La població activa de Menorca en temps de canvis (1891-1924)

 La indústria de Menorca es va haver d’enfrontar a grans reptes des de finals del segle XIX. L’esclat de la guerra de Cuba, el 1895, suposà l’inici d’un període de dificultats creixents que tingué el seu punt culminant amb la independència del país, tres anys més tard. Diverses activitats, com el calçat i el tèxtil, es van haver de reconvertir en un procés que no fou ni fàcil ni curt. Una de les alternatives productives, la confecció de moneders de plata, va experimentar un cicle brutal d’auge i caiguda que va fer trontollar l’estructura de la manufactura illenca. Per sort, disposam d’un conjunt notable de dades per analitzar els canvis esdevinguts durant aquest període.

Fàbrica de moneders de plata de Joan Gomila Riudavets

La matricula industrial té algunes limitacions a l’hora de copsar l’estructura econòmica, en especial per quantificar el pes econòmic de les diferents branques productives. Una altra font disponible són els padrons municipals d’habitants que, malgrat els problemes metodològics i les mancances que presenten, són útils com una aproximació de la població activa. No hem tingut en compte el recompte de les companyies rurals, les dades de les quals són les que ofereixen més problemes.

Entre 1891 i 1924 la població ocupada urbana de Menorca (Maó, Ciutadella i Alaior) va experimentar un moderat creixement (10,7%). Tanmateix, aquesta expansió va distar de ser uniforme. Els actius agraris retrocediren el 8,7%, possiblement per les millores que van beneficiar el aquestes activitats durant el període, que suposaren les primeres passes cap a la seva modernització. El nombre de treballadors de la resta de les branques productives va augmentar, però a ritmes molt contrastats: els serveis encapçalaren de forma destacada aquesta progressió (36,1%), mentre la manufactura seguia el pas, amb un creixement del 9,9% i la construcció només s’incrementava un discret 4%.

Aquests canvis són el resultat de la dinàmica de les diferents activitats productius. Al sector primari disminueixen sobretot els treballadors de l’agricultura. Els jornalers, un concepte vague i difícilment enquadrable en una sol epígraf, van perdre pes, resultat segurament d’una major especialització productiva del treball. A la manufactura, és digne de ser subratllat la resistència de la indústria del calçat que, malgrat les conjuntures adverses, manté la seva importància en el conjunt. En canvi, les ocupacions més tradicionals, com aliments i begudes, el tèxtil, la fusta i la ceràmica, erosionades per la competència exterior, van prosseguir la seva decadència. El metall, ben al contrari, va mostrar una gran capacitat de reinventar-se i, a pesar del daltabaix de diferents empreses (Anglo-Española) i productes (moneders de plata), doblà la seva participació en el total, prolegomen de la seva expansió en els anys següents.

Finalment, les activitats de serveis, tot i que presenten una dinàmica generalment positiva, van experimentar notables contrastos. Només unes poques ocupacions van retrocedir. La principal fou la marineria, que profunditza una dinàmica secular; també es contrauen els criats i, encara que sigui de forma mínima, els serveis personals. L’expansió més notable fou la dels empleats, escrivents, viatjants i altres ocupats a les empreses, evidenciant la modernització i professionalització de l’estructura de les companyies de l’illa, de la qual en parlen les fonts coetànies. El creixement de comerciants, professions liberals i el transport ens indica que, malgrat les proclames de la premsa i la Cambra de Comerç, el to econòmic general fou alcista. També apunta en aquest sentit l’apartat d’altres que, a més, assenyala una diversificació que és una prova de la modernització econòmica i social de Menorca; l’avenç dels funcionaris es un signe de l’avenç de l’Estat a principis de segle. Finalment, l’increment dels militars i forces de seguretat mostren com l’illa, i en especial Maó, recuperen, ni que sigui de forma limitada, la importància que havia tingut en èpoques anteriors.

La dinàmica divergent de les diferents branques productives també va tenir una dimensió geogràfica. El conjunt d’activitats del sector primari van retrocedir a Maó i, encara més, a Alaior, mentre que a Ciutadella s’expandien amb força, de manera que el total no va variar excessivament.

