Fins aquí hem arribat: cal posar límits al turisme

 Els darrers mesos estan saltant les alarmes davant del fet inqüestionable que la massificació turística posa en tensió la capacitat d’acollida de la nostra illa. Una setmana és la notícia que el municipi de Maó no té garantit el subministrament d’aigua; una altra, la saturació dels serveis d’urgències; la següent, situacions límit en l’accés a l’habitatge;  la congestió de la carretera general, les platges... 

L’assumpte ha provocat la convocatòria de protestes reclamant que es posi fre al turisme. Ara bé, encara que el diagnòstic sembla clar, hi ha diverses propostes sobre què s’ha de limitar i com fer-ho.

N’hi ha qui posen el focus en la mobilitat i volen restringir l’entrada de vehicles, incloent-hi la reducció dels de lloguer. La idea és copiar l’experiència de Formentera i aprofitar que a Eivissa i Mallorca hi ha projectes avançats en aquest sentit. No hi ha cap dubte que, si es refrena el nombre de cotxes que circulen per l’illa, el tràfic millorarà. Tanmateix, malgrat el que alguns defensen, açò no significa que disminueixi l’afluència de turistes i la mobilitat de la nostra illa requereix una reflexió profunda que consideri tots els aspectes en joc.

Els que duen el cotxe propi no ho podran fer, però disposen d’alternatives: llogar-ne un, emprar més el transport públic i el taxi, concentrar-se en els llocs amb un accés més fàcil i desplaçar-se a peu o en barca... Un punt important és la intensificació en l’ús dels vehicles. Si hi ha menys cotxes de lloguer, augmentarà el preu, amb la qual cosa es llogaran per menys dies, però s’utilitzaran sense aturar. A més, s’ha de tenir en compte que totes les restriccions tenen llacunes o excepcions, que seran explotades al màxim. Finalment, pot haver un canvi en el perfil dels turistes: els que venguin no tindran cotxe, però seguiran dutxant-se, menjant, anant a urgències, etc.

Una altra idea és destorbar les compres d’habitatges dels estrangers, sobretot quan s’adquireixen per dedicar-los a l’arrendament turístic. Aquesta mesura tindria un efecte positiu sobre el preu de l’habitatge, però la qüestió és saber a quin col·lectiu es pot obstaculitzar la compra. Les normes de la Unió Europea recelen de les discriminacions als ciutadans i empreses comunitàries. Per exemple, tots els membres de la UE poden tenir descompte de resident. Aquesta iniciativa tampoc té en compte que existeix una gran oferta d’habitatge i de sòl edificable per ampliar-lo.

També són bastant populars els límits del turisme al camp. És clar que és una qüestió extremament delicada i que la proliferació d’hotels rurals i agroturismes, sovint amb una activitat agrària testimonial, poden alterar el model territorial del qual els menorquins estem orgullosos, amb raó. L’ús residencial intensiu en el món rural també crea problemes d’abastament i tractament d’aigües i de gestió de residus. Ara bé, la quantitat de persones que utilitzen aquests cases és reduïda i, si es limita a les edificacions existents, aquestes molts cops estan obsoletes i s’abandonen, ja que als propietaris els és més econòmic que els pagesos visquin al poble i fer construccions agràries noves que reformar les antigues.

El problema de fons és que, des de la fi de la Covid, els fluxos turístics s’han accelerat a tots els destins del planeta. El repte és embridar aquesta demanda desfermada i l’opció més directa és controlar l’oferta, en especial els habitatges vacacionals. Si els turistes no tenen on dormir, no vindran, tenguin o no cotxe. Si reduïm el nombre de cases que es lloguen als turistes, n’hi haurà més per a l’habitatge dels residents i minvaran les tensions del mercat immobiliari.

L’eclosió d’aquesta oferta ha tingut un impacte demolidor sobre la planificació urbanística. Fins fa una dècada, les places turístiques estaven clares i es limitaven a la capacitat dels hotels, apartaments i altres allotjament oficials, tots sota el control de l’administració. Encara que sempre va haver turistes en cases particulars, es tractava de segones residències o de situacions marginals. 

Amb l’aparició d’airbnb i altres plataformes, tota l’illa és susceptible d’allotjar turistes, el que suposa multiplicar el número de places i fa inútils els càlculs històrics en matèria d’aigua i altres infraestructures. Encara que els xalets sempre s’han emprat per estiuejar, el destí turístic provoca un ús més intensiu: enlloc d’un parell de setmanes, es poden ocupar tota la temporada i normalment s’instal·len més persones, que gasten aigua i fan desplaçaments en vehicle.

L’avantatge és que els instruments que tenim per regular l’oferta tenen una base legal sòlida. Comptam amb una experiència de gairebé quaranta anys de restriccions urbanístiques. Quan es van aprovar les ANEI, el PTI i altres figures que retallaven expectatives urbanístiques, moltes veus van augurar indemnitzacions milionàries, però, sempre que s’han fet les coses bé, els jutges han avalat aquestes normes. Les limitacions de l’ús turístic decretades per algunes ciutats espanyoles també han triomfat davant els tribunals. Aquesta via és factible i eficaç. Es tracta d’una pura qüestió de voluntat política.

La millor fórmula per mitigar la saturació turística són els límits quantitatius i el control de les il·legalitats. Part del problema dels habitatges vacacionals és l’abús, perquè un conjunt no negligible d’allotjaments no tenen llicència. Basta crear un bon departament de disciplina, amb suficients inspectors, mitjans, bons especialistes en dret i prioritats en la persecució de les activitats més professionalitzades per establir una barrera difícil de superar. Aquesta actuació està en mans del Consell Insular i dels Ajuntaments, a diferència dels impostos i les regulacions, que depenen del Govern Balear i sempre s’acaben fent en clau mallorquina.

Menorca ha arribat al límit. És necessari concentrar els esforços en restringir l’oferta d’allotjaments vacacionals. Els enemics són tant la manca de decisió com la dispersió, que ens aboquen a la queixa estèril.

Posant límits al turisme: un canvi de paradigma

 La presidenta del Govern Balear, Margalida Prohens, propugna l’establiment de límits al turisme, “perquè es la millor manera de defensar-lo”. Encara que pretengui el contrari, aquesta actitud suposa un gir copernicà respecte a la postura que històricament havia defensat el Partit Popular. L’hemeroteca és plena de declaracions i actuacions que mostren els seus dirigents com a ferms partidaris de posar totes les facilitats per a l’ampliació de l’oferta turística i amatent a atreure la major quantitat de visitants. 

Aquestes contundents declaracions no van ser emeses en un descuit o a l’atzar, sinó que van ser pronunciades amb l’objectiu de ser el titular dels mitjans de comunicació i van ser reproduïdes a la portada del Diario Menorca, el Diario Mallorca i el Diario de Ibiza. Per tant, tenien la intenció de marcar la línia política del seu govern. De fet, van ser adreçades en el moment de llançar el Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat de les Illes Balears. Fins ara, el concepte de sostenibilitat era patrimoni del moviment ecologista i les formacions d’esquerra; el Partit Popular s’hi sentia incòmode i sempre l’havia de matisar, afegint que no implicava posar límits al creixement.

