La polèmica construcció dels apartaments (1985-1990)

El tret més remarcable de l’augment de l’oferta dels anys vuitanta, especialment pel que fa als apartaments, fou el seu caràcter polèmic. En part, açò s’ha d’atribuir al rebuig al fenomen urbanitzador que s’havia estès a l’illa des de l’afer de Shangri-la. A més, cal considerar que l’avenç turístic es donava en paral·lel al retrocés industrial i la major part de la població veia amb mals ulls que les activitats relacionades amb el turisme prenguessin protagonisme en l’economia de Menorca, una opinió compartida pels agents turístics més rellevants.

Així, tot i que la qüestió no era completament nova, ara prendrà major relleu i afectarà fins i tot a edificacions legals. D’aquesta manera, a Fornells, el 1985, la concessió de la llicència d’obres a un bloc d’apartaments al costat del castell de Sant Antoni va provocar que l’associació de veïns emprengués una recollida de firmes en contra del projecte i imprimís un manifest que exigia que “No deixem que ens destrossin Fornells”. Es produí un fals avís de bomba en un restaurant de la localitat, els propietaris del qual havien venut els terrenys on s’estava aixecant l’edifici de la discòrdia.

L’any 1988, l’erecció del grup d’apartaments Binibeca Club, a cent metres del refugi de pescadors i amb una estètica molt moderna, va provocar les crítiques airades dels propietaris de les cases. Estava impulsat pels promotors del refugi de pescadors, els quals afirmaven que el nou edifici no es podia fer de la mateixa forma que l’anterior, “perquè és irrepetible” i que, com totes les coses modernes, la gent s’hi acostumaria. Era el primer dels tres blocs de 78 apartaments que es preveia aixecar a l’altra banda del caló d’en Fust, de manera que tapen les vistes dels residents del poblat cap a l’oest i, al mateix temps, l’oculten als veïns de Binisafúller.

Des del principi, la construcció d’apartaments va ser considerada una activitat especulativa. En el punt central de la temporada turística del 1986, un periodista feia un paral·lelisme amb el desenvolupament de les urbanitzacions, que en molts casos s’havien limitat a edificar en la primera línia de la costa i havien deixat la resta sense acabar. Indicava que els apartaments tenien al seu favor un menor cost de personal i manteniment i una alta rendibilitat pel baix cost dels materials i la inexistència d’infraestructures, que permetria amortitzar-los ràpidament i presagiava que prest es quedarien obsolets.

Però en la major part dels conflictes van ser originats per actuacions fora de la legalitat. Al començament, van venir donats per les campanyes d’inspecció de la Conselleria de Turisme, que el 1985 va sancionar uns apartaments de Binisafúller i l’any següent establiments de Ciutadella, cala Galdana i cales Fonts. El mes d’abril, l’Ajuntament de Ciutadella va detectar l’inici de les obres d’un conjunt de cent apartaments a cala en Blanes que havien sol·licitat la llicència d’obres el mes anterior, i al qual se li va denegar els dies següents per deficiències en el projecte d’urbanització. L’any següent, després que la societat incomplís tres ordres de paralització, la Corporació va posar una demanda judicial per desacatament. El 1988 un majorista va presentar una queixa davant la Conselleria per l’agressiva campanya de comercialització d’uns apartaments en règim de multipropietat a l’Arenal d’en Castell, ja que els venedors fins i tot entraven en els hotels. En aquesta platja, uns apartaments pretenien acotar per al seu ús exclusiu l’accés a la costa i, després d’una denúncia, l’Ajuntament els va requerir perquè obrissin dos accessos públics.

Les actuacions contra els establiments irregulars van afectar algunes assenyalades personalitats. El 1986 es va fer una inspecció a uns apartaments il·legals explotats per l’agència de Bernat Gisbert, que acabava de ser nomenat president del Foment del Turisme. El vicepresident de l’entitat i diversos vocals van dimitir i la Conselleria de Turisme va mostrar la seva incomoditat en signar el conveni anual de promoció. L’abril del 1987 l’afectat presentava la dimissió quan encara no feia un any que exercia el càrrec. L’incompliment de la normativa no era patrimoni dels apartaments. El 1990 l’Ajuntament de Maó va ordenar la clausura de l’aparthotel Mar de Menorca de Canutells, perquè no comptava amb permís d’obertura, ja que no havia conclòs encara el projecte d’urbanització del sector. L’administrador de la societat era Jeroni Albertí, el president del Parlament Balear.

