dimarts, 29 de juliol del 2014

La I Guerra Mundial i el naixement de la modernitat

Entre finals de juliol i inicis d’agost del 1914 la majoria dels països europeus, agrupats en els bàndols dels aliats i els imperis centrals, es van declarar les hostilitats. Havia passat un mes des de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austro-Hongarès i s’iniciava la I Guerra Mundial, un dels pitjors conflictes que ha vist Europa i el que havia de promoure canvis més duradors en tots els àmbits.

Sempre m’ha semblat que el símbol més evident d’aquestes transformacions és el fet que alguns exercicis emprenguessin els primers combats amb càrregues a cavall contra metralladores i canons. Es tracta del xoc entre l’antiga concepció de la guerra i la modernitat. Realment no és que el món baratés de forma radical aquests anys, sinó que les mutacions que havia experimentat al llarg del segle XIX es van fer indefugibles i van haver de ser assumides per moltes persones que fins llavors havien fet els ulls clucs.


Es diu que si un pagès de l’antiga Roma hagués estat traslladat a Europa a principis del segle XIX, encara hauria comprès el que veia; a finals de la centúria no entendria res, ja que la vida quotidiana havia estat radicalment remoguda per innovacions com els ferrocarrils, els instruments de ferro, les màquines de vapor o l’enllumenat artificial. La facilitat dels transports va donar llum a la globalització; el comerç internacional es va expandir i va causar la ruïna dels pagesos, incapaços de competir.

Es van produir grans emigracions d’Europa a Amèrica i altres continents que retroalimentaren el procés d’unificació a escala mundial. També es van desenvolupar noves formes de transmissió de la informació que van acabar amb l’aïllament de països, ciutats i pobles. El telègraf i el telèfon van posar en contacte tots els ciutadans amb els fets que passaven arreu del món. L’extensió de la fotografia va capgirar els mitjans de comunicació, on la imatge cada cop adquiria major presència. La Gran Guerra fou la primera que els ciutadans van veure retratada.

Els hàbits socials experimentaren una revolució per la facilitat del transport; no només era més fàcil recórrer grans distàncies amb el ferrocarril i els vaixells a vapor, sinó que l’entorn proper va quedar a l’abast de tothom gràcies al motor d’explosió. Es va produir la democratització del territori: els antics camins van ser eixamplats i asfaltats. Costums com els banys, abans restringits a les elits, es van fer comuns. El turisme de masses començà a fer les primeres passes. La disponibilitat de fonts de llum de gran potència i economia van allargar la vida en horari nocturn. Els cafès i teatres s’ompliren de gent; la llum elèctrica va possibilitar invents com el cinema. Aquestes noves formes d’oci van trasbalsar tot el sistema de relacions socials.


El romanticisme, nascut al començament del XIX, fou una reacció contra les transformacions del món modern i és simptomàtic que el post romanticisme finalitzés amb la I Guerra Mundial. A partir d’aquest moment els escriptors van deixar de donar l’esquena al món contemporani; es van acabar les expansions de l’esperit i les visites a ruïnes de civilitzacions antigues, elogiades com una Edat d’Or ideal. L’art assumí la modernitat i la passà a reflectir sense camuflatges. La subtilesa de l’impressionisme va donar pas a l’aspror del cubisme i l’expressionisme. Thomas Mann ho va veure perfectament quan al final de la seva obra “La Muntanya màgica”, el protagonista, Hans Castorp abandona els seus set anys de còmoda vida al sanatori de les muntanyes suïsses per llançar-se a la mort en un camp de batalla de la Gran Guerra.

Açò ens porta a un dels veritables canvis que provocà la contesa. Aquesta es tractà, com la majoria de guerres fins aquell moment, d’un conflicte popular. Els ciutadans dels països en lluita van acudir en massa a allistar-se als exèrcits, malgrat els sindicats i els partits d’esquerra advocaven per la no intervenció en una guerra qualificada d’”imperialista”, que només servia als interessos del capital. Els obrers ignoraren els seus líders i es van unir als nobles, burgesos i pagesos en el combat per l’amor de la pàtria. En unes societats fortament militaritzades l’estament militar tenia un gran prestigi; els uniformes eren admirats i la carrera de les armes gaudia d’una alta reputació.

La guerra va acabar amb aquest estat de coses. Els soldats que pensaven que es trobarien en una batalla honorable es van trobar atrapats en un conflicte sòrdid on els codis antics havien desaparegut i tot valia a l’hora de vèncer l’enemic. Es van emprar armes químiques i es llançava la infanteria a immolar-se contra nius de metralladores i barreres de filferro. Les bombes martiritzaven els combatents durant mesos i els quintos duien la més trista existència que es pugui imaginar en trinxeres enfangades infestades de xinxes. Si al principi de la contesa es pensava que els avanços en l’armament farien que la guerra fos curta, aquesta es va allargar durant quatre anys, perquè els generals no sempre entenien la dinàmica dels combats amb les noves armes.


