dimarts, 29 de maig del 2018

Els apartaments turístics: de la ignorància a la legalització (1975-1985)

El 1982 s’avaluava que a Menorca existien 25.000 places extrahoteleres (apartaments i altres edificacions), que superaven l’oferta hotelera, xifrada en 15.000 llits. Val a dir que, com passa amb els habitatges vacacionals, el seu ús estava molt concentrat en els moments punta de la temporada turística.


El delegat insular de Turisme comentava que a partir del 1973 s’havien deixat de construir hotels, però “ha surgido el fenómeno de las urbanizaciones, en su mayoría anárquicas y sin infraestructura, por ejemplo en Cala’n Porter se encuentran hasta 5.000 apartamentos, ese dinero se va en su totalidad a Inglaterra, ya que los turistas vienen con todos los gastos pagados desde allí”. De fet, la major expansió dels nuclis residencials, i notablement de l’esmentat, un dels més primerencs, s’havia produït abans de la crisi. Només la progressiva competència que feien als establiments oficials havia canviat la valoració de les autoritats i altres actors del món turístic.

L’estimació del volum del turisme residencial havia anat creixent, des dels 17.500 llits del 1975 als 25.000 que suposaven el 1982. Durant tots aquests anys els hotels no van experimentar grans variacions, mentre que el nombre de turistes va passar dels 223.048 del 1975 als 391.755 del 1984 (augment del 75,6%). L’expansió sostinguda del nombre de visitants que rep Menorca a partir del 1979 hauria estat impossible sense la construcció de nous allotjaments, bàsicament apartaments no declarats. La presa de consciència sobre aquest tipus d’habitatges va de la mà, per tant, de la constatació d’un increment del seu pes en l’oferta global de l’illa i de la percepció que eren una barrera per a l’obertura d’hotels i una competència deslleial que calia combatre.


Els locals sorgien a la llum del dia. Des de la segona part dels setanta es publiquen anuncis on s’ofereix específicament aquesta classe d’edificacions. Així van començar a proliferar les promocions immobiliàries, com el 1976 el Parc Residencial Sa Roca, on s’oferien xalets; l’any següent estaven a la venda apartaments de luxe a l’edifici Aquarium de la platja de cala Blanca. El 1982 s’oferien apartaments a Sant Jaume i construccions en règim de multipropietat a Sant Tomàs. El seu lloguer no era tan notori, però no passava desapercebut dins dels cercles turístics.

Tots els agents turístics eren conscients de la il•legalitat d’aquest sector. El 1976 la Junta del Foment del Turisme denunciava com, encara que no es podien trobar impresos per a legalitzar apartaments i bungalous, se’ls imposaven multes de 90.000 pessetes. Després del llarg compàs d’espera que, en matèria d’ordenació turística, va viure el país entre el 1975 i l’assumpció de la competència per les comunitats autònomes, l’Estat va regular l’oferta extrahotelera, en un Reial Decret de novembre del 1982, el qual es referia a l’ampliació que havia experimentat aquesta els darrers anys per mor de les noves tendències i les modificacions en els comportaments dels turistes. Es distingia entre els apartaments turístics, que es regulaven amb un cert detall, i els habitatges turístics vacacionals (qualsevol unitat, casa o xalet aïllat), per als quals només s’exigia la notificació a l’administració; en cas contrari, l’oferta es considerava “clandestina”.


Tanmateix, l’aprovació de l’esmentada norma i les actuacions de l’administració no van permetre d’aflorar aquests establiments. Com a resposta, la Comunitat Autònoma es va prendre el tema seriosament. L’agost del 1983 el conseller d’Economia va plantejar la qüestió en una visita a l’illa. En finalitzar la temporada, el conseller de Turisme es reuní amb la patronal hotelera, fent especial esment al problema dels “apartaments clandestins” i s’acordà constituir una comissió per incitar els propietaris a legalitzar la seva situació.

Es va obrir un registre d’allotjaments en tràmit de legalització amb un termini d’amnistia, però una gran part dels que van iniciar les gestions no les van culminar. Les estadístiques oficials només recolliren els apartaments. Menorca va ser l’illa on menys es van regularitzar: 907 el 1982 i 174 el 1983. En canvi, a Eivissa van ser 14.913 i 3.009, respectivament, i a Mallorca 22.294 i 1.662. Els habitatges legalitzats suposaven el 6,3% de la capacitat total de Menorca, el 26,6% d’Eivissa i l’11,4% de Mallorca.

