dimarts, 10 de maig de 2022

Història d’un racó de Maó: la creació de la plaça de Colon

El 24 d’octubre del 1883 es clausurava definitivament el mercat que fins llavors havia donat nom a la plaça de la Verdura de Maó (que ara es coneix com plaça de Colón). El mercat venia funcionant des del 1733, per iniciativa del Governador Richard Kane. L’edifici, que amenaçava ruïna i era vist amb mals ulls per l’Ajuntament, descontent pel seu aspecte i manca d’alineació amb la resta de cases, fou esbocat el mes següent, de manera que en poques setmanes no quedava ni rastre. El mercat fou traslladat de forma provisional al claustre, situació que es va anar consolidant amb el pas del temps. Encara que es van redactar alguns projectes per aixecar un de nou al mateix lloc, l’oposició del partit republicà, que regia el consistori, ho va fer impossible.

 

La plaça de Colon encara sense palmeres. Postal J. Moll

El mes de setembre de l’any següent, el monàrquic El Bien Público es lamentava que els que alimentaven esperances que s’hi construís un mercat a l’espai podien posar-se a dormir, ja que, perquè no quedés ni l’ombra d'aquell edifici, s'havia començat a anivellar el pis. La corporació havia decidit  convertir l’indret en un jardí, amb bancs de pedra procedents del passeig d'Isabel II, on estaven essent substituïts per d’altres amb peu de ferro, i potser amb un sortidor, com el que hi havia en aquell passeig.

Al cap d’un mes el diari es queixava de la lentitud dels treballs i qüestionava quin seria el seu cost. El gener del 1885 es donaven els darrers retocs a les obres, amb la plantació de vuit arbres. El mes de febrer El Bien Público, sempre desitjós de recuperar la funció de mercat per a la plaça, informava que l’Ajuntament pensava reubicar allà els venedors ambulants que hi havia al costat de la peixateria, però el republicà El Liberal el va rectificar assenyalant que el destí que els esperava no era aquest, sinó el claustre del Carme.

Tanmateix, les coses no eren tan clares i a l’estiu, davant les queixes del concessionari de les parades de venda del Carme perquè tots els dies alguns venedors de fruites i verdures s’instal·laven a la plaça, el consistori va acordar que es fes complir l’article de les ordenances municipals que ho prohibia; no devia ser fàcil, perquè l’ordre es va haver de reiterar el mes següent. Així i tot, no va resultar senzill que els venedors que durant dècades s’havien posat a l’indret l’abandonessin. Dos anys més tard encara s’hi col·locava un bon nombre de verduleres, fins al punt d’impedir el trànsit, la qual cosa va obligar al regidor encarregat a fer-les retirar per la força i manar que les cistelles i els bancs de les botigues del voltant només sortissin de la façana la distància que permetia l’ordenança municipal.

Pràcticament l’únic que va quedar de l’antiga plaça va ser el pou, que donava prou aigua. El mes de juliol del mateix any del 1885 es va suscitar el problema que el cabal de la font de Sant Joan, de la qual s’abastien molts veïns, va minvar molt, per la qual cosa l’Ajuntament va resoldre de muntar una canal que dugués l’aigua des del pou de la plaça de la Verdura fins als dipòsits de l’Esplanada, que fins llavors només havien servit per alimentar el sortidor que allà hi havia i que el mes de novembre van passar a alimentar una nova font pública.

 

El Liberal 23 de juliol del 1887

Poc a poc, l’espai va anar prenent un altre caire. L’estiu del 1886 els veïns de la plaça i del carrer de l’Àngel van aprofitar les noves condicions de l’indret per organitzar balls públics, però passada la novetat, l’interès va decaure en favor d’altres llocs de més anomenada, com el cafetí El Trueno del mercat del Claustre.

L’Ajuntament va anar condicionant la zona, no sense algun entrebanc: els arbres plantats a principi d’any, passat Sant Joan estaven “completament destrossats” i el mes d’agost les seves restes i els pals de suport van ser arrabassats. El 1888 la corporació va fer aixecar un petit mur, possiblement per protegir l’àrea enjardinada. Per comptes, la paret que tancava la plaça fou esbocada. El Bien Público comentà amb recança que “sens dubte per matar fins al record del que un temps va ser aquell lloc”.

