Les indústries tradicionals a la Menorca de finals del segle XIX

 La manufactura menorquina es va anar desenvolupant durant la segona part del segle XIX, de la qual cosa ens informen amb detall l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets en els seus llibres, publicats el 1888 i el 1890, respectivament. A banda de la gran indústria que venia els seus productes fora de Menorca, fonamentalment el calçat i els teixits, hi havia tota una sèrie d’activitats, la majoria de caire tradicional, que proveïen el mercat local dels articles necessaris per a la vida quotidiana.

Lògicament, bona part d’aquesta petita manufactura es dedicava al sector alimentari. La tasca de major importància era la molta de blat, però també existia un bon nombre de forners i artesans que preparaven queviures com la pasta per a sopa, el xocolati, dolços, confits i torrons.

A Menorca hi havia nou destil·leries que elaboraven licors, quatre a Maó, tres a Alaior i dos a Ciutadella, mentre que els principals fabricants de gasoses eren vuit (quatre a Maó, dos a Alaior i dos a Ciutadella). L’Arxiduc destaca l’anís higiènic estomacal de Manuel Beltran, de Maó. El seu inventor l’havia començat a comercialitzar l’any 1883 i venia una certa quantitat a diferents llocs de l’est i el sud d’Espanya, a Cuba i a algunes repúbliques sud-americanes (era l’únic dels licors de l’illa que s’exportava).

L’Arxiduc i Riudavets afirmen que la indústria tèxtil tradicional havia entrat en decadència amb l’ocupació de l’illa pels anglesos, que varen introduir els seus teixits, amb els quals els autòctons no podien competir. Ara bé, de les fonts coetànies sembla que al segle XVIII la importació més remarcable era la de teles franceses i es mantingué la producció de determinats teixits. Per aquest motiu, no és d’estranyar que algunes d’aquestes teles perduressin al llarg dels anys.

El que sí és cert és que, a finals del XIX, els antics teixits a mà eren substituïts cada vegada més pels confeccionats amb telers mecànics, fins al punt que només restaven quaranta-vuit teixidors manuals: dotze a Maó (que treballaven generalment amb lli i lli mesclat amb cotó), vint-i-un a Alaior (que empraven llana i llana amb lli i cotó), dos as Castell, dos a Sant Lluís, un a Sant Climent i dos més a Ciutadella. Amb la llana del país, filada amb la filosa, s’elaboraven mantes, vestits d’hivern i, per a la gent del camp, es mesclava amb lli per obtenir mitges llanes amb les quals es feien faldes de dona i calçons i samarretes de davall. Amb el lli, tot sol o mesclat amb cotó, es produïen molts teixits diferents: roba de fil per fer camisetes i calçons blancs, tovalloles i veles. De cotó eren les vànoves blanques i la roba de taula. A Maó també es confeccionaven teixits de cànem. D’altra banda, els sastres de Maó i Ciutadella treballen prou bé. 

Els pocs corders que quedaven a l’illa es podien trobar a Maó. A una nau llarga de can Morito feien cordes a mà amb una roda de fusta. Només hi treballaven el pare amb els seus fills, cinc en total. A Ciutadella hi havia un esparter prop del port, que també fabricava cordills per a llences, volantins i altres articles similars. Tant a Maó com a Alaior es feien brilles de cànem per a muls i altres animals, algunes ben elaborades.

La indústria cistellera estava bastant desenvolupada, si bé no tant com a Mallorca. Sobretot s’elaboraven paners, en especial a Alaior, on treballaven tres cistellers; a Maó només n’hi havia dos i a Ciutadella també se’n feien, encara que en quantitats inferiors.

Així mateix, es treballaven altres fibres. La feina de trenats de garballó estava poc estesa i era practicada més que res a Ciutadella i s’empraven palmes de garballó mallorquí. Amb els joncs es feien nanses, erers o garbelladors, garbells per emblancar les cases, gàbies i polleres. També es feien alguns objectes d’espart, bàsicament senalles, orons (cabassos grans), morrals, així com cordes. Amb la bova es feien coses similars. De jonça, semblant a la bova, però millor, es feien cadires de trenat fi; aquest treball era practicat per alguns fusters. A Ferreries es feien milers de graneres de bruc, que es duien a Ciutadella, on les embarcaven cap a Alger. Hi feien feina dos homes, que produïen vint dotzenes cada dia.

Uns quants sellerers confeccionaven selles i basts ben bons; sobretot a Alaior se’n feien algunes de molt elegants. Els fusters menorquins, en especial a Maó i a Ciutadella, destacaven en la fabricació de mobles; algunes fàbriques de mobiliari de Barcelona estaven dirigides per maonesos. Els del camp eren simples araders, que es dedicaven a fer arreus propis de l’agricultura i altres utensilis casolans. A l’illa només hi havia un únic boter, i no guanyava res. Així i tot, la majoria de les pipes de fusta on es guardava el vi estaven fetes a Menorca, sobretot a Alaior, Ferreries, es Migjorn i es Mercadal. La construcció de carros havia progressat bastant: a Maó feien feina dos fusters que feien carros i galeres; n’hi havia set més que fabricaven galeres, tres a Maó, dos a Alaior, un a Mercadal i un altre a Ferreries. 

La indústria del metall era una mica rudimentària. Llevat d’una petita fàbrica a Maó, a Baixamar, que a vegades feia algunes peces de foneria, només hi havia ferreries normals. Aquestes produïen la majoria dels estris que empraven els pagesos i els hortolans, com ara càvecs, aixades, destrals, falç, relles i ganivets. En tot cas, l’ocupació principal dels ferrers menorquins, per la gran quantitat de bestiar que hi havia, era la de ferrador.

La indústria del marisc, com s’anomenava la confecció de roses, estatuetes i altres objectes semblants fets d’escopinya, encara estava bastant estesa i era l’única característica de l’illa, encara que en aquell moment havia passat bastant de moda i només es podia fer negoci amb forasters, sobretot amb mariners i  passatgers dels vaixells. L’exportació a l’estranger tan sols es feia per encàrrec. D’aquesta manera, només hi havia tres persones registrades com a treballadors de marisc, a més de dues dones que feien feina a ca seva. Humbert, de s’Arravaleta tenia una operària; Carreres era el millor i el que dirigia la botiga més gran, on feien feina quatre dones; Manent, per últim, ocupava a 5 treballadores. 