Conscient del fet, i del manteniment de la tendència a l’alça d’aquesta activitat, el Govern Balear emprengué un seriós intent d’ordenar-lo. La Llei 2/1984 donava quatre mesos per legalitzar els apartaments turístics, alhora que prohibia a agències de viatges i operadors turístics que oferissin els que no comptessin amb l’autorització legal. S’amenaçava els locals no regularitzats amb una ordre de clausura i, aquells que l’incomplissin, a multes d’entre un i vint-i-cinc milions de pessetes. Balears era la primera Comunitat Autònoma en legislar sobre el tema.

Apartaments turístics de les Illes Balears (1982-1985)
Mallorca Menorca Pitiüses
Any Núm. % s. total Núm. % s. total Núm. % s. total
1982 22.294 11,4% 907 6,3% 14.913 26,6%
1983 23.956 12,1% 1.081 7,0% 17.922 29,7%
1984 31.123 15,1% 1.708 10,6% 19.326 31,1%
1985 34.701 16,5% 2.849 16,5% 20.528 32,4%
Font: Conselleria de Turisme del Govern Balear

L’administració no era la única preocupada per l’assumpte. A la Fira Turística de Berlín del 1984, els tour operadors alemanys van expressar als directius del Foment del Turisme la seva sorpresa pel creixement residencial que experimentava Menorca en detriment dels hotels. Aquesta atomització consideraven que dificultava el control i contribuïa a la degradació de l’oferta turística de l’illa. En alguns medis del sector hoteler, se censurava el comportament de determinats hotelers, als quals els resultava més econòmic edificar un bloc d’apartaments que un hotel, i, a més, es beneficiaven d’un cost de manteniment i personal molt més reduït.

Els resultats de la llei autonòmica tampoc van ser gaire brillants. El mes de maig la Conselleria de Turisme informava dels expedients de legalització de 21 conjunts, amb 1.784 places i 251 habitatges vacacionals amb 1.168 unitats i el més de juliol de la regularització de 1.084 places. De fet, a Menorca el 1985 hi havia 1.768 apartaments més que dos anys abans, mentre que a Eivissa eren 2.606 i a Mallorca 10.745. En total, a Mallorca i Menorca suposaven el 16,5% de la planta total i a Eivissa el 32,4%. En aquell moment l’oferta de Menorca es xifrava entre 15.000 i 20.000 llits. La Conselleria de Turisme disposava de relacions de conjunts d’apartaments il•legals que, només a la zona de Ciutadella (on havien proliferat més), pujaven a 5.000.


Aquesta normativa va fer emergir de forma creixent els allotjaments que es comercialitzaven als circuïts turístics ordinaris, especialment els apartaments, però no tant els xalets i bungalous, una part d’ells llogats de manera informal pels seus propietaris i una altra de forma irregular per alguns operadors del sector. Les estadístiques oficials només han recollit les estades de turistes en aquests locals de manera molt tardana i, pel que fa a l’oferta sempre s’ha considerat l’oficial, deixant de banda la resta. El 1985 es produïa el tancament cautelar d’algun establiment. La patronal ASHOME xifrava l’afluència als apartaments turístics no legalitzats en 10.000 persones. Es tractava d’un any de crisi, pel retrocés del mercat britànic, però els hotelers també culpaven “el progressiu augment de la demanda d’apartaments i xalets que, en alguns casos no compleixen els requisits mínims exigits per la llei” i denunciaven pràctiques fraudulentes per evadir aquestes estipulacions.

dimarts, 22 de maig del 2018

Viatge del Renaixement al Regne de Granada

Les terres de Jaen són el testimoni privilegiat del Renaixement, especialment els pobles d'Úbeda i Baeza, situats en un alt que domina la vall del Guadalquivir. El noble d'Ubeda Fracisco de los Cobos fou el secretatari d'Estat (primer ministre) de l'emperador Carles V i va emprendre un vigorós programa constructiu.

ÚBEDA


La gran plaça Vázquez de Molina és una de les més monumentals d'Espanya, plena de grans edificis i jardins.