A la fi de la guerra els soldats van tornar desenganats de tot: dels seus caps, als qui acusaven de ser poc competents i covards; del seu país, que els havia enviat a fer una guerra absurda; del progrés que només havia servit per augmentar fins a un grau superlatiu la destrucció, sense aportar-los res per millorar la seva existència. El pacifisme, l’antimilitarisme i l’universalisme van penetrar amb força en les societats occidentals i donarien fruits com la Societat de Nacions. La disminució de l’ardor guerrer va ocasionar la pèrdua de prestigi del ram militar i menà a la transformació dels Ministeris de la Guerra en Ministeris de Defensa. Si fins llavors els reis gustaven de vestir-se amb l’uniforme de General en Cap dels Exercits, a partir d’ara es vestirien de civil.

La Revolució Russa va aconseguir triomfar perquè el país estava sotmès a la devastació de la guerra; de manera similar, el nazisme és un fruït del caos que paralitzà Alemanya a resultes del conflicte. A altres països els moviments feixistes van prendre el poder, bé de forma pacífica, com a Itàlia, bé després d’una cruenta guerra civil, com a Espanya. Els totalitarismes van ser una herència emmetzinada de la Gran Guerra. Els nazis i els feixistes italians van ser derrotats en la Segona Guerra Mundial; mentre que els comunistes soviètics es van esfondrar fruit de la incoherència interna del seu sistema, que, embarcat en un enfrontament còsmic amb els països capitalistes, no va proporcionar el progrés econòmic promès a la seva població.


Un altre conseqüència de la guerra va ser la decadència d’Europa, el territori que va patir més la disputa. La desolació física afeblí tots els països, fins i tot els que no havien presenciat batalles, com el Regne Unit, per les despeses en material militar i manutenció dels exercits. De la conflagració va emergir com a potència en alça els Estats Units.

El tractat de Versalles que posà fi als combats fou més un treva per esgotament dels contendents que una pau duradora. Les condicions de l’armistici, que obligaven al pagament d’oneroses compensacions a Alemanya, afegien combustible a un enfrontament que no havia resolt el punt central: la resolució de l’hegemonia europea. La Segona Guerra Mundial significà la represa de la mateixa pugna i consolidà la ruïna d’Europa. A partir del 1945 els Estats Units adoptaran plenament un paper dominant que en el període entre guerres no havien gosar assumir.

En la lluita pel domini mundial un aspecte clau eren els imperis colonials, que Alemanya volia reordenar al seu favor. Tanmateix, una altre derivació del declivi europeu va ser que les colònies, en comprendre la debilitat de les metròpolis, van reclamar la seva autodeterminació, en un llarg procés que va cristal·litzar al final de la II Guerra amb la independència de l’Índia, primer, i a continuació amb la revolta del Sud-est asiàtic i alguns països africans, que van anar seguint el seu exemple. Era la fi definitiva de l’antic ordre.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 22 de juliol del 2014

Les primeres casetes del port de Maó

La construcció d’edificacions a la costa va permetre un major desenvolupament de les activitats marines, pesca i banys de sol i mar. La dècada del 1880 ja s’havien edificat petites construccions a les vinyes dels voltants dels pobles. El 1883 la premsa fa notar que a la punta de Cala Figuera s’estan construint “casitas de recreo”. L’Arxiduc troba algunes cases un poc més endavant, entre el Fonduco i el poble des Castell. Precisament en aquest poble el 1900 ja existia una colònia de maonesos que estiuejaven en la població, la qual ha perdurat durant dècades.

Una de les primeres instal·lacions del port fou el berenador del Fonduco, a la cala situada entre Maó i es Castell, un lloc freqüentat els dies festius. És possible que en aquest indret anteriorment ja existís algun tipus de construcció, però el juliol del 1900 l’arrendatari va aixecar un nou edifici, al qual volia donar un impuls amb la contractació d’un cuiner de renom, Bartomeu Font. En l’establiment va sopar un grup de creueristes el 1908, evidenciant que aquest tipus de locals tenien un gran atractiu pel turisme. En aquest punt es van anar construint diverses edificacions i els anys vint es troben anuncis de cases per vendre o llogar.
 
El Fonduco

Respecta a s’Altra Banda, l’Arxiduc ens proporciona una descripció molt precisa, on es veu que cap al 1889 era un territori de militars i pescadors. A cala Llonga només hi havia dues garites on s’hi posaven els guàrdies quan arribaven bucs en quarantena. A la cala de Sant Antoni hi havia el moll, al final d’un caminet que menava al lloc. A la platja de la Solana únicament es trobaven les pedres que marcaven les fites dels pescadors i a cala Rata s’alçava la caseta del guarda de copinyes i un canó. Després de la casa de banys del Riu Pla hi havia una casa emblancada al costat del parc de cria d’ostres. Entre l’Arsenal i el Cós Nou s’estenia una zona d’horts amb tres casetes. Per tant, es tractava de barraques de mariscadors i vergeters, no d’estiueig, tot i que és possible que també fossin aprofitades per “fer vega”.

