Menorca es queda sense forns de pa

 Fa unes setmanes va tancar el forn de sa Plaça des Mercadal, el darrer forn tradicional de la població, perquè el forner, en edat de jubilació, no va trobar a qui traspassar-ho, ni tan sols als seus treballadors. Era tradicional només per la seva antiguitat (va ser obert l’any 1956) i la manera d’elaborar els seus pans i pastes, però pel que fa a la resta es tractava d’un comerç modern, que s’havia anat adaptant als gustos dels consumidors, que apreciaven la seva qualitat i varietat, com es podia comprovar per les llargues coes que es formaven davant de la seva porta.

Causa estranyesa que un local amb una clientela assegurada i una ubicació excel·lent no hagi tingut continuïtat ja que, més enllà de la nostàlgia, suposa deixar insatisfeta una demanda provada. Plou sobre banyat; són massa freqüents els establiments amb uns resultats llampants que no poden seguir per manca de persones que se’n vulguin fer càrrec. Ja fa més de vint anys el propietari d’uns horts de fruita amb un llarg llistat de comerços per anar a vendre, es trobava amb idèntic problema.

És cert que, des de sempre, el fet de ser explotacions familiars ha complicat la transmissió de les activitats econòmiques de Menorca, perquè a vegades els fills no volen seguir l’exemple dels pares. De totes formes, xerrant amb els titulars, es nota que aquesta dificultat s’ha anat agreujat amb el temps i que els descendents actuals són més reticents que les generacions anteriors a l’hora de fer-se càrrec d’un negoci.

En aquest punt els fills dels empresaris i els professionals estan en la mateixa ona que la majoria dels joves, entre els quals hi flaqueja no nomes l’esperit emprenedor, sinó les ganes de fer feina amb llibertat, sense dependre de ningú i de gaudir de la satisfacció que proporciona la feina feta per un mateix. El jovent està perdent l’inconformisme i la iniciativa de fer les coses a la seva manera, un dels seus atributs tradicionals.

A vegades, xerrant de la manca de professionals o de personal per determinades feines, la gent ho atribueix a què els sous són baixos i se sent dir  que “si paguessin prou, segur que trobaven treballadors”. Desgraciadament, no sempre és així i activitats que estan ben retribuïdes no troben ningú disposat a assumir les responsabilitats pròpies del lloc de treball.

Aquesta situació no és casualitat ni fruit de cap destí manifest, sinó que respon als incentius i principis que promou la societat. Els joves, com els grans, es mouen seguint les corrents i els vents dominants, dels quals només s’evadeixen els que tenen prou voluntat i coratge per seguir el seu propi rumb. El país s’ha tornat conformista; els valors de l’esforç, el compromís i el treball cotitzen a la baixa i sembla més interessant ser rendista i cobrar lloguers que empresari, i fer feina per al turisme que exercir un ofici.

Però la societat, com els Reis Mags... són els pares. Abunden els que no exigeixen als seus fills perseverança en els estudis i, molt menys, implicació en la feina i així es perd l’esperit d’iniciativa i superació. Ara bé, els pares més concernits haurien de ser els propis empresaris i professionals, que no són capaços d’engrescar els seus fills, fent-los veure els atractius de les seves activitats i suscitar l’estima per l’establiment familiar. Hi ha empresaris modèlics que no saben donar exemple com a pares i il·lusionar els seus fills perquè continuïn amb el negoci.

També passa que durant dècades la via d’ascens social de les classes mitjanes era l’educació. Era molt comú sentir allò d’“estudia  o no faràs res a la vida”. Semblava que tot consistia d’anar passant d’un curs a un altre i que, com més amunt s’arribés, es tindria més bona feina i es viuria millor.

Aquest conte de la lletera avui en dia no té sentit. No és bo per les persones, perquè no totes tenen les capacitats per fer una carrera universitària o seguir un ensenyament secundari generalista. N’hi ha que tenen altres qualitats i inquietuds, que podrien ser millor satisfetes per una formació professional o empresarial. Tampoc per a la societat, que precisa del treball aplicat, que cada vegada valora més, de manera que, a diferència del que passava fa quaranta anys, les seves retribucions són, en molts casos, superiors a les dels titulats en secundària general i dels d’universitaris amb títols amb poca sortida laboral.

Un dels estaments amb major responsabilitat és l’administració educativa, on s’inculca que el camí a seguir és l’encadenament de primària-secundària-batxillerat-universitat. Açò és el que han fet els professors i el que inciten a fer als alumnes, que no són encoratjats per desplegar la seva iniciativa o fer un ofici manual i, quan acaben, l’únic que volen es treballar per un altre.

