La indústria del calçat de Menorca a la conquesta del mercat nacional (1921)

 La indústria de Menorca es va desenvolupar gràcies a les vendes als mercats exteriors. El naixement del sector del calçat, iniciat a mitjans segle XIX va venir de la mà de les exportacions a Cuba, utilitzant el port i els comerciants de Barcelona com a intermediaris. 

Tanmateix, al llarg dels anys van sorgir dificultats creixents per remetre mercaderies a l’estranger. Des del 1890 a tota Europa apareix un fort moviment proteccionista que anirà tancant els mercats exteriors. Aquest va ser el rerefons de la independència de Cuba, la qual quedà atrapada per la xarxa políticocomercial nord-americana. Espanya, amb una gran tradició proteccionista, excel·lirà en aquesta tendència i alçarà un mur aranzelari molt difícil de superar, que serà contestat per la resta de països i farà la vida impossible als nostres industrials, que es veuran obligats a desviar la seva producció al mercat nacional.

La reestructuració de les relacions exteriors de la indústria menorquina ha estat poc estudiada i la idea general era que les vendes s’havien dirigit als mercats català, madrileny i de la cornisa cantàbrica. Ara bé, una col·lecció de cartes comercials i factures apareguda recentment en un portal de col·leccionisme d’internet ens ofereix una visió més àmplia d’aquest fenomen. La gran majoria dels documents del sector del calçat  són de l’any 1921. El més interessant és que, com que el gruix d’aquests prové d’un venedor de Cadis, abunden els d’Andalusia, zona en la qual es pensava que els sabaters menorquins havien treballat poc.

El destinatari de la majoria de les cartes i factures d’aquest lot és Antonio Ortega Ramón, també de Cadis. Aquest comerciant era el propietari de la sabateria La Balear, subtitulada “Calzados Elegantes” i tenia un soci, Manuel Aldea, que sembla que s’ocupava del departament comercial. Segons una altra carta, l’establiment era bastant modest i el propietari afirmava que els preus dels seus articles eren com a mínim un 10 per cent inferiors als de la resta de botigues de la ciutat. Tal com indica el seu nom, s’abastia de sabates del nostre arxipèlag i, de fet, al Centre d’Interpretació Publicitària consten dues cartes que va rebre de dos fabricants mallorquins el mateix any 1921: Francesc Massanet, de Palma i Maties Pujadas Estrany d’Inca. 

En la documentació dominen de forma considerable els sabaters de Maó, que tradicionalment feien un calçat econòmic, moltes vegades elaborat a mà, bastant adequat per la zona sud del país, d’una renda per càpita baixa. Un d’aquests és Guillem Coll, un actiu empresari que els primers anys del segle XX va destacar en la recerca de mercats alternatius al cubà i que se sap que aconseguí vendre la seva mercaderia a França i ara comprovam que també ho feia a Espanya.

En el lot hi figuren dos documents seus. El primer és l’anunci que inserí en una revista, del 1920. La imatge promocional mostra el dibuix d’uns peus de senyora calçats amb sabates de taló i davall s’anuncia: “G. Coll Riudavets. Manufactura de Calzado para señora. Cosido a mano: Nuevas Creaciones. Exportaciones a todos los países. MAHÓN (Baleares) (España)”. El segon és una carta que envià al senyor Ortega, on consta que en aquell moment la seva fàbrica era al carrer de Santa Teresa, número 34. Li comunica que adjunta una factura amb gènere per valor de 254,50 pessetes, a cobrar a un mes vista. 

Un altre establiment de Maó que es relacionava amb el comerciant gadità era el d’Antoni Comellas, que tenia el seu taller al Cos de Gràcia, número 5. En la capçalera de la seva correspondència comercial s’assenyala que era una fàbrica de calçat cosit a mà. “Acreditado por su elegancia y Solidez”. Crida l’atenció que en aquelles dates ja tenia registrada una marca comercial, La Peninsular, que a més subratlla la importància del mercat nacional i que està il·lustrada amb un remarcable logotip, on es pot veure una àguila amb les ales esteses. Envià una carta i una postal. En aquesta darrera accepta la cancel·lació d’una comanda i en la primera dona compte dels preus de quatre castes de sabates de pell d’oscària (vaquí), negres i de color, que van de 26 a 38 pessetes el parell.

El següent sabater és Antoni Casteyó, que en les cartes es presenta com a “Fabricante de Calzados de lujo” i tenia dues adreces, als carrers Pi i Margall (camí des Castell) i de la Reina. Va remetre una carta a Antonio Ortega en la qual li informa que, a sol·licitud del seu soci, Manuel Aldea, li envia un paquet postal amb un mostrari dels seus articles. 

L’empresari comptava amb una altra companyia, la casa Casteyó y Orfila, que venia sota la denominació de “Calzados Casyor" i tenia un apartat de correus diferent de l’anterior, sense que s’indiqui la seva ubicació, per la qual cosa potser només es tractava d’un nom comercial especialitzat en un altre tipus de productes, però proveït per la mateixa fàbrica. 

Hi figuren dues cartes comercials. En la primera, del mes de maig de 1921, adjunta una factura que acompanya el gènere enviat i puja a un total de 676,75 pessetes. La segona, del mes d’agost, es refereix a tres factures, d’un total de 811,90 pessetes. Com que les lletres que les documenten han estat retornades, se n’emet una de nova, afegint-hi les despeses de devolució de 33,30 pessetes.

Convé aclarir que fins fa alguns anys no es feien transferències bancàries i era un procediment molt habitual per cobrar els articles subscriure una lletra de canvi pel seu import a nom del comprador. Si a la data de pagament aquest l’abonava, el venedor cobrava del banc, però si no feia l’ingrés, la lletra venia retornada, la qual cosa originava unes despeses bancàries, com en aquest cas. El venedor no tenia més alternativa que fer una nova lletra i esperar de la bona voluntat del seu client que el segon intent fos reeixit.

