El progrés de la indústria bijutera després de la Guerra Civil segons la Cambra de Comerç de Menorca

 Les memòries de la Cambra de Comerç són el principal mitjà per conèixer l’evolució econòmica de Menorca després de la Guerra Civil i, per aquest motiu, han estat emprades per diversos autors. L’entitat prestava una especial atenció a les manufactures del calçat i la bijuteria, que considerava els sectors més rellevants de l’illa, que presenten una dinàmica ben diferenciada, més positiva el segon que el primer.

Taller de fornitures. Estampadora Mahonesa.Fotos Antiguas Menorca. Miquel Taberner

El 1939, el ram de la bijuteria, argenteria i objectes de luxe, que havia assolit una gran importància de 1916 a 1920, però durant la Guerra Civil va restar paralitzat, recuperà el seu antic esplendor i es podia considerar una de les activitats més pròsperes. Si el 1935 la bijuteria havia facturat un milió de pessetes i l’argenteria la meitat, el 1939 les xifres van pujat a tres milions i més d’un milió i mig.

El 1940 la industria menorquina havia adquirit un enorme desenvolupament, que recordava els seus millors temps. La indústria bijutera continuava  creixent, de manera que ja era la segona, després de la del calçat. A l’illa hi havia diversos tallers i fàbriques, que havien venut per valor d’uns deu milions de pessetes, el que suposava doblar la xifra de l’any anterior. Pel que feia a l’argenteria, la seva activitat s’havia reduït considerablement, per mor de la manca de plata, motiu pel qual el seu volum de negoci suposava una quarta part del seu valor normal. L’any següent l’estat de la bijuteria era realment florent ja que, com que havien cessat les importacions, s’havia reduït la competència i la demanda superava en molt a l’oferta, de forma que les fàbriques assoliren un volum de treball mai vist. Tanmateix, es començava a notar la penúria de les primeres matèries, especialment en una altra indústria del metall, la de confecció de frontisses, que havia subsistit, però amb una producció molt minvada.

El 1942, encara que la conjuntura general de la indústria es va capgirar, la bijuteria seguia en una situació puixant. Així i tot, l’escassetat de matèries primeres dificultava que ampliés el seu volum de treball. Pel que feia a l’argenteria, les quotes de plata assignades a les empreses eren insuficients, per la qual cosa havien hagut d’utilitzar metall daurat en els seus articles i així i tot seguien elaborant articles de gran perfecció, de manera que les vendes s’havien mantingut en uns valors normals.

La fabricació de frontisses, pel seu costat, es veia perjudicada per l’exigüitat dels materials (ferro i llautó); la demanda era enorme, però els industrials es trobaven impossibilitats d’atendre-la. Aquell any la situació havia esdevingut angoixant i alguns establiments, per evitar el tancament, havien hagut de fer articles per als quals no estaven preparats. D’altra banda, existia una fàbrica de màquines calculadores que, encara que produïa una quantitat bastant limitada, unes 800 màquines a l'any, tenia el mèrit de confeccionar íntegrament tots mecanismes i peces que les componien. La manca de materials li impedia obtenir màquines que estiguessin a l'alçada de les fabricades a l'estranger.

El 1943 l’estat de la indústria devia ser molt semblant al de l’any anterior, perquè les explicacions són gairebé idèntiques. La producció de frontisses patia per l’escassetat de primeres matèries, que li impedien donar curs a la seva elevada capacitat de producció. Les màquines calculadores, pel seu compte, eren d’una qualitat excel·lent i podien competir amb les millors marques estrangeres.

El 1945 la indústria experimentà greus dificultats, ja que a la penúria de les primeres matèries, la distribució de les quals estava intervinguda per l’Estat, i a l’elevat cost de la resta, s’hi afegien unes feixugues càrregues socials. La bijuteria i l’argenteria durant els anys de la postguerra havien assolit un auge de tal magnitud que es deia que Menorca era el Pfhorzhein d’Espanya. Aquesta ciutat era la capital de la bijuteria d’Alemanya que, abans de la Guerra Civil, exportava grans quantitats d’articles a Espanya. En aquell moment la indústria continuava estable i, si no estava a ple rendiment, era exclusivament per la manca de primeres matèries. De fet, cada any augmentava la qualitat dels articles confeccionats, sense que minvés la quantitat.

Els anys posteriors les memòries comercials de la Cambra de Comerç perden detall. El 1946 es reiterava que l’estat de la indústria era anormal, per l’escassetat i alt cost de les primeres matèries. Així i tot, les estadístiques mostraven la persistència del nivell dels anys anteriors i alguns increments. L’any següent, després d’apuntar que la situació es mantenia, s’afegia que s’havia estès una aguda crisi per la psicosi de baixa general de tots els articles, que ocasionà un retraïment dels sectors del calçat i la bijuteria, que van haver d’operar en règim de setmana reduïda. El 1948 les expectatives deflacionistes van desaparèixer, però no es produí cap reacció, per mor de l’exigu poder adquisitiu de la gran majoria dels treballadors, circumstància que  frenava la recuperació del calçat i la bijuteria.

