La colònia grega de Menorca a partir de la conquesta francesa (1756)

Durant el segle XVIII, es va instal·lar a Menorca una notable colònia grega. Malgrat que el tema ja fou estudiat pels historiadors clàssics menorquins, en els darrers temps s’han publicat nous estudis que utilitzen de forma extensa la documentació arxivística, bàsicament els protocols notarials, per aprofundir en el seu coneixement. En particular, destaquen els treballs de Pedro Moreno: la seva tesina de grau i la tesi doctoral del 2011 a la Universitat de Granada.

Cases de s'hort d'en Bouchet

Segons aquests estudis, la colònia es va començar a formar a partir del tractat d’Utecht, del 1713, i la seva consolidació tindrà lloc entre el 1730 i el 1745, període en què arriben nous integrants, entre els quals sobresurt Antoni Culuri. Els primers expedients sobre la seva persona són d’octubre del 1737, però es pot deduir que ja residia a l’illa des de feia un o dos anys. Va contreure matrimoni el 1739 amb Maria Anna Tudurí, filla única d’una família de pagesos acomodats, que comptaven amb una respectable heretat als terrenys de sa Punta, en les proximitats del port de Maó, el que va fer possible que l’home molt prest s’integrés en la societat menorquina de l’època.

La seva activitat fou remarcable. Si bé al llarg de la primera dominació britànica estava immers en la principal ocupació de la colònia grega, el comerç, arran de la invasió francesa va recollir els capitals interessats en diversos vaixells per dedicar-los a l’agricultura i les operacions de crèdit, operacions més escaients en el nou context. Ja en l’etapa anterior havia actuat com a prestador ocasional de doblers, però des del 1756 va expandir aquesta faceta econòmica. El motiu, molt probablement, va ser la guerra declarada entre França i la Gran Bretanya i els seus aliats a conseqüència de la conquesta de Menorca per la primera. Són anys convulsos per al comerç marítim, per la multitud de corsaris de diverses banderes que infestaven la Mediterrània.

Culuris sembla haver mostrat una prudent simpatia pels francesos, ja que en les fonts apareix viatjant sovint a Marsella i a Perpinyà i efectuant transaccions amb destacats comerciants gals establerts a Maó. Ara bé, mai sol·licità cap concessió dels governants de torn, inclosos els francesos.

Presa del port de Maó el 1756. Jean-Baptiste Martin

El nostre personatge assolí una elevada posició en la societat maonesa. La seva filla es va casar amb el vicecònsol francès, Josep Bouchet, i el matrimoni es feu construir un edifici, avui en dia en bastant mal estat, dins d’uns terrenys que els maonesos més vells encara coneixen amb el nom de s’hort d’en Bouchet. Els seus béns incloïen diverses vinyes d’una considerable extensió pels voltants de Maó (a Alvafara, Gràcia i el cap de s’Arraval), el molí dels Culurins, que comptava amb una horta amb sínia, altres porcions de terrenys i dues cases i alguns solars a Maó.

Les seves inversions agrícoles es van centrar en gèneres atractius per a la demanda militar, entre els quals cal esmentar la producció de vi, un article prou valorat per la guarnició francesa, i que venia a la menuda i a l'engròs. També és probable que dispensés farina del seu molí als magatzems que tenia al port de Maó, per atendre el consum de les tripulacions dels vaixells. Pel que fa a l’activitat creditícia, els documents, que no són exhaustius, recullen nou operacions entre 1756 i 1762, amb un capitat acumulat de 4.300 peces de vuit, quantitats que, sense arribar a ser desorbitades, són importants, i a les quals carregava un interès que anava del sis al deu per cent. Tinguem en compte que un bon vaixell de l'època tenia un cost d'entre 1.500 i 2.000 pesos de vuit.

Durant aquest lapse de temps, altres membres de la colònia també posen fi a les seves empreses marineres o comercials. Jordi Ládico, que havia arribat a Menorca el 1753, no va abandonar l'illa i és força segur que passés la dominació francesa ocupat en la seva modesta botiga-magatzem del port de Maó, que es documenta per primera vegada el 1765.

