Les reiterades peticions per recuperar la base naval estrangera al port de Maó (1848)

 El 1846, l’esquadra dels Estats Units es va veure obligada a evacuar la base naval que tenia al port de Maó des del 1815, en no renovar el Govern espanyol l’autorització d’ús de les seves instal·lacions i dipòsits. L’Ajuntament de Maó va ser el primer en reaccionar, amb peticions que plantejaven diverses mesures, com la rehabilitació de l’arsenal, en situació de decadència.

Vista del port de Maó. Museu de Menorca

Els mesos següents es va desplegar a Menorca una àmplia campanya en favor de la declaració d’una franquícia comercial per al port de Maó, a la qual es va adherir el consistori, que envià diversos memorials a la reina. En el de febrer del 1848, sense abandonar del tot la seva sol·licitud de franquícia, se centrava en el tema del proveïment a les esquadres navals estrangeres.

El dipòsit que es demanava no era el que preveia la legislació de duanes espanyola. Segons l’Ajuntament, aquest no beneficiaria en res a Menorca, perquè el seu comerç era insignificant i no podia fer res davant la competència dels que hi havia a Barcelona i Palma. Aquesta observació era necessària, perquè l’any anterior no havia estat possible constituir aquesta mena de dipòsits, davant la negativa dels comerciants de Maó a assumir les possibles pèrdues que es poguessin produir, que era la condició que havia posat el Ministeri per a la seva instal·lació. El dipòsit sol·licitat era una excepció que no podia tenir cap efecte negatiu sobre la riquesa nacional, no reduiria les rendes de l’estat ni tampoc perjudicaria les relacions diplomàtiques amb altres països. Aquest darrer incís intentava respondre als recels dels anys anteriors davant els avantatges que tenien francesos i americans, que havien provocat queixes d’aquestes nacions. Es tractava d’una excepció necessària per superar la situació d’abatiment en què es trobava l’illa. 

Com es comprova, la Corporació reduïa les seves expectatives i només pregava el retorn a la situació anterior a la desaparició de la flota americana. No va ser suficient: el Govern va declinar respondre a aquesta instància. Amb tot, les autoritats no van ser completament insensibles a la campanya dels menorquins. La Direcció General de Duanes es va fer ressò del malestar que li havia transmès l’any anterior el capità general de les illes Balears i va demanar a la delegació de la subdirecció de rendes de Maó que assenyalés quines disposicions es podrien prendre per millorar la situació de Menorca. Aquesta va respondre el 8 de maig amb un nou memorial, tan extens i detallat com els anteriors.

L’encapçalava una llarga introducció en què explicava la progressió i caiguda del comerç exterior de l’illa. Indicava que, quan els anglesos van conquerir Menorca al segle XVIII, van limitar el pagament d’impostos a unes poques rendes i els menorquins tampoc eren cridats a files en l’exèrcit. L’illa va canviar de mans en diverses ocasions fins al retorn definitiu a Espanya, gràcies al tractat d’Amiens del 1802. Aquestes alternances van generar una entrada enorme de fons que estimulà la marina i el comerç illenc. Durant la Guerra de la Independència del 1808 es va repetir aquest patró, amb l’afluència de les esquadres i l’armament del cors, que convertí el port de Maó en “el veritable empori de la Mediterrània”.

L’autor del dictamen indica que, amb l’arribada de la pau, el 1814, el comerç va quedar reduït al mínim, punt on situa el principi de la decadència de l’illa, obviant que, tant en aquest període com en l’anterior, la veritable font de la riquesa menorquina era la importació de blat de la mediterrània oriental. Continua assenyalant que l’arribada al port de Maó de les esquadres holandesa i dels Estats Units d'Amèrica, primer, a les quals el Govern va autoritzar a utilitzar un dipòsit per als seus queviures, vestuari i equip de vaixells, així com als francesos arran de la conquesta d'Alger, més tard, van constituir una bona alternativa econòmica, que també permeté el manteniment de la drassana i frenà l’emigració.

Tanmateix, la conquesta d’Alger va suposar que es retirés la flota holandesa i feia poc l’americana havia hagut d’abandonar el seu dipòsit, de manera que havien cessat les fonts de la prosperitat de l’illa, la qual cauria en l’abatiment més gran si la reina no acudia en el seu auxili. La situació mísera de Menorca era paradoxal si es tenien en compte els avantatges que oferia el port de Maó, que gaudia d’unes instal·lacions de primer ordre: un dels millors llatzerets d’Europa, una remarcable drassana i multitud de magatzems de comerç, mostra de la seva prosperitat passada.

El retorn d’aquesta riquesa es podria aconseguir amb l’establiment d’un port franc, perquè la llibertat de comerç atrau capitals i habitants al país que l'adopta. Com que Menorca no tenia indústria, no havia de témer la competència dels països estrangers. Aquesta situació era ben diferent de la de Mallorca i Catalunya, on hi havia una activitat i un moviment industrial dignes de la protecció i que podria menyscabar la llibertat de comerç.

