El Marx aferrat a la realitat dels socialistes (1931-1939)

La premsa socialista només està present des del 1931. Ens manca la revista Aires de Fuera, òrgan de l’Agrupació Socialista de Maó, que es va començar a editar el 1919.

 

Karl Marx a un mural de Diego Rivera

La presència de Marx en aquests mitjans és notable, però amb un grau d’elaboració baix. Hi abunden les consignes, la més repetida “proletaris de tots els països, uniu-vos”, del Manifest Comunista d’Engels i Marx, que es troba al llarg de tota la dècada. Més endavant, se li afegirà “l’emancipació (o redempció) dels obrers ha de ser obra d’ells mateixos”, que també havien emprat els anarquistes.

La temàtica més tractada és la lluita de classes. En ocasions consisteix en un simple lema o cita de Marx i Engels: “La Historia de toda sociedad no ha sido otra cosa hasta nuestros días que la historia de la lucha de clases” o “La sociedad se divide cada vez en dos campos opuestos, en dos clases de enemigos, la Burguesía y el Proletariado”. Altres vegades és una senzilla glossa: “la doctrina [de Marx] es pot resumir en què els obrers, per aconseguir la seva emancipació han de lluitar contra les classes explotadores; l’antagonisme no és espiritual, sinó econòmic”.

Altres textos més elaborats afegeixen comentaris d’obres com la Misèria de la filosofia: “els industrials s’uneixen per defensar-se col·lectivament dels assalariats. La unanimitat obrera davant del capital és més necessari que la defensa del salari”. A mesura que passen els anys, el to esdevé més agressiu: el 1936 Justicia Social cita el Manifest Comunista: “La burgesia és incapaç de governar perquè és incapaç d’assegurar als seus esclaus l’existència com esclaus i no pot evitar que arribi una situació en la qual, enlloc de ser alimentada per ells, la burgesia es vegi obligada a alimentar-los”.

El proletariat s’havia d’organitzar. Marx preconitzava, amb la seva actuació i en els seus textos, que al capdavant se situés el partit socialista. Els primers anys es recorda l’oposició que va rebre dels anarquistes: la fundació de la UGT, el 1888, es va trobar amb “dues forces igualment hostils: una burgesia feréstega que s’estalonava en l’egoisme insà de mantenir uns privilegis absurds i injusts, i els deixebles de Bakunin que enfront de Marx, en la Primera Internacional es van pronunciar contra la lluita política”.

Aquesta postura al començament es troba tenyida d’apel·lacions a un cert humanisme. Un article indica que al segle XIX la trinitat de Marx, Engels i Lasallle havia defensat un sistema humà, just i adaptable a les noves necessitats de l’home. Uns mesos més tard s’apunta que la justícia és la base essencial del socialisme. Més endavant apareixerà la famosa frase “De cadascú segons les seves capacitats; a cadascú segons les seves necessitats”.

En tot cas, la postura dominant era diferent. El 1932 Justicia Social diferenciava el socialisme utòpic, “que només es basa en el punt abstracte de la naturalesa humana” del socialisme científic, introduït per Marx i Engels, que li proporcionen una base sòlida. Poc després es reproduïa un text de Plejànov on se sosté que el punt central del socialisme científic és el materialisme històric, tot reproduint la definició de Marx: “les relacions de producció determinen l’estructura econòmica d’una societat i sobre aquesta es construeix la superestructura jurídica i política. L’evolució històrica porta les forces productives a entrar en contradicció amb les relacions de producció, fet que fa esclatar la revolució social”.

Les abundants al·lusions al materialisme històric normalment són vulgaritzacions més fàcils d’entendre que els textos de Marx, com un article de Julian Besteiro o eslògans com ara “el socialisme és una imposició històrica, perquè a mesura que el capital creix, es cava la seva pròpia tomba” o “No és la consciència de l’individu la que dona forma a la seva vida, sinó la vida la que forma la consciència”.

També es troben referències esparses a les teories de Marx. Així, la disminució del nombre de milionaris als Estats Units (que s’indica que van passar de 513 el 1929 a 75 el 1931) és aportada per confirmar els seus postulats sobre la concentració del capital. Amb motiu de la celebració de l’1 de maig, s’esmenta que un dels principals descobriments de l’alemany són “les relacions entre el capital i el treball, tot demostrant el mètode capitalista d’explotació”, és a dir la teoria de la plusvàlua, que no s’explica.

 

Karl Marx i Pablo Iglesias. 1 de maig del 1934

En canvi, s’insisteix en la importància d’El capital, especialment als aniversaris de la mort de Marx o l’1 de maig, ocasions en les quals, a partir del 1933, se solia reproduir un dibuix amb el seu rostre. Aquest any s’apunta que “se’l considera generalment com la Bíblia, el llibre sagrat del socialisme contemporani”, En aquestes celebracions, s’elogiava Marx: “cèlebre autor de “Das Kapital”, recordat avui com el clàssic escriptor dels socialisme”. Es destacava que Marx unia teoria i pràctica i es remarcava que la classe obrera podia comprendre les seves obres, fins i tot El Capital. El 1932 s’informava de la donació d’un lot de llibres rebuda a la Casa del Poble, entre els quals es trobava un exemplar de la primera edició d’El Capital, amb un autògraf de l’autor. Malgrat tot, no era un obra popular: els llibres a la venda eren edicions econòmiques, al preu de dues pessetes, del Manifest comunista, Misèria de la filosofia i Revolució i contrarevolució.

En realitat, als socialistes els interessaven qüestions més pràctiques. El 1933 es publicava un discurs de Largo Caballero qui, citant Marx, subratllava que el període de transició entre el capitalisme i el comunisme havia de ser forçosament un règim de dictadura del proletariat i no era possible interpretar-lo en un sentit democràtic. El 1935 Adelante assenyalava que Marx i Engels havien arribat a la conclusió que el món caminava cap a la dictadura del proletariat en la qual la classe treballadora s’imposaria fins a l’abolició de les classes socials.

El 1934 es feia notar que, segons Marx, la classe treballadora només podia conquerir el poder polític violentament, a través d’una revolució, amb la qual els obrers no podien perdre més que les seves cadenes i en canvi tenien un món a guanyar. L’any següent es ressaltava que pensar que les aspiracions del proletariat terminaven en una república burgesa era propi de republicans, però no de partidaris de la lluita de classes. Un més abans de la Guerra Civil, un jove censurava un discurs d’Alexandre Jaume, qui defensava que la revolució no tenia que comportar la guerra civil, tot remarcant que, per Marx i Engels, la revolució era un combat a vida o mort, una lluita sangonosa.

Marx podia donar per molt. El 1935, en contradicció amb l’anterior, es comentava que l’alemany aconsellava a les classes treballadores formar coalicions amb la burgesia liberal, perquè en un règim democràtic els obrers podien organitzar-se amb més llibertat i així augmentaven la seva potència de classe. Un altre article es mostrava a favor de l’aliança amb la petita burgesia propugnada en La filosofia del dret de Hegel, ja que perquè una classe conquereixi el poder necessita representar els interessos fonamentals de tots els col·lectius oprimits, per aconseguir l’hegemonia.