Els articles d’aquesta artesania incloïen floreres, tauletes, capsetes, covenets, coixinets per agulles de cosir, estatuetes de sants i la Mare de Déu, quadres emmarcats, etc. També es feien peces de bijuteria de marisc, com, arracades, agulles, botons de puny, cadenes de rellotge i moneders. Humbert era el millor i els encastava ell mateix, mentre que els altres encarregaven la feina a altres argenters.

 Riudavets, pel seu compte, comenta que la indústria de les floristes de marisc, que datava de molts anys enrere, i la de filigranes i butxaques de fil de plata, no assolien un gran volum, però eren molt encomiades a l'estranger a causa de la traça del sexe femení, per bé que amb prou feines els donava per menjar i vestir i més tost contribuïa a l'enriquiment dels argenters que  explotaven aquestes dones.

Vapor de la companyia del vapor mahonés

Finalment, Riudavets s’esforça a rebatre el tòpic que els menorquins no tinguessin esperit d'associació. Al seu parer, quan Menorca no estava desenvolupada, aquest no podia existir per falta de capital, però des de l’arribada dels anglesos, amb el seu esperit comercial i els grans cabals que van importar a l'illa, l’associacionisme es va expandir. Primer es va manifestar en activitats no manufactureres, com el cors de la dècada del 1740 i dels anys posteriors al 1789. Més tard es va demostrar en la configuració de la marina mercant per explotar el comerç de grans, en què s'interessaven en el carregament i els vaixells des dels hisendats i els comerciants fins als artesans amb els seus estalvis. També es feu notar en les dues almadraves per pescar tonyina que es van provar, una al segle XVIII i l’altra al XIX, i en l’explotació d’una mina de plom.

Així mateix, aquest esperit va ser digne de notar en les diverses societats constituïdes la segona meitat del segle XIX, com la companyia de vapors i el seu varador d’embarcacions (1854); en “La Harinera Mahonesa”, per gestionar un molí fariner a vapor (1859); en la fàbrica de filats i teixits “La Industrial Mahonesa” i en la fundació del Banc de Maó, el 1882, i de la Caixa d'estalvis establerta les dates en què escriu.

Perú més enllà dels tòpics: Lima i Trujillo

 Perú és un país molt gran i divers, que no es pot reduir al Machu Picchu. La capital i el nord són també ben atractius.

LIMA

MIRAFLORES és un tranquil barri residencial. Al capdamunt es pot visitar la Huaca Pucllana,  una impressionant piràmide d'adobs construïda pels antics habitants de la població, segles abans de l'arribada dels inques

La barriada va baixant fins arribar a un passeig, el Malecón, que transcorre per damunt del penya-segat que cau sobre l'Oceà Pacífic. La vista de les platges i la costa és impressionant.

Un dels punts més coneguts del passeig és el Parc de l'Amor, freqüentat per parelles d'enamorats i amb estètica una mica kisch.

El barri de BARRANCO, contigu a Miraflores pel sud, és ben pintoresc. Un lloc ideal per passejar.

El seu passeig també ofereix bones vistes i és el millor lloc per baixar a la platja, sempre prou animada.

Al CENTRE DE LIMA, destaca la plaça d'Armes, dominada per la Catedral.

Al voltant de la plaça, els edificis són molt senyorials i formen un conjunt harmònic.

Pels carrers del centre es troben esglésies amb el característic estil barroc colonial, ornat amb exuberància tropical.

El museu Larco té una fascinant col·lecció de peces prehispàniques. Les peces de ceràmica són espectaculars.

Els ornaments d'or, plata i altres matèries precioses són la part més preuada de la col·lecció.

PACHACAMAC es troba a uns pocs quilometres de Lima. És un antic centre cerimonial. Els inques van afegir algunes construccions, com l'Acllahuasi, el temple de les verges del Sol

El conjunt forma un gran centre amb grans calçades i places, dominades per piràmides esglaonades d'adobs.

TRUJILLO

Trujillo, a 500 km. al nord de Lima és la tercera ciutat més gran de Perú. La plaça d'Armes és molt harmoniosa. Els seus edificis són plens de colors. La catedra, pintada de groc, crida l'atenció.

Als carrers propers a la plaçat també s'hi troben airosos edificis, amb balcons de fusta característics.

Prop de la ciutat es troben els complexos de la HUACA DEL SOL i la HUACA DE LA LLUNA, de la cultura Moche. La segona conté frescos impressionants, com la processó dels presoners.

Les pintures del déu Degollador es conserven de forma magnífica i són realment fascinants.

La ciutat d'adob de CHAN CHAN, situada uns quilòmetres al nord de Trujillo està formada per nou conjunts de palaus, cadascUN voltat de muralles i seu d'un rei de la cultura Chimú.

Els palaus són formats per diversos patis i habitacions, totes fetes d'adob i decorades amb motius animals.

Les formes que van adoptant les diferents estances són ben elegants.

A escassa distància es troba la ciutat balneari de HUANCHACO, amb bones platges i on els pescadors encara utilitzen les canoes d'una espècie de canyís anomenat totora.

Les indústries menors a la Menorca de finals del segle XIX

 L’impressionant desplegament de la manufactura menorquina durant la segona part del segle XIX va tenir com a testimonis d’excepció l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets, que publicaren els seus treballs el 1888 i el 1890, respectivament. Segons aquests historiadors, els tres principals sectors de la industria illenca eren la fabricació de calçat, el tèxtil i la terrisseria. Ara bé,  altres activitats tenien un pes no menyspreable en l’economia de l’illa.