L’illa no comptava amb cap altre font de riquesa que el comerç i, sense aquest, l’emigració la reduiria a un desert. Per conciliar els interessos de Menorca i els territoris espanyols propers, el més convenient seria limitar el port franc a la constitució d’un dipòsit per a tota mena de mercaderies i obert als espanyols i a totes els països estrangers. Amb aquesta actuació desapareixerien les rivalitats i gelosies entre nacions. Les circumstàncies particulars del port afavorien l’existència d’aquest establiment: la població estava en una alçada i els magatzems estaven separats de la població. Era fàcil establir disposicions sobre l’ús del dipòsit i vigilància per les forces de la Hisenda encarregades de la custòdia del moll. Així no es donaria lloc a cap abús.

L’objectiu del dipòsit seria l’abastament de les esquadres estrangeres. Aquestes consumirien moltes de les produccions del país, donarien feina als seus habitants i es reanimaria tota l’activitat econòmica, de manera que es contindria l’emigració. Aquestes determinacions no causarien cap perjudici als interessos de la Península i Mallorca sinó que, per contra, podrien contribuir al seu foment, perquè la concurrència de vaixells de guerra estrangers augmentaria els consums i fomentaria les importacions del continent. Així, la mà benèfica del rei solucionaria la trista situació econòmica de Menorca, sense comprometre els interessos de la resta del país que, al contrari, resultarien beneficiats. 

Malgrat aquests optimistes auguris, el Govern no va atorgar aquesta concessió, contrària a l’esperit proteccionista que s’havia imposat  a Espanya el 1820 i que encara s’allargaria més d’un segle. Açò no obstant, els fets posteriors demostrarien l’error de les previsions dels menorquins, ja que la salvació de la crisi va venir de la manufactura illenca, que es va desenvolupar a pesar de la manca de fe en ella que demostraven els anteriors memorials. Tampoc l’agricultura era tan eixorca i, amb el temps produiria importants excedents ramaders i formatgers. En tot cas, l’Estat va beneficiar Menorca no amb els dipòsits que s’estaven demanant, ni amb la franquícia, sinó amb un ambiciós programa d’obres públiques militars: la construcció de la fortalesa d’Isabel II a la Mola, que quan escrivien les autoritats ja havia estat aprovada i s’encetaria l’estiu d’aquell any de 1848, a la qual s’afegiria en poc temps el retorn a l’illa d’una nombrosa guarnició.

Aquestes dues darreres mesures havien estat unes de les moltes que havien demanat els maonesos, tot i que la concessió del Govern va tenir poc a veure amb les seves sol·licituds i va respondre més bé a les tensions internacionals existents entre França i el Regne Unit, que van renovar l’interès militar per Menorca, situada en la cruïlla de les línies de transport dels dos països a la Mediterrània, revitalitzades per la conquesta d’Alger pels primers i la construcció del canal de Suez, que facilitava la connexió amb les principals colònies del segon.

La sortida de la crisi econòmica de Menorca del 1846: entre el port franc i la base naval

 El 1846 l’esquadra dels Estats Units va haver d’evacuar la base naval que tenia al port de Maó des del 1815, en no renovar el govern espanyol l’autorització d’ús de les seves instal·lacions i dipòsits. L’Ajuntament va ser el primer en reaccionar, però es va limitar a demanar la rehabilitació de l’arsenal, en situació de decadència.

Els mesos següents es va desplegar a Menorca una àmplia campanya en favor de la declaració de la franquícia comercial per al port de Maó, a la qual es va adherir el consistori el desembre del 1847, en un memorial amb una línia argumental que tenia bastants punts en comú amb el que havien redactat els comerciants de la població per al diari El Español i que demanava, com ells, la franquícia del port. El dictamen fou enviat a la reina i es demanà al cap superior de les Balears que hi prestés el seu suport.

Buc de l'esquadra americana al port de Maó

En aquesta sol·licitud s’indicava que, encara que l’illa era petita i tenia un sòl pobre, havia pogut prosperat i assolir una població nombrosa gràcies al comerç i la navegació, en especial a través de la introducció de cereals a la Península. Quan el Govern va prohibir la seva importació el 1821, el comerç, a més de la pèrdua immediata que va experimentar de les expedicions que estaven de camí, es va quedar sense objecte. Malgrat que es van intentar emprendre vies alternatives, mai van poder competir amb els armadors i els comerciants forans, que tenien relacions mercantils sòlidament establertes.

La ruïna del comerç va provocar una primera emigració de menorquins, però aquesta va remetre gràcies a l’estada de nombrosos bucs de guerra al port de Maó, els quals consumien molts articles fabricats a l’illa i feien el seu manteniment, que donava feina als mestres d’aixa.

Quan el 1830 França va conquerir Alger, alguns països van retirar les  esquadres que mantenien per protegir el comerç marítim dels pirates barbarescos. Aquest buit va originar una nova onada d’emigració i d’un volum tal que va cridar l’atenció del Govern, que es començà a preocupar per l’estat de postració de Menorca. La flota americana fou l’única que va continuar visitant el port de Maó, on el rei Ferran VII li permetia mantenir un dipòsit de vestuari i queviures. Aquest recurs, malgrat que la seva modèstia, fou eficaç per mitigar la crisi. Tanmateix, el 1846 el dipòsit va ser prohibit i l’esquadra americana se’n va anar.

