El naixement de la imatge turística de Menorca (1911-1936)

El turisme està íntimament lligat amb la imatge. No debades els dos són un fruit dolç de la revolució industrial, que va proporcionar els mitjans perquè un nombre creixent de persones es deslliurés de forma temporal de la maledicció bíblica del treball i pogués anar a passar uns dies de descans a fora. Al mateix temps, des de començament del segle XIX es desenvolupen els mitjans tècnics per captar i difondre l’aspecte extern del món, la gent i els paisatges.

 

Primera guia turística de Menorca, 1933

A l’entrada del segle XX el turisme i la fotografia van donar un darrer salt cap endavant, que va permetre multiplicar els viatges i les reproduccions gràfiques. El 1913 s’inventava la Leica, la primera càmera portàtil; la naixent indústria turística va adoptar les tècniques publicitàries basades en la imatge. Les il·lustracions permetien perfilar amb uns trets més vius la percepció dels destins turístics, que les guies turístiques duien més de mig segle estenent entre els viatgers. Les persones necessiten una motivació per visitar un indret desconegut i les fotografies les ajudaven a crear-se les expectatives imprescindibles per abandonar el confort de la llar i les orientaven en els seus recorreguts per les llunyanes terres on passaven les vacances.

Menorca no fou aliena a aquesta dinàmica. Els llibres de viatge, les guies turístiques i els reportatges de diaris i revistes es van anar omplint de fotografies, que de cada vegada assolien major rellevància, fins que, a l’alçada dels anys trenta, van prendre un decidit protagonisme. La creació del Foment del Turisme de Menorca, el 1932, va suposar l’aparició de cartells i fullets, els primers elements de promoció turística de l’illa. Aquesta institució, recuperada el 1946, prest va comptar amb la col·laboració del Ministeri d’Informació i Turisme. Mai van estar sols, perquè la publicació de guies turístiques i postals marcaven el contrapunt particular a la visió pública de Menorca. La iniciativa privada molt prest va editar els seus propis materials, primer humils fullets informatius i, més tard, els pòsters turístics de les agències de viatge. Les noves institucions sorgides amb la democràcia, el Govern Balear i el Consell Insular, darrerament són les més actives a l’hora de fixar la imatge turística de l’illa.

Aquesta multiplicitat d’agents i materials fa que la tasca d’esbrinar quin és el concepte projectat de Menorca al llarg del darrer segle no sigui senzilla. No hi ha un fil únic a seguir, sinó una diversitat que apunta en direccions variades, i així és fàcil que els arbres ens ocultin els perfils del bosc. La imatge és una creació destinada als forasters; en ocasions les nostres afinitats com a locals poden desvirtuar la mirada, considerant un tipus de representacions i deixant de banda altres que potser atrauen més als visitants. Per aquesta raó, cal analitzar de forma sistemàtica un ventall ampli d’elements amb una metodologia clara.

Hem triat tres suports propagandístics: cartells, fullets públics i portades de guies de viatge, que podem considerar que són els vehicles principals de la imatge turística. Com que hi ha il·lustracions de tot, si s’estén l’anàlisi a altres materials, com les postals, les fotografies interiors de les guies o els fullets privats hi mesclam uns articles de caire secundari, d’una difusió menor; a més, en multiplicar les figures de forma exponencial, l’estudi d’un segle es pot tornar gairebé immanejable.

Primera guia turística de Menorca, 1911

Sota aquestes premisses, s’han localitzat cent seixanta-tres objectes: quaranta pòsters, cinquanta-sis fullets i seixanta-set guies turístiques. Lògicament, la densitat del material publicitari és creixent: entre 1911 i 1936 només n’hi ha sis i del 1948 fins el 1964 ja tenim vint-i-un. La propaganda fa un bot a partir del 1985; entre aquest any i el 2006 n’hem trobat noranta.