No és així pertot. Alemanya, amb un nivell de vida superior al nostre, mima la formació professional i l’esperit empresarial; a la majoria dels països més avançats d’Europa passa el mateix. Allà l’educació no és una ruta burocràtica que només cerca titular els joves, sinó un procés formatiu, humanístic i professional, que fomenta la realització de les persones en el treball. 

A Espanya es dona un divorci hipòcrita entre els grans principis que proclamen les lleis educatives i la pràctica rutinària de l’ensenyament. Cada pocs anys els partits polítics canvien el sistema, però l’orientació no varia i acaba generant milers de batxillers i universitaris, mentre manquen professionals qualificats i empresaris competents. De resultes, cada cop més depenem dels immigrants, per molt que els apòstols de la ultradreta els tirin totes les culpes quan, al contrari, no fan més que cobrir el buit que deixen els nacionals.

Una economia moderna precisa tècnics i emprenedors. L’administració hauria d’incentivar la seva formació i impulsar un clima social favorable al seu sorgiment.

L’activitat econòmica de la colònia grega de Menorca

 El nostre coneixement de la colònia de grecs que va haver a Menorca al segle XVIII ha millorat de forma considerable els darrers anys gràcies a la tesina de grau i la tesi doctoral de Pedro Moreno. Un dels aspectes més rellevants que ha tractat en aquests treballs és l’activitat econòmica dels seus membres.

A banda del comerç marítim, que fou l’ocupació predominant de la comunitat, i a la qual ja ens vam referir fa quinze dies, una altra de les fonts d'ingressos de força grecs era la compravenda d’embarcacions. Dues circumstàncies van esperonar aquesta casta de transaccions. La primera fou el port de Maó, a l’època punt d'encreuament de les rutes marítimes més diverses. La segona, les drassanes que els anglesos disposaven al port de Maó al servei de la Royal Navy, però que en temps de pau van treballar majoritàriament en la reparació de vaixells mercants.

La compravenda d’embarcacions revestia diferents procediments. Es podia adquirir un buc en un port forà per portar-lo a Maó, condicionar-lo a les drassanes i vendre'l aquí, on el nombre de compradors era potencialment més gran. També es podia obtenir una nau, explotar-la al màxim durant un nombre reduït d'anys i vendre-la per comprar-ne una altra en millors condicions. Finalment, hi havia les adjudicacions en pública subhasta de navilis procedents d’operacions corsàries per a la seva revenda, que foren les transaccions més rendibles.

Com s’esdevé en la primera, existeix una àmplia documentació sobre aquesta darrera activitat econòmica durant la segona dominació britànica, que recull 26 transaccions entre 1762 i 1777 (dues de preses corsàries) i 20 entre 1778 i 1781. En alguns casos, la mateixa persona primer compra i després ven la mateixa embarcació. En el període 1762-1777 hi ha quatre compravendes, amb una diferència de preu reduïda (280 – 261 peces de vuit) o negativa (1.000 – 1.220), mentre que els anys 1778-1781 trobam quatre operacions, amb diferències de preu molt més grans (1.150 – 843; 600 – 400; 600 – 180; 6.000 – 1.500). En vuit ocasions es transmet la mateixa embarcació, però no coincideixen el comprador i el venedor, per la qual cosa hi ha hagut d’haver una transacció entremig.

Una altra font d’ingressos fou el corsarisme. A partir del mes d’agost del 1778, el general Murray va donar patent de cors per a la captura de d’embarcacions franceses i des de l’abril del 1779 espanyoles, activitat que es portà a terme fins al gener del 1882 i en la qual els grecs es van involucrar de manera decidida, ja fos en el comandament dels vaixells, com a part de la marineria o en qualitat de procuradors, agents, armadors, inversors o simplement com a compradors de part de les preses. Per invertir en el noliejament de les naus corsàries es van formar vuit companyies.

En total, els grecs van intervenir en les operacions de 47 embarcacions, que van fer 69 sortides, la majoria amb diverses captures. Nicolau Alexiano participà en 27 vaixells, els quals normalment van prendre part en més d’una acció i Canà Alexiano en dues; Jorge Ládico invertí en cinc vaixells.

