Entre finals de juliol i inicis d’agost
del 1914 la majoria dels països europeus, agrupats en els bàndols dels aliats i
els imperis centrals, es van declarar les hostilitats. Havia passat un mes des
de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austro-Hongarès i s’iniciava la I Guerra
Mundial, un dels pitjors conflictes que ha vist Europa i el que havia de
promoure canvis més duradors en tots els àmbits.
Sempre m’ha semblat que el símbol més
evident d’aquestes transformacions és el fet que alguns exercicis emprenguessin
els primers combats amb càrregues a cavall contra metralladores i canons. Es
tracta del xoc entre l’antiga concepció de la guerra i la modernitat. Realment
no és que el món baratés de forma radical aquests anys, sinó que les mutacions
que havia experimentat al llarg del segle XIX es van fer indefugibles i van
haver de ser assumides per moltes persones que fins llavors havien fet els ulls
clucs.
Es diu que si un pagès de l’antiga Roma
hagués estat traslladat a Europa a principis del segle XIX, encara hauria
comprès el que veia; a finals de la centúria no entendria res, ja que la vida
quotidiana havia estat radicalment remoguda per innovacions com els
ferrocarrils, els instruments de ferro, les màquines de vapor o l’enllumenat
artificial. La facilitat dels transports va donar llum a la globalització; el
comerç internacional es va expandir i va causar la ruïna dels pagesos,
incapaços de competir.
Es van produir grans emigracions
d’Europa a Amèrica i altres continents que retroalimentaren el procés
d’unificació a escala mundial. També es van desenvolupar noves formes de
transmissió de la informació que van acabar amb l’aïllament de països, ciutats
i pobles. El telègraf i el telèfon van posar en contacte tots els ciutadans amb
els fets que passaven arreu del món. L’extensió de la fotografia va capgirar
els mitjans de comunicació, on la imatge cada cop adquiria major presència. La
Gran Guerra fou la primera que els ciutadans van veure retratada.
Els hàbits socials experimentaren una
revolució per la facilitat del transport; no només era més fàcil recórrer grans
distàncies amb el ferrocarril i els vaixells a vapor, sinó que l’entorn proper
va quedar a l’abast de tothom gràcies al motor d’explosió. Es va produir la
democratització del territori: els antics camins van ser eixamplats i
asfaltats. Costums com els banys, abans restringits a les elits, es van fer
comuns. El turisme de masses començà a fer les primeres passes. La
disponibilitat de fonts de llum de gran potència i economia van allargar la
vida en horari nocturn. Els cafès i teatres s’ompliren de gent; la llum
elèctrica va possibilitar invents com el cinema. Aquestes noves formes d’oci
van trasbalsar tot el sistema de relacions socials.
El romanticisme, nascut al començament
del XIX, fou una reacció contra les transformacions del món modern i és
simptomàtic que el post romanticisme finalitzés amb la I Guerra Mundial. A
partir d’aquest moment els escriptors van deixar de donar l’esquena al món
contemporani; es van acabar les expansions de l’esperit i les visites a ruïnes
de civilitzacions antigues, elogiades com una Edat d’Or ideal. L’art assumí la
modernitat i la passà a reflectir sense camuflatges. La subtilesa de
l’impressionisme va donar pas a l’aspror del cubisme i l’expressionisme. Thomas
Mann ho va veure perfectament quan al final de la seva obra “La Muntanya
màgica”, el protagonista, Hans Castorp abandona els seus set anys de còmoda
vida al sanatori de les muntanyes suïsses per llançar-se a la mort en un camp
de batalla de la Gran Guerra.
Açò ens porta a un dels veritables
canvis que provocà la contesa. Aquesta es tractà, com la majoria de guerres
fins aquell moment, d’un conflicte popular. Els ciutadans dels països en lluita
van acudir en massa a allistar-se als exèrcits, malgrat els sindicats i els
partits d’esquerra advocaven per la no intervenció en una guerra qualificada
d’”imperialista”, que només servia als interessos del capital. Els obrers
ignoraren els seus líders i es van unir als nobles, burgesos i pagesos en el
combat per l’amor de la pàtria. En unes societats fortament militaritzades
l’estament militar tenia un gran prestigi; els uniformes eren admirats i la
carrera de les armes gaudia d’una alta reputació.
