La penetració de la indústria bijutera de Menorca en el mercat nacional (1918-1959)

 El naixement de la indústria moderna està estretament vinculat a la seva capacitat per accedir als mercats exteriors. Menorca no és cap excepció. El sector del calçat es va desenvolupar al segle XIX gràcies a les exportacions a Cuba i la confecció de moneders de plata es va expandir a principis del XX de la mà de la demanda de països europeus com França i Alemanya.

Tanmateix, cap al 1890 va emergir un moviment proteccionista que provocà l’enrariment del comerç internacional. Espanya, amb una gran tradició proteccionista, aixecà un important mur aranzelari, un moviment que seria contestat per la resta de països, de manera que els nostres industrials tingueren dificultats creixents per vendre a l’exterior. 

Després de les convulsions de la I Guerra Mundial, el 1922 el Govern aprovà l’aranzel Cambó, que pretenia protegir de forma integral la indústria del país i coincidí amb un canvi de la moda que va fer perdre atractiu als moneders de plata. Els argenters menorquins es van haver de reconvertir cap a la bijuteria que, a diferència dels anteriors, venien sobretot al mercat nacional.

La introducció dels articles de l’illa a la Península no ha estat gaire estudiada. Un lot de correspondència comercial apareguda no fa gaire en un portal de col·leccionisme ens ofereix una visió suggeridora del fenomen. La documentació abasta sobretot els rams del calçat i la bijuteria; d’aquesta darrera els anys més representats són els de 1932-1934, un moment crucial per al seu enlairament, que assentà unes bases que li permeteren créixer de manera sostinguda després de la Guerra Civil. El més interessant és que, com es tracta d’un venedor de Cadis, abunden els documents de la zona sud, on es creia que els bijuters menorquins no havien arribat fins més tard.

La primera factura, de moneders de plata, és del 1917, anterior a la crisi del sector. La remet B. Gomila i Companyia, que tenia el seu taller al carrer Pi i Margall, antiga denominació del camí des Castell. Bartomeu Gomila era un fabricant modest, conegut per ser el primer en utilitzar l’alpaca, que substituïa la plata i així abaratia el gènere, una bona opció en temps de dificultats. En la capçalera de la seva documentació feia constar “Gran fábrica de Monederos de Plata, Alpaca y de otros Metales” i, de fet, remet al seu client quatre moneders d’alpaca platejada per un import total de 69,75 pessetes.

A continuació comptam amb diversa documentació rebuda per Jacinto Rodríguez, de Badajoz, comerciant que regentava el basar La Luz al carrer San Joan de la població, on venia una mica de tot: productes de bellesa, joguetes,... i lògicament les peces de bijuteria que comprava a Menorca.

El primer que ens consta que s’hi va posar en contacte va ser Antoni Vidal Mas, mallorquí qui, el 1918, estava establert a Barcelona, on venia “Quincalla, Bisutería y artículos de París”. Tot i que, d’acord amb la capçalera de les seves cartes, la seva especialitat eren les pintes de dona i altres ornaments, també feia altres productes, com cadenes de rellotge, collars llargs (sautoirs) de fantasia, ganivets, tisores, articles d’òptica, brodats i botons. Tal i com és tradició al ram, venia exclusivament al major. En aquest cas són dues dotzenes de passadors, per la discreta quantitat de 10,50 pessetes. 

Es dona el cas que Antoni Vidal Pons, menorquí, de qui no consta que tingués relació amb l’anterior, el 1934 va remetre dues comandes a Rodríguez. La primera era d’una dotzena d’imperdibles, una altra de polseres i una darrera d’anelletes, per un total de 216,80 pessetes. La segona devia ser similar; només conservam la carta que l’acompanyava, on s’especifica que la tramesa, enviada per paquet postal, pujava a 205,40 ptes., que s’havien de pagar fent-se càrrec d’una lletra de canvi a trenta dies vista. L’empresari tenia dos establiments, perquè al primer document es presenta com a fàbrica de bijuteria i la segona com a fàbrica d’ornaments per al calçat. L’any següent remetia una nova factura relativa a dues dotzenes de collars, de diferents tipus, i dos imperdibles, que importaven 106,05 pessetes. En aquesta ocasió consta el seu nom complet, “Antonio Vidal Pons. Fábrica de bisutería” i especifica que els dos domicilis que figuraven en els documents anteriors són la fàbrica, ubicada al carrer de Sant Lluís Gonzaga, número 32 i el despatx, al carrer de Gràcia, número 70, de Maó.