La creixent afluència de persones al litoral va comportar que s’edifiquessin instal·lacions fixes. Com vam explicar, al costat de l’estació naval s’havia establert el primer establiment fix de banys. En aquest tram del port es van anar aixecant una sèrie de construccions, en els terrenys del lloc de Sant Antoni, que avui en dia encara perduren. De fet, un estudi sobre els topònims del port de Maó d’Òscar Bagur i Marta Villalonga assenyala setze casetes que han quedat fixades en la memòria popular.

La primera notícia sobre aquestes edificacions la trobam al diari El Bien Público del 1898 on apareix l’anunci del lloguer d’una “casita de recreo” de nova construcció al lloc conegut com el cementiri i que, per la seva ubicació podria ser Venècia, situada no gaire lluny del cementiri dels francesos. Aquesta caseta, que té els fonaments dins la mar, és una atracció pels que passegen pel port. Segons Deseado Mercadal fou construïda per Manuel Parpal. Al principi les construccions es van anar succeint amb un ritme molt lent. El mes de novembre del 1903 Joaquim de Vigo, el propietari de Sant Antoni, va demanar autorització per construir una caseta de banys i un llenegall per una embarcació al moll de cala Sant Antoni.


La costa nord del port en ocasions era emprada pels vaixells de guerra per fer pràctiques de tir. L’octubre del 1905 el propietari de Sant Antoni va autoritzar el creuer holandès Friesland perquè s’exercités al costat de la caseta La Verbena. L’abril del 1907 Benjamí Sintes construïa Miramar, prop dels banys de pedra. L’edifici que la cupletista Pilar Alonso va adquirir el 1923 havia estat aixecat a la Solana el 1909.

La dècada següent van sorgir noves edificacions. El 1912 es posava a la venda la caseta de n’Estela per 1.425 ptes, a la Nou Pinya, prop dels banys de pedra. La caseta Orfila va ser construïda devers 1913, que és la data del primer arrendament conservat. L’abril del 1913 es posava a la venda un edifici a la punta del Vaixell, una ubicació que no hem pogut localitzar. El setembre del 1919 l’industrial sabater Miquel Frech va demanar autorització per construir una caseta, a la que van posar de nom Montserrat, que anys més tard seria adquirida pel comerciant Pasarius.

Hi ha notícies d’altres edificis de primera hora, però es desconeix l’any construcció. Es tracta de La Colonia, a l’escull de Sant Antoni, propietat de set socis, Villa Pepita, de Joan Moll, i la caseta des canonge. Per tant, a l’alçada del 1920 es comptaven unes deu casetes, la majoria entre els banys de pedra i cala Rata. Aquestes construccions eren molt senzilles, tal i com es comprova en els plànols conservats a l’Arxiu del Museu Militar de Menorca. Josep Vives Llull en un article del 1969 indica que constaven d’un únic espai menjador-cuina-dormitori, amb lliteres. Els caps de setmana grups d’homes anaven a fer vega: amb el que pescaven feien una bona caldereta de peix, acompanyada de cants i gresca.


L’octubre del 1920 es llogava una caseta al Cós Nou i el juny del 1925 Palmira, situada a cala Lladró, estava per vendre o llogar. És molt possible que es tracti de l’anomenada Plus Ultra, que fou adquirida per un grup d’amics que el 1926 li van posar aquest nom en honor de l’hidroavió espanyol que va fer la primera travessada entre Europa i Amèrica, motiu pel qual van dibuixar la seva silueta a l’enfront. Entre 1920 i 1922 es van aixecar tres edificacions amb nom femení: Villa Maria Ester, Francisca i Conchita. El 1927 es va autoritzar la construcció de dues cases més, a la Solana i a cala Llonga. Potser una d’aquestes és Villa Florencia, que és d’aquesta dècada.

Malgrat l’empenta dels anys vint, abans de la II República el nombre de edificacions tot just arribava a vint. La dècada del 1930 veuria la major progressió en la construcció d’aquests xaletets. Els motius són diversos: el gust per anar a la mar i estiuejar fora de poble va augmentar, però també hi contribuí la construcció de la carretera de la Mola, que es va iniciar aquests anys. La febre constructora va fer que Rafael Roselló, el febrer del 1932 anunciés que venia solars i construïa casetes en el Cós Nou, atorgant facilitats de pagament. Una altra operació immobiliària es detecta el gener del 1935, quan s’anuncià la venda de dos edificis acabats de construir a la Solana. El mes d’abril la premsa es feia ressò d’aquest boom i comentava que “Va aumentando de año en año el número de casitas de recreo que se edifican en la parte norte del puerto, en terrenos propiedad de José de Vigo”.

Entre el 1934 i 1936 es van construir un mínim de catorze edificis, de manera que a l’altura del 1936 ja hi havia unes quaranta casetes, la qual cosa excedeix en molt la dotzena que calculava Deseado Mercadal en un article del 1972. En contra del que afirma, no era un luxe que només es podien permetre industrials i altres ciutadans benestants, sinó que també hi accedien famílies de classe mitjana, ja que es construïen entre grups d’amics.


