Els efectes i reaccions davant de la prohibició d’importar blats estrangers del 1820

 L’epidèmia de la covid ens va impedir recordar com calia l’inici de la que és possible que fos la pitjor crisi econòmica que mai hagi patit Menorca: la que va provocar la resolució del 1820 que prohibia la importació de blat de l’estranger, activitat a la qual es dedicava intensament la marina illenca, en especial la del port de Maó, que el duia d’Egipte, Rússia i el nord d’Àfrica per distribuir-lo per la costa mediterrània, en especial a Barcelona.

El decret del 5 d’agost del 1820 que vedava la importació de cereals i llegums estrangers, mentre el preu de la faneca de blat no superés els 80 rals i 120 el quintar de farina va ser un dels primers acords de les Corts liberals. La iniciativa va provenir dels agricultors andalusos, que adduïen que la cotització del blat a Cadis havia baixat fins als 20 rals, per mor de les importacions de la Mar Negra. L’assumpte era greu, perquè el blat estranger importat no només proveïa les ciutats portuàries, sinó que penetrava a l’interior i provocava una insuportable pèrdua del mercat local per a les zones productores.

Com és lògic, els menorquins es van oposar a les disposicions de les Corts. El seu decret fou referendat pel rei Ferran VII, en una resolució del 8 de setembre que el cap superior polític de Balears va fer difondre en un edicte del dia 24. Així i tot la notícia de la seva aprovació va arribar abans, segurament a través de la premsa: el 4 de setembre els comerciants, propietaris i armadors de bucs del port de Maó empleats en la navegació de Llevant i la Mar Negra havien remès una petició al batle de Maó exposant els gravíssims perjudicis que resultarien per a l’illa de la prohibició d’introduir grans i farines estrangers a la Península, demanant-li que la transmetés als tres diputats de les illes Balears a les Corts, a fi que empressin tot el seu influx per alleujar la seva situació, ja que de la resolució de l’afer en depenia la seva prosperitat.

Davant les dificultats que experimentava el comerç exterior, els mercaders van pressionar les autoritats per intentar revertir les ordenacions relatives al blat, ni que fos de manera parcial o obtenir almenys alguna compensació. A banda de l’imprecís escrit dels mercaders i armadors del 4 de setembre, el dia 24 el comerciant maonès Joan Catalán remetia un memorial en el qual manifestava que el decret que prohibia la introducció de grans estrangers havia paralitzat el comerç i obligava els mercaders a abandonar els seus vaixells, que quedaven exposats a què el temps i la manca de reparacions els destruís del tot. Per aquest motiu pregava a l’Ajuntament de la població que presentés “sense pèrdua de temps”, i si fos possible de forma conjunta amb la resta de corporacions de l’illa, un suplicatori al Congrés a través dels diputats de la província o de la delegació d’Hisenda, per demanar que el port de Maó fos habilitat per al comerç amb Amèrica. 

Així mateix, es podia sol·licitar que es declarés el port de Maó franc de drets d’importació, com ho eren, en general, tots els que comptaven amb un llatzeret. Aquesta concessió era necessària per a la Salut pública, perquè era ben notori que les epidèmies i els contagis no s’introduïen en un país sinó era per mitjà del contraban, la qual cosa s’evitaria declarant franc el de Maó. El comerciant informava que un requeriment similar havia estat realitzat per l’Ajuntament de Santoña. Si aquestes peticions fossin ateses, s’aconseguiria  el renaixement de la indústria, el comerç i les arts de l’illa.

Aquest memoràndum marcaria la línia de diverses instàncies que es van enviar els anys següents, algunes de les quals utilitzarien l’argument del llatzeret en defensa de les seves demandes. Cal remarcar l’alarmisme que destil·la el text: quan el decret no havia tingut temps de produir cap efecte ja es parla d’abandonament i destrucció de vaixells i del renaixement d’un comerç que encara devia de funcionar plenament.

És possible que l’Ajuntament remetés l’anterior sol·licitud a la subdelegació de la Hisenda Pública a Menorca. Açò explicaria que escassos dies mes tard, el 9 de novembre del 1820, aquesta s’adrecés al ministre en demanda que el port de Maó fos considerat com a dipòsit de primera classe habilitat per al comerç amb Ultramar, tot assenyalant que com a dipòsit de segona no seria de cap utilitat, per mor de l’estat de decadència en què es trobaven les fàbriques de la població. 

L’argumentació utilitzada i el to dramàtic també serien el model d’algunes de les que s’escriurien més endavant. Així s’afirma que el decret prohibicionista del 6 de setembre havia submergit en la més espantosa de les misèries els illencs. 92 pilots, 162 patrons i 1.218 homes de mar, 53 alumnes de nàutica i 286 mestres d’aixa i calafats que vivien d’aquest comerç es veurien obligats a emigrar amb les seves famílies, així com moltes altres per manca de mitjans per procurar-se la subsistència. Alhora es consumiria en estat d’abandonament una florent marina mercantil composta de 10 fragates, 58 bergantins, 18 polacres, 3 pincs, 15 xabecs, 5 goletes, 8 bombardes, una balandra i 25 vaixells de vela llatina.