Un altre bijuter que es relacionava amb el comerç de Badajoz era Josep Parés Villalonga. En la capçalera de la seva factura es presenta com a “Fábrica de Platería: Manufactura de monederos. Especialidad en Servicios de mesa en hojas dorada”, la qual cosa suposa tocar gèneres bastant variats. El 1932 envia setze dotzenes de moneders platejats, de dues classes, i diversos productes més: portatovallons, pales de dolços, pinces de sucre i cadenes amb medalla, tot per 291,50 pessetes, a pagar als trenta dies amb una lletra de canvi.

També figura Josep Fèlix Orfila, que al seu important establiment situat al carrer Duc de Crillón números 10-12, posseïa una “Fàbrica de bijuteria i articles de galalith”. Aquest darrer és un dels primers plàstics que es van fabricar de forma comercial. Desenvolupat a finals del segle XIX entre Alemanya i França, arran de la seva presentació a l’Exposició Universal de París de 1900 va revolucionar la indústria dels botons, per les seves possibilitats per imitar efectes d’ivori, fusta, pedres precioses, etc. A partir dels anys trenta el seu ús es va ampliar a multitud d’articles. El menorquí escriu a Rodríguez el 1933 per oferir-li el ventall d’objectes de bijuteria que produeix, comentant que està especialitzat en polseres, imperdibles (dels quals li indica el preu de diferents models) i collars, però que crea novetats cada setmana i també fa portatovallons, pales, pinces i moneders de metall platejat.

La bijuteria es va expandir fora de Maó. Francesc Pons treballava el 1932 a aquesta població, on regentava una “Fàbrica d’argenteria i bijuteria. Cadenes i polseres d’or i plata”, En aquesta data remet un paquet postal a Badajoz amb diverses dotzenes de cadenes, amb i sense medalla, així com polseres, pinces de sucre i portatovallons, per valor de 182,10 pessetes, pagadores a 60 dies. El 1934 l’empresari s’havia traslladat a Sant Lluís, des d’on envià dotze dotzenes de collars amb medalla, que tenien un cost de 81,50 pessetes, despeses d’enviament incloses, i les condicions de pagament habituals. Finalment el maig del 1936 tramet dues dotzenes de collars d’or de 18 quirats i 22 contrastos d’or de llei a una botiga de Sevilla. La comanda es feia arribar a través d’un representant i el termini de pagament s’ampliava a 120 dies.

No podia faltar el principal bijuter de Ciutadella, Joan Torrent Torres, que en la capçalera de la factura s’anuncia com a “Fábrica de Hebillas y Adornos. Fantasía para calzado” i, imprès amb tampó, “Sección Bisutería”. El 1933 el seu establiment estava ubicat al carrer del Sud i enviava a Rodríguez un paquet postal amb bastant de gènere, sobretot imperdibles i anelletes, però també, polseres niquelades i “criolles” de níquel, tot per 264 pessetes.

Després de la Guerra Civil, la bijuteria menorquina es va expandir amb força. Dels primers anys disposam de dues factures. Vicent Robert Vicens tenia la seva fàbrica al carrer Santa Victòria de Maó on, com es pot veure en la capçalera, elaborava una ampla gamma de productes: Orfebreria, Bijuteria, Ferreteria, Fornitures i Articles Mecànics. El 1946 va vendre per 2.844 pessetes 566 fermalls de missal a l’editorial Litúrgica Espanyola, SA, que estava a la Gran Via de Barcelona, llavors coneguda com a Avenida de José Antonio.

