L’habitatge no és un gran problema: té moltes solucions

L’habitatge s’ha convertit en objecte de desig. Els partits polítics competeixen per posar-se la medalla d’haver arranjat definitivament la qüestió. Tanmateix, no és un gran problema que es pugui resoldre amb un cop de vareta màgica, sinó que, en existir una gran diversitat de situacions, caldrà prendre diferents tipus de mesures i, en ocasions, actuacions benintencionades poden empitjorar el resultat final.

Cal remarcar el fet que, tot i que el dret a l’habitatge figura a la Constitució del 1978, els poders públics no l’han tingut entre les seves prioritats fins èpoques ben recents. Així mateix, la crítica que ara es fa al govern de Pedro Sánchez d’actuar de forma efectista també es podria fer a José Maria Aznar, que va anunciar que havia enllestit el tema amb la liberalització del mercat del sòl, la qual no va tenir els efectes beneficiosos que s’havien esbombat.

Totes les promeses que fan els polítics són populistes, perquè ofereixen solucions senzilles a un tema endiabladament complex. En aquest sentit, l’aprovació d’una llei de l’habitatge és un fet ambivalent. Per un costat,  posa el focus en els obstacles que han d’afrontar les persones amb menys recursos per poder disposar d’habitatge a un cost raonable. Pel cantó contrari, el seu contingut no resoldrà la qüestió, la qual cosa pot generar una sensació de frustració que desacrediti les receptes que es proposen, que no estan mal encaminades, tot i que no acabin de donar en el clau.

És evident que es tracta d’un tema on es mouen molt d’interessos. L’Associació de Constructors d’Espanya demana un pacte nacional perquè les noves generacions puguin tenir un habitatge propi. És clar que es refereix a cases en propietat, però aquests difícilment estaran a l’abast dels més humils, que s’hauran de conformar amb pisos de lloguer, d’aquí la importància d’ampliar el parc públic d’aquesta mena de promocions que, a diferència de la major part dels països europeus, a Espanya ha estat negligit fins fa poques dates i està cridat a ser un dels puntals de la política d’habitatge.

És legítim que tothom cerqui el seu interès, però no hauríem de creure que aquest coincideix amb l’interès general, i molt menys amb el de les persones menys afavorides. També és necessari considerar que, tal i com assenyala Miquel Puig en el seu llibre Els salaris de la ira, els rendistes tenen un enorme poder de mercat que els permet pujar els preus de forma continuada i absorbir un percentatge de la riquesa cada vegada més gran. Fora bo limitar els seus guanys, perquè s’obtenen a costa no tan sols dels veïns, sinó també dels empresaris: demaneu el que paguen botiguers i restauradors pel lloguer dels seus establiments...

La situació de l’habitatge és diferent al llarg de la geografia. Un encert de la Llei  de l’Habitatge és posar el focus en les àrees que defineix com “tensionades”, la majoria de les quals són a grans ciutats i al litoral. Evidentment, Menorca entrarà amb facilitat en aquesta categoria. Els poder públics només han d’intervenir on hi ha dificultats i no crear problemes on no n’hi ha.

El fet crucial és que l’habitatge no és un producte únic, sinó que existeix una gran heterogeneïtat, tant d’oferta (des dels xalets de luxe als pisos i cases més corrents) com de demanda, en funció de la renda i la situació familiar de cadascú. Les autoritats, a l’hora de posar límits al preu del lloguer o d’ampliar l’oferta de sòl, s’haurien de centrar en els més humils i en les capes mitjanes i deixar fora de les restriccions els nínxols de mercat elevats.

El paràmetre bàsic que acaba marcant l’evolució dels preus del mercat immobiliari és el sòl. Les disposicions públiques no haurien de restringir amb caràcter general aquesta oferta o, al menys, haurien de deixar espais suficients per a desenvolupaments destinats a la majoria de la població. En aquest sentit, tal i com altres ja han assenyalat, els paràmetres que marca el PTI de Menorca van en la direcció contrària, perquè impliquen una densitat excessivament baixa, que impedeix la construcció en altura, que és la que resulta més econòmica.

Els diferents mercats estan relacionats. Les normes dictades per fomentar l’accés a l’habitatge serviran de poc mentre els propietaris puguin oferir tota mena d’habitatges en lloguer vacacional, el qual té avantatges fiscals, perquè en molts casos eludeix l’impost del valor afegit i l’impost a les estades turístiques, la qual cosa agreuja el problema en les zones turístiques.

Pel que fa a la mesura estrella de la Llei de l’Habitatge, la imposició d’un sostre al preu del lloguer no és cap panacea. Malgrat que ja s’aplica un límit del 2% des del 2022, les rendes han pujat de mitjana més del 6%, i a les províncies dinàmiques ha excedit el 10%: el 14,2% a Balears, el 16,4% a Barcelona i el 15,5% a Madrid, perquè sempre hi ha excepcions, com els nous contractes. Les experiències de París, Berlín i Catalunya mostren que és un precepte poc efectiu que, fins i tot, afecta més als habitatges luxosos que als modestos.

El problema de fons és que s’està reduint l’oferta de lloguers. El gran error de la legislació del Govern en matèria d’habitatge és que sembla feta en contra dels llogaters. Al respecte, les dificultats per desnonar els inquilins que no paguen i, encara més, els ocupes, causen una fonda preocupació, que els nous entrebancs de la Llei aprovada no fan sinó agreujar. No hi ha dreceres: si es vol limitar el rendiment dels propietaris d’habitatges sense retreure l’oferta, se’ls haurà de compensar amb una major seguretat per a la propietat.

Per fer front als reptes de l’accés a l’habitatge de forma efectiva, cal superar el partidisme i emprendre un conjunt coherent d’actuacions, unes proposades per l’esquerra i altres per la dreta.

En l’economia, cada cosa al seu temps

No hi ha res pitjor que fer les coses a destemps. Les millors intencions poden tenir conseqüències catastròfiques si no es fan en el moment apropiat. A l’economia que, al cap i a la fi, es refereix a les coses de menjar, aquest principi és ben pertinent. La política econòmica hauria d’actuar en el punt adient per resoldre les dificultats actuals i no atiar el foc quan el que cal és abocar-hi aigua. La cosa no és senzilla, perquè els problemes van canviant amb rapidesa i el que és necessari un dia al cap de pocs mesos pot ser contraproduent. 