Aquest tomb ha agafat amb el peu canviat l’esquerra, en especial el Partit Socialista, que en aquestes qüestions navega entre dues aigües, fent equilibris per fer content els seus votants sense enfadar les associacions empresarials. Tanmateix, és coherent amb la nova tendència que s’està imposant de forma ràpida per gestionar els fluxos turístics.

El mode tradicional de modular l’arribada de turistes era via impostos. Amb aquest objectiu es va implantar l’ecotaxa el 2016 (després d’una primera temptativa el 2001, avortada amb celeritat pel Partit Popular). Malgrat a Espanya sigui nou, a països com França s’aplica des de fa dècades i respon a un venerable concepte de la Hisenda Pública, que adopta un enfocament econòmic i considera el turisme com un mercat i per tant, en pujar el preu, vol fer disminuir la demanda. Fa escasses dates, Guillem López, catedràtic d’aquesta disciplina, insistia en aquesta figura i demanava la seva ampliació, gravant altres actes de compra més enllà de l’allotjament.

El problema d’aquesta política és que s’ha demostrat que, pels imports amb què habitualment es carrega, que no van més enllà d’uns pocs euros diaris, no desincentiva l’arribada de viatgers. És el cas de Venècia, on els cinc euros a pagar per una visita diària no han evitat que la ciutat sigui un autèntic parc temàtic, amb cues interminables pels carrers.

Aquests impostos són útils per obtenir ingressos per compensar els efectes negatius del turisme sobre l’economia i la societat, però no per combatre la massificació. No és que la idea no sigui efectiva, sinó que pocs països s’han atrevit a posar-la en pràctica de forma seriosa. L’exemple arquetípic és el Butan, on s’han de pagar 100 dòlars diaris. No és una xifra tan desmesurada: el Nepal cobra 11.000 per pujar l’Everest, la qual cosa no ha evitat els embussos.

Davant d’aquesta constatació, de cada vegada més s’estan establint impediments físics, siguin barreres, quotes o la prohibició del vehicle particular. Aquesta família d’actuacions van néixer en localitats puntuals. Paratges emblemàtics com Mont Saint-Michel a França, Stonehenge al Regne Unit o el Machu Pichu al Perú només poden ser visitats utilitzant el transport públic i en la quantitat que aquest és disponible. Altres ciutats han tancat al trànsit els seus carrers (llevat dels residents) i els turistes es veuen obligats a aparcar als afores, sovint pagant per fer-ho. Així l’accés es veu limitat per la capacitat dels aparcaments (el seu preu no resulta dissuasiu). A Menorca aquest sistema s’estan emprant amb èxit per accedir a algunes platges.

Els darrers anys, davant l’ampliació constant de les arribades de turistes, que sotmeten els destins a una pressió creixent, s’ha estès aquesta mena d’intervencions. El batle de Barcelona acaba de plantejar la possibilitat de reduir el nombre de terminals de creuers, ja que la política de construir-los més enfora que va emprendre Ada Colau s’ha vist que no és efectiva. No està inventant res. Dubrovnik el 2018 ja va limitar el nombre de creuers i de persones que podien arribar per aquest mitjà. Palma va fer el mateix fa un parell d’anys; Amsterdam i Monterrey també ho han fet; noves ciutats introdueixen aquesta estratègia cada any.

La circulació de vehicles ha seguit el mateix camí. Al començament, indrets com Londres van aprovar taxes per transitar per la ciutat. Davant el seu feble efecte, s’està decretant el tancament de la ciutat, excepte autoritzats. Les zones de baixes emissions són una variant amb objectius ambientals, que restringeix l’entrada a vehicles de baix consum o elèctrics. Formentera va racionar l’entrada de vehicles el 2019. El Partit Popular es va esquinçar els vestits i ara estudia la seva aplicació a Eivissa i fins i tot Mallorca, illes on, durant llargs mesos, les carreteres pateixen una congestió exasperant.

Les persones i les societats intel·ligents modifiquen la seva forma de pensar i de fer quan canvia la realitat. Les xifres de turistes mai havien assolit els valors que estem veient els dos darrers anys. El món postcovid és un món ultraturístic. El centre de les poblacions, les platges, els llocs d’interès no es poden expandir; les carreteres només ho fan a llarg termini. És natural que s’hagi imposat la via de constrènyer l’oferta turística i la quantitat de persones que entren, perquè no superin la capacitat de càrrega.

L’anterior equip de govern d’esquerres del Consell Insular de Menorca va plantejar limitar el nombre de vehicles. Ara el Govern Balear, dirigit per la dreta, aposta per estendre aquesta via a les places turístiques. Enlloc de qüestionar la seva sinceritat, hauríem de fer de la necessitat virtut i reclamar la seva imposició de forma prioritària, per coherència amb la Reserva de la Biosfera.

Un relat per a una economia menorquina a la cruïlla

Ara que anam deixant enrere la crisi de la Covid, que ens ha copejat quan encara no ens acabàvem de recuperar de la Gran Recessió del 2008, s’imposa una reflexió sobre on som i a on ens convé anar. En aquesta societat marcada per la immediatesa, debatem de forma febril les xifres mensuals d’atur, de creixement del PIB, de vendes de vehicles... un grapat d’indicadors que ens donen la temperatura de l’economia, però que no tenen excessiva utilitat a l’hora d’entendre el que ens està passant i orientar-nos de cara al futur. 

Conscient de la gravetat de les circumstàncies, ja que poques vegades en la història hem sofert dues sacsejades econòmiques tan intenses en un període tan curt de temps, en Guillem López Casasnovas torna a proposar-se la tasca d’examinar el nostre entorn econòmic i em convida a sumar-me al projecte. El resultat ha estat Relat de l’economia menorquina, un petit volum que intenta aportar al debat públic una visió fonamentada de les perspectives que s’obren a la nostra societat. Es tracta d’un relat, perquè exposa de manera planera la situació econòmica, però també perquè té la voluntat de superar la descripció superficial dels fets amb una explicació coherent basada en el coneixement de l’entrellat de l’economia.

Guillem López parteix de l’Economia Pública, entesa com la disciplina que pondera les fonts del benestar econòmic d’una comunitat, i posa de relleu la importància de dos elements: el capital social com a factor de creixement sostenible, per impulsar el desenvolupament de forma inclusiva, i el paper de les generacions futures, que haurien de rebre en herència uns recursos no inferiors als que vam trobar els que ara manejam les regnes de l’economia. 

Sota aquest doble prisma, fa una proposta de futur, per aprofitar l’oportunitat dels fons New Generation que la Unió Europea posa al nostre abast i que, ben utilitzats, ens haurien de permetre “transitar” d’una economia que en ocasions s’ha decantat per la immediatesa i la rendibilitat a curt termini a un patró més respectuós amb els nostres valors socials, el nostre medi ambient i les condicions en què es desenvoluparan les noves generacions.