El 1949 va tenir lloc una acusada recuperació de l’activitat, però no redundà en cap redreçament de l’economia de les empreses, perquè la producció es veia encarida dia a dia i no era absorbida amb facilitat pel mercat, per manca de poder adquisitiu. L’any següent la milloria es va consolidar. La conjuntura es veia afavorida pel retorn d’Espanya a l’escena internacional. La normalització de les relacions diplomàtiques va fer possible una puja de les exportacions,  que redundà en un benefici per nombroses empreses. La campanya agrícola també havia estat favorable, la qual cosa augmentà la capacitat de consum d’una gran massa de consumidors: en reduir-se els preus agrícoles els treballadors disposaven de més recursos per destinar-los al consum d’articles manufacturats.

Taller Diego Valverde.Gobernador Ramirez. FAM. Miguel Riudavets Ferra

El 1953 s’esperava que els resultats positius de la signatura del tractat amb els Estats Units ajudarien a superar la crisi latent que sofria la indústria des de feia anys. La bijuteria era present a Maó, Ciutadella i es Castell. A Maó també havia factories de màquines de calcular, orfebreria i argenteria; a Alaior de frontisses i as Castell d’articles plàstics.

El 1954 no sembla que la situació econòmica s’acabés de recuperar i, de fet, s’havien produït casos aïllats de crisi aguda. Aquest estat de coses continuava l’any següent, tot i que al final s’apreciava una major disponibilitat d’efectiu dels treballadors per l’augment de salaris decretat pel govern. El 1956 es va notar un canvi. S’incrementaren les exportacions de productes industrials i, a més, es van resoldre els problemes de subministrament d’energia elèctrica, gràcies a les noves instal·lacions de GESA. 

El 1957, per contra, el sector va patir l’aprovació de la Llei de Reforma Tributària, que establia un impost del 22% en origen a tots els articles de bijuteria. Aquest fet va mobilitzar les forces vives de l’illa, que van anar a Madrid per intentar mitigar el cop. El nou tribut encaria el gènere gairebé en una quarta part, la qual cosa repercutia de forma seriosa en les vendes i havia ocasionat el tancament d'algunes empreses i l’acomiadament de personal d’altres. L’impost va agreujar els efectes de la crisi que s’experimentava des de feia un any. Al final s’aconseguí l’aplicació d’un concert amb la Hisenda Pública, però la situació no millorà: el 1958 s’indicava aquest tribut havia frenat la puixança del sector i la crisi s’accentuava de dia en dia

La reactivació es va produir l’any següent, gràcies als efectes positius del Pla d’Estabilització. El 1960 el Pla havia contingut la puja dels preus i s’esperaven les repercussions favorables de l’ingrés d’Espanya a la OECE. La indústria va experimentar una reducció de les existències i gaudia d’una conjuntura més propícia, de manera que la revifada de les activitats industrials en la bijuteria i del comerç, que també s’havien vist afavorides per l’increment de les exportacions, era inqüestionable.

D’altra banda, s’assenyalava que l’empresa SUMCO, fundada els anys trenta pel senyor Ruiz, i que produïa màquines de calcular, d’any en any havia anat augmentant la seva producció i ja comptava amb una plantilla d’uns cent operaris que treballaven a ple ritme. En aquell moment disposava d’un local espaiós i maquinària moderna que li permetia competir amb les empreses nacionals i estrangeres i exportar a tot el món.

Can Robert.Maó. Fotos Antiguas Menorca. Pompilio Piris Segui

El 1962 es remarcava que la fabricació d’articles de bijuteria continuava el seu auge i s’obria de cada vegada més als mercats exteriors. L’any següent treballava a ple rendiment, els seus productes s'exportaven a tot el món i la producció seguia creixent sense cap descens apreciable de la qualitat.

Les exportacions de bijuteria aquell any van assolir els 54.154.465 pessetes, duplicant el volum de l'any anterior. El valor real era superior perquè aquesta quantitat corresponia al comerç exterior autoritzat per la delegació del Ministeri de Comerç a Balears i hi mancaven algunes partides tramitades per la seu central i a Barcelona. La Cambra subratllava que el creixement espectacular de les exportacions menorquines contrastava amb la disminució de les de les Balears, que havien passat de 881.668.320 el 1961 a 638.953.025 pessetes aquell any. Els fabricants menorquins obrien nous mercats als seus productes gràcies a l’increment de la productivitat i la millora de la qualitat i contribuïen de forma decisiva al benestar de l’illa.

L’evolució adversa de la indústria de calçat després de la Guerra Civil segons la Cambra de Comerç de Menorca

 La Cambra de Comerç va tornar a publicar les seves memòries després de la Guerra Civil, les quals són el principal mitjà per conèixer l’evolució econòmica de Menorca durant aquesta època. L’entitat prestava una especial atenció a les manufactures del calçat i la bijuteria, que considerava, sobretot la primera, les activitats més rellevants de l’illa.

Fàbrica Lluís Esteban Lleonart. Fotos del passat illa de Menorca. Joan Bagur Truyol

A la finalització de la contesa, el 1939, el sector del calçat va experimentar una notable recuperació: les sortides de cabotatge van pujar a 263.072 kg, el que suposava un increment de prop de 65.000 kg respecte a l’any 1935. La fabricació de calçat de goma, que havia restat paralitzada durant la contesa, aconseguí ocupar el 70 per cent dels obrers que emprava abans i, com que la demanda nacional era puixant, no va assolir uns resultats millors per la manca de cautxú verge i de determinats productes químics. Per comptes, havia estat la primera factoria d’Espanya en obtenir cautxú regenerat en quantitats significatives des del punt de vista industrial, la qual cosa era ben interessant, atesa el reduït volum de cautxú verge que es podia importar.