El 1987 es va aprovar un decret que ampliava l’exigència d’espai per plaça turística a 60 m2. Malgrat el seu caràcter general, també va ser percebut com una eina per lluitar contra els apartaments, ja que en la seva majoria eren de baixa qualitat. Tanmateix, durant la tramitació de la normativa es va presentar una multitud de sol·licituds que van esquivar aquesta restricció, amb la qual cosa a curt termini l’efecte va ser el contrari del cercat, el que fou durament criticat.

El problema no es va solucionar amb el pas del temps. A principis del 1989, la Conselleria va clausurar conjunts d’apartaments a cala en Blanes, cala Blanca, cala en Bosc i cala en Porter, després que la imposició de sancions no tingués cap efecte pràctic. Durant la temporada turística, es va multar un altre complex a cala en Bosc. L’any següent, l’Ajuntament de Ciutadella va ordenar el tancament de 263 apartaments pertanyents a cinc grups diferents, que havien construït més unitats de les autoritzades. El cas més significatiu era el d’una promoció de cales Piques que comercialitzava els 412 apartaments que tenien llicència d’obres, quan només havia tramitat la llicència d’ocupació de 104.

Açò no obstant, l’actuació municipal va ser ambivalent. El 1992, el Ple de l’Ajuntament de Ciutadella accedia a concedir l’interès públic a una sèrie d’apartaments de cala en Bosc. Es tractava d’una promoció en la qual una inspecció del 1987 havia detectat que s’estaven construint més unitats de les autoritzades en la llicència d’obres; a més, una part es trobava dins de la zona de protecció de la costa. L’oposició va presentar un recurs contra l’acord.

L’eclosió dels apartaments es va fer en contra de la voluntat de l’administració. Al principi, la Conselleria de Turisme va intentar acabar amb la nombrosa oferta d’establiments clandestins, per a la qual cosa va aprovar la Llei 2/1984, sobre allotjament extrahotelers, que fixava unes condicions mínimes d’equipaments i serveis i prohibia la comercialització dels apartaments no autoritzats. S’amenaçava els infractors amb el tancament i la imposició de sancions. El termini inicial de quatre mesos per regularitzar els immobles va ser ampliat, però a partir del 1985 es van començar a imposar multes. L’any següent, el conseller de Turisme argüia que formaven part de l’economia submergida, quasi no creaven llocs de treball, suposaven una competència deslleial i impedien l’elaboració d’una política turística conjunta.

El 1987, el conseller ampliava les seves crítiques i expressava la seva opinió que els nuclis de petits apartaments no eren el millor producte turístic i a llarga tampoc eren el millor sistema per entrar en els grans mercats, ja que els majoristes no volien una oferta atomitzada, sinó un nombre de llits important i bons serveis esportius. L’any següent es feia públic un informe de l’Institut d’Estudis Turístics que indicava que, mentre els hotels de Balears tenien els preus mitjans més alts d’Espanya, els apartaments eren els més barats de les zones turístiques de la Mediterrània. El conseller de Turisme, tot i que intentava ser diplomàtic, no podia evitar fer alguns comentaris sobre la gravetat de la situació de Menorca.

La Conselleria de Turisme va continuar amb la pressió inspectora. El 1992 va detectar que el 80% dels apartaments turístics dels termes de Ciutadella, Ferreries i es Mercadal oferien servei de menjador sense comptar amb les instal·lacions adequades. Per aquest motiu se’ls va emplaçar perquè en el termini d’un any es reconvertissin en aparthotels o deixessin d’oferir el servei. Uns dies més tard es feia públic que el 80% dels apartaments de l’illa oferien més places de les que tenien autoritzades, denunciant la confluència d’interessos entre els propietaris i els operadors turístics. La Conselleria prometia endurir els controls i atribuïa al fet anterior la contradicció entre l’augment de l’arribada de visitants i la disminució de l’ocupació hotelera. A principis de l’any següent va editar una guia amb el nombre de places de tots els apartaments oficials, amb la finalitat que els majoristes adaptessin la contractació a la legalitat.

