Hem de situar el desenvolupament de
Shangri-la dins del context d’eufòria precrisi. S’Albufera des Grau no era un
paratge salvatge; des d’antic era un terreny de caça d’aus. La pràctica era tan
general que el 1959 es donava la notícia que trenta caçadors havien matat més
de dos-centes fotges, perquè el seu nombre havia estat inferior al d’anys
anteriors.
La primavera del 1970 l’holandès Sigfrid
Federmann (que havia vingut a Menorca com a comercial de la urbanització
s’Algar de Gabino Sintes, on impulsà el mercat estranger), anuncià la compra
del lloc de Llimpa, a la vessant sud de la llacuna, per construir un extens
centre residencial. Un cop constituïda la societat Urbanización Shangri-La, SA,
i dissenyat el nucli per l’arquitecte Pere Lluís Mercadal, l’estiu de l’any
següent s’iniciava la publicitat, amb anuncis en anglès, fins i tot a la premsa
local, que tenia el reclam d’un paradís, amb golf, un llac i la mar. S’oferien
parcel·les d’un mínim de 1.000 m2. El mes de novembre l’Ajuntament
arribava a un acord amb els promotors d’aquesta urbanització i els de Serra
Morena per al subministrament d’aigua, que els proporcionaria de dos pous municipals
propers al Polígon industrial; les empreses es feien càrrec de les
canalitzacions.
El projecte ja estava totalment madur.
El desembre del 1971 la companyia va organitzar un singular acte in situ,
durant el qual el seu representant, Franch, demanà autorització verbal al batle
de Maó, per iniciar les obres del camp de golf, a la qual cosa a Rafael Timoner
va respondre afirmativament, tot expressant el desig que prest tot fos una
realitat. A continuació una màquina donava inici als treballs. Des d’allà,
autoritats, directius del Foment del Turisme i periodistes es van dirigir al
bar Sa Tanca, on fou servit un aperitiu i a continuació al restaurant Rocamar,
on l’empresa brindà un dinar als presents. El camp de golf havia estat
planificat pel britànic Peter Harris, que ja n’havia concebut dos-cents a tot
el món, inclosos un a Puerta de Hierro (Madrid) i un altre a la Costa dels Pins
(Mallorca). Es volia fer una instal·lació completa de devuit forats, dels quals
primer s’executarien nou; es pensava que l’estiu següent ja n’hi hauria sis
d’acabats.
El 1972 la promoció de la urbanització
va seguir amb la inserció d’anuncis en mitjans nacionals i la presentació a
fires com ARTETUR (Exposició Internacional de Turisme, Artesania, Art Popular i
Antiquariat). El mes de maig l’Ajuntament de Maó va aprovar inicialment el pla
parcial del polígon Llimpa del sector; en aquest moment les parcel·les ja
comptaven amb aigua i electricitat. El febrer del 1973 el consistori denegà la
construcció d’un embassament a s’Albufera, en un contundent dictamen que
apuntava que destruiria el caràcter únic de la seva flora i fauna i rompria
l’equilibri ecològic. La seva realització suposaria inundar rics terrenys
agrícoles de la banda nord del llac, terres baixes on sempre hi havia hagut
problemes d’embassament i fins i tot podria retornar el paludisme. Aquesta
negativa no refredà els ànims de Federmann, que uns dies més tard donava a la
corporació un lingot de catorze quilos plata procedent d’una troballa
submarina.
L’estiu, l’empresa publicava al diari
Menorca anuncis demanant peons d’obres, en una evident maniobra per demostrar
que els treballs s’estaven executant, i que es repetiria a principis de l’any
següent amb personal d’oficines. Els mesos de novembre i desembre es va realitzar
una intensiva campanya publicitària en la premsa nacional.
Els treballs estaven força avançats i
el projecte havia crescut amb l’adquisició del lloc de Santa Madrona, primer i
sa Cudia Vella, més tard, quan el mes de setembre es constituïa a Barcelona “Urbanizadora
El Grao, SA.”, per construir un segon centre turístic contigu de l’anterior. El
capital social pujava a la respectable xifra de 82 milions de ptes. El
president de la companyia era Javier de Godó, director gerent de La Vanguardia i el vicepresident i el
conseller delegat eren dos directius del Banco Español de Crédito; Federmann
era un dels vocals.
Els terrenys que es volien transformar
estaven entre la platja i la urbanització ja iniciada, formaven part dels llocs
de s’Albufera i sa Bassa i havien estat adquirits feia uns anys pel grup March,
que no els havia urbanitzat. Una de les primeres actuacions va ser suprimir les
dunes que emmarcaven la platja, que així va augmentar la seva superfície i es
pretenia que arribés fins al pinar. La idea era que aquest nucli complementés
l’anterior, gràcies a la construcció d’un port esportiu.
El mes de novembre es va presentar la
iniciativa en un multitudinari dinar a l’hotel Port Mahón, al qual, a més de
tots els membres de la societat, excepte el seu president, hi eren el batle i
procurador en Corts, Rafael Timoner, el delegat del Govern, Pere Pons Coll,
directius del Foment del Turisme, Joan Victory, els delegats de Turisme i
d’Obres Públiques i els directors de tots els bancs i caixes de Maó, així com alguns
periodistes.
Les obres de la primera urbanització no
havien aixecat gaire polèmica. De fet, justament abans d’aquest anunci, el
diari Menorca recollia un article que alertava sobre la pèrdua ecològica
irreversible que patiria aquesta zona humida i es queixava així mateix de la
desnaturalització que s’havia produït al llac de son Xoriguer i de la
degradació de cala Galdana, matisant que s’Albufera era més valuosa pel nombre
d’espècies que s’hi trobaven. En tot cas, l’entorn estava humanitzat i a més dels
pescadors, encara seguien acudint els caçadors d’aus aquàtiques, tot i que les
captures havien minvat molt.
Aquesta situació va canviar radicalment
a principis del 1974, en què s’inicià una forta contestació al centre
residencial. La iniciativa va néixer d’un grup de naturalistes de fora de
l’illa, però fou ben acollida pels menorquins, que els convidaren a visitar el
paratge, que alguns no coneixien, i a donar una conferència a l’Ateneu el mes
de de gener. Un altre grup català, que des del 1970 estudiava s’Albufera, també
vingué i reclamà la declaració de la zona com a parc natural, alhora que
defensava la incompatibilitat entre la urbanització i la preservació de
l’espai. El Col·legi d’Arquitectes denuncià la il·legalitat de les actuacions,
davant la qual cosa l’Administració aturà les obres. Immediatament el delegat
del Ministeri d’Habitatge, que estava tramitant el Pla General de Maó, es
desplaçà a l’illa i manifestà que s’havia de complir la normativa.
La publicació d’articles era constant.
A Palma el tema se seguia de prop amb cròniques al Diario de Mallorca i
l’Ultima Hora i en l’àmbit nacional, els mitjans començaren a fer-se ressò amb
reportatges a les revistes Sábado Gráfico, Triunfo, el Correo Catalán i
fins i tot, un programa en català de Televisió Espanyola, així com al Daily
Telegraph; la majoria dels quals van ser reproduïts a la premsa local.
La primera resposta a l’allau de
crítiques va venir del Foment del Turisme de Menorca, que emeté un comunicat,
en el qual advertia dels efectes negatius per a l’illa de la campanya
mediàtica, defensava la compatibilitat del centre residencial i la preservació
de la natura, demanava el mateix zel per altres desenvolupaments urbanístics en
situació similar, així com l’acceleració dels tràmits pendents per donar
solució al problema.