Dos anys més tard, A. Vidal Esteve. Bijuteria, que tenia el seu taller al carrer Sant Josep de Maó, remetia a un establiment de Sevilla una comanda més modesta: mitja dotzena de forquilles d’alpaca, per un preu de 176,50 ptes. A la factura figura el segell de l’agent Alfonso Estela de Sevilla, amb la qual cosa es remarca la importància de la vessant comercial en aquest negoci.

Les relacions amb Andalusia es van mantenir al llarg dels anys. Una dècada més tard, el 1959, Santiago Pons Ponsetí enviava dos paquets postals a la capital andalusa. Segons indica a la carta, la comanda s’havia fet a través de Josep Parés Villalonga, de qui hem comentat una venda anterior a la Guerra Civil, i que fou un dels empresaris que va superar la contesa. El bijuter finalitza desitjant al seu interlocutor continuar amb les relacions comercials. No sabem si es va complir la seva voluntat, però la bijuteria va viure les dècades següents anys brillants que van deixar la indústria de Menorca en un lloc molt alt.

Lanzarote. Les meravelles d'una illa volcànica

 Lanzarote, a l'arxipèlag de les Canàries és una illa una mica més gran que Menorca i, com ella, Reserva de la Biosfera. Els seus atractius naturals han estat modelat amb encert per la mà de l'home.

Teguise, l'antiga capital de l'illa és una vila amb molt d'encant. El campanar de l'església de Nostra Senyora de Guadalupe és l'emblema del poble.

El castell de Santa Bàrbara domina la població.

A Nazaret, prop de Teguise, es troba la casa museu Lagomar, dissenyada pel col·laborador de César Manrique, Jesús Soto, que una falsa llegenda diu que fou propietat de l'actor Omar Shariff.

L'edifici, d'una arquitectura surrealista és plena de racons, a qual més pintoresc. 

Arrecife, la capital de Lanzarote, és una ciutat discreta amb un bon passeig marítim, un castell ufanós i l'església de San Ginés, que marca el territori.

La ruta de César Manrique

El pintor César Manrique va dissenyar un conjunt d'espais aprofitant els espais naturals de l'illa i que li donen molt de caràcter. La majoria són al centre i al nord de l'illa.

La fundació César Manrique, siutada a Tahiche, a mig camí entre Arrecife i Taguise, és un espai singular ja des del seu jardí.

L'interior de la casa, que aprofita els enfonsaments del terreny volcànic, és plena d'originalitat i bon gust.

El jardí de cactus, també planificat per César Manrique a l'interior de la cratera d'un volcà, és un lloc màgic.

La combinació de plantes crasses i colades volcàniques crea uns efectes d'una harmonia sorprenent.

La cueva de los Verdes, a l'interior d'un tub volcànic, ens evoca els misteris del món subterrani.

Los Jameos del Agua és un indret sorprent. Els jameos són enfonsaments de tubs volcànics. Aquest està ple d'aigua. Caminar per la vorera del tub del volcà és una sensació única.

I a la sortida et trobes amb el Jameo, on César Manrique va construir una delicada font que crea un efecte subjugador.

El sud de Lanzarote

Al sud de l'illa, a la zona de los Araches, es troben unes de les millors platges de l'illa, com la dels Papagayos.

A l'oest, ja prop de Timanfaya, la costa es torna abrupta i es formen los Charcones, on el bany és més pràctic que a la vorera de la mar, sempre agitada per les onades.

No gaire lluny es troben les salines de Janubio, al voltant d'una petita badia, un lloc fantàstic.

Les salines velles, a l'entrada de la badia creen unes formes que semblen sortides del quadre d'un pintor.

El nord de Lanzarote

El nord de l'illa és molt abrupte. Alguns miradors, com aquest de l'ermita de les Neus, ofereixen unes perpectives abrumadores.

Haria és la principal població de la comarca. Rodejada d'antics volcants, on els pagesos van construir bancals i dominada per centenars de palmeres, és un lloc certament singular.

Al costat del poble, el mirador de Guinate ofereix unes vistes molt polides de l'illot de la Graciosa.