Es continuava afirmant que l’ingrat sòl de Menorca només produïa grans i vins per als primers sis mesos de l'any i s’havia d’importar tota la resta. Hi havia poques fàbriques i els seus articles només es consumien a l’illa, llevat d’una de corderia i una altra de lones per a la marina mercant. Tanmateix el seu famós port, el més còmode i avantatjós d’Europa i el llatzeret, que excedia en molt els de Marsella, Gènova, Malta, Liorna i Trieste, el feien ideal per al comerç amb la Mediterrània i el Llevant.

Les condicions del port eren ideals per a un dipòsit d’aquesta mena: la duana estava situada a la vora de la mar i al centre de la ria, de més d’una milla d’extensió, on es trobaven 179 còmodes magatzems i només hi mancava un consolat, que havia estat demanat feia temps per l’Ajuntament. El dipòsit proporcionaria prou recursos per mantenir-se i fins i tot generaria beneficis. Amb ell, Menorca tornaria a la situació d’abundància de què gaudí fins al 1807 i la seva marina mercant en cas necessari proporcionaria braços útils per a la guerra com ho va fer del 1817 al 1819. En cas contrari l’illa, que llavors comptava amb quaranta mil ànimes, només seria habitada per pescadors, com ho havia estat entre el 1786 i el retorn a la Corona espanyola pel Tractat d’Amiens. No cal insistir en l’exageració de tots els arguments exposats, que dibuixaven un panorama prou allunyat de la realitat.

L’Ajuntament va decidir fer seves les súpliques dels ciutadans i el mes de gener enviava al rei un memorial en el qual recollia els anteriors raonaments sobre la necessitat de contenir l’emigració de la gent de mar i reanimar el comerç, perquè la paralització dels 147 bucs que composaven la seva matrícula havia deixat sense feina 1.811 homes de mar, entre capitans, pilots, mariners i mestres d’aixa. La crisi arribava a totes les classes de la societat, que estaven esgotant els seus estalvis. 

Les collites de Menorca només bastaven per alimentar els seus 40.000 habitants durant mig any i havien d’importar multitud d’articles: oli, llegums, vestits... Des de sempre, els únics recursos per a finançar aquestes compres eren les que provenien del comerç del port. Per aquest motiu, el consistori sol·licitava diverses mesures d’auxili. La primera consistia en què tots els vaixells procedents del Mediterrani oriental, Àfrica i Amèrica passessin quarantena a l’illa, ja que fins llavors només ho feien els dels ports declarats com empestats o sospitosos. A més, demanava la franquícia total del port i l’habilitació de l’arsenal per a la construcció de fragates i petits bucs de guerra, com s’havia fet en temps passat. 

La Junta de Sanitat del port va decidir donar suport a aquesta iniciativa amb un dictamen que emeté l’1 de febrer del 1821. L’exposició subratllava els efectes negatius que havia tingut el decret que impedia el comerç de grans sobre el llatzeret, en el qual el 1819 havien fet quarantena 154 bucs i el 1820 tan sols 49, i de molt menor port que els de l’any anterior; era probable que en l’any en curs la xifra encara es veiés reduïda. Aquesta minva reduiria els ingressos de l’establiment i el faria incórrer en un dèficit que el posaria el risc, la qual cosa anava en contra de l’interès de la nació. En el mateix sentit, remarcava que el 1820 alguns pobles de Mallorca havien experimentat un contagi que havia causat gran mal als seus habitants, que a Menorca eren protegits pel llatzeret.

La reclamació continuaria els mesos següents.

Errors en la balança comercial de Menorca del segle XVIIII

La qüestió de la balança comercial de Menorca va ser plantejada per primera vegada per John Armstrong en el llibre Història de l’illa de Menorca,  en què exposava, amb dades del 1741, que existia un gran dèficit, que era eixugat per les despeses que feien les tropes i altres transferències de la Corona Britànica. Lindemann va arribar a conclusions similars el 1777, en un treball que actualitzava les xifres anteriors.

Peça o ral de vuit

Poc després, el 1784, l’espanyol Vargas Ponce redactava un informe sobre les illes Balears, publicat tres anys més tard, en el qual tornava a examinar el tema de la balança comercial. Per fer-ho, va utilitzar el llibre d’Armstrong, que havia tingut una gran difusió, a diferència del de Lindemann, que va quedar restringit a l’àmbit germànic.

L’espanyol fa algunes correccions puntuals als valors d’Armstrong, pel temps transcorregut. Tanmateix, si es compara amb el treball de Lindemann, es veu que Vargas Ponce està bastant antiquat, ja que les transaccions econòmiques de finals del XVIII eren considerablement més àmplies que les de meitat de la centúria. D’altra banda, l’autor utilitza peces de vuit, moneda espanyola, i converteix les lliures esterlines d’Armstrong segons la relació d’1 a 6, arrodonint a l’alça, ja que el valor exacte és de 5,58.

Pel que fa a les exportacions, Vargas indica les mateixes que l’anglès: formatge, llana i petites quantitats de mel, cera i sal, però el principal segueix essent el vi. Tanmateix, malgrat explicar que agafa la seva xifra, rebaixa el seu import a 24.000 peces, perquè aquell el fixava en 16.000 £, és a dir 96.000 peces. D’aquesta manera, com que afirma que el total exportat són 78.600 peces (una mica menys que Armstrong) queda una considerable quantitat sense especificar: 42.800 peces, més de la meitat del total.

