El progrés de la indústria bijutera després de la Guerra Civil segons la Cambra de Comerç de Menorca

 Les memòries de la Cambra de Comerç són el principal mitjà per conèixer l’evolució econòmica de Menorca després de la Guerra Civil i, per aquest motiu, han estat emprades per diversos autors. L’entitat prestava una especial atenció a les manufactures del calçat i la bijuteria, que considerava els sectors més rellevants de l’illa, que presenten una dinàmica ben diferenciada, més positiva el segon que el primer.

Taller de fornitures. Estampadora Mahonesa.Fotos Antiguas Menorca. Miquel Taberner

El 1939, el ram de la bijuteria, argenteria i objectes de luxe, que havia assolit una gran importància de 1916 a 1920, però durant la Guerra Civil va restar paralitzat, recuperà el seu antic esplendor i es podia considerar una de les activitats més pròsperes. Si el 1935 la bijuteria havia facturat un milió de pessetes i l’argenteria la meitat, el 1939 les xifres van pujat a tres milions i més d’un milió i mig.

El 1940 la industria menorquina havia adquirit un enorme desenvolupament, que recordava els seus millors temps. La indústria bijutera continuava  creixent, de manera que ja era la segona, després de la del calçat. A l’illa hi havia diversos tallers i fàbriques, que havien venut per valor d’uns deu milions de pessetes, el que suposava doblar la xifra de l’any anterior. Pel que feia a l’argenteria, la seva activitat s’havia reduït considerablement, per mor de la manca de plata, motiu pel qual el seu volum de negoci suposava una quarta part del seu valor normal. L’any següent l’estat de la bijuteria era realment florent ja que, com que havien cessat les importacions, s’havia reduït la competència i la demanda superava en molt a l’oferta, de forma que les fàbriques assoliren un volum de treball mai vist. Tanmateix, es començava a notar la penúria de les primeres matèries, especialment en una altra indústria del metall, la de confecció de frontisses, que havia subsistit, però amb una producció molt minvada.

El 1942, encara que la conjuntura general de la indústria es va capgirar, la bijuteria seguia en una situació puixant. Així i tot, l’escassetat de matèries primeres dificultava que ampliés el seu volum de treball. Pel que feia a l’argenteria, les quotes de plata assignades a les empreses eren insuficients, per la qual cosa havien hagut d’utilitzar metall daurat en els seus articles i així i tot seguien elaborant articles de gran perfecció, de manera que les vendes s’havien mantingut en uns valors normals.

La fabricació de frontisses, pel seu costat, es veia perjudicada per l’exigüitat dels materials (ferro i llautó); la demanda era enorme, però els industrials es trobaven impossibilitats d’atendre-la. Aquell any la situació havia esdevingut angoixant i alguns establiments, per evitar el tancament, havien hagut de fer articles per als quals no estaven preparats. D’altra banda, existia una fàbrica de màquines calculadores que, encara que produïa una quantitat bastant limitada, unes 800 màquines a l'any, tenia el mèrit de confeccionar íntegrament tots mecanismes i peces que les componien. La manca de materials li impedia obtenir màquines que estiguessin a l'alçada de les fabricades a l'estranger.

El 1943 l’estat de la indústria devia ser molt semblant al de l’any anterior, perquè les explicacions són gairebé idèntiques. La producció de frontisses patia per l’escassetat de primeres matèries, que li impedien donar curs a la seva elevada capacitat de producció. Les màquines calculadores, pel seu compte, eren d’una qualitat excel·lent i podien competir amb les millors marques estrangeres.

El 1945 la indústria experimentà greus dificultats, ja que a la penúria de les primeres matèries, la distribució de les quals estava intervinguda per l’Estat, i a l’elevat cost de la resta, s’hi afegien unes feixugues càrregues socials. La bijuteria i l’argenteria durant els anys de la postguerra havien assolit un auge de tal magnitud que es deia que Menorca era el Pfhorzhein d’Espanya. Aquesta ciutat era la capital de la bijuteria d’Alemanya que, abans de la Guerra Civil, exportava grans quantitats d’articles a Espanya. En aquell moment la indústria continuava estable i, si no estava a ple rendiment, era exclusivament per la manca de primeres matèries. De fet, cada any augmentava la qualitat dels articles confeccionats, sense que minvés la quantitat.

