dimarts, 21 de setembre de 2021

La destrucció del passeig de la Miranda (1963)

Després de la Guerra Civil, la plaça de la Miranda va continuar essent aquell airós bulevard que havia quedat després de les actuacions del 1923-1927. Es va inaugurar algun local, com el bar Miranda, que obrí les seves portes el 1943 al capdamunt del passeig i fou reformat en diverses ocasions (el 1946, i més endavant el 1967), arribant a ser un dels punts d’animació de l’indret, però, pel que fa a la resta, poc va canviar fins a l’arribada de la maquinària del progrés.

No seria fins el 1963 que la plaça anava a experimentar una completa transformació que l’escapçà radicalment i li va fer perdre la marcada idiosincràsia que tenia com a mínim des de la reforma del 1858. Miquel Barber descriu a la Revista de Menorca l’ambient de la zona en aquell moment. Enclavat entre l’ex-convent del Carme, ocupat pel mercat de verdures, i l’eixample est de la població, s’havia convertit en un balcó sobre el port, des d’on es dominava la seva darrera dàrsena en tota la seva extensió, és a dir el moll comercial i la Base Naval.

 

La Miranda abans del 1892. Clixí Monjo. Col·lecció Goñalons Juny

Continua afirmant que era el lloc predilecte dels maonesos, on hi anaven molts cada dia a omplir-se la retina de llum i color, abans de sepultar-se en els quefers anodins i soporífers de la jornada; on s’amuntegava la població quan arribaven noves de la mar, i on el maonès renovava i constatava diàriament l’existència del nostre superb port, la nostra major meravella natural. “Solàrium magnífic en matins hivernals, lloc fresquíssim per capvespres d’estiu i pulmó de la ciutat en totes les circumstàncies”.

Conclou subratllant que: “A primeres hores del matí, a l’estiu, assegut al primer banc de la dreta, sobre la mar, a l’ombra de l’arbre corpulent, contemplar la silueta del Toro i les terres circumdants, matisat tot de colors, és un dels plaers més grats de què es pot gaudir al nostre Maó, sense abandonar la població”.

Si la reforma del 1923 havia vingut motivada per les necessitats d’accés del mercat del Carme, la del 1963 tingué el seu origen en l’increment de l’ús dels vehicles a motor i, especialment, pel fet que Transportes Menorca hagués aixecat allà els seus tallers. El principal accionista de l’empresa, Rafael Roselló, es dedicava a la venda de vehicles des del 1923 i el 1925 havia instal·lat un sortidor de benzina a la plaça de la Constitució. Pocs anys més tard  aconseguia la concessió del servei de transport regular de viatgers entre Maó i es Castell, que el 1928 tenia la seva aturada a la plaça del Carme i el 1933 va ser traslladat a la del Príncep, ben al costat de la Miranda.

 

Autobus Nazar Transportes Menorca.1967. Foto Kike Llabrés

Just passada la Guerra, l’octubre del 1939 Roselló va construir a un solar de la seva propietat de la plaça un “garatge modern”, amb estacions de servei, “com els que funcionen a la Península”. Per donar suport a la seva petició, l’empresari indicava que l’obra contribuiria a l’embelliment d’aquella part de la ciutat i ajudaria al ressorgiment de la Nova Espanya, aportant feina per als obrers, perquè l’obra a realitzar era bastant important.

Si recordam que la barana del passeig llavors arribava fins a l’entrada del mercat, és evident que aquesta constituïa un destorb per al taller, que havia de donar servei no tan sols als automòbils dels particulars, sinó als autobusos de la companyia. Al principi, els vehicles no eren de grans dimensions. De fet, els projectes que afectaven la zona, redactats per l’arquitecte Claret, tant el del 1945, general de la ciutat com el del 1950, del sector entre la Residència Sanitària i la Miranda, no preveien cap canvi substancial en relació a la plaça.

 Tanmateix, amb el pas dels anys, els autobusos del servei de passatgers cada vegada eren més voluminosos, fins que a principis dels anys seixanta Transports Menorca va adquirir un autocar Pegaso i, encara que la façana del garatge no havia estat rematada per guanyar espai, el vehicle no podia girar per entrar-hi. Per aquest motiu l’Ajuntament va accedir a què es practiqués una escotadura en el passeig.

Obres del 1963, voltades de curiosos. Foto Miquel Barceló

El tema va donar lloc a freqüents discussions, perquè molta gent no estava d’acord amb l’esquarterament del bulevard. Fins i tot es va proposar obrir un vial a l’altura del carrer de Sant Sebastià que anés en línia recta fins a l’entrada del garatge, que està bé al davant, però es va concloure que no valia la pena, ja que el passeig hagués quedat inhabilitat i s’hauria perdut la comoditat per a la circulació de vehicles. El creixement de la ciutat en el seu eixample est, amb la residència sanitària, l’Hotel Port Mahón i els xalets residencials havien generat en aquell sector un tràfic intens que calia encarrilar i donar-li més fàcil sortida per evitar desgràcies. Amb la reforma, s’esporgà el passeig i es limità a una quarta part de les seves dimensions originals, quedant reduït a un simple mirador. Val a dir que feia estona que havia deixat enrere els seus anys d’esplendor, quan estava ben arranjat. Amb el pas del temps havia estat oblidat i en aquell moment patia un estat d’abandonament notori.

El mes de febrer del 1963, amb motiu de l’asfaltat del carrer de Sant Sebastià, el diari Menorca publicava un article en el qual s’advocava per retallar el passeig de la Miranda, perquè el servei d’autobusos deixés de passar pels carrers del barri, que s’havien quedat estrets per aquells vehicles i pogués entrar a l’indret. Pere Taltavull, autor de l’escrit, lamentava la pèrdua que experimentarien els que havien vist transcórrer els millors anys de la seva vida entre els arbres de plaça, però acceptava les necessitaves imperioses que reclamaven la nova reforma i només demanava que es conservés “el millor balcó que té i ha de conservar la ciutat”.

És possible que el periodista ja tingués notícia dels plans de l’Ajuntament,  presidit per l’actiu batle Gabriel Seguí, ja que el 10 de juny començaven les obres de la zona, per la qual cosa és segur que el projecte ja feia mesos que rondava dalt la Sala. L’obra va causar una certa commoció a la ciutat. Es va realitzar “a la manera americana, amb gran rapidesa i abundància de mitjans”. Molts curiosos es van reunir a la plaça per contemplar com una brigada d’obres ajudats d’una potent màquina d’alçar pesos, desmuntava el monument.

Trasllat del bust. Foto Miquel Barceló

Alhora, una excavadora mecànica explanava el terreny, que estava alçat, per posar-lo al nivell del carrer de Sant Sebastià i deixar expedita la via de comunicació. L’operació era aparatosa, perquè suposava eliminar les baranes, arrabassar de soca-rel arbres corpulents, “aquelles belles acàcies para-sol plantades dècades enrere”, i el pis del passeig, que eren aixecats en l’aire per immensos cullerots plens de pedra i runa. Barber comenta que “fue la comidilla del día. Se llenó el lugar de mirones que contemplaban las obras y los desocupados montaron guardia permanente mientras se llevaron a efecto”.