Balança comercial de Menorca (peces de vuit), segons Armstrong i Vargas Ponce

importacions	Armstrong	Vargas Ponce	exportacions	Vargas Ponce	Armstrong
blat	94.500	94.500	Vi	24.000	96.000
oli	110.500	60.000	llana	5.400	5.400
aiguardent		55.500	formatge	4.800	4.800
panys i llenços	90.000	90.000	mel, cera, sal	1.600	2.400
tabac	7.200	7.200	No especificat	42.800
altres	125.000	120.000
Suma	427.200	427.200	Suma	78.600	108.600
			Dèficit	348.600	318.600

 

En relació a les importacions, no hi ha cap discrepància apreciable amb la seva font, llevat d’algunes diferències a l’hora de detallar determinats conceptes, de manera que el total, 427.000 peces, és idèntic al d’Armstrong (71.200 £). El resultat és l’aparició d’un enorme dèficit, 348.600 peces, més gros que el que havia apuntat l’anglès, que a la introducció de l’obra Vargas Ponce encara arrodeix a l’alça, parlant de mig milió de peces.

És cert que l’espanyol matisa que en el moment que escriu el dèficit és menor, perquè l’expansió del conreu del blat, que ha explicat anteriorment, fa que aquest es redueixi a 250.000 o 300.000 peces. La xifra torna a ser estranya, perquè, prenent les importacions de blat que assenyala (21.000 quarteres) al preu que indica, el dèficit només baixaria a 310.000 peces, major que el que assenyala. 

L’explicació potser ve de la forma d’eixugar aquest saldo, ja que Vargas és del parer que, així com en temps d’Armstrong aquesta càrrega es podia assumir gràcies a “les exorbitants sumes que gastaven les tropes angleses”, en el seu moment “los datos son con corta diferencia los mismos”, perquè als ingressos que reben les tropes s’ha d’afegir “la piedad del soberano”, expressió que ha de fer referencia a les inversions en obres publiques i la construcció de vaixells de guerra finançades per la Corona.

Avançant en el temps, el 1827 el diccionari geogràfic de Miñano en el seu article relatiu a Menorca va copiar l’explicació de Vargas Ponce sobre aquest assumpte, amb alguna petita omissió de determinats articles. Tanmateix, l’autor només va sumar els valors que aquell donava de les exportacions: vi, llana, formatge i el conjunt de mel, cera i tàperes, sense la part que havia quedat sense especificar, de manera que el total resultant és inferior: 35.800 peces. En canvi, per a les importacions esmenta al blat, l’oli i l’aiguardent, però no indica el seu valor, que únicament proporciona pels teixits, el tabac i la resta, lògicament segons els imports de Vargas i no assenyala quin és el total. Com que no devia voler contradir la conclusió de la seva font, el valor del dèficit que registra és idèntic, per la qual cosa, si calculam les importacions per diferència, resulten inferiors. Malgrat tot, el que és realment anòmal és que, per mediació de Vargas, s’utilitzessin les xifres d’Armstrong 85 anys més tard, quan ja no tenien res a veure amb la realitat.

No seria el darrer en analitzar les relacions exteriors de l’illa. Pere Riudavets, en la seva obra Historia de la Isla de Menorca, del 1888, torna a manejar les dades d’Armstrong, prescindint de les explicacions que feia l’anglès. Així es permet dir que “la balanza mercantil ha sido siempre contraria para Menorca”. I continua assenyalant que, quan l’illa estava poc poblada i els menorquins quasi no havien de comprar a l’exterior, la major part dels anys tenien suficient amb el que obtenien dels productes de la  terra, però els anys dolents incorrien en dèficit. Riudavets no considera el fet que també devia d’haver temporades bones en què hi havia superàvit i que el progrés que Menorca va experimentar al llarg del segle XVII no s’explica sense excedents comercials.

Tropes angleses. Giuseppe Chiesa

El menorquí reconeix que, malgrat tot, no té dades d’aquella remota època i només disposa de les que va publicar Armstrong quan l’illa era en poder dels anglesos. Segons aquests càlculs, les exportacions pujaven a 90.000 peces i les importacions a 356.000, per la qual cosa s’incorria un dèficit de 266.000 peces anuals. Per obtenir aquests valors s’ha d’utilitzar un tipus de canvi de 5 peces per lliura esterlina, inferior al real de 5,58 (i menor dels 6 que havia pres Vargas) i, en conseqüència, el saldo que ofereix també és inferior que el que donava l’anglès.

Ara bé, el més rellevant és la seva reflexió en el sentit que la escletxa “difícilmente podía enjugarse con los caudales que se importaban de Inglaterra para el mantenimiento de la guarnición y las obras de mejora y ensanche del castillo de San Felipe”, una opinió radicalment contrària a la que havia expressat Armstrong. Tot seguit reconeix que, quan l’illa va passar a ser espanyola, gràcies als capitals que s’importaven per a la construcció de l’arsenal, la fabricació de bucs de guerra i l’edificació del llatzeret, sumats als que poc abans s’havien aconseguit amb les preses dels corsaris, els menorquins havien pogut eixugar el dèficit de mig milió de peces.