Durant la Covid, els governs i els bancs centrals es van aplicar a donar suport vital a les empreses i els ciutadans per ajudar-los a superar una ensorrada històrica. Encara no n’havíem sortit del tot, quan es va presentar un episodi inflacionista d’oferta d’unes dimensions equiparables a la crisi del petroli de 1973-1984. La successió dels reptes ha posat a prova els reflexos de les autoritats i ha deixat en evidència els errors que s’havien comès els anys anteriors.

Així, hem vist atònits com, mentre els bancs centrals de tot el món endurien la política monetària, la majoria dels governs seguien desplegant polítiques fiscals expansives que tendien estimular l’activitat econòmica, la qual cosa no fa més que impulsar la demanda i, per tant, pressiona els preus a l’alça. L’actuació histèrica de les autoritats monetàries contrasta amb l’autisme dels ministres d’Hisenda.

Una de les característiques del capitalisme és l’existència de cicles. Des del segle XIX, anys d’efervescència han vingut seguits de períodes de depressió, en uns moviments que, tot i ser de durada i intensitat irregulars, mai es deixen de fer presents. Arran del crack del 1929, els historiadors econòmics van arribar a la conclusió que les mesures preses per les autoritats, lluny de mitigar la crisi, havien provocat el seu agreujament. Per aquest motiu, després de la II Guerra Mundial molts autors defensaren la conveniència de procedir de forma cautelosa per prevenir la multiplicació dels danys. Era la política econòmica anticíclica, expansiva davant de les dificultats i contractiva per evitar que es desboqués l’eufòria d’empresaris i consumidors. Les receptes s’anaren refinant fins formar un manual d’instruccions ben assentat. 

Tanmateix, arran de la caiguda del mur va sorgir un estat d’opinió que sobrevalorava les qualitats del capitalisme. El seu triomf sobre el socialisme va crear el miratge d’un sistema gairebé perfecte, i, a partir d’aquell moment, sense contratemps ni cicles. L’esdevenidor es presentava com una progressió eterna envers la prosperitat. La llarga expansió dels anys que encetaven el nou segle van apuntalar aquesta idea que, tot sigui dit, era un mite que no comptava amb cap argument, ni des de la teoria ni la història econòmica.

No és d’estranyar que la crisi del 2008 deixés sonats els apòstols del supercapitalisme, com un boxador que ha rebut un cop baix. En Guillem López ha assenyalat de forma gràfica que la macroeconomia està lost in translation, com el protagonista de la pel·lícula de Sofia Coppola, que vaga per Tòquio sense entendre-hi res.

No hi ha més que veure els bancs centrals que, enlloc de preocupar-se per aplicar els instruments més adients en cada moment, han actuat com a zombies. Com que la política ultraexpansiva per fer front a la debacle bancària del 2008-2010 va funcionar, més tard van seguir administrant els mateixos remeis, amb independència del que requerís la situació. Durant alguns anys l’economia va resistir els excessos de Mario Dragui i companyia però, quan fa poc més d’un any, la combinació dels colls de botella provocats per la Covid i la invasió russa d’Ucraïna generaren un còctel inflacionari explosiu, van descobrir que el rei anava despullat i es van posar a correcuita a pujar els tipus d’interès i rebaixar la quantitat de liquidat que saturava l’economia.

Tanmateix, un cop perduda la cultura anticíclica, el Banc Central Europeu i la Fed americana, enlloc d’esperar que les mesures implementades poguessin sortir efecte, s’han obcecat en l’espiral alcista, com si l’acció de les seves actuacions fos instantània. Potser és un reflex de la cultura actual de la immediatesa, en què si no es contesta un Whatsapp en qüestió de minuts, l’interlocutor ja es pensa que l’altre s’ha mort.

Les empreses i els ciutadans firmen contractes amb els bancs i les revisions de les seves condicions en molts casos es produeixen al cap d’un any. Per aquest i altres motius per l’estil, les repercussions de la política monetària s’allarguen en el temps. Un enduriment excessiu d’aquesta l’únic que aconseguirà és que, a més de reduir la inflació, s’acabi produint el temut refredament econòmic,  que potser precipitarà una crisi. Llavors, baixaran els interessos en picat...

El mateix argument, però en sentit invers, es pot aplicar als governs. Ja fa més d’un any que no és hora de multiplicar la despesa per expandir la demanda, sinó de plegar veles i deixar de gastar, per no inflar el globus inflacionista.

Aquí pequen tant els grans com els petits. Gran, la Unió Europea, que davant l’encongiment econòmic temporal de la Covid va llançar el programa d’ajuts New Generation, que mesclava l’objectiu d’auxiliar de forma puntual els agents socials amb l’intent de reforçar alguns sectors en què Europa s’està endarrerint, com determinades tecnologies, o que cal reforçar, com les energies renovables per fer front al canvi climàtic. Per assolir aquestes fites no convenia córrer i s’haurien d’haver supeditat a l’estat cíclic de l’economia.

Petit, el nostre Consell Insular, que llança un programa de vals de consum, com si els comerços seguissin sota l’efecte de les restriccions de la Covid, quan els consumidors patim les puges encadenades de preus. Els dos milions d’euros segur que haurien trobat actuacions més oportunes, per exemple, donar suport a les persones amb dificultats per omplir la nevera o accedir a un habitatge.

El descontrol dels contractes menors

Les darreres setmanes ha estat notícia l’existència de presumptes irregularitats al si de l’Institut Menorquí d’Estudis i el Consell Insular, en relació a l’abús de la figura dels contractes menors. Aquest no és un fet aïllat. Fa uns anys ja va esclatar un escàndol al Govern Balear per aquest assumpte, que fins i tot va arribar als tribunals de Justícia, que al capdavall no van trobar res punible. Lluny de ser un tema del passat, avui en dia la significada política de Junts per Catalunya Laura Borràs està essent jutjada per actuacions d’aquesta mena a l’Institut de les Lletres Catalanes. 

El més sorprenent de tot és que les possibles corrupteles lligades als contractes a dit són sota l’escrutini públic des de fa dècades i van ser un dels temes estrella en l’aprovació de l’actual Llei de Contractes del Sector Públic, el 2017, que va endurir els requisits per a la seva celebració. Pel que es veu, aquesta reforma haurà estat un fracàs més en l’intent posar fre a les trampes dels polítics i els gestors en el maneig els fons públics. 