Els propietaris devien de patir un bon ensurt quan a finals del 1935 es va dictar una ordre que iniciava els tràmits per expropiar els terrenys per ampliar la Base Naval fins al Cós Nou, per un costat, i la Mola, per l’altre, la qual cosa afectava a pràcticament totes les edificacions. Per sort, aquesta ampliació no va tenir efecte, únicament anys més tard els terrenys del Cós Nou serien ocupats pel moll de mercaderies.

Els anys de llibertat van permetre que es donessin noms a les cases com 14 d’abril o 1 de maig, que van haver de ser canviats després de la Guerra Civil. El 12 de juny del 1936 es demanà autorització per aixecar un edifici que, malgrat la contesa, es devia de alçar, perquè el 2 de febrer del 1938 Benet Reynés demanava construir un altre al Cós Nou i a cala Mesquida passava igual. La guerra va alentir la construcció de casetes a la vorera de la mar, però no la va estroncar. Aquesta situació va continuar a la dura postguerra dels anys quaranta, quan es van construir un mínim de quatre edificis. Els terrenys pertanyien al lloc de Sant Antoni i es llogaven. No fou fins la dècada del 1950 quan es va produir la seva venda i les casetes van passar a ser propietat d’una sola família, la qual cosa provocà que se’n construïssin de noves per allotjar als antics usuaris. A partir dels anys seixanta es va aixecar la multitud d’edificacions modernes que actualment podem veure.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 15 de juliol del 2014

Dues maneres d’entendre l’austeritat

L’austeritat és la paraula de moda; tothom en parla: polítics, sindicalistes, activistes, tertulians i la gent corrent. Però que xerrin no vol dir que s’entenguin; les baralles i els malentesos són freqüents. En part es deu als diferents punts de vista o els interessos que cadascú defensa, però també passa que a vegades no tots es refereixen a la mateixa cosa. I és que no deixa de ser habitual que quan una paraula passa per tantes boques acabi assumint diferents significats segons qui l’empri.

Fa pocs dies Antón Costas, el president del Cercle d’Economia, reclamava la fi de l’austeritat i ho feia amb una aguda cita de Sant Agustí. Si el Pare de l’Església demanava a Déu que li donés la castedat, “però no ara”, ell es mostrava partidari de l’austeritat, “però no ara”. És clar que aquí el mot significa la reducció del dèficit públic de l’Estat. Aquest és el debat de la política econòmica europea actual: la conveniència o no de rebaixar el ritme de reducció de dèficit públic per estimular l’economia, especialment dels països que han patit fortes recessions.


El motiu per no reduir el dèficit públic és atribuir-lo a la situació depressiva de l’economia, que fa reduir els ingressos i augmentar les despeses. Tanmateix, els autors que han calculat la situació estructural del pressupost han arribat a la conclusió que des del 2006 aquest ja era deficitari, la qual cosa explica que amb la crisi hagi augmentat tant. De fet, actualment el pressupost no cíclic encara està en nombres vermells. La castedat i l’austeritat no són virtuts gaire apreciades, però així com de la primera en podem prescindir fàcilment, la segona precisa una justificació que actualment és problemàtica.

Tanmateix, quan als carrers es clama per la fi de l’austeritat, els ciutadans no tenen al cap els gran equilibris econòmics, sinó senzillament situacions més immediates que afecten greument als grups més dèbils de la societat. L’austeritat engloba la retallada dels serveis socials, els fillets que han d’anar als menjadors escolars per estar alimentats, la reducció de les beques d’estudi i de plantilles en educació i sanitat. En summa significa com amples capes de la societat estan patint amb la reducció dels serveis públics.

És evident, que els dos sentits de l’austeritat estan relacionats: la disminució de la despesa pública s’ha fet a base d’aprimar la despesa social i educativa, però la causalitat no és directa, perquè la correcció del dèficit es podria haver aconseguit augmentant més alguns impostos i disminuint altres despeses, com les d’inversió.


De fet el factor que connecta aquests dos aspectes del problema també fou esmentat per Costas i és la desigualtat. La diferència entre rics i pobres fa dècades que no deixa d’augmentar i les polítiques econòmiques que s’han imposat han exacerbat aquest procés. La indignació ve de l’augment de la desigualtat, de la percepció que, mentre uns reben menys de la societat, n’hi ha que cada vegada en tenen més.

Aquest fet ve essent apuntat des de fa anys per sociòlegs, politòlegs i economistes de tots els països desenvolupats. Als Estats Units conviuen un petit estrat de multimilionaris, el famós 1 %, amb persones que subsisteixen amb salaris de misèria treballant en condicions molt dures. Aquest fenomen també ha arribat a Europa i Espanya és un dels països on l’escletxa social s’ha fet més gran.

La darrera veu que assenyala aquesta situació és l’economista Thomas Piketty, qui té el mèrit d’haver demostrat amb estadístiques incontestables que és un tret propi del capitalisme modern. En un període de dos segles, aquest procés només es va revertir entre el 1945 i el 1975, coincidint amb les polítiques dels estats per intervenir en l’economia i redistribuir la renda.