L’Ajuntament assenyala que, sense aquest recurs, la crisi s’havia exacerbat. L’agricultura de Menorca  era força pobra i només comptava amb la collita de cereals, que alguns anys proporcionava sobrants per exportar, els quals eren insuficients per finançar la compra dels articles que l’illa havia d’importar, de manera que s’havia produït l’enorme dèficit comercial de dos milions i mig de rals, als quals s’havien d’afegir els impostos recaptats per l’Estat ja que, com que Menorca estava sense guarnició, totes aquestes rendes sortien del país. Amb les visites de la flota americana se suplia una part important d’aquest descobert, però ara que havia desaparegut, en pocs anys s’acabaria amb la circulació metàl·lica de l’illa, s’extingiria tota la seva riquesa i els treballadors fugirien, deixant els camps sense conreu.

L’emigració ja havia expulsat de l’illa a més de dotze mil menorquins, la tercera part de la seva població, “que fecundaven amb la seva laboriositat el sòl estranger”. Per posar remei a la decadència de Menorca, l’Ajuntament demanava l’auxili de la reina Isabel II. L’illa, per la seva posició geogràfica i l’excel·lència del seu port, estava cridada a ser el centre d’un comerç actiu i brillant. Si se li concedís la franquícia dels drets fiscals, se’l convertiria en un nucli de relacions i canvis amb tota la Mediterrània i en un empori de riquesa.

La Corporació havia demanat en diversos moments la franquícia, una providència que no s’havia concedit per la voluntat del Govern de protegir a l’agricultura i la indústria nacionals, però en aquest cas els menorquins consideraven que l’interès públic sortiria guanyant. A Menorca, per ser una illa, les autoritats podrien controlar totes les extraccions sense grans dispendis, de manera que no se perjudicarien els interessos del país que, al contrari, serien beneficiats, perquè els productes del sòl i de la manufactura tindrien una sortida còmoda i fàcil i el comerç un nou camp on exercir la seva activitat.

En situar un port franc a Maó, amb unes condicions sense igual, s’arrabassaria la supremacia comercial d’altres amb una situació menys avantatjosa i s’atrauria a un punt d’Espanya tota l’opulència dels ports estrangers que més perjudicaven la indústria nacional. Com es veu, els maonesos eren molt optimistes. Continuaven en aquesta línia remarcant que, amb aquest increment de la riquesa i l’augment de la població que es produiria, la Hisenda Pública augmentaria els seus ingressos i compensaria amb escreix els escassos recursos que al dia proporcionava la duana.

La crisi que patia l’illa devia revestir una excepcional gravetat, perquè no havien transcorregut encara tres mesos des que s’havia remès l’anterior sol·licitud al Govern quan l’Ajuntament, l’un de febrer del 1848, enviava un nou memorial a la reina. En aquest, sense abandonar del tot la seva petició de franquícia, se centrava en el tema de les esquadres navals estrangeres.

La Corporació es disculpa per reclamar l’atenció del Govern de forma tan continuada, el que atribueix a l’empitjorament de la situació econòmica que fa que la misèria arribi a noves famílies i les privacions s’estenguin a totes les classes socials. Per aquest motiu, encara que continua pensant que la millor manera per assolir la prosperitat de Menorca seria la concessió de la franquícia per al port de Maó, és conscient que, en afectar “al sistema econòmic del Regne”, precisa de molts dictàmens i estudis, per la qual cosa, davant la necessitat de combatre la pobresa, planteja una alternativa.

L’Ajuntament torna a partir de la base que la producció agrícola de l’illa, per les seves reduïdes dimensions i l’esterilitat de la terra, és de poca consideració i tampoc creu que les produccions pròpies puguin progressar per molt que es fomentin. Afirma que, de fet, el benestar de Menorca sempre ha provingut dels recursos exteriors i, en particular, de l’estada de les esquadres estrangeres en el port de Maó. Com s’observa, el consistori simplifica l’exposició que havia fet en la seva anterior exposició, eliminant les referències al comerç de reexportació de blat.

Continua recordant que, en una època no gaire llunyana, es permetia als francesos disposar d’un hospital al port de Maó, mentre els Estats Units comptaven amb un dipòsit de queviures, el que feia possible que els seus bucs es reunissin cada any al port. Aquesta concurrència suposava una entrada de doblers que equilibrava la circulació monetària i estava unida a la riquesa de Menorca. La supressió d’aquest dipòsit havia estat la major calamitat que es recordava a l’illa, ja que des de llavors no es disposava de cap mitjà per cobrir el dèficit comercial, que s’avaluava en dos milions i mig de rals, la qual cosa només podia tenir com a conseqüència la desaparició de la circulació de moneda i que el país quedés sotmès a la ruïna més completa.

L’Ajuntament no demana que es retornin els dipòsits de queviures, efectes navals i carbó a les dues nacions que en disposaven abans, sinó que proposa que aquest establiment resti obert a tots els països amics d’Espanya, perquè  aquests puguin aprovisionar i reparar els bucs de guerra i disposin d’un hospital per guarir els malalts. Aquesta concessió no perjudicaria l’economia, perquè en aquell moment les esquadres estrangeres no venien a adquirir queviures i altres mercaderies, de manera que en atraure’ls novament, alhora que s’aconseguiria que Menorca progressés, augmentaria la riquesa nacional, ja que la puixança del comerç beneficiaria l’agricultura i la indústria espanyoles.