Santa Maria de los Reales Alcázares
La capella de Sant Salvador és notable, tant per l'exterior com l'interior

Sant Salvador
Retaule renaixentista de Sant Salvador
Hi ha altres esglésies, com la de la Santíssima Trinitat

Campanar de l'Església de la Santíssima Trinitat

Al nord d'Úbeda es troba el castell de Sabiote, bastant impressionant.

Castell de Sabiote

BAEZA

Tal vegada per ser més petita a Baeza, es nota més la seva monumentalitat.

Palau de Jabalquinto

Un dels punts de més encant és la plaça del Popolo, amb la font dels lleons i les carnisseries amb l'escut de Carles V.

Font dels Lleons

Baeza és la seu episcopal. La catedral, petita però rabiosament renaixentista és preciosa.

Torre de la catedral de Baeza

Antonio Machado va donar classe a l'antiga universitat, reconvertit en institut. Avui en dia es conserva l'aula on ensenyala als seus alumnes.

Claustre de l'Insitut de Baeza

JAEN

La capital, Jaen, té diversos punts d'interès. Entre ells la catedral renaixentista.

Campanar de la catedral

L'interior és pura geometria

Interior de la cúpula de la catedral

Els banys àrabs s'anuncien com els més grans d'Espanya i de fet, són una construcció notable.

Banys àrabs de Jaen

Són als soterranis del palau de Villardompardo, molt airós, on avui hi ha un centre cultural.

Pati del palau de Villardompardo

El castell de Santa Catalina domina la ciutat. És una bella construcció amb unes vistes fabuloses.

Vista general del castell de Santa Catalina

Muralles del castell

Les serralades dels voltants de Jaen donen una gran sensació d'amplitud. Les oliveres són omnipresents.

Oliveres i serralada dels voltants de Jaen

A mig camí de Jaen i Úbeda trobam la serra Màgina, amb uns panorames fantàstics.

El poble de Torres i la serra nevada al fons

LA SERRALADA DE CAZORLA

La serralada de Cazorla és un paratge mític, des de l'època dels documentals de Rodríguez de la Fuente. La veritat és que és una comarca ben conservada i a escala humana.

Abans d'arribar s'estenen les oliveres de la vall del Guadalquivir, que des d'enfora sembla que formen un tapís.

La Vall del Guadalquivir des de Burunchel

La cerrada de Utrero és una senzilla excursió on es veu un penyal amb belles cascades.

Cerrada de Utrero

El poble de Cazorla és un lloc recomanable. Bon ambient, un castell,..

Castell de la Yeda dominant Cazorla

A l'església de Sant Maria, construïda sobre el llit d'un riu, expliquen un curiós episodi de la lluita de l'home per domesticar la natura.

Ruïnes de l’Església de Santa Maria

LA SENDERA DEL RIU BOROSA

Excursió molt recomanable. És llarga, però no té cap complicació per poc que estiguis acostumat a caminar.

Cerrada de Elías

Els penya-segats són espectaculars.

Vall del riu Borosa

Hi ha paratges que semblen encantats.

Salto de los Órganos 

I cascades que semblen sortides d'un conte de fades


  Les aigües baixen impetuoses i al voltant es poden veure cabres monteses amb les seves cries.


GRANADA, LA DARRERA CAPITAL D'AL ANDALUS

A Granada conviuen edificis renaixentistes i nazaris. La capella reial i la Catedral valen molt la pena de visitar.

Detall de la Capella Reial

Per damunt de l'Alhambra hi ha els encantadors jardins del Generalife.

Jardins del Generalife

Els jardins ofereixen unes belles vistes de la ciutadella de l'Alhambra.

L'Alhambra des del Generalife

A l'interior es va construir el palau de Carles V, de bella factura renaixentista.

Pati del Palau de Carles V.

Però, la perla són els palaus nazarís, construïts pels darrers reis moros.

Palaus nazarís

El patio de los Arrañanes, és un remans de pau, que ens transporta a l'oasi que cercaven els reis de Granada.

Patio de los Arrañanes

Al costat s'hi troba el pati dels lleons, on les paraules es queden curtes per expressar el que sents.

Pati dels Lleons

L'arquitectura dels voltants, tocada pel sol del capvespre crea efectes de somni.