Els anys posteriors les memòries comercials de la Cambra de Comerç perden detall. El 1946 es reiterava que l’estat de la indústria era anormal, per l’escassetat i alt cost de les primeres matèries. Així i tot, les estadístiques mostraven la persistència del nivell dels anys anteriors i alguns increments. L’any següent, després d’apuntar que la situació es mantenia, s’afegia que s’havia estès una aguda crisi per la psicosi de baixa general de tots els articles, que ocasionà un retraïment dels sectors del calçat i la bijuteria, que van haver d’operar en règim de setmana reduïda. El 1948 les expectatives deflacionistes van desaparèixer, però no es produí cap reacció, per mor de l’exigu poder adquisitiu de la gran majoria dels treballadors, circumstància que  frenava la recuperació del calçat i la bijuteria.

El 1949 va tenir lloc una acusada recuperació de l’activitat, però no redundà en cap redreçament de l’economia de les empreses, perquè la producció es veia encarida dia a dia i no era absorbida amb facilitat pel mercat, per manca de poder adquisitiu. L’any següent la milloria es va consolidar. La conjuntura es veia afavorida pel retorn d’Espanya a l’escena internacional. La normalització de les relacions diplomàtiques va fer possible una puja de les exportacions,  que redundà en un benefici per nombroses empreses. La campanya agrícola també havia estat favorable, la qual cosa augmentà la capacitat de consum d’una gran massa de consumidors: en reduir-se els preus agrícoles els treballadors disposaven de més recursos per destinar-los al consum d’articles manufacturats.

Taller Diego Valverde.Gobernador Ramirez. FAM. Miguel Riudavets Ferra

El 1953 s’esperava que els resultats positius de la signatura del tractat amb els Estats Units ajudarien a superar la crisi latent que sofria la indústria des de feia anys. La bijuteria era present a Maó, Ciutadella i es Castell. A Maó també havia factories de màquines de calcular, orfebreria i argenteria; a Alaior de frontisses i as Castell d’articles plàstics.

El 1954 no sembla que la situació econòmica s’acabés de recuperar i, de fet, s’havien produït casos aïllats de crisi aguda. Aquest estat de coses continuava l’any següent, tot i que al final s’apreciava una major disponibilitat d’efectiu dels treballadors per l’augment de salaris decretat pel govern. El 1956 es va notar un canvi. S’incrementaren les exportacions de productes industrials i, a més, es van resoldre els problemes de subministrament d’energia elèctrica, gràcies a les noves instal·lacions de GESA. 

El 1957, per contra, el sector va patir l’aprovació de la Llei de Reforma Tributària, que establia un impost del 22% en origen a tots els articles de bijuteria. Aquest fet va mobilitzar les forces vives de l’illa, que van anar a Madrid per intentar mitigar el cop. El nou tribut encaria el gènere gairebé en una quarta part, la qual cosa repercutia de forma seriosa en les vendes i havia ocasionat el tancament d'algunes empreses i l’acomiadament de personal d’altres. L’impost va agreujar els efectes de la crisi que s’experimentava des de feia un any. Al final s’aconseguí l’aplicació d’un concert amb la Hisenda Pública, però la situació no millorà: el 1958 s’indicava aquest tribut havia frenat la puixança del sector i la crisi s’accentuava de dia en dia

La reactivació es va produir l’any següent, gràcies als efectes positius del Pla d’Estabilització. El 1960 el Pla havia contingut la puja dels preus i s’esperaven les repercussions favorables de l’ingrés d’Espanya a la OECE. La indústria va experimentar una reducció de les existències i gaudia d’una conjuntura més propícia, de manera que la revifada de les activitats industrials en la bijuteria i del comerç, que també s’havien vist afavorides per l’increment de les exportacions, era inqüestionable.

D’altra banda, s’assenyalava que l’empresa SUMCO, fundada els anys trenta pel senyor Ruiz, i que produïa màquines de calcular, d’any en any havia anat augmentant la seva producció i ja comptava amb una plantilla d’uns cent operaris que treballaven a ple ritme. En aquell moment disposava d’un local espaiós i maquinària moderna que li permetia competir amb les empreses nacionals i estrangeres i exportar a tot el món.

Can Robert.Maó. Fotos Antiguas Menorca. Pompilio Piris Segui

El 1962 es remarcava que la fabricació d’articles de bijuteria continuava el seu auge i s’obria de cada vegada més als mercats exteriors. L’any següent treballava a ple rendiment, els seus productes s'exportaven a tot el món i la producció seguia creixent sense cap descens apreciable de la qualitat.

Les exportacions de bijuteria aquell any van assolir els 54.154.465 pessetes, duplicant el volum de l'any anterior. El valor real era superior perquè aquesta quantitat corresponia al comerç exterior autoritzat per la delegació del Ministeri de Comerç a Balears i hi mancaven algunes partides tramitades per la seu central i a Barcelona. La Cambra subratllava que el creixement espectacular de les exportacions menorquines contrastava amb la disminució de les de les Balears, que havien passat de 881.668.320 el 1961 a 638.953.025 pessetes aquell any. Els fabricants menorquins obrien nous mercats als seus productes gràcies a l’increment de la productivitat i la millora de la qualitat i contribuïen de forma decisiva al benestar de l’illa.