Cal fer notar que l’autor, en parlar d’aquestes inversions mescla les que havien fet els anglesos (arsenal), les de finals del XVIII (construcció naval) i les de principis del XIX (llatzeret), que mai es van donar de forma simultània. Així mateix, reapareix la xifra del dèficit de mig milió de peces, que hem vist que Vargas Ponce havia exposat exagerant el veritable dèficit.

Camps de Menorca. Die Balearen. Arxiduc Lluís Salvador.

En definitiva, Riudavets va emprar els nombres d’Armstrong per arribar a un resultat oposat, ja que no creia que les remeses que l’illa rebia de l’exterior fossin suficients per eixugar el dèficit, al contrari del que afirmava l’anglès. Aquesta conclusió volia fonamentar l’opinió que l’autor tenia sobre les relacions exteriors de l’illa que, unes poques pàgines després resumeix de la següent forma:

“Creiem que les dades que deixem consignades sobren perquè els nostres lectors es convencin que els productes del nostre sòl no són suficients per alimentar-nos ni vestir-nos, i que cal acudir a la indústria i el comerç per procurar-nos el cabal suficient per solucionar el dèficit, cada dia creixent, per l'augment de noves necessitats que es creen les famílies, exigides per la vida moderna.”

Riudavets estava reescrivint la història per sustentar les seves idees sobre l’orientació econòmica que havia de prendre l’illa. Per molt enraonada que ens pugui semblar aquesta opinió, cal remarcar que les seves consideracions sobre la situació econòmica del segle XVIII no tenen fonament.

Finalment, Lucas Carreras, en un treball publicat el 1919 a la Revista de Menorca sobre el comerç i la indústria de l’illa al llarg de la història, va reproduir les paraules de Riudavets sobre la balança comercial, en relació a l’inassumible dèficit de mig milió de peces. Un segle i mig després, s’havia creat el mite, basat en l’acumulació d’errors i la deformació de les idees d’Armstrong, per donar suport a les concepcions que els menorquins tenien sobre l’economia del seu moment. Bona lliçó sobre el perill de l’anomenada “memòria històrica”: els prejudicis sobre el present poden arraconar amb facilitat la veritat històrica.

L’administració pública: preu per preu, sabates grosses

El temporal del dia 15 d’agost va mostrar les carències de les administracions locals de la nostra illa. Tal i com denunciava Miquel Félix en aquestes mateixes pàgines, les accions preventives del Consell Insular van ser manifestament insuficients, com evidenciava el comportament del Consell de Mallorca el mateix dia. 

També crida l’atenció que l’únic ajuntament de Menorca que compti amb un pla d’emergències sigui el de Ciutadella. Així i tot, vista la manca de reacció de les autoritats davant els avisos meteorològics de l’AEMET, cal dubtar que els nostres consistoris haguessin pres les mesures escaients, que sempre són rebutjades per la població, perquè impliquen actuacions molestes, com retirar els vehicles estacionats al costat dels torrents o tancar platges.

Pel cantó contrari, cal posar en valor la intervenció de l’equip de la Guàrdia Civil que es va desplaçar des de Mallorca i va salvar la vida dels residents dels Plans d’Alaior que estaven en una situació desesperada dalt de la teulada dels seus habitatges. Aquesta professionalitat m’ha fet pensar, per contrast, amb la manca de previsió dels Mossos d’Esquadra, que no van ser capaços de detenir l’expresident Puigdemont, qui va aconseguir fer un discurs al costat del Parlament de Catalunya i sortir del país impunement. Em fa l’efecte que no tenien prou mitjans ni organització per fer-hi front.

Les coses petites desperten les nostres simpaties. El refrany “La millor confitura és al pot petit” reflecteix aquesta filosofia de la vida que defensa els plaers senzills de “caseta, barca i sa dona”. Tanmateix, aquest raonament no es pot generalitzar i a l’administració pot donar lloc a una inadequació dels serveis públics per satisfer les nostres necessitats. 

Segur que la majoria dels lectors té qualque anècdota sobre el mal funcionament de l’IBASALUT. La setmana passada tenia consulta amb Infermeria. Després d’esperar mitja hora vaig anar a admissions i em van dir que seguís esperant que tot era correcte. Al cap d’una hora vaig insistir i va resultar que la infermera havia hagut de sortir i no hi ha cap protocol que l’obligui a avisar als administratius, sinó que és una qüestió entre el pacient i el sanitari, que, si ha sort, s’arranja amb un cop de telèfon... Tot un model de bones pràctiques.

En l’empresa privada, en bastants casos les grans corporacions ens proveeixen béns i serveis de més qualitat, més barats i de forma més ràpida. Les nostres compres de cada cop més es fan en les grans franquícies: roba de Mango, material esportiu de Decathlon, mobles d’Ikea, menjar d’una cadena de supermercats, qualsevol cosa d’Amazon... 

Encara que el nostre cor està en les botigues de barri, la nostra targeta de crèdit acabava en les caixes de les grans superfícies. Així i tot, la regla té excepcions i les petites perruqueries, restaurants i llibreries tenen una clientela fidel, perquè ofereixen un bon servei: hi ha articles en què vendre de forma global suposa un gran avantatge, mentre que en altres la proximitat és un plus.