La perspectiva encara millora al mirador del Río. El Río és l'estret que separa Lanzarote de la Graciosa.

L'edifici també fou dissenyat per César Manrique i manté el seu to d'elegància onírica.

Prop d'allà, al poble de Ye, dominat pel volcà de la Corona, es poden contemplar uns vinyets protegits per les parets seques de l'illa, un paisatge que no s'oblida fàcilment.

Al costat del poble mariner d'Òrzola hi ha els caletones blancos, unes platgetes molt belles on nedar es converteix en un somni.

El parc de Timanfaya

El Parc Nacional de Timanfaya abraça la regió afectada per les darreres erupcions volcàniques que patí l'illa, els segles XVIII i XIX. És un paisatge desolador de volcans i colades volcàniques.

A la costa un lloc curiós són Los Hervideros, una sèrie d'oquedats que es van produir quan la lava va arribar a la costa.

A la platja del Golfo es localitza el Charco de los Clicos o Charco Verde, una suggeridora bassa envoltada d'un terreny volcànic fracturat.

Des del Golfo es pot fer el passeig de la costa fins a la platja del Paso, que continua fins a la platja del Cochino, un recorregut sobre terreny volcànic que fa estremir només de pensar en com devia córrer la lava quan el volcà va entrar en erupció.

L'illot de La Graciosa

Al nord de Lanzarote s'entén l'arxipélag Chinijo, un conjunt d'illetes, la major de les quals i l'única habitada és La Graciosa, que també exhibeix un paisatge volcànic.

Des de  La Graciosa es poden veure altres illots, com el de la Montaña Clara

A La Graciosa hi ha bones platges com la de las Conchas, al peu de la montaña Bermeja.

No molt enfora s'hi troben los Arcos, estremidores arcades de lava...

A l'altre extrem de l'illa, hi ha una bona platja, la de la Francesa, dominada pel volcà de la Montaña Amarilla.

Els vinyets de La Geria

La Geria, a la vessant sud del parc de Timanfaya, és la principal zona vitícola de Lanzarote. S'hi pot accedir des del poble de Yaiza.

Els cellers, com el de la Geria, són oberts a les visites i fan recorreguts molt interessants.

Altres cellers més petits ofereixen grans sorpreses, com el de Guiguan, a la caldera d'un volcà i que serveix grans vins.

Aquest darrer és a Tinajo, on l'aixeca l'ermita de los Dolores, al mig d'un paisatge encantador.

Uns quilòmetres al sud, el celler del Grifo, el més antic de l'illa, té unes vinyes molt interessants.

La visita del seu museu i dels camps és molt recomanable.

De camí al proper poble de San Bartolomé s'aixeca el monument a la Fertilitat, al peu del qual hi ha el museu al pagès de Lanzarote, dissenyats per César Manrique.

La despedida de Lanzarote només pot ser un fins un altre, perquè realment fan ganes de tornar-hi!

Les primeres operacions de la indústria del calçat de Menorca al mercat nacional (1914-1955)

 La fabricació de calçat va ser, durant més de cent anys, la principal indústria de Menorca. Va sorgir al segle XIX, gràcies a les vendes al mercat cubà, la rica província espanyola de les Antilles. Durant les darreres dècades d’aquella centúria va assolir un gran desenvolupament, que es va veure compromès arran de la independència de l’illa, el 1898, encara que les exportacions es recuperaren els anys següents, mercè al tractament preferent que obtingué Espanya en el tractat de pau entre els dos països. Així i tot, els menorquins prest van diversificar el destí de la seva producció accedint als mercats europeus, principalment a França.

Ara bé, a mesura que avançava el segle XX, els sabaters van tenir dificultats creixents per accedir a l’estranger i es van veure obligats a desviar el seu gènere al mercat nacional. Aquest aspecte, fins ara poc estudiat, es pot copsar gràcies a una col·lecció de cartes comercials i factures apareguda recentment en un portal de col·leccionisme d’internet. La gran majoria són de l’any 1921 i tenen un interès afegit perquè provenen d’Andalusia, una zona que es pensava que els nostres empresaris havien treballat poc.