La premsa es va fer ressò del trist aspecte del trasllat “del cabezón monumental que, con la testa en horizontal” va emprendre viatge a la vorera del port, davant de la duana, “un lloc turísticament interessant”, on va purgar una llarga temporada. El periodista Paco assenyalava de forma aguda que es tractava d’un desnonament i que aquesta expulsió de la ciutat contrastava amb la controvèrsia que hi havia hagut quan el bust es va inaugurar entre la Marina i la població civil. I acabava reflexionant sobre el caràcter efímer de les glòries, tement que el monument acabés triturat i les seves restes fossin material per al pis d’una carretera, la qual cosa no s’esdevingué, ja que seria reposat al seu lloc trenta anys més tard, el 1994. Pel camí, va perdre part de la seva base.

dimarts, 31 d’agost de 2021

El final de la reforma del passeig i el monument d’August Miranda (1926-1927)

Finalitzada la reforma de la Miranda el 1923, l’agost del 1925, el diari La Voz de Menorca criticava que més que un passeig semblava una tanca: la voravia immediata a la balustrada i la circular del centre de la plaça només tenien les vorades; la part central de la plaça estava completament sense urbanitzar i els costats estaven mal empedrats, amb desnivells que exposaven els vianants a ensopegar. El conjunt, en un punt tan cèntric i concorregut, el que tenia millors vistes de la ciutat, no podia oferir un aspecte més deplorable. El reporter demanava que es portés a terme el que faltava per rematar el projecte: l’empedrat, la finalització de les voravies, el bust de l’Almirall i els sis gerros de la balustrada, que estimava que costarien vuit mil pessetes. Tanmateix, el cost real era més alt del que s’afirmava. 


El mes de febrer del 1926 l’arquitecte Femenías preparà un nou pressupost, que de fet era una variant de la solució més econòmica anterior (i per aquest motiu no variava molt de les 10.000 ptes prèvies), en el qual es reparava la part ja existent i només es feia un nou paviment en la part sense empedrar. L’abril del 1927 l’Ajuntament acordà no imposar contribucions especials als veïns. Els dies següents van començar els treballs. Una notícia de premsa informa que l’actuació consistia en un tipus de paviment, nou a Maó i que també s’aplicaria al carrer de los Moreres, que consistia en afermar el sòl amb una capa profunda de pedra ordinària sobre la qual s’aplicava pedra blava triturada i un brou a base de ciment.

A mitjans mes de juny l’obra, que es qualificava de “paviment asfaltat”, quedava finalitzada. La gent es congratulava de l'actuació, que evitaria que s’alcés pols; el periodista comentava que els resultats es podrien apreciar quan circulessin els vehicles. Els seus temors es van fer realitat i dos anys més tard ja s’havia de reparar el pis, perquè es trobava en pèssim estat per a la circulació rodada. En aquesta ocasió els treballs van ser importants, es van allargar dos o tres mesos i van consistir en l’aplicació d’asfaltat enquitranat. La solució devia ser efectiva perquè els anys següents no van sorgir queixes ni la necessitat de realitzar cap reparació digne de notar.

És possible que, d’ençà el 1917, en què es va modificar el nom de la plaça, pel d’August Miranda, covés la idea de dedicar un monument al marí que havia creat la Base Naval del port. En tot cas, quan el 1922 l’arquitecte municipal va projectar la reforma de la zona va reservar un espai amb aquest objecte, encara que durant l’execució de les obres no es va materialitzar. De totes formes, la qüestió no estava del tot decidida. L’any següent, arran de l’accident d’avió que es va produir als Freus, en el qual dos aviadors van perdre la vida, el batle de Maó va proposar que s’aixequés un monument a la Miranda.

Waldemar Fenn al costat del bust de Miranda
El tema no va arrencar de veritat fins el 1926, en què l’Ajuntament devia d’haver reunit el fons necessaris per a l’obra. El mes d’agost la Corporació aprovava erigir una estàtua a l’almirall August Miranda i convocava un concurs públic per a la presentació de models per a l’obra, tot concedint un termini de quinze dies. L’únic escultor que es va presentar fou l’alemany Waldemar Fenn. No devia ser casualitat que el mes de maig l’artista hagués fet una estada a la casa de Pelegrín de Moncada, regidor de passejos i jardins i diputat provincial, on es tornaria a allotjar, en companyia de la seva família, els mesos que va estar ocupat tallant l’escultura.

Fenn va presentar dos projectes, amb el seu pressupost. Després de ser exposats al públic els models en guix, un d’ells, amb lleugeres modificacions, va ser aprovat per l’Ajuntament el mes d’octubre. A finals de desembre l’escultor acceptava l’encàrrec i anunciava que seria a Menorca el mes de març de l’any següent per executar els treballs. Puntual, el dia 29 arribava a Maó amb el guix que serviria de model per al bust i es va posar a la feina, utilitzant pedres de marès de l’illa, que també van ser utilitzades per tallar l’alt pedestal.

Segons la premsa el monument era senzill, “perquè la modèstia de la nostra ciutat no permet la realització d’obres de gran cost”, però alhora era “hermoso, severo y constituye una bella obra de arte de gusto moderno que honra a su autor, el notabilísimo artista alemán Waldemar Fenn”. Segons els que havien conegut el marí en vida (havia mort el 1920), el bust guardava una gran semblança amb l’original.

Tot i que la idea inicial havia estat de col·locar l’estàtua en la part alta de la plaça, en l’espai circular que havia quedat delimitat en la reforma dels anys anteriors, al final l’Ajuntament va decidir que estaria millor a l’interior del passeig. El motiu va ser que es considerava impropi que el monument s’aixequés entre els carros i cavalleries que els matins omplien la plaça, a més de raons d’estètica i visualitat, perquè així quedaria més realçat i es veuria des dels carrers immediats, fins a la plaça del Príncep.

Bust de A. Miranda. Foto de José Muñoz
En el nou emplaçament, entre la terra i la mar seria un símbol de les millores i progressos amb què el titular del monument havia dotat a Maó en el ram naval. L’estàtua va quedar al centre del passeig, de cara a la ciutat, la qual cosa va ser molt discutida, perquè algunes persones pensaven que hauria d’haver mirat cap a la Base naval, que constituïa l’obra de l’almirall Miranda i el motiu de l’homenatge. Tanmateix, motius artístics, de perspectiva i visibilitat aconsellaren instal·lar-lo d’aquella manera.

La inauguració va tenir lloc el dia 16 de juliol del 1927, festivitat de la Verge del Carme, patrona de la Marina. Al matí es va efectuar la benedicció de la nova peixateria, després de la qual l’Ajuntament va oferir un “xampany d’honor” a les Cases Consistorials.

