Tradicionalment, s’ha considerat que
l’existència d’un fort sector manufacturer és un dels factors explicatius del
retard turístic menorquí. Segons aquesta interpretació, açò justificaria un
suposat desinterès dels menorquins per la indústria dels visitants. Açò no
obstant, el començament del segle XX es va caracteritzar per crisis recurrents
que van deixar l’economia ben malmesa, convertint el turisme en una alternativa
ben desitjada.
El calçat, que era l’activitat més
important, va experimentar un creixement bastant sostingut fins al 1886, en què
van aparèixer les primeres dificultats, que s’accentuaren amb la guerra
colonial. Segons les dades del cens del 1887, hi havia uns 2.500 obrers.
L’Arxiduc Lluís Salvador indica que aquest valor es refereix únicament als
homes, i que s’hi han d’afegir unes 500 dones. Després de la independència de
Cuba, el 1898, el sector es va refer gràcies a la relativa recuperació de les
vendes al país i l’obertura de nous mercats, primer, a Espanya i, després, a
Europa.
Tanmateix, la indústria patí crisis
periòdiques, ocasionades la major part de les vegades (1906, 1919) per la
política aranzelària espanyola, que provocà que les exportacions a les Antilles
iniciessin un declivi del qual no es recuperarien. Es va encetar tímidament la
mecanització del procés de producció, però després de les conjuntures
relativament favorables de la I Guerra Mundial i la segona part dels anys vint,
el 1929 la gran depressió internacional desencadenà una llarga etapa de crisi (la
fabricació es va reduir a la meitat), que arribà fins a la Guerra Civil.
Al mateix temps, altres tècniques de
fabricació permetien l’expansió de noves branques productives. Aquest va ser el
cas de l’elaboració de calçat de goma, que, iniciada els anys de la I Guerra
Mundial, en poc temps va assolir un importantíssim volum de producció: entre el
1932 i 1935 la fabricació mitjana pujava a 645 tones i ocupava uns 300
treballadors.
A diferència de la resta de l’illa,
l’economia de Maó estava bastant diversificada. La independència de les
Antilles també va afectar negativament la factoria tèxtil Industria Mahonesa, l’empresa amb
més operaris (uns 500), que quedà molt tocada i el 1904 tancava les seves
portes.
El 1881 s’havia fundat el Banco de
Mahón; el seu l’èxit, alhora que demostrava el progrés econòmic general, va
ser la punta de llança del sector financer menorquí, que veié la constitució de
nombroses entitats de crèdit. El sector energètic també s’enlairà, amb la
posada en funcionament el 1892 d’una central subministradora d’electricitat i
una altra de gas. Finalment, aquests anys veurien el naixement de la indústria
menorquina del metall.
Aquesta començaria amb el creixement
fulgurant d’una empresa, La Maquinista Naval, nascuda el 1890, que
gràcies a l’aliança forjada amb l’agent a Espanya de la multinacional anglesa
Crossley, es va diversificar en activitats com la construcció d’embarcacions,
la fabricació de motors i el muntatge de centrals elèctriques i de gas. En el
període de màxima expansió, els anys 1899-1911, ocupava 500 treballadors. La
sortida mitjana de maquinària per comerç de cabotatge fou de 3.890 quintars, i
era el primer article industrial i el tercer de totes les partides, després del
bestiar i el blat. La companyia es va anar ampliant fins a la constitució de la
Sociedad AngloEspañola de Motores, Gasógenos y Maquinaria en general.
La crisi colonial va dificultar les
relacions amb la Crossley, que es van trencar de forma definitiva el 1908.
Malgrat l’intent desesperat de cercar nous mercats, especialment amb el
bastiment d’embarcacions, les excessives facilitats de pagament donades als
clients van portar-la a la fallida el 1911. La seva caiguda arrossegà el Banco
de Mahón, que els darrers anys havia finançat el seu funcionament. Bona part
del sector financer menorquí va clapir, la qual cosa portà a una situació
depressiva.
