Crawford Flitch fou un notable
lingüista anglès, autor de diversos llibres, uns de viatges i altres sobre art,
que visità Espanya moltes vegades i es féu amic de Miguel de Unamuno, de qui va
traduir a l’anglès “El sentido trágico de la vida”. Va recollir les vivències
de la seva visita a les illes Balears a “Ambients mediterranis”, publicat a
Londres el 1911, i mai traduït. En el seu llibre, que pel seu títol ja
evidencia la seva voluntat literària, la part central és dedicada a Mallorca i
la descripció de Menorca ocupa 29 pàgines, menys que la d’Eivissa, de 39.
L’arribada a Menorca li recorda a
l’autor el domini britànic de l’illa, a la qual qualifica de “membre perdut de
l’Imperi Britànic, tres cops en les seves mans i tres cops perduda”. En tot
cas, la descripció inicial sobre el port de Maó, és molt amable: “Un bastió
escarpat del penya-segat vermell s’estén cap a l’est protegint l’entrada del més
bell port de la Mediterrània, “esta preciosa joya”, com els espanyols
l’anomenen”. Tanmateix, aviat arriba la decepció perquè “l’ull que s’ha anat
acostumant a l’aspecte de les ciutats mediterrànies detecta un aspecte estrany,
[...] aliè a la llangor i els ecos d’una pompa passada d’aquestes; en canvi el
viatger es troba en un estirat, gasiu i prosaic port anglès del segle XVIII”.
La ciutat de Maó guarda
l’empremta de la dominació britànica ben fresca, amb el seu inconfusible aire
de neteja i senzill decòrum; el camp li recorda l’Anglaterra cèltica,
especialment, el paisatge d’erms escombrats pel vent de Cornwall, “dominat per
llargues parets de pedres esfondrades i arbres atrofiats acovardits per les
tempestes marines”.
Ciutadella també li provoca una sensació
ambivalent. Ha escapat a la transformació anglesa i conserva el seu caràcter
espanyol millor que cap altre població de l’illa. Les cases que flanquegen els
seus carrers amb arcades són més amples i dignes. La vila pren l’aire
d’espaiosos passejos amb fileres de senzills arbres. Però també “té amples
places rodejades de tristos palaus del segle XVIII; els nobles propietaris es
gasten les seves rendes a Madrid, si realment és possible esprémer qualsevol
renda dels camps de pedra de Menorca”. Per l’altra banda al Casino Republicà va
trobar “la simpàtica artista Sorianita” que li proporcionà un espectacle ben
divertit cantant fandangos.
L’autor cerca elements
pintorescos, que troba a la costa: “per un laberint de barrancs s’arriba a una
cala de clares aigües de color maragda sobre la qual s’alça una roca daurada de
més de trenta metres i, de cop et trobes en el bressol de la nostra raça, la
ciutat rocosa de cales Coves, on la paret de la roca presenta l’aspecte d’una
bresca de coves. Allà l’anglès reflexiona sobre com devien de ser els seus
primitius habitants: “en la tènue matinada del món aquest lloc estava ple
d’homes, tot i que, qui pot aventurar d’on venien, quin era el seu aspecte o
com xerraven?”
Més tard visita la muntanya del
Toro, on s’aixeca una església petita i blanca, i a la qual els pelegrins pugen
descalços a pregar a Nostra Senyora del Toro. Des de la seva petita terrassa, a
Crawford Flitch li sembla que no contempla una petita illa, sinó la pàgina d’un
atles, una imatge que ja havia esdevingut tòpica. Amb l’objectiu de visitar les
restes talaiòtiques va anar al poble des Migjorn, on s’allotjà a la Fonda de
l’Estrella. El seu guia fou el farmacèutic del poble que, segons l’autor, patia
deliris de la imaginació i organitzà la visita a un jaciment prehistòric a
trenc d’alba.
En la seva excursió es troba
davant d’una taula , “una columna gegant rodejada d’un cercle de pedres que una
vegada havia contemplat terribles ritus a punta d’alba d’obtusos bàrbars”.
L’excitació del farmacèutic es va tornar màxima en arribar a la necròpolis de
Biniatzem, amb les seves coves baixes tallades en la paret del barranc, de
petites portalades quadrades amb columnes baixes però imponents. Allà va
recollir cranis prehistòrics que embolicà amb un exemplar del Daily
Telegraph, “massa excitat per captar la ironia d’aquest fet”
Com es veu Crawford Flitch presta
una certa atenció a les persones amb qui es troba, ja sigui el farmacèutic des
Migjorn, el conductor de la diligència, els parroquians dels cafès, el sereno
o els guitarristes, “que sonen una música estrident”.
Per l’autor Menorca no té la rica bellesa
del Sud. Els seus trets són aspres, severs i monòtons. Tanmateix, es fa ressò
d’un adagi francès per afirmar que “hi ha una dona més bella que una bella
dona, és una dona lletja que ens agrada”. L’illa és tan pobre que no ha estat
capaç d’engalanar les seves esglésies i palaus i per açò s’ha hagut d’embellir
amb el blanc de la calç, que ha convertit, cosa excepcional, en un valor
estètic.
Per aquest motiu, l’anglès experimenta un
viu plaer tenyit de lirisme a les petites viles des Mercadal, es Migjorn i
Alaior, on s’extasia davant de les seves cases, “blanques com la neu, des dels
seus campanars fins a la profunditat dels seus soterranis”. Quan el sol del capvespre
s’aixeca alt sobre els seus carrers, aquests es converteixen en rius lluminosos
travessats per ones de llum que oscil·la visiblement. No és la llum febrosa de
la Mediterrània, sinó una llum de cristall que té la qualitat de l’aigua.
L’emblancat de les cases sembla actuar a la manera d’un prisma, desintegrant la
lluïsor malenconiosa del capvespre en tons del més tendre rosa, malva i òpal.
En aquests instants finals del dia “la llum que omple els carrers és plata
pura. Un home que l’ha vist, ha vist d’una vegada per sempre la llum de les
fades”.
I l’autor finalitza “Aquesta llum
també té màgia, perquè fa sortir als fillets en massa als carrers, que ballen com elfs al clar de la lluna; però són uns elfs molt
espanyols: donen cops amb els peus, fan giravoltar els seus braços formant
corbes serpentines i deformen les seves boques en sorprenents ganyotes. És la
màgia d’aquesta llum enjoiada la que arrossega expressions ancestrals per la
seva sang.”
Alfons Méndez Vidal