Segons l’Arxiduc, la construcció naval, que en la primera meitat d’aquell segle tenia una certa importància a Menorca i donava feina a molts de calafats, havia disminuït molt en els darrers anys i es limitava a la fabricació de barques de pesca i petits bots de port. Les drassanes de l’arsenal de Maó, on altre temps es construïen vaixells grans, ja no feien feina i només restaven actius els tallers de Baixamar, on treballaven set mestres d’aixa. Tres (Jeroni Tudurí, Gregori Femenies i Francesc Escudero) feien els bots de majors dimensions (llaüts i barques de pesca, bots de luxe i alta velocitat, de regates i de manteniment). La resta de fusters es limitaven als més petits (gussis, bots, llanxes i tèquines).

A més dels que es venien a l’illa, la majoria dels bots que s’exportaven s’enviaven a Mallorca, a la Península i a l’Alger, o es venien a Maó als vaixells estrangers i forasters que visitaven el port per passar la quarantena o altres motius. Destacaven les airoses barques venudes a l’Alger, molt estretes, amb coberta i que s’enviaven carregades amb llast de pedres calcàries de s’Ullastrar. A la petita drassana de Ciutadella encara es construïa algun pailebot, de popa quadrada i caixes de vivers. A més d’aquesta mestrança, hi havia dos mestres d’aixa que feien barques.

Riudavets coincideix amb aquestes apreciacions i assenyala que la indústria naviliera havia anat decaient fins al punt que en aquell moment havia quedat reduïda a constructors d'embarcacions menors, tant per vendre a l’exterior com per al servei de particulars, però que encara es treballava amb tanta perfecció que cridaven l'atenció de tots els que visitaven el port.

Les que acabam d’esmentar eren les indústries que produïen articles per vendre fora de l’illa, essent la primera la del calçat, les extraccions de la qual pel port de Maó, segons l’Arxiduc, pujaven a una mitjana anual de 4.200.000 pessetes. La segona era la de teixits (1.070.000 ptes.) i la seguien a distància els cuirs (36.300 ptes.), la terrissa (7.230 ptes.) i les petites embarcacions (2.760 ptes.).

A banda, existia una altra indústria “moderna”: la dels molins fariners a vapor. El primer va ser aixecat el 1859 al moll de ponent del port de Maó. El 1864 es va constituir per gestionar-lo la societat en comandita La Harinera Mahonesa. A finals de la dècada del 1880 cada any molia 20.262 quarteres de blat i 2.388 quarteres d’ordi, tot i que tenia capacitat per moldre 30.000. També cedia una petita part del seu temps de funcionament a la foneria dels senyors Manent i Orfila, que estava devora la fàbrica. El segon molí fou instal·lat el 1881 per la casa Ladico Hermanos al moll de llevant. Com en el cas anterior, la màquina de vapor no només feia anar el molí, sinó també una serradora. Podia moldre 18.000 quarteres a l’any, però en realitat la mitjana anual des de la seva construcció era de 15.000.

Riudavets afirma que aquests molins mecànics estaven a punt d’arruïnar els molins de vent. Tanmateix, l’Arxiduc en fa una complida descripció, que sembla desmentir-lo. En efecte, a Menorca hi havia trenta-nou molins de vent. Cada un molia entre 1.000 i 3.000 quarteres per any, perquè quan no hi mancava blat, faltava vent. Si com a terme mitjà es calculaven 1.500 quarteres anuals, els molins existents moldrien 58.500 quarteres, és a dir bastant més del que processaven els molins de vapor. A banda, hi havia set molins d’aigua, ja que aquesta font d’energia només es podia emprar a uns pocs llocs. Molien una mitjana anual de 750 quarteres, de manera que en total proporcionaven 5.250 quarteres de farina.

La resta de manufactures eren petites activitats d’una producció circumscrita al mercat local. Una de les més notables eren les pedreres que es trobaven a les margues calcàries, generalment poc endurides, del miocè. Aquest material, anomenat vulgarment pedreny i el més fluix sauló, s’emprava com a element de construcció per a tota casta d’edificacions. N’hi havia arreu del sud de l’illa; les més grans eren les situades prop de Ciutadella, sobretot les dels Hostals. De les pedreres d’Alcalfar, devora Sant Lluís, i les de cala Mitjana s’extreia un magnífic sauló blanc, que se serrava ben recte i permetia obrar-lo de moltes maneres, incloent-hi tota classe de calats i figures, així com graons d’escala. En tot cas, el producte de les pedreres era tan pobre que només s’extreia alguna vegada cap a Alger com a llast, especialment el de Ciutadella.

A algunes badies profundes i poc fondes del nord de l’illa es trobaven quatre salines: la de Tirant Vell, propietat del baró de les Arenes, les Salines Noves, que també eren a Fornells, de don Joan Salord, la d’Addaia, de don Bartomeu Mercadal i finalment la de Montgofre, a càrrec de Joan Mercadal.

Segons l’Arxiduc, el rendiment d’aquestes salines, que en altre temps proporcionaven un benefici net de 2.500 a 5.000 pessetes anuals, era llavors gairebé igual a zero, a pesar que produïen la mateixa quantitat de sal, per mor del nou impost sobre el consum, pel qual s’havien de pagar 9 pessetes per cada 100 quilos de gènere. El baró de les Arenes assegurava que, quan havia pagat l’impost de 250 pessetes, no li quedava res. La renda de les Salines Noves, que en pagava 240 d’impost i produïen 194 quintars per terme mitjà, també era molt reduïda; de les salines d’Addaia se’n treien per terme mitjà unes 500 pessetes, i a Mongofre 150. 

Lògicament, bona part de la petita manufactura local es dedicava al sector alimentari. Tant a Maó com a Ciutadella i en els pobles més grans hi havia forns que feien feina per al públic; a Maó n’hi ha vint-i-vuit en actiu. En set només coïen allò que els duen; els altres eren forns de pa i pastes per vendre. A Sant Climent hi havia un forn de pa i a Sant Lluís tres. As Castell es trobaven tres i a Alaior nou. As Mercadal, es Migjorn i Ferreries n’hi havia tres a cada poble i a Fornells tan sols un. Finalment a Ciutadella es trobaven quinze, dels quals nou feien pa per vendre al públic.