La població activa de Menorca en temps de canvis (1891-1924)

 La indústria de Menorca es va haver d’enfrontar a grans reptes des de finals del segle XIX. L’esclat de la guerra de Cuba, el 1895, suposà l’inici d’un període de dificultats creixents que tingué el seu punt culminant amb la independència del país, tres anys més tard. Diverses activitats, com el calçat i el tèxtil, es van haver de reconvertir en un procés que no fou ni fàcil ni curt. Una de les alternatives productives, la confecció de moneders de plata, va experimentar un cicle brutal d’auge i caiguda que va fer trontollar l’estructura de la manufactura illenca. Per sort, disposam d’un conjunt notable de dades per analitzar els canvis esdevinguts durant aquest període.

Fàbrica de moneders de plata de Joan Gomila Riudavets

La matricula industrial té algunes limitacions a l’hora de copsar l’estructura econòmica, en especial per quantificar el pes econòmic de les diferents branques productives. Una altra font disponible són els padrons municipals d’habitants que, malgrat els problemes metodològics i les mancances que presenten, són útils com una aproximació de la població activa. No hem tingut en compte el recompte de les companyies rurals, les dades de les quals són les que ofereixen més problemes.

Entre 1891 i 1924 la població ocupada urbana de Menorca (Maó, Ciutadella i Alaior) va experimentar un moderat creixement (10,7%). Tanmateix, aquesta expansió va distar de ser uniforme. Els actius agraris retrocediren el 8,7%, possiblement per les millores que van beneficiar el aquestes activitats durant el període, que suposaren les primeres passes cap a la seva modernització. El nombre de treballadors de la resta de les branques productives va augmentar, però a ritmes molt contrastats: els serveis encapçalaren de forma destacada aquesta progressió (36,1%), mentre la manufactura seguia el pas, amb un creixement del 9,9% i la construcció només s’incrementava un discret 4%.

Aquests canvis són el resultat de la dinàmica de les diferents activitats productius. Al sector primari disminueixen sobretot els treballadors de l’agricultura. Els jornalers, un concepte vague i difícilment enquadrable en una sol epígraf, van perdre pes, resultat segurament d’una major especialització productiva del treball. A la manufactura, és digne de ser subratllat la resistència de la indústria del calçat que, malgrat les conjuntures adverses, manté la seva importància en el conjunt. En canvi, les ocupacions més tradicionals, com aliments i begudes, el tèxtil, la fusta i la ceràmica, erosionades per la competència exterior, van prosseguir la seva decadència. El metall, ben al contrari, va mostrar una gran capacitat de reinventar-se i, a pesar del daltabaix de diferents empreses (Anglo-Española) i productes (moneders de plata), doblà la seva participació en el total, prolegomen de la seva expansió en els anys següents.

Finalment, les activitats de serveis, tot i que presenten una dinàmica generalment positiva, van experimentar notables contrastos. Només unes poques ocupacions van retrocedir. La principal fou la marineria, que profunditza una dinàmica secular; també es contrauen els criats i, encara que sigui de forma mínima, els serveis personals. L’expansió més notable fou la dels empleats, escrivents, viatjants i altres ocupats a les empreses, evidenciant la modernització i professionalització de l’estructura de les companyies de l’illa, de la qual en parlen les fonts coetànies. El creixement de comerciants, professions liberals i el transport ens indica que, malgrat les proclames de la premsa i la Cambra de Comerç, el to econòmic general fou alcista. També apunta en aquest sentit l’apartat d’altres que, a més, assenyala una diversificació que és una prova de la modernització econòmica i social de Menorca; l’avenç dels funcionaris es un signe de l’avenç de l’Estat a principis de segle. Finalment, l’increment dels militars i forces de seguretat mostren com l’illa, i en especial Maó, recuperen, ni que sigui de forma limitada, la importància que havia tingut en èpoques anteriors.

La dinàmica divergent de les diferents branques productives també va tenir una dimensió geogràfica. El conjunt d’activitats del sector primari van retrocedir a Maó i, encara més, a Alaior, mentre que a Ciutadella s’expandien amb força, de manera que el total no va variar excessivament.

