La qüestió de la balança comercial de Menorca va ser plantejada per primera vegada per John Armstrong en el llibre Història de l’illa de Menorca, en què exposava, amb dades del 1741, que existia un gran dèficit, que era eixugat per les despeses que feien les tropes i altres transferències de la Corona Britànica. Lindemann va arribar a conclusions similars el 1777, en un treball que actualitzava les xifres anteriors.
|
Peça o ral de vuit |
Poc després, el 1784, l’espanyol Vargas Ponce redactava un informe sobre les illes Balears, publicat tres anys més tard, en el qual tornava a examinar el tema de la balança comercial. Per fer-ho, va utilitzar el llibre d’Armstrong, que havia tingut una gran difusió, a diferència del de Lindemann, que va quedar restringit a l’àmbit germànic.
L’espanyol fa algunes correccions puntuals als valors d’Armstrong, pel temps transcorregut. Tanmateix, si es compara amb el treball de Lindemann, es veu que Vargas Ponce està bastant antiquat, ja que les transaccions econòmiques de finals del XVIII eren considerablement més àmplies que les de meitat de la centúria. D’altra banda, l’autor utilitza peces de vuit, moneda espanyola, i converteix les lliures esterlines d’Armstrong segons la relació d’1 a 6, arrodonint a l’alça, ja que el valor exacte és de 5,58.
Pel que fa a les exportacions, Vargas indica les mateixes que l’anglès: formatge, llana i petites quantitats de mel, cera i sal, però el principal segueix essent el vi. Tanmateix, malgrat explicar que agafa la seva xifra, rebaixa el seu import a 24.000 peces, perquè aquell el fixava en 16.000 £, és a dir 96.000 peces. D’aquesta manera, com que afirma que el total exportat són 78.600 peces (una mica menys que Armstrong) queda una considerable quantitat sense especificar: 42.800 peces, més de la meitat del total.
Balança
comercial de Menorca (peces de vuit), segons Armstrong i Vargas Ponce
importacions
|
Armstrong
|
Vargas Ponce
|
exportacions
|
Vargas Ponce
|
Armstrong
|
blat
|
94.500
|
94.500
|
Vi
|
24.000
|
96.000
|
oli
|
110.500
|
60.000
|
llana
|
5.400
|
5.400
|
aiguardent
|
55.500
|
formatge
|
4.800
|
4.800
|
panys
i llenços
|
90.000
|
90.000
|
mel,
cera, sal
|
1.600
|
2.400
|
tabac
|
7.200
|
7.200
|
No especificat
|
42.800
|
|
altres
|
125.000
|
120.000
|
|
|
|
Suma
|
427.200
|
427.200
|
Suma
|
78.600
|
108.600
|
|
|
|
Dèficit
|
348.600
|
318.600
|
En relació a les importacions, no hi ha cap discrepància apreciable amb la seva font, llevat d’algunes diferències a l’hora de detallar determinats conceptes, de manera que el total, 427.000 peces, és idèntic al d’Armstrong (71.200 £). El resultat és l’aparició d’un enorme dèficit, 348.600 peces, més gros que el que havia apuntat l’anglès, que a la introducció de l’obra Vargas Ponce encara arrodeix a l’alça, parlant de mig milió de peces.
És cert que l’espanyol matisa que en el moment que escriu el dèficit és menor, perquè l’expansió del conreu del blat, que ha explicat anteriorment, fa que aquest es redueixi a 250.000 o 300.000 peces. La xifra torna a ser estranya, perquè, prenent les importacions de blat que assenyala (21.000 quarteres) al preu que indica, el dèficit només baixaria a 310.000 peces, major que el que assenyala.
L’explicació potser ve de la forma d’eixugar aquest saldo, ja que Vargas és del parer que, així com en temps d’Armstrong aquesta càrrega es podia assumir gràcies a “les exorbitants sumes que gastaven les tropes angleses”, en el seu moment “los datos son con corta diferencia los mismos”, perquè als ingressos que reben les tropes s’ha d’afegir “la piedad del soberano”, expressió que ha de fer referencia a les inversions en obres publiques i la construcció de vaixells de guerra finançades per la Corona.
Avançant en el temps, el 1827 el diccionari geogràfic de Miñano en el seu article relatiu a Menorca va copiar l’explicació de Vargas Ponce sobre aquest assumpte, amb alguna petita omissió de determinats articles. Tanmateix, l’autor només va sumar els valors que aquell donava de les exportacions: vi, llana, formatge i el conjunt de mel, cera i tàperes, sense la part que havia quedat sense especificar, de manera que el total resultant és inferior: 35.800 peces. En canvi, per a les importacions esmenta al blat, l’oli i l’aiguardent, però no indica el seu valor, que únicament proporciona pels teixits, el tabac i la resta, lògicament segons els imports de Vargas i no assenyala quin és el total. Com que no devia voler contradir la conclusió de la seva font, el valor del dèficit que registra és idèntic, per la qual cosa, si calculam les importacions per diferència, resulten inferiors. Malgrat tot, el que és realment anòmal és que, per mediació de Vargas, s’utilitzessin les xifres d’Armstrong 85 anys més tard, quan ja no tenien res a veure amb la realitat.