El següent fabricant, Sintes Carreras i Companyia, també va patir l’anterior problema. Es tractava d’una fàbrica de calçat situada al carrer Prieto y Caules (s’Arraval) números 166 i 168 de Maó, al qual va ser tornada una lletra d’un considerable import i que, per aquest motiu, dirigeix una carta a Cadis comunicant que suposa que el gènere ha estat conforme, espera que tot sigui fruit d’un error i n’emet una de nova per valor de 1.113,10 pessetes. Era una forma educada de dir que si el comprador havia rebut la mercaderia devia fer-se càrrec del seu import i de les despeses.

Una altra casa que intervé en aquesta correspondència és la de Mercadal y Pons, que estava al carrer de la Infanta números 150 i 150A i venia calçat fet a mà sota el nom de Leda-Gys. Aquesta curiosa denominació correspon al nom artístic de l’actriu italiana de cinema mut Giselda Lombardi, que va fer pel·lícules entre 1913 i 1927 i els espavilats fabricants maonesos utilitzaven com a ganxo comercial per a les seves sabates de dona.

La fabricació de calçat a Menorca durant els convulsos anys de 1929 a 1950

 El 1954 Joaquín Rodríguez Arzúa va publicar l’article “La industria de la isla de Menorca”, en el qual donava informacions útils per estudiar l’evolució de la manufactura de Menorca i, en particular, per conèixer com es va enfrontar el sector del calçat als anys més dificultosos del segle, de 1929 i 1950.

Entre 1927 i 1929 els enviaments de sabates fora de Menorca havien pujat a una mitjana de 597,5 milers de parells anuals, però amb la crisi, entre 1930 i 1932, van caure a 311,9. La superació dels problemes va ser molt gradual: el 1933-1935 les exportacions es va recuperar un 28,9%, però encara quedaven un 32,2% per davall dels primers tres anys.

Models 1929. Fotos Antiguas de Menorca .Miguel Riudavets Ferra

La producció de calçat feia necessari importar pells de diferents classes i qualitats. Aquestes abastaven pells adobades, bàsicament de vedell, badanes, tafilets i pells xarolades; pells i cuirs sense adobar; sola, i escorces per a l’adobat de les pells. Les pells de vedell adobades, tant nacionals com estrangeres, entraven pels ports de Maó i Ciutadella, a raó d'unes cent tones anuals. Les badanes, tafilets i altres pells adobades suposaven aproximadament 35 tones. Els altres cuirs i pells sense adobar constituïen un comerç favorable a la illa, ja que les exportacions pujaven a unes 50 tones anuals. Finalment s’importaven unes 300 tones anuals de sola. 

Passat el 1939, hi va haver un breu període florent, que va desembocar en una depressió a partir del 1942. Les causes eren la manca de matèries primeres, perquè la compra no era lliure (durant l’autarquia estava sotmesa a quotes), el que redundava en una baixa qualitat del producte, per un costat, i la disminució de la demanda, per l’altre. Rodríguez Arzúa comenta que, encara que la indústria del calçat continuava ocupant el primer lloc de l’economia de l’illa, aquesta crisi, que es va accentuar a partir de l’any 1945, va originar el tancament de motes empreses petites i la disminució de l'activitat de les més potents.

Taller de calçat. Fotos Antiguas de Menorca. Toyo Pons

Davant d'aquesta prolongada depressió, la indústria va reaccionar i es va mecanitzar en part. Hi havia algunes fàbriques que produïen en sèrie, però la majoria seguien sent manuals (el que a l’època es coneixia com “artesania”)  i només utilitzaven algunes màquines per executar determinades tasques. La seva organització era semblant a la que havien tingut els moneders de plata. La major part dels operaris, potser el 80 o un 90 per 100, treballaven a casa i la fàbrica, que comptava amb un reduït nombre d'obrers, els proporcionava els materials necessaris. Per aquest motiu, les fàbriques, en general, eren petites i, excepte alguna de moderna, amb unes condicions laborals i higièniques molt deficients. Els obrers de les factories treballaven a sou i els que ho feien a casa a preu fet, però a cap dels dos el que guanyaven en la jornada normal no els bastava per viure i els era necessari fer hores extraordinàries, cosa que només podien dur a terme quan la demanda era forta, fet no excessivament freqüent.

La fabricació de calçat es va desenvolupar en les principals poblacions de Menorca: Maó, Ciutadella i Alaior. Com es pot veure a la taula, al començament la localitat més important era Maó, però amb els anys el centre de gravetat es va desplaçar clarament a Ciutadella, i Maó fou sobrepassat també per l'industriós poble d'Alaior.

Evolució del nombre de fàbriques de Menorca (1890-1950)
Població	1890	1920	1930	1940	1950
Maó	62	17	35	30	20
Ciutadella	26	17	46	68	74
Alaior	22	9	17	21	25
Es Mercadal			2	0	0
Es Castell			2	1	1
Suma	110	43	102	120	120

El 1949 hi havia 107 fàbriques de tipus manual i 17 de mecàniques. Ciutadella concentrava gran part de l’activitat, amb 63 fàbriques manuals i 4 mecàniques, li seguia Alaior amb 25 fàbriques manuals i 5 mecàniques. Maó destacava per tenir 8 fàbriques mecàniques, a més de 17 manuals. As Castell i a Ferreries hi havia una sola fàbrica. La majoria d’aquests establiments eren petits tallers, per la qual cosa Arzúa també proporciona les dades del nombre d’obrers de Menorca, en les quals es constata que en aquesta època estaven al voltant dels 2.000.

Nombre d'obrers de Menorca
Població	1890	1906	1930	1940	1950
Maó	1.768	1000	700	500	210
Ciutadella	816	800	596	1.203	1.296
Alaior	498	400	346	278	630
Suma	4.972	2.200	1.642	1.981	2.136

L'especialitat de les fàbriques de l’illa era la sabata femenina, en què el temperament artístic illenc imposava el seu inconfusible segell personal. També es produïen quantitats apreciables de sabata de fillet, mentre que la d’home assolia un escàs volum, ja que era la que més es prestava a la mecanització, poc present a l’illa. El 1945 es van produir 275.000 parells de sabata de dona, 83.812 d’home i 61.000 de fillet. A més es van fer 224.000 sandàlies.