A Maó s’havien establert dos fabricants de pasta de sopa, Llorenç Rotger i Josep Codina; de xocolata n’hi havia quatre, dels quals els que tenien més anomenada eren la Viuda d’en Seguí i Manuel Conforto; a Ciutadella només n’hi havia un, Josep Moll. Confiters o botigues on es feien caramels dolços, pastissos, etc. a Maó n’hi havia catorze; a Alaior es trobaven dos, un a Mercadal,  Jaume Villalonga, i sis a Ciutadella. En aquesta població, Miquel Bagur destacava sobretot en l’elaboració de torrons d’ametla, pels quals havia guanyat diverses medalles. Aquests torrons constituïen una especialitat de Menorca: eren molt forts i, empaquetats en llaunes, es conservaven força temps.

La malaltia d’Europa

 A l’entrada del segle XX, l’Imperi Otomà es considerava “el malalt d’Europa” per la seva incapacitat de seguir els passos de la resta de països en el camí cap a la modernitat. En l’actualitat, les grans nacions blasmen la Unió Europea pel seu endarreriment en els àmbits econòmic i militar; ens hem convertit en els malalts del món contemporani.

Una de les darreres mostres de la malaltia europea ha estat la recent presentació de DeepSeek, l’aplicació xinesa d’intel·ligència artificial. En matèria tecnològica, els americans inventen i els asiàtics desenvolupen productes que abarateixen i, a vegades, milloren els enginys dels Estats Units. Des de fa uns anys, passa el mateix amb els vehicles elèctrics, en els quals els xinesos estan guanyant terreny als occidentals. Europa ni inventa, ni millora ni, molt menys, abarateix cap descobriment fet pels altres. Es limita a formar part del paisatge, amb el seu enorme mercat de 450 milions d’habitants d’alt poder adquisitiu aferrats al seu estil de vida, però sense incidència en les relacions internacionals, ja que l’immobilisme és general. 

En efecte, la guerra d’Ucraïna ha tornat a evidenciar que el rei va nu. Els europeus, davant els perills de l’agressió russa a un país que fa frontera amb quatre nacions de la UE (Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania), han anat a remolc dels Estats Units, tant en les reaccions diplomàtiques, com en les sancions econòmiques i la resposta militar. Aquesta subordinació a l’“amic americà” pot tenir com a conseqüència que haguem d’acceptar una pau pactada pels líders de les dues potències, Putin i Trump, que ens afeblirà en permetre als russos consolidar els guanys obtinguts per la força. Europa no té un exèrcit per respondre a cap cop; per molt que ens pesi, sense poder militar, estem en mans dels americans.

Els europeus som víctimes de les males decisions. L’opció de descarbonitzar l’economia fent ús del gas rus va ser una estratègia errònia, perquè ens posava en una situació de dependència d’un veí perillós, que havia exhibit les seves intencions sobre Ucraïna des del 2014, amb la invasió de les regions orientals del Donbàs i l’annexió de Crimea. Els alemanys, cegats per idees poc realistes, van desequilibrar l’element clau de l’economia, l’energia, amb el tancament prematur de les centrals nuclears, sense cap altra opció que comprar gas rus. Ara ho paguen amb un estancament que, en frenar la locomotora europea, ha deixat la nostra economia en un punt mort.

La doble debilitat europea, econòmica i militar, respon a la incomprensió de les  noves relacions internacionals. Hem quedat ancorats en els esquemes sorgits del final de la II Guerra Mundial, quan els Estats Units ens necessitaven com a aliats per enfrontar-se al bloc soviètic i ens prestaven ajut militar i econòmic incondicional. Aquells vells bons temps van acabar fa trenta-cinc anys, amb l’ensorrament de l’imperi soviètic. Ara, cada potència, americans, russos i xinesos, até als seus interessos i juga amb les armes de què disposa per intentar controlar la situació i que ningú li passi al davant.

En l’esfera militar, la solució és teòricament senzilla i no exigeix res més que gratar-se la butxaca, encara que a alguns els suposi trencar definitivament amb els ideals pacifistes de joventut i, a tots, posar més en tensió l’estat del benestar. Ara bé, el repte que planteja l’economia és més difícil d’afrontar. A més, els dos temes estan interrelacionats, ja que, com va dir Napoleó, per fer la guerra fan falta tres coses: doblers, doblers i doblers: l’escalada militar només pot funcionar a la llarga si la nostra economia s’expandeix prou per alimentar el rearmament, que és car.

Les dificultats econòmiques d’Europa, que pateix un baix creixement i un estancament de la productivitat, estan relacionades amb les minses inversions en recerca tècnica i científica (R+D). En contra del que molts pensen, la solució no rau en les inversions públiques, sinó en la iniciativa privada, que és la font del dinamisme dels Estats Units i d’Àsia. El problema de fons és que el marc econòmic i polític europeu no promou el progrés.

Com acaben de posar en evidència els recents informes de Dragui i Letta, la clau és que el mercat únic europeu s’ha quedat a mitges i no ha entrat en els sectors estratègics per al desenvolupament: l’energia, les telecomunicacions i el sistema financer. En realitat, en la majoria de sectors, i sobretot en els més progressius, l’espai econòmic d’Europa està fortament fragmentat. Algunes vegades és per obsoletes lleis antimonopoli; la majoria per un nacionalisme mal entès, que bloqueja l’entrada d’empeses foranes als nostres països.

Des de la Revolució Industrial, l’economia és una qüestió de mercats i el creixement va de la mà de l’accés a la major quantitat possible de consumidors. Els Estats Units i la Xina tenen l’avantatge de comptar amb un gran mercat intern i donen facilitats perquè les empreses innovadores puguin recuperar les seves inversions. Fa dècades que els emprenedors saben que si tenen una idea brillant es podran fer milionaris i aquest és un gran incentiu per a les invencions i la millora dels procediments. 

En canvi, a Europa, els empresaris dinàmics es troben amb dures regulacions que els restringeixen al perímetre del seu país, la qual cosa fa inviables projectes a gran escala i ens deixa amb iniciatives de curt abast. Al Vell Continent és impossible pensar gran. La globalització es limita a sectors madurs, com la moda o l’agricultura, que avui en dia aporten un valor reduït i minvant.