Columnes del pati dels Lleons

A la sala dels reis, l'arquitectura és pura màgia. És fàcil sentir l'alè dels antics monarques recostant en la semipenombra de la sala.

Sala dels reis
A la sortida espera la tranquil·litat del Partal

El Partal

Ja es tard, ens despedim des del mirador que ens ofereix el panorama del Albaicín.

El Albaicín

dimarts, 15 de maig del 2018

Els inicis del problema de l’oferta extrahotelera (1973-1982)


Els darrers anys, els habitatges vacacionals han sortit a la llum gràcies a  plataformes d’internet com airbnb, que faciliten extraordinàriament la  comercialització pels seus propietaris. Malgrat tot, només són la darrera fase de l’ampliació de la planta turística. Els conflictes que ara vivim i els intents de regular el fenomen recorden els que es van experimentar la dècada del 1980. Fins aquell moment, l’única oferta legal era la que proporcionaven les diferents categories d’allotjaments hotelers: hotels, hostals i similars. De fet, les estadístiques oficials només recollien les estades en aquests establiments. El que és més important, els hotelers eren l’únic grup organitzat capaç d’expressar les seves inquietuds a l’administració i en els mitjans de comunicació.


Tanmateix, com vam veure en la descripció del naixement de les urbanitzacions, des del començament els allotjaments residencials es van desenvolupar en paral·lel als hotelers. L’orientació dels nuclis de costa i les declaracions dels agents turístics fan palès que les dues ofertes evolucionaven una al costat de l’altra. Mentre el mercat turístic era creixent, l’existència d’un volum cada com més gran de complexos d’apartaments i xalets no havia preocupat ningú i coexistien sense interferències, però la percepció d’aquest fet es va transformar durant la crisi del petroli (1974-1982).

Els períodes de recessió acostumen a covar canvis. Igual com els habitatges vacacionals estan lligats a la primera depressió del segle XXI (2008-2013), els anys setanta, l’element més significatiu va ser l’eclosió dels apartaments turístics, que feien una competència creixent als hotels i allargaren la sensació de crisi, perquè van provocar que les xifres d’estades hoteleres augmentessin lentament.

La primera referència als allotjaments extraholers és potser un article del Diari Menorca del 1973 sobre Menorca turística. Després de publicar el llistat de tots els establiments hotelers de l’illa, s’afegia que la demanda no es limitava exclusivament a aquests, sinó que per a un turisme més estable s’havien aixecat els més moderns i confortables xalets, en una prolífica sèrie d’urbanitzacions que s’havien anat creant per tota l’illa, i de les quals també s’oferia una relació.


A partir del 1974 es comença a tenir en compte de forma seriosa aquesta oferta i s’intenta quantificar el seu volum real. El mes d’agost Victory Manella reiterava la necessitat que Menorca arribés als 25.000 llits, com ja havia apuntat anys enrere, anotant que el nombre actual se situava en la meitat d’aquest valor i matisava que la crisi que afectava el sector podria modificar el sostre. Les notícies del moment xifraven la capacitat hotelera de Menorca en 12.000 places.

L’estiu següent s’informava que el 1974 eren 12.275, sense cap alteració per l’any següent. S’afegia que les places extrahoteleres (urbanitzacions, apartaments, xalets, cases particulars de lloguer) eren difícils de calcular, perquè no hi havia cap cens, però fonts ben informades les situaven entre les 8.000 i les 12.000, la major part en la cinquantena d’urbanitzacions de l’illa. Uns dies després la premsa interrogava el president del Foment del Turisme sobre les ofertes hotelera i extrahotelera, però aquest declinava donar xifres.

Al principi de la temporada del 1977, una periodista va provar d’aportar dades més sòlides, per a la qual cosa es va dirigir a la delegació insular del Ministeri. El nombre de llits dels hotels el 1975 era de 12.491, 216 més que l’any anterior; els mateixos que el 1976. En canvi, el saldo d’entrades i sortides per via aèria i marítima, el mes d’agost del 1975 registrava pics de 31.043 persones, i el 1976, 34.946, la qual cosa li permetia arribar a la conclusió que “la oferta extrahotelera es por lo menos tan importante como la hotelera”. Les estadístiques eren impotents per recollir els milers de viatgers que s’estaven a xalets, apartaments, cases particulars o, fins i tot, acampats.