Les primeres imatges de Menorca van ser editades per particulars. Les postals, a les quals algun dia s’haurà de dedicar un treball, van aparèixer el 1903, quan aquesta forma de correu postal acabava de néixer, i representaven el port de Maó. La guia que va imprimir l’Ateneu de Maó el 1911 fou la primera consagrada en exclusiva a la nostra illa, que abans només figurava com un capítol en la literatura de viatges. La coberta també era il·lustrada per un petit gravat del port de Maó. El 1925 presenciaria l’arribada del llibre de viatges de la catalana Alícia Davins, on s’hi veia el dibuix idealitzat d’un poble de Menorca, de cases i un molí blancs, sota un gran cel blau i, al fons, la mar amb unes barquetes. El 1932, Joan Victory i Ramon Pons Menéndez publiquen una nova guia, més moderna; la portada està ocupada per una menorquina filant.

Primer fullet turístic, Foment del Turisme, 1933

És el moment en què es funda el Foment del Turismede Menorca, per impulsar aquesta activitat. L’any següent distribuïa el primer cartell publicitari, que  utilitzava com eslògan “Menorca, la isla blanca y azul”, aprofitant el títol del llibre de Davins. L’il·lustrava el famós dibuix de Joan Vives, que mostra les cases d’un lloc de Sant Lluís, amb un elegant fasser al davant. La feina s’encarregà a l’impremta Seix Barral de Barcelona (precursora de l’actual editorial) i la primera tirada assolí els 5.250 exemplars, que van suposar la considerable despesa de 2.800 ptes. Es va tenir en compte el turisme internacional, ja que es van fer en castellà, francès i anglès.

Es produïren dos fullets, un, amb 10.350 còpies, el desembre del 1932, que aviat quedà exhaurit, i un altre, el juliol de l’any següent, de 60.000 (10.000 en castellà i 25.000 en anglès i francès). Estaven impresos a una tinta, un blau, amb idèntica imatge que el pòster i l’altre de color sèpia, amb el puig del Toro a l’anvers i un molí al dors. Paral·lelament, es va fer un joc de nou postals amb vistes de l’illa i text bilingüe castellà-anglès, que també s’esgotà tot d’una.

Espanya: un país sense idees

Des de fa més d’una dècada, l’atur és el principal problema d’Espanya. Així ho indiquen els resultats de l’enquesta que fa cada trimestre el Centre d’Investigacions Sociològiques. Hi coincideixen en el diagnòstic diferents institucions (Fons Monetari Internacional, Unió Europea i Organització Internacional del Treball). Està relacionat amb la manca d’oportunitats dels joves, que emigren en quantitats significatives.

Quan es publiquen les estadístiques (INEM o l’EPA), la ministra de Treball treu pit perquè les xifres s’han reduït i els sindicats es queixen de la precarietat laboral. Passada la gran depressió, en què totes les formacions es donaven cops de pit i clamaven al cel contra aquesta plaga bíblica que no tenia fi i era “un drama nacional”, cada partit ha tornat al seva zona de seguretat: el PP s’apunta al carro de la recuperació econòmica que, gràcies a les reformes, està llimant les dades de l’atur. Si el trimestre que ve comencés una nova crisi, amb les mateixes lleis veuríem com el nombre de desocupats tornava a remuntar.

Les esquerres es posen la gorra de sindicalista i clamen contra el retall dels drets laborals i el treball de baixa qualitat; a tot estirar parlen d’ocupació pública, la qual no ha solucionat el tema a cap país. Alguns titllen de neoliberal la postura del Govern, que confia que la mà invisible (i màgica) del mercat resoldrà les dificultats. És probable que més tost reveli la incapacitat de posar sobre la taula autèntiques reformes que dinamitzin el teixit econòmic i el mercat laboral, actitud compartida amb l’oposició.

Amb les pensions, tot és semblant: des del 2011 les despeses de la Seguretat Social superen els ingressos. El Govern ho atribueix a la crisi econòmica i no pren cap mesura, confiant que la remuntada de l’economia quadrarà els nombres de forma automàtica. Molt al contrari, el dèficit no para de créixer: si el 2012 fregava l’1% del PIB, el 2016 ha assolit l’1,7%, superior al de la suma de totes les comunitats autònomes. Els partits polítics reclamen la millora de les prestacions, però no expliquen com les pensen finançar. Confondre els desitjos amb la realitat és l’antesala de la frustració. L’envelliment demogràfic és un trencaclosques que més prest que tard demandarà accions que ningú vol explicar.