L’any següent, la indústria menorquina havia adquirit un enorme desenvolupament, que recordava els seus millors temps. El ram del calçat confeccionava articles d’una gran qualitat, motiu pel qual no estaven sotmesos a un preu taxat. Existien 123 tallers, que donaven feina a 2.691 obrers i havien produït 645.200 parells, amb una facturació estimada de 54.100.000 pessetes. La manufactura estava concentrada a Ciutadella, on havia 71 tallers i 1.688 obrers, que produïen 130.000 parells, bàsicament de sabates de dona. La producció de calçat de goma es realitzava en una sola fàbrica, que havia confeccionat uns 233.680 parells de sabates i 5.426 articles d’aquest material, així com 646.000 kg de cautxú regenerat.

El 1941 l’estat de la indústria seguia essent pròsper. Els 127 tallers de calçat es dedicaven sobretot a la producció manual (que llavors s’anomenava d’“artesania”) i gaudien d’una conjuntura esplèndida: la major part treballaven al màxim de la seva capacitat. Uns pocs feien calçat en sèrie amb maquinària que, encara que no assolien l’auge dels anteriors, es trobava en un estat bastant florent. Tanmateix, el sector començava a notar una escassetat de sola que, si es confirmava, podria aturar el seu desenvolupament. També existia un establiment d’adobats de pell, la situació del qual era puixant, perquè proveïa els tallers de calçat.

La fabricació d’articles de goma sembla que anava en augment, ja que va obtenir 300.000 parells de calçat, 505.000 articles de goma i 600.000 kg de cautxú regenerat, per la qual cosa s’avaluava la seva facturació en uns 10 o 12 milions de pessetes.

Acabadores de sabates d'Alaior 1940. Fotos Antiguas Menorca .Col·lecció Guida Melià

Aquest extraordinari progrés es va estroncar el 1942. La conjuntura industrial es va capgirar tant per l’escassetat de primeres matèries com per la disminució de la demanda. La producció de calçat es va ressentir de la manca de pell i soles, per la exigüitat dels contingents assignats als tallers. També els va afectar negativament la prohibició de la venda dels articles d’artesania en els mateixos establiments que el calçat mecànic, la qual cosa els va abocar a haver de vendre’ls a comerços especialitzats, ja que la gran majoria de les botigues optà per vendre únicament els primers.

L’elaboració de pells adobades, que els anys anteriors havia gaudit d’un auge mai igualat, per les grans vendes que es feia a les empreses de calçat, va entrar en decadència. La fabricació d’articles de goma també va declinar, perquè només es podien fer de deixalles de goma, la qual cosa empitjorava el resultat final, motiu pel qual la seva demanda s’havia anat reduint, de manera que la producció s’havia paralitzat i alguna fàbrica havia arribat a vendre per davall dels preus fixats per la llei i ni així havia aconseguit col·locar els seus articles.

El 1943 la situació del ram del calçat era similar a la de l’any anterior, per culpa de la falta de primeres matèries. El darrer trimestre la producció va augmentar una mica, però no va arribar ni d’enfora a la dels dos anys anteriors, en què la temporada de menys vendes havia superat en un 20% als millors mesos d’aquest. L’elaboració de pells adobades també va repuntar el darrer trimestre, seguint l’evolució del calçat. La fabricació d’articles de goma continuava patint un descens notable per la manca de cautxú verge i perquè les deixalles de qualitat eren destinades exclusivament a la producció de pneumàtics i no es podien destinar al calçat.

El 1945 el sector secundari experimentava greus dificultats, ja que a la penúria de les primeres matèries, la distribució de les quals estava intervinguda per l’estat, i l’elevat cost de la resta s’hi afegien les elevades càrregues socials. També es veia perjudicada pel fet que en molts casos existien preus màxims de venda, que no tenien en compte el cost de producció, que seguia augmentant, la qual cosa posava en perill la pervivència de les empreses. Per aquest motiu la indústria, sobretot la del calçat, experimentava una sensible crisi, que es manifestava en la desaparició dels petits tallers i la reducció de l’activitat de les fàbriques més potents.

Taller de calçat d'Alaior.1954. Fotos Antiguas de Menorca. Andrés Fuster Aguiló

Malgrat tot, el calçat continuava essent la principal indústria de l’illa. Es caracteritzava per la seva producció de qualitat, d’una perfecció no superada per cap regió espanyola. Hi treballaven uns 4.000 dels 9.000 obrers de Menorca, que confeccionaven 420.000 parells (83.800 d’home, 275.000 de senyora i 61.000 de fillet), a més de 224.000 sandàlies i 210.000 parells de sabates de goma.

L’any següent la situació es tendia a estabilitzar, però el 1947 es va crear una psicosi de reducció de preus que paralitzà les transaccions, fins al punt de perjudicar de forma seriosa l’estabilitat de les empreses de calçat i bijuteria, que es van veure obligades a treballar en règim de setmana reduïda. Encara que no es disposava de dades, la producció manufacturera de l’illa havia patit un notable descens en relació al 1946.