Açò no obstant, els ciutadans ens deixam enlluernar per administracions públiques massa petites. Un president del Brasil del segle passat, quan li preguntaven pels problemes que travessava Bolívia, afirmava de forma brutal que, a Sud-amèrica, hi havia nacions viables i nacions inviables. Tot i que el comentari és desafortunat, a vegades em ve el mateix pensament quan veig notícies sobre la precarietat dels països de Centreamèrica, la població de molts dels quals no arriba als 10 milions d’habitants. És prou evident que uns estats tan esquifits no poden oferir als seus habitants serveis amb un mínim de garanties, ni tan sols la seguretat o la justícia.

No es tracta d’un mal exclusiu de Llatinoamèrica. Al nostre país es van crear comunitats autònomes de mides extremament diverses; no poques no arriben o, com la nostra, estan al llindar del milió d’habitants. Determinats serveis públics, com els sanitaris, presenten una gran complexitat i em fa l’efecte que l’IBSALUT en moltes qüestions no se’n surt. Hi ha indicis que el cas de les mascaretes és més un tema d’incompetència administrativa, d’incapacitat de gestionar un afer massa gros, que d’influència política, la qual d’altra banda, sempre és més fàcil en una institució petita, personalista i amb controls precaris que en una altra més ben estructurada.

A Menorca tenim casos similars. Algunes de les dificultats de l’Ajuntament des Migjorn són conegudes, com la impossibilitat de la seva Policia Local de donar servei les vint-i-quatre hores del dia. No vull pensar el que hagués passat si Fornells aconsegueix la independència... Les mancances del Consell Insular i els Ajuntament amb la tempesta formen part d’aquest capítol, al qual també podríem afegir el col·lapse de la ITV i la impotència a l’hora de renovar les concessions del transport públic. Als ciutadans ens agraden les administracions properes, però no tenim en compte que les entitats petites no poden prestar certs serveis de forma correcta. 

Aquestes podrien prendre mesures per mitigar els seus problemes. La més senzilla seria copiar el que fan els veïns més grossos, com podria haver fet el Consell Insular en la planificació de les emergències. També es poden crear mancomunitats de serveis o signar acords de col·laboració. Ara bé, aquestes iniciatives són rares: l’administració pública té una tendència innata a l’aïllament, un fals orgull del que es pensa que tot ho fa bé. Falta una cultura de millora dels serveis i la primera passa és ser conscient de les pròpies limitacions, perquè les nostres entitats locals són vulnerables als problemes de l’escassa dimensió: la dificultat per captar talent, la impossibilitat de crear unitats especialitzades i el seu corol·lari de la manca de professionalitat. 

No és una qüestió de voluntat o d’incompetència de ningú, ni dels tècnics ni dels polítics. És una debilitat deguda a l’absència d’un volum que permeti muntar una organització eficaç.

La balança comercial de Menorca al segle XVIIII

 Al llarg del temps, una de les qüestions més debatudes pels autors respecte a l’economia de Menorca ha estat la balança comercial. Aquesta és el reflex de les relacions externes d’un territori i, en la interpretació convencional, ve a ser com un termòmetre per saber si la situació econòmica és correcta. El primer en plantejar aquesta qüestió va ser John Armstrong, en la seva Història de l’illa de Menorca, que va veure la llum la segona part del segle XVIII, però amb informació del 1741, una obra amb diverses edicions, que li van proporcionar una àmplia difusió i fou la gran referència dels historiadors posteriors.

Magatzems del port de Maó. Detall. Museu de Menorca

Armstrong planteja l’existència d’un gran dèficit. Les exportacions eren molt minses i es limitaven a alguns productes agrícoles: el formatge, que es venia a Itàlia a molt bon preu, la llana i petites quantitats de mel, cera i sal. Tot plegat no sumava més de 2.100 lliures esterlines. A banda, el principal article era el vi, del qual se n’exportaven algunes quantitats, a les quals l’autor estima que s’havia d’afegir el que es consumia a Menorca, que era com si fos exportat, perquè la major part se’l bevien les tropes, i ascendia a 16.000 £, de manera que el total pujava de 18.100 £.

Les importacions abraçaven moltes més mercaderies: blat, oli, aiguardent, peces de roba de llana i llenç, tabac i altres gèneres diversos, fins arribar a un total de 71.200 lliures esterlines, amb la qual cosa que es generava un dèficit de 53.100 £. Per Armstrong, aquest saldo no era preocupant, ja que les tropes britàniques rebien doblers de l’exterior en una suma que, segons ell calculava, equivalia aproximadament a aquest import i que es gastaven en el mercat “per a les necessitats comunes de la vida”. 

Cal fer notar que Armstrong confon la balança comercial i la de pagaments: si quasi tot el vi es consumia a Menorca, no pot ser considerat un producte d’exportació, motiu pel qual el dèficit comercial era més gran. En canvi, els doblers que gastaven els anglesos en la seva adquisició eren un ingrés que ajudava a equilibrar la balança de pagaments.