El següent gran repte nacional són les finances autonòmiques, una qüestió vital pels serveis que afecten més directament els ciutadans: sanitat, educació i benestar social. Des del principi, el sistema presenta importants mancances, que les successives reformes no han solucionat. La fórmula actual fou acordada abans de la crisi i ha generat fortes tensions. S’hi afegeix el fet que les balances fiscals de les autonomies presenten un gran desequilibri. El resultat de tot plegat és que els ciutadans dels diferents territoris tenen accés als serveis públics de manera molt desigual segons on viuen. És una incògnita com pensen abordar aquest espinós assumpte els polítics.

Pel que fa a l’educació (que, d’altra banda, mai és esmentada com un problema en els baròmetres del CIS), les comparatives internacionals sempre ens deixen en mal lloc: gairebé tots els països de la Unió Europa treuen més nota que els nostres fills en l’informe PISA. Aquí tampoc hi ha gaire idees, perquè quan al Parlament dissenyen una nova llei d’educació el major escull és l’assignatura de religió, que passa sense pena ni glòria a les escoles...

De fet, cada comunitat autònoma fa la guerra pel seu compte; algunes són brillants, com Castella-Lleó (que està entre les deu millors nacions del món) i altres són decebedores, com Balears,  bastant per davall de la mitjana. No es coneix cap proposta de les formacions polítiques de l’arxipèlag per millorar el balanç, fora d’augmentar els recursos. És cert que Balears està a la coa en la inversió educativa per habitant, però aquesta situació fa dècades que s’arrossega. L’organització del nostre sistema educatiu podria aprendre de les capdavanteres Castella-Lleó, Madrid i Navarra, però no consta que ningú s’hagi aturat a analitzar les raons del seu èxit.

Finalment, la Generalitat de Catalunya propugna des del 2012 la celebració d’un referèndumd’autodeterminació. Cada partit té la seva estratègia: acceptar la consulta per defensar la pertinença a Espanya, reformar la Constitució i negativa de pla, i el temps transcorregut no ha servit per acostar postures.

Amb els anys, l’anomenat “procés” s’ha acabat transformat en una confrontació entre el Govern de l’Estat, atrinxerat darrera de la Constitució per negar cap modificació en l’estructura territorial, i la Generalitat, que invoca el dret a decidir. Els unionistes aposten perquè la maniobra de desgast provoqui la deserció de la població per esgotament; els sobiranistes esperen un pas en fals de Madrid que els permeti saltar la banca i declarar-se independents.

Aquest conflicte entre legalitat i democràcia, ple de trampes per les dues parts, s’assembla cada vegada més als partits d’un mundial de futbol, on cada equip planteja una defensa numantina i l’error es paga amb la derrota. Al final, molts es resolen en la tanda de penals i només interessen a les aficions dels dos països, emocionades per la incertesa del resultat.

Desgraciadament, en política les solucions amistoses no estan definides abans de començar, sinó que han de ser construïdes pels adversaris. Potser un dia constataran l’empat i acordaran la manera de resoldre les divergències. És difícil, perquè, a diferència de l’esport, els jugadors no tenen un temps màxim fixat i han mostrat prou imaginació per prorrogar el final del matx, prometent que l’èxit està a girar de la cantonada.

Els ciutadans observam amb impotència com els grans problemes d’Espanya s’enquisten sense que cap polític sigui capaç de definir un pla que creï un horitzó de progrés. Al final hem tornat a allò de “vuelva usted mañana”.