El problema és que els parlamentaris quan van debatre aquesta llei, per un costat van acabar matant mosques a canonades i, per l’altre, s’oblidaren de la resta de l’entramat jurídic. El resultat ha estat que la regulació dels contractes menors és plena d’ambigüitats i aspectes tancats en fals que faciliten les activitats fraudulentes. 

Un dels errors de la Llei de Contractes és voler abastar-ho tot i tractar tot de manera idèntica. Com que açò és impossible, en la pràctica es rebaixa el nivell d’exigència i s’obre la porta a l’engany. En particular, quan s’impedeix que qualsevol contractació que es reiteri al llarg del temps sigui considerada com contracte menor. Com a principi general està bé, però a l’hora de la veritat hi ha desenes de petites compres que es van repetint un exercici darrere l’altre, com el material d’oficina o determinats subministraments. 

Molts tenen una importància quantitativa bastant minsa; en multitud d’ajuntaments i altres organismes no pugen de dos o tres mil euros a l’any. Pretendre que es faci una contractació ordinària en aquests casos és un brindis al sol. En el dia a dia es permeten, però cada administració gradua la seva tolerància de forma diferent. Al final, l’encadenament de contractes acaba essent una qüestió nebulosa. Una regulació més raonable, que fixés un límit quantitatiu segons el principi d’importància relativa, donaria resposta a la necessitat d’una bona gestió i acotaria els casos on realment es poden produir conductes abusives. 

De fet, la nova llei de contractes va ampliar força el seu garantisme, fins al punt que la contractació s’ha convertit en un procediment molt feixuc, que tendeix a desbordar els departaments de contractació, la qual cosa es comprova amb la multiplicació dels contractes que finalitzen sense que s’hagi licitat un de nou. El problema se soluciona tirant d’una figura extraordinària coneguda com “reconeixement extrajudicial de crèdits”, que cada vegada agafa més pes i que ja abasta una part significativa de la facturació. Malgrat les queixes del Tribunal de Comptes, el Parlament no s’ha dignat a regular-la i es basa en unes disposicions plenes de llacunes i vaguetats. La dificultat de fer contractes ordinaris també estimula la realització de contractes menors. 

Un altre aspecte que convé subratllar és que la duresa del text de la Llei de Contractes del 2017 va ser flexibilitzada per la instrucció d’una oficina del Ministeri d’Hisenda que assenyala que no es produeix fraccionament quan l’objecte del contracte sigui diferent. Per exemple, la redacció d’informes i projectes es pot concedir al mateix professional si són sobre matèries o obres diferents, quan una lectura coherent de la llei fa pensar el contrari. Crida l’atenció que el tema s’hagi resolt per la via d’una instrucció i no de l’aprovació d’un reglament, la qual cosa pot comportar diferents criteris entre les diverses administracions. En tot cas, legitima la dinàmica d’encarregar aquestes tasques sempre a la mateixa persona.

D’altra banda, la llei no va derogar el reglament que autoritza que una simple factura pugui ser considerada com contracte menor i sigui aprovada sense més tràmit. És el que es fa habitualment a molts ajuntaments amb les relacions de factures. Aquest mecanisme també és interpretable i introdueix un nou marge d’ambigüitat en la qüestió.

Si una bona regulació és aquella que no presenta punts foscos, hem de concloure que la Llei de Contractes i les normes que la desenvolupen no ho són, ja que es poden entendre de forma variada. Els funcionaris s’haurien de limitar a aplicar la llei, ja que els únics que estan legalment facultats per a la seva interpretació són els jutges que, a més, a diferència d’aquells, tenen la formació adient per fer-ho.

Hem deixat per al final la principal distorsió, que prové d’una llei anterior, que declara l’exclusió de la fiscalització prèvia dels contractes menors, un cop examinada la despesa del període inicial. Es tracta d’una altra norma que  admet diverses lectures i que si bé estava justificada en una administració on tot es feia a mà, les modernes tecnologies de la informació (per no dir la intel·ligència artificial) haurien d’haver arraconat. En cas contrari, a l’interventor se li escapa la picaresca d’etiquetar com menors contractes que es fraccionen o reiteren al llarg dels anys, els quals, analitzats de forma global, haurien de ser objecte de licitació. Una gestió moderna exigeix d’ampliar el control d’aquests procediments, proporcionant aplicacions informàtiques que automatitzin la seva verificació. Si s’hagués procedit així, les conductes irregulars que comentàvem al principi haurien estat localitzades ràpidament i s’hauria dificultat que es perllonguessin en el temps. 

En definitiva, la normativa actual genera incertesa i confusió, la qual cosa dificulta el control; la debilitat del control dona llum verda al frau.

La Biblioteca Pública de Maó i les biblioteques populars del segle XIX

Des de la seva fundació, els directors de la Biblioteca Pública de Maó van anar ampliant el seu fons. La millora no va venir acompanyada d’un augment de l’assistència i periòdicament s’aixecaven veus lamentant l’escassa afició a la lectura dels maonesos. L’Arxiduc Lluís Salvador comentava devers 1890 que era molt quieta i poc freqüentada; les dones no hi anaven mai. El 1880, amb motiu de la inauguració del casino Centre Recreatiu, la premsa feia notar que ja existien set societats d’aquesta classe a la ciutat, totes beneficiades per una nombrosa assistència. Els seus socis les fornien de mitjans per eixamplar i adornar els seus locals. En canvi, els centres d'instrucció amb prou feines eren coneguts i la biblioteca pública es veia deserta. Tal com apunta Ma. Lluïsa Serra, l’assistència es reduïa bàsicament als investigadors locals, els erudits que es desplaçaven a l’illa i els alumnes del contigu Institut de Segon Ensenyament.

 

Necrològica de Miquel Roura. Revista de Menorca, 1909

Miquel Roura, qui n’era el bibliotecari des del 1874, va morir el 1909 als 68 anys. Encara no s’havia jubilat i seguia exercint el càrrec, que deu ser la persona que ha ocupat més anys. El substituí de forma accidental José Pérez de Acevedo, catedràtic de l’Institut de Maó, qui dirigí la institució amb eficàcia fins que es nomenà un funcionari fix, Fèlix Durán, el setembre del 1913, el qual s’està poc temps a Maó. 