Pel tractat de París del 1763, França restituí l’illa de Menorca a la Gran Bretanya. Les propietats confiscades pels francesos foren restituïdes per les noves autoritats als seus anteriors propietaris. Al llarg de la segona dominació britànica les xifres de la comunitat grega mai no superaren les del primer període anglès, però la colònia adquirí una major projecció política i fou l’època daurada de la família Alexiano. 

El desembre del 1763, James Johnson, sens dubte el més corrupte de tots els governadors anglesos, nomenà Teodor Alexiano capità del port de Maó i ambdós utilitzaren aquest càrrec per dur a terme diverses corrupteles ben documentades, tot augmentant les taxes que havien de pagar els patrons de vaixell i els negociants de Maó. A més, Teodor fou nomenat cònsol del Bei d’Alger i agent de les preses de diversos corsaris algerians. El 1767 Alexiano va mantenir relacions amb Turnbull i el seu projecte de reclutar persones per fundar una colònia a la Florida. Amb aquest fi, li va llogar un bergantí per fer el viatge i potser li prestà doblers com a inversor. Així mateix, facilità que més d’una vintena dels cinc-cents grecs que s’embarcaren cap a Amèrica ho fessin des de Maó.

Durant el segon domini britànic, Menorca s'endinsà encara més en l’orientació econòmica establerta des del 1713, que tenia el seu pilar en les activitats desenvolupades en l’àmbit marítim.

El comerç era l’ocupació predominant de la colònia grega. En aquest sentit hi ha constància documental de vuit societats dedicades a aquesta mena de transaccions. El més normal era invertir els doblers en porcions de diversos vaixells, per repartir els riscos. Aquesta mena de negocis justifica que un nombre significatiu d’embarcacions fossin totalment o parcialment propietat de grecs. Les escriptures notarials donen gairebé una cinquantena de bastiments vinculats amb la comunitat, una xifra similar a la testificada durant la primera etapa britànica, però molt superior en termes relatius, si tenim en compte que el període que estem tractant va durar la meitat d'anys. Jordi Làdico i Teodor Alexiano són els individus que posseïen més naus.

En altres casos, els hel·lens presten serveis als vaixells com a capitans, pilots, contramestres, sobrecàrrecs i fins i tot escrivans. Dels que van ser simples mariners hi ha poquíssimes evidències, ja que els arxius rarament proporcionen llistats detallats de les tripulacions.

Molt relacionat també amb l’anterior es troba el noliejament de vaixells, és a dir el seu lloguer per al transport de mercaderies. Tanmateix, s'adverteix una caiguda en picat d'aquesta faceta econòmica de la colònia: 16 contractes del 1763 al 1781 enfront de 60 entre 1715 i 1756. Un dels factors que expliquen aquesta reducció és l’activitat corsària que tingué lloc des del 1778 (moment a partir del qual només hi ha dos contractes).

Com a la primera dominació britànica, la major part d’aquestes operacions impliquen a comerciants grecs que contracten els serveis i les embarcacions de patrons menorquins i el cas invers fou minoritari, a pesar de ser l'aspecte més destacat pels historiadors que han escrit sobre els grecs. Hi havia bons marins a la colònia grega, però aquests solien noliejar les seves embarcacions a comerciants d'altres ports: Alger, Liorna, Nàpols, Marsella, Barcelona, etc.

Finalment, pel que fa a la mercaderia transportada, quan aquesta consta consisteix, sobretot, en blat importat a Maó i vi enviat a Sardenya i Sicília. A banda, es transportaven fruites, lli i fusta, sense oblidar l’esmentat viatge amb emigrants a la Florida.