Per la meva part, propos baixar a la realitat de la nostra economia, que, de tant de parlar de creixement del PIB o de les xifres de l’atur, es tendeix a considerar un ens unitari, com si fos “un superhome, robust i compacte”, quan el que existeix és una constel·lació d’empresaris, treballadors i consumidors que entreteixeixen les seves relacions. Per entendre’ls, com a mínim els hauríem de dividir en activitats agrícoles, industrials, de construcció i de serveis.

Només si procedim d’aquesta manera i destriam les trajectòries de les diverses branques de la nostra economia, podrem adonar-nos que parlar del model econòmic no es pot reduir a discutir sobre les estadístiques d’arribades de passatgers a l’aeroport, com a vegades es fa. Els passatgers poden ser turistes que dormen en hotels i apartaments, però també propietaris de segones residències, industrials que van i venen a les fires comercials o menorquins que estudien fora de l’illa.

De fet, cada porció de la nostra economia es mou seguint dinàmiques pròpies. Ara mateix veiem com la construcció gaudeix d’una bona salut, mentre el turisme clàssic, el d’hotel, pateix amb força i el de segones residències està més fort que mai. El nostre moment és ben diferent del d’una dècada enrere, quan la construcció s’enfonsava en un pou negre que fornia les xifres de l’atur, mentre els hotels es tornaven a omplir amb rapidesa.

Aquesta evolució dissemblant de les diferents branques econòmiques explica com, en determinats períodes, el creixement econòmic de la nostra illa perd pols en relació al nostre entorn, no necessàriament perquè el turisme vagi malament. Amb la Gran Recessió vam patir una intensa crisi industrial, que se sumà a la del totxo. Assenyalar amb el dit el turisme era en va, perquè els nostres problemes eren a una altra banda.

En aquest sentit, cal remarcar la persistència a la nostra illa d’un declivi industrial que ja s’allarga tres dècades i que dona raó de part del nostre desfasament econòmic i, alhora, posa en evidència l’escassa atenció que ha rebut el sector fabril, enfosquit per les grans xifres del turisme i que hauria precisat de majors recursos públics per salvaguardar una activitat que, a tot arreu, és reputada com estratègica per assegurar el benestar econòmic.

Pel que fa al turisme, s’ha de fer notar la paradoxa que el seu ascens com a principal motor de l’economia insular s’hagi produït quan, en el conjunt de les Balears, s’esvaïa la seva capacitat de generació de renda, de manera que la nostra comunitat autònoma ha perdut posicions en el rànquing de renda per càpita, superada per altres regions menys turístiques.

 D’aquesta manera confluïm, per una altra via, amb el diagnòstic de Guillem López. Un altre turisme és necessari si volem mantenir el nostre nivell de vida i projectar-lo al futur per a les noves generacions, un turisme que sigui “indústria”, és a dir, que lluiti per mantenir uns estàndards de qualitat que atreguin clients solvents cada temporada, dins d’una societat on les activitats manufactureres es renovin, revitalitzant un foc industrial que encara és viu, però que potser necessita una mica d’oxigen per agafar empenta.

La presentació de Relat de l’economia menorquina tindrà lloc l’11 d’agost a can Saura (Ciutadella).

Menorca no pot perdre el tren de la reconversió turística

La Covid-19 ha causat un enorme impacte sobre el sector turístic. Per primera vegada hem hagut de patir un temporada gairebé en blanc i les perspectives no són bones. Els experts auguren canvis duradors en el negoci vacacional. 

Jaume Martínez, exconseller de turisme amb el govern Bauzà i impulsor de la Llei turística del 2012, clarament expansiva, preconitza, en una entrevista al diari Ultima Hora, una reconversió per eliminar places turístiques, perquè “La pandèmia ha canviat moltes coses i ha arribat el moment de plantejar-nos què podem fer per millorar el model econòmic i turístic”. Els 16 milions de turistes que va rebre Balears el 2019 li porten a afirmar que és evident que cal reduir la càrrega turística de les illes, perquè duplicar la població durant alguns mesos és poc sostenible. D’aquesta manera, qui el periodista qualifica d’“un dels teòrics del turisme, amb prestigi i ascendència entre els hotelers” passa d’advocar pel creixement a reivindicar la sostenibilitat: “En general, els hotelers aposten per la sostenibilitat. El canvi climàtic és fonamental per planificar el futur.”

Aquestes opinions coincideixen pràcticament punt per punt amb les que hem expressat en diverses ocasions algunes persones. Així reconeix que a Balears no hi ha sòl urbanitzable ni l’haurà en el futur, tot remarcant que hi ha consens en la necessitat de preservar el medi ambient i reduir la pressió urbanística. La seva crida en pro d’una reconversió turística està en línia amb la meva intervenció en les jornades sobre la Covid-19,organitzades per l’Institut Menorquí d’Estudis i disponible en el seu canal de youtube.

Jaume Martínez

Martínez és conscient dels canvis que imprimirà la Covid a la demanda turística, que ha fet augmentar l’atractiu de les segones residències, incloent les dels jubilats estrangers, fins al punt de recomanar la reconversió d’hotels obsolets en habitatges. També es mostra crític amb els habitatges vacacionals. És partidari de llogar unifamiliars, però propugna la seva prohibició en plurifamiliars, ja que “el nostre sector turístic ha de ser professional; hem de defensar l’accés a l’habitatge”. Continua assenyalant que no creu que sigui convenient que convisquin usos residencials i turístics i proposa reprendre el debat de l’allotjament vacacional. A la nostra illa, hauríem de reflexionar sobre la incongruència d’haver prohibit la construcció de blocs d’apartaments a les urbanitzacions i permetre que aquesta mena d’allotjaments puguin ser emprats per arrendar-los als turistes.

L’exconseller planteja la modernització de la planta hotelera, perquè una part dels establiments han quedat obsolets i insta l’administració a planificar: “redefinir, reconvertir, reconstruir, reindustrialitzar el sector”, afrontant la revolució digital, ja que Balears no està aprofitant plenament la potència de les noves tecnologies. En aquest procés convindria “comprar alguns establiments amb els diners de l’ecotaxa per a la seva demolició” i urgeix que açò és faci amb rapidesa, perquè ja estem visualitzant un nou futur turístic.

 

Martínez subratlla que per avançar envers la qualitat és necessari prescindir de les places que no tenen un estàndard mínim del que volem com a destinació turística. Aquesta idea és la que vertebra el treball presentat pel Fòrum de la Societat Civil de les Illes Balears, un col·lectiu integrat per entitats ben allunyades del sector hoteler, com la Fundació Gadeso, Comissions Obreres, UGT, STEI, Obra Cultural Balears, GOB o la Federació d’associacions de veïns de Palma. Crida l’atenció les similituds entre aquest dossier i les declaracions del polític del PP. El document parteix de l’obsolescència de part del parc hoteler, per demanar una ordenació de l’oferta amb criteris de decreixement que combati la sobreocupació, per la qual cosa és necessària una planificació. En particular plantegen la transformació de l’oferta de baixa qualitat en habitatges de protecció oficial en règim de lloguer. Proposen analitzar l’oferta desfasada amb criteris econòmics, socials i institucionals ben definits per destriar la “recuperable” de la “insalvable”, que seria la que es destinaria a habitatges. Aquesta operació precisaria d’un notable volum d’inversions, però té una considerable capacitat de generació d’ocupació.