A la manufactura és molt remarcable el fort creixement que van tenir els ocupats a Ciutadella (82,8%) mentre que, pel cantó contrari, Alaior, i sobretot Maó, pateixen la crisi amb prou intensitat per veure retrocedir els seus actius (-4,1% i -21,3%, respectivament). Aquest moviment fou especialment marcat en el calçat, la principal branca econòmica. Entre 1891 i 1924 el nombre de treballadors de la població de Ponent va augmentar el 80,9 %, passant de 810 a 1.565 i, d’aquesta manera, superava per primera vegada Maó, on  retrocediren el 22 %, baixant de 1.291 a 1.004. A Alaior van patir una minva, però fou de poca consideració (6,9 %), en descendir de 680 a 633. 

Població ocupada urbana de Menorca
Branca productiva	1891	1924
Agrícola	14,7%	13,3%
Pesquer i altres	1,8%	1,7%
Suma Primari	16,5%	15,0%
Jornalers	9,0%	6,0%
Aliments i begudes	2,4%	2,0%
Tèxtil i confecció	3,2%	2,9%
Calçat i cuiro	34,3%	34,6%
Fusta	4,6%	3,3%
Ceràmica i pedra	1,7%	0,9%
Metall	2,1%	4,0%
Altres	0,8%	1,3%
Suma Manufactura	49,3%	48,9%
Construcció	3,4%	3,2%
Comerciants	4,9%	6,1%
Professions liberals	0,8%	1,0%
Empleats i altres simil.	1,4%	4,3%
Criats	4,6%	4,1%
Serveis personals	1,0%	0,9%
Marineria	3,7%	2,0%
Transports	1,7%	1,9%
Funcionaris i ensenyament	1,1%	1,7%
Militars i forces seguretat	1,6%	3,0%
Altres	1,1%	1,7%
Suma Serveis	21,9%	26,9%
Total	100,0%	100,0%

Pel que fa a la resta, és notable que a Maó l’única branca productiva que mostrà un comportament positiu va ser el metall, que cresqué el 122,3 % i passà de 112 actius a 249. Les altres van declinar, de forma marcada el tèxtil i la confecció (51,9 %) i la fusta (40,9 %). És clar que les activitats industrials de la ciutat van patir un veritable daltabaix. Pel cantó contrari, a Ciutadella tots els sectors van créixer, amb l’única excepció de la ceràmica i la pedra, que tenia poc pes en el total. A banda del calçat, van augmentar amb força el tèxtil i confecció, que pujà de 27 a 154 ocupats i el metall, que passà de 31 a 58. A Alaior, les activitats diferents del calçat estaven poc representades i en general van declinar, amb excepció de la ceràmica i la pedra, que pujà de 14 a 19 treballadors.

L’evolució del subsector de la construcció fou semblant a la de la manufactura: destaca l’increment de Ciutadella (57,7 %), Alaior també exhibeix un comportament positiu (18,5 %), mentre Maó s’anota un sensible descens (17,5 %).

Pel que fa als serveis, l’increment general que experimentaren a l’illa es va deure a l’impuls de Ciutadella (83,3 %) i Alaior (68,8 %), ja que a Maó van créixer un minso 14,4 % i aportaren poc al total. L’activitat més nombrosa, el comerç i la restauració, es va expandir amb força a la ciutat de Ponent (145,8 %), que contrasta amb el discret 26,4 % de Maó. El nombre d’empleats es va incrementar de forma sensible a les dues poblacions, però molt més a Ciutadella, on el 1891 estaven molt poc representats i en l’interval pujaren de 4 a 131; a Maó passaren de 110 a 242, un creixement proporcionalment inferior. El nombre d’ocupats a una altra activitat rellevant, la dels criats, a Ciutadella es més que doblà, en passar de 94 a 190, mentre a Maó cauen quasi a la meitat (de 269 a 126) i a Alaior adquireixen una certa presència, en augmentar de 9 a 55. La marineria, que finalitza el seu llarg declivi, cau a Maó el 54,4 %, més que a Ciutadella, on el descens es limita al 35 %. Un dels pocs sectors que a Maó té una evolució positiva són els transports, que creixen el 19,7 %, quan a la ciutat de Ponent cauen el 9,8 %. Aquests també prenen alguna importància a Alaior, on augmenten el 70,6 %.