A l’entrada del 1890 el consistori va decidir urbanitzar definitivament l’espai: es va empedrar el terra, cosa que els veïns van agrair, perquè així es van veure lliures de la pols que s’alçava, i es va construir un jardinet protegit amb reixes de ferro. L’any següent es van plantar nous arbres. Malgrat tot, la premsa assenyalà que aquesta actuació no deixava de ser un pegat i, de fet, al llarg de vint-i-cinc anys es van executar successives reformes per dignificar l’aspecte de la plaça. El 1905 es van llevar els arbres anteriors i es van plantar de nous; també es va reorganitzar la zona, tot reduint en un metre el perímetre empedrat per facilitar el trànsit de carruatges i cavalleries, que resultava excessivament estret. Dos anys més tard s’executava una nova obra amb el mateix objecte.

 

La plaça de Colon amb les palmeres acabades de plantar

Els arbres sempre eren l’element més sensible de tots els espais públics de Maó. A la fúria dels elements, que els malmetia periòdicament, s’afegien els actes vandàlics, com l’esdevingut el 1909, en què fou escapçat amb un ganivet un que havia estat plantat recentment, potser amb motiu de la festa de l’arbre, celebrada uns dies abans.

El 1915 es va portar a terme la darrera remodelació de l’indret, que perduraria durant dècades. El gener, abans de comptar amb el projecte d’enjardinament, es van arrabassar els arbres. El mes següent, l’Ajuntament aprovava els plànols realitzats per l’arquitecte municipal Femenías. Es va construir un octàgon d’un perímetre inferior a l’esplanada enrajolada que existia fins llavors, a l’interior de la qual es van disposar quatre parterres, de manera que es conjugava la necessitat de facilitar la circulació amb la voluntat d’embellir el lloc. El mes d’abril es plantaven les palmeres que avui en dia, més d’un segle després, encara existeixen i fins i tot han menat a alguns a batejar la zona com “la plaça de les palmeres”.

Els treballs van continuar durant el mes de maig amb un nou empedrat, que possiblement es tracta de l’emmacat actual. Finalment, el 5 de juny els veïns organitzaven una festa per solemnitzar la finalització del jardí i les obres, la qual fou amenitzada per la banda municipal. L’Ajuntament es va prendre de forma seriosa el manteniment de l’espai: uns mesos més endavant es col·locava un reixat de tela metàl·lica per protegir les plantes de l’acció dels animals i poc després el guarda-passejos de Maó procedia a l’arranjament del jardí. Així i tot, al cap d’un any un regidor informava de l’estat d’abandonament del jardinet i instava perquè el funcionari el tornés a compondre.

 

La plaça de Colón amb les palmeres un poc crescudes

El pou de la plaça devia de quedar cegat en el moment de la primera urbanització posterior a la desaparició del mercat. El 1905 El Bien Público feia notar que en un temps no molt llunyà allà existia aquest pou i demanava que es restituís en benefici de les famílies que a l’estiu es veien mancades “de tan indispensable article”. La notícia no va tenir un efecte immediat, però l’agost del 1911 el batle, assabentat de l’existència d’aigua, va donar l’ordre de reconstruir el pou. Al cap de dues setmanes encara s’extreia fang i aigua amb un torn, una corda i un doble poal; amb tan pobres mitjans les obres eren lentes. A principis de setembre van quedar enllestides i es va acordar que el pou quedés tancat als vespres, segurament per evitar actes vandàlics.

El 1912 el farmacèutic Hernández i el metge Llorenç Pons van analitzar les aigües dels pous de Maó, inclòs el d’aquesta plaça, i va resultar que només eren potables les de la font de Sant Joan, que així i tot s’havien de filtrar. És de suposar que a partir d’aquell moment es va prendre alguna mesura de tipus higiènic, perquè l’any següent es van millorar les condicions d’abastament d’aigua amb la construcció d’una font i fins i tot es va fer un dipòsit al Teatre Principal per proveir-la d’aigua.

Com en altres llocs cèntrics, els fillets jugaven per l’indret. El 1893 la premsa es queixava que als capvespres importunaven els veïns amb les seves correries i crits estridents. Un dia van fer caure un ancià de vuitanta anys, que es va dur un bon ensurt i algunes contusions, per la qual cosa el periodista demanava més vigilància als agents de l’autoritat.

dimarts, 26 d’abril de 2022

La gran reforma del mercat del Carme de Maó (1986-1998)

Un cop enllestides les obres de la planta baixa i les cobertes del claustre del Carme, el maig del 1986 es va escometre la rehabilitació de la planta pis, que en una primera fase va tenir un cost de vint milions de pessetes (a les quals el Consell Insular va contribuir amb vuit) i afectà les ales sud i est, on es van ubicar la sala d’exposicions, una escola taller i la col·lecció Hernández Sanz-Hernández Mora (inaugurada el 1987), que havia estat donada a la ciutat feia poc i s’hi està fins al seu trasllat a ca n’Oliver, el 2015.