La gran majoria procedeixen de fabricants de Maó i el seu destinatari és Antonio Ortega Ramón, de Cadis, propietari de la sabateria La Balear, “Calzados Elegantes”. Fa unes setmanes ja vam comentar els enviaments d’un grapat d’aquests sabaters, però no tots els negocis estaven a càrrec d’homes, ja que comptam amb el d’una dona. Anita Pons, que treballava al carrer Prieto y Caules, núm. 27 i a la correspondència es titula com “Bordados y Adornos para Calzado”, remet una carta al senyor Ortega en la qual es comprova que venia sabates acabades com la resta de fabricants. Les relacions amb el comerciant de Cadis es troben a una fase inicial, però la menorquina ja demostra els seus dots comercials. En la missiva accepta la suspensió d’una ordre anterior i dona per bona de forma provisional una altra que, en tot cas, no començarà a fabricar fins que no rebi confirmació telegràfica i de la qual acompanya mostres de color cafè. Finalitza indicant que, a mesura que les seves relacions comercials s’afermin, intentarà afinar els preus, per tal d’aconseguir fer “negocis de relativa importància”. També comenta que quan li enviï gènere, l’acompanyarà amb mostres del seus articles perquè conegui les novetats i pugui ampliar les seves comandes.

El mateix comerç també rebia encàrrecs de sabaters de Ciutadella, de les quals es conserven tres documents. El primer és de Josep Triay Lliteras, que tenia una fàbrica de calçat mecànic per a senyora que emprava el “sistema suís”. En la seva lletra del mes de juny de 1921 comunicava a Antonio Ortega el nomenament d’Alfred Guijarro Doblas com a director tècnic i artístic de la seva factoria i li indicava que properament el passarà a visitar amb un mostrari. En realitat, aquesta persona devia ser un viatjant que treballava per diverses cases perquè, en la mateixa data, M. Monjo y Companyia enviava una carta idèntica (es tracta d’un model imprès en què només calia canviar el nom del destinatari) que també el nomena director tècnic i artístic.

La darrera carta de Ciutadella, del mateix any, és la de J. Camps Hijo, que es presenta com a manufactura de calçat de luxe que fabrica articles exclusius d’alta fantasia cosits a mà utilitzant els sistemes Goodyear, Blake i Chauson. Aquesta descripció sembla apuntar al fet que la part manual de la confecció de les sabates es restringia al muntatge de les pells i que les fases anteriors eren mecàniques. Junt amb la seva missiva, remet una factura de 604,50 pessetes, assenyalant que la resta de la comanda s’enviarà en dies propers.

No tota la correspondència era amb Cadis. També hi ha alguns documents relatius a remeses destinades a Madrid, que abasten un ampli període de temps i es trameten a nom d’Eloy Macías, qui tenia una botiga d’articles de calçat al carrer Infantas de la capital. La continuïtat d’aquestes operacions és una clara mostra de l’afermament de les relacions comercials dels menorquins amb l’exterior.

La primera factura, del 1914, l’expedeix la casa Esteve, Pons i Guerrero, ubicada al carrer sant Roc núm. 20 de Maó, i correspon a la venda de catorze sabates de lona, per un import total de 151,94 pessetes, pagables a un mes vista. La capçalera de la factura remarca que “Esta casa es la que produce más de Baleares”. També hi ha impresos els dibuixos de dues grans fàbriques amb llargues xemeneies, que no poden correspondre amb la realitat i només són una fórmula comercial per remarcar que es tracta de calçat mecànic. De fet, està documentat que l’empresa el 1912 havia instal·lat diversos motors, amb una potència total considerable per l’època, 28 C.V, si bé tots, llevat d’un, eren elèctrics. Segons la premsa, produïa el calçat de forma totalment mecànica. La seva importància queda constatada pel fet que fou una de les poques fàbriques que visità la infanta Isabel en la seva visita a Maó del 1913.