Finalment, un conjunt d’activitats van tenir una dinàmica similar a les tres poblacions. Són els funcionaris, els militars i les forces de seguretat i els altres, que van augmentar de forma considerable, mostra del creixent paper de l’Estat i, en especial la seva militarització, en els dos primers casos, i de la diversificació d’una societat moderna, en el darrer. L’evolució dels serveis evidencia que Ciutadella va gaudir en aquest període d’una etapa de prosperitat general, mentre Maó, i en certa mesura també Alaior, patia una època difícil.

Més enllà del lawfare: la corrupció política segons Sandel

 Quan la Policia Nacional registrava el domicili de l’expresident Rodríguez Zapatero cercant documentació sobre el rescat d’una companyia, va trobar a la caixa forta joies que han estat valorades en 1,3 milions d’euros, l’origen de les quals el polític encara no ha desvetllat.

La gent està dividida entre els que consideren que Zapatero és objecte d’una cacera política i els que l’acusen de ser un delinqüent emparat pel Govern. La Justícia també enfronta els ciutadans que consideren que procedeix de manera partidista amb els que opinen que és la darrera salvaguarda de la democràcia. En un moment de tanta polarització, és bo recuperar el filòsof americà Michael Sandel, impulsor del comunitarisme i, per tant, allunyat del pensament conservador, qui, en el seu llibre «Lo que el dinero no puede comprar», defensa una redefinició del que entenem per corrupció. 

Assenyala les dificultats de restringir-la al trencament de la llei, perquè aquesta varia d’un país a un altre i d’un moment històric al següent. Les mares de lloguer, permeses als Estats Units, estan prohibides a Espanya. Per Sandel, una conducta corrupta és la que denigra la persona o l’entitat que l’executa. Encara que vendre un fill no sigui delicte, rebaixa la dignitat de l’infant i, en aquest sentit, és corrupció. Aquesta concepció té l’avantatge de desvincular les actuacions dels polítics de la seva vessant judicial i centrar-les en l’àmbit moral.

Vist així, hi ha pocs dubtes que les activitats de Zapatero són qüestionables. L’expresident ha reconegut que les joies van ser un regal de cortesia. Aquesta mena d’obsequis no són personals i el seu destí hauria d’haver estat el Patrimoni Nacional i no la seva caixa forta particular. Conduir-se de forma diferent degrada el paper de la presidència del Govern, perquè va en contra de la seva naturalesa, que no és enriquir-se, sinó servir al bé públic.

Michael Sandel

Segons el mateix raonament, si es confirmen els indicis, els ingressos derivats de la seva mediació perquè la minúscula companyia aèria Plus Ultra rebés un substanciós préstec del Govern són un acte de corrupció. És indiferent que jurídicament puguin ser considerats la retribució justa d’un assessorament. La clau és que un expresident no pot intercedir davant un organisme públic perquè un particular obtengui un resultat econòmic. La situació s’agreuja pel fet que és l’única aerolínia que, cinc anys després, no ha tornat els doblers. Els manejos de Zapatero contaminen la dignitat del lloc que ocupa, perquè no se li proporciona una pensió i un despatx per demanar ajuda per a empreses privades.

La teoria de Sandel és útil per analitzar la conducta dels governants. Així és clar que el Fiscal General de l’Estat no té com a funció actuar d’oficina de premsa que  aclareixi el contingut, verídic o fals, de les declaracions dels imputats. La seva missió és dirigir la persecució dels criminals. Procedir de forma contrària devalua el càrrec i, amb independència del que diguin els tribunals espanyols o europeus, és un comportament corrupte.

Igualment, un polític honest no pot influir en una instància oficial governada pel seu partit perquè es creï una plaça a la Diputació de Badajoz per a tasques que abans realitzaven altres funcionaris i es moguin els fils perquè l’ocupi el seu germà. Un tribunal pot apreciar que es tracta d’una maquinació fraudulenta i un altre resoldre que tot és legal, però no deixa de ser una conducta inacceptable en una persona que aspira a ser president d’Espanya.

