dimecres, 13 d’octubre de 2021

El parlamentarisme i els seus enemics

En pocs mesos, el Tribunal Constitucional ha censurat tres vegades l’actuació governamental durant la pandèmia de la Covid: fa uns dies, rebutjant la suspensió de l’activitat parlamentària al principi del confinament; el juliol en dictaminar la inconstitucionalitat del segon estat d’alarma, que va allargar aquesta situació d’excepcionalitat durant sis mesos, sense control del Parlament, com havia fet abans amb la primera, perquè les restriccions als drets individuals introduïdes exigien la declaració de l’estat d’excepció. 


A primera vista sorprèn que fos Vox, un partit d’extrema dreta, el que impugnés els acords anteriors. Aquesta mena de formacions, històricament han estat en contra dels parlaments i han reclamat la creació de governs forts, dirigits per cabdills que pretenen encarnar la voluntat popular. En aquest cas sembla que, en plantejar els seus recursos, ha primat la voluntat de fer un pols al govern d’esquerres, tot i que la situació també ens recorda que la dinàmica dels partits del segle XXI té escassos punts en comú amb els de la centúria anterior, per la qual cosa les apel·lacions als comportaments passats dels feixismes i el comunisme no tenen gaire sentit.

Retornant al nus de la qüestió, les tres sentències de l’Alt Tribunal constitueixen una afermada defensa del parlamentarisme contra la temptació presidencialista del nostre sistema polític. No són les úniques. En el mateix sentit trobam dictàmens en relació a l’abús en la utilització dels reials decrets, a través dels quals el Govern expropia la funció legislativa del Parlament.

El Tribunal Constitucional es veu en l’obligació de recordar-nos de forma constant que la democràcia es basa en la divisió de poders i que el legislatiu resideix en el Parlament. És més, aquest té una primacia indiscutible ja que, segons la Constitució, les Corts Generals representen el poble espanyol, on resideix la sobirania nacional. El poder executiu té un caire subordinat pel fet que el president és nomenat pel Congrés. Per açò el Govern ha de respondre de la seva gestió política davant d’ell, cosa que intenta defugir amb reiteració, com han posat en evidència les sentències del Tribunal Constitucional.


 El parlamentarisme és el nervi de la democràcia. A les Cambres no només s’han d’aprovar les lleis, sinó que el Congrés té iniciativa legislativa i hauria de ser un respectable fòrum de debat dels projectes de país. Fins i tot situacions polèmiques, com el transfuguisme, emanen de l'autonomia del Parlament. Els diputats no estan lligats per mandats imperatius, sinó que responen directament davant dels ciutadans, sense que els vinculin les posicions de les seves formacions. Elegim persones, no partits, i el seu desmarcatge de les posicions oficials trenca la lògica partidista i s’atraca a la voluntat popular, com li van demostrar tres diputats autonòmics murcians a Pedro Sánchez. L’oposició dels partits polítics a aquesta pràctica és un intent de monopolitzar un poder que correspon als ciutadans.

Aquest plantejament no és casual, sinó que prové d’una reflexió profunda dels pares de la democràcia, Montesquieu, Madison, Tocqueville, que temien l’actuació dels partits polítics i dels cabdills que, privats del control parlamentari, arraconen la voluntat popular i dirigeixen la nació seguint els seus impulsos. Els líders es justifiquen amb crides directes al poble, com si poguessin conèixer les aspiracions dels ciutadans, quan en realitat només malden d’arrossegar-los cap on ells volen. La història, antiga, i actual, és plena d’exemples de governs populistes com els de Putin, Bolsonaro o Maduro. 


Avui en dia hi ha un moviment en contra de la democràcia representativa. Els governs reclamen poders extraordinaris. Les eleccions són acaparades per líders carismàtics que discuteixen entre ells com galls de baralla, presumint de les seves qualitats personals i burxant les emocions dels votants. Les ideologies, els programes polítics, els arguments són escombrats pel verb encès, les consignes, els insults, el recurs a la por i l’ús capciós del passat.