A la manufactura és molt remarcable el fort creixement que van tenir els ocupats a Ciutadella (82,8%) mentre que, pel cantó contrari, Alaior, i sobretot Maó, pateixen la crisi amb prou intensitat per veure retrocedir els seus actius (-4,1% i -21,3%, respectivament). Aquest moviment fou especialment marcat en el calçat, la principal branca econòmica. Entre 1891 i 1924 el nombre de treballadors de la població de Ponent va augmentar el 80,9 %, passant de 810 a 1.565 i, d’aquesta manera, superava per primera vegada Maó, on  retrocediren el 22 %, baixant de 1.291 a 1.004. A Alaior van patir una minva, però fou de poca consideració (6,9 %), en descendir de 680 a 633. 

Població ocupada urbana de Menorca
Branca productiva	1891	1924
Agrícola	14,7%	13,3%
Pesquer i altres	1,8%	1,7%
Suma Primari	16,5%	15,0%
Jornalers	9,0%	6,0%
Aliments i begudes	2,4%	2,0%
Tèxtil i confecció	3,2%	2,9%
Calçat i cuiro	34,3%	34,6%
Fusta	4,6%	3,3%
Ceràmica i pedra	1,7%	0,9%
Metall	2,1%	4,0%
Altres	0,8%	1,3%
Suma Manufactura	49,3%	48,9%
Construcció	3,4%	3,2%
Comerciants	4,9%	6,1%
Professions liberals	0,8%	1,0%
Empleats i altres simil.	1,4%	4,3%
Criats	4,6%	4,1%
Serveis personals	1,0%	0,9%
Marineria	3,7%	2,0%
Transports	1,7%	1,9%
Funcionaris i ensenyament	1,1%	1,7%
Militars i forces seguretat	1,6%	3,0%
Altres	1,1%	1,7%
Suma Serveis	21,9%	26,9%
Total	100,0%	100,0%

Pel que fa a la resta, és notable que a Maó l’única branca productiva que mostrà un comportament positiu va ser el metall, que cresqué el 122,3 % i passà de 112 actius a 249. Les altres van declinar, de forma marcada el tèxtil i la confecció (51,9 %) i la fusta (40,9 %). És clar que les activitats industrials de la ciutat van patir un veritable daltabaix. Pel cantó contrari, a Ciutadella tots els sectors van créixer, amb l’única excepció de la ceràmica i la pedra, que tenia poc pes en el total. A banda del calçat, van augmentar amb força el tèxtil i confecció, que pujà de 27 a 154 ocupats i el metall, que passà de 31 a 58. A Alaior, les activitats diferents del calçat estaven poc representades i en general van declinar, amb excepció de la ceràmica i la pedra, que pujà de 14 a 19 treballadors.

L’evolució del subsector de la construcció fou semblant a la de la manufactura: destaca l’increment de Ciutadella (57,7 %), Alaior també exhibeix un comportament positiu (18,5 %), mentre Maó s’anota un sensible descens (17,5 %).

Pel que fa als serveis, l’increment general que experimentaren a l’illa es va deure a l’impuls de Ciutadella (83,3 %) i Alaior (68,8 %), ja que a Maó van créixer un minso 14,4 % i aportaren poc al total. L’activitat més nombrosa, el comerç i la restauració, es va expandir amb força a la ciutat de Ponent (145,8 %), que contrasta amb el discret 26,4 % de Maó. El nombre d’empleats es va incrementar de forma sensible a les dues poblacions, però molt més a Ciutadella, on el 1891 estaven molt poc representats i en l’interval pujaren de 4 a 131; a Maó passaren de 110 a 242, un creixement proporcionalment inferior. El nombre d’ocupats a una altra activitat rellevant, la dels criats, a Ciutadella es més que doblà, en passar de 94 a 190, mentre a Maó cauen quasi a la meitat (de 269 a 126) i a Alaior adquireixen una certa presència, en augmentar de 9 a 55. La marineria, que finalitza el seu llarg declivi, cau a Maó el 54,4 %, més que a Ciutadella, on el descens es limita al 35 %. Un dels pocs sectors que a Maó té una evolució positiva són els transports, que creixen el 19,7 %, quan a la ciutat de Ponent cauen el 9,8 %. Aquests també prenen alguna importància a Alaior, on augmenten el 70,6 %.

Finalment, un conjunt d’activitats van tenir una dinàmica similar a les tres poblacions. Són els funcionaris, els militars i les forces de seguretat i els altres, que van augmentar de forma considerable, mostra del creixent paper de l’Estat i, en especial la seva militarització, en els dos primers casos, i de la diversificació d’una societat moderna, en el darrer. L’evolució dels serveis evidencia que Ciutadella va gaudir en aquest període d’una etapa de prosperitat general, mentre Maó, i en certa mesura també Alaior, patia una època difícil.