Posteriorment, la biblioteca va passar per èpoques d’autèntic abandonament i manquen obres d’aquesta època. Maria Lluïsa Serra, que accedí al càrrec el 1951 (on s’està fins a la seva mort, el 1967), era conscient d’aquesta mancança, però indicava que la parquedat de les assignacions que rebia havia impedit als darrers directors de completar les col·leccions. Així i tot, el 1966 posseïa uns vint-i-cinc mil volums. 

El 1948 la biblioteca va abandonar el claustre de Sant Francesc, deixant en solitari a l’Institut de Segon Ensenyament (que s’hi estaria fins a la inauguració del nou edifici, el 1963), per ser traslladada a l’edifici de la plaça de la Conquesta que havia donat a la ciutat l’empresari i exbatle Josep Codina, on formà part del que s’anomenà Casa de Cultura, que integrava l’Arxiu i el Museu, tot i que aquest darrer uns anys més tard s’hi va separar. 

La fundació de la Biblioteca de Maó s’ha d’entendre com a fruit d’un important impuls modernitzador i de foment de la cultura. A partir de l’ordre del 1859 que permeté la creació d’aquesta, es va obrir a la majoria de províncies d’Espanya una biblioteca de l’Estat.

 

Rafael Prieto i Caules, diputat per Menorca

Aquesta embranzida es va refermar durant el Sexenni Democràtic. A finals del 1869, la direcció general d’instrucció pública va aprovar el projecte de biblioteques populars, que s’establien en el si de les escoles d’ensenyament primari amb la finalitat expressa “de popularitzar la cultura entre les classes privades fins ara dels goigs que proporciona una bona educació”. El mes d’abril, l’Ajuntament de Maó sol·licitava la institució d’una d’aquestes biblioteques i va rebre el suport del diputat per Menorca Rafael Prieto i Caules. 

Al mateix temps, l’Ajuntament des Mercadal va demanar-ne una altra, que s’inaugurà el mes de maig i obtingué una bona acollida, assistint-hi un públic nombrós. La institució, que presidia Josep Carretero, també va obrir una escola i projectà crear un teatre d’aficionats. Davant l’acusació d’alguns cercles catòlics que a l'escola s'ensenyava el protestantisme, l’entitat va emetre una nota en la qual puntualitzava que no era una societat ni política ni religiosa, sinó únicament es proposava fomentar la instrucció a través de la lectura. Els individus afiliats representaven tots els partits polítics, “dels absolutistes als republicans”, però tots es declaraven seguidors de l’església “catòlica, apostòlica i romana”. 

Per formar aquesta biblioteca s’havien reunit al llarg de tres mesos 300 escuts, amb els quals es van adquirir dos-cents volums i també es costejava el lloguer d’un local espaiós on s’havia establert una escola nocturna gratuïta. L’escrit finalitzava destacant els avantatges morals de la institució, que “robava temps a l'oci per dedicar-lo a la feina, substituïa la taverna  per l'escola i escatimava el vici per abraçar la virtut”. 

A Maó hi mancava aquest afanyt d’unitat i la claredat dels objectius. En realitat, la idea d’instaurar una biblioteca popular havia estat de Rafael Prieto i Caules, que encarregà a l’empresari Joan Taltavull (persona amb gran interès per l’educació i que fou un dels impulsors de l’Escola de Nàutica, fundada el 1855 i embrió de l’Institut de Maó) d’instar a la Junta d’Instrucció de Maó que demanés al Govern la formació d’aquesta entitat, que pensava seria fàcil d’aconseguir. Tanmateix, l’exposició que havia redactat el diputat no va convèncer alguns membres de la Junta, que recelaven sobre la creació de biblioteques en el si de les escoles públiques, ja que “diaris autoritzats i competents” les consideraven perjudicials per a la seva feina. Aquesta oposició va impedir atènyer la majoria necessària per prendre l’acord.

 

El Menorquín, 1870

Prieto i Caules, en veure que l’afer no avançava i que la biblioteca perillava perquè molts pobles la demanaven, es va dirigir directament al batle i únicament llavors la corporació va acceptar de sol·licitar el seu establiment. Joan Taltavull, molest per la resistència que havia experimentat el projecte i de l’escàs reconeixement públic de les gestions del diputat, va dirigir una carta al diari El Menorquín en què destapava l’afer. Al cap d’uns dies, membres de la Junta d’Instrucció publicaven unes puntualitzacions que intentaven desviar la seva responsabilitat, que van ser rebatudes per Taltavull en un altre escrit. Tot plegat demostrava una lamentable confusió i esperit de divisió que fregava la roïndat. 

El mes de juliol, la direcció general concedia la controvertida biblioteca a l’escola d’instrucció primària de Maó, que estava instal·lada dalt de les porxades del mercat de la Verdura (actual plaça Colon), i dirigia el professor Francesc Torrent. En realitat, la biblioteca consistia en una col·lecció de llibres, diferent en cada localitat, i la que li va correspondre a Maó va ser la número 79, formada per un total de 155 obres i 10 fullets, la relació dels quals fou publicada a la Gaseta de Madrid (actual Butlletí Oficial de l’Estat), i que l’Ajuntament es va haver d’encarregar de transportar a Menorca. 

L’arribada dels llibres fou saludada per la premsa, assenyalant que “Sense instrucció els pobles no poden ser lliures, perquè no saben administrar els seus interessos i són víctimes de l'ús de camarilles enganyoses, enemics gairebé sempre de la llibertat i el progrés.” La Crónica de Menorca va inserir la relació dels volums, que configuraven el que era una biblioteca escolar de l’època. Abraçada diferents manuals per aprendre a llegir, una gramàtica anglesa, tractats de matemàtica elemental, obres de geografia i història, catecismes i llibres sobre comptabilitat, economia, dret i gimnàstica. 

Tanmateix, com era de témer vistes les dificultats que havia patit la sol·licitud de la biblioteca, el seu desenvolupament va ser molt dificultós i al cap d’un any encara no s’havia obert. La premsa censurava la sort dels llibres. El professor els havia classificat i es van guardar, amuntegats en un armari de l'escola, però l’Ajuntament no havia pogut reunir els fons per la inauguració. L’any següent el consistori decidia a la fi costejar una prestatgeria amb destí a la biblioteca popular, però no seria fins l’abril del 1874, quasi quatre anys més tard de la seva aprovació, que obrí les seves portes al públic. L’anunci indicava que era al lloc que ocupava l’escola pública de fillets, a la plaça de la Verdura. Hi podien anar tots els que volguessin emprar el seu fons, de 8 a 11 del matí i de 2 a 5 del capvespre, un horari més ampli que el de Biblioteca Pública i que es prometia modificar en funció de l’estació.

