Els quioscos del passeig d’Isabel II

L’Esplanada de Maó ha estat, des de la seva creació, un dels punts més populars de la població. La guia de Menorca de l’Ateneu, del 1911, s’hi refereix indicant que a la gran plaça, un quadrilàter d’aproximadament 150 m per 200 m, es troba, paral·lel al seu costat nord, el passeig d’Isabel II, formant un saló de pis més elevat que la resta. Amb el transcórrer dels anys, l’indret va anar patint el deteriorament propi del temps i es va fer necessari de realitzar diverses millores. Així mateix, noves necessitats van fer que s’afegissin elements que van anar variant la seva fisonomia.

 

El pis del passeig d’Isabel II no estava pavimentat. En ser de terra, l’Ajuntament el regava per evitar que la pols molestés els vianants. Encara el 1924 es procedia d’aquesta manera. En aquell temps existia un carro amb un tanc d’aigua que s’encarregava d’aquesta tasca. El problema era que, pel seu pes, les rodes anaven desfent el ferm, de manera que amb el pas dels dies aquest s’anava espenyant. Per aquest motiu, la premsa aquell any demanava que s’afermés el sòl abans de les festes de Gràcia.

El 1927 es va piconar tota la plaça, que estava en bastant mal estat. Aquest any es van asfaltar alguns carrers de Maó, incloent-hi el de les Moreres, però la nova pavimentació tot just va arribar a la placeta de davant del passeig d’Isabel II. Aquest va quedar de terra, com era des que fou creat el 1849.

Algunes construccions de la zona ja han desaparegut. El 1862 un tempesta va arrabassar les antenes d’un moli, que formava cantonada amb la carretera de Sant Lluís, el qual no s’ha de confondre amb el que hi havia darrera dels quarters. El 1868 estava en venda. Segons els plànols de l’època, el que ens referim era al final del carrer de Sant Josep. De fet el carreró que comunica amb l’Esplanada es deia “del Molí”. El 1888 el propietari, volent reedificar-lo de forma parcial, sol·licitava que es marqués l’alineació del carrer i l’any següent en va baratar les finestres. Era situat al nombre 22 de la plaça i degué estar en funcionament fins a l’entrada del segle XX, quan els molins van quedar obsolets i foren abandonats.

Altres elements del passeig es van anar afegint amb el pas dels anys. El 1890 es va aixecar una plataforma perquè les actuacions de les bandes de música fossin més lluïdes. Durant les obres alguns ja temien que s’acabés convertint en el lloc predilecte dels jocs infantils i demanaven que es limités l’accés a les seves escaletes. Fou estrenada el 6 de juliol per la banda del regiment de Baza i va produir molt millor efecte que l’espai on els músics es col·locaven abans. En alguna ocasió va ser utilitzada perquè les autoritats hi pronunciessin discursos, com a la festa de l’arbre, celebrada per primera vegada el 1909.

 El 1895 Llorenç Seguí Pons va promoure la construcció d’un quiosc destinat a cafeteria, dissenyat per Francesc Hernández Sanz, a la part nord del passeig. El mes de maig l’Ajuntament va aprovar el projecte i concedí el dret a explotar-lo durant vint anys, després dels quals passaria a propietat municipal. La premsa, després de veure els plànols, el descrivia indicant que tenia un sòcol de pedra de planta octogonal, dels vèrtexs dels quals es dreçaven vuit columnes de ferro que sostenien un sostre també metàl·lic. El seu ràfec el rematava una corona adornada amb calats i relleus i els espais que delimitaven les columnes estaven resguardats per grans vidrieres amb franges de colors. El sostre, cobert de teula francesa, estava coronat per una claraboia formada per vuit pilarets units mitjançant vidrieres de colors, al capdamunt de la qual s’alçava un parallamps. A cadascun dels seus vuit costats s’obria un tendal, la tela del qual estava sostinguda per barrots artístics que s’estalonaven sobre la base de les columnes.

Aquest artístic lloc d’esbargiment s’havia d’instal·lar en l’espai que fins llavors ocupava el sortidor que, segons El Bien Público, era l’únic ornament del passeig, ja que, paulatinament s’havien eliminat tots els altres que inicialment l’embellien. Segons un altre diari, el sortidor era obra d’un “malaguanyat escultor maonès”.

 

Quiosc de Canaletes a l'entrada del segle XX

El mes de juliol l’interessat presentava nous plànols i, malgrat la comissió informativa els va dictaminar favorablement, el batle va suspendre la llicència atorgada dos mesos abans. El fet que el tema quedés oblidat fa sospitar que les crítiques sorgides per la supressió del sortidor van provocar que el batle reconsiderés la bondat de la idea.