A les envistes de la Guerra Civil es matisava que la revolució era “un impuls noble envers un ideal”; Marx va revolucionar les consciències proletàries sense algarades ni revoltes. En plena contesa es criticava Bakunin, a qui no li importava res construir ni organitzar. Marx promovia la conquesta del poder polític com un mitjà per arribar al comunisme, però el realisme dels socialistes els portava a negar l’eficàcia de l’abolició de l’estat, que existiria mentre hi hagués classes socials. Poc després se citava Lenin i Marx per rebutjar el terror que “la major part de les vegades són atrocitats inútils comeses per gent poruga”.

Durant la guerra, els comunistes de Nostra Paraula apuntaven que Marx havia desaparegut, però la seva lluita continuava gràcies als seus continuadors, Engels, Lenin i Stalin, sota els quals guanyarien la guerra. Pocs dies abans de la derrota s’elogiava el partit bolxevic, l’únic que es guiava per la doctrina de Marx, Engels, Lenin i Stalin, que havien estat la seva brúixola i encarnaven el camí cap a la victòria.

La premsa catòlica analitza Marx amb sinceritat (1899-1936)

Els diaris catòlics de Ciutadella, tot i presentar algunes similituds amb els conservadors, tenen uns trets propis. Hi són absents les col·laboracions de les grans plomes de la premsa nacional i els comentaris són més directes. Desfiguren més el pensament marxista, però proporcionen una perspectiva real de la societat de la seva època.

Al començament, la nota principal era l’acusació als deixebles de Marx de ser incongruents en la defensa del proletariat, de prosperar gràcies a les seves idees. El 1899 s’informa erròniament que Marx va morir a edat avançada (no va arribar als 65 anys) gaudint d’una posició molt folgada (quan vivia en una certa estretor); el seu amic Engels deixava una herència de milions (era fill d’un important industrial tèxtil). Dos anys més tard, es publica un escrit calumniós sobre els deixebles francesos de Marx: Jaurès era propietari de grans finques i accionista de moltes societats; Lafargue, s’havia comprat una magnífica vil·la i Vaillant era milionari. Tres anys més tard es tornava a publicar. Encara el 1920 El Iris comentava que els socialistes ficats en política cobraven bons sous, “com Carles Marx, que els darrers anys de la seva vida vivia esplèndidament”.

No tornam a trobar pràcticament cap nota sobre Marx fins la dècada del 1920 i, especialment en la següent. Rússia torna a ser el catalitzador dels primers escrits: s’escandalitzen que el nou Codi soviètic estigui fonamentat en el Manifest comunista de Marx i Engels. El 1921 s’indica que Marx mai havia pogut somiar una realització tan integral de les seves doctrines, com l’assolida a Rússia, ni hauria pogut esperar un fracàs tan rotund.

Més endavant, apareixen denúncies sobre la desviació dels bolxevics respecte de les doctrines marxistes. El 1924 s’informava de la introducció del salari agrícola, com a la resta de nacions i es comentava que si s’aboleix l’estímul de la propietat privada, disminueix la producció i apareix la fam: el socialisme només es podria realitzar en una societat d’individus perfectes. La dècada següent es reproduïen unes paraules de Stalin, qui assenyalava que fins llavors quasi no existia diferència entre els salaris dels obrers experts i inexperts, amb la qual cosa aquests darrers no tenien cap incentiu a perfeccionar-se. Açò no es podia tolerar i calia superar l’obstrucció dels economistes sindicalistes que pretenien interpretar el socialisme millor que Marx i Lenin.

Els anys trenta assistim a una gran preocupació per l’èxit del nou règim, amb una sinceritat absent en la premsa conservadora. El 1930 es prega que es resi “per les víctimes del comunisme a la desgraciada Rússia”, afegint que és una doctrina fundada en el socialisme pur, patrocinat principalment per Marx i Engels a mitjans del segle anterior i que ha tingut en els seus temps fidels continuadors en l’impiu Lenin i els seus sequaços. Dos anys més tard es publica un article sobre “l’obra colossal dels soviets”. Tothom està astorat davant la gegantina transformació obrada a Rússia pel partit comunista, que ha implantat fèrriament la seva organització amb una eficàcia tan abassegadora com desgraciadament tots estan presenciant. El 1935 s’indicava que els progressos sorprenents del socialisme i el comunisme eren fets incontestables que exigien una seriosa reflexió. El materialisme i l’evolucionisme, que constituïen les bases de les doctrines dels deixebles de Marx, estaven en pugna amb el sentiment religiós.

Respecte a altres qüestions, abunden les crítiques. El 1926, amb motiu de la guerra del Marroc, se censurava que el comunisme nacional defengués el principi “els obrers no tenen pàtria” del Manifest Comunista de Marx. L’any següent es comentava que la violència, com a mitjà de propaganda, havia estat preconitzat pels més notables corifeus socialisme, tot citant Marx en el Congrés de La Haia del 1892: “la força ha de ser la palanca motriu de la nostra revolució”. El 1931 s’assenyala que el comunisme, analitzat a fons, no ofereix res avantatjós per a l’obrer. Ni al Manifest de Marx i Engels, ni a la literatura propagandística de Lenin i els seus seguidors pot trobar el proletariat res que miri a la seva conveniència: l’increment que es promet dels salaris es veurà compensat per la puja dels preus.

El 1928 es feia notar que els socialistes, tant a Espanya com a l’estranger, cooperaven amb naturalitat amb els governs burgesos i amb prou feines tenien de socialistes a l’estil de Marx una altra cosa que el nom. El 1935 Rodrigo de Arriaga remarcava que Besteiro coneixia Marx de forma imperfecta, ja que quasi sempre que en parlava oblidava la seva obra cimera, El Capital, així com l’experiència funesta dels darrers setanta anys. Poc més tard, s’informava de les divisions del socialisme francès, que constituïa, a pesar de la secció russa, el principal puntal de la pràctica de les teories del “funest Marx”.

D’altra banda, no és estrany trobar confrontacions entre el marxisme i la doctrina social catòlica. El 1923 es feia una ressenya del llibre del pare Graciano Envers la solució pacífica de la qüestió social, on l’autor traça el retrat de Marx considerat, “el major patriarca del socialisme modern”, per passar a glossar després el catolicisme social.

El 1932, El Iris va publicar uns comentaris de l’encíclica Quadragesimo Anno de Pius XI, on es feia un resum de les teories de Marx, qui havia sistematitzat el socialisme i proposava una nova organització de la societat basada en l’abolició de les classes socials i la desaparició de la propietat privada dels mitjans de producció (terres i instruments de treball). Calia socialitzar les indústries per evitar els abusos del capitalisme: el valor de les coses depèn del temps de treball invertit en elles i el capitalista dona a l’obrer només una part del preu de la mercaderia, i així comet una rapinya. En un altre article, s’assenyalava que les teories de Marx i Engels es basaven en tres postulats: lluita de classes, materialisme i abolició de la propietat privada, que els partits comunistes defensaven descaradament i per mitjà de tot tipus de violències i els socialistes solapadament. El socialisme en aquells moments tornava sobre els seves passes i, regirat per la seva pròpia obra, s’allunyava de la violència i pretenia en certa mesura aproximar-se a la veritat i la justícia pròpies de la tradició cristiana.

