dimarts, 24 de setembre del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
John E. Crawford Flitch

Crawford Flitch fou un notable lingüista anglès, autor de diversos llibres, uns de viatges i altres sobre art, que visità Espanya moltes vegades i es féu amic de Miguel de Unamuno, de qui va traduir a l’anglès “El sentido trágico de la vida”. Va recollir les vivències de la seva visita a les illes Balears a “Ambients mediterranis”, publicat a Londres el 1911, i mai traduït. En el seu llibre, que pel seu títol ja evidencia la seva voluntat literària, la part central és dedicada a Mallorca i la descripció de Menorca ocupa 29 pàgines, menys que la d’Eivissa, de 39.

L’arribada a Menorca li recorda a l’autor el domini britànic de l’illa, a la qual qualifica de “membre perdut de l’Imperi Britànic, tres cops en les seves mans i tres cops perduda”. En tot cas, la descripció inicial sobre el port de Maó, és molt amable: “Un bastió escarpat del penya-segat vermell s’estén cap a l’est protegint l’entrada del més bell port de la Mediterrània, “esta preciosa joya”, com els espanyols l’anomenen”. Tanmateix, aviat arriba la decepció perquè “l’ull que s’ha anat acostumant a l’aspecte de les ciutats mediterrànies detecta un aspecte estrany, [...] aliè a la llangor i els ecos d’una pompa passada d’aquestes; en canvi el viatger es troba en un estirat, gasiu i prosaic port anglès del segle XVIII”.


La ciutat de Maó guarda l’empremta de la dominació britànica ben fresca, amb el seu inconfusible aire de neteja i senzill decòrum; el camp li recorda l’Anglaterra cèltica, especialment, el paisatge d’erms escombrats pel vent de Cornwall, “dominat per llargues parets de pedres esfondrades i arbres atrofiats acovardits per les tempestes marines”.

Ciutadella també li provoca una sensació ambivalent. Ha escapat a la transformació anglesa i conserva el seu caràcter espanyol millor que cap altre població de l’illa. Les cases que flanquegen els seus carrers amb arcades són més amples i dignes. La vila pren l’aire d’espaiosos passejos amb fileres de senzills arbres. Però també “té amples places rodejades de tristos palaus del segle XVIII; els nobles propietaris es gasten les seves rendes a Madrid, si realment és possible esprémer qualsevol renda dels camps de pedra de Menorca”. Per l’altra banda al Casino Republicà va trobar “la simpàtica artista Sorianita” que li proporcionà un espectacle ben divertit cantant fandangos.

L’autor cerca elements pintorescos, que troba a la costa: “per un laberint de barrancs s’arriba a una cala de clares aigües de color maragda sobre la qual s’alça una roca daurada de més de trenta metres i, de cop et trobes en el bressol de la nostra raça, la ciutat rocosa de cales Coves, on la paret de la roca presenta l’aspecte d’una bresca de coves. Allà l’anglès reflexiona sobre com devien de ser els seus primitius habitants: “en la tènue matinada del món aquest lloc estava ple d’homes, tot i que, qui pot aventurar d’on venien, quin era el seu aspecte o com xerraven?”


Més tard visita la muntanya del Toro, on s’aixeca una església petita i blanca, i a la qual els pelegrins pugen descalços a pregar a Nostra Senyora del Toro. Des de la seva petita terrassa, a Crawford Flitch li sembla que no contempla una petita illa, sinó la pàgina d’un atles, una imatge que ja havia esdevingut tòpica. Amb l’objectiu de visitar les restes talaiòtiques va anar al poble des Migjorn, on s’allotjà a la Fonda de l’Estrella. El seu guia fou el farmacèutic del poble que, segons l’autor, patia deliris de la imaginació i organitzà la visita a un jaciment prehistòric a trenc d’alba.

En la seva excursió es troba davant d’una taula , “una columna gegant rodejada d’un cercle de pedres que una vegada havia contemplat terribles ritus a punta d’alba d’obtusos bàrbars”. L’excitació del farmacèutic es va tornar màxima en arribar a la necròpolis de Biniatzem, amb les seves coves baixes tallades en la paret del barranc, de petites portalades quadrades amb columnes baixes però imponents. Allà va recollir cranis prehistòrics que embolicà amb un exemplar del Daily Telegraph, “massa excitat per captar la ironia d’aquest fet”

Com es veu Crawford Flitch presta una certa atenció a les persones amb qui es troba, ja sigui el farmacèutic des Migjorn, el conductor de la diligència, els parroquians dels cafès, el sereno o els guitarristes, “que sonen una música estrident”.