 


El març del 1987 l’Ajuntament arribava a un principi d’acord amb la Conselleria de Cultura del Govern Balear, que poc després va cristal·litzar en un conveni, per cedir-li una ala del Claustre, que allotjaria el Conservatori Professional de Música de Menorca durant trenta anys, a canvi de l’aportació de trenta milions de pessetes per a les obres de l’edifici. D’aquesta manera, el 1988 va arrancar una nova fase del projecte, per restaurar les ales sud i est. Tot i que el pressupost inicial d’aquesta era de prop de trenta-vuit milions de pessetes, al final s’hi van haver d’afegir deu més, per la necessitat d’obrir noves finestres i el gran gruix de les parets. L’entitat s’hi instal·là a l’ala oest el curs 1988-1989, com a solució provisional als problemes d’espai que patia des de la seva inauguració el 1980, fins que no comptés amb una seu definitiva, que encara no ha trobat, malgrat el temps transcorregut, que ha exhaurit el termini de la concessió.

L’any 1990 l’Ajuntament va condicionar la plaça del Claustre. La Comissió Balear del Patrimoni Històric aprovà el projecte amb la condició que es recuperés la cisterna central, que es pretenia eliminar. Es considerava que era un element relativament modern, però que donava caràcter al recinte. Tanmateix, la Brigada Municipal va desmuntar el coll del pou, fet que denuncià l’oposició municipal i provocà un apercebiment del director general de Cultura al batle de Maó. La Corporació va adduir problemes sanitaris, però al mateix temps reconeixia que tenia interès de guanyar espai per a la realització de concerts en aquell àmbit. Per un costat el regidor de Cultura va prometre que es restituiria el pou, però per l’altre l’Ajuntament indicava que havia conservat els elements metàl·lics retirats i donaria una solució definitiva quan es realitzessin les obres de rehabilitació del mercat. Tanmateix, quan, anys més tard es van emprendre aquestes, aquest element no fou restituït. De fet, el volum soterrat que ocupava la cisterna fou destinat a una superfície comercial.

L’octubre del 1991 l’Ajuntament va emprendre la renovació de les ales nord i oest, que pensava dedicar a activitats culturals, una actuació que va finalitzar al cap d’un any i incloïa la connexió completa dels pisos superiors i l’obertura d’un nou accés des de la plaça Miranda, que va permetre la recuperació d’una volta, en la clau de la qual figurava la data de 1763. Tanmateix el trasllat de les oficines del servei de Cultura, que fins llavors s’ubicaven al Principal de Guàrdia (a la plaça de la Constitució), les aules dels tallers de pintura i ceràmica i l’Escola de Música així com la delegació de la Universitat Nacional d’Educació a Distància van haver d’esperar que l’any següent es disposessin dels fons per a la dotació del mobiliari. Els treballs, que al final van tenir un cost de quaranta-sis milions de pessetes, van comptar amb una aportació de l’Estat.



Finalitzada la reforma del pis superior, el 1993 es va portar a terme la darrera intervenció, en la qual es van esmerçar onze milions de pessetes, per eliminar les construccions adossades a la façana de l’entrada de la Miranda i deixar espai per a un nou accés i vestíbul. Al final, la reforma de l’edifici havia tingut un cost global de 162 milions de pessetes, dels quals l’Ajuntament només va contribuir amb seixanta-vuit, ja que la resta fou sufragat per altres administracions. 

Tanmateix, encara quedava la reordenació del mercat. El 1987, la Dirección General de Arquitectura havia remès a l’Ajuntament un projecte redactat per Enric Taltavull i Pérez Medina per a la rehabilitació interior del Claustre, que proposava quatre solucions per a la seva recuperació estètica. Es conservaven 110 de les 133 parades de venda, dotant-les de serveis i una estructura moderna i es preveia un nou aparcament. La idea llavors no va tenir recorregut, però seria el punt de partida de la darrera reforma.


El claustre del Carme abans d'obrir el passatge exterior. Foto Diari Menorca

A aquelles altures, el mercat s’havia quedat obsolet, s’allunyava del que els consumidors demanaven als punts de venda i mancava de les mínimes condicions sanitàries. A principis de la dècada del 1990 l’afluència de compradors va experimentar un considerable descens, per la competència creixent dels supermercats, que augmentaven la seva implantació a passos de gegant. Aquest fet provocà el tancament d’alguns llocs de venda, davant la impotència dels comerciants, que continuaven aferrats a la seva estratègia d’oferir productes de qualitat a preus alts. Així les coses, l’octubre del 1993, l’Ajuntament va anunciar que deixaria la reforma l’edifici en mans d’un concessionari que, a canvi, es faria càrrec de la gestió de l’equipament.