El gran salt endavant del turisme de Menorca: 1986-1988

Encara que els primers anys vuitanta l’increment del nombre de visitants a Menorca no va ser menyspreable, i molt superior al de la resta de les illes, el gran salt endavant es va produir entre 1986 i 1988, fins al punt que el 1988 el nombre de turistes ultrapassava en un 68,4% els del 1984.

Publicitat turística de l'època

Aquesta forta empenta fou àmpliament comentada tant pel sector turístic com per la societat insular. El 1986 la premsa parlava de polèmica i rècord de visitants; el 1987, en la presentació del Llibre Blanc del Turisme de Balears, es comentava que Menorca era l’illa que durant els anteriors sis anys havia experimentat el major creixement, el que es definia com “una altra volta de rosca del turisme”. A principis de l’any següent el Diario de Mallorca indicava que el boom turístic “balearitzava” Menorca i a final d’any s’informava que era l’illa de la Mediterrània que millor es venia al World Travel Market.

Com a part d’aquesta allau, a partir del 1983 Menorca rep la visita de diversos personatges del món de la política, la cultura i els negocis. Tot i que aquest fet no era nou, ja que, sense anar més enfora, el 1978 el ministre d’Educació havia estiuejat a l’illa, sí que fou notable la seva concentració. El punt més alt potser va ser el 1986. També són els anys en què adquireixen una segona residència Joan Manuel Serrat, Ana Belén i Victor Manuel, Mercedes Milà i Iñaki Gabilondo. En tot cas, el 1987 el ministre Maravall, que duia quatre anys venint a Menorca, es queixava de la massificació. Aquest devia ser el motiu que la presència d’aquestes celebrities deixés de ser tan freqüent.

La consistència d’aquest procés es constata pel fet que, després de dotze anys en blanc, el 1986 s’inaugurés un nou hotel (el Mediterrani a Cala Blanca, de 342 llits) i posteriorment es van seguir obrint establiments, majoritàriament al terme de Ciutadella i de tres estrelles: el 1987 el Club Falcó, de Son Xoriguer, amb 927 llits i el Victoria Playa de Sant Tomàs, d’unes 500 places. L’any següent va arribar el torn del Prinsotel sa Caleta, amb 427 llits, així com el Patricia, a Ciutadella, de quatre estrelles i 90 places. El 1989 marcaria el punt àlgid amb l’hotel San Valentín de Torre Solí Nou, de més de 700 llits, el Menorca Stars de cala en Bosc i l’hotel Royal de Son Bou. El 1990 s’inaugurava l’aparthotel Mar de Menorca de Canutells i l’aparthotel Rock Oasis Park de Cales Piques i el 1991 l’Hotel Mirador des Port, a Maó, amb 150 places.

Aquest increment de la capacitat d’allotjament de l’illa va ser assimilat amb dificultats creixents. El 1988 el director de l’agència de viatges Iberia denunciava que l’oferta de places superava la demanda, la qual cosa era aprofitada pels tour operadors, immersos en una guerra de preus, per demanar rebaixes de preus als establiments de Menorca que, d’aquesta manera s’havien “balearitzat”. A començaments del 1991, altres fonts informaven que l’excés de places hoteleres s’havia convertit en un problema: els dos anys anteriors, a pesar de l’augment de llits, s’havien reduït els clients i la facturació.

Malgrat tot, l’ampliació de l’oferta no va venir protagonitzada pels hotels, sinó pels apartaments. Mentre que els primers entre el 1986 i el 1992 van afegir 5.876 places (un 40,5% més), els apartaments aportaven 11.383 nous llits, multiplicant per quatre els valors inicials (si bé una part constituïen legalitzacions de places construïdes anys enrere). La capacitat dels hotels no tornaria a pujar fins el 1996, mentre que els apartaments encara sumarien 5.423 places entre el 1992 i el 1994, i així igualaven l’oferta hotelera, una situació extraordinària i molt enfora de la realitat balear: a Mallorca només suposaven el 23% del total i a Eivissa el 32,3%.

