És un fet indiscutible que les reserves hídriques de Menorca estan en el seu punt més baix. Tanmateix, la gestió que se’n fa no respon a l’envergadura del problema. Davant la situació de prealerta de sequera, alguns ajuntaments han pres mesures com deixar de regar els jardins públics, reduir la pressió, prohibir rentar els vehicles o, fins i tot, dictar una moratòria per a les noves piscines. Darrerament i, sense cap canvi rellevant dels cabals, qualcun ja les ha retirat.
Ara bé, a ningú se li pot escapar el fet que aquestes disposicions, malgrat les molèsties que causen als usuaris, tenen una escassa capacitat per posar-hi remei. A llarg termini, el Govern Balear ha promès instal·lar una dessaladora portàtil a Maó, que tardarà com a mínim un any a estar operativa, amb la idea de construir una planta permanent que, per l’experiència de com es gestiona l’obra pública, es pot demorar entre cinc i deu anys.
Cal ser conscients que, si tot segueix igual, la demanda d’aigua seguirà augmentant. La impulsen l’increment constant de les arribades de turistes i el creixement imparable de la població de l’illa. Cada cop hi ha més segones residències, la major part xalets amb jardí, gespa i piscina, que fan un ús desmesurat d’aigua, encara que la casa només estigui ocupada unes setmanes.
La qüestió de fons és que l’administració garanteix un abastament il·limitat a tothom; el preu pot variar, però la quantitat no té cap sostre. Aquest tret forma part d’una cultura de l’aigua obsoleta que es basava en dos elements, un de demanda i l’altre d’oferta. Pel que fa al primer, els consums històricament havien estat bastant reduïts i, per tant, no existia inconvenient a subministrar qualsevol volum. Quant al segon, fins fa poques dècades, era tècnicament complex controlar el cabal. En l’actualitat la situació ha canviat de manera radical. Començant pel final, existeixen comptadors capaços de regular el fluid i restringir-lo a un límit determinada, ja sigui per hora, per dia o per qualsevol període de temps que es consideri oportú.
Respecte al consum, és innecessari insistir en les tones d’aigua que gasten els turistes, hotels i propietaris de segones residències, tot i que no conec cap estudi que hagi quantificat l’ús de cada col·lectiu. Així i tot, cal sumar-hi el que en fem els que vivim a l’illa, sense oblidar que el nombre d’habitants de Menorca ha seguit una línia ascendent paral·lela a la dels turistes i actualment ja superam els 100.000 empadronats.
A més, la despesa d’aigua per persona s’ha multiplicat, tant la dels residents com la dels visitants. Els nostres rebesavis es dutxaven una vegada a la setmana, rentaven la roba a mà i racionaven l’aigua de la cisterna per no quedar-se sense i haver d’anar als pous públics. Avui en dia, les dutxes diàries duren mitja hora, hi ha centenars de menorquins que tenen jardins amb piscina i l’aigua s’empra de forma generosa per fer net la roba, els patis i els cotxes.
El subministrament d’aigua no és un dret absolut, com no ho és el de cap fluid. Una comparació amb l’energia elèctrica és il·lustrativa. Els contractes són per una quantitat màxima. Al començament, les companyies eren molt zeloses que aquesta no se superés, perquè la seva capacitat de producció era limitada. A mesura que la potència instal·lada va augmentar, aquest aspecte es va relaxar, però fa uns anys les elèctriques van muntar uns limitadors que fan saltar el diferencial quan el flux supera el cabal contractat. L’única manera d’evitar aquest inconvenient és augmentar el màixm: així les companyies disposen d’un mecanisme per adaptar la demanda a les seves possibilitats.
Fins ara s’havia confós el fet que l’aigua sigui un article essencial amb una disponibilitat il·limitada. L’aigua no és un bé lliure, sinó que les reserves són finites, la qual cosa exigeix fer-ne un ús racional i prescriu la utilització de mecanismes diferents del mercat. Tal com va assenyalar el filòsof americà Michael Sandel, el mercat, malgrat la seva eficiència en l’assignació dels recursos, no és un mecanisme adient per distribuir determinats béns, en què és més apropiat el racionament.
Les illes són territoris fràgils que poden experimentar fenòmens de degradació irreversible. Islàndia estava coberta en gran part de boscos; els primers colons els van talar, sense adonar-se que l’aridesa del terreny impedien la seva regeneració natural, per la qual cosa en pocs segles es va convertir en el paisatge lunar que avui en dia contemplam. No és un fet natural, sinó fruit de la fúria humana.
A Menorca, l’illa d’en Colom tenia un pou que donava aigua potable que permetia viure la família d’un pagès. Els anys cinquanta s’instal·là una bomba que va extreure un cabal excessiu. La intrusió d’aigua marina ha provocat que aquest petit aqüífer, que havia perdurat milers d’anys, s’hagi perdut per sempre.
Estem acostumats que la majoria de coses es puguin comprar o vendre, però alguns béns proveïts per l’Estat, com la sanitat o els serveis socials, no estan sotmesos a aquest mercadeig. Ha arribat l’hora d’incloure l’aigua en aquest grup. La seva disponibilitat, de cada vegada més reduïda, ho aconsella; el fet que les infraestructures siguin públiques ho justifica; l’alarma social que aixeca la seva escassesa ho demana.
Subministrar aigua de forma incondicionada com es fa ara és una irresponsabilitat. Si volem solucionar de forma real la seva dramàtica situació, els ajuntaments han de restringir el consum màxim de cada habitatge i posar comptadors amb aturada automàtica per fer efectiu aquest llindar.
