L’autor afegeix l’opinió que sobre el calçat menorquí donava Josep Vidal Isern en l’article “L'arxipèlag balear en el seu aspecte econòmic i turístic”, aparegut a la revista Informació Comercial Espanyola el setembre de 1951: "L'illa de Menorca ha aconseguit una supremacia fabril al ram del calçat, que constitueix el seu millor guardó, ja que els seus productes, d'excel·lent qualitat i confeccionats amb suma exquisidesa, no han pogut ser superats per cap altra regió espanyola. La indústria del calçat és, per antonomàsia, la indústria de Menorca i manté el més alt nivell en els negocis de l’illa, en comptar amb 120 fàbriques de calçat i nombrosos inscrits al Registre d'Exportadors: vuit fabricants de Maó, dinou de Ciutadella i quatre d'Alaior”.

Arzúa remarca que la producció de calçat i objectes de goma mereixia una menció especial. Aquesta indústria es localitzava a Maó, on van arribar a existir diverses fàbriques, encara que la principal sempre va ser la de Josep Codina. En realitat, en aquell moment la factoria de Maó ja només era una sucursal de la casa central, situada a Barcelona, que produïa un 70 o 80 per 100 del total. El cautxú utilitzat en la fabricació havia de ser importat de l'estranger, principalment, dels Estats Units i Anglaterra, i arribava pel port de Maó. Les importacions d’aquest gènere van assolir una mitjana anual de 195,8 tones entre 1927 i 1935 i la seva tendència era creixent, ja que entre 1927 i 1931 el seu valor anual fou de 172,8 t, que pujà a 224,4 t de 1932 a 1935. 

Fàbrica Carreras Bagur. Fotos Antiguas de Menorca. Manel Perello Tur

Abans del període de 1936-1939, el ritme de producció de calçat i objectes de goma va ser molt intens. El 1927 van sortir de Maó 126,7 tones, quantitat que pujà a 440,7 anuals durant els anys 1928-1931 i va fer un bot per assolir una mitjana de 645,4 tones entre 1932-1935.

Les vendes es dirigien exclusivament al mercat nacional. Després del 1939 es va gaudir d'un breu període d'esplendor i el 1941 la seva activitat va ser extraordinària, però a partir d’aquell any, la manca de matèries primeres i la depressió de la demanda van provocar l’alentiment de l'activitat de l'única fàbrica existent que, a més, va tendir a intensificar la producció d'objectes diversos. La manca de cautxú verge es va suplir amb l'aprofitament de residus, mitjançant la regeneració de la matèria primera, però els mals resultats obtinguts van fer que es desistís d’aquest procediment. El 1944 es van produir 140.000 parells de calçat i 40.000 d’altres articles de goma i el 1945 la manufactura de calçat va ascendir a 210.000 parells. Les oscil·lacions es devien a causes extraordinàries, ja que en temps normals aquest ram era una dels més estables en l'insegur panorama industrial menorquí.

Les indústries accessòries també havien assolit un cert desenvolupament. Les fàbriques d'adoberia tenien escassa importància, ja que la majoria de la matèria primera necessària per al calçat es comprava de l’exterior. Hi havia hagut fàbriques a Maó i Ciutadella, que en aquell moment havien quedat reduïdes a dues, una de sola i l’altra de badana, les dues molt petites; aquesta darrera exportava alguna cosa, gràcies als seus magnífics acabats.

D’altra banda, les fàbriques de formes sempre havien estat un monopoli de Ciutadella i ho seguien sent quan escriu l’autor. Les manufactures de talons es localitzaven principalment a Ciutadella i a Maó. Les capses de cartró es produïen a tres tallers, a cadascun dels centres sabaters: Ciutadella, Alaior i Maó. 

Finalment hi havia fàbriques d'espardenyes, que només produïen per al consum illenc, que no arribaven a cobrir. El seu emplaçament havia oscil·lat entre es Castell, Maó i Ciutadella i darrerament s’havia estabilitzat en aquests dos darrers nuclis. El 1927 as Castell es van produir 15,7 tones, però a partir d’aquell any i fins el 1935 la mitjana anual es va reduir a 1,7 t. Entre els mateixos anys a Ciutadella s’elaborava una mitjana de 4,1 tones, mentre que a Maó s’assolien les 12 tones.

L’evolució de la indústria menorquina al començament del segle XX segons Rodríguez Arzúa

 El 1954, el professor d’Història Econòmica Joaquín Rodríguez Arzúa va publicar a la revista Estudios Geográficos l’article “La industria de la isla de Menorca”, que ha estat bastant utilitzat per descriure l’evolució de la manufactura de l’illa, tot i que, en realitat, utilitza fonts fàcilment disponibles, com les memòries de la Cambra de Comerç. L’autor presta bastanta atenció a les indústries del calçat i el metall.

Després d’explicar el desenvolupament de la manufactura al llarg del segle XIX, assenyala que, des de la pèrdua de Cuba, el 1898, les indústries van patir violentes crisis periòdiques, al costat de moments d'eufòria. A principis del segle XX menaven una vida lànguida: el calçat no s'havia refet de la seva ruïna, l’empresa tèxtil Indústria Mahonesa s'enfonsava, mentre que l’Anglo Espanyola, del sector metal·lúrgic, encara estava començant. Tanmateix, després d'alguns anys de completa apatia, l'adversitat va fer despertar els menorquins.

La Guerra de Cuba va afectar greument la indústria del calçat. Si s'hagués consumat la seva desfeta, s'hauria paralitzat gran part de la vida menorquina. La pèrdua de la colònia en un primer moment es va superar gràcies a la depreciació de la moneda, que va permetre iniciar l'exploració de nous mercats, com França i Portugal. Al cap d’uns anys, la recuperació de la cotització de la pesseta va originar nous problemes, especialment per l'encariment de les pells al crom que es compraven als Estats Units i que es trobaven, a més, gravades per un fort aranzel. A poc a poc, les dificultats es van anar solucionant i es va poder salvar aquest període crític.