Com es comprova, la duresa de la crisi havia fet abandonar al consistori maonès la seva petició d’una franquícia i ara es conformava amb recuperar la base naval, intentant una operació diplomàtica d’alts vols i perspectives incertes.

Els Andes peruans: molt més que Machu Picchu

La joia de Perú són les ruïnes de Machu Picchu, però la zona on es troba és el cor dels Andes, el nucli de l'antic imperi Inca; aquí s'hi troben emplaçaments fascinants.

ELS JACIMENTS INQUES DE LES RODALIES DE CUZCO

Cuzco era la capital dels inques. Per aquesta raó, prop seu hi ha molts jaciments amb monuments de diferents tipus

Tambomachay era un santuari dedicat al culte de l'aigua. Les ruïnes són conegudes com el bany de l'Inca, per les seves fonts i aqueductes.

El jaciment més espectacular és, sens dubte Sacsayhuman. Es tracta d'una fortalesa cerimonial situada a un pujol que domina Cusco. Es troba a 3.700 m sobre el nivell del mar, 300 m. més amunt de Cuzco. Els dos quilòmetres que els separen es poden fer a peu en una mitja hora (de baixada).

El recinte comprèn un conjunt de construccions i, davant, un turonet envoltat d'una triple muralla. Els seus murs són una obra mestra d'enginyeria antiga.

                                                        LA VALL SAGRADA: PISAC

A la vall del riu Urubamba hi ha diverses ciutats inques i per açò se l'anomena la vall sagrada. En ell es troba Pisac, una fortalesa de caire religiós, situada a 400 m sobre la vall i envoltada de terrasses de conreu, que aprofiten al màxim la terra de les vessants. El resultat és, més que impressionant, corprenedor.

El jaciment està format per diversos conjunts d'edificis. El més imponent és l'Intihuatana, un centre cermonial dedicat al sol.

Les vistes de les terrasses de conreu des de la ciutadella (Kallacasa) tallen la respiració.

CUZCO: LA CAPITAL DELS INQUES I DEL VIRREINAT

Els espanyols van construir la capital del virreinat del Perú damunt de la ciutat dels inques. De fet, van aprofitar els murs d'alguns palaus per aixecar els seus, que així poden ser admirats avui en dia 

Mur del palau de l'Arquebispe, amb el perfil d'un puma

El convent de Sant Domingo s'alça damunt de Coricancha, el temple del Sol dels inques.

La plaça d'Armes és al mateix lloc de la plaça principal dels inques i aquí la ciutat es mostra com una bella població colonial.

Els carrers de Cuzco són plens de bells edificis amb un remacable colorit.

MACHU PICCHU: LA PERLA DEL PERÚ

Machu Picchu és una de les meravelles del món modern. El seu emplaçament, voltat de muntanyes i dominant l'entrada de la selva, és autènticament espectacular.

Les línies clàssiques dels edificis harmonitzen amb l'entorn, creant un ambient únic.

Als peus, la selva s'estèn, magestuosa i ofereix uns paisatges fastuosos.

OLLANTAYTAMBO: LA FORTALESA

A la vall sagrada dels inques també es troba el poble d'Olllantaytambo, on s'ha conserva la trama urbana inca. Les cases modernes s'aixequen sobre filades de canteria prehispànica.

La fortalesa inca domina el poble i la vall. Les terrasses aquí tenien una funció defensiva i ofereixen un aspecte de gran solidesa.

Al capdamunt, la ciutadella exhibeix mostres de la imponent arquitectura dels inques.

A la ciutat baixa es poden veure les característiques cases dels inques. 

A uns quants quilòmetres es poden trobar les curioses terrasses de MORAY, que sembla que eren un camp d'experimentació agronòmica dels inques

Una mica més enllà s'estén el fascinant conjunt de les salines de MARAS, El joc de llums i colors forma un calidoscopi hipnòtic: podries passar hores admirant-lo.

CHINCHERO és la darrera població de la vall sagrada dels inques. El poble també s'alça sobre les ruïnes inques, formant un tot ben integrant.

El més impressionant són les terrasses de conreu. Hi ha cinc o sis conjunts i, malgrat ser uns elements puraments funcionals, expressen una gran bellesa.

En aquest punt, les muntanyes cenyeixen la vall i li presten un  ambient d'una gran espiritualitat.

El port franc i altres idees per resoldre la crisi econòmica de Menorca (1847)

 El 1846, quan l’esquadra dels Estats Units va haver d’abandonar la seva base del port de Maó per imposició del Govern espanyol, un grup de menorquins es va posar en contacte amb el diari madrileny El Español, que publicà les seves queixes i reivindicacions el 24 de juliol del 1847 i uns dies més tard afegia un altre article demanant la declaració com a port franc del de Maó. El director del rotatiu, interessat en la qüestió, va remetre a l’illa un qüestionari, les respostes del qual són ben interessants per conèixer la crisi que patia Menorca en aquells moments.

Fragates al port de Maó. Museu de Menorca

En la seva exposició, els comerciants es queixaven de l’emigració que afligia Menorca i l’atribuïen a la ruïna de les activitats marítimes provocada per la prohibició d’importar grans decretada el 1824, situació que havia empitjorat feia poc, quan les esquadres estrangeres van evacuar el port.