Balança comercial de Menorca d'Armstrong (lliures esterlines)
Importacions		Exportacions
Gra	15.750	Formatge	800
Oli	10.000	Llana	900
Aiguardent	9.250	Vi	16.000
Llana i robes	15.000	Mel, cera, sal	400
Tabac	1.200
Altres	20.000
Suma	71.200	Suma	18.100
		Dèficit:	53.100

Algunes dècades més tard, el 1777, l’alemany Christoph Lindemann publicava un article a una revista de Hannover, que seria recollit al seu llibre del 1786, on retorna sobre la qüestió. En el lapse transcorregut, l’economia de l’illa s’havia desenvolupat considerablement, la qual cosa podem copsar en el text. L’únic inconvenient és que les dades són en tàlers reials, moneda del nord d’Alemanya. En les escasses ocasions que fa la conversió, sol prendre 5 tàlers per lliura esterlina, que és la moneda que, per simplificar, emprarem.

Respecte als productes esmentats per Armstrong, Lindemann corregeix a l’alça el valor de la llana i el formatge  (5.940 £  enlloc de 1.700) i en canvi rebaixa el vi a 2.000 lliures esterlines, una cinquena part del que indicava l’anglès, ja que pren tan sols les vendes a l’exterior i no suma la venda a les tropes, com de forma errada havia fet aquell. Per aquest motiu, el total dels articles locals venuts a l’exterior és menor: 8.340 £.

Tanmateix, les exportacions s’havien ampliat amb un actiu comerç de reexportació que portava als menorquins a proveir a Mallorca, Espanya, el nord d’Àfrica i altres indrets de diversos productes (teles de llana i lli, llenya, tabac,..), per valor d’unes 5.000 lliures esterlines. Ara bé, el principal gènere amb el qual traficaven els menorquins era el blat, del qual en compraven per valor de 60.000 £. Una part es quedava a l’illa, sempre deficitària de cereal; eren 28.000 quarteres, que valien unes 15.400 £. Les vendes de la resta del blat fora de Menorca produïen un benefici d’unes 10.800 lliures esterlines. Si sumam tots els conceptes, obtenim unes exportacions de 24.000 £, una mica superiors a les 18.100 que indicava Armstrong.

Pel que fa a les importacions, a més del blat, continuaven amb poques diferències les mercaderies esmentades per Armstrong: oli de Mallorca, aiguardent espanyol i tabac, però havien aparegut un falcat de nous conceptes. Les teles s’havien ampliat i abastaven teixits i merceria anglesos, seda de Gènova, roba de feina i gorres d’Espanya i sobretot un ampli assortit de tèxtils francesos (teles, draps, cintes, gèneres de seda, capells, trenetes, tela de cotó, galons, confeccions de punt,…). Afegint-hi altres articles (productes de ferreteria, faiança, gèneres de bellesa i farmacèutics, materials de pedra i ceràmica, argenteria, pedres precioses, sabó, llums, cuir i pells, vi, te, cafè, sucre i xocolata, etc.) representaven la impressionant xifra de 36.000 lliures esterlines. 

Els productes alimentaris s’havien diversificat amb rom, cervesa i formatge anglesos, arròs i macarrons de Gènova, a més de les tradicionals panses, figues, ametlles, castanyes, taronges, anxoves i altres de Mallorca i Espanya, d’on també es rebien cistelles de vímet i casseroles de fang. Finalment, es comprava fusta, brea, ferro i altres materials de construcció de Suècia. 

Tot aquest ventall d’articles sumava 78.000 lliures esterlines, de manera que el dèficit ascendia a 53.860 £, pràcticament la mateixa quantitat que havia apuntat Armstrong. 

Balança comercial de Menorca (Lindemann, 1777), lliures esterlines
Importacions	Valor (£)	Exportacions	Valor (£)
blat i ordi	60.000	gra	52.630
oli	10.000	formatge	3.240
tabac	1.600	llana	2.700
aliments diversos	9.000	vi	2.000
teixits i altres diversos	36.000	mel, tàperes i sal	400
arròs, macarrons, seda, terrisseria...	3.400	llana i lli reexportats	1.800
llenya i altres per a la industria naval	2.600	tabac	600
		altres reexportacions	2.600
Suma	122.600	Suma	65.970
		Dèficit	56.630

Convé assenyalar que, així com l’anglès havia comès una incongruència amb el vi, Lindemann s’embulla amb el blat. Per un costat, només té en compte les importacions que es feien per al consum intern, però per l’altre, computa com a extracció la totalitat del benefici que s’obtenia amb el seu comerç, quan hauria d’haver eliminat la part atribuïble al consum local o bé, com seria més lògic, prendre el total de les importacions i les exportacions. Si es fa així, el dèficit seria un poc superior: 56.630 £, com es pot veure a la taula.

L’alemany és conscient que la principal causa d’aquest dèficit són les compres de productes per a les tropes i analitza aquestes, arribant a la conclusió, que en vi, hortalisses i carn gastaven 26.400 lliures esterlines. Reconeix humilment que no té dades de la resta (vestits, complements, diversions, etc.), però indica que el manteniment de Menorca li costava al rei  d’Anglaterra 32.000 £ anuals i que els militars encara gastaven més. També proposa de sumar els tributs que cobrava la Corona, que pujaven a 6.000 £ i que es quedaven a l’illa, tot i que ni així les xifres quadren.

Lindemann sembla voler concloure que la balança de pagaments és equilibrada, ja que comenta que “el comerç es troba en el seu apogeu i molts s’han enriquit des que els anglesos prengueren possessió de l’illa”. No se li devia escapar que la balança no podia resultar deficitària, perquè açò hagués suposat que l’illa enviava diners en efectiu a l’exterior quan, pel contrari, segons afirma “hom suposa que circulen a Menorca unes 100.000 lliures esterlines i que els estalvis sumen 20.000 més”. Aquesta abundància de monetari implica que l’illa estava rebent diners, no que els enviava a fora.