Entre les dades aportades, n’hi ha una especialment reveladora: la principal font de desigualtat és l’acumulació de capital, que proporciona uns rendiments que van separant de forma exponencial rics i pobres. Les darreres dècades els estats han reduït la fiscalitat de l’estalvi i n’han eliminat la progressivitat. Han fet real el somni liberal d’un impost lineal. Açò s’ha justificat perquè l’estalvi és la font que nodreix la inversió i el creixement. Tanmateix, ara redescobrim que d’aquesta manera deixam de corregir la principal font d’injustícia en la distribució de la renda. A més, l’estalvi cada cop més es dirigeix a l’especulació financera entost de revertir en inversió productiva. Per tant s’imposa reintegrar l’estalvi a la tributació general, almenys el dels més rics.

Hi ha elements que indiquen que la desigualtat té un efecte depressiu sobre l’economia, però és que, a més, és difícilment compatible amb la democràcia. Si tots tenim els mateixos drets, és difícil admetre que no ens aprofitem de forma similar del progrés econòmic. Tant la teoria econòmica com l’experiència pràctica ens demostren que el mercat tendeix a beneficiar a petites elits, que aprofiten la seva posició per perpetuar la seva posició.


Europa, Espanya, Menorca estan malaltes d’austeritat. Els símptomes són clars: conflictivitat social creixent, distanciament entre els ciutadans i els polítics i reclamacions de canvi. La crisi econòmica no es pot emprar com un fetitxe que justifiqui majors cotes de desigualtat. Les reformes del mercat laboral han afavorit que convisquin els sous milionaris dels directius amb contractes precaris amb salaris ridículs per joves i altres col·lectius desafavorits.

El pressupost públic no és neutral. Tant les despeses com els ingressos estan associats a grups concrets. Quan minven les despeses socials, els perjudicats són els més pobres; quan s’aprima l’educació, pateixen les classes mitjanes. Si no es redueix la inversió, es beneficia les grans constructores. Més enllà de la superació de l’austeritat econòmica, el repte actual és l’austericidi social. No es pot mantenir una política que agreugi les desigualtats. La despesa pública ha d’anar als sectors més necessitats i els impostos els han de pagar els privilegiats que es van beneficiar quan Espanya anava bé i van seguir vivint en l’abundància durant la crisi.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 8 de juliol del 2014

Els primers banys de mar a Menorca.
La popularització dels banys de mar

L’Arxiduc Lluís Salvador, que es refereix a finals de la dècada del 1880, indica que els banys són una activitat popular a Maó i Ciutadella. A la primera, la plaça de la Miranda gaudeix de magnífiques vistes que atreuen molts visitants. A l’estiu des d’allà es poden veure a quasi tots els maonesos que baixen a prendre un bany. A Ciutadella, una de les diversions principals de la temporada estival és anar a nedar, i cap a la posta de sol les platges de les cales properes estan ocupades per centenars d’al·lots alegres i al·lotes xerraires.

L’ús de les casetes havia esdevingut un fet social ineludible. Tant és així que les autoritats es van veure obligades a garantir que aquells que no tenien recursos hi poguessin accedir. Ja el 1871, en les condicions d’instal·lació dels banys de pedra s’indicava que calia reservar una part pels pobres. El 1903 l’Ajuntament de Maó va construir una caseta amb aquest fi al costat del moll de l’Anglo-Española, prop de la Colàrsega. La dècada del 1930 els fillets de la casa de la Misericòrdia es banyaven als banys Vista Alegre.


És possible que les dues darreres dècades del segle XIX fossin l’època daurada d’aquests establiments. El 1881 es van obrir els de l’Estrella, d’Antònia Roselló, ubicats prop de la Consigna, i que oferien banys d’aigua freda i calenta. Per la seva proximitat a Maó afavorien la popularització d’aquesta activitat, però a partir del 1901 van deixar d’anunciar-se. El 1893 el mestre d’aixa Bartomeu Taltavull inaugurà uns altres banys davall de la costa del General, al primer lloc on aquests s’havien instal·lat el 1859.

Amb el nou segle quasi totes les casetes van deixar de publicar anuncis. Taltavull va traslladar les seves davant la Minerva el 1910 i aquí s’està fins el 1917. El tancament dels banys de pedra, produït aquest mateix any, va marcar la fi d’una època. Amb la introducció de l’automòbil, a partir del 1905, la mobilitat dels menorquins es van ampliar i la construcció de cases d’estiueig a sa Mesquida, es Murtar, s’Altra Banda i Alcalfar van anar decantant els banys cap a llocs més allunyats i convertiren els establiments de banys en un element cada cop més anacrònic.