Per l’autor Menorca no té la rica bellesa del Sud. Els seus trets són aspres, severs i monòtons. Tanmateix, es fa ressò d’un adagi francès per afirmar que “hi ha una dona més bella que una bella dona, és una dona lletja que ens agrada”. L’illa és tan pobre que no ha estat capaç d’engalanar les seves esglésies i palaus i per açò s’ha hagut d’embellir amb el blanc de la calç, que ha convertit, cosa excepcional, en un valor estètic.

Per aquest motiu, l’anglès experimenta un viu plaer tenyit de lirisme a les petites viles des Mercadal, es Migjorn i Alaior, on s’extasia davant de les seves cases, “blanques com la neu, des dels seus campanars fins a la profunditat dels seus soterranis”. Quan el sol del capvespre s’aixeca alt sobre els seus carrers, aquests es converteixen en rius lluminosos travessats per ones de llum que oscil·la visiblement. No és la llum febrosa de la Mediterrània, sinó una llum de cristall que té la qualitat de l’aigua. L’emblancat de les cases sembla actuar a la manera d’un prisma, desintegrant la lluïsor malenconiosa del capvespre en tons del més tendre rosa, malva i òpal. En aquests instants finals del dia “la llum que omple els carrers és plata pura. Un home que l’ha vist, ha vist d’una vegada per sempre la llum de les fades”.


I l’autor finalitza “Aquesta llum també té màgia, perquè fa sortir als fillets en massa als carrers, que ballen com elfs al clar de la lluna; però són uns elfs molt espanyols: donen cops amb els peus, fan giravoltar els seus braços formant corbes serpentines i deformen les seves boques en sorprenents ganyotes. És la màgia d’aquesta llum enjoiada la que arrossega expressions ancestrals per la seva sang.”

Alfons Méndez Vidal

diumenge, 15 de setembre del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Mary Stuart Boyd

Mary Stuart Boyd, periodista i escriptora escocesa, autora d’alguns llibres de viatge i diverses novel·les, fixà la seva residència a Londres el 1880 i a Nova Zelanda el 1920, on continuà la seva activitat fins a la seva mort, el 1937. Va visitar les illes Balears entre el 1909 i 1910, acompanyada pel seu marit, Alexander, pintor i il·lustrador. Aquest fou l’autor de les il·lustracions del llibre que, sota el títol “The Fortunate Islands”, va publicar el 1911, el qual no seria traduït al català fins el 2008 i al castellà el 2012. L’obra dedica 27 pàgines i tres il·lustracions a Menorca i 41 pàgines i cinc il·lustracions a Eivissa.

L’autora visità Menorca el gener del 1910. L’aspecte general de l’illa, amb el seu terreny pla, les cases blanques i els molins, li recorda certs indrets d’Anglaterra, com ara l’illa de Guernsey. El port de Maó, amb la seva seqüència d’edificis militars els evoca el perfil de la costa de Portsmouth, si bé aquesta “mai ha mostrat un colorit com el que oferien les flors escarlates d’àloe que brillaven a les parets de les fortificacions”. Tampoc deixa de notar la forta empremta anglesa en la població. 

La primera impressió que rebé de Maó “fou la d’una inesperada esplendor. Els seus enlluernadors edificis blancs amb teulades vermelles dalt la roca bruna tallada, la inesperada bellesa pintoresca del paisatge ens omplí de sorpresa i encís”. La influència militar dominava el panorama de la població: “no record haver pujat o davallat per un carrer que no estigués amenitzat pel glamour d’un uniforme”.

Al principi Boyd indica que “es diu que els turistes rarament visiten Menorca i com a conseqüència té una oferta d’hotels reduïda”. Els van recomanar la Fonda Central, que era molt emprada pels viatjants. El menjar difícilment podia ser més bo i les habitacions, escrupolosament netes; el servei de taula era ràpid i puntual. Amb tot, aquella casa no era gaire recomanable per a les senyores, ja que “jo era l’única dona d’un grup de devers dues dotzenes de persones”. L’establiment també “tenia certes limitacions; una d’elles era que no raspallaven les sabates”.