Menorca en els periodistes viatgers. El diari La Nación (1934)

La Nación fou un diari madrileny fundat el 1925 a instàncies de Primo de Rivera. Durant la República arreplegava els monàrquics més radicals. Va tancar arran de l’atemptat que cremà la seva redacció el març del 1936. A partir del 1934 algunes setmanes publicava una secció sobre turisme. Menorca, i en sobre tot Ciutadella, hi va tenir una presència remarcable, amb nou aparicions (cinc articles i catorze fotografies).

De fet, es tractava d’una veritable campanya promocional de l’illa i, en particular dels viatges de l’agència “Instituto Español de Turismo”, amb seu a l’Avinguda Eduard Dato i idèntica denominació que una altra establerta al carrer Montera. El director general era Antonio Berjón, degà de la catedral de Ciutadella, la qual cosa explica l’interès en difondre els atractius d’aquest terme.

L’entitat, activa els anys 1933 i 1934, muntava tot tipus de sortides, normalment coincidint amb festivitats i esdeveniments, com les Falles de València o el Pilar de Saragossa, així com excursions als voltants de la capital (Toledo, el Escorial, Aranjuez). Com és lògic per la personalitat del director, predominen les de tipus religiós, com les peregrinacions a Roma, al monestir de Guadalupe, Lourdes i la Passió de Oberammergau o al Congrés Eucarístic de Buenos Aires, però no desdenyava els viatges a la costa Blava, París o a l’Exposició de Chicago.

El mes de gener encetà les expedicions a Menorca, via València i amb estada a Mallorca, i prest va anunciar l’organització d’un viatge a l’illa per assistir a les festes de Sant Joan. Donaven suport a aquesta publicitat uns escrits que lloaven Menorca, algun signat per A.B, és a dir el degà Berjón.

El diari El Iris de Ciutadella es va fer ressò de les activitats de l’agència el desembre del 1933, comentant l’establiment d’una delegació a Menorca, a càrrec de Joan Moll Casasnovas. El mes següent informava que la direcció de l’Institut havia fundat a la seva seu de l’Avinguda Dato la Casa de Menorca a la capital, amb les finalitats de mantenir vius els sentiments religiosos, fomentar la reunió dels menorquins i ajudar-los en els seus negocis i estudis, per aquest ordre.

El mes següent, El Iris donava compte de “la propaganda turística en favor de Menorca de l’I.E.T. en l’important diari La Nación”, fent menció de les cròniques i les fotografies que fins llavors havien estat publicades. Aquesta sèrie té un contingut bastant repetitiu i el major interès resideix en les imatges. La seva voluntat publicitària queda clara en els títols de les col·laboracions, que són autèntics eslògans turístics de Menorca, qualificada successivament com “isla de los ensueños”, “isla encantada”, “roqueta màgica”, “isla rosada” i “isla maravillosa”. Tot plegat sona a una emulació de la denominació d’illa blanca i blava que propugnava el Foment del Turisme.

La majoria de les instantànies acompanyaven als textos, tot i que algunes es publicaven soles, amb un expressiu peu de pàgina. Moltes són dels voltants del nucli de Ciutadella: el port, l’entrada amb el far i el castell de Sant Nicolau, els horts de sant Joan, així com el carrer Quadrado i la catedral i el molí des Comte. També destaquen les de la costa, amb tres vistes de Santandria, una de la platja de Son Saura i una altra del pont d’en Gil. Finalment, es troben les de coves de Perelleta i la taula de Torretrencada, que enceta la col·lecció. A banda només hi ha una postal d’Alcalfar i la taula de Talatí, en el darrer article.

Al principi, l’autor convida els turistes a visitar Menorca, illa germana de Mallorca, de plàcida quietud i que guarda multitud d’emocions estètiques. L’illa està preparada per oferir als forasters tota mena de comoditats, segons les possibilitats del confort modern. Menorca, per la seva estratègica situació a la Mediterrània, ha estat cobejada pels estrangers, que en diverses ocasions l’han raptat, “per la seva bellesa i gentilesa”, encara que mai se la van fer seva “pel decòrum, honor, noblesa i patriotisme”.