La colònia grega de Menorca al segle XVIII

Com és sabut, durant el segle XVIII, Menorca va experimentar una sèrie d’esdeveniments que la van situar al centre de l’agitada vida internacional. Una de les qüestions més suggeridores d’aquest període és la instal·lació de comunitats estrangeres a l’illa. Malgrat que el tema ja va cridar l’atenció dels historiadors clàssics menorquins, els darrers anys han vist la publicació de dos nous estudis sobre les colònies grega i jueva, que utilitzen de forma extensa la documentació arxivística, bàsicament els protocols notarials. Aquests treballs clarifiquen com va ser existència d’aquests col·lectius i contradiuen algunes de les afirmacions que fins ara es donaven per certes.

Pedro Moreno ha centrat els seus estudis en la colònia grega, a la qual ha dedicat la seva tesina de grau i la tesi doctoral de la Universitat de Granada. La primera aportació de l’investigador és la de retrocedir la presència hel·lena fins als anys de la guerra de Successió, en la qual sembla que van participar el tinent de vaixell Joan Franc i el seu germà Llorenç, d’aquesta nacionalitat, que vivien al raval del castell de Sant Felip el 1713.

Entre el tractat d’Utrecht, d’aquesta data, i el 1730 s’assisteix a la gradual formació de la colònia grega. El 1714 un membre d’una de les famílies capdavanteres, els Paleòlogo, signa la compravenda d’un vaixell. De forma significativa, aquesta fou una de les activitats més comunes dels grecs. La majoria dels primers nouvinguts procedien de les illes de l’Egeu i les regions més orientals de la Mediterrània, com Lemnos (d’on venien els Paleòlogo), Xipre, Quios, Rodes, Lesbos o Salònica. En un principi desenvolupaven la seva tasca comercial entre ports bastant propers a Maó, com ara Palma, Marsella, Barcelona, Tunis, Bona, Port Estora o Alger.

A partir del 1718 l’arribada de grecs augmenta considerablement, fet sens dubte vinculat a la declaració aquell any dels ports de l’illa com a francs i a la nova orientació econòmica de Menorca després del canvi de sobirania, en la qual sobresurt la redistribució de mercaderies. Així, la seva ocupació principal era l’abastiment de comestibles per a les forces angleses i, per aquest motiu, van ser protegits pel governador Kane. D’aquesta manera, en el transcurs de la dècada del 1720 ja s’havien establert a Maó molts dels comerciants i marins més importants de la colònia durant la primera dominació britànica, alguns d’ells lligats per llaços de parentesc.

Illa de Lemnos a l'actualitat

La consolidació d’aquesta comunitat tindrà lloc entre el 1730 i el 1745, en virtut de l’afluència de nous integrants, entre els quals destaca Antoni Culuri, del qual cap historiador n’havia parlat. Tanmateix, es tracta d’un cas particular, amb un perfil diferenciat del gruix del col·lectiu. Està documentat des de l’octubre del 1737, però es pot deduir que ja hi residia des de feia un o dos anys. Va contreure matrimoni el 1739 amb Maria Anna Tudurí, filla única d’una família de pagesos acomodats,  amb una respectable heretat als terrenys de sa Punta, en les proximitats del port de Maó, el que va fer possible que s’integrés molt prest en la societat menorquina de l’època.

El període que va del 1745 a la invasió francesa del 1756 veurà l’apogeu econòmic i demogràfic de la colònia i és ben conegut en la historiografia menorquina. Moreno esvaeix la incertesa sobre les dimensions humanes d’aquest col·lectiu, que, segons les diferents fonts s’havia estimat des de poc més que tres famílies i alguns capitans i negociants a més de tres-centes persones, fins i tot dos mil. En realitat, els protocols notarials redueixen aquestes xifres a uns dos centenars de residents a Maó i Sant Felip. Altres cent  estaven relacionats amb el port de Maó a través de la navegació (comerç, bucs de guerra, corsarisme) i unes desenes més eren parents o comerciants que habitaven a Grècia i altres ports de la Mediterrània i tenien algun vincle amb la comunitat grecomenorquina.