La història demostra que els europeus tenim empenta, però les fronteres impedeixen que es desplegui. Aquesta és la nostra autèntica malaltia, que ens deixa indefensos davant les grans potències.

La indústria de Menorca segons l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets

 La manufactura es va desenvolupar amb força a Menorca des de mitjans del segle XIX i, en pocs anys, va convertir l’illa en una de les regions industrials punteres d’Espanya. Aquest fet va atraure l’atenció de diversos autors, forans i menorquins, que al llarg dels anys van descriure amb notable encert el clima fabril menorquí.

L'Arxiduc Lluís Salvador

D’aquesta manera, les dues figures senyeres de la historiografia del denou, l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets, que conclouen els seus treballs devers 1888, ens ofereixen un panorama ben complet de la situació en els seus dies. En aquell moment, culminava l’expansió de la indústria illenca; poc després s’encetaria la Guerra de Cuba, que iniciaria el rosari de crisis que caracteritzà les primeres dècades del segle següent.

Mentre Riudavets se centra en les principals factories, que explica atenent a la seva importància econòmica, l’Arxiduc ens ofereix una descripció sistemàtica de totes les activitats manufactureres, en la qual s’observa un gran interès per les qüestions antropològiques, la qual cosa no exclou la publicació de diverses estadístiques sobre l’aspecte econòmic de la indústria. Així ens dona a conèixer que, segons el cens del 1887, hi havia 3.788 persones enquadrades en aquest sector, la majoria (2.155) sabaters. El nombre de dones que treballaven en la confecció de sabates equivalia a una tercera part del dels homes.

L’Arxiduc assenyala que l’ofici de sabater és molt important i, juntament amb l’elaboració de terrissa, se’ls pot considerar els dos principals sectors manufacturers de l’illa. La fabricació tenia més importància a les tres majors poblacions, Maó, Ciutadella i Alaior, però només s’havien constituït autèntics tallers a Ciutadella, ja que als altres nuclis, la resistència dels treballadors contra la instal·lació d’establiments on havien de feinejar sota la direcció d’un mestre, menà a què cada sabater treballés a ca seva, on s’hi duia la feina ja tallada. La generalitat dels sabaters feien feina tot sols o en grups de quatre o cinc amics; igual que les dones, que s’exercitaven sota la direcció d’una obrera que ja coneixia l’ofici. 

A aquesta organització rudimentària de la producció s’atribuïa que les sabates de Maó, i sobretot les d’Alaior, no estiguessin tan ben fetes com les de Ciutadella. Tanmateix, darrerament alguns mestres de Maó havien aconseguit instal·lar quatre tallers de sabateria, el principal dels quals, el dels senyors Sintes i Bagur, donava feina a 105 homes i 34 dones. A la resta de poblacions, els sabaters i els seus aprenents treballaven per als empresaris de Maó (els des Castell i Sant Lluís) i Ciutadella (as Mercadal i Fornells); as Migjorn, una part ho feien pels maonesos i l’altra pels ciutadellencs.

La producció estava sotmesa a marcades oscil·lacions, mensuals i quinzenals, en funció de les notícies que arribaven sobre l’estat del mercat de Cuba, a on es destinava la gran major part del gènere. El nombre d’operaris de cada taller també variava segons la seva situació econòmica (capital, volum de mercaderia acumulat...), de manera que hi havia fabricants que a vegades acomiaden la meitat dels seus empleats, els quals eren contractats per altres mestres i així, a pesar de tot, el nombre total de treballadors no variava.

L’Arxiduc informa que a l’illa hi havia 3.082 persones que es dedicaven a l’elaboració de calçat (1.768 a Maó, 816 a Ciutadella i 498 a Alaior). Aquesta xifra és superior a la que havia  donat unes pàgines abans, extreta del padró del 1887. Joana Escartín que ha estudiat aquestes dades, ha arribat a la conclusió que el nombre real estava a mig camí: 2.496 sabaters.

Tanmateix, l’Arxiduc remarca que els valors anteriors es refereixen només als obrers que es dedicaven a l’exportació i que si se sumen els que treballaven pera a clientela local, la xifra es podria elevar fins les 4.000 o 4.500 persones (2.500 a Maó), és a dir aproximadament la vuitena part de la població de Menorca. Riudavets corrobora aquesta apreciació, en informar que el sector del calçat havia adquirit des de mitjan segle un desenvolupament extraordinari i donava ocupació potser a quatre mil operaris. Açò sense comptar la multitud de dones auxiliars d'aquesta indústria que, ensinistrades en el maneig de màquines de cosir per a la unió de les peces del calçat, havien contribuït a enriquir els mestres i especuladors d'aquest ofici. A l'ombra dels anteriors es podien mantenir milers de famílies, de manera que cada setmana s’extreien de l’illa multitud de caixes de calçat, tant per a la Península com per a Cuba.

En efecte, segons les xifres i explicacions de l’Arxiduc, entre 1873 i 1877 l’exportació de calçat a les Antilles arribava als 378.000 parells anuals. A partir de 1878 i fins 1887 aquestes van créixer fins assolir una mitjana de 483.000 parells per any, comptant les extraccions de Maó i Ciutadella.

Una indústria relacionada era la de les pells adobades. A Menorca hi havia molts assaonadors; a Maó s’hi trobaven cinc adoberies; una tenia sis treballadors i les altres quatre cada una. A Alaior hi havia una amb dos operaris i a Ciutadella cinc; les tres principals tenien vuit, sis i cinc empleats i les altres tres cada una. A totes es feia molt bon cuir de pells de vaca i de ovella autòctones.