El turisme no consisteix simplement en admirar els encants ja coneguts de la natura i l’art, sinó, en especial, explorar el que és desconegut. El major atractiu de Menorca són les sorpreses que esperen al visitant. L’illa és la roqueta encantada; la vareta màgica del turista la farà obrir els seus encants i meravelles, per obsequiar-lo amb els seus tresors ocults i la possessió dels més purs amors. Berjón sol acabar els seus articles fent una crida als forasters perquè vagin a Menorca i es convencin que l’illa, tan explorada pels forasters com ignorada pels espanyols, és capaç d’omplir les més exigents demandes.

Menorca, per les seves privilegiades condicions climàtiques i el seus bonics paisatges de camps verds, és el paradís retrobat, la terra de promissió. En contra de tota la literatura de viatges, explica que és un verger, de vegetació exuberant, plena de fonts, el perfum de les flors i el cant dels ocells, amb possessions riques en jardins i tarongers.

En una de les cròniques aquest concepte es lliga al de l’illa blanca i blava, blanca per l’escuma i les flors de l’ametller, i blava per la mar, plana i tranquil·la, i el cel. Els horitzons serens i transparents són saturats d’una àuria llum meridional que escalfa el sòl, inflama la sang i infon en l’ànima l’alegria de viure. El religiós afegeix en aquests colors el rosat, per les roses dels jardins, entre les quals sobresurt la rosa mística que, en sentit metafòric, és la Mare de Déu, la moreneta, que té el seu tro i altar en les altures del Toro, aixecada “no en una humana construcció de pedra, sinó sobre els cors dels menorquins”.

Menorca té tres atractius principals. El primer són les platges, en forma de petxina; la seva blancor crea un bell i exòtic contrast amb les aigües blavenques del Mare Nostrum. Les nits estrellades d’estiu són llocs de misteri i somieig on la llum tèbia d’una lluna argentina reverbera de forma graciosa la seva cabellera fosforescent. Els peculiars monuments megalítics (navetes, taules, talaiots, dòlmens i menhirs), d’inapreciable valor com a font històrica i molt abundants, són signe del progrés de remotes civilitzacions i races prehistòriques. En darrer terme, les coves o grutes, algunes batudes per la mar, amaguen un bosc d’estalactites i estalagmites que les equiparen a les cèlebres d’Eboli i Elefantina. Constitueixen veritables ciutats subterrànies encantades, que sembla que alcin en calcaris peveters l’encens de les pregàries per fer descendir les benediccions divines i així entrellacen místicament allò terrenal amb allò celestial.

Així mateix no pot deixar d’esmentar l’afamada caldereta de llagosta que a Fornells, al peu del Toro, a la vorera de la mar, que allà sembla més bé un llac, espera als turistes, saturats de plaers i emocions.

A tots aquests elements materials s’hi afegeix el caràcter dels menorquins, que crea un ambient planer, ple de sinceritat, cavallerositat i gentilesa, i transforma els turistes en veïns. Hi regna la calma, el somni, l’alegria, la joia i la felicitat. Tot plegat fa que el cos es tonifiqui, l’esperit es sublimi, l’existència s’allargui, les malalties desapareguin, la mort s’allunyi i la vida llisqui en mig d’una pau octaviana, riallera i afalagadora.

En una de les ressenyes confronta les illes de Mallorca i Menorca: la primera, major en terra, la segona en aigües; major la gran en població, però la segona en tradicions; la primera en força, la segona en gentilesa i encant. Menorca és la germana menor, amb les mateixes gràcies naturals, i supera la gran en emocions i promeses. Mallorca és massa coneguda i per açò cal descobrir les belleses de Menorca, la qual cosa redundarà en benefici del seu comerç i la seva indústria. Per aquest motiu, acaba amb un text turístic suposadament recollit a Nova York: “Si Mallorca és atapeïda de turistes, no desesperin: Menorca els brinda la seva hospitalitat”.