Els que es construirien més endavant serien molt més senzills. Josep Carrascós el 1901 va aconseguir que se l’autoritzés a instal·lar un quiosc de gelats a l’entrada del passeig, que va ser inaugurat la nit de l’onze de juliol, en què actuava la banda militar. El propietari era conscient que els dies de major afluència serien els diumenges i els dijous, en ser els que hi havia música. El costum de prendre refrescos encara no devia estar molt arrelat, perquè l’establiment només obria durant la temporada estival, que se solia iniciar a principis de juny.

 La idea va ser polèmica: el 1903 Mateu Terrés Pons i altres veïns de l’Esplanada reclamaven que es fes desaparèixer el pavelló per les molèsties que els ocasionava, a la qual cosa l’Ajuntament va accedir, tot reservant-se la potestat d’aprovar la seva instal·lació en un altre lloc que no causés tants inconvenients. Tanmateix, mesos més tard l’Ajuntament desestimava la petició d’una altra persona per bastir-ne un.

 

Quiosc històric a València

El maig del 1909 s’autoritzava Josep Borrás Cardona a revestir de pedra artificial el pis interior i immediat del quiosc que tenia muntat al passeig. No hem pogut esbrinar quan se l’havia permès d’aixecar aquest local, però sí sabem que el 1904 Borrás s’havia fet càrrec de la consergeria del casino El Consey. Des del començament va donar mostres de la seva iniciativa: tot just arribar, oferí un concert de l’orfeó Lo Progrés. Dos anys més tard demanava al casino poder efectuar una sèrie de funcions al saló-teatre i, durant l’estiu organitzà concerts de banda al passeig els vespres de diumenge.

 El 1912 es va concedir llicència a Gabriel Pons per aixecar un quiosc a la part exterior del passeig d’Isabel II, però el concessionari discutí el cànon municipal de seixanta pessetes, oferint-ne només vint. Al final s’hi devia avenir, perquè s’hi està fins el 1916, quan traspassava l’establiment, especificant que era de fusta, a Joan Sintes. El nou quiosquer va muntar un tendal. Aquest any sembla que hi ha un canvi d’ubicació, ja que a finals d’estiu s’accedia que Sintes instal·lés un quiosc de refrescos a la porció exterior del passeig d’Isabel II, a l’oest de la tarima de la música, així com a la reparació del pis i l’aixecament de pals per a l’enllumenat.

En aquell moment devia d’existir una certa demanda d’aquest tipus d’equipaments: l’any següent es denegava el permís per establir-los a les places de la Constitució, Arravaleta, Príncep, Carme i Sant Roc. En canvi, el 1915 es bastia un a la plaça Miranda i el 1917 es donava llicència a Joan Albert Sintes per instal·lar un quiosc i quatre cadires per a la venda de refrescos a la punta de Calafiguera, al costat del varador de Vista Alegre, els mesos de juny a setembre. Així mateix, el 1918 es concedia autorització per muntar un al passeig de l’Alberereda durant les festes de Gràcia, acord que fou renovat els anys següents.

Quiosc a la Castellana de Madrid (1920)

El 1919 el propietari del quiosc de l’Esplanada va entregar un donatiu de seixanta pessetes a un festival benèfic organitzat per la banda de música del regiment. L’any següent una ventada va fer volar les cadires, que van caure a l’interior del passeig. El 1925 el pavelló fou adquirit per Maria Pérez Pons. A finals de juliol del 1930, el casino El Consey va aixecar un altre quiosc davant de l’edifici, fins a l’entrada del carrer del Pi. A final d’any Maria Pérez va maniobrar perquè es reconegués que era l’única que tenia permís per comptar amb una instal·lació d’aquest tipus i arribà a un acord amb l’Ajuntament, en el qual es comprometia a entregar diverses quantitats de diners per a la beneficència municipal. El 14 de juliol donava trenta pessetes “per les consumicions servides fins a l’esmentada data”, per la qual cosa se suposa que la contribució depenia dels resultats de l’establiment.

L’enllumenat i la pavimentació del passeig d’Isabel II

 

El darrer terç del segle XIX a Maó es va suscitar la qüestió de l’enllumenat de la població. Després d’una lluita aferrissada que s’estengué més de vint anys, l’afer acabaria amb l’establiment de les fàbriques d’electricitat i gas, el 1892, i la introducció de la il·luminació elèctrica l’any següent. Fins llavors la font energètica va seguir essent el petroli, que ben poca claror devia de donar.