L’any 1921 Joan Orfila, que treballava al carrer de Gràcia, números 49 i 51 de Maó i feia calçat cosit a mà que anunciava sota els atributs de “Solidez y Elegancia”, consignava una dotzena de sabates per paquet postal a l’esmentat comerç madrileny. La dècada següent fou el torn de la societat Calzados, SA., que estava situada al cap de cantó dels carrers de Sant Lluís Gonzaga i de la Reina, en la vistosa casa que havia estat una lògica maçònica, un dibuix de la qual figura en la capçalera de la seva documentació comercial, que actualment és un domicili particular. L’establiment fou creat el 1928 com a successor de La Anónima del Calzado, fundat el 1919. El 1933 enviava a Eloy Macías un encàrrec modest, tres parells de sabates de dóngola marró (pell d’ovella o cabra), bastant econòmics (22 pessetes per unitat). L’any següent la remesa, al mateix comerciant, era més gran: una dotzena de parells del mateix tipus de pell, a un preu similar, 25 pessetes. Com la resta de les operacions, es remetia per paquet postal, però en aquest cas el termini de pagament, que habitualment era d’un mes, s’ampliava a dos.

Finalment, disposam de dues factures que documenten l’operativa de les fàbriques de calçat de Maó durant la postguerra i no tenen per destinació Madrid. La primera, del 1954, és de Joan Carreras Bagur, que estava al carrer de Ciutadella, números 38 i 40, i fabricava calçat manual i mecànic amb el cosit Goodyear, que ja hem vist utilitzar a algun altre fabricant. La seva empresa va començar a treballar devers 1927 i confeccionava calçat mecànic sota la marca Standing. En aquest cas enviava a la senyora M. Cholvi, de Bilbao, una comanda de vint sabates, feta a través d’un intermediari, el senyor Anglada, i tramesa per l’agència Ochoa. Són sabates de box-calf (és a dir oscàries de vedell) de dues classes, al preu de 132 pessetes, que fan un total de 2.798,50 pessetes.

La segona factura és de Mario Pons Bagur (nebot de l’anterior), que tenia la seva fàbrica al carrer Duc de Crillón, número 5, i venia el seu gènere sota la marca registrada Calzados Gloria. Va ser un dels darrers empresaris sabaters de Maó, ja que tancà la dècada de 1980. El 1955 enviava al senyor Miquel, de Reus, un paquet amb sis parells de sabates de pell de molleta (caprí) al preu de 100 pessetes, que feien un total, amb despeses, de 634 ptes.

Menorca es queda sense forns de pa

 Fa unes setmanes va tancar el forn de sa Plaça des Mercadal, el darrer forn tradicional de la població, perquè el forner, en edat de jubilació, no va trobar a qui traspassar-ho, ni tan sols als seus treballadors. Era tradicional només per la seva antiguitat (va ser obert l’any 1956) i la manera d’elaborar els seus pans i pastes, però pel que fa a la resta es tractava d’un comerç modern, que s’havia anat adaptant als gustos dels consumidors, que apreciaven la seva qualitat i varietat, com es podia comprovar per les llargues coes que es formaven davant de la seva porta.

Causa estranyesa que un local amb una clientela assegurada i una ubicació excel·lent no hagi tingut continuïtat ja que, més enllà de la nostàlgia, suposa deixar insatisfeta una demanda provada. Plou sobre banyat; són massa freqüents els establiments amb uns resultats llampants que no poden seguir per manca de persones que se’n vulguin fer càrrec. Ja fa més de vint anys el propietari d’uns horts de fruita amb un llarg llistat de comerços per anar a vendre, es trobava amb idèntic problema.

És cert que, des de sempre, el fet de ser explotacions familiars ha complicat la transmissió de les activitats econòmiques de Menorca, perquè a vegades els fills no volen seguir l’exemple dels pares. De totes formes, xerrant amb els titulars, es nota que aquesta dificultat s’ha anat agreujat amb el temps i que els descendents actuals són més reticents que les generacions anteriors a l’hora de fer-se càrrec d’un negoci.