La darrera col·laboració fou publicada a La Época, diari monàrquic llegit per l’aristocràcia més selecta. Després de recordar la propaganda de Menorca que ha realitzat els mesos anteriors l’Instituto Español de Turismo, explica l’excursió que planeja pel mes de juny, durant la qual, a més de veure les festes de Sant Joan, es visitarien les platges de Son Saura i La Vall, els monuments megalítics, les coves de Binigaus, Fornells, Maó i els pobles de l’illa, i acabaria amb un recorregut de tres dies per Mallorca.

Nuevo destino. La guerra d’Iraq i el drama dels sers humans superats pel seu destí

El relat no és un gènere excessivament popular entre nosaltres; als Estats Units, en canvi és una literatura major, que dóna excel·lents fruits. Amb Nuevo Destino, Phil Klay ens ofereix una visió de tots els angles que presenta un conflicte bèl·lic tan complex com el d’Iraq. Si l’autor s’hagués plantejat fer una cosa semblant a través d’una novel·la, hauria d’haver omplert centenars de pàgines i crear diverses trames paral·leles per confegir un d’aquells elefants literaris que, a l’estil de Guerra i Pau, avui en dia se’ns fan mal de digerir.

En aquest sentit, el recull que comentam podríem dir que és un llibre de contes total, perquè té l’ambició de mostrar-nos els diferents drames humans que provoca una guerra. La dotzena d’històries que inclou no vol descriure com es va gestar i desenvolupar el conflicte, sinó els seus efectes sobre els que hi participen a peu de carrer i la conclusió que en trèiem és que tant americans com iraquians, tots acaben essent víctimes. És a dir que el focus no està en els polítics, els generals i els caps insurgents, sinó en els soldats, suboficials, guerrillers i simples veïns que són arrossegat a una lluita en la qual, amb independència de les seves motivacions personals, reben ferides punyents en la carn i l’ànima.

Els relats expressen el punt de vista dels soldats dels Estats Units, destinats en diferents operacions de la guerra d’Iraq. Així i tot, són éssers humans i a través dels seus ulls va calant, com si fos la pluja, el patiment del poble iraquià, que veu com el seu país és destruït pels invasors, com es diu de forma freda i imparcial en alguna història. La narració mai és emfàtica, però està exposada des de l’horror i aquest horror uneix als dos bàndols en un destí comú.

Aquesta bidireccionalitat de la ruïna es pot apreciar en dos relats tan diferents com “Informe postmisión” i “Plegaria desde el horno de fuego ardiendo”. En el primer, un marine no pot assumir haver matat un adolescent, malgrat que ha estat en defensa pròpia, ja que l’iraquià li estava disparant. Timhead mai diu perquè no es vol responsabilitzar d’aquesta mort, que li faria rebre les alabances dels seus companys, però ha captat la desesperació de la mare i dels germans petits, detalls que havia passat per alt el seu company, que accepta l’autoria del que tots convenen a anomenar “l’assassinat”, amb una cruesa típica no sabem si de la forma de parlar dels marines o de l’estil de Klay.

Aquest tema es reprèn en el segon conte, que explica com viu la guerra un capellà i rep la confessió d’un marine enfrontat a la mort d’iraquians, que, a més “no hauria d’haver matat”, la qual cosa porta al sacerdot ha fer un sermó en el qual de manera explícita uneix el patiment d’americans, provocades pels insurgents i els iraquians, i el compara amb el que viu el pare d’un infant copejat per un càncer mortal. Per aquesta via intenta que els soldats entenguin la universalitat del patiment humà que iguala a atacants i atacats. Tot i que el seu auditori no surt gaire convençut de l’homilia, el lector es pot fer càrrec del missatge.

Les relacions amb la població local són l’eix de “El dinero como sistema armamentístico”, en la qual es narra, amb una pàtina d’ironia, els infructuosos intents de reconstruir el país. És la història on l’autor hi posa més distància i deixa en ridícul alguns dels seus personatges, en aquest cas el donant de fons que condiciona els seus dòlars a la creació d’un equip de baseball d’infants iraquians. Aquest haurà de ser el peatge per aconseguir que segueixi funcionant una clínica mèdica, malgrat l’objectiu inicial de la missió era fomentar la creació d’empreses que donin llocs de feina a la població, especialment dones i, si pot ser, viudes. La millor idea és la cria d’abelles. L’apicultura en el desert és una altra de les magnífiques metàfores que ens ofereix l’autor per posar en evidència la insensatesa de la intervenció americana.