No és la primera vegada que es llança un pla de modernització a les Illes Balears. Si la llei del 1990 va tenir escassa incidència a Menorca (on bona part dels allotjaments eren nous), la situació actual de la nostra planta no s’allunya de la de l’arxipèlag. És cert que les dues iniciatives estan planejades en clau mallorquina. Així i tot, Martínez assenyala que l’obsolescència no es refereix només a places hoteleres. A Menorca comptam amb un gran volum d’apartaments, alguns dels quals sense els estàndards de qualitat exigibles. L’excepcionalitat de la Covid pot oferir rendiment una o dues temporades, però ben prest seran establiments de baixa demanda o comercialitzats a preu rebentat, una competència deslleial que censura l’exconseller. 

Així mateix, quan el mallorquí exposa que és necessari diversificar el model turístic, segurament pensant en la importància de disposar d’un ampli ventall d’establiments d’allotjament i de serveis per als turistes, a la nostra illa caldria afegir la imprescindible diversificació de mercats, superant la fase en què els turistes britànics eren els preponderants, en especial ara que, fora de la Unió Europea, el Regne Unit vol separar el seu destí del Continent. S’ha de treballar per aconseguir obtenir un còctel turístic més equilibrat i orientat a nínxols de mercat que valorin el que significa la Reserva de la Biosfera. Alhora, fora convenient anar més enllà i compensar la reducció del sector turístic amb un impuls a altres branques productives, tant les tradicionals (agroalimentari, calçat i bijuteria) com les incipients: el naval o les noves tecnologies. 

Les propostes de Jaume Martínez i el Fòrum de la Societat Civil demostren que la Covid ha sacsejat els fonaments del sector turístic i fan imprescindible una reconversió. A Mallorca s’han adonat i estan treballant sobre el tema. Els menorquins no ens podem quedar al marge sinó volem perdre el tren.

El turisme: un risc intolerable per a Menorca

 

L’epidèmia de la Covid és un amarg recordatori que el temps posa a cadascú en el lloc que li correspon. Fa dècades que, des de diversos àmbits (l’economia, les ciències naturals, la cultura, l’activisme,...) s’adverteix dels errors de l’enfocament del turisme de Menorca. Aquestes recomanacions han estat ignorades per la majoria dels polítics, els empresaris i els mitjans de comunicació, que habitualment fan bandera de la fugida cap endavant. 

De resultes, s’ha creat un estat d'opinió que accepta que l’únic futur de la nostra illa és la massificació, i ha induït a molts autònoms i homes de negocis a invertir en activitats turístiques. Són els mateixos que ara es lamenten de les pèrdues que els provoquen les mesures de contenció sanitària i que, continuant amb la política de pilotes fora, voldrien que es relaxessin les restriccions de la restauració i el comerç. Aquestes demandes inconscients no volen entendre que baixar els braços només provocaria més caos sanitari, la qual cosa forçaria, a curt termini un nou confinament i uns mesos més tard la completa fallida de la temporada turística.

 Fa uns anys comentava les conclusions del llibre El Cisne Negro: El impacto de lo altamente improbable, de Nassim Taleb, on es remarca que la vida és plena d'esdeveniments imprevisibles que alteren el curs de la història. Tanmateix, la nostra percepció del món està assentada sobre la idea que tot seguirà més o menys igual, en una evolució bàsicament lineal. Taleb demostra que aquest plantejament és fals i amb freqüència les coses canvien de manera imprevisible. En definitiva, els humans infravaloram els riscos i emprenem actuacions temeràries de les quals al cap de poc ens hem de penedir. Els exemples podrien omplir milers de pàgines i abasten tots els àmbits: política, economia, tècnica, natura... el coronavirus n’és un exemple més. 

El turistes són covards, i per açò extremament sensibles a qualsevol entrebanc. Menorca en moltes ocasions s'ha beneficiat dels problemes dels altres. La darrera fou la primavera àrab, que va expulsar milions de turistes de les costes africanes, per caure com el mannà al nostre país. Així vam gaudir d’unes temporades excepcionals i els francesos, desenganyats de Tunísia, van descobrir la nostra illa. Aquesta nova clientela ha fet prosperar el negoci immobiliari i forneix un turisme de notable poder adquisitiu.

Si un dia l’atzar ens va somriure, ara ens gira l’esquena. Aquests cops de timó ja s’han produït abans i es tornaran a donar en el futur. Demà pot ser la fallida d'un operador turístic, una crisi política o les crítiques d’un influencer. El turisme és una indústria fràgil. El que n’inverteix ha de ser conscient que està acceptant risc a mans plenes i que si uns anys pot guanyar doblers, en una temporada es pot quedar arruïnat. Demanar ajuts a l'Estat no és més que socialitzar pèrdues, pràctica tradicionalment censurada per la dreta. 

A Menorca, des de fa quaranta anys, empresaris i particulars han invertit en actius turístics: negocis, solars i edificis. En general, han estat operacions amb un rendiment elevat. El principal obstacle han estat les restriccions urbanístiques, contra les quals ells i els mitjans de comunicació blasmen dia sí i dia també. Al principi, una part no menyspreable d’aquest capital tenia el seu origen en l’activitat industrial que primer fou desatesa (no es reinvertien els guanys) i després fou venuda o tancada.

El capital pensava fer un negoci segur, sense les penes i treballs que requereix la indústria. Ara es constata que eren operacions arriscades, on es podien perdre molts doblers. No pensem que després del coronavirus tot seguirà igual. Poden venir altres epidèmies o, el que és més probable, situacions catastròfiques que allunyin els turistes de les nostres platges. La inconsciència del risc engreixa les estadístiques de fallides. 

La  situació de Menorca és més perillosa que la d’altres indrets, perquè tenim una alta concentració en el mercat britànic, el qual es pot acabar veient més afectat pel Brexit del que ho ha estat per la plaga. No cal acudir als manuals d’economia per saber que la millor manera de conjurar la incertesa és diversificar els ingressos. La saviesa dels nostres avantpassats ja recomanava no posar tots els ous en el mateix paner. Els hotelers menorquins s'han obsessionat amb els anglesos i han girat l’esquena a altres països que tocaven a la porta; és hora de desfer el camí. Els polítics s’han deixat pressionar i han fet promoció turística en aquest país, enlloc de cercar-ne d’alternatius.

L’economia de Menorca precisa d'una reconversió. Com totes, serà dolorosa i causarà baixes, però els mals seran pitjors si no es fa. El sector turístic està sobredimensionat i s’ha de reduir. Les restriccions urbanístiques, tan criticades, s’haurien d’augmentar i complementar amb altres directament vinculades a l’activitat. No podem tenir confiança en els empresaris, que han demostrat miopia envers els riscos de les seves iniciatives i els hem de defensar d’ells mateixos, perquè la pròxima vegada que els turistes faltin, es tornaran a queixar i a demanar ajuts públics. 