En darrera instància, els grecs van intervenir en operacions de crèdit, que van revestir dues formes diferents. La primera tingué per objectiu l’obtenció de capitals per a la posada en marxa de les seves activitats econòmiques després de la dominació francesa, quan es documenten més préstecs d’aquesta mena. La major part de les vegades els prestataris eren jueus de Maó. S’han localitzat nou contractes, la majoria dels quals són préstecs marítims. Els tipus d’interès més freqüents són el 4% mensual i el 10% anual i les quantitats oscil·len entre els 150 i els 960 pesos de vuit (amb una mitjana de 390).

Rals (o peces) de vuit

A part d'aquests capitals per engegar negocis, les operacions de crèdit van ser habituals dins de la colònia al llarg el període, en tots dos sentits: el de prestar i el de prendre en préstec. Aquests crèdits són de quatre tipus. El més habitual és el tradicional, amb 17 casos i una mitjana de 575 peces de vuit. L’interès mitjà era del 10,375% anual; el tipus més comú fou del 8% i s'hi aprecia una tendència a què disminueixi: les darreres transaccions redituen entre el 6% i el 8%. 

A banda, hi ha vuit préstecs amb penyora, amb un capital mitjà de 427,5 peces de vuit; vuit més de marítims, emprats principalment per capitans de vaixells mercants i a un interès més gran que el préstec tradicional: una mitjana del 5,625% mensual. Per últim, es va fer ús de la compravenda de censos, que era l’operació més habitual entre la població que posseïa béns immobles i només utilitzaren els grecs que havien adquirit terres a Menorca. Són cinc operacions, d’un capital mitjà reduït: 92,5 peces de vuit.

El 1782 els Alexiano i el seu bàndol donaren suport als britànics i es tancaren dins del fort de Sant Felip per rebutjar l’atac, amb idèntic resultat que el 1756: l’exili. D’aquesta manera, molts dels membres de la colònia hagueren d’abandonar l’illa després de la conquesta espanyola i els seus béns foren confiscats, així que el seu nombre d’efectius va retrocedir sensiblement. Amb tot, arribà algun grec nou, com Nicola Ciro, que arrelaria i faria certa fortuna. Els documents també mostren l’afluència cada vegada més freqüent de vaixells amb bandera veneciana i tripulació mixta de grecs i ragusans. 

La dominació espanyola veurà l’eclosió de la família Làdico, fins al punt que tractar del darrer període de la colònia és parlar en gran mesura d’aquesta família. Jordi Làdico provenia de Cefalònia, una les illes jòniques. Al contrari que d’altres membres de la comunitat, els seus negocis van progressar de forma pausada, sense comprometre’s políticament amb ningú. Un dels seus fills, Jordi Teodor, durant la dominació espanyola consta com a copropietari o interessat en diferents vaixells i, de forma sorprenent per a la seva curta edat, a partir del 1785 figura com a vicecònsol de Venècia a Menorca.

Amb l’última dominació britànica de Menorca, entre 1798 i 1802, no es produí el retorn dels hel·lens que havien sortit de l’illa després de la conquesta espanyola del 1782. En aquests tres anys només es pot destacar la intensa activitat corsària que van desplegar els grecs, els quals participaren en trenta vaixells, bastants amb base a Gibraltar. La seva forma d’actuar fou semblant a la de l’etapa anterior. Jordi Teodor Làdico tingué interessos en deu embarcacions, de vegades amb més d'una captura.

Amb el tractat d’Amiens, del 1802, Menorca s’incorporà de manera definitiva a la Corona espanyola. Entre aquest any i el 1823 hi ha molta documentació, aproximadament 1.200 escriptures notarials. En aquestes, es pot comprovar l’existència d’una notable continuïtat, pel fet que continuen residint a Maó un bon nombre de descendents de famílies presents els anys anteriors. 

En l’àmbit econòmic, la colònia viu un canvi significatiu: la instal·lació a Maó de grecs provinents d’Hidra, Spetses i Psara, tots ells súbdits otomans i no és casual que facin quasi la totalitat dels seus negocis amb Jordi Teodor Làdico, ja que des del 1805 aquest ocupava el càrrec de cònsol de la Gran Porta Otomana a Menorca.