 

Passeig d'Isabel II devers 1918, amb els llums a cada extrem

El debat va accentuar la sensibilitat dels ciutadans pel tema, de manera que el juliol del 1881 la premsa anunciava que l’Ajuntament havia augmentat l’enllumenat del passeig de l’Esplanada els dies que tocava la banda del Regiment d’Almansa, la qual cosa feia més amena l’estada en aquell lloc. Els dies següents es comentava que la gent estava molt complaguda amb l’avenç que suposava disposar d’una bona il·luminació. L’any següent es va tornar a repetir l’operació, i es van instal·lar més fanals. Tanmateix, els llums només s’encenien les hores en què actuava la banda, i immediatament després, l’indret quedava a les fosques, la qual cosa provocà les protestes d’El Liberal. El setembre el diari insistia en la necessitat de reforçar l’enllumenat del passeig “a fi d’evitar caigudes com la que va patir la nit d’ahir una senyora”.

Ja fos que es fes alguna millora o que la gent s’hi acostumés, els anys següents es van escolar sense excessives notícies. A finals de juny del 1886 El Liberal, sempre atent al tema, informava que s’havien muntat nous fanals per a la il·luminació del passeig. En canvi, el juliol del 1888 tornaren a reaparèixer les queixes de la poca llum que hi havia al passeig.

Aquest enllumenat era una actuació excepcional i els fanals de petroli només s’encenien els dies que actuava la banda, des de finals de juny a final de setembre. Aquesta situació no va canviar el 1893 amb la introducció de la energia elèctrica. De fet, el 1894 la nit de Sant Joan no es van engegar els fanals i l’espai restà sumit en la foscor. El dia de Sant Pere un dels guardes del passeig va pregonar que aquella nit hi hauria una gran il·luminació, però aquesta es va reduir a les dues faroles elèctriques situades a cada extrem del vial, que eren les que s’encenien d’ordinari i que, com de costum, es van apagar a les deu i mitja. Aquell dia i el cap de setmana el passeig d’Isabel II estava summament concorregut i s’hi sentien les lògiques protestes dels vianants per l’obscuritat que hi regnava. El diari El Bien Público atribuïa la feta a una broma del guarda i concloïa la seva crònica amb la lapidària frase  “¿Vivimos en tiempos de oscurantismo?”

 

No seria fins el 1896 que l’Ajuntament es resoldria a proporcionar una il·luminació en consonància amb la freqüentació del passeig, encara que limitada tan sols a les nits d’estiu. Després de demanar a l’empresa arrendatària de l’enllumenat públic que presentés un pressupost, a mitjan de juliol es van inaugurar tres arcs voltaics, que proporcionaven la claror necessària. Aquesta tecnologia, malgrat que més endavant quedaria obsoleta i seria substituïda pels llums incandescents, llavors era la que donava més llum en grans espais.

 A finals de setembre la Corporació va acordar que l’enllumenat especial continués els dijous i diumenges, dies en què tocava la banda. Tanmateix, va ser una millora puntual i els arcs cada any es retiraven a final de temporada, per tornar-se a instal·lar a principis de juny de l’any següent, primer només els dos dies assenyalats, i més endavant totes les nits.

La il·luminació havia de ser aprovada cada any per l’Ajuntament: el 16 de juny del 1898 el gerent de l’Eléctrica Mahonesa manifestava que acabava de rebre l’autorització preceptiva i que encara tardaria uns dies a tenir llestos els tres arcs voltaics. Aquesta situació tan precària es va allargar durant dècades: el 23 de juny del 1908 es començaven a col·locar els arcs voltaics, que es van desmuntar el mes d’octubre; a mitjans de juny del 1909 s’aprovava encendre l’enllumenat extraordinari d’estiu als passejos de l’Esplanada i la Miranda. A l’altura del 1924 la il·luminació d’estiu s’engegava els primers dies de juliol, coincidint amb l’inici de la temporada de concerts de la banda municipal, i finalitzava els darrers dies de setembre, quan aquests concloïen. Llavors se substituïen els llums pels que havia les nits d’hivern, menys potents.