Maó no els decep: “mentre passejaven trobàrem molts racons curiosos que posseïen tots ells un caràcter propi. L’Alameda és un petit passeig encisador d’estil italià on la societat maonesa es congrega els horabaixes d’estiu”. L’autora quedà molt favorablement impressionada per l’Ateneu de Maó, els membres del qual són “fascinantment cosmopolites”. Sant Lluís té tot l’aspecte d’un poble francès. Es Castell és un poblet agrupat al voltant d’una illa de quarters al capdamunt d’un penya-segat; no va oblidar de passar una estona a Cales Fonts. Les restes megalítiques, en canvi, no els van despertar cap interès. Anaren a un talaiot “per no descobrir res més que un munt immens de pedres, sense cap rastre de l’obertura”, per la qual cosa està d’acord amb les teories de què la seva raó de ser és simplement la necessitat de netejar de pedres els camps.

Als ulls de Boyd, Menorca presenta un aspecte poc atractiu; és una illa rocosa i estèril, de mal clima. Hi ha molts militars i és cosmopolita: “a Palma se’ns suposava francesos, a Maó se’ns reconeixia tot d’una com anglesos”. Aquest darrer tret li privava d’exotisme: “als nostres ulls estrangers els menorquins estaven desproveïts de la gràcia dels mallorquins”. L’autora no deixa de queixar-se de no veure els illencs vestits a la manera tradicional. Tot açò la porta a desenvolupar una teoria general sobre els menorquins: “Les condicions de vida més dures, el clima més sever i l’aigua dura que usaven podia tenir efectes negatius sobre els rostres”. Aquesta idea és desenvolupada més endavant en afirmar que molts joves han deixat l’illa per cercar el seu futur en un altre lloc i demanar-se si els menorquins tornaran “a aquesta illa rocallosa de la mateixa forma que els mallorquins a la seva fèrtil Mallorca”.

Sobre l’illa d’Eivissa, en canvi, Boyd emet uns judicis oposats i no sempre conformes amb la realitat: “les restes de moltes cultures proven que des de temps remots l’ocupació d’aquesta illa preciosa i fèrtil fou ben disputada”. És habitada per gent més pintoresca: “ens adonàrem de l’encant de l’acurada selecció de material i colors en els vestits dels eivissencs”. El paisatge és encantador: “les característiques del camp que veiérem ens resultaren deliciosament curioses: sínies amples plenes d’aigua clara; la terra fèrtil al costat de les síquies estava dividida en parcel·les petites o feixes”. L’ambient és més acollidor; hi troben “un pintor romàntic, el pintoresc heroi sobre el qual una llegeix a vegades, però que molt rares ocasions té l’ocasió de conèixer”. També troba altres turistes, “un grup de dames, vestides amb uns elegants capells parisencs i roba moderna”, la qual cosa fa pensar que en aquella època les Pitiüses ja eren més visitades que Menorca.

diumenge, 1 de setembre del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Josep Pin i Soler

Josep Pin i Soler, conegut escriptor català, recollí les seves impressions al llibre Varia II, publicat el 1905, el segon d’una col·lecció prevista de cinc obres, les dues darreres de les quals no es van publicar. Al tom anterior havia un capítol de Mallorca (Artà) i pensava estendre’s sobre aquesta illa al darrer volum, motiu pel qual la part realment publicada fou curta. En canvi, sobre Menorca i Eivissa va incloure la totalitat de les seves reflexions al llibre que comentam, on dedicà una mica més d’espai a la primera (50 pàg.) que a la segona (41 pàg.). L’autor dóna una visió ben personal de la nostra illa en la qual s’allunya de les opinions d’altres escriptors i en ocasions fa uns judicis bastant crítics, que només suavitza un to simpàtic i un llenguatge pintoresc.

Així en relació als monuments megalítics Pin comenta que n’han parlat moltíssims savis i ell els va anar a visitar “després d’haver-los vist sovint dibuixats a llibres especials i fotografiats en àlbums i revistes”. Tanmateix al seu parer “allò sols impressiona perquè fa pensar, però per se un talaiot és una cosa poc impressionant”, ja que la seva erecció només és presidida per una perdurable i sublim geometria, però en les seves pedres no hi ha ornaments ni inscripcions.