En aquest punt els fills dels empresaris i els professionals estan en la mateixa ona que la majoria dels joves, entre els quals hi flaqueja no nomes l’esperit emprenedor, sinó les ganes de fer feina amb llibertat, sense dependre de ningú i de gaudir de la satisfacció que proporciona la feina feta per un mateix. El jovent està perdent l’inconformisme i la iniciativa de fer les coses a la seva manera, un dels seus atributs tradicionals.

A vegades, xerrant de la manca de professionals o de personal per determinades feines, la gent ho atribueix a què els sous són baixos i se sent dir  que “si paguessin prou, segur que trobaven treballadors”. Desgraciadament, no sempre és així i activitats que estan ben retribuïdes no troben ningú disposat a assumir les responsabilitats pròpies del lloc de treball.

Aquesta situació no és casualitat ni fruit de cap destí manifest, sinó que respon als incentius i principis que promou la societat. Els joves, com els grans, es mouen seguint les corrents i els vents dominants, dels quals només s’evadeixen els que tenen prou voluntat i coratge per seguir el seu propi rumb. El país s’ha tornat conformista; els valors de l’esforç, el compromís i el treball cotitzen a la baixa i sembla més interessant ser rendista i cobrar lloguers que empresari, i fer feina per al turisme que exercir un ofici.

Però la societat, com els Reis Mags... són els pares. Abunden els que no exigeixen als seus fills perseverança en els estudis i, molt menys, implicació en la feina i així es perd l’esperit d’iniciativa i superació. Ara bé, els pares més concernits haurien de ser els propis empresaris i professionals, que no són capaços d’engrescar els seus fills, fent-los veure els atractius de les seves activitats i suscitar l’estima per l’establiment familiar. Hi ha empresaris modèlics que no saben donar exemple com a pares i il·lusionar els seus fills perquè continuïn amb el negoci.

També passa que durant dècades la via d’ascens social de les classes mitjanes era l’educació. Era molt comú sentir allò d’“estudia  o no faràs res a la vida”. Semblava que tot consistia d’anar passant d’un curs a un altre i que, com més amunt s’arribés, es tindria més bona feina i es viuria millor.

Aquest conte de la lletera avui en dia no té sentit. No és bo per les persones, perquè no totes tenen les capacitats per fer una carrera universitària o seguir un ensenyament secundari generalista. N’hi ha que tenen altres qualitats i inquietuds, que podrien ser millor satisfetes per una formació professional o empresarial. Tampoc per a la societat, que precisa del treball aplicat, que cada vegada valora més, de manera que, a diferència del que passava fa quaranta anys, les seves retribucions són, en molts casos, superiors a les dels titulats en secundària general i dels d’universitaris amb títols amb poca sortida laboral.

Un dels estaments amb major responsabilitat és l’administració educativa, on s’inculca que el camí a seguir és l’encadenament de primària-secundària-batxillerat-universitat. Açò és el que han fet els professors i el que inciten a fer als alumnes, que no són encoratjats per desplegar la seva iniciativa o fer un ofici manual i, quan acaben, l’únic que volen es treballar per un altre.

No és així pertot. Alemanya, amb un nivell de vida superior al nostre, mima la formació professional i l’esperit empresarial; a la majoria dels països més avançats d’Europa passa el mateix. Allà l’educació no és una ruta burocràtica que només cerca titular els joves, sinó un procés formatiu, humanístic i professional, que fomenta la realització de les persones en el treball. 

A Espanya es dona un divorci hipòcrita entre els grans principis que proclamen les lleis educatives i la pràctica rutinària de l’ensenyament. Cada pocs anys els partits polítics canvien el sistema, però l’orientació no varia i acaba generant milers de batxillers i universitaris, mentre manquen professionals qualificats i empresaris competents. De resultes, cada cop més depenem dels immigrants, per molt que els apòstols de la ultradreta els tirin totes les culpes quan, al contrari, no fan més que cobrir el buit que deixen els nacionals.

Una economia moderna precisa tècnics i emprenedors. L’administració hauria d’incentivar la seva formació i impulsar un clima social favorable al seu sorgiment.