Industrial Mahonesa

En un pla diferent es trobava la indústria tèxtil, representada quasi de forma exclusiva per una fàbrica, dedicada als filats i teixits de cotó. Es tractava d’una societat anònima, amb un capital social d’un milió i mig de pessetes, els estatuts de la qual varen ser aprovats per Reial decret de 22 d’abril de 1856 i que fou inaugurada el mes d’octubre de 1857 amb el nom d’Industria Mahonesa. L’any 1880, per causa de la crisi de la indústria espanyola del cotó i d’una pèrdua de 210.000 pessetes, provocada pel responsable de les vendes a Barcelona, va haver de ser liquidada. Malgrat tot, la majoria dels accionistes va recomprar els actius de l’empresa i, amb la incorporació de Joaquim M. Tintoré, de Barcelona, que passà a encarregar-se de les vendes a la Ciutat Comtal, va ser reorganitzada amb el nom d’Industrial Mahonesa i un capital de 400.000 pessetes. El gruix dels seus treballadors, uns 360, eren dones que provenien dels pobles veïns de Maó i es Castell.

La tercera indústria de l’època era la terrissera, sobretot la de Ciutadella, on hi havia cinc teuleres, que utilitzaven les bones argiles d'aquell terme. La més important era la de Trèmol, que exportava els seus productes, primordialment rajoles, de forma preferent cap a Amèrica, tot i que Riudavets indica que venia a Algèria i a la Península i també feia alguna ceràmica d'adorn per a ús domèstic.

A Maó es comptaven cinc terrisseries, entre les quals destacaven la de la carretera d’Alaior i, en especial, l’Alfarera Balear, fundada com a societat en comandita l’any 1883, amb un capital de 50.000 pessetes i que estava establerta a la Colàrsega del port, al lloc anomenat es Cos Nou. Feia excel·lents rajoles per a paviments, però també teules i altres productes de ceràmica; quasi tots es venien a l’illa, perquè no podia competir amb els preus de Ciutadella, on el jornal era més baix. D’acord amb Riudavets, així i tot estava començant a vendre a Espanya.

Prop d’Alaior hi havia dues teuleres. La més vella estava devora el cementeri. Es feien, a més de teules i rajoles, gairebé els mateixos atuells de terrissa que a Maó. L’altra tan sols era unes passes més lluny, però només es dedicava a fer rajoles i teules. A la teulera de Binigarbó, del terme des Mercadal, es fabricaven teules, rajoles i rajoles ratllades, però no vasos, gerres i altres recipients per a l’ús domèstic. Prop hi havia una altra petita teulera, així com as Migjorn i a Ferreries.

Les reiterades peticions per recuperar la base naval estrangera al port de Maó (1848)

 El 1846, l’esquadra dels Estats Units es va veure obligada a evacuar la base naval que tenia al port de Maó des del 1815, en no renovar el Govern espanyol l’autorització d’ús de les seves instal·lacions i dipòsits. L’Ajuntament de Maó va ser el primer en reaccionar, amb peticions que plantejaven diverses mesures, com la rehabilitació de l’arsenal, en situació de decadència.

Vista del port de Maó. Museu de Menorca

Els mesos següents es va desplegar a Menorca una àmplia campanya en favor de la declaració d’una franquícia comercial per al port de Maó, a la qual es va adherir el consistori, que envià diversos memorials a la reina. En el de febrer del 1848, sense abandonar del tot la seva sol·licitud de franquícia, se centrava en el tema del proveïment a les esquadres navals estrangeres.

El dipòsit que es demanava no era el que preveia la legislació de duanes espanyola. Segons l’Ajuntament, aquest no beneficiaria en res a Menorca, perquè el seu comerç era insignificant i no podia fer res davant la competència dels que hi havia a Barcelona i Palma. Aquesta observació era necessària, perquè l’any anterior no havia estat possible constituir aquesta mena de dipòsits, davant la negativa dels comerciants de Maó a assumir les possibles pèrdues que es poguessin produir, que era la condició que havia posat el Ministeri per a la seva instal·lació. El dipòsit sol·licitat era una excepció que no podia tenir cap efecte negatiu sobre la riquesa nacional, no reduiria les rendes de l’estat ni tampoc perjudicaria les relacions diplomàtiques amb altres països. Aquest darrer incís intentava respondre als recels dels anys anteriors davant els avantatges que tenien francesos i americans, que havien provocat queixes d’aquestes nacions. Es tractava d’una excepció necessària per superar la situació d’abatiment en què es trobava l’illa. 

Com es comprova, la Corporació reduïa les seves expectatives i només pregava el retorn a la situació anterior a la desaparició de la flota americana. No va ser suficient: el Govern va declinar respondre a aquesta instància. Amb tot, les autoritats no van ser completament insensibles a la campanya dels menorquins. La Direcció General de Duanes es va fer ressò del malestar que li havia transmès l’any anterior el capità general de les illes Balears i va demanar a la delegació de la subdirecció de rendes de Maó que assenyalés quines disposicions es podrien prendre per millorar la situació de Menorca. Aquesta va respondre el 8 de maig amb un nou memorial, tan extens i detallat com els anteriors.

L’encapçalava una llarga introducció en què explicava la progressió i caiguda del comerç exterior de l’illa. Indicava que, quan els anglesos van conquerir Menorca al segle XVIII, van limitar el pagament d’impostos a unes poques rendes i els menorquins tampoc eren cridats a files en l’exèrcit. L’illa va canviar de mans en diverses ocasions fins al retorn definitiu a Espanya, gràcies al tractat d’Amiens del 1802. Aquestes alternances van generar una entrada enorme de fons que estimulà la marina i el comerç illenc. Durant la Guerra de la Independència del 1808 es va repetir aquest patró, amb l’afluència de les esquadres i l’armament del cors, que convertí el port de Maó en “el veritable empori de la Mediterrània”.

L’autor del dictamen indica que, amb l’arribada de la pau, el 1814, el comerç va quedar reduït al mínim, punt on situa el principi de la decadència de l’illa, obviant que, tant en aquest període com en l’anterior, la veritable font de la riquesa menorquina era la importació de blat de la mediterrània oriental. Continua assenyalant que l’arribada al port de Maó de les esquadres holandesa i dels Estats Units d'Amèrica, primer, a les quals el Govern va autoritzar a utilitzar un dipòsit per als seus queviures, vestuari i equip de vaixells, així com als francesos arran de la conquesta d'Alger, més tard, van constituir una bona alternativa econòmica, que també permeté el manteniment de la drassana i frenà l’emigració.