Josep Pin i Soler

De la ciutat de Maó només li interessen alguns elements aïllats, principalment la seva situació en relació al port i l’orgue de l’església de Santa Maria, parió del celebèrrim orgue de Friburg. L’autor confessa que es va embadalir moltes estones escoltant els concerts prodigiosos de mossèn Jaume Alaquer. Com ja vaig advertir en el primer article, no ens hem de creure tot el que ens compten aquests autors, en una època en què no era sempre fàcil comprovar les informacions. L'afirmació anterior de Pin no pot correspondre amb la realitat, ja que mossèn Alaquer morí el 1823, denou anys abans del naixement de l'autor. Tot i que no es pot descartar que Josep Pin volgués embellir el seu text amb l'al·lusió a un músic de prestigi, el més possible és que es confongués entre el nom de l'organista i l'autor de la música. De fet en aquella època l’organista era Damià Andreu.

El port de Maó és per ell una mena de llac, una ria calmosa, fonda i segura, resguardada de tots els vents. El port “verament és una cosa única en lo Mediterrani ponentí, una mena de refugi amb abrics naturals per l’estil dels ports de Malta més a Llevant, o de Vigo a l’Oceà, però amb ribes seques, sense l’hermosura natural del grau gallec”. Les millors vistes es troben des de la ciutat, que permet punts de vista diversos: se veu molt bé d’una placeta que en diuen sa Miranda. Tanmateix fa broma sobre la seva capacitat: “al port de Maó hi ha puesto per tothom. Puesto rai! Lo que no hi ha són barcos”.

Pin comenta que a la població hi ha dues fondes: la de Petrus i l’hotel Bustamante, el propietari del qual és més entonat que l’altre, però al cap de dos dies es va mudar as Castell on llogà per pocs diners una casa, tot comentant que allà “les casetes són elegantones; se’n poden llogar les que volguéssiu, car sempre n’hi havia de tancades”. Es Castell “és una vileta tranquil·la, un suburbi xamós de Maó, una poblacioneta que ens recorda Salou. Guardàrem bon record dels dies que hi passàrem”.


L’autor, dedicà el seu temps a fer excursions per les cales del port de Maó, on ens informa que es pot llogar un modest “gussi” de forma econòmica. Allà hi trobà “el Fort Vell, un tros de lo que fou la important fortalesa de Sant Felip, que ha quedat en un deplorable estat”. Pin afegeix que “la nota més freqüent en prosadors i poetes del port de Maó és la recança vers les coses enyorades”. També sortia del port per anar fins a l’illa de l’Aire “a menjar excel·lents bullabesses amb los peixos de tan delicada carn de les costes menorquines”.

Pin troba el paisatge de Menorca molt eixut: no hi ha arbres, tot és pelat, la roca es mostra en sa forma natural. A prop de Maó només hi ha dues clapes vegetals: una no molt intensa prop des Castell i l’altre més esponerosa als vergers de Sant Joan, on hi ha uns hortets que es poden regar gràcies a l’aigua de pluja que s’escorre i la que xuclen del subsòl nombroses sínies. Al marge d’aquests indrets, “pels camps, calbs de grans arbredes, lo vent hi bufa sovint, lo terrible mistral que es congria a les boques del Ròdano hi fueteja els camps torçant arbrisons i plantes que ajupen lo cap vers migjorn”.

Un diumenge va fer una excursió al Toro, on hi havia “un bon nombre de romeus, gent de molts caserius i viletes, homes i dones de condició menestrala o pagesa en la seva majoria”. Cada any allà es feia una gran festa en commemoració de què la Verge va deslliurar l’illa de les rates el funest any del 1652. Pin destaca que “la situació del santuari és grandiosa, de per tot al lluny la mar, solemne, i sota els peus, viles, caserius i possessions. Dins d’aquestes finques closes per marges de pedra seca s’hi guarda el nombrós bestiar de banya que amb ses llanes, llets i formatges són la renda principal de les finques rurals.”

Segurament, la població de Menorca que més li va agradar fou “la molt simpàtica Ciutadella, ciutat molt bonica vista de mar amb la taca de sos edificis principals, la catedral i sa torre quadrada, lo Socors. Passejant per sos carrers i places fan de bon veure totes les vies tan netes i aquell Born que sembla verament un tros de gran ciutat”, en el qual destaquen els seus palaus, “que no són de molts anys, però tenen aspecte Renaixement, tirant a Lluís XIV, amb un senyoriu i una elegància que els  fa comparables a les hermoses construccions de Gènova, inferior, però, als de Palma”.

Com a valoració general indica que Menorca és un dels països del món on es poden veure homes de tota nacionalitat, religió, costums i creences, la qual cosa compensa el que el país pugui tenir de menys típic i pintoresc que Eivissa i el fet de ser menys “bella com natura, artística com a monuments i grandiosa que Mallorca”.

Alfons Méndez Vidal