La transformació de l’estructura productiva de Menorca (1912-1930)

 La segona dècada del segle XX va ser notablement convulsa. S’hi van conjugar adversitats interiors (la crisi causada per la fallida del Banc de Maó i l’Anglo-Española, el 1911) i exteriors (la I Guerra Mundial de 1914-1918). Com a rerefons, planava la tendència depressiva de les regions que, com Menorca, havien fet fortuna amb el comerç colonial. Pel cantó contrari, l’estímul de noves fonts d’energia (derivats del petroli) i noves branques d’activitat tendia a revitalitzar el teixit econòmic.

Les matrícules industrials són útils per copsar l’estructura productiva d’un territori. De la del 1920 no es disposa del detall per activitats, però així i tot és reveladora. El nombre global d’establiments (988) és sensiblement idèntic al de 1912 (998), el que posa de manifest una relativa manca de dinamisme i, segurament, una concentració en certs sectors, fet confirmat per l’escassa entitat de les variacions entre les diferents tarifes.

Si analitzam les variacions en el percentatge sobre el total, la tarifa 1 (comerç i la restauració) disminueix cinc punts, que són els que guanya la tarifa 3 (manufactura). Així mateix, augmenta lleument la tarifa 4 (oficis i professions liberals) a costa de la 2 (transports i serveis). La impressió és que Menorca profunditza i modernitza la seva opció industrial a costa del comerç i els serveis, la qual cosa pot ser un indicador de l’estretament dels marges industrials i d’una regressió global del nivell de vida.

La situació es va modificar de forma radical al llarg de la dècada del 1920. Malauradament, només són disponibles les dades del terme de Maó, però atès que aquest era el principal nucli manufacturer de l’illa, són prou significatives. El raquític increment del primer decenni del segle (4,3%) va donar pas a un augment ben visible (60,8%). Sense que es puguin descartar motius fiscals o diferències metodològiques, una discrepància tan acusada només pot ser atribuïda a un canvi de tendència.

Distribució sectorial de la manufactura de Maó (1912-1927)
Sector	1912	% tot.	1927	% tot.
Aliments i begudes	43	27,9%	78	30,2%
Tèxtil i cordes	14	9,1%	18	7,0%
Cuiro i calçat	21	13,6%	60	23,3%
Fusta	23	14,9%	42	16,3%
Paper i arts gràfiques	7	4,5%	6	2,3%
Metall	40	26,0%	38	14,7%
No metàl·lics	6	3,9%	16	6,2%
Suma	154	100%	258	100%

Les activitats de comerç i restauració i les de transport i serveis, que són aquelles que havien patit un major retrocés els primers anys, són les que ara creixen més (tot i que una part pot ser motivat per l’absorció de la majoria d’establiments de la tarifa 5, que desapareix). Les activitats manufactureres, que és possible que fossin les més beneficiades per la conjuntura bèl·lica de la Gran Guerra, moderen el seu avenç, que així i tot és substancial, superior al dels oficis artesanals, de manera que la ciutat segueix aprofundint en el seu caràcter industrial.

En examinar les activitats manufactureres, es constata la magnitud dels canvis. En primer lloc, es va produir un increment remarcable del nombre d’establiments, que creixen el 67,5% en relació al 1912. El principal protagonista d’aquest progrés és el sector del calçat i el cuiro, que gairebé duplica el número d’empreses i s’acosta al conjunt d’activitats relacionades amb l’alimentació i les begudes que, sempre de la mà d’un nombrós contingent de forns, fàbriques de farines i pastes, també augmenten a bon pas. El sector de la fusta, vinculat al mercat local, creix a un ritme similar a l’alimentació i les branques de transformats no metàl·lics ho fan molt més. Els tres ens mostren una demanda interna puixant, que evidencia una recuperació dels nivells de vida que únicament hauríem de matisar per la moderació de l’increment del tèxtil, orientat així mateix, a la clientela local.

En canvi, el sector del metall perd efectius per la forta crisi de la fabricació de bosses de plata i l’ensorrament de l’Anglo-Española i queda enfora del calçat, que resta com gairebé l’únic sector modern orientat a l’exterior de la indústria, a l’espera que en les dècades següents apareguin altres alternatives gràcies a noves iniciatives en els sectors del metall i l’alimentació.