Berlusconi, Trump, Macron, Johnson són exemples d’aquesta casta de cabdills que acaba portant fruits com el Brexit o l’assalt al Congrés dels Estats Units. Pel costat contrari, Alemanya, després de patir l’experiència traumàtica del nazisme, emergeix com el far de la democràcia. El seu sistema electoral  proporcional mena de manera sistemàtica a governs de coalició, on l’únic veto són els extremismes i totes les altres combinacions són possibles. D’aquí neixen estadistes de la talla d’Adenauer, Brandt, Kohl o Merkel. 


El nostre país segueix l’onada mundial de barbàrie. La principal feblesa de la Constitució és la potestat del Govern de dissoldre arbitràriament les Corts, la qual cosa li atorga la supremacia política. D’aquesta manera, els ciutadans quedam en mans dels polítics, com es va veure en la sèrie d’eleccions de fa pocs anys, quan els grans líders –Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera– van donar l’esquena als resultats electorals i van demanar repetidament a la gent que es repensés el seu vot, en un intent mesquí de millorar les seves perspectives electorals. Aquell joc frívol i avantatgista posà en risc la nostra democràcia i demostra de quina fibra estan fets aquests cabdills carregats d’ego i amb nul·la voluntat de servei. No és debades que dos d’ells ja hagin abandonat la política activa, que els exigia massa sacrificis.

Tot el contrari es produeix als Estats Units, on els mandats són tancats, de quatre anys, igual que passa al nostre món local. Com a resultat, els ajuntaments funcionen d’una forma molt més "alemanya", amb alternances de color polític i freqüents coalicions multicolor que, si la mà ferma dels aparells dels partits no els limités, encara serien més àmplies. El resultat és una gestió  més democràtica i propera a les necessitats de les persones. 


Les resolucions del Tribunal Constitucional són una veu d’alerta sobre la tirania dels demagogs, que ens empeny envers la crispació i la paràlisi. Només un parlamentarisme viu pot regenerar la democràcia i salvaguardar les nostres llibertats.

dimarts, 5 d’octubre de 2021

La dècada tràgica del passeig de la Miranda (1963-1973)

El juny del 1963 s’iniciaven les obres que reduïen la Miranda a un simple mirador sobre el port de Maó. Amb elles se cedia al trànsit de vehicles tota la part situada entre el carrer Sant Sebastià i l’entrada del mercat, que fins aquell moment  formava part del bulevard per a l’ús dels vianants.

Al començament, els treballs van anar a un ritme fins llavors desconegut en les obres municipals, amb gran quantitat operaris i uns mitjans mecànics insòlits. En menys d’un mes s’havia pavimentat la plaça de Sant Roc i el carrer de Sant Sebastià i les màquines arribaven a la Miranda, on es continuava anivellant el pis i ja s’estava traçat el començament del passeig marítim (que tardaria dècades a executar-se) i es muntava el mur que sostindria el mirador.

La Miranda al final de les obres. Foto de Miquel Barceló

 
A principis d’octubre el pis havia estat formigonat, amb la qual cosa es facilitava l’accés a la residència sanitària i el carrer de Bellavista, i es va col·locar un semàfor per regular la circulació. Tanmateix, l’obra del mirador no havia conclòs, de manera que un dels més agradables racons de la ciutat havia perdut la seva gràcia, per molt que hagués guanyat en utilitat. A final de mes encara es muntaven els laterals de contenció del passeig marítim, entre la plaça de la Miranda i el carrer de Santa Anna.

En relació a aquesta actuació, Deseado Mercadal comentava al “Menorca retrospectiva” del 15/10/1970 que “el nostre passeig de la Miranda, aquest inigualable lloc des d’on es pot contemplar una bellíssima panoràmica del nostre port,  sempre ha gaudit de la predilecció dels maonesos, per la qual cosa desitjaríem que deixés de constituir un aparcament de cotxes per ser restituït al que en realitat ha de ser, un deliciós passeig i lloc d’esbargiment”.