Tanmateix, la conquesta d’Alger va suposar que es retirés la flota holandesa i feia poc l’americana havia hagut d’abandonar el seu dipòsit, de manera que havien cessat les fonts de la prosperitat de l’illa, la qual cauria en l’abatiment més gran si la reina no acudia en el seu auxili. La situació mísera de Menorca era paradoxal si es tenien en compte els avantatges que oferia el port de Maó, que gaudia d’unes instal·lacions de primer ordre: un dels millors llatzerets d’Europa, una remarcable drassana i multitud de magatzems de comerç, mostra de la seva prosperitat passada.

El retorn d’aquesta riquesa es podria aconseguir amb l’establiment d’un port franc, perquè la llibertat de comerç atrau capitals i habitants al país que l'adopta. Com que Menorca no tenia indústria, no havia de témer la competència dels països estrangers. Aquesta situació era ben diferent de la de Mallorca i Catalunya, on hi havia una activitat i un moviment industrial dignes de la protecció i que podria menyscabar la llibertat de comerç.

L’illa no comptava amb cap altre font de riquesa que el comerç i, sense aquest, l’emigració la reduiria a un desert. Per conciliar els interessos de Menorca i els territoris espanyols propers, el més convenient seria limitar el port franc a la constitució d’un dipòsit per a tota mena de mercaderies i obert als espanyols i a totes els països estrangers. Amb aquesta actuació desapareixerien les rivalitats i gelosies entre nacions. Les circumstàncies particulars del port afavorien l’existència d’aquest establiment: la població estava en una alçada i els magatzems estaven separats de la població. Era fàcil establir disposicions sobre l’ús del dipòsit i vigilància per les forces de la Hisenda encarregades de la custòdia del moll. Així no es donaria lloc a cap abús.

L’objectiu del dipòsit seria l’abastament de les esquadres estrangeres. Aquestes consumirien moltes de les produccions del país, donarien feina als seus habitants i es reanimaria tota l’activitat econòmica, de manera que es contindria l’emigració. Aquestes determinacions no causarien cap perjudici als interessos de la Península i Mallorca sinó que, per contra, podrien contribuir al seu foment, perquè la concurrència de vaixells de guerra estrangers augmentaria els consums i fomentaria les importacions del continent. Així, la mà benèfica del rei solucionaria la trista situació econòmica de Menorca, sense comprometre els interessos de la resta del país que, al contrari, resultarien beneficiats. 

Malgrat aquests optimistes auguris, el Govern no va atorgar aquesta concessió, contrària a l’esperit proteccionista que s’havia imposat  a Espanya el 1820 i que encara s’allargaria més d’un segle. Açò no obstant, els fets posteriors demostrarien l’error de les previsions dels menorquins, ja que la salvació de la crisi va venir de la manufactura illenca, que es va desenvolupar a pesar de la manca de fe en ella que demostraven els anteriors memorials. Tampoc l’agricultura era tan eixorca i, amb el temps produiria importants excedents ramaders i formatgers. En tot cas, l’Estat va beneficiar Menorca no amb els dipòsits que s’estaven demanant, ni amb la franquícia, sinó amb un ambiciós programa d’obres públiques militars: la construcció de la fortalesa d’Isabel II a la Mola, que quan escrivien les autoritats ja havia estat aprovada i s’encetaria l’estiu d’aquell any de 1848, a la qual s’afegiria en poc temps el retorn a l’illa d’una nombrosa guarnició.

Aquestes dues darreres mesures havien estat unes de les moltes que havien demanat els maonesos, tot i que la concessió del Govern va tenir poc a veure amb les seves sol·licituds i va respondre més bé a les tensions internacionals existents entre França i el Regne Unit, que van renovar l’interès militar per Menorca, situada en la cruïlla de les línies de transport dels dos països a la Mediterrània, revitalitzades per la conquesta d’Alger pels primers i la construcció del canal de Suez, que facilitava la connexió amb les principals colònies del segon.

La sortida de la crisi econòmica de Menorca del 1846: entre el port franc i la base naval

 El 1846 l’esquadra dels Estats Units va haver d’evacuar la base naval que tenia al port de Maó des del 1815, en no renovar el govern espanyol l’autorització d’ús de les seves instal·lacions i dipòsits. L’Ajuntament va ser el primer en reaccionar, però es va limitar a demanar la rehabilitació de l’arsenal, en situació de decadència.

Els mesos següents es va desplegar a Menorca una àmplia campanya en favor de la declaració de la franquícia comercial per al port de Maó, a la qual es va adherir el consistori el desembre del 1847, en un memorial amb una línia argumental que tenia bastants punts en comú amb el que havien redactat els comerciants de la població per al diari El Español i que demanava, com ells, la franquícia del port. El dictamen fou enviat a la reina i es demanà al cap superior de les Balears que hi prestés el seu suport.

Buc de l'esquadra americana al port de Maó

En aquesta sol·licitud s’indicava que, encara que l’illa era petita i tenia un sòl pobre, havia pogut prosperat i assolir una població nombrosa gràcies al comerç i la navegació, en especial a través de la introducció de cereals a la Península. Quan el Govern va prohibir la seva importació el 1821, el comerç, a més de la pèrdua immediata que va experimentar de les expedicions que estaven de camí, es va quedar sense objecte. Malgrat que es van intentar emprendre vies alternatives, mai van poder competir amb els armadors i els comerciants forans, que tenien relacions mercantils sòlidament establertes.

La ruïna del comerç va provocar una primera emigració de menorquins, però aquesta va remetre gràcies a l’estada de nombrosos bucs de guerra al port de Maó, els quals consumien molts articles fabricats a l’illa i feien el seu manteniment, que donava feina als mestres d’aixa.