 

El Constitucional, 1871

Mentrestant, el 1871 Ciutadella havia aconseguit la seva biblioteca per a l’escola d’instrucció primària que dirigia Joan Lluís Oliver, la qual cosa fou celebrada com un triomf pels liberals, que assenyalaven que donaria òptims fruits a un lloc com Ciutadella, on l'esperit públic es veia constantment amenaçat pels que encara somiaven en absurds privilegis i no vacil·laven a usar tota mena d'armes per matar tota idea nova. Açò no obstant, les coses tampoc devien de resultar senzilles, perquè dos anys més tard encara es realitzava una reunió preparatòria per a la fundació d’una biblioteca popular al Colegio Ciudadelano.

No van ser els únics establiments d’aquesta mena. El mes d’abril del 1874 la Gaseta de Madrid acordava destinar la col·lecció de llibres núm. 540 perquè servís de base a una biblioteca popular a l'escola d'instrucció primària que dirigia as Castell Jaume Togores Mulet.

 Aquestes institucions es van implantar a tota Espanya, amb resultats notables, encara que desiguals. El 1882 la premsa informava que les de Llucmajor i Felanitx havien estat enriquides amb nombroses obres científiques i literàries. A Menorca, en canvi, van tenir una existència molt discreta i no es troba cap notícia al respecte durant tota la Restauració.

Els primers anys de la Biblioteca Pública de Maó

El 30 de juny del 1867 es procedia a l’obertura de la Biblioteca Pública de Maó. Álvarez de la Braña, el bibliotecari, havia preparat el terreny informant sobre els llibres que s’havien rebut en donació. El mes d’abril publicava un article sobre els avantatges de les biblioteques. 

En l’acte formal d’inauguració, que fou presidit pel subdelegat del govern, el bibliotecari va llegir un llarg discurs, que va ser reproduït per entregues a la premsa. Després d’explicar l’evolució de les biblioteques al llarg de la història, feia una breu referència sobre les circumstàncies que havien donat lloc a la instauració de la de Maó i enumerava alguns llibres canònics que disposava, com la Ilíada, la Història Natural de Plini, el Quixot, Artículos de Fígaro o les obres de Virgili, Ciceró i Ramon Llull, les quals li permetien “acollir la fundada esperança que les persones que s’afanyen perquè el progrés moral dels pobles sigui una veritat, han de procurar que els habitants de Maó s’aficionin a la lectura dels llibres importants que el Govern de S.M. posa des d’avui al servei del públic.” 

Ramon Álvarez de la Braña, primer biblioteca de la Biblioteca de Maó

Per cloure l’acte, es dirigí als assistents el subdelegat del Govern, qui agraí l’establiment de la biblioteca a la reina i als seus predecessors, que havien tramitat l’expedient i instaren la Diputació a proveir-la de fons. L’horari de la biblioteca va quedar fixat de les nou fins a la una del matí. Les primeres setmanes obria també els diumenges. El bibliotecari no era l’únic personal al seu servei, ja que també hi havia un porter, el sou del qual anava a càrrec de l’Ajuntament.

Els dies següents, el diari El Menorquín oferia les seves impressions. La sala presentava un gran aspecte i els seus llibres, dels quals comentava els que cridaven més l’atenció, convidaven a la lectura. El diumenge la biblioteca es va veure molt concorreguda, si bé les setmanes posteriors l’afluència va minvar, de manera que els mesos de juliol i agost només hi van anar 113 lectors, la qual cosa demostrava, segons el periodista, l’escassa afició a la lectura que hi havia a Menorca. També lamentava que les hores d’obertura no fossin les millors perquè hi pogués acudir “la classe treballadora”, tot i que sempre seria el centre on concorrerien els que desitgessin cultivar el seu enginy. Tampoc incitava a assistir el fet que no hi hagués un braser que fes mes suportable la freda temperatura que s’experimentava a l’hivern al saló de lectura.

Després de l’obertura, van continuar les donacions, que el bibliotecari comunicava puntualment a la premsa perquè aquesta en donés constància. De la Braña es mostrava entregat a la seva feina i aprofità un viatge que va fer a Madrid per aconseguir la cessió gratuïta de noves obres, com les que va fer l’editor Lluís Tasso, nascut a Menorca i que treballava a Barcelona. D’aquesta manera a final d’any la biblioteca comptava amb 10.700 volums, si bé hi havia bastantes obres duplicades, en especial a la secció de Teologia, i d’altres d’inservibles, de manera que les obres disponibles s’avaluaven en 9.000.

El 1868 continuà la tònica. La biblioteca va seguir creixent, però el públic era reduït: els primers quatre mesos només es van prestar vint-i-cinc llibres. Quatre mesos més tard el total de lectors només sumava setanta-nou persones. Les seccions més consultades eren les d’Història (37 obres), Belles Lletres (22 préstecs) i Ciències i Arts (12); les altres tres només afegien 8 llibres a l’estadística.

El 8 de desembre de 1868, De la Braña va ser ascendit i obtingué destí a la Biblioteca de Lleó. La Biblioteca de Maó tancà les seves portes i el governador de la província va ordenar realitzar l’inventari dels seus llibres, sens dubte per traslladar-los a un altre lloc, segurament a Palma. Assabentat, De la Braña es va dirigir a diverses persones d’influència a Madrid, entre elles el diputat per Menorca, per aconseguir que el ministre de Foment revoqués l’ordre. El mes de juliol el bibliotecari anunciava al Diario de Menorca l’èxit de les seves gestions. La resta de la seva carrera demostrà la seva vàlua escrivint obres sobre paleografia, monuments, guies de viatge i història. 

