dimarts, 25 de gener de 2022

Les línies tortes de la transició energètica

El mes de novembre passat es va celebrar la cimera del Clima de Glasgow amb l’objectiu de reforçar la lluita contra el canvi climàtic. El seu balanç no ha estat del tot positiu, per la resistència de molts països a adoptar compromisos seriosos per descarbonitzar l’economia mundial; algunes de les principals nacions ni tan sols hi van comparèixer. Més preocupant encara és el fet que la realitat s’allunya del camí que cal emprendre per disminuir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. 


En efecte, el 2021 ha suposat el retorn a escena del carbó com una de les principals fonts energètiques del món. De fet mai s’havia anat, perquè des del 1973 el seu pes en la producció d’energia elèctrica es manté estable en el 40%, ja que la minva dels països desenvolupats ve essent compensada per l’increment d’Àsia. Tanmateix, l’any passat el carbó ha recuperat importància fins i tot en les nostres economies. Tots els països, des d’aquells on el seu paper és residual, com Espanya (on no arriba al 2%), fins allà on és crucial (com Polònia, amb el 75%) han ampliat el seu consum. Nacions poc compromeses amb el canvi climàtic, com els Estats Units, i aquelles que en fan bandera, com Alemanya, engeguen les centrals tèrmiques de carbó. I el pitjor és que es preveu que enguany el seu consum creixi.

La clau està en l’economia. La puja del preu del gas natural (reflex d’una  relativa escassetat i de les baralles amb Rússia) ha posat sobre la taula la seva rellevància. L’energia és la clau del desenvolupament econòmic i els països augmenten el seu consum sense fi. La descarbonització, a més, per la seva aposta per l’electricitat en la mobilitat, fa que s’expandeixi la seva demanda i, si es tenen en compte les inversions, el carbó és la font energètica més barata. És ver que les energies no renovables (hidràulica, eòlica, solar) produeixen electricitat a un cost molt baix, però les infraestructures necessàries són cares. El fet que a la majoria de països es donin subvencions per muntar aquesta mena d’instal·lacions demostra que la seva rendibilitat és baixa i en tot cas menor que la d’altres fonts energètiques.

Els països desenvolupats es poden permetre primar la generació d’energia verda, però els grans països d’Àsia no tenen aquesta capacitat, el que explica la pervivència del carbó i altres fonts energètiques fòssils. L’economia també explica que a la nostra illa no s’enlairin els parcs de plaques solars, tots ells dependents de subvencions públiques, de manera que la producció d’energies renovables es va quedant enrere en relació a la demanda. 


Hi ha dues visions oposades respecte a la transició energètica. Les persones més conscienciades exclamen que, davant de l’emergència climàtica, cal una transformació cultural que aconsegueixi reduir la petjada ecològica, per la qual cosa defensen l’impuls a la mobilitat en bicicleta o a peu, l’austeritat domèstica i empresarial i l’autogeneració per minvar el nostre enorme consum energètic. És evident que, si la majoria del planeta compartís la seva postura, s’assolirien grans fites. Tanmateix, la realitat és tossuda i els resultats no són gaire afalagadors, especialment a nivell global. A Menorca, la creació contínua de nous aparcaments públics -ara s'esta acabant un a Sant Lluís- permet aventurar que l’ús del cotxe, lluny de retrocedir, seguirà progressant. 

L’alternativa ve de la tècnica, que subratlla la necessitat de desenvolupar fonts energètiques capaces de substituir de forma eficient les energies fòssils perquè puguin agafar el seu relleu. L’economia i els costums socials no es veurien pertorbats: seguiríem utilitzant energia de forma massiva en la nostra vida. L’única diferència seria que no hauria emissions de gasos perjudicials pel clima.


En realitat, la tecnologia sempre ha estat la clau. La Revolució Industrial, que recordem és l’aliment de la nostra qualitat de vida, va començar amb la màquina de vapor i la Revolució Verda amb els motors eòlics i els panells solars (sense oblidar que l’energia hidràulica sempre ha estat aquí). Ara s’advoca per perseverar en aquest camí i aconseguir millorar aquestes instal·lacions, de forma que siguin més eficients que les convencionals. És més, els partidaris d’aquesta opció reivindiquen l’energia nuclear, que després de Txernòbil i Fukushima havia quedat desprestigiada, perquè no aporta emissions de CO2 i les centrals són cada cop més segures. Seguint aquesta via, molts països del món estan reactivant els seus programes nuclears. Encapçala la llista la Xina (amb tretze noves plantes), seguida de la Índia amb set i Corea del Sud amb quatre, però n’hi segueixen estats de tota mena: Rússia, Emirats Àrabs, Finlàndia, França...

Segurament, l’increment del preu de l’electricitat que experimenta tot el món, no només Espanya, és un reflex del cost de la transició energètica. És cert que es tracta d’un pas imprescindible per al nostre benestar futur, però no és gratuït. Una actitud constructiva agraeix totes les aportacions: la dels activistes pel clima, que amb la seva moderació i hàbits saludables rebaixen la pressió del sistema energètic i la dels apassionats per la tecnologia, que forneixen sistemes millorats per produir energia verda. 


La terra avui viu una situació crítica que requereix esforços múltiples per afrontar el desafiament que planteja el canvi climàtic. No es guanya res blasmant les contribucions d’uns i altres. Totes són bones, perquè ens acosten a la tan desitjada neutralitat climàtica i, de fet, ningú podrà solucionar el problema de forma aïllada. Necessitarem bicicletes, plaques solars i centrals nuclears per rebaixar de forma significativa la nostra petjada ecològica en el planeta.

dimarts, 18 de gener de 2022

Els projectes d’urbanitzar el Freginal per aixecar el nou mercat de Maó

El gener del 1884, l’Ajuntament de Maó va decidir, en una polèmica resolució, rebutjar les propostes dels veïns sobre la construcció del mercat de verdures al Carme i a la plaça on estava abans, en favor d’una nova solució: edificar-lo a la sínia des Freginal, tot aprofitant la intervenció per urbanitzar la zona.

El 14 de febrer la Corporació acordava dotar 750 pessetes en el pressupost municipal per fer front a les despeses d’elaboració del projecte i es  nomenà una comissió per estudiar l’assumpte. Es tractava d’un comitè de quinze persones en el qual, al costat de tres regidors de l’Ajuntament, entre ells el batle Joan Rodríguez, s’hi trobaven nombrosos comerciants i homes de negocis de Maó i, de forma destacada, Joan Taltavull Garcia, el president del Banc de Maó i Joan Martorell, el director d’Industria Mahonesa (la fàbrica de Calafiguera). La presència Joan Rodríguez, director del Banc de Maó i Joan Taltavull, el seu president, corroborava la informació del diari El Liberal del desembre anterior sobre la participació d’una entitat financera en l’operació.