En general, l’actitud de Phil Klay envers les persones que descriu està tenyida per la commiseració respecte a éssers humans que pateixen una tensió insuportable i, per aquest motiu, acaben caient en un pou del que no poden ser rescatats, perquè ningú pot fer-se càrrec de les seves vivències. S’hi presenten els dilemes morals que els devoren i fins i tot el desconsol davant la impossibilitat d’obtenir un alleujament de Déu que “lo único que nos concede es que no suframos solos”. Tanmateix, està lluny de ser una pietat innocent, perquè els marines que ens mostra fugen d’aquest sentiment com de la pesta. Abans que ser objecte de pena, volen que la gent experimenti oi, odi, ràbia o qualsevol altre reacció.

A “Historias de guerra”, un soldat víctima d’una bomba que li ha cremat el cap i li ha omplert la cara de cicatrius, sense cabells ni orelles, tracta aquesta qüestió i arriba a la conclusió que el millor és que els seus amics s’aprofitin de la seva situació per impressionar les dones i obtenir sexe, una opció vedada per ell, ja que s’adona que fer-ho seria com dir-li a la jove que és tan lletja que pot acceptar les propostes d’un ser horrible. Com s’observa, no hi ha cap tema que no es porti a les seves darreres, i dramàtiques, conseqüències.

Algunes històries es refereixen a la sort que corren els veterans de guerra, tan tractat arran de la guerra del Vietnam, però s’allunya de l’estereotip del soldat incapaç d’assimilar la pau de la reraguarda que sembra de violència la ciutat. En “Nuevo destino”, el relat que dóna títol a la col·lecció, es narra la dificultat de desprendre’s dels hàbits d’autoprotecció contra un entorn permanentment hostil. El soldat veu com es tracten els cans a l’Iraq i, quan torna a casa amb la seva dona, ha de prendre una decisió respecte al seu ca malalt. Aquí es fa palès la impossibilitat de comunicar com és la guerra a qui no l’ha viscuda. Aquesta idea es pot manifestar de forma humorística, amb un acudit sobre els veterans del Vietnam, o tràgica: “No se le puede describir esto a alguien que no estuviera allí, ni tú mismo recuerdas cómo era porque no tiene casi sentido”.

La fractura que representa el retorn té el seu paral·lel amb la ruptura que suposa l’ingrés en l’exercit. Aquest doble procés és un dels temes que trobam a “Cuerpos”, on el marine trenca amb la seva companya abans de marxar a l’Iraq, ja que aquesta no pot comprendre que el protagonista necessita sortir de la petita població on viuen, que per ell és com una presó. La milícia serà una (dolorosa) via de promoció personal que li permetrà d’accedir a un conjunt d’avantatges quan es llicenciï, i així aconseguirà anar-se a viure a Nova York. Aquesta qüestió torna a tractar-se a “Siempre que no sea una herida aspirante de tórax”, on un ex-marine, gràcies a les beques de l’exèrcit, inicia una promissòria carrera com advocat. El protagonista tindrà sempre un complex d’inferioritat en relació als camarades en actiu i, sobre tot, aquells que van morir, alguns dels quals donant la seva vida per intentar salvar els seus companys i altres suïcidant-se després de la campanya.

Aquest esquinçament és vist d’una altra manera a “Operaciones psicològicas”, en el qual un jove copte d’origen egipci utilitza els insults com a esca per treure dels seus amagatalls els insurgents, que així poden ser abatuts pels seus companys. La descripció d’aquests insults al seu pare, una persona conservadora fins al moll de l’ós que considera aquest llenguatge una autèntica perversió, provoca una separació traumàtica amb la seva família, en una al·legoria genial dels esquerdaments que provoca el conflicte.