En realitat, el que necessitava el sector era que el Govern no destorbés el seu pas amb mesures absurdes. El 1906 un il·lustre menorquí deia: "Es tracta d'una indústria que ha arribat a un alt grau de perfecció; que necessita, no ja avantatges per desenvolupar-se, sinó que no es posin traves al seu avenç". 

Fotos Antiguas de Menorca. Cortesia de Pere Català

L'admissió temporal de les pells al crom va fer possible l'equiparació econòmica amb la indústria ianqui, de manera que s’aconseguí recuperar, ni que fos en part, el mercat cubà, amb la qual cosa es va foragitar el perill d’una crisi total. D’aquesta manera, a principi de segle les exportacions de calçat, que suposaven la pràctica totalitat de la producció, es van poder sostenir. Segons les dades que aporta l’autor, aquestes oscil·laven entre les 239 i 246 tones dels anys 1907 i 1908 i les 390 t del 1904, amb una mitjana anual de 282,5 tones de 1900 a 1910.

Cap al 1910, els menorquins van demanar que se signessin tractats comercials amb Mèxic i Cuba per propiciar l'exportació de calçat. Aquests acords no es van arribar a subscriure i les vendes a Mèxic, Algèria i altres països es van esfumar, però es van incrementar les de Cuba, de manera que la crisi es va poder conjurar. Hi contribuí que al mateix temps es desenvolupés intensament la nova indústria dels moneders de plata.

Però la manca d'unió, preparació i capacitació tècnica prest van originar nous desastres. El 1911 feia fallida l'Anglo Espanyola, la crisi de la qual provocà l’enfonsament alguns bancs que havien sorgit les dècades anteriors. La nota positiva fou que les sabates menorquines van aconseguir vendes substancioses al mercat espanyol.

Açò no obstant, en realitat, la crisi del calçat no es va arribar a resoldre mai, ja que no era exclusiva de Menorca, sinó que afectava tot el país, que experimentava un excés de producció i un consum intern escàs. Així i tot, amb una extraordinària ceguesa, a Espanya es van crear noves fàbriques o es van ampliar les existents, la qual cosa agreujà els problemes. 

La indústria sabatera menorquina patia de forma latent una llarga crisi que la vexava i afeblia. En certs moments arribava a la paralització total, en el transcurs del quals es perdia el que s’havia guanyat els anys bons, motiu pel qual no es registrava una empenta franca, ni tan sols una estabilització. Abans de la Guerra de Cuba, la seva capacitat de producció arribava al milió de parells anuals, però els anys següents gairebé mai passava de la meitat o les tres quarts d’aquest volum. 

Una de les propostes que s'apuntaven era la creació d'una gran companyia o sindicat exportador que unís els esforços dels industrials sabaters i evités que es fessin la competència entre ells, però l'individualisme mediterrani va impedir que aquesta idea quallés. La solució dels problemes dels menorquins era àrdua, en tractar-se d’un calçat majoritàriament d'artesania, car i accessible només a cercles limitats; sense sortida a l'estranger, semblava que mai no s'arreglarien. 

Açò no obstant, la Primera Guerra Mundial va originar un nou i brillant ressorgir de la indústria sabatera, però una sèrie de mesures governatives antieconòmiques la van fer tornar al marasme. L’autor es refereix a l’ordre d’agost de 1919 que gravà les exportacions de tal manera que van esdevenir impossibles. Ara bé, Arzúa assenyala que encara que és cert que el Govern espanyol mai va tenir una política econòmica digna d’aquest nom, gran part del mal residia en l'organització de les fàbriques de calçat, tan deficients en instrumental que van donar peu a Pere Ballester a queixar-se, tot afirmant que: “Crec, i ho diré amb tota sinceritat, que tal com estan muntades aquestes indústries depauperen la raça”.

La crisi mundial del 1929, en tancar els mercats a l'exportació, va provocar que els preus del calçat experimentessin una forta baixa, la qual cosa va repercutir dolorosament a l'illa. Les paraules d'un organisme tan seriós com la Cambra de Comerç ho testimoniaven: “Desgraciadament per a Menorca, tota la seva indústria pateix una paràlisi accentuada de dia en dia, que ha donat origen a una greu crisi obrera que només s’ha pogut combatre amb les obres militars i de la Base Naval”. Les dificultats es van agreujar el 1933 amb la pèrdua del mercat canari, ocasionada per la irrupció del calçat de l’empresa txeca Bata, de fabricació mecànica, amb els preus de la qual no podia competir la producció artesana menorquina. 

Durant la Guerra Civil de 1936-1939, l'illa va estar aïllada i la seva vida semiparalitzada. Els anys següents, la indústria sabatera va passar per dues etapes: la primera, fins al 1943, fàcil i profitosa i la segona, a continuació, difícil pels costos creixents i la manca de matèries primeres, fins que el 1947 va tenir lloc un esfondrament total. Davant d'aquesta marxa, l’autor trobava complicat pronosticar el futur, però confiava que Menorca continués sent industrial.

Arzúa també comenta l’evolució de la fabricació de moneders de plata, que va aparèixer entre 1840 i 1845. Al principi, només es feien del tipus flamenc, molt senzills, que es venien als escassos turistes. No va tardar gaire en començar l’exportació a Algèria. El 1896 només constaven dos argenters a Maó, però el 1910 ja hi havia vint-i-sis fàbriques a Maó i una Alaior i una dècada més endavant existien 47 establiments (31 a Maó, 10 a Ciutadella i 6 a Alaior). 

La conversió dels obradors d’argenteria en la indústria de moneders fou protagonitzada per emprenedors homes de negocis de Maó. Es van crear tota casta de tipus i formes: de senyora, de mà, de plata daurada, d’or, etc. Els primers temps, compradors de l’exterior, fins i tot d’Alemanya, adquirien gran quantitat de malla per muntar-la fora o enviaven a l’illa els tancaments, però amb el temps es van anar suprimint els intermediaris i s’aconseguí fer tot el procés de fabricació a Menorca. Es va arribar a comptar amb una multitud d’operaris a Mallorca, que confeccionaven la malla i la remetien a la nostra illa per finalitzar els articles.