L’any següent es feia, a petició d’alguns lectors, un resum del marxisme. Marx anava per filòsof hegelià quan va donar amb la idea de la revolució social i s’acomiadà de la filosofia per entrar de ple en l’economia. Tanmateix, conservà tal regust de l’idealisme hegelià que la seva obra cimera, El Capital, era inintel·ligible, no només pel poble, sinó per moltes persones cultes. Malgrat l’economia és eminentment experimental, Marx no empra el mètode inductiu, sinó el deductiu, a partir d’uns principis dogmàtics. És tan abstracte com un llibre de matemàtiques i les paraules que empra entren en contradicció amb el diccionari.

També hi ha notícies de diverses conferències del Cercle Catòlic. En una del 1932 sobre la pau social i el cristianisme, es referia als sofismes de Marx en relació al valor del capital i el treball, i l’obrer davant l’església, segons Wismann i Lleó XIII. Al dia següent es van exposar les teories de Rousseau, Mably, Brisot i Marx per demostrar que, sense la cristianització de la societat, totes menaven al fracàs. L’any següent, el pare Barrenechea dissertava sobre el salari i l’origen del capital i, tot referint-se a Marx, concloïa que la vertadera doctrina era la del salari just. El 1936 Bartomeu Amengual parlà de cristianisme, marxisme i comunisme, confrontant les doctrines de Marx amb les dels papes, per deduir que l’opressió era el destí de tots els que queien en les seves malles. El comunisme era una religió que tenia la seva Bíblia, El Capital de Marx, el seu messies, Lenin, i al qual s’havia d’oposar la religió vertadera, la catòlica, que era el seu contrari, ja que si una defensa que el que mou les ànimes són fins econòmics, l’altra apel·la a fins espirituals i atorga a l’home “la dignitat excelsa de ser fill de Déu”.

El règim bolxevic atia els conservadors contra Marx (1900-1936)

El Bien Público va ser la gran capçalera dels conservadors menorquins, on trobam moltes referències a Marx, la majoria reproducció d’articles de diaris nacionals. Un dels fets més remarcables és l’escassíssima presència de l’alemany les dues primeres dècades del segle XX. Al principi hi ha alguna nota sobre els multitudinaris mítings que el partit socialista celebrava cada any amb motiu de l’aniversari de la Comuna de París, en què també es rendia tribut a la memòria de Carles Marx.

Les crítiques eren de guant blanc: els socialistes negaven el capital i enaltien les belles i utòpiques espècies de Carles Marx; se censura que haguessin creat una biblioteca circulant per estendre les idees de Kropotkin, Marx i Fauré entre les famílies i els infants. Just abans de la I Guerra Mundial es blasma que els racionalistes o lliurepensadors menorquins es delectin en les elucubracions pseudofilosòfiques de Marx i en les màximes socialistes de Bebel, però no en les glòries de la història pàtria.

Durant la Gran Guerra, augmenta una mica l’atenció a la temàtica marxista, amb un to similar. Lerroux feia befa de Marx i Kropotkin. Un altre escriptor pensa que la part substancial del programa socialista, molt abans de Marx l’havia predicat Jesucrist. En una altra banda es ressaltava la contradicció dels socialistes alemanys, partidaris de l’annexió d’Alsàcia i Lorena, amb la postura de Marx el 1871, quan va condemnar-la. El 1920 s’acusava els socialistes de ser uns vividors que donaven a la doctrina de Marx una interpretació de conveniència per a la seva comoditat.

Aquest estat de coses no canviarà amb la Revolució Russa, sinó amb la guerra civil que la va prosseguir i l’afermament del règim bolxevic la dècada del 1920. Al començament el to seguirà essent irònic: el 1921 es comenta que Lenin es va trobar amb un sistema ferroviari destrossat que no és podia arranjar amb els discursos de Marx. Prest les glosses esdevenen sarcàstiques: “Lenin y las excelencias rusas se sientan muellemente y con gran apetito a la mesa y se hartan sin que les importe un comino Carlos Marx”. Els conservadors s’escandalitzen del fet que els retrats del tsar i la tsarina siguin substituïts als edificis oficials pels de Lenin, Trostky i Marx i que per tot hi hagi eslògans de “Marx, Lenin i altres apòstols de la destrucció, que són begudes enfollidores que semblen els textos d’algunes escriptures diabòliques”.

Els anys trenta es tendeix a assenyalar el contrast entre les teories marxistes i la pràctica de les autoritats soviètiques: un article del 1930 feia notar que la dictadura del proletariat, principi bàsic del comunisme de Marx, Engels i Lenin, havia quedat reduït a la dictadura tirànica dels governants de Moscou i les armes servien per oprimir els treballadors. El 1932 s’apuntava que, en contra de les proclames de Marx en favor d’un mateix salari per a tots els treballadors, a Rússia existissin vuit categories salarials amb una diferència d’1 a 2,8. Més endavant es destacava que l’obrer rus havia perdut tots els seus drets: la jornada de treball superava les vuit hores, per obtenir el que Marx anomenava plusvàlua, de manera que el formidable capitalisme d’estat havia organitzat una veritable explotació del treballador. El 1936 s’informava que el govern soviètic havia relegat els principis preconitzats per Marx en reintroduir la propietat privada al camp, perquè en cas contrari, els jornalers incorporats a la força a les granges col·lectives sortien del pas amb el menor esforç possible.

Alguns periodistes censuraven la deriva sangonosa del comunisme. Ramiro de Maeztu indicava que malgrat les baralles entre Marx i Bakunin, la Revolució Russa es va fer amb les doctrines de Marx i amb els mètodes de Bakunin. Eduard Aunós pontificava que els dirigents socialistes, sota la divinitat tutelar de Carles Marx –libèrrimament interpretat– despullaven la burgesia, estalonant-se en la soferta multitud, “que sempre retorna d’aquests combats amb unes víctimes més i una mica menys de pa”. En altres articles es remarcava la continuïtat entre Marx i “el seu pontífex” Lenin i es feia el socialisme, “germà bessó” del comunisme.

Una altra de les constants serà l’incompliment de les prediccions de Marx. El 1908 Melquiades Àlvarez subratllava que el capital, lluny de concentrar-se, s’havia diversificat fins a l’infinit per mitjà de les societats anònimes. Quasi vint anys més tard, un altre escriptor assenyalava que el petit estalvi havia anat en ascens i que la política de la classe capitalista havia de fomentar-lo per fer fracassar les profecies de Marx. El 1930 s’insistia en què Marx havia pronosticat que el capitalisme cauria mercè a la concentració de capital, que convertiria les crisi i la pobresa en una lepra social universal i, “a pesar de lo bonito que resulta el andamiaje intelectual marxista” les estadístiques anunciaven un augment del nivell mitjà de vida.