La sínia del Freginal el 186, abans de ser convertit en parc. Foto Ajuntament de Maó
Una comissió tan nombrosa no devia ser operativa i hi hem de veure sobretot la declaració de suport a la iniciativa d’una fracció de l’empresariat maonès. En realitat, sembla que només es va reunir els primers dies, quan va sol·licitar assistència a la Diputació provincial per sondejar el terreny i calcular el cost dels fonaments, al qual es pensava afegir el de les cases que s’havien d’expropiar per completar el pressupost. La paràlisi de la comissió va confirmar els pitjors auguris. Després de més de mig any de silenci, l’Ajuntament  demanava a la Diputació que l’arquitecte provincial es desplacés a Maó per elaborar el projecte, amb plànol i pressupost, d’urbanització del Freginal i de construcció del nou mercat. El tècnic faria acte de presència el mes de juny del 1885, sense que transcendís el resultat de la seva feina.

Al cap d’un any, el maig del 1886, es va publicar una notícia que sembla donar a entendre que el projecte tècnic fou lliurat a l’Ajuntament. Amb motiu de les actuacions per esbocar una casa per donar comunicació al carrer de l’Àngel amb el de Deia, s’indicava que hi havia la idea de procedir a l’obertura de carrers per comunicar el Freginal amb els de Deià, la Infanta i el Cos de Gràcia, obres que obeïen al projecte de construir una plaça de mercat al Freginal. La idea de connectar els carrers de l’Àngel i Deià feia temps que anava. L’Ajuntament tenia el projecte en cartera i el mes de gener diversos propietaris d’aquests carrers havien sol·licitat que s’executés, brindant la seva col·laboració. La Corporació acordà oferir 5.000 pessetes com a preu del solar quan es fes l’obra.

Els veïns, encapçalats pel llavors ja ex batle Rodríguez Femenías, van precipitar els fets. El mes de juny Rodríguez subhastava la casa del carrer Deyá, 8. L’adjudicatari havia de deixar l’espai per a l’obertura del carrer i es quedaria el solar restant i els materials de construcció. Així mateix dona la impressió que l’exregidor cedia el solar a l’Ajuntament a canvi d’una determinada suma. Així comprovam com l’antic batle tenia un interès directe en l’operació del Freginal, que ara d’alguna manera considerava remota, ja que en cas contrari, el rendiment obtingut de la seva propietat hagués estat superior. Val a dir que el mes de juliol la Corporació va comprar l’edifici del carrer de l’Àngel que mancava per enderrocar-lo i culminar així l’operació, de manera que el setembre les dues vies quedaven unides.

Carta de l'Ajuntament demanant l'arquitecte provincial
El 1935 Pere Ballester es referia a aquest episodi a La Voz de Menorca i explicava que la casa fou adquirida per l’Ajuntament com a part de l’operació urbanística del Freginal. Continuava indicant que el batle Rodríguez Femenías, amb la intenció d’urbanitzar-la i aixecar “un mercat digne de la població i a l’altura de les necessitats modernes”, va comprar la sínia Barbarrossa, que era una part del Freginal i limitava amb els carrers de Gràcia, Cos de Gràcia, Sant Jordi Deyà i Infanta. Tanmateix, “en la lluita amb els que volien reconstruir el vell mercat no va comptar amb prou suport dels seus partidaris”.

L’assumpte es mantindria en estat letàrgic gairebé una dècada, fins que, a les darreries del 1893, Joan Tudurí, el concessionari dels llocs de venda del mercat de verdures, proposà a l’Ajuntament d’aixecar un mercat de ferro al claustre del Carme. L’oferta era seriosa, ja que es comprometia a executar les obres segons el projecte presentat i pagar al municipi 3.000 pessetes anuals a canvi de gestionar els lloguers dels llocs de venda. La Corporació va resoldre un altre cop intentar promoure la urbanització del Freginal abans d’impulsar cap solució definitiva per al mercat.

Els maonesos van assistir a l’espectacle de com l’home ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Com a la dècada anterior, El Liberal es va manifestar a favor de la proposta del Freginal i El Bien Público en contra. El batle va obrir un concurs de projectes, al qual s’hi va presentar Pau Ruíz Verd, que era soci de Joan J. Rodríguez i Joan Taltavull a la Societat General de Alumbrado, la nova fàbrica de gas. La documentació fou lliurada a la Corporació l’agost del 1894, precisament al mateix temps que s’estaven subhastant per deutes els terrenys del Freginal, propietat de Rafael Femenías Gahona, per un import de 74.500 pessetes. El Liberal va publicar la memòria del projecte, que fou exposat al públic i passà per diverses comissions municipals, però devia de ser considerat massa onerós per a la hisenda municipal i el tema tornà a quedar en via morta. El que sí s’havia aconseguit era de refredar els ànims de l’empresari que volia edificar al claustre.

Plànol d'un mercat de ferro, com els que aspirava l'Ajuntament de Maó
Tanmateix, les males condicions del mercat van menar a què el tema es reactivés novament al cap de deu anys, en aquesta ocasió per iniciativa de l’Ajuntament que, el 1904, va encarregar a l’enginyer Antoni Gómez Cruells la redacció d’un projecte per al claustre del Carme. Es tractava d’un militar que l’any següent instal·laria la primera xarxa telefònica de Maó.

El Bien Público destacava que el projecte del mercat incloïa els llocs de venda, que, a més de ser elegants, eren amples i còmodes per als venedors, qualitats de les quals el llavors existent mancava completament. Després de la seva exposició al públic, el projecte, que comptava amb un pressupost de 70.771 pessetes, es va aprovar el més de febrer del 1905, amb onze vots a favor i tres en contra. Els regidors que s’oposaven al tema adduïen, un que el claustre no era el lloc indicat, tot proposant que es fes a la Miranda, i els altres que la situació econòmica del municipi no permetia d’emprendre una despesa de tanta importància. El batle defensà el projecte, ja que des de feia moltíssims anys es xerrava de construir un mercat, però mai es feia una obra que qualificà d’“indispensable per a la comoditat i salut dels veïns”.