Quan el 1830 França va conquerir Alger, alguns països van retirar les  esquadres que mantenien per protegir el comerç marítim dels pirates barbarescos. Aquest buit va originar una nova onada d’emigració i d’un volum tal que va cridar l’atenció del Govern, que es començà a preocupar per l’estat de postració de Menorca. La flota americana fou l’única que va continuar visitant el port de Maó, on el rei Ferran VII li permetia mantenir un dipòsit de vestuari i queviures. Aquest recurs, malgrat que la seva modèstia, fou eficaç per mitigar la crisi. Tanmateix, el 1846 el dipòsit va ser prohibit i l’esquadra americana se’n va anar.

L’Ajuntament assenyala que, sense aquest recurs, la crisi s’havia exacerbat. L’agricultura de Menorca  era força pobra i només comptava amb la collita de cereals, que alguns anys proporcionava sobrants per exportar, els quals eren insuficients per finançar la compra dels articles que l’illa havia d’importar, de manera que s’havia produït l’enorme dèficit comercial de dos milions i mig de rals, als quals s’havien d’afegir els impostos recaptats per l’Estat ja que, com que Menorca estava sense guarnició, totes aquestes rendes sortien del país. Amb les visites de la flota americana se suplia una part important d’aquest descobert, però ara que havia desaparegut, en pocs anys s’acabaria amb la circulació metàl·lica de l’illa, s’extingiria tota la seva riquesa i els treballadors fugirien, deixant els camps sense conreu.

L’emigració ja havia expulsat de l’illa a més de dotze mil menorquins, la tercera part de la seva població, “que fecundaven amb la seva laboriositat el sòl estranger”. Per posar remei a la decadència de Menorca, l’Ajuntament demanava l’auxili de la reina Isabel II. L’illa, per la seva posició geogràfica i l’excel·lència del seu port, estava cridada a ser el centre d’un comerç actiu i brillant. Si se li concedís la franquícia dels drets fiscals, se’l convertiria en un nucli de relacions i canvis amb tota la Mediterrània i en un empori de riquesa.

La Corporació havia demanat en diversos moments la franquícia, una providència que no s’havia concedit per la voluntat del Govern de protegir a l’agricultura i la indústria nacionals, però en aquest cas els menorquins consideraven que l’interès públic sortiria guanyant. A Menorca, per ser una illa, les autoritats podrien controlar totes les extraccions sense grans dispendis, de manera que no se perjudicarien els interessos del país que, al contrari, serien beneficiats, perquè els productes del sòl i de la manufactura tindrien una sortida còmoda i fàcil i el comerç un nou camp on exercir la seva activitat.

En situar un port franc a Maó, amb unes condicions sense igual, s’arrabassaria la supremacia comercial d’altres amb una situació menys avantatjosa i s’atrauria a un punt d’Espanya tota l’opulència dels ports estrangers que més perjudicaven la indústria nacional. Com es veu, els maonesos eren molt optimistes. Continuaven en aquesta línia remarcant que, amb aquest increment de la riquesa i l’augment de la població que es produiria, la Hisenda Pública augmentaria els seus ingressos i compensaria amb escreix els escassos recursos que al dia proporcionava la duana.

La crisi que patia l’illa devia revestir una excepcional gravetat, perquè no havien transcorregut encara tres mesos des que s’havia remès l’anterior sol·licitud al Govern quan l’Ajuntament, l’un de febrer del 1848, enviava un nou memorial a la reina. En aquest, sense abandonar del tot la seva petició de franquícia, se centrava en el tema de les esquadres navals estrangeres.

La Corporació es disculpa per reclamar l’atenció del Govern de forma tan continuada, el que atribueix a l’empitjorament de la situació econòmica que fa que la misèria arribi a noves famílies i les privacions s’estenguin a totes les classes socials. Per aquest motiu, encara que continua pensant que la millor manera per assolir la prosperitat de Menorca seria la concessió de la franquícia per al port de Maó, és conscient que, en afectar “al sistema econòmic del Regne”, precisa de molts dictàmens i estudis, per la qual cosa, davant la necessitat de combatre la pobresa, planteja una alternativa.

L’Ajuntament torna a partir de la base que la producció agrícola de l’illa, per les seves reduïdes dimensions i l’esterilitat de la terra, és de poca consideració i tampoc creu que les produccions pròpies puguin progressar per molt que es fomentin. Afirma que, de fet, el benestar de Menorca sempre ha provingut dels recursos exteriors i, en particular, de l’estada de les esquadres estrangeres en el port de Maó. Com s’observa, el consistori simplifica l’exposició que havia fet en la seva anterior exposició, eliminant les referències al comerç de reexportació de blat.

Continua recordant que, en una època no gaire llunyana, es permetia als francesos disposar d’un hospital al port de Maó, mentre els Estats Units comptaven amb un dipòsit de queviures, el que feia possible que els seus bucs es reunissin cada any al port. Aquesta concurrència suposava una entrada de doblers que equilibrava la circulació monetària i estava unida a la riquesa de Menorca. La supressió d’aquest dipòsit havia estat la major calamitat que es recordava a l’illa, ja que des de llavors no es disposava de cap mitjà per cobrir el dèficit comercial, que s’avaluava en dos milions i mig de rals, la qual cosa només podia tenir com a conseqüència la desaparició de la circulació de moneda i que el país quedés sotmès a la ruïna més completa.

L’Ajuntament no demana que es retornin els dipòsits de queviures, efectes navals i carbó a les dues nacions que en disposaven abans, sinó que proposa que aquest establiment resti obert a tots els països amics d’Espanya, perquè  aquests puguin aprovisionar i reparar els bucs de guerra i disposin d’un hospital per guarir els malalts. Aquesta concessió no perjudicaria l’economia, perquè en aquell moment les esquadres estrangeres no venien a adquirir queviures i altres mercaderies, de manera que en atraure’ls novament, alhora que s’aconseguiria que Menorca progressés, augmentaria la riquesa nacional, ja que la puixança del comerç beneficiaria l’agricultura i la indústria espanyoles.

Com es comprova, la duresa de la crisi havia fet abandonar al consistori maonès la seva petició d’una franquícia i ara es conformava amb recuperar la base naval, intentant una operació diplomàtica d’alts vols i perspectives incertes.