 

Míting de Pablo Iglesias a Madrid, 1905

Una altra família de crítiques són les que defensaven que la situació social que Marx exposava era cosa del passat. Calvo Sotelo indicava que tot el que li mancava als obrers quan l’alemany va fer la seva crida al proletariat mundial el tenien ara: sindicats, dret de vot, assegurances, contractes col·lectius, jurisdicció laboral, premsa pròpia i una força numèrica incontestable. Un altre articulista assenyalava que a França el proletariat només constituïa un terç de la població i la classe mitjana era el 45%, el que contradeia la profecia de Marx de què la concurrència arrossegaria la petita burgesia al proletariat.

Altres col·laboracions anunciaven la decadència o ruïna del socialisme. El 1925, Baldwin, el primer ministre conservador del Regne Unit, insistia que la Bíblia del partit socialista, El Capital, estava patint crítiques intenses. El 1933 Ramiro de Maeztu proclamava que el socialisme internacional s’havia esfondrat a Alemanya, Itàlia, França i tot el món, excepte a Rússia. L’any següent el president del Sindicat Agrari Catòlic d’Alaior censurava que el socialisme es volgués infiltrar entre els obrers del camp, ja que les doctrines de Marx eren “l’error capital del segle”.

També és possible trobar columnes que discuteixen els principis del marxisme. L’orientació econòmica de Marx portava al fracàs perquè eliminava tot estímul per l’obrer. Ni Rousseau ni Marx tenien un pensament pràctic sobre l’organització de les nacions, sinó que es trobaven en l’“estat metafísic” del pensament. Marx posseïa una grotesca ignorància respecte a les condicions de la producció i els fins de l’ànima humana. El 1932 de Maeztu subratllava que mentre Marx creia haver descobert que la veritable interpretació de la història era l’economia, Max Weber havia descobert que la millor interpretació de l’economia era la religió, fent al·lusió a una obra del sociòleg.

Els conservadors no deixaven de posar en relleu les dissensions produïdes entre els seguidors de Marx, com la contraposició entre els partidaris de l’evolució, “recórrer el camí còmodament de la mà de l’estat” i la revolució “arribar d’un salt al comunisme”. El 1932 s’informava de la publicació del llibre d’Oliveira Lenin contra Marx, tot marcant les diferències entre els jornalers espanyols i els russos. Dos anys més tard es feia notar el sarcasme que els alemanys haguessin anomenat socialdemòcrata el seu partit, quan Marx havia censurat la democràcia social francesa pel seu esperit petit burgès. El 1935 un article feia un llarg catàleg dels deixebles de Marx que havien revisat i soscavat els ciments de la seva obra, per reprovar que els socialistes espanyols s’aferressin al passat.

Marx i Engels eren ben coneguts en alguns cercles conservadors: el 1931 la llibreria de Manuel Sintes de Maó anunciava la venda de la seva obra Los fundamentos del marxismo. Alguns escrits no deixaven de mostrar la seva inquietud pel repte que suposava el marxisme i la dificultat de trobar-hi respostes adequades: Bosch i Anglada apuntava que Marx, a pesar d’avançar-se tant a les idees del seu temps, segurament mai havia somiat amb una evolució social tan profunda com la de Rússia, per concloure que la veritat es trobava en el dret, però el dret que no se sabia defensar amb una conducta caritativa sempre acabava per ser conculcat. Baldomero Argente comentava que el capítol 24 d’El Capital anotava de forma encertada que la base de l’organització econòmica era la lluita entre els treballadors per vendre el seu treball el més car possible i els patrons per comprar-lo el més barat possible, però el progrés precisava de l’acord de les dues parts.

Els republicans debaten les idees de Karl Marx (1900-1936)

Fins la Guerra Civil el partit republicà fou la principal força política de Maó. En la seva premsa trobam la major quantitat de referències sobre Karl Marx, que, en general, tenen un cert aire polèmic, si bé amb molta menys acritud que en els diaris conservadors. En bona part són reproduccions d’articles de la premsa nacional, que se solien publicar en la primera plana.

Les teories de l’alemany eren reputades com errònies. Un dels primers punts de controvèrsia fou la concepció materialista o economicista de la història, que el diari El Liberal el 1900 jutjava com una interpretació simplicíssima. L’any següent es cridava a raó als obrers de Maó, tot apuntant que  Marx, tan gran per altres conceptes, es va equivocar amb açò, ja que no és “el vientre lo primero”, sinó el cervell. El 1933 a La Voz de Menorca es reprotxava que Marx pensés que els valors morals eren un resultant de les condicions econòmiques, perquè les transformacions econòmiques s’havien de produir per un imperatiu de justícia.

Una altra qüestió a la qual es va prestar atenció fou la relació entre els marxistes i els anarquistes. Al principi es critiquen els mitjans violents d’aquests darrers, però més tard es dona suport al sindicalisme, que s’estimava més moderat que el socialisme, ja que “l’organització somiada pels deixebles de Karl Marx convertiria la terra en un quarter i cada home en un nombre”.

El grup més nombrós de col·laboracions es refereix a la teoria del valor treball i la lluita de classes. El 1905, Alfred Calderon criticava que, segons Marx, la producció es devia únicament al treball, sense tenir en compte el capital, la qual cosa menava els obrers a considerar-se desposseïts de tota riquesa. Altres autors propugnaven la cooperació d’obrers i patrons i eren partidaris de la participació dels treballadors en el capital de les empreses, com als Estats Units, on els operaris guanyaven bons sous i així no es produïa la misèria del proletariat de la qual parlava Marx, sinó el millorament la classe obrera.

Shusui Kotoku, ajusticiat el 1911

L’oposició dels republicans no els impedia sentir simpaties pels socialistes. Era habitual que denunciessin la seva persecució per motius ideològics. El 1911 es feien ressò de les protestes contra de la condemna a mort al Japó de Kotoku i vint-i-quatre activistes més per difondre les obres de Marx, Bakunin, Kropotkin i Tolstoi. El 1933 censuraven que a Malta alguns ciutadans havien estat condemnats a presó per tenir llibres de Marx, Tolstoi i Shaw. El 1933 Zozaya apuntava que Marx, Kropotkin i Tolstoi, en actuar de forma desinteressada en favor del proletariat, tot exposant-se a ser perseguits, eren més nobles que els capitalistes que demanaven càstigs terribles per als qui reclamaven reformes justes.

El 1920 La Voz de Menorca celebrà la primera commemoració de l’1 de maig a Espanya amb un nombre especial, que contenia biografies de Kropotkin, Bakunin, Marx i Lenin. De Marx s’esmenta La misèria de la filosofia i la redacció  amb Engels del Manifest Comunista. Es fa notar que fundà amb Bakunin la Internacional dels Treballadors. Després de l’edició de la seva obra magna, El Capital, el darrer acte a què acudí fou el Congrés de La Haia, el 1873 i passà els darrers deu anys de la seva vida apartat de l’acció política. El 1931 el diari publicà una biografia de Stalin en un to bastant neutre: als 19 anys fou expulsat de la carrera sacerdotal. Des de llavors destinà totes les seves forces al bolxevisme i patí empresonaments i fugues. Era un fervent estudiós de Marx i podia citar llargs passatges d’El Capital.