 

Canviant un poc de tema, al principi, la urbanització de les poblacions es realitzava de manera molt rudimentària. Els propietaris construïen les seves cases sense cenyir-se a cap planificació, seguint el seu interès o les irregulars superfícies dels solars. D’aquesta manera, les propietats no presentaven un perfil uniforme en relació al carrer. A finals del segle XIX l’Ajuntament es va proposar revertir aquesta situació. Pel que fa a l’Esplanada, el 1888 la Corporació va aixecar un plànol per alinear els edificis. Tanmateix, com que la urbanització de la zona ja estava finalitzada, la seva aplicació va ser molt lenta. El 1903 el Ple va aprovar cedir de forma gratuïta el terreny de la via pública als propietaris que disposessin les façanes de les seves cases segons la planificació aprovada.

 L’Ajuntament s’encarregava des d’antic dels paviments. El 1876 va compondre el pis del de l’Esplanada i, durant l’actuació, va prohibir el pas de carros i cavalleries. La premsa comentava que, malgrat que l’import de la multa ascendia a cinc pessetes, n’hi hauria qui la infringiria, per la poca vigilància que hi havia a l’indret.

D’altra banda, cal fer notar que la ciutat no va tenir voravies fins temps relativament recents. De fet, els vials tampoc estaven pavimentats. No va ser fins el 1893 que se subhastava l’adquisició de llambordes per emmacar els carrers. Al llarg del segle XIX si un veí volia que al davant de ca seva hi hagués rajoles i mur, havia de demanar permís a l’Ajuntament i córrer amb totes les despeses. D’aquesta manera, a començaments del 1893 es va fer aixecar una “acera de ladrillos acanalados” davant de les Cases Consistorials.

 

A finals del segle XIX les peticions dels particulars van arribar a ser molt freqüents, per la qual cosa el 1901 l’Ajuntament va acordar enrajolar diversos carrers de la població. En aquest moment és quan es dona inici a la construcció d’aquests elements viaris a la plaça de l’Esplana, que es va executar per fases, començant pel costat est, el que mirava al passeig d’Isabel II. Aquest any l’Ajuntament va executar el tram  entre el carrer del Pi i Comte de Cifuentes. De l’import de l’obra, 281 pessetes van ser abonades pels propietaris, que van haver de pagar el que avui en diríem contribucions especials. Dona la impressió que la resta, fins al carrer de les Moreres, es va fer l’any següent.

Dos anys més tard, es devia de construir la voravia del costat sud. Amb motiu d’aquesta actuació dos veïns van demanar que es modifiqués la que s’havia executat davant dels seus domicilis o, en cas contrari, que se’ls indemnitzés pels perjudicis que patien. La Corporació va desestimar la sol·licitud, però al menys un d’ells va seguir pledejant i va aconseguir que l’any següent se li abonessin les despeses que havia hagut d’incórrer per posar en condicions d’entrada les portes de les cases número 10 i 12 de la plaça, que es veu que restaven entrebancades per un mal acabat de l’obra. Aquest mateix any del 1904 es van fer les voravies de la banda nord, de les quals la part municipal va pujar a 463 pessetes.

 El 1908 es va autoritzar Francesc Capó per provar a la via pública els ciments  que fabricava, executant seccions de voravia a diversos punts de la població. Pel del passeig d’Isabel II, l’Ajuntament li va demanar que, prèviament, presentés un model. Un mes més tard es donava notícia que al ciment que acabava de col·locar havia gravat la paraula “Isabel II”.

Trump viu a Menorca

 

El president americà Trump s’ha fet famós per les seves sortides de to, que el menen a insultar els seus adversaris i propagar als quatre vents les mentides més descarades, fins i tot en relació a la Covid-19. Tanmateix, des de fa una dècada aquesta caricatura de polític té els seus paral·lels a la nostra illa. 

Trump no és una veu que clama al desert; és la punta de l’iceberg sobre el qual tots navegam. El seu menyspreu absolut per la veritat, l’incompliment de les regles d’urbanitat més bàsiques, la manca d’educació com a element d’afirmació personal, la manipulació impúdica de les emocions, la crispació i la por, per treure’n rèdit polític, no són més que elevar a la màxima potència el proverbi de Maquiavel “la fi justifica els mitjans”.

George Orwell va preveure el futur amb una precisió esborronadora. Les seves profecies van perdent la pàtina d’exageració exemplificadora per esdevenir descripcions acurades de la realitat. Com a la novel·la 1984, el llenguatge s’ha convertit en una neollengua on les paraules adopten el sentit oposat del que tenen al diccionari: la mentida és veritat, les amenaces als contrincants s’amaguen sota la llibertat d’expressió i el dret de vot, l’opressió de les minories és defensa dels nostres ideals, les quotes obligatòries són la promoció de la igualtat, s’advoca per la ruptura de la llei en nom dels drets humans,...