Els mesos següents va continuar la tramitació del projecte. El governador de la província donà el seu vistiplau i uns mesos més tard es va aprovar el plec de clàusules de la subhasta de les obres i un pressupost extraordinari de 80.000 ptes per fer front a la despesa, així com l’emprèstit del mateix import per al seu finançament. Gómez Cruells rebé 2.000 ptes per la redacció del projecte .

Com en altres ocasions, en què el diari d’un signe polític s’oposava als projectes que defensava el seu adversari, El Liberal s’hi va manifestar en contra, tot assenyalant que els dos projectes anteriors havien fracassat perquè el local no era prou gros i hi havia dubtes sobre les seves condicions higièniques. En relació a l’actuació que es debatia, comentava que el crèdit que es demanava depreciaria els darrers títols, que s’havien emès feia uns anys i açò causaria el descrèdit del municipi.

Passatge del carrer S. Jordi que comunica amb el Freginal
El cas fou que, malgrat en aquesta ocasió el projecte havia culminat la seva tramitació i ja només calia emetre l’emprèstit i subhastar les obres, no es va fer res i, de fet, el 30 de gener del 1906 el batle de Maó ja no el considerava realitzable, afegint que només es podria portar a terme al cap d’uns anys i a costa de rebaixar la seva ambició i aixecar un mercat només per a fruites i verdures, que caldria finançar amb els ingressos ordinaris municipals, és a dir, sense apel·lar al crèdit. Victory lamentava que el local actual no tingués sol, sinó “un aire capaç de glaçar de fred les persones més robustes” (era hivern) i resultava molest i incòmode en alt grau. Les seves reduïdes dimensions impedien presentar les fruites i verdures amb la necessària pulcritud.

L’Ajuntament s’havia adonat de la impossibilitat de cobrir l’emprèstit i renuncià a la idea. És possible que hi tingués a veure la delicada situació  econòmica del sector del calçat, el principal de la població, que va començar a fer-se present la segona part del 1905. El mes de novembre El Porvenir del Obrero ja parlava de l’existència d’una crisi seriosa a tota l’illa, amb obrers en atur, preus dels jornals a la baixa i la temptació d’emigrar. La conjuntura s’aniria agreujant i el 1906 adquirí tints bastant dramàtics, fins al punt que es va plantejar que l’Ajuntament s’endeutés per escometre obres públiques en les quals es poguessin ocupar els treballadors que no tenien res per a menjar.

dimarts, 4 de gener de 2022

Tres projectes per a la construcció del nou mercat de verdures de Maó

 L’Ajuntament de Maó va fer enderrocar l’edifici del mercat de la Verdura de Maó el mes de novembre del 1883. Des del primer moment, els veïns de la zona van clamar per la seva reconstrucció, mentre que els del Carme advocaven perquè es construís un de nou aprofitant l’antic convent.

El claustre del Carme devers 1903 (Postal Dugay-Trouin)

Com era de preveure, els propietaris de la plaça de la Verdura es van avançar i van presentar el primer projecte de reconstrucció del mercat, el qual, com a prova de força, fou signat per 1.500 persones i que el Consistori va acordar, el 6 de desembre, d’exposar al públic durant quinze dies. El Bien Público va publicar l’exposició de motius, en la qual es remarcava el suport que havia rebut de totes les verduleres que hi acudien de forma habitual. Aquesta memòria estava en la línia d’una notícia apareguda a la premsa el dia anterior, que assenyalava que, com que el claustre del Carme no estava protegit contra la intempèrie del mal temps, algunes venedores havien decidir no establir-s’hi i havien llogat soterranis al voltant de la plaça de la Verdura. També es feia notar que al Carme s’havien reduït el nombre de llocs de venda i que els dies de pluja i tramuntana l’accés al mercat era molest. Paral·lelament, es subratllava el perjudici que provocava el trasllat als propietaris que havien adquirit les seves propietats a major preu, i als botiguers que es guanyaven la vida gràcies a l’animació de l’indret. Si la vida comercial minvava a la plaça, l’Ajuntament hauria de rebaixar la Contribució. Finalment, es destacava que el projecte tenia un cost relativament baix (20.000 pessetes), del qual es podria fer càrrec un contractista, de manera que l’immoble retornaria en pocs anys al bé públic.

Vista la politització de l’afer, no ens hauria d’estranyar que els dies següents un tal “Fèlix” publiqués dues gasetilles a El Liberal, en les quals s’expressava en contra de la proposta de la plaça de la Verdura i en favor del claustre del Carme, tot reiterant els arguments que ja havien aparegut amb anterioritat, als quals afegia la insuficiència de la plaça: les dimensions dels llocs de venda (1,35 m per 1,20 m) eren excessivament reduïdes i, a més, era impossible col·locar-hi totes les venedores, que abans tampoc cabien a l’edifici i ocupaven els quatre fronts exteriors, així com els carrers del Rosari i l’Àngel. En aquest sentit, feia notar que s’hauria de desterrar “el costum, o millor dit l’abús” que les verduleres envaïssin la via pública i impedissin el trànsit de carruatges.

 

Memòria en favor de la reconstrucció a la plaça de la Verdura

Finalment, el dia 22 de desembre els partidaris de l’opció del claustre del Carme van presentar el seu pla a l’Ajuntament, que defensaven en base als avantatges ja coneguts, en especial la seva amplitud, que permetia aixoplugar les peixateries, les escoles municipals i el jutjat. El Bien Público i El Liberal van reproduir a les seves pàgines la memòria del projecte que, a més d’insistir en els seus avantatges, indicava les condicions econòmiques previstes: el concessionari hauria de fer les obres a canvi de quedar-se amb els cànons que pagaven els llocs de verdura i de carn durant nou anys. Si, a més, aixecava uns nous jutjats i les escoles, el termini s’allargaria a vint anys, a més de l’import del lloguer que fins llavors cobrava l’Ajuntament a l’Estat. L’Ajuntament també va exposar aquest projecte al públic, la qual cosa va donar lloc a animades controvèrsies entre els seus partidaris i els que donaven suport a la reconstrucció de l’antic mercat.