 

Afegeix la llegenda

La premsa republicana recollia informacions sobre els familiars de Marx: el suïcidi de Paul Lafargue i la seva esposa, Laura Marx, i l’estada a Madrid de Longues, net de Marx, el 1929. També era freqüent que publiquessin notícies sobre les activitats dels socialistes, en especial els actes commemoratius de l’aniversari de la mort de Marx i de la Comuna de París. El 1931 es parlava en favor de la coalició dels republicans amb un partit de la classe obrera, afegint que també Lenin, “el formidable realitzador de les idees de Marx i Engels”, va haver de donar marxa enrere.

No era rar trobar referències a les obres de Marx o del marxisme. El 1922 es va anunciar durant tres mesos la venda d’El Capital, de Karl Marx, en rústica, per 5 ptes. Sis anys més tard es remarcava el fet que el primer traductor al castellà d’El Capital havia estat el periodista Correa i Zafrilla, el 1886, al diari La República. El 1931 se saludava l’aparició del llibre El marxismo. Origen, desarrollo y transformación, de Marín Civera, perquè mancava a la bibliografia espanyola un llibre serè i clar que orientés sobre les controvertides doctrines de Marx. Els anys 1932, 1933 i 1936 s’anunciava la venda de diverses obres de González Blanco, incloent-hi El socialismo expuesto por Marx.

Amb el temps, es van fer freqüents els textos que parlaven en favor del reformisme i en contra de la revolució. Ja el 1905 s’exposaven les resolucions del partit socialdemòcrata rus el qual, després d’afermar els principis de la democràcia socialista, tal i com els havia formulat Marx, plantejava un programa polític que defensava l’abolició de l’autocràcia i l’establiment d’una república democràtica que emparés els drets i llibertats individuals.

El 1919 La Voz de Menorca reivindicava les idees de Kautsky, qui entenia que, per Marx, el socialisme només podria triomfar quan aconseguís l’assentiment de la majoria del poble i criticava que els bolxevics només tenien el suport d’una minoria. El 1922, davant l’ingrés d’una part del partit socialista en la III Internacional es comentava que “els socialistes espanyols giren la mirada als temps distants de l’envellit Manifest del 1849, quan Marx i Engels necessitaven anomenar-se comunistes per diferenciar-se d’uns socialistes burgesos, sentimentals i utopistes”.

 

Melquíades Álvarez, polític republicà

En paral·lel amb la qüestió anterior, es van debatre els vincles entre els republicans i el socialisme. El 1912 es reproduïa un discurs de Melquíades Àlvarez, per a qui la República havia de tenir un contingut social, però no podia ser col·lectivista; entre els partidaris de Marx i els republicans existien diferències profundes, ja que aquests estaven en contra de la lluita de classes, la socialització dels mitjans de producció i la dictadura del proletariat. El 1919 s’afirmava que els republicans conscients havien d’acceptar les reivindicacions de mínims del partit socialista. El 1929, Rovira i Virgili assenyalava que havia lloc per a una esquerra republicana que no fos específicament socialista, segons les idees de Pi i Margall i Proudhon: l’absorció del capital pel treball i la creació d’un capitalisme obrer.

Des del començament, la Revolució Russa fou decretada com un fracàs de les teories marxistes. El 1917 s’anotava que Lenin en els seus mitjans de propaganda i acció s’acostava més a les tradicions “d’aquell immens agitador que fou Bakunin” que a Marx. El 1928 es destacava que Rússia no era sinó l’aplicació del fòrceps que Marx considerava necessari en l’infantament de les societats a les entranyes duríssimes i anquilosades d’aquell país.

 

Propaganda soviètica sobre la Revolució russa (1933)

Els anys trenta aquestes crítiques s’exacerben. Es remarcava que la Revolució Russa era el fruit de causes que no existien a l’Europa occidental, perquè no es donaven els fonaments socials i econòmics que Marx creia imprescindibles (la fase de la gran indústria capitalista). Els anys 1933 i 1934 se sentenciava que el marxisme havia fracassat a tots els països, fins i tot a Rússia. La seva aplicació pràctica era la fam i la desolació i la seva obra social s’havia reduït a l’extinció de l’aristocràcia i la classe mitjana, sense una millora ostensible per al proletariat.

Amb la consolidació del règim soviètic, una de les crítiques més repetides fou el caràcter religiós que prenia el socialisme: certs cercles extremistes rebaixaven Marx, Engels i Kautsky a sacerdots d’una vella església sobre les ruïnes de la qual es construïa una de d’estil purament rus. Després d’haver-se alliberat del dogmatisme catòlic, no es podia acceptar la infal·libilitat del déu Marx i el seu profeta Sant Lenin.

Aquests anys se subratlla el fiasco del socialisme. Els principis teòrics del comunisme constituïen la més excelsa concepció d’una societat, però posats a la pràctica eren una utopia. La modernitat d’El Capital era aparent i, en realitat, remetia a idees i procediments d’Esparta i Roma. Marx era un perfecte il·lús i la  socialització dels mitjans de producció convertirien Espanya en un poble de captaires i miserables.

Karl Marx en la premsa anarquista (1900-1936)

L’anarquisme va tenir un pes molt important en el moviment obrer menorquí. Marx va tenir una presència notable en la seva premsa, amb 44 mencions, similar als autors llibertaris (49 de Bakunin, 32 de Proudhon i 120 de Kropotkin).

Bakunin i Marx

Els anarquistes exposen amb amplitud el pensament de l’alemany. Abunden les consignes; la més citada al llarg del temps és “L’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels mateixos treballadors”, que normalment s’empra per defensar l’estratègia de lluita econòmica com a contraposició de la lluita política, tot rebutjant la participació en les eleccions i els acords amb altres forces, ja siguin socialistes o republicanes. També s’utilitzà per atacar la classe mitjana. Amb motiu del trasllat d’unes fàbriques de Londres al nord d’Anglaterra es remarca que “la classe mitjana no farà res pels obrers i no ajudarà a solucionar el problema de la crisi obrera”.

El lema marxista “La religió és l’opi del poble” és molt repetit, però la temàtica més tractada és la lluita de classes. El 1900 el diari El Porvenir del Obrero assenyala que l’eslògan del Manifest comunista “Treballadors de tots els països, uniu-vos” és el principal precepte del nou evangeli formulat per Carles Marx. A vegades es tracta de pensaments més elaborats. En un article, després de comentar la teoria de la plusvàlua de Marx, es conclou que l’acció dels sindicats ha d’anar més enllà de l’increment dels salaris per eliminar el sobrevalor. En un altre es reprodueix la cita de Marx “cada capitalista viu de la mort de sers humans; a mesura que augmenta la misèria, l’opressió i l’explotació, augmenta, en una marea ascendent, l’aixecament de la massa popular”.

El 1936 la frase recollida és “El capital ve al món suant sang i llot per tots els seus porus”. En el mateix sentit, s’afirma que el Manifest Comunista gira al voltant de la definició moderna de proletariat, és a dir que la història de la societat es resumeix en la lluita de classes, idea que també es troba a El Capital: “la força de treball adquireix forma de mercaderia i el seu valor és el temps invertit en la seva producció”.