Ben al contrari, la reforma de la plaça obria noves perspectives. El mes d’octubre del 1964, Transportes Menorca demanava llicència per a l’ampliació del seu taller, segons el projecte de Jaume Villalonga, per construir una nova façana i augmentar la seva altura, tot afegint oficines i despatxos, segurament per al departament d’administració de l’empresa. S’aixecava una immensa nau industrial al costat d’un dels més bells passejos de la població i, d’aquesta manera, es perseverava en la degradació de la zona.

Per acabar d’adobar-ho, la companyia que, després de la fusió amb el concessionari de la línia Maó-Ciutadella, acaparava tots els serveis de transport regular insular, va traslladar la parada a la plaça, que quedava afectada pel moviment constant de passatgers, on s’hi va estar fins que la dècada dels vuitanta va passar a l’Esplanada. Els autobusos, ara ja ben grans, estacionaven ran del que quedava del passeig i, amb l’aparcament del costat, donaven un aspecte ben allunyat de la tranquil·litat que fins llavors hi havia regnat.


Pel que fa al casalot, quan els anys setanta Transportes Menorca es va mudar al polígon industrial, va passar a ser el concessionari de la SEAT i la constant circulació de sis-cents, 124, 1430 i altres populars models de la companyia automobilística donaven la darrera volta de rosca al domini del cotxe a la plaça, que durant dues dècades va ser aclaparador.

Les desgràcies no venien soles. Després de la venda de la casa Làdico a l’Estat, el 1966, les oficines de la Delegació del Govern es van instal·lar al palauet. L’Administració va aprofitar l’amplitud del solar per erigir tres enormes masses de formigó als costats i darrera, on s’ubicaren les dependències de la llavors anomenada Policia Armada, que fins i tot tenia un economat amb accés des de la plaça. D’aquesta manera, una de les edificacions més airoses de Maó quedava empresonada per un conjunt massís de blocs amb els quals no guarda cap relació estètica. El 2019 es va anunciar que el Ministeri abandonaria aquestes construccions per ocupar altres a la via Ronda. Hi restarà una monstruosa ruïna que, amb el pas dels anys, seguirà deteriorant la imatge de l’indret.

El procés de regressió no havia acabat. El febrer del 1971 l’Ajuntament aprovava el projecte de reurbanització de la zona, redactat per Jaume Villalonga, el mateix arquitecte que havia dissenyat l’hangar de Transportes Menorca. En la memòria, aquest datava la fundació del passeig en 1927, quan aquell any només s’havia instal·lat el monument a Miranda després de la reforma del 1924, i en realitat havia estat dissenyat el 1858. En tot cas, Villalonga reconeixia els seus valors, en indicar que havia estat sempre un dels llocs més estimats i freqüentats pels maonesos com a espai d’esbargiment i, per la seva esplèndida situació, que permetia divisar el port: “es una especie de puente de mando desde la que el espectador extasía la mirada por la incomparable belleza de su panorámica”. Així mateix, l’arquitecte feia una crítica de la intervenció anterior que, per imperatiu del tràfic, havia retallat el passeig fins al carrer de Sant Sebastià, “quedando la parte de paseo propiamente dicha en lamentables condiciones de uso”.

Per aquest motiu assenyalava que l’Ajuntament, fent-se ressò de la nostàlgia ciutadana, que encara recordava aquell romàntic racó, volia recuperar la seva funció i per aquest motiu ampliava el que quedava del passeig amb una extensa franja sobre el penyal fins al carrer de Santa Teresa, que era l’objecte de la primera fase. Tanmateix, quan passava a descriure les obres, en realitat la part del lleó consistia en l’establiment d’un “important aparcament al centre de la població”, il·luminat per setze potents faroles de 250 watts a vuit metres d’alçada, així com l’“ordenació de la circulació a través de la plaça”. Al passeig, només es faria la cimentació dels nous murs que limitaven el recinte, deixant per a una segona fase l’anunciada extensió del mur cap a llevant.