El fet que la biblioteca romangués tancada provocà les crítiques de la premsa, en especial el 1870, fins que el 2 d’agost s’incorporava un nou bibliotecari, Domingo Blesa i Márquez, que la va dirigir fins el 23 de novembre del 1873, en què marxà per incorporar-se a la Universitat de Salamanca. En aquest període va començar a rebre els volums del Die Balearen (en alemany), que l’Arxiduc Lluís d’Àustria enviava de forma gratuïta, normalment a través del seu col•laborador menorquí Cardona i Orfila, que recordem havia estat un dels primers bibliotecaris de l’entitat. Al llarg dels anys, l’Arxiduc faria arribar la totalitat del Die Balearen, així com diverses obres que anava editant sobre indrets com Bizerta, Síria i Egipte o la costa del nord d’Àfrica. Una altra persona que va fer nombrosos donatius fou Pere Riudavets. En aplicació del reglament de biblioteques, una setmana a l’any s’interrompia la consulta per procedir a la neteja dels volums.

Els darrers mesos de la seva estada, Blesa va rebre crítiques per compatibilitzar les seves funcions amb les de professor de l’Institut de Maó, qüestionant la seva dedicació i l’acumulació de sous de les dues entitats. Pel cantó contrari, el diari El Menorquín publicà un article titulat “La Instrucció”, signat per T. (probablement l’empresari Joan Taltavull), dedicat expressament a Blesa. En ell s’elogiava l’aportació de la biblioteca a la instrucció pública i es posaven en valor les obres de Proudhom, Ferrer de los Ríos, Goethe i Espronceda, tot apel•lant de forma irònica a la joventut estudiosa perquè assistís al centre.

L’activitat de la Biblioteca quedà interrompuda fins l’1 de juliol del 1874, en què Miquel Roura i Pujol va ser nomenat com a encarregat. Roura era el director de l’Institut de Maó, càrrec que deixà en aquest moment, però va mantenir la seva càtedra de Geografia i Història, amb caràcter interí, fins el 1881, tot i renunciant al sou. Nascut a la Ciutat Comtal, el 1867 s’havia llicenciat a la Universitat de Barcelona en Filosofia i Lletres, on l’any següent n’obtingué el doctorat, per incorporar-se tot seguit a l’Institut de Maó com a professor de Lletres. El 1884 aprovà les oposicions al Cos de Bibliotecaris i passà a ocupar la plaça amb caràcter fix.

Com a mostra de la seva activitat, al quinquenni 1881-1885 es van servir un total de 15.076 comandes. Van ingressar a la biblioteca 1.331 obres, 528 per compra, 435 enviades pel ministeri i 188 per donació. Durant el període, es van enquadernar 498 toms. El fons tenia un total d’11.881 volums, dels quals uns 8.000 procedien dels ex-convents de Menorca, entre els que es comptava un regular nombre d'incunables o llibres impresos al segle XV, alguns perfectament conservats i una col•lecció d'obres rares o curioses dels segles XVI i XVII. La biblioteca estava subscrita a la Gaseta de Madrid i al Diari de Sessions del Congrés, així com als periòdics locals El Bien Público, El Liberal i El Católico.

Segons Ma. Lluïsa Serra, la biblioteca va ser atesa per Miquel Roura i Pujol amb gran cura i va adquirir moltes obres, de manera que està ben assortida de llibres d’aquells anys. La premsa de l’època era del mateix parer. Periòdicament es donava compte dels volums rebuts en donació, així com del resum de les compres. La majoria de les altes provenien de la Direcció d’Instrucció Pública, de la qual depenia l’entitat. Roura va emprendre una política activa per completar les col•leccions del centre: el 1883 publicà un anunci amb la llista de les obres de Joan Ramis que hi mancaven, tot indicant la seva disposició a adquirir-les. També es va ocupar de la restauració dels llibres antics. 

La biblioteca rebia de forma esporàdica visites d’inspecció del Ministeri, que sempre finalitzaren amb l’enhorabona sobre l’estat de la biblioteca. El 1883 Roura va començar a obrir la biblioteca els diumenges d’estiu, avançant-se en dos anys a l’ordre del Ministeri que generalitzava a tot el país aquesta pràctica, pensada per fomentar la lectura.

Els esforços de Roura van culminar amb el catàleg de les obres de la institució, que la Diputació Provincial acordà de publicar el 1883. Ocupa dos volums que van aparèixer el 1885 i el 1890 i li va valdre la felicitació del cap superior del Cos de Bibliotecaris i director de la Biblioteca Nacional, Manuel Tamayo y Baus. Així mateix va redactar una completa ressenya dels incunables (és a dir els primers llibres impresos, fins el 1500), que aparegué el 1890 i donava compte de les vuitanta-cinc obres d’aquesta mena que hi havia a la Biblioteca, essent el més antic del 1475. En aquella data, l’entitat comptava amb 14.000 llibres.

El fracàs de la reforma de l’administració pública

El 1835 Mariano José de Larra escrivia un simpàtic text periodístic sobre l’administració espanyola, en el qual li atribuïa un mal que considerava endèmic del país: la vessa. Cent noranta anys després, la societat espanyola presenta diverses particularitats, però cap vici remarcable, mentre que l’administració encara ens diu sovint allò de “vuelva usted mañana”. 

Ara bé, no es tracta que els funcionaris siguin uns ganduls, sinó que la seva organització ha quedat ancorada en el segle XX, quan la màquina d’escriure era tecnologia punta i els tècnics s’havien de saber les lleis de memòria davant la dificultat de tenir entre mans la disposició legal precisa. Si entrau als despatxos d’un ajuntament, el Consell Insular, la comunitat autònoma o l’Estat, veureu que el personal treballa com a qualsevol oficina, una gestoria o el despatx d’un arquitecte, però la feina no surt i tot s’eternitza.

I l’administració electrònica? Aquesta que ens permet (o ens obliga, segons els casos) a fer les gestions de forma telemàtica, “només amb un clic”. Amb açò, l’administració espanyola ha seguit les ensenyances del príncep de Lampedusa i ha aconseguit canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. Si m’apurau, pitjor, ja que no ha servit per millorar la tramitació dels expedients, sinó que, en molts casos, s’acumula documentació digital sobrera que destorba la resolució dels tràmits i n’empitjora els resultats finals.

I mira que vam començar amb bon peu. Quan va arribar la democràcia i es van reorganitzar els serveis de l’Estat, la dècada del 1980, es va impulsar una modernització de l’administració pública per adaptar-la a la introducció de la informàtica, la gran novetat d’aquells anys. Es van dictar lleis més simples i s’apostà per una gestió professional, flexible i adaptada a la societat contemporània. Durant uns anys els progressos van ser perceptibles i els funcionaris joves vam aprendre a servir els ciutadans, que començaven a exigir els nous drets que, sota l’influx de la Constitució, transposaven les lleis. 