El 1948 s’havien esvaït les expectatives deflacionistes, però no s’havia esdevingut la tan esperada reactivació, i la fabricació de calçat i bijuteria continuava amb el seu sensible descens. La recuperació va tenir lloc l’any següent, però l’increment de la producció no afectà els preus, de manera que l’economia de les empreses no va millorar.

El 1953 s’assenyalava que la fabricació de calçat tenia lloc a Maó, Ciutadella i Alaior. A Ciutadella era l’activitat més important, la seva qualitat era excepcional i, per aquest motiu, era extremament apreciada en els mercats nacional i estranger. També es tractava de la indústria primordial d’Alaior. A partir del 1952 la Cambra subratllava que la manufactura de l’illa es desenvolupava en un context general d’estancament, que el 1954 i el 1955 va donar lloc a casos aïllats de crisi aguda. El 1956 es va produir un sensible augment de les exportacions, però l’any següent alguna empresa de calçat va patir un col·lapse molt sensible. L’any 1958 la crisi s’agreujava dia a dia i el ram del calçat experimentava una veritable penúria que mantenia en atur forçós a un bon nombre de treballadors.

Fabrica Segui i Cia. Fotos Antiguas de Menorca. Joan Bagur Truyol

La recuperació va tenir lloc el 1959, gràcies als efectes favorables del Pla d’Estabilització; es constatava una reducció de les existències i una conjuntura econòmica més propícia, de manera que la reactivació dels sectors del calçat i la bijuteria era indubtable, ja que, a més, s’havien incrementat les exportacions.

El 1962 continuà l’obertura a l’exterior amb l’adhesió d’Espanya a l’acord del GATT. La fabricació de calçat es reestructurava conforme als cànons moderns. Tanmateix, la seva evolució va ser dificultosa. L’any següent el sector patia un descens de la seva facturació. La disminució de la demanda havia provocat una nova crisi, perquè les empreses menorquines no podien competir en preus amb les que produïen de forma mecànica ja que aquí la confecció era majoritàriament manual.

La població activa de Menorca en temps de canvis (1891-1924)

 La indústria de Menorca es va haver d’enfrontar a grans reptes des de finals del segle XIX. L’esclat de la guerra de Cuba, el 1895, suposà l’inici d’un període de dificultats creixents que tingué el seu punt culminant amb la independència del país, tres anys més tard. Diverses activitats, com el calçat i el tèxtil, es van haver de reconvertir en un procés que no fou ni fàcil ni curt. Una de les alternatives productives, la confecció de moneders de plata, va experimentar un cicle brutal d’auge i caiguda que va fer trontollar l’estructura de la manufactura illenca. Per sort, disposam d’un conjunt notable de dades per analitzar els canvis esdevinguts durant aquest període.

Fàbrica de moneders de plata de Joan Gomila Riudavets

La matricula industrial té algunes limitacions a l’hora de copsar l’estructura econòmica, en especial per quantificar el pes econòmic de les diferents branques productives. Una altra font disponible són els padrons municipals d’habitants que, malgrat els problemes metodològics i les mancances que presenten, són útils com una aproximació de la població activa. No hem tingut en compte el recompte de les companyies rurals, les dades de les quals són les que ofereixen més problemes.

Entre 1891 i 1924 la població ocupada urbana de Menorca (Maó, Ciutadella i Alaior) va experimentar un moderat creixement (10,7%). Tanmateix, aquesta expansió va distar de ser uniforme. Els actius agraris retrocediren el 8,7%, possiblement per les millores que van beneficiar el aquestes activitats durant el període, que suposaren les primeres passes cap a la seva modernització. El nombre de treballadors de la resta de les branques productives va augmentar, però a ritmes molt contrastats: els serveis encapçalaren de forma destacada aquesta progressió (36,1%), mentre la manufactura seguia el pas, amb un creixement del 9,9% i la construcció només s’incrementava un discret 4%.

Aquests canvis són el resultat de la dinàmica de les diferents activitats productius. Al sector primari disminueixen sobretot els treballadors de l’agricultura. Els jornalers, un concepte vague i difícilment enquadrable en una sol epígraf, van perdre pes, resultat segurament d’una major especialització productiva del treball. A la manufactura, és digne de ser subratllat la resistència de la indústria del calçat que, malgrat les conjuntures adverses, manté la seva importància en el conjunt. En canvi, les ocupacions més tradicionals, com aliments i begudes, el tèxtil, la fusta i la ceràmica, erosionades per la competència exterior, van prosseguir la seva decadència. El metall, ben al contrari, va mostrar una gran capacitat de reinventar-se i, a pesar del daltabaix de diferents empreses (Anglo-Española) i productes (moneders de plata), doblà la seva participació en el total, prolegomen de la seva expansió en els anys següents.