Es tractava que la iniciativa privada dinamitzés l’activitat econòmica del centre de la ciutat, per a la qual cosa es permetria l’ampliació de l’oferta comercial i la construcció d’un aparcament subterrani a la veïna plaça de la Miranda, per a convertir-lo en un pol d’atracció per als consumidors i els turistes. Així mateix, el concessionari s’hauria de fer càrrec de la rehabilitació de la planta baixa, que ocupava el mercat, tot mantenint i recuperant els elements històrics de l’edifici. La Corporació havia rebut la proposta d’un grup empresarial menorquí per assumir-ne l’explotació, manifestant la seva disposició a invertir fins a 700 milions de pessetes.

Els comerciants van decidir formar una associació per presentar-se al concurs, una idea que va rebre el suport del Consistori. Tanmateix, quan aquest es va convocar l’any següent, l’Ajuntament el va declarar desert. Malgrat que s’havien presentat aquesta oferta i una altra d’una empresa privada, cap d’elles complia amb els requisits econòmics, jurídics i de protecció del patrimoni històric. Fent ús de les possibilitats que oferia la Llei de Contractes, la Corporació va optar per l’adjudicació directa, sense canviar el contingut de les bases, als comerciants, que van readaptar el seu projecte per complir amb les condicions exigides.

Obres del pati del claustre. Foto Josep Portella. Fotos Antiguas de Menorca

D’aquesta manera, el 1995 l’Ajuntament atorgava una concessió administrativa per 75 anys a Mercado del Claustro, SA., l’empresa constituïda de forma majoritària per llogaters dels llocs de venda, que va executar les obres (assumint una part del cost, ja que també va rebre subvencions del Govern Balear i la Direcció General de l’Habitatge) i gestionaria l’espai a canvi d’abonar a la Corporació un cànon anual de poc més de sis milions de pessetes.

El projecte, que es va començar a executar aquell mateix any i es perllongà fins al 1998, va suposar la renovació interior del mercat, la instal·lació d’un local comercial al soterrani (regentat per una cadena alimentària) i l’excavació d’un aparcament subterrani a la contigua plaça de la Miranda, amb connexió amb el supermercat. En el marc d’aquesta reordenació també es van rehabilitar les ales que encara no havien estat reformades, la qual cosa permeté convertir les aules de l’antic col·legi en l’Escola Municipal de Ceràmica i Pintura i en les dependències del Servei Municipal de Cultura. Als porxos es va instal·lar la seu a Menorca de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED). Alhora es va edificar un nou entresol entre la planta baixa i el primer pis de l’ala est, que fou donat en concessió a la Fundació Rubió, que el juliol del 1998 obrí una biblioteca pública. 

Obres a la planta pis del claustre del Carme 1991. Foto Javier Diari Menorca.


Aquesta actuació va venir complementada amb l’obra exterior, que es va desenvolupar a partir del 1996 i permeté comunicar per un passatge exterior les places de la Miranda i el Carme, deixant exempta la façana nord, que va ser millorada. Les obres, amb un pressupost de quaranta-un milions de pessetes, van ser contractades directament per la Dirección General para la Vivienda, el Urbanismo y la Arquitectura, que n’assumí el cost. El nou carreró quedà sense enllumenat fins que es van posar faroles el 2010 a través del pla E impulsat per l’Estat per combatre la crisi.

 D’aquesta manera culminava la gran reforma del Claustre del Carme, que transformà la seva aparença i dona llum a l’edifici tal i com es pot veure al segle XXI. Tanmateix, aquesta no aconseguí revertir la pèrdua d’atractiu comercial del mercat tradicional de fruites, verdures i carns i ha continuat la seva substitució per establiments destinats a la venda d’altres articles i, cada cop més, bars, el més destacat dels quals és el situat al pati, que dinamitza l’entorn amb concerts i altres activitats lúdiques.

dimarts, 19 d’abril de 2022

Les conseqüències socials de la guerra

Fins i tot el seu protagonista ha reconegut que va reaccionar de forma excessiva a la broma de l’humorista Chris Rock durant la gala dels Oscars d’enguany. Malgrat la gràcia fos d’un gust discutible, la galtada de Will Smith va trencar l’esperit amable i la filosofia “the show must go on” que caracteritza Hollywood.