En comentar l’acte, La Voz de Menorca recordava els mèrits d’August Miranda qui, com a Ministre de Marina, va establir les bases navals i, entre aquestes la del port de Maó, el qual així havia augmentat la seva importància de manera extraordinària, ja que servia de lloc de defensa avançada d’Espanya a la Mediterrània. Els treballs, que havien començat feia uns deu anys, van transformar la zona i els projectes militars feien presagiar que allò només era el començament.

Inauguració del bust. El batle Victory i altres.
Des de molt abans de l’hora anunciada, les set i mitja del capvespre, el públic es va congregar a la plaça, ja que l’entrada al passeig estava reservada als convidats. Molts dels edificis dels carrers i places del voltant estaven guarnits amb teles i el passeig havia estat adornat amb rames i atributs i escuts de la Marina. A la seva entrada s’aixecava un bell arc, ornat amb trofeus marins i coronat per la bandera d’Espanya, que també cobria el monument.

A la inauguració hi van ser presents les autoritats civils, militars i eclesiàstiques de la població, així com representants de la judicatura, l’ensenyament, l’administració i les associacions cíviques de Maó. El batle, Antoni Victory, va pronunciar un llarg discurs, que fou reproduït el dia següent per la premsa, al qual van contestar un fill d’August Miranda, oficial de la Marina, que representava la família, i el governador civil de la Província. El públic va aplaudir els discursos. Molts dels assistents felicitaren els fills de l’almirall i també Fenn, l’autor del monument.

L’acte va concloure amb la desfilada de les tropes, que es van dirigir a la plaça del Príncep i l’església del Carme. Formaven una secció de marineria i una companyia del regiment d’Infanteria de Maó, darrera dels quals es van col·locar els Exploradors d’Espanya (els antics escoltes), tots ells acompanyats per les seves bandes de tambors i cornetes i banda de música.

Amb el monument, la plaça va adoptar l’aspecte que presentaria els següents trenta-cinc anys, fins que les necessitats urbanes van menar a una transformació encara més profunda de l’indret. Al llarg del temps, l’escultura de l’almirall Miranda ha canviat en diverses ocasions d’emplaçament. Durant la Guerra Civil, l’agost del 1938, es va plantejar el seu desmantellament. Es van demanar informes al Govern sobre si el destructor de l’Armada “Almirall Miranda” es referia al mateix personatge, la qual cosa el ministeri (malgrat el bloqueig que els nacionals feien de l’illa) contestà afirmativament en tan sols deu dies.

La Miranda 1927. Foto Pablo Cardona Natta
Malgrat tot, el Consell Municipal de Maó acordà el mes següent esbocar el bust per considerar que l’almirall no havia fet res prou significatiu per a la distinció que havia rebut i havia estat ministre monàrquic del Govern d’Alfons XIII. El gust artístic alemany de l’escultura no responia a la concepció artística llatina i el seu autor era un feixista alemany. Eren arguments de temps de guerra, poc interessats en la veritat. Tanmateix, com que no es tractava només d’eliminar l’estàtua, sinó que se la volia substituir per una altra més adequada als temps, la manca de recursos va fer que el bust es preservés els mesos que mancaven per a la fi de la contesa i les dècades següents fins a l’actualitat.

dijous, 26 d’agost de 2021

La llibertat era açò

 

Jo vinc d’un silenci

Antic i molt llarg

 Raimon

Quan va morir en Franco, jo tenia vuit anys; el dia del cop d’estat del 23 de febrer del 1981, tretze. Em vaig criar en una època en què, acabades de recuperar les llibertats democràtiques i, sentint-les en estat de vigilància, atorgaven un valor superior als nostres drets i formes d’expressió. Eren uns anys en què un cantant de rock en la cresta de l’ona, Miguel Ríos, convidava en el seus concerts a cantar l’Himne de l’Alegria com a al·legat “En contra de cualquier forma de totalitarismo.” 


Els temps han canviat i noves generacions que no van viure l’opressió, no tenen cap empatx en posar-li límits cada vegada més estrets a les llibertats que tant ens va costar de recuperar. L’ofensiva ve de diversos àmbits i, com no podia ser menys, entre ells es troben els governs i els polítics, sempre zelosos de l’actuació dels ciutadans, però també d’associacions que demanen la protecció de l’Estat enfront de la gent corrent. 

No és un fenomen nou, però sí que sobta que els que protesten contra les limitacions que posa un partit de dretes, demanin restriccions en altres temes, de manera que, sota la bandera de protegir idees o col·lectius, al final tots han acabat immersos en una carrera a veure qui prohibeix més i millor. 

És clar que parlar de la llibertat és, des dels inicis, debatre sobre els seus límits. Durant molt temps donava la impressió que l’opció més oberta i progressista era la de rebaixar aquests límits, com en la consigna del maig del seixanta-vuit “prohibit prohibir”, l’origen de la qual podem resseguir fins a Rousseau: “la llibertat d’un acaba quan comença la dels altres”. Assumíem que només tenia sentit impedir les actuacions delictives (matar), si voleu ampliades a la incitació al delicte (ETA: mátalos).

 


Aquesta interpretació era contestada pels reaccionaris, que volien salvaguardar figures que consideraven intocables com Déu, la Pàtria o el Rei, i que, com és lògic, tenen una tendència a ampliar a institucions més qüestionables, com la religió o els cossos de seguretat de l’Estat, tots ells emparats per la darrera llei de Seguretat Pública, titllada per l’esquerra com la “Llei mordassa”. Tanmateix, aquesta venerable preocupació pels principis superiors de l’Estat s’està expandint amb la introducció d’un nou gènere de delictes: els d’odi. 

Que l’odi pugui ser delicte és com a mínim sorprenent. La necessitat de provar tota actuació delictiva fa que el que és un sentiment, l’odi, sigui difícilment traslladable a l’ordre penal. Per açò, en realitat, del que es tracta és de les expressions d’odi i, per tant, l’objectiu és restringir la llibertat d’expressió. 

Al principi es tractava de persones o idees extremament vulnerables, com els jueus i l’holocaust que van patir o les víctimes (d’una guerra, d’abusos sexuals...), col·lectius discriminats (afroamericans, gitanos...), però per aquesta via s’ha oberta la porta a què un nombre cada cop superior de col·lectius se sentin ofesos i reclamin per a ells la restricció de la llibertat dels altres. Així el Ministeri de Drets Socials està estudiant la prohibició dels espectacles amb nans toreros, que demanen les associacions de defensa dels discapacitats. 

Aquesta deriva prohibicionista em recorda el poema “Vaig guardar silenci” del pastor luterà Niemöller, popularitzat per Bertold Brech, que comença:“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,/vaig guardar silenci,/perquè jo no era comunista” i segueix amb el silenci que va guardar quan es van dur els socialdemòcrates, els sindicalistes, els jueus, fins que “Quan van venir a buscar-me,/no hi havia ningú més que pogués protestar.”