S’han de desviar recursos públics per donar suport a altres sectors productius. No cal inventar res. Tots veiem quins són els negocis que prosperen: els que els consumidors demanen. Basta mirar dins ca nostra, en què ens gastam els doblers: tecnologia, moda, salut, determinats aliments,... La nostra illa està millor situada en uns que en altres i els fons de l’Estat haurien de potenciar els més promissoris. El turisme és una bona base, però no és sensat deixar que ho acapari tot, sinó volem que la pròxima capficada ens meni a la ruïna.

El turisme de Menorca: no disparem al pianista

A mesura que avança la temporada turística i no arriben els visitants estiuencs augmenta la inquietud; és comprensible, considerant que d’ells depenen els ingressos de multitud de persones. Paral·lelament, s’aixequen veus cercant culpables, una actitud perillosa, ja que, sense adonar-nos, podem acabant com a les pel·lícules de cowboys, disparant al pianista que amenitza la vetlada, mentre el dolent s’escapa per la part de darrera.

L’estiu coronavíric del 2020 té tots els ingredients perquè el sector turístic menorquí pateixi un daltabaix. El pla pilot del turisme alemany és un aperitiu del que pot passar: els pocs turistes que enguany viatjaran no tindran la nostra illa com a primera opció. És fàcil acusar els responsables de la promoció turística, però em sembla excessivament simplista creure que en poques setmanes es poden atreure visitants que mai havien pensat de venir a Menorca. El mercat alemany ens és esquiu des de fa dècades; algun especialista ens podria explicar els motius.

N’hi ha que, sobre la promoció turística, aixequen castells d’arena. S’ha citat l’enyorat de Balanzó, qui deia que els turistes no venen perquè la nostra illa sigui meravellosa, sinó que se’ls ha d’anar a cercar i, quan arriben són ells els que ho descobreixen. Tanmateix, a n’Emili potser li agradaria recuperar unes declaracions del 1994, en les quals es queixava que el Foment del Turisme, arran de la crisi del 1992-1993, havia realitzat un notable esforç per fer campanyes promocionals a Alemanya, Àustria i Itàlia. Aquesta inversió s’estava perdent perquè, en recuperar-se l’economia, els empresaris turístics no deixaven que els mercats alternatius s’expandissin i s’entestaven a contractar britànics, subestimant els riscos de concentrar-se en aquest país.

El gruix de l’oferta d’allotjament menorquina viu enlluernada per la puixança del turisme anglès i aquesta situació no és fruit de les accions de promoció turística, sinó d’empresaris que s’han deixat seduir pels intermediaris turístics, els quals han tingut una influència decisiva sobre el tipus d’oferta, pressionant en moments d’alta demanda perquè es construïssin allotjaments de qualitat relativament baixa –recordeml’onada dels apartaments turístics. També estarà bé recordar que llavors, el 1988, de Balanzó es mostrava decebut sobre l’evolució del sector, que havia convertit Menorca en un destí barat, massificat i amb un futur incert.

La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ja mostrava un horitzó amenaçador sobre l’evolució del nostre mercat fetitxe que ara, desprès d’una gestió bastant deficient de la Covid-19 per part del seu govern, que l’ha convertit en un dels països més afectats per la pandèmia, fa preveure que el nombre de britànics que enguany surtin a l’estranger serà bastant inferior a l’habitual.

No es pot dir que no estiguéssim avisats. D’ençà de la calamitosa fallida de la Clarkson’s de l’agost del 1974, cada vegada que un entrebanc empresarial o la cotització de la lliura han estat desfavorables, el sector turístic menorquí ho ha pagat, amb independència de les campanyes publicitàries de governs de tot color polític. Per tant, estem recollint els fruits de decisions empresarials que han privilegiat la rendibilitat immediata a la seguretat i, fins i tot, a la lògica turística de Menorca.

La nostra illa és un destí reduït i relativament allunyat del Continent, per la qual cosa depèn molt del transport aeri. Mallorca, per la seva escala, sempre ha estat ben comunicada; Eivissa, en ser prop de la costa llevantina, que atreu milions de visitants, també els pot transportar a un cost relativament baix. Les condicions geogràfiques fan que les nostres comunicacions siguin més dificultoses, és a dir més cares o més precàries. No té gaire sentit enfrontar-se a aquesta realitat. Demanar que l’estat subvencioni el transport turístic està fora de la lògica econòmica. Al contrari, la necessitat de descarbonitzar l’economia farà que, més prest que tard, el cost de transport pugi de forma substancial.

Per aquest motiu, l’obligació del sector turístic és adaptar-se a les condicions locals. És el que Darwin batejà com la teoria de l’evolució: només sobreviuen els que s’adapten al seu entorn. Deia Joan Casals que la insularitat, lluny de ser un handicap era una benedicció. Ens proporciona encant i una longitud de platges enorme en comparació a la nostra superfície. Els principals agents turístics no compten amb una visió estratègica. Centrats en la conjuntura i seduïts per uns mercats massificats, han creat una oferta turística sobredimensionada, amb una qualitat general no suficientment alta.

Menorca ha de cercar uns visitants amb el suficient poder adquisitiu per afrontar uns alts costos d’entrada. En part, açò s’aconsegueix amb els turistes propietaris de segones residències que, de forma encertada, són més nombrosos aquí que a les altres illes Balears, si bé tradicionalment han patit l’acció d’alguns promotors immobiliaris que han volgut donar sortida de forma accelerada a petits solars o apartaments. Darrerament la tendència s’ha invertit i de cada vegada és més freqüent l’arribada d’inversors que compren terrenys o edificis grans, que milloren amb costoses reformes. Aquest és el camí per crear valor afegit.

Pel que fa als hotels, l’orientació també és bona, amb l’expansió d’allotjaments més reduïts, tant de ciutat com rurals, que al mateix temps que donen feina qualificada al sector de la construcció, capten un turisme menys sensible al cost del transport.

Enlloc de reclamar que venguin més turistes, seria més assenyat adaptar-nos als que hi ha. La crisi ocasionada per la pandèmia és una oportunitat per profunditzar en les tendències positives de la darrera dècada, apostar per un turisme que valora el que pot oferir l’illa i realitzar amb dignitat una reconversió, dolorosa com totes, però, en tot cas, inevitable. Aquesta és la música que hauríem de demanar que toqués el pianista.

Al pot petit no sempre hi ha la confitura més bona

Fa molts d’anys, un dia que el meu germà i jo ens burlàvem d’un home baixet, ma mare, després de recriminar-nos la nostra acció, ens va dir que “la confitura més bona és dins del pot petit”. Els menorquins ens hem acostumat al fet de ser l’illa menor i ens hem cregut que, més enllà de les dificultats que aquest fet entranya, ser petit és un gran avantatge; per alguns, el nostre petit secret.

Viure en una illa petita significa acceptar una limitació geogràfica i conformar-se amb el que ens pot donar el reduït espai d’aquesta roqueta. El que es perd en extensió es guanya en intensitat, amb amistats més autèntiques, paisatges coneguts en profunditat i una proximitat a tot que ens permet un gaudi més complet, gairebé exempt de l’estrès de les grans aglomeracions. Per viure a una illa, t’ha d’agradar viure aïllat.