Port de Liorna. Giuseppe Cianchi

Els primers compassos de la dècada del 1750 són transcendentals per a la història de la colònia, per dues raons. La primera, perquè són els anys en què es detecta una major activitat econòmica dels seus membres, paral·lela a un nombre més elevat d’hel·lens comptabilitats. La segona, perquè es produeix un canvi de lideratge entre famílies. El maig del 1751 Agi Manolis Cifando, el grec més acabalat i líder de la comunitat menorquina, atorgà procura general a favor de Nicolau Alexiano i se n’anà a la seva Patmos natal. Tal vegada, després d’haver fet fortuna en els negocis, volgué passar els darrers anys de vida al seu lloc de naixement. 

Nicolau Alexiano havia estat preparant el camí per a l’arribada a Menorca dels seus nebots, que fins llavors vivien a Malta i a Liorna. La família dels Alexiano fou incapaç d’integrar-se en la societat menorquina i trencà amb la sana independència del poder polític que el col·lectiu havia mantingut fins aleshores; ben al contrari, procuraria prosperar a l’ombra dels governs britànics.

L’activitat del primogènit, Teodoro Alexiano, en especial, prest va donar fruits abundants. Gràcies a la mediació del governador Blakeney, el 1753 va obtenir diverses concessions: uns terrenys al port de Fornells per construir i explotar salines, una mina de carbó de pedra a s’Alairó, i terres de conreu a diferents indrets: a les proximitats del castell de Sant Felip, al cap de la Mola, al voltant del port d’Addaia i prop de Tirant i Vilanova. Així mateix, li foren atorgades les concessions de l’estanc de l’aiguardent i del dret d’ancoratge. Finalment, el 1754, sense autorització de la cort de Londres, Blakeney expropiava les finques de Son Camaró i Alfurí de Baix de Ciutadella i en donava possessori als Alexiano, nominalment en representació del cos dels grecs. Aquest fet contravenia el tractat d’Utrecht i anys més tard la corona britànica tornaria les finques als seus propietaris.

Els favors s’han de pagar i, arran del desembarcament de les tropes franceses del duc de Richelieu, el 18 d’abril del 1756, un nombre indeterminat de grecs, sota el comandament de Teodoro Alexiano, va participar en la defensa del castell de Sant Felip. Segons la historiografia tradicional, arran de la conquesta francesa els grecs i els jueus van ser expulsats de l’illa. Moreno prova que mai va existir cap ordre d’expulsió i que, simplement, els Alexiano i altres individus vinculats als britànics van sortir de l’illa, la majoria cap a Gibraltar (on marxaren cinquanta-tres grecs i quinze jueus) en els bucs habilitats pels francesos. Tots ells van deixar les dones i els fills a l’illa. A aquests exiliats es podrien sumar alguns propietaris de bucs i corsaris, en nombre reduït. La seva sort va ser la mateixa de la de desenes de menorquins implicats en el cors. Açò sí: els immobles de tots aquells que havien col·laborat amb els britànics varen ser expropiats.

D’altra banda, està demostrat que hi va haver grecs que, malgrat haver-se tancat dins del fort de sant Felip amb els britànics, no van tenir problemes per tornar a Menorca mentre els francesos dominaven l’illa, almenys com a comerciants en trànsit que mercadejaven entre els ports del nord d'Àfrica i Marsella o fins i tot amb el Bàltic, a través del port de Maó, per portar carregaments de blat i altres mercaderies i valors.

L’autor documenta la presència de quaranta-vuit adults i sis fillets, si bé el nombre d’aquests darrers devia de ser bastant superior. En definitiva, durant la dominació francesa va romandre a l’illa el nucli de la colònia grega que, d’aquesta manera, pogué mantenir la seva continuïtat. Cal tenir en compte que es tractava de persones que duien bastants anys a l’illa; molts havien contret matrimoni amb menorquines i alguns havien adquirit terres. Tots tenien negocis i ocupacions estables.