Sí. Jo em deman: si limitam tant el dret d’expressió, ¿amb quin dret permetem que es publiquin les caricatures de Mahoma?, un bé superior per mil milions de creients musulmans. És més, ¿com pot ser que les mateixes formacions polítiques siguin tan estrictes en aquests temes i després reivindiquin la legalització del cànnabis, una droga? ¿Com es pot autoritzar l’eutanàsia i no permetre espectacles humorístics? Si perdem l’humor, no sé on anirem a parar; amb tots els acudits que es van fer sobre en Franco durant el franquisme... 


No es tracta d’un tema que només hagi de preocupar els que segueixen la política nacional. Aquí, a Menorca, es produeixen actuacions amb grans dosis d’intransigència. La presentació d’un llibre d’economia i el fòrum sobre l’illa del Rei han estat objecte d’atacs, fins i tot a títol personal, i sense distingir participants i organitzadors, per la manca de presència femenina. Les mateixes protestes no s’han sentit en actes protagonitzats exclusivament per dones. L’intent d’extrapolar una exigència política a debats públics és absurd, perquè aquests actes no tenen per objecte representar ningú, com l’elecció de diputats o regidors, sinó aportar coneixement sobre un tema, crear debat i il·lustrar els ciutadans amb opinions informades. De fet, és un pur atac a la llibertat d’expressió.

Pot passar perfectament que en un àmbit acadèmic o professional, en un moment determinat, només hi hagi homes, o només dones (o tan sols homosexuals, o musulmans). ¿Hem d’abstenir-nos d’organitzar taules rodones perquè no aconseguim la paritat o la representació de totes les tendències socials i ètniques? ¿Què passa si el 60% dels docents d’un institut o d’una facultat universitària són homes, o són dones? ¿Hem de privar els alumnes del dret a l’educació? ¿Hem de reservar quotes per sexes a tots els centres educatius?


Un fantasma recorre el món: el fantasma de la intolerància, i la primera víctima és la llibertat. Els que defensen una causa, per bona que sigui, un dia s’adonaran que, després de fer-me callar a mi, els següents de la llista són ells.

dimarts, 17 d’agost de 2021

L’inici de la reforma del passeig d’August Miranda (1922-1924)

En el seu llibre sobre Menorca, Alicia Davins, que va passejar per la Miranda just abans de la reforma del 1923-1924, la descriu com una elegant placeta que cau sobre la mar, amb un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. A la guia de Menorca editada el 1932, es comenta que un altre passeig important de Maó és el d’August Miranda, des d’on es contemplen belles vistes del port.

La plaça de la Miranda en finalitzar la reforma

Com bé saben els arquitectes, els espais urbans no es poden aïllar dels seus usos ni dels que es donen al seu voltant. Per aquest motiu, el trasllat del mercat de la Verdura des de l’actual plaça de Colon fins al ex-claustre del Carme, el 1883, va provocar un canvi transcendental per a la plaça de la Miranda, en trastocar la seva funció original, que era la de ser una lloc d’esbarjo per a la ciutat.

A partir de llavors, va passar a ser el nexe d’unió entre el mercat i la població i, especialment, la porta d’entrada de la majoria de les provisions, ja que l’accés de la plaça del Carme (que es va obrir el 1896) comptava amb uns esglaons que dificultaven l’accés. Sens dubte, el fet que l’activitat del mercat es desenvolupés en horari laborable i l’ús com a passeig es concentrés els vespres i diumenges, va facilitar la convivència de les dues activitats, però amb el pas dels anys acabaria per afectar la configuració de l’espai.

Des de principis del segle XX, l’Ajuntament venia efectuant petites actuacions de millora de la plaça de la Miranda, generals a tota la ciutat, com ara la construcció de voravies que, de mica en mica, deixava d’estar en mans dels particulars i era executada directament per la Corporació. El 1901 es va escometre el tram situat davant els nombres 27 i 28, la casa del fotògraf Joan Femenías, que va pagar el 60% de l’obra. També es va anar consolidant el ferm: el 1909 finalitzava l’empedrat de la part alta. Tanmateix, o bé les obres no van abastar tot el sector o bé el resultat no fou satisfactori, ja que el 1918 es posaven voravies a la plaça i llambordes al tram que comunica amb la plaça del Príncep.

 

La Miranda abans de la reforma. Foto Femenías. Arxiu Imarte i So Menorca

La necessitat d’una actuació de més importància es va fer evident a mesura que, amb els pas dels anys, augmentava la circulació rodada, al principi de carros, que abastien el mercat del Carme, i de cada vegada més, a motor. D’aquesta manera es va anar obrint pas la idea de trencar la concepció unitària de l’espai i dividir-ho en dos àmbits, deixant com a passeig i mirador únicament la part baixa i destinant la resta al trànsit de vehicles.

Així el 1913 el diari La Voz de Menorca, després de comentar que un carro havia envestit la barana del passeig i havia enderrocat una de les columnes laterals de l'entrada del passeig contigua al carrer de la Concepció –un fet relativament habitual des de feia molts anys–, afegia que açò demostrava com era d’encertada la proposició del regidor Antoni Bosch perquè s'eixamplessin aquelles vies de tan difícil pas.

No havia transcorregut un mes, quan es va obrir una rasa al passeig de la Miranda i es va arrencar un dels grans arbres a fi d'eixamplar el carrer de la Concepció. Remarquem que fins aquella data els arbres, avui en dia relegats a l’extrem nord, arribaven fins dalt de tot de la plaça. La premsa assenyalava que la millora suposaria un avantatge per als vehicles que transitaven per aquell lloc. Tanmateix, els treballs van quedar paralitzats després d'haver amuntegat la runa, perquè les obres s’havien realitzat sense que el projecte corresponent fos aprovat per l’Ajuntament. El Consistori encara tardaria un mes en prendre un primer acord, el 24 de desembre, que es va sotmetre a exposició pública per “dividir l’espai en dues parts aproximadament iguals, deixant com a passeig la que té vistes al mar i com a plaça la part superior”.

Projecte de reforma de la Miranda. F. Femenías, 1922

El projecte, que no sembla que estigués gaire definit i que és possible que aixequés una certa oposició, no es va executar. L’Ajuntament, amb lentitud però constància, anava millorant les condicions de la zona, com en general es feia a tota la ciutat. El 1918 es va construir una nova voravia a la plaça i es va procedir a empedrar l’àrea compresa entre el passeig i la plaça del Príncep.

Açò no obstant, els problemes continuaven: el 1919 un carro tornava a tombar un dels ampits del passeig. No seria fins el 1922 quan la reforma de la plaça s’encarrilés de manera definitiva. Tot va començar de forma improvisada. El mes d’agost, després d’haver discutit el tema en dues sessions de la Corporació municipal, es van escometre nous treballs. La brigada de l’Ajuntament va arranjar el pis de la part baixa a consciència, fins a apiconar-lo; es van arrabassar els ailants, que s’havien assecat, amb el propòsit de substituir-los per acàcies para-sol quan fos el temps i es van instal·lar canals per al reg dels arbres.