Així mateix, quan sortim de les nostres vivències personals i ens enfrontam a les servituds de l’economia, la mida pren un significat del tot diferent, ja que afecta de ple a la capacitat competitiva dels treballadors i les empreses. Durant molt de temps, els menorquins ens hem queixat dels costos de la insularitat, però, en realitat, ens estem referint als costos de la exigüitat, de la petitesa. Les protestes de l’illa gran, Mallorca, són d’un to bastant menor que les nostres; a Irlanda, una altra illa, ningú en parla. Ser una illa no suposa cap restricció econòmica significativa; ser petit és un important handicap.

D’ençà de la revolució industrial, la producció viable és la producció en massa, manufacturada en sèrie a les fàbriques gràcies a la disponibilitat d’una energia inanimada, ja sigui el carbó, el petroli, el vent o la radiació solar. Els petits tallers que van ser el puntal de l’economia urbana durant mil·lennis, des de Mesopotàmia a les ciutats medievals, passant per l’Imperi Romà, a partir de la invenció de la màquina i l’establiment dels mitjans de comunicació moderns, tenen una vida incerta.

Els nostres industrials van ser els primers en ser conscients d’aquest fet. La indústria de Menorca va néixer per exportar: calçat a Cuba i teixits a Espanya, bosses de plata a tot el món. Els empresaris de l’illa sabien que si no aconseguien conquerir un mercat important i fabricar a gran escala no tindrien cap oportunitat. Durant el franquisme, els fabricants menorquins, que abans de la Guerra Civil ho havien passat molt malament per la clausura internacional de mercats provocada per l’exacerbació del proteccionisme, van veure com se’ls obria el cel.

Gràcies a l’autarquia, tenien el mercat espanyol quasi per a ells sols, perquè a Espanya hi havia poques regions tan industrioses com la nostra illa. Així s’explica com El Caserío pogué bastir un imperi del no-res i com els bijuters van poder fer venir als clients de tot el país a les fires de SEBIME. Quan les barreres comercials van caure i la competència va tornar a ser mundial, el somni esdevingué malson. Els trenta-cinc anys que han transcorregut des de l’entrada al Mercat Comú europeu, el 1985, són la història del declivi industrial de Menorca, on només comptats empresaris han estat capaços de fabricar en massa i encaixar la producció en un mercat.

Durant els anys seixanta, quan ja s’entreveia que la competència global crearia dificultats a la indústria, alguns inversors i líders d’opinió van creure que el turisme podria ser la gallina dels ous d’or, com el franquisme ho havia estat per a la manufactura. El turisme, al capdavall, no forma part de la indústria i, per tant, podria estar lliure de les seves exigències: una feina més neta en què el sol i les platges constituïen el mannà bíblic que feia possible que cada any l’aeroport batés el seu record de passatgers, fins i tot aquell gran edifici que es va inaugurar el 1969.

La inexperiència els va confondre. La crisi del petroli demostraria que el turisme funcionava sota les mateixes regles de ferro de la indústria: producció en massa i mercat. Calia atreure centenars de milers de clients dels mercats anglès, espanyol o alemany i oferir-los un allotjament i una manutenció estandarditzades per al gaudi del sol i l’aigua en unes instal·lacions adients. Els touroperadors creaven paquets que incloïen l’avió, els trasllats i la residència en el règim alimentari escollit. El turisme de masses seguia les mateixes pautes que la manufactura.

Com sempre passa, havia persones que ho havien entès. El 1971, poc abans del crac del 1973, l’expresident del Foment del Turisme i fundador de l’Hotel Port Mahon, Joan Victory Manella, en una entrevista al Diario Menorca, a la pregunta de si a Menorca li interessava el turisme massiu, afirmava que s’havia d’arribar a un llindar mínim, que ell situava en 25.000 llits, perquè el nombre disponible en aquell moment no permetia que l’illa “entrés de ple en el joc”.

Quan Victory parlava, Menorca només disposava de 6.000 places hoteleres. La nostra illa, des del punt de vist turístic, era massa petita i, per aquest motiu, patia importants problemes d’accés i d’estacionalitat, els quals no eren tan acusats a Eivissa; Mallorca s’hi sentia bastant immune. Les dues havien assolit una talla més d’acord amb els imperatius del mercat.

Posats així les coses, semblava que la solució era senzilla: prendre impuls, redoblar l’aposta i créixer fins arribar al volum requerit pels operadors turístics. Aquesta estratègia va ser la que vam seguir fins que el 1999 Menorca arribava als 25.000 llits d’hotel, als quals se sumaven 20.000 places als apartaments i un nombre no petit als xalets, una situació que des de llavors ha canviat poc. Malgrat tot, encara no és suficient, perquè la dimensió mínima no ha aturat d’augmentar.

El problema de l’escala turística és com la faula d’Aquil·les i la tortuga dels filòsofs grecs, en què l’heroi grec, per molt que corri, mai pot atrapar l’esquiu animal. Com més turistes venen, el llindar òptim puja més, en una carrera que, si l’emergència climàtica no hi posa remei, sembla que mai tindrà fi. El desenvolupament econòmic i l’abaratiment del cost de transport fa que cada vegada més persones viatgin, però, com que també augmenten els competidors i la dinàmica social crea noves formes d’allotjament, com ara el lloguer vacacional, sempre acabam essent massa petits.

No crec que hagi receptes màgiques, però si no som conscients de quin és l’autèntic problema, mai trobarem la solució. Tal vegada, la raó de què el creixement econòmic de Menorca tendeixi a ser menor que el de les altres illes de l’arxipèlag és que, simplement, ni la manufactura ni la molt competitiva indústria del sol i platja han aconseguit la massa crítica suficient per fer-se un lloc en el mercat.

La nostra illa ha d’assolir el progrés tenint en compte que és un territori petit. En realitat, hi ha més d’una opció. Com ho han demostrat diversos emprenedors, la dimensió no és cap impediment per bastir grans indústries, de les quals encara hi resta algun bon exemple. La manufactura pot atènyer una escala enorme causant uns efectes secundaris (ocupació del territori, contaminació, consum d’aigua i pertorbació dels residents) limitats. Hi ha activitats més beneficioses: les empreses basades en les noves tecnologies poden treballar a tot el món amb un consum mínim d’espai i energia. Alguns productes turístics també tenen una alta capacitat de generació de renda amb una quantitat de visitants moderada.

Al món actual, turisme i indústria no són excloents; al contrari, en una època en la qual la mobilitat és crucial, són perfectament complementaris. L’exconseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas Colell, interpel·lat a pronunciar-se sobre l’allau de turistes que rep Barcelona, apuntava que, més enllà de les evidents dificultats que la pressió turística causa en el mercat de l’habitatge i els reptes per a la convivència que planteja al centre de la ciutat, el turisme proporciona una connectivitat de la qual es beneficien tots els sectors econòmics. Les empreses tecnològiques, la indústria, les universitats, fins i tot el comerç, exigeixen una comunicació àmplia i econòmica amb les grans capitals del planeta. Sense turistes, fins i tot Barcelona correria el risc de quedar-se aïllada, impotent per col·locar els seus productes i serveis.