Potser el començament de la seva fortuna l’hem de cercar en el corsarisme, en el qual ja s’havia destacat durant el darrer domini anglès. El 1804 es tornà a autoritzar un nou cors i Làdico apareix com a agent d’una galiota corsària, que va fer dues preses estatunidenques, que aportaren una substanciosa suma de doblers. El 1806 va finançar el noliejament d’un corsari francès amb base a Marsella. Una altra font d’ingressos fou l’activitat creditícia. Són incomptables els debitoris que figuren en la documentació notarial a favor de Jordi Teodor, atorgats per persones de qualsevol classe i condició de la societat menorquina. Gràcies a un deute no satisfet va aconseguir fer-se amb el lloc de Milà Nou, proper a Maó. Posteriorment adquiriria els llocs de Binifabini, d’Alaior, que començà des d’aleshores a ser conegut com Son Làdico, i Santa Eularieta, des Mercadal.

Teodor Làdico, fill d'en Jordi Teodor Làdico

Però segurament, els majors beneficis de Jordi Teodor provenien de la compravenda de mercaderies, sobretot blat, dels súbdits otomans de les tres al·ludides illes. Des del 1805 el veiem negociant amb capitans grecs d’aquesta procedència. A més, acumularia els consolats de Venècia, l’Imperi Otomà, els Estats Units i, paradoxalment (pel fet de ser-ho dels turcs), del nou estat grec. El 1818 va contreure matrimoni amb una maonesa d’elevada posició social, Antònia Font, i el 1821 seria elegit primer batle constitucional de Maó.

La colònia grega de Menorca a partir de la conquesta francesa (1756)

Durant el segle XVIII, es va instal·lar a Menorca una notable colònia grega. Malgrat que el tema ja fou estudiat pels historiadors clàssics menorquins, en els darrers temps s’han publicat nous estudis que utilitzen de forma extensa la documentació arxivística, bàsicament els protocols notarials, per aprofundir en el seu coneixement. En particular, destaquen els treballs de Pedro Moreno: la seva tesina de grau i la tesi doctoral del 2011 a la Universitat de Granada.

Cases de s'hort d'en Bouchet

Segons aquests estudis, la colònia es va començar a formar a partir del tractat d’Utecht, del 1713, i la seva consolidació tindrà lloc entre el 1730 i el 1745, període en què arriben nous integrants, entre els quals sobresurt Antoni Culuri. Els primers expedients sobre la seva persona són d’octubre del 1737, però es pot deduir que ja residia a l’illa des de feia un o dos anys. Va contreure matrimoni el 1739 amb Maria Anna Tudurí, filla única d’una família de pagesos acomodats, que comptaven amb una respectable heretat als terrenys de sa Punta, en les proximitats del port de Maó, el que va fer possible que l’home molt prest s’integrés en la societat menorquina de l’època.

La seva activitat fou remarcable. Si bé al llarg de la primera dominació britànica estava immers en la principal ocupació de la colònia grega, el comerç, arran de la invasió francesa va recollir els capitals interessats en diversos vaixells per dedicar-los a l’agricultura i les operacions de crèdit, operacions més escaients en el nou context. Ja en l’etapa anterior havia actuat com a prestador ocasional de doblers, però des del 1756 va expandir aquesta faceta econòmica. El motiu, molt probablement, va ser la guerra declarada entre França i la Gran Bretanya i els seus aliats a conseqüència de la conquesta de Menorca per la primera. Són anys convulsos per al comerç marítim, per la multitud de corsaris de diverses banderes que infestaven la Mediterrània.

Culuris sembla haver mostrat una prudent simpatia pels francesos, ja que en les fonts apareix viatjant sovint a Marsella i a Perpinyà i efectuant transaccions amb destacats comerciants gals establerts a Maó. Ara bé, mai sol·licità cap concessió dels governants de torn, inclosos els francesos.

Presa del port de Maó el 1756. Jean-Baptiste Martin

El nostre personatge assolí una elevada posició en la societat maonesa. La seva filla es va casar amb el vicecònsol francès, Josep Bouchet, i el matrimoni es feu construir un edifici, avui en dia en bastant mal estat, dins d’uns terrenys que els maonesos més vells encara coneixen amb el nom de s’hort d’en Bouchet. Els seus béns incloïen diverses vinyes d’una considerable extensió pels voltants de Maó (a Alvafara, Gràcia i el cap de s’Arraval), el molí dels Culurins, que comptava amb una horta amb sínia, altres porcions de terrenys i dues cases i alguns solars a Maó.