L’acusació que Begoña Gómez va utilitzar la seva condició d’esposa de Pedro Sánchez per dirigir una càtedra de la Universitat Complutense de Madrid sense tenir la titulació pot estar instigada per una animadversió política. La instrucció del jutge ha estat desmesurada i l’Audiència Provincial l’ha corregit de forma reiterada. Malgrat tot, és inadmissible que la dona del president aconsegueixi patrocinis per al sosteniment de la càtedra. És una mala praxi que contamina una posició institucional que hauria d’estar allunyada de la carrera acadèmica i els beneficis econòmics.

S’estan investigant les gestions de Leire Díez i l’exsecretari d’organització del PSOE Santos Cerdan per intentar influir en les investigacions dels jutges i la Guàrdia Civil en relació als casos anteriors. També es jutja l’exministre Fernández Díez per la temptativa de robar proves incriminatòries contra el Govern del PP utilitzant agents de la Policia Nacional. Els dos casos es podrien resoldre amb l’absolució dels implicats, però és evident que els polítics que malden per desviar el curs de la Justícia de les seves gestions envileixen les institucions, tant si ho fan des de l’Administració com a través d’un partit polític.

José Félix Tezanos, president del CIS

No sempre intervenen els tribunals. Les enquestes del CIS atorguen al PSOE una intenció de vot significativament superior a la de la resta d’empreses demoscòpiques. Aquesta discrepància es produeix des que el presideix Tezanos, fidel aliat de Pedro Sánchez i exmembre de la Comissió Executiva Federal del PSOE. Encara que ningú l’hagi denunciat, la manipulació dels sondejos d’un organisme que abans gaudia de la màxima credibilitat atempta contra l’interès general i perverteix la seva missió d’oferir informació veraç.

La crispació política s’ha intensificat d’ençà que el Govern va aprovar la Llei d’Amnistia. Aquesta pot encaixar amb la legislació comunitària i ajustar-se o no a la Constitució Espanyola. És més, ha rebaixat la tensió acumulada des de la declaració d’independència de Catalunya. Tanmateix, no es pot obviar que Pedro Sánchez l’havia descartat abans de les eleccions del 2023. Una mesura d’aquest abast, inèdita des del 1978, exigia figurar en el programa electoral. La simple sospita que l’amnistia perseguia obtenir el vot dels partits independentistes per a la seva investidura contamina l’essència del govern representatiu i la converteix en una decisió corrupta.

La definició de Sandel deixa al descobert els múltiples casos de corrupció que hem patit els darrers anys. La seva acumulació erosiona la democràcia. Com a ciutadans no podem restar-hi indiferents.

La transformació de l’estructura productiva de Menorca (1912-1930)

 La segona dècada del segle XX va ser notablement convulsa. S’hi van conjugar adversitats interiors (la crisi causada per la fallida del Banc de Maó i l’Anglo-Española, el 1911) i exteriors (la I Guerra Mundial de 1914-1918). Com a rerefons, planava la tendència depressiva de les regions que, com Menorca, havien fet fortuna amb el comerç colonial. Pel cantó contrari, l’estímul de noves fonts d’energia (derivats del petroli) i noves branques d’activitat tendia a revitalitzar el teixit econòmic.

Les matrícules industrials són útils per copsar l’estructura productiva d’un territori. De la del 1920 no es disposa del detall per activitats, però així i tot és reveladora. El nombre global d’establiments (988) és sensiblement idèntic al de 1912 (998), el que posa de manifest una relativa manca de dinamisme i, segurament, una concentració en certs sectors, fet confirmat per l’escassa entitat de les variacions entre les diferents tarifes.

Si analitzam les variacions en el percentatge sobre el total, la tarifa 1 (comerç i la restauració) disminueix cinc punts, que són els que guanya la tarifa 3 (manufactura). Així mateix, augmenta lleument la tarifa 4 (oficis i professions liberals) a costa de la 2 (transports i serveis). La impressió és que Menorca profunditza i modernitza la seva opció industrial a costa del comerç i els serveis, la qual cosa pot ser un indicador de l’estretament dels marges industrials i d’una regressió global del nivell de vida.

La situació es va modificar de forma radical al llarg de la dècada del 1920. Malauradament, només són disponibles les dades del terme de Maó, però atès que aquest era el principal nucli manufacturer de l’illa, són prou significatives. El raquític increment del primer decenni del segle (4,3%) va donar pas a un augment ben visible (60,8%). Sense que es puguin descartar motius fiscals o diferències metodològiques, una discrepància tan acusada només pot ser atribuïda a un canvi de tendència.