El veritable auge va tenir lloc a partir del 1905 i assolí el seu màxim entre 1910 i 1920, per enfonsar-se violentament, amb una caiguda vertical, tot seguit. Entre 1901 i 1905 les sortides per comerç de cabotatge eren d’uns 2.000 kg anuals; els dos anys següents van pujar a 4.100 kg i després van veure una expansió vertiginosa: 6.500 kg el 1908, 8.200 el 1909 i 15.400 kg el 1910. Al voltant d’aquest any, el nombre de fàbriques ascendia a quaranta, que donaven feina a uns 3.000 operaris. A Maó era com una febre; hi havia tallers per tots els carrers.

Fotos Antiguas de Menorca. Paquita Gener Pons

La producció va seguir creixent fins al final de la I Guerra Mundial. Es venia a tot el món: França, Portugal, Anglaterra, Holanda, Itàlia, Dinamarca, el Marroc Francès, Tunísia, Egipte, Sudàfrica, les Índies Holandeses, Xina, Japó, Austràlia, Amèrica, etc. En acabar la Gran Guerra, la fabricació de moneders de plata va assolir el seu apogeu, però la seva caiguda va ser tan ràpida que sobre 1920-1925 ja es donava per desapareguda. La raó va ser el canvi de la moda en favor dels articles de cuiro, que ocasionà la ruïna de moltes empreses, fins al punt que només van quedar tres o quatre. Algunes es van resistir a tancar, pensant que la crisi seria passatgera, i van sofrir grans pèrdues. El 1930 només quedaven sis tallers a Maó i dos a Alaior.

Les vicissituds de la indústria de Menorca entre 1911 i 1930 segons Pere Ripoll

 Pere Ripoll Busquets, advocat, empleat del Registre de la Propietat de Maó i vice-cònsol de la República de l’Uruguai, fou secretari de l’Ateneu de Maó del 1912 al 1936 i participà en la fundació del Foment del Turisme de Menorca, del qual en fou el tresorer. Va escriure els apartats de la Revista de Menorca dedicats a la indústria i el comerç de Menorca en les dècades del 1910 i el 1920, interessants per conèixer aquests anys plens d’alts i baixos, maldament que l’estil pompós de l’autor en ocasions en dificulti la comprensió.

Fotos Antiguas de Menorca.Amparo Segui Chinchilla

Ripoll, en comentar l’evolució econòmica general del decenni de 1911-1920, remarca que s’havia caracteritzat precisament per la coexistència de situacions oposades. En primer lloc, la crisi bancària de 1911 va afectar de forma negativa el comerç i la indústria. Es produí una forta restricció del crèdit que va perjudicar fortament el primer i alentí el desenvolupament de la segona. El comerç aconseguí superar l’ensurt i, fent grans esforços, va recuperar la normalitat, fins que l’esclat de la I Guerra Mundial trasbalsà de tal manera el seu funcionament “que van desaparèixer totes les regles establertes”.

La indústria també se'n va ressentir notablement de la crisi del 1911, la qual suposà la ruïna d’una companyia tan important com la Societat Anglo-Espanyola de Motors, Gasògens i Maquinària General, dedicada a la fabricació de maquinària, i que sostenia alguns centenars d'obrers. La seva fallida va allunyar per sempre, la possibilitat del ressorgiment de la factoria “Industrial Mahonesa”, amb la qual cosa es volatilitzaven les dues empreses més puixants de Menorca durant la dècada anterior. 

Ripoll és una mica desafortunat en l’explicació que dona de l’afer, que acabam de reproduir. Aquest, encara que era ben conegut pels seus coetanis, pot portar a confusió al lector actual. La realitat és que la crisi de 1911 es va originar per les dificultats econòmiques de la indústria metal·lúrgica coneguda com l’AngloEspanyola, quan el Banc de Maó es va negar a seguir finançant les facilitats econòmiques exorbitants que l’empresa concedia als seus clients. Tanmateix, el voluminós deute de la societat amb el banc feia que els dos haguessin lligat el seu destí. El públic, coneixedor d’aquest crèdit i conscient de la impossibilitat del seu cobrament, va entrar en pànic i, en reclamar els seus doblers, per la por de perdre’ls, va provocar l’ensorrament del Banc de Maó en dos dies, per la incapacitat de respondre davant dels seus clients. 

L’Anglo, pel seu costat, estava en fallida tècnica i ningú la volgué rescatar. La tèxtil Industrial Mahonesa, d’altra banda, ja havia tancat anteriorment, incapaç de superar la depressió provocada per la pèrdua de Cuba, i un intent posterior de revifar-la havia fracassat el 1910. El 1911 es va produir una segona temptativa, però és qüestionable que fos la crisi d’aquest any la que el fes naufragar, ja que, després d’una dècada negra i un historial no gaire brillant al segle XIX, no sembla que ningú tingués intenció de prendre el relleu.

Ripoll segueix explicant que, durant la Gran Guerra, altres indústries, sobretot la del calçat, el primer sector manufacturer de l’illa, es van aprofitar de les dificultats dels seus competidors en els països bel·ligerants i es van llançar a substituir la seva producció. A pesar que els primers temptejos van acabar en sonors daltabaixos, les exportacions es van acabar per consolidar i aquest ram assolí una era de prosperitat poques vegades igualada. 

La fi d’aquesta edat d’or va procedir dels mateixos espanyols, quan l’opinió pública es va posar en contra del sector. Ripoll no ho aclareix, però es va acusar les vendes a l’estranger de deixar desproveït el mercat nacional i provocar la puja de preus. Es desfermà una campanya de premsa de la qual se’n feu ressò el Ministeri d’Hisenda, que prohibí les exportacions, tallant les ales a la indústria.