A finals de setembre, quan aquestes tasques encara no havien finalitzat, el regidor Pons Sitges va presentar un plànol amb la proposta de reduir el passeig a la meitat i convertir el costat superior en una placeta, per facilitar el pas dels carruatges. Un periodista comentava que, d’aquesta manera, desapareixia el passeig tal i com l’havien conegut fins llavors, que quedaria convertit en un ampli mirador amb vistes al port. Uns dies més tard, en finalitzar els anteriors  treballs, la premsa remarcava que no s’havia alterat l’estructura del passeig; només s’havien talat alguns arbres. Paral·lelament, l’Ajuntament acordava que l’arquitecte municipal procedís a la redacció del projecte de reforma proposat.

 

Projecte de reforma de la Miranda. F. Femenías, 1922

No va tardar gaire; el 15 de novembre Francesc Femenías presentava el resultat de la seva feina. A la memòria indicava que el tram lateral oest de la plaça resultava excessivament estret per a la circulació dels carruatges que els matins abastien l’immediat mercat de verdures, els quals obstaculitzaven el pas, la qual cosa provocava incidents. La reforma projectada tenia un pressupost de 17.310 pessetes. Les obres consistien a tallar el passeig existent a l’altura del carreró d’entrada al mercat i crear a la part inferior un petit passeig o mirador i a la de dalt “una plaça molt útil per a la circulació de carruatges entre el centre de la ciutat i el seu sector del nord-est i per a l’aturada dels carros que diàriament van al mercat”. La plaça ocuparia uns cinquanta metres de llarg per vint d’ample, mentre que el passeig tindria una llargària de seixanta metres. Aquí es plantarien dues fileres d’onze arbres (voltats de parterres octogonals enllaçats per una canal de marès) i es col·locarien un total de setze bancs.

El passeig s’envoltaria d’una barana similar a l’existent, però intercalant pilars coronats per testos i motius decoratius de jardí, llevat de l’entrada a la plaça, on s’aixecarien dos grans pilastres rematades amb fanals decoratius. Al davant, es construiria una voravia. La plaça es pavimentaria amb pedra calcària blavenca. Al mig es deixava un espai circular enjardinat per aixecar el monument al General August Miranda, tot i que quan es van executar els treballs no es va situar aquí, essent substituït per un fanal.

Les obres es van realitzar en dues fases. La primera es va desenvolupar els primers mesos del 1923 i va consistir en la formació de la nova plaça, per a la qual cosa s’omplí la zona de reblert i es van arrabassar els arbres, encara que no es va pavimentar com havia projectat Femenías, sinó que es va deixar el sòl de grava i sauló piconats, però els resultats no van ser satisfactoris, perquè l’ús aviat va remoure el pis. L’actuació es va aturar per manca de recursos; el mes de desembre i els primers mesos de l’any següent es reprenia amb el nou tancament del passeig, format per les seves baranes, les entrades laterals i la voravia que la coronava. El mes d’abril la tasca ja estava més o menys finalitzada, però va quedar un munt de runa i una acció vandàlica va rompre un dels arbrets que s’havien plantat. Així i tot, fins a principis de juliol la brigada municipal d’obres no emblancava les baranes.

La pavimentació de la plaça era una obra costosa que es va allargar uns anys. L’abril del 1924, just acabades les actuacions anteriors, Femenías va elaborar un pressupost amb diverses solucions, tant de materials com de superfície sobre la qual actuar, dels quals es desprèn que en realitat, una tercera part de la mateixa ja estava empedrada. Tanmateix, l’Ajuntament no devia de comptar amb les 10.000 pessetes que importava la proposta més econòmica, i no es va fer res.

 


L’agost del 1925, amb motiu de la decisió municipal de destinar 8.000 pessetes a l’empedrat del carrer del doctor Orfila, La Voz de Menorca apuntava que, atès que la via estava en bon estat, estarien millor emprats en la reforma de la Miranda, que, recordava, comptava amb un projecte aprovat pel Consistori per a la seva completa urbanització, anterior al que ara s’executava. Segons el periodista, la Miranda era la primera cosa que de la ciutat veien els que pujaven per l’Avinguda de la Independència (que era a l’espai que actualment ocupa la cosa de les Voltes), la seva principal entrada.

dissabte, 7 d’agost de 2021

Un relat per a una economia menorquina a la cruïlla

Ara que anam deixant enrere la crisi de la Covid, que ens ha copejat quan encara no ens acabàvem de recuperar de la Gran Recessió del 2008, s’imposa una reflexió sobre on som i a on ens convé anar. En aquesta societat marcada per la immediatesa, debatem de forma febril les xifres mensuals d’atur, de creixement del PIB, de vendes de vehicles... un grapat d’indicadors que ens donen la temperatura de l’economia, però que no tenen excessiva utilitat a l’hora d’entendre el que ens està passant i orientar-nos de cara al futur. 


Conscient de la gravetat de les circumstàncies, ja que poques vegades en la història hem sofert dues sacsejades econòmiques tan intenses en un període tan curt de temps, en Guillem López Casasnovas torna a proposar-se la tasca d’examinar el nostre entorn econòmic i em convida a sumar-me al projecte. El resultat ha estat Relat de l’economia menorquina, un petit volum que intenta aportar al debat públic una visió fonamentada de les perspectives que s’obren a la nostra societat. Es tracta d’un relat, perquè exposa de manera planera la situació econòmica, però també perquè té la voluntat de superar la descripció superficial dels fets amb una explicació coherent basada en el coneixement de l’entrellat de l’economia.

Guillem López parteix de l’Economia Pública, entesa com la disciplina que pondera les fonts del benestar econòmic d’una comunitat, i posa de relleu la importància de dos elements: el capital social com a factor de creixement sostenible, per impulsar el desenvolupament de forma inclusiva, i el paper de les generacions futures, que haurien de rebre en herència uns recursos no inferiors als que vam trobar els que ara manejam les regnes de l’economia. 


Sota aquest doble prisma, fa una proposta de futur, per aprofitar l’oportunitat dels fons New Generation que la Unió Europea posa al nostre abast i que, ben utilitzats, ens haurien de permetre “transitar” d’una economia que en ocasions s’ha decantat per la immediatesa i la rendibilitat a curt termini a un patró més respectuós amb els nostres valors socials, el nostre medi ambient i les condicions en què es desenvoluparan les noves generacions.

Per la meva part, propos baixar a la realitat de la nostra economia, que, de tant de parlar de creixement del PIB o de les xifres de l’atur, es tendeix a considerar un ens unitari, com si fos “un superhome, robust i compacte”, quan el que existeix és una constel·lació d’empresaris, treballadors i consumidors que entreteixeixen les seves relacions. Per entendre’ls, com a mínim els hauríem de dividir en activitats agrícoles, industrials, de construcció i de serveis.

