transcorre per paratges ben agrestes. Des d'un altre mas abandonat, el de Pixón, tenim bones vistes.

Arribam a l'espectacular portell de l'Infern, l'entrada al barranc del Salt

Hem de travessar el barranc. La pujada no és menys espectacular que la baixada.

Un cop dalt encara ens queda coronar el Negrell, a 1.345 m. Després un curt descens ens mena al refugi de Font Ferrera, ja a Tarragona.

4a. etapa. Refugi de Font Ferrera - Refugi del Caro

Emprenem una suau ascensió per aquestes muntanyes. De tant en tant, se'ns apareixen els esquelets de vells arbres, que posen una nota dramàtica al paisatge.

El camí avança lentament; les parets rocoses són una muralla que sembla inexpugnable.

La tardor ens regala l'esclat de colors dels arbres de la contrada. El símbol del parc és l'auró, les fulles del qual tornen vermelles com la sang.

Una variant del camí ens mena al puig del Caro que amb 1.441 m. és la major altura de la serralada. Hi arribam sota una pluja persistent. De baixada, escampa i podem contemplar les vistes al delta de l'Ebre.

5a. etapa. Refugi del Caro - Paüls

Des del refugi del Caro, emprenem una nova pujada per certa la carena que domina la comarca.

Per la part de terra, els pobles s'estenen en la distància al llarg de la vall

A estones, el paisatge es torna quebrat, amb un seguit de barrancs voltats per escarpades muntanyes. Un món salvatge que tolera els caminants amb cara de pocs amics.

Algunes moles aixequen el cap per damunt de denses pinedes.

Un nou descens ens condueix a Paüls, una vila notable, amb un nucli històric ben preservat.

6a. etapa. Paüls - Arnes

Tornam a guanyar altura per crestejar per la serralada dels Ports. Des del coll de la Gilaberta hi ha unes vistes superbes.

Un nou descens ens permet entrar als estrets d'Arnes, un riuet encaixat amb unes aigües transparents.

Hem arribat al paradís de les fades. El curs fluvial és ple de racons de somni. El camí va de meravella en meravella. És un dels llocs on em voldria a quedar a viure.

Altes penyes ens despedeixen dels Estrets d'Arnes. El record no es pot esborrar.

Bons camps de conreu, amb frondoses oliveres, ens acosten a Arnes, que ofereix una vista excel·lent.

7a. etapa. Arnes - Beceit

Arnes és una població senyorial de la Terra Alta. Bon lloc per fer una aturada i passejar pels seus carrers.

Després de sortir d'Arnes, el camí ens deu al riu d'Arbrars, on la tranquil·litat ens permet recobrar-nos de les emocions fortes dels dies anteriors.

Pujam cap al puig de la Penyagalera (1.036 m), des d'on tenim vistes magnífiques del riu.

El descens ens deixa a la plana, on ens comtemplen els gegants rocosos, orgullosos de la seva força.

Només ens queda travessar la serra de les Escales per arribar a Beseit.

A Beseit celebram com cal el final d'aquesta nova aventura. Els paisatges han estat espectaculars i la gent que hem trobat en aquestes comarques molt amable. Un viatge per recordar.

 

L’ascens de la ultradreta i la llei del pèndol en la política

 Les formacions d’extrema dreta estan a l’alça a tot el món. Espanya no és diferent i cada vegada que hi ha eleccions obtenen un major suport. Molts d’analistes ofereixen explicacions a aquest auge que, en la majoria de les ocasions, censuren les actuacions d’altres partits que “donen ales” als radicals. Tanmateix, una interpretació més senzilla és aplicar la llei del pèndol.

L’ascens de la ultradreta és el corol·lari de l’expansió del pensament conservador que s’encetà a finals dels anys setanta amb la victòria electoral de Margaret Thacher al Regne Unit, el 1979, que coincidí amb l’arribada al poder de l’Aiatolah Khomeini a l’Iran i es completà amb la presidència de Ronald Reagan als Estats Units, el 1981. Aquests mandataris marcarien l’inici d’una nova època i tindrien una influència decisiva en l’evolució política mundial.

El seu triomf va venir precedit per l’avenç de les ideologies ultraliberals i fonamentalistes. Milton Friedman va rebre el premi Nobel d’Economia el 1976. El seu sistema en pro del lliure mercat i en contra de la intervenció estatal tenia molt en compte les implicacions polítiques i era una resposta a les teories econòmiques que sustentaven l’estat del benestar i l’economia mixta. El fonamentalisme islàmic constituí una reacció a la modernització de les societats musulmanes sota la influència dels valors de la democràcia i els drets humans, que considerava incompatibles amb la tradició i la llei islàmiques.