Finalment, les activitats de serveis, tot i que presenten una dinàmica generalment positiva, van experimentar notables contrastos. Només unes poques ocupacions van retrocedir. La principal fou la marineria, que profunditza una dinàmica secular; també es contrauen els criats i, encara que sigui de forma mínima, els serveis personals. L’expansió més notable fou la dels empleats, escrivents, viatjants i altres ocupats a les empreses, evidenciant la modernització i professionalització de l’estructura de les companyies de l’illa, de la qual en parlen les fonts coetànies. El creixement de comerciants, professions liberals i el transport ens indica que, malgrat les proclames de la premsa i la Cambra de Comerç, el to econòmic general fou alcista. També apunta en aquest sentit l’apartat d’altres que, a més, assenyala una diversificació que és una prova de la modernització econòmica i social de Menorca; l’avenç dels funcionaris es un signe de l’avenç de l’Estat a principis de segle. Finalment, l’increment dels militars i forces de seguretat mostren com l’illa, i en especial Maó, recuperen, ni que sigui de forma limitada, la importància que havia tingut en èpoques anteriors.

La dinàmica divergent de les diferents branques productives també va tenir una dimensió geogràfica. El conjunt d’activitats del sector primari van retrocedir a Maó i, encara més, a Alaior, mentre que a Ciutadella s’expandien amb força, de manera que el total no va variar excessivament.

A la manufactura és molt remarcable el fort creixement que van tenir els ocupats a Ciutadella (82,8%) mentre que, pel cantó contrari, Alaior, i sobretot Maó, pateixen la crisi amb prou intensitat per veure retrocedir els seus actius (-4,1% i -21,3%, respectivament). Aquest moviment fou especialment marcat en el calçat, la principal branca econòmica. Entre 1891 i 1924 el nombre de treballadors de la població de Ponent va augmentar el 80,9 %, passant de 810 a 1.565 i, d’aquesta manera, superava per primera vegada Maó, on  retrocediren el 22 %, baixant de 1.291 a 1.004. A Alaior van patir una minva, però fou de poca consideració (6,9 %), en descendir de 680 a 633. 

Població ocupada urbana de Menorca
Branca productiva	1891	1924
Agrícola	14,7%	13,3%
Pesquer i altres	1,8%	1,7%
Suma Primari	16,5%	15,0%
Jornalers	9,0%	6,0%
Aliments i begudes	2,4%	2,0%
Tèxtil i confecció	3,2%	2,9%
Calçat i cuiro	34,3%	34,6%
Fusta	4,6%	3,3%
Ceràmica i pedra	1,7%	0,9%
Metall	2,1%	4,0%
Altres	0,8%	1,3%
Suma Manufactura	49,3%	48,9%
Construcció	3,4%	3,2%
Comerciants	4,9%	6,1%
Professions liberals	0,8%	1,0%
Empleats i altres simil.	1,4%	4,3%
Criats	4,6%	4,1%
Serveis personals	1,0%	0,9%
Marineria	3,7%	2,0%
Transports	1,7%	1,9%
Funcionaris i ensenyament	1,1%	1,7%
Militars i forces seguretat	1,6%	3,0%
Altres	1,1%	1,7%
Suma Serveis	21,9%	26,9%
Total	100,0%	100,0%

Pel que fa a la resta, és notable que a Maó l’única branca productiva que mostrà un comportament positiu va ser el metall, que cresqué el 122,3 % i passà de 112 actius a 249. Les altres van declinar, de forma marcada el tèxtil i la confecció (51,9 %) i la fusta (40,9 %). És clar que les activitats industrials de la ciutat van patir un veritable daltabaix. Pel cantó contrari, a Ciutadella tots els sectors van créixer, amb l’única excepció de la ceràmica i la pedra, que tenia poc pes en el total. A banda del calçat, van augmentar amb força el tèxtil i confecció, que pujà de 27 a 154 ocupats i el metall, que passà de 31 a 58. A Alaior, les activitats diferents del calçat estaven poc representades i en general van declinar, amb excepció de la ceràmica i la pedra, que pujà de 14 a 19 treballadors.

L’evolució del subsector de la construcció fou semblant a la de la manufactura: destaca l’increment de Ciutadella (57,7 %), Alaior també exhibeix un comportament positiu (18,5 %), mentre Maó s’anota un sensible descens (17,5 %).

Pel que fa als serveis, l’increment general que experimentaren a l’illa es va deure a l’impuls de Ciutadella (83,3 %) i Alaior (68,8 %), ja que a Maó van créixer un minso 14,4 % i aportaren poc al total. L’activitat més nombrosa, el comerç i la restauració, es va expandir amb força a la ciutat de Ponent (145,8 %), que contrasta amb el discret 26,4 % de Maó. El nombre d’empleats es va incrementar de forma sensible a les dues poblacions, però molt més a Ciutadella, on el 1891 estaven molt poc representats i en l’interval pujaren de 4 a 131; a Maó passaren de 110 a 242, un creixement proporcionalment inferior. El nombre d’ocupats a una altra activitat rellevant, la dels criats, a Ciutadella es més que doblà, en passar de 94 a 190, mentre a Maó cauen quasi a la meitat (de 269 a 126) i a Alaior adquireixen una certa presència, en augmentar de 9 a 55. La marineria, que finalitza el seu llarg declivi, cau a Maó el 54,4 %, més que a Ciutadella, on el descens es limita al 35 %. Un dels pocs sectors que a Maó té una evolució positiva són els transports, que creixen el 19,7 %, quan a la ciutat de Ponent cauen el 9,8 %. Aquests també prenen alguna importància a Alaior, on augmenten el 70,6 %.