Només si procedim d’aquesta manera i destriam les trajectòries de les diverses branques de la nostra economia, podrem adonar-nos que parlar del model econòmic no es pot reduir a discutir sobre les estadístiques d’arribades de passatgers a l’aeroport, com a vegades es fa. Els passatgers poden ser turistes que dormen en hotels i apartaments, però també propietaris de segones residències, industrials que van i venen a les fires comercials o menorquins que estudien fora de l’illa.


De fet, cada porció de la nostra economia es mou seguint dinàmiques pròpies. Ara mateix veiem com la construcció gaudeix d’una bona salut, mentre el turisme clàssic, el d’hotel, pateix amb força i el de segones residències està més fort que mai. El nostre moment és ben diferent del d’una dècada enrere, quan la construcció s’enfonsava en un pou negre que fornia les xifres de l’atur, mentre els hotels es tornaven a omplir amb rapidesa.

Aquesta evolució dissemblant de les diferents branques econòmiques explica com, en determinats períodes, el creixement econòmic de la nostra illa perd pols en relació al nostre entorn, no necessàriament perquè el turisme vagi malament. Amb la Gran Recessió vam patir una intensa crisi industrial, que se sumà a la del totxo. Assenyalar amb el dit el turisme era en va, perquè els nostres problemes eren a una altra banda.

En aquest sentit, cal remarcar la persistència a la nostra illa d’un declivi industrial que ja s’allarga tres dècades i que dona raó de part del nostre desfasament econòmic i, alhora, posa en evidència l’escassa atenció que ha rebut el sector fabril, enfosquit per les grans xifres del turisme i que hauria precisat de majors recursos públics per salvaguardar una activitat que, a tot arreu, és reputada com estratègica per assegurar el benestar econòmic.

Pel que fa al turisme, s’ha de fer notar la paradoxa que el seu ascens com a principal motor de l’economia insular s’hagi produït quan, en el conjunt de les Balears, s’esvaïa la seva capacitat de generació de renda, de manera que la nostra comunitat autònoma ha perdut posicions en el rànquing de renda per càpita, superada per altres regions menys turístiques.


 D’aquesta manera confluïm, per una altra via, amb el diagnòstic de Guillem López. Un altre turisme és necessari si volem mantenir el nostre nivell de vida i projectar-lo al futur per a les noves generacions, un turisme que sigui “indústria”, és a dir, que lluiti per mantenir uns estàndards de qualitat que atreguin clients solvents cada temporada, dins d’una societat on les activitats manufactureres es renovin, revitalitzant un foc industrial que encara és viu, però que potser necessita una mica d’oxigen per agafar empenta.

La presentació de Relat de l’economia menorquina tindrà lloc l’11 d’agost a can Saura (Ciutadella).

dimecres, 28 de juliol de 2021

L’onada d’estiu de la Covid: el preu d’ignorar la ciència

L’onada de contagis que estem vivint aquest estiu estava anunciada i demostra la profunda irresponsabilitat dels nostres polítics. Els pronòstics que asseguraven que un relaxament en l’ús de mascaretes, l’oci nocturn i les restriccions horàries provocarien un rebot venien tant de persones amb seny com de seriosos estudis epidemiològics, publicats a mitjans de comunicació d’àmbit nacional. 


Aquest Nadal, un pagès de Segòvia em deia que la Covid era “una cosa matemàtica”: quan disminuïen les mesures d’aïllament, augmentaven els casos i els morts; si es reintroduïen, baixava el contagi. És cert: el model matemàtic dissenyat per un investigador espanyol preveia que, amb al ritme de vacunació existent, sinó es mantenien les restriccions a les relacions socials com a mínim fins al setembre, el nombre de casos s’incrementaria de forma exponencial. És exactament el que ha passat.

Si bé és fins a cert punt lògic que els governants ignorin l’opinió dels profans, que no compten amb més aval que els seus dots d’observació i una lògica pràctica, és gairebé un delicte que no hagin tingut en compte anàlisis científiques basades en complets models matemàtics. La ceguesa dels nostres dirigents té com a raó de ser una incomprensió radical de la ciència i un mode de governar que abomina de qualsevol restricció al seu poder.

Sarah Gilbert, ovacionada a Wimbledon
A diferència d’altres països, a Espanya el coneixement científic i els investigadors són mirats amb displicència, sinó amb menyspreu. Al darrer torneig de tennis de Wimbledon, quan la megafonia va anunciar que entre el públic hi havia una investigadora d’Oxford que havia participat en la descoberta de la vacuna d’AstraZeneca, els assistents reaccionaren amb una tancada ovació, que obligà l’homenatjada a saludar a la concurrència.

Una escena així seria inversemblant al nostre país. Els espanyols valoram poc la ciència. Sabem que és útil per a la medicina i per crear objectes com els ordinadors o el GPS, però tant ens fa. Que inventin els altres! El rebuig popular va de la mà de la indiferència de les institucions: els investigadors aquí malviuen i saben que sempre tindran més mitjans i millors sous a qualsevol país de l’OCDE.

La ciència és vista amb suspicàcia, la qual cosa explica l’auge dels antivacunes i altres corrents anticientífics (homeopatia, aliments miracle, ovnis, fenòmens paranormals,...) que floreixen al nostre país. Quan va començar el confinament, pensava que era una bona ocasió per divulgar el comportament dels virus i conscienciar els ciutadans sobre les mesures d’autoprotecció que podien prendre. Més tard, quan van arribar les vacunes creia que s’explicaria amb pèls i senyals què són i com funcionen, per encoratjar el públic a posar-se-les. Ni els nostres dirigents ni els mitjans de comunicació han fet cap esforç digne del seu nom en aquest sentit. Sempre és millor la política tavernària i el futbol espectacle per entretenir el poble,...

De fet, el desdeny per la ciència és superior a la classe política que entre la gent de carrer. La majoria dels governants són llicenciats en dret, història, filologia,... disciplines de lletres. Són persones que ja a primària van tenir problemes amb les matemàtiques i a l’institut es van allunyar de les assignatures científiques. Avui en dia no saben fer una regla de tres o calcular un percentatge; una integral és motiu de bromes de mal gust. No és d’estranyar que desconfiïn dels models matemàtics que prediuen l’evolució de la Covid. 

Però açò no és tot. Els polítics pensen que poden emmotllar la realitat als seus desitjos. Les lleis, ja siguin humanes o científiques, no fan per ells. La promesa de complir i fer complir la Constitució és un brindis al sol. Ni tan sols són conscients que implica respectar les lleis, que deriven de la Carta Magna. Aquesta convicció està assentada en tots els àmbits: des del Consell de Ministres al darrer regidor municipal.

S’està investigant la concessió fraudulenta de cent cinquanta amarraments del port de Maó. Hi ha indicis que els polítics van pressionar els responsables d’Autoritat Portuària perquè el concurs fos guanyat per empresaris locals. Segur que, si són condemnats, diran que no eren conscients de cometre cap delicte i que ho feien per l’interès dels menorquins. Aquesta lletania ja l’hem sentit a desenes de casos, com els ERTO d’Andalusia: escudant-se en el bé comú, creuen que poden fer qualsevol cosa. Defugen la Constitució, les lleis i l’ètica, que prescriu que els fins no justifiquen els mitjans. 