Per si açò fos poc, també havien deixat de venir vaixells a fer la quarantena, al port, perquè preferien anar a altres llatzerets que tenien l’avantatge de ser port franc i, a més, els bucs procedents d’Amèrica s’aturaven al que s’havia instal·lat a la ria de Vigo, on es deia que les mesures sanitàries no eren tan estrictes com al de Maó. Al respecte, és necessari assenyalar que el llatzeret de l’illa de Sant Simó a la ria de Vigo havia estat inaugurat l’agost del 1842.

Els menorquins detallaven els avantatges del port de Maó per ser mereixedor d’una franquícia. En primer lloc, hi havia la bona situació geogràfica, l’amplitud i la seguretat del port, que feien que fos cobejat per totes les nacions marítimes. Així mateix, comptava amb més de dos-cents magatzems, davant dels quals les embarcacions podien fondejar amb comoditat.

Alhora, el port disposava del llatzeret “més gran i sumptuós d’Europa”, que era necessari complementar amb una franquícia, com succeïa amb els altres, per evitar la introducció clandestina de gèneres. Espanya era l’única nació sense aquest establiment, que altres governs s’esforçaven a potenciar per atreure el comerç als seus ports i era una font de riquesa per Marsella, Gènova i Liorna. Al port de Maó seria molt fàcil impedir el contraban, per ser l’illa de poca extensió i tenir el Govern tots els mitjans per evitar l’enviament de gèneres il·lícits a la Península, mentre que als ports francs estrangers Espanya només comptava amb un cònsol per vigilar les extraccions.

Els comerciants eren molt optimistes i pronosticaven que, amb la prosperitat que generaria la franquícia, la població de Menorca es doblaria, per la qual cosa augmentaria la riquesa i s’importaria molt més, de manera que els ingressos fiscals s’incrementarien i compensarien la reducció de taxes que experimentaria la duana, que seria ben minsa. El creixement del comerç afavoriria tots els sectors econòmics de l’illa, en especial la construcció naval, que tornaria a revifar.

Finalment, els autors del memorial assenyalaven que la demanda d’un port franc no venia d’aquell moment, sinó que tenia una llarga història, que arrancava el 1782, quan la Universitat de Maó va remetre l’ofici dels representants del comerç de Maó al duc de Crillón, en el qual destacaven el gran progrés que suposaria aquest. En aquesta línia, el 1784, el president de la Junta General de Comerç i Moneda va sol·licitar que es concedís aquest privilegi al port de Maó (la petició del qual transcrivien), apel·lant a la seva excel·lent disposició, per la seva situació i magnitud, tot indicant que s’hauria de complementar amb l’establiment d’un dipòsit d’efectes navals.

Port de Maó. Anton Schantz

La instància, que rebé el suport de la Direcció General de Rendes, no va ser atesa, cosa que els comerciants atribuïen a “les terribles circumstàncies que van agitar Europa en aquella època”, és a dir les guerres que van esclatar arran de la Revolució Francesa i que no van finalitzar fins a la derrota de Napoleó, el 1815. Potser per aquest motiu recorden que la Junta de Sanitat va reiterar la demanda de la franquícia del port el 1818, també sense resultat.

Com s’ha apuntat, no sembla que el periodista fes ús de les interessants observacions dels comerciants de Maó, en un dels més documentats escrits sobre la qüestió que mai es redactarien.

Ja fos per l’efecte que podria haver tingut l’article aparegut a El Español, un dels principals diaris de Madrid, ja fos perquè la situació de Menorca en aquells anys era especialment dolenta, el capità general de les illes Balears es va dirigir a les autoritats de l’illa interrogant-los sobre les mesures que es podrien adoptar per posar-hi remei. En contestació a aquest requeriment, l’11 d’agost remetien un nou memorial en el qual s’assenyalava que la misèria i la despoblació causada per l’emigració a Alger només es podrien superar si el Govern feia algunes concessions, la qual cosa en realitat proporcionaria grans beneficis a la nació.

És lògic que l’autor de la memòria, en dirigir-se al cap de la Marina, esmentés com a principal factor a tenir en compte el port de Maó, el qual comentava que, per la seva posició i condicions, sempre havia estat de gran utilitat per a les esquadres i, en particular, l’arsenal, els edificis del qual en aquell moment estaven en un estat d’abandonament. Si bé el Govern havia pressupostat la seva recomposició, açò no serviria per revertir l’emigració dels mestres d’aixa i altres professions relacionades, que havien hagut de marxar a països estrangers, si aquests no tenen feina. Amb aquest objecte, se sol·licitava que s’encarregués a la drassana la construcció i reparació de vaixells de guerra, les quals es podrien escometre amb gran economia, que s’afegiria a la tradicional solidesa i bellesa de totes les obres que es feien a la població. En aquest sentit, se subratllaven els elogis que havia merescut feia pocs mesos la construcció d’un vapor per a una companyia de Barcelona, la qual havia fet un estalvi de més de sis mil duros i ja havia encarregat un altre buc, per al qual s’estava esperant l’arribada d’un carregament de fusta.