Finalment, un conjunt d’activitats van tenir una dinàmica similar a les tres poblacions. Són els funcionaris, els militars i les forces de seguretat i els altres, que van augmentar de forma considerable, mostra del creixent paper de l’Estat i, en especial la seva militarització, en els dos primers casos, i de la diversificació d’una societat moderna, en el darrer. L’evolució dels serveis evidencia que Ciutadella va gaudir en aquest període d’una etapa de prosperitat general, mentre Maó, i en certa mesura també Alaior, patia una època difícil.

Més enllà del lawfare: la corrupció política segons Sandel

 Quan la Policia Nacional registrava el domicili de l’expresident Rodríguez Zapatero cercant documentació sobre el rescat d’una companyia, va trobar a la caixa forta joies que han estat valorades en 1,3 milions d’euros, l’origen de les quals el polític encara no ha desvetllat.

La gent està dividida entre els que consideren que Zapatero és objecte d’una cacera política i els que l’acusen de ser un delinqüent emparat pel Govern. La Justícia també enfronta els ciutadans que consideren que procedeix de manera partidista amb els que opinen que és la darrera salvaguarda de la democràcia. En un moment de tanta polarització, és bo recuperar el filòsof americà Michael Sandel, impulsor del comunitarisme i, per tant, allunyat del pensament conservador, qui, en el seu llibre «Lo que el dinero no puede comprar», defensa una redefinició del que entenem per corrupció. 

Assenyala les dificultats de restringir-la al trencament de la llei, perquè aquesta varia d’un país a un altre i d’un moment històric al següent. Les mares de lloguer, permeses als Estats Units, estan prohibides a Espanya. Per Sandel, una conducta corrupta és la que denigra la persona o l’entitat que l’executa. Encara que vendre un fill no sigui delicte, rebaixa la dignitat de l’infant i, en aquest sentit, és corrupció. Aquesta concepció té l’avantatge de desvincular les actuacions dels polítics de la seva vessant judicial i centrar-les en l’àmbit moral.

Vist així, hi ha pocs dubtes que les activitats de Zapatero són qüestionables. L’expresident ha reconegut que les joies van ser un regal de cortesia. Aquesta mena d’obsequis no són personals i el seu destí hauria d’haver estat el Patrimoni Nacional i no la seva caixa forta particular. Conduir-se de forma diferent degrada el paper de la presidència del Govern, perquè va en contra de la seva naturalesa, que no és enriquir-se, sinó servir al bé públic.

Michael Sandel

Segons el mateix raonament, si es confirmen els indicis, els ingressos derivats de la seva mediació perquè la minúscula companyia aèria Plus Ultra rebés un substanciós préstec del Govern són un acte de corrupció. És indiferent que jurídicament puguin ser considerats la retribució justa d’un assessorament. La clau és que un expresident no pot intercedir davant un organisme públic perquè un particular obtengui un resultat econòmic. La situació s’agreuja pel fet que és l’única aerolínia que, cinc anys després, no ha tornat els doblers. Els manejos de Zapatero contaminen la dignitat del lloc que ocupa, perquè no se li proporciona una pensió i un despatx per demanar ajuda per a empreses privades.

La teoria de Sandel és útil per analitzar la conducta dels governants. Així és clar que el Fiscal General de l’Estat no té com a funció actuar d’oficina de premsa que  aclareixi el contingut, verídic o fals, de les declaracions dels imputats. La seva missió és dirigir la persecució dels criminals. Procedir de forma contrària devalua el càrrec i, amb independència del que diguin els tribunals espanyols o europeus, és un comportament corrupte.

Igualment, un polític honest no pot influir en una instància oficial governada pel seu partit perquè es creï una plaça a la Diputació de Badajoz per a tasques que abans realitzaven altres funcionaris i es moguin els fils perquè l’ocupi el seu germà. Un tribunal pot apreciar que es tracta d’una maquinació fraudulenta i un altre resoldre que tot és legal, però no deixa de ser una conducta inacceptable en una persona que aspira a ser president d’Espanya.

L’acusació que Begoña Gómez va utilitzar la seva condició d’esposa de Pedro Sánchez per dirigir una càtedra de la Universitat Complutense de Madrid sense tenir la titulació pot estar instigada per una animadversió política. La instrucció del jutge ha estat desmesurada i l’Audiència Provincial l’ha corregit de forma reiterada. Malgrat tot, és inadmissible que la dona del president aconsegueixi patrocinis per al sosteniment de la càtedra. És una mala praxi que contamina una posició institucional que hauria d’estar allunyada de la carrera acadèmica i els beneficis econòmics.

S’estan investigant les gestions de Leire Díez i l’exsecretari d’organització del PSOE Santos Cerdan per intentar influir en les investigacions dels jutges i la Guàrdia Civil en relació als casos anteriors. També es jutja l’exministre Fernández Díez per la temptativa de robar proves incriminatòries contra el Govern del PP utilitzant agents de la Policia Nacional. Els dos casos es podrien resoldre amb l’absolució dels implicats, però és evident que els polítics que malden per desviar el curs de la Justícia de les seves gestions envileixen les institucions, tant si ho fan des de l’Administració com a través d’un partit polític.