Font i Vidal. Corbeta al port de Maó

Comprovam, per tant, la dificultat de confegir balances comercials sense disposar de registres administratius. És possible que el valor de les reexportacions de grans fos superior. Lindemann no coneix el total exportat i ho calcula aplicant les despeses i un marge de benefici del 8%. Amador Marí, en el seu treball sobre el tema, indica que els beneficis eren el 20%. També caldria afegir el producte de la venda d’embarcacions a l’exterior, que l’alemany no computa i en canvi sí que considera la importació dels materials necessaris per construir-les. Així mateix, s’hauria d’incloure la contraprestació dels serveis marítims a l’exterior (nòlits, assegurances,...).

D’altra banda, la Corona britànica transferia doblers a Menorca per altres conceptes, com les inversions en l’ampliació del castell de Sant Felip, l’hospital militar, l’arsenal i els quarters militars, pels quals no devien ser suficients els ingressos de l’estanc de l’aiguardent i altres tributs reials. De fet, Armstrong afirma que el saldo ve a ser igual als doblers que es reben d’Anglaterra. Fins i tot és possible que l’anglès hagués manipulat les xifres perquè el valor del dèficit fos el mateix de la quantitat a què ascendien les transferències de la metròpoli, dada que, com a funcionari, devia de conèixer. Açò explicaria la seva estranya valoració de les exportacions de vi, que hauria fet per quadrar els nombres. Lindemann també podria haver retocat els imports per fer-los coherents amb els de l’anglès, que era la gran autoritat sobre el tema.

El que és segur és que el dèficit comercial era inferior als ingressos financers i de serveis i que la balança de pagaments de l’illa era excedentària, ja que, en cas contrari seria inexplicable l’enriquiment de Menorca al llarg del segle XVIII, que va proporcionar als senyors de lloc recursos per ampliar el conreu de les seves propietats i encara sobrava per fornir una amplia circulació de moneda i finançar les compres de blat, que també es feien en efectiu.

Auge i reconversió de la construcció naval del port de Maó (1771-1851)

 La construcció naval del port de Maó va ser la indústria més important de Menorca de finals del segle XVIII a mitjans del XIX. Els historiadors clàssics es van centrar en la feina desplegada fins al 1820 i van menystenir la dels anys següents, la qual cosa atribuïen als efectes del decret que prohibí als menorquins la importació de blat de l'Orient. Tanmateix, les dades permeten constatar com a partir d’aquella data els mestres d’aixa es van reconvertir, fabricant bucs més petits, però en un nombre tan considerable que van aconseguir mantenir o augmentar la seva activitat.

Clíper Cutty Sark avarat el 1869 per competir amb els vapors

És d’ençà del 1851 quan la construcció naval passa a un nou estadi, en què el bastiment de nous vaixells es va fent cada vegada més episòdic. Són els anys en què les naus amb casc de ferro i màquina de vapor propulsada a hèlix desplacen de forma generalitzada a tot arreu els de fusta. El 1850 quatre cinquenes parts de les embarcacions angleses eren de fusta, però una dècada més tard s’havien reduït a les dues cinquenes parts. Els constructors menorquins eren fusters. Els ferrers tan sols havien treballat com a subsidiaris seus, proporcionant els elements metàl·lics complementaris i no van tenir la capacitat de fer el salt endavant i assumir el lideratge per muntar una metal·lúrgia moderna. A finals del segle ho faria una empresa -L’Angloespañola-, però només durant un breu lapse de temps i de la mà de tècnics formats fora de l’illa. Per tant, el sector de la construcció naval entrà en declivi no de resultes de cap crisi interna, sinó per manca d’adaptació al canvi tècnic, arrossegada per l’empenta de la industrialització.

Tornant als bucs documentats entre el 1771 i el 1851, aquests es refereixen sobretot a naus de grans o mitjanes dimensions; és segur que el nombre de les menors va ser molt superior. Les embarcacions més grans construïdes al port de Maó van ser els bergantins i les fragates, que suposen el major nombre de tones i van ser notables en especial entre el 1771 i el 1820. Així i tot, el major nombre de vaixells apariats van ser els xabecs, tant abans com després del 1820, seguits a poca distància dels bergantins, que, en tenir un arqueig superior, suposen un nombre de tones més alt. En la primera fase destaquen, a més, les fragates, el tipus d’embarcació més gran de totes, així com les petites xàvegues; en canvi, a partir del 1821 sobresurt una notable quantitat de goletes i pailebots, dues castes de bucs de dimensions mitjanes, i també els llaüts, normals i de pesca. 

Embarcacions construïdes al port de Maó (1771-1851)
	1771-1820		1821-1851
Tipus d’embarcació	Núm.	Tones	Núm.	Tones
Bergantí	28	4.015,00	19	3.471,00
Fragata	13	2.800,00	2	806,00
Goleta-pailebot	1	76,00	20	1.288,00
Xabec	37	3.099,50	32	1.211,00
Xàvega	19	228,00	2	22,00
Llaüt			14	235,00
Altres	17	696,00	19	993,00
Suma	115	10.914,50	108	8.026,00
Font: Elaboració pròpia de Llabrés (1955), Riera (1898) i altres.