Fàbrica de xocolati La Tropical. Fotos Antiguas de Menorca. Miquel Previ

A continuació, podem examinar el sector de serveis, que recordem que tradicionalment tenia una gran importància a Maó. El seu progrés (75,6%) és una mica superior al de la manufactura. Aquesta considerable expansió se sustenta en el principal subsector, el comerç d’alimentació, i en la restauració, que guanyen pes en el total i estan en la línia del creixement de la indústria alimentària. Així i tot, no són les activitats més dinàmiques, en ser superades àmpliament per la resta dels comerços i, sobretot, pels altres serveis, cosa lògica, perquè proveeixen articles amb una elasticitat-renda més alta que l’alimentació, ja que els consumidors, en millorar el seu poder adquisitiu, tendeixen a gastar en una propensió major en roba, complements personals, objectes de la llar i altres gèneres variats. 

Entre el grup d’altres serveis destaquen els comissionistes, que segurament estan lligats a la modificació dels sistemes de distribució i comercialització a mesura que passen els anys, tant en el mercat local com als mercats exteriors. Contrasta amb aquest avenç l’estancament de les professions liberals (advocats, procuradors, notaris, farmacèutics, veterinaris i altres similars), fortament regulades pel sector públic i amb una feble vinculació amb el cicle econòmic. Finalment, el sector del transport pateix un important daltabaix, que hem de relacionar més que a qüestions tributàries, amb la modernització dels mitjans de transport que es produeix en aquest període, en què es difonen els vehicles de combustió interna, que desplacen als de tracció animal i permeten un significatiu increment de la productivitat.

A partir del 1930, les memòries de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca publiquen l’estadística de la matrícula industrial. En relació als anys anteriors es produeix una major facilitat en la consulta de les dades però, en contrapartida, no és possible eliminar els establiments que contribueixen per més d’una activitat, que queden duplicats. Per tenir un punt de referència, a Maó, el 1927 en el sector secundari aquesta circumstància es donava en 35 establiments de les tarifes 3 i 4, de manera que el total de 293 quedava reduït a 254. La diferència és reduïda, però es concentra en sectors ben concrets, en especial el calçat, la fusta i algunes activitats de l’alimentació, que així resten una mica sobrerepresentades.

Malgrat aquestes reserves, les dades són prou reveladores. Es constata un fort increment del nombre d’establiments, del 73,7%, si bé una part d’aquest encobreix la duplicitat tributària a la qual ens acabam de referir. Aquest creixement, que ja hem vist el 1927 de forma indubtable a Maó, on sí que havíem eliminat les duplicitats, seria un signe que l’illa es va beneficiar dels mateixos factors que van impulsar el creixement extraordinari del qual gaudí la indústria nacional en el mateix període.

D’altra banda, són notables les variacions dels diferents sectors. El del calçat i el cuiro augmenta de forma considerable, en passar el seu pes del 12,1% al 28,5%, corroborant la superació de les dificultats que havia plantejat la independència de Cuba. En canvi, el metall baixa del 22,6% al 12,6%, per mor de la greu crisi que s’experimenta aquests anys, com acabam de veure a Maó, amb tota seguretat el nucli més afectat. 

Així mateix, també és digna de ser notada la minva de les branques manufactureres d’aliments i begudes, que passen de suposar el 33,4% del total a un discret 23,0%. L’erosió d’aquestes activitats lligades al mercat local contrasta amb la puixança de la fusta, que puja del 15,4% al 19,4% i fa pensar més en un moviment secular motivat per l’evolució econòmica que en una crisi econòmica general. Segurament, en aquest període va avançar la urbanització de les poblacions de l’illa, mentre que activitats tradicionals alimentàries quedaven arraconades per la competència exterior.

S'Arravaleta Maó. Fotos Antiguas de Menorca. Julio Vizoso

Finalment, cal subratllar les alteracions en la distribució territorial (les quals es veuen poc afectades per la duplicitat d’establiments): Maó, que el 1912 suposava el 50,5% de totes les activitats industrials, retrocedeix de forma clara i se situa  en el 42,3%. La disminució és encara superior a les viles veïnes des Castell i Sant Lluís, que passen del 9,2% al 4,9%. En conjunt, la part de Llevant de l’illa pateix una reculada prou significativa. Per contra, el major avenç es produeix a Ciutadella, que passa de representar el 19,7% al 31,5%. Al centre de l’illa, contrasta el creixement d’Alaior (del 13,4% al 14,9%) amb el descens des Mercadal i Ferreries (del 7,2% al 6,4%). 

Així i tot, sense discutir la fortalesa de Ciutadella d’aquests anys, explicable pel millor comportament del sector del calçat en relació al metall, que hauria generat un efecte arrossegament sobre la resta de sectors productius, podríem dubtar de les dades inicials, que potser patien d’un fenomen d’ocultació fiscal motivat per l’impacte de la crisi postcolonial en aquest mateix sector.