Port de Liorna. Abraham Storck

Un altre punt important seria la potenciació del port de Maó, mitjançat la minoració dels elevats drets que havien de pagar les embarcacions que es veien obligades a fer quarantena, que feia que es desplacessin a altres llatzerets, com Marsella, Gènova i Liorna, on possiblement eren inferiors. També es podrien reduir les taxes que havien d’abonar els vaixells que feien escala a Maó i, finalment, demanaven que Maó fos declarat port de depòsit, com ho eren Barcelona o Cadis. La promoció del port de Maó tindria un efecte positiu sobre la construcció naval i fomentaria la concurrència de bucs de guerra, la qual cosa afavoria l’economia del país.

A banda, a l’escrit s’esmenta una relació d’altres actuacions que podria emprendre el Govern. En primer lloc, l’establiment d’un presidi a l’illa del Rei que, pel seu aïllament, facilitava la custòdia dels presos, en especial els polítics. Segon, la creació d’un centre d’instrucció de reclutes per als quintos de Balears, Catalunya i València que, també per la insularitat, no es veurien temptats a desertar i als quals, a més de proporcionar-los l’oportuna instrucció, s’allunyaria de la influència dels partís polítics, gairebé inexistents a Menorca. Aquest establiment tindria un efecte col·lateral positiu, si es destinaven vaixells de guerra al transport dels militars, ja que aquests també es podrien encarregar de la correspondència, que en ocasions tardava mesos en arribar. Finalment, proposaven que s’eximís dels drets d’importació de primeres matèries als industrials que instal·lessin fàbriques d’un cert volum, les quals acabarien amb la misèria i frenarien l’emigració a l’estranger.

Les anteriors propostes segurament procedeixen d’una relació amb vuit actuacions “per posar remei a les aflictives circumstàncies en què es troba l’illa de Menorca”, localitzada a l’Arxiu Històric de Maó i que potser és un esborrany per redactar el memorial que acabam de ressenyar. La correlació és notable, però no completa, perquè allà hi manca la part relativa al foment del port de Maó i en aquest document no consta la petició d’emprendre obres públiques, l’increment de la guarnició amb un o dos batallons, la renovació del dipòsit de provisions i vestuari de l’esquadra nord-americana (que es podria fer extensiva a altres nacions, per evitar conflictes diplomàtics) perquè tornés a fer hivernada al port de Maó i l’establiment d’una fàbrica estatal de cigars. Aquestes eren les idees que es debatien a Maó per mitigar la crisi imperant aquell moment.

La campanya de premsa del diari El Español en favor del port franc de Maó (1847)

 El 1846, per decisió del Govern espanyol, l’esquadra dels Estats Units va haver d’abandonar la seva base del port de Maó. La flota tenia una gran importància per a la ciutat, on gastava uns 150.000 dòlars anuals, per la qual cosa els menorquins es van dirigir en diverses ocasions a les autoritats demanant alternatives.

Després de la manca de resposta a la sol·licitud de l’Ajuntament de Maó del mes de juliol, que demanava la rehabilitació de la drassana del port per poder bastir tot tipus d’embarcacions, els illencs es van resoldre a actuar i, en una acció molt moderna, van optar per apel·lar als mitjans de comunicació. Sense que puguem precisar-ne l’autoria, un grup de maonesos van remetre un memorial de greuges al diari madrileny El Español, qui les publicà el 24 de juliol del 1847. En aquest, exposaven l’estat de ruïna de l’illa, es queixaven d’haver quedat desatesos pel Govern i plantejaven un llistat de demandes per posar remei a la seva situació.

Començaven en positiu, posant de manifest que els fusters i marins de la població estaven al nivell de les nacions més avançades, com ho havien demostrat els ebenistes que treballaven a la ciutat de Barcelona, una marineria apreciada a tots els ports de la península i els bucs construïts a les drassanes, subratllant la vàlua dels bergantins Manzanares i Guadalete (tot i que aquests feia vint anys que havien sortit de l’arsenal maonès) i del vapor Balear que havia estat botat aquell mateix any, fabricat pel maonès Jeroni Tudurí per compte de la Societat de Navegació i Indústria de Barcelona, i que havia rebut elogis per la seva finor, solidesa i barator.

Tanmateix, afirmaven que els menorquins, lliurats als seus recursos, no podien subsistir, llevat d’una petita part de propietaris i conreadors (es tractava d’una exageració; l’agricultura illenca no tenia cap problema particular), ja que el comerç, la indústria i la marina havien de desaparèixer per sempre. De fet havia estat el Govern qui, amb les seves darreres disposicions, que havien ordenat llevar del port de Maó els dipòsits de carbó per als vapors francesos i de provisions per a l'esquadra dels Estats Units, havien deixat reduïdes a la mendicitat una infinitat de famílies, que havien hagut de tancar els seus establiments. Per açò els seus habitants, després d’esgotar els seus febles recursos, es veien obligats a emigrar no tan sols a la colònia d'Alger, on els laboriosos conreadors de l’illa havien portat amb la seva arada la riquesa i l'abundància, sinó als països mes remots del món. D’aquesta manera “l’illa tan coneguda i cobejada de totes les potències marítimes” quedava abandonada.