José Félix Tezanos, president del CIS

No sempre intervenen els tribunals. Les enquestes del CIS atorguen al PSOE una intenció de vot significativament superior a la de la resta d’empreses demoscòpiques. Aquesta discrepància es produeix des que el presideix Tezanos, fidel aliat de Pedro Sánchez i exmembre de la Comissió Executiva Federal del PSOE. Encara que ningú l’hagi denunciat, la manipulació dels sondejos d’un organisme que abans gaudia de la màxima credibilitat atempta contra l’interès general i perverteix la seva missió d’oferir informació veraç.

La crispació política s’ha intensificat d’ençà que el Govern va aprovar la Llei d’Amnistia. Aquesta pot encaixar amb la legislació comunitària i ajustar-se o no a la Constitució Espanyola. És més, ha rebaixat la tensió acumulada des de la declaració d’independència de Catalunya. Tanmateix, no es pot obviar que Pedro Sánchez l’havia descartat abans de les eleccions del 2023. Una mesura d’aquest abast, inèdita des del 1978, exigia figurar en el programa electoral. La simple sospita que l’amnistia perseguia obtenir el vot dels partits independentistes per a la seva investidura contamina l’essència del govern representatiu i la converteix en una decisió corrupta.

La definició de Sandel deixa al descobert els múltiples casos de corrupció que hem patit els darrers anys. La seva acumulació erosiona la democràcia. Com a ciutadans no podem restar-hi indiferents.

La transformació de l’estructura productiva de Menorca (1912-1930)

 La segona dècada del segle XX va ser notablement convulsa. S’hi van conjugar adversitats interiors (la crisi causada per la fallida del Banc de Maó i l’Anglo-Española, el 1911) i exteriors (la I Guerra Mundial de 1914-1918). Com a rerefons, planava la tendència depressiva de les regions que, com Menorca, havien fet fortuna amb el comerç colonial. Pel cantó contrari, l’estímul de noves fonts d’energia (derivats del petroli) i noves branques d’activitat tendia a revitalitzar el teixit econòmic.

Les matrícules industrials són útils per copsar l’estructura productiva d’un territori. De la del 1920 no es disposa del detall per activitats, però així i tot és reveladora. El nombre global d’establiments (988) és sensiblement idèntic al de 1912 (998), el que posa de manifest una relativa manca de dinamisme i, segurament, una concentració en certs sectors, fet confirmat per l’escassa entitat de les variacions entre les diferents tarifes.

Si analitzam les variacions en el percentatge sobre el total, la tarifa 1 (comerç i la restauració) disminueix cinc punts, que són els que guanya la tarifa 3 (manufactura). Així mateix, augmenta lleument la tarifa 4 (oficis i professions liberals) a costa de la 2 (transports i serveis). La impressió és que Menorca profunditza i modernitza la seva opció industrial a costa del comerç i els serveis, la qual cosa pot ser un indicador de l’estretament dels marges industrials i d’una regressió global del nivell de vida.

La situació es va modificar de forma radical al llarg de la dècada del 1920. Malauradament, només són disponibles les dades del terme de Maó, però atès que aquest era el principal nucli manufacturer de l’illa, són prou significatives. El raquític increment del primer decenni del segle (4,3%) va donar pas a un augment ben visible (60,8%). Sense que es puguin descartar motius fiscals o diferències metodològiques, una discrepància tan acusada només pot ser atribuïda a un canvi de tendència.

Distribució sectorial de la manufactura de Maó (1912-1927)
Sector	1912	% tot.	1927	% tot.
Aliments i begudes	43	27,9%	78	30,2%
Tèxtil i cordes	14	9,1%	18	7,0%
Cuiro i calçat	21	13,6%	60	23,3%
Fusta	23	14,9%	42	16,3%
Paper i arts gràfiques	7	4,5%	6	2,3%
Metall	40	26,0%	38	14,7%
No metàl·lics	6	3,9%	16	6,2%
Suma	154	100%	258	100%

Les activitats de comerç i restauració i les de transport i serveis, que són aquelles que havien patit un major retrocés els primers anys, són les que ara creixen més (tot i que una part pot ser motivat per l’absorció de la majoria d’establiments de la tarifa 5, que desapareix). Les activitats manufactureres, que és possible que fossin les més beneficiades per la conjuntura bèl·lica de la Gran Guerra, moderen el seu avenç, que així i tot és substancial, superior al dels oficis artesanals, de manera que la ciutat segueix aprofundint en el seu caràcter industrial.

En examinar les activitats manufactureres, es constata la magnitud dels canvis. En primer lloc, es va produir un increment remarcable del nombre d’establiments, que creixen el 67,5% en relació al 1912. El principal protagonista d’aquest progrés és el sector del calçat i el cuiro, que gairebé duplica el número d’empreses i s’acosta al conjunt d’activitats relacionades amb l’alimentació i les begudes que, sempre de la mà d’un nombrós contingent de forns, fàbriques de farines i pastes, també augmenten a bon pas. El sector de la fusta, vinculat al mercat local, creix a un ritme similar a l’alimentació i les branques de transformats no metàl·lics ho fan molt més. Els tres ens mostren una demanda interna puixant, que evidencia una recuperació dels nivells de vida que únicament hauríem de matisar per la moderació de l’increment del tèxtil, orientat així mateix, a la clientela local.