La situació econòmica de Menorca la primera dècada del segle XX

 Els primers anys del segle XX, Menorca es va haver d’enfrontar a les conseqüències de la independència de l’illa de Cuba, mercat de productes industrials com el calçat i els teixits. Tot i que al començament la depreciació del tipus de canvi i el tractat de pau de París (1900) van esmorteir els seus efectes, a partir del 1906 aquestes activitats van haver de cercar llocs alternatius per vendre els seus articles.

Fàbrica de calçat de can Rosquilla-Maó.FA de Menorca.Francis Dalmedo 

La matrícula industrial ens proporciona un marc escaient per conèixer l’estat dels negocis transcorreguda una dècada de la derrota. No és una font sense dificultats. En tractar-se d’un registre fiscal, està exposat a l’ocultació o infravaloració de la informació, especialment en moments poc pròspers. També cal tenir en compte que s’inscrivien conceptes fiscals i un mateix empresari podia estar obligat a pagar per dos o més epígrafs, el que magnifica alguns conceptes.

La matrícula estava dividida en cinc tarifes. La primera, que recollia els comerços i els establiments de restauració, era la més nombrosa, amb 425 empreses, que suposaven el 42,6% del total. La segona, menys rellevant, aplegava algunes activitats de serveis i transports. Els negocis de tipus fabril tributaven en la tercera tarifa; assolien una major presència a les ciutats de Maó, Alaior i Ciutadella, sobretot a la darrera. La quarta tarifa era la més variada i s’hi incloïen tant les manufactures de caire artesanal com determinats serveis i professions liberals. Aquest ampli espectre explica que fos la segona en importància, amb 300 empresaris (30,1%). Finalment, la cinquena tarifa tenia un caràcter residual i recollia algunes activitats de transport i d’indústria alimentària.

A partir d’aquesta informació es pot extreure la estructura dels sectors secundari i terciari  de Menorca, per a la qual cosa cal eliminar les duplicitats i classificar els oficis i establiments d’una forma més actual. En relació a la manufactura, s’obtenen un total de 305 establiments. Quantitativament, dominaven els petits artesans de la tarifa quarta (203), mentre les companyies de tipus fabril de la tercera (93) només tenien un pes considerable en les branques del metall i de les indústries no metàl·liques. A més, hi havia 9 forns de la cinquena tarifa.

El sector més representat era el d’aliments i begudes (33,4% del total), que recollia petits negocis dirigides al mercat intern, en especial els forns i els molins, així com els confiters i les fàbriques de xocolata. El segon ram en importància, el del metall (22,6%), també incloïa alguns artesans locals, com els ferrers, però destacava així mateix el puixant sector de la confecció de moneders i altres objectes de plata, enfocat a l’exterior. Compartia aquesta orientació el sector del cuiro i la pell, una indústria amb vocació capitalista dominada pels sabaters i els tallers de calçat. Una altra activitat era la producció d’objectes de fusta, encapçalada pels fusters i també destinada bàsicament al mercat local. La resta tenia una escassa importància. La majoria eren professions que proveïen a la població de l’illa: els sastres del tèxtil; les indústries no metàl·liques (pedra, ceràmica, química i energia), on trobam des de la fabricació de teules a les centrals elèctriques i, al paper i arts gràfiques, a més de les impremtes locals, les factories de capses de cartró per als fabricants de calçat.

La distribució territorial mostra algunes pautes interessants. La producció  d’aliments i begudes tenia el seu major pes as Castell i Sant Lluís; per contra, aquest era mínim a Maó, on el tèxtil assolia la màxima importància. En el cas del cuiro i la pell, la primera posició era per Ciutadella i la segona per Maó, mentre que a la resta només tenia alguna presència a Alaior. La fusta tenia un pes considerable a les poblacions de l’interior, era poc rellevant a Ciutadella i assolia un valor intermedi a Maó. En canvi, aquí destacava en gran mesura el sector del metall, també molt ben representat as Mercadal i Ferreries i molt poc a Ciutadella. En aquesta darrera i a Alaior, les indústries no metàl·liques tenien un paper destacat.

Distribució sectorial de la manufactura de Menorca (1912)
Sector	Maó	Es Castell i Sant Lluís	Alaior	Mercadal i Ferreries	Ciutadella	Menorca
Aliments i begudes	43	15	15	8	21	102
Tèxtil i cordes	14	0	2	0	3	19
Cuiro i calçat	21	1	3	1	11	37
Fusta	23	6	8	5	5	47
Paper i arts gràfiques	7	0	1	0	5	13
Metall	40	4	8	8	9	69
No metàl·lics	6	2	4	0	6	18
Suma	154	28	41	22	60	305

La matrícula industrial permet profunditzar en la realitat del sector manufacturer i conèixer quines eren les companyies més potents. Consten 20 societats, 15 de Maó i 5 de Ciutadella. Gairebé la meitat (45%) es dedicaven a la confecció de moneders i altres articles de plata i or, que vivia moments de gran expansió, totes llevat d’una a Maó. Prop d’un terç (30%) eren tallers de calçat, sector llastrat per unes estructures empresarials unipersonals, tres de Maó i tres de Ciutadella. A l’alimentació  s’incloïen tres (una fàbrica de pastes de sopa, una de gasoses i una confiteria). Les altres dues eren l’Anglo-Española de Maó (que acabava de tancar, però encara hi figura) i la central elèctrica de Ciutadella.