Un signe d’aquests canvis fou l’aparició dels banys fora de Maó. Com hem vist el fenomen de les casetes de banys al principi es va limitar als voltants de la població. Tanmateix el 1883 es va instal·lar una al poble des Castell, a la “punta de na que feis”, per cala Corb. El 1901 es va aixecar una altra a Cales Fonts, però no va donar gaire bons resultats, perquè l’aigua era tèrbola i l’any següent la premsa local demanava que es modifiqués la seva ubicació. Per aquest motiu, no podem saber on era situada aquella al costat de la qual quasi s’ofega una filleta el 1904.


En tot cas, el lloc que adquiriria més fama seria el Moll d’en Pons. Aquí el 1905, uns infants van incomplir les normes sobre banyadors; el 1908 es dictava un reglament de banys per Maó i es Castell. El 1907 es van inaugurar les casetes “El Mirador”, de Bartomeu Taltavull i “Mar Bella”, tot i que la única referència posterior és del primer, el 1917; el 1909 obrien les anomenades “La Alegría”, del casteller Eugenio Rebaje, les úniques van continuar publicant anuncis. El 1912 la seva propaganda deia que en el poc temps que eren obertes al públic havien esdevingut les preferides per tothom, perquè era un lloc deliciós, amb aigües pures i cristal·línes. A més, disposaven d’un servei de carruatges des de Maó. El 1913 es van deixar d’anunciar, però tal vegada van perdurar, ja que el 1936 es posaven a la venda “els banys del Moll d’en Pons”.

Un altre fet que dóna fe de l’extensió dels banys de mar és l’organització d’aquesta pràctica per als soldats, que per primer cop es detecta el 1906. Cada guarnició tenia assignat un lloc: els de Maó a cala Partió, els des Castell a cala Pedrera, els de Sant Felip al bany de la reina i els de la Mola a Cala Teulera. A partir d’aquest moment tots els anys els regiments aniran a nedar als llocs habituals, tot i que és evident que no ho feien en casetes de bany.

A partir de la I Guerra Mundial, els banys van canviar de caràcter i van passar a ser un costum eminentment popular. El nombre d’anuncis disminueix dràsticament, però no així les casetes. Aquests darrers anys la família Mus, present des dels primers dies, pren un gran protagonisme. Al capdavant trobam a Esteve Mus Carreras, propietari de les casetes que hi havia prop de sa Punta, al Moll de Llevant, que el 1930 va traslladar a cala Figuera, al costat de la Lliga Marítima, el precedent del Club Marítim. El seu germà tenia les casetes de la punta de cala Figuera des de com a mínim el 1917. L’any següent una notícia indica que Cristòfol Mus ensenya a nedar als fillets a les casetes de l’Alegria, que han de ser les des Moll d’en Pons. Bernardí Mus, potser família dels anteriors, el 1921 va instal·lar casetes a la Riba Nova, també al voltant de sa Punta. Pere Rebasa, va continuar amb les casetes La Fama que havia muntat son pare, també a sa Punta, encara que ja no les anunciava amb aquest nom.


Amb la República es detecta una nova evolució. Maldament se segueix aprovant el ban que exigeix decència en els banys, apareix algun article de premsa que defensa que anar despullat no és immoral, sinó que ho és “qui pensa que anar nus és immoral”. La Guerra Civil tallaria aquesta tendència durant quaranta anys.

La situació era molt diferent a Ciutadella, on l’establiment de casetes de banys mai va arribar a quallar. Encara el 1886 els banys de mar es veien com una qüestió sanitària, recomanada per la seva acció tònica, especialment per a les persones nervioses i excitables i per als fillets “escrofulosos o tocados de linfatismo”. A més, es remarcava el perill d’ofegament que implicaven, informant que el mes de juliol havien mort per aquesta causa cinquanta persones a tot Espanya. El mes de juliol del 1888 el Vigia de Ciudadela indicava que moltes famílies anaven a la platja a nedar i advertia que el batle havia dictat instruccions perquè homes i dones no es banyessin junts. El 1890 es feia constar que els propietaris anaven a passar l’estiu als seus llocs i bona part dels veïns prenien banys de mar a la platja les primer hores del matí o al final del capvespre.

A finals de juny del 1893 la premsa comenta que arriba l’època d’anar a la platja i s’estranya que cap empresari hagi muntat casetes de banys, la qual cosa fa que algunes persones renunciïn a aquesta pràctica. De fet, fins el 1902 no apareix la primera notícia sobre l’obertura de dos establiments en el lloc conegut com “les llagostes” del port de Ciutadella. Tanmateix, no sembla que duressin gaire temps. El 1926 El Iris es planyia que els banys de mar no estaven tan generalitzats a la població com a altres bandes, malgrat comptar amb platges ben a prop i ho atribuïa en part a la manca d’instal·lacions per poder banyar-se amb “comoditat i decència”. El 1928 el diari se seguia queixant de la manca de casetes, ja que açò donava peu a què es banyessin en el mateix punt homes i dones, la qual cosa considerava un “abús intolerable”, a pesar de l’aprovació anual de les instruccions de la batlia en sentit contrari.