Al cap d’una setmana, la Corporació remetia la proposta a la Comissió d’obres. El fet de no obrir un nou període d’exposició pública ens fa pensar que el Consistori volia concloure la qüestió. El dia següent, El Liberal comentava el contingut del projecte, però tan sols indicava que, segons aquest, l’Ajuntament havia d'optar entre fer les obres estrictament indispensables per a la reunió dels tres mercats de fruites, peix i carn o sumar-hi el Jutjat Instrucció i les escoles públiques. Tanmateix, afegia que, tot i que la construcció del mercat en el Freginal exigiria grans dilacions, era la millor alternativa perquè allà se li podria donar la forma i amplitud que es volgués i, a més, permetria d’urbanitzar aquells terrenys i enllaçar diversos carrers de gran importància de la població.


Bases per a la construcció del mercat al claustre del Carme

En realitat, el tema estava a punt de donar un gir inesperat i aquest ja havia estat avançat per la premsa. El 20 de desembre, abans que l’Ajuntament rebés de forma oficial el projecte del claustre, El Liberal havia publicat un extens article titulat “Tercer en discòrdia”, en el qual, tot i reconeixent que ja s’havien presentat dos projectes per a la reconstrucció del mercat, cadascun dels quals comptava amb arguments al seu favor, volia que es considerés un tercer: la seva edificació a la sínia des Freginal, un lloc on cabia de forma sobrada, la qual cosa permetria d’urbanitzar el sector. L’autor reconeixia que el Consistori no tenia capacitat per finançar les obres, sinó que aquestes haurien de quedar en mans d’una empresa que emprengués l’acció urbanística a canvi de quedar-se amb els solars sobrants, un exemple pioner de gestió o especulació urbanística, com es vulgui anomenar. Finalitzava dedicant un ampli espai a fer la història dels projectes d’urbanització des Freginal, que havia estat sobre la taula el 1827 i el 1861. En aquest darrer fins i tot es van fer pressupostos de l’obertura dels carrers, incloent-hi l’actual de Santiago Ramon i Cajal (que tardaria quasi un segle en executar-se).

En relació a aquesta idea, el mateix dia 20 El Bien Público informava que “sembla que algun individu de la Corporació municipal desitja que es construeixi el mercat de verdures en el lloc conegut com Freginal”, amb la qual cosa atribuïa la seva autoria a un regidor, cosa també evident per la documentació manejada, que només podia haver sortit del seu arxiu. Uns dies més tard, el diari informava que la comissió municipal es decantava pel projecte de la plaça de la Verdura, però en aquesta ocasió confonia els seus desitjos amb la realitat, ja que quan la Comissió d’obres de l’Ajuntament es va reunir el gener del 1884 es va confirmar la primera notícia: els regidors rebutjaven les dues propostes, pels inconvenients que presentava cadascuna d’elles, i propugnaven una nova solució: edificar el mercat a la sínia des Freginal, tot aprofitant la intervenció per urbanitzar la zona. Només en el cas que aquesta actuació es demostrés inviable acceptaven aixecar el mercat al claustre del Carme, ja que així es podrien unificar la venda de tot tipus de comestibles.


Els dies següents
El Liberal apuntava que la idea del Freginal guanyava terreny i que un establiment de crèdit de Maó estava estudiant d’encapçalar la iniciativa, a la qual també donaria entrada a tots els particulars que hi volguessin participar. Els maonesos de l’època immediatament devien interpretar que el diari es referia al Banc de Maó, del qual el batle Joan Rodríguez Femenías n’era el gerent.

Val a dir que la resolució no va ser gens pacífica. El dictamen de la comissió va tenir un vot particular, que considerava inviable la proposta d’urbanitzar el Freginal en un termini raonable de temps. En el moment de la votació es van plantejar tres mocions alternatives, que van ser rebutjades per la majoria: la primera per permetre la venda de fruita i verdures a la plaça de l’antic mercat fins que n’hi hagués un de definitiu; la segona, reconstruir el mercat a la ubicació original però amb columnes de ferro (segurament la idea inicial era fer-ho de marès), i la darrera per obrir un nou període per al lliurament de projectes o la reformulació dels existents. Per comptes, es va nomenar una comissió encarregada de redactar el projecte de construcció del mercat i d’obertura de carrers i urbanització del Freginal, alhora que es permetia als particulars de presentar noves propostes.

 

La sínia des Freginal devers 1977

De forma prou significativa, El Liberal va publicar un article que defensava l’elecció del Freginal, en el qual no es deia pràcticament res sobre el mercat, sinó que el focus es posava en l’operació urbanística, remarcant que diverses corporacions l’havien estudiat per la necessitat que tenia la ciutat d’obrir vies per comunicar els carrers del Cos de Gràcia i de Gràcia, que facilitessin el trànsit de carruatges entre els barris de l’est i l’oest de la població, amb l’afegit de l’increment de valor dels carrers dels voltants de la sínia. Pel costat contrari, El Bien Público censurava que s’optés per una opció tan a llarg termini i que l’Ajuntament hagués fet cas omís dels projectes presentats pels ciutadans en benefici d’un de propi.

dimarts, 28 de desembre de 2021

Poca broma

Durant molts anys, els humoristes van gaudir d’una treva en la confrontació política. Avui en dia es pot dir que el període de gràcia ha finalitzat i no és estrany que acabin essent blanc de denúncies davant dels tribunals, expulsions de programes de televisió, objecte de censura (Facu Díaz) o renúncies davant l’assetjament de les xarxes socials (Elsa Ruiz). 


Molt han canviat les coses des de l’explosió de llibertat de la Transició, on l’únic límit de l’humor era que no fes riure. Si tenia gràcia, el còmic es podia rifar de la pàtria, el rei, l’exercit, gitanos, xinesos i espanyols. Ja en el tardofranquisme, l’humor intel·ligent d’en Gila no tenia barreres. Més endavant, l’humor canalla d’Eugenio podia remoure cel i terra; recoman als apòstols de la correcció política recuperar els acudits d’Arévalo; actualment tampoc són recomanables els de Chiquito de la Calzada. Tots ells es beneficiaven d’allò de “To er mundo e güeno” de Manuel Summers. Són tan irreverents que ara és impensable reproduir les seves perles en les pàgines d’un diari com aquest...

El nostre món es veu dominat de forma cada cop més aclaparadora per les confraries d’indignats, la correcció política, un respecte mal entès per les minories i altres fenòmens sociopolítics per l’estil que formen una heterogènia Santa Inquisició de l’humor. La polarització política actua en el mateix sentit, però no són només els adeptes dels partits extremistes els que no consenteixen que es faci befa de les seves proclames; els seguidors dels partits tradicionals tampoc volen que ningú tregui punta de les ficades de pota dels seus líders. 