La guerra va acabar amb aquest estat de
coses. Els soldats que pensaven que es trobarien en una batalla honorable es
van trobar atrapats en un conflicte sòrdid on els codis antics havien
desaparegut i tot valia a l’hora de vèncer l’enemic. Es van emprar armes
químiques i es llançava la infanteria a immolar-se contra nius de metralladores
i barreres de filferro. Les bombes martiritzaven els combatents durant mesos i
els quintos duien la més trista existència que es pugui imaginar en trinxeres
enfangades infestades de xinxes. Si al principi de la contesa es pensava que
els avanços en l’armament farien que la guerra fos curta, aquesta es va
allargar durant quatre anys, perquè els generals no sempre entenien la dinàmica
dels combats amb les noves armes.
A la fi de la guerra els soldats van
tornar desenganats de tot: dels seus caps, als qui acusaven de ser poc
competents i covards; del seu país, que els havia enviat a fer una guerra
absurda; del progrés que només havia servit per augmentar fins a un grau
superlatiu la destrucció, sense aportar-los res per millorar la seva
existència. El pacifisme, l’antimilitarisme i l’universalisme van penetrar amb
força en les societats occidentals i donarien fruits com la Societat de
Nacions. La disminució de l’ardor guerrer va ocasionar la pèrdua de prestigi
del ram militar i menà a la transformació dels Ministeris de la Guerra en
Ministeris de Defensa. Si fins llavors els reis gustaven de vestir-se amb
l’uniforme de General en Cap dels Exercits, a partir d’ara es vestirien de
civil.
La Revolució Russa va aconseguir
triomfar perquè el país estava sotmès a la devastació de la guerra; de manera
similar, el nazisme és un fruït del caos que paralitzà Alemanya a resultes del
conflicte. A altres països els moviments feixistes van prendre el poder, bé de
forma pacífica, com a Itàlia, bé després d’una cruenta guerra civil, com a
Espanya. Els totalitarismes van ser una herència emmetzinada de la Gran Guerra.
Els nazis i els feixistes italians van ser derrotats en la Segona Guerra
Mundial; mentre que els comunistes soviètics es van esfondrar fruit de la
incoherència interna del seu sistema, que, embarcat en un enfrontament còsmic
amb els països capitalistes, no va proporcionar el progrés econòmic promès a la
seva població.
Un altre conseqüència de la guerra va
ser la decadència d’Europa, el territori que va patir més la disputa. La
desolació física afeblí tots els països, fins i tot els que no havien
presenciat batalles, com el Regne Unit, per les despeses en material militar i
manutenció dels exercits. De la conflagració va emergir com a potència en alça
els Estats Units.
El tractat de Versalles que posà fi als
combats fou més un treva per esgotament dels contendents que una pau duradora.
Les condicions de l’armistici, que obligaven al pagament d’oneroses
compensacions a Alemanya, afegien combustible a un enfrontament que no havia
resolt el punt central: la resolució de l’hegemonia europea. La Segona Guerra
Mundial significà la represa de la mateixa pugna i consolidà la ruïna d’Europa.
A partir del 1945 els Estats Units adoptaran plenament un paper dominant que en
el període entre guerres no havien gosar assumir.
En la lluita pel domini mundial un
aspecte clau eren els imperis colonials, que Alemanya volia reordenar al seu
favor. Tanmateix, una altre derivació del declivi europeu va ser que les
colònies, en comprendre la debilitat de les metròpolis, van reclamar la seva
autodeterminació, en un llarg procés que va cristal·litzar al final de la II
Guerra amb la independència de l’Índia, primer, i a continuació amb la revolta
del Sud-est asiàtic i alguns països africans, que van anar seguint el seu
exemple. Era la fi definitiva de l’antic ordre.
Alfons Méndez Vidal