Distribució sectorial de la manufactura de Maó (1912-1927)
Sector	1912	% tot.	1927	% tot.
Aliments i begudes	43	27,9%	78	30,2%
Tèxtil i cordes	14	9,1%	18	7,0%
Cuiro i calçat	21	13,6%	60	23,3%
Fusta	23	14,9%	42	16,3%
Paper i arts gràfiques	7	4,5%	6	2,3%
Metall	40	26,0%	38	14,7%
No metàl·lics	6	3,9%	16	6,2%
Suma	154	100%	258	100%

Les activitats de comerç i restauració i les de transport i serveis, que són aquelles que havien patit un major retrocés els primers anys, són les que ara creixen més (tot i que una part pot ser motivat per l’absorció de la majoria d’establiments de la tarifa 5, que desapareix). Les activitats manufactureres, que és possible que fossin les més beneficiades per la conjuntura bèl·lica de la Gran Guerra, moderen el seu avenç, que així i tot és substancial, superior al dels oficis artesanals, de manera que la ciutat segueix aprofundint en el seu caràcter industrial.

En examinar les activitats manufactureres, es constata la magnitud dels canvis. En primer lloc, es va produir un increment remarcable del nombre d’establiments, que creixen el 67,5% en relació al 1912. El principal protagonista d’aquest progrés és el sector del calçat i el cuiro, que gairebé duplica el número d’empreses i s’acosta al conjunt d’activitats relacionades amb l’alimentació i les begudes que, sempre de la mà d’un nombrós contingent de forns, fàbriques de farines i pastes, també augmenten a bon pas. El sector de la fusta, vinculat al mercat local, creix a un ritme similar a l’alimentació i les branques de transformats no metàl·lics ho fan molt més. Els tres ens mostren una demanda interna puixant, que evidencia una recuperació dels nivells de vida que únicament hauríem de matisar per la moderació de l’increment del tèxtil, orientat així mateix, a la clientela local.

En canvi, el sector del metall perd efectius per la forta crisi de la fabricació de bosses de plata i l’ensorrament de l’Anglo-Española i queda enfora del calçat, que resta com gairebé l’únic sector modern orientat a l’exterior de la indústria, a l’espera que en les dècades següents apareguin altres alternatives gràcies a noves iniciatives en els sectors del metall i l’alimentació.

Fàbrica de xocolati La Tropical. Fotos Antiguas de Menorca. Miquel Previ

A continuació, podem examinar el sector de serveis, que recordem que tradicionalment tenia una gran importància a Maó. El seu progrés (75,6%) és una mica superior al de la manufactura. Aquesta considerable expansió se sustenta en el principal subsector, el comerç d’alimentació, i en la restauració, que guanyen pes en el total i estan en la línia del creixement de la indústria alimentària. Així i tot, no són les activitats més dinàmiques, en ser superades àmpliament per la resta dels comerços i, sobretot, pels altres serveis, cosa lògica, perquè proveeixen articles amb una elasticitat-renda més alta que l’alimentació, ja que els consumidors, en millorar el seu poder adquisitiu, tendeixen a gastar en una propensió major en roba, complements personals, objectes de la llar i altres gèneres variats. 

Entre el grup d’altres serveis destaquen els comissionistes, que segurament estan lligats a la modificació dels sistemes de distribució i comercialització a mesura que passen els anys, tant en el mercat local com als mercats exteriors. Contrasta amb aquest avenç l’estancament de les professions liberals (advocats, procuradors, notaris, farmacèutics, veterinaris i altres similars), fortament regulades pel sector públic i amb una feble vinculació amb el cicle econòmic. Finalment, el sector del transport pateix un important daltabaix, que hem de relacionar més que a qüestions tributàries, amb la modernització dels mitjans de transport que es produeix en aquest període, en què es difonen els vehicles de combustió interna, que desplacen als de tracció animal i permeten un significatiu increment de la productivitat.