Aquesta deriva ens acosta als temps de foscor del segle XX, la Guerra Civil i els anys de plom del franquisme, retractats de forma magistral pel gran còmic Pedro Muñoz Seca, que abans que el matessin al Madrid en guerra de l’any 1936 va etzibar als seus botxins: “Podéis quitarme mi hacienda, mi patria, mi fortuna y hasta mi vida, pero hay una cosa que no podréis quitarme: ¡el miedo que tengo ahora mismo!” Tota una lliçó d’humor negre, que et provoca un somriure, alhora que et gela la sang.

En realitat, l’humor sempre havia estat mal vist pel poder. Les autoritats tenien por que fos com el fillet del conte, que amb les seves senzilles paraules “el rei va despullat” fa evident la ridiculesa dels governants i trenca els dics de contenció del poble. La novetat és que en el present la censura ja no és patrimoni de l’Estat, sinó que qualsevol grup la reclama en nom de la protecció de l’honor, un concepte que en èpoques de major permissivitat sonava a ranci i que avui en dia ha estat reciclat per grups diversos, sense adonar-se que, en aquesta deriva, seran els primers que s’hauran de callar davant dels poderosos. 


L’humor no té perquè estar renyit amb el respecte. Quan es fa broma dels negres, les dones o els homosexuals, no implica que se’ls perdi la consideració. De fet, tots sabem de gent que conta acudits d’aquesta mena que en realitat “no fan gràcia”. L’autèntic acudit es riu de nosaltres mateixos o de l’absurd del món; no del protagonista de l’acudit. No entendre-ho és, simplement, haver perdut el sentit de l’humor.

Històricament el riure, la ironia, la burla i la sàtira tenien una funció progressista de llimar els límits del poder. A aquest corrent se sumà Umberto Eco a la novel·la El nom de la rosa, on el mòbil de l’assassí era impedir la divulgació d’una presumpta obra d’Aristòtil sobre el riure, per repugnància que conferís a l’humor un prestigi intel·lectual que el tragués del seu lloc tradicional –la festa, el bar, el poble–, per convertir-lo en una eina en contra els grans principis, en aquest cas, el temor a Déu i la por a l’infern. No podem estar atemorits d’allò que ens riem. 


La crítica postmoderna va voler superar aquest plantejament. Amb el seu característic cinisme, els postmoderns defensaven que la ideologia imperant no pretén ser presa seriosament. Per ells, el perill més gran per al totalitarisme és el qui pren el seu ideari literalment. Tanmateix, les agressions que pateixen els humoristes a la nostra societat resten versemblança a aquesta tesi, que és més un joc intel·lectual que una descripció acurada de la realitat.

També hauríem de reconèixer el valor de l’humor com a vàlvula d’escapament, d’aixeta que allibera les pressions socials abans que explotin en una revolta. Segurament era per açò que els romans tenien un dia en què permetien que es trastoqués l’ordre social: el captaire feia de senador i el senador es rebaixava a vestir-se com un captaire, un dia de broma i diversió, que relaxava la plebs que, d’aquesta manera, s’esbravava i podia continuar la resta de l’any suportant l'opressió dels patricis.

Segons aquesta visió, l’humor seria funcional per al sistema. Les petites transgressions permetrien a la gent acceptar de millor grat l’statu quo i apaivagarien els seus desitjos de canvi. És cert que es tracta d’una teoria oposada a la del caràcter alliberador i progressista del riure, però fa la impressió que pot tenir la seva part de raó. Potser aquestes paradoxes no són més que un reflex de l’esperit contradictori de l’ànima humana... 


La deriva antihumorística actual em sembla un reflex del pensament intolerant, el no-és-no, que més que determinació exhibeix pobresa moral. Censurat el riure, els ciutadans s’exasperen i, per esperit de contradicció, abracen les postures més radicals. La intransigència alimenta la intransigència. Al capdavall, amb tanta correcció política es reforcen els reaccionaris d’extrema dreta i els radicals d’extrema esquerra, la polarització que està emmetzinant el món...

dimarts, 21 de desembre de 2021

La polèmica construcció d’un nou mercat d’abastaments a Maó (1883)

La ruïna del mercat de la Verdura de Maó, el 24 d’octubre del 1883, va suscitar de forma immediata la preocupació dels veïns i comerciants de la zona, que es van mostrar ferms partidaris de la seva reconstrucció, mentre que altres veus es començaven a alçar en contra d’aquesta opció.

Allò van ser els preparatius d’una de les més aferrissades batalles ciutadanes que mai s’han esdevingut a la ciutat. Joaquim Rodríguez Femenías acabava de ser elegit primer batle per designació popular, ja que fins llavors, amb independència del resultat de les eleccions (que a Maó solien donar com a guanyadors els republicans, partit de Rodríguez) el triava el Govern, que designava persones de la seva confiança, en general conservadors. Potser per animadversió política, el monàrquic El Bien Público va criticar l’acció del batle i el va acusar de voler adquirir “celebritat a costa aliena”; per contra, el republicà El Liberal defensà el seu correligionari (vinculat al diari) remetent-se al dictamen dels pèrits, que eren els que havien certificat l’estat de ruïna de l’edifici i aconsellaren la demolició. Pere Riudavets, que escriu el 1888, comenta tan sols que, en amenaçar ruïna un dels seus angles, es va enderrocar tot ell.

D’altra banda, els dies següents el costum menà algunes persones a continuar emprant l’indret com a mercat i l’Ajuntament va haver d’ordenar que el diumenge 28 d’octubre, a les deu del matí, cessessin totes les transaccions, la qual cosa fou rebuda amb divisió d’opinions. Mentre la gent que no hi anava ho va aprovar, els venedors i el públic que s’hi havia congregat ho rebutjaren de forma unànime. La premsa, demostrant el seu caràcter partidista, va informar, una destacant els qui ho veien bé i l’altra, els qui ho criticaven.

El dimarts l’Ajuntament es va reunir per estudiar l’informe que s’havia demanat als mestres d’obres. Segons aquest, tres ales de l’edifici es desplomaven deu centímetres però, malgrat tot, podien suportar la construcció del primer pis, motiu pel qual s’abstenien de presentar el pressupost de les obres de rehabilitació. El dictamen va contrariar el batle, qui indicà als regidors que no coincidia amb el que li havien comentat els seus autors de forma verbal el dia anterior i va presentar la proposta que ja duia preparada, en la qual se sostenia que el decaïment dels murs posava en risc d’esfondrament qualsevol obra que es fes al seu damunt. Així mateix, afegia que l'ornat públic exigia que desaparegués “un edifici desagradable pel seu aspecte i que no segueix l'alineació que correspon amb diversos dels carrers adjacents”, per la qual cosa s’acordava que es procedís a l’enderroc immediat de l’immoble.