El 1931 es van tornar a instal·lar casetes a la platja des Degollador. Així i tot el 1933 el batle feia públiques les queixes per faltes contra la moral i la decència en els banys de mar i prohibia l’accés dels homes en aquesta platja de les deu del matí fins a la posta de sol; també exigia que s’utilitzés vestit de bany complet, però vedava que aquest es dugués en els camins d’accés. Els anys trenta el costum dels banys s’havia ampliat molt. Cap al 1935 Ferrer Aledo explica que els ciutadallencs s’anaven a banyar a moltes altres platges del terme; tot i que les més concorregudes eren Santandria i Cala Blanca, arribaven fins a Cala en Turqueta, Son Saura, Macarella, ses Fontanelles i Algaiarens.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 1 de juliol del 2014

Un heroi modern: el Capitán Trueno

El Capitán Trueno va néixer el 1956 de la ploma del guionista Víctor Mora, il·lustrat per Ambrós. De forma immediata i impensada es va convertir en un gran èxit de vendes, fins al punt que de llavors ençà pràcticament mai s’ha deixat de publicar i va aconseguir superar la traumàtica fallida de Bruguera el 1986. La supervivència d’aquestes històries tant en memòria popular com en el competitiu món editorial ens hauria d’alertar sobre la singularitat d’aquest personatge que de fet s’ha convertit, per mèrits propis, en un còmic clàssic. Per aconseguir-ho Trueno posseeix una sèrie d’atributs propis que li proporcionen el valor afegit necessari per comptar amb el favor dels lectors. De fet, compta amb tots els elements que cimenten la permanència d’una obra artística: uns valors perdurables, uns personatges poderosos i una trama i una ambientació engrescadors.


La memòria a vegades ens traeix. En ocasions Trueno ha estat associat amb un espanyolisme imperial o fins i tot ha estat qualificat de “franquista”. Així ho donava a entendre la portada que la revista El Jueves del 2006 en què es veia a l’expresident Aznar vestit com el Capitán. Evidentment, el creador del personatge per sortejar la censura va haver d’acceptar algunes convencions i així envià l’heroi a la Creuada amb el sant i senya de “Santiago y cierra España”, però al mateix temps al pit du les barres catalanes i al cap de poc fa les paus amb els àrabs, perquè la seva guerra, com veurem, és una altra.

El Capitán Trueno posseeix un conjunt de qualitats que provoquen admiració i el diferencien d’altres personatges que no han aguantat tan bé el pas del temps. És cert que la lluita i l’acció són dos ingredients importants en totes les històries, ja que ens trobam davant d’històries d’aventures. Trueno i els seus companys són personatges valents i ho demostren en els seus combats. En els primers episodis el realisme de la història no defuig un cert grau de violència, amb escenes de crueltat, venjança i tortures que, en avançar la saga es van polint. D’aquesta manera Trueno es va convertint en una sèrie d’acció, on la lluita no fa acte de presència fins que no és estrictament necessari i, així i tot, sense recórrer a armes susceptibles de causar ferides als combatents.

Tanmateix, Trueno no és una simple màquina de lluitar, ja que al costat de nombroses aventures en què el triomf es deu a l’ús de la força, en moltes altres ocasions la victòria és fruit de l’enginy. Aquesta qualitat li és molt útil perquè en la majoria d’ocasions es troba en una situació d’evident inferioritat enfront dels seus rivals, que només poden ser vençuts gràcies a un ampli ventall d’estratagemes, tretes i altres argúcies que l’acosten a un paral·lel tan il·lustre com l’Ulisses grec. Però la intel·ligència no és patrimoni dels bons; els seus adversaris també l’utilitzen: és com la vessant negativa de la força. De fet, els pitjors enemics de l’heroi no són de major força o efectius militars, sinó els dotats d’una ment més afilada que els permet ordir trampes i trucs que només un home superior per les seves virtuts morals pot sobrepassar: és la virtut com suprema lucidesa, un tema clàssic en la literatura universal.

Sense adonar-nos ens hem acostat a un altre dels trets característics dels herois, les aventures dels quals sempre constitueixen un combat entre el bé i el mal. Tanmateix, en aquest punt Trueno demostrà molt prest la seva modernitat. Els herois tradicionals estan del costat de l’ordre: Superman és un megapolicia i Tintín fa el mateix paper; el príncep Valent un cop recuperada la seva situació règia vol restablir la pau en un imperi romà assetjat pels bàrbars. El Capitán és el capdavanter d’un nou enfocament que més tard compartiran Astèrix o Corto Maltés, ja que s’enfronta a un món injust on tirans, i governadors cruels i arbitraris dominen i exploten a pagesos, comerciants i soldats pobres. Hem passat de combatre el desordre que creen els delinqüents a lluitar contra l’opressió i els abusos dels poderosos.