El 1906, un altre anarquista exposa la llei de bronze dels salaris de Marx, segons la qual per causa de l’excés de braços respecte a les col·locacions existents, els salaris baixen fins al nivell estrictament necessari per a la supervivència, motiu pel qual en els països pobres la vida és barata, però el treballador viu molt malament, perquè aquest petit preu és superior als seus recursos. Mesos més tard una altra persona invoca la frase de Marx “la força és la comare de les societats” per defensar la revolució, ja que l’anivellament igualitari, el desarrelament dels privilegis i la despossessió de la propietat social, usurpada pels propietaris, només es podia obtenir per la força.

El 1915 s’al·ludeix al principi del materialisme dialèctic en la cèlebre cita de Marx “El mode de producció de la vida material determina el progrés social, polític i intel·lectual. No és la consciència de l’home el que determina la seva manera de ser, sinó la seva manera de ser social el que determina la seva consciència”.

En nombroses ocasions es parla de les relacions entre el socialisme i l’anarquisme, que no sempre són d’oposició. Així el 1900 Joan Mir censura a El Porvenir del Obrero un llibre d’Ernest Bark, en el qual l’autor critica amb duresa Marx, ja que aquest tipus de divisions perjudiquen la causa revolucionària. En el mateix sentit, el 1906 s’afirma que els anarquistes són socialistes. El socialisme va fer la seva aparició pràctica a Europa per mitjà de l’Associació Internacional de Treballadors, en la qual van coincidir Marx i Bakunin. Entre els seguidors dels dos hi ha diferències sobre el mode d’organitzar la societat futura, però es refereixen a qüestions secundàries, ja que estan d’acord en la qüestió econòmica, que és la més important. El socialisme aspira a canviar no la forma de govern, sinó l’organització de la societat des del punt de vista econòmic i el seu fonament essencial és la socialització dels mitjans de treball.

 

Joan Mir i Mir

Tanmateix, aquest mateix any ja es comencen a destacar les divergències entre les dues tendències, en oposar el socialisme autoritari patrocinat per Marx a l’anarquisme de Bakunin, tot afirmant que el primer havia evolucionat cap enrere, accentuant el seu autoritarisme, mentre el segon caminava cap endavant, descobrint nous horitzons, l’afirmació del jo individual i la llibertat col·lectiva. Engels i Marx havien substituït la idea mare de la Internacional, que teniu com objectiu que els sindicats reemplacessin els patrons i prenguessin en les seves mans la producció i la gestió de la indústria, per la idea de convertir les unions obreres en màquines per a la conquesta d’escons socialdemòcrates en el parlament.

Durant la I Guerra Mundial els anarquistes menorquins van acusar Marx de ser proalemany i se’l contraposava a la vocació internacionalista de Bakunin, qui “coneixia l’esperit imperialista alemany i el va combatre”. Igualment es remarcava que la majoria dels diputats socialistes alemanys havien votat anar la guerra, el que es relacionava amb el fet que Marx hagués defensat que el socialisme alemany se sobreposaria al socialisme francès, és a dir al llatí.

L’oposició entre els dos grups es va aguditzar els anys trenta, quan des de les pàgines de Fructidor es denuncia que un grup d’ambiciosos desertà del programa d’acció revolucionari de la Primera Internacional per constituir un partit tan legalista i reaccionari com els altres. Els anarquistes refermaven que la democràcia parlamentària havia mort, ja que la destrucció del poder polític era el primer deure del proletariat.

El punt central era el paper de l’Estat. Un editorial del 1936 es titulava “L’estat és un gran destorb social”. Criticava la tendència continuadora de les tesis de Marx que pretenia que conquistant l’estat s’arribaria a l’era del socialisme, tot confiant-li la missió revolucionària i directora del nou règim. Al contrari, l’estat no podia ser conquerit, sinó que conqueria a qui se li acostava, perquè era per essència coerció i anul·lava la plena llibertat individual.

El 1934 un anarquista apuntava que Marx, malgrat ser un revolucionari, estava antiquat, ja que els separaven d’ell un segle. Les seves doctrines podien ser molt útils el 1850, però en el seu moment ja no era la plusvàlua el que pertorbava el somni dels economistes socialistes del món, sinó la igualtat econòmica per a tots els éssers humans basada en l’eliminació dels diners. A més, s’indicava que les teories de Marx eren practicades per molts estats burgesos, fins i tot feixistes com Mussolini, la qual cosa les feia sospitoses. Els anarquistes no posseïen economia per la senzilla raó que “l’economia es basa en la propietat privada, que és un robatori”. Durant la Guerra Civil, es feia notar que havien passat setanta anys des que Marx escrivís la seva famosa obra El Capital i l’economia, la tècnica i la indústria s’havien desenvolupat i havien deixat les seves idees  antiquades, a la qual cosa també contribuïa el fet que Marx fos un autor teòric. Per aquest motiu, pensaven que la revolució social no necessitava passar per un període estatal.

No es tractava de disquisicions teòriques, sinó que s’han de situar en les lluites sorgides en el si de la Revolució Russa i en l’estratègia electoral d’aquests anys. El 1935 un article es mostrava contrari al Front Popular promogut pels comunistes per lluitar contra el feixisme, ja que a Rússia, després de la revolució, els anarquistes i sindicalistes revolucionaris “es van veure envoltats en la mentida bandolera i traïdora dels rojos”. El 1936 a Fructidor s’apuntava que Marx havia pres l’efecte per la causa, ja que la desigualtat econòmica seria un mite sinó tingués el suport de la força. Per aquest motiu, amb la dictadura del proletariat l’autoritat deixava sentir els seus efectes contra la col·lectivitat i “a Rússia l’aristocràcia privilegiada d’ahir és substituïda per la burocràcia privilegiada d’avui”.

Amb motiu de les eleccions de febrer del 1936 un anarquista es mostrava en contra de l’aliança electoral amb els fidels continuadors de Marx, “molt intel·lectuals, però amb esperit de tirà.” i el mes de maig era contrari a un acord entre la CNT i l’UGT, “igual que Marx i Bakunin no van poder conviure junts”.

Karl Marx a Menorca: l’expansió del socialisme (1885-1899)

Els anys immediatament posteriors a la mort de Marx, el 1883, la premsa es va fent eco de l’expansió de les seves idees i de les activitats dels qui les propugnaven. Tot i que no hi manquen notes crítiques, el to general és informatiu, sense entrar en el debat ideològic.

El 1885 el conservador El Bien Público informava sobre la divisió dels socialistes anglesos entre marxistes i fabians i la seva penetració a les universitats de Cambridge i Oxford, on destacava la tasca de Hyndman. L’any següent ampliava la referència amb la descripció de les activitats d’aquest, així com les de Champions, Burns i Williams, no tan coneguts. De Hyndman s’apunta que havia publicat “un sens nombre de fullets ultraradicals sobre la condició de les classes obreres” i un llibre per popularitzar El Capital de Carles Marx, tan conegut a Alemanya. Es devia de tractar d’un personatge popular, perquè el republicà El Liberal publicà l’entrevista d’un reporter italià, que el presentava com “el Marx anglès”. Hyndman comentava que l’anarquisme no tenia força al seu país i, tot reconeixent que a Alemanya el partit col·lectivista estava més implantat, pronosticava que la pròxima revolució es faria a Anglaterra, i que si aconseguien estendre prou les seves idees, aquesta seria pacífica.