Tanmateix, la reforma tenia un punt feble: els recursos humans. És cert que les lleis sobre funció pública que es van aprovar eren una passa endavant, però molt tímida i, a més, han quedat petrificades, segrestades pels funcionaris antics, aquells que deien que, si ells havien patit unes oposicions, tothom havia de passar pel tub. És més, en els cossos superiors de l’Estat, se segueixen fent exàmens orals, com al segle XIX.

En aquell temps, algunes empreses, com els bancs, encara empraven el venerable sistema d’oposició memorística que, presumptament, garantia la igualtat i el mèrit, tot i que en realitat impedeix qualsevol millora dels mètodes de treball i dona l’esquena als moderns sistemes de recuperació de la informació, on el que cal no és carregar la memòria d’articles, sinó saber cercar informació específica sobre qualsevol tema. De llavors ençà, els procediments empresarials de captació de personal s’han transformat espectacularment a tots els nivells, des del darrer oficinista fins als gerents i alts càrrecs. Entretant, les oposicions es compten pel número de temes i l’acumulació de cursos de formació, és igual del que siguin, perquè tot compta.

En realitat el punt clau de tota organització és la professionalització, un concepte que ja figurava en les lleis dels anys vuitanta, però que s’ha fossilitzat, de manera que per accedir a una plaça de tècnic basta amb qualsevol titulació. La revolució que han viscut les universitats, que les ha menat a oferir un ventall extraordinari de noves especialitats, no ha afectat les demandes de treball de l’administració, on amb un títol de Dret es pot fer quasi qualsevol feina. 

No és d’estranyar, la titulació més habitual entre els parlamentaris és, amb diferència, la de Dret. Sota el seu influx han modelat una administració obsessionada pels procediments. A altres països també hi ha altres professions: enginyers, economistes, metges... més preocupats per l’assoliment dels objectius i els resultats, que aquí són irrellevants.

Les noves lleis, en les seves exposicions de motius recullen els nous conceptes organitzatius i inclouen principis generals sobre agilitat i servei al ciutadà, que són desmentits pel seu contingut, minuciós i absolutament casuístic, fins al punt que ja no es fan reglaments, sinó que les lleis absorbeixen detalls i més detalls, molts cops contradictoris... La joia de la Corona, la Llei de Contractes del Sector Públic, ocupa 367 pàgines, que omplen 347 articles, 55 disposicions addicionals, més les habituals disposicions transitòries i finals, així com sis annexos. La llei francesa equivalent només té una cinquantena d’articles.

D’aquesta manera, la pràctica administrativa es torna més i més feixuga. Les proclames de transparència són refutades per la prolixitat dels procediments i la redacció dels informes, que reprodueixen el text literal de tota una profusió de lleis, venguin o no al cas, perquè l’important és “evacuar” un dictamen de no  menys de deu pàgines, confonent obscuritat amb profunditat. Així es retorcen els procediments i, amb l’excusa de respectar els drets dels ciutadans, se’ls obstaculitza fins a l’extrem la resolució de les seves gestions. 

Actualment s’està desenvolupat un procés de regularització que farà fixos milers de funcionaris interins, passant només un concurs o una petita oposició. Si repassau els requisits, veureu com les especialitats més concretes poden ser desenvolupades per qualsevol graduat universitari i els mèrits són l’antiguitat i cursets al pes, sense valorar la relació amb el lloc de treball.

És el reflex de l’administració que tenim, en la qual, a manca de professionals, qualsevol qüestió esdevé “molt difícil de resoldre” i cal acudir a una “contractació externa” (que no és gratis), que al final “no dona els resultats que s’esperaven”, per manca d’uns coneixement que només els tècnics de la casa podrien tenir...  I així passen els mesos, els temes no es resolen, es cometen errors, s’acaba al tribunal Contenciós i si no t’agrada... “vuelva usted mañana”.

A la segona va la vençuda: la creació de la Biblioteca Pública de Maó

El maig del 1838, el cap superior polític de la província, un cop superades les reticències de l’Ajuntament de Maó, donava el seu vistiplau a la creació de la biblioteca pública de la població. A partir d’aquí semblava que tot havia d’anar com una seda. El mes de juliol ell mateix autoritzava el consistori a establir l’impost extraordinari per recaptar els fons necessaris per formar-la i es comprometia a sol·licitar al Govern el local necessari quan la corporació maonesa nomenés el bibliotecari. D’altra banda, el desembre del 1838 la Junta d’Alienació de convents cedia a la corporació, no una part, sinó la totalitat del convent del Claustre per instal·lar-hi presons, tribunals i altres dependències.

 

Destí final de la biblioteca pública de Maó (1866)

Per notícies disperses sabem que l’Ajuntament va ingressar els 120 pesos i que el juliol del 1840 el cap superior polític nomenava el prevere Josep Seguí Mercadal com a bibliotecari. Tanmateix, tot apunta que el consistori no va destinar els fons recaptats a la fundació de la biblioteca del Carme. En efecte, quan el mes de maig del 1845 el cap superior de la província, interpel·lat per la Comissió Central de Monuments històrics i artístics, demanà al batle si aquesta s’havia arribat a obrir, aquest li manifestava que “encara” no s’havia constituït aquest servei.

Aquesta passivitat feia perillar els llibres. A banda dels estralls que causava la manca de conservació, el 1849, arran de l’acord de l’intendent de la província per alienar el convent de Sant Diego d’Alaior, el cap superior polític va reclamar a l’Ajuntament de Maó l’inventari dels seus llibres i les claus de la cel·la on es custodiaven. Va resultar que ni l’Ajuntament ni els membres de la comissió que els havia elaborat se n’havia quedat còpia, per la qual cosa la suprema autoritat provincial va ordenar la confecció d’un nou inventari, a pesar de les protestes que aquestes obres eren destinades a la futura biblioteca de Maó i que eren tancades amb clau per evitar-les danys.

La polèmica s’esvaí aviat, però, malgrat el pas dels anys, el tema no estava oblidat del tot. El mes d’abril del 1856, el regidor del consistori maonès Jaume Ferrer va proposar que es reprenguessin els tràmits per obrir la biblioteca pública i, amb aquest objecte, es va demanar a Josep Seguí si estava disposat a ocupar el lloc de bibliotecari, alhora que es demanava a la Comissió de Monuments històrics un exemplar de l’inventari, si encara existia.