La dimensió és l’eix central de l’economia moderna, en una equació en la qual també formen part les comunicacions i on la incògnita és la capacitat d’un territori, en el nostre cas Menorca, per accedir als mercats globals amb el menor cost social i ecològic possible.

Impuls i resistència a la protecció del medi ambient en els inicis de l’autonomia balear

El sentit de la política turística de la primera dècada d’autonomia va ser definida pel seu principal executor, el conseller de Turisme Jaume Cladera, el 1993, poques setmanes després de cessar en el càrrec. Comentava que en el moment d’arribar al departament (1983) ja s’apreciava una preocupació internacional pel medi ambient i que per aquest motiu es va posar en marxa un decret per d’ordenar la construcció d’allotjaments turístics (que fixava un mínim de 30 m² per plaça). El seu objectiu principal era la creació d’un nou tipus d’establiments de major categoria. Va operar en el mateix sentit el paquet de mesures orientades a la defensa del medi ambient. L’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea va determinar una segona línia d’actuació, dirigida a la diferenciació respecte dels destins turístics dels països comunitaris. El fet distintiu havia de ser la qualitat, “una qualitat del turisme mitjà, que no s’ha de confondre amb el turisme de luxe”. Amb aquest fi es van desenrotllar el pla d’embelliment de les zones turístiques i el pla de modernització. El tercer eix de la política turística era la comercialització del producte turístic, on reconeixia que s’havien realitzat menys actuacions i en tot cas, “no s’havia aconseguit cap progrés”.

De fet, durant els primers compassos de la nostra comunitat autònoma, la inquietud pel medi ambient estava molt estesa. Aquest fet explica que la primera norma aprovada pel Parlament Balear fos la Llei 1/1984, d’ordenació i protecció d’àrees naturals d’interès especial, a través de la qual es definia el procediment per a declarar les anomenades àrees naturals d’interès especial, una figura jurídica destinada a limitar la urbanització dels paratges, bàsicament de la costa, ja que el seu reconeixement implicava qualificar els terrenys com sòl no urbanitzable d’especial protecció i per tant, la impossibilitat de desenvolupar noves urbanitzacions.

Açò no obstant, la seva aplicació va haver d’esperar a l’aprovació de la Llei 7/1987 d’ordenació territorial, la qual declarava que s’havien de delimitar les àrees de protecció que se sostraurien al desenvolupament de les activitats urbanes per ser destinades a la preservació dels recursos naturals. Per complir aquest mandat, el mes de desembre del 1987 el Govern Balear presentava el catàleg de les àrees naturals a protegir de les illes, que suposaven un total de 1.820,7 km², el 36% de la superfície de l’arxipèlag. A Menorca es recollien vint zones que sumaven 273,25 km², el 39% de l’extensió total. Aquesta relació coincidia substancialment amb la que havia presentat el Consell Insular l’any anterior, ja que s’havia fet a partir dels mateixos informes.

Tanmateix, en contra de la voluntat d’un ampli sector de la societat balear, la protecció de totes aquestes zones no es va aprovar en bloc, sinó que el Parlament Balear les va anar estudiant una per una. El sistema es va revelar altament polèmic i es van enfrontar els promotors urbanístics amb interessos en determinades platges, alguns d’ells vinculats a partits polítics, amb les entitats conservacionistes i els partits d’esquerra, que feia temps que reclamaven la seva preservació. A Menorca, la primera zona salvada fou s’Albufera des Grau, el 1986, gràcies a l’existència d’un ampli consens sobre els valors del paratge.

Les disputes van emergir amb les que van venir després, especialment la primera, la zona d’Algendar i la costa sud de Ciutadella, amb expectatives de desenvolupament a cala en Turqueta, Macarella i els llocs de Santa Maria i Son Fonoll, prop del barranc d’Algendar. Després d’una aspra batalla política i canvis en els límits de l’àrea, fou aprovada el mes d’abril del 1988. El mes de desembre el Parlament validava la protecció de la zona de Talis, entre Son Bou i Sant Tomàs, on també s’havia programat una urbanització. El març de l’any següent s’aprovava l’ANEI d’una altre sector controvertit, de Binigaus a cala Mitjana, amb projectes en aquesta darrera platja i a Trebalúger.

A finals del 1989 els hotelers es van manifestar públicament a favor d’abandonar la via anterior i abordar una llei elaborada sota un enfocament global, seleccionant tots els punts que calia preservar i que es trobaven al catàleg que s’havia presentat anys enrere. El president de la Federació Hotelera de Mallorca va expressar al president del Parlament Balear la inquietud del ram per la tardança en l’aprovació de la normativa, tot indicant que la seva petició era “la reiteració de demandes realitzades en anteriors ocasions”. L’hoteler indicava que aquest projecte preservava la imatge turística de les Balears i era de vital importància per al desenvolupament de la indústria turística.

L’intent aquesta vegada era seriós. A principis de l’any 1990 es van reunir a Menorca els presidents de les associacions hoteleres de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera, per emplaçar el Govern Balear a donar llum verda a l’esmentada llei. També demanaven que es mantingués la suspensió de llicències a les zones incloses en les àrees recollides a l’inventari i que no prosperessin les iniciatives urbanitzadores presentades. Tot reconeixent els errors passats del sector, consideraven que es tractava d’“una qüestió de supervivència, ja que s’havia d’acabar amb el creixement desordenat i posar el bé de la comunitat per damunt dels interessos individuals i preservar el futur de les noves generacions”. Els hotelers acordaren mantenir reunions amb els grups polítics per fer avançar el tema. Aquest suport els va ocasionar algunes topades amb els promotors urbanístics.

Finalment, la llei va ser tramitada per iniciativa dels grups de la oposició del Parlament Balear i amb el vot en contra del Partit Popular, que governava en minoria. D’aquesta manera, la Llei 1/1991, d’espais naturals i de règim urbanístic de les ANEI de les Illes Balears, protegia un terç del territori balear. També va ser pionera a Espanya en desclassificar alguns plans parcials i altres mesures proteccionistes.  A Menorca es van declarar devuit zones com ANEI i dos com ARIP. Després de les eleccions, l’enfortiment de la majoria del PP i UM en realitat va suposar la consolidació de la Llei, ja que el nou govern, el 1992 només va modificar algunes zones, especialment a les Pitiüses, però pràcticament no afectà a Menorca i així i tot es va haver d’enfrontar a una important manifestació a Palma, el mes de novembre. Posteriorment, els canvis van ser revertits. La Llei implicava la impossibilitat de fer urbanitzacions a les ANEI. Diversos inversors van presentar impugnacions davant dels tribunals reclamant el desenvolupament de zones de les quals ja havien tramitat plans urbanístics, però els jutges les van desestimar i no van donar lloc a indemnitzacions significatives.