Dos anys més tard, s’assenyalava que les places hoteleres se situaven al voltant de les 14.000, però s’havien incrementat considerablement les extrahoteleres (apartaments, xalets, bungalous), que s’estimaven entre quinze i vint mil, tot i que era molt complicat donar una xifra exacta, perquè aquell tipus de construccions estaven proliferant per tota l’illa. En una taula rodona celebrada els primers dies del 1980 es va debatre sobre els allotjaments hotelers i  residencials, els quals tenien bastants partidaris. L’estiu, es publicava la primera crítica dels empresaris hotelers. Joan Casals es referia al “lent però progressiu creixement dels apartaments i tot tipus d’habitacles que, sota pretext d’abaratir el producte, el que feien era eliminar llocs de treball” i els posava en el mateix calaix que el creixement basat en “sa caseta i s’hortet”, símbol màxim d’insolidaritat humana. Tomeu Gili, el president del Foment del Turisme, denunciava setmanes més tard l’existència de centenars d’apartaments dedicats al turisme sense cap control .

El mes de juliol del 1980, Guillem López realitzava un altre exercici per tractar de quantificar l’oferta extrahotelera. Partint de l’existència de 6.000 habitatges no utilitzats com a residència familiar i de puntes de visitants de 40.000 persones a l’estiu, considerava que existien uns 4.000 habitatges, és a dir 16.000 llits amb un ús residencial turístic, tot i que el potencial total era de 24.000. El mes de març del 1981 s’organitzava la I Jornada de Municipis Turístics de Menorca, durant la qual es van analitzar els resultants d’un estudi realitzat el 1978 per encàrrec de la Secretaria d’Estat de Turisme i actualitzat el 1981. Segons aquest, a Balears existien 130.000 places extrahoteleres il·legals, de les quals 15.000 eren a Menorca. La Conselleria de Turisme del Consell General Interinsular optava per la seva legalització, per a la qual cosa s’havia obert un procés que s’allargaria durant tot l’any.

Diari Menorca, 19-10-1982

L’any següent, la premsa realitzava un nou tempteig per mesurar el turisme residencial. A partir de les dades d’entrades i sortides amb avió i vaixell del 1982, proporcionades per la Delegació Insular de Turisme, es calculava i dibuixava la corba del saldo poblacional, es deduïa que el 12 d’agost havia a l’illa 50.000 turistes. Com es pot comprovar es tracta d’un precedent de les corbes de pressió humana diària que actualment publiquen l’Observatori Socioambiental de Menorca i l’IBESTAT. A pesar que els valors s’han de corregir a la baixa, ja que durant la temporada turística, a més de viatgers, s’incorpora una quantitat notable de treballadors temporals, els resultats es poden considerar com globalment vàlids.

Al final de la crisi del petroli, la població de l’illa era conscient de l’abast del problema de l’oferta extrahotelera i les autoritats acceptaven que calia legalitzar-ne una part, els apartaments, una actuació que es duria a terme els deu anys següents i no va estar exempta de polèmica.

dimecres, 9 de maig del 2018

Ens hem passat de voltes: l’escalfament de l’economia

Fa uns dies, la subhasta de les concessions de platges d’un municipi de Menorca es va adjudicar amb un cànon doble que l’any passat. Setmanes abans, la licitació d’unes obres quedà deserta; es repetí augmentant el preu un 20% i únicament va concórrer un empresari, que no va fer cap rebaixa. Fa dos o tres anys descomptes del 30% eren la norma.

Foto D. Menorca. Gemma Andreu
Són dos exemples de l’escalfament de l’economia de Menorca, significatius perquè afecten dos sectors importants: el turisme i la construcció. Aquesta darrera, després d’haver patit amb força la crisi, avui dia no troba suficients obrers. Un altre mercat rellevant, l’immobiliari, també s’està enlairant a velocitat de creuer. Una casa del cós de Gràcia de Maó s’ha venut per més de dos milions d’euros. Els lloguers dels pisos augmenten de forma vertiginosa.

L’economia funciona com el temps, que passa ben ràpid de períodes de sequera a anys d’inundacions. Menorca no és un cas excepcional: la meitat d’Espanya experimenta el mateix procés. El capital exterior flueix amb facilitat i el nacional cerca alternatives al baix rendiment que ofereixen els bancs i la borsa. Les grans propietats canvien de mans a preus astronòmics.