El calçat mecànic, gran competència del calçat manual

Pel mateix temps, s’havia enlairat la manufactura de moneders de plata que, finalitzada la contesa, envaí els mercats mundials i arribà als cinc continents. Tanmateix, en el moment en què escriu Ripoll (primers dies del 1921), aquesta branca productiva patia una greu crisi, motivada per múltiples factors, que feien preveure que no aconseguís recuperar l’auge dels darrers dos anys. Amb tot, els industrials argenters exploraven els mercats nacionals i estrangers i intentaven substituir els moneders amb objectes de bijuteria i altres similars i era probable que també s’introduïssin en la joieria, que ja era cultivada per alguns amb èxit.

Ripoll continua apuntant que la I Guerra Mundial també va defraudar les esperances que el conflicte facilités el reflotament de la indústria naval, una de les més antigues de Menorca, que al llarg de la primera meitat del segle XIX havia obtingut un considerable renom. Encara vivien els que havien vist solcar per primera vegada a les aigües del port de Maó fragates com la “Pedro Plandolit”, d’unes 1.000 tones, corbetes com la “Olimpia” i bergantins com el Putchet que, quan travessaven els oceans, proclamaven la competència dels mestres d’aixa menorquins i la perícia dels nostres marins fins als darrers racons de les antigues colònies espanyoles. No tot estava perdut; en el darrer decenni, de 1910, havien estat avarats dos velers en dos tallers diferents del port. Aquests, instal·lats de forma improvisada, havien estat substituïts pels definitius, que s’encarregaven de la construcció de nous bucs.

Fragata d'època

Deu anys més tard, la dècada de 1921-1930 era valorada per Ripoll en termes molt més ombrívols: no es podia estar satisfet del seu resultat “ni en conjunt ni en detall”. Assenyalava que el període va començar amb la decadència i mort de la important indústria de moneders d’or i plata, no sense la lluita dels fabricants i els obrers, els primers per preservar el capital invertit i els segons per conservar el pa. Malgrat tot, només se’n van salvar els poquíssims que van recórrer a la bijuteria i les cadenes d’or i plata.

La manufactura del calçat en aquella dècada havia tingut els seus alts i baixos, més nombrosos els segons que els primers; les agudes crisis que l’havien afectat no l’havien permès aixecar cap. Les causes d’aquestes dificultats eren diverses, per bé que la principal era la mecanització del sector, que feia possible que entressin al mercat articles en condicions molt més econòmiques que les sabates fabricades a mà, que era l’especialitat de Menorca. Aquestes eren les preferides per les persones acomodades, en especial les dones, però constituïen un segment reduït del mercat. Per Ripoll, aquest era l’aspecte més preocupant de l’evolució de la indústria, ja que la fabricació fabril progressava de forma constant amb l’aparició de nous enginys, que realitzaven tasques que abans semblaven impossibles.

A més, hi havia dos factors de caire intern que perjudicaven el sector. Un era l’individualisme dels empresaris: per separat no eren capaços d’arribar on arribarien unint els seus esforços. L’altre era la manca d’orientació comercial dels industrials. En el moment en què Ripoll escriu, 1931, la Cambra de Comerç de Menorca tenia en estudi una petició sobre l’establiment d’una Escola Pericial de Comerç a Maó per formar els futurs directius i tècnics, una qüestió que considerava imprescindible per a l’evolució moderna de la indústria, però que, malgrat els desitjos de l’autor, no es va arribar a portar a terme.

Elda es va convertir aquests anys en un gran fabricant de calçat

Finalment, els darrers anys hi havia un altre element que havia pertorbat el desenvolupament natural de la indústria i el comerç. Es tractava de l’atur forçós de milions d’obrers. Encara que l’autor no ho diu, se suposa que era per la depressió de la demanda que va causar la crisi internacional originada arran del crack borsari dels Estats Units de l’octubre del 1929.

L’ascens de la ultradreta i la llei del pèndol en la política

 Les formacions d’extrema dreta estan a l’alça a tot el món. Espanya no és diferent i cada vegada que hi ha eleccions obtenen un major suport. Molts d’analistes ofereixen explicacions a aquest auge que, en la majoria de les ocasions, censuren les actuacions d’altres partits que “donen ales” als radicals. Tanmateix, una interpretació més senzilla és aplicar la llei del pèndol.

L’ascens de la ultradreta és el corol·lari de l’expansió del pensament conservador que s’encetà a finals dels anys setanta amb la victòria electoral de Margaret Thacher al Regne Unit, el 1979, que coincidí amb l’arribada al poder de l’Aiatolah Khomeini a l’Iran i es completà amb la presidència de Ronald Reagan als Estats Units, el 1981. Aquests mandataris marcarien l’inici d’una nova època i tindrien una influència decisiva en l’evolució política mundial.

El seu triomf va venir precedit per l’avenç de les ideologies ultraliberals i fonamentalistes. Milton Friedman va rebre el premi Nobel d’Economia el 1976. El seu sistema en pro del lliure mercat i en contra de la intervenció estatal tenia molt en compte les implicacions polítiques i era una resposta a les teories econòmiques que sustentaven l’estat del benestar i l’economia mixta. El fonamentalisme islàmic constituí una reacció a la modernització de les societats musulmanes sota la influència dels valors de la democràcia i els drets humans, que considerava incompatibles amb la tradició i la llei islàmiques.

Si giram la vista enrere, el pensament econòmic i polític dominant des dels anys trenta i, sobretot, a partir de la fi de la II Guerra Mundial havia estat l’ideari progressista que promovia la igualtat i la solidaritat. Aquest programa va confluir amb les teories econòmiques de John M. Keynes, que, per evitar les crisis del capitalisme, en especial la del 1929, defensaven la intervenció econòmica i la redistribució de la renda. Així es van desenvolupar els serveis socials i una forta presència de l’estat en l’economia.

Roosevelt, impulsor de l'estat de benestar als Estats Units

Aquest bloc ideològic va sorgir per oposició a l’auge de les idees liberals del segle XIX, partidàries de deixar actuar el mercat lliurement i que feia una lectura restrictiva de la democràcia, limitada a les llibertats fonamentals que vetaven la intromissió dels reis sobre les persones i la política, és a dir, la intervenció estatal.