Phil Klay construeix els seus relats amb dos ingredients: personatges i paraula. Cadascun està encarnat en un conjunt d’éssers ficcionals, que es relacionen d’una forma totalment realista, ens expliquen les seves vivències i les conten a la gent que els envolta en vius diàlegs. La paraula està aquí present de la seva forma més primària, no en elaborades descripcions i exposicions, sinó a través d’històries que uns expliquen als altres o al lector. A quasi tots els contes el protagonista explica el que li ha passat, aquesta oralitat proporciona als textos una vivesa que enganxa al lector. La forma de resoldre els contes pot ser bastant original: en lloc de desxifrar el que pensàvem que era el conflicte apunta en una nova direcció, que ens desconcerta i ens obliga a reflexionar de nou sobre el sentit de la narració.

 

Phil Klay

La mort és un dels grans temes d’aquest llibre. És una situació que supera els marines i els crea un trauma insoluble. En “Diez kilómetros al sur”, la història que tanca el llibre, un artiller sent una curiositat extrema per veure com han quedat els membre d’Al Quaeda que han rebut l’impacte dels obusos del seu canó, per comprovar si són morts. Iniciarà un periple per la base que el portarà al dipòsit de cadàvers i s’acabarà trobant amb el taüt d’un marine mort que és remès a casa, davant del qual tots es queden ferms retent homenatge i sap que fins que arribi al seu destí tothom actuarà igual. Aquest respecte suprem envers la mort simbolitza el trauma insondable dels humans, ni que sigui una companya diària de la seva existència.

Davant de l’immens peatge en vides humanes de la guerra, en alguns relats sura la qüestió de si té algun sentit, que mai és exposat de manera explícita, però es desprèn de la inseguretat dels soldats sobre si ho han fet bé a Iraq, si han guanyat i han venut els dolents. Tot i que la resposta sempre és afirmativa, la manera com es plantegen les preguntes ens crea el dubte de si aquesta no és més que una justificació exterior del seu comportament, però internament no estan gens convençuts del resultat de la missió.

Molts dels traumes dels militars cristal·litzen en la seva sexualitat. A diferència del Vietnam, que és el punt de referència permanent, no hi ha prostitutes, la qual cosa provoca situacions entre hilarants i tristes, sempre sòrdides, com a “En Vietnam tenían putas”, quan una companyia agafa l’herpes de manera estrafolària. Al retorn a la base dels Estats Units, la visita a un club d’striptease permet de constatar la extrema banalitat d’unes relacions que no tenen cap més sentit que fer passar el temps i oblidar el lloc on s’està.

Sobre un bon nombre de relats sobrevola la impossibilitat dels marines, i de tots els que viuen el conflicte bèl·lic, d’assumir el que està passant. La majoria de les persones estan superades pels esdeveniments, van a remolc i són com a titelles d’una obra de teatre en la qual no veiem qui maneja els fils, sinó només el destí tràgic de tots els que hi actuen. Aquest aclaparament podria menar els textos cap a la tragèdia, però ho impedeix l’aire d’autenticitat que traspua la narració: la vida no és tràgica, té dies bons i dolents, plor i riure i l’humor no és absent d’aquestes històries.

La manera de narrar de Klay s’adiu amb aquesta actitud, ja que la commiseració, la ironia i el dolor mai són exposats de manera descarnada, i  s’han d’extreure del que s’està explicant. El pudor de l’autor fa que no s’expressi de manera oberta. Es tracta, per tant, d’una forma de narrar inspirada en Hemingway, en la qual els personatges i el narrador callen i ha de ser el lector qui s’interrogui sobre el que està llegint i hi vegi més enfora, en successives capes de significació. Així, malgrat un dels personatges afirmi que no hi ha cap pel·lícula antibel·licista, aquests relats, que en ocasions poden semblar en favor de la guerra, ens acosten tant prop dels seus horrors que és difícil que ningú després de llegir-los accepti de grat un conflicte armat.