Si giram la vista enrere, el pensament econòmic i polític dominant des dels anys trenta i, sobretot, a partir de la fi de la II Guerra Mundial havia estat l’ideari progressista que promovia la igualtat i la solidaritat. Aquest programa va confluir amb les teories econòmiques de John M. Keynes, que, per evitar les crisis del capitalisme, en especial la del 1929, defensaven la intervenció econòmica i la redistribució de la renda. Així es van desenvolupar els serveis socials i una forta presència de l’estat en l’economia.

Roosevelt, impulsor de l'estat de benestar als Estats Units

Aquest bloc ideològic va sorgir per oposició a l’auge de les idees liberals del segle XIX, partidàries de deixar actuar el mercat lliurement i que feia una lectura restrictiva de la democràcia, limitada a les llibertats fonamentals que vetaven la intromissió dels reis sobre les persones i la política, és a dir, la intervenció estatal.

Per tant, des de fa dos segles, encara que els aspectes més debatuts hagin estat diferents, les idees polítiques i econòmiques han sofert una alternança entre principis conservadors i liberals, per un costat, i progressistes i intervencionistes, per l’altre. Aquesta evolució històrica ens ajuda a comprendre la situació actual i ens proporciona eines per evitar les seves derivades més pernicioses.

En primer lloc, quan la societat es mou cap a un extrem, no és només que els partits polítics d’aquella tendència guanyin les eleccions, sinó que quasi totes les forces polítiques acaben adaptant els seus programes al sentit del temps. Igual que ara els partits conservadors i, fins i tot socialdemòcrates, adopten mesures que han proposat els partits d’extrema dreta, en matèria d’immigració, seguretat, educació, etc., fa quaranta anys feien seves les polítiques intervencionistes i en favor de l’estat del benestar.

Bismarck, pioner de l'estat de benestar a Alemanya

Al mateix temps, es dona un efecte contagi dels països líders. D’aquesta manera, la pujada electoral de Vox no s’explica pels seus mèrits, ben minsos, sinó per l’emulació de Trump. Els joves són els més atrets pels extremistes carismàtics, igual com als anys seixanta ho podien ser pel Che Guevara.

Un altre element a remarcar és que el primer àmbit on gira el pèndol és el de les idees, que sempre anticipen canvis polítics. Les doctrines neoliberals i identitàries van madurar una dècada abans que sorgissin polítics amb el coratge de Thacher i Reagan, que anaren a contracorrent fins i tot dins de les seves formacions polítiques i van imposar formes d’actuació diferents.

Al respecte, encara que els darrers anys s’està produint una renovació en els plantejaments progressistes, s’observa una gran dispersió i no s’ha articulat cap línia dominant. Les aportacions del francès Thomas Piketty sobre la desigualtat, que qüestionen un dels resultats més controvertits de les polítiques neoliberals, són promissòries, perquè tenen una base sòlida i es plantegen des de l’economia, que històricament ha marcat la pauta. Al mateix temps, alguns economistes heterodoxos, guardonats amb el Nobel, han posat en evidència la debilitat de les receptes neoliberals i els seus fonaments teòrics.

Tanmateix, aquestes concepcions no s’han acabat de materialitzar en una teoria consistent i han quedat enfosquides per una munió de plantejaments de tipus polític i social sobre una diversitat de qüestions, com el gènere, el medi ambient o la immigració. Aquestes propostes que reivindiquen l’ampliació dels drets de les persones en ocasions són contradictòries amb els plantejaments clàssics del socialisme i la seva recepció ha estat sobretot en grups socials aliens als tradicionals col·lectius d’esquerra, la qual cosa ha acabant soscavant la base electoral d’aquests partits i ha estat utilitzat per l’extrema dreta en benefici propi, en destacar la seva desconnexió social.

Finalment, és bo recordar com es va enfrontar la dreta a l’onada progressista de la postguerra. A més d’acceptar els plantejaments que comptaven amb consens social, posaren en quarantena els partits extremistes. Els comunistes foren objecte d’un cordó sanitari i no arribaren al govern de cap país, ni d’aquells on tenien molta força, com Itàlia. S’hi sumà una crítica contundent dels seus idearis i dels països on havien triomfat: la URSS i els seus satèl·lits. Açò va posar de manifest que els radicals mai assoleixen la majoria electoral i només poden assolir el poder per un cop d’estat o la renúncia dels moderats, com passà a Alemanya i Itàlia amb els nazis i els fascistes.

L’onada de la ultradreta suposa un greu perill per a la nostra societat, però se’ls ha de fer front i no serà revertida fins que pugi una generació de líders forts, amb el suport d’una renovada doctrina alternativa.