Per tant, des de fa dos segles, encara que els aspectes més debatuts hagin estat diferents, les idees polítiques i econòmiques han sofert una alternança entre principis conservadors i liberals, per un costat, i progressistes i intervencionistes, per l’altre. Aquesta evolució històrica ens ajuda a comprendre la situació actual i ens proporciona eines per evitar les seves derivades més pernicioses.

En primer lloc, quan la societat es mou cap a un extrem, no és només que els partits polítics d’aquella tendència guanyin les eleccions, sinó que quasi totes les forces polítiques acaben adaptant els seus programes al sentit del temps. Igual que ara els partits conservadors i, fins i tot socialdemòcrates, adopten mesures que han proposat els partits d’extrema dreta, en matèria d’immigració, seguretat, educació, etc., fa quaranta anys feien seves les polítiques intervencionistes i en favor de l’estat del benestar.

Bismarck, pioner de l'estat de benestar a Alemanya

Al mateix temps, es dona un efecte contagi dels països líders. D’aquesta manera, la pujada electoral de Vox no s’explica pels seus mèrits, ben minsos, sinó per l’emulació de Trump. Els joves són els més atrets pels extremistes carismàtics, igual com als anys seixanta ho podien ser pel Che Guevara.

Un altre element a remarcar és que el primer àmbit on gira el pèndol és el de les idees, que sempre anticipen canvis polítics. Les doctrines neoliberals i identitàries van madurar una dècada abans que sorgissin polítics amb el coratge de Thacher i Reagan, que anaren a contracorrent fins i tot dins de les seves formacions polítiques i van imposar formes d’actuació diferents.

Al respecte, encara que els darrers anys s’està produint una renovació en els plantejaments progressistes, s’observa una gran dispersió i no s’ha articulat cap línia dominant. Les aportacions del francès Thomas Piketty sobre la desigualtat, que qüestionen un dels resultats més controvertits de les polítiques neoliberals, són promissòries, perquè tenen una base sòlida i es plantegen des de l’economia, que històricament ha marcat la pauta. Al mateix temps, alguns economistes heterodoxos, guardonats amb el Nobel, han posat en evidència la debilitat de les receptes neoliberals i els seus fonaments teòrics.

Tanmateix, aquestes concepcions no s’han acabat de materialitzar en una teoria consistent i han quedat enfosquides per una munió de plantejaments de tipus polític i social sobre una diversitat de qüestions, com el gènere, el medi ambient o la immigració. Aquestes propostes que reivindiquen l’ampliació dels drets de les persones en ocasions són contradictòries amb els plantejaments clàssics del socialisme i la seva recepció ha estat sobretot en grups socials aliens als tradicionals col·lectius d’esquerra, la qual cosa ha acabant soscavant la base electoral d’aquests partits i ha estat utilitzat per l’extrema dreta en benefici propi, en destacar la seva desconnexió social.

Finalment, és bo recordar com es va enfrontar la dreta a l’onada progressista de la postguerra. A més d’acceptar els plantejaments que comptaven amb consens social, posaren en quarantena els partits extremistes. Els comunistes foren objecte d’un cordó sanitari i no arribaren al govern de cap país, ni d’aquells on tenien molta força, com Itàlia. S’hi sumà una crítica contundent dels seus idearis i dels països on havien triomfat: la URSS i els seus satèl·lits. Açò va posar de manifest que els radicals mai assoleixen la majoria electoral i només poden assolir el poder per un cop d’estat o la renúncia dels moderats, com passà a Alemanya i Itàlia amb els nazis i els fascistes.

L’onada de la ultradreta suposa un greu perill per a la nostra societat, però se’ls ha de fer front i no serà revertida fins que pugi una generació de líders forts, amb el suport d’una renovada doctrina alternativa.

La indústria dels moneders de plata segons Llorenç Lafuente

 Llorenç Lafuente Vanrell va participar de forma activa en la vida cultural de Maó de començament del segle XX, sobretot per la seva vinculació a l’Ateneu, del qual en fou secretari durant alguns períodes entre el 1906 i el 1936, alhora que publicava de forma assídua a la Revista de Menorca. Fruit d’aquestes col·laboracions, el 1918 va escriure l’article “La industria de la plata en Menorca”, que ha estat una de les principals fonts utilitzades per tots els que han tractant el tema.

Moneders de plata. Museu de Menorca

Lafuente comenta que, segons les seves investigacions, entre el 1840 i el 1845 van fer “la seva misteriosa aparició a Menorca” els primers moneders de malla de plata, de l’origen dels quals, encara que existien algunes teories fantasioses al respecte, no se’n sabia res de cert.

L’argenteria i l’orfebreria menorquines sempre havien estat indústries locals, sense capacitat d'exportació, i així va començar sent la producció de moneders, senzills, sòlids i limitats durant molt d’anys al clàssic tipus anomenat “flamenc” pels argenters. Només es feien moneders de butxaca d’home i els fabricants es consideraven satisfets quan en podien vendre cinc o sis a la setmana. Sembla que des del principi la manufactura de la malla va ser una tasca femenina. Se soldava amb un bufador de boca, que al segle XX va passar a ser de pedal i, darrerament, en els grans tallers s’havia perfeccionat i era impulsat pel gas projectat per un ventilador.

Els primers tallers de què es tenia notícia eren del senyor Puigserver (conegut amb el malnom de Pusites), ja tancats, que estaven instal·lats al carrer de Portal de Mar. Lafuente suggereix que Puigserver podria haver importat de Catalunya l'art dels moneders, perquè al Llibre de Passantia, en què estan col·leccionats els dibuixos dels treballs que els argenters aspirants realitzaven per ser mestres i que abastava des del segle XVI a mitjans del XIX, hi figurava un moneder de malla de plata. També eren molt antics l’establiment de Jaume Escudero i el dels senyors Tudurí, pare i fills, al camí des Castell, que encara funcionava el 1918. Aquest darrer taller va iniciar l'exportació de moneders de butxaca a Algèria, on encara conservava clients.