En aquest cas, les repercussions de la sortida de to de l’actor, per molt que acaparés l’atenció dels mitjans durant uns dies, han estat mínimes, fora de ser l’excusa per encetar articles com aquest. Tanmateix, altres respostes forassenyades ens perjudiquen de forma greu.

Estem superant una cruel pandèmia, que ha causat milers de morts al nostre país, on quasi va col·lapsar el sistema sanitari. Girant la vista enrere, sobta que patíssim l’estat d’alarma durant catorze setmanes, les primeres set només autoritzats a sortir a comprar aliments i a fer feina a les activitats més imprescindibles. Durant deu dies d’abril pràcticament tots els treballadors vàrem quedar confinats i van haver de tancar fins i tot indústries que, per motius tècnics, no s’aturen mai.

Quan es van decretar aquestes mesures ja se sabia que ens enfrontàvem a una malaltia asimètrica, que massacra les persones d’edat avançada i les que pateixen determinades patologies, però és relativament benigna per a la resta de la població. Les autoritats, amb una suficiència olímpica, van tractar tothom igual. Com a resultat, mentre milions de persones mataven el temps i minaven la salut clausurats a casa seva, milers d’avis morien a unes llars d’ancians que no tenien protocols d’aïllament prou severs.

 


L’actuació dels governants va ser de manual de màrqueting: disposicions  que, pel seu abast universal i la seva duresa, gaudien d’un enorme impacte mediàtic, que els garantia de monopolitzar la televisió, la premsa i les xarxes socials fins a la paranoia. Al costat, els especialistes reclamaven solucions per als col·lectius desprotegits i, en afermar-se el coneixement científic de la malaltia, censuraven el caràcter indiscriminat de les restriccions. No és d’estranyar que, cap al final, alguns ciutadans clamessin per recuperar la seva llibertat. No debades el Tribunal Constitucional va resoldre que el Govern s’havia excedit amb les disposicions adoptades a l’empara de l’estat d’alarma.

És evident que la direcció en la qual van anar les decisions va ser correcta; l’error va ser la intensitat: el fi no justificava l’amplitud dels mitjans emprats, ni es calibraren les seves conseqüències socials. Els alumnes de les famílies més desvalgudes són les que més van perdre durant el confinament. Altres països van concedir una major amplitud de moviments als seus ciutadans, sense que açò anés en detriment de la seva salut ni del funcionament de la Sanitat.

A l’Antiga Grècia es considerava la desmesura un gran pecat, un vici que qualificaven com “hybris”. Els déus condemnaven la conducta dels superbs amb els majors càstigs, com Ícar, que pagà amb la vida l’intent de volar fins al sol o Aquil·les, que, a la guerra de Troia, va atreure la pesta al campament dels grecs, delmats pel seu atreviment en segrestar la filla del sacerdot d’Apol·lo.


Com es veu, la guerra sempre ha estat propícia per aquestes conductes excessives. És ben probable que Putin sigui fustigat per la providència per l’atac salvatge contra una nació veïna, Ucraïna, un poble també eslau i ortodox, amb una història comuna, que fins a la invasió admirava la cultura russa.

No ens podem quedar de mans plegades davant l’agressió del Kremlin. Els espanyols prou que tenim en el record la passivitat culpable de les potències occidentals arran del cop d’estat de Franco, quan van deixar a l’estacada la República espanyola mentre l’Eix feixista, Alemanya i Itàlia, donava suport amb avions i armes als revoltats. En finalitzar la Guerra, quasi cap país volia acollir els republicans, i els que travessaven la frontera eren reclosos en ple hivern a vergonyosos camps de concentració gairebé a la intempèrie.

Avui, els estats han fet el que s’havia de fer: socórrer els refugiats, enviar armes als ucraïnesos i imposar sancions a Rússia, però l’amplitud d’aquestes ha estat tan desproporcionada que els perjudicats som nosaltres i, com sempre passa a les guerres, sobretot els més dèbils.


Rússia és una gran productora de gas, petroli i blat; Ucraïna exporta blat i gira-sol, productes essencials per a la vida i l’economia. El boicot o les amenaces han provocat un encariment astronòmic que posa en evidència l’arrogància dels nostres dirigents que, com en la Covid, no s’han pogut sostreure a la temptació de prendre acords de gran amplitud i impacte, sense calibrar-ne els efectes per als ciutadans corrents.