 

Plaça Miranda abans de les obres. Foto Estrella Sintes Ponte

En definitiva, darrera de les belles paraules només es tractava d’eixamplar l’espai dels vehicles, ajornant la millora del sector emprat pels vianants. Les obres, que comptaven amb un pressupost d’un milió i mig de pessetes, es van iniciar amb celeritat dies després de l’acord municipal, i es van allargar un any i mig, fins al juliol del 1973.

En paral·lel, l’Estat va edificar “la nova casa sindical”, inaugurada el setembre del 1973 com a seu del sindicat únic del Movimiento. Ocupava el lloc del que un dia havia estat la casa Valls, el consolat holandès, que feia molt que era un solar públic. L’edifici, de l’estil aparatós propi dels règims autoritaris, va acabar d’esguerrar la panoràmica del passeig, amb l’afegit que els mals acabats van provocar que les rajoles de la façana comencessin a caure poc després de la seva finalització, amb la qual cosa va donar una imatge lamentable durant bastants anys, fins que fou reparat. Amb la democràcia, l’Estat va cedir l’immoble als sindicals i la patronal, que posseeixen una ubicació privilegiada a la ciutat de Maó.

Alhora, i signe del temps, el mes de juny del 1972, l’Ajuntament va voler treure un rendiment econòmic de l’ampla cova que s’estenia davall del passeig (i que seria paredada en la darrera reforma, els anys noranta), aprofitant la millora de presència que s’estava apunt de donar a la zona. En efecte, en un moment de clar enlairament turístic de Menorca, ¿què millor que obrir davall de la Miranda, i amb vistes al port, un “Restaurante típico”, la terrassa del qual ocuparia el mirador, tan lloat per l’arquitecte Villalonga? L’acord municipal considerava que, amb l’habilitació de les coves s’obtindria un millorament estètic del penya-segat i, a més, es crearia un nou al·licient en l’esmentat passeig, prou estimat per tots els maonesos.

 

La Miranda. Foto de Tere Ayala. Fotos Antiguas de Menorca

La concessió seria per un període de vint anys, “exclusivament per al restaurant”, al final dels quals les instal·lacions revertirien a l’Ajuntament. L’empresari s’obligava a executar les obres en un termini màxim d’un any i a pagar un cànon anual que anava augmentant des de les 12.000 pessetes dels primers cinc anys fins a les 48.000 dels cinc darrers, valors que els licitadors podien augmentar, adjudicant-se la concessió al millor postor. Era condició especial del concurs la confecció de plats de cuina menorquina.

Tanmateix, després de remetre l’anunci al butlletí oficial de la província en diverses ocasions i prorrogar el termini de presentació de proposicions, l’Ajuntament va haver de declarar la licitació deserta. Sembla que la Corporació tenia interès en tirar endavant la iniciativa, perquè va encarregar un avantprojecte d’obres, però segurament era una idea del batle Rafael Timoner, que es va oblidar al final del seu curt mandat. A més, la cova es va omplir en bona mesura amb peltret de les obres de la plaça. El 1979 un empresari va posar l’ull a l’espai i demanà permís per instal·lar-hi un pub, tot apuntant que així aclaria el local i tota l’àrea contigua, “que ahora está verdaderamente descuidada, por las dificultades de acceso y por las basuras que se abandonan en aquel lugar”. I és que el problema de l’indret durant anys va ser la manca de manteniment municipal. L’Ajuntament no va respondre a la proposta.

dimarts, 28 de setembre de 2021

Cantàbria i Burgos. Dos tresors poc freqüentats

 Cantàbria és el port de Castella, amb la qual té alguns vincles, matisats pel seu caràcter marítim.

La capital Santander té un bell passeig marítim, platges i l'espectacular paratge de la península de la Magdalena 

Passeig marítim de Santander

La península de la Magdalena és un indret molt bell que ofereix unes panoràmiques superbes.