A partir del 1930, les memòries de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca publiquen l’estadística de la matrícula industrial. En relació als anys anteriors es produeix una major facilitat en la consulta de les dades però, en contrapartida, no és possible eliminar els establiments que contribueixen per més d’una activitat, que queden duplicats. Per tenir un punt de referència, a Maó, el 1927 en el sector secundari aquesta circumstància es donava en 35 establiments de les tarifes 3 i 4, de manera que el total de 293 quedava reduït a 254. La diferència és reduïda, però es concentra en sectors ben concrets, en especial el calçat, la fusta i algunes activitats de l’alimentació, que així resten una mica sobrerepresentades.

Malgrat aquestes reserves, les dades són prou reveladores. Es constata un fort increment del nombre d’establiments, del 73,7%, si bé una part d’aquest encobreix la duplicitat tributària a la qual ens acabam de referir. Aquest creixement, que ja hem vist el 1927 de forma indubtable a Maó, on sí que havíem eliminat les duplicitats, seria un signe que l’illa es va beneficiar dels mateixos factors que van impulsar el creixement extraordinari del qual gaudí la indústria nacional en el mateix període.

D’altra banda, són notables les variacions dels diferents sectors. El del calçat i el cuiro augmenta de forma considerable, en passar el seu pes del 12,1% al 28,5%, corroborant la superació de les dificultats que havia plantejat la independència de Cuba. En canvi, el metall baixa del 22,6% al 12,6%, per mor de la greu crisi que s’experimenta aquests anys, com acabam de veure a Maó, amb tota seguretat el nucli més afectat. 

Així mateix, també és digna de ser notada la minva de les branques manufactureres d’aliments i begudes, que passen de suposar el 33,4% del total a un discret 23,0%. L’erosió d’aquestes activitats lligades al mercat local contrasta amb la puixança de la fusta, que puja del 15,4% al 19,4% i fa pensar més en un moviment secular motivat per l’evolució econòmica que en una crisi econòmica general. Segurament, en aquest període va avançar la urbanització de les poblacions de l’illa, mentre que activitats tradicionals alimentàries quedaven arraconades per la competència exterior.

S'Arravaleta Maó. Fotos Antiguas de Menorca. Julio Vizoso

Finalment, cal subratllar les alteracions en la distribució territorial (les quals es veuen poc afectades per la duplicitat d’establiments): Maó, que el 1912 suposava el 50,5% de totes les activitats industrials, retrocedeix de forma clara i se situa  en el 42,3%. La disminució és encara superior a les viles veïnes des Castell i Sant Lluís, que passen del 9,2% al 4,9%. En conjunt, la part de Llevant de l’illa pateix una reculada prou significativa. Per contra, el major avenç es produeix a Ciutadella, que passa de representar el 19,7% al 31,5%. Al centre de l’illa, contrasta el creixement d’Alaior (del 13,4% al 14,9%) amb el descens des Mercadal i Ferreries (del 7,2% al 6,4%). 

Així i tot, sense discutir la fortalesa de Ciutadella d’aquests anys, explicable pel millor comportament del sector del calçat en relació al metall, que hauria generat un efecte arrossegament sobre la resta de sectors productius, podríem dubtar de les dades inicials, que potser patien d’un fenomen d’ocultació fiscal motivat per l’impacte de la crisi postcolonial en aquest mateix sector.

La situació econòmica de Menorca la primera dècada del segle XX

 Els primers anys del segle XX, Menorca es va haver d’enfrontar a les conseqüències de la independència de l’illa de Cuba, mercat de productes industrials com el calçat i els teixits. Tot i que al començament la depreciació del tipus de canvi i el tractat de pau de París (1900) van esmorteir els seus efectes, a partir del 1906 aquestes activitats van haver de cercar llocs alternatius per vendre els seus articles.

Fàbrica de calçat de can Rosquilla-Maó.FA de Menorca.Francis Dalmedo 

La matrícula industrial ens proporciona un marc escaient per conèixer l’estat dels negocis transcorreguda una dècada de la derrota. No és una font sense dificultats. En tractar-se d’un registre fiscal, està exposat a l’ocultació o infravaloració de la informació, especialment en moments poc pròspers. També cal tenir en compte que s’inscrivien conceptes fiscals i un mateix empresari podia estar obligat a pagar per dos o més epígrafs, el que magnifica alguns conceptes.