Per posar-hi remei, el Govern podria prendre una llarga sèrie de mesures: establir a Menorca un port franc, enviar un regiment, en comptes de les dues escasses companyies que en aquell moment l’exèrcit mantenia a l’illa, establir un presidi, ordenar que es construís a l’arsenal una part dels bucs de guerra de la Marina i vigilar que al llatzeret de Vigo es complissin els reglaments i disposicions sanitàries, a fi que el de Maó pogués competir amb aquell per atreure els bucs procedents d’Amèrica que havien de fer quarantena. Així s’alleujarien gran part de les desgràcies que patien els menorquins.

Malgrat que la llista de peticions era extensa, el diari es va centrar només en una. Cinc dies més tard, el 29 de juliol, publicava un article on remarcava el fet que els menorquins, privats de tot element de prosperitat i reduïts a la misèria, havien d’emigrar a Algèria i pronosticava que en breu “la perla de les Balears” es convertiria en una roca estèril i abandona per la malaptesa dels governats. L’única actuació que la podia salvar era l’obertura d’un port franc i amenaçava que Menorca seria la primera pèrdua quan esclatés la guerra que s’estava covant a Europa.

El periodista es referia a la rivalitat franco-anglesa, que s’havia desfermat arran de la conquesta francesa d’Alger, en crear un eix Marsella-Alger que amenaçava el trajecte Gibraltar-Malta-Suez, amb la seva extensió fins a l’Índia. La pugna s’havia pacificat amb l’Entente Cordiale de 1840, que fou trencada el 1846 per les tensions creades arran del matrimoni de la reina Isabel II. En aquell context, en una discussió de la Cambra dels Lords es va arribar a afirmar que si Espanya no defensava Menorca, “Anglaterra prendria les mesures adients per evitar la seva ocupació per una altra potència”. De fet, el Govern no va optar per la via indirecta que reclamava El Español, sinó que directament va decidir la construcció de la fortalesa de la Mola per protegir l’illa, que s’encetaria el 1848.

Pocs dies més tard, el 12 d’agost, el director del diari, José Joaquín de Mora, es dirigia al batle de Maó i li comentava que el seu interès en la qüestió menorquina provenia del fet que duia des del 1819 promovent la causa del comerç lliure. Per aquesta raó, tenia el desig de continuar insistint en la idea del port franc però, com que no coneixia l’illa, li demanava que contestés un qüestionari sobre la seva situació. El batle, al seu torn, va remetre l’enquesta a un grup de comerciants de la població. Tot i que no tenim constància que el diari utilitzés les respostes dels menorquins, aquestes són molt informatives.

Els comerciants escollits eren els principals de la població: Andreu Valls, els germans Làdico, Bartomeu Sturla i Joan Taltavull. Les dades recollides en el qüestionari es refereixen a elements coneguts, però prou significatius. Així s’assenyalava que Menorca patia una considerable emigració, que es va desfermar el 1830 després de la conquesta francesa d’Alger, indret a on es van dirigir (així com a altres punts d’Europa i Amèrica) en cerca de la feina que mancava a l’illa i fugint de l’elevada pressió fiscal. Maó comptava el 1829 amb 17.750 habitants, que s’havien reduït a 13.444 el 1838 i a 9.957 el 1846. En el conjunt de Menorca la població havia minvat de 38.000 o 40.000 residents el 1829 a  23.000 el 1846.

Però allà on els comerciants s’allarguen més és en una exposició sobre la necessitat que tenia Menorca del port franc. En essència, el que defensaven era que la pobresa de l’illa feia que l’única alternativa viable fos el comerç, per al qual el port de Maó era ideal, però precisava el port franc (és a dir la llibertat per introduir i extreure tota mena de gèneres i la instauració d’un dipòsit de primera classe) per ser viable.

Bergantí

Els maonesos reiteraven que el camp de Menorca només produïa les dues terceres parts del que els seus habitants necessitaven per a alimentació i vestit;  tampoc hi havia fàbriques, per mor de la manca de primeres matèries amb què proveir-les. Per aquest motiu, l’illa patia d’un elevat dèficit comercial que, segons les dades oficials, pujava a uns dos milions i mig de rals anuals, als quals s’havia d’afegir un altre milió corresponent als impostos, de manera que, sinó s’hi posava remei, en pocs anys s’esgotaria la circulació d’efectiu.

Abans, Menorca comptava amb diverses fonts d’ingressos per compensar el dèficit comercial. El principal era el comerç de cereals. A Maó, hi havia uns 250 bucs de gran port que importaven grans d’Egipte, Rússia i el nord d’Àfrica per vendre a la Península i altres ports de la Mediterrània, de la qual cosa obtenien uns guanys que no baixaven dels 70.000 o 80.000 pesos a l’any (un milió i mig de rals). S’hi afegia la presència d’esquadres de guerra i bucs de comerç, que visitaven amb freqüència el port.

Aquesta prosperitat es començà a estroncar el 1824, quan el rei va prohibir la importació de grans estrangers, el que arruïnà la marina i la construcció naval, els integrants de la qual van haver d’emigrar, així com els capitalistes, fins al punt que en aquell moment només quedaven uns pocs homes de negocis acabalats, resignats davant d’un comerç esquifit.