El principal atractiu de la regió són les coves d'Altamira, una meravella dels nostres avantpassats prehistòriques


A tocar de les coves s'hi troba Santillana del mar, una població molt notable.


No gaire lluny es pot visitar Comillas, lloc de naixement del marquès, que construí edificis notables, com el palau de Sobrellano


El seu interior, plenament modernita, és ple de detalls de poder i bon gust.

Xemenia dissenyada per en Gaudí

Al costat, Gaudí projecte el seu "Capritx" per a l'indià Díaz de Quijano


Es considerat un manifest del programa modernista de l'arquitecte català.


La vall de Saja Besaya té poblets encantadors com Carmona


S'hi poden fer agradables excursions que passen per una natura amable de casetes, rius i ponts.


Un altre poble molt recomanable és Barcena Mayor, que rep molts visitants.


Tornant a la costa, des de Santoña es pot fer l'agradable passeig fins el far del Caballo, situat en un paratge natural impressionant


Castro Urdiales, ja a tocar del país basc és una vila marinera molt airosa.


Al costat contrari i molt propera a Astúries s'estén la península de Pechón emmarcada per dues rías. La més oriental és la de Tina Mayor


La platja de Pechón és d'un exotisme gairebé asiàtic.


La bellesa de la ria de la Tina Menor et deixa sense paraules.


No gaire enfora hi ha San Vicente de la Barquera, separat de terra per una altra ria, d'aires ben atlàntics.


La ria proporciona a la població un caràcter ben marcat



La costa Quebrada, molt propera a Santander ofereix panorames subjugants. La geologia hi juga per crear un ambient únic.

El mirador del puig de la Picota ofereix una panoràmica superba de la ria que marca el límit occidental d'aquest tram de costa


La salvatgeria dels Urros de Liencres és un compendi de la bellesa d'aquest indret


Les valls pasiegues presenten l'aspecte amable d'aquesta terra. Una excursió molt recomanable és la que mena al Churrón de Borleña.


El poble de Pas, amb la seva elegant església dona nom a tota la comarca.


El parc de Cabárceno és una antiga mina de ferro reconvertida en una barreja de zoològic i safari, on els animals tenen una extensió de terreny insòlita per Europa.


Tigres, lleons, rinoceronts, girafes, osos... un paradís per a tota la família.


La comarca de Liébana, a les portes dels pics d'Europa ofereix uns paisatges superbs.


Les seves esglésies ens parlen de temps remots, on els cristians es van haver de refugiar a les muntanyes i que allotjaven relíquies que cridaven a pelegrins de mitja Europa.

Santa Maria de Piasca

La principal població és Potes, amb un riu travessat per airosos ponts.


Per la comarca es poden fer agradables passejos, com el que recorre la vall de Bedoya.


Mogroviejo és un altra d'aquests pobles de net caràcter defensiu.


El port de San Glorio controla l'accés a la comarca i és la seva sortida cap a les altes terres de la meseta.


En l'extrem nord de Cantàbria el castell de Argüeso era un altre excel·lent defensa contra els enemics musulmans.


A escassa distància l'Ebre neix, a tocar del poble de Fontibre, en un paratge encantador


Pocs quilòmetres més enllà el pantà de Reinosa ja permet intuir el gran riu que arribarà a ser l'Ebre aigües avall.


L'església de santa Maria, sobre l'antiga ciutat romana de Juliòbriga, mostra un primitivisme no mancat d'atractiu.


La perla de Burgos és la seva catedral gòtica, d'una delicada fastuositat.


Les seves escultures, tant a les portalades i façanes com a l'interior són d'una riquesa aclapadora.