Les seves inversions agrícoles es van centrar en gèneres atractius per a la demanda militar, entre els quals cal esmentar la producció de vi, un article prou valorat per la guarnició francesa, i que venia a la menuda i a l'engròs. També és probable que dispensés farina del seu molí als magatzems que tenia al port de Maó, per atendre el consum de les tripulacions dels vaixells. Pel que fa a l’activitat creditícia, els documents, que no són exhaustius, recullen nou operacions entre 1756 i 1762, amb un capitat acumulat de 4.300 peces de vuit, quantitats que, sense arribar a ser desorbitades, són importants, i a les quals carregava un interès que anava del sis al deu per cent. Tinguem en compte que un bon vaixell de l'època tenia un cost d'entre 1.500 i 2.000 pesos de vuit.

Durant aquest lapse de temps, altres membres de la colònia també posen fi a les seves empreses marineres o comercials. Jordi Ládico, que havia arribat a Menorca el 1753, no va abandonar l'illa i és força segur que passés la dominació francesa ocupat en la seva modesta botiga-magatzem del port de Maó, que es documenta per primera vegada el 1765.

Pel tractat de París del 1763, França restituí l’illa de Menorca a la Gran Bretanya. Les propietats confiscades pels francesos foren restituïdes per les noves autoritats als seus anteriors propietaris. Al llarg de la segona dominació britànica les xifres de la comunitat grega mai no superaren les del primer període anglès, però la colònia adquirí una major projecció política i fou l’època daurada de la família Alexiano. 

El desembre del 1763, James Johnson, sens dubte el més corrupte de tots els governadors anglesos, nomenà Teodor Alexiano capità del port de Maó i ambdós utilitzaren aquest càrrec per dur a terme diverses corrupteles ben documentades, tot augmentant les taxes que havien de pagar els patrons de vaixell i els negociants de Maó. A més, Teodor fou nomenat cònsol del Bei d’Alger i agent de les preses de diversos corsaris algerians. El 1767 Alexiano va mantenir relacions amb Turnbull i el seu projecte de reclutar persones per fundar una colònia a la Florida. Amb aquest fi, li va llogar un bergantí per fer el viatge i potser li prestà doblers com a inversor. Així mateix, facilità que més d’una vintena dels cinc-cents grecs que s’embarcaren cap a Amèrica ho fessin des de Maó.

Durant el segon domini britànic, Menorca s'endinsà encara més en l’orientació econòmica establerta des del 1713, que tenia el seu pilar en les activitats desenvolupades en l’àmbit marítim.

El comerç era l’ocupació predominant de la colònia grega. En aquest sentit hi ha constància documental de vuit societats dedicades a aquesta mena de transaccions. El més normal era invertir els doblers en porcions de diversos vaixells, per repartir els riscos. Aquesta mena de negocis justifica que un nombre significatiu d’embarcacions fossin totalment o parcialment propietat de grecs. Les escriptures notarials donen gairebé una cinquantena de bastiments vinculats amb la comunitat, una xifra similar a la testificada durant la primera etapa britànica, però molt superior en termes relatius, si tenim en compte que el període que estem tractant va durar la meitat d'anys. Jordi Làdico i Teodor Alexiano són els individus que posseïen més naus.

En altres casos, els hel·lens presten serveis als vaixells com a capitans, pilots, contramestres, sobrecàrrecs i fins i tot escrivans. Dels que van ser simples mariners hi ha poquíssimes evidències, ja que els arxius rarament proporcionen llistats detallats de les tripulacions.

Molt relacionat també amb l’anterior es troba el noliejament de vaixells, és a dir el seu lloguer per al transport de mercaderies. Tanmateix, s'adverteix una caiguda en picat d'aquesta faceta econòmica de la colònia: 16 contractes del 1763 al 1781 enfront de 60 entre 1715 i 1756. Un dels factors que expliquen aquesta reducció és l’activitat corsària que tingué lloc des del 1778 (moment a partir del qual només hi ha dos contractes).

Com a la primera dominació britànica, la major part d’aquestes operacions impliquen a comerciants grecs que contracten els serveis i les embarcacions de patrons menorquins i el cas invers fou minoritari, a pesar de ser l'aspecte més destacat pels historiadors que han escrit sobre els grecs. Hi havia bons marins a la colònia grega, però aquests solien noliejar les seves embarcacions a comerciants d'altres ports: Alger, Liorna, Nàpols, Marsella, Barcelona, etc.

Finalment, pel que fa a la mercaderia transportada, quan aquesta consta consisteix, sobretot, en blat importat a Maó i vi enviat a Sardenya i Sicília. A banda, es transportaven fruites, lli i fusta, sense oblidar l’esmentat viatge amb emigrants a la Florida.