La matrícula estava dividida en cinc tarifes. La primera, que recollia els comerços i els establiments de restauració, era la més nombrosa, amb 425 empreses, que suposaven el 42,6% del total. La segona, menys rellevant, aplegava algunes activitats de serveis i transports. Els negocis de tipus fabril tributaven en la tercera tarifa; assolien una major presència a les ciutats de Maó, Alaior i Ciutadella, sobretot a la darrera. La quarta tarifa era la més variada i s’hi incloïen tant les manufactures de caire artesanal com determinats serveis i professions liberals. Aquest ampli espectre explica que fos la segona en importància, amb 300 empresaris (30,1%). Finalment, la cinquena tarifa tenia un caràcter residual i recollia algunes activitats de transport i d’indústria alimentària.

A partir d’aquesta informació es pot extreure la estructura dels sectors secundari i terciari  de Menorca, per a la qual cosa cal eliminar les duplicitats i classificar els oficis i establiments d’una forma més actual. En relació a la manufactura, s’obtenen un total de 305 establiments. Quantitativament, dominaven els petits artesans de la tarifa quarta (203), mentre les companyies de tipus fabril de la tercera (93) només tenien un pes considerable en les branques del metall i de les indústries no metàl·liques. A més, hi havia 9 forns de la cinquena tarifa.

El sector més representat era el d’aliments i begudes (33,4% del total), que recollia petits negocis dirigides al mercat intern, en especial els forns i els molins, així com els confiters i les fàbriques de xocolata. El segon ram en importància, el del metall (22,6%), també incloïa alguns artesans locals, com els ferrers, però destacava així mateix el puixant sector de la confecció de moneders i altres objectes de plata, enfocat a l’exterior. Compartia aquesta orientació el sector del cuiro i la pell, una indústria amb vocació capitalista dominada pels sabaters i els tallers de calçat. Una altra activitat era la producció d’objectes de fusta, encapçalada pels fusters i també destinada bàsicament al mercat local. La resta tenia una escassa importància. La majoria eren professions que proveïen a la població de l’illa: els sastres del tèxtil; les indústries no metàl·liques (pedra, ceràmica, química i energia), on trobam des de la fabricació de teules a les centrals elèctriques i, al paper i arts gràfiques, a més de les impremtes locals, les factories de capses de cartró per als fabricants de calçat.

La distribució territorial mostra algunes pautes interessants. La producció  d’aliments i begudes tenia el seu major pes as Castell i Sant Lluís; per contra, aquest era mínim a Maó, on el tèxtil assolia la màxima importància. En el cas del cuiro i la pell, la primera posició era per Ciutadella i la segona per Maó, mentre que a la resta només tenia alguna presència a Alaior. La fusta tenia un pes considerable a les poblacions de l’interior, era poc rellevant a Ciutadella i assolia un valor intermedi a Maó. En canvi, aquí destacava en gran mesura el sector del metall, també molt ben representat as Mercadal i Ferreries i molt poc a Ciutadella. En aquesta darrera i a Alaior, les indústries no metàl·liques tenien un paper destacat.

Distribució sectorial de la manufactura de Menorca (1912)
Sector	Maó	Es Castell i Sant Lluís	Alaior	Mercadal i Ferreries	Ciutadella	Menorca
Aliments i begudes	43	15	15	8	21	102
Tèxtil i cordes	14	0	2	0	3	19
Cuiro i calçat	21	1	3	1	11	37
Fusta	23	6	8	5	5	47
Paper i arts gràfiques	7	0	1	0	5	13
Metall	40	4	8	8	9	69
No metàl·lics	6	2	4	0	6	18
Suma	154	28	41	22	60	305

La matrícula industrial permet profunditzar en la realitat del sector manufacturer i conèixer quines eren les companyies més potents. Consten 20 societats, 15 de Maó i 5 de Ciutadella. Gairebé la meitat (45%) es dedicaven a la confecció de moneders i altres articles de plata i or, que vivia moments de gran expansió, totes llevat d’una a Maó. Prop d’un terç (30%) eren tallers de calçat, sector llastrat per unes estructures empresarials unipersonals, tres de Maó i tres de Ciutadella. A l’alimentació  s’incloïen tres (una fàbrica de pastes de sopa, una de gasoses i una confiteria). Les altres dues eren l’Anglo-Española de Maó (que acabava de tancar, però encara hi figura) i la central elèctrica de Ciutadella.