Val a dir que, tot i que la proposta no estava d’acord amb l’informe tècnic, fou aprovada per unanimitat. També va haver acord per convocar els veïns a presentar projectes (amb plànol, pressupost i memòria) sobre l’edificació d’un nou mercat, els quals serien exposats perquè el públic pogués formular observacions.

Dos dies més tard se subhastaven les obres d’enderroc, que el constructor havia d’executar de forma gratuïta a canvi dels materials que recuperés de l’edifici, havent de retirar tota la runa. El dia 3 de novembre començaven els treballs, que havien de durar un mes i van ser adjudicats al mestre d’obres Joan Llambias. Tanmateix, va ser una obra desgraciada, ja que al cap d’una setmana l’home queia de dalt de baix i moria a l’acte, davant la consternació del seu fill, que treballava amb ell. Així i tot, els treballs només es van aturar durant aquell dia i el següent i van acabar dins del termini estipulat. De la construcció només hi va restar el paviment, que havia quedat exclòs del contracte.

Un cop netejada la plaça es va obrir un intens debat ciutadà sobre com havia de ser el nou mercat que substituís el que s’havia demolit. Des del primer moment els propietaris dels comerços i habitatges de la plaça de la Verdura havien defensat l’opció de reconstruir-lo en l’emplaçament original, mentre que els veïns dels voltants del Carme eren del parer que s’aixequés allà. La resolució que havia aprovat l’Ajuntament deixava veure reticències en contra de retornar a la situació original, però, al principi no semblava decantar-se per cap opció concreta, per la qual cosa va obrir el que avui diríem un concurs d’idees.

La qüestió devia d’apassionar els maonesos de l’època, perquè a la premsa van aparèixer diversos articles que platejaven projectes ben variats, el que ens fa pensar que els casinos, cafès i carrers de la població devien anar plens de converses i debats sobre el tema.


Les primeres propostes van ser les més radicals. Una persona que signava R. (en aquella època el costum era no firmar els articles o fer-ho amb pseudònim, però és factible que s’hi amagués la ploma de Rodríguez Femenías, el batle de la població) assenyalava a les pàgines d’El Bien Público que la plaça de la Verdura era un lloc massa petit, però que calia situar el mercat en el lloc més cèntric possible i unificar-lo amb els de la carn i el peix, per la qual cosa propugnava l’aixecament d'un gran mercat, com els que s’estaven fent a Barcelona. Açò es podria aconseguir esbocant la que s’anomenava torre del Portal de Mar i les cases del voltant, i que devia fer referència a la zona de l’esquinxacolzos, un mirador que descansava sobre unes voltes que s’esfondrarien trenta anys més tard (el 1915), moment en què es va reurbanitzar l’espai per deixar-lo en la situació actual. En definitiva, la iniciativa volia prendre la plaça d’Espanya i la peixateria per construir “un elegant edifici de ferro, de vistós aspecte, com els que es fan avui en dia a les ciutats cultes”. Com que l’Ajuntament no tenia mitjans per executar-lo, confiava en què una empresa de Barcelona se n’encarregués, a canvi de la concessió del dret d’explotació.

Als pocs dies els partidaris de refer el mercat a la plaça de la Verdura es van reunir, en una multitudinària reunió, a les Cases Consistorials, i van acordar unes bases sobre la qüestió, alhora que nomenaven una comissió perquè formés els plànols i el pressupost. La setmana següent es van congregar els defensors del claustre del Carme, però no van esbossar cap projecte, perquè tenien una sèrie de dubtes sobre l’edifici, que en aquell moment acollia l’escola de filletes, els jutjats i el quarter de la Guàrdia Civil i volien saber si podien disposar d’aquells espais o si era possible la seva reorganització. En tot cas, també van nomenar una comissió per entendre’s amb l’Ajuntament, algun membre de la qual devia d’enviar una carta al diari republicà El Liberal en la qual remarcava els avantatges de la seva opció: l’existència d’un edifici reduïa el cost, i era un lloc cèntric i ben ventilat, que afavoria la higiene. El grup de treball es va reunir amb la Comissió d’Obres de l’Ajuntament, que va prometre lliurar-los tota la documentació i antecedents necessaris.

La peixateria de Maó devers 1906, abans de l'actual, inagurada el 1927
El dia 24 de novembre el monàrquic El Bien Público es pronunciava a favor del projecte de mercat a la plaça de la Verdura, pel qual ja havia mostrat les seves simpaties des del primer moment, i que qualificava de “senzill, però de molt bon gust”. Dos dies més tard, El Liberal publicava una columna en la qual apuntava tot un llistat d’inconvenients del projecte que, al seu parer, el feien inviable: no reunia els avenços arquitectònics que s’empraven en aquesta mena d’obres, no incorporava espais per a les escoles i el jutjat, era massa petit per a les necessitats de Maó i, com el mercat antic, seguia sense alinear-se amb els carrers de la zona. Per aquesta raó, defensava que el lloc es deixés com “una placeta que servirà per embellir l’indret i millorar les seves condicions higièniques” i que, podria acollir “la falange de pagesos que en els dies festius es col·loquen entre els cantons dels carrers Hannover, Nova i Plaça de la Constitució amb greu perjudici per a la circulació, i que haurien de quedar expedits a tota ciutat culta.”

dimarts, 30 de novembre de 2021

L’esfondrament del mercat de la plaça de la Verdura de Maó (1883)

La plaça de la Verdura de Maó i el seu mercat van experimentar escasses modificacions al llarg del temps. Açò no vol dir que fos un lloc desatès. Ben al contrari, el 1855 l’interior del mercat era l’únic lloc de la població –juntament amb la costa del General– on les faroles de petroli eren enceses tota la nit, ja que a la resta de carrers s’apagaven a les onze del vespre, així com les nits de lluna. De tant en tant es procedia a l’emblancat de l’edifici. Durant la Restauració s’aprecia un major moviment: el 1877 es van realitzar obres a la plaça i el setembre del 1883 es va procedir a la subhasta per a la construcció de quatre “casetes-dipòsit” al mercat de verdures.