Si analitzam les dades separant les del període clàssic de 1771-1820 i les de la suposada decadència del 1821-1851, constatam que els canvis de ritme no signifiquen una dinàmica radicalment diferent, de forma que els vuitanta anys estudiats mantenen una notable unitat. D’altra banda, és interessant observar que l’activitat constructora es va accelerar en canviar l’illa de mans angleses a espanyoles, el 1782, ja que es va passar de fer 2,1 bucs anuals a 2,7 i la mitjana de tones també va augmentar, tant per vaixell construït com la mitjana anual. Recordem que durant aquest lapse de temps l’arsenal militar vivia els seus millors anys, per la qual cosa la bonança del sector va ser doble, en afectar tant la vessant civil com la militar. Aquest elevat dinamisme es va mantenir fins a l’esclat de la Guerra del Francès. Segons Pere Riudavets, al llarg d’aquesta els corsaris i la Royal Navy van apressar multitud d’embarcacions, la qual cosa paralitzà l’activitat de les drassanes particulars, perquè existia una important oferta en bones condicions procedent de les captures del cors. Tanmateix, els mestres d’aixa no devien d’estar aturats, per mor de les necessitats de reparar i fer l’entreteniment dels vaixells dels corsaris i de la flota angloespanyola que sojornava al port. 

La guerra del 1808 suposà l’inici d’una etapa amb grans alts i baixos, que s’estén fins al 1820, i deixà una collita decebedora: la mitjana de vaixells per any (1,8) retrocedí per davall de les xifres inicials, amb un tonatge anual pràcticament idèntic, tot i que, açò sí, se seguiren fent naus de grans dimensions, el que és fàcil atribuir a les necessitats del comerç marítim de llarga distància amb els port de Llevant i la Mar Negra, que es va desenvolupar després del conflicte. Els trenta-un anys finals (1820-1851), en canvi, veieren un augment extraordinari del nombre de vaixells fabricats per any, que pujà a 3,5, pràcticament el doble del període anterior. És cert que es tractava de bucs de menors dimensions: les 74,3 tones per unitat marquen el mínim de la sèrie, però el ritme fou tan elevat que el nombre de tones bastides per any és fins i tot superior al de l’excel·lent cicle de 1782-1808.

Xabec i llaüt del segle XIX. Museu Marítim de Barcelona

En relació a aquestes dades val a dir que els autors de l’època van remarcar els anys excepcionals viscuts fins al 1820, però consideraven que a partir d’aquest moment la construcció naval havia entrat en un fort declivi. De fet, les dades de les dues etapes es van publicar de forma separada, la qual cosa dificultava portar a terme una comparació cabal i refermava el prejudici a què ens hem referit. L’explicació rau en la confusió entre la depressió del comerç marítim i el sector navilier. Les dificultats del primer són evidents aquests anys, i van venir acompanyades d’una crisi econòmica general a l’illa, que es va veure agreujada pels trasbalsos en el mercat del blat. 

Aquestes convulsions van tenir la seva repercussió al món de les drassanes, però aquestes es van reconvertir de forma eficaç i s’adaptaren a un mercat on ja no calien naus de tant de calat, perquè la prohibició d’importar aliments de l’exterior les feia innecessàries, però seguien existint contactes marítims. El fet que els bucs fossin, en general, menors que a l’època anterior va donar arguments als historiadors marítims per pensar que el sector travessava per una crisi, quan en realitat la seva activitat era intensa. Aquests vaixells no es dedicaven només al mercat local. Segons diverses fonts, els ports exteriors, en especial el de Barcelona, van ser dinàmics compradors de les naus que feien els mestres d’aixa menorquins. Fins i tot l’Armada va confiar en els constructors de l’illa i els contractà el bastiment de dues goletes, la Mahonesa i l’Andaluza, avarades el 1821 i el 1823, i poc després dos bergantins, el Manzanares, finalitzat el 1827 i el Guadalete, l’any següent. 

Goleta del segle XIX

En el llistat referit als anys 1820-1838, incomplet com tots, dotze dels seixanta vaixells relacions es van construir per a matrícules d’altres indrets. A partir de la dècada del 1840 es documenten noves vendes fora de l’illa, fins i tot a ports llunyans, en ocasions per a menorquins que havien fet fortuna lluny de casa, com els bergantins Victory per al port mexicà de Tampico, el 1840 (documentat per Llabrés el 1968) i el Lola per a l’Havana, el 1849, que culminarien la dècada següent amb diverses naus de gran port. Fins i tot es va donar el cas que la Companyia de Navegació i Indústria de Barcelona encarregués a un constructor naval maonès, Jeroni Tudurí, el casc de dos bucs propulsats a vapor, els anys 1847 i 1848. Com és obvi, la màquina s’instal·là a la ciutat comtal. Aquestes embarcacions van ser el cant del cigne de la potent indústria naval menorquina, que els anys següents s’anà enfonsant en la irrellevància, incapaç d’adaptar-se a la gran transformació que experimentà aquesta activitat per l’aplicació dels materials i els enginys sorgits de la Revolució Industrial.