Operació d'anticorrupció a Autoritat Portuària

L’actualitat política està farcida de casos en què els polítics violen les lleis o inciten els seus subordinats a burlar-les. Els governants es resisteixen a complir la normativa de forma constant i demanen “solucions” per donar-li la volta als preceptes legals i assolir els seus fins polítics, als quals consideren que s’ha de plegar la resta de món. Quan un jutge investiga si la reclusió d’estudiants és legal, treuen pit dient que si tornés a passar ho farien igual, tota una afronta a les lleis i els tribunals que, en democràcia, limiten el poder de l’Estat.

No és d’estranyar que, a Balears, el Govern decretés que, durant l’hivern aplicaria als ciutadans les majors restriccions, així rebaixaria la incidència de la Covid i, passat Setmana Santa, les afluixaria per afavorir la vinguda de turistes. Ni se li va passar pel cap que el virus no sap res de voluntat política ni de conveniència econòmica, sinó que segueix lleis biològiques que es poden descriure a través de la matemàtica, de manera que quedava demostrat que el seu pla era irrealitzable. Les festes de Sant Joan i els viatges de fi de curs van ser la prova del nou que s’havia equivocat. 

El caos que vivim aquest estiu era previsible: és el producte de l’actuació temerària dels nostres governants, que volen imposar la seva voluntat per damunt de la ciència i les lleis.

divendres, 23 de juliol de 2021

L’Institut Menorquí d’Estudis, un aniversari per a l’esperança

Els aniversaris són moments de celebració i balanç. Fa trenta-cinc anys de la fundació de l’Institut Menorquí d’Estudis i ens hem de congratular de la vitalitat que mostra amb l’organització de jornades, congressos i conferències, la publicació de llibres i la feina continuada de tanta gent que amb els seus estudis contribueixen a aprofundir el coneixement de la nostra illa. S’acaba d’incorporar la tercera coordinadora científica de la institució, Marta Jordi, amb un ambiciós programa de renovació, que segur que obtindrà fruits tan positius com els seus predecessors, Josep Miquel Vidal i Fina Salord.

 


Aquesta és la missió de l’IME: impulsar la recerca i difondre els seus resultats entre els menorquins, amb la finalitat de satisfer la seva curiositat i que els ciutadans tenguin l’oportunitat de formar-se un criteri sobre els diversos temes objecte de debat públic. En un món on s’expandeix la sensació de desconcert, de pèrdua de rumb, l’IME vol aportar el seu granet d’arena posant a l’abast de la gent informació útil per a la comprensió del que ens està passant, alhora que ofereix un panorama que intenta ser cada cop més precís sobre la nostra història, el medi natural, la cultura, la ciència i la pròpia societat menorquina.

D’altra banda, ni la societat ni el coneixement són qüestions tancades. Les diferents disciplines evolucionen, es transformen. Aspectes que fa uns anys eren poc significatius prenen major protagonisme. L’IME s’obre a aquestes noves perspectives amb la creació de grups de treball sobre musicologia, gastronomia, turisme... Aquesta tasca mai està acabada; ara mateix s’està plantejant donar cabuda a les arts plàstiques. Cal avançar sense defalliment en aquesta línia i donar la importància que es mereixen als nous estudis, que en alguns casos hauran de portar a una transformació orgànica, per dotar-los d’un espai propi a l'IME.

Tota institució tendeix a l’embadaliment o almenys, així és vista des de l’exterior. El creixement constant del nombre de membres, des dels seixanta-set fundadors als més de dos-cents actuals és mostra de la voluntat d’obertura, d’integració de totes les persones que tenen alguna cosa que aportar, amb independència de la seva branca de coneixement, origen social o  característiques personals i ideològiques. L’IME vol ser un reflex fidel de la nostra societat i es va renovant per aconseguir-ho.

 


Ens preocupa especialment la incorporació dels joves, que tantes dificultats arrosseguen en l’actualitat. Som conscients que els joves, carregats de futur però sense cap actiu que els avali, troben grans impediments per accedir a tots els àmbits, des del mercat laboral al debat públic, de les institucions al coneixement. La convocatòria anual de beques d’investigació suposa una invitació per a ells, que així tenen l’oportunitat de demostrar la seva vàlua. Potser podríem fer més, tal vegada hauríem d’escometre accions específiques per atreure el talent, el dinamisme i la imaginació de la joventut. En tot cas, la voluntat hi és i aquestes línies són una porta oberta, una benvinguda a les noves generacions.

És segur que no sempre assolirem les fites que ens proposam. Els investigadors, els que tractem tots aquests temes, tenim les nostres limitacions i no sempre sabem comunicar el coneixement ni estem a l’altura dels nostres ideals. Tanmateix, l’esforç permanent per sintonitzar amb les demandes socials, per expressar-nos amb els mitjans més atractius, per transformar el coneixement en comunicació hauria de ser la nostra guia en el dia a dia.

L’ambient social, ple de soroll i d’apel·lacions a la indignació, la rauxa i el sentimentalisme tampoc és propici per a la reflexió assossegada. El pensament dèbil, la postveritat, el llenguatge políticament correcte són obstacles formidables a la difusió lliure de les idees. L’esperit grupal, gremial, el replegament en una causa, ja sigui a través de les xarxes socials o en la nostra vida diària, tendeix a foragitar les informacions que entren en contradicció amb les nostres conviccions i destorben l’avanç de la raó i el progrés social.


Les dificultats a les quals ens enfrontam no són més que una prova que, ara més que mai, és necessari crear espais comuns on es puguin sentir totes les veus i la tolerància i la veracitat siguin principis bàsics del diàleg. En definitiva, es tracta de seguir la màxima d’Albert Camus que el fi no justifica els mitjans, sinó que han de ser els mitjans els que justifiquin els nostres fins. En aquest sentit, tothom és benvingut, amb l’únic prec d’actuar amb respecte i honestedat.

Al capdavall, malgrat tots els anys de feina de l’IME, tenc la convicció que el millor està per arribar i el més important serà el que aconseguirem d’ara en endavant.

dimarts, 20 de juliol de 2021

Les actuacions de bandes de música a la plaça de la Miranda (1864-1917)

Una de les principals aficions dels menorquins és la música. A Maó, durant molt d’anys les interpretacions de bandes militars a l’aire lliure tenien un èxit enorme. Encara que el punt principal era el passeig d’Isabel II, a l’Esplanada, on actuaven les dels regiments de la ciutat, la Miranda també es va beneficiar, en determinades períodes, d’aquests espectacles.


Al segle XIX l’única oportunitat que tenien els habituals de la zona de sentir un conjunt d’aquesta mena era quan una esquadra, la majoria de les vegades espanyola, era al port. Llavors els seus músics pujaven dels molls, fins i tot de Calafiguera, i tocaven allà tota la temporada que el vaixell hi sojornava, que solia ser durant l’estiu.