 

Plaça de la Verdura de Maó. Col·lecció Hernández Sanz

Tal vegada, la realització d’aquestes obres va evidenciar les males condicions de l’immoble. El cas és que poques setmanes més tard, el 23 d’octubre, en la sessió ordinària de l’Ajuntament es donava compte del dictamen pericial redactat sobre l’estat de l’edifici on es trobava l’escola de fillets, del que resultava que amenaçava ruïna. Per aquest motiu, es va acordar la suspensió de les classes i que una comissió municipal cerqués un local per allotjar provisionalment el col·legi. També es va prohibir el trànsit i la venda davall de les arcades i a la plaça i els seus voltants i el mercat es traslladava provisionalment des del dia següent als claustres de l’exconvent del Carme. Finalment, es va demanar un pressupost de les obres necessàries per arranjar l’edifici.

En el primer moment, l’escola de fillets es va traslladar a l’antic temple protestant del carrer de Sant Lluís Gonzaga. L’elecció va provocar les crítiques irades dels conservadors. El diari El Bien Público censurava que s’hagués optat per un dels carrers més estrets de la població i el centre s’instal·lés en un edifici que havia servit per “cultes dissidents”. Davant la negativa d’algunes famílies a  enviar els seus fills a aquell col·legi, l’església va obrir una escola diürna d'instrucció primària gratuïta al local que ocupava l'Escola nocturna del Sagrat Cor de Jesús, al carrer Pont de el Castell (entrada de l’actual plaça Conquesta). L’onze de gener del 1884 la segona escola elemental de fillets, de nova creació s’obria al carrer de Sant Lluís Gonzaga, número 2 (és a dir al mateix local) sota la direcció d’Antoni Joan Alemany, on s’està fins el seu trasllat al camí des Castell, núm. 95, el 1892.

La rapidesa amb què es va transferir el mercat al claustre del Carme segurament tingué a veure amb què era una idea que ja s’havia suscitat alguna vegada. Una d’aquestes fou el 1867, en què es va plantejar aquesta possibilitar per millorar “el mercat tan mesquí que posseïm”. Tanmateix, la descripció del lloc proposat tampoc el deixa ben parat. El defineix com “els ruïnosos claustres del convent que va ser dels pares carmelites”. La porta d'entrada que dona al passeig de la Miranda era fosca, amb un sòl desigual i fins i tot nauseabunda, a causa dels estables que hi havia a sota del seu arc. La cisterna era un lloc de proveïment públic, però s’havia de poar l’aigua i molta gent tenia escrúpols de beure-la, temorosos per la manca de neteja.

 

Notícia de la ruïna del mercat. EBP. 26.10.1883

Recordem que el claustre formava part del convent dels carmelites. Les obres de l’església s’havien iniciat el 1726, però l’oposició dels franciscans va obligar a suspendre-les, fins que el Carme va guanyar el litigi davant del Tribunal eclesiàstic. El 1750 es van reprendre els treballs gràcies a les nombroses donacions rebudes, principalment de la gent de mar. A causa del temps transcorregut, les obres estaven en tan mal estat que es va partir de zero i el mes de maig va tenir lloc l’acte de col·locació de la primera pedra. La feina  avançà a bon ritme, de manera que el 1754 es va beneir la capçalera fins a la primera arcada. Tanmateix, durant la dominació francesa (1756-1763) l’edifici va ser destinat a magatzem d’aliments. Quan l’illa va tornar definitivament a Espanya, les obres es van reprendre amb l’aixecament de les altres tres arcades i la cúpula, i es van allargar fins el 1808.

La construcció del convent es va encetar alhora que l’església, però les obres es van acabar més tard. El 1760 s’enllestia el passadís de dona accés a l’edifici per la part de la plaça del Carme fins a l’escala del que després va ser la de presó, que era la principal de convent i comptava amb una barana forjada pel mestre ferrer francès Martín Daudalot. El 1777 només havia dos costats acabats i el mateix escultor de l’església treballava en les vint grans mènsules de la planta baixa. Finalment, el claustre va ser conclòs el 1781. El 1784, a fi de disposar de prou aigua per a les necessitats de la congregació, es va construir la gran cisterna del centre del conjunt, una de les majors de l’illa. Durant molts anys els veïns dels carrers del voltant es van aprovisionar allí d’aigua, sobretot en les èpoques de sequera, aigua que era molt apreciada per la seva qualitat i frescor. El juliol del 1880 s’inauguraria la porta que comunica el passeig de la Miranda amb el claustre.


Poc havien pogut gaudir els monjos de les instal·lacions, perquè el claustre va ser expropiat durant la desamortització de Mendizábal, el 1835, i les cel·les es van destinar a presó, escola pública i altres usos. El 1833, a la cel·la 16 ja hi havia una escola primària, de manera que amb l’exclaustració es va convertir en pública i així consta el 1838, amb idèntic nombre d’alumnes que cinc anys abans (vint-i-sis). L’alumnat era masculí, atès que la primera escola de filletes no seria creada fins el 1842 i s’ubicà a la casa de la Misericòrdia, tot i que uns anys més tard (potser el 1866, quan es va fundar una segona escola femenina) es va mudar al claustre.
 

El Claustre va ser el primer local que, l’octubre del 1855, va allotjar l’Escola de Nàutica. Amb aquest objecte es van habilitar algunes cel·les. Les obres, a càrrec del mestre Antoni Hernàndez, van ascendir a 3.000 rals de billó. Aquí s’està fins a la seva clausura, el 1869. El primer curs del col·legi de Segon Ensenyament (1864-1865) també es va desenvolupar a unes habitacions contigües.

Tornant al trasllat del 1883, el 24 d’octubre, segons comentava la premsa, les dificultats per distribuir les verduleres van ser poca cosa comparades amb el clam que es va aixecar entre el veïnat de l'antic mercat, temorós que no es reconstruís i quedés establert definitivament al Carme. En canvi, els veïns dels carrers contigus al Claustre dels carmelites expressaven el seu desig que el nou emplaçament tingués caràcter definitiu, ja que defensaven que el nou local era més espaiós i susceptible d'aixecar un mercat en millors condicions.