Enterprise, de la esquadra dels Estats Units

Encara restava la visita de les esquadres de guerra, però arran de la conquesta d’Alger pels francesos, va deixar de fer presència la d’Holanda, que venia per protegir els bucs de comerç contra els corsaris barbarescos. Van continuar la dels Estats Units, que tenia al port de Maó un dipòsit especial de queviures i efectes, i els vapors francesos, que disposaven d’un dipòsit de carbó i també utilitzaven l’hospital de l’illa del Rei. Ara bé, amb la supressió d’aquest dipòsits decretada pel Govern el 1846, es va eliminar la presència d’embarcacions d’aquestes dues nacions.

A aquesta circumstància se sumava el fet que la guarnició de l’illa, que històricament havia estat molt nombrosa, des de feia anys s’havia reduït a una companyia, de forma que la seva despesa, ben reduïda, era l’únic que gastava l’Estat de tots els impostos que recaptava dels menorquins.

Perú: un gran viatge en un país espectacular

Perú és un país enorme, més del doble d'Espanya, amb una població bastant menor. Les distàncies són grans i bona part transcorre per deserts o altiplans desertics, que atresoren paisatges singulars.

PARACAS

La primera aturada és Paracas, a la costa del Pacífic, a 240 km al sud de Lima. El poblet és punt de sortides per a les illes Ballestas, d'una bellesa ben particular.

Les illes, que només es poden veure des de la mar (no es pot desembarcar) són famoses per la seva faula: pingüins, lleons marins, estrelles de mar...

De camí es troba la península de Paracas, un indret desertic, on hi ha gravada l'estranya figura d'un canelobre.

OASI DE HUACACHINA

L'oasi de Huacachina és al costat de la ciutat d'Ica, a uns 70 km cap a l'interior. En aquestes terres dominades per l'arena, aquesta llacuna natural fan un gran efecte.

Aquí es poden fer excursions amb buggy al desert que l'envolta, que té unes dunes enormes; és una experiència increïble.

LÍNIES DE NAZCACHINA

A 140 km al, en mig d'un ermot rocós on no plou quasi mai i sempre en quantitats ridícules, hi ha les línies de Nazca, que deuen la seva conservació a la manca de precipitacions que les esborrin i presència humana que les malmeti.

Sobrevolar el paratge en avioneta i comprovar com en uns segons al terreny grisós apareix un col·libri, una aranya o un còndor, finament traçats, és una experiència inoblidable.

AREQUIPA: LA JOIA DE LA CORONA

Els 565 km que separen Arequipa d'Ica aconsellen arribar amb un bus nocturn, a menys que s'agafi un avió... La pallisa val la pena perquè és la ciutat peruana que més ens va agradar.

Dotada d'un clima primaveral, està situada en un paratge espectacular, amb diversos volcans, el més alt dels quals, el Chachani, arriba als 6.075 m. El més visitat és el segon, el Misti, a 5.822 m.

L'anomenada "ciutat blanca", pel color de la pedra més comú, es caracteritza per un barranc crioll, que mescla la cultura europea amb tradicions indígenes.

El punt culminant és el convent de santa Caterina on, enlloc de construir les cel·les al voltant d'un claustre les monges, filles de nobles, van fer-se cases en una petita ciutat, amb carrers, places, fonts, escales i fins i tot un cementiri.

Les millors cases tenen façanes gravades i a l'interior hi ha cuina de llenya, menjador, dormitori i pati interior.

LA VALL DEL COLCA

Des d'Arequipa es pot contractar una excursió a la vall del Colca. Convé prendre's la cosa amb calma perquè és enfora. De camí ens trobam l'espectacular altiplà de la reserva Salinas, on viuen guanacos i vicunyes, els parents salvatges de les llames.

També hi ha alpaques, altres camèl·lids, aquests domesticats i amb una llana molt preuada i una carn ben gustosa. De fet, les llames s'empraven per transportar mercaderies, com els nostres ases.

La carretera ascendeix fins al mirador dels Andes, a 4.910 m i on el mal d'altura no és cap broma. Costava respirar i ens rondava un mal de cap constant. Des del mirador es veuen els volcans de la zona. Els peruans encara avui fan montículs de pedres en honor a la Pachamama.

Després de dormir en el poblet de Chivay, a 3.600 m sobre el nivell de la mar, partim cap al canyó del Colca. El riu primer transcorre entre terrasses que el cenyeixen i ofereixen un panorama que talla la respiració.

Tot d'una apareixen grans muntanyes, sobre les que volen alguns ocells.

Són els còndols que, a primera hora del matí, aprofiten els corrents ascendents per desplegar les seves ales i pujar al firmament.

De tornada, ens aturam a algun dels encatadors poblets de la vall.

EL LLAC TITICACA

El llac Titicaca és a 3.812 m. sobre el nivell de la mar, el que el conveteix en el llac navegable més alt del món. Fa frontera entre Perú i Bolívia, per la qual és vigilat per bucs de Marina dels dos països.

El llac és un lloc molt espirtual. Hi ha santuaris inques i encara avui en dia a la barca que ens transporta hi ha gent que s'alça, tanca els ulls i obre o tanca els braços fent pregària...

Prop de la costa els indis Uros construeixen unes illes artificials, amb uns jocs, anomenats "totora", que han de renovar cada pocs anys.

També es pot visitar Taquile, una autèntica illa, que és preciosa, amb terrasses, platges: un món en miniatura.