El mes següent es publicava un altre article sobre els socialistes estrangers a Londres, on es remarcava el paper del Club Internacional de Treballadors, fundat per Marx, Engels i “altres famosos apòstols del comunisme, sobre la base del Manifest Comunista”. Entre els seus membres més actius s’esmenten Neve, pres diverses vegades en el Continent, i Dave, expulsat de quasi tots els països d’Europa per la seva incessant activitat per propagar les doctrines socialistes i promoure l’adveniment de la revolució social. L’òrgan oficial de la societat era el diari “Freibreit” que llavors es publicava a Nova York, després de ser clausurat a Anglaterra i el seu director condemnat per “un article sanguinari contra el tsar”. La seva tirada eren 15.000 exemplars, dels quals més de 10.000 cada setmana entraven de contraban a Alemanya, Suïssa i Àustria. Altres societats eren els “Treballadors comunistes”, amb un diari que distribuïa 13.000 exemplars a Alemanya, així com les associacions dels socialistes austríacs i txecs; dels anarquistes jueus russos, polonesos i alemanys; dels revolucionaris polonesos, i dels anarquistes russos dirigits per Teykoffsky.

Vaga promoguda pels cavallers del treball,  EUA. 1886

L’abril es donava compte de l’extensió de les vagues d’obrers dels sectors del metall i el carbó i els ferrocarrils als Estats Units. Estaven organitzades per l’associació “Els cavallers del treball”, que contava amb mig milió d’afiliats en tot el país. La seva divisa era que la injustícia comesa contra un dels seus afiliats causava dany a tots ells i demanava al govern la nacionalització dels telègrafs, els telèfons i els ferrocarrils, motiu pel qual la premsa els acusava de professar les idees socialistes de Karl Marx. També reclamava la igualtat dels salaris d’homes i dones, la reducció de la jornada de treball a vuit hores, la prohibició del treball infantil i un sistema general d’arbitratge per solucionar els conflictes entre patrons i treballadors.

En els anys successius els mitjans va prestar una especial atenció a les activitats dels partits socialistes francès i alemany i en alguna ocasió a altres, com l’anglès, tots els quals invocaven Marx, el tenien present en els discursos i exhibien la seva fotografia a congressos, mítings i manifestacions. D’aquesta manera es donaren a conèixer els principals líders socialistes d’Europa, com Lasalle a França o Bebel a Alemanya. Aquests anys també es poden trobar articles sobre l’anarquisme i els seus fundadors, en els quals era habitual referir-se a la traumàtica ruptura de la Internacional el 1872 entre Marx i Bakunin.

Especial atenció va rebre la primera vaga i manifestació de l’1 de maig, celebrada el 1890 a diverses ciutats europees i que havia estat convocada l’any anterior per iniciativa de Jules Guesde, seguidor francès de Marx. Els anys següents alguns diaris es van fer ressò de les manifestacions i mítings que tenien lloc en aquesta data. D’altra banda, arran de la caiguda de Bismark, el partit socialdemòcrata alemany va viure uns anys d’eufòria, durant els quals els seus dirigents exalçaven la figura de Marx. Així mateix, El Bien Público va publicar la necrològica d’Engels, el 1895, on se’l presentava com un actiu col·laborador de Marx i, després de resseguir la seva biografia, es destacava el seu paper en publicar, després de la mort d’aquell, les parts d’El Capital que havia deixat sense finalitzar.

El 1891 els diaris van donar a conèixer l’encíclica del Papa Lleó XIII sobre la qüestió social, que li va fer mereixedor del qualificatiu de “Papa socialista”. En ella, tot remarcant la idea que la justícia distributiva era fonamental, condemnava enèrgicament els excessos del capital i l’acumulació exagerada de riqueses, igual que les injustes reclamacions del socialisme revolucionari. Per resoldre la qüestió propugnava la intervenció de l’Estat per fixar la jornada laboral, la reglamentació dels salaris, el treball de les dones i els nens i les condicions higièniques de les fàbriques. Potser enfortida per aquest suport doctrinal, els darrers anys de la centúria, la premsa catòlica publicà nombrosos atacs a les doctrines de Marx i els seus seguidors.

Pel que fa a Espanya, el republicà El Liberal va reproduir el discurs que el 1890 va pronunciar Castelar sobre la qüestió social, en el qual el polític feia un repàs dels principals pensadors socialistes, com ara Lasalle i Marx. En particular, confessava haver llegit El Capital, que li va resultar una lectura fatigosa. Encara que pensa que “mai s’ha escrit una tan aclaparadora acusació contra els capitalistes i els capitals”, considerava que aquesta anava errada. El mateix any es recollia l’article del també republicà Azcárate, qui defensava l’existència d’un veritable problema social de caràcter universal, malgrat que existís una gran varietat de tendències, entre les quals esmenta la de Karl Marx. El 1895 era el conservador Cànovas del Castillo qui pronunciava un discurs sobre el tema, que fou censurat per seguir “les ombres i revoltes proposades per Marx i Lasalle.

Dins d’aquest panorama, es troben algunes notícies sobre l’activitat del partit socialista espanyol. El 1892 la premsa conservadora publicava una ressenya del cara a cara entre Pablo Iglesias i Antonio Coll, qui va rebatre les doctrines socialistes de Marx i defensà que la classe obrera s’enganyava si creia conquerir el poder allunyant-se dels republicans. Iglesias va fer un discurs eloqüent, “però sofístic” i anotava que els que combatien el socialisme no el coneixien, exposà el seu programa i declarà que el poder polític seria en breu per als treballadors. Els anys següents, fou freqüent que el mes de març els diaris donessin raó de la commemoració a Madrid pels socialistes de la Comuna de París, en la qual Pablo Iglesias solia llegir un manifest amb les idees de Marx, al qui elogiava per la seva iniciativa de combatre els antagonismes socials i totes les tiranies del món.

Una aproximació a la recepció de Karl Marx a Menorca

El bicentenari del naixement de Karl Marx és una bona ocasió per analitzar l’impacte del revolucionari alemany en la societat menorquina. Marx tingué una notable presència en els diaris i les revistes de l’illa: entre el 1870 i el 1939 fou citat en 1.240 ocasions. L’atenció que rebia va anar creixent, amb una única davallada la dècada del 1910, fins els anys trenta, que concentren quasi les dues terceres parts de les referències.

Articles sobre Marx a la premsa de Menorca

Anys	Núm.	Percentatge
1870-1879	20	1,6%
1880-1889	21	1,7%
1890-1899	63	5,0%
1900-1909	102	8,0%
1910-1919	50	3,9%
1920-1929	148	11,7%
1930-1939	835	65,7%
1940-2005	31	2,4%
Suma	1.270	100,0%

Després del 1939, només hi ha unes pocs comentaris falangistes fins que resorgeix el 1967; els anys següents hi ha dues notícies més, la qual cosa dona testimoni tant de la relaxació de la censura, com del major interès per l’autor. La dècada del 1980 s’hi troben quinze mencions, la del 1990 n’hi ha vuit i només una al segle XXI. Aquest perfil representa prou bé la normalització política d’Espanya, primer, i la disminució de la influència de Marx després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989.