La FAO ja ha advertit que als països més pobres i dependents de l’ajuda humanitària, milers de persones moriran per la manca del blat i el gira-sol bloquejats pel conflicte. A Europa, la inflació està minant la capacitat adquisitiva dels més necessitats, aquells que gasten els seus pocs ingressos en menjar o precisen combustible per treure’s el sou. És clar que, per als presidents de les nostres nacions, açò són danys col·laterals de poca importància, tan poca que ells no se’n veuen ni mínimament afectats. Ja se sap que els pobres són invisibles. Els mitjans de comunicació fa temps que van perdre la sensibilitat social: els és més rendible servir d’altaveu dels poderosos.


 A cada crim de guerra de Putin, els nostres governants responen prometent sancions més dures, “costi el que costi”, sense valorar quins seran els damnificats. Es pot doblegar a Rússia sense deixar de compra-li articles de primera necessitat. Unes sancions excessives no escurçaran la guerra, tan sols la faran més cridanera i penalitzaran els més desvalguts.

dimarts, 12 d’abril de 2022

Ruïna i reconstrucció del mercat del Carme (1939-1985)

Des de la inauguració del Jutjat, el 1907, l’Ajuntament va anar restaurant, consolidant i ampliant l’edifici del Claustre del Carme de Maó, tant el mercat com l’escola i les altres dependències, fins a donar-li la seva forma definitiva els anys anteriors a la Guerra Civil. En cop passada, es va haver de reconstruir la part enfonsada per una bomba, el 1936.

 

Sa Plaça. Foto Ferran Lagarda Mata

Durant la postguerra, el mercat continuà essent un lloc atapeït de gent en continu moviment. Obria a les quatre del matí i a primera hora venien minoristes de mitja Menorca a comprar les fruites i verdures que duien amb carretons els vergeters dels plans de Sant Joan i els hortolans dels voltants, fins a Sant Lluís i Alaior, així com el gènere dels carnissers, que exposaven les seves peces a l’aire lliure. Les vendes a l’engròs s’allargaven fins a mitjan matí, quan arribaven els clients locals, que omplien els passadissos fins a l’hora de dinar.

Malgrat el seu intens ús, l’immoble no fou objecte de cap obra de consideració i el manteniment era ben superficial, molt menor del que una construcció d’aquesta mena requeria. Per aquest motiu, es va anar deteriorant, lenta, però inexorablement, fins que arribà a un estat prou lamentable. Aquesta deriva afectà primer de tot els departaments dels pisos superiors i obligaria a desallotjar de forma successiva la presó, el jutjat i l’escola. Després de la Guerra, el convent ja havia deixat de servir d’habitatge a les famílies que abans hi tenien la seva residència; tant sols hi van romandre les dels propietaris del bar El Trueno i les dels empleats de la presó. 

Un dels llocs on la manca d’actuacions significatives va ser més colpidora fou el col·legi. A l’altura del 1964, la directora feia notar la necessitat de reformar bona part dels seus espais, que ni tan sols comptaven amb aigua corrent. Així mateix, la seva disposició cada vegada resultava més anacrònica: la distribució de les aules no era l’adequada, ja que totes es comunicaven, la qual cosa distreia les alumnes; la proximitat de la presó, ubicada a una ala veïna de l’edifici, suposava una presència inquietant: les filletes podien veure els presos des de la finestra; el pati es limitava a la terrassa superior, l’únic punt disponible per als jocs i les classes de gimnàstica. Finalment, l’existència del mercat, que dotava d’una gran animació a l’indret, ple de renous i olors, no podia ser més pertorbadora, en especial si tenim en compte que les seves condicions higièniques eren deficients, amb uns urinaris vetusts i una claveguera pudent.

 

Pati del Claustre. Dècada 1960. Foto Diario Menorca

L’estat del col·legi va empitjorar a mesura que passaven els anys i el baby boom dels seixanta feia augmentar la matrícula, que passà de les 147 al·lotes del 1964 a les 250 del 1970. L’aprovació de la Llei General d’Educació, que introduí un renovat programa pedagògic i creà l’EGB, deixà completament obsoletes les instal·lacions i provocà la rehabilitació d’altres centres, com sa Graduada (Primo de Rivera), que fou modernitzat i s’alçà una nova planta. L’única millora va venir del desallotjament de la presó a finals de la dècada, que d’altra banda evidenciava que el Claustre ja no era apte per acollir equipaments públics d’aquesta mena.

Tanmateix, les autoritats ni van reformar uns espais que no es podien adaptar als nous requeriments pedagògics ni van fer les obres necessàries perquè l’edifici es conserves d’una forma adient, fins al punt que el gener del 1975 es declarava la ruïna d’aquella part del Claustre i l’alumnat havia de ser reubicat a correcuita entre diferents dependències: dues cases del carrer de sant Josep i l’Institut de Formació Professional de l’Avinguda Quadrado (l’antiga Escuela de Maestría Industrial), on s’hi van haver d’estar fins que el setembre del 1977 es van poder traslladar a la nova escola aixecada a la sínia des Muret (Verge del Carme).