 

Reunió dels veïns. EBP. 26.10.1883

L’operació es va executar amb una gran celeritat. El dia 26 es van desmuntar les voltes més danyades. El vespre, els propietaris de les cases dels encontorns de la plaça de la Verdura es van mobilitzar per evitar que el trasllat es consolidés, per a la qual cosa estaven disposats a fer sacrificis per ajudar l’Ajuntament a costejar les obres que calgués fer. Una comissió va anar a xerrar amb el batle, per tenir notícies de primera mà sobre la situació de l’edifici. Aquest els va comunicar que, segons els experts, tot i que la façana i la teulada estaven en bon estat, les voltes amenaçaven ruïna, motiu pel qual havia disposat el seu esfondrament immediat. Tanmateix, els va tranquil·litzar dient que prest s’elaboraria un plànol i pressupostos per a la restauració de l’immoble i, quan els tingués, la Corporació resoldria el que fos més convenient per a l’interès públic. Els veïns li van reiterar que eren partidaris de retornar el mercat i l’escola a la seva ubicació anterior, afegint que, segons tenien entès, la restauració no pujaria més de 2.500 pessetes, les quals s’oferien a avançar a l’Ajuntament si aquest es trobava mancat de recursos.

dimecres, 24 de novembre de 2021

Arriben turbulències: la inflació toca a la porta

Primer va pujar el menjar, però era durant el confinament i la gent no li va donar importància, perquè ja n’hi havia prou amb poder comprar. Més tard, es va encarir la benzina, però estàvem tan contents amb tornar a tenir el volant a les mans que ho vam pagar de gust. Al final ha pujat l’electricitat i s'ha muntat un bon sidral, perquè la calefacció surt per un ull de la cara. 

No és broma: en pocs mesos la inflació ha escalat des de la cota zero a més del cinc per cent, una altura que mareja i feia més d'una dècada que no assolíem. Així i tot les autoritats treuen pit i diuen que és una qüestió transitòria i que al final d'etapa es controlarà l'escapada i arribarem a la plana amb els preus tranquils. Em sap greu, però no m’ho crec.

Hi ha molts símptomes que els preus no van de capa caiguda. Les empreses de la gran distribució veuen inevitable traslladar l’escalada del preu de l’energia als aliments. Els agricultors demanen preus més alts per l’increment dels seus costos. L’altra dia em van pujar el cafè cinc cèntims i l’amo es va disculpar per l’augment del cafè en gra i la factura del llum. L’alça del salari mínim i la inflació estan esperonant les reclamacions salarials. Si els salaris pugen, els empresaris no s’estaran quiets i tots els productes s’encariran. Açò és l’inici del que els economistes anomenam, amb un punt de poesia, “espiral inflacionista”.

L’opinió pública, els mitjans de comunicació i l’oposició encorralen el Govern perquè s’enfronti a l’escalada de la factura de la llum. La veritat és que el president no s’ha quedat de mans aplegades i ha reduït l'IVA i els impostos especials de l'electricitat. També ha minorat els beneficis de les elèctriques. I així i tot, els preus de l’energia, setmana a setmana, superen màxims històrics.


De fet, no és una qüestió nacional, sinó que tota Europa s’enfronta al mateix panorama de puja incessant de l’electricitat i la benzina; el que varia són les reaccions de tipus polític, perquè a ningú li agrada que s’encareixin coses tan essencials, però d’aquí a culpar el Govern, que no és productor d’energia, hi ha un salt mortal que només a països molt donats a l’esbroncada com el nostre som capaços de fer...

Si, per intentar mantenir una mica de seny, ampliam la perspectiva, podem constatar que no és només l’energia, sinó que, a tot el món augmenta el preu de les primeres matèries, la qual cosa està alterant el ritme de la indústria i posa en dificultats el sector de la construcció. També hi ha problemes d’abastament de productes bàsics com els xips informàtics, que provoquen l’aturada o l'alentiment de les fàbriques d’automòbils.

En tots casos l’explicació més corrent d’aquests increments de preus recorre a la pròpia pandèmia, que va obligar a aturar l’activitat productiva i, amb la seva represa s’han format colls de botella i fenòmens especulatius que creen escassetat. S’hi afegeixen les restriccions que encara s'apliquen a Àsia i alenteixen la producció i el transport, així com els costos de la descarbonització de l'economia que, ni que sigui necessària, no és gratis.

Tanmateix, no es pot deixar de banda que açò pot tenir lloc perquè a molts sectors la demana és alta, tal com hem pogut veure en la reactivació del turisme i la restauració o en l’empenta de la construcció. En el primer cas, és cert que el confinament va generar un estalvi forçós que ara els consumidors estan gastant amb una certa alegria. En el segon, en canvi, hi té molt a veure la política monetària de tipus d’interès baixos, que fa que els inversors fugin dels mercats borsaris i corrin cap a l’immobiliari. 

I aquí ens tornam a trobar amb els dirigents del BCE i el FMI, que com hem comentat, pronostiquen que l’impuls inflacionista serà efímer, ja que és el que els convé per poder seguir mantenint els tipus d’interès baixos. En realitat, aquesta política tenia la seva raó de ser durant la Gran Recessió financera de fa una dècada i ara és un zombi que no s’atreveixen a enterrar. A més l’endeutament dels governs fa témer als bancs centrals que un increment dels costos financers posi en un mal pas els estats, que es veurien obligats a reduir la despesa pública o augmentar els impostos, la qual cosa “entorpiria la recuperació”, malgrat que la majoria dels països ja s'ha recuperat, o estan a punt de fer-ho, del daltabaix del 2020, i molt més de la crisi del 2008. 

El rally de l’energia de cada vegada s’assembla més a la crisi del petroli dels anys setanta. La nostra societat està encaixant millor el cop perquè l'economia és més flexible. Ara la benzina i l'electricitat no pugen de sobte, sinó dia a dia, el que ens evita les cues per omplir el dipòsit. En la majoria de mercats hi ha més competència i els empresaris s’ho pensen molt abans d’augmentar els preus. Els sindicats són més sensats i no plantegen vagues per demanar increments salarials.

Tanmateix, l’encariment de l'energia i les primeres matèries s’acaba filtrant a la cistella de la compra i als salaris i un cop la cursa comença ningú es vol quedar enrere i ser el perdedor. Les autoritats monetàries que podrien tallar aquesta competició absurda en què al final perden els més dèbils (els que no poden pujar els preus o aconseguir augments salarials), es fan el desentès perquè estan segrestats per idees immobilistes i la por d’enfadar els governs endeutats. 

La història ens diu que mal fineix qui mal comença. La temuda crisi pot arribar de forma abrupta i la política econòmica pot donar la volta com una truita en poques setmanes. Mai és agraït pronosticar una crisi, però és pueril donar l’esquena a la realitat.