En canvi, el sector del metall perd efectius per la forta crisi de la fabricació de bosses de plata i l’ensorrament de l’Anglo-Española i queda enfora del calçat, que resta com gairebé l’únic sector modern orientat a l’exterior de la indústria, a l’espera que en les dècades següents apareguin altres alternatives gràcies a noves iniciatives en els sectors del metall i l’alimentació.

Fàbrica de xocolati La Tropical. Fotos Antiguas de Menorca. Miquel Previ

A continuació, podem examinar el sector de serveis, que recordem que tradicionalment tenia una gran importància a Maó. El seu progrés (75,6%) és una mica superior al de la manufactura. Aquesta considerable expansió se sustenta en el principal subsector, el comerç d’alimentació, i en la restauració, que guanyen pes en el total i estan en la línia del creixement de la indústria alimentària. Així i tot, no són les activitats més dinàmiques, en ser superades àmpliament per la resta dels comerços i, sobretot, pels altres serveis, cosa lògica, perquè proveeixen articles amb una elasticitat-renda més alta que l’alimentació, ja que els consumidors, en millorar el seu poder adquisitiu, tendeixen a gastar en una propensió major en roba, complements personals, objectes de la llar i altres gèneres variats. 

Entre el grup d’altres serveis destaquen els comissionistes, que segurament estan lligats a la modificació dels sistemes de distribució i comercialització a mesura que passen els anys, tant en el mercat local com als mercats exteriors. Contrasta amb aquest avenç l’estancament de les professions liberals (advocats, procuradors, notaris, farmacèutics, veterinaris i altres similars), fortament regulades pel sector públic i amb una feble vinculació amb el cicle econòmic. Finalment, el sector del transport pateix un important daltabaix, que hem de relacionar més que a qüestions tributàries, amb la modernització dels mitjans de transport que es produeix en aquest període, en què es difonen els vehicles de combustió interna, que desplacen als de tracció animal i permeten un significatiu increment de la productivitat.

A partir del 1930, les memòries de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca publiquen l’estadística de la matrícula industrial. En relació als anys anteriors es produeix una major facilitat en la consulta de les dades però, en contrapartida, no és possible eliminar els establiments que contribueixen per més d’una activitat, que queden duplicats. Per tenir un punt de referència, a Maó, el 1927 en el sector secundari aquesta circumstància es donava en 35 establiments de les tarifes 3 i 4, de manera que el total de 293 quedava reduït a 254. La diferència és reduïda, però es concentra en sectors ben concrets, en especial el calçat, la fusta i algunes activitats de l’alimentació, que així resten una mica sobrerepresentades.

Malgrat aquestes reserves, les dades són prou reveladores. Es constata un fort increment del nombre d’establiments, del 73,7%, si bé una part d’aquest encobreix la duplicitat tributària a la qual ens acabam de referir. Aquest creixement, que ja hem vist el 1927 de forma indubtable a Maó, on sí que havíem eliminat les duplicitats, seria un signe que l’illa es va beneficiar dels mateixos factors que van impulsar el creixement extraordinari del qual gaudí la indústria nacional en el mateix període.

D’altra banda, són notables les variacions dels diferents sectors. El del calçat i el cuiro augmenta de forma considerable, en passar el seu pes del 12,1% al 28,5%, corroborant la superació de les dificultats que havia plantejat la independència de Cuba. En canvi, el metall baixa del 22,6% al 12,6%, per mor de la greu crisi que s’experimenta aquests anys, com acabam de veure a Maó, amb tota seguretat el nucli més afectat. 

Així mateix, també és digna de ser notada la minva de les branques manufactureres d’aliments i begudes, que passen de suposar el 33,4% del total a un discret 23,0%. L’erosió d’aquestes activitats lligades al mercat local contrasta amb la puixança de la fusta, que puja del 15,4% al 19,4% i fa pensar més en un moviment secular motivat per l’evolució econòmica que en una crisi econòmica general. Segurament, en aquest període va avançar la urbanització de les poblacions de l’illa, mentre que activitats tradicionals alimentàries quedaven arraconades per la competència exterior.

S'Arravaleta Maó. Fotos Antiguas de Menorca. Julio Vizoso

Finalment, cal subratllar les alteracions en la distribució territorial (les quals es veuen poc afectades per la duplicitat d’establiments): Maó, que el 1912 suposava el 50,5% de totes les activitats industrials, retrocedeix de forma clara i se situa  en el 42,3%. La disminució és encara superior a les viles veïnes des Castell i Sant Lluís, que passen del 9,2% al 4,9%. En conjunt, la part de Llevant de l’illa pateix una reculada prou significativa. Per contra, el major avenç es produeix a Ciutadella, que passa de representar el 19,7% al 31,5%. Al centre de l’illa, contrasta el creixement d’Alaior (del 13,4% al 14,9%) amb el descens des Mercadal i Ferreries (del 7,2% al 6,4%). 

Així i tot, sense discutir la fortalesa de Ciutadella d’aquests anys, explicable pel millor comportament del sector del calçat en relació al metall, que hauria generat un efecte arrossegament sobre la resta de sectors productius, podríem dubtar de les dades inicials, que potser patien d’un fenomen d’ocultació fiscal motivat per l’impacte de la crisi postcolonial en aquest mateix sector.