Totes les bombolles econòmiques tenen en comú que la majoria dels economistes neguen la seva existència, fins que exploten de manera dolorosa. Els acadèmics creuen massa en el mecanisme de mercat com per acceptar que pot cometre aquestes errades. El Govern està content perquè els ingressos creixen i equilibren el pressupost sense que hagi de fer res.


I tanmateix, en aquesta ocasió el diagnòstic és senzill. La bombolla s’infla perquè el Banc Central Europeu continua actuant com si l’economia estigués deprimida i injecta quantitats immenses de diners que inunden l’economia. Aquesta política ha permès de sortir de l’ensurt, però amb una activitat normalitzada ja no és necessària i alimenta una espiral inflacionista.

El Banc Central Europeu s’equivoca per segona vegada. Al començament de la crisi va tardar a baixar els tipus d’interès; ara s’està demorant a pujar-los. A l’altre costat de l’Atlàntic, la Reserva Federal americana ha encertat els dos cops. Aquest és un dels motius perquè la taxa d’atur dels Estats Units és tan reduïda.

Els governs també van en la mala direcció. L’augment de les despesa exacerbarà les pressions sobre l’activitat econòmica i els preus. A Espanya, després d’anys de limitacions a les inversions dels ajuntaments, s’han relaxat les regles per gastar els estalvis, la qual cosa allibera diners per fer obres, quan el sector no està preparat per absorbir tota la demanda, ja que altres empreses, com les lligades al turisme, també inverteixen bastant.


Els jubilats reclamen un augment de les pensions i els sindicats dels salaris; tots per recuperar poder adquisitiu. Els perdedors de la crisi volen rescabalar-se, mentre els guanyadors de sempre pretenen seguir marcant diferències. El resultat és una tensió creixent dels preus. Els propers mesos veurem com es van acumulant distorsions que preparen el camí per a una nova crisi.

Els cicles amb què evoluciona l’economia fan que a vegades les coses venguin de cara i altres tot es torci. Les autoritats tenen la responsabilitat d’aprofitar els bons moments i, quan ve el temporal, mantenir la nau ferma. El Govern hauria d’estar preocupat pels símptomes que es veuen i reduir l’eufòria, anunciant que el temps gira, perquè els agents econòmics puguin plegar veles.


Augmentar els impostos als que els poden pagar és una recepta sàvia, perquè els baixa els ànims i impedeix que actuïn de forma esbojarrada. A més, la recaptació permetria reduir la pobresa; Espanya és un dels països amb més desigualtats socials d’Europa. Un bon exemple és l’ecotaxa. Les crítiques dels hotelers són lògiques, però insolidàries i sense visió de futur. Les dels polítics es fonamenten en tesis sobre el lliure mercat que la realitat ha demostrat falses.

El creixement dels darrers anys s’hauria d’haver utilitzat per corregir els desajustos de l’economia. La taxa d’atur s’ha enquistat i no hi ha cap pla per promoure un model més productiu que trenqui amb la dependència del turisme i la construcció. L’economia del coneixement no despunta per manca d’inversions en investigació i desenvolupament. El sistema educatiu té llacunes que impedeixen una formació adequada dels joves. El sector públic no és capaç de proporcionar els serveis i les normes que precisa un país modern.

Moltes coses poden anar malament: si pugen els tipus d’interès, l’Estat, que té un deute enorme, haurà de destinar els recursos a pagar interessos i tindrà problemes per controlar el dèficit. Si augmenta l’atur, les dificultats de la Seguretat Social per pagar les pensions es faran tan imperioses que el tan temut ajust es farà de forma accelerada i caòtica, com va passar a Grècia. Ningú s’ha volgut enfrontar al còctel explosiu que suposen l’increment constant de l’esperança de vida i un mercat de treball anèmic.


Durant els darrers anys, la política econòmica ha estat bufar i fer ampolles. Ha arribat el moment en què es demostra quins són els bons governants, que saben dir la veritat i actuar en conseqüència. L’economia és una ciència antiga i les receptes estan clares. Només falta bon ull clínic i la valentia d’administrar la medecina, suavitzant la seva amargor amb l’oportuna dosi de sucre.