La desfeta de l’AngloEspañola no
significà la fi del metall. Al contrari, la fabricació de moneders de plata,
que donava les seves primeres passes des dels darrers anys del segle XIX, es va expandir
de forma accelerada i assolí el seu punt més alt la dècada del 1910, quan hi
feinejaven uns 3.000 treballadors, la immensa majoria dels quals (80%) eren
dones. Aquests anys la producció es va mecanitzar i professionalitzar, a la
qual cosa hi van contribuir alguns dels operaris que havien treballat en
l’AngloEspañola. La demanda arribà a ser tan forta que una part es va
subcontractar fora de l’illa, principalment a Mallorca.
S’estima que la producció anual era
d’uns 600.000 moneders, cosa que suposava uns 24.000 kg, bàsicament de plata. Aquesta
activitat es va veure estroncada de forma brutal poc després d’acabar la I
Guerra Mundial, quan la inflació postbèl·lica i el canvi de la moda van
arraconar els moneders de plata en favor dels bitlleters de pell. A partir del
1921, el sector va entrar en pèrdues i en dos anys tancaven gairebé tots els
fabricants.
El gran nombre d’empreses i
treballadors implicats en la fabricació de bosses de plata va fer possible una
reorientació de la manufactura. Una part dels esforços s’esmerçaren en la
naixent indústria de la bijuteria i els tècnics de l’illa es van iniciar en
innovacions com la galvanoplàstia. Els anys immediatament anteriors a la Guerra
Civil ja s’havien fundat diverses empreses, però els resultats no es
recollirien fins als anys quaranta, afavorits per ser mercaderies de baix valor
unitari en una economia deprimida.
Durant la segona part del segle XIX, la indústria
agroalimentària havia tingut una evolució molt modesta. Únicament destacava la
fabricació de begudes alcohòliques, alguna de les quals (l’anís estomacal) es
va arribar a exportar en quantitats reduïdes a Amèrica. El creixement de la
producció formatgera de l’illa, que tenia un mercat important a Barcelona, va
suscitar la necessitat de trobar nous articles que li donessin sortida. Aquest
estímul donà lloc, als anys trenta, a la implantació d’una factoria de formatge
fus, a imitació de les que estaven començant a funcionar a França. Amb tot, la
seva expansió definitiva també hagué d’esperar a la fi del conflicte. Així
mateix, l’entrada el segle XX
va suposar l’arrancada de la modernització del sector agrari (introducció
d’adobs, inici de la mecanització, etc.), amb la qual cosa expulsava mà d’obra.
Com es pot comprovar, els primers anys
del segle XX
van ser un període marcadament inestable, on branques senceres s’enlairaven i
s’ensorraven; la producció s’havia de reconvertir, canviant les tècniques de
fabricació i cercant nous mercats. La dècada del 1930 fou especialment dura, ja
que a la recent fallida dels moneders de plata es va afegir l’accentuació de la
crisi del calçat, larvada des de la fi de la guerra colonial.
Les crisis de treball i l’atur obrer
passaren a ser una maledicció constant de l’economia illenca, que cercava en
les obres públiques una solució parcial i temporal a la massa d’obrers, que,
mancats d’assegurança d’atur, es veien abocats a la fam o l’emigració, de la
qual hi ha notícies a partir del 1920. Si anteriorment el destí era Alger i
Amèrica del Sud, el tancament de fronteres va determinar que, a partir de
llavors, anessin en quantitats importants a Mallorca, i, especialment, a
Barcelona.
Població
de fet de les illes Balears (1900-1930)
|
||||
Anys
|
Balears
|
Mallorca
|
Menorca
|
Pitiüses
|
1900
|
311.649
|
248.259
|
37.576
|
25.814
|
1910
|
326.023
|
257.015
|
42.082
|
26.926
|
1920
|
338.894
|
269.763
|
42.147
|
26.984
|
1930
|
365.512
|
292.447
|
41.490
|
31.575
|
Fons: Censos de població
|
La depressió fou prou intensa per
afectar el saldo demogràfic de l’illa. Segons els censos de població, Menorca,
que en la primera dècada del segle, havia encapçalat el creixement demogràfic
de les Balears, durant la segona es va estancar i en la tercera va retrocedir,
a diferència de la resta d’illes, que creixien amb força, més Eivissa (17%) que
Mallorca (8,4%).