Els anys setanta el vell casalot feia aigües per tots els costats. A la fi, el 1981 l’Ajuntament va decidir escometre una rehabilitació total, la qual es va emprendre per fases, afectà l’edifici i el seu entorn i s’allargaria quinze anys. El febrer s’aconseguia que el Ministeri d’Obres Públiques es comprometés a aportar quinze dels devuit milions que s’estimava que costaria la restauració de les cobertes i altres actuacions relacionades. El mes de novembre es va presentar el projecte de la primera de les tres fases de restauració i consolidació d’estructures, redactat pels arquitectes Jordi i Taltavull, que al final tenia un pressupost de vint-i-tres milions de pessetes i era finançat per la Direcció General d’Habitatge, que havia estipulat les condicions a les quals s’havia de subjectar aquesta intervenció. El consistori maonès només es faria càrrec del milió que costava la redacció del projecte i la direcció d’obres.

 

El Claustre. Carlos Gomila Caules. Fotos Antiguas de Menorca 

Segons la memòria, els elements en pitjor estat eren les cobertes, que amenaçaven ruïna i es pretenia renovar a fons, reutilitzant en la mesura que fos possible les teules velles, però només les cobertores. Així mateix, es proposava la reparació de les façanes exteriors, incloent-hi la regularització de les obertures i la renovació de la fusteria, però en aquesta fase només s’intervenia en les ales nord i oest. A la façana nord, s’esbocarien les construccions annexes a les carnisseries per crear un passatge per a vianants, la qual cosa implicava la supressió d’un lloc de venda a l’entrada i l’eliminació de les dependències auxiliars de les carnisseries. Per acabar, es restaurava per complet la façana oest, tot demolint els adossaments i reforçant el mur exterior. A continuació s’obriria el primer tram del passeig de circumval·lació per connectar pel nord amb la plaça Miranda.

Al mateix temps, la Corporació aprovava la rehabilitació del pati del claustre, a la qual es van destinar un milió sis-centes mil pessetes, procedents del pressupost municipal. Les obres comprenien la seva pavimentació unitària i l’habilitació de dos accessos, amb la voluntat de recuperar un espai públic apte per a tota mena d’activitats lúdiques. Aquesta actuació es va executar entre el 1982 i el 1983 i va comportar la desaparició del coll de la cisterna, que havia perdut el seu ús per abastir d’aigua el mercat i els veïns, i era necessària per permetre l’organització d’esdeveniments culturals, festius i d’esbarjo sense destorbs.


Pati del Carme 1981. Foto Diari menorca

A Madrid tenien un notable interès pels mercats de Maó. De forma paral·lela a la intervenció anterior, el març del 1982 l’Instituto para la Reforma de las Estructuras Comerciales (IRESCO), dependent del Ministeri de Comerç, proposava a l’Ajuntament la construcció d’un nou mercat en un altre emplaçament, a determinar per la Corporació, i s’oferia a finançar les obres, d’un import estimat de cinquanta o seixanta milions de pessetes. El Consistori, que no tenia intenció de fer cap mudança, ja que en el nou Pla General d’Ordenació Urbana de Maó que s’estava tramitant el mantenia en el mateix lloc, no va acceptar l’oferiment.

En tot cas, com el projecte de reforma de l’edifici del claustre estava garantit per l’acord amb el Ministeri d’Obres Públiques, a partir del 1984 es va executar la primera fase, en certa mesura la més important, ja que consistia en la renovació de les cobertes i de la façana oest, així com el sanejament dels murs exteriors. Tanmateix, a final d’any les obres van quedar aturades perquè els treballs portats a terme superaven el pressupost aprovat en més de cinc milions i només es van reprendre quan l’Ajuntament va obtenir nous recursos per fer front a la despesa, que en total va ascendir a 27 milions.