No seria el darrer en analitzar les relacions exteriors de l’illa. Pere Riudavets, en la seva obra Historia de la Isla de Menorca, del 1888, torna a manejar les dades d’Armstrong, prescindint de les explicacions que feia l’anglès. Així es permet dir que “la balanza mercantil ha sido siempre contraria para Menorca”. I continua assenyalant que, quan l’illa estava poc poblada i els menorquins quasi no havien de comprar a l’exterior, la major part dels anys tenien suficient amb el que obtenien dels productes de la terra, però els anys dolents incorrien en dèficit. Riudavets no considera el fet que també devia d’haver temporades bones en què hi havia superàvit i que el progrés que Menorca va experimentar al llarg del segle XVII no s’explica sense excedents comercials.
|
Tropes angleses. Giuseppe Chiesa |
El menorquí reconeix que, malgrat tot, no té dades d’aquella remota època i només disposa de les que va publicar Armstrong quan l’illa era en poder dels anglesos. Segons aquests càlculs, les exportacions pujaven a 90.000 peces i les importacions a 356.000, per la qual cosa s’incorria un dèficit de 266.000 peces anuals. Per obtenir aquests valors s’ha d’utilitzar un tipus de canvi de 5 peces per lliura esterlina, inferior al real de 5,58 (i menor dels 6 que havia pres Vargas) i, en conseqüència, el saldo que ofereix també és inferior que el que donava l’anglès.
Ara bé, el més rellevant és la seva reflexió en el sentit que la escletxa “difícilmente podía enjugarse con los caudales que se importaban de Inglaterra para el mantenimiento de la guarnición y las obras de mejora y ensanche del castillo de San Felipe”, una opinió radicalment contrària a la que havia expressat Armstrong. Tot seguit reconeix que, quan l’illa va passar a ser espanyola, gràcies als capitals que s’importaven per a la construcció de l’arsenal, la fabricació de bucs de guerra i l’edificació del llatzeret, sumats als que poc abans s’havien aconseguit amb les preses dels corsaris, els menorquins havien pogut eixugar el dèficit de mig milió de peces.
Cal fer notar que l’autor, en parlar d’aquestes inversions mescla les que havien fet els anglesos (arsenal), les de finals del XVIII (construcció naval) i les de principis del XIX (llatzeret), que mai es van donar de forma simultània. Així mateix, reapareix la xifra del dèficit de mig milió de peces, que hem vist que Vargas Ponce havia exposat exagerant el veritable dèficit.
|
Camps de Menorca. Die Balearen. Arxiduc Lluís Salvador. |
En definitiva, Riudavets va emprar els nombres d’Armstrong per arribar a un resultat oposat, ja que no creia que les remeses que l’illa rebia de l’exterior fossin suficients per eixugar el dèficit, al contrari del que afirmava l’anglès. Aquesta conclusió volia fonamentar l’opinió que l’autor tenia sobre les relacions exteriors de l’illa que, unes poques pàgines després resumeix de la següent forma:
“Creiem que les dades que deixem consignades sobren perquè els nostres lectors es convencin que els productes del nostre sòl no són suficients per alimentar-nos ni vestir-nos, i que cal acudir a la indústria i el comerç per procurar-nos el cabal suficient per solucionar el dèficit, cada dia creixent, per l'augment de noves necessitats que es creen les famílies, exigides per la vida moderna.”
Riudavets estava reescrivint la història per sustentar les seves idees sobre l’orientació econòmica que havia de prendre l’illa. Per molt enraonada que ens pugui semblar aquesta opinió, cal remarcar que les seves consideracions sobre la situació econòmica del segle XVIII no tenen fonament.
Finalment, Lucas Carreras, en un treball publicat el 1919 a la Revista de Menorca sobre el comerç i la indústria de l’illa al llarg de la història, va reproduir les paraules de Riudavets sobre la balança comercial, en relació a l’inassumible dèficit de mig milió de peces. Un segle i mig després, s’havia creat el mite, basat en l’acumulació d’errors i la deformació de les idees d’Armstrong, per donar suport a les concepcions que els menorquins tenien sobre l’economia del seu moment. Bona lliçó sobre el perill de l’anomenada “memòria històrica”: els prejudicis sobre el present poden arraconar amb facilitat la veritat històrica.