D’aquesta manera el nou heroi allibera al poble d’injustícies diverses, que poden tenir un origen extern: invasors (víkings, tàrtars) o usurpadors, però també intern: senyors, nobles o fins i tot reis malvats. En aquesta vessant de justicier arriba a estar involucrat en autèntiques revoltes, bé participant en aquelles que ja s’estaven gestant i ell ajuda a què triomfin o, el que és més freqüent, promovent l’esvalot del poble o de nobles justos contra els seus senyors. El Capitán es passa la vida derrocant tirans i instaurant en el seu lloc mesurats consells d’ancians, que tenen un cert aire “republicà”. Aquesta darrer tret és tant més remarcable si pensam en la situació política de l’Espanya de la postguerra, sota un dictador com algun d’aquells malvats contra els quals feia esclatar la revolta. Res més allunyat d’un pretès espanyolisme imperial.

La seva manera d’actuar i de combatre també és especial. Trueno té un codi de conducta exemplar: no deixa passar ni les mentides ni les injustícies, ja que el fi no justifica mai els mitjans. En la lluita no tot està permès; mai s’acarnissa amb els dolents, amb independència dels seus crims; sempre ofereix una sortida a l’enemic que abandona el combat i és clement en la victòria. El Capitán apel·la constantment al respecte i la cavallerositat. Aquesta és la part del personatge que entronca amb la tradició èpica i el “bonisme” de l’heroi arquetípic, però en aquesta ocasió també va més enllà: Trueno també és un heroi “il·lustrat”, que viu del costat de la raó i en contra de l’obscurantisme.

Davant de totes les situacions desconcertants, quan els habitants dels pobles que va trobant apel·len a dimonis, fantasmes i encanteris, ell sempre troba una explicació racional, normalment vinculada a l’abús de la credulitat de vilatans i pagesos per malvats sense escrúpols. Si bé és cert que, especialment durant els primers episodis, és un defensor de la fe i el cristianisme, sempre lluitarà contra les supersticions. La seva insistència en les explicacions raonables i el seu caràcter transparent el diferencien de l’heroi romàntic, com Corto Maltés, que pot ser excepcional malgrat les seves debilitats. Trueno no té remordiments; açò el pot allunyar de l’home corrent, però també li atorga una gràcia èpica.

La superioritat moral del Capitán seria insofrible si no es veiés compensada per dues altres qualitats que l’humanitzen: el seu bon humor i una intensa vivència de l’amistat. Trueno, encara el seu destí de cavaller amb naturalitat i bon humor; la seva lluita per la justícia i el bé no el fa un ser intrínsecament superior i diferent dels comuns mortals; és un heroi optimista, fresc, jovial i alegre. Açò el diferencia d’altres herois víctimes del seu destí (el Caballero del Antifaz) o turmentats pels seus poders (Superman  i tots els de Marvel) que són éssers seriosos, amb un punt d’antipatia i aïllats de la resta dels mortals. Trueno en canvi apareix en moltes ocasions com un heroi somrient, i aquesta és la imatge d’ell que ha perdurat. La lluita no sempre és encarcarada i seriosa, sinó que, molts cops està plena de riallades i pinzellades d’humor; el Capità, Goliath i Crispín van trufant els combats de comentaris irònics, mordaços o simplement graciosos (“Vamos ¡No os excitéis, amigo Sayana!”) que tendeixen a desdramatizar els encontres armats i donar-los un aire de joc divertit. Finalment, el capità i els seus companys no volen ferir ni humiliar als seus rivals, prefereixen posar-los en ridícul perquè el poble i els seus lacais reconeguin l’estupidesa bàsica del mal.
 
Trueno no és un heroi solitari; està envoltat d’amics, que van molt més enllà del seu entorn més pròxim (Goliath, Crispín, Sigrid), per eixamplar-se en cercles concèntrics, que superen races i religions (víkings, musulmans, indis, xinesos, americans...). En les relacions humanes i en l’amistat no hi ha fronteres ni races: Trueno és el primer heroi multicultural. Així es molt revelador que la història comenci amb l’enfrontament amb els àrabs de la Tercera Creuada, però que molt aviat l’heroi es faci un gran amic de Saladí. L’amistat és una part integrant i irrenunciable de la vida; un valor que mai es pot trair.

Tot i que els principals personatges de la sèrie són masculins, les al·lotes també seguien les aventures, ja que un dels trets particulars era la presència de dones amb una gran importància en l’acció. Ja la seva companya és especial: a diferència d’Aleta del príncep Valent, no està casat amb ella, i per tant trenca amb l’esquema de la família tradicional i del rol femení subordinat. De fet Sigrid és la reina de Thule, i per tant, té un rang superior a Trueno, un simple cavaller. Al llarg dels episodis, sense deixar de banda les indefugibles “dames en perill” o, fins i tot enamorades del Capità, molt prest apareixen les dones que prenen el protagonisme, com a personatges positius o com a rivals de l’heroi. La presència continuada d’aquestes dones proporciona a la història una modernitat que encara avui en dia es percep.

En summa, el Capitán Trueno podria haver fet seva la divisa de “llibertat, igualtat i fraternitat”. Aquests anhels tan propis de la nostra cultura són els que fan d’ell un personatge actual i una font d’inspiració per a tots els lectors.
 Alfons Méndez Vidal