 

Carta del 1845 en relació a l'obertura de la biblioteca. AHM

Josep Seguí contestà als dos dies excusant que l’estat de la seva salut, les atencions de família que, com era públic i notori pesaven sobre ell, a més de les obligacions del seu ministeri (recordem que era capellà) no li permetien en aquell moment assumir el càrrec que havia acceptat el 1840 en interès del bé públic. El mes de juny era Francesc Femenías qui assenyalava que, després d’haver cercat a casa seva, no havia trobat cap document relatiu a l’inventari del Carme que anys enrere havia passat a net i del qual es van remetre tres còpies al governador de la província, com també es va fer amb els dels convents de Sant Francesc de Maó i de Sant Diego d’Alaior. La corporació, en rebre aquest escrit, va resoldre demanar els inventaris a la suprema autoritat provincial.

Aquesta actuació del 1856 és important, perquè demostra que l’aspiració de crear una biblioteca amb els llibres dels convents suprimits encara era viva, segurament mantinguda per un cercle de persones instruïdes de la població. Per aquest motiu, no ens hauria d’estranyar que a algun d’ells li cridés l’atenció la publicació del Reial Decret del 1859 que aprovava les bases per a l’organització dels arxius i les biblioteques del regne, en el qual es preveia l’existència de biblioteques públiques dirigides per personal del cos d’arxivers-bibliotecaris. El fet és que el Diario de Menorca del 25 de maig del 1859 en va publicar íntegrament el seu contingut. Començava el segon intent de fundació de la biblioteca, dues dècades després del primer, i que aquesta vegada sí que arribaria a bon port.

Aquest grup d’il·lustrat devia de convèncer el subdelegat del Govern, Agustí Sevilla, que va acollí la proposta amb entusiasme i gràcies a les seves gestions veia la llum la Reial Ordre de 21 de novembre del 1861 que ordenava constituir l’esmentat establiment. En virtut d’aquesta disposició, es van traslladar a Maó les llibreries dels convents extingits, segons Ma. Lluïsa Serra, els de Jesús de franciscans, que tenia una magnífica col·lecció d’obres de Teologia, Filosofia i Medicina; el del Carme; el de Sant Diego d’Alaior; el del Socors de Ciutadella i el del Toro. Així mateix, es va realitzar un nou inventari, tasca que fou desenvolupada per Miquel Pons, auxiliar del Llatzeret de Maó. Un article de premsa del 1868 remarcava la feina del sotsgovernador civil, del qual s’afirmava que “va ser general i soldat”, atribuint-li en solitari, de forma un xic exagerada, el mèrit tant d’aconseguir del Govern la formació de la biblioteca, com de reunir els més de nou mil primers volums.

 

Els llibres del convents desamortitzats a altres indrets

Segons explicaria un bibliotecari de la institució anys després, els llibres havien patit actes vandàlics i l’efecte destructor dels insectes, de manera que només en van restar disponibles 9.600, que foren els que es van dipositar el mes de març del 1862 en l’ampli refectori del convent de Sant Francesc de Maó, que la Junta Municipal de Beneficència de la població, que tenia al seu càrrec la seva custòdia, va cedir per a Biblioteca Pública a sol·licitud del sotsgovernador. La sala feia uns vint metres de longitud per cinc i mig d’amplària i una altura de quatre metres, sense calefacció ni més llum que la natural.

Paral·lelament, el ministeri va integrar la institució maonesa entre les biblioteques i arxius de l’Estat, les quals havien de ser dirigides per un funcionari, és a dir un empleat a compte dels pressupostos de l’Estat, en aquest cas amb la categoria d’ajudant de tercera classe, ja que la de Maó  havia estat qualificada com a biblioteca de tercera categoria, el darrer esglaó d’aquesta mena d’establiments.

Al principi, van tenir cura de la biblioteca alguns joves “de no escassos coneixements bibliogràfics i títols acadèmics”. L’1 de juliol del 1864 Francesc Cardona i Orfila fou designat com a encarregat, i seguia sense ser funcionari. El succeí el mes de maig de l’any següent Gabriel Mas i Vidal, ara ja sí com a ajudant de bibliotecari interí del cos de bibliotecaris i arxivers. Entre els dos enllestiren la primera ordenació de la biblioteca i així almenys els llibres, que fins llavors restaven desgavellats, van ser separats en prestatgeries. Alhora, les gestions del nou sotsgovernador de la província, Fermín Abella, i els representants de Menorca a la Diputació Provincial, Diego Salord i Jaume Moncada, van aconseguir que aquesta concedís una subvenció de 2.500 pessetes a la institució.

Reglament de la biblioteca. El Menorquín 1867

El 2 d’agost del 1866 fou nomenat Ramon Álvarez de la Braña com a bibliotecari amb plaça fixa, qui va emprendre l’autèntica organització dels volums de l’entitat, que ell mateix qualificava de “penosos treballs científics i materials”. Álvarez va ordenar la biblioteca en sis grans seccions, cadascuna identificada per etiquetes de diferent color: Teologia (blanc), Jurisprudència, Ciències i Arts (verd), Belles Lletres, Història (blau) i Enciclopèdies i miscel·lània. Segons el bibliotecari, estaven dignament representades les Belles Lletres i la Història, però no tant les Ciències i Arts, la Jurisprudència i les Enciclopèdies.

Així mateix, s’encarregà de donar ús als fons rebuts de la Diputació, per a la qual cosa fins i tot publicà un anunci en premsa en el qual indicava que adquiria, per compra o canvi, tota classe d’obres, especialment si tractaven d’assumptes de Menorca. Gràcies a aquests doblers es van aconseguir 528 volums, als quals es van afegir els 300 llibres, 163 fullets i 6 cartes geogràfiques que van cedir alguns particulars. El bibliotecari va fer inserir en els diaris locals les relacions dels llibres regalats, tot indicant els noms dels donants.

Les dotacions de la Diputació tindrien continuïtat: el 1867, a proposta de Teodor Làdico, li fou atorgada una subvenció de vuit-centes pessetes. La dècada del 1870, la biblioteca disposava d’una consignació anual de cent duros, que es dedicaven majoritàriament a fer-se amb llibres. Segons Ma. Lluïsa Serra, la quantitat era suficient, com es comprova pel fet que hi constin totes les obres bàsiques del segle XIX.