Una conducta tan agressiva només es pot sostenir gràcies al suport del públic. Si Trump pot amenaçar, insultar i fer bandera de la seva manca d’educació és perquè els seus partidaris, lluny de retreure-li, l’ovacionen. Els polítics no són diferents de l’home del carrer i Trump s’ha adonat que els americans s’odien mútuament. L'odi desproveeix l’enemic de la seva condició humana i legitima que se’l privi dels seus drets.

Trump no va inventar aquesta actitud. Ha anat covant durant el nou segle i va eclosionar durant la crisi del 2008, quan intel·lectuals de prestigi van començar a editar pamflets (Indigneu-vos!), que altres intel·lectuals van alabar i copiar: com a mostra, llegiu les columnes de Savater, un filòsof que, per la seva mesura, abans era lectura obligatòria als instituts...

 L’esclat de la crisi va generar un clima de crispació. La gent envaïa els carrers de Wall Street o la plaça del Sol de Madrid; fins i tot algú va tenir l’ocurrència d'acampar a un carrer de Maó,... En paral·lel, colles d'energúmens es dedicaven a amenaçar els domicilis particulars dels governants més antipàtics, seguint el model d’un país com Argentina, famós per la seva democràcia corrupta i clientelar. Com que tot pot anar a pitjor, el daltabaix que ha portat la pandèmia ha esperonat altres fanàtics a fer “escratches” a polítics que l’onada del 15-M ha enlairat fins al Govern, i que ara es planyen que els que ells promovien només duraven dies i no setmanes com els que estan patint. La seva situació, sinó fos penosament trista, seria irònica.

 No és d’estranyar que, amb aquest ambient enrarit, l’humor s’hagi eclipsat. Els humoristes es limiten, si us plau per força, a l’humor blanc, verd o negre, tot menys el polític, que els pot dur a la presó o a l'exili, tant si es fiquen amb el rei com amb els independentistes. Al Congrés dels Diputats, figures retòriques venerables com la ironia, la facècia, la hipèrbole o el sarcasme han estat substituïdes per l'estirabot,  la injúria, la coacció i la falsedat; les pancartes han arraconat les paraules i els crits la cortesia parlamentària; qualsevol dia ses senyories arribaran a les mans, com ja han fet a l’Argentina, Itàlia, Xile,...

Durant la Transició, Espanya va donar exemple de temperància. Les primeres eleccions les va guanyar un partit de centre que defensava “lo bueno de la derecha y lo bueno de la izquierda”. Carrillo cridava a la reconciliació nacional. La majoria dels ciutadans abominaven de la Guerra Civil, vista com un enfrontament absurd entre germans. Amb els anys aquell esperit s’ha perdut, les concessions mútues d’aquella època ara són qualificades de renúncies als principis, de traïció. Un nou partit de centre no va tardar gaire en intentar abanderar la dreta més radical...

Els menorquins no som aliens a aquest estat de coses. Les pàgines d’aquest diari són un mirall de la realitat illenca. Les columnes setmanals de més de dos col·laboradors són paradigma de to provocador, desdeny per l’adversari, oblit de les regles de cortesia i defensa aferrissada de les posicions més extremistes. Quan, després de mesos d’articles incendiaris, el director crida a l’ordre un dels columnistes i en censura un article, no fa més que posar-se en evidència per haver permès que anteriorment es publiquessin centenars de pàgines de contingut incendiari. Admetre pamflets plens d’injúries i enganyifes de persones d’extrema dreta i extrema esquerra, independentistes i espanyolistes, no és afavorir el pluralisme polític, sinó donar ales a l’extremisme.

 Els ciutadans no som innocents. El fang i la fel circulen per les xarxes socials; les denúncies anònimes (més aviat revenges personals) estan a l’ordre del dia. Tanmateix, és molt perillós que la premsa serveixi d’altaveu de les codolades dels opinadors. L’escriptor censurat ha trobat acollida a un altre mitjà escrit, on continua agrejant el contingut dels seus escrits, tot proclamant una llibertat d’expressió que nega als que el critiquen. 

La democràcia no pot sobreviure sense grans dosis de ponderació, tolerància i respecte. Vull proclamar, com Camus, que són els mitjans que els que han de justificar el nostres fins. La complaença amb els exabruptes dels nostres correligionaris són combustible per a individus com Trump i només menen a la barbàrie, ben lluny dels nostres ideals.