El ventall ideològic és ampli. La premsa republicana abasta més de la meitat de les cites (683). A continuació hi trobem la conservadora (212) i la catòlica (132), que en conjunt suposen gairebé un terç (29%), mentre que les publicacions socialistes o comunistes es limiten a l’11% (150) i el 4,1% els anarquistes (55). La resta és el 0,5% falangista i el 2,4% de la Revista de Menorca.

Les primeres notícies sobre Marx aparegudes en la premsa de Menorca foren publicades arran del govern socialista de París, anomenat la Comuna, que va fer que la I Internacional de Treballadors fos coneguda arreu d’Europa. El conservador La Crónica de Menorca, el 1871 i el progressista La Locomotora, el 1872, van publicar apunts biogràfics. El segon bastant acurat i amb tons apologètics, mentre que el primer, que contenia diversos errors, vessava algunes crítiques.

La Crónica desmentia que Marx hagués estat secretari de Bismarck, per després informar que havia nascut a Tréveris, fill “d’una rica família israelita” (son pare era un jueu convertit al luteranisme), el 1814, data que La Locomotora situava correctament el 1818. Va començar a estudiar dret, per passar-se després a la filosofia. Fou redactor a La Gaseta renana, fins que, clausurada pel govern, l’escriptor es traslladà a París. A la capital francesa va escriure diverses obres que van provocar que el govern prussià forcés la seva expulsió, camí de Brussel·les.

L’esclat de les revolucions del 1848 va possibilitar que tornés a Colònia, on va fundar la Nova Gaseta Renana, fins que amb el seu final, com diu La Crónica, “el lenguaje violentísimo de la cual lo obligó a huir de nuevo”. La Locomotora afegeix que anà a París, “però França li tancà prest les seves portes” i “només a Londres va trobar hospitalitat”.

La conclusió separa clarament els dos diaris. Per al conservador a Anglaterra, “ha conseguido colocarse en el trípode semi-profético, semi-divino de “La Internacional”. En canvi, La Locomotora explica que Marx és de caràcter dolç i afable i excel·lent pare de família. Modest en tot, el mobiliari de la seva petita casa és senzill. El seu cap vast, la seva barba i cabells grisos donen certa majestat a la seva fisonomia. Els patiments que li ocasiona una malaltia crònica van minvant la seva naturalesa vigorosa. Ha consagrat sa vida a l’estudi de les qüestions socials perquè desapareguin les desgràcies que afligeixen la societat, convençut que una generació nova menarà al col·lectivisme.

El 1871 El Constitucional va reproduir dos articles que censuraven les doctrines socialistes de Marx, Proudhon i Baboef (guerra al capital, repartiment de la riquesa i lluita de classes). Més tard informaria que el gendre de Marx, Paul Lafargue, havia fugit de França en direcció a Espanya, on passà dos anys per intentar organitzar el moviment socialista. El setembre La Crónica donava raó de l’expansió de les activitats de la Internacional i indicava que el “doctor Marx” n’era el president, tot publicant una falsa notícia de la seva mort.

La Crónica de Menorca el 1872 va informar sobre el congrés de la Internacional, celebrat a La Haia. Al llarg d’un mes es donà compte de l’exclusió de la premsa i el públic de les sessions, l’existència de dissensions i intents d’abatre a Marx com a secretari general i la victòria de la fracció federal, considerada més revolucionària, sobre la centralista, defensada per Marx (en realitat aquella va sortir derrotada). S’hi feia notar que els federalistes estaven representats sobretot per les seccions de França, Itàlia i Espanya i la seva victòria podia exercir gran influència en el nostre país, en particular a Catalunya “donde es posible que la gente de acción se lance á locas intentonas, que si bien serían de resultado pasajero, causarían grandes pérdidas al país”.

L’any següent el conservador El Bien Público es referia al Congrés dels delegats anarquistes a Ginebra, en el qual rebutjaren la direcció de Marx i les resolucions preses a La Haia. El comitè espanyol remarcava la seva expansió arran de la proclamació de la república. A final d’any el progressista El Menorquín exposava les teories anarquistes de Bakunin (revolució de baix a dalt per destruir l’estat), tot remarcant que així es comprenia que, en sentir-les, Marx es quedés aterrit i desplegués tota la seva autoritat per impedir que predominessin en la Internacional.

El 1879 i el 1880, El Bien Público publicava articles sobre Bakunin, en els quals comentava les seves disputes amb Marx, qui l’havia denunciat en un opuscle publicat a Londres. L’anarquisme rus volia destruir l’estat, mentre que “les sectes de Marx i Lasalle” pretenien conservar-lo i fer-lo amo de tots els capitals mobles i immobles. El 1881, el diari informava de l’existència d’una agitació als centres obrers de Madrid i províncies per constituir un partit obrer que es basaria en principis socialistes, amb una completa independència de les agrupacions polítiques existents. De fet, el Partit Socialista Obrer Espanyol s’havia constituït dos anys abans.

Amb motiu de la mort de Marx, el 1883, la premsa va publicar necrològiques, bastant àmplia la d’El Bien Público i un resum al republicà El Liberal; els dos s’equivocaven en situar el lloc del decés a Argenteuil (París), entost de Londres. Se’l presenta com “el personatge que tanta part ha tingut en la propaganda de les idees socialistes”. A més d’incloure alguns detalls biogràfics, es proporciona una extensa relació de les seves obres, tot remarcant que són fruit de l’estudi de l’Economia Política i els problemes socials; hi destaca El Capital, “una exposició completa de les doctrines de l’autor”.

S’indica que, exiliat a Londres, va participar en la fundació l’Associació Internacional de treballadors. Formà part del primer consell central i elaborà els estatuts, aprovats el 1866 al Congrés de Ginebra i fou el seu veritable director i inspirador. L’escissió dels seguidors de Bakunin en el congrés de La Haia del 1872 provocà la seva dimissió. La Internacional es dividí entre els centralistes de Marx i els federalistes. Continuà residint a Londres, on durant molts anys fou el corresponsal del diari “New York Tribune”.

Es conclou afirmant que, malgrat “l’opinió pública se’l solia representar com un ens ferotge i un revolucionari sense entranyes, era un pensador i un filòsof, temible sens dubte per les seves facultats organitzadores, la seva llarga experiència de les revolucions, la seva vasta ciència, la tenacitat del seu caràcter, l’afabilitat de les seves maneres i el coneixement de totes les llengües europees”. En canvi El Liberal apunta que “en els darrers anys, Karl Marx havia perdut molta de la seva antiga importància i vivia retirat en la república suïssa”, essent aquest darrer incís erroni. Uns dies més tard s’informava que el congrés del partit socialdemòcrata alemany de Copenhaguen havia aprovat aixecar-li un monument.