Una altra manera d’analitzar les principals companyies és considerar aquelles que pagaven dues tarifes. Es tracta únicament de vuit, set de les quals són tallers de calçat (cinc de Ciutadella) i una un argenter de Ciutadella. Només la meitat eren societats (totes tallers de calçat). Per tant, trobam els mateixos dos sectors, si bé aquí la preponderància del calçat i de Ciutadella és notable. Si sumam les empreses diferents dels dos llistats, obtenim un total de 24, de les quals 10 produïen bosses de plata i 9 articles de calçat, les dues activitats capdavanteres de la indústria moderna de l’illa orientada a l’exterior. A Maó n’hi havia 16 i la meitat a Ciutadella, la qual cosa és un símptoma de la potència industrial de la ciutat de Llevant.

Altres fonts disponibles corroboren aquests resultats. A la guia de Menorca publicada per l’Ateneu de Maó el 1911 hi figura un ampli conjunt d’anuncis, pràcticament tots de companyies de caire manufacturer. Encara que dominen les de Maó, n’hi ha un conjunt significatiu d’Alaior i Ciutadella. El sector més important és el del metall (28,1%), en el qual la part del lleó són els fabricants de moneders de plata. Li segueixen un variat conjunt d’establiments dedicats a la producció d’aliments i begudes (els més nombrosos dels quals són les fàbriques de farines i els forns de pa). A continuació figuren el ram de cuiro i calçat i, a una curta distància, el tèxtil i la fusta. 

Els anuncis publicats al primer número del butlletí de la Cambra de Comerç de Menorca, del 1912, van en la mateixa direcció: les dues branques productives més representades són el metall i el cuiro i la pell, amb el 34,9% cadascuna, seguides de prop per la producció d’aliments i begudes (20,9%) i, més enfora, el tèxtil i les cordes (4,7%).

És possible estendre l’exercici que hem fet al sector terciari, que bàsicament abasta les tarifes 1, 2, 5 i part de la 4 de la matrícula industrial. En total, es localitzen un total de 661 establiments, és a dir més del doble dels manufacturers, si bé cal tenir en compte que la majoria estaven constituïts per treballadors i professionals que despatxaven en solitari o amb una altra persona, mentre que al secundari en un nombre significatiu de casos la quantitat d’operaris era més elevada, de manera que la població ocupada estava més equilibrada del que indica el nombre d’establiments.

El comerç d’alimentació era la branca més representada, amb el 38,9%. La seva importància es demostra per l’especialització dels comerços, sobretot a les principals poblacions, on hi havia locals a l’engròs (sobretot de cereals) i a la menuda, tant de tipus general (adrogueria, comestibles, ultramarins) com de gèneres específics (carns, verdures, vins, farina). Li  seguia a escassa distància la resta de comerços (16,2%), la meitat dels quals eren de roba i calçat i la resta d’objectes personals i parament i articles de la llar. Un pes similar el tenia el transport (16,5%), majoritàriament terrestre, amb una gran varietat de carruatges per al transport de persones i càrrega, quasi tots arrossegats per bestiar, però amb una presència important del marítim, tant al vapor com a la vela. També eren bastant nombroses les activitats de restauració (cafès i bodegues), així com les algunes fondes. Completaven els registres les professions liberals (farmacèutics, advocats, notaris i altres), els serveis personals (principalment barbers), la venda de primeres matèries i energia i altres de caire divers.

La distribució territorial evidencia el diferent caràcter de les principals poblacions, en especial Maó, que se separava dels altres nuclis, que mostraven un tarannà més rural. A la capital, tot i que el grup principal era el comerç d’alimentació, tenien un pes considerable la resta de comerços (també amb un pes elevat a Ciutadella), les professions liberals, els transports i els serveis diversos. En canvi, els nuclis de l’interior de l’illa estaven menys diversificats, on tenien una gran presència les botigues d’alimentació i, en alguns (es Castell, Sant Lluís, es Mercadal i Ferreries), les de la restauració i els serveis personals.