El seu interior és literalment enlleuernador.



dimarts, 21 de setembre de 2021

La destrucció del passeig de la Miranda (1963)

Després de la Guerra Civil, la plaça de la Miranda va continuar essent aquell airós bulevard que havia quedat després de les actuacions del 1923-1927. Es va inaugurar algun local, com el bar Miranda, que obrí les seves portes el 1943 al capdamunt del passeig i fou reformat en diverses ocasions (el 1946, i més endavant el 1967), arribant a ser un dels punts d’animació de l’indret, però, pel que fa a la resta, poc va canviar fins a l’arribada de la maquinària del progrés.

No seria fins el 1963 que la plaça anava a experimentar una completa transformació que l’escapçà radicalment i li va fer perdre la marcada idiosincràsia que tenia com a mínim des de la reforma del 1858. Miquel Barber descriu a la Revista de Menorca l’ambient de la zona en aquell moment. Enclavat entre l’ex-convent del Carme, ocupat pel mercat de verdures, i l’eixample est de la població, s’havia convertit en un balcó sobre el port, des d’on es dominava la seva darrera dàrsena en tota la seva extensió, és a dir el moll comercial i la Base Naval.

 

La Miranda abans del 1892. Clixí Monjo. Col·lecció Goñalons Juny

Continua afirmant que era el lloc predilecte dels maonesos, on hi anaven molts cada dia a omplir-se la retina de llum i color, abans de sepultar-se en els quefers anodins i soporífers de la jornada; on s’amuntegava la població quan arribaven noves de la mar, i on el maonès renovava i constatava diàriament l’existència del nostre superb port, la nostra major meravella natural. “Solàrium magnífic en matins hivernals, lloc fresquíssim per capvespres d’estiu i pulmó de la ciutat en totes les circumstàncies”.

Conclou subratllant que: “A primeres hores del matí, a l’estiu, assegut al primer banc de la dreta, sobre la mar, a l’ombra de l’arbre corpulent, contemplar la silueta del Toro i les terres circumdants, matisat tot de colors, és un dels plaers més grats de què es pot gaudir al nostre Maó, sense abandonar la població”.

Si la reforma del 1923 havia vingut motivada per les necessitats d’accés del mercat del Carme, la del 1963 tingué el seu origen en l’increment de l’ús dels vehicles a motor i, especialment, pel fet que Transportes Menorca hagués aixecat allà els seus tallers. El principal accionista de l’empresa, Rafael Roselló, es dedicava a la venda de vehicles des del 1923 i el 1925 havia instal·lat un sortidor de benzina a la plaça de la Constitució. Pocs anys més tard  aconseguia la concessió del servei de transport regular de viatgers entre Maó i es Castell, que el 1928 tenia la seva aturada a la plaça del Carme i el 1933 va ser traslladat a la del Príncep, ben al costat de la Miranda.

 

Autobus Nazar Transportes Menorca.1967. Foto Kike Llabrés

Just passada la Guerra, l’octubre del 1939 Roselló va construir a un solar de la seva propietat de la plaça un “garatge modern”, amb estacions de servei, “com els que funcionen a la Península”. Per donar suport a la seva petició, l’empresari indicava que l’obra contribuiria a l’embelliment d’aquella part de la ciutat i ajudaria al ressorgiment de la Nova Espanya, aportant feina per als obrers, perquè l’obra a realitzar era bastant important.

Si recordam que la barana del passeig llavors arribava fins a l’entrada del mercat, és evident que aquesta constituïa un destorb per al taller, que havia de donar servei no tan sols als automòbils dels particulars, sinó als autobusos de la companyia. Al principi, els vehicles no eren de grans dimensions. De fet, els projectes que afectaven la zona, redactats per l’arquitecte Claret, tant el del 1945, general de la ciutat com el del 1950, del sector entre la Residència Sanitària i la Miranda, no preveien cap canvi substancial en relació a la plaça.

 Tanmateix, amb el pas dels anys, els autobusos del servei de passatgers cada vegada eren més voluminosos, fins que a principis dels anys seixanta Transports Menorca va adquirir un autocar Pegaso i, encara que la façana del garatge no havia estat rematada per guanyar espai, el vehicle no podia girar per entrar-hi. Per aquest motiu l’Ajuntament va accedir a què es practiqués una escotadura en el passeig.