Un estudi encarregat pel Foment del Turisme a Gabriel Cortès xifrava l’oferta total real del 1989 en 51.300 places, de les quals el 41,8% eren d’hotels, el 38,8% d’apartaments turístics i un no gens menys preable 19,4% de cases. En comparació amb les dades oficials, el valor dels hotels és similar, mentre que el nombre d’apartaments era superior en 5.200 llits. Els habitatges d’ús turístic no eren recollits en les estadístiques. A banda, el turisme residencial afegia 20.700 llits. Segons aquest treball, l’oferta que es podia anomenar amb propietat com il·legal eren com a màxim unes quinze mil places, mentre que la resta la formaven els propietaris de xalets i apartaments.

        Oferta turística real de Menorca (1989). Nombre de places             
Concepte                                 Urbanitzacions Nuclis urbans  Suma
Hotels                                        19.000                2.427 21.427
Apartaments                                19.470                   438 19.908
Oferta convencional                       38.470                2.865 41.335
Habitatges turístics vacacionals  6.642                3.323   9.965
Oferta turística                        45.112               6.188        51.300
Habitatges en propietat                19.388               1.312        20.700
Total                                        64.500               7.500        72.000
Font: Cortès (1990), pàg. 60-66

En relació a la qüestió dels habitatges vacacionals, avui en dia en vies de regulació, es documentava l’existència de 30.665 places (9.965 en règim d’arrendament i la resta en propietat), de les quals 26.030 s’ubicaven en les urbanitzacions i 4.635 als nuclis urbans.

Aquest pols dels establiments extrahotelers no era exclusiu de Menorca i responia als canvis en la demanda, especialment al Regne Unit. En efecte, des de la meitat dels anys setanta, els tour operadors van llançar amb un èxit creixent productes (principalment a Espanya), on l’allotjament s’oferia per imperatiu legal, però sense cap compromís per als clients de fer-ne ús i, en ocasions, sense que respongués a un llit existent en la realitat. Així mateix, entre els turistes anglesos es va suscitar un allunyament dels clàssics paquets hotelers i una progressiva recerca de l’autoconsum o els menjars a restaurants. Segons Lunn-Poly, si el 1987 una quarta part dels britànics optaven per xalets i apartaments, a meitat de la dècada següent, la proporció havia crescut fins quasi el 50%.

El maig del 1968 i la renovació del debat entre dreta i esquerra

Estem acostumats a parlar de polítics de dreta i d’esquerra, però des del maig del 1968 el sentit d’aquestes dues opcions ha canviat de forma total. Qüestions de les quals es feien bandera han passat a ser marginals i constantment en surten de noves que susciten aferrissats debats.

La divisió entre dreta i esquerra va arrelar arran de la Revolució Francesa, quan els jacobins republicans es van agrupar a l’esquerra de l’hemicicle, mentre els monàrquics ocupaven el cantó dret. El 1830 Stendhal titulava una cèlebre novel·la El roig i el negre, marcant la separació entre els revolucionaris i els clericals.

En els seus orígens, a un costat de la barrera es trobaven els defensors de la monarquia absoluta, d’un rei de dret diví dotat de poders il·limitats. A l’altra, els republicans advocaven per la sobirania popular: la sobirania emanava del poble i els governants tenien una potestat limitada, que deixava pas als drets dels ciutadans, que veien reconegut el seu àmbit de llibertat cívica i econòmica.

Aquesta dicotomia explica la vida política de tot el segle XIX, on els liberals disputaven la partida als monàrquics. L’eslògan dels carlins era “Dios, Patria y Rey”. Els papes exclamaven que el liberalisme era pecat. En clara oposició, l’esquerra era republicana i anticlerical.