Una altra manera d’analitzar les principals companyies és considerar aquelles que pagaven dues tarifes. Es tracta únicament de vuit, set de les quals són tallers de calçat (cinc de Ciutadella) i una un argenter de Ciutadella. Només la meitat eren societats (totes tallers de calçat). Per tant, trobam els mateixos dos sectors, si bé aquí la preponderància del calçat i de Ciutadella és notable. Si sumam les empreses diferents dels dos llistats, obtenim un total de 24, de les quals 10 produïen bosses de plata i 9 articles de calçat, les dues activitats capdavanteres de la indústria moderna de l’illa orientada a l’exterior. A Maó n’hi havia 16 i la meitat a Ciutadella, la qual cosa és un símptoma de la potència industrial de la ciutat de Llevant.

Altres fonts disponibles corroboren aquests resultats. A la guia de Menorca publicada per l’Ateneu de Maó el 1911 hi figura un ampli conjunt d’anuncis, pràcticament tots de companyies de caire manufacturer. Encara que dominen les de Maó, n’hi ha un conjunt significatiu d’Alaior i Ciutadella. El sector més important és el del metall (28,1%), en el qual la part del lleó són els fabricants de moneders de plata. Li segueixen un variat conjunt d’establiments dedicats a la producció d’aliments i begudes (els més nombrosos dels quals són les fàbriques de farines i els forns de pa). A continuació figuren el ram de cuiro i calçat i, a una curta distància, el tèxtil i la fusta. 

Els anuncis publicats al primer número del butlletí de la Cambra de Comerç de Menorca, del 1912, van en la mateixa direcció: les dues branques productives més representades són el metall i el cuiro i la pell, amb el 34,9% cadascuna, seguides de prop per la producció d’aliments i begudes (20,9%) i, més enfora, el tèxtil i les cordes (4,7%).

És possible estendre l’exercici que hem fet al sector terciari, que bàsicament abasta les tarifes 1, 2, 5 i part de la 4 de la matrícula industrial. En total, es localitzen un total de 661 establiments, és a dir més del doble dels manufacturers, si bé cal tenir en compte que la majoria estaven constituïts per treballadors i professionals que despatxaven en solitari o amb una altra persona, mentre que al secundari en un nombre significatiu de casos la quantitat d’operaris era més elevada, de manera que la població ocupada estava més equilibrada del que indica el nombre d’establiments.

El comerç d’alimentació era la branca més representada, amb el 38,9%. La seva importància es demostra per l’especialització dels comerços, sobretot a les principals poblacions, on hi havia locals a l’engròs (sobretot de cereals) i a la menuda, tant de tipus general (adrogueria, comestibles, ultramarins) com de gèneres específics (carns, verdures, vins, farina). Li  seguia a escassa distància la resta de comerços (16,2%), la meitat dels quals eren de roba i calçat i la resta d’objectes personals i parament i articles de la llar. Un pes similar el tenia el transport (16,5%), majoritàriament terrestre, amb una gran varietat de carruatges per al transport de persones i càrrega, quasi tots arrossegats per bestiar, però amb una presència important del marítim, tant al vapor com a la vela. També eren bastant nombroses les activitats de restauració (cafès i bodegues), així com les algunes fondes. Completaven els registres les professions liberals (farmacèutics, advocats, notaris i altres), els serveis personals (principalment barbers), la venda de primeres matèries i energia i altres de caire divers.

La distribució territorial evidencia el diferent caràcter de les principals poblacions, en especial Maó, que se separava dels altres nuclis, que mostraven un tarannà més rural. A la capital, tot i que el grup principal era el comerç d’alimentació, tenien un pes considerable la resta de comerços (també amb un pes elevat a Ciutadella), les professions liberals, els transports i els serveis diversos. En canvi, els nuclis de l’interior de l’illa estaven menys diversificats, on tenien una gran presència les botigues d’alimentació i, en alguns (es Castell, Sant Lluís, es Mercadal i Ferreries), les de la restauració i els serveis personals.