Lorenzo Lafuente Vanrell

La conversió d'aquesta manufactura en indústria a gran escala per a l'exportació datava dels darrers vint anys, durant els quals s’havien creat nombrosos tipus de moneders de butxaca: els de mà per a senyora, amb formes i models infinits, els de plata daurada, els d'or... Seguint els imperatius de la moda, els dissenys s’havien sofisticat molt, en una feliç conjunció d’aspectes comercials, industrials i artístics.

Els tallers menorquins prest van passar a vendre els moneders a l’estranger. Els compradors forans els adquirien dels nostres industrials i els revenien i exportaven per compte propi, guanyant sucoses comissions. Alemanya adquiria importants quantitats de sacs de malla, que muntava després amb tancaments de la seva producció o bé els remetia a Menorca perquè es muntessin aquí. Però, advertits els nostres empresaris dels guanys que es podien obtenir d’aquesta manera, van deixar de ser simples fabricants i van incorporar un departament comercial, que els permetia eliminar els intermediaris i arribar directament als mercats consumidors.

També es va anar millorant i menorquinitzant la manufactura. Molts productors que havien començat construint únicament els sacs de malla i  tancaments llisos i encarregaven a Barcelona i altres llocs els dibuixos de models, els estampats, gravats i calats dels tancaments i altres operacions accessòries, gradualment van anar organitzant seccions especials per a aquestes labors. El 1918, quan escriu Lafuente, aquests industrials disposaven de tallers de dibuix, estampat, calat, gravat, galvanoplàstia (banys metàl·lics) i comptaven amb operaris ensinistrats en les respectives especialitats. Malgrat tot, encara calia encarregar algunes operacions, com certs estampats i determinats encunys, fora de l'illa, a vegades a l'estranger; però aquesta pràctica era cada dia més reduïda i era probable que prest se’n pogués prescindir i els menorquins es bastessin amb els seus propis recursos.

Bosseres.Fotos Antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol

A Maó, Ciutadella i Alaior hi havia nombrosos tallers de moneders; en conjunt devien ocupar uns 2.500 treballadors dels dos sexes, entre operaris i empleats. A més, un nombre crescut de persones treballava a Mallorca per als industrials menorquins. Algun d'aquests empresaris disposava de més de 800 operaris, la major part a Mallorca. El treball de la plata podia ser executat amb facilitat a domicili i per aquest motiu s'hi ocupaven dones dels pobles i del camp, fins al  punt que eren poques les finques en què les filles de l’amo no desenvolupen l'ofici de bosseres.

Els tallers més importants eren tres, tots de Maó. El més antic era el de Joan Gomila Riudavets, qui era el principal responsable de la industrialització a gran escala dels moneders. Posseïa unes magnífics instal·lacions al principi del carrer de Sant Manuel, que eren un model d'ordre, bon gust i comoditat. A continuació es trobava el de Guillem Coda, que en aquell moment estava instal·lat provisionalment en amplis edificis, que prest anaven a ser substituïts per una fàbrica que estava en construcció (també al carrer de Sant Manuel). Als plànols que va consultar Lafuente s’apreciava la grandiositat de les seves proporcions i l'encert de la distribució. Finalitzat al cap d’uns mesos, seria utilitzat poc temps pel seu promotor i, a la fallida de l’establiment, s’hi instal·là el fabricant de sabates i articles de goma, Josep Codina. El darrer era el d’Agustí Marqués, ubicat en un local espaiós, l'antiga fàbrica de calçat de Damián Bagur, que llavors era l’únic que elaborava la malla a màquina. Hi ha havia molts altres tallers; de fet a gairebé tots els carrers de Maó es comptaven un o dos.

Anunci de la casa Coda

En un primer moment, la indústria de la plata es reduïa als moneders, però els darrers anys s'havia ampliat a altres articles i el 1918 la producció s’havia diversificat de gran manera i es feien multitud d’objectes: collars, anelletes, cadenes, botons de puny d'or i de plata, passadors dels mateixos metalls per a colls de piqué, pintes i sostenidors per als cabells, fermalls de pit, tovalloners, pales per servir dolços, cendrers, portacigarretes i targeters d'or i plata, copes d’esport i per a xampany, oueres, olieres, gots, muntures per a joiers i gerros de vidre, palmatòries, tasses per a te, canelobres, etc. Lafuente declara que a alguns tallers ha vist projectes de gerros i joieria artística que feien presagiar considerables realitzacions per a un futur pròxim

Els fabricants van començar amb els moneders de plata i, un cop s’havien introduït en els mercats, que era la part més difícil del negoci, van pensar que seria convenient diversificar la seva producció amb manufactures similars, per aprofitar així les seves instal·lacions, les aptituds professionals dels operaris i l’organització comercial. D’aquesta manera també prevenien la saturació d’un determinat article en el mercat, encara que aquest fet era poc probable per la constant renovació de models, formes, dibuixos i ornamentacions, i fins i tot la capritxosa disposició de les malles en belles combinacions.

Argenteria de  Gerard Vidal. Museu de Menorca

A pesar de la I Guerra Mundial, llavors encara en curs, els menorquins havien expandit les seves vendes a tot el món, com ho demostraven els segells que alguns empresaris li havien mostrat a l’autor. Espanya era un excel·lent mercat  però, més enllà, a Europa es tenien relacions amb França, Portugal, Anglaterra, Grècia, Finlàndia, Dinamarca, Holanda i Itàlia. D'Àfrica es podien veure encunys del Marroc francès, Tunísia, Líbia, Egipte, Sudan, el Congo belga, l’Est d’Àfrica, Sud-Àfrica, Angola, etc. Àsia estava representada per Palestina, la Xina, el Japó, l’Índia anglesa, Indoxina, Siam, l’Índia Portuguesa i Singapur, així com les Filipines, Malàisia i les Illes holandeses. Amèrica també era un mercat rellevant; tots els seus països, de nord a sud, tenien representació postal. Pel que feia a Oceania, s’hi comptaven timbres d'Austràlia amb mata-segells de Sydney, Melbourne i altres poblacions.