Obres del 1963, voltades de curiosos. Foto Miquel Barceló

El tema va donar lloc a freqüents discussions, perquè molta gent no estava d’acord amb l’esquarterament del bulevard. Fins i tot es va proposar obrir un vial a l’altura del carrer de Sant Sebastià que anés en línia recta fins a l’entrada del garatge, que està bé al davant, però es va concloure que no valia la pena, ja que el passeig hagués quedat inhabilitat i s’hauria perdut la comoditat per a la circulació de vehicles. El creixement de la ciutat en el seu eixample est, amb la residència sanitària, l’Hotel Port Mahón i els xalets residencials havien generat en aquell sector un tràfic intens que calia encarrilar i donar-li més fàcil sortida per evitar desgràcies. Amb la reforma, s’esporgà el passeig i es limità a una quarta part de les seves dimensions originals, quedant reduït a un simple mirador. Val a dir que feia estona que havia deixat enrere els seus anys d’esplendor, quan estava ben arranjat. Amb el pas del temps havia estat oblidat i en aquell moment patia un estat d’abandonament notori.

El mes de febrer del 1963, amb motiu de l’asfaltat del carrer de Sant Sebastià, el diari Menorca publicava un article en el qual s’advocava per retallar el passeig de la Miranda, perquè el servei d’autobusos deixés de passar pels carrers del barri, que s’havien quedat estrets per aquells vehicles i pogués entrar a l’indret. Pere Taltavull, autor de l’escrit, lamentava la pèrdua que experimentarien els que havien vist transcórrer els millors anys de la seva vida entre els arbres de plaça, però acceptava les necessitaves imperioses que reclamaven la nova reforma i només demanava que es conservés “el millor balcó que té i ha de conservar la ciutat”.

És possible que el periodista ja tingués notícia dels plans de l’Ajuntament,  presidit per l’actiu batle Gabriel Seguí, ja que el 10 de juny començaven les obres de la zona, per la qual cosa és segur que el projecte ja feia mesos que rondava dalt la Sala. L’obra va causar una certa commoció a la ciutat. Es va realitzar “a la manera americana, amb gran rapidesa i abundància de mitjans”. Molts curiosos es van reunir a la plaça per contemplar com una brigada d’obres ajudats d’una potent màquina d’alçar pesos, desmuntava el monument.

Trasllat del bust. Foto Miquel Barceló

Alhora, una excavadora mecànica explanava el terreny, que estava alçat, per posar-lo al nivell del carrer de Sant Sebastià i deixar expedita la via de comunicació. L’operació era aparatosa, perquè suposava eliminar les baranes, arrabassar de soca-rel arbres corpulents, “aquelles belles acàcies para-sol plantades dècades enrere”, i el pis del passeig, que eren aixecats en l’aire per immensos cullerots plens de pedra i runa. Barber comenta que “fue la comidilla del día. Se llenó el lugar de mirones que contemplaban las obras y los desocupados montaron guardia permanente mientras se llevaron a efecto”.

La premsa es va fer ressò del trist aspecte del trasllat “del cabezón monumental que, con la testa en horizontal” va emprendre viatge a la vorera del port, davant de la duana, “un lloc turísticament interessant”, on va purgar una llarga temporada. El periodista Paco assenyalava de forma aguda que es tractava d’un desnonament i que aquesta expulsió de la ciutat contrastava amb la controvèrsia que hi havia hagut quan el bust es va inaugurar entre la Marina i la població civil. I acabava reflexionant sobre el caràcter efímer de les glòries, tement que el monument acabés triturat i les seves restes fossin material per al pis d’una carretera, la qual cosa no s’esdevingué, ja que seria reposat al seu lloc trenta anys més tard, el 1994. Pel camí, va perdre part de la seva base.