La música que s’oferia en aquestes ocasions seguia un programa molt marcat. Arrancava amb un pas doble o si de cas, en un alguna rara oportunitat, una marxa militar. A continuació, el més habitual era interpretar l’obertura d’una òpera, gènere molt popular a l’època, que tant podia ser de Verdi (I Masanadieri), Hérold (Zampa), Suppé (Poeta i camperol) o Wagner (la fantasia de Lohengrin). Seguidament, podia venir una altra peça operística (una ària de Donizzeti, la simfonia del barber de Rossini o la Fantasia de Carmen) o l’adaptació per a banda d’una composició orquestral (Bade, Saint-Saëns, Béla Kéler). Les obres sarsuelístiques, com ara algun acte d’El Anillo de Hierro o La Marcha de Cádiz, no eren gaire freqüents. El concert finalitzava de forma indefugible amb una tanda de valsos o polques.

La primera d’aquestes temporades que hem pogut documentar és la del 1864 i la protagonista no fou la formació de cap esquadra, sinó la del regiment d’Infanteria de la Princesa, destacat as Castell, el qual intervingué per primera vegada el 2 de juny i així ho va continuar fent els vespres de tots els dijous fins el 9 de juliol. Des del principi, la concurrència va ser molt gran i l’espai s’omplia completament. L’Ajuntament col·laborà a l’èxit augmentant la intensitat de l’enllumenat, que en aquella data era a base de llums de petroli.

 


La premsa saludà l’espectacle i informava dels somriures que es veien en les cares de la multitud. Segons el periodista, a les nits del calorós estiu la proximitat de la mar cridava la gent a la Miranda, on es respirava una fresca i agradable brisa. Com que l’auditori era molt nombrós, es comentava sobre la conveniència de posar algunes cadires, particularment les nits dels dijous en què tocava la banda, ja que llavors bancs i pedrissos estaven ocupats de cap a cap.

La música no va tornar al passeig fins el 1870 en què, durant els dimarts i els divendres dels mesos d’agost i setembre, l’agrupació de la fragata Villa de Madrid va oferir els seus concerts. L’assistència tornà a ser massiva i el públic va seguir demanant que l’Ajuntament llogués cadires, com es feia a l’Esplanada, l’absència de les quals va donar peu a què les veïnes d'alguns carrers del barri arrendessin seients en benefici propi.

Els anys següents el passeig es va quedar sense música, llevat de qualque ocurrència, com la d’aquell grup d’amics que es van posar a tocar des d’una llanxa enmig del port una nit d’agost del 1873, a les dotze del vespre. Al diari El Bien Público la idea li va agradar i demanà en to irònic que es repetís, pregant tan sols que es fes devers les deu, quan l’afluència al passeig era major. El 1877, els components del batalló d’Hellín, amb motiu del seu llicenciament, van fer una actuació de comiat a l’indret.

Fragata Villa de Madrid

Els melòmans van haver d’esperar fins el 1882 perquè la fragata Sagunto els obsequiés amb els seus concerts tots els diumenges d’agost i setembre, la qual cosa suposà l’inici d’una de les etapes en què les bandes musicals van freqüentar més la Miranda. Es va arreplegar una gentada tan grossa que es feia materialment impossible el poder caminar. Part del públic comentava que el passeig no reunia les condicions del d'Isabel II, per la qual cosa desitjaven que en endavant la música toqués en aquest últim lloc, perquè les jovenetes elegants de la ciutat poguessin lluir la seva bellesa i gales. Els marins, fidels al seu lloc preferit, van fer cas omís d’aquesta petició.

L’any següent va ser testimoni de l’arribada de la fragata americana Lancaster, la qual no va dubtar en oferir un concert a la Miranda, que va obtenir un dels majors èxits que es recordaven. El passeig va estar animadíssim, fins al punt que era impossible de passar.

El programa que presentaren els americans (que s’anuncià amb antelació) no s’allunyà gaire del dels espanyols, si bé fou més llarg i la influència italiana més marcada, la qual cosa s’explica perquè la flota tenia la seva seu a Nàpols. Va arrancar amb una peça d’aire ballable de Giorza, seguida de l’obertura de Stiffelio de Verdi. Tot seguit, s’alternaren els valsos amb més composicions italianes, incloent el segon final d’Hernani de Verdi. Com a final sonà el galop “Scappa Scappa” de Strauss. Després de cada obra se sentia una estrepitosa salva d'aplaudiments, essent eixordadora la que va merèixer el bis de la Marxa Reial espanyola, l'himne nacional, segons el periodista “de neta execució.

 

USS Lancaster

El 1885 l’esquadra oferí dos mesos d’interpretacions a la zona. Els anys venidors el silenci retornà al passeig i durant un llarg període només es van poder sentir els acords musicals en comptades ocasions, com el 1892, quan els cors del casino de la Unió Republicana van cantar davant d’un vapor amarrat al port i centenars de persones els van sentir des de la Miranda. El juliol del 1899, amb motiu de la vinguda de l’esquadra francesa, el regiment d’Infanteria interpretà concerts tres dies, un dels quals va tenir lloc a la Miranda, alhora que es disparaven focs artificials al port.

La creació de la banda municipal de Maó a principis de segle va brindar una oportunitat per recuperar la música al passeig, ja que l’agrupació del regiment seguia tocant al d’Isabel II. La prova es va fer el 1906, amb uns resultats discrets, per mor d’una deficient il·luminació i Del mal estat del pis. L’any següent es va continuar amb aquestes interpretacions, però l’afluència fou tan escassa que aviat se sentiren veus que demanaven la seva supressió. L’Ajuntament es resistí aquella temporada, però va desistir de començar la següent.

El 1915 es va recuperar la iniciativa. L’Ajuntament va fer instal·lar un focus de cinc-centes bugies i reparà el pis, que es regava els dies de concert. També s’autoritzà un empresari a muntar un quiosc de refrescos, un tipus d’establiment que estava molt de moda i que ja havia obert a l’Esplanada i al port. L’esforç va valer la pena: els resultats van ser molt bons, fins al punt que els dissabtes l’assistència rivalitzava amb el d’Isabel II. L’èxit va encoratjar la Corporació a repetir les actuacions l’any següent. Es tornà a muntar el quiosc, el propietari del qual es va encarregar d’afermar el pis, utilitzant la grava que li proporcionà l’Ajuntament. L’interès d’alguns veïns era tan gros que van pagar l’augment de l’enllumenat, que la Corporació, les finances de la qual es veu que estaven en bastant mal estat, no tenia fons per sufragar.

 

Banda militar del segle XIX

L’any següent van prosseguir les sessions vespertines dels dissabtes, amb alguna afluència de gent. Tanmateix, no devia ser prou grossa per justificar la duplicitat d’espais musicals i a partir de llavors van desaparèixer les temporades musicals en aquest espai.