Amb el pas dels anys, els moviments socials, anarquisme i comunisme, van posar en el centre del debat l’economia, en exigir millores laborals i la propietat pública de les fàbriques i els mitjans de producció. Al principi, la seva veu era minoritària i només tenia impacte quan els proletaris s’alçaven en armes, seguint l’estela de la Comuna de París del 1871. Aquests nous partits en ocasions pactaven amb els vells per intentar avançar en la justícia social, fins que al segle següent van anar imposant els seus postulats.

Les revoltes obreres arribaren al seu punt culminant el 1917, quan els comunistes van prendre el poder a Rússia i dugueren a terme el seu programa de màxims: l’expropiació de la propietat privada. El seu èxit desencadenà la irrupció dels partits feixistes, que propugnaven la militarització de la societat com expressió d’un nacionalisme agressiu. Ambdós constituïen les visions més extremes de l’eix dreta-esquerra i deixaren un trist balanç de milions de morts.

Passada la II Guerra Mundial, mentre l’Estat del Benestar incorpora algunes demandes dels treballadors, altres assumptes salten a escena. El primer fou el colonialisme. L’esquerra va donar suport a l’alliberament dels països dominats per les potències europees. A França, les protestes contra la guerra d’Algèria obriren la porta a la seva independència, el 1962, que seria el preludi de la de la resta de nacions africanes.

La lluita en favor de l’autodeterminació de les colònies explica l’aparició dels partits nacionalistes d’esquerres. Els nacionalismes havien emergit al segle XIX entre les classes dirigents per defensar les particularitats de cada poble i reclamar la seva independència. Així van néixer Itàlia, Alemanya i una munió d’estats, des de Polònia a Irlanda, es van segregar dels imperis (Àustria-Hongria, Rússia i Gran Bretanya). La causa de la condició nacional de diverses regions la dècada del 1960 és assumida per moviments d’esquerra, freqüentment en clau revolucionària, com a Irlanda del Nord o el País Basc.

Les transformacions socials de la postguerra van cristal·litzar en les revolucions del 1968. Pacifisme i drets sexuals, enllaçats en l’eslògan “fes l’amor i no la guerra” suposaven un trencament amb la moral tradicional. Els partits d’esquerra van estalonar el reconèixer del divorci, els anticonceptius i l’avortament. Ja al segle XXI, el matrimoni homosexual i l’acceptació social dels gais, lesbianes i transsexuals. En paral·lel, el feminisme reivindicava la plena equiparació legal i social de les dones, mentre als Estats Units, Àfrica del Sud i arreu les minories ètniques aconseguien l’eliminació de la discriminació racial.

Amb la crisi econòmica de 1973-1981, la dreta reacciona. Thacher i Reagan van ser pioners en rebutjar la intervenció pública en l’economia i assumir els postulats econòmics liberals, engegant un ampli programa de privatitzacions i desregulació dels mercats. La caiguda del mur de Berlín fou vista com la confirmació de la bondat d’aquest ideari, que es va fer dominant i ha permès que els conservadors consolidin el seu poder. Així mateix, des dels anys noranta, moviments extremistes de dreta promouen un reafermament nacional que repudia l’arribada d’immigrants i segons els països, la Unió Europa, l’euro o el lliure comerç.

L’esquerra, per la seva banda, estalona les noves iniciatives que van sorgint en l’estela del maig del 1968: col·lectiu LGTBI, acolliment d’immigrants i refugiats, animalisme, així com un impuls renovat del feminisme i determinats drets socials, en matèria d’habitatge o contra la desigualtat econòmica (renda mínima, nous impostos).

El resultat és un esclat de diversitat i desconcert. Treuen el cap nous partits, que els vells qualifiquen de populistes. Part dels antics votants d’esquerra no se senten gaire atrets per les noves demandes socials i giren envers el programa radical de la dreta, que ofereix una resposta a les seves inquietuds econòmiques. Aquest fet provoca que, a tota Europa, el vot dels cinturons rojos obrers ja no estigui tan definit i sigui substituït per segments de les classes mitjanes urbanes.

En definitiva, l’associació de la dreta amb la tradició i l’esquerra amb la modernitat es difumina o pren un significat diferent del que tenia fa vint-i-cinc anys. Els ideals del segle XXI no acaben d’enterrar els de la centúria anterior i donen peu al maremàgnum polític actual.