Obres del Claustre 1984. Diario Menorca. Foto Javier

A finals del 1985, l’IRESCO va tornar a plantejar la idea d’aixecar un nou mercat a Maó, per a la qual cosa un altre ens estatal, MERCASA va efectuar un estudi, que considerava possible i desitjable un mercat modern d’alimentació, la ubicació idònia del qual seria un solar de 3.000 m2 que el municipi estava a punt de rebre en una operació urbanística en les proximitats de l’Institut Joan Ramis. El projecte, avaluat en uns cent milions de pessetes, es podia posar en marxa el 1986 i s’executaria en un any. El batle Borja Carreras declarà que el veia amb bons ulls, sempre que no suposés la clausura del mercat del Carme, tot i que acceptava que es reduís el nombre de llocs de venda. Al capdavall, l’operació va quedar en el calaix dels records, possiblement perquè en realitat la Corporació no tenia cap interès en aquesta iniciativa.

dimarts, 5 d’abril de 2022

Màlaga, Cultura i Natura entre mar i muntanya


MÀLAGA. MONUMENTS, CULTURA I BONA VIDA

 Màlaga és una agradable població que s'emiralla a la mediterrània, amb la mida justa per gaudir d'una notable vida cultural i que sigui còmoda de visitar.


El seu principal monument és l'alcassaba moresca, una airosa fortalesa de maons vermells.


S'assenta sobre la prominència que domina la ciutat. L'ascensió trancorre per racons deliciosos.


Jardins i fonts van flanquejant els murs vermells.


En arribar dalt, es gaudeix de belles vistes dels principals atractius de la ciutat, com la catedral.



El punt culminant és el palau nazarí, reconstruït seguint les pautes del seu germà gran, l'Alhambra de Granada.


Al costat de l'accés s'obre una esplèndida plaça, aferrada al teatre romà, i que sempre és plena de vida.


Un dels principals atractius de Màlaga és el Museu Picasso, on es poden veure impressionants quadres del pintor malagueny.


El museu és al palau dels comtes de Buenavista, un bon exemple d'arquitectura renaixentista.


El carrer de Larios és la via més famosa de la localitat i connecta el centre amb el port. Pel Carnaval és bellament guarnit amb un espectacular enllumenat.

L'antiga duana és la seu del museu de Màlaga, molt recomanable per la seva col·lecció de peces fenícies, romanes i islàmiques.


La catedral també és un edifici molt recomanable.


Al costat hi ha el bell Palau Episcopal.


I per tot el centre es deixen veure sòlids palaus nobiliaris.


Al Museu Rus s'ofereixen excepcionals exposicions, com aquesta de les avantguardes a Rússia.

El passeig (Marc Chagall)

Sempre m'ha agradat Marc Chagall, aquí hi havia algunes obres.


A l'extrem de Ponent del moll s'aixeca un vistós cub que assenyala l'accés al Centre Georges Pompidou de la ciutat.

Juan Muñoz. Cuatro hombres a caballito

A dins es poden veure obres molt potents d'art contemporani.

Cristina Iglesias. Corredor suspendido

Instal·lacions que et sorprenen i et fan pensar.


La ciutat té diversos punts d'interès, com la plaça de la Mercè, on s'aixeca el monument a Torrijos, que va donar la seva vida lluitant contra l'absolutisme de Ferrean VII.


Per dinar, és molt típic desplaçar-se a la platja del Pedregalejo, on fan un peix a la brassa boníssim, . Per obrir boca espeto (les millors sardines del món) i després, tots els peixos de la Mediterrània.


En ple centre, un lloc amb caràcter on prendre vins de Màlaga és el Pimpi.


De nit, les comparses alegren el Carnaval, amb les seves divertides cançons  a veus.


ANTEQUERA. NATURA I HISTÒRIA

El Torcal és un sorprenent espai natural, on l'erosió s'ha fet artista i ha confeccionat impressionants formes, on cadascú i pot veure drags, dones encantades, animals...


i tantes formes com et permeti la teva imaginació.


Un paisage inspirador


On ens podem suposar que veiem obres d'art contamporani d'alt voltatge eròtic.


A la formació més famosa li diuen "El tornillo", però també podria ser un munt de galetes Maria...


En fi, un lloc que no deixa indifernt.


A la vora d'Antequera es troben tres meravellosos dòlmens. Primer el de Vieira.


I després el de Menga, d'unes dimensions tan descomunals, que té columnes al mig per suportar la coberta.


Antequera té la seva alcassaba, una sòlida fortalesa islàmica.


El seu palau ofereix fascinant vistes de la comarca.


També és un excel·lent mirador de la ciutat, amb els seus blancs carrers escairats.


A l'entrada del castell es troba la magnífica col·legiata de Santa Maria.


Baixant de l'alcassaba, l'elegant plaça de Sant Sebastià  dona inici a la trama urbana.


L'antic convent dels franciscans avui en dia allotja l'Ajuntament.


Algunes esglésies, com la de Los Remedios, exhibeixen una arquitectura subjugant



La romàntica plaça del Cosso Viejo ens acomiada. S'ha acabat el viatge; a partir d'ara comencen a créixer els records.