Turisme i medi ambient en els inicis de l’autonomia balear

La dècada del 1970 va veure com s’estenia la preocupació pel medi ambient entre col·lectius cada cop més amplis. El 1977 un grup de professionals menorquins de l’arquitectura van publicar un petit estudi sobre els nuclis turístics de l’illa. Tot i que l’enfocament era essencialment tècnic, no es deixava de censurar l’“especulació, la venda de paisatge i qualsevol element que suposi atracció turística”. L’any 1980 Guillem López, a partir de la irreversibilitat del desenvolupament urbanístic i l’exigència de solidaritat envers les generacions futures, aconsellava graduar el creixement de les ofertes turística i immobiliària.

Durant aquests anys les entitats conservacionistes també van aixecar progressivament la seva veu. Alguns dels autors de l’estudi del 1977 poc després van participar en una taula redona promoguda pel GOB sobre l’ordenació del territori a Menorca. Joan Gomila vinculava el canvi en el model urbanístic amb la potenciació de les Illes [Balears] com a fet turístic. La construcció de grans hotels i edificis prop de la mar comportava una sèrie important de problemes. Com a conclusió, s’advertia que un bon nombre de paratges naturals estaven amenaçats per la rapidesa del procés urbanitzador i es demanava que es fes un pla insular d’ordenació.

Fruit d’aquest impuls, el 1978 va tenir lloc a Ciutadella la primera manifestació en contra de la urbanització del litoral, que reclamava la paralització dels projectes prevists, especialment a cala en Turqueta i Macarella. Entre el 1980 i el 1981 es van realitzar diversos actes (concentracions i concerts) amb el mateix objecte.

El 1980 la Coordinadora Insular per a la Defensa i Ordenació del Territori va redactar “un projecte per a la protecció de Menorca”, una proposta sobre l’ordenació territorial de l’illa. Partia de la base que la sobreexplotació turística provocava una sobreexplotació dels recursos i es convertia en un problema, ja que no tenia en compte els interessos a llarg termini. Es plantejava un model que preservés l’estat de l’illa en aquell moment amb la creació de tres tipus de zones protegides, una, de reduïdes dimensions, que concentraven una gran riquesa natural i paisatgística, i consistia en trenta-un espais que s’havien catalogat i dibuixat en un mapa. Aquests espais, de s’Albufera des Grau a Punta Nati,  dels barrancs del sud a cala Rafalet i de la Vall al Toro, coincideixen de forma sensible amb les àrees naturals d’especial interès que s’aprovarien una dècada més tard.

La segona agrupació estava formada per àmplies extensions de terreny que tenien la funció d’esmorteir els efectes exteriors, mentre que la darrera consistia en una corona de camps de conreu, bosc i mates, que regulava les altres dues. Les activitats turístiques s’haurien de restringir a les zones ja urbanitzades i aquelles situades en àrees d’interès ecològicopaisatgístic, s’havien de reestudiar.

 

Projecte per a la protecció de Menorca, 1980

Pels mateixos dies, les associacions patronals relacionades amb la construcció van organitzar una taula redona dedicada a turisme i urbanisme amb l’assistència d’agents del sector turístic i representants dels partits polítics. Els participants assenyalaven els perills del creixement i la conveniència de posar límits al desenvolupament turístic. Més que incrementar la quantitat, se sostenia que calia millorar la qualitat. Així mateix, es va parlar de la importància de l’entorn per al turisme i de la necessitat de conciliar economia i ecologia, una opinió que compartiria Joan Victory un mes més tard. També va ser objecte de discussió el turisme residencial, que alguns veien millor que l’hoteler, per les dimensió excessives que aquest podia assolir; en tot cas es reclamava que les urbanitzacions estiguessin ben planejades i executades. Casals, en canvi, defensava que els hotels proporcionaven majors beneficis econòmics que els xalets i els apartaments.

El 1982, el Consell General Interinsular aprovava els tràmits per modificar el Pla Provincial d’ordenació. El GOB va protestar, ja que, mentre que els terrenys que es projectava preservar a Mallorca suposaven el 15,4% de la seva superfície (una proporció similar al Pla de Catalunya), a Menorca només abastaven el 3,5%, quan havia un informe de l’ICONA que incloïa 2.428 ha (15,4%). Censuraven que no s’hi incloguessin zones humides (s’Albufera des Grau, port d’Addaia, prat de Son Bou, torrent de Tirant), així com cala Pilar, ets Alocs, cala Calderer, Pregonda, Binimel·là, Ferragut, Morella, es Grau i cala Mesquida,  Son Xoriguer i Son Saura. També demanava la salvaguarda de zones boscoses de l’interior.

 

Catàleg de zones a protegir proposat pel CIM. 1986

Poc abans de les eleccions locals del 1983, el GOB feia un balanç sobre la gestió urbanística dels quatre anys anteriors, on dibuixava un panorama molt fosc, denunciant un incompliment sistemàtic de l’ordenament jurídic, la no aplicació dels instruments de disciplina urbanística i l’afavoriment dels interessos particulars en la gestió urbanística i l’elaboració dels plans urbanístics. El grup ecologista denunciava que la manca de sensibilitat en la protecció de la naturalesa derivava del fet que la majoria dels ajuntaments estaven dominats per persones vinculades a la construcció, els negocis immobiliaris o la indústria turística.

La situació estava a punt de canviar. El nou equip de govern de signe progressista del Consell Insular de Menorca que sortí elegit en les eleccions impulsà la redacció d’un catàleg, per a la qual cosa va demanar informes a l’Institut d’Estudis Ecològics (INESE) i l’ICONA. El document es  presentà l’estiu del 1986. El treball dividia les àrees a protegir segons el seu valor: extraordinari, molt elevat i alt. En total es plantejava que es preservés un 40% de la superfície de l’illa. Aquest catàleg era un avenç respecte a l’anterior i s’acostava molt a la delimitació final de les ANEI. El conseller d’Urbanisme, Benjamí Carreras, declarava que Menorca estava molt diagnosticada però hi mancava elaborar el pla integral d’ordenació, a la qual cosa es volia contribuir amb aquest treball. Un dels seus objectius era impedir que s’hi desenvolupessin noves urbanitzacions. També es propugnava l’adopció de mesures complementàries de protecció, com la redacció d’un pla d’ordenació del litoral i la regulació de les activitats extractives.

Catàleg actual de les ANEI

La qüestió de les àrees protegides seria la primera de la sèrie de topades que es produirien entre les administracions autonòmica, governada per Alianza Popular i insular, dirigida per una coalició d’esquerres. El mes de febrer del 1983 el Consell Insular va aprovar un pla de protecció. La delimitació fou retallada el mes d’agost pel Govern Balear en contra del parer del Consell Insular, que volia una major preservació del litoral de Ciutadella i el barranc d’Algendar. L’any següent l’Ajuntament de Ciutadella demanaria la suspensió del planejament de la costa sud, de Son Xoriguer a cala Galdana, mentre es modificava el Pla General, per possibilitar la seva conservació. El Ple del Consell Insular, pel seu costat, va aprovar per unanimitat una proposta de gran calat: l’anul·lació de la Llei de zones d’interès turístic nacional. L’Estat acabaria derogant aquesta norma el 1991. L’any següent, el president del CIM al·ludia expressament a l’existència d’un conflicte entre els interessos urbanístics i la protecció del medi, així com problemes d’infraestructures.